Les èpoques de crisi són en les que més s’exposen les vulnerabilitats. La tensió insostenible —portada als seus màxims durant la pandèmia— que denuncien sindicats de serveis públics ha esclatat en forma de convocatòria de vaga. Els dies 25 i 26 de gener s’ha cridat a la mobilització de tot el personal sanitari i de l’àmbit educatiu per la defensa de la millora de condicions. Per part de sanitat, s’hi adhereix la Mesa Sindical de Sanitat (formada per CATAC-CTS/IAC, CGT Alt Camp i Conca de Barberà, SAE, FTC-IAC, USOC, FAPIC, PSI Lluitem, COS, CSIF i Infermeres de Catalunya). En Educació sumen USTEC–STEs(IAC), CGT Ensenyament, CNT Ensenyament i Sindicat d’Estudiants. La posició unitària d’aquestes organitzacions respecte a la convocatòria fa preveure una de les vagues amb més seguiment, si més no, des del final de la pandèmia.
Sanitat i unes urgències tensionades al límit
Xavier Tarragón, portaveu de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, apunta com a assumpte prioritari reformular el sistema sanitari, primer de tot, invertint un 25% del pressupost en l’Atenció Primària —actualment s’hi destina un 17,9%— per tal de destensionar els serveis d’urgències. I és que el portaveu afirma que “l’Atenció Primària ha de ser la porta d’entrada al sistema de salut. La tensió a urgències ha esdevingut un problema crònic arran de les retallades, i s’ha aguditzat darrerament en les urgències hospitalàries com a repercussió d’una Atenció Primària destrossada”.
La Mesa Sindical exposa també com a element primordial de negociació l’equiparació de condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari de Catalunya. En aquesta qüestió rau un conflicte estructural, que és el fet que, com afirma Tarragón, un 80% dels centres hospitalaris estiguin sota concertació. “Per oferir el millor servei hauríem de recuperar tota aquesta sanitat oferida directament pel Catsalut, que garanteix salut a tots els ciutadans, ara bé, el que fa actualment és comprar serveis de salut a diferents proveïdors”, explica el portaveu. La temporalitat dels contractes i condicions d’interins és un altre problema que propicia la fuga dels professionals, sotmetent a més el servei de salut a una lògica competitiva en un context de manca de personal.
Xavi Tarragón, portaveu de la Mesa Sindical de Sanitat | Laura Casamitjana
El final de l’any 2022 venia amb la proposta del Conveni SISCAT, signat per diversos sindicats però no per Metges de Catalunya ni la Mesa Sindical, “ni tan sols vam tenir representació, però igual no hauríem signat, ja qué no va en la línia del que plantegem”, aclareix Tarragón. Les mancances del conveni segons Metges de Catalunya són diverses, definides com a “millores deficients”, com per exemple amb el tema de les guàrdies, ja què manifesten que “s’incrementa el preu de l’hora de guàrdia, però no arriba a igualar-se a l’import amb el qual es retribueix l’hora ordinària de treball”.
Precisament, els sobreesforços i les hores de més són el que, segons la Mesa Sindical, estan sustentant el sistema sanitari actualment: “durant aquest any passat, només a l’Hospital del Mar s’han fet vint mil hores extra. Només cal imaginar tota l’activitat que s’hauria deixat de banda sense aquesta quantitat d’hores”, argumenta el portaveu sindical i auxiliar d’infermeria del mateix hospital esmentat.
De moment, les negociacions no van enlloc ja què aclareixen que la Conselleria de Salut no s’ha manifestat, “no hem tingut notícies ni abans ni després de convocar la vaga, però estaríem encantats de seure, traslladar les demandes i negociar”, conclou Xavi Tarragón.
Educació i un personal sense garanties estables
El que va començar com una convocatòria de mobilitzacions del personal sanitari, ha acabat estant un moviment transversal en què educació s’hi ha afegit com a un altre dels serveis públics indispensables al llindar del col·lapse. Iolanda Segura, portaveu sindical d’USTEC, senyala dos punts necessaris en la negociació: el calendari i l’estabilitat.
Ingrid Chavarria, delegada de CGT Ensenyament (esquerra) i Iolanda Segura, portaveu d’USTEC (dreta) | Laura Casamitjana
“D’una banda, el personal interí està molt angoixat per la possibilitat de quedar-se sense feina. Després està també la necessitat d’estabilitzar i equiparar, com seria l’exemple dels professors de Formació Professional, que no queden integrats al cos de secundària i estan cobrant menys per la mateixa feina, cal incorporar un complement salarial”, diu la portaveu sindical. Paula Leyva, portaveu del Sindicat d’Estudiants, manifesta que convoquen també als estudiants a la vaga -el sindicat té representació universitària, però sobretot secundària- per a defensar el servei: “cal una educació 100% gratuïta i de qualitat, que hi hagi places per a les FP, ja què el curs passat es van quedar 16.000 places buides en la privada i unes 18.000 estudiants es van quedar sense poder estudiar. Calen assignatures d’educació sexual, calen psicopedagogs als centres. Governa Esquerra Republicana però sense polítiques d’esquerres, només es fan pactes polítics que afavoreixen una minoria més rica”, declara als periodistes.
Paula Leyva, portaveu del Sindicat d’Estudiants | Laura Casamitjana
Ingrid Chavarria, delegada de CGT Ensenyament, mostra la indignació de la comunitat educativa amb la maniobra del conseller Cambray respecte al calendari escolar. I és que si bé el conseller va dir a premsa que aquesta demanda es negociaria amb els sindicats, als mateixos sindicats no els ha arribat cap notícia: “ells deien que era una decisió política intocable. Hauria de parlar amb la comunitat educativa, passar-ho pel consell escolar, fer debat a la mesa i després ja fer la roda de premsa que tant li agrada”, assevera la delegada de CGT. Segura conclou que, l’única manera que la vaga es pogués desconvocar seria arribant a acords en les demandes esmentades, ara bé, si això succeís, se sumarien a les mobilitzacions per fer suport als companys de sanitat.
Des que va sorgir la variant de SARS-CoV-2 òmicron, denominada científicament B.1.1.529, i va desplaçar predecessores com a alfa o delta, no n’han aparegut de noves. Però sí que han sorgit subvariants (o sublinatges) d’òmicron. A l’estiu, circulaven a Europa BA.2, BA.4 i BA.5. Aquesta darrera era la dominant, ja que tenia alta capacitat de transmissió, encara que causava una forma lleu de la malaltia.
Tot i això, amb l’arribada de l’hivern i la baixada de les temperatures –i atès que SARS-CoV-2 es comporta com un virus estacional–, el nombre de casos de covid ha pujat, sobretot a la Xina i els EUA. país asiàtic, la variant predominant continua sent BA.5, però ha aparegut un sublinatge, BF7, probable responsable de l’altíssim nombre de casos aquest Nadal.
Pel que fa als Estats Units, l’aparició de XBB.1.5, batejada com a Kraken, explicaria el salt de produir del 2% al 27% de les infeccions totals en només un mes. Aquesta subvariant s’ha seqüenciat en un nombre significatiu de casos a 38 països, com el Regne Unit i Dinamarca.
La raó d’aquesta explosió d’infeccions és perquè presenta la major capacitat de transmetre’s de totes les variants òmicron. La seva denominació diferent indica que ha sorgit d’una recombinació de dos sublinatges més: BA.2.10 i BA.2.75. La caracteritza una mutació a la proteïna spike (S486P), és a dir, precisament a la zona d’unió al receptor de les cèl·lules.
Ens hem de preocupar per l’aparició d’aquestes subvariants?
En realitat, l’aparició de subvariants és normal en els virus que circulen entre la població. El mateix passa a l’hivern amb els virus estacionals, ja que la seva estratègia és mutar. A això s’uneix que les persones poden infectar-se amb diferents variants del SARS-CoV-2 alhora, cosa que afavoreix que les variants es recombinin entre si i originin subvariants com XBB.1.5, detectada l’octubre del 2022.
Què podem fer per mantenir baixes les xifres de virus circulants, especialment a l’hivern? Vacunar-se és una molt bona mesura. Per això s’ha proposat a la tardor del 2022 que els grups de risc s’immunitzessin amb una nova dosi de reforç. Actualment a Espanya ja s’ha cobert a la franja de més grans de 60 anys.
Per què ha sorgit aquesta explosió de casos a la Xina i als Estats Units?
La situació dels dos països és diferent. A la Xina, la població portava confinada durant tota la pandèmia per l’estratègia anomenada “covid zero”. Per això, la població no ha tingut exposició al virus, només contactes entre habituals.
A això s’uneix una taxa de vacunació completa en més grans de 65 anys no superior al 40%. D’altra banda, les vacunes utilitzades i fabricades a la Xina (Sinovac i Sinopharm, totes dues del tipus de virus inactivats) són molt menys eficaces: un 58% d’eficiència davant d’infecció simptomàtica i 79% per a casos greus. Això les allunya de les immunitzacions utilitzades a Occident, ja siguin d’ARN (Pfizer o Moderna, amb eficiències entre el 93 i el 98%) o d’adenovirus (Astrazeneca o Jansen, entre el 80 i el 92%).
