Blog

  • Ivan Camps: “El món no està preparat per a la gent que va en cadira de rodes”

    Fa set anys, a Ivan Camps Rivas li van trobar un cavernoma o malformació vascular a la medul·la i, en extirpar-li, va perdre la mobilitat de les cames. Tenia 35 anys. Mentre feia rehabilitació a l’Institut Guttman de Barcelona, va provar una de les activitats que més li agraden, la natació. Pensava que seria fàcil, sempre havia estat una persona esportista i competitiva, però, un cop a l’aigua, la meitat del cos se li enfonsava i li costava surar.

    La seva monitora, la Maria Folgado, li va explicar com moure’s en l’entorn aquàtic i li va donar alguns consells. L’Ivan recorda que va ser com tornar a aprendre a nedar: “La manera de fer braçades no és la mateixa. Has de respirar menys del que respiraves per agafar una velocitat bastant elevada. Has de compensar els braços per tal que el cos no s’enfonsi”.

    La Maria li va comentar que entrenava persones amb discapacitat al Centre Natació Mataró i el va animar a provar-ho. L’Ivan va preferir acabar primer la rehabilitació, per si millorava, però, en acabar-la, va haver d’adaptar-se a la realitat de la cadira de rodes. “Jo no moc cap de les dues cames, vaig en cadira de rodes tot el dia, per això vaig escollir la natació, perquè era un dels esports en els quals jo no necessitava una cadira de rodes per practicar-lo. Vaig tenir ‘feeling’ amb ella i, després, amb la resta de l’equip”.

    “La natació és com una rehabilitació”

    Actualment, al CN Mataró de natació adaptada hi ha gairebé 30 persones amb capacitats diverses, i han guanyat les últimes quatre edicions del Campionat d’Espanya. L’Ivan entrena dilluns, dimecres, divendres i dissabte. “La natació és com una rehabilitació psicològica”, remarca. “L’ambient que tenim a l’equip és molt bo, és com si estiguessis prenent alguna cosa amb els amics, però estàs practicant esport. Ens ho prenem seriosament, aquí venim a entrenar, no a fer vida social, però ens expliquem les nostres historietes, i està bé”.

    “Ens agrada guanyar”, reconeix, “i no només guanyem el campionat d’Espanya, també la lliga catalana, que són quatre jornades, el campionat de Catalunya d’hivern i el d’estiu… Amb la selecció catalana, quan he anat jo, hem guanyat un parell de vegades i dues més hem quedat segons”. Hi ha guardons individuals i per equips: cada esportista suma punts per al seu equip, i així el CN Mataró ha estat el millor dels últims anys allà on ha competit.

    Ivan Camps Rivas: “Gràcies a l’esport i a la natació, tinc una forma física que em permet fer moltes coses»

    Tot i tenir una trajectòria de primer nivell, el CN Mataró té dificultats per trobar patrocinadors i, sovint, són els nedadors i les nedadores les qui s’han de costejar viatges i manutenció. En el cas del Campionat d’Espanya, però, és el club qui ho paga, o la cooperativa B-Swim, a la qual pertany la Maria Folgado. El neguit de l’equip ara és si podran anar a competir a una trobada internacional a Berlín: “Sense un patrocinador ens ho he de pagar nosaltres, i no sé si tot el món estarà disposat a desemborsar la quantitat”, comenta l’Ivan.

    Precisament, el 3 de desembre se celebra el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una jornada que té com a objectiu sensibilitzar i conscienciar la població en general sobre els drets d’aquestes persones i incloure-les en la vida social, econòmica, política i cultural, suprimint tot tipus de barreres.

    Una adaptació continua

    “Gràcies a l’esport i a la natació, tinc una forma física que em permet fer moltes coses. Per exemple, tinc un hort a casa. El vaig adaptar, amb una mica d’imaginació, i les plantes no estan al terra, sinó a uns 30 centímetres, com si fossin jardineres. A l’estiu, planto tomàquets, pebrots, carbassons, alls, enciams…”

    L’Ivan i la seva família es van haver de canviar de casa. Abans vivien a Mollet del Vallès i ara a Caldes de Montbui, en una planta baixa envoltada d’un terreny pla, però ell no ha volgut adaptar gaire la casa per acostumar-se a les barreres arquitectòniques amb què es troba a l’exterior. En pocs mesos, des que es va començar a trobar malament el juliol del 2014 fins que el van operar el gener del 2015 sabent que tindria efectes secundaris, l’Ivan ha hagut de fer tot un procés per conviure amb una discapacitat.

    L’Ivan ha creat el seu propi hort adaptat a casa

    “Quan vaig sortir de l’operació, em vaig centrar en la recuperació, ni plors ni males cares. Jo pensava que si la meva família em veia destrossat, ho passaria pitjor, i feia veure que estava com sempre, explicant els meus acudits. No em va costar gaire, ja estava mentalitzat”. Abans treballava en una oficina, en una multinacional. Ara no té feina. Es va haver de comprar un cotxe nou i adaptar-lo, i mira de fer una vida el més normalitzada possible: “No et pots quedar al sofà. Jo porto el meu fill a entrenar a futbol tres dies a la setmana, em quedo allà veient-lo i després el porto a casa. Estic força entretingut”.

    Tot i això, el canvi de vida li ha permès conèixer de primera mà que “el món no està preparat per a gent que va en cadira de rodes”. “S’ha millorat des de fa uns anys, sí, ara és millor, però no és suficient. Falta molt, i fins i tot la societat ens ho posa més difícil encara”, afegeix, i posa com a exemple les dificultats que té per aparcar el seu vehicle en una plaça per a persones amb mobilitat reduïda, ja que a diari l’ocupen cotxes de persones que no tenen aquesta condició. “És cada dia des de fa set anys. Fins i tot, hi ha gent que se’t posa ‘xula’ i et diu: ‘Què, tens ganes de problemes?’ Normalment, tu preguntes educadament si tenen la targeta per estacionar allà i et diuen que només són dos minuts o qualsevol excusa, i és molt cansat”.

    L’Ivan viatja sovint per competir amb el seu equip. Tot i que van a hotels amb habitacions adaptades, s’ha trobat amb casos com que la cadira no entra per la porta, o que només hi ha una barra a la banyera, o que hi ha dues escales per accedir a l’habitació. “No sé quins criteris hi ha per dir que un hotel és adaptat”, remarca.

    Entrenament d’alt nivell

    La Maria Folgado és l’entrenadora de l’equip de natació adaptada del CN Mataró i la seleccionadora estatal de la Federació espanyola d’esportistes amb paràlisi cerebral. Ella i altres professionals del món de la natació de competició van decidir crear B-Swim en veure que “no hi havia opcions reals” per a les persones amb discapacitat que volien fer natació. “Hi havia moltes associacions, però qui ho portava, eren voluntaris, o persones que s’hi dedicaven dos o tres dies a la setmana. No hi havia una professionalització. Vèiem que, en la natació adaptada, com que el nivell d’exigència era menor, com que n’hi havia prou amb un voluntari, que no calia que fos un monitor”.

    Per a B-Swing, les persones que fan esport adaptat no només van per entretenir-se una mica i sortir del seu espai habitual. “Jo vinc de l’entrenament d’alt nivell. Ara només em dedico a esportistes amb discapacitat. Des del principi, per a mi, no hi havia diferències. La diferència era l’adaptació per aconseguir l’objectiu de millorar i superar-se. I això ho han de fer en les millors condicions”.

    El CN Mataró de natació adaptada ha guanyat el Campionat d’Espanya en les seves quatre últimes edicions

    L’entrenadora concep l’esport com “un motor de canvi, que ha de ser de qualitat, estructurat i dirigit per professionals. És un dret en igualtat. Jo aplico les mateixes teories i programacions que aplicava amb altres esportistes anteriorment”. El seu mètode d’entrenament consisteix a “fer planificacions, millorar la tècnica, definir l’estil de cada nedador i, després, fer adaptacions. Això no vol dir baixar el nivell d’exigència, jo vull que hi hagi una millora en el rendiment: ser més ràpid, nedar més ràpid, més distància, més distància en menys temps”.

    Autoestima

    Al CN Mataró hi ha persones que necessiten entrenaments diferents, en funció de si només poden moure les cames, els braços o de les dificultats de moviment que tinguin. “És molt exigent pensar com puc fer que millorin, però a nivell personal és molt gratificant, perquè veus unes millores a través de l’esport, i com canvien físicament. D’alguna manera, crec que estic ajudant a canviar la vida a algú amb un impacte directe, i és molt addictiu. Tinc la sensació que el meu temps invertit és útil”.

