Tan indispensable com qüestionat i desigual. El dret a la salut ha estat un dels principals perjudicats per la recessió econòmica i un dels principals eixos de la mobilització social. La Fundació Periodisme Plural ha presentat aquest dijous El Diari de la Sanitat, un mitjà que pretén informar de la manera més àmplia possible sobre el dret a la salut. Juntament amb El Diari de l’Educació i El Diari del Treball, aquest culmina el projecte del col·lectiu d’informar “sobre la defensa dels drets fonamentals”, ha afirmat el president de la Fundació, Josep Carles Rius, durant l’acte de presentació del nou mitjà.
En el dia mundial de la salut, El Diari de la Sanitat ha reunit actors dels diferents àmbits de la sanitat catalana, com el doctor Josep Maria Caralps, Nani Vall-llossera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Xavier Salvatella, investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB), Lucía Artazcoz (Agència de Salut Pública de Barcelona), Glòria Jodar, vicepresidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), i Josefina Díaz, presidenta de Metges del Món Catalunya. Tots ells han expressat les seves diferents perspectives sobre el dret a la salut i la necessitat de l’existència d’un mitjà que les mostri.
Presentació d’El Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO
El col·loqui celebrat al recinte històric de l’Hospital de Sant Pau davant de més d’un centenar de persones, entre els quals hi havien personalitats destacades del sector sanitari així com també polítics de diferents partits: Alba Vergés (ERC), Enric Fernández-Velilla (PSC), Lluís Rabell i Albano Dante (CSQEP), Marta Sibina (En Comú) i Eulàlia Reguant (CUP), entre altres.
Donar veu als sectors més oblidats
“És una bona notícia l’aparició d’un mitjà com El Diari de la Sanitat que vulgui donar veu a aquelles persones que no la tenen en el sector de la sanitat, tan entre els pacients com els metges”, ha afirmat aquest dijous la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona Gemma Tarafa en la seva intervenció al final de l’acte.
En aquest sentit Nani Vall-llossera ha posat en valor l’Atenció Primària: «Hi ha membres del col·lectiu sanitari, com els metges de capçalera, que “no són mediàtics, però els pacients us parlarien de la gran importància que tenen per a ells”. Les cares menys conegudes però igualment imprescindibles dels centres sanitaris. Entre elles es troben les infermeres, sovint “un col·lectiu invisible i molt poc tractat pels mitjans”, segons ha emfasitzat Glòria Jodar (COIB) durant la seva intervenció sobre el rol de l’infermera.
Glòria Jodar i Nani Vall-llossera durant el col·loqui. / SANDRA LÁZARO
“La recerca és un dels àmbits de la sanitat en què hi ha una connexió menys directa amb els pacients”, ha declarat el Xavier Salvatella, investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona. Però ha reconegut que aquesta “s’està escurçant durant els últims anys gràcies a l’aparició d’associacions i col·lectius que volen ajudar-nos perquè investiguem sobre aquelles malalties que els preocupen”.
Un dret a recuperar
L’emergència de nous moviments en defensa del dret a la salut ha estat una constant durant aquests últims anys. Aquests no només han respost a les retallades del sector públic, sinó també a aquelles mesures que han posat en dubte el caràcter universal del dret a la sanitat. “El dret a la salut hauria de ser un dret a la ciutadania i aquest es va veure trencat el 2012 amb el decret del Partit Popular -que limitava l’accés a la sanitat als immigrants-, ha assegurat el sotsdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Josep Maria Argimon, també present a l’acte.
Aquestes desigualtats legals s’uneixen a les socials, ja que, com ha explicat Lucía Artazcoz, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), “el 80% de la salut de la població depèn dels determinants socials i per això és important per a un diari de la salut tenir en compte l’actual context de crisi”.
Josefina Díaz, presidenta de Metges del Món de Catalunya, ha recordat que aquestes diferències en l’accés a la sanitat s’accentuen si comparem la situació entre els països del nord i del sud. En el cas d’un país com Sierra Leona, l’ebola va causar-hi estralls a causa de la mala situació del sistema sanitari del país, que “s’hagués pogut reformar invertint-hi només 1.500 milions de dòlars, mentre que es van gastar 6.000 milions per combatre l’epidèmia”, ha explicat Díaz.
Determinants socials, recerca científica, l’atenció de proximitat… Diferent realitats que estaran presents en El Diari de la Sanitat amb l’objectiu de reivindicar l’accés a una sanitat de qualitat. «L’excel·lència mèdica no té preu, però té un cost i per això cal utilitzar tots els recursos del país per recuperar-la”, ha afirmat el doctor Josep Maria Caralps.
El Departament de Salut ha presentat aquest dilluns el nou Pla integral per millorar les llistes d’espera sanitàries, seguint amb el compromís amb el qual es va arribar amb l’acord entre JxS i la CUP. Tot i les bones intencions d’aquest nou govern, el conseller de salut Toni Comín ha assegurat que els objectius fixats per la conselleria per reduir les llistes no es podran complir si no s’aproven nous pressupostos. Comín ha assegurat que per poder complir amb aquesta reducció es necessiten 100 milions d’euros més. “Amb una situació de pròrroga pressupostària no disposarem de 100 milions addicionals i per tant tots aquests compromisos no es podran fer efectius. Això no és una decisió política d’aquesta conselleria, sinó que és una dada de la qual no tenim cap possibilitat de maniobra”, ha assegurat.
JxS es va comprometre a reduir en un 50% el temps mitjà d’espera per proves diagnòstiques i per les primeres visites a l’especialista. Alhora, es va comprometre a reduir un 10% els pacients en llista d’espera per intervencions quirúrgiques. Aquest compromís és el que recull el nou Pla integral per millorar la gestió de les llistes. Un pla que si finalment s’aplica, es durà a terme augmentant en més de 20.000 les intervencions quirúrgiques en centres del SISCAT. Es duran a terme 30.000 proves diagnòstiques més, i per tant el temps mitjà d’espera disminuirà de 71 a 35 dies, i per últim es realitzaran 300.000 consultes externes aquest any, permeten una disminució de 163 a 82 dies el temps mitjà d’espera per aquestes visites.
En concret, segons el Departament, complir amb el compromís de reduir un 10% els pacients en llista d’espera per intervenció quirúrgica tindrà un impacte econòmic de 74 milions d’euros. Reduir les llistes per proves costarà 8,4 milions i reduir les llistes per consultes externes costarà 13,6 milions d’euros.
