Just Deploy It!

Blog

  • ONU: “Escolaritzar en centres especials és una segregació basada en la discapacitat, incompatible amb la Convenció”

    «L’ONU considera que els centres d’educació especial han de desaparèixer. Una qüestió que no compartim”, asseguren fonts del Ministeri d’Educació. «Nosaltres som partidaris que tots aquells pares que optin per la inclusió se’ls garanteixin els seus drets, però creiem que també cal respectar aquells pares que optin per centres d’educació especial».

    Hi ha dues divergències en aquestes afirmacions per part del Ministeri d’Educació que el nou informe de l’ONU assenyala taxativament a les seves conclusions. «El dret a l’educació inclusiva i de qualitat és incompatible amb el manteniment paral·lel de dos sistemes educatius, un de general i un altre d’especial», d’una banda. «La Convenció no reconeix el dret a l’educació especial», sentencia el document. De l’altra: “Els titulars del dret a l’educació inclusiva i de qualitat són les persones amb discapacitat i no pas els seus pares, mares, o altres familiars”.

    “El Comitè constata malgrat tot, que la segregació educativa de les persones amb discapacitat a través de la seva escolarització en centres especials i unitats específiques en aules ordinàries continua estant prevista i vigent a la seva legislació (Lomloe), acceptada per alts Tribunals, promoguda per grups parlamentaris, parlaments i autoritats a nivell de comunitats autònomes, col·lectius de la societat civil, i practicada per les administracions educatives incloent les conselleries i departaments d’educació en comunitats autònomes, autoritats locals i centres educatius”, afirma l’informe en una de les conclusions.

    Fa uns mesos, al desembre, el Tribunal Suprem donava la raó a Rubén Calleja i als seus progenitors. Després de 14 anys de baralla, inclòs un dictamen favorable de l’ONU en el qual es denunciaven les situacions de discriminació i persecució que aquesta família havia viscut per reclamar l’educació inclusiva que garanteix la Convenció, l’alt tribunal exigia que l’Audiència Nacional calculés la indemnització que ha de rebre aquest jove de 21 anys.

    En aquell moment, el seu advocat, Juan Rodríguez Zapatero, assenyalava que «el més important és que la sentència dóna valor jurídic a un dictamen de l’ONU» sobre l’educació inclusiva i de qualitat. El lletrat, un dels especialistes més entesos en la matèria, afirmava que el problema és que Espanya no havia establert cap mecanisme per a que la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat arribés a l’ordenament jurídic. Sota el seu punt de vista, cal una llei orgànica que reculli les obligacions dels poders públics en aquest sentit. “Si firmes un contracte, l’has de complir”, deia, en referència a la Convenció.

    «L’ONU torna a assenyalar i a certificar que Espanya està molt lluny de disposar d’un sistema educatiu inclusiu amb les persones amb discapacitat«, asseguren des del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI). “I que, malgrat la ‘condemna’ al nostre país del 2017, per la vulneració sistemàtica de la Convenció de la Discapacitat en aquest aspecte, gairebé no s’ha fet res per avançar amb determinació i mostrant èxits tangibles. L’educació inclusiva segueix essent un assumpte pendent, fins i tot postergat, a l’agenda política. Els compromisos internacionals en matèria de drets humans exigeixen que s’actuï per posar-nos d’acord amb els paràmetres convencionals. Un pas positiu, previst en la darrera reforma educativa del 2020, que consisteix a adoptar i posar en pràctica un Pla estatal d’Inclusió Educativa fins a l’horitzó del 2030 ha estat oblidat pel Govern i pel Ministeri d’Educació, que no han fet res per la seva materialització, quatre anys després. El CERMI redoblarà la pressió a aquest Departament perquè passi a l’acció, sense excuses”.

    Tanmateix, des de l’Associació de solidaridad comunitària de persones amb diversitat funcional i la inclusió social (Solcom) “creiem que és el moment d’unir forces entre totes aquelles associacions, institucions etc. defensores de l’educació inclusiva, per a sol·licitar al Govern el compliment immediat de tot allò que demana el Comitè, i poder corregir les desigualtats i discriminacions viscudes fins ara per aquest alumnat”. I per això sol·licitaran al Ministeri d’Educació una reunió per exigir canvis i per “corregir les desigualtats i discriminacions viscudes fins ara per aquest alumnat”.

    L’educació especial és segregadora

    L’ONU, en el seu nou informe, és contundent sobre el tema: «L’educació inclusiva (…) no és només un principi general o un estàndard de disseny de polítiques públiques». A més, “l’obligació d’erradicar la discriminació en la legislació (…) no està subjecta a implementació progressiva”, en referència al mandat de la Lomloe d’anar ampliant l’escola inclusiva i reduint, si s’escau, l’escola especial durant la dècada següent després de la implantació de la llei.

    L’informe insisteix que, encara que les persones amb discapacitat necessitin “significatius nivells de suport individualitzat”, aquests no han de ser utilitzats per “segregar-la en una educació especial”. És a dir, aquelles necessitats no poden “justificar la segregació en escoles especials o en unitats específiques en aules ordinàries”.

    El Comitè es mostra preocupat per la situació de l’educació inclusiva a Espanya, més enllà dels esforços legislatius continguts a la Lomloe, així com en altres iniciatives de l’Estat. I ho fa en relació amb allò que succeeix, principalment, en algunes comunitats autònomes i assenyala –sense anomenar-lo– al Partit Popular en les seves conclusions per retreure la seva conducta, entre d’altres temes, pel recurs d’inconstitucionalitat que va presentar contra la Llei d’Educació “al·legant que l’educació especial segregadora era un model educatiu compatible amb l’article 27 de la Constitució espanyola”.

    Aquest organisme de l’ONU mostra la seva preocupació perquè «grups parlamentaris, que l’any 2023 formen part de més de la meitat dels governs autonòmics hagin fet advocacia per l’educació especial» o perquè s’aprovin lleis autonòmiques «que perpetuen l’educació especial segregadora», i assenyala directament la Ley Maestra de Madrid.

