Just Deploy It!

Blog

  • La mort d’un infant és una de les situacions més complicades en pediatria

    La mort forma part de les diferents etapes de la vida i com a professionals de la pediatria que oferim atenció integral als infants i adolescents, aquesta és una de les nostres assignatures pendents i ens hem de capacitar i incloure el seu abordatge dins del programa de salut infantojuvenil.

    Les dades de mortalitat infantil a Catalunya són poc conegudes i els registres del Departament de Salut són en menors de 20 anys i es recullen del període 2012-2020. En els darrers 8 anys, han mort 3.314 persones en edat pediàtrica, 42 d’aquestes defuncions han ocorregut fora de Catalunya, 322 d’aquestes defuncions, malgrat haver-se produït a Catalunya, són de persones residents fora de Catalunya. Això representa el 9,8% de les defuncions, percentatge considerablement alt (per a la població de més de 19 anys és de l’1,2%). Entre l’any 2012 i el 2020 el nombre de defuncions s’ha reduït des de 390 l’any 2012 a les 282 de l’any 2020.  Aquest fet correspon, en part, a la millora del sistema de salut i perquè han disminuït els naixements.

    En relació a les causes de mortalitat més freqüents en edat pediàtrica entre els 2012-2020 trobem: Perinatals (28,8%): immaduresa, asfíxia, naixement, complicació cardiorespiratòria o cerebral, etc. Congènites (14,8%): malformacions cerebrals, cardíaques, vasculars, etc. Externes (14,7%) accidents, suïcidis (edat en descens), homicidis. Tumors (12,8%): encèfal, sarcoma ossi, leucèmia limfàtica, etc. Sistema Nerviós (7,3%): epilèpsia, paràlisi cerebral. Síndrome de Mort Sobtada del Lactant (SMSL) (3,9%),  Metabolopaties (4%) i la resta de causes (13,7%). La distribució de causes segons sexes és força semblant. Els tumors i les congènites tenen més presència com a causa de mort en dones. En canvi, les perinatals i les externes tenen més presència com a causa de mort en els homes. Més de la meitat, 52,6%, es produeixen en persones que encara no han complert l’any de vida. El 58,5% entre els homes i el 41,5% entre les dones. Les causes perinatals i, en menys mesura, les congènites, són les més habituals abans de l’any de vida. Al voltant del 9-10% es produeixen durant les primeres 24 hores de vida i una quarta part durant la primera setmana.  A partir de l’any de vida guanyen pes les externes i els tumors.

    Les causes perinatals i, en menys mesura, les congènites, són les més habituals abans de l’any de vida

    Quant a les taxes de mortalitat esperada (malalties limitants per la vida) i la no esperada (causes no previsibles) ens trobem que entre l’any 2012 i 2020 s’han reduït un 32,7% les defuncions esperades i un 21,3% les no esperades. La fluctuació del nombre de morts no esperades és degut bàsicament pels valors de les causes externes i les morts per SMSL són relativament estables i aquestes són més freqüents en els tres primers mesos de vida.

    Dins del grup de les morts esperades té un paper essencial l’atenció pal·liativa pediàtrica. En aquest sentit, al Pla de Salut passat 2016-2020 es va recollir l’objectiu de definir i implantar la reordenació de l’atenció pal·liativa i al final de la vida per a la població pediàtrica i els seus familiars i és important reconèixer que  la Societat Catalana de Pediatria (SCP) ha mostrat la seva implicació amb la participació del Grup de Treball de Cronicitat i Cures Pal·liatives des del 2015. El Model organitzatiu d’atenció integral a la població infantil i juvenil amb necessitats pal·liatives i en situació de final de vida (XAPPI) segueix desplegant-se per tot el territori català per donar resposta a les necessitats pal·liatives de manera sostenible, universal i equitativa. En la fase de final de vida el punt clau és identificar el procés i tenir un pla d’atenció multidisciplinari amb una correcta presa de decisions amb una adequació de les mesures terapèutiques. S’ha de treballar per no medicalitzar la mort i oferir confort, control simptomàtic, tractar els símptomes que generin desconfort per alleugerir el patiment respectant el temps, acompanyar procés i donant atenció a la família establint una relació de confiança amb pacient-família. És imprescindible tenir formació sobre com ens comuniquem en aquesta etapa de final de vida per saber com abordar les reaccions emocionals i donar el millor suport a les famílies i a l’infant o adolescent.

    És imprescindible tenir formació sobre com ens comuniquem en aquesta etapa de final de vida

    En el cas d’una mort sobtada no esperada s’han de tenir clars les dades a recollir, els circuits i les actuacions en el mitjà hospitalari, també en relació a la recollida de mostres i la necròpsia. És molt rellevant fer una acurada certificació de la causa de mort en els certificats de defunció, i cal activar al jutjat de guàrdia via telefònica, en aquest cas no hi ha secret professional ni confidencialitat, i cal fer un comunicat judicial.

    Actualment, hi ha un consens i es va cap a la recollida de casos centralitzada de tot Catalunya amb l’objectiu de tenir dades epidemiològiques de tot el territori, per fer investigació, donar suport a les famílies i tenir connexió amb altres comunitats autònomes o serveis.

    Dins les causes de mort sobtada hi ha els maltractaments infantils i el  traumatisme cranial abusiu és la primera causa de mort per maltractament infantil i té una important  morbiditat i mortalitat en infants < 2 anys, especialment en lactants menors de 6 mesos. S’estima una taxa de letalitat del 25%. Aquestes morts són més freqüents quan es produeixen en els dos primers mesos de vida, i sobretot en prematurs. Les seqüeles neurològiques afecten quasi 2/3 dels supervivents i també s’ha observat en el seguiment a llarg termini afectacions conductuals i cognitives. És molt important saber reconèixer les lesions sentinella: la probabilitat de traumatisme cranial abusiu augmenta amb cada troballa física d’alt risc associat.

    La negligència com a causa de mort pediàtrica causa una tercera part de les morts per maltractament infantil, majoritàriament < 2 anys, primer fill o fill més petit, nens més freqüent que nenes. S’han de reconèixer els factors de risc psicosocial.

