Malgrat que no em considero expert en la matèria, però vist el rebombori que ha generat l’anunci, fa uns dies, que la Instal·lació Nacional d’Ignició del Laboratori Nacional Lawrence Livermore a Califòrnia havia aconseguit amb èxit, una reacció de fusió nuclear amb un guany net d’energia, crec que estic en condicions de situar la notícia en un context de realisme. El que s’ha obtingut després de més de seixanta anys de treball, amb la participació d’uns deu mil científics i amb la inversió de molts milers de milions de dòlars, és provocar una recció mitjançant un làser gegantí obtenir un 20% més de l’energia emprada en el procés. És a dir, cal posar d’entrada 100 d’energia “tradicional” per assolir-ne 20 de fusió.
És a dir, s’ha contradit aquell vell principi que l’energia no es crea, només es transforma. En aquest cas s’ha aconseguit imitar al Sol a una escala molt petita i dona esperances, segons hem llegit a la premsa, que per fi la humanitat podrà disposar d’una font neta i inesgotable d’energia. Bé, en aquesta afirmació hi ha la primera contradicció. El Sol no és inesgotable i els físics i astrònoms sostenen que acabarà extingint-se, com han fet i encara fan molts cossos solars. Ara bé, si es vol dir que a escala humana la fusió nuclear ens pot, teòricament, abastir de molta més energia de la qual la humanitat necessita durant molt de temps, molt abans que el Sol s’apagui, hi podria estar d’acord.
Després d’alegrar-me per un descobriment tants anys desitjat, voldria situar les coses en el seu punt just. És només un experiment de laboratori, i sovint les coses controlades a escala de laboratori no funcionen quan s’han de passar a l’escala productiva. Quants fàrmacs han estat un gran èxit en l’àmbit del laboratori, però mai han arribat a les prestatgeries d’una farmàcia? Quants desenganys s’han creat en malalts que ja necessiten ara aquest medicament i que mai n’arriben a disposar? I això succeeix perquè no és el mateix treballar en ratolins que passar després els resultats a l’home o la dona, sense oblidar les limitacions econòmiques: potser és tan car el pas de l’experiment a la realitat que no hi ha qui inverteixi per fer-ho possible. A quin preu sortiria el Kw d’energia de fusió nuclear? Lamentablement, les lleis del mercat condicionen la nostra vida.
Us donaré unes xifres. El consum mundial d’energia és de quasi 600 exa-juoles (un exa és un trilió, és a dir un u seguit de divuit zeros). L’experiment de Lawrence Livermore va aconseguir 2,5 mega-joules nets (2,5 seguit per sis zeros). És a dir, caldrien 240 bilions (240 seguit de 12 zeros) d’experiments idèntics per a substituir tota l’energia que actualment consumeix anualment el planeta per poder finalment dir que disposem d’una energia il·limitada. Això és el que suposa passar del laboratori a la realitat. Si em permeteu la comparació, és com haver fabricat el primer tomàquet al laboratori, després de dècades de treball, i ara calgués fer-ne un bilió.
Costa imaginar que disposem dels recursos econòmics i dels materials necessaris per assolir fer el salt. I donat que els recursos econòmics són limitats, quines partides caldria reduir (socials, d’investigacions mèdiques, d’infraestructures, etc.) per augmentar significativament la producció energètica de fusió? Sempre podem confiar que la tecnologia canviï i el que avui costa tant de fer, es pugui assolir d’una manera senzilla. Jo no crec en els miracles, ni tan sols els miracles tecnològics, i en tot cas els principis de la física i de la termodinàmica són tossuts; del motor continu dels textos de Sant Tomàs d’Aquino fa molts segles que se’n parla i, ara per ara, està per obtenir.
I una reflexió final, que per a mi és potser la més important. Suposem que disposem dels recursos per fer-ho; però, quant de temps es tardaria a fer el salt? És a dir, fer una producció energètica a escala industrial, fora del laboratori. Els més optimistes parlen de 40 anys; altres ho retarden fins a final del segle XXI. Ni en un cas ni a l’altre s’arribaria a temps per a convertir la fusió nuclear en l’eina principal de lluita contra el canvi climàtic i garantir la substitució dels combustibles fòssils, ja que caldria expandir i replicar el cas d’èxit quasi a l’infinit per a la substitució de tots els altres combustibles.
L’IPCC avisa que aquest canvi és urgent i de fet tothom parla que cal obtenir la neutralitat del CO2 l’any 2050. Per tant, confiar en la fusió nuclear per a fer la transició energètica és totalment irreal perquè la situació a la Terra serà molt compromesa si a finals del segle XXI si no hem assolit eliminar per complet l’ús dels combustibles fòssils. I obtenir les fites que ens hem marcat per 2030 i 2050, penso que quasi impossibles d’assolir (a menys que s’intensifiqui la voluntat dels governs), s’ha de fer a base d’un estricte estalvi energètic i un desplegament amb seny de les energies renovables, que no es faci a cost de la biodiversitat i aprofitant les generacions de proximitat.
Ras i curt: la fusió nuclear no estarà a punt per a la lluita urgent contra el canvi climàtic, que és la principal tasca que tenim al davant aquest segle XXI. La fusió i la transició tenen calendaris diferents. Per tant, fem servir les eines que ara per ara tenim l’abast, no desviem l’atenció dels ciutadans amb esperances incertes i llunyanes i quan arribi (si arriba) la fusió nuclear, que sigui per col·laborar en una generació energètica totalment respectuosa amb la nostra Terra.
Hem de guanyar la guerra (contra el canvi climàtic) abans de fer la revolució (de la fusió nuclear)…
#DeDomis: Mujer,70 años.Neumonía grave. Rechaza rotundamente traslado al hospital. De hecho no ha pedido ella nuestra asistencia.Accede sólo a recibir atención en casa y x sus profesionales d referencia.1 hora en el domicilio.Cuenta como 1 visita.#AtenciónPrimaria es #Complejidad
Quan es pensa en l’Atenció Primària de Salut (APS) com el lloc on s’atenen problemes menors, es fan receptes o derivacions a «especialistes» és perquè no es coneix ni s’entén. La realitat és que l‘APS és la pràctica més complexa de tot el sistema sanitari. Les persones que hi acudeixen i les professionals que hi treballen saben com costa manegar el malestar, el dolor, els diagnòstics i els tractaments, tenint en consideració les realitats socials, biogràfiques i emocionals associades. En paraules de la metgessa i escriptora britànica Iona Heath: «Els metges d’Atenció Primària tenen la responsabilitat de tractar i alleujar l’angoixa i el patiment, que els malalts es beneficiïn de la ciència biomèdica al mateix temps que protegeixen les persones dels danys que aquesta pugui ocasionar. I que ho facin assumint els seus valors, aspiracions i context».
