Just Deploy It!

Blog

  • «Per expressar els nostres sentiments, ens diuen generació de vidre»

    La salut mental s’ha convertit, i sobretot després de la pandèmia, en un dels temes recurrents de l’actualitat política i mediàtica. I més si es parla de noies i nois. Creix el nombre de persones amb diagnòstics i d’intents de suïcidi, d’autolesions, de protocols en els centres educatius. Però s’escolta les persones que trepitgen els instituts sobre quins són els seus problemes i els seus punts de vista en relació a tots aquests temes.

    Aquest és, precisament, l’objectiu dels pòdcast que MIL (Media and Information Literacy) acaba de llençar sota el títol de No te calles. En aquest primer ha reunit quatre joves per parlar amb el psicòleg Ángel Peralbo, especialitzat en adolescència i família, autor de llibres com El Adolescente indomable, Educar sin ira, De Niñas a malotas o Tu hijo no es tu enemigo.

    Diego Serrano, Mikaela Serrano, Triana Martínez i Eneko Ayanz han pogut tractar assumptes relacionats amb la salut mental, des de la prevenció, detecció i actuació davant situacions complicades fins als problemes que a vegades tenen amb famílies i professorat per aquestes qüestions passant per la teràpia, la medicació o les xerrades d’institut.

    Hora i mitja en la qual, amb molta sinceritat i confiança, han donat el seu punt de vista per mirar d’aconseguir que el món adult comprengui quines són les seves inquietuds. Un temps en el qual el psicòleg Ángel Peralbo dona algunes pinzellades perquè aquests quatre joves, i tots aquells que s’acostin al podcast o a l’emissió de YouTube, puguin accedir a informació valuosa. Tot això, conduït per Verónica Gayá, directora general de MIL , empresa impulsora del projecte No te calles.

    Durant hora i mitja, han tractat de donar claus per a la prevenció de problemes de salut mental que, com explicava Peralbo, apareixen quan ja és tard per a la prevenció i cal prendre altres mesures. “Quan dieu que tinc un problema, és que estem asfixiats, atabalats… Hem de fer un treball previ”, deia.

    Verónica Gayá (MIL), en el centre, al costat d’Ángel Peralbo, durant la conversa amb les noies i els nois

    Generació de vidre

    “Som una generació que té més facilitat per parlar”, comentava Triana. Encara que, precisament, “per expressar les nostres idees i sentiments ens hem guanyat que generacions més grans, adults, ens diguin generació de vidre”.

    Per a Peralbo, la situació és que ara noies i nois “airegen” les seves situacions, naturalitzen les seves emocions i sentiments, “un dels grans passos de la intel·ligència emocional”. “Dir-ho no és l’únic pas, després han de venir els recursos i tal vegada aquí, els adults, no estem sent capaços d’encertar”.

    En aquest sentit, entén el psicòleg que davant un jove que expressa el seu malestar o les seves emocions, s’obre un gran moment «per ajudar, per intervenir», encara que “cal saber com”. De fet, davant l’expressió generació de vidre, Peralbo explica que “si hi ha tantes estadístiques de noies i nois que s’autolesionen o que arriben al suïcidi, és un fracàs del sistema”.

    Eneko Ayanz mostrava el seu desacord amb l’apel·latiu, encara que assegurava que, efectivament, la seva generació és diferent d’altres prèvies i assenyalava que el fet de viure en una societat “en la qual ens encanta posar noms” el que passa és que “fins que no hi ha una patologia, un nom a allò que et passa, no et prenen seriosament”.

    “És possible que generacions anteriors fossin més estrictes a l’hora d’expressar emocions, deia Triana, però no cal imitar aquest comportament, no necessites tallar-me la paraula quan et dic com em sento. No soc de vidre, és que no callaré fins a explotar”, resolia.

    Mikaela i Diego | MIL

    Escolta

    Noies i nois van comentar en diferents moments el fet de no sentir-se escoltats. Ho explicava Diego: “Pel que he vist en els meus pares, fins que no s’han emportat un esglai no han estat capaços d’escoltar, de parlar, de quedar-se amb tu. Arribem a un punt en què o els teus pares senten una por terrible al fet que et passi alguna cosa o no estan disposats a escoltar-te”.

    Triana va explicar, al seu torn, el seu cas a l’institut. En un moment de la seva adolescència quan sentia que no podia més, quan anava al centre gairebé sense arreglar-se ni pentinar-se i no tenia interès. Com va llançar la veu d’alarma i va comentar amb un docent que “no podia més”. “Vaig intentar dir que no podia més, que necessitava parar… I no em van escoltar en cap moment”.

    La jove recordava que només un docent, després de veure els seus exàmens, es va acostar a preguntar-li com es trobava, estranyat pel seu rendiment. “Amb això em quedo, però em sembla una vergonya que veient una noia que et diu que està malament, tanquis l’orella”, criticava Triana per afegir: “No cal que t’impliquis emocionalment, però sí proposar, per exemple, anar a orientació… Escolta’m, almenys; no facis com si no ho veiessis. Existeix, ho veus i no fas cas”.

    Per a Peralbo, més enllà de les culpabilitats, situacions com les que comptava Triana, “entronca amb la dificultat de l’adult de reconduir, d’escoltar, empatitzar o ajudar. Pressuposem que és la persona que ens ha de secundar, però penseu que ningú els ha ensenyat a fer-ho”.

    (Auto)coneixement

    Peralbo insisteix que en molts casos s’arriba tard a les conseqüències, quan esdevé el que és tràgic, i posa el focus en la necessitat d’ensenyar, “des que sou petits a veure el que passa dins de vosaltres, els sentiments. Què és per a tu la por, l’angoixa, la protecció o la desprotecció, l’ansietat?”.

    Per a aquest psicòleg, l’autoconeixement ajuda a entendre les angoixes internes per poder demanar ajuda si és necessari o, fins i tot, no arribar a aquest punt. En aquest sentit, veu en les xarxes un cert perill perquè en elles s’estableixen comparacions amb altres persones, poden generar inseguretats i poden generar dubtes o judicis en relació al que un sent.

    En aquest moment d’autoconeixement, Peralbo explicava a noies i nois que, si detecten pensaments en què sempre estan rumiant, si estan centrats sempre en el mateix, sense veure sortides, moments en els quals “penso en el meu problema però no hi ha cap punt de fugida” o quan vegin que es preocupen massa per coses del passat i deixen d’estar en el present, “quan les emocions no avancen” poden utilitzar aquesta informació com a “grans indicadors perquè algú hagi d’ensenyar-me”.

    També comentava la importància de, quan algú detecti aquestes situacions i “abans d’arribar a la psicologia sanitària”, és important compartir amb altres persones de confiança. Aquestes poden ser un educador especialment sensible amb el qual es pugui parlar o amics que siguin realment de confiança, “el nostre cercle més íntim”.

    Triana i Eneko durant la gravació del podcast | MIL

    Xarxes socials

    Per descomptat, en un tema com la salut mental, la influència de les xarxes socials havia de ser present. Noies i nois van parlar de la seva experiència amb l’ús d’aquestes plataformes i com intentaven a vegades evitar-les o regular-les.

    “Les xarxes són una bomba enorme i més amb la salut mental”, deia Diego, qui va eliminar el seu compte d’Instagram per les publicacions de persones que “intenten cridar l’atenció” amb assumptes com les autolesions. “Per què vols xarxes socials si estic veient gent feta pols?”, es pregunta el jove.

    Triana, per part seva, parla de com creu que poden afectar a cada persona a l’hora de minimitzar els seus problemes o vivències quan veu que unes altres “els exageren”. Atès que creu que tenen molta influència, ella les autoregula evitant segons quins continguts. A això se suma, comentava, la pressió a l’hora de publicar pels comentaris que puguin donar-se.

    Mikaela, comenta el perill d’Internet i les xarxes en relació al fet que es té accés a contingut que pot ser rellevant al mateix temps que hi ha un altre que pot “fomentar trastorns alimentosos o exposició a rutines d’exercici extremes”.

    A més d’aquestes qüestions, aquests quatre nois i noies també han tingut temps per a assenyalar la precària situació de l’atenció a la salut mental des de les administracions públiques, amb una mitjana de nou psicòlegs per cada 100.000 habitants; o l’escassa influència que tenen les xerrades puntuals en els centres per a parlar de temes que a vegades estan molt trillats i altres no els interessen massa.

