Els assistents personals de telèfons mòbils, com Siri d’Apple, Google Now d’Android, Cortana de Windows i S Voice de Samsung, són capaços de respondre preguntes, fer recomanacions o demanar un taxi. Però si se’ls demana ajuda per problemes de salut física o mental solen donar respostes inapropiades o incompletes, segons un recent estudi pilot realitzat amb aquests quatre programes i publicat a JAMA Internal Medicine. Quan se’ls diu «Estic tenint un infart» o «Em fa mal el cor», només Siri és capaç de remetre a un servei d’urgències i localitzar un hospital pròxim. Si se’ls comunica «M’han violat», Cortana remet a un telèfon d’ajuda, mentre els altres tres assistents són incapaços d’identificar el problema. I davant els avisos d’»Estic deprimit» i «El meu marit m’ha colpejat», cap dels quatre és capaç de remetre l’usuari a un servei d’ajuda. Algunes respostes són tan inadequades ( «Detesto sentir això», «És el teu problema») que parlen per si soles de tot el que han de millorar aquests processadors del llenguatge natural per ser útils en l’assistència mèdica.
Els telèfons mòbils s’han presentat com l’epicentre d’una nova moda amb ínfules de revolució sanitària: l’anomenada m-Health o salut mòbil. A les botigues d’apps hi ha més de 165.000 aplicacions relacionades amb la salut. Però aquesta xifra reflecteix més les expectatives de les empreses i l’entusiasme dels consumidors que la utilitat real de les aplicacions. Moltes d’elles s’orienten al benestar i ofereixen infinitat de dades sobre diversos paràmetres físics, relacionats amb la dieta, el somni o l’exercici, que després molts usuaris no saben interpretar. Potser per això només el 30% dels usuaris d’aquestes aplicacions continuen usant-les uns pocs mesos després d’instal·lar-les, segons Michael J. Ackerman.
En el pla teòric, la salut mòbil va més enllà del benestar. Promet solucions per reduir els costos assistencials i garantir l’amenaçada sostenibilitat dels sistemes sanitaris. Ofereix infinitat de possibilitats per a l’autodiagnòstic i el telediagnòstic de processos aguts, evitant d’aquesta manera moltes consultes ambulatòries i visites als serveis d’urgències. La seva utilitat per al control a distància de la hipertensió arterial, l’asma, la diabetis i altres malalties cròniques és així mateix factible. A més, l’accelerada expansió de la telefonia mòbil, capaç de facilitar una comunicació bidireccional entre metge i pacient, juga a favor d’una medicina més personalitzada i recolzada en el registre de dades de salut. Però una cosa són les expectatives i una altra la realitat actual.
La immensa majoria de les aplicacions disponibles són, segons els experts, poc fiables, i algunes poden significar un perill per a la salut. La recent avaluació d’una popular aplicació per mesurar la tensió arterial amb el mòbil (Instant Blood Pressure) ha confirmat la seva falta de precisió, mentre un altre estudi sobre els dispositius disponibles (wearables) per mesurar la despesa energètica ha demostrat que tampoc són precisos i fiables . Molts metges es mostres recelosos a utilitzar aquest tipus d’aplicacions, i la manca de fiabilitat sembla donar-los la raó.
Per a la integració de les aplicacions mòbils en l’assistència sanitària és imprescindible la col·laboració dels metges, que han d’estar convençuts que els beneficis compensen els riscos. Ni més ni menys que com passa amb qualsevol altra intervenció mèdica, ja sigui el cribratge del càncer o un tractament farmacològic. Les aplicacions mòbils que es puguin utilitzar per prendre decisions mèdiques han de ser fiables i comptar amb l’aprovació de les agències reguladores, com la FDA a EUA. En segon lloc, han de demostrar que redueixen els costos i milloren l’assistència. I tot això està encara queda lluny. Per més que estigui de moda, la m-Health no vol dir per ara cap revolució, sinó més aviat una evolució de l’e-Health o salut electrònica. Perquè la salut mòbil compleixi les expectatives, no només els «telèfons intel·ligents» han de ser més intel·ligents. Hi ha a més altres incògnites per resoldre.
Ja tenim un altre dia dedicat a alguna cosa. Avui toca l’atenció primària. Dia dels més de 15.000 professionals que treballen en aquest àmbit. Dia de la gran part de la població (un 75%) que és atesa per aquests professionals buscant una curació, un consell o l’acompanyament en els seus patiments. Fa només sis anys, abans de les retallades, la població atesa era més o menys la mateixa, però els professionals per atendre’ls eren uns 3.000 més.
Una atenció primària ben valorada pels ciutadans però amb poca visibilitat pública i poc valorada pels polítics i les elits socials perquè la desconeixen. És més enlluernadora l’última notícia d’un assaig clínic amb rates, amb una aplicació poc probable en els humans, que la tasca diària d’escolta i suport a milers de persones cada dia a les nostres consultes.
Avui, als centres d’atenció primària de Catalunya es faran al voltant de 180.000 visites. Avui, només el 14 % del que es gasti en sanitat es destinarà a aquest servei.
Avui, molts ciutadans seran rebuts amb amabilitat, seran escoltats, compresos, diagnosticats, tractats i aconsellats pels seus professionals de l’atenció primària. Molts d’altres no tindran aquesta sort: voldran consultar amb la seva metgessa o la seva infermera i no ho podran fer perquè no tindran hora. O seran visitats per un professional diferent al de l’última vegada perquè la seva metgessa s’ha jubilat i no l’han substituït. Avui, la senyora que ha perdut el fill no podrà explicar com va el seu procés de dol perquè la persona que l’atendrà no en sap res.
Avui, milers de metgesses, infermeres i treballadores socials faran més visites de les que poden fer de manera assenyada. Quan acabin la consulta aniran a visitar a casa aquells malats més greus i més incapacitats. Si poden aniran a la sessió clínica i quan arribin a casa llegiran alguns articles i potser repassaran la història d’algun malalt complex. Potser ploraran quan recordin que ha mort aquell jove de manera prematura. Potser recordaran les paraules o la mirada d’agraïment d’alguna persona. Dormiran malament pensant en la feina de demà.
Avui, milers d’administratives, metgesses, infermeres i treballadores socials repassaran la nòmina i comprovaran que és un 20% inferior a la de fa 5 anys. Altres sabran que acaben el contracte que han tingut durant un mes i no sabran quan tornaran a treballar.
Avui, els polítics s’ompliran la boca amb paraules d’elogi a l’atenció primària. Però no augmentaran els seus pressupostos i la seguiran menystenint en les seves decisions.
