Just Deploy It!

Blog

  • Clam contra les violències masclistes

    “Avisa quan arribis a casa”. És la frase amb què habitualment la Leyre s’acomiada de les seves amigues quan surten a la nit. “És una vergonya que encara ara estiguem així, que abans d’anar a dormir miris el mòbil per saber si ha arribat bé o no”, comenta amb la Julia en la manifestació al centre de Barcelona contra les violències masclistes. La Julia porta un adhesiu a la jaqueta que diu: “No vull fer veure que parlo per telèfon quan torno sola a casa”, i explica per què ha escollit aquesta reivindicació: “Fer veure que estàs parlant per telèfon és un recurs que tenim, que demostra que no ens sentim segures”, remarca la Julia.

    Totes dues coincideixen que aquest 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, hi ha molts motius per sortir al carrer, igual que tots els dies de l’any, però en una jornada internacional esperen que les demandes ciutadanes s’escoltin a les altes esferes, ja que si no hi ha lleis i governs que facin justícia, asseguren, el que hi ha és violència institucional.

    Milers de persones, unes 3.000 segons la Guàrdia Urbana i 50.000 segons l’organització, s’han manifestat des del passeig de Gràcia cantonada amb Diagonal i han anat baixant fins a arribar a la Gran Via al crit de “Dona, vida, llibertat”, “Visca, visca, visca, la lluita feminista”, “Ni víctimes ni passives, dones combatives”, “No nos mires, únete”, “Obreras y estudiantes, unidas y adelante”, “Somos esenciales, con sueldos miserables”.

    Darrere la pancarta principal, “Ocupem juntes els carrers. Contra les violències masclistes”, s’han llegit nombrosos missatges | Pol Rius

    La Maria Antònia, l’Elena, la Isabel i la Xedes fa dècades que són assídues a aquest tipus de marxes. Creuen que, un cop més, és important acudir a aquesta manifestació “perquè encara hi ha molta feina a fer i perquè es vegi que hi som. La victòria serà el dia que no calgui que vinguem”, assegura la Maria Antònia. Tenen opinions diferents sobre si ha canviat molt o poc el feminisme d’uns anys ençà, però en una cosa sí estan d’acord: “S’ha trencat el silenci”, més enllà que hi hagi més caps homes que dones i de les terribles xifres oficials sobre feminicidis.

    L’Alba, el Javi, l’Albert i el Joan Carles militen en les joventuts d’un partit polític. Quan se’ls pregunta per què hi són, l’Alba contesta ràpidament: “Els casos de violència masclista no fan més que augmentar i no volem més invisibilització”. Afirmen que des de la política s’ha de col·laborar a fer millors lleis per protegir les dones i que, en general, s’ha de crear més consciència social també des de les escoles, la família, els amics, les xarxes socials i els mitjans de comunicació.

    El Salah i la Rosa són parella des de fa anys. Coincideixen que totes les violències són rebutjables, però si a sobre són contra persones en situació de vulnerabilitat, “encara ho són més”, diu ell. “Hi ha falta de respecte i de consideració”, subratlla ella.

    La varietat de pancartes per denunciar diverses violències han estat també les protagonistes de la manifestació | Pol Rius

    Els cartells reivindicatius durant la manifestació han estat d’allò més variats, tot recordant que no hi ha una violència, sinó moltes, tal com assenyala el manifest que aquest any han preparat les entitats de Novembre Feminista, un espai de confluència de Ca la Dona. Des d’assassinats i assetjament sexual fins a violència obstetrícia, vicària i laboral.

    Darrere la pancarta principal, “Ocupem juntes els carrers. Contra les violències masclistes”, s’han llegit nombrosos missatges: “Prou feminicidis, ni una menys”, “Llei d’estrangeria. Violència masclista”, “La infància també és víctima de la violència masclista”, “No més morts”, “Ni una menys”, “Si toques a una, responem totes”, “El silenci no et protegirà”, “No vull ser valent, vull ser lliure”, “No vaig néixer dona per morir per ser-ho” o “Contra el terrorisme masclista autodefensa feminista”.

    Abans d’acabar la mobilització, cinc dones d’entitats diferents han llegit el manifest, que reclama actuar per aconseguir una justícia feminista: “Acusem el sistema patriarcal en el seu conjunt, unes relacions comunitàries basades en estructures de poder establertes socialment, que sostenen situacions de desigualtats i que legitimen totes aquestes violències patriarcals vers les dones. Acusem les institucions públiques que, lluny de fer una atenció integral feminista que garanteixi la prevenció, protecció i reparació, exerceixen violència institucional i mantenen i agreugen les violències masclistes”.

    “Actuem per aconseguir la construcció d’unes relacions socials més justes i equitatives entre les persones i la reparació simbòlica de les dones que pateixen violències. Enguany hem abordat dos temes: la violència vicària i l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’àmbit laboral: dues violències masclistes força invisibilitzades. Continuarem amb aquest compromís com a objectiu”, afegeix el text, que finalitza amb un missatge d’unitat contra les violències masclistes “celebrem les nostres aliances, per sobre de les nostres diferències, per la vida, per la llibertat, per la comunitat, amb sororitat, perquè volem seguir existint”.

  • El feminisme crida a mobilitzar-se contra les violències masclistes

    Sota el lema ‘Contra les violències masclistes: Acusem i actuem! Ocupem juntes els carrers’, el moviment feminista fa una crida a mobilitzar-se aquest divendres 25 de novembre, amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, que té com a acte central una manifestació massiva a Barcelona que comença a les 18:30 hores al passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal.

    Les entitats feministes catalanes, encapçalades per Ca la Dona, han elaborat un manifest en el qual denuncien les nombroses formes de violències masclistes: “Els assassinats i les violències a l’àmbit de la parella o ex-parella, la violència vicària, l’assetjament sexual o per raó de sexe als àmbits laborals, acadèmics i culturals i en altres espais de relacions socials, la violència econòmica i institucional, les agressions sexuals, la violència digital, la violència obstètrica, la violència climàtica i ecològica, i un llarg etcètera”.

    Amb l’objectiu que ningú quedi fora de la convocatòria, el moviment feminista fa una menció explícita a les dones amb diversitat funcional, sensorial i intel·lectual, i remarca: “Som migrades i racialitzades, gitanes i paies. Som cuidadores, treballadores per compte propi, assalariades, cooperativistes, pageses, ramaderes, estudiants, treballadores sexuals. Som precàries.  Som de totes les edats i ens sabem lesbianes, transgèneres, bisexuals, inter, queer, hetero, asexuals i persones no binàries. Som les assassinades, som les preses, som les que s’han quedat atrapades i mortes als conflictes armats, a les fronteres, a la mar Mediterrània i a totes les mars”.