    El suïcidi és la segona causa de mort en els adolescents. El 50% dels trastorns de salut mental s’inicien abans dels 14 anys però la majoria no es detecten ni es tracten. Hi ha hagut un augment de psicopatologia per la pandèmia de la COVID-19: ansietat, TDAH, depressió, trastorn de conducta alimentària.., i un augment de les autolesions com a ‘via d’escapament’.  És important l’anamnesi i descartar violències durant infància i/o adolescència, ja que les víctimes de violència sexual infantil tenen entre 2 i 3 vegades més risc de presentar ideació suïcida i entre 2 i 4 vegades més risc d’intent de suïcidi.

    Les víctimes de violència sexual infantil tenen entre 2 i 3 vegades més risc de presentar ideació suïcida

    En relació a les causes de mort sobtada desconeguda d’origen neurològic cal destacar que la mort sobtada en menors de 12 mesos  i la mort sobtada en nens amb diagnòstic previ d’epilèpsia semblen ser fenòmens similars. En pacients epilèptics, no portar tractament anticomicial i presentar crisis generalitzades (>3 /any) han demostrat augment de risc de mort i s’ha d’informar a les famílies.

    D’altra banda, i en relació a la incidència de mort sobtada cardíaca en la població general, varia en funció dels estudis consultats, però s’estima que està entre 1,3-8,5 casos per cada 100.000 persones-any (1,3/100.000 casos en edat pediàtrica i 8,5/100.000 en adults). Dins les causes cardiovasculars de la síndrome de mort sobtada, es produeix per un conjunt heterogeni de malalties que de forma genèrica es poden separar en aquelles que tenen alguna anomalia cardíaca estructural (hereditàries i no hereditàries), o aquelles que són purament arrítmiques on l’estructura cardíaca és estrictament normal. De fet, les cardiopaties congènites són les malformacions congènites més freqüents i es produeixen en 8/1000 nounats vius.  Davant d’un cas de mort sobtada, els esforços inicials han d’anar destinats a estudiar de forma exhaustiva i a identificar l’etiologia de la mort en el cas índex mitjançant l’autòpsia forense i en cas de no trobar-se cap causa aparent, recórrer a la utilització de l’autòpsia molecular amb ADN. Diversos estudis han demostrat que en casos de mort sobtada en majors d’un any, una possible alteració genètica pot ser la responsable de la mort del pacient aproximadament en un 30% dels casos.

    Les recomanacions internacionals de com estructurar aquests programes pivoten en la realització d’un qüestionari de salut on s’identifiquen factors de risc i la realització d’un electrocardiograma de 12 derivacions, que pretén identificar alteracions cardíaques que predisposen els infants a tenir una malaltia cardiovascular significativa. Des de la Societat Catalana de Pediatria es proposa la incorporació de l’ECG (electrocardiograma) com a prova estandarditzada dins del programa de promoció i prevenció de la salut dels infants que pretén incorporar en la visita dels 10-12 anys la realització d’un qüestionari i la realització d’un ECG de 12 derivacions. La incorporació d’aquesta prova no suposa a priori un increment de cost econòmic perquè tots els CAP tenen electrocardiògrafs disponibles, i la majoria de personal d’infermeria està correctament entrenada en la realització d’aquestes proves. A més, la majoria de centres d’atenció primària disposen d’ECG informatitzats que es bolquen directament a la història clínica compartida i, per tant, poden ser fàcilment revisables per cardiòlegs pediàtrics en cas de trobar alguna anomalia.

    Per últim, cal abordar amb detall la capacitació professional per la interpretació dels ECG per part del pediatres d’atenció primària. De fet, des de fa anys, des de la Societat Catalana de Pediatria s’han posat en marxa programes d’entrenament en lectura de l’ECG en infants per donar eines útils als pediatres en la interpretació dels ECG i seguirem en aquesta línia amb col·laboració directe amb els cardiòlegs pediàtrics del territori per ajudar en la interpretació dels ECG.

  • Acabar amb l’amiant per a acabar amb la malaltia

    La presència d’amiant a les ciutats no és tangible. No es poden capturar ni veure les fibres. Però són allà, vagant per l’aire, i entren als nostres cossos a través de la via respiratòria.

    No es poden capturar ni veure les fibres, és veritat. Però, si acabem amb l’amiant, acabem amb la malaltia. Aquesta afirmació és l’eix transversal que vehicula la Convenció per un País Lliure d’Amiant, organitzada per la Comissió contra l’Amiant de la FAVB i els Jubilats de MACOSA-ALSTOM afectats per l’Amiant.

    Des dels vessants sanitari, jurídic, tècnic i ciutadà, la convenció ha disposat de diferents espais de debat centrats en cada tema, i que al final s’han posat en comú en les conclusions a través dels coordinadors de cada comissió. El desamiantat com a via per a pal·liar l’emergència que suposa el material per a la salut pública, és una idea comuna i clau que alhora esdevé una reivindicació històrica dels experts i afectats.

    Una oficina, una llei i 10 milions d’euros

    El 2023 es l’any que Pere Aragonès ha establert com a punt d’inflexió en l’acció institucional per l’eliminació de l’amiant: “aprovarem l’oficina d’erradicació de l’amiant a Catalunya, una oficina pionera, i un pla nacional per l’erradicació de l’amiant que aprovarem els primers mesos del 2023”. Les circumstàncies de Badia del Vallès, ciutat edificada a base d’amiant, és també segons el president un objectiu en l’agenda per acabar amb el material tòxic, i confirma el seu compromís en destinar fons i esforços per pal·liar la situació. Per part del govern, Aragonès es reafirma en aquesta línia anunciant que la propera llei de pressupostos destinarà 10 milions d’euros a accions contra l’amiant, i es que “el 2023 hem de fer un salt endavant” que també implicarà impulsar la Llei d’erradicació de l’amiant a Catalunya, explica el president.

