Just Deploy It!

Blog

  • L’Atenció Primària, Vergonya

    Aquest només és un exemple, que conec de prop, del que deu estar passant a la resta de Catalunya.

    D’aquests CAP de Ciutat Vella, recordem les llargues lluites i demandes de professionals i ciutadania del 2018 i 2019. Alguns d’ells ja tenen lloc assignat (excepte Barceloneta) des del 2019 i 2020, però, de moment, de projecte o obres no se’n sap res. Mentre, espantats per la maleïda Pandèmia, el CatSalut va programar i fer, en uns pocs mesos, cinc hospitals satèl·lit per uns 50 milions (varen dir) que no han servit per res més que per posar vacunes. Vergonya. No entenen els que han de prendre aquestes decisions. I no tenen Vergonya de la situació, portem quatre anys. Cal recordar-ho de cara a les eleccions del 2023.

    A més de millorar la qualitat i les condicions laborals de la Primària de manera urgent, que comportarà també un canvi de model i de valors de tot el sistema públic sanitari, passant de només l’atenció a la malaltia ja instaurada, la medicalització no desitjada, la despesa extraordinària en fàrmacs i altes tecnologies, a la prevenció, la promoció de la salut, la salut comunitària, l’atenció sanitària humanitzada (presencial) i de qualitat, sense llistes d’espera, integral, amb el nostre equip de Primària al llarg de la vida i amb les cures biopsicosocials. A més d’això, que no és poc, cal dotar els CAP de les condicions millors en qualitat i comoditat per als seus professionals i ciutadania; per això, també és urgent ressuscitar la vergonya dels centres  aturats.

    El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya

    El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya, una llei que obligui d’una vegada, més enllà de comissions d’experts, plans i programes, a aquest canvi urgent i radical de la Primària i, per tant, també de tot el Sistema Públic de Salut. Farà 45 anys de la conferència d’Alma-Ata sobre Primària i 36 anys de la llei General de Sanitat a Espanya.

    Els pacients han canviat, ara som més vells. El 1976 l’esperança de vida a Catalunya era de 73 anys i avui és de 82 anys: es viuen 9 anys més. Els ciutadans som més exigents i estem més informats. Som menys tolerants al dolor i les incapacitats, demanem més immediatesa, més consumisme i medicalització de la vida, més consciència de la salut com a dret social.

    Epidemiològicament, hem passat de malalties agudes i infeccions a predomini de malalties cròniques que requereixen més tractaments prolongats i cures. A més, hi ha hagut un descens de la mortalitat prematura gràcies a nous tractaments, fent crònics processos que abans mataven. (Aquesta situació s’ha vist alterada per la Pandèmia i agreujada per l’emergència climàtica).

    L’entorn i els coneixements també han canviat, tenim nous instruments d’informació i comunicació molt potents i a l’abast de tothom. Tenim tecnologies de diagnòstic i tractaments molt sofisticades, tasques de salut comunitària, nous fàrmacs, instal·lacions i centres sanitaris molt diversos (ambulatoris, aguts, subaguts, convalescència, llarga estada, pal·liatius, etc.).

    Els professionals també han canviat. S’ha passat del metge de família a la metgessa de Primària, dona, jove (conciliació familiar, maternitat, etc.), que treballa en equip. Ara no tenim només un metge, sinó metgessa, infermera i administrativa de família; tenen més feina, però també són més gent en equip per fer-hi front. Per contra, s’ha perdut reconeixement social, ha augmentat la precarietat laboral, han disminuït els recursos i els professionals estan desenganyats i desesperats per la sobrecàrrega de treball.

    Apa, doncs, posem-nos-hi, que tot està per fer i tot és possible i és urgent. Salvem el Sistema Públic de Salut salvant la Primària com a primer pas i més important.

  • Fins a un 50% de les persones amb una malaltia neurològica pateixen també depressió

    Entre un 30 i un 50% de les persones que tenen una malaltia neurològica pateixen també depressió. Això és molt superior a l’índex de depressió de la població en general, que té una prevalença del 10% al 12% en el cas dels homes i del 20% al 25% entre les dones.

    Aquestes són algunes de les conclusions de l’informe ‘Depressió i Neurologia’ que ha presentat la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) durant la seva LXXIV Reunió Anual celebrada a Sevilla del 15 al 19 de novembre. En ell, destaca que la taxa de depressió en persones que han sobreviscut a un ictus és vuit vegades superior a la població en general, la possibilitat de desenvolupar depressió en epilèpsia és de tres a vuit vegades superior, i la prevalença entre les persones amb migranya és el doble.

    A més, el 65% de les persones amb esclerosi múltiple, el 50% amb Alzheimer, el 40% amb Parkinson i el 80% amb ELA presenten símptomes de depressió en diferents graus.

    Un risc 10 vegades superior de morir per ictus

    El president de la SEN, José Miguel Láinez, assegura que “les malalties neurològiques són la principal causa de discapacitat i la segona causa de mort en el món, i la depressió és una comorbiditat que està present en la majoria d’elles”. “A menor simptomatologia depressiva, millor serà la resposta a certs tractaments i millor serà la percepció que té el pacient neurològic sobre la seva qualitat de vida”, afegeix.

