Just Deploy It!

Etiqueta: alimentació

  • Pugen un 4% les consultes per al·lèrgia alimentària a Catalunya en deu anys

    L’al·lèrgia alimentària és un problema de prevalença creixent a Catalunya. En només 10 anys, les consultes per aquest motiu han passat del 8,7% (any 2005) al 12,6% (any 2015). Un dels àmbits en què es detecta un increment són les al·lèrgies alimentàries complexes per fenòmens de reactivitat encreuada entre proteïnes al·lergèniques presents a diverses especies, els anomenats “panal·lèrgens” (reactivitat entre diversos aliments, entre aliments i pòl·lens o entre aliments i altres al·lèrgens ambientals). També es detecta un increment de casos amb manifestacions clíniques menys clàssiques on el paper de l’al·lèrgia alimentària pot ser rellevant.

    Sobre l’augment i les al·lèrgies com a problema de salut s’ha parlat a l’Hospital Universitari de Bellvitge durant el ‘III Matí Al·lèrgia Bellvitge: al·lèrgia alimentària’ amb la presència també de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i la Societat Catalana d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica han organitzat aquest 19 de setembre la jornada “III Matí . Al llarg d’aquesta jornada, s’ha abordat la problemàtica de l’al·lèrgia a aliments tant des de la perspectiva de l’atenció primària com de l’especialitzada, fent especial èmfasi en els aspectes clínics, els factors de risc, el diagnòstic diferencial i els criteris de derivació.

    Segons ha destacat Maria Teresa Dordal, al·lergòloga de l’Hospital Universitari de Bellvitge i presidenta de la Societat Catalana d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica, «és necessari instruir els professionals de l’atenció primària en competències sobre com identificar els pacients amb al·lèrgia a aliments, entendre els mecanismes responsables, millorar el maneig de possibles reaccions al·lèrgiques, saber donar resposta al dubtes que els pacients plantegen en relació a aquesta patologia i conèixer els criteris de derivació a l’al·lergòleg».

    Com s’ha fet palès, els metges de família, com a porta d’entrada al sistema sanitari, són els primers responsables del diagnòstic inicial i el tractament dels pacients amb al·lèrgies a aliments. Segons explica el Dr. Ionuc Chiriac, coordinador del grup d’al·lèrgies de la CAMFiC, “la valoració inicial no és fàcil donada la gran variabilitat dels símptomes que poden presentar els pacients, diferenciant entre diverses patologies amb presenta­cions de vegades similars com les al·lèrgies, les intoleràncies o les toxiinfeccions alimentàries. La majoria d’aquests pacients es queden en atenció primària per a control i seguiment, i només els casos severs o dubtosos els derivem a l’al·lergòleg”.

    Al·lèrgies alimentàries a les escoles

    Segons dades de la Comissió Europea, 7 de cada 10 reaccions al·lèrgiques greus es produeixen menjant fora de casa, i, concretament, un 20% tenen lloc a les escoles.  L’ou i la llet són els aliments més sovint implicats en el cas dels nens, mentre que en majors de 14 anys ho són la fruita (especialment el préssec) i els fruits secs. Gairebé la meitat dels pacients presenten erupcions cutànies (urticària), però en un de cada quatre casos l’al·lèrgia es manifesta en forma d’anafilaxi, una reacció al·lèrgica generalitzada greu potencialment mortal.

    Teresa Dordal ha recordat que «en el cas de les reaccions al·lèrgiques greus, la identificació i el tractament precoços són fonamentals per evitar desenllaços fatals». Un altre aspecte que ha destacat és «la importància de diferenciar adequadament les reaccions pròpiament al·lèrgiques d’altres reaccions sense cap mecanisme immunològic subjacent, com ara les intoleràncies alimentàries».

  • Importa la nostra dieta en el canvi climàtic?

    No cal ser un expert per adonar-se de la realitat del canvi climàtic. Cada dia ho estem patint. Els països més afectats pel canvi climàtic en els últims anys, han estat Haití, Zimbabue, Hondures, República Dominicana i Fiji. Però com assenyala l’Agència Europea del Medi ambient (AEMA) en el seu informe d’aquest any, no solament afecta a països pobres i en vies de desenvolupament, abasta també a Europa, especialment a Espanya, amb ones de calor, inundacions, tempestes i sequeres (els pantans a Espanya estan en mínims històrics) i incendis forestals (com els recents de Galícia i Astúries). La falta de pluges, impedeix la neteja de l’atmosfera fortament contaminada pels gasos provinents d’un parc automotor que no deixa de créixer, i que patim a les grans ciutats espanyoles com Madrid i Barcelona. Ningú nega ja els efectes de la contaminació de l’aire, amb totes les seves greus conseqüències sobre la salut de la població. Però també sobre cultius, plantes i altres éssers vius.