    El feminisme demana actuar per aconseguir una justícia en condicions d’igualtat i llibertat que pari atenció a la violència institucional que agreuja les violències masclistes. Aquest any posa el focus en dos temes: “la violència vicària i l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’àmbit laboral: dues violències masclistes força invisibilitzades”.

    En aquest sentit, reclama crear i reforçar les xarxes de suport i cura de les associacions de mares protectores tot donant veu a les seves demandes i acompanyant-les en els seus processos. També exigeix que totes les empreses estiguin obligades a publicar mitjançant un registre públic els seus protocols de prevenció i abordatge dels assetjaments.

    Tots els dies són 25N

    Més enllà de la jornada reivindicativa, la lluita contra les violències masclistes pertany a entitats, institucions, empreses, col·lectius i persones tots els dies de l’any. Des del món de la sanitat, els i les professionals alerten que la violència masclista i sexual és un factor de risc per a la salut que afavoreix l’aparició de malalties i les empitjora. Així ho explica la Teresa Echeverría, infermera i coordinadora assistencial d’Urgències de nit de l’Hospital Clínic.

    Sovint, les treballadores dels serveis socials i sanitaris denuncien la falta de recursos i eines per atendre les persones en situació de violència masclista, com és el cas del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), que demana poder oferir un acompanyament de qualitat i garantir els drets econòmics de les persones ateses per facilitar el procediment de reparació integral.

    Concentració del SARA per exigir més recursos | @AssembleaSARA

    La infància és sovint la gran desprotegida, i és que les criatures que han patit maltractament durant la seva infància presenten alteracions en el desenvolupament cerebral que els fa ser molt més sensibles a la por i viuen en un estat permanent d’estrès, tal com alerten persones expertes en violència contra la infància, prevenció i reparació.

    L’àmbit laboral, un tema pendent

    El treball és un dels àmbits on les dones pateixen més desigualtat i violència. Una enquesta de la Unió Europea assenyalava que l’any 2013 el 32% de les dones va patir violència sexual en l’àmbit laboral. Tanmateix, molts cops també es desenvolupa amb actes discriminatoris indirectes com estancar-les professionalment perquè exerceixin feines de cures, per la difícil conciliació o amb infantilització. 

    En un estudi d’aquest any de la Delegació del Govern contra la violència de gènere, vuit de cada deu dones afirmen haver-se sentit discriminades o assetjades al seu lloc de treball només per ser dones i en un 47,4% de les ocasions, pels seus superiors. La estadística també indica que set de cada deu víctimes de conductes masclistes no ho posen en coneixement de l’empresa o la Representació Legal de les Treballadores. A més, només un 10% dels convenis qualifiquen l’assetjament sexual com una pràctica greu o molt greu. Un context així, només ajuda a la normalització de la violència contra les dones amb una normativa insuficient i una falta de mecanismes per a identificar-la. 

    Els sindicats demanen acabar amb totes les violències masclistes, inclús les normalitzades. Des de la bretxa salarial, la violència institucional, quan es qüestiona el testimoni de les dones que s’atreveixen a denunciar o la violència obstètrica. Posen el focus en el baix nombre de denúncies en l’àmbit laboral quan hi ha molts casos, tal com demostren les enquestes i en la necessitat d’establir plans d’igualtat a les empreses per donar eines efectives a les dones.

    Dades de la violència masclista

    A un mes d’acabar el 2022, consten 37 feminicidis segons la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere. Les dades més recents, del segon trimestre del 2022, mostren que 7.183 dones tenen protecció policial, segons el Consejo General del Poder Judicial. En la línia, s’apunta a l’increment de les trucades al 016, i és que al juny, equador de l’any, es van registrar 9.395 trucades (quasi un 4% més que l’any anterior).

    Els delictes contra la llibertat sexual també han vist reflectit estadísticament un augment, i és que la primera meitat del 2022 registra 9.389 delictes d’aquesta tipologia, un 19,1% més que el mateix període del 2021. A Espanya hi ha una mitjana de 18,4% de víctimes de violència de gènere cada 10000 dones

  • Propostes culturals per treballar la violència masclista a l’aula

    Al segle XXI, encara que alguns ens vulguin fer creure el contrari, hi ha moltes dones al món que pateixen la violència per part dels homes. La violència masclista és la manifestació més esfereïdora del patriarcat i representa un greu atemptat contra els drets humans, la dignitat i la llibertat de les dones. Però encara és més esfereïdor quan aquestes dones són menors.

    Segons dades recollides el darrer any per part de la Unitat d’Atenció a les Violències en la Infància i l’Adolescència de l’Hospital Vall d’Hebron, 1 de cada 3 agressors sexuals és menor d’edat i majoritàriament aquestes es produeixen dins l’àmbit intrafamiliar. Adolescents amb un entorn desestructurat que no han rebut cap mena d’educació afectivosexual i que sovint acudeixen a la pornografia per instruir-se.

    Calen polítiques a tots els països per eliminar la violència masclista, però encara és més urgent treballar-la a l’aula i des d’edats primerenques, no només en adolescents.

    Aquí teniu un recull de propostes culturals que us poden donar idees de com fer-ho a partir de contes i àlbums il·lustrats, pel·lícules i curtmetratges, exposicions fotogràfiques i mostres d’art, cançons i espectacles teatrals.

    Contes per a coeducar

    La coeducació és l’eina que permet prevenir i abordar les violències masclistes des de les primeres edats. Cal incorporar la coeducació a tots els nivells i modalitats del sistema educatiu, en la programació educativa i el currículum, per tal de potenciar la igualtat d’oportunitats i drets de tota persona, sense estereotips sexistes i evitant tota discriminació associada al sexe o gènere.

    En aquest sentit, trobem dues propostes ben interessants i elaborades amb molta cura.

    Per una banda, trobem la selecció Noies i nois, tants a tants de la Biblioteca de l’Associació Rosa Sensat. Un treball bibliogràfic i de recerca ha estat desenvolupat per Rosa Mut Carabasa i Amàlia Ramoneda  Rimbau. Per aquest treball, la Biblioteca de Rosa Sensat va obtenir l’any 2011, el Premi 8 de març-Maria Aurèlia Capmany de l’Ajuntament de Barcelona en la XXV edició.