    Ara bé, l’ambiciosa proposta transversal del govern, queda a  esperes que s’executi, i es que el 27 de desembre del 2019 ja es va anunciar que s’impulsaria una normativa que encara no ha arribat. A més, el desamiantat de Badia es una reivindicació històrica del veïnat, i es que tot el parc d’habitatge està construït amb fibrociment. A finals del 2021 es van anunciar fons per al desamiantat del municipi, objectiu el qual era estar lliure de fibrociment el 2025, però sembla que, de moment, la meta a dos anys vista queda esborrada en l’horitzó. La FAVB calcula que a Catalunya hi ha 4,2 tones d’amiant, una xifra que necessita un gran desplegament de recursos immediats si es vol arribar a l’erradicació de l’amiant abans de deu anys, com demana la Unió Europea.

    Aragonès durant la seva intervenció | Laura Casamitjana

    “S’ha d’estar quan s’ha d’estar”

    “L’amiant es una realitat que avui dia ha sobrepassat el camp de les malalties laborals per a passar a ser un problema de salut pública i ambiental”, exposa Josep Tarrés, metge coordinador de la comissió sanitària. Durant el debat sanitari de la Convenció, els metges han anunciat que els estudis epidemiològics actuals apunten al fet que la incidència anual de mesotelioma —patologia que té com a únic origen reconegut l’exposició al fibrociment— va en augment, la corba segueix una tendència ascendent sense senyals d’estabilització. Aquest increment de casos a més d’ascendir al Vallès, afecta a tota Catalunya i tota Espanya.

    Per a evitar nous casos, cal eliminar la causa, és a dir, cal erradicar l’amiant instal·lat. Per aquest motiu, des de la taula on s’ha parlat d’assumptes jurídics, apunten que es urgent impulsar una acció legislativa que permeti l’aprovació d’un pla integral contra l’amiant. Aquesta eina hauria de servir per a actuar en l’àmbit legal i obligar a uns baròmetres exigents per a tal d’arribar al termini imposat per la UE, que posa el 2028 com a data límit per a haver eliminat l’amiant de tots els edificis públics, i el 2032 per a la resta d’infraestructures. “Hem d’anar mirant d’homogeneïtzar les relacions institucionals per a agilitzar el camí. També hem d’assumir que avui en dia no podem aspirar a l’erradicació de l’amiant, més aviat a la retirada”, explica Lluis Mallart, geògraf i higienista industrial especialitzat en el tractament de l’asbest. “Hi ha tipus d’amiant que no els podrem treure mai, els haurem d’intentar confinar fins que existeixi una tecnologia superior”, apunta l’expert com a una de les conclusions claus del debat tècnic.

    “A Catalunya tenim el pla nacional d’erradicació de l’amiant aprovat de l’any passat, però encara no té contingut definitiu. Hauria d’incloure una millora pel que fa a informació sobre amiant i les conseqüències que te l’exposició al material”, diu Marta Barrera, advocada del col·lectiu Ronda, i afegeix que s’ha de ser ambiciós per a complir objectius: “s’ha de fer un cens, no només d’edificis públics, si no de tots, perquè quan venguis o lloguis un pis tinguis un certificat d’absència d’amiant. La finalitat seria reduir dràsticament l’exposició domèstica”.

    Per a l’advocada, la lluita social “es la manera d’aconseguir que les polítiques econòmiques i ambientals tinguin formes tangibles”, i es precisament aquesta lluita social la que organitza i abandera l’activisme per a un país lliure d’amiant. En la primera fila de l’auditori, les butaques estan reservades per a familiars dels quals ja no hi son. “Si us diuen que l’amiant no es veu, mireu cap aquí”, diu Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i coorganitzador de la Convenció mentre demana als familiars de les víctimes que s’aixequin de la butaca. “Cal un acord nacional, un pacte d’estat, que tots els partits parlin, estiguin d’acord. Perquè avui governen uns, i demà uns altres” expressa Moreno sota la mirada d’Aragonès i d’Eloi Badia, conseller de l’Ajuntament de Barcelona. “Gràcies per estar aquí Eloi Badia, però avui hauria de ser-hi Ada Colau. Si els màxims representants no col·laboren, això no funciona”, expressa l’activista. “Gràcies a les famílies que sou avui aquí, benvinguts els que esteu i els que ja no hi són. Per a les famílies que son aquí, acabem com hem començat, donem una lliçó institucional: s’ha d’estar quan s’ha d’estar”, conclou Moreno entre aplaudiments.

    Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i organitzador de l’esdeveniment | Laura Casamitjana

    Sobre l’amiant

    L’entrada a l’any 2000 inaugurava amb un decret de la Unió Europea que prohibia l’ús i comercialització de l’amiant que Espanya, mitjançant moratòries, va posposar fins el 2002. Ara bé, en aquest cas, acabar amb la producció del material no acaba amb el problema, i es que es calcula que fins a la seva prohibició, es van importar a l’estat 2600000 tones d’amiant. És a dir: el material segueix present als espais públics i privats, generant una emergència sanitària de primer nivell. Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS), al mon cada any moriran 107000 persones per causes relacionades amb l’amiant.

    El material es un potent cancerigen que pot provocar tumor de faringe i de laringe, càncer pulmonar, càncer peritoneal, asbestosis —fibrosis pulmonar—, vessament pleural, càncer pleural, mesotelioma i altres tipus de malalties. Contra la vella idea que es tenia de “si això no es toca, no passa res”, la retirada de sostres, plaques i qualsevol construcció d’amiant es imprescindible per a baixar la futura taxa de patologies i mort. Construccions, materials i qualsevol cosa feta a base de fibrociment, es desgasta amb el pas del temps i les condicions meteorològiques, motiu pel qual el asbestos comença a vagar per l’aire i exposar a tothom a riscos. Les malalties poden aparèixer entre 10 i 40 anys després d’haver estat en contacte amb el fibrociment, i aquí, una altre realitat que desmenteix una vella idea, i es que no hi ha dosi mínima de seguretat: tothom està en risc per haver inhalat fibres. Sense necessitat de que sigui una gran dosi, es poden desenvolupar les patologies. “Els nens son els més vulnerables per una raó lògica, i es que si el període de latència de la malaltia es entre 10 i 40 anys, per esperança de vida tenen més possibilitats d’acabar desenvolupant una patologia”, explica el metge Josep Tarrés, pneumòleg coordinador de la comissió sobre salut i amiant de la convenció.