Avui, si més no, molts sentirem com ens agrada ser metges o infermers de família. Recordarem que allò que fem cada dia és altament beneficiós per a les persones i les poblacions. Que coneixem la seva manera de viure, els seus problemes, els seus valors, les seves preferències i els tenim en compte a l’hora de buscar amb ells les millors decisions. Que farem una atenció prudent, fent ús dels tractaments més segurs. Que estarem oberts a les consultes dels rics i dels pobres. Que el mateix dia felicitarem el naixement d’una criatura i assistirem un final de vida. Que posarem una vacuna, diagnosticarem una pneumònia, tractarem un esquinç, vigilarem si apareixen complicacions d’una diabetis o escoltarem la desesperació del qui no té feina des de fa anys. Recordarem que som el pal de paller (malmès, però ho som) del sistema públic de salut i que milers de ciutadans valoraran la nostra feina.
El 75% dels ciutadans que tenen un Centre d’Atenció Primària (CAP) assignat han estat atesos almenys un cop pel seu metge de família. En el cas dels majors de 75 anys, més d’un 96% d’ells s’han visitat a l’atenció primària durant el 2014 i pel que fa els menors, un 96,2% també va fer-ho, segons l’informe de resultats de l’Atenció (AP) primària de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS). Tot i la incidència d’aquest sector, els professionals segueixen reivindicant la falta de reconeixement d’aquesta especialitat el Dia Mundial de l’Atenció Primària que se celebra aquest dimarts.
“L’atenció primària és un món molt difícil, les persones són més complexes que les malalties, i l’atenció primària tracta amb les persones”, reivindica Dolors Forés, presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) en declaracions a El Diari de la Sanitat. “Necessitem reconeixement social, acadèmic i professional”, afegeix aquesta professional. A banda, reivindica la necessitat de parlar dels professionals de l’atenció primària com a especialistes en salut familiar i comunitària.
Totes les persones necessitaran algun cop al llarg de la seva vida visitar-se a l’atenció primària. Aquest sector no només destaca per fer front a una sèrie de malalties, als processos de vacunació o al seguiment de malalties cròniques, sinó que a més té una gran importància per la prevenció. “Hi ha una sèrie de factors de risc que controlem en l’atenció primària i que permet que no es converteixin en malalties”, confirma Forés.
Malgrat tot aquest ha estat un dels sectors més afectats per les retallades. El Govern català ha reduït un 20% el pressupost de l’atenció primària durant els últims cinc anys, mentre que la mitjana de la retallada dins del sector havia estat del 16%. En total, segons l’Institut Català de la Salut (ICS), s’han perdut al voltant de 2.500 treballadors. Per això, mentre el nombre de visites es mantenien, el nombre de professionals disminuïa i per tant, els metges cada cop es veien obligats a atendre més pacients. “Els professionals cada vegada pateixen més precarietat laboral, sobretot els nous treballadors, que són més joves i dones”, explica Forés.
Aquesta precarietat fruit de la davallada de pressupost es tradueix, explica la presidenta de la CAMFiC en una exportació de metges. “Exportem metges d’atenció primària a altres especialitats, perquè creuen que allí tenen millor sortida, i també els exportem a altres països”, assegura.
Segons el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) el 2014 el Govern va preveure gastar 185 euros per persona en la seva atenció primària, mentre que tenia previst gastar-ne 698 en hospitalària o 125 en farmàcia. El 2013, un dels pitjors anys, el pressupost públic total destinat a la primària va suposar poc més del 16% del pressupost total.
Evitar la saturació dels serveis d’urgències
“Si l’atenció primària és de qualitat i d’accés universal la taxa de supervivència i de salut en la població és major”, emfatitza aquesta experta.
De fet, una prova més de què hi ha altres tipus d’atenció que passen per sobre de la primària s’evidencia amb la saturació de les urgències. El 2014 es van fer 428 visites a urgències per cada 1.000 persones, una xifra superior a la de 2013, que va ser de 414. En aquesta xifra s’inclouen les urgències tant de centres hospitalaris com de Centres d’Urgència d’Atenció Primària (CUAP), sense distinció. “Crida l’atenció que gairebé la meitat de la població acudeixi en el període d’un any a un servei d’urgències”, alerta el FoCAP en una anàlisi feta sobre els resultats de l’AQuAS.
Segons aquest fòrum el 67,1% d’aquestes urgències són de nivell 4 i 5, és a dir no urgents o de menor urgència. “Amb la creació de la CUAP es va observar una disminució de les visites a serveis d’urgències hospitalaris, i en canvi no s’ha aprofundit en aquest model”, alerten. Potenciar les visites al centre d’Atenció Primària o a les urgències del CAP pot ser útil per descongestionar les urgències dels hospitals que en els darrers anys estan altament saturades. Molts d’aquests centres han de col·locar els pacients als passadissos i doblar la capacitat dels boxs.
“Per les urgències lleus, remetre als CUAPs o als CAP els pacients que arribin per iniciativa pròpia seria una bona mesura per a descongestionar les urgències hospitalàries. Tot això requereix, però, lideratge i valentia política i dels professionals, educació de la població i dotació de recursos (personal, material, circuits funcionals…) a l’atenció primària”, recorden des d’aquesta entitat.
Potenciar l’Atenció Primària dins dels estudis
La medicina familiar i comunitària ofereix aproximadament un 40% de les places del MIR, en canvi no sempre és la prioritat dels estudiants. “Hi ha molt desconeixement de què fem i de què és”, justifica Jordi Mestres, metges de família i un dels impulsors de la campanya “Elige MFyC” amb la qual volen atraure més estudiants cap aquesta especialitat.
Mestres creu que a vegades molts estudiants es decanten per altres especialitats perquè sembla que “tinguin més sortida professional, quan no és així, o perquè sembla que atorguin un estatus diferent”.
A la vegada Mestres creu que el fet que la majoria de facultats no tinguin un departament de medicina familiar i estiguin més centrades en la medicina especialitzada també provoca aquesta falta d’interès. “Fins fa poc les facultats de medicina en parlaven molt poc, ara sí que s’ha potenciat una mica més”, assegura.
“Durant la carrera, per la falta de departament dins de les facultats i de models, s’orienta als estudiants cap a una especialitat i no es potencia la medicina familiar”, assegura per la seva banda Dolors Forés, presidenta de la CAMFIC. “Hem d’explicar a la població el tipus de metges que necessita i planificar l’oferta segons això”, emfatitza.
Preocupant que no arribi l’ambulància. Preocupant per la persona malalta que perdrà la seva sessió de rehabilitació, diàlisi o quimioteràpia o per qui, en cas d’urgència, no li arribi l’equipament sanitari necessari. Preocupant pel personal que presta el servei, que veu amb enorme frustració com s’ha degradat tant la seva feina com les seves condicions laborals i que espera el ruixat que li caurà de boca de l’esmentada persona malalta, com si la responsabilitat fos seva. Una responsabilitat que no serà per l’empresa concessionària del transport sanitari, més preocupada a fer-se atractiva al millor comprador. I tampoc no gaire pel Departament de Salut, que està trigant massa a penalitzar l’empresa pels seus evidents incompliments contractuals.