    Materials de Noies i nois, tants a tants de la Biblioteca de l’Associació Rosa Sensat / Foto: Associació Rosa Sensat

    Es tracta de tres maletes amb una acurada selecció de llibres de ficció infantils i juvenils adreçats a alumnes d’educació infantil, primària i secundària. Obres que els permeten una mirada i una reflexió en favor de la igualtat d’oportunitats, la superació dels estereotips de gènere, culturals i socials, i la defensa de la dignitat personal, i aporten recursos als docents per treballar la coeducació. Aquestes maletes se cedeixen en forma de préstec a les escoles i instituts de Barcelona i comarques.

    I per l’altra, Explica’m un conte. Coeducar en la petita infància a través dels contes una guia fruit d’un treball col·laboratiu entre l’Escola Bressol Municipal Canigó, l’Associació CoeducAcció, la Direcció de Serveis a les Persones i al Territori del Districte de Ciutat Vella i la Direcció de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona.

    Un recurs formatiu i pràctic per a educadores, educadors i mestres de l’escola bressol, interessades a incorporar una mirada coeducadora als contes infantils. Una eina que ens permetrà reflexionar i revisar quins són els imaginaris culturals que oferim a nens i nenes, a través dels contes, i generar així noves eines lliures de sexisme.

    Una contacontes que trenca amb els estereotips de gènere

    La Fotògrafa Mira i les seves històries és una nova producció de Viu el Teatre, plataforma de desenvolupament de creacions escèniques, contemporània i multidisciplinar, per a públic familiar i primera infància. Una proposta adreçada a infants de 4 a 12 anys que busca trencar amb els estereotips de gènere i reivindicar noves maneres de relacionar-se des de la no-violència.

    Imatge de la Fotògrafa Mira i les seves històries / Imatge: Viu el Teatre

    En aquest contacontes-espectacle la seva protagonista, la fotògrafa Mira explica a través de fotografies i els seus viatges tres històries basades en tres contes de tres autores que no ens deixaran indiferents: L’Artur i la Clementina, El club dels valents i El cavaller que no volia lluitar.

    Un viatge teatral que aporta noves mirades als infants i els seus acompanyants per caminar cap a un món més equitatiu, respectuós i amable. Aquesta proposta també està disponible per a escoles que la solicitin.

    Un treball a partir de l’imaginari audiovisual

    A Drac Màgic fa més de 50 anys que pensen les imatges per entendre el món i imaginar futurs possibles. Així doncs, tenen un ampli ventall de projectes propis i compartits a on treballen la cultura audiovisual. Com ara, les propostes d’activitats cinematogràfiques amb perspectiva feminista per a diferents públics en dates assenyalades.

    Dins el seu projecte educatiu Construir Mirades hi ha diferents propostes de programació destinada a entitats, institucions i centres educatius (primària, ESO, batxillerat i cicles formatius) per a treballar el 25 de novembre: Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones.

    Propostes de tallers amb visionats, activitats a l’aula, aprenentatge i servei i recursos en línia que des d’una perspectiva feminista ensenyen a l’alumnat qüestionar la recepció audiovisual automatitzada i a desenvolupar la pròpia creativitat. Com ara el taller Les violències que no es veuen o les sessions cinematogràfiques com Si en toquen a una, ens toquen a totes o Masculinitats en revisió, nois en acció.

    Fotograma de Les violències que no es veuen / Imatge: Drac Màgic

     

    Totes les activitats parteixen del seu àmbit d’expertesa que és la cultura audiovisual i de la comprensió que aquesta és configuradora d’identitats i de models de relació. En els tallers es comparteixen eines per a descodificar els mecanismes de construcció de les imatges que fixen estereotips i tabús, posant en qüestió la naturalització d’arquetips de masculinitats i feminitats presents en la tradició visual. Així mateix, s’intenta difondre referents positius i favorables a la creació d’imaginaris lliures de violències.

    Relats fotogràfics

    Hèlia és una associació feminista sense ànim de lucre que des de 2008 ofereix acompanyament comunitari, feminista i integral a dones en tota la seva diversitat que travessen processos de violència masclista. Treballen en xarxa amb organitzacions a Catalunya i Palestina generant projectes d’intervenció i millora en l’àmbit de l’erradicació de les violències masclistes.

    El 2019 en col·laboració amb Apropa Cultura i la Fundació Miró va néixer l’exposició fotogràfica Senyes d’Identitat. Retrats de Dones. 12 dones supervivents de violències van participar en un taller de fotografia. La mostra és el resultat del procés d’introspecció i d’aprenentatge, i la fotografia l’eina per mostrar allò que desitgen de la seva realitat.

    Exposició Senyes d’Identitat. Retrats de Dones / Foto: Hèlia

    En un primer moment l’exposició es va veure a la Fundació Miró i en l’actualitat s’ha adaptat el seu format perquè pugui ser itinerant. Actualment, fins a principis de desembre, es pot veure a l’Espai Jove La Fontana. I aviat, estarà en altres centres cívics.

    En clau de gènere a la Fundació Vilacasas

    La Fundació Vilacasas ofereix activitats educatives a escoles i instituts. Per a Eso i Batxillerat proposen En Clau de Gènere, recorregut per la col·lecció. Una visita per les diferents sales per conèixer el treball de les artistes presents a la col·lecció Vila Casas, tot posant de manifest la diversitat en les pràctiques en el context de l’art català contemporani i actual alhora incentivar el debat i la crítica adaptada a les diferents edats. La dona pintada, el nu femení, el pintor i la model són la imatge de la dona com a part d’un paisatge estereotipat de gèneres i construccions socioculturals.

    Grup d’institut fent visita dinamitzada a Can Framis / Foto: Fundació Vilacasas

    Per mitjà d’aquesta activitat es presenten materials inèdits que permeten conèixer una part de la col·lecció, al mateix temps que hi aporten una lectura des de la perspectiva de gènere per tal de contribuir al coneixement i estudi de la situació de la Dona Artista a Catalunya des de la dècada dels seixanta fins a l’actualitat. Ella, la gran oblidada de la història, encara és una assignatura pendent de la igualtat entre homes i dones, tant dins com fora de les col·leccions d’art.