Les vacunes fabricades a la Xina requereixen més dosis per obtenir certa protecció i és aconsellable combinar-les amb altres d’RNA o proteïna, cosa que no ha passat en aquest país. Tot això explica que, després de la fi del confinament, els casos s’hagin disparat.
Als Estats Units, com que la població no ha estat confinada més que els tres mesos inicials, els seus ciutadans han estat exposats posteriorment a virus circulants. A més, s’ha vacunat amb pautes completes en percentatges adequats a un 69% de la població, i el 15,4% de persones de cinc o més anys han rebut dosis de reforç.
És veritat que el nombre de casos ha molt pujat a l’últim mes, amb més de 38 000 hospitalitzacions a l’actualitat [1] . Tot i això, aquesta situació era esperable després del final de les festes nadalenques, on hi ha més interaccions en llocs tancats. A això s’hi sumen les baixes temperatures de l’hivern, que faciliten la circulació de virus circulants, i l’aparició d’una subvariant de més transmissió, la XBB.1.5.
Les recomanacions són augmentar les taxes de vacunació en aquelles persones amb pautes incompletes i potenciar les dosis de reforç dels més grans de 65 anys i individus amb alguna immunosupressió.
Hi ha motius per alarmar-se?
La situació actual a Espanya és molt millor: un 92,9% dels més grans de 12 anys tenen la pauta completa de vacunació i un 55,7% de la població ha rebut les dosis de record. A més, el 56% dels menors entre 5 i 11 anys té una punxada.
Al començament de gener, les estadístiques indicaven que els nous casos diagnosticats eren 9 220, dels quals 3 520 van requerir hospitalització per covid i 231, ingrés a UCI.
Aquestes dades apunten que el panorama és bo i que l?arribada de passatgers de països amb altes xifres d?infecció no ha de ser motiu d?alarma. No obstant això, a causa de la manca de dades, demanar preses de còvid a viatgers procedents de la Xina per seqüenciar-les és científicament interessant si volem conèixer l’evolució de subvariants òmicron.
Ens protegeixen les vacunes davant de les noves variants i subvariants?
Les companyies Pfizer/Biontech i Moderna van posar a disposició dels països les vacunes bivalents per a la vacunació de reforç a la tardor. A més de protegir davant del virus SARS-CoV-2 original, immunitzen davant de les variants òmicron BA.1, BA.2, BA.4 i BA.5. A Espanya, la vacuna de reforç triada va ser la bivalent de Pfizer/Biontech per a la població més gran de 65 anys.
Per a aquelles persones amb alt grau d’immunosupressió que no responen bé a les vacunes, hi ha disponible el fàrmac Evusheld, que combina dos anticossos monoclonals humans (tixagemimab i cilgavimab) que es dirigeixen a la proteïna spike del virus SARS-CoV-2.
No obstant això, aquest fàrmac pot no protegir davant de variants i subvariants òmicron, per la qual cosa es recomana a aquests pacients utilitzar màscares i estar molt pendents dels símptomes de contagi.
Pel que fa a les vacunes de reforç i la seva capacitat de protecció davant de les subvariants, dos estudis recents detallen que aquestes immunitzacions generen bona immunitat humoral, d’anticossos, i suggereixen una adequada immunitat cel·lular davant del virus, especialment en la resposta de limfòcits citotòxics, CD8.
El primer estudi va analitzar la capacitat de les vacunes RNA bivalents de reforç per induir anticossos neutralitzants davant de les variants i subvariants BA.2.75.2, BQ.1.1 i XBB. Segons els seus resultats, les persones que van rebre dosis de record amb aquestes vacunes estaven més ben preparades perquè els seus anticossos neutralitzessin les subvariants òmicron que els que les van obtenir amb les vacunes monovalents originals.
L’altre treball avaluava la immunitat cel·lular generada per les variants BA.1, BA.2, BA.4 i BA.5 i el cep òmicron original. Aquest estudi va demostrar que cap variant escapava de la immunitat, ja que les regions de la proteïna Spike que induïen la millor resposta citotòxica d’immunitat cel·lular eren iguals a totes les variants. Això no havia canviat des del cep original, la qual cosa significa que aquestes regions estan conservades al virus i les seves variants. La raó és que el patogen no les necessita per entrar a la cèl·lula, que és on s’acumulen les mutacions .
Totes aquestes troballes fan que científics i acadèmics confiïn en la protecció de les vacunes RNA bivalents davant de les variants i subvariants òmicron. Tot i així, encara no s’han revelat els resultats de l’ estudi SWITCH ON entre el personal sanitari, que revelarà la immunogenicitat completa que indueixen la dosi de reforç amb vacunes bivalents.
En definitiva, l’únic missatge que cal transmetre és tranquil·litat. En primer lloc, cal continuar amb la pauta de dosi de reforç perquè el grup de més grans de 50 anys en reforci la protecció al virus i evitar nombres alts de virus circulants. I en segon lloc, hem d’aplicar el sentit comú amb altres mesures de prevenció com ara la recomanació de l’OMS de l’ús de màscares en interiors i transport públic, i si és possible, treballar per una millor qualitat de l’aire en interiors.
“No estem demanant res revolucionari”, assegura Tarragón, i argumenta que volen que el Govern compleixi amb les mesures aprovades pel Parlament, com equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema de salut o establir unes ràtios professional-usuària segons les realitats de cada territori que permetin una correcta assistència.
D’on sorgeix la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya?
La Mesa està formada per diferents sindicats (ara Usoc, Catac, CGT, SAE, FTC, Fapic, PSI Lluitem, Cos i Infermeres de Catalunya) i sorgeix arran d’una moció del Parlament de l’abril del 2022 relacionada amb la situació laboral dels treballadors i treballadores de la sanitat. També qüestionava algun punt del propi model sanitari, sobretot com està l’Atenció Primària, però bàsicament era sobre condicions laborals. D’aquesta moció, presentada per la CUP, es van aprovar alguns punts, i altres no, però després, el Govern no ho va fer efectiu. Vam intentar parlar amb el conseller Argimon, que era qui hi havia llavors, per veure quina voluntat hi havia i, quan semblava que ens havíem de reunir, va haver canvi de conseller, amb Manel Balcells ara. Al final, no hem pogut parlar amb ningú.
Quines mesures heu pres?
La primera mesura que vam prendre va ser fer una crida als treballadors i treballadores de la sanitat a què no fessin hores extres els set primers dies de cada mes a partir del desembre. No era gens ambiciós, tampoc no estàvem demanant tant. Pensàvem que, si realment tothom s’hagués afegit a aquesta crida, hauríem pogut posar el sistema en un problema perquè, sense anar més lluny, aquí, a l’Hospital del Mar, a tot el Parc Salut Mar, durant aquest any s’han fet més de 20.000 hores extres. Imagina’t tota l’activitat que s’hauria deixat de fer si no s’haguessin fet aquestes hores extres, i doblatges de torns, etc. Són 20.000 hores reconegudes per l’empresa, tenint en compte que hi ha un màxim de 80 hores per treballador i any a l’Estatut del Treballador. A tots els hospitals hi ha aquesta manca de personal i tenen la necessitat que la gent faci hores extres per poder mantenir tota l’activitat.
Des del novembre ja s’estaven intensificant les mobilitzacions a diversos centres.
Sí, es van fent coses. Davant la convocatòria de vaga de MC, seiem i diem que això no va només de metges, només d’infermeria, ni només d’auxiliars d’infermeria, sinó que això és un problema del sistema i del model sanitari. Aleshores, per què no aprofitar aquesta convocatòria de metges i convoquem els mateixos dies? Hi havia qui deia que els metges diluirien la nostra lluita perquè surten més als mitjans. Sembla que només hi hagi vaga de metges, quan, en realitat, hi ha vaga de totes les categories de la sanitat. Vam decidir fer vaga el 25 i el 26. I, els motius, no estem demanant res revolucionari, són el compliment d’allò que mana el Parlament, que el Govern ho compleixi. Ja sabem que moltes vegades no fan cas, però el que exigim és que el manament del poble es compleixi.
Tarragón: «A tots els hospitals hi ha manca de personal» | Pol Rius
També estem demanant allò que tothom diu que és necessari i que tots els consellers que van passant reconeixen, que és que el 25 per cent del total del pressupost destinat a sanitat vagi a Atenció Primària.
Gairebé dos anys després dels aplaudiments al sector sanitari per la covid, pel reconeixement i l’esforç humà, sentiu que teniu el suport de la ciutadania?
Sí que és cert que hi ha hagut un canvi des dels moments més crus de la pandèmia, el març, abril i maig del 2020. Jo crec que s’ha perdut una mica aquesta sensibilitat, que està per sobre de l’època prèvia a la pandèmia, però que no està en els nivells màxims dels moments més forts. Amb els aplaudiments, tot eren lloances, ja no sols de la ciutadania, sinó dels parlamentaris, dels grups polítics, però malauradament es va quedar en això, en paraules buides de continguts, aplaudiments per fer la foto i poc més. No s’ha traduït en cap fet que diguis, aquí sí que veiem alguna cosa.
Esperàveu més de l’Administració.