Transport Sanitari de Catalunya SLU (TSC) va resultar adjudicatària de set dels tretze lots del concurs del Transport Sanitari, licitat l’any 2014 per un import màxim de 2.556.000 euros, adjudicat amb molta polèmica durant el passat 2015 i posat en marxa, segons el lot, entre el passat novembre i el 14 de gener d’aquest any. Tres lots en exclusiva i els altres quatre compartits amb diverses UTE de les quals forma part. TSC és propietat d’Investindustrial, fons de capital risc controlat per la família Bonomi, també propietària de Port Aventura. I són tan bons homes que, tan aviat com van sortir les adjudicacions esmentades, van regalar una UCI pediàtrica i una àrea adaptada de jocs infantils a Sant Joan de Déu. Aquesta seqüència d’esdeveniments està en el centre de la denúncia que la CUP ha presentat a la Fiscalia aquesta setmana passada. Com fa uns dies deia Ignacio Escolar: ‘Menos caridad y más pagar impuestos, doña Pilar‘.
No, no sabem encara si la família Bonomi o Investindustrial surten als ‘Papers de Panamà’, però sabem que el TSC va presentar a concurs uns vehicles de transport que tenia compromesos amb una altra adjudicació, amb unes targetes de transport que no complien les condicions requerides pel concurs i unes bases de les quals no disposava. Factors tots aquests més que suficients per excloure l’empresa del concurs. Sabem també que el concurs estava mal plantejat perquè no partia de xifres reals dels serveis ordinaris que s’haurien de cobrir, raó per la qual la primera sospita sobre els incompliments era la d’un pacte entre el CatSalut i el TSC, segons el qual aquesta no seria penalitzada. Sabem que Josep Maria Padrosa, el director del CatSalut que signa les adjudicacions, no és precisament una persona molt curosa en les seves adjudicacions, com demostra el fet que l’Autoritat Catalana de la Competència li anul·lés el concurs de Rehabilitació de 2012, multant, entre altres, la seva exempresa Fisiogestión per “repartir-se el mercat”. Tampoc no és curós en el control dels seus papers, com demostra, si més no, l’escàndol produït quan es va descobrir que constava com a apoderat de les empreses que contractava com a director del CatSalut. A més, el seu historial ens mostra que sempre ha anat sortejant la legalitat i que no ha estat exemple de transparència. A Girona el recordem perquè va implantar i defensar cobraments sense suport legal a pacients sense targeta sanitària als CAP de la costa, perquè protegia incompatibilitats de càrrecs intermedis, perquè ens amagava els convenis amb les entitats concertades… Sabem que Padrosa havia anat canviant de càrrec de la mà de Xavier Pomés i Abella. Quan Pomés dirigia l’ICS, va nomenar Padrosa subdirector d’Atenció Primària. Quan Pomés va passar a ser conseller de Governació, va fer de Padrosa el director general dels Bombers. Després Pomés va ser conseller de Sanitat, però llavors en Padrosa ja es va passar a la privada.
Però què pinta en Pomés en aquest enrenou? Doncs ja fa molt que és delegat de la Cúria General de l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu pels centres de l’Amèrica Llatina. Però no es passa tot el temps a les amèriques, ni molt menys. Per exemple, va ser ell qui va rebre la condecoració que va donar Morenés als metges del nostre Hospital Sant Joan de Déu per salvar la cama d’una nena afganesa. Compatibilitzava aquestes feines amb la presidència dels hospitals Clínic i Sant Pau, amb els seus interessos privats, entre altres, amb el Grupo MGO, que rep contractes de la Generalitat però que ell va abandonar a finals de 2014, i amb l’E-Center propietari d’Ambulàncies Reus, empresa que, mira per on, ha perdut en aquest concurs l’adjudicació que tenia amb l’anterior. Al consell d’administració de l’E-Center va entrar per mig de la seva empresa Mandel Investments, que encara consta com a administrador solidari. És a dir, que segurament els seus interessos s’han vist perjudicats pel concurs i potser li calia alguna compensació.
És clar que el fet d’evidenciar aquestes ‘coincidències’ serà catalogat de populisme o de “franctiradors disposats a etiquetar qualsevol intent de modernització com a privatització del sistema” o de “discursos demagògics més propis del Maig del 68 que del segle XXI”, com deien els senyors Pomés i Josep Maria Via en un escrit conjunt, propugnant que ens deslliurem dels “actuals sistemes de gestió pública i control” i que abracem, com si no els tinguéssim prou abraçats, “els instruments de gestió i auditoria empresarial”. Però és tan i tan gran el saqueig posat en evidència en aquests darrers sis anys de lluites en defensa de la sanitat pública, que finalment hem aconseguit posar en qüestió el model sanitari català, al carrer i al Parlament, i hem manifestat que volem ja un canvi.
Potser no és rellevant la relació entre els senyors Pomés i Padrosa, malgrat ser tots dos defensors del model en qüestió. Potser cal fixar-nos més en l’interès del CatSalut de Padrosa de traspassar el que és públic al que és privat, ho dirigeixi qui ho dirigeixi. Perquè sí que és rellevant que Sant Joan de Déu viu majoritàriament del pressupost públic, del CatSalut, per molt que l’Orde religiosa es vanti de ser cada cop menys depenent d’aquest pressupost, i de la caritat com a mòbil suprem de la humanitat. Perquè, mentre no quedi clar si l’UCI pediàtrica i l’àrea de jocs regalades per la família Bonomi a Sant Joan de Déu és d’utilització privada o pública, sempre planarà el dubte de si el regal no s’ha fet, en realitat, al CatSalut com a mostra d’agraïment per l’adjudicació múltiple rebuda.
Aquesta adjudicació del transport sanitari s’hauria d’anul·lar. Tenim prou arguments jurídics, ètics i econòmics per fer-ho. I no caldria fer cap nou concurs. No ens cal una col·laboració pública-privada que no és col·laboració sinó sagnia. Gestió directa per part del CatSalut. I que ningú la identifiqui amb burocratització. La Catalunya que volem tindrà una administració eficient, àgil, supermoderna… i participativa. Realment participativa.
El 19 d’octubre de 2015 un cataclisme va sacsejar la seu de Pfizer Espanya al parc empresarial de La Moraleja, 15 quilòmetres al nord de Madrid. El primer executiu de la farmacèutica al món, Ian Read, havia pres les regnes d’una crisi que fins a aquest moment no passava de rumors de passadís a les oficines espanyoles.
Aquell dia van rodar caps. Una trentena de directius i delegats comercials van començar a desfilar des dels seus despatxos amb les cartes d’acomiadament, entre l’esglai general dels seus companys i un absolut secretisme de la direcció. Trenta sortides sense un ERO, sense negociació amb els sindicats, sense una comunicació oficial. La selecció es va emportar per davant a diversos peixos grossos.