    A més, fins al 22 de gener a Can Framis es pot visitar l’exposició Ella, una i altra vegada d’Eugènia Balcells. Una exposició en què els arquetips femenins –tot incloent-se i excloent-se mútuament– van dibuixant un vocabulari propi des del qual repensar les relacions humanes en què avui ens movem.

    Amb veu de dona

    A través de les cançons també podem visibilitzar i reivindicar el punt de vista de la dona i les seves històries. Inspirades en el cançoner en línia del Càntut, recull del patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines i Premi Nacional de Cultura el 2022, Paula Grande i Anna Ferrer van presentar el treball discogràfic Vega. Un disc que dona veu a les mares, filles, nenes i joves de generacions passades. Deu cançons que fan viure els textos i les històries de les dones d’abans, però amb peces ballables i actuals que enllacen tradició i modernitat.

    Paula Grande i Anna Ferrer / Foto: Càntut

    Per altra banda, en el Centre de documentació de l’Institut Català de les Dones trobem una selecció d’enregistraments musicals que són una mostra representativa de música pop i rock and roll interpretada per dones de Catalunya. Es tracta tant de música instrumental com vocal, interpretada o composta per dones. Aquests es poden sol·licitar en préstec.

    L’Institut Català de les Dones també disposa de tot un seguit de propostes expositives itinerants, formacions i altres recursos que es poden sol·licitar des dels centres educatius.

    Teatre per a joves amb Scratch a La Villarroel

    Aquesta és la nova proposta de la productora teatral AKA Teatro creada per Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella. Després de l’èxit d’A.K.A (Also Known As) ara ens proposen un nou espectacle que posa el punt de mira a temes controvertits com els pactes del desig, els límits propis i els límits imposats socialment a la sexualitat de la dona, l’aparença/simulació dels estats anímics, l’abús i la culpa, entre d’altres.

    Escena de l’espectacle Scratch d’AKA Teatro / Foto: Grup Focus

     

    A Scratch la protagonista és una DJ que ens explicarà, a ritme de sessió de música electrònica, el seu món i les seves experiències. Veurem com és el seu dia a dia, tant al món de la nit, com a casa seva amb la seva parella. I descobrirem el seu anhel més amagat de tornar a tocar la guitarra, tenir la seva pròpia veu, de ser compositora indie. Posarà en conflicte les conseqüències de l’exposició social, els pactes dels flirtejos de la nit, els límits permesos a les dones en la sexualitat i la seducció i els possibles malentesos, dubtes i les contradiccions en les decisions pròpies.

    Són totes vàlides? Han de ser permanents o poden canviar instant rere instant? I sobretot, som capaços, com a espectadors/societat, d’acceptar-les sense prejudicis?

    Un teatre amb llenguatges físics, lingüístics i d’estil que novament (com a A.K.A) s’acosta tant al públic jove com a l’adult. Una proposta que ben segur generarà debat a l’aula i a casa.

    Aquesta la podeu anar a veure a La Villarroel a partir del 27 de febrer. I també hi haurà funcions per a alumnes de batxillerat al febrer i març a través de la programació teatral per a escoles del Grup Focus.

  • Les mútues de sanitat privades i els seus professionals

    A Catalunya, hi ha 37.779 professionals de la medicina, el 53,6% són dones i el 46,4%, homes. En el sector de mútues privades hi treballen 9.959 professional (uns 8.000 a la província de Barcelona) i un 59% d’ells fan dedicació exclusivament privada. Van respondre a l’enquesta 900 professionals.

    En un rànquig del grau de valoració satisfacció global de les mútues per part dels professionals, de 0 a 10. L’entitat que treu millor valoració treu un 7, entre 5 i 7 punts hi ha 7 mútues, i entre 2 i 4 punts hi ha 9. Una primera conclusió del Col·legi diu: “Mentre el sector de les assegurances de salut creix, dos de cada tres metges no se sent ben tractat per les companyies”. També diu: “Els professionals continuen sent la baula feble d’un sector cada cop més concentrat en què els honoraris, amb algunes excepcions, fa anys que no s’actualitzen”.

    Mentre que UNESPA, amb dades del 2020, indica que el sector va facturar 2.000 milions d’euros, “els professionals cobren per una visita de medicina familiar entre 14 i 18 euros (segons l’empresa) i per una visita d’especialista entre 19,5 i 27 euros” (un cop més, la discriminació dels professionals de la primària). Així, una altra conclusió: “Les principals crítiques cap a les companyies són: poc interès per la innovació tecnològica (això no l’hi agradarà al nou conseller) priorització del rendiment econòmic per sobre de la qualitat assistencial, retribucions baixes i manca de comunicació”.

    La informació dels impulsors de l’enquesta acaba afirmant: “Els col·legis de metges de Catalunya recorden que el pacient ha de ser sempre el centre de l’assistència, sigui pública o privada, i que l’administració és responsable de vetllar per garantir aquest principi”, i jo diria que els col·legis professionals també. De fet, en els estatuts del Col·legi de Metges trobem un article que diu: “En relació amb la finalitat de promoure el dret a la protecció de la salut: Col·laborar amb els poders públics i les altres institucions del país en la consecució del dret a la protecció de la salut i lluitar per una eficient, justa i equitativa regulació de l’assistència sanitària i de l’exercici de la medicina, així com participar en la defensa i la tutela dels interessos generals de la col·lectivitat, com a destinatària de l’actuació professional dels metges”.

    De tota manera, gràcies per publicar l’enquesta que ens informa d’una realitat poc coneguda per la ciutadania, de negoci amb la salut, a expenses de pagar malament als professionals i de la baixa qualitat en general.

  • Un estudi demostra que plantar arbres al carrer redueix la mortalitat

    Plantar arbres al carrer s’associa amb disminucions en la mortalitat i aquesta relació és més forta a mesura que els arbres creixen i absorbeixen la contaminació de l’aire. Aquesta és la principal conclusió d’un nou estudi realitzat a Portland (Estats Units) arran de l’experiència de l’organització sense ànims de lucre Friends of Trees, que durant 30 anys va plantar arbres als carrers de la ciutat de l’estat d’Oregon i va fer diferents estadístiques per avaluar el benestar de la població.

    Les dades extretes permeten afirmar que cada arbre plantat es va relacionar amb una reducció de la mortalitat no accidental i cardiovascular del 20% i del 6%, respectivament, si es van plantar entre 15 i 30 anys abans.