    Roda de premsa de la reunió anual de la SEN

    L’informe demostra que les persones que pateixen malalties neurològiques i depressió tenen un risc fins a 10 vegades més gran de morir per ictus, el doble de risc de desenvolupar una epilèpsia farmacoresistent i un nivell de deteriorament cognitiu més elevat davant malalties com el Parkinson, l’Alzheimer o l’esclerosi múltiple. També fa augmentar la intensitat dels atacs de migranya i els brots d’esclerosi múltiple.

    Suïcidis

    L’estudi posa de manifest la vinculació entre la depressió i la conducta suïcida: en els últims 10 anys, els intents de suïcidi entre les persones que pateixen trastorns neurològics ha passat del 3% a l’11%, sobretot entre les que tenen epilèpsia, esclerosi, migranya, Alzheimer, malaltia de Huntington, ELA o Parkinson.

    “La depressió no sempre es diagnostica en els pacients neurològics d’una manera adequada, perquè les manifestacions clíniques de la depressió en els pacients neurològics poden ser diferents de les habituals i es poden arribar a confondre amb els símptomes de fatiga, alteració de la son, apatia, dèficits cognitius…”, adverteix Láinez.

    A Espanya, el suïcidi és la principal causa de mort violenta, superant des de l’any 2009 les defuncions per accidents de trànsit. La depressió és un clar factor de risc de suïcidi, i pot arribar a augmentar el risc fins a 20 vegades. Segons alerta la SEN, fins a un 15% de les persones amb depressió se suïciden.

    La depressió com a factor de risc

    Així com les persones que pateixen malalties neurològiques o neurodegeneratives tenen més riscos de tenir depressió, a l’inrevés també passa: la depressió és un factor de risc a l’hora de patir ictus, epilèpsia, migranya crònica, Parkinson o Alzheimer.

    En aquest sentit, qui ha patit depressió té el doble de possibilitats de tenir epilèpsia o demència, el triple de desenvolupar Parkinson i una “altíssima possibilitat” de patir la primera crisi de migranya.

    Conclusions de la SEN

    Per tot això, l’informe sosté que “la depressió és un procés que s’observa més freqüentment en persones amb malalties neurològiques que en la població general” i conclou que influeix en l’evolució de les malalties neurològiques i en resposta de les persones als tractaments.

    Tot i la freqüència de la depressió, “no sempre es diagnostica d’una manera adequada” perquè els símptomes es poden confondre amb els de la malaltia neurològica, per la qual cosa “és molt important que els neuròlegs detectin i tractin adequadament la depressió en els pacients neurològics per millorar la seva qualitat de vida”.

  • La comunitat hospitalària ret homenatge al doctor Jordi Mancebo

    Professionals d’hospitals de tot Catalunya han retut homenatge aquest divendres al doctor Jordi Mancebo Cortés, cap de Medicina Intensiva de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

    El metge, considerat un exemple d’excel·lència mèdica, va morir el passat agost als 64 anys per una malaltia oncològica. Durant els moments més durs de la pandèmia sanitària de la Covid-19 va ser una de les veus que va ajudar a entendre la magnitud de la malaltia.

    Els companys i companyes de professió van destacar el seu compromís amb la sanitat pública i la seva capacitat de lideratge i empatia. El doctor Pere Domingo, amb qui va treballar durant més de 40 anys, remarcava d’ell: “Una qualitat destacava en el Jordi per damunt de totes i era la seva insubornable adopció del mètode científic a l’hora d’aplicar les millors decisions per als pacients”.

    “Emotiu i merescut acte d’homenatge al doctor Jordi Mancebo… Gran metge i millor persona! Company, amic i pacient. Humanista amb totes les lletres”, ha escrit a les xarxes la infermera Anna Rovira durant l’homenatge.

    “Gràcies doctor Jordi Mancebo. El teu exemple i legat ens ha fet millors metges i millors persones», ha comentat el pneumòleg Alfons Torrego.

    Mancebo es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1980, i un any després va entrar a l’Hospital de Sant Pau on va fer la seva especialitat com a metge intensivista. Des d’aleshores, havia ocupat diferents càrrecs directius, i des de l’any 2009 era el responsable de Medicina Intensiva.

    En la seva memòria recuperem un reportatge publicat en els pitjors moments de la pandèmia i on Jordi Mancebo explica com els vivien des de l’UCI de Sant Pau.

  • Preacord a l’Hospital de Mataró per augmentar la retribució de les guàrdies mèdiques

    El sindicat Metges de Catalunya (MC) i la direcció del Consorci Sanitari del Maresme (CSdM) han arribat a un preacord aquest divendres per augmentar la retribució de les guàrdies voluntàries dels facultatius a l’Hospital de Mataró, després de la reunió mantinguda dijous, segons han anunciat les dues parts.

    MC ha decidit “aturar temporalment” la protesta iniciada dimecres, quan els metges i metgesses de l’hospital van deixar de fer les guàrdies no obligatòries. Demanaven augmentar el preu de les hores d’atenció continuada per a aquells facultatius que superaven els 45 anys i per a aquells que ja havien fet les 384 hores anuals obligatòries.