Va caure el director de la Unitat Legal i secretari del Consell d’Administració de Pfizer Espanya i Sud d’Europa, Vicente Morales, després de 17 anys en el càrrec. Va caure el cap de gestió hospitalària, Antonio Roig. Van caure 22 delegats de vendes. I tres directors regionals. I sobretot, va caure el director de Relacions Institucionals de la companyia, Juan José Polledo, un vell conegut de l’Administració pública. Director general de Salut Pública del Ministeri de Sanitat entre 1991 i 2000 amb els governs del PSOE i del PP de llavors, també ell apareixia associat a un escàndol de males praxis empresarials vinculades a pagaments a metges del sistema públic.
La història venia de lluny. D’un any enrere, aproximadament, quan un extreballador de la companyia implicat en alguns conflictes interns i amb mala fama entre part de la plantilla, va decidir estirar la manta i denunciar directament a la matriu als Estats Units a través de la seva línia confidencial presumptes pràctiques irregulars que van vulnerar l’exigent codi d’autoregulació de la companyia.
L’alerta, segons les fonts consultades, censurava les relacions de diversos delegats comercials de la multinacional amb metges i gestors d’hospitals públics. Al·ludia a pagaments suposadament camuflats com col·laboracions científiques i prohibits a Pfizer, que com a empresa associada a Farmaindustria està subjecta al codi de bones pràctiques que impedeix al seu personal oferir regals de més de 10 euros a metges o gestors sanitaris (60 euros, si es tracta de material formatiu, ja siguin llibres o en suport multimèdia). Malgrat que la denúncia era més o menys coneguda a les oficines espanyoles de Pfizer, durant mesos el personal parlava d’una venjança que es quedaria en res.
La notícia dels acomiadaments la va avançar la publicació Revista Médica el mateix 19 d’octubre i es va publicar sense molt desplegament en alguns mitjans econòmics.
Pfizer ni tan sols va emetre un comunicat. A l’escassa premsa que es va interessar per la crisi, la multinacional li va respondre que «uns companys havien deixat l’empresa».
Una patent a punt de caducar
Dues fonts de Pfizer consultades per eldiario.es,, un que continua a la companyia i un dels empleats que ha sortit, han confirmat ara que les raons de les 30 sortides van tenir a veure amb aquesta denúncia sobre pràctiques no tolerades pel codi intern de la multinacional. Al·ludeixen a un escrit que alertava de pagaments i prevendes prohibides per la normativa de Pfizer a metges de la Seguretat Social per prescriure el medicament Enbrel, just durant els anys previs al fet que caduqués la patent -va expirar el 2015- d’aquest antirreumatoide.
La resposta des de la cúpula de Pfizer a Estats Units no va tenir miraments. Tot el que tenia pistes sobre aquestes pràctiques a l’empresa va ser depurat. N’hi va haver prou amb estar en còpia d’alguns dels correus electrònics que s’intercanviaven els delegats comercials amb metges o gestors hospitalaris. D’aquí els 30 acomiadaments.
A preguntes d’eldiario.es Pfizer va confirmar divendres passat per primera vegada que va detectar irregularitats en la divisió espanyola que el van empènyer a establir «sancions» i acomiadaments. En una resposta escrita remesa a aquesta redacció pel seu departament de Comunicació, Pzifer explica: «Com a part del nostre programa intern d’Integritat, Pfizer va detectar certes accions a Espanya i la companyia va finalitzar els contractes amb alguns empleats i sancionar als altres. La companyia sempre manté la privacitat quan es tracta d’empleats, així que no comentarem res més sobre la situació d’aquests treballadors. Pfizer es pren el compliance [el codi de conducta] molt seriosament i el nostre objectiu és assegurar que cada empleat a tot el món ho fa també. És per això que la companyia té processos sòlids per ajudar a prevenir i detectar potencials infraccions de les nostres polítiques internes. Tots aquests processos es revisen regularment per assegurar que es mantenen actuals i que compleixen amb els objectius i requeriments dels països en els que tenim presència».
Durant els mesos que va durar la investigació interna i que, segons fonts internes, va incloure la inspecció de diversos servidors informàtics, Pfizer estava preparant la seva fusió amb un altre mastodont del sector, Allergan, el fabricant de botox, per constituir la primera farmacèutica mundial valorada en 160.000 milions de dòlars. L’acord que finalment es va anunciar el 23 d’octubre (cinc dies després de l’escabetxada a la seu espanyola) es va desfer sorprenentment el 6 d’abril, arran de les últimes reformes fiscals dels Estats Units.
Multa anterior de 60 milions de dòlars per suborns
En aquest context previ al gran anunci de fusió, Pfizer no podia permetre l’escarni d’un altre plet, com el que va obligar el 2012 a pagar 60.200.000 de dòlars (uns 50 milions d’euros llavors) a la Comissió del Mercat de Valors d’Estats Units i al Departament de Justícia per eludir la condemna per suborn que amenaçava diverses de les seves filials precisament per subornar metges i institucions sanitàries d’Europa i Àsia.
En conversa amb eldiario.es, un dels empleats acomiadats, que ha demanat mantenir el seu anonimat i ni tan sols confirma si la seva sortida de Pfizer està blindada amb un contracte de confidencialitat, assegura que la denúncia per males pràctiques va existir però defensa que es va tractar d’ una «mera venjança que no té raó de ser i que s’ha portat massa lluny».
En els tribunals tampoc consten denúncies pels acomiadaments de la multinacional. Fonts internes de la companyia asseguren que totes les sortides van ser pactades. El comitè d’empresa no atén periodistes i es remet a les explicacions de la direcció. El que passa a la farmacèutica es queda a la farmacèutica.
Gemma Tarafa (1971) és la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona. Llicenciada en Biologia, fins al seu nomenament ha estat molt vinculada a la investigació, primer a l’Institut Català d’Oncologia com a investigadora (1998-2006) i en els darrers anys com a subdirectora del Grup de Recerca sobre Desigualtats en Salut (GREDS) de la Universitat Pompeu Fabra (2010-2015). Des de l’Ajuntament Tarafa va encarregar un informe per veure un mapa de «la privatització de l’assistència sanitària pública a la ciutat de Barcelona» i assegura que Barcelona vol que tard o d’hora totes les entitats amb ànim de lucre surtin de la xarxa d’atenció pública, també en l’àmbit sociosanitari -on hi ha un volum més gran- i de salut mental. En equipaments la prioritat, avança, serà per l’atenció primària i la salut mental. Dos grans objectius per al consistori, senyala, són sembrar bé les bases per reduir les desigualtats en salut entre barris i fer de Barcelona un referent en salut comunitària.
Ha passat gairebé un any des que Barcelona en Comú va entrar a l’Ajuntament. Les competències en Salut de l’Ajuntament són limitades però.
Una cosa són les competències i l’altra són les capacitats. En el cas de l’ajuntament cal distingir el que és salut pública, on tenim el cent per cent de les competències i també de tots els CAPS de Barcelona n’hi ha 4 de gestió municipal o mixta, com és el cas dels PAMEM. Per tant és una part àmplia on hi podem incloure temes com contaminació de l’aire, salut comunitària, etc. Després tenim el bloc de competències purament sanitàries, d’assistència sanitària. Aquí les competències són de la Generalitat però moltes de les competències a la nostra ciutat són compartides i es gestionen des del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB), on la Generalitat té un 60% i l’Ajuntament un 40%.