    Així, recorda esportistes que ara caminen amb menys dificultats o que caminen distàncies més llargues. “Podria explicar mil casos. N’he tingut de molt difícils, i em semblen sorprenents i m’emocionen perquè se’ls ha donat la possibilitat de ser més forts”, indica, tot recordant que entrena des d’infants fins a gent gran.

    La Maria valora els beneficis de la natació per diferents motius: és “alliberador” per a les persones que van en cadira de rodes, i “dona seguretat” perquè no hi ha risc de caure i fer-se mal. A més, hi ha un altre factor: “Tu t’exposes físicament, estàs en banyador, hi ha un procés en què has d’acceptar el teu cos tal com és. Aquesta comunicació no es diu, però tu ho veus, t’estàs exponent i t’estàs empoderant”.

    Falten patrocinadors

    Orgullosa del seu equip, enumera els campionats guanyats en els últims anys. “Tenim sis esportistes en l’equip paralímpic espanyol. És gent de molt nivell”. Tot i això, lamenta la manca d’esponsorització i veure com a vegades no tothom pot anar a competir. “És molt decepcionant. No hi ha prou diners amb el que tenim a l’equip. No podem fer competicions fora perquè és un cost molt gran i a cada competició has de moure cadires de rodes, has de buscar hotels adaptats, és desesperant. La sensació és que a l’esport adaptat no se li dona la mateixa importància que al convencional, continua considerant-se d’una altra categoria”.

    Aquesta esportista d’elit, que ha viatjat arreu del món, afirma que “veus altres països i com es planteja l’esport amb persones amb discapacitat i la repercussió que té, i t’adones que aquí ens queda molt a fer”.

    En aquest sentit, critica la manca de rampes en les instal·lacions, per exemple, o la poca oferta esportiva. “Com menys limitacions posem, més esportistes aniran apareixent. Hi ha moltes persones que volen fer coses i no les fan perquè el que existeix no està adaptat. Una altra de les baralles és la falta de professionals formats, hi ha pocs tècnics formats en esport adaptat, caldria una formació específica a les universitats”.

  • Jordi Ortner, nou director mèdic de l’hospital HM Sant Jordi

     

    El doctor Jordi Ortner ha estat nomenat nou director mèdic de l’Hospital HM Sant Jordi, càrrec que assumeix després de 25 anys de carrera professional vinculada a la gestió sanitària. Ortner serà el responsable de fer efectiu el projecte que HM Hospitales té dissenyat per l’hospital del barri barceloní de Sant Andreu i que culminarà amb l’actualització i ampliació de les instal·lacions, segons ha explicat el grup hospitalari en un comunicat.

    Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 1998, Ortner es va especialitzar en gestió sanitària tot cursant diferents màsters i postgraus, entre ells el Màster en Gestió Sanitària i Serveis Sanitaris de la Universitat de Barcelona (UB), el Programa de Gestió Clínica d’ESADE, el Màster en Gestió i Metodologia de la Qualitat Assistencial Avedis Donabedian i el Programa Avançat de Desenvolupament Directiu per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    Ha treballat més de 20 anys a MC Mutual, on des del 2019 era adjunt a la Direcció de Serveis Mèdics i Assistencials, i assegura que s’incorpora al nou càrrec “amb la voluntat de treballar al màxim per oferir al pacient el millor servei i una atenció de qualitat i altament especialitzada”.

    Per al doctor Ortner, un dels factors més rellevants per acceptar la proposta és poder “treballar de manera transversal amb la resta de centres del Grup a Catalunya i la resta d’Espanya establint les sinergies necessàries per proporcionar al pacient una atenció personalitzada i multidisciplinària. Tenir l’oportunitat de compartir i debatre els casos amb especialistes de tanta experiència, sens dubte, afavoreix el diagnòstic i el tractament de les diferents patologies”.

    Un dels principals reptes que haurà d’afrontar, ha dit, és “consolidar HM Sant Jordi com a hospital de referència a Barcelona i fer efectiu el projecte del nou hospital”. Per això, haurà de liderar i implantar el pla de modernització de les instal·lacions d’HM Sant Jordi que HM Hospitales té dissenyat per a aquest centre.

    HM Hospitales està format per 48 centres assistencials: 21 hospitals, 3 centres integrals d’alta especialització en Oncologia, Cardiologia, Neurociències i 3 centres especialitzats en Medicina de la Reproducció, Salut Ocular i Salut Bucodental, a més de 21 policlíniques. A Barcelona, ​compta amb els centres hospitalaris HM Nou Delfos, HM Sant Jordi, HM Nens i 3 policlíniques.

  • ONUSida: “El món no podrà derrotar la sida mentre es reforci el patriarcat”

    «El món no podrà derrotar la sida mentre es reforci el patriarcat. Hem d’abordar les desigualtats creuades a les quals s’enfronten les dones. En les zones amb una alta càrrega de VIH, les dones sotmeses a la violència de parella s’enfronten a una probabilitat fins a un 50% més gran d’adquirir el VIH”, adverteix la directora executiva d’ONUSida, Winnie Byanyima, amb motiu del Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, l’1 de desembre.

    “A 33 països, entre 2015 i 2021, només el 41% de les dones casades d’entre 15 i 25 anys podien prendre les seves pròpies decisions sobre salut sexual. L’únic full de ruta eficaç per acabar amb la sida, arribar als objectius de desenvolupament sostenible i garantir la salut, els drets i la prosperitat compartida, és un full de ruta feminista. Les organitzacions i moviments pels drets de les dones ja estan en la primera línia realitzant aquesta audaç tasca. Els líders han de donar suport i aprendre d’ells”, sentencia.

    Un total de 38,4 milions de persones a tot el món tenien VIH/sida l’any 2021, un 1,5% més que l’any anterior, en què es van comptabilitzar 37,8 milions, segons les últimes dades d’ONUSida. El 75% de les persones afectades rebien teràpia antiretroviral.

    L’any passat, es van comptabilitzar més de 650.000 morts i un milió de nous casos a tot el planeta. Des que es van registrar els primers casos de VIH el 1981, la pandèmia ha afectat més de 80 milions de persones arreu del món i les morts atribuïdes a la malaltia superen els 40 milions.

    Dones subsaharianes

    Les dones de l’Àfrica subsahariana són les que tenen més risc de contreure el virus, ja que representen el 63% de les noves infeccions per VIH el 2021. Les joves d’entre 15 a 24 anys d’aquesta zona tenen el triple de probabilitats de patir el VIH que els nois d’aquesta mateixa franja d’edat.

    Les xifres de mortalitat infantil són igualment esfereïdores: un 15% de les morts corresponen a menors de 14 anys.

    Tot i les dades alarmants, des del pic del 1997, les noves infeccions per VIH s’han reduït en un 52%; i al tancament de l’any 2021, 28,2 milions de persones tenien accés a la teràpia antiretroviral, una xifra bastant superior als 7,8 milions del 2010.

    VIH i Covid

    Les persones que pateixen el VIH tenen quadres més greus de Covid-19 i el doble de possibilitats de morir, però a mitjans del 2021 la majoria de les persones amb VIH no tenien accés a les vacunes de la Covid-19, comp passa a l’Àfrica subsahariana.

    “Els confinaments i altres restriccions arran de la Covid-19 van interrompre proves de VIH i en molts països van haver fortes caigudes en els diagnòstics i les derivacions per al tractament contra el VIH”, explica ONUSida en un comunicat.

    Una dona rep la vacuna de Pfizer contra la Covid-19 | Pol Rius

    La directora executiva assevera que per acabar amb totes aquestes desigualtats cal “garantir que totes les nostres nenes estiguin a l’escola, segures i fortes; abordar la violència de gènere; donar suport a les organitzacions de dones; promoure les masculinitats sanes per substituir els comportaments nocius que agreugen els riscos per a tots, i garantir que els serveis per als infants que viuen amb el VIH arribin a ells i satisfacin les seves necessitats”, assevera la directora executiva.

    Biyanyima ha posat èmfasi en “despenalitzar les persones que mantenen relacions homosexuals, les professionals del sexe i les consumidores de drogues, i invertir en serveis dirigits per la comunitat que permetin la seva inclusió”.