  • Prevenció quaternària

    El terme prevenció quaternària no ha fet fortuna més enllà d’alguns cercles de la medicina familiar i generalista, on va sorgir i té potser més sentit. Si ens atenim a la seva presència en la literatura mèdica, no arriben a un centenar els articles en PubMed que esmenten aquest concepte. Molta gent probablement no n’ha sentit parlar, encara que potser tampoc li resulten familiars els altres tres elements de la prevenció. Però, més enllà de la seva bona o mala estrella, la idea que tracta de recollir aquest concepte és de la màxima importància, i on ha d’estar sobretot és en la ment dels professionals sanitaris, perquè del que es tracta és de protegir les persones dels excessos i perjudicis de la medicina.

    El concepte de prevenció quaternària s’atribueix al metge generalista belga Marc Jamuille, que el va proposar el 1986. El 1999 va ser acceptat per l’Organització Mundial de Metges de Família (WONCA), que el va incorporar al seu diccionari el 2003. Allà es defineix com l’»acció implementada per a identificar un pacient o una població en risc de sobremedicalització, protegir-los d’intervencions mèdiques invasives, i proposar-los procediments de cures ètica i mèdicament acceptables». La principal novetat, com veiem, està en el terme, perquè el que es fa és descriure amb paraules noves una vella preocupació de la medicina.

    Efectivament, els danys causats per les intervencions de metges i tot tipus de guaridors es coneixen des d’antic, un risc del qual ja advertia l’aforisme hipocràtic “primun senar nocere”. Així mateix, l’expressió “ser pitjor el remei que la malaltia” al·ludeix a aquest efecte perjudicial dels tractaments, un mal que a vegades és més gran que el benefici, la qual cosa desaconsellaria el seu ús. Aquest balanç negatiu entre beneficis i danys és precisament el focus de la prevenció quaternària, una idea que també està molt relacionada amb el sobretractament, la medicalització, la desprescripció i altres conceptes afins.

    La definició original de prevenció quaternària ha estat revisada recentment, proposant-se actualitzar-la com l’»acció adoptada per protegir els individus (persones/pacients) de les intervencions mèdiques que probablement causen més mal que benefici». Aquesta nova definició té interès perquè posa èmfasi en el balanç entre beneficis i danys, però també perquè parla de persones i pacients, reconeixent que molts tractaments s’apliquen en persones sanes. L’adverbi “probablement” té també el seu interès, perquè al·ludeix a la necessitat de tenir un suficient grau de certesa sobre els efectes de les intervencions.

    Però, més enllà dels termes i les seves definicions, la prevenció quaternària és important perquè existeix abundant evidència del mal que causa la medicina. Aquesta iatrogènia és la tercera causa de mort als Estats Units, el país amb més despesa en sanitat. I això que els efectes perjudicials de les intervencions sanitàries s’estudien molt menys que els efectes beneficiosos, i queda molt per saber sobre els efectes del sobrediagnòstic i sobretractament. Conèixer millor els efectes perjudicials de les intervencions sanitàries i abandonar les que produeixen més danys que beneficis és, per tant, un plantejament sanitari molt necessari.

    Aquesta desprescripció és igualment necessària en les activitats preventives, que també consumeixen molts recursos i causen danys, una cosa de la qual probablement es té menor consciència. Prevenir no sempre és millor que curar, perquè no totes les intervencions preventives tenen la mateixa importància ni estan basades en evidències sòlides. Fa falta, per tant, conèixer millor el balanç de beneficis i danys de les accions preventives. I, sobretot, fa falta que aquesta prevenció quaternària, o com vulgui dir-se, sigui un assumpte rellevant no sols per als professionals sanitaris, sinó també per als pacients i ciutadans en general.

  • Argimon s’incorpora al centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall

    L’exconseller de Salut de la Generalitat Josep Maria Argimon ha estat nomenat director d’Infraestructures Científiques del Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC), el centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall, especialitzat en la prevenció de l’Alzheimer i l’estudi de les funcions cognitives afectades per l’envelliment.

    Segons ha informat la fundació, Argimon liderarà un grup multidisciplinari que durà a terme estudis de recerca observacionals i assajos clínics. Serà el responsable d’assolir aliances estratègiques nacionals i internacionals amb d’altres centres de recerca, així com també d’identificar oportunitats i projectes que impulsin la investigació del BBRC.

    Entre aquests estudis s’inclou el desenvolupament de la Cohort Alfa, una recerca sobre la prevenció de l’Alzheimer i altres malalties neurodegeneratives que compta amb més de 2.700 participants i que elabora amb la Fundació “la Caixa”.

    Argimon ha assenyalat que “és un repte entusiasmant incorporar-me a aquest centre de referència internacional. Formar part de l’equip del projecte iniciat per Pasqual Maragall ara fa 15 anys és un privilegi que em permetrà treballar per potenciar la investigació que es fa actualment sobre prevenció de l’Alzheimer.”

    El director de la Fundació Pasqual Maragall, Arcadi Navarro, ha destacat que el BBRC se situa “com a centre d’avantguarda en la recerca de l’Alzheimer i impulsa la tasca que es fa actualment en un moment importantíssim per la malaltia en què s’obre una nova etapa on comença a haver potencials tractaments per a la malaltia”.

    Josep Maria Argimon és llicenciat en medicina i doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És especialista en medicina preventiva i salut pública, diplomat en epidemiologia i estadística per la Université Pierre et Marie Curie París, màster en epidemiologia i planificació sanitària per la Universitat de Gales i màster en Medicina Basada en l’Evidència per la Universitat d’Oxford.

    Ha estat conseller de Salut de la Generalitat entre els anys 2021 i 2022 i ha desenvolupat diferents càrrecs en el Servei Català de la Salut, com ara director de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària de Catalunya (AQuAS) o director de l’Institut Català de Salut. També ha estat consultor internacional a l’Amèrica Llatina per la Unió Europea i té experiència en la docència a diferents universitats.

  • Un estudi d’una malaltia minoritària identifica per què apareixen tumors de cap i coll

    Un estudi d’una malaltia minoritària ha permès identificar el mecanisme que explica l’aparició de tumors de cap i coll en la població en general, i descriu que una manca de reparació per part de les cèl·lules del dany genètic pels aldehids endògens o presents en el tabac i l’alcohol està al darrere de l’elevat risc de patir tumors d’aquest tipus.