    “Davant la negativa del personal facultatiu a fer més hores de guàrdia voluntàries si no es milloraven les retribucions, l’empresa ha acceptat augmentar el preu de les hores extraordinàries d’atenció continuada que, a partir d’ara, s’abonaran entre un 30% i un 50% per sobre del preu de l’hora ordinària de treball”, ha explicat MC en un comunicat.

    El preacord ha estat ratificat per l’assemblea de facultatius del centre mataroní i està previst que se signi formalment la setmana vinent.

    Més reivindicacions

    La resta de reivindicacions de la plantilla, com la regulació dels descansos postguàrdia, la revisió dels horaris de guàrdies i la remuneració per cobrir baixes, permisos o alteracions del calendari es continuaran negociant durant el primer trimestre del 2023.

    El sindicat de metges ha remarcat que ambdues parts hauran d’abordar “la problemàtica de la contractació en precari al servei d’Urgències” per millorar les condicions laborals del personal. “Si no s’assolissin acords en aquests aspectes pendents de negociació, el personal facultatiu no descarta reprendre les mobilitzacions a la primavera”, afegeix.

    Calendari de guàrdies

    Per part seva, el CSdM ha emès una nota informativa segons la qual “els metges que fan guàrdies a l’Hospital de Mataró i la direcció de l’organització han arribat a un preacord aquest matí quan la representació legal dels facultatius ha acceptat la proposta que els va estar presentada ahir”.

    El Consorci ha destacat que s’han acceptat “parcialment” algunes de les demandes formulades pels representants dels facultatius al comitè d’empresa. Concretament, cita la millora de la retribució de les guàrdies o obligatòries “per reconèixer l’esforç addicional que això suposa per als professionals”, si bé fonts del centre no han confirmat de quin increment es tracta.

    Una altra proposta acceptada és que el calendari anual de guàrdies s’elaborarà abans que acabi l’any. “D’aquesta manera, els professionals coneixeran a principi d’any els dies que els toca fer guàrdies la qual cosa afavoreix significativament la conciliació amb la vida personal”, indica la direcció de l’hospital.

     

  • Els dermatòlegs són els sanitaris més ben pagats a Catalunya

    Els dermatòlegs i les dermatòlogues són el perfil sanitari que més guanya a Catalunya i poden arribar a cobrar 120.000 euros anuals si tenen més de deu anys d’experiència. En segon lloc, hi ha la professió de ginecologia, amb un salari de 100.000 euros bruts anuals.

    Són dades de Spring Professional, la consultora de selecció del grup Adecco, que presenta la V Guia Spring Professional del Mercat Laboral per a ‘Healthcare’ i analitza les nou posicions més demandades del sector a Catalunya des del punt de vista salarial i funcional.

    Després de dermatòlegs i ginecòlegs, ser cap de servei és el que està millor pagat, amb fins a 85.000 euros bruts a l’any. Li segueixen la medicina intensivista, la medicina de treball i la traumatologia, amb 70.000 euros, i la direcció d’infermeria, amb 67.000 euros.

    Finalment, la infermeria de ginecologia i obstetrícia amb més de deu anys d’experiència arriba als 40.000 euros i la infermeria d’hospitalització als 37.000 euros anuals.

    686.000 sanitaris

    Les dades del Sistema Nacional de Salut indiquen qui hi ha 686.000 professionals en el sector, dels quals 198.000 són infermers i infermeres i 158.000 són doctors i doctores.

    L’anàlisi destaca que el sector sanitari de titularitat privada representa el 29% de la despesa sanitària i disposa de 441 hospitals (el 56% del total) i de 50.960 llits (el 32%).

    El perfil més demandat és el d’infermer o infermera, especialment en les especialitats d’hospitalització, UCI, maternitat o Treball, i la posició més cotitzada és del de metge o metgessa especialista en dermatologia a causa de l’augment de clíniques estètiques.

  • El càncer més mortífer

    El càncer de pulmó és el més letal de tots: de les 10 milions de defuncions relacionades amb tumors arreu del món, un 18% corresponen a aquesta malaltia. Li segueixen el càncer colorectal (9%), l’hepàtic (8%), el d’estómac (7%) i el de mama (7%).

    Aquest 17 de novembre se celebra el Dia Mundial del Càncer de Pulmó i, segons l’últim informe de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), a Espanya moren prop de 22.000 persones per aquest càncer, de les quals més de 16.600 són homes i més de 5.300 són dones.

    Per gènere, el càncer de pulmó és la primera causa de mort per càncer en el cas dels homes i la segona en el cas de les dones, després del càncer de mama, que provoca unes 6.500 defuncions.

    Si bé la mortalitat per càncer a Espanya ha experimentat un descens en les últimes dècades a causa de les activitats preventives, les campanyes de diagnòstic precoç i les millores terapèutiques, el càncer de pulmó continua augmentant. La primera causa relacionada amb aquesta patologia és el tabaquisme (un 85% dels malalts), però els experts relacionen l’increment del càncer de pulmó amb la contaminació.