    L’estigma

    L’estratègia mundial contra la sida 2021-2026 vol desfer el marc de desigualtats i reduir el nombre de contagis i morts, però també treballa contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones amb VIH.

    En aquest sentit, des de l’entitat Stop Sida remarquen que l’aparició del Tractament Antiretroviral de Gran Activitat (TARGA) va evitar la propagació del virus i va millorar la qualitat de vida de les persones infectades. “Aquesta nova generació de tractaments ha aconseguit que el VIH/sida es converteixi en una malaltia crònica, tret al que concerneix els aspectes psicosocials, la discriminació i l’estigma”, segons assenyala en un comunicat preparat per al dia mundial de la malaltia.

    Hi ha diferents investigacions en les vacunes contra la sida, però tal com remarca Stop Sida, “en els últims anys, la rapidesa en la consecució de les vacunes per a la pandèmia de la Covid-19 ha tornat a posar en el debat social la inexistència de vacunes per al VIH/sida i els pocs avenços existents”.

    Amb l’objectiu de lluitar contra l’estigma que pateixen les persones amb el VIH, el ministeri de Sanitat ha posat en marxa la campanya #ViveEnPositivo amb la qual pretén promoure entre la població general actituds de respecte i sensibilització, així com informar del dret a la igualtat d’oportunitats.

    El ministeri remarca que, si bé els avanços mèdics i l’atenció sanitària han millorat l’esperança i qualitat de vida de les persones amb VIH, encara reben un «tracte discriminatori en àmbits com el sanitari, el laboral i en l’accés a prestacions i assegurances».

     

  • Xavier Prats Monné, president del Patronat de la Fundació de l’Hospital de Sant Pau

    El Patronat de la Fundació de Gestió Sanitària de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha nomenat com a president d’aquest patronat  Xavier Prats Monné, qui ha exercit gran part de la seva carrera professional a la Comissió Europea, on va ser director general de salut i seguretat alimentària.

    El nou president va ser nomenat el 29 de novembre, en substitució de Manel Balcells, actual conseller de Salut.

    Monné, nascut a Tarragona, és llicenciat en Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid, i té un postgrau (DEA) en polítiques de desenvolupament econòmic del Centre International des Hautes Études Agronomiques Méditerranéennes (DESS-CIHEAM, Montpellier), i en Estudis Europeus del College of Europe (Bruges, Bèlgica).

    Ha exercit la major part de la seva carrera professional a la Comissió Europea a Brussel·les on, en qualitat de director general de salut i seguretat alimentària (2015-2018), va ser responsable de les polítiques i programes de la Unió Europea en matèria de salut pública i alimentació.

    Així mateix, va ser el representant de la Comissió Europea al Consell de Govern de l’Agència Europea de Medicaments (EMA, Londres), al Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC, Estocolm) i a l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, Parma).

    Anteriorment, a la Comissió Europea també va exercir com a director general d’educació i cultura, responsable de programes de la Unió Europea com ara Erasmus, Marie Curie i Creative Europe, i representant de la Comissió Europea al Consell de Govern de l’Institut Europeu d’Innovació i Tecnologia (EIT, Budapest), una institució creada per la UE amb la missió de reforçar la capacitat d’innovació a Europa.

    Pla estratègic

    Monné s’incorpora al Patronat en ple desenvolupament del nou pla estratègic per reforçar el Sant Pau, i ha mostrat el seu agraïment pel càrrec: “Ara és el moment: no només perquè Sant Pau té una posició de referència en el Sistema Sanitari de Catalunya, sinó també perquè la lliçó que hem après de la pandèmia és la necessitat, la urgència de tenir un sistema sanitari, que sigui fort, que sigui eficaç i que tingui prou recursos. Aquesta és la meva missió, aportar el meu gra de sorra, perquè la missió de Sant Pau es converteixi en realitat i ho faci el més aviat possible», segons ha explicat el centre hospitalari en un comunicat.

    Actualment, és l’assessor especial de Teach For All, una organització global sense ànim de lucre amb seu als Estats Units, present en 60 països, que té per missió ampliar les oportunitats educatives arreu del món, i forma part dels patronats de Teach For All a Europa, Espanya i Bèlgica.

    També és el president del Comitè per a Europa de la King Baudoin Foundation (Bèlgica), l’assessor en salut pública de l’Institut Jacques Delors (París), assessor per a iniciatives estratègiques de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i assessor de la Fundación Conocimiento y Desarrollo (CYD). És conseller d’ASTANOR Ventures, un inversor d’impacte de capital risc centrat en la sostenibilitat dels sistemes alimentaris.

    Prats Monné també forma part del patronat de diverses organitzacions sense ànim de lucre, entre elles Make Mothers Matter (UNESCO), i del Comitè Científic Extern del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). És membre de l’Institut d’Estudis Estratègics de Foment del Treball (IEEF) i del think tank DIKTIO (Atenas).

    L’any 2016 va rebre l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi, que l’Estat espanyol atorga en reconeixement al mèrit en els àmbits de l’educació, la ciència, la cultura i la investigació. Prats Monné és doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili (URV).

  • La infància vulnerada

    Succeeix a casa nostra. No cal anar a cap altre país ni a cap altre continent per trobar infants que viuen de manera molt precària. Aquesta taxa de pobresa infantil i exclusió de més del 32% és insuportable i ho és des de fa molts anys perquè no s’ha aconseguit reduir de manera dràstica. Quan es compara amb altres països europeus, aquest percentatge encara es fa més insuportable de sostenir. La mitjana de la taxa de pobresa i exclusió infantil de la Unió Europea és del 24%, vuit punts per sota. Si ens fixem en les darreres dades de l’Eurostat, actualitzades al setembre, Romania és el primer país de la UE amb més pobresa infantil i exclusió (41%) seguit d’Espanya, Bulgària, Grècia i Itàlia (al voltant del 30%).

    Davant la gravetat, la Comissió Europea va aprovar l’any passat la Garantia Infantil Europea, que té com a objectiu assegurar que totes les nenes i nens tinguin una educació i una assistència sanitària gratuïta, un habitatge digne, una alimentació adequada i un accés gratuït a l’escola bressol. Aquesta Garantia Infantil va acompanyada d’una Estratègia Europea pels Drets de la Infància que s’ha marcat l’ambiciós repte de treure de la pobresa, com a mínim, a 5 milions d’infants per al 2030. De retruc, el Govern espanyol ha aprovat aquest estiu un pla d’acció estatal per implementar aquesta garantia infantil, un full de ruta que guiarà les administracions amb tres eixos clau (lluita contra la pobresa i reforç de la protecció social; la universalització dels drets socials i la promoció de l’equitat territorial, entorns protectors, igualitaris, inclusius i participatius) i que compta amb un finançament de 983 milions d’euros.

    Són passos endavant cap a allò que fa tants anys que reclamem les entitats socials que acompanyem la infància vulnerabilitzada, que és una estratègia integral per abordar aquesta xacra, la mobilització de més recursos i la reorientació de les polítiques d’infància i de suport a les famílies per trencar amb el cercle hereditari perquè la pobresa infantil és la pobresa de les famílies que no poden afrontar una criança digna.

    No tenir cobertes les necessitats més bàsiques és un dels drets vulnerats de la infància catalana, però n’hi ha d’altres que continuen sense ser efectius, tot i estar reconeguts en la legislació internacional, estatal i/o catalana.

    Pel que fa al dret a l’educació, un pilar bàsic, és palpable que les condicions socioeconòmiques marquen el futur de les nenes i nens. Els infants amb més dificultats accedeixen més tard al sistema educatiu i l’abandonen abans. A Catalunya, l’alumnat amb menys recursos econòmics repeteix tres vegades més en comparació amb el que en té més i gairebé el 15% de les noies i nois abandonen prematurament els seus estudis, una xifra que s’ha anat reduint en els últims deu anys, però, que queda molt lluny de la mitjana europea del 9,7%. D’altra banda, l’accés al lleure educatiu no està garantit i això comporta que els infants amb dificultats econòmiques perdin les oportunitats que ofereix per al seu creixement, maduració i socialització.