El camp de coneixements d’un metge o d’una infermera d‘APS és molt ampli, necessiten saber sobre tots els òrgans i sistemes del cos, sobre una extensa gamma de medicaments, les seves propietats, interaccions i riscos i tenir una perspectiva de conjunt. La visió per parts és relativament senzilla; la visió global és molt més difícil. Receptar un antiinflamatori per una lumbàlgia en una consulta puntual és fàcil. Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil. Aquesta persona anirà amb freqüència al seu CAP perquè el dolor no millora, no pot dormir i té dificultats per treballar. I la metgessa de família l’escoltarà, farà equilibris amb els diferents medicaments, valorarà el benefici i el risc d’introduir un nou tractament i li donarà suport emocional. Farà seguiment de la hipertensió i la diabetis i també haurà d’estar atenta a si es presenten signes d’alarma i saber si està indicada, o no, una nova prova d’imatge o una consulta a un servei especialitzat. Pot ser que en algun moment s’hagi de desplaçar al domicili per empitjorament del dolor. I en tot moment prendrà decisions compartides en funció de les necessitats, possibilitats i preferències de la persona.
Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil
La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca ni les proves diagnòstiques són infal·libles. La medicina ha intentat reduir la incertesa mitjançant l’especialització i l’elaboració de protocols. No obstant, la realitat de l‘APS sovint no s’ajusta als seus supòsits, perquè els símptomes no són específics, la resposta als tractaments és individual i les realitats personals no són mai les mateixes. L‘APS ha de treballar amb una població en la qual es presenten tot tipus de malalties i ha de ser capaç tant de diagnosticar i tractar una malaltia freqüent, com pot ser la diabetis, com sospitar la presència d’una malaltia poc habitual i saber dirigir el malalt al servei que disposa dels mitjans i els coneixements adequats per atendre-la. Gràcies a aquesta selecció, els serveis especialitzats treballen bé amb poblacions restringides, aquelles en què la probabilitat de tenir una determinada malaltia és més elevada. Una especialitat focal centra i profunditza el seu coneixement en una part del cos i les seves alteracions. En canvi, el generalisme té una visió extensa de la persona i les seves malalties, com també de la resta de condicions personals, familiars i comunitàries que la conformen, per això la intervenció comunitària i el treball social són components indestriables de l‘APS que permeten una comprensió àmplia dels processos de sanar i d’emmalaltir. S’acostuma a dir que les especialitats focals són expertes en malalties i l‘APS ho és en persones. Quan intervenen diferents serveis és clau el paper de coordinació que ha de fer l‘APS: entendre les parts com un tot i donar coherència a les intervencions que es fan des dels enfocaments parcials. Les dues visions, la generalista i la focal, són complementàries, però sense la primera, la segona és insuficient.
La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca
Coordinar és molt diferent a assumir allò quealtres parts del sistema haurien de resoldre i no ho fan. Seguir, i reclamar quan cal, una derivació que tarda en ser programada i atendre les visites successives per aquest motiu, tot contenint els propis dubtes i pors quan apareix la sospita d’una malaltia greu. També toca informar sobre una prova que es farà en un hospital i ningú ha explicat en què consisteix, aclarir dubtes després d’un ingrés o conciliar els nous tractaments amb els previs. O, com passa últimament, explicar que l’especialista es nega a fer una visita i assumir tota la responsabilitat de l’atenció. Sovint es traslladen a l‘APS gestions derivades d’altres serveis: programar noves visites, demanar exploracions, resoldre dubtes, demanar transport, fer informes, fer receptes, de manera que els tràmits i la burocràcia recauen bàsicament en l‘APS.
Si costa explicar la complexitat de l‘APS és perquè aquesta s’encarrega de múltiples funcions. Intervé en totes les fases de la malaltia: Prevenció, diagnòstic, tractament, seguiment i rehabilitació. Deriva quan cal, certifica l’estat de salut, concilia tractaments, fa baixes i altes laborals. Escolta, aconsella, acompanya, acull, valida… I ho fa tant en els centres com a domicili, de manera ordinària o urgent, presencial, telefònica o telemàtica. 30, 40 o 50 vegades cada dia, sense descans, sense respir. Es pot veure la diversitat i la intensitat de les consultes dels CAP en aquesta entrada al blog Diaris de trinxera que relata El meu dia d’avui a la consulta. «Fer de tot» requereix grans dosis de coneixements, habilitats i capacitat emocionalque s’adquireixen amb la pràctica i temps d’ofici. Una activitat que no es pot mesurar ni avaluar segons el nombre de visites, que pot comptar les vegades que el pacient entra en contacte amb el sistema, però no les actuacions i menys els resultats. Per la seva complexitat, les consultes d‘APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient per a cada contacte amb el pacient i temps per revisar, pensar i planificar. I, a vegades, per pair l’impacte del patiment dels altres. Per això són insuportables les agendes carregades de visites, la majoria per més de dos motius de consulta, i de persones amb malestar emocional. Aquest és un dels motius pel qual molts metges i infermeres decideixen no treballar a l‘APS.
Les consultes d’APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient
La medicina i la infermeria familiar i comunitària són les especialitats més difícils. La revista Canadian Family Physician va publicar un article que reflexiona sobre les dificultats que comporta la pràctica generalista i el seu ensenyament en un sistema de formació en què preval el coneixement especialitzat. Arran d’aquest article, el FoCAP diu: «Els metges i metgesses generalistes tenen una pràctica d’un ampli abast: diagnostiquen i gestionen problemes clínics diversos, indiferenciats i sovint complexos, i proporcionen una àmplia gamma de serveis. La pràctica generalista s’associa amb la millora dels resultats dels pacients i l’ús eficient del sistema sanitari.»
Precisament en la complexitat de l‘APS, del treball de tots i cadascun dels professionals que la formen, està la clau de la seva efectivitat, perquè les persones som un tot que actua, pensa, sent i pateix al mateix temps. Els problemes de salut i les malalties es manifesten també com un tot que requereix una mirada generalista, complexa, des de la qual adquireixen sentit i es coordinen totes les actuacions sanitàries.
L’amenaça climàtica i la salut global estan estretament lligades. Sota aquesta premissa, la nova revista anual en paper del Diari de la Sanitat vol posar de relleu que la humanitat és ecodependent i que cal preservar la biodiversitat.
“Un món en emergència. Què podem fer per revertir l’amenaça climàtica i preservar la salut global” aporta altres veus que analitzen l’impacte del canvi climàtic en l’escassetat d’aigua, els incendis, l’alimentació i les aus, així com quines polítiques i inversions són més necessàries per aturar els efectes de la crisi climàtica.
Les conseqüències directes que té això sobre la salut formen un altre dels eixos de la Revista DS, i és que fenòmens com l’escalfament, les inundacions o les sequeres intensifiquen les malalties infeccioses, i esdevé tot un desafiament sanitari. Disposar d’aigua potable és un dret inaccessible per a milions de persones a tot el món, i és que l’escassetat d’aquest bé afecta més del 40% de la població mundial.
Què inclou la revista?