    Les notícies en la premsa ens informen que les emissions de CO₂ han aconseguit un record, i tornaran a augmentar un 2% el 2017, després de 2 anys de lleugera reducció. Un dels principals responsables és Xina pel seu major ús del carbó. Davant delegats de 195 països reunits a Bonn la setmana passada, en la Conferència de l’ONU sobre el Clima (COP23), un grup de països liderats per França (que va anunciar l’abandó del carbó en 2021), va exigir dates per a l’abandó de l’ús del carbó, però un altre grup en el qual es troben Alemanya (el 40% de la seva electricitat prové del carbó), Polònia i Espanya no accepten assumir compromisos. Espanya té 15 centrals de carbó, que proporcionen gairebé un 20% de l’energia elèctrica, font important de CO₂ i a més deficitàries. La presidència Trump ha decidit treure als EUA de l’acord de París sobre el Clima de 2015, de manera que globalment els avanços són molt febles, enmig de la pressió de grups econòmicament poderosos, que tracten d’evitar que es lesionin els seus interessos.

    El panorama és pessimista. Un manifest de 15.000 científics publicat fa pocs dies a la revista BioScience, alerta que la «humanitat està deteriorant la biosfera posant en perill el seu propi benestar», assenyalant que «moltes de les amenaces es mantenen i la majoria està empitjorant de manera alarmant».

    Les fórmules per evitar aquest seriós desafiament per al planeta i la humanitat són conegudes. Cal promoure l’abandó de l’ús del carbó i eliminar els subsidis als combustibles fòssils. Promoure les energies renovables i l’eficiència i estalvi energètic. Justament el contrari del que ha fet el govern del PP que ha establert un «impost al sol». Cal fomentar en l’agricultura i ramaderia, la producció, comercialització i consum de proximitat. No es pot esperar i cal actuar ja. Individualment tenim l’obligació de preguntar-nos Què puc fer jo per mitigar el canvi climàtic? És clar que gran part de les mesures depenen dels governs. Però cadascun amb les seves decisions pot i ha de col·laborar.

    Per respondre a aquesta pregunta hem de recordar que a més de les fórmules esmentades, cal tenir en compte l’aportació de l’agricultura al canvi climàtic. A nivell mundial, l’agricultura, inclòs el canvi d’ús de la terra (desforestació) representa un 30% de l’emissió de GEI causants del canvi climàtic. I el que és més important, la ramaderia, incloent-hi el transport i alimentació de bestiar, representa el 80% dels GEI que s’originen en l’agricultura. La producció de carn de bestiar boví genera 3 vegades més GEI que la d’ovelles i porcs i 30 vegades més que la de carn de pollastre. D’altra banda se sap que per cada gram de proteïnes, les emissions de GEI dels llegums és 250 vegades menor que les emissions associades a la carn de boví i xai.

    El consum de carn, com és d’imaginar, és més de 5 vegades superior als països desenvolupats que en els en vies de desenvolupament. Però el més greu, és que segons un informe de la FAO, en absència de polítiques de canvi, la producció i consum mundial de carn es duplicarà de 2001 al 2050, induït principalment per l’enorme augment de consum a la Xina, Índia, Sud-àfrica i Brasil. És a dir, l’impacte sobre el canvi climàtic s’incrementarà notablement.

    Els organismes d’experts internacionals, recomanen un consum màxim de carns vermelles (boví, porc, ovella) de 70 grams per persona dia. A Espanya estem consumint entre 2 a 3 vegades la quantitat recomanada. De manera que una de les estratègies per mitigar el canvi climàtic és reduir substancialment el consum als països desenvolupats i adequar el seu consum als països en desenvolupament, per aconseguir una alimentació socialment més igualitària i sostenible.

    Hi ha dades inqüestionables d’estudis a Europa, que mostren que una dieta d’un vegetarià, genera gairebé 3 vegades menys GEI que la dieta d’un alt consumidor de carn. De manera que la pregunta que ens fèiem de com podem col·laborar a mitigar el canvi climàtic, té una resposta clara: reduint el nostre consum de carns vermelles i augmentant el consum d’aliments d’origen vegetal, seguint les pautes d’una dieta tipus mediterrània. És a dir consumir diàriament fruites i hortalisses, llegums, oli d’oliva, peix, moderat consum de productes làctics (preferentment baixos en greixos) i d’alcohol (preferentment vi negre) i baix consum de carns vermelles, embotits i aliments i begudes ensucrades. En aquest món globalitzat és important procurar a més que tots aquests productes provinguin de la proximitat, evitant la contaminació originada pel transport de llarga distància.