Comín ha assegurat que un cop aprovat el pressupost el compliment de l’objectiu d’aquest pla serà efectiu en un termini de 12 mesos.
El conseller també ha explicat que l’objectiu d’aquest nou pla és garantir una priorització basada en criteris clínics i socials, i que per tant, a l’hora d’establir temps d’espera es tindran en compte criteris com la gravetat de la malaltia, el dolor, la progressió de la malaltia, la probabilitat i grau de recuperació, tenir o no una persona que cuidi el malalt i l’impacta laboral d’aquesta malaltia, entre d’altres.
El Departament també ha presentat els últims resultats sobre temps d’espera. El final de 2015 153.103 persones estaven en llista d’espera per intervencions quirúrgiques. Un 22% en llista d’espera per a intervencions amb termini garantit, un 13% dels quals superaven els temps garantits. Per altra banda el 78% restant dels pacients que esperaven per ser intervinguts, esperaven per intervencions de termini de referència, és a dir, sense temps màxim garantit. D’aquests més d’un 13% superava els 365 dies d’espera.
Les persones que han hagut de fugir del seu país a causa del conflicte o la persecució sovint han viscut experiències molt dures. Són els protagonistes o testimonis de tortures, segrestos, violència sexual, la mort de familiars i amics…. Més enllà de l’estat físic amb el qual aquestes persones arriben als camps de refugiats, aquestes experiències provoquen sovint una sèrie de problemes mentals que ells desconeixen i que poden tenir greus conseqüències. El procés de migració omple encara més de traumes la motxilla que tots arrosseguen. La Lena Zachou és una psicòloga de nacionalitat grega que treballa amb Metges Sense Fronteres (MSF) al camp de refugiats de Lesbos (Grècia) oferint suport psicològic a tots els refugiats que arriben fins aquí. Aquesta professional està segura que si després del procés de migració se’ls ofereix una vida digna i se’ls ajuda en el procés d’integració se’n poden sortir.
Quin tipus de traumes pateixen les persones que arriben als camps de refugiats?
El que nosaltres estem veient és que una bona part de la gent que està arribant ha patit experiències traumàtiques fruit de conflictes, guerres, pèrdua de familiars o per haver hagut de combatre. Totes aquestes situacions estan molt connectades a l’estrès post traumàtic. Ells no en són conscients, el que tenim aquí és gent que ens explica que pateix insomni, que tenen flashbacks o altres coses, però en realitat no saben el que els està passant. Part de la nostra feina és explicar-los què els passa. El que sí que sabem és que en població com aquesta el grau de desordres mentals i depressió és més alt comparat amb la resta de població. Té sentit, perquè tots aquests símptomes que manifesten es poden explicar molt bé si tenim en compte tot allò pel que han passat i allò que encara segueixen passant.
Quines són majoritàriament les experiències traumàtiques que han viscut?
La majoria dels que arriben han patit la guerra, han viscut conflictes o han patit la pèrdua de membres de la seva família. Alguns també la persecució i, per descomptat, tots ells la migració. La migració en si mateixa és una experiència traumàtica per la forma amb la qual passa, molts cops a través del contraban. O per la forma en si mateixa, a vegades molt connectada a la mort, perquè és un procés de migració que no és segur. Per tant, direm que el període previ a la migració i la migració en sí mateixa són experiències traumàtiques.
En general, quan aquestes persones arriben són conscients de que poden estar patint problemes de salut mental? Demanen ajuda?
Un gran repte per nosaltres era com integrar el suport psicològic al servei mèdic primari que es dóna als camps, ja que la majoria de la població no sap que poden estar patint aquests tipus de problemes psicològics. Ells tenen símptomes psicològics que són els que expressen quan reben ajuda mèdica; insomni, cansament crònic… però no saben que aquestes coses estan connectades amb algun tema psicològic. Per tant, part del nostre treball és augmentar la conscienciació sobre el que està passant, per fer-los entendre que es pot fer alguna cosa amb els símptomes que estan patint. Normalment som nosaltres els que anem a ells i és llavors quan ens expliquen aquests símptomes o a vegades són els metges els qui els envien a nosaltres quan veuen que els símptomes que presenten no estan connectats amb res físic.
Lena Zachou treballant amb Bashir, traductor d’Afganistan en una programa per a nens refugiats al port de Mytiline / Georgios Makkas/Panos Pictures
La llengua és una barrera molt gran quan un psicòleg intenta ajudar a aquestes persones?
La llengua és un problema, per mi va ser un gran repte, ja que pels psicòlegs és molt important entendre i ser capaç de comunicar-te amb la gent. Però treballem amb intermediadors, que no només fan la feina de traduir, sinó que també fan de pont entre la gent i nosaltres des d’un punt de vista cultural.
Un cop passada aquesta barrera, la vostra feina és explicar a aquestes persones que el que poden estar patint és fruit d’un problema psicològic.
Hi ha persones amb educació superior que tenen més coneixements sobre el que els pot estar passant i sí que ho relacionen amb el fet que sigui psicològic, però d’altres no. Eduquem la gent en aspectes psicològics, per normalitzar els símptomes, els expliquem els mecanismes per afrontar-ho i els expliquem que si pateixen segons quins tipus de símptomes poden estar patint algun tipus de problema psicològic.
Aquestes experiències viscudes i el fet que pateixin aquests problemes mentals, els deixarà marca en el futur?
Poden patir molts tipus de desordres lligats a l’experiència viscuda, com trastorns per estrés posttraumàtic o desordre emocional. Però per altra banda el que també sabem, resultat d’investigacions, és que molts d’aquests traumes són causats per factors post migració, com la integració, les possibilitats de tenir una casa en condicions o les oportunitats de treball. I amb tots aquests factors, que són molt importants, sí que podem fer-hi alguna cosa.
Qui sol oferir aquesta ajuda psicològica als camps de refugiats de Grècia?
En aquest tipus de camps és un repte fins i tot oferir atenció mèdica primària. La majoria del suport psicològic que es dóna prové d’organitzacions com Metges Sense Fronteres (MSF). El rol de l’Estat sol ser cuidar-se del menjar, del centre, i d’aquests tipus de temes, però no del servei psicològic.
Per què? No és considerat fonamental?