    L’informe està codirigit per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), impulsat per la Fundació “la Caixa”, i el Servei Forestal de l’USDA, dels EUA, i s’ha publicat a la revista científica Environment International.

    Per a l’autor principal de l’estudi i investigador d’ISGlobal, Payam Dadvand, cada cop es troben més evidències que apunten que hi ha una relació entre l’exposició a la natura i una menor mortalitat, però “la majoria d’estudis utilitzen imatges de satèl·lit per estimar l’índex de vegetació, que no distingeix entre els diferents tipus de vegetació i no pot traduir-se directament en intervencions tangibles”.

    Els científics van fer servir un experiment natural que va tenir lloc a la ciutat de Portland entre 1990 i 2019 en el qual Friends of Trees va plantar més de 49.000 arbres als carrers i va registrar on i quan ho van fer. En funció de l’espècie, els arbres tenien entre quatre i vuit anys quan es van plantar.

    Es va estudiar una zona en què viuen prop de 4.000 persones en tres períodes: cinc anys abans, deu anys abans i 15 anys abans, per tal d’obtenir informació sobre morts per causes cardiovasculars, respiratòries o no accidentals, gràcies a les dades obtingudes de l’Autoritat Sanitària d’Oregon.

    Els resultats mostren que els barris on s’havien plantat més arbres les taxes de mortalitat per cada 100.000 persones eren menors, sobretot en els casos dels homes i de les persones de més de 65 anys.

    A mesura que els arbres creixien i es feien més vells, milloraven les dades: quan els arbres s’havien plantat entre 1 i 5 anys abans, la taxa de mortalitat associada era del 15%, i quan s’havien plantat entre 11 i 15 anys era del 30%. Per arribar a aquestes conclusions, l’equip també va tenir en compte factors com els ingressos, l’educació i la composició racial dels barris.

    “Això significa que els arbres més vells estan associats a una més gran disminució de la mortalitat, i que conservar els arbres madurs pot ser especialment important per a la salut pública”, explica ISGlobal en un comunicat, que destaca que “els arbres més grans són millors per absorbir la contaminació de l’aire, moderar les temperatures i reduir el soroll, tres factors relacionats amb l’augment de la mortalitat”.

    El primer autor de l’estudi i membre del Servei Forestal de l’USDA, Geoffrey H.Donovan, remarca que van observar l’efecte “tant als barris verds com als menys verds, la qual cosa suggereix que plantar arbres als carrers beneficia tots dos”.

    Segons les estimacions, el cost de plantació i manteniment és relativament baix: un estudi del 2005 parlava d’entre 13 i 65 euros per unitat, que a xifres del 2022 seria d’entre 19 i 98 euros.

  • Longitudinalitat, la base de l’atenció primària

    L’evidència científica que avala i defensa la longitudinalitat és constant i present en els diversos sistemes sanitaris europeus. És ben sabut que aquesta permet evitar derivacions als serveis d’urgències, la sobremedicació, el sobrediagnòstic i redueix la mortalitat. Qui no vol que la infermera o metge de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé. Per això sabem que la longitudinalitat és un pilar fonamental de l’atenció primària i que per res ha de caure. Defensar-la és defensar la vida, és defensar la promoció de la salut. És defensar un model centrat en la persona des de totes les esferes que puguin afectar-la. És acompanyar, posar la vida primer i la malaltia després.

    Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé

    Qui no voldria que el seu professional de confiança el visités quan la seva fragilitat ja no li permetés desplaçar-se al centre de salut? Quan estigués a casa o a la residència? Quan el final dels seus dies arribés? Quan morir fos una elecció? D’això va la longitudinalitat i només amb un sistema sanitari que vetlli degudament per l’atenció primària i pels seus professionals es podrà permetre el contínuum assistencial.

    Fa temps que la decadència del sistema és existent, i, la Covid-19 ha posat en evidència les arestes d’una sanitat malmesa per anys de retallades, de manca de cura del personal, de condicions laborals indignes i d’una fuita de professionals a l’estranger. Cuidar a qui cuida és quelcom molt fàcil de dir, molt políticament correcte, però difícil de fer i complir.

    Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes, estabilitat i permanència als llocs de treball per poder exercir de forma eficient i amb qualitat. Com es pot vetllar per la cura de la persona quan la càrrega assistencial t’atrapa?

    Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes

    Els sanitaris estan cansats i el sentiment d’abandonament es fa palès en la majoria d’ells. Caldria cuidar-los allà on estiguessin i que els polítics els escoltessin sempre. La sanitat no hauria de ser quelcom d’ús recurrent per a la politització dels debats ni per finalitats electoralistes sinó la priorització dels càrrecs electes, des del criteri i posant-la per sobre dels interessos econòmics. Caldria deixar-se de romanços i bones paraules i enfocar-se en l’important: posar els professionals i els pacients al centre, desjerarquitzar i democratitzar el sistema tot fent-lo participatiu i transparent.

    Cal que les decisions es prenguin des de la consciència de la realitat i no des dels despatxos. Cal que les decisions es prenguin amb la màxima que la vocació no sigui una exigència per al compliment d’objectius irrealitzables. Amb la màxima de dignificar un dret inalienable, un dret de tots i per tots.

  • Les discriminacions socials després de sobreviure a la leucèmia

    Les persones que sobreviuen a la leucèmia o a un limfoma agressiu i que han estat mesos o anys en tractaments demanen no haver de pagar les taxes d’exàmens als quals no han pogut assistir, tenir un retorn a la feina flexible, accedir a productes financers sense limitacions, rebre informació adequada sobre les possibilitats de fertilitat en el futur, i ser ateses per professionals de la psicooncologia durant i després de la malaltia.

    Aquestes són algunes de les conclusions de l’informe ‘Joves i leucèmia: més enllà de sobreviure’ de la Fundació Josep Carreras que s’ha presentat aquest dimarts 22 de novembre a l’Auditori de La Pedrera de la mà de la responsable del Programa d’Experiència del Pacient de l’entitat, Alexandra Carpentier de Changy.

    L’estudi, en què han participat més 400 persones d’entre 18 i 35 anys, s’ha fet juntament amb l’entitat Proyecto Idun i l’agència d’estudis Punto de Fuga per tal de determinar com millorar la qualitat de vida de les persones que han sobreviscut a aquest tipus de càncer a nivell social, familiar i personal.