Seguim esperant més de l’Administració i d’aquí que convoquem tota aquesta sèrie de mobilitzacions, perquè veiem que si no tenen algun estímul extern que els forci, costarà. Venim d’anys de retallades del 2010, teníem la sanitat totalment destrossada, i la pandèmia ha fet que, un sistema que ja estava totalment tensat, saltés pels aires. I ara ens trobem sense professionals. Estem veient com, en aquest centre, per exemple, s’està invertint una fortuna per ampliar-ho, que jo no dic que no sigui necessari, però no sé si és el millor moment. No tenim treballadors i treballadores, quan aquestes obres acabin, que està previst a finals d’any, tota aquesta nova activitat que hi haurà amb aquests nous espais, nous quiròfans, nous llits i noves plantes d’hospitalització, amb quin personal ho pensen cobrir, si ja no en tenim ara? Qui planifica que s’havien d’aprofitar els fons de Next Generation, potser hauria d’haver anat planificant també com consolidar i millorar les condicions dels treballadors i treballadores.
El que no pot ser és que tot recaigui sobre l’esforç dels treballadors i treballadores
La pressió assistencial és una bomba de rellotgeria?
Sí, a salut mental, a nivell sociosanitari i, sobretot, a les urgències. A les urgències és un problema crònic que venim arrossegant des de fa anys, però en els últims mesos i setmanes està sent salvatge. A l’Hospital del Mar, a Vall d’Hebron, a Bellvitge… Jo crec que és un problema de model que està basat en l’hospitalocentrisme, que dedica molts diners a l’hospitalària. Això també és un nínxol de negoci per a tota la indústria farmacèutica i tecnològica sanitària. Totes les intervencions quirúrgiques, tots els materials que s’han d’utilitzar, això és el que genera negoci. El que dona prestigi són els estudis i tot el que fa l’hospitalària, i es deixa de banda, considerem, el que ha de ser vital i ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari, que és l’Atenció Primària comunitària i familiar.
Per què es deixa de banda?
Tenen les seves prioritats. El pressupost és limitat, diuen, i han de repartir com creuen, perquè evidentment el 25 per cent no està anant a la Primària. Si tinguéssim una Primària poderosa, amb el pressupost que necessita, amb els recursos necessaris, els resultats en salut probablement millorarien i el pressupost de sanitat es reduiria. Hi ha un munt d’estudis que reconeixen que els resultats en salut, amb una Primària potent, milloren.
La longitudinalitat.
Sí, el seguiment del mateix metge a una persona durant anys, salva vides i millora la qualitat de vida. Si això no es pot mantenir, al final les malalties s’agreugen, no hi ha el seguiment adequat, han de venir a urgències, necessiten intervencions costosíssimes… El sistema pateix també, però tot el negoci i tota la indústria que hi ha al voltant de la sanitat deixaria de nodrir-se, i creiem que hi ha una certa voluntat política en mantenir això.
“Hem normalitzat la falta de personal a costa de la nostra salut i de renunciar als nostres drets com a treballadores i treballadors”. Ho dieu a la convocatòria de vaga. Aquesta frase podria resumir el que està passant?
Totalment. Tota la gent que fa hores extres al final acabarà claudicant, acabarà agafant baixes, fet que empitjora la situació de manca de personal perquè per suplir aquestes persones necessitem unes altres que tampoc no tenim, i s’hauran de fer més hores extres… No tenim personal, d’acord, plantegem-nos què necessitem, perquè amb les places que s’han generat noves d’infermeria no n’hi haurà suficient.
Des de la pandèmia, anem arrossegant problemes de salut mental dels professionals sanitaris bastant greus
El que no pot ser és que tot recaigui sobre l’esforç dels treballadors i treballadores, i que malgrat tot aquest esforç, a les urgències, no pot ser que els mateixos treballadors que tenen estipulada una afluència de pacients, vegin que dia rere dia, per molt que de vegades s’intenti reforçar aquest servei amb més professionals, vegin un col·lapse brutal. Aquí, a l’Hospital del Mar, la capacitat és de 96 boxs i volem que tots els pacients estiguin col·locats adequadament i atesos com caldria. Fa pocs dies teníem 190 pacients en algun moment, i 130, 140, 150, 160, és habitual tots els dies. Que hi hagi pacients que estiguin més de 100 hores al servei d’urgències és habitual, quan no haurien d’estar més de 24 hores. Això comporta al treballador i a la treballadora un estrès, en veure que, per molt que s’esforci, la feina no surt i potser el pacient no està atès com caldria. Això va calant i, des de la pandèmia, anem arrossegant problemes de salut mental dels professionals sanitaris bastant greus.
Demaneu increments salarials per apropar-vos a altres països d’Europa, com per exemple Alemanya. Ho veieu factible?
Ara, no. S’ha de lluitar per arribar a equiparar-nos. Sabem que si algun dia s’aconsegueix, serà d’aquí a molts anys. Hem d’anar encaminats a això. El que sí que demanem és equiparar les condicions laborals i salarials de tots els treballadors de la sanitat. Tenim un model tan fragmentat, tan diferenciat… A més, en relació a la resta de comunitats autònomes, som uns alumnes avantatjats en això de la privatització i la col·laboració públicoprivada. Al PS Mar tenim les nostres condicions pròpies perquè tenim un conveni propi, al Sant Pau exactament igual, al Clínic igual, cadascú amb les nostres condicions. Després estan els que són del tot públics, els del sector ICS, que tenen unes condicions; després el sector concertat del SISCAT, que acaben de signar un conveni per nosaltres del tot insuficient, tot i que després cada hospital té els seus pactes de millora i de negociació en el comitè. Encara que tots treballin per al CatSalut, cadascú té unes condicions diferents, una jornada anual diferent i una ràtio de personal-pacient diferent.
Aquesta fragmentació debilita el personal?
Sí, el debilita. Intentar unificar la lluita de tots els treballadors és complicat perquè cadascú té la seva realitat en el seu centre. L’ICS sí que és una empresa molt gran i aquí sí que podríem fer força.
Xavi Tarragón i Ana Basanta durant l’entrevista | Pol Rius
Vam demanar al Departament de Salut dades de diversos centres que tenen aquestes realitats i convenis diferents, com Vall d’Hebron, PS Mar, Clínic i Taulí. Volíem conèixer les ràtios d’infermeres per pacients per cada especialitat i per cada torn, així com d’auxiliars i de zeladors. Aquestes dades no ens les han passat. Han donat l’excusa que és molt complex, que necessitarien molts recursos i que no creuen que sigui tan necessària aquesta informació com per dedicar tants recursos. Una mica la resposta va ser aquesta.
Tenint en compte les mobilitzacions i la convocatòria de vaga, hi ha hagut algun apropament, reunió o conversa amb el Departament de Salut?
No. Zero. Nosaltres ho sol·licitem, i si volen evitar la vaga, jo crec que haurien de seure amb nosaltres. D’altra banda, nosaltres convoquem vaga, però pel que fa a hospitalització, els serveis mínims que imposa treball i la interpretació que fa l’empresa, pot passar que, si tenim tres infermeres i tres auxiliars en el torn de tarda, els serveis mínims que imposen siguin tres infermeres i tres auxiliars. En algun servei, demanen més serveis mínims dels que tenim habitualment, i això acredita la falta de personal que hi ha.
És un contrasentit.
Tenim limitat el dret de vaga a l’hospitalització. Sí pots fer vaga a consultes externes, a exploracions complementàries, potser a quiròfan, on només deixen que hi hagi activitats per intervencions urgents, i a l’Atenció Primària.
Si una persona té programada una operació per al dia 25, és possible que se l’ajornin?
Si no és urgent, és possible. En realitat, l’empresa no sap qui farà vaga.
I una visita al CAP?
Haurien d’anul·lar tot el que no sigui urgent, però després hi ha trampes. Hi ha un ordre jeràrquic brutal i tenim comandaments, càrrecs i càrrecs intermedis que, més enllà de gestió, estan per controlar i van fent feina tirant de que som un equip i que hi ha bon rotllo, i demanen ‘tu faràs vaga, no faràs vaga’. Juguen amb això, depenent de qui sigui més o menys hàbil per tenir aquesta informació, suposo que es programarà més o es programarà menys. Després fan trampes amb els plannings, però costa molt denunciar-ho a Inspecció de Treball. Per exemple, si una persona fa vaga i l’empresa fa doblar torn a una altra, això ho portes a Inspecció de Treball per intentar acreditar que s’ha vulnerat el dret de vaga d’aquesta treballadora perquè al final el servei l’han mantingut fent aquestes trampes, però no és fàcil… Suposo que els recursos que tenen a Inspecció de Treball també són molt limitats.
Demanem equiparar les condicions laborals i salarials de tots els treballadors de la sanitat
Després de la vaga del 25-26, hi haurà més mobilitzacions?
Aquesta és la intenció. Treballem en les mobilitzacions que farem aquests dos dies i, probablement, hi haurà una altra dissabte 28, en què també farem crida als agents socials i a la ciutadania. El 25 i 26, serà més per un tema laboral de treballadors i treballadores, i el 28 cridem també a la ciutadania perquè, al final, interpel·la el conjunt de la població quan parlem de millors condicions laborals, reduir ràtios treballador-pacient, potser reduir jornada anual, i no tenir aquesta obligatorietat de fer hores extres. Al final, això redundarà en un millor servei a la ciutadania; per tant, ho hem de fer amb ells.