Crec que els països sí que ho consideren una prioritat, el que passa que tenen en compte que la gent aquí està de pas, el que significa que la gent no està aquí instal·lada. Només estan aquí uns dies i per tant els serveis de salut mental es troben amb molts entrebancs , perquè el que pots fer està molt limitat. És un gran repte crear programes que donin les eines a la gent per poder seguir endavant en aquestes circumstàncies. No és que la salut mental no estigui apreciada sinó que és molt difícil crear un programa que hagi estat dissenyat per la gent que estigui en camps només uns dies.
Després de tot el que has vist, creus que aquesta gent pot tenir l’esperança de poder refer les seves vides i superar tots aquests traumes?
Al final són persones com nosaltres. És gent que està esgotada, que ha viscut la guerra, el dolor, però al final són gent com nosaltres. Penso que si aconseguim que aquesta gent tingui una vida digna durant el període post migració se’n sortiran.
La psiquiatra de MSF Lena Zachou aconsella l’Aysha, de 40 anys i originària d’Alep, a fora una tenda del camp de Kara Tepe, a Lesbos, Grècia. / Georgios Makkas/Panos Pictures
Abans de l’inici del conflicte a Síria el sistema sanitari consistia en la coexistència d’un sistema públic que oferia la majoria de serveis d’atenció primària i un sector privat que oferia els serveis més avançats, concentrat a les àrees urbanes. “En les últimes tres dècades Síria s’havia caracteritzat per una millora global de la capacitat del sistema sanitari i una millora d’indicadors de salut com la caiguda de la mortalitat infantil i l’augment dels nivells d’immunització”, constata l’informe ‘War and Infectious Diseases: Challenges of the Syrian Civil War’. Avui però la població civil que continua vivint a Síria, un país que ha entrat en el seu cinquè any de guerra, veu la seva salut fortament amenaçada i les condicions en les quals treballen els professionals sanitaris que hi queden són molt precàries. “En lloc de proveir un lloc segur de refugi i atenció, el sistema sanitari sirià ha estat integrat al camp de batalla de la guerra civil”, escriuen els autors de l’informe.
I és que malgrat que la convenció de Ginebra prohibeix a les parts d’un conflicte atacar doctors, ambulàncies, hospitals o hospitals de campanya amb l’emblema de la Creu Roja o la Lluna Creixent i fer-ho és considerat un crim de guerra, a Síria cap d’aquestes normes o convencions són respectades, alerta la Societat de Medicina Siriana-Americana. “A no ser que sentin que la seva vida corre perill, la majoria de la gent no anirà a un hospital perquè sap que aquest és objectiu de bombardeig”, relata un metge sirià en l’informe ‘Syrian Medical Voices from the Ground: The ordeal of Syria’s Healthcare Professionals’.
Hospitals destruits i manca d’equipaments
L’OMS estima que un 58% dels hospitals públics i un 49% dels centres d’atenció primària a Síria o bé han tancat o bé funcionen parcialment, a causa de la destrucció dels edificis, la manca de personal, equipaments mèdics o medicaments. Aquest fet i el perill de ser bombardejat ha provocat que alguns dels hospitals de campanya s’hagin instal·lat en soterranis. A més, mentre que els metges i les infermeres han de tractar prop de 4.500 ferides de trauma al mes (segons dades de 2014), els hi manquen electricitat, generadors i instruments adequats.
“Els metges no poden realitzar transfusions de sang perquè no tenen bosses de sang. A un amic meu li van haver d’amputar la cama perquè no tenien material per tractar-lo. Un nen petit va perdre els ulls després d’un bombardeig perquè no tenien les instal·lacions on extreure els fragments. Tot això s’hauria pogut evitar si tinguessin permís per tenir l’equipament i els recursos essencials”, assegura un treballador humanitari sirà en l’informe ‘Infancia bajo asedio’ de Save the Children.
Més de 640 professionals sanitaris morts
La destrucció de la infraestructura del sistema de salut, avisen des de la Societat de Medicina Siriana-Americana, ha forçat la fugida de milers de professionals, fet que complica encara més la tasca dels que resten al país deixant sense cobrir algunes àrees d’expertesa. Segons dades d’aquest organisme internacional, més de 640 professionals sanitaris han mort des de l’inici del conflicte al país.
A Alep, per exemple, una ciutat de més de tres milions d’habitants, només hi queden uns 300 metges, dels quals només 16 són cirurgians i 3 són cirurgians ortopèdics. O, per exemple, a Madaia, amb una població de 42.000 persones, 29.000 necessiten algun tipus d’assistència sanitària, només hi ha un hospital de campanya i tres metges. A més, malalties que ja s’havien extingit al país, com la polio o la tuberculosi, han ressorgit i milers de persones han mort perquè no han pogut seguir els seus respectius tractaments per a malalties com el càncer o perquè no han pogut assistir a la seva sessió de diàlisi, per citar alguns dels exemples que documenta l’OMS.
La Societat de Medicina Siriana-Americana recull, a més, que prop de 600.000 sirians han patit amputacions, cremades, dany cerebral o han perdut la vista i la majoria de les ferides han estat causades per armes de foc i bombardeigs indiscriminats.
Els nens, les víctimes més vulnerables
Save the Children calcula que almenys 250.000 infants sirians viuen sota un brutal assetjament que impedeix, entre d’altres, que medicaments i aliments bàsics arribin a algunes zones. Tot i que l’ONG reconeix la dificultat per obtenir valoracions sistemàtiques sobre la desnutrició, la salut o el benestar psicològic al país ha elaborat un informe basant-se en la informació recollida a través de diversos grups de discussió amb un centenar de participants que viuen en zones assetjades de Síria.
“De vegades els meus germans i germanes i jo ens n’anem a dormir sense haver menjat res des del dia anterior perquè no hi ha menjar”, hi explica en Sami, un nen de Ghouta oriental. Les diverses entrevistes suggereixen que els infants pateixen desnutrició crònica i un dèficit de vitamines i minerals considerable.
De fet a les zones assetjades, l’escassetat d’aliments provoca un increment que fa que molts dels productes bàsics siguin impagables. Per exemple, el preu d’un quilogram d’arròs superava al gener els 200 dòlars mentre que 100 grams de llet en pols podia arribar a costar 31 dòlars.
A més de l’alimentació o les dificultats d’accés a un centre d’atenció primària o un hospital, els infants pateixen profundes ferides psicològiques pel fet de viure en una guerra. “Aquí ja no hi ha nens, només adults petits”, diu la Rihab, una mare de les que ha pogut parlar amb l’ONG.