    Tot i que assenyala avenços legislatius pel que fa a la inclusió a la Lomloe, el Comitè mostra la seva preocupació pel fet que es mantingui la possibilitat d’escolarització en centres especials i aules específiques en l’educació ordinària, “basant-se en un enfocament biomèdic centrat en les necessitats de l’alumne amb discapacitat, i que es continuï considerant que l’alumnat amb importants requeriments de suport quedi segregat de l’educació ordinària.

    L’informe no només retreu la conducta a l’Executiu central, als autonòmics i a alguns partits polítics amb responsabilitats de govern. També ho fa amb els tribunals. El document parla de la preocupació que sent el Comitè davant de la interpretació que el Tribunal Constitucional fa del dret a l’educació inclusiva com “un principi general del sistema educatiu i no com un dret de les persones amb discapacitat”.

    També retreu a l’Alt Tribunal que assegurés en una sentència que l’escolarització en centres especials era compatible amb la Constitució malgrat que aquesta, a l’article 96, estableix que els tractats internacionals signats per Espanya formen part de l’ordenament jurídic”.

    Avaluacions psicopedagògiques i dictàmens d’escolarització

    Aquest és un altre dels punts que assenyala amb preocupació l’informe de l’ONU. Segons la informació de què disposen, tant les avaluacions com els dictàmens que se’n deriven, “continuen resultant en l’exclusió d’alumnes” en ser derivats a centres especials.

    Per al Comitè, la detecció primerenca de les necessitats de l’alumnat no hauria de justificar la seva escolarització segregada sota l’argument que aquestes necessitats (…) serien més ben ateses per l’educació especial segregadora”.

    L’informe també mostra la seva preocupació perquè «en diferents comunitats autònomes la decisió d’escolarització en centres especials està prevista en diferents baròmetres per als alumnes que presenten altes necessitats de suport» quan, a la Convenció s’estableix que l’Estat part ha d’»adoptar les mesures pertinents (…) per modificar o derogar lleis, reglaments, costums i pràctiques existents que constitueixin discriminació contra les persones amb discapacitat i contravinguin l’article 24”.

    Pla d’educació inclusiva

    Entre les preocupacions de l’informe, el Comitè dedica un apartat a la inacció per part del Ministeri d’Educació de complir amb allò que disposa la Lomloe sobre la redacció d’un Pla d’Educació Inclusiva que en el termini de 10 anys “els centres ordinaris comptin amb recursos necessaris per a poder atendre en les millors condicions l’alumnat amb discapacitat”.

    En aquest sentit es recolza en els informes redactats al seu moment pel CERMI i que apunten, en un primer moment, l’any 2022, la petició al Govern que s’adoptés aquest pla. Un any després, aquesta petició es va reiterar i, com recull el Comitè de l’ONU, al document elaborat l’any 2023 es mostrava la “preocupació per informació disponible que indicava que no es desenvoluparia el pla integral, sinó que es desenvoluparien programes a càrrec de les comunitats autònomes”.

    «Preocupa al Comitè la dilació en l’adopció del Pla integral», assegura el document, alhora que recorda que aquest pla s’ha d’ajustar a la Convenció.

    L’informe del Comitè també parla d’altres qüestions com l’augment de la inversió pública en la creació i l’escolarització en centres d’educació especial, així com en les dificultats que té l’alumnat amb discapacitat per titular-se en secundària i continuar els seus estudis més enllà de l’etapa obligatòria.

    O sobre el fet que els subjectes del dret a l’educació inclusiva de qualitat són les noies i nois amb discapacitat i no les seves mares, pares o familiars, encara que aquests tinguin una responsabilitat important en el seu benestar.

  • Un estudi associa menys capacitat d’atenció en infants amb contaminació vinculada al trànsit

    Entre els elements externs a una mare gestant que influeixen en el desenvolupament del fetus hi ha la contaminació atmosfèrica. Actualment, ja hi ha evidència científica sobre un impacte negatiu en la salut dels nadons. I un recent estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) relaciona l’exposició al diòxid de nitrogen durant els dos primers anys de vida (NO2, contaminant procedent sobretot de les emissions del trànsit) amb una menor capacitat d’atenció en nens i nenes de 4 a 8 anys, especialment en els nens.

    Segons explica Anne-Claire Binter, una de les autores de l’estudi i investigadora post-doctoral a ISGlobal, “la part del cervell responsable de les funcions executives, el còrtex prefrontal, es desenvolupa lentament i va madurant durant l’embaràs i la infància. Això el fa vulnerable a l’exposició a la contaminació atmosfèrica, que s’ha vinculat en estudis amb animals a inflamació, estrès oxidatiu i la deterioració del metabolisme energètic en el cervell”.

    L’estudi d’ara, en concret, associa una major exposició al NO2 a una pitjor capacitat d’atenció en nens i nenes de 4 a 6 anys. Els resultats, que han estat publicats a la revista Environment International, també recullen que hi ha una major susceptibilitat a aquest contaminant en el segon any de vida. I aquesta associació va persistir en les edats de 6 a 8 anys només en els nens, no en les nenes, amb un període de susceptibilitat al NO2 una mica major en l’etapa que va del naixement fins als dos anys.

    Anne-Claire Binter explica que «en els nois, l’associació entre l’exposició al NO2 i la funció atencional pot durar més temps perquè els seus cervells maduren més lentament, la qual cosa podria fer-los més vulnerables». Per entendre-ho millor –afegeixen els autors de l’estudi–, s’hauria de fer un seguiment de les persones per veure com l’edat i el sexe afecten la relació entre la contaminació atmosfèrica i la capacitat d’atenció, especialment en els grups de major edat. La funció atencional, tal com afirmen els especialistes, és crucial per al desenvolupament de les funcions executives del cervell, que gestionen i controlen les accions, els pensaments i les emocions per aconseguir un objectiu o propòsit.