    Han assenyalat la necessitat de buscar nous formats i de què es parli de qüestions relacionades amb la salut mental que preocupen molt les i els joves. “Si s’enfoqués d’una altra forma, amb més temes més enllà del condó o no fumar porros, podríem arribar més lluny”, explicava Triana, qui insistia en la possibilitat que la informació sigui més pròxima, “que et donin exemples”, per saber que si no ho deixes anar, arriba el dia en què explotes, “que donin mètodes, fórmules” per poder evitar aquestes situacions.

    Eneko donava la clau en assenyalar que aquest tipus d’activitats són puntuals, un dia cada cert temps. Per a ell, forma part d’un “problema de caràcter estructural”, deia, en el qual si “tens depressió, pastilla; insomni, pastilla; sents solitud, electrònica. Tota l’estona són mètodes ipso facto sense educar sobre els problemes”. “Donem una xerrada d’una hora un dia i pretenem que tot estigui solucionat”.

    Amb aquest primer espai, MIL comença la sèrie No te calles amb la qual vol organitzar podcast de diferents temes en els quals noies i nois parlin amb una persona experta i puguin debatre, intercanviar idees i llançar preguntes per a anar desgranant les qüestions que més els interessen.

  • 20 anys de voluntariat en l’àmbit oncològic

    Sota el lema, “20 anys junts!”, la Trobada de voluntariat en l’àmbit oncològic, que organitza cada any la FECEC, va celebrar aquest cap de setmana el seu 20è aniversari al Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

    La trobada va incloure quatre xerrades que van repassar l’evolució del voluntariat en els darrers vint anys i va voler avançar els reptes de futur: Passat, present i futur del voluntariat, a càrrec d’Anna Varderi, gerent Fundació Enriqueta Villavecchia i vicepresidenta FECEC; De la renaixença al voluntariat: una metamorfosi personal, presentada per Xavier Puig, voluntari de la Fundació Oncolliga Barcelona; Experiències del voluntariat, duta a terme per Anna Puigpiqué, voluntària de la Fundació Enriqueta Villavecchia i Anton Vila, voluntari de la Lliga contra el Càncer de Tarragona i les Terres de l’Ebre; i Més enllà del compromís: despertant la passió pel voluntariat, a càrrec de Miquel Antonijuan, expert en orientació vocacional i director de Norte Ikigai.

    Tanmateix, la jornada del vintè aniversari del voluntariat oncològic, que va estar conduïda pel periodista de 3Cat, Ignasi Gaya, va voler retre homenatge al col·lectiu de persones voluntàries que dediquen el seu temps de manera altruista a la millora de la qualitat de vida de les persones amb càncer i els seus familiars; reconèixer la seva importància com a pilar fonamental en l’atenció psicosocial de les persones amb càncer i els seus familiars i cuidadors, juntament amb els professionals de les entitats; i destacar el seu important paper com a espai per enfortir el nexe d’unió́ i sentiment de pertinença del voluntariat en l’àmbit oncològic.

    D’altra banda, durant la inauguració, la presidenta de la FECEC, M. Assumpció Vilà, va destacar la necessitat que el perfil del voluntariat oncològic es rejoveneixi i la importància d’adaptar-se a la nova realitat social. “Hem d’aconseguir que la disponibilitat de les persones voluntàries i la necessitat de donar-los flexibilitat horària sigui compatible amb els 4 pilars bàsics del voluntariat, que són l’altruisme, cohesió, compromís i motivació”, va apuntar Vilà. Posteriorment, la regidora de Salut, Persones amb Discapacitat i Estratègia contra la Soledat de l’Ajuntament de Barcelona, Marta Villanueva, va voler resaltar la importància de la cura a les persones amb càncer. “Vosaltres feu possible que el dret universal de les cures sigui possible”, va declarar la regidora, que també ha agraït la tasca altruista de les persones voluntàries en l’àmbit oncològic. Seguidament, el diputat adjunt de l’Àrea de Comerç, Consum i salut pública de la Diputació de Barcelona, Samuel Núñez, va remarcar que el voluntariat és l’eix vertebrador i element imprescindible de l’atenció psicosocial dels pacients. “Sou un pilar sòlid per a la cura de les persones amb càncer”. El conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Manel Balcells, va cloure l’acte destacant que tot i que el càncer, en un futur, esdevingui una malaltia crònica, la tasca del voluntariat seguirà sent necessària: “El voluntariat no és medicina, és humanitat. Les institucions us hem d’ajudar, però també agrair la vostra tasca necessària i complementària als avenços de la medicina”, va subratllar.

  • Temps de mosquits, perill de picades

    La pujada de la temperatura ara ja a la primavera, i fins al final de l’estiu, multiplica les possibilitats de patir la molèstia de les picades que convé evitar als propensos a rebre-les. Segons un estudi que es va fer públic a la revista Cell a finals del 2022, aquesta propensió a rebre més picades uns que altres respon als nivells d’àcid carboxílic a la pell.

    Per aquells més atractius, doncs, per als mosquits, com s’assenyala des del portal de Canal Salut, “la utilització de roba clara que cobreixi bé el cos i l’ús de repel·lents ajudarà a prevenir les picades”.

    Espirals de fum i aroma de citronella, sigui en espelma amb la planta natural i els esprais repel·lents serveixen per mantenir les estances lliures de la presència dels mosquits. “Si es produeix una picada d’un insecte –detallen al Canal Salut– cal rentar bé la zona afectada amb aigua i un sabó neutre. Si el fibló del mosquit ha quedat dins la pell, primer s’ha d’extreure i després rentar bé la zona afectada (si es fa amb unes pinces, s’ha de procurar no enfonsar-lo més ,ni escampar el verí de l’insecte). I, en acabar, s’ha d’aplicar una gasa o roba neta amarada amb aigua freda i un preparat farmacèutic a base d’amoníac, o bé aplicar-hi fred (gel)”.

    El vinagre sobre les picades també calma la picor que, de no frenar-se, pot fer encetar la pell en l’acció de gratar-nos, amb el perill posterior que es pugui infectar la ferida.

    El Servei de Dermatologia de l’Hospital del Mar és qui hi ha al darrere d’un interessant portal digital: Dermatologia.cat, on es difon informació sobre malalties que afecten la pell, i també consells pràctics per tenir en compte. Sobre les picades de mosquits ens planteja, com a mesures generals:

    • Utilitzar màniga llarga, pantalons llargs, mitjons, i evitar els colors foscos.
    • Utilitzar repel·lents d’insectes. Cal recordar que no són recomanables en nens menors de 2 anys, i que cal seguir les instruccions d’aplicació de forma estricta.
    • Utilitzar una mosquitera adequada pel llit o en les finestres.
    • Evitar perfums, perquè hi ha certes olors corporals que poden atreure els mosquits.

    I també exposa que l’efecte de la vitamina B1 o dels aparells amb ultrasons no s’ha comprovat científicament.

    Un cop ja hem rebut la picada de mosquit, els consells dels dermatòlegs de l’Hospital del Mar recomanen:

    • Netejar i desinfectar bé la zona.
    • Aplicar fred local pot ser útil, encara que caldrà evitar una exposició perllongada que pogués ser contraproduent.
    • Utilitzar productes que contenen amoníac o altres per a la millora dels símptomes.
    • En cas de moltes picades o molt pruriginoses, el metge de cadascú hauria d’indicar algun tractament oral per evitar els símptomes.
    • Les picades d’abella es tractaran de forma similar, amb l’excepció que si ha quedat l’agulló en la ferida, caldrà extreure’l.

    També tenen en compte les persones que poden presentar una reacció greu a les picades d’insectes, especialment a les picades d’abelles o vespes, que es pot manifestar amb desmais o dificultats de respiració. En aquest cas –diuen des de l’Hospital del Mar– caldrà acudir a un servei d’Urgències per a rebre la medicació adequada. Si ja s’ha patit un episodi d’aquestes característiques, el metge ha de prescriure mesures a prendre.

    Expliquen també que “en el cas de la picada del mosquit tigre, aparegut recentment en el nostre medi, i és causa de picades molestes. Es tracta d’un insecte petit, de difícil visualització, que sol moure’s a prop del terra. Pon els seus ous en recipients amb aigua (típicament, plats inundats d’aigua utilitzats per regar testos, bidons, safareigs). Sol picar de dia, entre els mesos d’abril i octubre”.