    No tenir cobertes les necessitats més bàsiques és un dels drets vulnerats de la infància catalana, però n’hi ha d’altres en l’àmbit de l’educació, la salut o la informació

    Un altre dret primordial vulnerat és el de la salut, que no és universal perquè hi ha infants que tenen dificultats per accedir-hi a causa d’una demanda alta o la saturació dels serveis. És especialment preocupant l’evolució de la problemàtica de salut mental en la infància i l’adolescència, agreujada per la pandèmia. El suïcidi és la primera causa de mort prematura entre les persones joves. Un altre repte sanitari que s’ha convertit en una epidèmia global és el de l’obesitat infantil, estretament lligada amb les condicions econòmiques de les llars perquè la prevalença més gran és just en les famílies amb ingressos més baixos. El 34% dels infants atesos a les entitats socials té excés de pes, en línia amb el 33% d’infants d’entre 0 i 14 anys amb obesitat o sobrepès a Catalunya.

    Sobre el dret al bon tracte, recentment s’ha aprovat la Llei Integral de Protecció a la Infància i l’Adolescència enfront de la Violència (LOPIVI) que implica una millor protecció de les nenes, nens i adolescents. Una normativa indispensable tenint en compte que el 28% dels infants pateix violència a la llar i que 1 de cada 3 infants és víctima de ciberassetjament a través de les TIC i/o a les xarxes socials.

    El dret a la protecció també és una assignatura pendent perquè no s’estan garantint plenament els drets dels infants i joves migrats sols que arriben aquí, fugint dels conflictes i la pobresa i amb les expectatives de tenir una vida millor.

    Sobre el dret a la informació, la bretxa digital s’ha convertit en un factor més que contribueix a l’exclusió en especial en col·lectius com les persones amb discapacitat. 7 de cada 10 infants amb discapacitat no utilitza internet per la complexitat del seu ús i 4 de cada 10 no en fan ús del mòbil per la mateixa raó. I pel que fa al dret a la participació, és evident que manquen espais on infants i adolescents puguin co-construir aquesta societat que no podem oblidar que també és seva perquè són la ciutadania del present, no només la del futur, i és ara quan cal escoltar-los i comptar amb la seva opinió i visió de tot allò que els envolta.

    En un moment tan crític com l’actual, cal que la infància sigui una prioritat clara i real. No pot haver-hi progrés ni justícia social si aquesta part important de la població, els nostres infants, no viu amb dignitat i els seus drets continuen sent paper mullat.

  • Fèrria defensa de la primària a la relació continuada amb la persona atesa

    Les paraules del conseller de Salut, Manuel Balcells, segons les quals l’atenció longitudinal formava part d’un paradigma que havia quedat “antic” han aixecar polseguera en tot el sector de la primària, que defensa amb fermesa que conèixer la persona atesa és la base d’un bon servei de salut gràcies a tota la informació i confiança que aporta, més enllà dels coneixements mèdics. Així ho remarquen des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    “La longitudinalitat és una característica de la primària que té efectes positius a la salut de la població, des de la millora del control de patologia crònica fins a la reducció de la mortalitat. Si tens 15 anys el mateix metge, es redueix la mortalitat un 25%”, assegura la Meritxell Sánchez-Amat, presidenta de FoCAP. “Hi ha evidència científica que confirma que el fet que professional i pacient es coneguin des de fa temps fa que l’atenció millori».

    Sánchez-Amat fa referència a un estudi fet a Noruega a 4,5 milions de persones l’any 2021 segons el qual la continuïtat de l’atenció amb un metge o metgessa de capçalera fa va baixar fins a un 30% les taxes de mortalitat, un 28% els ingressos hospitalaris i un 30% les consultes a urgències.

    La presidenta  de FoCAP ho té clar: “El coneixement entre les persones aporta molt, és molt efectiu. Quan el conseller va dir que era un paradigma antic, ho va dir sense dades que ho corroboressin. La longitudinalitat molesta perquè fa que hagis d’organitzar equips en base a ella, i no en base a la contractació o l’organització de l’equip”.

    Sosté que establir el vincle amb les persones que van a la consulta no es fa en un dia i que és especialment important en l’atenció domiciliària. Si bé el conseller es va desdir dies després de les polèmiques declaracions, Sánchez-Amat considera que “ja fa temps que es prenen decisions que atempten contra la longitudinalitat” i posa com a exemples “la creació d’unitats de cures pal·liatives que acaben substituint els equips de referència al final de la vida”.

    Ho relaciona amb la manca de recursos a l’atenció primària per atendre tota la població perquè “ningú ha fet una aposta per la primària ni els seus valors, ni aquesta conselleria ni les anteriors. En el moment en què estàs traient personal de l’atenció primària i pressupostos, l’estàs fent més dèbil en lloc de reforçar-la”.

    Sánchez-Amat ha assenyalat que dies després de la compareixença del 8 de novembre, Balsells va contactar amb la FoCAP i va dir que no s’havia explicat prou bé, però les explicacions no han estat suficients: “Seguim estant en alerta. Va parlar de ‘flexibilitat’. La flexibilitat has de saber molt bé en què l’apliques, has de ser molt curós per no perdre solidesa. Amb la longitudinalitat, és molt fàcil crear invents que se la carreguin sense dir que se l’estan carregant. El més clar és l’atenció domiciliària: als CAP de Les Corts, Casanova i Compte Borrell les metgesses de referència han deixat de fer-la i ho fa un metge que ho ha assumit”.

    La FoCAP ha elaborat un decàleg sobre què cal fer per innovar en la primària i alerta que els canvis no han d’anar en detriment de la qualitat assistencial i de les bones condicions laborals.

    Proximitat i confiança

    Per al president de la CAMFiC, Antoni Sisó, “la longitudinalitat, en primer lloc, salva vides i, en segon lloc, és la relació més eficient que hi ha. És la que permet sostenir el sistema sanitari. Hem d’apel·lar als valors de proximitat, accessibilitat i confiança del metge o metgessa de referència”.

    “La vocació del metge de família és establir el vincle, conèixer el malalt més enllà de la malaltia, perquè el seu context és important. Això és el que evita proves complementàries innecessàries i duplicitats”, afegeix.

    Sisó també considera que, més enllà de les rectificacions, “el conseller té la pilota al seu terrat”. En una reunió recent, CAMFiC li va fer arribar a Balcells el seu malestar i les seves propostes, com augmentar el nombre de professionals i oferir-los un pla d’estabilitat, traspassar algunes tasques hospitalàries a l’atenció primària garantint els recursos necessaris i fer una llei d’Atenció i Salut Comunitària amb l’objectiu d’oferir més garanties a la ciutadania.

    Compareixença del conseller Manel Balcells

    Al CAP Les Corts, en què treballa Sisó, la xifra de nonagenaris s’ha duplicat en 10 anys, i aquesta tendència obliga a replantejar quina atenció es necessita donar des del sistema sanitari en general i des dels ambulatoris en particular.

    Des de CAMFiC, advoquen perquè hi hagi més recerca en l’àmbit de la primària i que totes les universitats tinguin una assignatura de medecina comunitària: “Cal crear estructures docents dins de les universitats, discriminar de forma positiva la recerca de l’atenció primària i instar l’agència de qualitat universitària a crear criteris inclusius i realistes perquè hi hagi metges de família a la universitat”.

    Infermeria de referència

    Des del punt de vista de la infermeria, la presidenta d’AIFiCC, Ester Giménez, també subratlla els estudis realitzats segons els quals “hi ha evidència científica que demostra que, el fet que tu atenguis una persona tota la seva vida, millora la qualitat de vida, allarga la vida a la persona i evita possibles errors”.

    “És la base de l’atenció primària. Coneixes la persona i el seu entorn, i tot té a veure amb la salut, no només de la persona sinó de la família. Moltes vegades no atens només la persona, sinó tres generacions i el coneixement que et dona tot això a l’hora d’abordar els problemes de salut millora molt les cures”.

    Giménez explica que, sovint, amb l’experiència i amb els anys de conèixer la persona atesa, és més fàcil detectar si està bé o no fins i tot abans de preguntar-li. “Des d’infermeria fem seguiment de patologies cròniques, de persones a domicili… Fem molta prevenció, i conèixer la persona i l’entorn social i familiar et dones unes eines i una confiança que fan que la persona t’expliqui moltes coses. Aquesta continuïtat i visió de la persona t’ajuda a veure quines són les actuacions que has de fer perquè siguin més efectives”.

    La infermera reconeix que a AIFiCC tampoc no s’esperaven les afirmacions de Balcells. “Ens va sorprendre molt. No pots dir que una cosa és antiquada quan hi ha evidència científica que millora la cura, que és una forma d’atenció de qualitat i que dona salut. Això ens ha costat molt d’aconseguir i no es pot qüestionar. És la base de l’atenció primària: conèixer la persona i el seu entorn al llarg de la seva vida”.