    Es tracta d’un estudi internacional que ha estat publicat a la revista Nature i en el qual han participat investigadors de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau-IIB Sant Pau i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

    Els investigadors han analitzat dades genètiques de centenars de tumors esporàdics i mig centenar de tumors de pacients amb anèmia de Fanconi, i els resultats aporten llum sobre els mecanismes pels quals fumar i beure poden elevar el risc de càncer de qualsevol persona.

    Les mateixes dades indiquen que la deficiència en el procés natural de les cèl·lules per reparar el dany que produeixen unes substàncies químiques que fan malbé l’ADN, anomenades aldehids, és la responsable del risc de presentar carcinoma de cèl·lules escamoses de cap i coll.

    El doctor Jordi Surrallés, cap del Grup de Síndromes de reparació del DNA i predisposició al càncer i director de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – IIB Sant Pau i la Unitat Mixta de Recerca en Medicina Genòmica Sant Pau- UAB i investigador del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares (CIBERER), és l’únic autor espanyol de l’estudi, liderat per la Universitat de Rockefeller de Nova York.

    Surralés ha afirmat que “aquests resultats ens ajuden a entendre els mecanismes implicats en l’origen d’aquest tipus de tumors i ens permeten buscar noves estratègies dirigides a intentar contrarestar aquest risc no només en els pacients amb anèmia de Fanconi, sinó també en la població general on la combinació de tabac i alcohol també eleva molt el risc de patir aquests tumors”, segons ha informat en un comunicat el centre hospitalari.

    Les cèl·lules humanes estan exposades a diferents agressions de l’entorn que poden causar danys a l’ADN, per la qual cosa necessiten reparació constant. En qualsevol cèl·lula en un moment donat s’estan duent a terme processos moleculars per segellar esquerdes a la doble hèlix o corregir el codi genètic per mantenir el bon funcionament de l’organisme.

    Les persones que neixen amb anèmia de Fanconi -una malaltia rara que es caracteritza per presentar inestabilitat genòmica i una deficiència en la reparació de l’ADN, el que resulta en fragilitat cromosòmica- no tenen funcional un d’aquests sistemes de reparació, cosa que fa que les seves cèl·lules siguin incapaces d’eliminar les lesions creades per diferents factors ambientals.

    Aquestes persones poden patir nombrosos problemes mèdics al llarg de la seva vida, com insuficiència de la medul·la òssia, malformacions congènites i també un risc molt elevat de desenvolupar tumors de cap i coll. “Es tracta d’un tipus de càncer que normalment es diagnostica als 60-70 anys de vida i en persones amb anèmia de Fanconi pot aparèixer al voltant dels 20-30 anys i amb una incidència que pot ser 700 cops més elevada que en la població general”, detalla Surrallés.

    Els investigadors han pogut comprovar que la signatura mutacional és molt semblant en els dos tipus de tumors. En concret, han identificat que les cèl·lules no poden reparar el dany causat pels aldehids en l’ADN, fent que s’acumulin les mutacions que acabaran causant el càncer.

    Un dels aspectes més importants que es desprenen dels resultats d’aquest estudi és que beure i fumar, que sotmeten el cos a aldehids, afavoreixen l’aparició de tumors per mecanismes similars als quals intervenen a l’anèmia de Fanconi. “Quan l’organisme s’exposa a una major quantitat de dany del que les cèl·lules poden reparar, passa un procés semblant al que presenten les persones amb anèmia de Fanconi i és quan apareixen aquests tumors”, indica el doctor.

    Per la seva part, la doctora Smogorzewska, que lidera l’estudi, diu que aquestes troballes podrien explicar també per què els tumors de cap i coll dels pacients amb anèmia de Fanconi solen ser especialment mortals, amb una supervivència de només 17 mesos de mitjana després del diagnòstic: «Tens un estrall genòmic complet, que pertorba simultàniament molts sistemes diferents que normalment impedeixen que les nostres cèl·lules es desenvolupin en càncer i creiem que aquesta és una de les raons de l’agressivitat d’aquests tumors».

  • És l’hora de l’Atenció Primària

    La gran preocupació i sensibilitat social entorn de l’AP es pot veure en l’èxit de la campanya Volem el 25% per l’AP JA, impulsada per Amnistia Internacional, Fòrum Català d’Atenció Primària, Marea Blanca, Medicus Mundi Mediterrània, Metges de Catalunya i Rebel·lió Atenció Primària, que ha recollit l’adhesió de més de 100 entitats, 30 ajuntaments i més de 2500 signatures individuals.

    L’AP pateix un dèficit pressupostari històric. Des del 2013 el percentatge que s’hi dedica és del voltant del 15%, amb excepció del 2020 que va baixar al 12%. En xifres absolutes estem parlant de 1.880 milions d’euros l’any 2021, enfront dels 8.031 milions d’euros que es van destinar a l’atenció especialitzada. L’asfíxia econòmica de l’AP impacta en els serveis que presta, que han esdevingut menys accessibles i de pitjor qualitat, fet que té a veure amb l’empitjorament de les malalties, els retards diagnòstics i l’increment de la mortalitat evitable.

    Un 69% dels metges i metgesses de família afirmen estar esgotats

    La satisfacció de la ciutadania ha caigut un 9% respecte als resultats del 2018 i entre els professionals impera el desgast i el desànim. Segons un estudi fet per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol), un 69% dels metges i metgesses de família afirmen estar esgotats i un 43% estressats. Una enquesta realitzada per l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària (AIFICC) posa de manifest que el 52% de les infermeres s’ha plantejat abandonar la sanitat.

    Elaboració pròpia basada en les memòries anuals del CatSalut

    La situació és greu i pot empitjorar encara més si no es prenen mesures decidides i ben fonamentades. Com es pot veure en el gràfic, en els últims vuit anys s’ha produït un increment espectacular de la despesa del Departament de Salut, un 60%, que ha anat a parar en la seva major part a l’atenció especialitzada. Aquesta inversió no s’ha correspost amb millors resultats globals en salut ni en la qualitat del sistema, que té unes llistes d’espera més llargues que mai.