    1700 mares

    Les dades que l’equip investigador va utilitzar pertanyen a 1.703 mares i els seus fills i filles, pertanyents a les cohorts de naixement del Projecte INMA en quatre regions espanyoles. El Projecte INMA és una iniciativa d’investigació que té l’objectiu d’estudiar el paper dels contaminants ambientals durant l’embaràs i l’inici de la vida, i els seus efectes en el creixement i desenvolupament infantil.

    En aquest estudi sobre contaminació i capacitat d’atenció dels infants, es va procedir a partir de l’adreça de residència de les mares i nens i nenes estudiades. L’equip va estimar l’exposició diària al NO2 durant l’embaràs i els primers 6 anys de la infància. Paral·lelament, es van avaluar la funció atencional (la capacitat de triar a què parar atenció i què ignorar) als 4-6 anys i als 6-8 anys, i la memòria de treball (la capacitat de retenir temporalment la informació) als 6-8 anys, utilitzant proves informatitzades validades.

    La informació que es desprèn d’aquest estudi, doncs, porta a pensar que «la primera infància, fins als dos anys, sembla un període rellevant per aplicar mesures preventives», segons afirma Binter. «Fins i tot un petit efecte a nivell individual de nivells relativament baixos d’exposició, com en aquest estudi, pot tenir grans conseqüències en l’àmbit poblacional. L’exposició a la contaminació atmosfèrica relacionada amb el trànsit és, per tant, determinant per a la salut de les generacions futures”, afegeix.

    Aquesta recerca afina més resultats d’un treball d’investigació anterior sobre l’exposició al NO2 durant l’embaràs i la infància i el deteriorament de la funció atencional en nens i nenes de 4-5 anys. El present estudi ha anat més enllà i concreta que una major exposició al NO2 entre els 1,3 i 1,6 anys d’edat es va associar amb un major error estàndard del temps de reacció a un estímul en la prova de funció atencional als 4-6 anys d’edat. Aquest és un indicador de la consistència de la velocitat de resposta. També s’ha vist ara que una major exposició al NO2 entre 1,5 i 2,2 anys d’edat es va associar amb un major nombre d’errors d’omissió. I igualment s’ha pogut precisar que una major exposició al NO2 entre els 0,3 i els 2,2 anys es va associar amb un major error estàndard del temps de reacció als 6-8 anys només en els nens. Però no es van trobar associacions entre una major exposició al NO2 i la memòria de treball en nens i nenes de 6 a 8 anys.

  • “Sephora Kids”, una apologia viral de la cosmetorèxia prematura

    “Sephora Kids”, una apologia viral de la cosmetorèxia prematura

    En els darrers temps, la cura de la pell ha esdevingut gairebé compulsiva: sèrum d’àcid hialurònic, de vitamina C, essències, tònics, exfoliants, retinol… El fenomen skincare s’ha estès per totes les capes de la societat, arribant fins i tot a les més joves: nenes menors de 12 anys, que han esdevingut consumidores de productes de cura facial, maquillatge i bellesa. Són conegudes com a “Sephora Kids” ―en al·lusió a la famosa botiga de cosmètics― i són tendència a les xarxes, especialment a Tik Tok.

    El risc de caure en la cosmetorèxia

    Els infants solen imitar els adults, i és comú que facin servir maquillatge i productes cosmètics com a part del seu joc de curiositat i imitació. Les “Sephora Kids”, però, van més enllà de la imitació. No són menors que accedeixen a contingut d’influencers adultes que mostren les seves rutines de cura; es tracta de nenes menors de 12 anys que protagonitzen vídeos virals en què arrasen les prestatgeries de botigues de cosmètics, en ressenyen productes i mostren com utilitzar-los.

    El problema rau en el fet que aquestes rutines de cura de la pell i l’ús de productes cosmètics poden excedir les necessitats de les nenes, i això els pot provocar problemes dermatològics a llarg termini. L’exposició indiscriminada a ingredients actius com ara el retinol i els alfa hidroxiàcids, comuns en productes antiedat però inadequats per a menors, pot ser perjudicial segons el centre mèdic Idermic. A més, l’ús de productes que contenen disruptors endocrins o que són molt oclusius per a pells propenses a l’acnè pot empitjorar problemes dermatològics existents.

    L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) adverteix que el risc no només està en com els productes afecten la pell de les nenes en creixement, sinó també en el risc de desenvolupar cosmetorèxia, una obsessió per adquirir i utilitzar una varietat de productes cosmètics impulsada per la recerca de la perfecció estètica promoguda a les xarxes socials i altres mitjans, segons Idermic.

    Conchita Sisí, directora de la clínica Salud en Mente, assenyala que la sobreexposició de les nenes a les xarxes socials és un desencadenant clau, ja que “el consum desenfrenat d’aquest tipus de contingut les porta a crear ideals de bellesa poc realistes i a seguir rutines de cura de la pell i maquillatge inadequades per a la seva edat”.

    La restricció de l’accés de menors a xarxes, al punt de mira

    Tot i que l’edat mínima per registrar-se a TikTok és de 13 anys, i a Instagram de 14, és comú veure en aquestes plataformes infants menors de 12 anys liderant la tendència “Sephora Kids”. En molts casos, són els mateixos pares els qui permeten o, fins i tot, encoratgen els seus fills a fer servir aquestes xarxes socials, a través del que es coneix com a sharenting, que es dona quan els pares publiquen activament sobre els seus fills en xarxes socials.

    Més enllà de la mercantilització de la infància per part dels mateixos progenitors ―vegeu els casos d’infants influencers de joguines―, una investigació de The Guardian ha demostrat que els menors de 13 anys poden evadir fàcilment els protocols d’accés i crear un compte a TikTok. I, a més, no els el tancaran: el truc és tan senzill com marcar que està essent gestionat pels pares.