    Giménez insisteix: “La persona truca al CAP i demana pel metge o metgessa de capçalera, perquè li agrada que sigui la mateixa persona, espera que l’atengui el seu metge. Per molt que en la història clínica estigui tot escrit, hi ha temes que ja els coneixes i és més efectiu”.

    A més, destaca que s’hauria de parlar de l’equip de primària i que als domicilis es desplacen més des de l’àmbit de la infermeria que dels facultatius: “Les persones tenen la infermera de referència igual que tenen una metgessa de referència. Això és important que no sàpiguen per no saturar la metgessa. La infermera de família pot resoldre moltes coses”.

    “Volem cuidar, i ho volem fer bé”

    Són moltes més les veus de professionals que s’han aixecat en els últims dies i setmanes per defensar el model de proximitat durador amb les persones ateses, com el personal d’infermeria del CAP Horta de Barcelona, que en aquest article deien: “Qui no vol que la infermera o metge de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé”.

    També metges i metgesses, ja jubilades o en actiu, defensaven a ultrança aquest model: “Les innovacions han d’estar ben fonamentades i respondre a evidències sòlides en quant als seus efectes positius sobre l’atenció de salut de la ciutadania. Quan es fan afirmacions com les seves de l’altre dia al Parlament, no es contribueix precisament a la innovació, més bé tot el contrari, es genera confusió i s’endarrereix el progrés ja que, en tractar-se d’errades greus, obliguen a esmerçar temps per rectificar-les”, signaven quatre professionals del sector.

    “Per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient i no estiguin exposades a precarietats injustificables”, recordaven dos companys en aquest altre article.

    Des de la Conselleria de Salut, a qui se li ha preguntat sobre el present i futur de la longitudinalitat per a l’elaboració d’aquest reportatge, no hi ha hagut resposta.

  • Com està la sanitat pública en altres comunitats governades pel PP?

    Que l’atenció primària en particular, i la sanitat pública en general, presenta enormes mancances en tota Espanya és ja, a aquestes hores de partit, un tòpic. L’objectivitat de les dades ho constata. Però aquestes mateixes xifres i percentatges també revelen una altra realitat inqüestionable: està pitjor en uns territoris que en uns altres.

    Madrid, amb Isabel Díaz Ayuso al comandament, és l’exemple paradigmàtic de mala praxi, entenent per bona la defensa i la protecció de la sanitat pública. Però, segueixen una política comuna altres comunitats governades pel PP? O la mala gestió s’accentua especialment en la madrilenya, la presidenta de la qual lidera l’ala ideològica més extrema del partit?

    Això és el que diuen les dades, analitzats des d’onze variables, sobre l’estat de la sanitat a Galícia, Castella i Lleó, la Regió de Múrcia i Andalusia. Cap arriba al nivell tan desastrós de Madrid. Però, de les quatre estudiades, és Andalusia la que té unes xifres més negatives, que, en molts casos, s’arrosseguen de les quatre dècades de governs socialistes. No obstant això, el PP no sols no ha millorat la situació, sinó que l’ha empitjorada i ha accelerat el procés privatitzador.

    Castella i Lleó és la que més ben posicionada està en els rànquings, i destaca, principalment, per la despesa sanitària i les ràtios de professionals. Galícia, també en una intensa deriva privatitzadora, és la que menys inverteix en atenció primària després de Madrid (encara que destaca en altres apartats), i Múrcia es manté en un terme mitjà continu, com pot observar-se en aquests gràfics.

    Galícia: la comunitat amb menor inversió en atenció primària després de Madrid

    La inversió sanitària pública en el bastió de l’ara líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, (habitualment denominada despesa) és de 1.755,11 euros per habitant i any, segons les últimes dades de l’INCLASNS (Indicadors Claus Sistema Nacional de Salut). Aquesta xifra és lleugerament superior a la mitjana de tota Espanya (1.701,47) i molt més alta que la de Madrid (1.521,86). Només hi ha cinc comunitats autònomes que inverteixen menys.

    L’atenció primària ha estat la principal pagana d’anys de retallades en sanitat. Galícia, on el PP porta governant des de 2009, és la segona que menys percentatge de la despesa sanitària total dedica a atenció primària, un 11,62%, únicament per darrere de Madrid.

    Quant a la ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants (amb dades del Ministeri de Sanitat actualitzades amb data del 2021), a Galícia és de 3,6. Lleugerament per sobre de la mitjana (3,5) i, com a excepció en aquest cas, inferior a la de Madrid (3,7). Sis territoris estan per sota. És important aclarir que en aquesta estadística es tenen en compte tots els professionals, també els qui exerceixen en la privada.

    Si només es contemplen els metges o metgesses d’atenció primària, Galícia té una ràtio de 0,82 per cada 1.000 pacients, superior a la mitjana de l’Estat (0,76) i amb només quatre comunitats per damunt. Una dada positiva que, no obstant això, xoca amb el fet que el nombre de facultatius hagi disminuït: eren 2.216 el 2009 i 2.206 el 2021. La ràtio, tanmateix, ha augmentat, ja que la població de Galícia ha decrescut: 2.796.089 habitants el 2009 i 2.695.645 el 2021, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    També està ben situada quant a la ràtio de personal mèdic d’atenció especialitzada (2,1), que és més alta que la mitjana (2,02). Set comunitats la tenen millor. Respecte al personal d’infermeria, la ràtio és de 0,7, mentre que la mitjana d’Espanya és de 0,66. De nou és més alta en set territoris.

    Dues estadístiques interessants més per a trobar el nivell qualitatiu de la sanitat són els temps d’espera. A Galícia, el temps d’espera per a una intervenció quirúrgica és de 77 dies. En només dues comunitats (entre elles, Madrid), és inferior. Destaca també la xifra sobre el temps d’espera per a una primera consulta en atenció especialitzada: 56 dies, la quarta amb millors dades.

    Una denúncia habitual en aquells governs autonòmics liderats pels populars és la progressiva privatització de la sanitat. A Galícia, el percentatge de la despesa sanitària que s’empra per a concerts amb la privada és del 4,45%. Està en la meitat de la classificació.

    I dues dades més extretes de l’informe La privatització sanitària de les CA 2022, elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP). La despesa en assegurances privades per càpita a Galícia és de 155 euros a l’any. És el sisè més alt, encara que està per sota de la mitjana (157,29). El percentatge de llits hospitalaris privats sobre el total és del 4,5%, la quarta comunitat que més té.

    Amb aquestes variables, i alguna més, la Federació elabora un rànquing amb el grau de privatització de la sanitat en cada comunitat autònoma. Galícia està en el primer lloc de les quals es considera que tenen un grau intermedi de privatització, i molt prop d’ascendir a la divisió d’“elevat grau de privatització”, on, actualment, es troben Madrid, Catalunya, Balears i Canàries.

    Andalusia: la comunitat amb menor despesa en sanitat pública i pitjor ràtio de professionals de la medicina

    Conegut com a «moderat», en contraposició a Ayuso, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP) és el president d’Andalusia des del 2019, i governa amb majoria absoluta després de les eleccions del 19 de juny del 2022. La situació, per tant, de la sanitat andalusa (per a bé o per a mal), és en gran part imputable als més de 40 anys de govern del PSOE, encara que, com es veurà posteriorment, algunes coses estan canviant per a pitjor.

    La inversió sanitària pública a Andalusia per habitant és de 1.459,43 euros anuals, la més baixa de tota Espanya. Va aconseguir el seu punt inferior el 2014 (1.109,66) i, des de llavors, ha anat augmentant fins a la xifra comentada (referent al 2020). Antagònica és la seva posició respecte a la part de la despesa sanitària que es dedica a atenció primària: és el 17,66%, la que més a Espanya, encara que ha baixat respecte al 2019, quan era del 18,01%.

    Andalusia també està a la cua quant a la ràtio total de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants, que és de 3. La mateixa que a Balears i Canàries.

    La ràtio de professionals mèdics de l’atenció primària ha descendit des del 2019: la que el PP es va trobar era de 0,76 i la del 2021 és de 0,73. La quantitat de facultatius ha augmentat (6.252 el 2019 i 6.262 el 2021), però no en la mateixa proporció que el nombre d’habitants d’Andalusia: 8.414.240 el 2019 i 8.472.407 el 2021.