    Es pot parlar de si es necessiten encara més recursos o no, però s’ha de reconèixer que hi ha molt marge de millora en la gestió dels que ja tenim. Fa uns anys, es reclamaven 5.000 milions d’euros per tenir un finançament suficient. Des d’aleshores en tenim 4.000 més i poc s’ha notat. Les despeses que ha comportat la COVID no justifiquen la manca d’impacte de l’augment pressupostari. El sistema té bosses d’ineficiència que cal detectar i corregir des del deure de la bona administració dels recursos públics. Ineficiències en serveis terciaris, en l’ús dels fàrmacs, en proves i diagnòstics innecessaris o en una mala distribució de tasques per col·lectius professionals o àmbits assistencials.

    El sistema té bosses d’ineficiència que cal detectar i corregir

    Des de fa anys estan ben documentats els beneficis de l’AP amb investigacions molt sòlides. I s’han identificat les característiques que es relacionen amb aquests beneficis, que són l’accessibilitat, la longitudinalitat, la integralitat i la capacitat de coordinació de totes les accions que rep la persona malalta per part del sistema sanitari. Quan una AP és forta en aquestes quatre dimensions aconsegueix disminuir malalties, complicacions, morts, ingressos hospitalaris i consultes a especialistes focals i serveis d’urgències. La reducció de malaltia i de càrrega assistencial fa que el sistema en conjunt sigui més sostenible i que la inversió pública tingui una elevada rendibilitat social.

    En els últims anys s’han anat perdent els atributs definitoris de l’AP, si bé de manera desigual segons equips i territoris. És tan poc accessible que només el 35% de les consultes es fan en 48 hores i ja no és la principal porta d’entrada al sistema, que ara són el 061 o els serveis d’urgències. Els professionals referents, de capçalera, són cada vegada més un miratge del passat perquè moltes persones no saben ja qui és la seva metgessa o la seva infermera, i si ho saben, sovint no la troben a la consulta. La visió de la persona i de la seva salut en massa ocasions es fa per parts, una professional per a cada problema. I de la capacitat de coordinació només cal dir que alguns especialistes focals es neguen a visitar malalts derivats per la seva metgessa de família.

    El 25% que es reclama és cabdal per a la recuperació de l’AP, però per si sol no serà suficient si no s’acompanya d’un canvi de paradigma que passi d’un sistema centrat en els hospitals, la tecnologia i els medicaments a un sistema centrat en l’AP.

    El conseller Balcells ha anunciat un increment pressupostari que es concretarà en els pressupostos de la Generalitat que s’estan preparant. I ja sonen cants de sirena per atraure diners en forma de nous equips, nous programes i noves concertacions, que es vendran com a innovació necessària. Però se sap que no tot val, no tot és beneficiós, per això les inversions han d’estar basades en el millor coneixement científic, en desenvolupar els atributs determinants de l’AP: garantir la longitudinalitat, millorar l’accessibilitat als referents, potenciar els professionals troncals i donar més capacitat de decisió a l’AP dins del sistema.

    El 25% que es reclama és cabdal per a la recuperació de l’AP, però per si sol no serà suficient

    Les inversions que necessita l’AP són bàsicament en professionals i en equipaments. Els professionals són el capital més important de l’AP, que amb la seva «tecnologia tova» (el coneixement de la persona i la comunitat, l’escolta, l’acompanyament, l’exploració física), són capaços de dur a terme les millors intervencions per a cada persona i moment. Per aquest motiu és clau la longitudinalitat que poden oferir només els professionals amb formació generalista, metgesses, infermeres i les sovint oblidades administratives, que constitueixen el «tronc» o nucli de l’AP.

    En Pep Martí denunciava que es van poder aixecar en pocs mesos cinc hospitals que han servit de poca cosa (una altra ineficiència!) quan hi ha una llarga llista de CAP que porten anys esperant ser ampliats o construïts. L’abandonament dels equipaments de l’AP no té justificació i només es pot explicar per l’escàs valor que se li dona i per la fuita de diners cap al sector privat, com és el cas dels serveis informàtics, el 061 o les centrals telefòniques.

    És l’hora de l’AP, d’enfocar el sistema cap a ella, de donar-li oxigen i poder clínic, de reorientar el paper de l’atenció especialitzada, de fer canvis valents que donin la màxima utilitat als 14.000 milions d’euros que poden arribar a contemplar els pressuposts de Salut per al 2023.  Aquesta seria la veritable innovació, posar els diners allà on més útils són, fer canvis conseqüents en la distribució dels recursos i posar l’AP al capdavant del sistema. Perquè, tal com diu el cardiòleg Gonzalez-Juanatey: «Sin atención primaria liderando la medicina no habrá buena medicina en ningún caso».

  • La concentració d’esperma dels homes s’ha reduït a la meitat en només 50 anys

    El 2017, investigadors de la Universitat de Múrcia (UMU) ja alertaven dels problemes de fertilitat masculina a Europa, a causa de la disminució de la concentració d’esperma entre els homes.

    Ara, un nou estudi internacional, en el qual ha participat el grup de recerca de Salut Pública i Epidemiologia de la Universitat de Múrcia (UMU), ha realitzat aquest estudi també entre homes de Sud i Centreamèrica, Àsia i Àfrica, que s’uneix a les dades extretes d’Amèrica del Nord, Europa i Austràlia, per recalcar no sols el decreixement del número d’esperma en tots els continents, sinó també com aquest problema s’està accelerant durant el segle XXI.

    Aquesta “crisi emergent”, com esmenten els mateixos autors, no sols resulta preocupant en relació a la fertilitat masculina, “també és un indicador de l’estat de salut dels homes, amb nivells baixos associats amb un increment del risc de malalties cròniques i càncer testicular”, ressalta Jaime Mendiola, professor titular de Salut Pública de la UMU. Els autors assenyalen, a més, que aquesta disminució reflecteix una crisi global relacionada amb l’actual degradació del medi ambient i l’estressant ritme de vida de la societat, amb àmplies implicacions per a la supervivència de l’espècie humana.