Aquesta tercera revista en paper del Diari de la Sanitat està editada per la Fundació Periodisme Plural i en les seves 126 pàgines inclou entrevistes, reportatges, anàlisis i articles d’opinió. Està distribuïda en quatre grans àrees, començant per “L’emergència”, on la crisi climàtica pren la paraula. Pren el relleu “El món que ens ve”, sobre els reptes de futur a nivell atmosfèric, energètic i humà.
En tercer lloc, “Una salut gens global” parla de les desigualtats a escala mundial i com afecten directament en el benestar de les persones, mentre que “Què podem fer” elabora algunes propostes, com anar a l’escola en bicicleta, tenir més espais verds, fer activitat física, tenir una alimentació de qualitat o parlar obertament de salut mental.
La revista vol ser un homenatge al periodista Josep Cabayol i Virallonga, que va morir el passat mes d’agost als 70 anys. Fins a l’últim dia de la seva vida va exercir un periodisme rigorós per alertar-nos de “L’Emergència climàtica: una guerra contra la vida”. Aquest és l’enunciat d’un dels cinc capítols que publiquem al llarg de 36 pàgines. Els altres quatre tracten de les conseqüències de l’escalfament global i de la interconnexió amb processos migratoris, desigualtats i injustícies socials. És el seu últim treball i el seu llegat.
Com puc aconseguir-la?
El Diari de la Sanitat va néixer l’any 2016 de la mà de la Fundació Periodisme Plural amb la voluntat d’exercir un periodisme independent al servei de la comunitat sanitària. Som una Fundació implicada en la defensa del dret universal a la salut, però només podem seguir fent la nostra feina amb la vostra ajuda. Per aconseguir la Revista DS només cal que et facis subscriptor/a del Diari de la Sanitat a través d’aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú.
La Revista DS constitueix un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i continuarem estant al costat de totes les professionals del sector.
La història de la humanitat s’inicia molt abans del que ens ensenya la historiografia. La peripècia de l’home anatòmicament modern, des dels seus orígens a Àfrica fa uns 200.000 anys, no pot entendre’s totalment sense les recents aportacions de la genètica evolutiva. Amb l’anàlisi de l’ADN de restes humanes de fa milers d’anys, s’han pogut resoldre alguns interrogants sobre els quals l’arqueologia només podia aportar conjectures. Aquestes noves troballes, que se succeeixen vertiginosament, estan ajudant a situar i datar algunes fites prehistòriques i aclarir qüestions com les migracions, la domesticació d’animals i plantes, o les relacions amb els neandertals i altres parents genètics.
L’auge de la paleogenètica es basa en el fet que l’ADN pot “sobreviure” en fragments de teixit biològic de fa milers d’anys, ser analitzat i comparat amb altres mostres. Amb les dades genètiques de molts humans antics i moderns s’han pogut confirmar la hipòtesi migracionista. La població europea, per exemple, està formada pels descendents d’una primera onada de caçadors-recol·lectors que van abandonar Àfrica fa més de 60.000 anys i es va dispersar per gairebé tothom; una segona onada d’agricultors que van sortir del Pròxim Orient (on es va inventar l’agricultura) fa uns 10.000 anys, i una tercera de pastors nòmades que van emigrar de l’actual Kazakhstan i les estepes russes fa uns 5.000 anys. Aquests últims van estendre per Europa i Àsia les llengües indoeuropees que avui parla la meitat de la població, juntament amb algunes innovacions com el bronze, l’ús del cavall i la roda, els teixits de llana o el comerç a llarga distància, a més de nous déus, mites i regles per a l’herència.
L’anàlisi de l’ADN ha revelat, entre altres coses inesperades, que quan els primers homes moderns van arribar al Pròxim Orient, els nostres cosins neandertals ja eren allà des de feia diversos centenars de milers d’anys. Totes dues espècies es van creuar i, per això, pràcticament tots els humans actuals tenim en el nostre genoma al voltant un 2% d’origen neandertal i, en el cas d’altres poblacions, principalment asiàtiques, també d’altres cosins genètics, com són els denisovans. Totes aquestes troballes estan tirant per terra algunes idees preconcebudes i ajudant a reescriure la història de l’espècie.
La periodista científica sueca Karin Bojs ha escrit una documentada i amena història, Mi gran familia europea, que es remunta a uns 54.000 anys, data en la qual els genetistes daten que els humans moderns es van trobar i van barrejar amb els neandertals en algun lloc del Pròxim Orient. Encara que una de les línies conductores del llibre és la cerca dels seus ancestres, la història que ens explica Bojs té un focus més ampli i està teixida amb les dades de més de dos centenars d’articles de paleogenètica i 70 entrevistes a científics per a interpretar tota aquesta informació. Gràcies a l’anàlisi de l’ADN es pot saber, per exemple, que els humans moderns ja van sortir de l’Àfrica amb robes (la prova, en aquest cas, és indirecta, a través de l’anàlisi genètica dels polls, que mostra que el vestit humà existeix des d’almenys 107.000 anys). També s’ha pogut calcular que els gens i les poblacions humanes es van desplaçar a una velocitat d’un quilòmetre per any, encara que les migracions es van produir a salts. I, gràcies a la seqüenciació de milers de genomes, l’immens puzle de l’aventura humana es va completant amb peces que l’arqueologia i la lingüística no poden aportar. El Nobel de Fisiologia i Medicina atorgat el 2022 al genetista Svante Pääbo, que va ser qui va completar el genoma dels neandertals, entre altres fites, no fa sinó reconèixer tot el que està aportant la paelogenètica a la medicina, i també a la història.
La doctora Laura Conangla havia acabat la residència i havia començat a treballar al CAP Doctor Robert de Badalona, en l’especialitat de medicina familiar i comunitària, el 2014, quan buscava un camp innovador en què investigar. Havia fet ecografies de tiroides, d’abdomen, i veia que tot just es començaven a fer en l’àmbit pulmonar, sobretot a persones en estat crític o amb pneumònia a les Unitats de Cures Intensives i a Urgències. “Són patologies que també veu el metge de família, vaig pensar que havíem d’intentar detectar-les a temps perquè no empitjoressin”, explica Conangla. “Pràcticament, no hi havia res publicat, vaig començar a formar-me per veure què podia aportar, i vaig haver d’anar a l’estranger, a Itàlia, que era on estaven els grans referents”.
Uns anys abans, un metge d’urgències de Torí, Giovanni Volpicelli, havia liderat un consell d’experts i havia capitanejat aquesta nova tècnica. Encara no hi havia unes pautes a nivell mundial i s’havia de fer un mapa de ruta comú per estandarditzar les bases. Conangla va aprendre de Volpicelli i d’altres professionals de renom, com la doctora Luna Gargani, que era cardiòloga a Pisa, i el doctor Peiman Nazerian, metge internista a Florència.