    Segons la SEOM, els càncers més freqüents seran els de còlon i recte, amb 43.300 nous casos anuals, els de mama (34.700), pulmó (30.900) i pròstata (30.800). Des del 2019, el càncer de pulmó va passar de ser el quart entre la població femenina a ser el tercer, a causa de l’augment de l’hàbit fumador de la dona a partir dels anys 70.

    “Les incidències dels càncers relacionats amb el tabac són encara molt superiors en els homes. Tot i això, és molt probable que la incidència d’aquests càncers en les dones continuï incrementant-se en els pròxims anys”, explica l’informe.

    Avenços científics

    Però no tot són males notícies. Aquesta setmana s’ha donat a conèixer un estudi d’investigadors del Cima Universitat de Navarra, juntament amb la Universitat Colònia i l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron, segons el qual han aconseguit que els tumors de pulmó resistents a la immunoteràpia responguin al tractament.

    L’equip mèdic ha descobert que el ‘taló d’Aquil·les’ d’aquest tumor estaria en la inhibició d’un tipus de proteïna involucrada en el desenvolupament del tumor que es diu DSTYK.

    L’investigador principal, Luis Montuega, remarca que “prioritzar aquesta nova diana posaria la base per al desenvolupament de fàrmacs i assajos clínics que pot ampliar el percentatge de pacients que es beneficien dels tractaments basats en immunoteràpia”. L’estudi s’ha publicat a la revista científica ‘Journal of Experimental Medicine’.

    L’equip investigador del Cima format per Andrea Pasquier, Mirari Echepare, Karmele Valencia, Luis Montuenga i Álvaro Teijeira

    Segons la investigadora Karmele Valencia, aquest nou estudi demostra que “la proteïna DSTYK és un regulador central de l’autofàgia”, un mecanisme natural de regeneració a nivell cel·lular. “En inhibir aquesta proteïna, el procés d’autofàgia es col·lapsa aconseguint augmentar la sensibilitat de les cèl·lules tumorals a les teràpies basades en la immunitat. Aquest descobriment dona suport a la rellevància d’aquesta proteïna com a diana terapèutica per avançar en els esforços de medecina personalitzada per al tractament del càncer de pulmó”, afegeix.

    El 80% dels casos es diagnostiquen en fase avançada

    Des de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, alerten que el 40% dels pacients diagnosticats de càncer de pulmó avançat no presenten cap símptoma de sospita, i més del 80% dels casos es diagnostiquen en fase avançada o localment avançada, quan ja no hi ha opcions de tractament radical.

    “Implementar programes de cribratge nacionals en càncer de pulmó és cabdal: aquest tumor és el més mortal, supera els de mama, còlon i pròstata junts, i fins al 85% dels casos es diagnostiquen en fase avançada, quan hi ha poques opcions de curació, perquè és un càncer que no dona símptomes clínics. De fet, es calcula que fins a un 40% dels pacients en estadi IV no té cap símptoma, i això dificulta molt el diagnòstic”, afirma doctor Juan Carlos Trujillo, cap clínic del Servei de Cirurgia Toràcica de Sant Pau.

    Si bé el primer factor de risc continua sent el tabaquisme, un 15% dels pacients amb càncer de pulmó no són fumadors i presenten tumors amb alteracions moleculars. Per a la doctora Margarita Majem, metge adjunta del Servei d’Oncologia Mèdica de Sant Pau i vicepresidenta de l’Associació per a la investigació del càncer de pulmó en dones (ICAPEM), “això és molt important, ja que aquestes persones no s’inclouen en els programes de cribratge i és quelcom a tenir present”.

    En aquest sentit, l’Hospital de Sant Pau té un Comitè Molecular que revisa tots els estudis moleculars i defineix el tipus de teràpia dirigida que cal aplicar en cada càncer de pulmó que presenta aquestes alteracions.

    Diversos estudis europeus i nord-americans ja han demostrat que els programes de cribratge redueixen entre un 20% i un 40% la mortalitat per càncer de pulmó i entre un 7 i un 20% la mortalitat global. El doctor Trujillo coordina, juntament amb el doctor Luis Seijo, pneumòleg de la Clínica Universitària de Navarra, un projecte pilot que es diu CASSANDRA (Cancer Screening, Smoking Cessation AND Respiratory Assessment) i que està liderat per la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR).

    CASSANDRA, indica Trujillo, “vol anar de la mà de la prevenció primària i fer un cribratge en càncer de pulmó i aquelles malalties associades al tabaquisme amb la participació de més de 10 societats científiques espanyoles, d’associacions de pacients i de diversos centres assistencials -avui, una vintena d’hospitals procedents de fins a 14 comunitats autònomes, ja s’hi han adherit”.

    Aquest projecte pilot està previst que comenci el primer trimestre del 2023. Contempla un cribratge de càncer de pulmó anual d’àmbit nacional amb tomografia computeritzada a baixes dosis (TCBD), que és la prova indicada per detectar aquest tumor, però també un programa de deshabituació tabàquica. Segons dades de la SEPAR, un 34% de la població espanyola fuma, la mateixa xifra de l’any 1997, si bé hi ha tendències diferents: l’hàbit s’ha reduït en els homes de més de 50 anys, però ha augmentat entre el jovent i les dones.