Veus des del camp de batalla
Síria és avui probablement un dels pitjors països per exercir de metge. Més enllà de les circumstàncies amb les quals han de treballar -per exemple durant un bombardeig- i les condicions -sense material suficient ni idoni- han de veure i tractar diàriament centenars de víctimes de la guerra.
L’informe ‘Syrian Medical Voices from the Ground: The ordeal of Syria’s Healthcare Professionals’, en el que ha participat el Centre per la Salut Pública i els Drets Humans de la John Hopkins University, recull les experiències de 27 professionals que treballen o han treballat a Síria.
Tots els entrevistats experimenten algun tipus de trauma psicològic i, segons constata el document, el personal mèdic al país està “sobreexplotat, desmoralitzat i deprimit”. A més, segons recull, els treballadors del sistema de salut també s’han convertit en una arma de guerra. Alguns són arrestats, detinguts o torturats. “Un cop detinguts els interrogadors els demanaven que confessessin si havien tractat a membres de l’oposició”, s’assegura en el document.
Mentre alguns pensen a marxar d’altres, com un dels testimonis de l’informe, un altre d’ells que és cirurgià assegura: “Si jo moro però en salvo a 100 ja haurà valgut la pena”.
Si hagués nascut a Rojava (al Kurdistan sirià) la filla de la Shirin podria dir-se Jale, per recordar-la amb el fred i la “rosada” d’aquesta última setmana de pluja tossuda i esgotadora, a conjunt d’uns ulls blaus que amb només sis dies ja parlen cansats. Però ha nascut al camp de refugiats d’Idomeni, on es calcula que hi ha més de 10.000 persones confinades. “Haurà de tenir un nom d’heroïna”, diu confús en Biryar, el pare de la criatura. “Idomeni és una qüestió de selecció natural: aquí només hi arriben i aguanten les persones més fortes”, contesta la Clara Vilà, una jove metgessa catalana, mentre un adolescent entremaliat d’Alep aprofita la distracció i crema l’última cadira de la sala d’espera exterior de la clínica improvisada de Bomberos en Acción al mig del campament.
Les rutes més comunes, després d’arribar a illes com Lesbos, Kos o Chios des de Turquia, acaben tard o d’hora passant per Idomeni, a prop de la frontera amb Macedònia. Allà hi ha un dels camps improvisats de refugiats que viu diàriament el drama, també sanitari, de les famílies que s’hi acumulen. El fred, la pluja , la manca de medicaments o la saturació dels centres mèdics més propers d’Idomeni, així com les condicions higièniques, creen l’escenari perfecte per l’aparició de malalties i dificulten que els qui necessiten seguir un tractament puguin fer-ho.
La Shirin fa sis dies que va donar a llum a la seva filla i encara no es veu amb cor de trobar-li un nom. Potser ho decidiran demà a l’ombra d’una pancarta entre els rails que s’enfilen cap a l’exrepública iugoslava. Repeteix cansada que l’haurien d’haver deixat a l’hospital de Kilkis quan van traslladar-la amb ambulància aquell mateix matí. El centre hospitalari d’aquesta ciutat, la més propera al camp de refugiats d’Idomeni, “es troba en aquests moments totalment desbordat per la situació, sumant-se a un sistema sanitari que sovint peca de lent i ineficaç”, comenta en Killian Walley. Aquest metge de Liverpool de 26 anys ja ha viscut tres parts d’emergència i un avortament espontani en la darrera setmana. Forma part de l’equip mèdic de Light House Relief, que ara s’ha desplaçat des de Lesbos.
L’última de les criatures d’aquesta família del Kurdistan podia esperar, una vegada més, però no més lluny d’aquella mateixa nit. Els dolors de ventre evidents de la Shirin es van acabar traduint en un part en viu a l’ombra dels combois abandonats que ara s’han convertit en l’únic sostre sòlid que la Unió Europea els ofereix. “La cura de les dones i els embarassos és un tema molt important, i ni tan sols Idomeni proveeix test d’embaràs, una cosa tan simple”, afirma la Meritxell, una voluntària que ha arribat des de Barcelona. No els proveeix perquè no els considera una necessitat i la farmàcia més propera és a 15 quilòmetres. També hi ha dones que volen avortar per no sumir en la misèria les seves criatures, però en moltes ocasions les dificultats culturals i econòmiques són obvies i l’avortament a Grècia és de pagament, afegeix aquesta barcelonina.
Una boira espessa i una fumera empipadora de plàstic cremat pentinen les sis de la matinada d’un Idomeni amb un futur que ofega, angoixat per la incertesa, vacunat contra la por però malalt crònic de desgast i d’espera. Idomeni segueix respirant al voltant d’un chai tèrbol que encara no bull i tus el mateix fum negre des de fa quaranta dies, a la cua d’una de les vint dutxes glaçades per a les desenes de milers de persones que encara esperen i resisteixen bloquejant un tren que ja no passa.
Dos homes refugiats al costat del foc després de les fortes pluges / ROBER ASTORGANO
La ressaca d’un refredat comú
Després de les pluges, els refredats assoten els camps de refugiats i de migrants que ara miren de creuar a Macedònia, i que ja venien a rem des de Lesbos, Samos o Chios i a peu des de molt abans. La tos crònica, les infeccions respiratòries i la bronquitis persisteixen a mesura que a Idomeni s’hi crema de tot. Si aconseguir fusta és només cosa de sort i agilitat, qualsevol manta bruta és vàlida per mantenir el caliu de la foguera. Les distribucions dels béns més preuats s’han convertit en una missió d’estratègia afinada, tant és així que les donacions de fusta arriben com caigudes del cel a la vista d’una batalla campal per aconseguir la peça que sigui més duradora. El betadine per a les ferides i el silvederma per a les cremades estan a l’ordre del dia.