    Preocupant és la ràtio de professionals d’atenció especialitzada: 1,51, la més baixa de l’Estat. Va caure considerablement de 2018 (1,62) a 2019 (1,47) i ara es tracta de recuperar. A més, té la tercera ràtio més baixa en personal d’infermeria: 0,6, la mateixa que en 2019, i només superior a la de Madrid i Múrcia.

    Una mica millor (encara que no massa) està quant a temps d’espera per a una intervenció quirúrgica (128 dies, la vuitena comunitat amb més demora). I és la quarta amb més espera per a les consultes d’atenció especialitzada (105 dies).

    La despesa dedicada a concerts és del 3,98%, el quart més baix. El que no vol dir que Andalusia no estigui accelerant en el seu procés de privatització de la sanitat: ha pujat 10 llocs en el rànquing entre els dos últims informes de la FADSP. Actualment està, darrere de Galícia, encapçalant el grup de nivell mitjà.

    La despesa per càpita dels andalusos en assegurances sanitàries privades (un paràmetre clau per a saber quantes persones renuncien a la sanitat pública) és de 155 euros anuals (el sisè més alt). I el percentatge de llits privats (sobre el total) és de 10,9%, el tercer, únicament per darrere de Catalunya (39,2%) i Madrid (13,6%).

    Castella i Lleó: la comunitat amb més mèdics d’atenció primària i una de les de major temps d’espera

    El 1987, José María Aznar va inaugurar l’estirp de governs del Partit Popular a Castella i Lleó. Són, per tant, 35 anys amb el PP al capdavant; i ara, a més, amb VOX. La despesa sanitària pública és de 1.936,35 euros per habitant i any, el més alt entre totes les comunitats. De la mateixa manera, el 16,13% es dedica a atenció primària, la segona amb un percentatge més gran, per darrere d’Andalusia.

    La ràtio total de professionals de la medicina és de 4,1, només per darrere d’Aragó i Cantàbria, i igualada amb Navarra. Millor encara és la ràtio d’atenció primària, 1,06, la més alta d’Espanya. No obstant això, és menor que la que tenia el 2010 (1,09), i també ha baixat de manera considerable el nombre de metges (2.670 el 2009 i 2.535 en l’actualitat).

    Està ben situada, d’igual forma, quant a personal mèdic d’atenció especialitzada en la sanitat pública (2,12). Únicament és més alt en sis comunitats. Per a finalitzar l’anàlisi de l’atenció primària, és la tercera amb una ràtio més alta de personal d’infermeria (0,88).

    Pitjor està quant al temps d’espera per a una intervenció (144 dies): el sisè territori amb més demora. L’espera per a una primera consulta d’atenció especialitzada és de 77 dies (en la meitat del rànquing).

    Respecte a la privatització, només el 2,73% de la suma total es destina a concerts (la que menys en tota Espanya). Mentre que la despesa per càpita en assegurances privades és de 137 euros a l’any i el percentatge de llits privats ascendeix al 3,9%. En tots dos casos es troba en els llocs mitjans.

    Amb tot això, segons la FADSP, Castella i Lleó també està en el grup amb un grau intermedi de privatització, encara que lluny d’arribar al nivell elevat.

    Regió de Múrcia: la tercera amb pitjor ràtio de personal d’infermeria

    A la Regió de Múrcia, la inversió en sanitat pública per habitant és de 1.810,34 euros: és la vuitena comunitat amb més despesa i està per sobre de la mitjana espanyola (1.701,47). Destina, d’aquesta xifra total, el 14,86% a atenció primària, la qual cosa la converteix en el cinquè territori amb un percentatge més alt. És superior a la mitjana (13,92%) i també al que dedica Madrid (10,66%).

    Té una ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants del 3,7, igual que la de Madrid i un punt per sobre de Galícia. Octava en el rànquing. Pitjor és la comparació amb la resta pel que fa a professionals de la medicina en l’atenció primària de la sanitat pública: la seva ràtio és de 0,75 (únicament cinc tenen una ràtio menor). A diferència de Galícia i Castella i Lleó, a Múrcia sí ha augmentat la quantitat de facultatius: 1.058 el 2009 i 1.151 el 2021.

    Tampoc surt molt millor parada quant a metges i metgesses d’atenció especialitzada, ja que la seva ràtio és d’1,96 (la quarta més baixa). I pitjor encara està quant a personal d’infermeria: 0,58 per cada 1.000 habitants. Només és pitjor a Balears i Madrid.

    Més ben classificada està Múrcia respecte als temps d’espera per a una intervenció (94 dies): tenen una demora menor a Navarra, Galícia, Madrid i País Basc. En la meitat de la llista es troba respecte al que cal esperar per a una consulta d’atenció especialitzada.

    A Múrcia també hi ha un grau mitjà de privatització de la sanitat. El PP governa la regió des del 1995. Encara que cada vegada està més prop d’una  privatització més alta, ja que ha pujat quatre llocs entre els dos últims informes.

    Està en el centre del rànquing quant al percentatge de la inversió sanitària total que es dedica a concerts: 5,35%. Respecte a la despesa per càpita en assegurances privades és de 95 euros anuals (el tercer més baix d’Espanya) i els llits privats suposen el 3,2% sobre el total (en el centre de la llista).

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • 25.000 metges i metgesses de Catalunya estan cridades a la vaga el 25 i 26 de gener

    El sindicat Metges de Catalunya fa una crida a la vaga als 25.000 facultatius del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT) per als dies 25 i 26 de gener per reclamar millores laborals en el sector, després de mesos d’intentar negociar amb l’administració, segons han explicat en roda de premsa aquest dilluns el secretari general i el president de MC, Xavier Lleonart i Jordi Cruz, respectivament.

    Lleonart i Cruz han destacat que volen posar fre a la davallada del sistema català de salut, un sistema que, asseguren, es troba greument amenaçat per la desafecció de doctors i doctores i per la nul·la capacitat de retenir les noves generacions.

    Des del sindicat, que té més d’11.500 persones afiliades, demanen un “enèsim exercici de responsabilitat” a la Conselleria de Salut i subratllen que donen un ampli temps de negociació per mirar d’arribar a un bon acord que pugui evitar les mobilitzacions. “Estenem per última vegada la mà; no volem arribar a fer aquestes mobilitzacions: volem arribar a una entesa abans, però aquesta entesa ha de passar necessàriament per una millora substancial”, avisa Lleonart.

    Jubilació de 9.000 facultatius

    Un dels problemes més greus que denuncia MC és la falta de professionals mèdics, un factor que es veurà agreujat per la jubilació de 9.000 facultatius a Catalunya en els pròxims deu anys. Consideren que s’ha de fer una bona previsió d’aquest relleu ja i remarquen que només s’aconseguirà si es milloren les condicions laborals i retributives, lluny de la sobrecàrrega actual amb jornades de treball perllongades i baixes retribucions.

    «Davant d’aquests crits d’alerta no hem tingut cap resposta, ni decidida ni concreta, per part de l’administració; tot han estat desitjos de bona voluntat, dir que el que demanem sembla just”, afegeix Lleonart.

    Millores salarials

    La darrera convocatòria de places MIR, ha explicat MC, serveix com a exemple de la manca d’atractiu del sistema. Tot i l’incentiu d’entre 5.000 i 9.000 euros anuals que va oferir Salut perquè els nous residents escollissin les 370 places de medicina familiar i comunitària que oferia Catalunya l’any 2022, 71 van quedar desertes i, després d’un segon procés extraordinari d’adjudicació, 14 places van quedar vacants definitivament. Per al sindicat, “les 50, 60 o 80 visites diàries que fan els metges de família, amb cinc minuts o menys per atendre cada pacient, són la pitjor publicitat de cara a formar nous especialistes”.

    Reclamen un increment retributiu lineal de 10.000 euros anuals al personal facultatiu adjunt i de 7.000 euros anuals per als facultatius residents (MIR), així com un augment de 5.000 euros anuals vinculat a diferents complements. Amb aquestes xifres, s’aproximarien a un salari mèdic mitjà de 55.000 euros a 70.000 euros anuals sense guàrdies. A França, la mitjana és de 88.000 euros; a Alemanya de 165.000 euros i a Bèlgica de 152.000 euros.

    Esgotament dels professionals

    El principal sindicat mèdic de Catalunya alerta que la síndrome de l’esgotament professional o burnout afecta un de cada tres facultatius i la incidència és especialment elevada a l’atenció primària, on el percentatge augmenta entre les metgesses de 31 i 50 anys.