  • La UIC Barcelona ret homenatge al seu primer rector, el doctor Jordi Cervós

    El Campus Sant Cugat de UIC Barcelona ha acollit aquest 16 de novembre l’acte d’homenatge al doctor Jordi Cervós, primer rector de la Universitat i neuropatòleg de referència internacional, en el primer aniversari de la seva defunció.

    Jordi Cervós i Navarro va morir el 14 de novembre del 2021 als 91 anys, després d’una àmplia trajectòria professional i investigadora en l’àmbit de la neuropatologia. Tenia set doctorats honoris causa, era membre de la Reial Acadèmia de Doctors i havia recollit nombroses distincions i reconeixements, com la Creu de Sant Jordi.

    L’acte ha comptat amb la participació del doctor José Vicente Lafuente, deixeble de Cervós, com a encarregat d’impartir la ponència inaugural. El catedràtic de neurociències en la Universitat del País Basc ha rememorat la producció científica del doctor Cervós centrada en la neuropatologia.

    Per a Lafuente, “el professor Cervós va ser un dels primers neurocientífics a estudiar el paper de la microcirculació en la neuropatologia. Juntament amb el seu equip d’investigadors va aconseguir donar visibilitat i rellevància a aquest camp de la neurologia, realitzant aportacions de gran rellevància a nivell internacional”.

    En el saber trobem molts doctors; professors, uns quants, però mestres hi ha molt pocs

    Lafuente ha posat en valor com li va marcar treballar i conèixer una persona com Cervós, de qui ha destacat els èxits en la investigació de la microvascularització del sistema nerviós central i la microcirculació cerebral.

    Així mateix, ha subratllat el paper de mestre: “En el saber trobem molts doctors; professors, uns quants, però mestres hi ha molt pocs”. “La seva qualitat científica no només el va portar a generar i traslladar coneixement, sinó que juntament amb la seva gran qualitat humana el va convertir en referent i guia de  tots aquells que vam tenir la sort de conèixer-lo i treballar amb ell”, ha afegit.

    Després de la ponència inaugural, ha tingut lloc una taula rodona moderada pel rector emèrit de la UIC Barcelona, el doctor Josep Argemí, en la qual han participat el doctor Vicente Calatayud Maldonado, catedràtic emèrit de Neurocirurgia de la Universitat de Saragossa; el doctor Lluís Giner, degà de la Facultat d’Odontologia de UIC Barcelona, i la doctora Marian Lorente, professora del departament de Medecina de la Universitat de Barcelona. Tots han coincidit en recordar l’optimisme de Cervós, així com la seva exigència i perseverança.

    Per part seva, el rector Alfonso Méndiz ha posat èmfasi el seu estil humà durant la creació de la UIC ara fa 25 anys, a més la vocació de servei i entusiasme, i ha afirmat que el llegat de la universitat i del seu primer rector es basen en la investigació, la internacionalització i la generositat.

    El doctor Argemí dona a la UIC un microscopi Reichert de l’any 1920

    Argemí, que va prendre el relleu a Cervós el 2001, ha donat un microscopi Reichert de l’any 1920, model que també va ser utilitzat per Ramón y Cajal. Aquesta peça se suma a la col·lecció d’objectes històrics de medicina donada també per Argemí i que es pot veure al campus Sant Cugat, on es troba la Facultat de Medecina i Ciències de la Salut. Finalment, s’ha inaugurat una exposició retrospectiva sobre la trajectòria del doctor Cervós.

     

  • Els metges de l’Hospital de Mataró deixen de fer guàrdies

    Els metges i metgesses de l’Hospital de Mataró deixen de fer guàrdies voluntàries des d’aquest 16 de novembre com a protesta per les condicions laborals, ja que no hi ha hagut “cap avanç” amb la direcció del Consorci Sanitari del Maresme (CSdM) i les propostes de millora salarial de la direcció de l’hospital són “mínimes” i “insuficients”, segons expliquen fonts sindicals. Altres centres hospitalaris de Catalunya no descarten seguir l’exemple mataroní.

    La protesta, afirmen des de Metges de Catalunya (MC), “estrictament no és una vaga de guàrdia, sinó que deixem de fer les guàrdies que no hem de fer perquè no són obligatòries”. A l’Hospital de Mataró, els facultatius de menys de 45 anys han de fer 384 hores obligatòries a l’any. Es tracta d’una mesura pactada al centre que millora les condicions del conveni col·lectiu de la sanitat concertada, que estableix que són 499 hores a l’any per a les persones de menys de 50 anys, mentre que les que superin aquesta edat estan exemptes de fer les guàrdies obligatòries però poden fer-les de forma voluntària.