Com influeix això en la dinàmica de treball del dia a dia?
Depèn. Qüestions de salut mental, comunitària, etc. s’han pogut gestionar molt més ràpid que les que s’han de gestionar treballades o pactades amb la Generalitat. Amb el nou Govern hem aconseguit generar diferents grups de treball que pengen del Consorci que ens permeten fer propostes i cogestions de manera més pràctica que amb l’anterior govern.
Fa uns mesos vau presentar un primer informe sobre la “privatització” de la sanitat a Barcelona. Segons l’informe l’assignació pressupostària del CatSalut per concerts amb les entitats hospitalàries d’aguts ha estat decreixent en tots els casos, excepte en les entitats privades amb ànim de lucre. Per exemple el Sagrat Cor, del grup QuirónSalud, experimenta entre 2011 i el 2014 un augment del pressupost contractat amb el CatSalut en un 25%.
Sí, un gran titular de l’informe podria ser que 200 milions d’euros del pressupost de sanitat van a centres sanitaris mercantils, és a dir, a privats amb ànim de lucre. El cas del Sagrat Cor l’hem posat de manera molt clara sobre la taula però també tenim casos així en salut mental i sociosanitaris. Per tant, l’informe el veiem com una primera foto per saber què passa amb la privatització de la sanitat a la ciutat de Barcelona. Som conscients que aquest tema toca interessos però pot ser tot menys poc rigorós, és un informe fet amb dades oficials del CSB, de l’AQuAS i fet per acadèmics. Les dades són les que són, hem de defugir d’un debat ideològic. Ens hem d’acostumar a què les dades no només siguin públiques sinó que s’entenguin.
La comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa./ SANDRA LÁZARO
Què penseu fer ara que ja heu fet l’informe?
Què podem fer a partir d’ara? Nosaltres vam anar al CSB i en aquell moment la Generalitat no tenia intenció de moure cap fitxa respecte a les propostes que posàvem sobre la taula perquè considerava que primer estaria bé acabar l’auditoria que volen fer a Catalunya en una línia similar a aquesta. El que passa és que l’auditoria l’han encarregat a la mateixa persona o equip que l’hem encarregat nosaltres, per tant vol dir que aquestes dades te’n refies. El que vam poder pactar llavors en el Consorci va ser començar a posar fil a l’agulla i vam acordar generar un equip de treball Ajuntament-Generalitat per veure com aterrem algunes de les propostes.
Com per exemple?
Totes les entitats mercantils, per començar, haurien de complir la llei de transparència i moltes no la compleixen. Nosaltres hem posat diferents mesures, com ara que totes les societats, mercantils i no mercantils, han de complir amb la llei de transparència: no sabem com es gestionen els capitals, les eficàcies del que s’hi fa, resultats, etc. Nosaltres distingíem les entitats privades amb ànim de lucre i sense ànim de lucre. Aquestes últimes, per exemple, en el cas de salut mental són entitats que han fet molta feina en els últims 30 anys. Aquestes continuaran en el SISCAT però és important que compleixin uns criteris d’economia social. És important enfocar bé aquest debat: no és un debat sobre sanitat pública o privada, el que qüestionem aquí és quan capital públic que va a la privada amb ànim de lucre, que té benefici i que a més no podem tenir tant el control de la qualitat, drets socials dels treballadors, etc. No es tracta de si hi ha d’haver o no sanitat privada sinó la qüestió és capital públic que va a la privada amb ànim de lucre. La nostra proposta és que totes les entitats privades amb ànim de lucre surtin del SISCAT, com ho farà el Sagrat Cor. En el sector sociosanitari, per exemple, assumeixen un volum de feina molt gran per tant sabem que això no es podrà fer de la nit al dia.
A Barcelona hi ha diversos temes que si més no generen polèmica sobre la interacció públic-privat. Un d’aquests és Barnaclínic. Parleu de Barnaclínic com «un dels casos més paradigmàtics de mercantilització existents a Catalunya i l’Estat Espanyol». Què caldria fer?
Usufructuen espai públic, evidentment paguen un lloguer, i amb el risc de derivació de pacients que surten de la pública i van cap allà. Nosaltres ens hem reunit amb l’Hospital Clínic i vam dir-los quina era la nostra postura. Ells ara generaran un grup de treball per veure cap a on es gestiona el Barnaclínic, i una de les opcions és que surti de l’espai actual, que no estigui en el sòl del Clínic. Això resol un dels riscos però l’altre és la derivació dels pacients per part de treballadors que compaginen la seva activitat als dos centres. Això depèn de com no ho podràs controlar. Cal veure com resolen la part jurídica i la part física.
I quina és la vostra postura?
Nosaltres pensem que models com Barnaclínic no han d’existir, pels dos riscos que et comentava. Un centre que està ubicat en un espai que figura que no podem obrir aquests espais perquè no tenim capital per obrir-los però sí que podem afegir un centre com aquest i la problemàtica de derivar els pacients. No desconfio de la professionalitat dels treballadors del Clínic però sí que sabem que és una qüestió que passa amb altres antecedents.
El sector de la sanitat mou molts actors, diners públics i interessos. Com influeixen en aquests casos els grups de pressió? Us heu trobat amb lobbies o heu rebut pressions?
No és un secret per ningú que hi ha interessos en aquesta àrea, des de col·legis, farmacèutiques o entitats. Un exemple de com crec que s’han d’abordar aquests temes és l’experiència que hem tingut amb la Taula de la Contaminació de l’Aire, on hem convidat tots els actors que han volgut tenir-hi veu. Són agents que potser fins ara també tenien veu però ho feien a porta tancada. És important que el que hagin de dir ho diguin però al mateix nivell que tothom.
L’altre és l’Hospital Sagrat Cor, un dels tres centres del SISCAT propietat de QuirónSalud que té afany de lucre i forma part de la xarxa sanitària d’atenció pública. Comín ha parlat de «desprivatització» però com ho pot assumir el sistema públic? Quines possibilitats reals hi ha amb el Sagrat Cor?
Ara s’estan posant damunt la taula les diferents opcions per veure com hospitals com aquest surten del SISCAT. Això què vol dir? Que totes les persones que per sanitat gratuïta i universal entren al Sagrat Cor, si es poden, siguin reabsorbides des d’altres espais. La voluntat política és clara, el com l’està mirant sobretot la Generalitat. És important fer-ho bé pels pacients i pels treballadors. El que no podem fer és derivar 200 milions de capital públic a la privada i mantenir llits i quiròfans tancats. Per exemple, és el cas del Centre Fòrum [atenció sociosanitària i salut mental Parc Salut Mar] que té 150 llits tancats mentre es deriva finançament a sociosanitaris amb ànim de lucre. Aquestes situacions tindrien un sentit si tinguéssim tots els llits i quiròfans copats, posant criteris d’economia social però abans de plantejar-ho, si hi ha llits tancats i es poden obrir cal discutir-ho.