Una mare amb els seus dos fills són atesos a l’ambulància de la Creu Roja Hel·lènica / ROBER ASTORGANO
L’Ashma i en Mohammed no han acabat de dinar que ja juguen amb la cendra de la foguera d’ahir al vespre. Ella té molta traça pintant el cubell de les escombraries que el seu germà petit fa servir de tatano. A part de la clínica improvisada que tenen muntada, el grup de noies de Bomberos en Acción que es nodreix del voluntariat sanitari independent ha facilitat una tenda dedicada en exclusiva a la higiene dels més petits. L’Elena acaba d’arribar en el vol de les vuit de Salònica des de València per estar-s’hi una semana i amb en Tito de Saragossa ja han decidit donar un cop de mà en aquesta acció concreta. Somriu i diu que mai hagués pensat que dedicarien tantes hores fent viatges a la font a la cerca d’aigua per garantir unes mínimes necessitats higièniques. Els sanitaris batallen contra les infeccions i els fongs a causa d’unes condicions insalubres; desafortunadament, la diarrea és molt comuna entre els més petits.
La sarna ja és present a Idomeni
La mare del Rashid comença la lluita contra els polls. En Rashid no vol rapar-se al zero. Una família provinent de l’Iraq acampada al seu costat ha decidit esquilar tots els petits en una resposta ràpida als polls que ja han envaït el camp. Aquest fenomen entre els més menuts ha acabat amb les existències de les farmàcies de Polykastro on ja fa dies que està esgotada la fórmula anti-polls. Davant d’aquesta situació en Rashid ha decidit posar-se en mans de la seva mare, que amb la mirada atenta s’ha posat a desfer-se’n.
La mare d’en Rashid comença la lluita contra els polls / ROBER ASTORGANO
Com la darrera tempesta, a Idomeni la sarna també hi ha arribat per quedar-se. De moment, ni Metges sense Fronteres (MSF), ni Praxis, ni la Creu Roja Hel·lènica veuen una fórmula eficaç i realista per combatre aquest paràsit contagiós que dibuixa un panorama devastador davant les dimensions d’emergència social i les condicions higièniques dels camps. “Amb la sarna s’ha de canviar absolutament tot: tenda de campanya, roba, mantes i tovalloles amb una precaució de nivell 10. Això a Idomeni és impensable i impracticable” lamenta la treballadora de MSF, Elodie Francart. “Si la sarna arriba als orificis i a les mucoses, el problema pot complicar-se molt més i seguim a l’espera del tractament per combatre-la encara que les dificultats són molt altes”.
Un grup de nens esperen en fila per la dutxa de la nova carpa de Bomberos en Acción / ROBER ASTORGANO
A Idomeni és molt comú veure els pacients fent cua amb una caixa de medicaments buida a les mans. A vegades, han guardat fins i tot la recepta al llarg del viatge per en algun moment del camí poder dir en l’últim alè: “Això és el que prenia”. D’altres desafortunadament l’han perduda i han seguit el camí a l’espera d’un metge i un traductor. Com l’Abdullah, que el que necessita avui és insulina; i l’entén tothom, però no hi ha cap clínica que en disposi a la nevera. La Creu Roja avisa que cal prestar especial atenció a “les malalties cròniques, com la diabetis o hipertensió, ja que és molt probable que els migrants i refugiats no hagin pogut seguir el tractament durant el seu viatge.”
A falta d’atenció psicològica, la teràpia de la complicitat
La catàstrofe d’Idomeni, per la seves dimensions en xifres –i l’agreujant que suposa la varietat de llengües parlades–, deixa l’atenció psicològica en una situació insostenible. Els traumes derivats del viatge de la por i l’horror afloren cada dia en el taller de dibuix que es duu a terme després de la classe d’àrab, a les dues carpes infantils que ha muntat un grup de catalans a la benzinera d’Eko Station i que gestionen les mateixes persones refugiades. Aquí no hi han arribat mai psicòlegs, però la Clara Sánchez i la Sara Montesinos utilitzen la teràpia de les abraçades I petons. En Ziad sempre és puntual. Sempre a l’espera d’un altre full de paper amb què tornar a començar de nou. Només viatja amb el pare. La mare i la germana petita descansen a Palestina. I encara té alè per somriure mentre algun voluntari s’eixuga una llàgrima freda quan coneix la seva història. Aquests ulls negres farcits d’amor ja han presenciat la mort a trets de les que ja no hi són; i encara així, s’aixequen cada dia amb ganes d’un nou món per construir. S’abraça a la Sara per darrera i li fa un petó a l’espatlla. Ningú imagina a Idomeni una atenció psicològica davant d’una crisi en moviment. La millor teràpia serà la de la complicitat.
Un voluntari carrega una dona desmaiada cap a la clínica / ROBER ASTORGANO
La tensió a Idomeni no para de créixer. Els casos de refugiats que s’han cremat a l’estil bonze com a forma de protesta són només la punta de l’iceberg de la ira i el desgast al qual estan abocats. Els atacs d’estrès i ansietat són fruit de les tragèdies que han suportat les famílies i que avui es troben atrapades en una estratègia de bloqueig entre Turquia i la Unió Europea. Estan literalment atrapats a Grècia, sabent que familiars que van sortir abans que ells amb sort ja es troben a Alemanya, mentre que els que van fer-ho després segurament hagin caigut en el reconvertit hotspot de Moria (Grècia) a l’espera d’una deportació immediata.
La il·legalització de la clínica d’Eko Station
La Fàtima estén la roba mullada dels seus cinc fills mentre ells fan pessigolles a un voluntari que fa guàrdia a les portes d’una clínica tancada i d’una altra d’improvisada. D’ una tenda de campanya pengen els cartells Open the Clinic i Dignity now. En Bernat Conill és uns dels coordinadors de l’equip norueg de Medics Bergen. Ja fa un mes que aquest jove tècnic d’emergències sanitàries de Manresa ha decidit aplicar els seus esforços com a voluntari sanitari independent al camp d’Eko Station, on ja s’acumulen més de 2.000 persones en busca de refugi.
Una dona estén la roba davant de la clínica il·legalitzada per les autoritats gregues / ROBER ASTORGANO
Des de fa una setmana, MSF ha decidit abandonar l’única clínica en aquesta estació de servei que oferia assistència mèdica de 9 a 13 i en Bernat Conill ha format un equip de voluntaris santitaris independents que n’han agafat el relleu. Amb en David Estruch, treballador del SEM de Cerdanyola del Vallès, van canviar-hi la distribució, van muntar una zona infantil i van donar-li dignitat oferint atenció 24 hores. Les traves burocràtiques de les autoritats sanitàries gregues, però, empaiten ara Idomeni de la mateixa manera que van fer-ho a l’illa de Lesbos fa tres mesos. El personal mèdic i sanitari ha de ser registrat a Grècia en un procés interminable de traduccions jurades de títols, segells oficials i enviaments massa prolongats en el temps. La durada de la tramitació, sovint, requereix més temps que l’estada del voluntari demandant a contracorrent d’una emergència palpable.