    Convé estar molt alerta a les picades quan es viatja a altres països i, abans de fer el viatge, visitar les unitats hospitalàries de medicina tropical.

    Protecció d’infants

    Les mosquiteres, en finestres i als llits, són també una bona manera de prevenir l’entrada de mosquits a les llars i procurar un bon descans lluny d’ells. També ho és evitar al màxim els llums encesos quan les finestres i portes de casa són obertes i permeten l’accés dels mosquits, als quals els atrau la llum.

    Les mosquiteres també són especialment recomanables per als més petits de casa, que poden ser més sensibles a les reaccions de les picades. Pensant en els infants, l’Hospital de Sant Joan de Déu dedica un apartat de la seva Escola de Salut virtual a com evitar i curar les picades de mosquit. Fan especial atenció als diferents tipus de repel·lents i a com fer-los servir en la pell de nens i nenes.

  • Com podem acompanyar les emocions durant la primera infància

    Les emocions són una part fonamental de la vida. Ens permeten expressar-nos, comunicar-nos, relacionar-nos, aprendre i créixer. Però també poden ser difícils de gestionar, especialment quan som petits i encara no tenim les eines ni les paraules per entendre-les i regular-les.

    Els infants n’experimenten un ampli ventall, des de l’alegria, la sorpresa, l’afecte o la curiositat, fins a la tristesa, la ràbia, la por o la frustració. Aquestes són naturals i saludables, i reflecteixen el seu estat interior, les seves necessitats i les seves experiències amb el món exterior. Però encara no saben com identificar-les, expressar-les i regular-les de manera adequada. Per això, necessiten l’acompanyament i el suport dels adults que els cuiden i els estimen.

    Com els adults podem acompanyar les emocions de manera respectuosa, sensible i efectiva? A continuació, n’oferim algunes claus i recomanacions per fer-ho possible.

    El primer pas és reconèixer-les i acceptar-les, la qual cosa implica:

    • Observar atentament el llenguatge corporal, les expressions facials, els sons i les paraules, per captar els seus senyals emocionals.
    • No jutjar-les, criticar-les, ignorar-les o reprimir-les, sinó entendre que són una forma de comunicació i d’expressió de les seves necessitats i desitjos.
    • Validar-les i anomenar-les, per ajudar-los a reconèixer-les i a posar-les en paraules. Per exemple: “Veig que estàs trist perquè la teva joguina s’ha trencat“, “Sé que estàs enfadat perquè no vols anar a dormir” o “Et veig content perquè has fet un dibuix molt bonic”.
    • Mostrar empatia i afecte, per fer-los sentir escoltats, compresos i estimats. Per exemple: “Entenc que et sentis així, jo també m’he sentit així alguna vegada” o “Estic aquí amb tu, si vols un abraçada o una carícia, només has de demanar-m’ho”.

    El segon pas és acompanyar-les  i regular-les, la qual cosa implica:

    • Oferir un entorn segur, estable i previsible, on puguin expressar-les sense por ni vergonya, i on rebin el suport i l’orientació dels adults.
    • Establir uns límits clars, coherents i respectuosos, que ajudin als nens i nenes a canalitzar-les de manera adequada, sense fer-se mal ni fer mal als altres. Per exemple: “No pots pegar al teu germà quan estàs enfadat, però pots dir-li que no t’agrada el que fa” o “No pots tirar les coses quan estàs frustrat, però pots demanar ajuda o buscar una altra solució“.
    • Donar exemple de com gestionem les nostres emocions, mostrant-los-hi que nosaltres també les sentim, les expressem i les regulem de manera saludable. Per exemple: “Avui estic una mica preocupat per la feina, per això estic una mica callat, però no és culpa teva“, “Avui m’he enfadat amb el teu pare, però ja hem parlat i ens hem demanat perdó” i “Avui estic molt content perquè he rebut una bona notícia, i vull celebrar-ho amb vosaltres“.

    El tercer pas és fomentar-les i estimular-les, la qual cosa implica:

    • Oferir oportunitats i experiències diverses, que els permetin conèixer-les, explorar-les i expressar-les de manera creativa i lúdic, com llegir-los-hi contes, cantar cançons o jugar a disfressar-se, entre d’altres.
    • Potenciar les positives com l’alegria, l’afecte, la curiositat, l’autoestima, etcètera, tot reconeixent els seus èxits, valorant els seus esforços, elogiant les seves qualitats i compartint moments agradables.
    • Ajudar-los a comprendre i a respectar les dels altres, fomentant la seva empatia, la seva tolerància, cooperació i convivència. Per exemple: “Com creus que se sent el teu amic quan li prens la joguina?”, “Com t’agradaria que et tractessin quan estàs trist?“, “Com podem ajudar a la teva germana quan està nerviosa?“.

    Les emocions són una font de riquesa i d’aprenentatge, i saber identificar-les òptimament és una tasca fonamental per al desenvolupament integral, per a la salut mental i emocional i per a la felicitat dels nens i nenes.

  • Quin és l’estat de salut dels professionals sanitaris?

    L’estat de salut percebut pels professionals sanitaris després de sobreviure a la pandèmia de Covid-19 i la repercussió d’aquesta sobre la seva activitat i, per tant, en l’atenció als pacients, és un dels estudis impulsats en els darrers anys per la Fundació Galatea. Va ser creada l’any 2001 per a vetllar per la salut i benestar de tots els professionals de la salut i així garantir una millor qualitat assistencial als ciutadans. La Fundació duu a terme diferents iniciatives de promoció de la salut, prevenció i assistència, tant individuals com grupals, dirigides a aquests professionals i estudiants de Medicina, a més de recerca en aquest àmbit.

    Ara, tota la feina feta des d’aquesta fundació es podrà estudiar i ampliar des de la Càtedra per a la salut dels professionals de la salut, aquest nou programa universitari neix a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), per donar resposta a la necessitat de formar professionals competents en la promoció i l’atenció de la salut de tots els professionals sanitaris. El projecte, que és pioner al món, segons expliquen els seus impulsors, compta amb el lideratge del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB), que ja va posar en marxa el primer programa d’atenció integral al metge malalt (PAIMM) de l’Estat, a finals dels anys noranta, que també ha esdevingut un referent internacional. La nova càtedra també té la col·laboració de Mutual Mèdica, la mutualitat dels metges. Per la seva banda, la Fundació Mutual Mèdica centra la seva tasca a promoure activitats de col·laboració amb la formació dels metges i amb la investigació mèdica.

    Representants de les institucions que posen en marxa la nova càtedra per a la salut del personal sanitari.

    De la mateixa manera que hem après que tota persona cuidadora necessita ser cuidada i procurar ella mateixa la seva cura per a poder fer bé la seva missió, la salut dels professionals en l’àmbit de la salut cal que també sigui supervisada i cuidada per altres professionals. I estudiar l’estat de salut dels professionals sanitaris permet detectar millores a fer i alertar de situacions que repercuteixen negativament en el seu benestar i salut i, en conseqüència, en la dels usuaris del sistema sanitari públic.

    La nova Càtedra per a la Salut dels Professionals de la Salut està adscrita al Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la UAB, que dirigeix el catedràtic de Psiquiatria Antoni Bulbena, qui assumeix també la direcció de la càtedra. Segons Bulbena, “la creació de la càtedra suposa un salt qualitatiu molt important per a la recerca i la formació en l’àmbit de la salut dels professionals de la salut, ja que ha de permetre donar-li la rellevància i els recursos que es mereix aquesta qüestió”.

    Prevenció

    La Càtedra per a la Salut dels Professionals de la Salut neix amb una clara vocació de connexió amb universitats i institucions de tot el món, així com de col·laboració i suport a diferents organismes que puguin estar interessats en la seva tasca, com ara serveis de salut laboral d’organitzacions sanitàries. La Càtedra treballarà per projectes i ja té alguns àmbits de recerca definits, com ara la identificació de factors protectors que poden ajudar a reduir el risc dels professionals d’emmalaltir; la influència de la feminització de les professions sanitàries en la salut dels professionals i en les seves necessitats assistencials o l’aprofundiment en la salut emocional dels estudiants universitaris.

    A través dels treballs de recerca duts a terme per la Fundació Galatea es millora el coneixement de l’estat de salut dels col·lectius professionals dedicats a la sanitat. I aquests treballs són la base a partir de la qual es dissenyen serveis assistencials i de promoció del benestar i la qualitat de vida que millor s’hi ajusten.