    Pràcticament la totalitat de l’equip mèdic ha fet les guàrdies obligatòries corresponents a aquest any, segons el sindicat. Demanen una millora retributiva per a aquells facultatius que superen els 45 anys i per a aquells que ja han fet les 384 hores anuals obligatòries d’atenció continuada. “No hi ha hagut cap avanç i la proposta de l’empresa no satisfà els facultatius de l’hospital, no arriba al que considerem com a mínim”, remarquen des de MC.

    La segona demanda dels metges i metgesses és que l’endemà d’una guàrdia computi com a jornada laboral treballada i retribuïda. Actualment, el conveni general estableix que el dia postguàrdia s’ha de descansar i, habitualment, el que es fa és que la meitat de la jornada (4 hores) passa a ser permís retribuït i les altres 4 hores es recuperin posteriorment. “És una reclamació històrica que no hagis de deure res, i que el dia següent sigui com un permís retribuït”, expliquen des del sindicat majoritari del sector.

    Continuen les negociacions

    La setmana passada, 80 facultatius de l’hospital, que suposen aproximadament el 80% de les persones que ja han fet les guàrdies obligatòries segons MC, van notificar a la direcció que l’aturada continua endavant des del 16 de novembre. El president de MC i vicepresident del comitè d’empresa, Jordi Cruz, va dir que “això representa una molt àmplia majoria dels metges que fan guàrdies i pot deixar els serveis hospitalaris en quadre”.

    MC i CSdM mantenen obertes les negociacions per intentar arribar a un acord. Fonts del Consorci indiquen que la protesta la segueix “una part” dels professionals i que “la negociació continua oberta perquè les dues parts han mostrat la voluntat de seguir negociant”. Asseguren que “no es tracta d’una vaga” i que “l’atenció tant a urgències com a tota l’activitat programada està garantida: no hi haurà cap intervenció, ni prova ni consulta que es desprogrami els pròxims dies”.

    Des de CSdM, eviten parlar de si hi ha acostaments per evitar la protesta i rebutgen fer declaracions en aquest sentit fins que s’arribi a un acord. A la pregunta de què passarà amb les guàrdies i l’activitat hospitalària si les reunions s’allarguen més enllà dels pròxims dies, la direcció de l’hospital ha indicat: “Ho anirem veient”. “Fins que la negociació no es tanqui, no ens sembla que s’hagi de parlar fora d’aquest àmbit”, afegeix.

    Context

    En paral·lel, MC està duent a terme diferents assemblees als centres sanitaris per tal de posar en comú problemes com la sobrecàrrega dels equips mèdics, l’esgotament dels professionals, la precarietat laboral i les llistes d’espera. No està previst que hi hagi una gran mobilització abans que finalitzi l’any, perquè ara per ara es tracta d’un procés d’escolta i, en cas que es convoqui alguna protesta més multitudinària, seria a partir del  gener del 2023.

    D’altra banda, des del sindicat donen ple suport a la manifestació sanitària convocada diumenge passat a Madrid i la resta de protestes dels companys i companyes per denunciar la manca de personal i el caos que pateixen els sistemes de salut públics. Segons va indicar en un comunicat, la situació “no dista gaire de la de Catalunya, on la sanitat, en general, i el personal facultatiu, en particular, es troben en un moment molt crític arran de la creixent falta de treballadors, l’esgotament físic i mental que acumulen els professionals, les baixes retribucions i la precarietat de la professió, entre altres factors”.

    La situació de l’Hospital de Mataró s’emmarca en el malestar general del sector a Catalunya, i és que diferents moviments, organitzacions i sindicats intensifiquen durant la segona quinzena de novembre les seves mobilitzacions arreu del territori.

    Diverses organitzacions sanitàries intensifiquen les mobilitzacions a Catalunya

    Des de la plataforma Marea Blanca Catalunya remarquen que les circumstàncies són diferents a les de Madrid, per la qual cosa ara per ara no està previst fer un acte reivindicatiu com el dels milers de persones que es van concentrar a la capital espanyola. Sí que hi ha preparades concentracions i accions informatives en els pròxims dies, i han demanat reunions amb el conseller de Sanitat, Manel Balcells, i la directora de l’Institut Català de la Salut, Yolanda Lejardi.

    Diverses fonts del sector consideren que altres centres sanitaris catalans seguiran l’exemple de Mataró. Així, des de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, demanen la reducció d’hores extra, la qual cosa obligaria les direccions a reorganitzar els serveis i contractar més personal: “Iniciem mobilitzacions. A partir de desembre, de l’1 al 7 de cada mes, que ningú faci hores extra, que ningú dobli torns. Aprofitem la nostra força per exigir el que és de justícia”, ha anunciat la Mesa.

    Mobilitzacions de la Mesa Sindical Sanitat de Catalunya

    Des de la Mesa, remarquen que “estem treballant de manera conjunta per portar accions a terme”. “El que exigim no és revolucionari, sinó que volem que el Govern de la Generalitat compleixi amb una moció que es va aprovar a l’abril al Parlament sobre el personal sanitari, però de moment no sembla que hi hagi pretensió de dotar de pressupostos ni de mecanismes perquè el que es va aprovar es materialitzi en fets concrets i tangibles”.