Conangla va estar diversos mesos a Itàlia. En tornar a Badalona, va començar a aplicar la nova tècnica. “Estava acabant la residència, estava en una situació inestable, però em feia molta il·lusió. Vaig anar a Can Ruti i vaig parlar amb el cap de Cardiologia, el doctor Antoni Vallès, i li vaig dir: ‘M’agradaria fer un estudi sobre ecografia pulmonar amb pacients amb insuficiència cardíaca’. Ell és una eminència. Es va quedar descol·locat, i em va dir: ‘No n’he sentit parlar d’ecografia pulmonar en cardiologia. Pot ser útil’”.
El doctor li va demanar bibliografia, i aquell mateix dia li va contestar: “Tens el suport de cardiologia de l’hospital, i dirigiré la teva tesi doctoral”. La metgessa va fer un primer estudi sobre persones amb insuficiència cardíaca ateses a la primària i va demostrar com es millorava el diagnòstic i com es diagnosticava abans. L’equip de Cardiologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol també ho va començar a fer, i la Laura Conangla es va doctorar.
“A la primària vam seguir fent ecografia pulmonar amb persones que tenien insuficiència cardíaca i que patien diferents patologies pulmonars, com vessaments, pneumònia, embòlia pulmonar o pneumotòrax. Quan va esclatar la covid, es va demostrar que era molt útil per al diagnòstic i l’estratificació del risc del pacient. Ens vam adonar de seguida i, des del grup d’ecografia de la Societat de Medecina Familiar, vam impartir cursos on line, primer als companys d’Igualada, per ser la zona que primer es va confinar, i després a professionals d’atenció primària”.
La importància dels ecògrafs quan no hi havia ni PCR
L’ecografia pulmonar pràcticament no es feia quan va començar la pandèmia, per això, la doctora, amb el suport de la Societat Catalana de Medecina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i la compra d’ecògrafs que havia fet anteriorment el Servei Català de la Salut (CatSalut) va poder formar els professionals, primer telemàticament i després en terreny, mentre els CAP rebien els aparells.
“Al principi, érem pocs els que ho fèiem. Necessitàvem que els ecògrafs aterressin urgentment als ambulatoris. I es van repartir. I, de cop i volta, més del 80% de l’atenció primària de Catalunya disposava d’ecografies. Aquestes màquines també serveixen per a abdomen, tiroides… però, en aquell moment, era especialment rellevant per als pulmons de les persones amb sospita de covid, perquè encara no hi havia ni proves PCR ni test d’antígens”, recorda la metgessa, i és que era l’època en què fins i tot faltaven mascaretes i encara s’estava investigant sobre possibles futures vacunes.
Doctora Conangla: «Necessitàvem que els ecògrafs aterressin urgentment als ambulatoris»
Els mesos d’abril i maig van anar arribant els ecògrafs als ambulatoris, mentre la doctora Conangla impartia des de casa seva classes virtuals en català i castellà per arribar al màxim de metges i metgesses, sobretot de Catalunya, Espanya i Sudamèrica, com Colòmbia, Argentina i Xile.
La formació era totalment gratuïta, Conangla no va rebre cap retribució per això. El pagament era el nivell de satisfacció: “Com a metge, ets conscient que a altres llocs estaven patint la pandèmia com nosaltres, i que podien tenir aquests coneixements per saber quin pacient podia tenir més risc i havia d’hospitalitzar-se, i qui no tenia tant de risc”.
Al juny, va començar a anar presencialment als CAP per tot Catalunya, fins a arribar a més de 200 centres. I així ho va fer aproximadament durant un any i mig: “Vam arribar a tot arreu perquè els metges de família es formessin en ecografia pulmonar i ho poguessin fer servir. L’ecografia és una tècnica i és millor tenir algú al teu costat que et digui com posar la sonda o com col·locar millor la mà”.
En total, es van formar 12.214 professionals en els cursos on line i 1.731 en els tallers presencials.
El millor premi, impactar en la salut de les persones
La doctora Conangla ha estat guardonada per la seva tasca durant la covid-19. L’abril del 2022 va rebre el Premi a la Tasca innovadora de medecina familiar per part de CAMFiC, on li van arribar a dir que era una visionària. “Jo crec que va haver-hi un factor sort. Soc la cara visible d’aquest canvi, d’aquesta revolució. Vaig estar en el lloc adequat en el moment adequat”.
El més emotiu d’aquella entrega de premis al Palau de Congressos de Girona va ser quan, des de l’organització, van demanar a l’auditori ple de metges i metgesses quantes persones havien sentit parlar de l’ecografia pulmonar abans de la covid. Van aixecar la mà tres persones, una d’elles la Laura Conangla. “I quantes heu fet després el curs d’ecografia pulmonar?”, van preguntar. Gairebé tothom va aixecar la mà, i la majoria coneixia la doctora perquè l’havia vist a través de l’ordinador.
Entrega de premis de CAMFiC
“És llavors quan dius: ‘Que bé!’ Jo em gravava, sense recursos, a la nit, des de casa, després de treballar 14 o 15 hores a l’ambulatori. Això és el que t’emociona, saber que tot el que has fet ha impactat en la salut de les persones. Gràcies a un millor diagnòstic, hem pogut salvar vides o millorar la qualitat de vida, hem estat més a sobre, hem estratificat millor, hem prioritzat i hem fet seguiment en condicions”.
El passat mes d’octubre va rebre el Premi a l’Excel·lència Professional 2022 per part del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) per haver compaginat una tècnica molt pionera amb l’atenció primària. Aquesta és una de les seves reivindicacions: demostrar que des de la primària també es pot apostar per la innovació.
“És la metgessa dels ecògrafs? Gràcies, perquè això va salvar el meu pare”
Més que els premis tangibles, que són d’agraïment pel reconeixement per part de companys i companyes de professió, Conangla guarda moments d’afecte, com quan, mesos després de l’època forta de la pandèmia, una veïna d’Igualada li va dir: “És la metgessa dels ecògrafs? Gràcies, perquè això va salvar el meu pare”.
“Això és el més important, i aquest és el motiu pel qual fem medecina, que hi hagi un impacte positiu en els pares i les mares de totes nosaltres”, assegura Conangla.
Una altra vegada, en unes jornades a Saragossa, una companya de Madrid se li va apropar i li va explicar: “A mi em van enviar a Ifema, gràcies al curs d’ecografia pulmonar vam poder gestionar i fer triatge en un moment en què no teníem res”.
“Ara, fent mirada enrere, penso, que bé que hagi arribat a tants llocs. Com a professional, el que més en satisfà és la satisfacció dels pacients, saber que estem fent una bona feina o tot el millor que podem fer, i que les inversions públiques que s’han fet amb diners públics, com la compra d’ecògrafs, estiguin ben aprofitades i exprimides al màxim en benefici de les persones que estan malaltes”.
Ara, la Laura Conangla dirigeix el mateix CAP en què va exercir per primera vegada com a metgessa i, des de fa dos mesos, és mare. Continua treballant en el sector que li va interessar fa vuit anys i lidera un document de consens d’ecografia en atenció primària a escala europea.