Dissabte, sense avís previ, la policia es va presentar davant la clínica a hora punta. Amb el personal sanitari desbordat i més de vint pacients fent cua a la sala d’espera, van entrar les autoritats anunciant que la clínica quedava tancada “perquè el que estàvem fent era il·legal”, comenta en Bernat Conill. Després d’exigir-ho reiteradament, cap de les grans organitzacions va poder abordar el problema, deixant a desenes de centenars de famílies sense atenció mèdica davant d’aquesta crisi durant més de 48 hores. “És molt greu, per un tema de dignitat”, diu Conill encara enrabiat. Des de llavors, als ja crits habituals de protesta “Open the Borders” s’hi suma un “Open the Clinic”.
Estan en joc vendes milionàries en herbicides. La Comissió Europea està esgotant els terminis legals per aplanar el camí que autoritzi la utilització del glifosat en els països de la Unió Europea, un producte que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar «probablement cancerigen» el 2015.
Fonts relacionades amb la negociació expliquen que «no poden arriscar-se a tenir una majoria en contra». Així que la Comissió ha demanat als països una nova posició sobre la seva proposta per vèncer les fortes resistències de diversos estats i aconseguir la llicència per a aquest producte químic: el primer termini previst es va acabar el passat 18 de març. La decisió final no es podrà prendre més tard del mes de juny.
Diversos representants polítics del Parlament Europeu, un organisme que no disposa de competències vinculants sobre aquesta qüestió, consideren que les negociacions «van encaminades cap a aconseguir un compromís que redueixi els anys de llicència i restringeixi els usos però no que el prohibeixi definitivament». Les mateixes fonts esperen que la votació definitiva sigui «a l’abril».
La importància rau en què el glifosat és l’herbicida més venut al món. Però respecte aquesta substància hi ha la sospita de la seva perillositat per a la salut. L’OMS va exposar fa un any el seu potencial cancerigen. El seu panell de científic va situar-lo en el grup 2A: probablement cancerigen, com la carn vermella. Tanmateix, l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (AESA) no el considera perillós.
L’Executiu comunitari pretenia obtenir el vistiplau dels estats el passat 8 de març. Recolzant-se en l’opinió de l’agència europea, va demanar que es pogués comercialitzar el glifosat a Europa durant els propers quinze anys. Però fins a quatre països van anunciar que rebutjarien el permís. I aquests no eren actors menors, sinó França, Holanda, Itàlia i Suècia. Inclús Alemanya va plantejar-se la seva abstenció: la seva pròpia Agència d’Avaluació de Riscos havia demanat l’abril de 2015 major prudència i un estudi més detallat abans de donar suport a l’herbicida.
Era una situació insostenible. No només perquè les decisions exigeixen una majoria qualificada, sinó també perquè «si hi han diversos països que el rebutgen, aquests poden aprovar lleis en contra del producte en el seu territoris, i això és un inconvenient per a les empreses que el comercialitzen”, analitza Dolors Romà, experta en químics d’Ecologistes en Acció. Sense cap garantia d’obtenir el suport dels estats membres, la Comissió no es va arriscar a un rebuig directe a l’autorització i va preferir ajornar la votació.
«Encara hi ha temps per seguir negociant, ja que la data límit per decidir sobre una possible autorització és a finals de juny», ha contestat la portaveu de la Comissió Europea a eldiario.es. També ha confirmat que «tot i que la següent sessió del comitè sobre pesticides està prevista per al maig, l’assumpte pot discutir-se en una altra sessió anterior”.
24 corporacions implicades
Les reticències per seguir venent el glifosat xoquen amb els interessos de les 24 empreses que el comercialitzen a Europa. Els herbicides a la Unió Europea van compondre un mercat de 127.000 tones de químics el 2013. Les estadístiques oficials no ofereixen dades individuals per cada producte, però alguns estudis per països indiquen uns percentatges força elevats: el glifosat es va utilitzar en el 35% dels cultius a Dinamarca o el 39% a Alemanya.
Entre les corporacions pendents de la decisió, hi ha la inventora del producte: Monsanto, que ven els seus compostos amb glifosat amb el nom de Roundup. Sens dubte, un dels pilars del seu model de negoci.
La divisió de Monsanto que distribueix aquest herbicida va ingressar 4.100 milions d’euros el 2015. El seu benefici net va ascendir a 1.064 milions, segons els comptes de la companyia . Malgrat això, la multinacional nord-americana considera que va ser un mal exercici, ja que va ingressar 316 milions d’euros menys que el 2014 per la venda d’aquests productes. Al gener, la multinacional va anunciar que es desfaria del 16% dels seus empleats, això representa la supressió de 3.600 llocs de treball fins al 2018.
L’anàlisi de l’OMS no ha estat l’únic que ha deteriorat la posició comercial del productes que contenen glifosat. Després de la declaració de risc, l’Autoritat Alimentària dels EUA (FDA) ha iniciat una investigació en busca de restes de glifosat en els aliments. A més, un altre organisme comunitari, l’Agència Europea de Químics (ECHA) està estudiant com etiquetar-lo.
No és un detall menor. La ECHA té la potestat d’obligar que el Roundup (i d’altres marques) informin sobre la seva composició i toxicitat. La qual cosa condiciona que es pugui vendre o no a Europa. L’anàlisi que prepara l’agència es concentra en «la carcinogènesi, la mutació de cèl·lules i la toxicitat en la reproducció «i no s’espera que es publiqui abans del 2017.
Mentre es resol el permís o la prohibició, els productors de glifosat no deixen de subratllar la seguretat del seu compost. Monsanto explica que l’OMS «no es recolza en dades científiques» i que no es corresponen amb les conclusions de «les avaluacions realitzades per centenars de científics encarregats de la seguretat pública». A més, sosté que els estudis que va utilitzar la companyia per donar la seva opinió havien estat «prèviament revisats per les agències reguladores europees». Assegura també que «al ser consumidors nosaltres mateixos, la seguretat és una prioritat».
També en el negoci transgènic
El glifosat Roundup és una etapa clau en el desenvolupament de l’agricultura amb organismes modificats genèticament, com els que ven Monsanto. Diverses varietats de transgènics són creades per resistir als efectes d’aquest herbicida. D’aquesta manera, es poden utilitzar a discreció en les plantacions: mata la mala herba, però deixa créixer la soja transgènica i el blat de moro resistent.