    Prohibir o regular?

    En alguns països europeus, com ara Suècia, ja s’estan implementant restriccions d’edat per comprar cosmètics. L’objectiu és desincentivar el consum entre els infants i controlar-ne l’ús prematur. A més, el Reglament de Serveis Digitals europeu exigeix ​​que les plataformes siguin responsables del benestar mental dels menors. Tot i això, TikTok ha enfrontat problemes amb els reguladors, com ara una multa de 345 milions d’euros imposada per la UE a finals del 2023 per incomplir la llei de protecció de dades de menors.

    Pel que fa a l’ús diari de les xarxes socials per part dels menors, sorgeix el debat sobre si s’haurien de prohibir o regular. La psicòloga Conchita Sisí suggereix un enfocament que involucri els pares de manera contínua. Tot i que la prohibició podria semblar l’opció més fàcil per als adults, la solució és orientar l’ús de manera positiva, parant atenció i exercint un control parental curós sobre les xarxes socials.

  • Usar pantalles abans d’anar a dormir augmenta el risc d’obesitat infantil

    Usar pantalles abans d’anar a dormir augmenta el risc d’obesitat infantil

    La combinació d’anar-se’n a dormir després de les deu de la nit i, abans, exposar-se durant més de trenta minuts a pantalles, com ara tauleta, mòbil, ordinador o televisió, s’associa amb un risc més alt d’obesitat i menys adherència a la dieta mediterrània en la població infantil, segons un nou estudi de la Universitat de Barcelona (UB).

    El treball, publicat a la revista Appetite, també ha detectat que un percentatge significatiu d’infants, el 27,5 % dels preescolars i el 35,2 % dels que estan en edat escolar, passa més de mitja hora davant d’un d’aquests dispositius amb pantalla abans d’anar al llit.

    “Hem observat que els nens i les nenes en edat preescolar o escolar que tenen hàbits del son més nocturns i passen més temps davant les pantalles abans d’anar a dormir tenen un risc més alt de desenvolupar sobrepès o obesitat, en comparació amb aquells que se’n van d’hora al llit i no miren pantalles abans d’anar-se’n al llit”, explica María Fernanda Zerón-Rugerio, primera autora de l’estudi, que és professora de la Facultat d’Infermeria i investigadora del Campus de l’Alimentació de Torribera de la UB i de l’Institut d’Investigació en Nutrició i Seguretat Alimentària (INSA).

    El treball l’ha dirigit la catedràtica Maria Izquierdo-Pulido, de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació i del Campus de l’Alimentació de Torribera, i investigadora de l’INSA. També hi ha participat la doctora Alicia Santamaría, dels Laboratoris Ordesa.

    Les investigadores també han descobert que la combinació d’aquests dos comportaments es tradueix en una durada més curta del son nocturn, que, a més, és de pitjor qualitat, tant en preescolars com en escolars. Aquestes variables també s’associen amb un endarreriment en els horaris de l’esmorzar i el sopar, especialment a mesura que l’edat dels infants augmenta.

    Així mateix, els infants en edat escolar que mantenen aquesta combinació d’hàbits poc saludables també experimenten un jet lag social o desfasament horari social més alt i fan menys activitat física. “Això és habitual entre les persones que se’n van tard al llit, ja que han d’ajustar l’hora de llevar-se per adaptar-se als horaris escolars, en lloc d’adaptar-se a les necessitats del son. Per això, acaben dormint menys i acumulen un dèficit de son al llarg de la setmana, una situació que en estudis previs s’ha associat amb un estat d’ànim irritable, un rendiment acadèmic deficient i una somnolència diürna”, expliquen les investigadores.

    Hàbits de son i ús de dispositius

    L’estudi s’ha basat en dades recollides a través d’enquestes en línia fetes a 1.133 infants espanyols, 545 dels quals tenien entre dos i quatre anys i 588 entre cinc i dotze anys. En aquests qüestionaris s’analitzaven els hàbits del son i l’ús de dispositius amb pantalles, així com altres indicadors, com ara la dieta o l’índex de massa corporal.

    Aproximadament la meitat dels infants en edat escolar enquestats passen entre un i trenta minuts davant una pantalla abans d’anar al llit (el 50,5 % i el 45,1 %, respectivament), mentre que el 27,5 % dels preescolars i el 35,2 % dels escolars hi passen més de mitja hora. De fet, els resultats revelen que només el 14,2 % dels infants en edat preescolar i l’11,7 % dels infants en edat escolar no veuen pantalles i van d’hora al llit.

    Les investigadores també es mostren sorpreses pels horaris de son dels participants en l’estudi: “Hem constatat que els nens i nenes tendeixen a anar-se’n al llit al voltant de les deu de la nit. Si tenim en compte que es recomana que dormin entre deu i dotze hores, és evident que molts infants espanyols no dormen prou”.

    Davant d’aquesta situació, les expertes de la UB recomanen avançar l’hora d’anar al llit i, abans d’anar a dormir, reduir al màxim l’exposició a pantalles, que idealment cal evitar del tot almenys una hora abans. Són unes indicacions que tenen l’aval de les directrius de l’Associació Americana de Pediatria.

    Per a les investigadores de la UB, en el cas de la població infantil és fonamental abordar la prevenció de l’obesitat i els factors de l’estil de vida que es poden modificar, a fi de fomentar, així, un creixement i desenvolupament saludables. Entre aquests factors hi ha l’hora d’anar al llit i el temps que es dedica a les pantalles abans. “Es tracta d’aspectes de l’estil de vida modern que tenen a veure amb hàbits alimentaris poc saludables i menys adherència a patrons d’alimentació saludable, com la dieta mediterrània. Aquests hàbits, si es mantenen a llarg termini, poden portar a l’obesitat”, conclouen.