Patronals i sindicats han signat aquest divendres amb la Conselleria de Salut un preacord per al conveni de la sanitat pública concertada que inclou pujades salarials de fins a un 3,5%, mentre que el sindicat Metges de Catalunya (MC) ha registrat la convocatòria de vaga prevista per als pròxims 25 i 26 de gener.
El preacord fa referència al III conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (Siscat).
Ho han signat les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), l’Associació Catalana d’Entitats de la Salut (ACES) i el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), així com els sindicats UGT, CCOO i Satse. Per part seva, el sindicat Metges de Catalunya, s’ha desmarcat de la signatura perquè considera que la proposta de conveni de Siscat no respon a la crisi que travessa la professió mèdica per assegurar un model de salut públic i de qualitat.
Prop de 70.000 treballadors i treballadores de la sanitat pública concertada tindran un augment salarial d’entre el 2,5% i el 3,5%, segons la inflació. També han pactat que les guàrdies estaran més ben pagades i tindran un increment mitjà del 25%, i el salari de les infermeres s’apujaria 2.400 euros anuals.
🔵 Avui hem signat el preacord del III Conveni laboral del SISCAT per avançar en la millora de les condicions laborals dels professionals de la xarxa concertada del sistema públic de salut de Catalunya. Ho estem anunciant amb @manelbalcells, conseller de salut @salutcatpic.twitter.com/vl0l2aeg2E
El conseller de Salut, Manel Balcells, ha destacat que es tracta d’un acord “històric” que té com a objectiu “restituir la capacitat adquisitiva” del personal no funcionari que treballa per a l’administració en hospitals i centres que tenen concert amb la Generalitat.
Balcells ha considerat que el conveni és un “pas gegantí” per homologar les condicions laborals dels professionals de la concertada i ha anunciat que l’acord va acompanyat d’una partida de 460 milions d’euros per part del departament per assumir l’increment salarial.
Així, està previst que en dos anys es vagin equiparant les condicions del personal dels centres públics concertats als de l’Institut Català de la Salut (ICS).
Metges de Catalunya manté la vaga
Per part seva, MC ha registrat aquest divendres a la Conselleria d’Empresa i Treball de la Generalitat la convocatòria de vaga de facultatius del 25 i 26 de gener del 2023 per denunciar la “degradació del sistema sanitari públic”, segons ha explicat el sindicat de metges en un comunicat. Tot seguit, MC ha entregat una còpia a l’ICS i a les patronals UCH, ACES i CSC.
MC argumenta que un mes després d’anunciar el nou cicle de mobilitzacions, encara no ha rebut cap proposta formal per part de la Conselleria de Salut que respongui a les seves reivindicacions, la qual cosa significa que el Departament “no s’ha pres seriosament la convocatòria”. Remarca que Salut ho ha confiat tot als convenis col·lectius, quan hi ha qüestions com les condicions assistencials que ultrapassen l’àmbit de negociació de les relacions laborals.
Així, MC creu que les propostes formulades a les dues taules de negociació que es troben actualment obertes per renovar els convenis de treball de l’ICS i dels centres de la xarxa sanitària concertada són “totalment insuficients per revertir la situació crítica que viu el sistema sanitari i per retenir el talent mèdic”, tal com denuncia el secretari general de MC, Xavier Lleonart.
Metges de Catalunya regista la convocatòria de vaga | MC
“Evitar el conflicte només depèn de la voluntat de l’Administració”, ha ressaltat Lleonart, tot recordant que queda un mes per asseure’s a negociar amb propostes “substancials” per a la millora de la sanitat pública.
Un dels problemes més greus que denuncia MC és la falta de professionals mèdics, un factor que es veurà agreujat per la jubilació de 9.000 facultatius a Catalunya en els pròxims deu anys. Consideren que s’ha de fer una bona previsió d’aquest relleu ja i remarquen que només s’aconseguirà si es milloren les condicions laborals i retributives, lluny de la sobrecàrrega actual amb jornades de treball perllongades i baixes retribucions.
Reclamen un increment retributiu lineal de 10.000 euros anuals al personal facultatiu adjunt i de 7.000 euros anuals per als facultatius residents (MIR), així com un augment de 5.000 euros anuals vinculat a diferents complements.
La vaga de MC té diversos suports dins del sector, com el de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, la Societat Catalana de Neurologia, l’Associació Catalana de Psicòlegs Clínics i Residents (ACAPIR), la Societat Espanyola de Psicologia Clínica-ANPIR i la Secció d’Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria (SAP-SCP).
Vaga a educació també el 25 i 26 de gener
Es dona la circumstància que també aquest divendres el sindicat Ustec-STEs ha anunciat la convocatòria de vaga a l’ensenyament públic davant del “menysteniment” del Departament a les peticions que han anat presentant en els darrers mesos. Educació considera que “la ciutadania no entendrà aquesta convocatòria” en un moment en què s’estan acostant posicions en un clima de diàleg amb els sindicats.
Quan vaig començar a estudiar enginyeria a la universitat, de forma innocent, li preguntava als meus professors: «Nosaltres no tenim un jurament hipocràtic?». El jurament hipocràtic és un codi deontològic que tradicionalment juren els estudiants de l’àmbit de la salut, abans de començar a practicar la seva professió. Fa referència al compromís amb la seva professió i els seus pacients, el respecte en vers els malalts i la honradesa de la seva acció, enaltint la vocació de servir al sofrent… fa referència, en definitiva, a l’ètica de la seva professió. I no, els enginyers no en teníem de jurament similar, ni nosaltres ni ningú més fora de l’àmbit de la salut, així que haurem de confiar, sempre, en l’ètica que tingui cada individu en qüestió.
El cinema ha retratat aquest compromís ètic dels professionals de la salut en multitud d’ocasions. Només cal recordar la pel·lícula Patch Adams (1998), on un impecable Robin Williams recreava la història real d’un metge que feia servir la risoteràpia amb finalitat mèdica i terapèutica amb els seus pacients. Algun metge hi haurà que no faci com cal la seva feina, com a tot arreu, sempre hi ha excepcions. En aquest sentit, destaca la pel·lícula El doctor (The Doctor, 1991), en què veiem l’evolució d’un prepotent i inhumà cirurgià, interpretat per William Hurt, que emmalalteix de càncer i veurà i viurà a la seva pell el que se sent des de l’altre banda, especialment quan et denigren i t’humilien.
Tornem al tema de l’ètica. Segur que entre tants deu haver-hi algun metge corrupte. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, en surten uns quants. En aquest cas, la diana de Moore és el sistema privat de salut dels Estats Unit, i mostra el mercantilisme associat a la salut i a la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal, de com els polítics des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.
El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital li posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per un, ell ha de triar quin dit se li posa. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tot tipus, fet que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americans. A canvi, a ella se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. Als seus pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.