    Argumenta que el darrer estudi sobre la Situació de la Professió Mèdica a Espanya, realitzat a 20.000 facultatius just abans de la pandèmia, assenyala que el 35% dels metges es declara insatisfet amb el seu exercici professional, amb la sobrecàrrega de treball (65,2%) i l’elevat nivell d’exigència (33%) com els principals motius d’insatisfacció. A més, el 56% se senten emocionalment cansats i el 44% té dificultats de conciliació.

  • La Morada de les cures, el feminisme i el comunitari

    Durant la primavera del 2018, dones de diverses generacions, orientacions i identitats sexuals unides per l’activisme feminista i transfeminista a la ciutat de Barcelona, ​​van prendre la decisió de conformar-se com a cooperativa d’habitatge. Va ser l’inici d’un projecte gairebé utòpic que, 4 anys després, pren una forma tangible.

    A Roquetes (Nou Barris), un barri molt castigat per l’increment dels preus del lloguer, ha començat la construcció d’un edifici que acollirà un model residencial comunitari feminista i LGTBIQ+. “Amb la crisi de materials i pujades gairebé veiem paralitzat aquest moment. Però per sort hem pogut continuar endavant. S’estima que es pugui entrar a viure en un any i mig més o menys”, diu Maria Berzosa, sòcia de La Morada des dels seus principis.

    Més enllà d’un edifici

    “Les persones que conformem el grup compartim trajectòria activista les darreres dècades, però, sobretot, ens vincula la necessitat d’accés a un habitatge en condicions i el desig de materialitzar un projecte de convivència amb altres formes d’organització i sosteniment de la vida i els afectes“, explica Berzosa. I és que La Morada és un projecte col·lectiu que sorgeix de la necessitat d’accedir a un model residencial assequible i sostenible en un context d’emergència residencial.

    El punt diferencial amb altres projectes d’habitatge cooperatiu és que La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear. Per tant, l’edifici va més enllà d’una oferta d’habitatge, és una cooperativa comunitària del sosteniment de les cures: “a La Morada ens proposem generar un model comunitari de redistribució de les cures i els afectes més enllà de la imposició única del model familiar i de parella”, diuen des de la iniciativa. Maria Berzosa concreta que, en un nivell material, el projecte suposa la col·lectivització de tasques, acompanyaments, atenció a les necessitats quotidianes d’alimentació i higiene, necessitats físiques i de salut, cura d’animals, criança… i suposa també el respecte a l’autonomia i la necessitat de soledat de cada persona. Més enllà d’això, puntualitza un element important per a les sòcies: “La Morada també és una via d’escapament per sortir de la roda de l’especulació. Aquest solar era un sòl privat que seran habitatges protegits, de HPO (Habitatge de Protecció Oficial)”.

    La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear

    Per dur a terme la xarxa de cures comunitàries i els valors de la iniciativa pròpia, la concepció de l’arquitectura ha estat primordial. El disseny dels espais va en la línia de posar en perill la tradicional construcció d’habitatge concebut per a un model nuclear. S’han prioritzat espais de connexió a través de la vinculació de les cuines entre si a través de grans vidrieres, galeries a cada planta que dirigeixen espais comuns com patis, terrasses, local polivalent i la cuina comunitària. Dins del que anomenen “habitatges privatius”, els dormitoris i espais d’intimitat queden més lluny del que és comú, generant així un diàleg constant entre els espais propis i els col·lectius. A més, a la recerca d’uns valors L’edifici ha estat dissenyat per la cooperativa d’arquitectes Lacol, que han cercat adaptar al màxim possible les necessitats de la iniciativa, l’accessibilitat (per evitar una arquitectura capacitista) i les unitats de convivència a llarg termini.

    Disseny de futurs espais comuns a La Morada | Lacol

    Contra l’ús especulatiu del sòl

    El projecte de La Morada consta de 12 habitatges, els quals explica María Berzosa que estan tots estan ja assignats: “tenim una llista de sòcies expectants que en cas que es quedi lliure algun habitatge tindran possibilitat d’entrar a la cooperativa com a convivent, la cessió d’ús del sòl on es construirà La Morada és per 65 anys”, puntualitza.

    La Morada ajuda a recuperar sòl privat cap a la via cooperativa i contribueix a fer front a l’ús especulatiu del sòl: s’edificarà a un solar buit que va ser comprat del mercat privat per La Dinamo Fundació i que després va cedir a La Morada a través d’una convocatòria oberta. “El tema preus no deixa de ser com una hipoteca tradicional, només que en comptes de demanar-la de manera individual és la cooperativa qui la demana. I per descomptat a banca ètica, en el nostre cas amb Coop57. Quan entres a viure a la cooperativa cal posar una aportació inicial i després hi ha unes quotes mensuals, que encara no estan definides del tot (segurament fins a entrar a viure no en sabrem el preu final). Si en algun moment decideixes deixar la cooperativa, aquesta et torna la teva aportació inicial, però no les aportacions mensuals”, afegeix Berzosa, aclarint a més que necessiten mesures públiques i una important col·laboració publico cooperativa, ja que fins i tot aquests models no són barats, continuen sent molt cars, al mateix preu de mercat.

    Disseny de La Morada | Lacol

    L’exclusió residencial s’acarnissa amb les dones

    “L’actual crisi de l’habitatge també està travessada per les desigualtats de gènere estructurals que situen les dones, i les persones LGTBI, en un lloc de més precarietat, incrementant així les dificultats d’accés a l’habitatge i les situacions de vulnerabilitat”, expliquen les sòcies de La Morada. Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial, publicada per l’INE el mes de juny passat, la bretxa salarial efectiva a Espanya se situa en un 18,7%. Els homes cobren de mitjana uns 5.175 euros anuals més que no pas les dones.

    Des de la fundació Arrels, apunten que a la ciutat de Barcelona un 8% de les 5142 persones en situació de sensellarisme són dones. Concretant-ne més, un 0,3% són dones trans i un 0,3% persones no binàries. Cal destacar que l’afectació diferencial és un element cabdal a l’hora de fer una lectura sobre la situació concreta de les dones cisheterosexuals i LGBTIQ+.

    Sòcies de La Morada al solar on actualment s’han iniciat les obres | Dinamo Fundació

    La Fundació Atenea publicava l’estudi “els processos d’inclusió social des de la perspectiva de gènere”, on a través d’entrevistes a persones en situació de sensellarisme trobava diferències notables en el discurs entre homes i dones. Quan a elles els deien que continuessin la frase “el carrer és…”, alguns dels conceptes més repetits van ser: “molt dura; amb els meus fills/la meva filla; mala vida; passa de tot; és perillosa; em veu tothom; vaig estar un mes; han estat violades; es pateix; sola; són covards; patim insults i homofòbia; més risc; prostitució”. La percepció del perill i la violència patriarcal és transversal a la narrativa de les dones que acaben arribant a aquesta situació, per això, una gran part busquen protecció en albergs o entitats per evitar dormir al carrer.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge, i és que l’Enquesta de Benestar psicològic i exclusió residencial que es publicava a l’estudi “Cuando la casa nos enferma II”, mostra diversos factors que apunten a una precarietat residencial més gran entre les dones: “les persones que no compten amb ascensor al seu edifici són majoritàriament dones (63,9%). El 2,1% de les dones ha arribat a quedar-se sense subministraments energètics (aigua, llum, gas) per problemes econòmics, davant de l’1,6% dels homes; per la qual cosa la pobresa energètica i les seves conseqüències impacten també més les dones. En darrer lloc, el 12,3% de les dones ha tingut alguna plaga a casa seva, davant del 8,9% dels homes”.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge

    L’accés a la propietat és més difícil per a les dones, a la ciutat de Barcelona un 25% viuen en règim de lloguer, xifra més baixa per als homes, que tenen un percentatge més gran d’habitatge en propietat. Un 27,9% dels barcelonins i un 44% de les barcelonines es trobarien en situació de pobresa si s’haguessin de sostenir només amb els seus propis ingressos, segons dades de l’informe “el gènere en xifres” de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta dada és clau per entendre un altre element de discriminació que facilita la feminització de la pobresa, i és que cal tenir en compte que aproximadament 8 de cada 10 llars monomarentals estan encapçalades per dones, segons l’Enquesta de condicions de vida (INE, 2020) ). A més, a Espanya, més de la meitat d’aquestes llars presenten dificultats econòmiques per fer front a despeses imprevistes relacionades amb l’accés a l’habitatge, davant del 35,4% del conjunt de llars a Espanya.