    Un problema global

    Els resultats, acabats de publicar en Human Reproduction Update, han estat recaptats durant els últims set anys (2011-2018) amb dades de 53 països, i se centra en les tendències en recomptes espermàtics entre homes de regions no prèviament revisades, específicament Sud-amèrica, Àsia i Àfrica. Les dades mostren, per primera vegada, que els homes d’aquestes regions comparteixen un minvament significatiu en el seu recompte espermàtic i una reducció en la concentració espermàtica, una realitat observada prèviament a Amèrica del Nord, Europa i Austràlia.

    A més, aquest estudi mostra que la declinació ha estat molt més gran a partir de l’entrada en el nou segle. Com resumeix Hagai Levine, investigador líder del projecte: “En general, estem veient una disminució mundial significativa dels recomptes espermàtics de més del 50% en els últims 46 anys, una disminució que s’ha accelerat en els últims anys”.

    Tal com confirma Mendiola, membre de l’equip investigador internacional i coautor del treball, “els estudis analitzats a Espanya reflecteixen una tendència similar a la mostrada en l’estudi global i constaten una disminució en el recompte total i la concentració espermàtica.”

    Mentre que el treball actual no analitza les causes del declivi espermàtic observat, recerques recents indiquen que les alteracions en el desenvolupament del tracte reproductiu durant la vida fetal estan relacionades amb una afectació de la fertilitat durant la vida adulta, així com amb altres marcadors de disfunció reproductiva. A més, Levine també associa que “uns certs hàbits de vida i els compostos químics en el medi ambient estan afectant adversament el desenvolupament fetal.”

    “Les nostres troballes serveixen com el canari en la mina de carbó”, ressalta l’investigador de l’Escola de Salut Pública Hadassah Braun a Jerusalem. “Tenim un problema seriós a les nostres mans que, si no es mitiga, podria amenaçar la supervivència de la humanitat. És necessari fer una crida urgent per a l’acció global amb la finalitat de promoure un medi ambient més saludable per a totes les espècies i reduir les exposicions i conductes que amenacen la nostra salut reproductiva”.

    Importants conseqüències per a la salut masculina

    Per part seva, la professora Shanna Swan, codirectora del projecte i investigadora de l’Escola Icahn de Medicina de Mount Sinai (Nova York, els EUA), ha assenyalat que els recomptes espermàtics baixos no sols afecten la fertilitat dels homes, sinó que també tenen importants conseqüències per a la salut masculina en general, i estan relacionats amb altres tendències adverses, denominades genèricament síndrome de disgenèsia testicular.

    “L’inquietant declivi en els recomptes i la concentració espermàtica de més de l’1% per any mostrats en el nostre treball són consistents amb les tendències adverses en altres patologies de l’home, com ara el càncer testicular, les alteracions hormonals i els defectes congènits genitals, així com el minvament en la salut reproductiva de la dona», explica Swan.

    A més, el professor Alberto Torres, catedràtic de la UMU i expert internacional en aquest tema, assenyala que “diversos estudis epidemiològics han evidenciat que una concentració espermàtica disminuïda estaria associada amb un risc més gran d’hospitalització, diabetis mellitus, osteoporosi, malaltia cardiovascular, alteracions del somni, estrès psicològic o mortalitat, així com amb una esperançada de vida escurçada.”

    Al costat dels professors de la Universitat Hebrea de Jerusalem i de l’Escola Icahn de Medicina de Mount Sinai han participat un grup internacional d’investigadors de Dinamarca, el Brasil, Espanya, Israel i els EUA.

    Aquest article s’ha publicat originalment a Agencia SINC. Llegeix-lo en castellà aquí.

  • Begoña Benito, nova directora del Vall d’Hebron Institut de Recerca

    La doctora Begoña Benito Villabriga ha estat escollida nova directora del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) després de compaginar, en els darrers anys, l’assistència, la recerca i la docència en el Campus Vall d’Hebron. És llicenciada i doctora en Medicina per la Universitat de Barcelona i va realitzar l’especialització en Cardiologia a l’Hospital Clínic de Barcelona.

    “És un autèntic privilegi per mi tenir l’oportunitat de dirigir el centre de recerca d’un hospital de referència com és l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Gràcies a la feina de tots els professionals i directius que m’han precedit, el VHIR està en la millor disposició per encarar amb èxit els propers anys, que passa per la posada en marxa del nou edifici que ajudarà a donar resposta a molts dels reptes actuals i futurs de la recerca biomèdica”, ha subratllat Benito en obtenir el càrrec.

    La seva trajectòria s’ha centrat en el camp de les arrítmies amb un especial interès, tant clínic com científic, en l’estudi dels trastorns hereditaris causants d’arrítmies i mort sobtada. Per complementar els seus coneixements en aquest camp, ha realitzat diverses formacions en recerca bàsica i experimental i en el maneig clínic i intervencionista de les arrítmies en centres de referència com el Montreal Heart Institute, a Canadà, i el Beth Israel Deaconess Medical Center de la Universitat de Harvard, a Boston, segons ha explicat el centre hospitalari en un comunicat.

    Després de 7 anys d’experiència a l’Hospital del Mar en el servei de Cardiologia i en el grup de Recerca Biomèdica del Cor, l’any 2019 es va incorporar a la Unitat d’Arrítmies de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, a on entre altres activitats va implementar una consulta clínica específica dirigida a pacients i familiars amb risc de mort sobtada hereditària, en connexió amb la Unitat de Cardiopaties Familiars i Cardiologia Pediàtrica.

    Paral·lelament, com a coordinadora d’Investigació Translacional dins del grup de recerca en Malalties Cardiovasculars del VHIR, ha desenvolupat la seva activitat investigadora dirigida fonamentalment a l’estudi del remodelat cardíac i les repercussions sobre les arrítmies.

    Com a docent, és professora associada de la Universitat Autònoma de Barcelona i imparteix classes en diversos màsters i cursos de formació continuada.

  • Sindicats d’infermeria se sumen a la vaga de Metges de Catalunya convocada al gener

    “Totes les treballadores i treballadors de la sanitat de Catalunya a la vaga”. Amb aquest lema, la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya s’ha sumat a la vaga convocada per Metges de Catalunya (MC) els dies 25 i 26 de gener, considerant que és el moment de sumar forces i defensar el sector.