Sicko, Michael Moore
A la recent i reeixida sèrie The good doctor (2017-), hem normalitzat veure parlar habitualment de diners a l’hora de prendre decisions mèdiques o, fins i tot, senzillament, veure com no s’atenen persones que no tenen assegurança o a aquells que, malgrat tenir-ne, les proves o tractaments que necessita no són a la lletra petita del contracte. Especialment en la seva cinquena temporada, on un grup d’inversió compra (o ho intenta) l’hospital. Diuen que la Covid-19 no en sap de territoris (o almenys, això és el que pensen alguns polítics), però de ben segur que en sap de classes socials, i els Estat Units n’és un exemple com veiem sovint a les notícies. A la pel·lícula distòpica Elysium (2013), venuda com ciència ficció d’acció, en realitat és una crítica sociològica a un model de societat en què un percentatge reduït de la població té al seu abast una tecnologia que li permet viure de forma saludable i còmoda. La trama esdevé a l’any 2154, però el que veiem no sembla tan llunyà en el futur.
Al documental Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, evidentment. Malgrat el seu caràcter públic tampoc deuen ser perfectes, però Déu n’hi do quin servei donen. A la inversemblant Volcano (1997), en una ciutat de Los Ángeles en flames, colpejada i col·lapsada per una erupció volcànica en el seu subsòl, es planteja la disjuntiva dels bombers d’haver de prioritzar entre dirigir-se als barris més rics de la ciutat i menys poblats i dispersos, o als barris més desafavorits però densament poblats. A la pel·lícula sí que hi van al final als barris més modestos, però no immediatament, s’ho van haver de pensar.
L’article Qui patrulla els carrers de Nova Orleans? (Who Runs the Streets of New Orleans?, 2015), publicat al New York Times Magazine, va inspirar la sèrie APB (2016-2017), en què un multimilionari es fa càrrec de la seguretat d’un dels districtes de la ciutat de Chicago (recordem que el periodista parlava d’un cas real que esdevenia a un barri de Nova Orleans, i no era una broma). Després d’una única temporada (es veu que el tema no va interessar al públic de la cadena), el que va sorprendre a cada episodi no va ser la tecnologia policial d’avantguarda que empraven, absolutament espectaculars, sinó les continues discussions entre el propietari de l’empresa, obsessionat per resoldre els delictes i atrapar els delinqüents, i el consell d’administració de la seva pròpia empresa obsessionada amb l’obtenció de beneficis. Però, de quins beneficis parlem? On són realment els diners?
Si el que fem és privatitzar un servei públic, els ingressos surten de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses a la vegada, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenta. Si els ingressos són els que són, els beneficis augmenten disminuint la despesa, clarament. Els aficionats a la ciència ficció ho sabem des que vam veure Robocop (1987). La pel·lícula plantejava un supòsit d’extrema modernitat i de gran polèmica: la possibilitat de privatitzar la seguretat dels ciutadans amb el risc que implica, com decisions esbiaixades producte d’objectius econòmics o polítics, i la vital importància de l’ús de les intel·ligències artificials, que poden monitoritzar tot el que fem, però afectant a la privacitat de les persones de retruc.
Els polítics no surten gaire airosos a la pel·lícula Robocop: són abanderats de la màxima «el fi justifica els mitjans», còmplices de l’auge de les grans corporacions, ansioses de fer negoci venent els seus serveis tecnològics a l’Ajuntament, amb tot el que això implica (diners i influència). El poder polític es comportava a la ficció d’una forma propera a una organització criminal moderna (us sona d’alguna cosa?). Un mercantilisme i una corrupció institucionalitzada que no deixaven en molt bona imatge el paradigma del somni americà justament a Detroit, la ciutat bressol de la indústria automobilística, transfigurada en la realitat, avui dia, en una veritable ciutat fantasma, sense fàbriques, sense ciutadans, sense somnis i que el mateix Michael Moore va descriure al documentalCapitalisme: Una història d´amor (Capitalism: A Love Story, 2009).
Sicko, Michael Moore
Al documental Sicko (2007) també fan esment de polítics corruptes comprats, reconeguts fàcilment per ser beneficiaris al cap dels anys del que anomenem «portes giratòries». Desconfieu de les opinions dels polítics que n’han gaudit i dels partits que ho permeten i els donen veu. Nosaltres en coneixem uns quants, els tenim ben a prop i sovint als mitjans de comunicació, entrevistats i opinant. Desconfieu també dels mitjans de comunicació que tenen una gran part dels ingressos de publicitat de l’administració i de grans corporacions, altrament pot passar el que vèiem a la pel·lícula La cortina de humo (Wag the Dog, 1997) en què la crisi es desferma a la Casa Blanca quan el president dels Estats Units és acusat d’abusar sexualment d’una becària en el mateix despatx oval pocs dies abans de la seva reelecció. L’estratègia que dissenya el seu principal assessor de comunicació consisteix a aixecar una cortina de fum inventant una guerra contra Albània per distreure l’atenció de l’opinió pública nord-americana. I sí, aquesta pel·lícula es va produir i estrenar abans que esclatés el cas Lewinsky a la cara del president Clinton. Si voleu més coincidències amb el món real, el 20 d’agost del 1998, coincidint amb la declaració de Monica Lewinsky davant el Gran Jurat, Clinton va ordenar el bombardeig de bases terroristes al Sudan i Afganistan en represàlia pels atemptats perpetrats dues setmanes abans contra les ambaixades nord-americanes a Kenya i Tanzània.
De fet, no cal recordar una historia inventada, es pot fer menció d’una pel·lícula basada en fet reals: Desvelando la verdad (Shock and Awe, 2017), la història real de com, després dels atacs de l’11 de setembre del 2001, l’administració de George Bush va desviar l’opinió pública del culpable Ossama bin Laden cap a Saddam Hussein, amb l’objectiu de tenir una excusa per començar una guerra amb l’Iraq el 2003. Mentre càrrecs de govern com Donald Rumsfeld, Colin Powell i Condoleezza Rice s’inventaven l’existència de les llegendàries armes de destrucció massiva de Saddam (de polítics mentiders sobre aquest tema també en tenim a prop), només els periodistes del Knight Ridder Newspapers van ser honestos i valents i van dubtar del missatge institucional, tal i com ho podem contemplar en el llargmetratge. Nosaltres, aquí, encara tenim mitjans buscant els culpables dels atemptats del nostre fatídic 11 de març del 2004, tot i que ja hi ha hagut un judici amb sentència en ferm.
¿A on ha quedat el quart poder que representa la premsa i que hem vist tants cops a pel·lícules, algunes tan emblemàtiques com Ciudadano Kane (Citizen Kane, 1941) d’Orson Welles? Doncs depenent del model de negoci que hagis escollit: The New York Times creu que el futur de la premsa passa per les subscripcions digitals. Fa pocs mesos superava les 10 milions i aspiren el 2027 a arribar a les 15 milions. I com esperen aconseguir-ho? Doncs augmentant el número de periodistes i, sobretot, millorant la seva qualitat, independència i credibilitat. Repetim: «qualitat, independència i credibilitat». Reconeixem aquesta estratègia en els nostres diaris, ràdios i televisions autòctons?