  • L’arc de Sant Martí comença per la L

    L’arc de Sant Martí comença per la L

    L’estudi d’Ipsos LGBT+ Pride 2023 va fixar un 9% de població total del col·lectiu entre els 30 països enquestats. Espanya és on és més probable que els enquestats diguin que són gai o lesbianes (6 %), essent el segon país amb més població LGBT –un 14%–, dada que es dispara entre els joves, amb un 18% del total: es podria dir que la Gen Z és la menys heterosexual de la història.

    De l’informe d’Ipsos, un punt conclusiu rellevant és que “els homes són més propensos que les dones a identificar-se com a gai/lesbiana/homosexual (4% davant de l’1% de mitjana a nivell mundial)”. Si bé els avenços socials i polítics incentiven que cada cop hi hagi menys armaris i la gent s’identifiqui com a part del col·lectiu amb menys embuts, les dinàmiques de gènere produeixen que per a les lesbianes sigui més complex posicionar-se. “L’abreviatura que els homes homosexuals i les lesbianes van començar a fer servir per a la seva comunitat era ‘GLBT’, que començava amb G, cosa que només va emfatitzar el descontentament que les dones lesbianes sentien sobre el seu lloc a la comunitat”, desenvolupa la Dra. Jill Gover, ex-professora d’Història LGBTIQA+ de la Califòrnia State University.

    En el context de la segona meitat del segle XX, les dissidències sexuals i de gènere anaven prenent cos polític en una societat que els marginava sistèmicament, i com més solidesa prenia el moviment pels drets del col·lectiu, les lesbianes van anar necessitant nous espais per a crear les identitats. Gover esmenta un factor important, i és que “les dones sentien que els homes homosexuals eren sexistes i es comportaven com ho feien els altres homes en aquell moment, cosa que era una forma de marginar-les. Fins i tot hi havia grups de lesbianes que volien separar-se i no tenir res a veure amb els homes homosexuals”.

    Les germanes de sang

    Als anys 80, amb l’arribada de l’epidèmia de la SIDA als Estats Units, es comença a reformular la relació entre les diferents lletres del col·lectiu. Durant aquest període, certs grups dins de la comunitat lèsbica van adoptar una postura activa davant de l’epidèmia, reinterpretant la crisi com un assumpte de caire polític i social en oposició a la normativitat heterosexual, apropant així posicions. Un conjunt d’infermeres, conegudes com les Blood Sisters(germanes de sang), es van dedicar a la cura de pacients amb VIH en entorns hospitalaris. També lideraven campanyes per promoure la donació de sang, assegurant així un subministrament adequat per satisfer la creixent demanda de transfusions. Aquestes iniciatives van aconseguir atraure més de 200 dones que es van unir a la causa de la donació, motivades no només per raons mèdiques, sinó també per la força del gest simbòlic de solidaritat: elles van intervenir quan les restriccions imposades per les autoritats van excloure els homes de la comunitat de participar a les campanyes de donació.

    Van ser les Blood Sisters les que van encapçalar les vigílies de cura, deixant les dones lesbianes al capdavant en els pavellons d’hospitals. Això no només va enfortir la comunitat, sinó que també va contribuir a contrarestar l’estigma que pesava sobre els homes gai fins avançada la dècada dels 90, quan els primers tractaments per al VIH van començar a ser accessibles.

    “Entre nosaltres som visibles”

    Després de la intervenció de les lesbianes en la cura dels gais quan més discriminació pesava sobre ells, les tornes en l’acrònim van anar canviant de sentit. Així va ser com, a partir de mitjans dels 90 del segle passat, la denominació “lèsbic-gai” va començar a ser més comú en llocs de la comunitat, ja fossin socials o punts de salut. Amb la integració de totes les sigles de l’arc de Sant Martí i la seva entitat política cada cop més forta, veure la L al davant va passar de ser l’excepció a ser la norma.

    Que les lesbianes no obtinguessin reconeixement fins que no van exercir un paper crucial en l’atenció als gais és un gest simptomàtic. En un context patriarcal, continua prevalent allò que diu que les dones han de fer el doble per aconseguir la meitat. Els homes copen els espais. Dins els ambients LGBT, es reprodueix aquesta dinàmica.

    S’intenta condemnar sistèmicament les lesbianes a viure ofegades a la trinxera de la mica de lloc que els queda, i per això, els homes se senten més còmodes reconeixent-se com a homosexuals que les dones. Però la visibilitat és molt més que aquesta trinxera, perquè si no estaríem deixant que els homes decidissin el que és o no visible, deixant a les seves mans el poder de la categorització, de l’existència d’altres, de la identitat de les lesbianes. Com va escriure Brigitte Vasallo a “les que sempre vam ser visibles”: “em sembla transcendent preguntar-nos davant de qui estem reclamant la visibilitat. Perquè, estimades, entre nosaltres som visibles, com bé sabem totes quan anem pel carrer i ens creuem la mirada”.

  • Centenars d’infermeres d’atenció primària “s’empoderen” avui i demà a Girona

    Centenars d’infermeres d’atenció primària “s’empoderen” avui i demà a Girona

    Les competències de les infermeres especialistes en infermeria familiar i comunitària han anat creixent els darrers anys, i actualment resolen entre el 70-80% dels casos que arriben als CAP. Aquest increment de les competències, però, no ha anat acompanyat d’un major reconeixement, ni professional ni econòmic. Amb aquest context, el malestar del col·lectiu és evident, i es va posar de manifest a finals de l’any passat, quan el sector va convocar una vaga que es va acabar allargant un mes i mig, entre aturades i protestes.