    El portaveu de la Mesa, Christian Munné, ha fet crida a “tot el personal de tots els col·lectius” del sector a donar suport a la mobilització, la qual cosa implica infermeria, auxiliar d’infermeria, farmàcia, administració, atenció telefònica i neteja, entre d’altres.

    Ara per ara, la iniciativa està secundada pels sindicats USOC, CATAC, CGT, SAE, FTC Infermeres de Catalunya, la Federació d’Associacions Professionals d’Infermeria (FAPIC) i la Coordinadora Obrera Sindical (COS), mentre que de moment no s’han afegit el sindicat d’infermeres Satse (majoritari en el sector), UGT i CC.OO.

    En roda de premsa davant la Conselleria de Salut de la Generalitat, Munné ha destacat que “el sistema sanitari públic no s’arregla arreglant una categoria professional”, sinó que “el sistema sanitari públic el componem tots i totes”.

    En un manifest, la Mesa reclama equiparar les condicions laborals i salarials del personal sanitari abans de finalitzar el 2023, establint un únic marc regulador i basant-se en les condicions de països europeus com Alemanya i França.

    També exigeix jornades de 35 hores setmanals, una reducció horària per al torn de nit, l’exempció voluntària de treballar els caps de setmana i les guàrdies per a les persones de més de 50 anys i la jubilació anticipada no més tard dels 60 anys.

    Ha tornat a reivindicar que el pressupost de la Conselleria de Salut destini un 25% a l’atenció primària, i fer una bona distribució i un bon relleu del personal tenint en compte les jubilacions dels pròxims anys.

    No a les hores extra

    D’altra banda, des de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, demanen la reducció d’hores extra, la qual cosa obligaria les direccions a reorganitzar els serveis i contractar més personal. Com a protesta, des d’aquest mes de desembre, demanen que de l’1 al 7 de cada mes ningú no faci hores extra ni dobli torns perquè considera que el sistema es manté pel “sobreesforç” de les treballadores de la sanitat, tal com ha explicat Xavi Tarragó, membre de la Mesa.

    Dilluns passat, MC va fer una crida a la vaga als 25.000 facultatius del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT) per als dies 25 i 26 de gener per reclamar millores laborals en el sector, després de mesos d’intentar negociar amb l’administració.

    Des del sindicat mèdic, que té més d’11.500 persones afiliades, consideren que un dels problemes més greus és la falta de professionals mèdics, un factor que es veurà agreujat per la jubilació de 9.000 facultatius a Catalunya en els pròxims deu anys. Consideren que s’ha de fer una bona previsió d’aquest relleu ja i remarquen que només s’aconseguirà si es milloren les condicions laborals i retributives, lluny de la sobrecàrrega actual amb jornades de treball perllongades i baixes retribucions.

    Aquestes accions se situen en el marc del procés de mobilitzacions transversals anunciat per diverses entitats socials i sanitàries amb el suport de la plataforma en defensa de la sanitat pública Marea Blanca Catalunya.

  • Parlem de pressupostos de Salut

    Sembla que falten recursos per cobrir les necessitats i donar bona qualitat de resultats i de demandes dels professionals i ciutadans, però, en realitat, no sabem realment què gastem cada any i sobretot en què ho gastem. Per exemple, el pressupost de Salut del 2022 aprovat pel Parlament va ser d’11.244 milions d’euros, però, a finals d’any, sembla que ens gastarem (la “màquina” no pot parar) 13.500 milions, amb un dèficit de 2.250 milions. Aquest any, el dèficit és més gran, ja que els darrers anys era d’uns 1.500 milions; és a dir, el Parlament aprova una cosa i ens en gastem molts més.

    Però, encara més important, en què ens els gastem? Ens els gastem bé, per la salut i la qualitat, o som poc eficients, o els donem molt per negocis privats, o molt corruptes? Segons les dades del Departament de Salut, gastem uns 1.900 milions (un 17%) en atenció primària, uns 3.018 milions (26,8%) en medicaments (la part de receptes que paga el CatSalut més la medicació hospitalària ambulatòria) i 6.300 milions (57%) en hospitals, sociosanitaris, salut mental i altres.

    Amb una bona primària milloraríem la salut

    Aquesta despesa no fa més que demostrar quin Sistema Públic de Salut tenim: gastem en malaltia ja instaurada, en fàrmacs (benefici de les multinacionals), hospitals i alta tecnologia. Molta medicalització de la vida, innecessària i perjudicial molts cops. El miratge de la panacea. I molt poc en salut pública (1%) prevenció, promoció de la salut i salut comunitària. I molt poc també en atenció primària (17% aquest any), malgrat que sabem que amb una bona primària milloraríem la salut i evitaríem mesures molt sofisticades i cares que només fan que allargar la vida amb molt mala qualitat.

    Si poguéssim analitzar la despesa amb transparència i participació, i tenir les dades desglossades (públic i privat concertat) sous, terciarisme, resultats en salut i qualitat, segur que ens hauríem de plantejar, com a país, algunes coses seriosament: és aquest el model que volem, augmentant el pressupost cada any (aquest 2022 va haver-hi un increment del 14,9% respecte al del 2020, prorrogat al 2021)? Estem pitjor, els professionals al límit i els ciutadans molt enfadats i preocupats.

    Estem pitjor, els professionals al límit i els ciutadans molt enfadats i preocupats

    Caldrà fer un pla seriós a mitjà termini (no es canvia de model i els valors en un any), i els pressupostos (i despeses finals) han d’anar a produir aquest canvi progressivament, cap a un autèntic Servei Nacional de Salut i Cures (Públic). De moment, aquest any podríem proposar-nos gastar bé el 25% necessari per a la primària: en el nucli essencial de professionals, suficients i amb bones condicions laborals. Això ho podríem assegurar amb una bona llei de primària.

    I fer una anàlisi, diagnòstic i tractament de per on s’escapen els diners, amb poca eficiència en salut, externalitzacions i corrupció cap a negocis privats, i fer seriosament unes propostes per reduir l’extraordinària despesa en fàrmacs (26%), llistat rigorós de fàrmacs a pagar pel sistema públic, genèrics, producció local pública dels més usuals, etc.

    Estem en un bon moment per repensar el futur i redreçar-lo, cal voluntat política (!!!), transparència i participació popular.