  • Covid-19 persistent i salut mental: estigmes i com superar-nos emocionalment com a espècie

    Un estigma és “causa de mala fama, una marca o un senyal”. Els animals no entenen d’això, semblaria, però les persones i les nostres normes culturals sí. Per què els éssers humans, sent més intel·ligents que els animals, en fem d’estigmes? Per què els necessitem? Per què ens agrada etiquetar les persones segons les seves malalties?

    Fa uns dies, amb els companys i companyes d’un dels grups del que soc part, de covid-19 persistent, fèiem l’exercici de pensar com seria la nostra vida, si la covid-19 persistent, aquesta malaltia nova, definida per l’OMS, l’octubre del 2021 “és la condició que passa en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada per SARS-CoV-2, generalment 3 mesos després de l’inici, amb símptomes que duren almenys 2 mesos i no es poden explicar amb un diagnòstic alternatiu” Com seria la nostra vida, si aquesta malaltia tingués una via de contagi com la SIDA? Us recordeu de la SIDA?

    Moltes persones tenen el virus de la SIDA, o moltes persones són 0 positives, ja quasi ningú en parla. Gràcies a la investigació científica, i per sort, ara tenen un tractament que els hi dona bastanta qualitat de vida, al nostre país, i tenen una esperança de vida millor que en dècades anteriors. Però en el seu moment, als vuitanta i noranta, va haver-hi molt, molt d’estigma amb les persones que s’havien contagiat del virus de la SIDA. La transmissió de la malaltia per via sexual o compartir xeringues (persones que eren addictes a l’heroïna i compartien xeringues). En realitat, la transmissió era i és per via sanguínia, i per relacions sexuals. Explico tot això, per les persones més joves, potser no ho recorden o no ho saben, però va ser dur per a la gent que va patir i pateix la SIDA, i per les seves famílies. Aprofito per recordar que el dia primer de desembre és el dia mundial de la SIDA.

    Acció d’afectats de Covid-19 persistent

    L’estigma era un pes insuportable que s’havia de gestionar. Imagineu les persones malaltes, no només una malaltia que et deixa en la misèria físicament i mentalment, que et canviava la vida, i a més guardar-ho en secret per la por al què diran? O com em miraran? Què pensaran de mi? Allò era i és la SIDA. A sobre de malalts i malaltes amb un desànim al cor profund, en general, perquè altres, la societat humana, havia generat un sentit de culpabilitat, eren assenyalats amb el dit.

    La malaltia de la covid-19 persistent, xerràvem amb els companys i companyes “persis”, com jo dic carinyosament, als qui tenim covid-19 persistent, ves per on, no té aquest estigma. No ens hem contagiat per relacions sexuals, ni per compartir xeringues. Però podria haver passat, si el virus hagués estat diferent… Però el nostre es comporta d’altres formes, sembla, encara no se sap gaire, que ens ha fet, a uns quants a l’organisme. Als altres, rai! Quina sort!

    En el fons, a nosaltres no ens importava això de la forma del contagi, dèiem en aquell xat, perquè el que ens importa és que estem malalts i malaltes i necessitem i volem curar-nos i estar millor. Al final, al xat, sentíem un alleujament, perquè sempre pot ser pitjor. Sentíem que el “pes” de l’estigma, que generava i genera la SIDA, ara per sort molt menys, no el tenim els “persis”.

    Així que l’exercici d’imaginació que fèiem, ens va servir per estar més tranquils. Sempre pot ser pitjor, hi ha situacions de malalties que són pitjors. En aquest exemple, en realitat, parlàvem de la mirada dels altres sobre la nostra malaltia i sobre nosaltres. La mirada dels altres, sí. Com afecta la mirada dels altres a la percepció social d’una malaltia.

    Tota aquesta reflexió, perquè a Catalunya qui més estudia el funcionament en humans de la malaltia de la covid-19 persistent és l’Hospital de Badalona Germans Tries i Pujol, més conegut com Can Ruti. La unitat que investiga la covid-19 persistent és el “Servei de malalties infeccioses de l’Hospital Germans Tries i Pujol”, la mateixa unitat o el mateix departament que estudia i investiga el virus de la SIDA.

    No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria

    La unitat Covid-19 persistent atén persones malaltes, on la llista d’espera és de més d’un any, i on es fan estudis experimentals i es proven tractaments per la cura. Participació de companys i companyes malaltes per trobar com millorar la nostra salut, de forma experimental i desinteressada. Encara no se sap ben bé com funciona o ha funcionat el virus als cossos de les persones que tenim la malaltia, moltes investigacions en marxa a Europa, i poquetes a casa nostra. No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria.

    Així, la nostra, la covid-19 persistent, és una malaltia que té comptabilitzats a les persones més de 200 símptomes (la majoria, en entre 3 i 8 o 10 símptomes per persona), que no se sap com funciona ni per què, i que no se sap si es curarà o no, ni quins medicaments alleugen els símptomes. És una malaltia que la patim moltes més dones que homes, hi ha xifres arreu d’Europa al respecte i els percentatges oscil·len, però sempre majoria dones. Hi ha companyes que estan millor, que estem millor, una evolució positiva amb el pas dels anys i mesos, aquesta és la nostra esperança. No ho sap ningú, ni metgesses, ni científiques, ni malaltes, cap persona sap com curar-la… Tot i això, el que sabem que no sabem és molt, dona molts punts per emmalaltir també de salut mental.

    Tantes incerteses i canvis a la vida que provoca la covid-19 persistent poden generar ansietat, depressió i altres pors, incertesa laboral i professional, incertesa familiar, i tot això pot donar encara menys qualitat de vida a les persones que la patim.

    En general, i diria al 99% poso la mà al foc, ningú elegeix estar malalt. Sigui quina sigui la malaltia o la via de contagi; perdre la salut temporalment o de forma crònica és molt difícil de pair, desagradable. S’han d’equilibrar les pors, aquelles pors que protegeixen i aquelles pors que paralitzen. “Recalculando” que diria el meu tom tom.

    Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú. De la covid-19 persistent no se sap si les persones que la tenim patim de problemes de salut mental, perquè hi ha inflamació cel·lular i el cervell pateix, perquè és un tema de substàncies al cervell que varien i es desequilibren, o perquè és emocional. Potser tot plegat,  o una combinació.

    Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú

    El cervell és un òrgan molt complex, i que dirigeix tot del nostre cos, dirigeix a tota la humanitat diria jo. L’hem de cuidar, cadascú el seu, i entre tots i totes hem de cuidar els cervells de les altres persones del nostre voltant. Sí, totalment sí. I els sistemes de salut públics de qualitat també ens l’han de cuidar, però nosaltres també i molt.

    Perquè al cor, sabem que funciona això o allò. I per al cervell? Què li podem donar per tal que funcioni millor? La veritat que hi ha ingredients que són molt bons per a la salut mental i que no fallen, alguns d’ells: estimar de forma fraterna les persones, somriure a les persones de la nostra comunitat (als familiars i amics se suposa que ja ho fem), tenir un ritme i forma de vida que alleugeri la càrrega emocional dels altres ( en termes de gènere, sí, també sí); descansar bé i el necessari, llegir i escriure a mà, tenir vida social sana i fomentar-la, fer esport adaptat a l’edat i situació, i desenes de coses, i sobretot si hom no està bé demanar ajuda professional perquè ens la cuidin la salut mental, i perquè nosaltres també aprenem a millorar-la i a cuidar-la.

    Necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública

    Nosaltres, els malalts de covid-19 persistent, tenim els nostres grupets d’ajuda mútua i suport emocional al mòbil, per escoltar-nos, per cuidar-nos perquè els símptomes són ben estranys, i de vegades entre nosaltres ens els sabem! Però també necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública, en els casos que així es doni. I l’estem reclamant perquè és un dret, però també necessitem escolta activa dels altres i suport. La majoria ens l’esteu donant. Moltes gràcies.

    Tanmateix, els que no teniu covid-19 persistent, si teniu un problema de salut mental, estigueu sans o tingueu alguna altra malaltia, i heu llegit fins aquí, demana suport al teu voltant, i també pensa si et cal una persona professional i fes el pas. Pots trobar acompanyament, des de la teva predisposició i tenir tractament i anar cap a una millor salut mental. Cuidem-nos sí, i mil vegades sí.