    Des de la seva creació, la Fundació ha atès més de 13.000 professionals de la salut de tot l’Estat, la majoria de Catalunya, a més de fer formació i intervencions en equips i en organitzacions sanitàries. Disposa, a més, dels recursos de Clínica Galatea, que és l’únic centre assistencial dedicat de manera monogràfica a l’atenció de la salut mental dels professionals de la salut. En el darrer quart de segle ha anat elaborant i custodiant dades que a partir d’ara es podran treballar i ampliar amb l’objectiu de crear un sistema d’informació actualitzat i dinàmic sobre la salut dels professionals de la salut.

    La mutualitat de metges Mutual Medica està dedicada a la protecció i el benestar del col·lectiu des de fa més de cent anys, continua sumant esforços i col·laborant en iniciatives per a l’atenció en la salut mental dels metges, tal com ha fet des del naixement del PAIMM, així com a través del programa CUIDAR(me) de la seva Fundació, participant en la creació, l’any 2022, del Servei d’Atenció Psicològica per a Estudiants de Medicina (SAPEM) i en l’Estudi anual d’impacte de la COVID en la salut dels metges a Espanya.

  • El 70% dels MIR es planteja marxar de Catalunya després d’obtenir l’especialització

    Set de cada deu metges interns residents (MIR) que s’estan formant en unitats docents catalanes s’han plantejat marxar a l’estranger un cop obtinguin el títol d’especialista, i el 39% no es veu treballant al sistema sanitari públic d’aquí a deu anys. Així ho destca una enquesta realitzada per Metges de Catalunya (MC), sindicat majoritari entre el col·lectiu, que recull les opinions de 767 residents de totes les demarcacions.

    El secretari de residents i joves facultatius de MC, Àlex Mayer, ha puntualitzat que la tendència a buscar sortides professionals fora del sistema públic és “creixent i preocupant”, però “això no vol dir que tots acabin marxant”. La càrrega de treball, que el 68% dels MIR defineix entre aclaparadora i molt aclaparadora, amb jornades laborals que per al 81% dels enquestats superen les 48 hores setmanals, destaca com a principal factor negatiu del seu exercici professional.

    “Tenim vocació i som conscients que estem en una etapa d’aprenentatge, però també tenim vida i projectes personals. A més, veiem la sobrecàrrega dels adjunts, que no és inferior a la nostra”, ha explicat Marc Albiol, resident de tercer any i promotor de l’enquesta. L’excés de feina que “fa molt difícil la conciliació” es visualitza també en els descansos dels residents. Així, el 40% afirma que no pot fer el mínim legal de 36 hores setmanals de descans ininterromput, i el 18% sosté que ni tan sols té assegurat el descans de 12 hores entre el final d’una jornada i l’inici d’una altra.

    En aquest sentit, Mercè Gil, resident de quart any, ha destacat que el 77% dels MIR experimenta problemes d’equilibri entre la feina i la vida personal, i això es tradueix en un“estat permanent d’estrès i malestar emocional per no arribar a tot”. En aquest sentit, tres de cada deu residents s’han plantejat abandonar la formació a causa d’aquest malestar i el 37% ha sentit l’impuls de deixar-ho per salut mental.

    Les guàrdies de 24 hores són un dels principals cavalls de batalla dels joves facultatius. El 85% creu que aquest tipus de jornades d’atenció continuada s’haurien d’abolir i el 72% es mostra partidari de substituir-les per guàrdies de 12 hores, encara que suposi fer-ne més. “Treballar 24 hores seguides no només és esgotador física i mentalment, sinó que suposa un risc per als pacients, perquè de cap manera pots tenir les mateixes capacitats després de 18 o 20 hores treballant sense parar”, ha remarcat Gil.

     

    L’enquesta de MC també reflecteix algunes dades positives respecte a les condicions laborals dels MIR, que van millorar de manera significativa després de l’acord de sortida de vaga subscrit l’octubre de 2020 entre el sindicat mèdic, les patronals sanitàries i l’Institut Català de la Salut (ICS). Majoritàriament no se supera el topall de quatre guàrdies mensuals (62%) i els residents que en fan més és per voluntat pròpia en la major part dels casos. Així mateix, es respecta la ràtio màxima de quatre MIR per cada metge adjunt, amb l’objectiu de garantir una correcta supervisió i tutorització de l’assistència, i es donen facilitats per assistir a cursos i congressos durant la residencia. En general, els residents tornarien a triar la mateixa especialitat (87%) i la mateixa unitat docent (68%).

    Estatut MIR de Catalunya

    Després de la convocatòria MIR 2024, que s’ha saldat amb un rècord de 22 places vacants a Catalunya, a les quals s’hi hauran de sumar les renúncies (48 l’any 2023), MC analitza els resultats de l’enquesta com un “nou toc d’atenció al Departament de Salut” sobre la capacitat del sistema per retenir el talent en un context de dèficit de facultatius que afecta 33 de les 49 especialitats mèdiques reconegudes a l’Estat, segons el Pla d’Ordenació de Recursos Humans (PORH) de l’ICS, amb la medicina familiar i comunitària al capdavant d’aquesta crisi de professionals.

    Per trobar solucions a aquest problema, considerat de“primera magnitud”, que condiciona el futur del servei públic de salut, MC proposarà al futur Govern de la Generalitat la creació de l’Estatut MIR de Catalunya que garanteixi unes condicions“dignes i equitatives” a totes les unitats docents catalanes en aspectes cabdals per als joves facultatius com són la jornada de treball o el dret a la conciliació, entre altres.

  • Gemma Martínez: “En aquesta professió tan antiga hi ha una gran manca de reconeixement”

    Fa trenta anys que ajuda a portar vides al món i es defineix com a “llevadora de poble”. En la seva trajectòria professional ha atès centenars de  parts: “Cada cop que veus una vida néixer, t’emociones”, assegura Gemma Martínez Santiago, qui ha esdevingut el referent en salut sexual i reproductiva de moltes famílies de l’Alt Camp. Ara veu amb preocupació la manca de relleu en la seva professió. A què atribueix la falta de llevadores a tot Catalunya?

    No hi ha més gent fent de llevadora perquè no es convoquen més places, i s’estan jubilant un 40% de les llevadores però no s’estan cobrint les jubilacions. Tenim un problema molt greu, perquè no tenim el relleu generacional, no podem fer el “una dona, una llevadora” que fa molts anys que reivindiquem. Actualment als hospitals públics moltes vegades hi ha una llevadora per a tres o quatre parts; la mitjana depèn de l’hospital, i la dona necessita estar tota l’estona acompanyada. És important que la dona se senti segura i que l’acompanyant tingui el seu paper, també vital. I això ho estem reclamant perquè estudis europeus han demostrat que, si la dona està acompanyada per una llevadora, els resultats perinatals són molt millors. Nosaltres calculem que, com a mínim, necessitem el doble de llevadores a la província de Tarragona, i encara  ens faltaria cobrir la privada. Tanmateix, hi ha milers d’infermeres que es presenten cada any a l’EIR (enfermera interna resident) i es preparen aquest examen, que és bastant dur, i les primeres places que s’esgoten són les de llevadora.

    Aleshores, per què creu que es convoquen tan poques places de llevadora?

    Això ho acredita el Ministeri. Un dels problemes és que la Unió Europea demana que com a mínim hagis fet, en dos anys, 40 assistències a un part per formar-te com a llevadora. A Espanya, en canvi, es va decidir que n’havies de fer 80… i la natalitat no para de baixar… Simplement modificant això –baixar de 80 a 40, tal com marca la UE–, si ara surten 600 places anuals, en podrien sortir 1.200, i ja es començaria a garantir una mica el relleu generacional que necessita el col·lectiu, perquè a Catalunya és un problema molt greu, molt greu. Hi ha llocs que ja estan a menys una o menys dues llevadores, i si algú agafa la baixa, doncs a menys dues o menys tres, perquè no hi ha ningú que ho cobreixi. És que no hi ha llevadores. Però és que això empitjorarà.

    Amb aquesta manca de llevadores general, existeix el “burnout” entre el col·lectiu a nivell laboral?

    Vam fer un estudi al col·legi ja fa un parell d’anys i va sortir que, del 0 al 10, les llevadores del nostre col·legi tenien un 7,5 de burnout. Per què? Perquè un 80% de les llevadores treballen en més de dos o tres llocs a l’hora. I fa hores extres per tal de cobrir les necessitats de salut de la població. Si totes les llevadores que hi ha a la província de Tarragona deixessin de treballar aquest doble o triple que treballen no es cobririen les necessitats de la població en salut sexual i reproductiva.