A més, per enganyar-nos i manipular-nos es pot influenciar en el vot mitjançant les xarxes socials emprant notícies falses. Ho podeu veure perfectament explicat en la pel·lícula Brexit (Brexit: The Uncivil War, 2019), basada en fets reals. Gràcies a la venda d’informació privada i confidencial per part de l’empresa Cambridge Analytica al partit que estava a favor de marxar de la Unió Europea, i es va convertir així en una fàbrica generadora de notícies falses. I van guanyar perquè la gent s’ho va creure, especialment la gent de més edat… S’ho van creure tot!
Brexit, Toby Haynes
Moore, al seu documental Sicko, afirma que «una societat es pot jutjar per la forma en què tracta els seus membres més desafavorits», i afegeix: «i també com tracta els seus herois», referint-se, en el seu cas, als treballadors i voluntaris que van ajudar a desenrunar les Torres Bessones i que van patir greus malalties respiratòries al pas dels anys, i van quedar abandonats a la seva sort sense cap tipus de cobertura sanitària. Aquesta afirmació la podríem aplicar al nostre cas, en l’equipament del personal sanitari i les seves dotacions. O a les retallades en el sector sanitari. Esperem que tot torni a la normalitat ben aviat després de la pandèmia… i com ho sabrem que ja hi som a la normalitat? Doncs quan els policies que aplaudien al personal sanitari cada dia a les 20h els tornin a atonyinar com no fa gaires anys, quan aquests tornin a protestar per les retallades dels polítics que haurem escollit en el futur amb els nostres vots.
Perquè, a qui votaríem si hi haguessin unes noves eleccions? A la pel·lícula italiana La hora del cambio (L’ora legale, 2017) podem tenir una resposta a aquesta pregunta. Un poble cansat de la corrupció del partit de l’alcalde, del caos normatiu i de les decisions polítiques interessades, decideix votar a un honest candidat que proposa lluitar contra la corrupció. Un cop escollit, la seva voluntat i compromís amb la legalitat sense excepcions de seguida es topa amb la gran majoria de ciutadans que preferien l’anterior forma de política perquè, en el fons, ells eren partícips i còmplices del que feia, o esperaven ser còmplices si no ho eren. I sí, el poble va acabar aconseguint que tornés el corrupte polític ja conegut i que prometia poder aparcar on volguessis, entre d’altres proclames. Això és el que vol la gent? Aparcar on vulguem i poder anar al bar de davant? En aquesta pel·lícula sí.
És possible que tot fos diferent si les diverses professions que hem citat en els anteriors paràgrafs tinguéssim, com el personal sanitari, el seu propi jurament. I, potser, l’ètica canviaria algunes de les decisions fetes en el món real… Quin és el preu de la teva ètica?
Un centenar de persones han participat en l’homenatge al periodista i activista Josep Cabayol i Virallonga, en què s’ha destacat la seva trajectòria professional, la defensa dels drets humans a nivell global i alguns dels temes en què es va especialitzar, com l’habitatge, la salut, les migracions i el canvi climàtic. En Pep, com se l’ha recordat, va morir el 8 d’agost als 70 anys.
L’acte, realitzat dimarts a l’espai veïnal Calàbria 66 de Barcelona, va ser conduït per Frederic Pahisa, membre de l’associació Solidaritat i Comunicació (SICOM), que va destacar la seva capacitat de feina i anàlisi: “Era escrupolós en la praxi professional, i entenia el periodisme com una eina de transformació, no només per informar”.
Antoni Vidal, exdirector de RNE i company de feina, també es va fer ressò del sentit crític d’en Pep amb els mitjans de comunicació, de la profunditat amb què abordava els temes i d’un projecte que li va proposar el 2001, el programa ‘Gent de Món’: “Mai s’havia fet a la ràdio un programa d’aquestes característiques, amb el nivell crític i entrevistes amb persones tan qualificades”.
Antoni Vidal a l’homenatge | Pol Rius
Fer una ràdio de qualitat amb un pressupost petit va ser quelcom que en aquesta i altres ocasions va aconseguir Cabayol per la seva força i constància, tal com van anar descrivint les diferents persones que van recordar el periodista.
Habitatge
Des del món de l’habitatge, Salva Torres, de l’associació Lloguer Públic i Assequible 500×20, va explicar que Cabayol va ser des del col·laborador, amic i membre, per aquest ordre, de l’entitat. “Era un dels nostres”, va dir, pel seu compromís en la divulgació de “l’estafa de les titulacions hipotecàries” per part dels bancs, en la reivindicació d’un parc públic de lloguer de qualitat i en el “combat” envers el capitalisme.
L’acte ha recordat alguns dels documentals que va dirigir o produir. Així, ‘La Plataforma’, en què explica la història i les reivindicacions de la Plataforma d’Afectades i Afectats per la Hipoteca (PAH), en què parla amb algunes de les primeres afectades pels desnonaments a Espanya.
Intervencions a l’homenatge | Pol Rius
El dret a la salut
Josep Cabayol va ser un dels impulsors i fundadors de la plataforma en defensa de la sanitat pública Marea Blanca Catalunya, de la qual tres dels seus membres, Pep Martí, Trini Cuesta i Josep Vallhonesta, van recordar-lo com un referent. Bon periodista, bona persona, home d’idees i d’acció en la lluita per la salut i la vida, van ser alguns dels qualificatius que li van dedicar.
Una de les aportacions de Cabayol va ser fer entendre que la salut no és només l’absència de malaltia, sinó que hi ha determinants socials, econòmics, d’alimentació i d’habitatge que hi influeixen, tal com va plasmar al documental ‘La Salut el negoci de la vida’ o el reportatge ‘Malalts climàtics, una nova alerta per al futur de la nostra salut’, escrit amb Siscu Baiges i Ester González.
Pep Martí, Josep Vallhonesta i Trini Cuesta de Marea Blanca | Pol Rius
Migracions
D’altra banda, el documental ‘Descendents’ tracta sobre les discriminacions que afronten moltes persones nascudes a Catalunya i que són de famílies migrants africanes asiàtiques i llatinoamericanes, com ara no tenir dret a votar o a accedir a feines públiques.
La Fatima Hamed, que apareix a l’audiovisual, va denunciar diferents racismes a la salut pública, la feina, la vida quotidiana i les institucions. Els microracismes, va dir Hamed, no es diuen micro per ser petits sinó perquè s’han normalitzat, com sorprendre´s pel fet que una persona amb cognoms diferents als habituals a Catalunya parli bé el català, o no voler llogar el pis a una persona migrada per si no el paga.
Intervenció de Fatima Hamed | Pol Rius
L’antropòleg i autor de llibres d’assaig com ‘Refugiados climàticos, un gran reto del siglo XXI’, Miguel Pajares, va fer referència al gran coneixement dels temes que tractava Cabayol en les seves entrevistes i, al contrari que molts periodistes, deixava parlar i desenvolupar les idees. No només es documentava, en aquest cas, sobre les migracions, sinó que coneixia com es vulneraven els drets de les persones i com es produïen els fenòmens migratoris. “Ell és l’activista total”, va resumir.