    Cada any entre 4.000 i 5.000 joves són diagnosticats de leucèmia aguda o d’un limfoma agressiu a Espanya. La meitat ha de deixar els estudis, habitualment durant un any, i després tenen dificultats a nivell físic i de concentració, la qual cosa dificulta el retorn a classe i la relació amb la resta d’alumnes. El 40% de les persones enquestades assegura que ha hagut de pagar les taxes si han perdut una convocatòria d’examen.

    Pel que fa a la feina, el 60% l’ha de deixar durant un temps llarg que pot arribar als dos anys (vint mesos de mitjana). Només la meitat es reincorpora i, de les persones que tornen al mercat laboral, 3 de cada 10 han de canviar de feina o d’horari o d’activitat.

    En l’àmbit bancari i de les assegurances, tenen limitacions per accedir certs productes, com crèdits bancaris o hipoteques, encara que estiguin curats. Així, el 47% assegura haver tingut dificultats a l’hora d’intentar sol·licitar un préstec, el 70% en demanar una assegurança de decessos i el 83% quan intentava accedir a una assegurança de vida.

    Es dona la circumstància, ha emfatitzat Carpentier de Changy, que a la Unió Europea només hi ha tres països que no tenen una regulació específica per blindar l’accés a productes financers de les persones supervivents de càncer: Espanya, Islàndia i Malta.

    Resultats de l’informe ‘Joves i leucèmia’ sobre discriminació financera

    L’estudi recalca que “el problema apareix quan l’asseguradora es nega a tramitar una pòlissa per malaltia o per haver-ne sofert una durant els anys anteriors, com pot ser el cas de les persones que han patit una malaltia oncològica”.

    En qüestió d’habitatge, el 46% ha hagut de canviar de residència per rebre el tractament. “Les ciutats grans són les que acostumen a tenir hospitals de referència i hi ha un flux important de població que ha de mudar-se a una ciutat més gran i més cara”, remarca la responsable de presentar l’estudi. El 23% va haver de canviar de ciutat i el 22% va haver de tornar a casa dels pares.

    A més, 3 de cada 10 persones van tenir problemes per contractar un lloguer. “Prou té amb la seva malaltia, que ha de canviar de ciutat, que és més cara, en què hi ha pisos d’acollida, però que no són suficients per a tota la demanda que hi ha”, subratlla.

    Per això, des de la fundació reclamen facilitats per mantenir els estudis sense haver de tornar a abonar taxes, que el retorn a la feina sigui flexible, que es garanteixi el dret a l’oblit per contractar productes financers i que hi hagi accés a un habitatge social si s’han de desplaçar de ciutat per rebre el tractament.

    La família i les cures

    El segon gran capítol de l’estudi és el dedicat a l’àmbit familiar. Els pares i les mares són els qui majoritàriament assumeixen el rol de cuidador, fins al 88% del total. A més, 7 de cada 10 cuidadors i cuidadores van haver de modificar el seu horari o l’ocupació laboral. “Estem fent un altre cop problema sobre problema”, denuncia Carpentier de Changy.

    En aquest sentit, l’informe recorda: “Són joves d’entre 18 i 35 anys. Rebre ajuda per a les cures bàsiques (vestir-se, dutxar-se, menjar, etc.) els fa sentir que han retrocedit en les seves etapes vitals a ser nens justament quan es començaven a enlairar, i és una cosa molt dura de gestionar emocionalment”. A més, habitualment la persona que cuida tampoc no té formació específica ni suport psicològic.

    Segons l’enquesta, només el 22% va rebre informació adequada sobre possibles efectes del tractament relacionats amb la sexualitat

    Les mateixes dades indiquen que només 2 de cada 10 persones enquestades han rebut informació sobre tractament relacionat amb la sexualitat, i només 1 de cada 4 va fer una congelació d’esperma o d’òvuls. En la majoria dels casos (42%) no es va poder congelar perquè no hi havia temps, però en un 34% no ho van poder fer perquè van conèixer molt tard aquesta possibilitat.

    En aquesta mateixa línia, el doctor mèdic de la fundació, Enric Carreras, ha insistit en el fet que “una cosa és que es pugui fer o no (la congelació), però ha d’estar informat. Poden saber que el tenen guardat i que el poden fer servir. Forma part del tractament”.

    Segons l’enquesta, el 22% va rebre informació adequada sobre possibles efectes del tractament relacionats amb la sexualitat i al 78% li hauria agradat rebre informació adequada sobre aquest tema.

    La principal demanda en l’àmbit familiar és que les persones malaltes i el seu entorn rebin informació sobre quines ajudes tenen dret a rebre i de com tramitar-les.

    Gestió emocional

    El suport emocional en aquests casos esdevé imprescindible, però només la meitat de les persones afectades va rebre ajuda psicològica i, normalment, va ser a nivell privat. Molts pacients declaren que quan van necessitar ajuda va ser després del tractament, un cop han de conviure amb les seqüeles; en concret, 7 de cada 10 persones entrevistades van dir que els hagués agradat tenir més suport després del tractament.

    Segons l’informe, “és especialment en la fase de remissió de la malaltia quan els pacients se senten completament abandonats. Pot ser que la malaltia hagi remès, però no se senten preparats emocionalment per afrontar el que ha de venir. A més, la por a una possible recaiguda els acompanyarà per sempre. Necessiten poder gestionar aquesta por”.

    Durant l’estada hospitalària troben a faltar relacionar-se amb persones de la seva edat, ja que no pertanyen a pediatria, però tampoc al grup de gent gran que hi ha a la unitat d’hematologia d’adults. A més, en la gran majoria de casos, les persones ingressades a l’hospital no reben informació sobre fundacions i associacions que els poden ajudar, i les han de trobar a través de les xarxes socials.

    En representació de les més de 400 persones enquestades, la Yaiza Cumelles ha intervingut durant la presentació de l’estudi. A ella li van diagnosticar un limfoma molt resistent als 21 anys i li van fer un trasplantament de medul·la òssia. Va conviure amb la malaltia fins als 27 anys i, ara, amb 30, confessa que està descobrint totes les seqüeles del càncer: “La part més gran se l’emporta els ulls. Depenc de col·liris que em poso cada hora. Tinc dolor articular, menopausa, cansament… No tots tenim els mateixos tractaments ni tenim les mateixes seqüeles, però compartim les mateixes pors, preocupacions i incertesa davant el futur”.