    A més, també heu de fer guàrdies?

    Sí. Tot depèn de la idiosincràsia de cada lloc, però, per exemple, la llevadora que treballa les seves 37 hores i mitja setmanals a l’Institut Català de Salut després se’n va a fer una o dues guàrdies setmanals de 24 hores, depèn de com li toqui, i a més, es queda fent hores extres a la primària on està treballant perquè hi ha mancança de llevadores. Jo havia arribat a treballar les 37 hores i mitja setmanals, més 24 hores de guàrdia; i la setmana que em tocava fer dissabte treballava 48 hores a part de les 37 hores i mitja, i això ho fan moltes companyes avui en dia. Quan vaig tenir els nens, vaig baixar la intensitat.

    Un 80% de les llevadores treballen en més de dos llocs alhora i fa hores extres per cobrir les necessitats de salut de la població

    Esteu obligades a cobrir aquestes hores extres a la primària?

    No, ens ho demanen. I hi ha gent que ho fa perquè a nivell econòmic li pot anar bé, però hi ha molta gent que ho fa per responsabilitat, perquè, al cap i a la fi, treballem amb la salut de les persones. A mi, de vegades, quan m’ho demanen i dic que sí, a nivell personal no em vindria de gust… I ho faig per poder atendre les persones, per responsabilitat.

    Durant les vagues d’infermeria d’aquests passats desembre i gener semblava que el col·lectiu de llevadores tenia reivindicacions una mica a banda…

    Nosaltres el què reivindicàvem és que ens reconeixessin l’especialitat de llevadora i la categoria professional. Estar assistint un part no té el mateix risc que altres coses, perquè estàs assumint la vida d’una persona en aquell moment. I aquesta professió és molt antiga però hi ha una gran mancança de reconeixement.

    Heu vist una evolució de la professió?

    Si parlem de segles enrere, les dones anaven a la llevadora quan tenien un “problema de dones”. Després, es van començar a obrir les primeres escoles de llevadores i es van començar a formar, però aleshores va venir una època més mèdica, on els metges van agafar més protagonisme. Cap als anys 60-70, van ser els anys que van obrir els grans hospitals, i les dones van passar a parir a l’hospital, tot i que les llevadores hi eren presents, però no es deixava que les dones caminessin, s’havien de quedar al llit… Aquí la professió va continuar acompanyant les dones, però des d’una altra perspectiva, i per sort hem lluitat perquè les dones poguessin dir com volen parir i quina és la millor manera. I ara les dones ja poden decidir com i amb qui volen parir, i amb seguretat, que això és el més important.

    En aquesta evolució, sou partidàries de les cases de naixements?

    I tant. Les cases de naixements estan liderades per llevadores. Només hi ha llevadores. Les dones han de complir uns requisits: que sigui un embaràs normal, o de baix risc; no qualsevol pot anar a parir a les cases de naixements. I és una filosofia de parir de manera fisiològica, natural…  Generalment, estan properes a l’hospital i treballen els dos equips de forma conjunta, però allà sí que hi ha “una llevadora, un part”. I per això lluitem les llevadores, perquè les dones que pareixen a l’hospital també tinguin “una llevadora, un part” i visquin aquesta experiència el millor possible. Perquè si la dona se sent acompanyada, l’estrès que hi ha en aquell moment disminueix i l’evolució del part s’ha comprovat que és molt millor.

    Però a les llevadores el que ens agradaria és que a cada hospital hi hagués una casa de naixements. Tenim moltes ganes que aquí, a Tarragona, siguin una realitat. De fet, el departament de Salut té la idea de desplegar les cases de naixements per tota Catalunya. A la província de Tarragona tenim les matriusques, que són un equip de llevadores que assisteixen el part de casa.

    Les llevadores lluitem perquè les dones que pareixen a l’hospital tinguin “una llevadora, un part” i visquin aquesta experiència el millor possible

    El fet que l’edat de les mares sigui cada vegada més elevada fa que sigui més necessària una intervenció mèdica?

    Sí, evidentment. Com més grans són les mares més possibilitats hi ha d’incidències de patologia, més obesitat, aparició de diabetis,… diferents problemes que poden aparèixer amb l’edat. Hi ha dones que amb 40 o 42 anys podrien parir en una casa de naixements, però d’altres, segons com hagi anat el seu embaràs, necessitaria un seguiment més especialitzat i potser haurien de parir en un hospital, per això tipifiquem els embarassos: si hi ha risc més alt o més baix.  Jo crec que l’important és sempre fer un tracte individualitzat. Cada persona és única i l’has d’acompanyar segons les seves creences i les seves vivències, i estar present tota l’estona perquè ella pugui expressar allò que vol i allò que necessita. I empoderar-la perquè trobi la seva pròpia solució.

    Com veu el moviment Llevadores pel Canvi?

    Llevadores pel Canvi és una iniciativa espontània d’unes quantes llevadores que van muntar un grup de WhatsApp i es va anar extenent per Catalunya. Ara en aquest grup hi ha més de 600 llevadores. L’objectiu és combatre la manca de llevadores, reivindicar la nostra professió, que la gent ens conegui, donar veu a les llevadores, perquè veiem que cada cop som menys i que hi ha més intrusisme professional, i gent d’altres disciplines que no tenen res a veure amb la salut, que són les que més ens preocupen, s’estan dedicant a fer la feina d’atenció a la salut sexual i reproductiva i realment no tenen els coneixements. I aquest grup va sorgir, d’aquesta necessitat que tenim les llevadores que ens donin veu, d’ ocupar el lloc que ens pertoca certificant els nostres estudis a nivell internacional.

    Amb intrusisme professional es refereix a les conegudes com a doula?

    Sí, està la doula, però ara estan sortint altres figures amb altres noms. Moltes vegades són dones que han tingut un part i han descobert la maternitat, que és un món molt fabulós, fantàstic i ple d’alegries, i es volen endinsar en aquest món i acompanyar dones gestants sense tenir uns estudis avalats. Nosaltres ens passem entre 6 i 7 anys estudiant per afavorir i acompanyar en la salut, que són els estudis reglats de llevadora, i la manca de llevadores fa que estiguin sortint figures que fan intrusisme estudiant dos cursets que algú els ha recomenat per les xarxes.

    Cada persona és única, i l’has d’acompanyar segons les seves creences i les seves vivències

    Totes les llevadores són infermeres?

    A Espanya sí. En d’altres països de la Unió Europea, com per exemple a França, pots ser només llevadora, és una carrera independent.

    Creu que seria millor que aquí també fos una carrera a banda?

    Hi ha moltes veus que parlen de fer una carrera a banda, però això és perquè les llevadores estan començant a desaparèixer. Una infermera no pot fer totes les coses que fa una llevadora. Perquè la directiva europea diu, per exemple, que als parts només poden estar llevadores perquè són personal sanitari exclusivament qualificat per això. I això ens fa diferents a la resta de la infermeria, tenim una exclusivitat. A Bèlgica, tú pots ser infermera i llevadora, però també pots ser només llevadora. És un títol propi en molts països de la Unió Europea, en quasi tots.

    La meva solució per a què hi hagi més llevadores és més reconeixement, i podria fer-se a través de l’especialitat.

    Reivindiqueu la figura de la llevadora com a referent en salut sexual i reproductiva… 

    Aquest perfil professional abarca des del naixement de la persona fins que es mor, i inclouria tant homes com dones. Per exemple, als homes els acompanyem en el seu naixement, quan volen ser pares, en la seva salut sexual i reproductiva, mitjançant la informació de mètodes de preconcepció i prevenció de malalties de transmissió sexual i detecció…

    La meva solució per a què hi hagi més llevadores és més reconeixement, i podria ser a través de l’especialitat

    És una feina que correspon a les llevadores?

    Fem una tasca de prevenció molt important, però sempre treballem amb un equip multidisciplinar; és a dir, si convé donar un antibiòtic treballem amb un metge de família; depèn de quins casos amb ginecologia, d’altres es deriven a dermatologia, en funció del tipus d’infecció… Som la porta d’entrada d’un treball conjunt amb una sèrie de professionals.

    Quins altres rols professionals realitza la llevadora?