    Això representa la nostra contribució individual a la lluita contra el canvi climàtic, i té a més un profund impacte beneficiós sobre la nostra salut en reduir el risc de malalties cardiovasculars, diabetis, obesitat i càncer. Però aquestes accions individuals han d’estar sostingudes i promogudes per l’administració pública. És necessari establir una política impositiva que gravi els aliments perjudicials per a la salut i el clima i que subvencioni els aliments saludables i beneficiosos per a la conservació del planeta. Etiquetar clarament als mercats els productes de proximitat, promoure i facilitar les hortes urbanes. Cuidar i protegir el medi ambient i la nostra salut és una obligació de tots.

  • L’obesitat infantil s’ha multiplicat per 10 en les últimes quatre dècades

    L’obesitat infantil s’ha convertit en un problema global de salut pública que ja afecta a més de 120 milions de nens i nenes a tot el món. Així ho indica una nova anàlisi global de tendències en obesitat infantil i adolescent que ha estat realitzat en 200 països i publicat en la revista mèdica The Lancet amb motiu del Dia Mundial de l’Obesitat.

    Segons les dades recaptades pels investigadors, el nombre de joves d’entre 5 i 19 anys amb obesitat a tot el món s’ha multiplicat per més de deu en les últimes quatre dècades, passant de cinc milions de nenes el 1975 a 50 milions el 2016 i de 6 milions de nens a 74 milions. A més d’aquests 124 milions de nenes i nens obesos, els investigadors també criden l’atenció sobre els 213 milions menors que tenen sobrepès.

    En algunes illes de Polinèsia, les taxes d’obesitat infantil i adolescent superen àmpliament el 30% i estan per sobre del 20% als EUA i en alguns països d’Orient Pròxim i Àfrica del Nord com Egipte, Kuwait, Qatar i Aràbia Saudita o del Carib, on destaca Puerto Rico. En general, la prevalença mundial de l’obesitat infantil i adolescent va augmentar del 0,7% al 5,6% per a les nenes i del 0,9% al 7,8% per als nens.

    Taxes d’obesitat infantil en nenes el 2016

    Els autors de l’estudi destaquen que des de l’any 2000 el creixement en l’índex de massa corporal (IMC) mitjà de nens i adolescents s’ha estabilitzat en la majoria de països d’alts ingressos, encara que ho ha fet «a nivells molt elevats». Per contra, les taxes d’obesitat i sobrepès s’han accelerat a Àsia oriental, meridional i sud-oriental.

    «Les taxes d’obesitat infantil i adolescent han augmentat significativament en les últimes quatre dècades en la majoria dels països del món», assegura un dels autors de l’estudi, l’investigador de la Universitat de Kent, James Bentham, però «s’estan accelerant en l’est, sud i sud-est d’Àsia i continuen augmentant en altres regions d’ingressos baixos i mitjans».

    D’escassetat a excés de mala alimentació

    Malgrat l’augment de l’obesitat infantil i adolescent, els investigadors destaquen que globalment segueix havent-hi més nens que sofreixen desnutrició que obesos, amb 75 milions de nenes i 117 milions de nens amb baix pes, dels quals gairebé dos terços viuen al sud d’Àsia.

    Obesitat infantil en nens el 2016

    El passat any els països que van registrar un IMC mitjà més baix entre nenes i nens van ser Etiòpia, Níger, Senegal, Índia, Bangladesh, Myanmar i Cambodja. No obstant això, les dades recopilades pels investigadors mostren com entre 1975 i 2016, les taxes de baix pes van passar d’un 9,2% a 8,4% per a nenes i de 14,8% a 12,4% per a nens, la qual cosa significa que la taxa d’augment d’obesitat està sent molt major que la taxa de disminució de baix pes. «Si continuen les tendències actuals, l’obesitat infantil i adolescent superarà el baix pes en 2022», conclouen els científics.

    Segons destaquen els investigadors, el problema al qual s’enfronten molts països de baixos ingressos, especialment en el sud d’Àsia, és que estan realitzant una transició poc saludable de la desnutrició a l’obesitat. «Les nostres dades mostren que la transició de baix pes al sobrepès i l’obesitat pot ocórrer ràpidament a causa d’una transició nutricional poc saludable, amb un augment d’aliments pobres en nutrients i densos en energia», explica un altre dels autors de l’estudi, el professor de l’Imperial College de Londres, Majid Ezzati.

    Segons aquest investigador, «les nostres troballes posen de manifest la desconnexió entre el diàleg mundial sobre el sobrepès i l’obesitat, que ha passat per alt els alts nivells de desnutrició, i les iniciatives que se centren a combatre el baix pes, que han prestat poca atenció a les altes taxes de sobrepès i obesitat».