    Integrants de la Mesa han presentat un manifest a la Generalitat en el qual demanen equiparar les condicions laborals i salarials del personal sanitari del sistema públic de salut, això com millorar les ràtios professional-usuària per reduir la càrrega laboral de les professionals, augmentar l’oferta pública de places o destinar el 25% dels pressupostos de salut a l’atenció primària.

    Per això, s’estan organitzant als centres sanitaris catalans perquè “ningú faci hores extra”. “S’estan fent un munt d’hores extraordinàries, s’estan doblant torns, i en certa manera s’està incomplint la llei perquè no estem respectant els descansos de treballadors i treballadores entre jornada i jornada”. Les mateixes fonts remarquen que s’està superant el nombre màxim de 80 hores extraordinàries per any.

    “L’activitat no es pot mantenir gràcies al sobreesforç del personal, a doblar torns, a no conciliar la vida familiar. El que estem demanant als companys i companyes és que no facin hores extra la primera setmana de cada mes”, insisteixen.

  • De la compassió a l’empatia, i a la inversa…

    Parlàvem en un escrit anterior de l’escàs pressupost català en els serveis a les persones. Aquesta infradotació està portant a un deteriorament evident dels serveis públics. És fàcil que les persones afectades en primera línia es puguin sentir abandonades per les administracions i pels seus conciutadans i conciutadanes. Desemparades. Davant situacions particulars o col·lectives, però no generals, viscudes com a injustes, es pot produir un intens sentiment de soledat junt amb la convicció que els valors que prevalen al nostre entorn són insolidaris i egoistes.

    És curiós fixar-nos en la terminologia que emprem en aquestes situacions; les paraules que utilitzem no són casuals. Hi ha tota una història darrere l’ús d’unes, i el desús d’altres. Com a exemple, en relació al que tractem, crec que la paraula “compassió” ha estat toscament substituïda per “empatia”. La primera s’ha desterrat del nostre vocabulari, és fins i tot malsonant, i la segona s’ha prodigat i es prodiga a escrits i discursos d’uns anys cap aquí.

    No són sinònims, encara que els respectius sinònims poden coincidir. Les definicions són clares:

    Empatia: Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb el qual hom es relaciona.

    Compassió: Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri, pena que hom sent davant la desgràcia, els defectes, etc., d’un altre, pietat, commiseració.

    Per a mi, el que les diferencia és el “prendre part” enfront del “comprendre”.

    Deixant de banda que aquesta capacitat i aquest sentiment ens han de portar a actuar per canviar la realitat que ens els provoca, jo crec que a la nostra societat sobra empatia “formal” i manca compassió. No és suficient comprendre el que està passant, hem de sentir el patiment aliè i ens hem de plantejar com alleugerir-lo; des de la més estricta individualitat fins als temes més globals.

    Crec que aquesta necessitat majoritària de sortir impol·luts del patiment que ens envolta, mentre no ens afecti de manera directa, ens porta a comprendre (empatia) el que està passant però no a prendre part del patiment (compassió). El resultat és la sensació d’abandó entre les persones que estan patint en primera persona el pitjor de la situació actual.

    Ens fem nostre el patiment dels desnonats i les desnonades?, de qui busca ferralla i menjar als contenidors?, de qui malviu al carrer?, d’aquelles i aquells que fan cua a unes llistes d’espera sanitàries infinites, patint per la seva vida?, de les professionals de la salut esgotades, que veuen empitjorar les seves condicions laborals i la sanitat pública?, de tants i tantes com s’incorporen dia a dia a les cues de la fam?, dels vells i velles amb pensions insuficients sobre els quals recau l’economia de tota la família?, dels migrants que volten desesperats pel món cercant una societat que els aculli?, de tants i tantes com moren als nostres mars?… Crec que en general, com a societat, no.

    Quan descrivim aquestes realitats, emprar una o una altra paraula té les seves conseqüències. Es va desterrar “compassió” perquè sonava a religió, i era més asèptic, més neutre, utilitzar “empatia”. I crec que és aquesta asèpsia, aquest distanciament, el que fa a la nostra societat més individualista i insolidària.

    No voldria semblar destructiva. Crec que la societat que hem creat i mantenim té altres valors; però aquest de la solidaritat, en tota la seva amplitud i el de la compassió cap a qui pateix, com a col·lectiu o individualment, ens l’hauríem de treballar, també individual i col·lectivament. Si ho aconseguíssim, la nostra lluita per una societat més justa i equitativa seria més profitosa a nivell global i enriquidora en la vessant personal.

  • Alumnat amb autisme: 2 de cada 3 són feliços a l’escola, 1 de cada 10 pateix ‘bullying’

    En els últims anys, la presència a les aules d’alumnat amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) ha anat augmentant de forma molt pronunciada, fins al punt que ja és un fet pràcticament normalitzat. El curs 2020-21, segons l’estudi Situación del alumnado con trastorno del espectro del autismo en España, hi havia un total de 60.198 alumnes amb TEA a tot l’Estat, una xifra que suposa un 216% més que la de fa deu anys i que representa una quarta part del total d’alumnat amb NESE derivada d’una discapacitat. Aquest creixement s’explica, en part, per les millores en l’apartat de detecció.