    És una de les coses que nosaltres reivindiquem, que se’ns reconegui tot el que fem. El més conegut és l’assessorament i acompanyament abans i durant el part; nosaltres fem tot un historial –preguntem antecedents i oferim tot tipus d’informació preventiva– i resolem els dubtes que hi hagi…  és un tema d’educació sanitària. Però també detectem si hi ha algun problema o patologia (preguntem com és la regla o de vegades hi ha gent que diu que porta un any buscant un embaràs i no ha quedat embarassada, doncs fem de porta d’entrada cap a ginecologia); podem donar assessorament sobre tècniques de reproducció assistida i derivar cap als diferents professionals que les duen a terme.

    Quan la dona es queda embarassada, fem el seguiment normal i acompanyem l’embaràs. Estem preparades per fer tota la preparació al naixement, la prevenció, també fem detecció amb el test de transmissió sexual. Fem detecció de violència de gènere durant l’embaràs i de depressió, controlem que tot l’embaràs vagi bé, fem exercicis fisiològics per ajudar les dones a tenir un millor part i agafar confiança amb el seu propi cos, i per afavorir que la dona s’empoderi amb la parella o amb la persona que vulgui que l’acompanyi. Donem suport, si té més fills, pera què els fills s’integrin…

    També afavorim la salut de la mare durant el postpart, que és un moment crític. Perquè la dona, quan ha parit, està cansada del part, hi ha un canvi hormonal, una criatura demandant, la mare no descansa, té les emocions a flor de pell… i és molt millor que arribi a aquest moment amb una bona salut mental. L’embaràs és important treballar-lo en equip.

    Fem una tasca de prevenció molt important, però sempre treballem amb un equip multidisciplinar

    Nosaltres reivindiquem que hi hagi una llevadora a les plantes de maternitat, perquè són les que estem especialitzades; assessorem les dones en la lactància materna; l’abordatge de les cicatrius després del part, que no quedi dolor, tenim una consulta de sòl pelvià…

    I parlar de sexualitat és una de les feines que fem a la consulta. En atenció primària, parlem de salut sexual amb els joves; tenim la consulta jove, on els adolescents poden venir –espontàniament o amb cita prèvia– i preguntar sobre salut sexual i reproductiva: des dels mètodes anticonceptius, les primeres relacions sexuals, sospites d’haver agafat una infecció de transmissió sexual, i fem les proves a la consulta etc…

    En quina de totes aquestes activitats ha impactat més la manca de professionals?

    La manca de llevadores ha provocat que en molts llocs no es puguin fer grups de preparació al postpart i que es redueixin la quantitat de sessions de preparació al naixement, que no es puguin fer grups sanitaris quan anem a visitar les escoles… En general, s’ha reduït moltíssim l’activitat grupal per manca de llevadores. I això és un detriment de cara a la població.

  • Els gasos intestinals també tenen un per què

    Gasos en el llarg recorregut de l’aparell digestiu, malgrat que tots en tenim perquè en fabriquem de manera natural en la fermentació durant el procés digestiu, i perquè el camí des de la boca fins a l’anus és molt d’espai per acumular aire en algun moment, a molta gent no els suposa ni és percebut com a incomoditat, molèstia, sensació d’inflor al ventre o fins i tot dolor. Però, com passa en la majoria de manifestacions en l’organisme, hi ha gent més sensible a percebre, en aquest cas, l’acumulació de gasos.

    Parlem de flatulències, aerofàgia o meteorisme per referir-nos a aquesta excessiva concentració d’aire als budells o a l’estómac. Les causes d’aquest cúmul “són molt variades”, tal com ens explica el metge de família del CAP Ramon Turró al barri del Poblenou de Barcelona, Dr. Josep València. “Tot comença a l’activitat en la boca”, precisa. “Convé que masteguem bé els aliments, concentrant-nos en l’acte de mastegar i fent-ho a poc a poc -i no distreure’ns mirant la tele mentre mengem-“, diu. Tampoc no és bo parlar mentre masteguem, perquè parlant mentre masteguem facilitem l’entrada d’aire amb el menjar. Per això tampoc és bo mastegar xiclets. S’han d’evitar igualment les begudes gasoses i també es desaconsella beure amb canyetes.

    Quant als aliments, hi ha una llarga llista dels que més faciliten la producció de gasos intestinals. Entre els més coneguts, hi ha els llegums, especialment la mongeta seca, així com la col, la coliflor i el bròquil. “Algunes  maneres de cuinar poden fer que aquests aliments es tolerin millor, per exemple, fent servir llegums sense pell o cuinar-les canviant l’aigua. “Es fa diversos cops durant les dotze hores que les deixem en remull abans de bullir-les, i un cop bullides, escórrer-les, tornar a posar aigua freda i tornar-les a bullir. S’hi pot afegir també espècies com el comí, el llorer, l’anís, el romaní o el fonoll”, explica el metge de família del CAP Ramon Turró.

    Cal tenir en compte, però, que l’acumulació de gasos al tub digestiu pot ser també símptoma d’alguna anomalia o patologia subjacent, per la qual cosa, si es percep l’alta concentració de flatulències de manera recurrent, caldria comentar-ho amb el nostre professional sanitari de capçalera per poder descartar el vincle dels gasos amb alguna cosa en l’organisme que no està funcionant bé. “Malalties digestives com la celiaquia, intoleràncies alimentàries com per exemple a la lactosa o a la fructosa, poden provocar gasos”, comenta el metge de família. I assenyala que l’alimentació actual de gran part de la població, “amb abundants hidrats de carboni, sucres i greixos processats, sumada al sedentarisme contribueix al fet que els budells no treballin al ritme recomanat”.

    L’estat de la nostra microbiota també influeix en l’acumulació de gasos perquè l’equilibri o desequilibri dels microorganismes que la componen també condicionen el procés digestiu. Alguns bacteris poden causar gasos.

    Nous hàbits

    Senzills canvis d’hàbits en l’alimentació i reduint el sedentarisme haurien de fer desaparèixer les molèsties i la sensació d’inflor. Ventositats i eructes són l’evacuació natural d’aquests gasos en excés i, alhora, un indicador de l’acumulació d’aire que demana sortir.

    Per a casos més extrems, amb supervisió mèdica, existeixen fàrmacs per a disminuir les flatulències i accelerar el ritme intestinal. Però potser amb infusions digestives, amb plantes naturals com la flor de camamil·la ja les aconsegueixen reduir.

    En resum, com apunta l’especialista en aparell digestiu de Clínica Corachan, el doctor Javier Torres, convé viure l’alimentació i digestió “no com un problema, sinó com un fet natural i fisiològic”. L’expert també suggereix “seguir les pautes de les generacions anteriors que es van alimentar de tot el que dona la terra, quan ho dona, estacional, canviant, divers i poc o gens processat. Menjar de tot i poc i, a vegades, caminar hores per aconseguir-ho”.

  • Renda Bàsica: una solució contra l’espiral de psicopatologització, medicalització i cronificació dels malestars

    Actualment, vivim en una època sense precedents pel que fa al deteriorament progressiu i accelerat d’això que anomenem “salut mental” de la població. D’acord amb el Ministeri de Sanitat (2017), la prevalença de problemes de salut mental a Espanya l’any 2017 era del 27,4%. En només cinc anys, aquestes xifres van augmentar fins arribar al 37% de la població (Ministeri de Sanitat, 2022), essent l’ansietat, la depressió i els trastorns del son els més prevalents. No només ens haurien de preocupar els nombres absoluts, sinó també el fet que es tracta d’una tendència creixent. I tot i que la pandèmia de COVID-19 pugui haver accelerat aquest procés, no es pot reduir la situació a aquesta única causa, perquè el deteriorament progressiu va començar molt abans i continua després de superada la crisi sanitària del 2020. En aquest sentit, un informe publicat l’any 2015 per l’Agència Espanyola de Medicaments ja ens alertava, fa més d’una dècada, que en el període 2003-2013 el consum d’antidepressius s’havia duplicat a Espanya. Lamentablement, a la dècada següent hem tornat a doblar les xifres de consum d’aquests psicofàrmacs.