    Segons la Yaiza, “hem superat una malaltia molt dura, però el que ve després no és molt millor”. Per a ella, llegir l’informe i veure els resultats va significar molt: “M’emociona saber que això canviarà, que això servirà per a alguna cosa. Ja no serà una cosa que comentem entre nosaltres, ‘ah, t’han acomiadat, a mi també’ o ‘ah, no pots tenir fills’”. Supervivents com la Yaiza confien que es faci un pas endavant per a l’eliminació de barreres.

  • Longitudinalitat, visites domiciliàries i bona pràctica

    Com ens recordava recentment Ferran Cordón, cap d’estudis de la unitat docent d’Atenció primària i comunitària de Girona, l’any 1973 J.J. Alpert i Charney van adoptar el terme longitudinalitat per descriure la relació personal en el temps entre un pacient i un metge o equip mèdic, amb independència dels problemes que patís el pacient. Un concepte que l’Institute of Medicine definia com la «relació persistent entre professional i pacient en la qual es tracta la persona del pacient amb tota la seva complexitat, considerant-ne els valors i les preferències».

    I  li devem a la professora de l’escola de Salut Pública de la Universitat Jhons Hopkins Barbara Starfield la seva insistència en la importància del concepte, fent ben palesos els seus efectes benèfics, en reduir significativament la mortalitat d’aquelles poblacions que gaudeixen prou temps d’una atenció  amb aquesta propietat. Entre d’altres coses, probablement, perquè un període prou dilatat de seguiment del pacient  proporciona un coneixement més acurat dels seus problemes de salut i permet a més racionalitzar la utilització dels serveis sanitaris que sovint són fútils i mai del tot innocus.

    Una justificació aquesta que segons el conseller mateix hauria estat mal interpretada. Però sigui com vulgui, la qüestió és que la proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya i, pel que sembla, arreu de molts països considerats desenvolupats, és cada vegada més baixa.

    Una tendència que podria ser conseqüència de les transformacions experimentades per la nostra societat, particularment pel que fa a l’estructura familiar i a les activitats domèstiques. Perquè temps era temps els metges de capçalera visitaven sovint els pacients a casa seva i no només per les urgències.

    La proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya és cada vegada més baixa

    És clar que durant la nit de pedra del franquisme molts dels titulars de les places de metge general de la Seguretat Social rellogaven les visites domiciliàries a col·legues més necessitats. Una pràctica –la de la revenda — que la reforma de l’atenció primària va estroncar, sense incentivar però l’interès del metge de família per aquesta modalitat assistencial.

    Uns actes mèdics que proporcionaven als professionals una informació directa de les condicions de vida dels seus pacients; circumstàncies que, com és sabut i lògic, tenen molta transcendència sobre la pertinença i l’adequació de les prescripcions corresponents.

    És clar, però, que l’actitud dels professionals mateixos també pot jugar un paper a l’hora d’explicar aquesta tendència. Una actitud basada gairebé exclusivament en els factors més biològics de la fisiopatologia, relegant les altres facetes del paradigma bio-psico-social que caracteritza –o hauria de caracteritzar– l’atenció primària i comunitària.

    Actitud que la formació de grau i de postgrau de les titulacions sanitàries, sobretot de medicina, no fomenta. I que la pràctica professional més aviat promou, perquè els responsables polítics i de la gestió no incentiven les intervencions sanitàries modulades per les consideracions de caràcter mental i social que conformen indissociablement la naturalesa humana, la salut i les malalties de la ciutadania.

    Per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient

    Una absència d’estímuls que accentua la influència  dels determinants sociològics i polítics que conformen les nostres societats, on predomina l’individualisme i la demanda de solucions immediates ni que siguin efímeres i superficials. Característiques que més aviat fomenten una enganyosa autonomia dels pacients, mitjançant el consum d’artefactes monitoritzadors de variables biològiques i d’altres fórmules consumistes.

    Una situació que fa que la longitudinalitat, entre d’altres característiques de l’atenció sanitària, sigui enyorada només per una petita part dels professionals. Enyorada autènticament, és clar. Sense menystenir, però, que per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient i no estiguin exposades a precarietats injustificables.

    Ni oblidar tampoc que el paper dels polítics potser hauria de ser comprometre’s  a trobar les millors solucions, facilitant el desenvolupament d’una sanitat més convenient per a protegir i promoure la salut de la població. Propòsit que passa per millorar les condicions de treball dels professionals de l’atenció primària però també per fomentar una bona pràctica sanitària no solament als denominats centres de salut, perquè la salut és conseqüència de molts altres determinants socials.

  • Es comunica bé el món sanitari amb les persones amb discapacitat intel·lectual?

    “La comunicació és una de les coses que ens pot fer sentir més excloses”. Són paraules de la Montse Tarridas, mare d’una noia de 25 anys amb discapacitat intel·lectual arran d’un ictus, que parla sobre la importància d’usar un bon llenguatge en els serveis sanitaris i socials. “A vegades, es dirigeixen a mi com a mare, quan volem que ella sigui més autònoma. Moltes vegades, el metge exclou, quan aquesta persona necessita ser comunicada d’una manera diferent”.

    La Montse Tarridas participa en la jornada ‘Comunicació inclusiva en discapacitat intel·lectual i salut mental’ organitzada pel Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) en el marc del cicle ‘Comunicació i Responsabilitat Social’. Durant l’acte, s’ha posat de manifest la necessitat de formar els i les professionals per ser més conscients de la diversitat de les persones ateses i fer-les més partícips.

    Tarridas, que es membre de l’ Associació en Defensa dels Drets de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual LADD, assegura que és molt freqüent en el món mèdic no preguntar als protagonistes, sinó als familiars, i que sovint els sanitaris tenen dificultats per dirigir-se al col·lectiu directament afectat. “A vegades, és per desconeixement”, reafirma.

    Per part seva, la Rosa Martín (Fundació Aura), que té síndrome de Down, reivindica que la seva vida està formada per moltes altres coses: “Treballo, tinc família, faig tallers…”. Per això, creu que no cal recalcar contínuament que té una discapacitat. “Ja ho sé! No cal sempre dir la paraula”. Considera que sovint es relaciona aquest fet amb la necessitat de tenir algun tipus de suport, quan, en funció de la persona, “no li cal”.