El dia 28 fem una crida a tothom que vulgui participar perquè és un problema social
Hem de veure la resposta que rebem dels treballadors i de la ciutadania. Hem de recordar que Ustec i altres sindicats d’ensenyament s’han sumat a la vaga per intentar que no sigui només una cosa de sanitat, per iniciar un cicle de mobilitzacions, ja no només de la sanitat, perquè no és només el problema de la sanitat el que ens està preocupant. A veure si això serveix per anar escalfant motors i arribar a una suposada, algun dia, vaga general exitosa. Ho estem iniciant, i estem parlant amb diferents agents socials que estan mobilitzant-se. Hem parlat amb Marea Blanca, amb Marea Pensionista… El dia 28 fem una crida a tothom que vulgui participar perquè és un problema social, més enllà de la sanitat i l’educació”.
Us fa por que després de tot l’esforç, canviï poca cosa?
Som conscients de la força que tenim, no som innocents. Sabem que els grans sindicats no han convocat, tret de Metges de Catalunya. CC.OO. i UGT ni estan ni se’ls espera i Satse es va despenjar, va firmar el seu conveni del SISCAT i, de moment, no se’ls sent. És una mica sorprenent. Hi ha afiliats seus que ja ens han comentat que no ho entenen.
El que nosaltres qüestionem és, com signes un conveni que és del tot insuficient quan hi ha una vaga convocada per Metges de Catalunya, que sí que està en aquesta mesa del SISCAT. Si t’haguessis afegit i haguessis amenaçat el Departament de Salut, o les patronals, ‘ull, mireu que està muntant aquesta gent’, haguéssim tingut més força. Ho han desaprofitat. Per mi, ha sigut un error estratègic monumental, era una oportunitat única d’anar tots a una.
La Generalitat va anunciar el 10 de gener el nomenament del metge Marc Soler com a nou director general de Professionals de la Salut de Catalunya, en substitució de la infermera Montserrat Gea, la qual cosa va aixecar les crítiques de diverses organitzacions del sector en considerar que la infermeria està menyspreada en els càrrecs de direcció de la sanitat.
El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC) va lamentar que “el Govern desoeixi les autoritats sanitàries per incorporar les infermeres en alts càrrecs de Salut” i va assegurar que aquest relleu “col·loca Catalunya fora dels territoris que incorporen infermeres en els principals alts càrrecs de planificació de Salut, d’acord amb les directrius de l’Organització Mundial de la Salut”.
El CCIIC va emetre un comunicat en el qual la degana, Glòria Jodar, va voler “agrair la valuosa i difícil tasca duta a terme per la doctora Montserrat Gea, en uns anys de màxima emergència sanitària i social”, i va demanar que “la reorganització del Departament de Salut no deixi fora les infermeres” perquè “cap govern no podrà construir sense l’aportació estratègica de les infermeres”.
El Consell feia referència a l’informe de l’OMS ‘Orientacions estratègiques mundials per a la infermeria i llevadoria 2021-202′, que recomana als governs “enfortir el lideratge” d’aquestes professions en els sistemes acadèmics i sanitaris, i recordava que aquest és un compromís subscrit per la Conselleria com a membre del grup Nursing Now Catalunya.
“Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres”
L’Associació Catalana de Direccions Infermeres (ACDI) indicava a les xarxes: “Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres. El relleu de Montse Gea al capdavant de la Direcció General de Professionals de la Salut mostra la manca de confiança en el talent infermer per ocupar càrrecs de primer nivell”.
Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres. El relleu de Montse Gea al capdavant de la Direcció General de Professionals de la Salut mostra la manca de confiança en el talent infermer per ocupar càrrecs de primer nivell i, lluny d'això, calen #infermeres en llocs clau. pic.twitter.com/3dtrfwHgTc
Per part seva, el grup Infermeria Digna deia: “Una llàstima perdre Montserrat Gea”. “No tenir en compte les infermeres en els llocs de decisió és deixar d’escoltar el col·lectiu universitari majoritari del sector”.
Tres dies després de l’anunci del relleu, el Departament anunciava que Gea serà la nova comissionada del conseller Manel Balcells per liderar el Fòrum de Diàleg Professional, la qual cosa també ha sorprès en el sector. El fòrum està format per professionals de la salut i altres àmbits, com l’universitari, l’econòmic i els serveis socials, i les seves conclusions han de servir com a full de ruta del Departament en les polítiques de planificació de professionals de la salut.
«Aquest moviment va doldre»
La presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), Ester Giménez, indica que els dos canvis en la mateixa setmana han estat “una mica estranys”. “No sabem la realitat exacta. La decisió ens va sobtar, i aquest moviment va doldre com a infermeres. Montse Gea és una persona molt capacitada i sap greu. S’ha de veure quina capacitat de decisió té en aquest fòrum”, afegeix.
Giménez remarca que, fins ara, la infermeria tenia dues representants en alts càrrecs de direcció del Departament de Salut, el de Montse Gea fins fa poc, i el de l’actual directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), Yolanda Lejardi. “La infermeria és un sector que està menyspreat, també la majoria de direccions dels Centres d’Atenció Primària estan formades per metges, només hi ha un percentatge molt petit d’infermeres, quan la feina de direcció la poden fer diferents professionals, i la infermeria té aquesta visió global del sector. És important tenir aquesta visió”.
Montserrat Gea
Gea (Lleida, 1976), és diplomada en Infermeria (E.U.Gimbernat) i en Ciències Empresarials (Universitat de Llleida), Màster en Ciències de la Infermeria i Doctora per la UdL.
Ha exercit com a infermera assistencial en els àmbits sociosanitari, residencial i de primària, i sobretot en l’Hospital Universitari Santa Maria de Lleida. Especialitzada en polítiques de salut pública i recerca qualitativa per la Bloomberg Faculty of Nursing de la Universitat de Toronto, va ser la investigadora principal del Grup de Recerca en Cures de la Salut de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida), així com també investigadora d’altres grups internacionals i de l’Estat espanyol.
Ha estat secretària del Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya, i responsable de la seva comissió de recerca, i presidenta del Col·legi d’infermeres i infermers de Lleida.
Existeixen diverses raons per les quals les persones poden mentir.
Mentir no és una cosa exclusiva d’una sola persona, pot ser un comportament socialitzat, i es pot veure en diferents contextos i situacions, però mentir sempre porta a conseqüències negatives en les relacions interpersonals i en la confiança. És important treballar en l’honestedat i transparència per a tenir relacions més saludables i evitar la mentida.
La mentida és un comportament humà complex que s’ha estudiat des de diferents perspectives, incloent-hi la psicologia, la sociologia, la filosofia i la neurociència. Encara que tots els éssers humans mentim en algun moment de la nostra vida, no tots mentim amb la mateixa freqüència ni amb les mateixes intencions.
Des d’una perspectiva psicològica, s’ha trobat que les mentides poden ser motivades per diferents raons, com la protecció d’un mateix, la protecció dels altres, l’obtenir beneficis o l’ocultar inseguretats. A més, algunes persones poden tenir una tendència a mentir més que altres a causa de factors com la personalitat, la història de vida i els problemes de salut mental.
Des d’una perspectiva sociològica, s’ha trobat que les mentides poden ser influenciades per factors culturals i socials. Per exemple, en algunes cultures es pot veure la mentida com una habilitat necessària per a manejar relacions socials complicades, mentre que en altres cultures es pot veure la mentida com una cosa inacceptable.
La neurociència ha demostrat que mentir activa diferents regions del cervell que no estan actives en dir la veritat, per exemple, en regions que estan relacionades amb el maneig de la informació, memòria, i la presa de decisions.
Una cosa que em va sorprendre és descobrir que els animals poden arribar a mentir també.
En termes generals, es considera que els animals no tenen la capacitat de mentir en el sentit en el qual els humans el fem. Els animals no tenen una noció de veritat i mentida, sinó que simplement reaccionen al seu entorn de manera instintiva o per mitjà de comportaments apresos.
No obstant això, alguns animals poden desenvolupar comportaments enganyosos o simulats que podrien ser interpretats com a mentides. Per exemple, un ocell pot fingir una lesió per a distreure a un depredador lluny del seu niu, o un ximpanzé pot fingir que està buscant menjar en un lloc per a distreure a uns altres del seu veritable objectiu. Aquests comportaments poden ser considerats com una espècie d’engany o simulació, però no són necessàriament mentides en el sentit humà.
A més, alguns estudis han demostrat que alguns animals tenen cert grau de capacitat cognitiva i que són capaços de reconèixer la intenció d’altres animals i adaptar el seu comportament en conseqüència, però no s’ha demostrat que siguin capaces de mentir conscientment.
Així que, mentre que alguns animals poden desenvolupar comportaments enganyosos, no es considera que tinguin la capacitat de mentir de la mateixa manera que els humans. Els animals actuen d’acord amb la seva naturalesa i el seu entorn, i no tenen la capacitat de tenir una noció de veritat i mentida.