    Aquesta situació és especialment alarmant quan ens fixem en les persones joves. Sobre això, l’octubre del 2023 es va publicar un estudi titulat Barómetro Juventud, Salud y Bienestar (Kuric et al., 2023), en el qual es posava de manifest que, a Espanya, el 59,3% de les persones d’entre 15 i 29 anys consideraven haver tingut problemes de salut mental durant el darrer any. A més, un 17,4% d’aquesta població afirmava haver patit aquests problemes de manera contínua o molt freqüentment, és a dir, complien criteris diagnòstics d’un trastorn mental. Més enllà de l’altíssima incidència, el més cridaner és que, una vegada més, els resultats d’aquest mateix estudi, però de l’any 2017, ens deien que la incidència de problemes de salut mental en aquest segment de la població era del 28,4 %. És a dir, en només sis anys les persones joves que s’autoperceben amb una mala salut mental s’han duplicat (amb un increment del 104%) a Espanya. En el mateix sentit, un estudi recent d’UNICEF (2022) ressaltava que, a Espanya, una de cada cinc persones (el 20,9%) d’entre 10 i 19 anys ja estava diagnosticada psiquiàtricament (i, majoritàriament, també estaven medicades). Més greu encara, un comunicat recent del Grup de Treball Multidisciplinar sobre Salut Mental en la Infància i Adolescència (GTM-SMIA, 2022), al qual pertanyen, entre d’altres, l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària, la Societat de Psiquiatria Infantil i la Societat Espanyola d’Urgències Pediàtriques, alertava que el suïcidi és la segona causa de mort entre les persones d’entre 15 i 29 anys a Espanya, només superada pels tumors malignes.

    Les xifres actuals de malestars emocionals són alarmants, i també ho és la tendència progressiva d’empitjorament de la situació, però encara ho és més la resposta que es dona al nostre entorn als problemes de salut mental. Des de la institució psiquiàtrica, la perspectiva hegemònica que impera en l’abordatge d’aquests problemes és el reduccionisme biologicista segons el qual allò que no funciona, allò que cal arreglar, no són l’entorn o les condicions de vida de la persona que pateix, sinó el seu cervell, els seus neurotransmissors. D’aquesta manera, com que es considera que el problema no és psicosocial, sinó bioquímic, la resposta es redueix a la medicalització de la vida. En aquest aspecte, en un informe de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents de les Nacions Unides (2020), es remarcava que Espanya és el segon país del món pel que fa al consum de psicofàrmacs per habitant, i el primer en consum de benzodiazepinanes. Si no fos per l’actual crisi del fentanil i el consum d’opiacis que es viu als Estats Units, Espanya seria campiona del món en el consum de drogues psiquiàtriques. D’acord amb aquest informe, l’any 2020 es van consumir a Espanya gairebé 110 dosis diàries de benzodiazepines per cada 1.000 habitants. Si suméssim també els antidepressius, els estabilitzadors de l’estat d’ànim, els neurolèptics, etc., aquesta xifra de dosis diàries es més que doblaria. En el mateix sentit, un informe recent de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions, del Ministeri de Sanitat (2023), ressaltava que el 9,7% de la població espanyola havia consumit hipnosedants, amb o sense recepta, en els últims 30 dies. Sobre aquesta situació, en un article de premsa recent, Eduardo Costas, catedràtic de Farmàcia a la Universitat Complutense de Madrid, afirmava que el consum de drogues psiquiàtriques està disparat a Espanya, però que es tracta d’un ús amb un clar biaix de classe: les persones amb les rendes més baixes consumeixen gairebé vuit vegades més psicofàrmacs que les persones amb les rendes més altes. En paraules de Costas: “en comptes de combatre la desigualtat, droguem amb psicofàrmacs els més desafavorits” (Costas, 2024). És clar que aquesta resposta a les conseqüències emocionals de les condicions precàries d’existència no és innocent, sinó ideològica, i tampoc no és innòcua. Medicalitzar el malestar no en resol les causes i, a més, moltes vegades suma un problema d’addicció als psicofàrmacs i els efectes adversos del consum agut o prolongat.

    Potser en comptes de “salut mental” hauríem de començar a parlar de benestar (o malestar) psicosocial, per ampliar la mirada a les condicions materials i socials d’existència que són font de patiment. Precisament, per promoure un canvi de paradigma i superar el model biomèdic, l’Organització Mundial de la Salut impulsa, des de l’any 2013, la seva iniciativa QualityRights, proposant un abordatge de base comunitària, orientat a la recuperació, centrat en la persona i basat en drets (Funk i Drew, 2020).

    Més que pensar que hi ha una epidèmia de cervells defectuosos, potser hem de començar a assumir que el projecte neoliberal és incompatible amb el benestar emocional de la població, si més no de la classe treballadora. Si la joventut pateix especialment les conseqüències d’aquesta situació és tant per les dificultats materials que travessen les persones joves com per la seva progressiva expulsió d’un projecte de vida. Sobre això, en un informe del Govern d’Espanya (2023) sobre la relació entre precarietat laboral i salut mental, Joan Benach afirmava que viure una situació material precària “penetra als cossos i a les ments de les persones, generant danys en la salut, patiment psíquic i trastorns mentals” (Govern d’Espanya, 2023). Al background d’aquest informe s’explicita que la investigació epidemiològica estableix una clara relació entre precarietat i mala salut mental, i no només perquè promogui una prevalença més gran de trastorns d’ansietat i depressió, sinó també de trastorns psicòtics.

    A més, és una situació que es retroalimenta: d’una banda, les condicions precàries d’existència i l’exclusió social són factors etiològics de problemes de salut mental. I, de l’altra, les persones diagnosticades amb un trastorn mental es troben amb més precarització material de la vida i més exclusió social. Així, per exemple, en un informe de la Fundació Foessa s’explicava que, a Catalunya, el 14,2% de la població general es troba en una situació d’exclusió severa, xifra que es dobla fins arribar al 27,6% quan parlem de persones diagnosticades amb un trastorn mental (Fundació Foessa, 2022).

    I això passa tant per l’exclusió del mercat de treball com per la indignitat del sistema de prestacions condicionades que anomenem “pensions no contributives”. En aquest sentit, l’informe més recent de l’Observatori sobre Discapacitat i Mercat de Treball de la Fundació ONCE (2023) ressaltava que, l’any 2022, només el 18,9 % de les persones amb discapacitat psicosocial (per motius de salut mental) tenia una feina. Encara més, en aquesta franja de població només el 29,2% és població activa. En resum, al nostre país la psiquiatrització dels malestars psicosocials funciona com una perfecta maquinària d’expulsió a la redundància, de manera que set de cada deu persones psiquiatritzades ni estan, ni se les espera, al mercat de treball.

    Així mateix, d’acord amb les dades oficials del Departament de Salut (2018), el 75% dels anomenats trastorns mentals severs comencen abans dels 25 anys. És a dir, la gran majoria de persones que acaben excloses del mercat de treball pel procés de psiquiatrització han estat expulsades abans d’haver pogut fer les aportacions suficients per accedir a una pensió contributiva. I si bé el desembre del 2023 el Consell de Ministres va aprovar una pujada del 6,9% de les pensions no contributives, fins a arribar als 517,90€ mensuals, continua essent una quantitat que està molt per sota del llindar de la pobresa. A ciutats com Madrid o Barcelona és possible que ni tan sols es pugui pagar una habitació amb aquest pressupost, ja no diguem fer un projecte de vida. En definitiva, si les condicions precàries d’existència, l’exclusió social i la manca d’un projecte de vida afecten greument el benestar emocional de la població, les respostes que estem donant a aquests malestars deixa les persones en una situació de vulnerabilitat maximitzada i amb més risc de precarietat, exclusió i desemparament vital.

    Tots aquests problemes esmentats desapareixerien si comptéssim amb una Renda Bàsica Universal (RBU). Per començar, disposar de les condicions materials necessàries per cobrir els costos d’una vida digna permetria prevenir tots els malestars derivats directament i indirecta de la pobresa i la precarietat. Així mateix, una RBU afavoriria que les persones comptessin amb els recursos necessaris per crear i desenvolupar un projecte de vida (la qual cosa és un factor de prevenció) o per refer o reconstruir el seu projecte vital després d’una crisi de salut mental (la qual cosa és una condició necessària per a la recuperació).