Des de Brussel·les, el portaveu d’Equo al Parlament Europeu, Florent Marcellesi entén que «la possibilitat de permetre l’ús del glifosat durant quinze anys més és escandalosa». Marcellesi considera que representa un «perill per a la salut i el medi ambient» i dóna «més poder per a les multinacionals de l’agroindústria».
A Espanya, el Govern s’ha mostrat tradicionalment favorable a seguir les directrius de la Comissió Europea basades en l’informe de l’EFSA. El passat 17 de març, el diputat del grup de Podemos, Juan López de Uralde, va demanar per escrit a l’Executiu que fes pública quina ha estat l’última posició adoptada pel Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient durant les sessions que decidiran el futur comercial del glifosat. «La transparència ho exigeix».
La farmacèutica Gilead ha sofert un revés que qüestiona l’exclusivitat que posseeix sobre els medicaments contra l’hepatitis C: Sovaldi i Harvoni. Un jurat nord-americà ha establert que la companyia va aprofitar-se sense permís de les troballes prèvies ja patentades d’un altre laboratori, Merck-MSD, per crear la molècula base dels seus productes, anomenada sofosbuvir. De moment, la factura li costa 180 milions d’euros.
Des que Gilead va començar a comercialitzar Sovaldi a finals de 2013, l’empresa ha rebut crítiques pel preu massa elevat que va donar al seu antiviral, que cura la malaltia. A Espanya aquest rondava els 35.000 euros per cada tractament i als EUA arribava a costar fins a 74.000. La companyia sempre ho va justificar per l’alt valor que aportava i pels anys d’investigació que hi havia dedicat. Però gràcies a aquests preus va obtenir uns ingressos de 28.700 milions d’euros durant el 2015.
Tanmateix, gairebé al mateix temps van sorgir dubtes sobre si Gilead havia aconseguit un gran troballa o s’havia aprofitat de descobriments anteriors. La patent sobre la molècula sofosbuvir li permet demanar el preu que vulgui. Però l’Índia no li va concedir aquest privilegi. L’empresa acumula també una desena de reclamacions en l’Oficina Europea de Patents.
Milions d’afectats per l’Hepatitis C
Amb tot, aquest revés no l’ha sofert a causa de les iniciatives destinades a garantir un accés universal als medicaments. Ha estat, en canvi, fruit de la guerra per liderar l’immens mercat farmacèutic de l’hepatitis C: l’OMS calcula entre 130 i 150 milions els afectats per aquesta malaltia a tot el món. A Espanya, n’hi ha més de 400.000.
El veredicte s’ha donat a Califòrnia (EUA) enmig de la disputa comercial de dos gegants de la indústria farmacèutica: la pròpia Gilead i Merck-MSD. La sentència considera que la primera va utilitzar descobriments de la seva competidora per produir fàrmacs. Gilead ha d’abonar a Merck uns 180 milions per les vendes obtingudes des de gener de 2015. La companyia denunciant havia demanat el 10% dels ingressos totals durant aquest període.
En aquest cas Merck havia blindat alguns “compostos i metodologies” que després var servir a Gilead per sintetitzar els remeis a través de la famosa molècula Sofosbuvir. «Aconseguir aquests avenços va suposar molts anys d’investigació i inversió», ha subratllat Merck. Assegura que la seva patent li garantia » un període de retorn per a la inversió” i això suposa un «incentiu per a la investigació i el desenvolupament».
Tot i que la disputa entre les dos companyies es deu a la seva carrera comercial, aquesta ha revelat algunes de les debilitats de la posició que gaudeix la propietària dels fàrmacs més exitosos: sense exclusivitat s’obre la porta a la producció a preus més baixos.
L’advocat especialista en processos internacionals de patents Lionel Vial matisa l’afer al relacionar els dos casos: «El que va reclamar Merck-MSD és que les seves patents cobrien la creació de la molècula sofosbuvir mitjançant una fórmula general», no que la patent de Gilead sigui incorrecta.
Al mateix temps, l’Oficina Europea ha convocat Gilead perquè defensi la seva posició durant una compareixença oral a principis d’octubre. La companyia s’enfronta a l’oposició de deu denúncies, entre elles la presentada per l’organització Metges del Món, que considera que «la suposada» contribució de Gilead «no justifica una recompensa tan gran» que impedeixi produir un medicament amb un preu més assequible.
El cas dirimit aquest mes als EUA no buscava universalitzar l’accés als medicaments contra l’Hepatitis C. Els infectats per aquest virus segueixin constituint un gran mercat per a les farmacèutiques. De fet, el Pla d’Estratègic Espanyol combatre aquesta malaltia preveu una despesa màxima de 786 milions d’euros per tractar 51.900 pacients mitjançant els fàrmacs produït per només dos laboratoris: Abbvie i Gilead. Les dos farmacèutiques han acordat anar rebaixant el preu a mesura que els encàrrecs es vagin fent més voluminosos.
La falta d’accés a medicaments és un dels problemes més denunciats a nivell mundial pel que fa a l’exercici del dret a la salut: un terç de la població mundial, 2.000 milions de persones, pateixen manca d’accés a les medicines bàsiques. Des dels seus inicis fa més de 25 anys, Farmamundi té entre els seus eixos prioritaris la defensa de l’accés als medicaments essencials, que concreta en la campanya d’educació i incidència “Esenciales para la vida”. En el marc d’aquesta campanya, Farmamundi proposa i promou deu línees d’acció per acabar amb els problemes d’accés als tractaments bàsics:
Fomentar l’accés als fàrmacs inclosos a la Llista de Medicaments Essencials de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Creada el 1977, aquesta llista es renova cada dos anys; l’actual nº 19, de maig del 2015, inclou 300 medicaments bàsics per combatre la gran majoria de les malalties. Són medicaments segurs, de qualitat contrastada i preu assequible.
Excloure els medicaments declarats essencials per la OMS dels acords internacionals que regulen la propietat intel·lectual i comerç, és a dir, els ADPIC de l’Organización Mundial del Comerç (OMC). No es tracta de medicaments per a la disfunció erèctil o contra la alopècia, sinó de medicaments vitals –com ara els utilitzats contra el VIH/sida o l’hepatitis C- que marquen la diferencia entre la vida i la mort.