    En Xavier Orno (Dincat), activista i persona amb discapacitat, també opina que els i les professionals han de saber trobar les preguntes per conèixer el motiu de la visita a la consulta i, en el seu cas, sí que agraeix anar acompanyat: “Jo puc entendre el que em diuen, però a vegades no me’n recordo. Per això, ve la meva mare. A vegades, és el familiar qui s’avança a explicar què passa”.

    La Márgara Sedeño (Aprenem Autisme) és mare d’un nen de 10 anys amb autisme i recorda que hi ha diferents graus d’autisme i que els matisos són importants. Per exemple, és important anticipar-se i explicar a la persona què se li farà per disminuïr el seu neguit. D’altra banda, cal tenir present petits detalls, com el fet que hi hagi molta gent a la sala d’espera o que hi hagi molta llum, ja que són factors que generen angoixa.

    “Si utilitzem el llenguatge de manera adequada, correcta, pot ser un element transformador. El contrari pot crear barreres i moltes dificultats”, sosté l’Antonio Serrano (Obertament), activista contra l’estigma de la salut mental. Ell posa en valor que la persona atesa s’ha de sentir a gust amb el professional per obrir-se i dir-li que li passa, i això ho genera que hi hagi un bon clima de comunicació d’igual a igual: “El tracte ha de ser de tu a tu, no d’un professional a una persona més baixa”.

    Ja fa anys que la Jamila Guasch (Obertament) va tenir un problema de salut mental i que li van donar l’alta mèdica. Actualment, té 21 anys, estudia dues carreres i fa una vida autònoma, però encara ara, quan va al metge per un mal de coll, per exemple, i veuen l’historial i la medicació que pren, la tracten de manera diferent i se sent estigmatitzada: “Potser no cal que parlis pausadament, o potser a una altra persona li has de dir a poc a poc perquè ho entengui. Hi haurà persones que ho agrairan i altres que no”.

    Vulneració de drets

    L’experiència d’aquestes sis persones amb els serveis sanitaris exemplifica que, si bé hi ha un canvi de mirada més inclusiva, encara queda camí per recórrer. Així ho han posat de manifest diferents organitzacions socials, com Dincat. Romà Javierre és tècnic i responsable de l’àrea d’accessibilitat de l’entitat, i afirma que no hi ha una única manera d’entendre la discapacitat.

    Javierre parla de tres models: la prescindència, lligada a la religió, que ho veu com un càstig diví i que creu que es pot prescindir d’aquestes persones; el rehabilitador, que ubica la discapacitat en el cos, tracta de rehabilitar les persones a un suposat estat de normalitat i se centra en les limitacions, projectant estereotips; i el social, que posa el focus en la vulneració de drets i la discriminació, denunciant que les persones amb discapacitat es troben amb molts tipus de barreres i prejudicis.

    La diversitat és la normalitat

    Com a responsable de Comunicació de Dincat, Laura Muntada considera que hi ha un acord ampli en el sector per fer servir l’expressió “persones amb discapacitat intel·lectual”, si bé hi ha qui prefereix parlar de “diversitat funcional”. És millor evitar parlar només de “discapacitat” perquè llavors es treu el focus en la “persona”. Tampoc no cal fer servir eufemismes com “persones diferents” o “especials”. A més, en el sector és clar que “no hi ha persones normals, la diversitat és la normalitat”.

    De la mateixa manera, no aporta el llenguatge infantilitzat que parla de “nens” i “nenes” a persones que potser ja tenen 50 anys; ni el paternalisme basat en l’excessiva protecció, ni la mirada assistencial de que són persones que necessiten sempre ajuda. “Hi ha persones que, amb una mica de suport, poden tenir una feina digna”, subratlla.

    Sense etiquetes

    Carlos Alcoba és responsable de Salut Mental i Estigma a l’àmbit laboral d’Obertament. Per a ell, és bàsic creuar la barrera de parlar de “nosaltres” i “vosaltres” diferenciant qui té i qui no té problemes de salut mental: “Hi ha gent que té l’etiqueta de la salut mental, però que la major part de la seva vida no té aquest problema de salut mental”. La clau radica en facilitar que tinguin una vida digna i veure la persona més enllà del diagnòstic.

    Així, hi ha diferents tipus d’estigma, el social, el de l’entorn, el del sistema, el laboral i el de la comunicació. Des d’Obertament treballen per comunicar no a tothom, perquè cadascú té diferents maneres d’entendre un missatge, sinó al públic a què va destinat, sigui en xerrades a escoles o institucionals per adaptar el llenguatge i ser eficaços.

  • La primària resol el 60% de les consultes sobre dermatologia

    Les consultes sobre la pell suposen entre el 5% i el 22% de les visites als Centres d’Atenció Primària (CAP) i el grau de resolució en els ambulatoris és del 60%, segons dades de la Societat Catalana de Medecina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

    En l’actualitat, hi ha noves eines per diagnosticar lesions i patologies cutànies, com el cas de la tele dermatologia. En aquest sentit, la doctora Alba Martínez, membre del grup de Dermatologia de CAMFiC, explica que “hi ha estudis que estimen que més del 70% de totes les persones amb un problema cutani a l’AP podrien ser ateses mitjançant la tele dermatologia, un mètode viable de triatge, que evita desplaçaments innecessaris i que disminueix el temps d’espera, entre altres avantatges”.

    L’entitat argumenta també que el metge Josep Vidal Alaball, membre del grup de Salut Digital, va escriure en la seva tesi que la utilització del servei de tele dermatologia en lloc del presencial suposava un estalvi d’11,4 euros per persona atesa.

    Segons Alaball, el nou servei augmenta la resolució dels equips d’atenció primària, evitant derivacions al servei de dermatologia presencial, i millorant el temps del diagnòstic, sobretot a les zones rurals.

    A més de la tele dermatologia, una altra eina que s’està introduint per millorar el diagnòstic dermatològic és la intel·ligència artificial. La metgessa Anna Escalé, dels grups de Dermatologia i de Salut Digital de la CAMFiC, explica que a la Catalunya Central es va fer un estudi amb 100 persones que van consultar al CAP per una lesió cutània entre juny i octubre del 2021.

    Es van fer fotos anònimes i es van introduir al model ‘Machine Learnint’, donant una llista dels cinc diagnòstics més probables. Segons els resultats, el 92% dels professionals de la primària van considerar-lo d’ajuda per fer el diagnòstic, amb el consegüent plantejament terapèutic. Un 60% dels professionals van considerar-lo d’ajuda en el diagnòstic final de la lesió cutània.