    En el Congrés que comença avui s’abordaran aspectes que preocupen i impacten a la professió, com “el lloc que volem ocupar dins del sistema sanitari, com augmentar la nostra visibilitat a la societat, com augmentar el coneixement de la població de la infermera especialista en familiar i comunitària, el rol que tenim dins del sistema sanitari, de la necessitat d’ocupar llocs a les taules de decisió de les institucions i, sobretot, d’aconseguir el reconeixement com a professió», apunta la infermera i presidenta del Congrés, Irene Prat.  També es duran a terme tallers pràctics i necessaris per a l’exercici de la professió de temàtica ben diversa, com ara sobre l’exploració neurològica básica; el lideratge de la Infermera Familiar i Comunitària : com sobreviure sense morir en l’intent; l’aproximació a l’exploració ecogràfica per infermeria; el document de voluntats anticipades; embenats funcionals i sobre actualització en cura de ferides. Demà s’organitzaran dues taules de debat; la primera sobre el “Futur de la Infermeria: reptes i oportunitats” i l’altra que abordarà l’especialitat concreta de “Familiar i Comunitària: la nostra especialitat”. També es presentaran un parell de guies de salut de l’AIFiCC, i es faran defenses dels projectes de recerca –se n’han presentat uns 300– més destacables.

    Irene Prat considera que el col·lectiu d’Infermeres «hem d’ocupar més càrrecs de direcció en els equips, però  també a les institucions, i que aquestes ens incloguin dins de les taules negociadores de salut, on es debaten les línies fonamentals del sistema sanitari. Tenint en compte que les infermeres som el col·lectiu més nombrós, i que podem aportar una visió holística i global, voldríem ser incloses dins d’aquests debats per a poder aportar la nostra expertesa i opinió». Prat és del parer que, malgrat la seva especialització i la seva capacitat resolutiva dins del sistema de salut, les infermeres de familiar i comunitària estan lluny dels reconeixements merescuts. En aquest sentit, destaca que actualment, si una persona té un problema agut de salut i  es dirigeix al CAP, l’atén una infermera, qui resol al voltant del 70-80% dels casos. A més, les infermeres del CAP lideren el control del pacient crònic estable amb patologies com: diabetis, hipertensió, la malaltia respiratòria crònica, entre d’altres, i també atenen a la població pediàtrica amb el protocol del nen sa i el programa Salut i Escola als instituts.

  • La Generalitat proposa una nova senyalització de seguretat més inclusiva

    La Generalitat proposa una nova senyalització de seguretat més inclusiva

    La Generalitat, a través dels Departaments d’Empresa i Treball i d’Igualtat i Feminismes ha presentat aquesta setmana una nova proposta de senyalització de seguretat i salut en el treball per fer-la més inclusiva. El Govern ha redissenyat 21 pictogrames amb l’objectiu que siguin més neutres i no discriminatoris per gènere. “Calia avançar en una senyalització inclusiva perquè tothom s’hi sentís representat, ja que no és normal estar envoltades de símbols que no ens representen”, va destacar la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge des de la Fundació Laboral de la Construcció a Badalona.

    Tot i que l’aplicació de senyals és competència de l’Estat, “calia avançar”, motiu pel qual la Generalitat ha fet una proposta actualitzada que farà arribar al Ministeri de Treball i Economia Social. “La nova proposta combina volums amb línies rectes i diagonals, de manera que les figures humanes no són tan rígides i representen una diversitat de cossos més àmplia. També s’afegeixen cabells en moviment”, defensen des del Govern. Els nous dissenys ja estan disponibles i es faran arribar a empreses, agents socials, entitats, mútues, i empreses de prevenció per promoure la seva aplicació, tot i que no serà obligatòria. 

    Nova senyalització de seguretat. | Generalitat

    Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral   

    La nova senyalització forma part de l’Estratègia Catalana de Seguretat i Salut Laboral 2021-2026, elaborada amb els agents socials. El pla incorpora un apartat específic de gènere “amb la finalitat d’incloure la perspectiva de gènere en totes les accions implantades en l’àmbit de la seguretat i salut en el treball, així com dur a terme actuacions específiques que afavoreixin la integració de la dimensió de gènere en la prevenció dels riscos laborals”, argumenten des del Govern.

    Des del sector asseguren que “la construcció necessita ser més paritària” i “en un moment de crisi de relleu generacional, la incorporació real de la dona és clau”, justifica el president de la Fundació Laboral de la Construcció, Esteve Freixes i Vilardell. Tot i que hi ha més de 15.000 dones en la construcció, només un 1% està a peu d’obra.

    Pel que fa a la formació, l’any passat les dones van ser 1.345, un 10% del total. La consellera Verge va destacar que cal impulsar també altres mesures per garantir que la integració femenina en el sector sigui real: formació, un vestuari que s’adapti a la fisiologia de les dones o garantir lavabos diferenciats per gènere. També va lamentar que la llei estatal que regula el sector, no està actualitzada i fer-ho “és garantia d’incorporació de més dones al sector”.

  • Fora vertigen en menys de cinc minuts

    Fora vertigen en menys de cinc minuts

    Mareig lleu, sensació de no tenir estabilitat i que tot es mou són els símptomes més freqüents del vertigen. Més de la meitat de les persones que acudeixen a un centre d’atenció primària amb símptomes de mareig tenen vertigen. Es calcula que fins a un 30% de la població patirà algun episodi de vertigen al llarg de la seva vida i el més freqüent és el vertigen posicional paroxístic benigne. Tot i que té més incidència entre la gent gran, pot aparèixer a qualsevol edat i es dona més entre les dones que entre els homes. És una afectació invalidant, amb un fort impacte en la qualitat de vida de qui la pateix.

    El vertigen posicional paroxístic benigne no es pot diagnosticar a través de radiografies, ni ressonàncies, ni TACs ni analítiques, i per tractar-lo no resulten efectius els medicaments indicats per a altres varietats de vertigen. Segons expliquen des de la Fundació Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol), “el vertigen posicional paroxístic benigne es pot diagnosticar i tractar en menys de cinc minuts a les consultes d’atenció primària i d’urgències amb unes maniobres senzilles que realitza el metge de família”.