En conclusió, encara que tots els éssers humans mentim en algun moment de la nostra vida, les mentides poden ser motivades per diferents raons i poden ser influenciades per factors individuals i socials. A més, la mentida té una base neurològica i el seu estudi permet comprendre millor aquest comportament complex i canviant.
Conèixer quants facultatius falten en cada centre i de quines especialitats, dignificar retributivament el sobreesforç per la manca de personal, recuperar la jornada de 35 hores setmanals, regular els descansos segons les recomanacions de les institucions europees i oferir incentius per evitar la fuga de talent, són algunes de les reivindicacions de Metges de Catalunya (MC), el sindicat majoritari del sector. En parlem amb el seu secretari general, Xavier Lleonart.
‘Ho has donat tot. No has rebut res’ és el lema de la convocatòria de la vaga de Metges de Catalunya. Hi ha sensació d’abandó després dels esforços de la covid?
Ens sentim crònicament maltractats i menystinguts. Després d’una dècada de retallades, la pandèmia ha donat l’estocada final. Molts companys i companyes esperaven que servís perquè les administracions i els governants fossin plenament conscients que la sanitat pública i la salut eren una qüestió molt important i que calia cuidar-la. Quan veus que tornen a aplicar receptes antigues, veus que no han après res i que no rebrem res després d’una dècada de retallades i dos anys de pandèmia.
Hi ha unanimitat en el sector en què falta personal, més enllà dels matisos de cada organització.
Falten mans, però faig un matís, falten mans en un context en el qual les dades apunten que no falten mans; és a dir, segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) som el segon país del món en nombre de metges i el sisè en nombre de facultats de medecina. És un contrasentit. On són aquests metges? On no són és a la pública, perquè la sanitat pública no està resultant atractiva. Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa, amb la qual cosa aquí ve el primer gran problema: som incapaços de retenir el talent que formem perquè no li estem oferint unes condicions, ja no laborals i retributives, que també, però sobretot d’exercici professional, de condicions assistencials, que faci que a aquesta persona que està perfectíssimament formada li sigui atractiu quedar-se en el sistema.
Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa
És el que passa quan tu et formes com a metge de família, resident, i veus que el teu adjunt, el que et té al teu càrrec, un dia rere un altre atén 50 o 60 visites, d’una forma precària, i que això no s’acaba mai. Qui pensa que el paper ho aguanta tot i posa una agenda mèdica en la qual hi ha 10 pacients alhora?
El sistema s’està carregant la Primària?
El sistema sanitari està a punt de la defunció, tot ell. La Primària, segurament, és la primera baula que caurà, però darrera van les urgències hospitalàries i, després, tota la resta. Segurament, estem visibilitzant aquest deteriorament accelerat en la Primària, però tenim imatges de com estan les urgències hospitalàries, i cal tenir-ho clar, les imatges que estem veient de les urgències hospitalàries, amb una Primària forta, segurament, no serien tan greus. El sistema sanitari són vasos comunicants, i quan una banda cau, l’altra se’n ressent. Això té un efecte dominó.
I què es pot fer per millorar-ho?
Es poden fer moltes coses, una altra cosa és que les vulguin fer. Cal canviar el model, com a filosofia. Fa molts anys que estem en un model absolutament economicista en el qual el professional sanitari és un obrer especialitzat que treballa com si fos en una cadena de muntatge, i el bon obrer, el bon metge, no és aquell que fa la feina millor, no és aquell que tracta bé el pacient, no és aquell que soluciona el problema del pacient, sinó que és aquell que fa més volum de feina per unitat de temps, seguint un criteri de cadena pura de muntatge. Aquest model s’aguantava en base a un personal precari que, quan claudicava, hi havia més, i el podies reposar. Què succeeix? Que ara, quan cau aquell professional, no tens per reposar, perquè el que l’havia de substituir ha sortit per potes.
Lleonart: «Ens sentim crònicament maltractats i menystinguts» | Pol Rius
La crisi del model es produeix perquè no tens gent, però, alhora, no tens gent perquè aquest model està en crisi, i el primer que has de fer és posar al centre del sistema, no els criteris economicistes de productivitat, sinó la professionalitat, amb els dos pilars que ha d’aguantar el sistema, que són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals. Si tu cuides els professionals, tindràs professionals motivats que exerciran en bones condicions i podran donar una atenció de molta més qualitat a la població.
Els dos pilars que ha d’aguantar el sistema són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals
Per exemple, des de fa molts anys, no hi ha cap conveni laboral de la sanitat que parli de les condicions assistencials. Aquest és un greu problema, perquè tots volem que el metge o metgessa que ens atén tingui temps per formar-se perquè estigui a l’última i ens pugui aplicar tot allò que siguin millores substancials en quant a tractaments i en quant a mesures diagnòstiques, que estigui al dia. Doncs, el conveni de la concertada que s’ha firmat fa poc només contempla que el metge pugui tenir 20 hores de formació a l’any. És el mínim que marca l’Estatut dels Treballadors, però, amb 20 hores a l’any, algú creu que un metge es pot mantenir al dia? És evident que no.
Sobre l’acord a la sanitat concertada, que inclou una pujada salarial de fins al 3,5%, CC.OO., UGT i Satse sí que van signar. Hi ha diverses organitzacions que donen suport a la vaga de MC, però no aquests tres sindicats. Pot crear una imatge de no unitat?
És el missatge que vol traslladar el Departament de Salut, però Metges de Catalunya representa la pràctica totalitat de facultatius i facultatives; és a dir, la classe mèdica no està contenta amb aquest acord. La classe mèdica té la seva singularitat i és un dels pals de paller del model sanitari. A mi em preocuparia que els metges no estiguessin contents amb allò que se signa, perquè això vol dir que tenim una pota fluixa. S’han tornat a seguir aquests criteris economicistes, s’han pactat unes condicions estrictament laborals i retributives i només ha importat la suma aritmètica i no la suma qualitativa. És evident que el col·lectiu mèdic no pot ser majoria mai, és el 20% o el 25%, però algú pensa que no som molt importants en aquest sistema? Algú pensa que se’ns pot excloure sense que passi res? Feia menys irresponsable aquest Departament de Salut.
MC demana un increment salarial progressiu per anar aproximant-se a països veïns, com França, amb 88.000 euros anuals, que és un 30% més que a Catalunya, i no és dels més elevats d’Europa.
Bèlgica està en els 160.000 i Alemanya en els 150.000. Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu. Una enquesta de l’Associació MIR Espanya realitzada a les persones que feien la residència deia que fins a un 60% no contemplava el seu exercici professional quan acabés l’especialitat a Espanya.
Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu
La qüestió és greu perquè hi ha enquestes entre els estudiants de medecina que diuen que cada cop és més gran el nombre d’alumnes que volen acabar la carrera perquè la formació és de bona qualitat, però que després volen marxar a un altre lloc. I aquí es dona una altra de les circumstàncies d’aquesta tempesta perfecta que estem vivint: els valors de les generacions que estan pujant de nous professionals han canviat. És una generació que prioritza la conciliació de la vida familiar i laboral, i que considera que la feina no ho és tot. D’altra banda, aquesta generació no té por a desplaçar-se i pot treballar entre setmana, per exemple, a Frankfurt, i el cap de setmana agafar un vol i venir a casa i estar amb la seva colla.
MC ha convocat vaga de metges el 25 i 26 de gener | Pol Rius
Tota la coctelera està donant aquesta situació en què tenim una generació jove molt ben preparada amb pocs incentius. Fa un any, un resident meu, del Consorci Sanitari de Terrassa, em va dir que marxava a la privada. Fins ara, jo tenia el concepte que el resident que s’ha format té una inquietud d’investigació, docència, recerca i de formació continuada que, evidentment, a la privada el mata. Ell em va dir, ‘aquí, la formació, docència, recerca que hi havia, pràcticament ha quedat aniquilada, perquè estem tan absorbits per la tasca assistencial, perquè cada cop hi ha menys mans, que no dona per més. Per treballar i fer docència, em paguen millor a la privada’. La fuga és multifactorial, però hem de tenir en compte que el maltractament no és només per una baixa retribució, és per una sensació de treballar a disgust, amb unes condicions inadequades, amb una percepció que no estàs fent bé la teva feina.
Demaneu fer els descansos que toquen, sobretot després de les guàrdies. No es respecten?
Hi ha una directiva europea que diu que entre jornada laboral i jornada laboral han de passar almenys 12 hores, i s’ha de garantir per llei un descans setmanal mínim de 36 hores ininterrompudes. Hem aconseguit que es respecti a base de demandar-ho, una i una altra vegada, anant als tribunals, perquè les empreses sanitàries no ho respectaven.
Hi ha un tema que només afecta metges i metgesses i que és imprescindible que es tracti entre l’Administració i els facultatius que ens preocupem pels nostres pacients: les guàrdies de localització o guàrdies de crida. Són un tipus de guàrdia en la qual estàs localitzable i et poden cridar per anar a fer l’assistència en funció de les necessitats. Això, no és més que una forma de precaritzar perquè en una guàrdia de crida et poden pagar un 40% menys que en una guàrdia presencial, però et poden cridar dues o tres o cinc vegades, segons les necessitats.
Pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització
Les persones de més de 50 anys estan exonerades de fer les guàrdies de presència, però no les de localització, o sigui, que pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització, amb l’agreujant que si et criden, potser, a les dues de la matinada, has d’anar, però al dia següent també has de fer la teva jornada habitual. Aquestes guàrdies no tenen regulació, ni en la legislació laboral ni en els convenis; potser no has pegat ull en tota la nit perquè has hagut d’anar a l’hospital tres vegades i l’endemà a les 8 del matí has de fitxar i fer l’activitat d’assistència normal. Això és un altre exemple de maltractament.
Amb aquest panorama, és viable tornar a les 35 hores setmanals a curt termini?
Aquesta jornada ja s’està aplicant a altres llocs d’Espanya (Andalusia, Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella-La Manxa, Extremadura, País Basc, La Rioja i Navarra). Estem dient que ser metge a Catalunya és ser un esclau? S’han de contractar més mans, no hi ha més remei. Els estudis demostren que, quan tu dones un bon entorn laboral i un entorn de productivitat, generes pràcticament la mateixa productivitat fent menys hores. Amb bones condicions de treball, és molt possible que hi hagi menys complicacions, menys revisites a urgències i menys freqüentació als ambulatoris.
A la Primària ja ho diuen. Per exemple, una persona que té dolors compatibles amb pedres a la vesícula, se li demana una ecografia i triguen 12 mesos a fer-li l’ecografia. Pel camí, pot fer quatre visites a urgències per dolor per quadres de còlic, sis al metge de capçalera… Si en el moment de demanar l’ecografia, la tinguessis l’endemà, tot això t’ho haguessis estalviat. És una qüestió de donar qualitat i, si dones qualitat, millores l’eficiència.
Hi ha 9.000 jubilacions previstes en els pròxims deu anys, però falten xifres per centres de treball. Com es pot planificar?
Hi ha un desconeixement total i no es pot planificar així. El sistema sanitari català, a diferència de la resta de l’Estat, està hiperfragmentat. Hi ha la sanitat de l’ICS, la sanitat concertada, dins la sanitat concertada hi ha les empreses públiques, els consorcis, les fundacions sense ànim de lucre… En aquests moments, si jo fos conseller de Salut, no tindria un interlocutor, tindria més de 100 interlocutors diferents. La sanitat pública d’aquest país depèn de més de 100 empreses sanitàries diferents.
Hi ha una llei que estableix el registre públic de professionals sanitaris on ha de constar noms, cognoms, edat, especialitat i lloc de treball. Des de Metges de Catalunya vam intentar accedir-hi i no existia, no existeix aquest registre públic. Vam fer una petició a la Generalitat via portal de la transparència demanant aquest conjunt públic de dades. Jo tinc un correu de resposta dient que la meva petició és massa complexa. Com podem planificar el futur de la sanitat si no sabem el que tenim ni on ho tenim?
Es pot quantificar el nombre de metges i metgesses que falten?
Teníem unes dades de l’evolució de la plantilla que treballava des del 2014, i estem sobre un dèficit de 1.000 metges. Són estimacions, perquè dades per poder fixar-ho, no en tenim, però si li sumes l’envelliment de la població i la hipersofisticació de la medecina que hi ha hagut en aquests anys, pots entendre que la necessitat no és de 1.000, sinó d’uns quants més.
Lleonart: “El maltractament no és només per una baixa retribució, és per una sensació de treballar a disgust, amb unes condicions inadequades, amb una percepció que no estàs fent bé la teva feina” | Pol Rius
El problema és que la Conselleria no ho veu, no té la percepció que li faltin mans, o no tinc la percepció que estigui preocupada perquè li faltin mans. El problema de fons d’aquesta convocatòria de vaga no és tant les condicions laborals i retributives, sinó el paradigma. El paradigma que el metge ha de fer més hores que un rellotge s’ha acabat. Només hi ha dos grups petits de població que se senten ben atesos per la sanitat pública: la gent que està sana, que no n’ha de menester, i la gent que té una malaltia molt greu o de risc vital. Aquí, la sanitat pública encara té capacitat de resposta adequada i potent. Pel mig, hi ha una llarga llista d’espera, que cada cop és més llarga. La gent se sent molt mal atesa quan veus un bony, demanes una exploració i triguen un any en fer-te una exploració. No té sentit.
Nosaltres som els primers que ens sentim molt malament quan hem de dir que hi ha aquesta espera. Tenim la sensació que no ens deixen fer bé la feina, però si la població no n’és conscient i no ens ajuda és cap a on anem. Si soc metge de Primària i tinc, en el millor dels casos, una visita cada tres minuts, pràcticament no tinc temps ni d’escriure el que m’expliquen. La sensació de baixa qualitat en la prestació assistencial fa que tota aquesta gent digui, ‘jo, aquí, no hi vull anar’.
El fet que hi hagi altres convocatòries de vaga, de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya els mateixos 25 i 26 i de la Intersindical el 24 i 25, dilueix el missatge o reforça que el model sanitari ha de canviar?
Tenim prou arguments per fer una convocatòria ben diferenciada perquè bona part de tot això que he dit, la resta de plataformes no ho contemplen. Estem molt preocupats per la qualitat assistencial que donem a la població, i no ho fiem tot a les condicions laborals i retributives, que també, sinó que hi ha altres coses, i nosaltres creiem que tenim la necessitat, el dret i diria l’obligació fins i tot deontològica de poder plantejar a l’Administració que això s’ha de poder parlar en alguna taula amb els professionals. Coses com les guàrdies de localització, a ningú, ni tan sols a aquests altres convocants, els interessa. No puc calibrar si potencia o dilueix el missatge, sí puc dir que el nostre posicionament i les nostres demandes estan clarament diferenciades i que lluitem per la qualitat de la sanitat en aquest país.
És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui
Com és la relació amb el Departament de Salut?
Estic francament emprenyat perquè hem volgut ser molt responsables, molt respectuosos, hem fet un anunci d’una convocatòria de vaga amb més de dos mesos d’antelació per donar temps a la part contrària, a l’Administració, a què reaccioni, a que faci una taula, a que segui, a que parli, a que negociï, a que busquem conjuntament solucions, i l’Administració ha llençat a la brossa aquest temps que se li va donar de marge. Hem demostrat d’una forma molt clara que la nostra voluntat no és el conflicte pel conflicte, volem contribuir a arreglar els problemes que té la sanitat d’aquest país. És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui.
Hi ha hagut reunions amb la Conselleria després de convocar la vaga?
No, no ens han trucat. Jo lamento profundament i responsabilitzo directament el conseller (Manel Balcells) que si hem d’acabar fent la vaga la única culpa serà seva perquè nosaltres no podem fer res més. Vam presentar 54.000 signatures dient que és necessari que hi hagi canvis, ens vam reunir quan el van triar i vam dir ‘esteu en temps de descompte’, hem fet per terra, mar i aire tots els missatges d’alerta possibles, hem dit ‘convocarem una vaga’ dos mesos abans per donar lloc a negociar. Tinc la impressió que en algun fòrum això pot haver estat interpretat de forma errònia, com que ens feia por fer la vaga, i no anava d’això, era una gran responsabilitat del nostre col·lectiu. Estem preparats i la farem grossa.
Després de la vaga, què passarà?
Això no s’acaba amb el 25 i el 26. Al cartell ja ho diem, és l’inici d’una sèrie de mobilitzacions.
La pel·lícula M3gan (2022), dirigida per Gerard Johnstone, està lligada a creatius emblemàtics del gènere de terror, ja que compta amb la producció dels mítics Jason Blum i James Wan, i el guió d’Akela Cooper, noms destacats i prolífics del cinema als darrers lustres. La idea de l’argument sorgeix precisament de Cooper i Wan i la dada és fonamental, perquè tots dos decideixen que el detonant de la por no sigui quelcom fantàstic, sinó quelcom versemblant en un futur pròxim: un robot dotat d’intel·ligència artificial caracteritzat de nina realista que fa la funció de joguina avançada.
La premissa és conseqüència d’una desgràcia: una enginyera engrescada a la seva feina en l’etapa final d’un projecte d’innovació relacionat amb la robòtica i la intel·ligència artificial, s’ha de fer càrrec com a tutora de la seva neboda de vuit anys, que acaba de perdre tràgicament als seus pares en un accident de tràfic. La seva poca experiència amb infants, el fet que la neboda s’estava educant a casa seva, el trauma viscut per totes dues (pèrdua de la germana per una banda i dels pares per l’altra) i l’exigència dels seus clients per la proximitat d’una data límit de lliurament provoquen conflictes continus en la recentment creada unitat familiar que, a més, ha de tenir la supervisió d’una psicòloga que ha de validar aquesta nova responsabilitat. I la solució estava justament en la recerca que estava realitzant: tenir un robot amb forma de nina que fa els papers de companya de joc i de professora alhora i, sobretot, de cangur, de dia i de nit… cada dia.
M3gan (2022)
La inexperta tutora i la seva neboda, interpretades per les actrius Allison Williams i Violet McGraw, respectivament, incorporen a la nina M3gan, encarnada (mai millor dit, dotant de forma magistral una certa sensació d’artificialitat en el moviment mecànic de tot el cos) per la debutant Amie Donald, com una més de la família amb un benefici manifest per a totes dues: la neboda estaria acompanyada i supervisada en tot moment, i l’experta en robòtica tindria una intel·ligència artificial aprenent de forma automàtica a partir de la interacció continua amb la petita de vuit anys.