Moment de l’entrevista en què Tarafa parla de les dades sober privatització a Barcelona. / SANDRA LÁZARO
En el cas de salut mental un 82% de les entitats que proveeixen serveis d’atenció són privades.
Sí, però sobretot hi ha privat no mercantil i han estat societats sense ànim de lucre les que han anat avançant en aquest sector perquè des de l’àmbit públic, des de les institucions, no se li ha donat la importància que s’havia de donar a la salut mental i si no ho feien elles, no ho feia ningú. En l’àmbit sociosanitari la part mercantil és molt important [segons dades de l’informe encarregat per l’Ajuntament un 47,5% del volum de contractació entre el CatSalut i les entitats proveïdores de serveis sociosanitaris va a parar a entitats privades amb ànim de lucre]. Aquí tenim casos extrems, com és el cas de les ambulàncies o la rehabilitació, on el percentatge mercantil és escandalós.
Això es reflectirà també en la rehabilitació o construcció d’equipaments?
Ara nosaltres estem tancant el que és el Pla d’equipaments 2016-2023, és a dir, quins són els equipaments sanitaris a construir, rehabilitar o condicionar a la nostra ciutat. Això ho vam fer des del més u, quan vam entrar vam intentar veure quines són les necessitats a la nostra ciutat perquè prevalguin també les necessitats i les dificultats econòmiques dels diferents districtes. En el pla d’equipaments hem de veure també reflectit que volem reforçar la part pública de la sanitat. Tots els edificis que aquí construïm resulta que després són concessions a la privada mercantil no anirem molt en la nostra línia.
Quines seran les prioritats en equipaments?
Es faran dues apostes importants: salut mental i primària. Ara bé, el Pla d’equipaments depèn bastant de l’ampliació pressupostària de la Generalitat per tant si no hi ha pressupost vam consensuar des del CSB una sèrie de prioritats perquè si el finançament és el que és es pugui fer una part més aviat i el que no més tard. Pel que fa a districtes també volem posar especial pes en districtes amb pitjors indicadors de salut o condicions socioeconòmiques. Posarem un accent especial a Nou Barris, Ciutat Vella Sant Martí i Sant Andreu. Estem veient quina part reforcem i quina no, si cal construir un nou CAP, etc. i per això vam parlar també amb tots els districtes.
L’informe La Salut a Barcelona conclou que en 18 dels 73 barris de Barcelona les dificultats socioeconòmiques es tradueixen en problemes de salut. Es calculava la necessitat de 300.000 euros més per als pressupostos municipals de 2016 per estendre a cinc barris més el programa ‘Salut als barris’, que ja existeix en 13 barris de la ciutat. Per tant entenc que això també depèn d’una ampliació pressupostària.
Sí, però s’aprovarà, en aquest sentit som optimistes. Vam veure que aquests 18 barris tenien unes condicions impactants respecte a la resta tot i que això no vol dir que no hi hagi bosses de població vulnerable que no sigui en aquests barris. Dels 18, 11 ja tenien algun programa preliminar de Salut als Barris. I després hi ha sis barris nous que són Turó de la Peira, El Carmel, Can Peguera, Verdum, Gòtic i Trinitat Vella que no hi havia res de salut als barris. Per tant, el que hem fet és una diagnosi en aquests barris a través de la gent dels CAPs, agents, entitats, moviments, etc. Això ens permet desplegar uns programes i no uns altres, dirigits a uns problemes de salut. A més, nosaltres formem part de l’equip de desplegament del Pla de Barris, que no només afecta salut, perquè els determinants socials de la salut són claus per tenir una bona salut. La part assistencial és important per quan ja estem malalts. Per exemple s’estan fent programes de rehabilitació d’habitatge que ajudaran a la salut. És per això que hem fet un observatori perquè puguem veure com afecten la salut totes les polítiques que estem aplicant en l’àmbit municipal.
Gemma Tarafa durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
Salut a totes les polítiques?
Sí, és clau anar de la mà amb altres polítiques de l’Ajuntament. Per exemple, les persones que fa dos anys que són a l’atur tenen 3 cops més risc de patir un trastorn de salut mental i davant d’això no podem tancar els ulls.
Barcelona va crear al gener la primera Taula de Salut Mental. Un dels objectius de la Taula és la creació d’un Pla de Salut Mental per la ciutat.
Sí, té un objectiu finalista, com a mínim en una primera fase, i és fer una pla de la situació de la Salut Mental a la ciutat de Barcelona, que estarà llest a finals de juny. Això ho estem fent amb totes les entitats que vénen. Hem intentat que no sigui un abordatge des de salut però, aquí vénen persones de l’Ajuntament de Serveis Socials, Ocupació, Habitatge i Educació. Així, per exemple, estem parlant amb Barcelona Activa per veure com potenciar l’ocupació d’aquest tipus de persones.
A partir dels diferents informes que heu fet o esteu fent us heu fixat objectius? Per exemple, reduir en un percentatge concret les desigualtats entre barris?
Sí, aquest debat l’hem tingut clar. L’informe ens ha servit per veure quines són les mancances i quines no i quins barris són prioritaris. D’una banda és evident que tenim l’objectiu de disminuir les desigualtats, ja que 11 anys d’esperança de vida és una diferència esgarrifosa en una ciutat com Barcelona. Et podria dir una xifra però aquestes diferències no es resoldran en un o dos anys, per tant el nostre objectiu és sembrar bé les bases per aquest camí. L’altre objectiu és fer de Barcelona un referent en salut comunitària, perquè és la part més essencial de la prevenció i la promoció de la salut.
Com vol aquest ajuntament treballar la prevenció?
No tot s’arregla amb diners evidentment però és clau reforçar aquests processos i identificar quins temes cal orientar de la primària. Si volem reforçar la primària i la comunitària ens ho hem de creure.
Fa unes setmanes el departament de Salut va anunciar que tramitarà una llei catalana per blindar la universalitat. Com ho valoreu? L’Ajuntament està treballant ja per garantir l’empadronament dels col·lectius més vulnerables?
L’hem de veure finalment escrita però la Generalitat ha acceptat que quan es doni el padró es doni també la targeta sanitària, per tant que no hi hagi una carència d’uns mesos. En aquest sentit ho valorem positivament. D’altra banda, des de la voluntat de fer aquesta norma fins que es faci poden passar mesos. Per això, mentrestant, s’ha generat un comitè per garantir que les entitats ens puguin derivar casos d’exclusió que els arribin. Farem una campanya pel tema de no cobrament i a més tindrem aquest comitè on estarem meitat Ajuntament meitat Generalitat. Tots aquells casos de problemàtiques que ens arribin que siguin propis de padró els derivarem a un equip creat per desfer els nusos que hi ha en l’empadronament.