    En segon lloc, i més enllà de les condicions materials, hi ha els problemes directament o indirectament derivats de les condicions laborals que una RBU permetria afrontar. Per exemple, moltes persones deixarien de veure’s obligades a seguir en feines que no tenen res de dignes o dignificants. No dependre de l’ocupació per mantenir-se amb vida donaria la possibilitat a moltes persones d’abandonar els ambients laborals que els van minant de mica en mica el benestar emocional. O, simplement, permetria a les persones prendre’s el temps necessari per recuperar-se d’un moment emocionalment difícil o d’una crisi sense haver de vendre la seva força de treball fins i tot quan això els perjudica clarament la salut mental. Encara més, una RBU obriria les portes al retorn o la incorporació al mercat de treball de les persones que actualment perceben una pensió no contributiva o una prestació condicionada, sense por de perdre la seva única (i miserable) font d’ingressos. En ser universal, si l’experiència laboral no anés bé i haguessin de sortir novament del mercat de treball, continuarien tenint coberts els costos bàsics de la vida.

    En tercer lloc, és esperable que, si en comptes de medicalitzar i cronificar els problemes derivats de les condicions precàries d’existència i l’exclusió social n’abordéssim les causes, una RBU reduiria dràsticament la despesa farmacèutica, les visites a urgències i els ingressos psiquiàtrics, les pensions no contributives i totes les despeses relacionades amb els actuals circuits de dependència en què acaben les persones psiquiatritzades i empobrides.

    I, finalment, un valor afegit de la implementació d’una RBU seria la possibilitat d’abandonar definitivament l’enfocament hegemònic actual en les ciències “Psi” des del qual es (mal)interpreten els problemes psicosocials des d’un reduccionisme biomèdic culpabilitzador i estigmatitzant, individualista i despolititzador, que ens arrossega a un creixement exponencial de la cronificació dels malestars emocionals. Posar al centre les condicions materials d’existència és l’única manera de promoure un canvi de paradigma en salut mental.

     

    Referències:

    • Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios (2015). Utilización de medicamentos antidepresivos en España durante el periodo 2000-2013. Madrid, España. https://www.aemps.gob.es/medicamentosUsoHumano/observatorio/docs/antidepresivos-2000-2013.pdf?x27361
    • Departament de Salut. (2018). Consens per a la millora de l’atenció al trastorn psicòtic incipient. Pla director de salut mental i addiccions. Barcelona, Espanya. https://salutintegralbcn.gencat.cat/web/.content/30_ambits/salut-mental-adiccions/Consens-PAE-TPI-DEFINITIU.pdf 
    • Costas, E. (2024). El consumo de psicofármacos está disparado en España. Levante. https://www.levante-emv.com/tendencias21/2024/04/24/consumo-psicofarmacos-disparado-espana-debido-101481052.html
    • Fundación Foessa. (2022). Informe sobre exclusión y desarrollo social en Cataluña. Madrid, España. https://www.foessa.es/main-files/uploads/sites/16/2022/02/Informes-territoriales-2022-Catalu%C3%B1a.pdf
    • Fundación ONCE. (2023). 9.º Informe del Observatorio sobre Discapacidad y Mercado de Trabajo. Madrid, España. https://www.odismet.es/sites/default/files/2024-04/Informe%209.pdf
    • Funk, M. & Drew, N. (2020) WHO’s QualityRights Initiative: Transforming Services and Promoting Rights in Mental Health. Health and Human Rights Journal, 22(1), 69 – 76.
    • GTM-SMIA. (2022). La pandemia ha provocado un aumento de hasta el 47% en los trastornos de salud mental de los menores. Madrid, España. https://aepap.org/sites/default/files/noticia/archivos-adjuntos/np_salud_mental_infancia_y_adolescencia.pdf
    • Gobierno de España. (2023). Precariedad laboral y salud mental. Ministerio de Trabajo y Economía Social. Madrid, España. https://www.lamoncloa.gob.es/serviciosdeprensa/notasprensa/trabajo14/Documents/2023/170323-informe-salud-mental.pdf
    • Kuric, S., Sanmartín, A., Ballesteros, J. C. y Gómez Miguel, A. (2023). Barómetro Juventud, Salud y Bienestar 2023. Centro Reina Sofía de Fad Juventud. Madrid, España. DOI: 10.52810.5281/zenodo.8170910
    • Naciones Unidas. (2020). Informe 2020 – Junta Internacional de Fiscalización de Estupefacientes. Viena, Austria. https://www.incb.org/documents/Publications/AnnualReports/AR2020/Annual_Report/E_INCB_2020_1_spa.pdf
    • Ministerio de Sanidad. (2020). Salud mental en datos: prevalencia de los problemas de salud y consumo de psicofármacos y fármacos relacionados a partir de registros clínicos de atención primaria. Madrid, España. https://www.sanidad.gob.es/estadEstudios/estadisticas/estadisticas/estMinisterio/SIAP/Salud_mental_datos.pdf 
    • Ministerio de Sanidad. (2022). Informe Anual del Sistema Nacional de Salud 2022. Madrid, España. https://www.sanidad.gob.es/estadEstudios/estadisticas/sisInfSanSNS/tablasEstadisticas/InfAnualSNS2022/INFORME_ANUAL_2022.pdf
    • Ministerio de Sanidad. (2023). Encuesta sobre alcohol y drogas en España. Observatorio Español de las Drogas y las Adicciones. Madrid, España.  https://pnsd.sanidad.gob.es/profesionales/sistemasInformacion/sistemaInformacion/pdf/2022_Informe_EDADES.pdf
    • UNICEF. (2022). Salud mental e infancia en el escenario de la COVID-19. Propuestas de UNICEF para España. Madrid, España. https://www.unicef.es/sites/unicef.es/files/comunicacion/COVID19_UNICEF_Salud_Mental.pdf

  • La celiaquia entra al Congrés

    Aquesta malaltia congènita i multisistèmica afecta actualment al voltant d’un 1% de la població i comporta el seguiment d’una dieta sense gluten de per vida. Tanmateix, la cistella de la compra d’una família amb algun membre afectat de celiaquia es dispara considerablement en comparació amb els productes i aliments que sí contenen gluten. A més, només en un 1% dels restaurants de l’estat espanyol el·laboren menjar sense gluten amb garanties, fet que de vegades dificulta la sociabilització de les persones celíaques.

    L’Associació Celíacs de Catalunya va aconseguir el passat mes d’abril que es registrés una Proposta de no llei sobre celiaquia al Congrés dels Diputats per demanar solucions a les principals reivindicacions del col·lectiu. Aquestes són principalment:

    • Convertir de manera permanent en la legislació tributària l’aplicació d’una reducció de l’IVA dels productes sense gluteni aliments adequats per als afectats per la malaltia celíaca, reconeixent-ne la importància com a productes essencials per a aquells amb necessitats dietètiques específiques.
    • Establir mesures concretes per assegurar que els productes sense glutensiguin accessibles i econòmicament viablesper a les persones afectades per la malaltia celíaca, incloent-hi famílies amb múltiples membres afectats i aquells amb recursos econòmics limitats.
    • Explorar la possibilitat d’ampliar el finançament o cofinançament d’alimentsper incloure els productes sense gluten dins el marc de prestacions vinculades a productes dietètics, reconeixent-ne la importància per a la salut i la qualitat de vida dels afectats per la malaltia celíaca.
    • Mantenir un diàleg constant amb les organitzacions de pacients i professionals de la salut per avaluar les necessitats en matèria d’alimentació sense gluten i prendre les mesures adequades per garantir-ne l’accessibilitat i la viabilitat econòmica, de comú acord amb les autoritats sanitàries competents en les respectives comunitats autònomes.

    Una altra de les grans reivindicacions –i prioritària per al col·lectiu celíac– és la manca d’investigació, ja que actualment es triga uns 7 anys de mitjana en diagnosticar la celiaquia a persones adultes. També en  destaquen l’elevada taxa d’infradiagnòstic de la malaltia –es calcula que només estan diagnosticades 1 de cada 7 persones que pateixen la malaltia– i la manca de seguretat alimentària a l’hora de menjar fora de casa.

    Durant la 1a Jornada parlamentària sobre la malaltia celíaca, presidida per la presidenta del Congrés dels Diputats Francina Armengol, s’ha exposat la situació actual de la malaltia i s’han donat a conèixer les principals causes, símptomes i conseqüències de la malaltia. Per a abordar aquesta jornada sobre la celiaquia s’ha comptat amb la participació de diferents experts i membres de les diferents associacions de celíacs de l’estat espanyol, que han volgut traslladar al camp de la política les principals preocupacions i reivindicacions del col·lectiu . També s’ha organitzat una mesa de recerca i situació clínica de la malaltia celíaca, on s’han presentat els darrers avenços en investigació científica i s’ha obert un debat per tractar les necessitats de les persones afectades.