    Formació en les maniobres

    El diagnòstic del vertigen posicional paroxístic benigne es fa amb l’anomenada maniobra de Dix-Hallpike i el tractament es du a terme amb la maniobra d’Epley.

    Fa més de cinc anys, investigadors de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol) van publicar els resultats d’un assaig clínic que demostraven que una sola sessió d’aquesta darrera tècnica era eficaç per reduir els símptomes i la percepció de gravetat entre els pacients. Des d’aleshores, centenars de metges i metgesses de família s’han format en la realització de la maniobra d’Epley, a través de cursos organitzats pel Departament de Salut i per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

    José Luis Ballvé, que és metge de família del CAP La Florida de L’Hospitalet de Llobregat, realizant la maniobra d’Epley a una pacient.

    Es calcula que aquesta varietat benigna de vertigen afecta al voltant de l’1,6% de la població, la qual cosa representa més de 100.000 persones a Catalunya. Això vol dir que, de mitjana, cada professional de la medicina de família atén un cas a la consulta cada setmana.

    Tot i que els professionals tenen cada cop més informació sobre aquest tipus de vertigen i la manera com es pot abordar, encara hi ha pacients que passen mesos fins que reben un diagnòstic i troben un professional que sap realitzar la maniobra.

    L’efectivitat de la maniobra d’Epley es del 70% la primera vegada que es realitza i arriba al 90 % la segona, que es du a terme al cap d’uns dies. Les persones tractades es recuperen entre 24 i 48 hores després de la intervenció, però en molts casos la millora és immediata i els pacients surten de la consulta totalment recuperats.

    Campanya de crowdfunding

    Tot i que el coneixement ha augmentat de manera considerable durant els darrers anys, ni la maniobra de Dix-Hallpike ni la d’Epley encara no es fan de manera rutinària a les consultes de medicina de família.

    El grup de recerca en abordatge del vertigen en Atenció Primària (VERTAP) de l’IDIAPJGol vol desenvolupar una aplicació mòbil, anomenada Nystavert, que permeti millorar la formació d’aquestes dues tècniques entre els professionals, així com identificar els moviments oculars característics de les persones afectades pel vertigen posicional paroxístic benigne (nistagmes).

    Nystavert inclou un tutorial amb les maniobres que cal fer en cada cas i un dispositiu  que enregistra els moviments oculars en vídeo amb el mòbil. Això permet visionar-los posteriorment o consultar amb professionals més experts, en cas de dubte. Amb aquest abordatge, els pacients serien diagnosticats en el primer contacte amb el sistema sanitari i el seu problema es podria solucionar en una o dues visites.

    Per tal de finançar aquesta aplicació, l’IDIAPJGol ha posat en marxa una campanya de captació de fons (crowdfunding), a través de la plataforma migranodearena.

    L’investigador principal de VERTAP, José Luis Ballvé, que és metge de família del CAP La Florida de L’Hospitalet de Llobregat, de l’Institut Català de la Salut, destaca que “Nystavert serà una solució altament efectiva perquè la major part dels metges de primària, d’urgències i d’altres especialitats pugui ser capaç de diagnosticar i tractar el vertigen posicional paroxístic benigne i millorar radicalment la qualitat de vida de les persones afectades.”

  • Les urgències, l’atenció primària i comunitària i la sanitat

    Les urgències, l’atenció primària i comunitària i la sanitat

    Darrerament es parla molt de les deficiències de la nostra sanitat, entre les quals, per exemple, el temps que han d’esperar les persones als serveis d’urgència dels hospitals fins que són ateses. L’any passat era d’una mica més d’una hora de mitjana. Un lapse excessiu, almenys d’entrada. De fet, fa catorze anys era de quaranta minuts. És clar que durant aquests anys la demanda s’ha incrementat més d’una tercera part, i ens trobem bastant aprop dels 4 milions de visites anuals.

    Algú podria pensar que convindria incrementar la capacitat d’atenció d’aquests serveis de forma proporcionada a la demanda. Una idea que podria ser lògica sempre que la demanda reflectís necessitats pertinents en la seva major part. Problemes de salut prou greus i peremptoris. Però no cal investigar massa els motius d’aquestes visites per sospitar que no és el cas. Perquè aquesta xifra pertocaria a una visita anual a urgències per cada dues persones de mitjana.

    Altrament, malgrat sigui ben sabut que els increments de l’oferta de determinats tipus de serveis públics –en aquest cas el d’urgències– acostumen a provocar un creixement proporcional a les demandes d’atenció oferides, les autoritats i els gestors sanitaris fa anys que prioritzen les inversions en urgències per donar resposta a la demanda de resolució immediata de l’angoixa que indueixen en les persones les alteracions sobtades del delicat equilibri en que es mou la sensació subjectiva de benestar i salut, amb independència del seu origen i gravetat.

    L’accessibilitat permanent als serveis d’urgència, hospitalaris o d’atenció primària i comunitària, juntament amb el seu progressiu deteriorament a les consultes ordinàries, espontànies o programades, exerceix una poderosa atracció sobre una població que demanda una solució ràpida als seus problemes o malestars.

    Incrementar l’oferta de serveis d’urgència sense afrontar els problemes d’accessibilitat a les consultes i continuar sense una política intensa i contínua d’educació/informació poblacional sobre la correcta utilització dels recursos sanitaris sembla més aviat una garantia per a la perpetuació i agreujament del problema.

    Entre els múltiples factors que determinen un temps d’espera inadequat –que, entre parèntesi disminueix l’efecte beneficiós que s’espera de les urgències hospitalàries– destaca la impertinència de la demanda.  Una impertinència que també te múltiples causes. Una de les quals és, molt probablement, la medicalització exagerada de la vida quotidiana, de la qual no és innocent la sanitat mateixa.