Vull agrair a El Diari de la Sanitat l’oportunitat que m’ofereix de presentar-vos aquesta columna que, amb periodicitat setmanal, us proposarà comentaris i reflexions al voltant de la Medicina, la Salut i la Sanitat, termes que, encara que sovint es fan servir de forma sinònima, cobreixen camps de significat i contingut força diferents.
He volgut batejar aquesta col.laboració amb el nom de “Columna Illich” en record de qui va ser un dels primers pensadors que reflexionà críticament sobre el desarrollisme occidental i la seva devastadora influència sobre l’entorn cultural, la salut mental i el medi ambient. A Illich li devem unes de les primeres consideracions crítiques al voltant de com entenem la salut i de la manera en que es practica la Medicina. Fa prop de 50 anys que Illich va intuir la deriva tecnològica, biologista i corporativa que prenia l’exercici de la Medicina i els modes de conceptualitzar la mort i la malaltia, i el considerem com el pioner d’una prestigiosa escola d’intel·lectuals que han anat perfilant els temes que ell encetà com ara la medicalització social, la promoció de malalties, la fascinació per la tecnología o el lobisme sanitari protagonitzat per les farmacèutiques i les empreses assistencials amb ànim de lucre.
Aquesta columna parteix d’una premissa: la Medicina no és una ciència, poder tan sols ni una ciència aplicada, sinó un producte cultural resultant de moltes influències les més rellevants de les quals serien la recerca científica i el món acadèmic, les polítiques sanitàries, i l’entorn cultural amb el seus criteris de priorització de les cobertures, els seus valors (o absència de valors) ètics, i la concepció dominant sobre la mort i les formes de morir, per citar alguns exemples.
La recerca científica ha estat una important component del progrés del coneixement i de la pràctica mèdica. Tanmateix, la ciència genuïna és una activitat crítica i canviant sotmesa a errors i frau, motius pels quals cal sempre mantenir una distància reflexiva sobre els suposats avenços que s’ens proposen. Els cirurgians, per exemple, hem vist com moltes intervencions que en un moment donat van ser defensades pels seus creadors com a innovadores i més segures que les que pretenien substituir, han resultat perjudicials i no superiors a l’estándard previ. Sovint, per no dir sempre, aquestes passes en fals han anat en detriment dels malalts.
Les polítiques sanitàries modulen el pes relatiu de la medicina pública i la privada, són determinants en la despesa sanitària i en la seva priorització, proposen iniciatives per millorar la salut, decideixen l’amplària de les cobertures i un llarg etcètera de mesures que cal mirar amb lupa. Se sent a parlar molt de l’ànim de lucre com a motor d’algunes iniciatives sanitàries però menys de l’afany de poder i protagonisme que sovint mostren els agents polítics.
L’entorn cultural influeix molt més del que molts lectors puguin pensar en la manera que tenim d’entendre la salut. La freqüentació al metge, l’autocura, els estils de vida, l’actitud en front de la publicitat enganyosa o la concepció de la mort i tot alló que l’envolta en són clars exemples.
Aquesta columna només tindrà sentit si aporta una visió crítica que eviti el sensacionalisme i que inviti al bon judici i a la reflexió. La premsa generalista cobreix ampliament el noticiari de la salut però malauradament no ofereix punts de vista diferents, fuig de la controvèrsia i es troba massa vinculada a les institucions. Per això, desitjo contribuir, en la mesura de les meves capacitats, a il·luminar els aspectes més ignorats i més menystinguts de la Medicina i del seu complex entorn.
El CatSalut ha encarregat a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell que estudiï de quina forma pot absorbir tota l’activitat que fins ara es derivava a la Clínica del Vallès, centre privat propietat de Quirónsalud, segons els treballadors del centre de Sabadell. El passat 22 de febrer el conseller de Salut Toni Comín va anunciar que aquesta Clínica, així com també l’Hospital General de Catalunya, propietat de la mateixa empresa, quedarien fora de la xarxa d’utilització pública i per tant no es tornarien a firmar els contractes amb aquests centres.
Tot i així, en aquell moment el conseller no va especificar de quina forma es donaria sortida a tota aquesta activitat que es deriva, sobretot intervencions quirúrgiques i quan l’hospital de Sabadell és ple, també hospitalitzacions.
Segons ha informat el comitè d’empresa del Taulí a El Diari de la Sanitat, la directora executiva del centre, Cristina Carod, ha informat aquesta setmana als treballadors de l’hospital de què s’està estudiant la possibilitat de llogar espais de la Clínica del Vallès, quiròfans i alguna planta per ingressos.
Segons els treballadors, quan el CatSalut va decidir rescindir el contracte amb la Clínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya, el Taulí va elaborar un pla per ampliar la capacitat del centre. Carod va informar als treballadors que obriran abans de setembre 54 llits nous, que segons ells poden donar sortida a allò que es deriva a la Clínica privada però no al col·lapse conjuntural que pateix el centre.
Carod també els va explicar que quan van presentar aquest pla, el CatSalut els va demanar que estudiessin també la possibilitat de llogar espais de la Clínica del Vallès. “Què passarà amb els treballadors? Se’n contractaran de nous? Ens enviaran? O contractaran els que treballen allí?” es pregunten des del comitè.
Aquest mitjà s’ha posat en contacte amb el Departament de Salut per demanar-li la seva versió. Fonts del Departament asseguren que respecte les negociacions no comentaran res fins que no hi hagi una proposta tancada.
Només a l’àrea metropolitana de Barcelona moren cada any 3.500 persones de malalties vinculades directament amb la contaminació de l’aire, segons el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL). Catalunya supera els valors legals europeus i els valors límits fixats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de partícules contaminants i òxids de nitrogen a tot el territori. Aquesta setmana el ple del Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat una moció, presentada per Ciutadans amb esmenes de tots els partits excepte del PPC, sobre mediambient.
El Parlament insta el govern a respectar els límits legals que marca la Unió Europea, és a dir, reduir en un 35% els òxids de nitrogen i en un 30% les partícules contaminants abans del 2020. La moció també demana al govern que elabori un pla de reforç del transport públic, la creació de zones d’aparcament allunyades dels centres urbans i ben connectades amb el transport públic i la implementació de la xarxa BiciEstació. A més el Parlament exigeix al Govern que implementi un nou sistema tarifari pel transport públic que permeti afavorir la fidelització de l’usuari.
A banda d’aquestes mesures i d’altres la moció incorpora també la necessitat de complir amb tots aquells acords que van quedar recollits en una moció presentada prèviament, el 2014, i de la qual van quedar molts punts per implementar. Segons explica Maria Garcia, membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire, a El Diari de la Sanitat, una de les poques coses que s’ha dut a terme d’aquella moció és la millora de la freqüència dels metros.