Una ordre tan bàsica com «has de cuidar de la meva neboda» pot induir a la intel·ligència artificial a decidir que el més adequat és desfer-se de tot aquell que la molesti, i ja us podeu imaginar el que passa sense haver d’esbudellar la pel·lícula. Quan la dissenyadora del robot detecta el «problema» i decideix desconnectar el robot, apareix un nou conflicte: la de la nina automàtica que no vol ser destruïda. Que un ésser artificial es rebel·li contra el seu creador ja ho va escriure, fa més de dos cents anys, Mary Shelley en el seu reconegut llibre Frankenstein o el modern Prometeu (Frankenstein; or, The Modern Prometheus, 1818), però el que veiem en aquesta producció és la por moderna al que és desconegut: la intel·ligència artificial.
M3gan (2022)
Emprar la tecnologia com instrument per a fer més versemblant el fantàstic s’està convertint en una tendència, especialment en el gènere de terror, com ho vam poder veure fa poc a la nova versió de Muñeco diabólico (Child’s play, 2019). Si a la pel·lícula original del 1988, la qual va iniciar una extensa saga, el ninot Chucky era literalment posseït per l’esperit d’un assassí mitjançant una màgia vudú, en aquesta darrera versió la gènesi del comportament violent del ninot és provocada per tenir un sistema d’intel·ligència artificial modificat per tal d’aprendre a partir de diferents estímuls i l’observació.
El nou ninot Buddi (que substitueix a la nova versió al mític Chucky), amb la inquietant veu del llegendari actor Mark Hamill, observarà el seu entorn, el comportament de les persones i, en especial, què agrada i què no al seu nou propietari, un adolescent que comença a patir i gaudir de les seves primeres pel·lícules de terror. I, justament, veure una pel·lícula de terror tan sanguinària com La matanza de Texas 2 (The Texas Chainsaw Massacre 2, 1986), pot ser divertit vista al sofà de casa comentada amb els amics i sense els pares… i pot donar moltes idees a una intel·ligència artificial que està aprenent del que veu, encara que sigui a la pantalla del televisor. I si el que veu és que cada cop que l’assassí de la pel·lícula mata a algú, automàticament el seu nou amo riu a riallades, doncs ja sap què ha de fer per a entretenir-lo. Tot plegat, tenint en compte que suposem que a una intel·ligència artificial no li és fàcil distingir entre el que està bé i el que està malament, i que li és més fàcil actuar per mimetisme. És evident que no sap distingir, en aquest cas, entre ficció i realitat o, millor dit, entre entreteniment a la ficció i conseqüències en el món real.
M3gan (2022)
Tornem a M3gan, per cert, acrònim a la ficció de Model 3 Generació Android. En aquest cas, a més a més, la pel·lícula explora dos terrors quotidians i propers per a tothom: en primer lloc, la por a haver de cuidar d’un infant a temps complet i sense experiència prèvia i per obligació i, en segon lloc, la dependència de la tecnologia i els seus efectes sobre les persones. L’actriu que interpreta a la inesperada tutora resulta molt creïble en la seva nova responsabilitat (també com a experta en robòtica), alterant la pressió per la feina amb l’angoixa de la criança i la culpa per solucionar-ho amb un cangur tecnològic que, en certa manera, l’allibera de les seves noves obligacions.
L’externalització de la supervisió dels pares emprant la tecnologia provoca uns efectes que ho podem veure a la mateixa pel·lícula, en la reacció de la neboda quan li volen treure la seva nova nina, amb una explosió d’ira i violència desconcertant i inèdita fins aquest instant respecte del caràcter manifestat durant tot el llargmetratge. Aquest comportament és producte de l’addicció de la noia de vuit anys a la tecnologia i de la qual ja ens va advertir el documental Pantalles addictives («Nens addictes a les pantalles», Enfants accros aux écrans, 2018). El reportatge de Paul Moreira i Adèles Flaux era un crit d’alerta convençuts que cal actuar urgentment: alguns experts feia temps que intentaven fer sentir les seves veus per advertir-nos d’una epidèmia silenciosa i perillosa que amenaça els nens en els seus primers anys de les seves vides. Cada cop hi ha més estudis concloents que afirmen que l’ús abusiu de les pantalles de mòbils i tauletes pot provocar trastorns del llenguatge i del son en els més petits, a més de l’aïllament i la baixa tolerància a la frustració que provoca.
M3gan (2022)
En el documental podem observar com, a França, un col·lectiu de pediatres, logopedes i psicòlegs demanen a les autoritats que facin campanyes institucionals per informar dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles com es fa amb les addiccions a l’alcohol, al tabac o a les drogues. Els pares no en són conscients, de fet, és ben bé al contrari, es pensen que li estan donant tot el que poden donar o el que ells (nosaltres) no vam poder tenir a la nostra infantesa. En el programa asseguren que, si el culpable del comportament estrany dels nens són les pantalles, la solució és molt fàcil: només retirant-les fa que els infants es recuperin completament.
El Dr. Nicholas Kardaras, autor del llibre Glow Kids: How Screen Addiction Is Hijacking (2016), parla de «l’heroïna digital». A la seva investigació ha observat en nens petits els mateixos símptomes clínics que en els casos d’addicció a les drogues: la síndrome d’abstinència, la impulsivitat i l’agressivitat. Va descobrir que les pantalles ens fan generar dopamina, que és la substància que ens fa mirar constantment el mòbil i la que alimenta l’anomenat circuit de recompensa cerebral. La dopamina és coneguda com l’hormona de la felicitat.
El documental Pantalles addictives ens mostra un estudi utilitzant un escàner cerebral realitzat a adolescents addictes a internet, que va donar uns resultats inesperats i sorprenents: la circulació dels fluids estava alterada. Una zona del cervell s’encongeix (el còrtex frontal), amb un impacte sobre la comunicació que poden provocar símptomes similars a l’autisme o als trastorns bipolars, provocant un comportament més impulsiu i addictiu, i impedint poder prendre decisions encertades ja que la capacitat de fer encadenaments lògics està alterada.
I això sí que ens hauria de fer por. Resulta sorprenent que el que és més sinistre a la pel·lícula M3gan no és un robot amb una cara de plàstic i fent uns moviments pseudoartificials, el que és veritablement sinistre i esgarrifós és el que no veiem en els humans.
“El teatre cura a les persones, a mi m’ha salvat”, explica l’actor Quim Llisorgas (Barcelona, 1995). La seva primera incursió en aquest món va ser fa aproximadament 16 anys. La seva mare acabava de rebre una carta molt dolorosa enviada per altres mares i pares del club de futbol sala on jugava el Quim, i en la qual bàsicament li tiraven en cara que amb ell a l’equip no guanyarien mai. Va haver de deixar una activitat que el feia feliç, se sentia trist i incomprès, i llavors una mestra de la seva escola li va proposar que entrés a La Tropa Teatre, una companyia amateur del seu poble, Vilassar de Mar. “Des del primer moment que vaig començar amb el teatre vaig sentir una cosa diferent i vaig saber que volia ser actor”, diu.
El trist episodi de l’equip de futbol és un dels que en Quim Llisorgas relata a Entre tu i jo no en fem un, una obra de teatre de butxaca concebuda i coescrita per ell mateix, i coprotagonitzada per Ester Nadal i Marc Pinyol. L’obra es va estrenar el 14 de desembre al Teatre Eòlia, durant aquestes festes s’ha representat gairebé cada dia, i encara es pot veure fins al 15 de gener. “La intenció és que a partir d’aquí fem bolos, però això ja es veurà si pot ser”, comenta el Quim.
És una obra en la qual, amb una barreja d’humor i amargor, explica la seva discapacitat (té síndrome de Joubert, una alteració genètica que afecta el cerebel) i passa comptes amb els fantasmes del passat. “Aquest espectacle no és de ficció, i m’agradaria que tingués recorregut per poder continuar dient a altres persones en la mateixa situació que jo que no esteu sols, i que cal que en aquest país molta gent es posi les piles com abans millor”, afegeix.
L’any 2013 es va viralitzar un vídeo de youtube en el qual el Quim, amb 18 anys, explicava la seva vida i deia que volia ser actor i que ningú no l’ajudava. Continuava amb la companyia del poble (encara ho fa), però volia anar més enllà de fer Els Pastorets i del teatre amateur. I gràcies a aquell vídeo la cantant i actriu Nina el va adreçar a ‘Teatre sense límits’, del Centre Superior d’Art Dramàtic Eòlia. Allà hi va conèixer l’Ester Nadal, una de les impulsores del projecte, i que ha estat des d’aleshores una de les persones més importants de la seva vida. A ella la va convèncer, uns anys més tard, que volia traslladar a l’escenari la seva experiència escolar. I s’hi van posar. Això passava abans de la pandèmia.