    Perquè molts problemes que provoquen incertesa, neguit i incomoditat són interpretats com trastorns o alteracions patològiques, o si més no que poden beneficiar-se de l’atenció sanitària urgent hospitalària, quan haurien d’ésser atesos en altres departaments del sistema o, en molts casos, en d’altres sectors, perquè moltes d’aquestes alteracions no son millorables amb una actuació sanitària, i encara menys en uns serveis d’urgències desbordats; que, per això mateix, són més vulnerables a possibles errors diagnòstics i/o terapèutics.

    I el cas és que, en general, la sanitat mira de satisfer aquestes demandes, ni que sigui mitjançant tractaments simptomàtics que alleugen el neguit a costa d’emmascarar les causes –sovint no patològiques– amb ansiolítics, antidepressius o altre tipus de medicaments que no son eficaços. De vegades, després d’intentar descartar que hi hagi alguna altra afectació sobre la qual poder intervenir.

    Aquesta, però, és una qüestió que mereix una atenció específica en un altre moment. Ara toca preguntar-nos per què acaben a urgències aquesta mena de demandes? Molt probablement perquè l’Atenció Primària i Comunitària no pot acomplir correctament els seus objectius assistencials per problemes conceptuals, organitzatius i de dotacions del model actual, sense innovacions significatives des de la seva creació ara fa 40 anys. Ni amb la creació de dispositius específics com els CUAPS (centres d’urgències de l’atenció primària), oberts les vint-i-quatre hores.

    Segons explicava fa poc al diari ARA un metge català que va treballar a Dinamarca, allà –i a tots els països escandinaus– són els serveis sanitaris telefònics –en general– els que t’adrecen a urgències, de manera que hi ha un cribratge previ.

    Potser el que caldria, més enllà dels pegats circumstancials per anar tirant, seria agafar el toro per les banyes i replantejar-se el model sanitari públic de nou. No solament les urgències, ni només l’atenció primària i comunitària, sinó el conjunt sencer. Perquè, com cantava Robert Allen Zimmerman ja fa uns anys, els temps estan canviant. Bé, de fet, ja fa temps que els temps han canviat.

    Una sanitat que tingui en compte la importància dels determinants socials sobre la salut i la malaltia, però sense suplantar la responsabilitat d’altres sectors socials i de les administracions públiques, la influència dels quals és decisiva per a les persones i les comunitats. Entre d’altres coses perquè els professionals de la clínica son –o han de ser– competents, sobretot, en el que son, ajudar els pacient afectats per problemes i situacions que tenen solució clínicapreventiva o assistencial. I, per tant, que prioritzin de debò allò que ningú més no pot fer.  Altrament, les probabilitats d’empitjorar augmentaran; els problemes socials –domèstics, laborals I polítics–  que neguitegen a la gent romandran, i la iatrogènia anirà creixent.

  • Una Diada per a tothom

    Una Diada per a tothom

    Amb feltre, un llapis i silicona calenta, part dels usuaris del taller ocupacional de la Fundació Arrels han elaborat per a aquest Sant Jordi més d’un miler de roses artesanals que es regalaran a diferents pacients ingressats a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. Durant tres setmanes, una quinzena de persones sense llar han format part del grup d’artesans que han volgut formar part de Més que una rosa, una iniciativa que farà més amable i acollidora l’estada hospitalària de més d’un miler de pacients el dia de Sant Jordi. A més, Rocío Alonso, responsable de La troballa –el taller ocupacional de la Fundació Arrels–, destaca la bona acollida d’aquest projecte per part dels usuaris i apunta que “a alguns d’ells els ha commogut tant que van voler formar part del vídeo promocional de la campanya i van demanar si seria possible entregar algunes de les roses”. Un cop feta la consulta als responsables de la Vall d’Hebron, ja està confirmada la participació de tres usuaris i una voluntària de l’entitat en l’entrega de les roses. Es tracta d’una campanya doblement solidària, ja que són roses que arribaran a persones ingressades i que han estat elaborades a mà, d’una en una, per persones que han estat al carrer en algun moment de la seva vida i que viuen en situació d’exclusió social.

    una quinzena de persones sense llar han format part del grup d’artesans que han volgut formar part de la iniciativa conjunta amb la Vall d’Hebron «Més que una rosa».

    Alhora hospitals com ara el Clínic de Barcelona ha preparat activitats per fer més afable aquesta tradicional diada. A més del repartiment de roses i llibres per a pacients ingressats, gràcies a la col·laboració d’editorials i voluntaris, el programa de Cultura i Salut del Clínic ha organitzat des de concerts de violoncel i piano al vestíbul de Villarroel a iniciatives literàries relacionades amb la salut i una entrega de premis de diferents concursos. També acollirà una taula rodona sota el títol Impacte de la literatura en la salut, on s’abordaran temes com la iniciativa “Girem Full, llibres contra el càncer”, un taller de biblioteràpia per a pacients; o les llibreries de guàrdia per combatre la salut mental i promoció de la lectura als hospitals.

    Tanmateix, les diferents entitats i organitzacions que formen part de la Federació Catalana d’Autisme o de la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) també s’han mobilitzat per fer més lluïda i solidària aquesta festa. Com a exemple, l’AFANOC (Associació de Familiars i Amics de nens Oncològics de Catalunya) muntarà estands a les principals capitals catalanes, on vendrà galetes solidàries en forma de rosa i de drac. També s’hi podrá trobar el llibre Love U, escrit pel periodista Jesús Martínez, que recull el testimoni de nens i joves que han passat per un procés oncològic.

    Alguns membres de l’Associació Asperger New Life, impulsada per un grup de familiars amb joves diagnosticats de TEA (Trastorn de l’Espectre autista / Síndrome d’Asperger) estaran també a la plaça del Molino de Barcelona, on es podran comprar roses multicolors i el llibre Antologia New Life, escrit per joves membres de l’entitat amb l’objectiu de combatre estereotips i demostrar al món com de vàlids són.