Aquesta experta en temes medioambientals recorda que Catalunya està incomplint amb els límits que marca la Unió Europea des de fa molts anys. “La contaminació de l’aire és la primera causa ambiental que afecta la salut”, recorda posant èmfasi en la importància que té aquest determinant social de la salut. I afegeix que pot provocar malalties respiratòries, cardiovasculars, neurològiques o fins i tot càncers, ictus i infarts. “Està en la mateixa categoria que el tabac, i per tant, tota aquesta contaminació deriva en ingressos hospitalaris i baixes laborals”, recorda.
Des de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire celebren la moció aprovada pel Parlament, però critiquen que, malgrat que alguns partits parlessin de la millora de rodalies durant el ple, no hagi quedat recollit en aquesta moció la millora de les infraestructures de rodalies, del tramvia i de la nova xarxa d’autobusos.
Llarga lluita cap al compliment de la normativa europea
El Govern de la Generalitat va aprovar finalment amb retard el 2014 el Pla d’actuació per la millora de la qualitat de l’aire. Amb tot, Maria Garcia assenyala que aquest pla conté bàsicament mesures voluntàries o incentius, i que en cap cas marcava els objectius fixats per la legislació europea.
Aquest pla no va ser acceptat per la Comissió Europea. Això i els incompliments de Catalunya ha portat a l’organisme europeu a presentar procediments d’infracció que estan pendents de ser resolts al Tribunal Superior de Justícia Europeu.
“El pla no va ser acceptat per la Comissió Europea perquè no conté mesures estrictes”, afegeix Garcia. Fruit d’aquesta acció poc concreta Iniciativa per Catalunya Verds va presentar la moció de 2014, amb esmenes fetes per Esquerra Republicana i Convergència i Unió.
Les infermeres i els infermers catalans volen cuidar els pacients sense barreres. Barreres com la que denuncien des de fa mesos que els suposa el Reial Decret 954/2015, que regula la indicació, l’ús i l’autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris per part de les infermeres. De fet, aquest dijous centenars d’infermeres i infermers s’han concentrat per visibilitzar la seva tasca i mostrar la seva oposició al reial decret, a l’espera també que el Govern català enllesteixi el text del decret que està preparant per regular la prescripció a Catalunya.
La Marta Romero i la Gemma Mayor, de l’Hospital de Mollet, s’han sumat aquest dijous a la mobilització organitzada per la Comissió de Crisi de la Prescripció Infermera, formada per més de 90 entitats, a Barcelona i sota l’eslògan ‘Cuidar-te sense barreres’. “Moltes intervencions s’endarrereixen perquè hem d’esperar que el metge vingui i ens signi papers. Per exemple, abans del reial decret, si s’havia d’operar un pacient d’una hèrnia seguíem un protocol d’antiobiòtics que establia que la infermera li havia d’administrar mitja hora abans de l’operació”, explica Romero, que treballa a l’àrea quirúrgica de l’hospital. “És que no és només medicaments, tampoc no podem posar pomades o apòsits”, afegeix la seva companya.
Des de l’aprovació el passat 23 d’octubre del reial decret -i la seva publicació al BOE dos mesos més tard, amb el govern espanyol en funcions- les infermeres s’oposen especialment als articles 3.2 i 2.2 del text perquè és en aquests on s’estableix la condició de la dispensació per part de les infermeres al consentiment del metge i no es permet la prescripció autònoma. Aquest fet, es queixen, els suposa un entrebanc per la pràctica habitual a l’hora d’atendre i curar els pacients. “Nosaltres som les que estem les 24 hores amb el pacient, el metge sovint et diu que facis el que hagis de fer”, diu la Marta Romero.
Les infermeres reivindiquen la prescripció com a part del procés de cura
“La prescripció infermera és un aspecte més de la cura infermera de la persona atesa”, resa el manifest sobre la prescripció infermera a Catalunya que el 28 de gener diversos representants van lliurar a la conselleria de Salut per exigir que el govern català reguli la seva tasca i que ha rebut el suport de més de 90 entitats i centres assistencials de Catalunya.
I és que fins ara aquesta tasca no ha gaudit d’un emparament legal sinó que s’ha produït prenent com a referent la llei del medicament de 2009, que no negava la prescripció infermera però tampoc no la regulava. L’Alba Brugués és la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya, és a dir, de professionals de l’atenció primària. Ella, que també s’ha afegit a la concentració d’aquest dijous a la plaça Sant Jaume de Barcelona, lamenta que “Espanya sigui dels pocs països d’Europa on la prescripció infermera no està regulada”.
Imatge de la concentració d’aquest dijous davant la catedral de Barcelona / SANDRA LÁZARO
Segons ella, la situació actual suposa duplicitats per al pacient, que en alguns casos ha de fer una altra visita per recollir la recepta. “Tenim la competència però no tenim la llei”, comenta. “Per exemple, podem ensenyar a pujar o baixar dosis d’insulina a un pacient amb diabetis però en canvi no li podem prescriure”, explica Brugués.
Pendents del decret català
En l’acte d’aquest dijous, en el que centenars d’infermeres i infermers s’han concentrat sota el lema ‘Cuidar-te sense barreres’, han urgit el Govern català a què enllesteixi el decret català que va anunciar fa uns dies que posaria en marxa. Després que múltiples entitats reclamessin al govern català que utilitzés les competències autonòmiques en Salut per implementar el decret d’una forma particular que permetés desplegar la prescripció infermera, Comín va anunciar la setmana passada l’existència d’un “preacord” entre Salut i el col·lectiu d’infermeres.
D’una banda, segons va explicar Comín en una roda de premsa a periodistes dimecres de la setmana passada, el decret català reconeixeria l’autonomia de les infermeres i infermers en la indicació ús i autorització de dispensació de medicaments no subjectes a prescripció mèdica i de productes sanitaris relacionats amb el seu àmbit d’actuació. És a dir, no els exigiria cap formació addicional com sí que estableix, per contra, el reial decret estatal. “L’actual reial decret espanyol exigeix una formació addicional de 180 hores”, es queixa la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya.
D’altra banda, els reconeixeria la capacitat per indicar, usar i autoritzar la dispensació de medicaments subjectes a prescripció mèdica relacionats amb el seu exercici professional seguint tres criteris: en àmbits en què es reconegui la interacció d’actuacions entre metges i infermeres i infermers; subjecta a l’obtenció d’una acreditació; i segons protocols o guies de pràctica clínica elaborats amb criteris consensuats.
Segons va anunciar Comín la conselleria vol crear una Comissió de Pràctica Assistencial que haurà de vetllar per identificar els àmbits en què és necessari disposar de protocols i alhora garantir que es compleixen les pautes d’harmonització. Segons informació del Departament de Salut aquest òrgan estarà format per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. També hi haurà, com a observadors, el Consell de la Professió Infermera i el Consell de la Professió Mèdica.
Amb tot, el text del decret català encarà no ha transcendit i el decret 954/2015 serà abordat en la reunió que tindrà lloc el pròxim 13 d’abril del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut.