    Aproximadament el 80% d’aquest alumnat està escolaritzat en centres ordinaris durant l’etapa obligatòria. El 20% restant ho està en centres d’educació especial, on curiosament la presència de les noies és, proporcionalment, més elevada (ja que, en general, tres de cada quatre persones amb TEA són homes). Els autors de l’estudi alerten també sobre el fet que, d’acord amb les dades del Ministeri d’Educació, l’alumnat amb TEA desapareix considerablement en la formació postobligatòria. L’estudi conclou que aquest alumnat “està present, però la seva inclusió encara no és una realitat”.

    Una diapositiva de la presentació de l’estudi

    Felicitat i assetjament

    En l’estudi, realitzat el curs 2020-21, hi han participat 229 nois i noies amb autisme, 442 mares i pares d’alumnes amb autisme i 471 professionals de l’educació, que han contestat una enquesta sobre diverses qüestions relacionades amb aquest alumnat. Moltes d’aquestes preguntes tenien a veure amb la seva situació al centre i destaca el fet que un 70% dels alumnes (dos de cada tres) afirmin que els fa feliç anar a l’escola, en tots els seus aspectes (els companys, la ruta, el pati, els professors, el menjador…).

    En canvi, hi ha una disparitat important quan s’aborda el tema del bullying. Un 12% dels alumnes afirma que n’ha patit, un 6,5% diu que més d’un cop, i un 33,5% diu que “no sap” si els seus companys parlen malament d’ells o els insulten. A la vegada, els professionals de l’educació consideren que la prevalença de l’assetjament escolar entre l’alumnat amb TEA se situa entre el 0,8% i el 9,6%, mentre que només un 40% de les famílies considera que els protocols contra el bullying són útils.

    Dels 299 estudiants que han contestat l’enquesta, només 36 eren noies. Segons María Verde, una de les persones responsables de l’informe, això fa que “calgui prendre alguns resultats amb una certa prudència”. Sobretot, els que tenen a veure amb possibles situacions d’assetjament o violència. I és que el 22% de les noies que han respost comenten que no saben identificar si les obliguen a fer alguna cosa que no volen. Al mateix temps que el 26% no saben si els seus companys es mofen dels seus pits o dels seus genitals.

    Per a l’experta, l’alumnat TEA està doblement exposat a l’assetjament relacional, és a dir, el joc de “ser amics o no”, en el qual aquestes noies i nois no saben si els donen un consell o els prenen el pèl. Per això reafirma que hi ha marge de millora en els centres perquè es parli de “habilitats per a la socialització i identificació d’aquesta mena de situacions” que, en definitiva “ajudarien a tot l’alumnat”. Verde recomana que els centres facin un treball d’incidència des de l’acció tutorial i els departaments d’orientació per donar claus a noies i nois a l’hora d’identificar aquest tipus de situacions. “No sols ajudarien a l’alumnat TEA sinó a tot el grup”, opina.

    Participació i socialització

    Un altre aspecte en el qual se centra l’enquesta és la participació d’aquest alumnat en les activitats de l’escoles, amb dades igualment reveladores. Per exemple, mentre que el 86% de l’alumnat amb TEA que va respondre a l’enquesta assegura que participa en les excursions organitzades pel centre, el 43% assegura passar en solitud els esbarjos. Segons María Verde, una de les persones responsables de l’informe, aquesta situació no té per què ser viscuda com a negativa per part d’aquestes noies i nois, ja que pot ser que sigui buscada. Però sí que posa de manifest una situació bastant comuna, que és les dificultats de socialització.

    Maria Verde explica que aquestes noies i nois tenen dificultats durant “les relacions socials espontànies entre companys”, enfront de les que són estructurades. I l’enquesta ho corrobora. El 86% dels enquestats assegura anar a excursions organitzades pel centre, el 77% va a festes també organitzades i 60% participa en grups de treball. Per contra, el 43% manifesta que durant les estones del pati està sol i només un 14% diu que queda amb companys fora del centre educatiu. La percepció de les famílies i dels professionals sobre aquesta participació és, però, menys optimista.

    Aquestes dificultats podrien millorar-se, entén Verde, amb la realització d’unes certes activitats estructurades en els esbarjos, per exemple, si bé amb una certa prudència perquè “no és natural que aquests temps estiguin dinamitzats per una figura mediadora”, explica. També comenta que, ja que els temps lliures “són moments de tensió que donen lloc a situacions d’aïllaments per a alguns alumnes”, programes com els d’alumnat mediador podrien venir bé, no sols per a aquests alumnes amb TEA, sinó per al conjunt de l’alumnat.

    A les dificultats per a socialitzar en el centre educatiu se sumen les de fer-lo fora de classe. Per Verde, d’això no s’ha de culpabilitzar ningú, ja que pot dependre dels casos. Hi haurà nois i noies que no necessitin socialitzar i per això poden estar més aïllats, encara que també pot succeir el contrari, “que volen socialitzar però no ho fan de manera reeixida perquè la seva manera de fer-ho és poc natural o és massa poc recíproca”, comenta.