Lluitar contra els abusos de les patents. El cas del Sovaldi® i altres tractaments contra l’hepatitis C ha evidenciat en els països considerats rics, un conflicte freqüent en els països empobrits: la incapacitat de costejar fàrmacs de preu estratosfèric. Cal que s’activin mecanismes legals com ara les llicències obligatòries, per a contrarestar les pràctiques abusives amb les patents de medicaments essencials.
Rescatar les malalties oblidades. Les malalties tropicals (paludisme, ebola, malaltia de Chagas… i parasitosis en general) no solen afectar als països desenvolupats, i per tant la investigació farmacèutica no es dirigeix a aquestes patologies. És necessari un esforç internacional en la cerca de nous mecanismes d’investigació i desenvolupament de tractaments per a aquestes malalties.
Impulsar per a què l’accés als medicaments sigui un dret fonamental. Cada vegada més persones expertes proposen que aquest principi sigui un nou dret humà, addicional al dret a la salut. No és possible que la humanitat produeixi medicaments eficaços i estiguin reservats només a uns quants. El mercat ha de tenir límits.
Establir preus diferenciats per a països enriquits i empobrits. Les empreses ha d’oferir als països en desenvolupament medicaments a preus reduïts, diferents dels aplicats en els països enriquits, on està el seu veritable mercat. Aquestes pràctiques han de ser reals i efectives, sense trampes, i no simples estratègies de màrqueting filantròpic.
Crear xarxes de distribució nacionals. Hi ha països amb recursos per adquirir medicaments però on hi manquen infraestructures de distribució. Cal recolzar la creació de magatzems regionals i centres de salut locals que arribin fins a l’últim quilòmetre, com la xarxa de farmàcies i farmacioles socials recolzades per Farmamundi a Amèrica Central; i que incloguin a més, sistemes de logística i refrigeració per a la correcta conservació de productes que requereixen cadena de fred com ara insulines, vacunes i altres.
Lluitar contra la falsificació de medicaments. Àfrica Occidental, segons la ONU, és la zona de major incidència d’aquest problema. És necessari establir mecanismes de garantia de qualitat, així com de lluita contra els laboratoris fabricants de medicaments falsos, molts d’ells situats al sud-est asiàtic (atenció, no a la Índia!).
Reduir la indolència d’alguns estats. Molts governs estan més preocupats per fer despeses sumptuàries cridaneres que per la salut de la seva ciutadania. Així s’explica que en alguns països africans la despesa sanitària per càpita no sobrepassi els 10 dòlars/any, el que redueix a quotes mínimes la inversió en medicaments.
Recolzar el lideratge de l’OMS. Escàndols com el de la grip A han minat en els últims anys el prestigi de l’OMS. Això, junt amb el canvi en el seu finançament i objectius: al 2016, entorn al 75% del seu pressupost prové de fons privats com la fundació Gates, fet que inexorablement (qui paga, mana) canviarà les prioritats de l’organització. És necessari que els governs contribueixin de forma efectiva, d’acord amb les seves capacitats.
El reconeixement de la capacitat prescriptora de les infermeres és una assignatura pendent que des de fa anys ens situa molt per darrere d’altres països de la comunitat europea. Per altra banda des de l’any 2009 el desplegament de la llei estava aturat, amb la qual cosa era del tot impossible de realitzar la dispensació de medicaments i productes de competència infermera a través de l’ordre de dispensació infermera en aquells medicaments que tenen subvenció estatal (mitjançant el document conegut per tothom com “recepta”).
Per les infermeres la prescripció no significa només “receptar medicaments” sinó que va des de la indicació d’activitats (caminar, fer repòs, dieta…), fins a la indicació de productes o medicaments per mantenir, prevenir, recuperar l’estat de salut i per millorar la qualitat de vida. Per aquest col·lectiu professional la prescripció no és una nova competència i sempre ha format part de la pràctica habitual en tots els seus àmbits d’actuació.
La normativa marcada pel desplegament de Real Decret (RD) espanyol el passat 23 de desembre de 2015 encara va empitjorar la situació a la professió davant d’una regulació que no permet realitzar cap tipus de prescripció, dins de l’àmbit propi de competències i alhora decretant una acreditació addicional que nega la reconeguda excel·lència dels nostres plans d’estudis, reconeguts internacionalment, i negant també l’autonomia científica i tècnica que ens dóna la Llei d’Ordenació de Professions Sanitàries.
Per altra banda, el RD anul·la el paper de les CCAA, ja que vulnera les capacitats de les autonomies pel seu desplegament, i en conseqüència per assegurar la provisió de serveis, amb tots els instruments necessaris.
Davant d’aquesta situació anacrònica i poc operativa el Conseller de Salut va comparèixer el passat dijous 31 de març davant de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya per explicar el preacord al que ha arribat el Departament de Salut amb el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.
En aquesta mateixa sessió, la Comissió de Salut va aprovar una resolució que insta el Govern a crear aquesta norma catalana i demanar que es sol·liciti la derogació del reial decret estatal i la convocatòria urgent del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Sanitat (CISNS). D’aquests punts de la resolució, la sol·licitud de derogació del Reial Decret ja ha estat presentada pel Govern davant el Tribunal Suprem i la reunió del CISNS ha estat convocada pel proper 13 d’abril.
Cal veure com es desenvoluparan els acords en aquest Consell interterritorial que per altra banda va veure alterat els continguts del text que el propi CISNS havia elaborat abans del 23 de desembre.
El preacord anunciat des del Govern de la Generalitat s’articularà en base a tres eixos principals:
– Reconeixement de la indicació autònoma infermera de fàrmacs i productes sanitaris no subjectes a prescripció mèdica infermera, sense l’obligatorietat d’una acreditació.
– En el cas de la indicació col·laborativa de fàrmacs i productes sanitaris subjectes a prescripció mèdica, el preacord posa en valor els protocols i guies de pràctica clínica i assistencial – molts d’ells ja existents.
– Creació d’una Comissió de Pràctica Assistencial que tindrà com a objectiu identificar àmbits d’interacció d’actuacions professionals entre infermeres i metges i d’on és necessari disposar d’aquests protocols i garantir que es compleixen els criteris d’harmonització en l’ús i elaboració dels mateixos. Un marc de referència consensuat que servirà per millorar l’emparament legal de les infermeres i infermers catalans.