“Si entre tots denunciem”
Més enllà del futbol, l’etapa d’infantil i primària a l’Escola del Mar de Vilassar el Quim la recorda amb molta estima. Però després va venir el salt de primària a secundària, un salt al buit per a molts infants amb discapacitat intel·lectual. En el seu cas, diversos instituts de la zona directament no el van voler, li deien a la seva mare que no se sentien preparats o que el deixarien aparcat en un racó perquè no tenien recursos. Finalment un institut de Mataró es va oferir a escolaritzar el Quim, perquè sí que s’havien preparat per tenir alumnat amb discapacitat intel·lectual. En un entorn nou, amb companys nous, i amb el suport de l’ONCE perquè el Quim té baixa visió (10% i 5% en cada ull), tot va anar bé a 1r i 2n, però a 3r va canviar el tutor i les coses es van començar a tòrcer. El mateix Quim ho relata a l’obra amb una ganyota molt gràfica.
Un moment de l’espectacle, amb Ester Nadal i Marc Pinyol al fons | Foto: Teatre Eòlia
I llavors va venir un moment que el Quim i la seva mare tenen gravat a foc, segons es pot veure a l’espectacle. A 4t d’ESO, la mare va ser convocada a una reunió a l’institut, en la qual es va trobar amb una mena de tribunal format pel director, el cap d’estudis, el tutor, un representant dels serveis territorials, un de l’EAP i la mestra de l’USEE (avui SIEI). Sis persones van fer falta per comunicar-li que el Quim, malgrat superar tots els objectius del seu Pla Individual (PI), no obtindria el graduat de l’ESO. A la funció això ho explica Ester Nadal, que a estones fa el paper de mare del Quim, de mestra o d’ella mateixa, despullant les seves pròpies vulnerabilitats (ella és qui, sumada amb en Quim, no en fa un).
Aquell dia va marcar l’inici d’una llarga lluita que aviat encararà la recta final, i que podria marcar un precedent, ja que la mare del Quim Llisorgas ha portat la reclamació del títol a la justícia ordinària, després que l’administració li ho hagi denegat un cop i un altre, malgrat que fa anys que la legislació, el Síndic de Greuges i ben recentment el Parlament de Catalunya estan dient que els alumnes amb discapacitat intel·lectual han de poder graduar.
“Necessitem el títol perquè fa falta per accedir a algunes feines”, recorda l’actor. I afegeix: “Ara m’estic adonant que això li passa a molta gent, però molts no volen o no poden fer el pas de denunciar aquesta discriminació, perquè fer-ho val molts diners. Però si entre tots comencem a denunciar l’administració no sé si aconseguirem alguna cosa, espero que sí, però almenys no tindrem la sensació de no haver-ho intentat”, comenta.
“Amb esforç ho puc fer”
Quan es va endinsar en la interpretació, el Quim sortia d’un nou mal tràngol a la formació postobligatòria. Acabat l’institut, l’únic que van trobar va ser un PQPI (avui PFI) ofert per una fundació, i s’hi va matricular, però el resultat va ser una nova experiència per oblidar (… i per relatar a l’obra). “A jardineria em passava el dia recollint fulles, després hi havia altres dies que m’havia de dedicar a posar tota l’estona pastilles a dins d’un pot, i altres a posar etiquetes a capses de patates fregides, i per això la meva mare havia de pagar 450 euros al mes”, recorda. No hi va durar ni un any. I d’aquí és d’on sorgeix el seu crit viral: “Soc en Quim i vull ser actor”.
Gràcies a la seva formació a Teatre sense Límits, i a la seva tossuderia (“puc ser molt pesat quan vull”, afirma), el Quim va sortir en algun capítol de La Riera de TV3, l’any 2015 va intervenir a la pel·lícula Requisitos para ser una persona normal, de Leticia Dolera, i des de fa tres temporades interpreta a l’Hèctor a la sèrie Com si fos ahir, també de TV3, un personatge que li agrada especialment “perquè és una persona amb discapacitat que fuig del victimisme i que fa el que fan els altres joves”. “Jo no sabia que podria fer totes aquestes coses que estic fent –conclou–, m’he sorprès a mi mateix, però ara sé que amb esforç ho puc fer”.
Notificar una incapacitat temporal (baixa laboral) per malaltia serà més fàcil per als treballadors a partir d’ara. L’últim Consell de Ministres de 2022 va aprovar un canvi al reial decret que regula alguns aspectes de la gestió i control d’aquest procés per simplificar-los.
En concret, “pel que fa als informes mèdics de baixes i altes, només se’n lliurarà una còpia a la persona treballadora; s’elimina tant la segona còpia, com l’obligació que sigui la pròpia persona treballadora qui lliuri aquesta còpia a l’empresa, entitat gestora o mútua”, recull la nota de premsa publicada pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.
Quan entri en vigor aquest canvi (pendent encara de publicació al BOE) la comunicació entre l’Institut Nacional de la Seguretat Social i “les entitats emissores serà telemàtica, evitant tràmits que poden resultar costosos per a persones que estan en situació d’incapacitat temporal i aprofitant les possibilitats de millorar l’eficàcia i l’eficiència que brinden els avenços en digitalització i tecnologies de la informació”.
La modificació del reial decret també estableix que, durant la baixa laboral, “els facultatius del Servei Públic de Salut, de l’empresa col·laboradora o de la mútua podran fixar terminis de revisió mèdica inferiors als assenyalats al reial decret en funció de l’evolució del procés”. D’aquesta manera es volen evitar “dubtes interpretatius” que ara mateix té la norma vigent.
Les consultes per l’ús excessiu de videojocs a la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals de l’Hospital de Bellvitge s’han quadruplicat en l’últim any en passar del 3,5% del total de consultes a aquest departament en el 2021 al 15,4% a finals de setembre del 2022.
Si bé tradicionalment s’havien associat aquestes consultes als nois, el nombre de noies també està en augment, tal com explica la psicòloga clínica Susana Jiménez, cap de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions de l’hospital i investigadora de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL).
“El risc problemàtic de l’ús de videojocs existeix en ambdós gèneres”, indica Jiménez. “Aquestes dades són una evidència de les conseqüències en salut mental a mitjà i llarg termini pel que fa a l’ús abusiu de videojocs durant els períodes de confinament”.
Evolució de la freqüència de consultes per problemes relacionats amb l’ús excessiu de videojocs, entre gener de 2005 i fins a finals de setembre de 2022, a l’Hospital de Bellvitge
Segons les xifres de l’última dècada, hi havia un creixement de consultes per aquest motiu, però les xifres des del 2021, “s’han disparat”, i és que si bé els videojocs són entretinguts, motivadors, estimulants i divertits, el seu ús abusiu pot esdevenir un trastorn important, alerta l’Hospital de Bellvitge en un comunicat: “L’addicció als videojocs és una realitat clínica”.
En aquest sentit, argumenta que prop d’un 3% de la població està subjecta a patir aquest tipus d’addicció comportamental. Tal com apunta la psicòloga clínica, “fins que pacients i famílies no reconeixen que la passió pels videojocs és en realitat una addicció, no acudeixen a les consultes als dispositius assistencials i associacions d’autoajuda, i poden passar mesos”.
Senyals d’alerta
Segons l’equip de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals (sense substància) de l’Hospital de Bellvitge, hi ha diversos senyals d’alerta, com la pèrdua d’autocontrol sobre l’activitat, dedicar entre quatre o cinc hores diàries als videojocs, l’augment de la irritabilitat, l’ansietat i la tristesa en deixar de jugar, persistir en l’ús de videojocs malgrat les conseqüències negatives, i abandonar altres activitats socials, escolars, laborals i lúdiques.
“En el context adequat i amb un patró d’ús saludable, els videojocs poden ser educatius, augmentar determinades capacitats i habilitats, millorar l’autoestima i les relacions socials i fins i tot practicar idiomes. Però, alhora, hem de reconèixer i prevenir l’impacte negatiu que poden tenir arran d’un ús abusiu, i com a societat hem d’assumir de forma compartida la responsabilitat de promoure l’ús saludable de les noves tecnologies”, insisteix Jiménez.
Jiménez: «Hem d’assumir de forma compartida la responsabilitat de promoure l’ús saludable de les noves tecnologies»
La majoria dels estudis apunten que els videojocs de caràcter massiu, en línia, de rol i multijugador -coneguts com MMORPG- són els que més problemes d’ús excessiu generen. Alguns videojocs permeten comprar ‘loot boxes’ (caixes de botí), que són ítems virtuals que produeixen recompenses aleatòries quan són ‘comprades’, sigui amb hores de joc o bé pagant un import real en diners.
Des del punt de vista psicològic, “hi ha similituds entre l’addicció als jocs d’atzar i aquest tipus videojocs, ja que encoratgen el fet de gastar diners en ítems que no són comprats, sinó producte d’un algoritme informàtic”, segons l’experta en joc patològic de l’Hospital de Bellvitge.
La incertesa i l’excitació de comprar aquestes ‘caixes de botí’ facilita la repetició de l’hàbit de buscar la recompensa desitjada. Com en els jocs d’atzar, el reforç positiu del premi té un patró intermitent i variable (amb un resultat desconegut), i cada cop es gasten més diners en un intent de compensar el que s’ha invertit. Alguns autors argumenten que les ‘caixes de botí’ poden representar la transició d’un ús de videojocs saludable a un ús problemàtic, o fins i tot la transició als jocs d’atzar.