Canvi climàtic
En aquesta línia, el documental sobre canvi climàtic ’50 graus’ relaciona la crisi climàtica, de salut, alimentària, energètica i el dret a migrar. L’investigador de l’IRTA (Institut de recerca i tecnologia agroalimentàries) Robert Savé va posar en relleu l’efecte de l’alimentació en la salut i com la realitat climàtica, amb sequeres i canvis dràstics de cultius, esdevé una emergència social.
La investigadora Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, va accentuar el treball de Cabayol per la feina de documentació, el rigor, l’enfoc cap als drets humans i la confiança en la persona que entrevistava.
Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic | Pol Rius
Des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que prepara un altre homenatge per al mes de gener, la Matilde Font va destacar el caràcter afable del Pep, així com la seva coherència i bonhomia, a més de ser un bon periodista: “Era un més del moviment social. Era un activista i donava a conèixer el que reivindicàvem, com conservar les zones humides per la importància de la biodiversitat”.
Diari de la Sanitat
En acabar els parlaments previstos, vàries persones del públic, tant a títol individual com representants d’entitats, van expressar el seu record i agraïment a Cabayol, de qui van enfatitzar aspectes com la integritat, el compromís, la solidaritat i la valentia per denunciar i actuar davant les injustícies, així com per donar veu a persones que habitualment no surten als mitjans de comunicació.
El Diari de la Sanitat a l’esdeveniment | Pol Rius
Josep Cabayol va escriure nombrosos articles al Catalunya Plural i al Diari de la Sanitat, ambdós de la Fundació Periodisme Plural. Pots llegir aquí el seu darrer article i també l’entrevista en ocasió del seu documental “50°C”.
Per això, i en commemoració a la tasca divulgativa del periodista, el Diari de la Sanitat publica en la seva revista anual en paper cinc dels seus articles sobre l’impacte de l’emergència climàtica en les persones, que és el tema central de la publicació d’enguany. Amb motiu de l’homenatge, es van repartir un centenar d’exemplars.
L’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPAP) alerta de la manca de professionals en el sector i de les dificultats per cobrir les baixes davant les complicacions per trobar persones que els substitueixin.
Dels 6.000 pediatres que hi ha a l’atenció primària a Espanya, menys de la quarta part rep una compensació adequada per substituir els companys i les companyes. Aquesta és una de les principals queixes de l’AEPAP, que considera que “totes les baixes dels pediatres han de ser substituïdes per millorar l’atenció sanitària, però en cas de no trobar substituts, la feina extra hauria de ser compensada econòmicament”.
Els pediatres als ambulatoris tenen una mitjana de visites d’entre 20 i 40 infants al dia i a cada centre de salut hi ha entre dos i cinc pediatres. “A causa de la manca de pediatres i de les retallades que pateix l’atenció primària des de fa decennis, quan un professional d’aquesta especialitat està de baixa o absent, l’administració no cobreix habitualment la seva absència, de manera que obliga els pediatres a duplicar o triplicar les seves consultes”, denuncia l’AEPAP en un comunicat.
Això, afegeix l’associació, suposa una sobrecàrrega i un estrès addicional per als especialistes, que no ho veuen recompensat econòmicament. El vicepresident d’AEPAP, Pedro Gorrotxategi, afirma que “dels 6.000 pediatres que hi ha en atenció primària, només 1.400 reben una compensació adequada per la substitució dels seus companys”.
Segons les dades de l’entitat, en la totalitat de les comunitats autònomes se substitueix menys del 25% de les absències. Per a la doctora Marianna Manbié, pediatra, presidenta de l’associació a les Illes Balears i coordinadora autonòmica, “la conseqüència principal d’aquesta situació és la sobrecàrrega de les consultes perquè els pediatres han d’atendre nens d’una o més quotes a més dels propis, per la qual cosa és molt difícil que l’atenció sigui de qualitat”.
El sector de la pediatria remarca que el sistema de salut en el conjunt de les autonomies “evita els diners de la substitució” de manera que la remuneració que hauria de donar a la persona que duplica o triplica la feina és molt menor del que hauria costat contractar un substitut.
Primer, van ser les oficines bancàries rurals, substituïdes per la banca en línia a la qual les persones grans no podien accedir. Durant la pandèmia –i tal com ja havia denunciat Philip Alston, relator especial de les Nacions Unides per a la pobresa– es va accelerar la digitalització de la pobresa i moltes famílies es van veure incapaços de sortejar el seu complex accés virtual.
A l’àmbit de les cures assistencials a persones soles, ja fa un temps que s’implementen programes com els que realitza Care Coach als EUA, on les cures digitals són la norma: els usuaris reben una Tablet amb una càmera modificada i augmentada que permet el control remot -a través de teleoperadores ubicades a països llunyans- de la seva vida quotidiana (estat del domicili, ingesta medicació prescrita, cura personal d’higiene…). Només en casos d’urgència es trasllada una unitat mèdica al domicili per verificar presencialment l’estat de la persona. A l’últim MWC22 es va presentar el robot social ARI II -ja provat al costat del nou robot Tema per l’Ajuntament de Barcelona- que ajuda la gent gran a recordar la pauta adequada de medicació o la data d’una visita mèdica, entre altres prestacions (música, notícies).
La Telesanitat ha entrat amb força al mercat i els fons d’inversió que la sustenten ja somien que el 90% de les seves prestacions siguin digitals, excepte aquelles que requereixin tant sí com no el cos present. Una coneguda asseguradora sanitària fa dies que promociona un producte d’assistència psicològica bluaU Mente Sana, anunciat com “Un nou pas en medicina digital que t’ajuda a millorar la teva salut a través de la gestió (?) saludable de les emocions” i la presidenta de la Comunitat de Madrid defensa la Tablet com a eina eficaç en la prestació de serveis sanitaris. El proper nínxol de mercat -ja iniciat- és la teleeducació on s’aspira, com en el fracassat projecte Summit (Kansas), a educar adolescents en línia en l’excel·lència tecnològica, eufemisme per camuflar la manca d’inversions en professores, tal com les mares i pares d’aquells adolescents nord-americans van denunciar en veure el caos que es produïa.
Aquesta nova presència guanya terreny i qüestiona la “vella”, aquesta que per a molts començarà a ser un luxe perquè molts d’aquests serveis es prestaran en línia segons criteris econòmics i només aquells que puguin pagar-los tindran accés a una atenció física i personalitzada. Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el substitut low cost. Això afecta els vincles personals i terapèutics, la vivència de la soledat i, per tant, la salut mental. La protesta de la sanitat a Madrid -i en altres comunitats autònomes- és només el principi d’aquesta nova bretxa corporal que atenta directament la convivència social. El metavers, juntament amb això, és un acudit.