    És necessari abaratir el menjar saludable

    L’augment excessiu de pes en la infància i l’adolescència s’associa amb un major risc i aparició primerenca de malalties cròniques com la diabetis tipus 2 i pitjors resultats psicosocials i educatius, a més de generar problemes a llarg termini per perdre pes en l’edat adulta.

    Per lluitar contra aquesta epidèmia els autors de l’estudi consideren que és necessari facilitar l’accés de la població a aliments més saludables. «Hi ha molt poques polítiques o programes socials que intentin fer que aliments saludables, com les llegums, fruites i verdures fresques, siguin assequibles per a les famílies pobres», explica Ezzati. «La falta de disponibilitat d’opcions d’aliments saludables per als pobres pot conduir a desigualtats socials en l’obesitat i limitar quant podem reduir la seva càrrega», conclou aquest investigador.

    Els investigadors també plantegen la necessitat d’establir polítiques eficaces i critiquen «les reticències dels països d’alts ingressos a utilitzar els impostos i les regulacions de la indústria per canviar els comportaments alimentaris de la població». En aquest sentit s’ha expressat el professor Ezzati, qui assegura que «encara que hi ha hagut algunes iniciatives per augmentar la conscienciació sobre l’obesitat infantil i adolescent, la majoria dels països d’alts ingressos segueixen mostrant-se poc inclinats» a aquest tipus de mesures.

    Recentment l’Organització Mundial de la Salut va realitzar una petició als governs de tot el món perquè gravin les begudes ensucrades com una mesura per lluitar contra l’obesitat. Malgrat la petició són pocs els països que estan optant per aquest tipus de mesures i a Espanya, només Catalunya ha tractat d’aplicar les recomanacions de l’OMS.

    Un metanàlisi de 2.400 estudis

    L’estudi, dirigit per l’Organització Mundial de la Salut i l’Imperial College de Londres, s’ha realitzat revisant les dades publicades el 2.416 estudis en els que van participar 128,9 milions de persones de 200 països, incloent-hi 31,5 milions de nens i adolescents d’entre 5 i 19 anys.

  • Descomplicar la dieta

    Menjar és molt més que nodrir-se o alimentar-se. És un acte biològic, però alhora genuïnament social i cultural, determinat per la tradició i modelatge des de la infància. No és exagerat afirmar que és més fàcil canviar de religió que d’hàbits alimentaris, com deia l’expert en nutrició Francisco Grande Covián. Però dit això, és fàcil constatar com als països occidentals aquests hàbits s’han anat distanciant de la tradició per bé i per a mal. L’augment de l’oferta alimentària, sobretot de productes processats, i l’encara major inflació de missatges sobre com alimentar-se han convertit el senzill acte de menjar en un galimaties de calories i nutrients, de ciència i pseudociència, en el qual la sensatesa i la credibilitat no estan necessàriament alineades.

    Menjar bé s’ha convertit en un tràmit molt complicat per l’abundància d’instruccions i informació tècnica, un tràmit més difícil d’entendre que la declaració de la renda o altres fosques diligències administratives. Menjar de forma saludable és un mantra implícit en moltes recomanacions, però per més que es repeteixi no acaba de tenir un significat clar i pràctic per a molta gent. Les xifres creixents d’obesitat i sobrepès mostren de forma eloqüent la deterioració de la dieta i el desconcert informatiu. El problema no és solament la falta d’acord sobre quin missatge difondre per combatre l’obesitat i menjar bé, sinó com aconseguir que s’obri pas entre la quantitat d’informació contradictòria i, sobretot, que es posi en pràctica.

    L’exemple del tabaquisme il·lustra com de complicada és aquesta empresa. Els riscos de fumar porten difonent-se més de 60 anys als EUA, però en aquest temps la població fumadora s’ha reduït amb prou feines del 40% al 20%. El problema sanitari de menjar malament és comparable al del tabaquisme, ja que s’estima que el 8 de casa 10 malalties cròniques estan relacionades amb la mala alimentació. Però sintetitzar en un missatge clar i pràctic com menjar de forma sana és molt més complicat, entre altres coses perquè no hi ha una única dieta saludable. Són tantes les possibles combinacions d’aliments i tants els missatges dietètics que les possibilitats d’equivocar-se són molt majors que en un altre temps.

    Un dels què s’ha atrevit a resumir tota la saviesa dietètica en un sol missatge ha estat el periodista i expert en nutrició Michael Pollan, que ho ha fet en només set paraules: «Menja menjar. Amb moderació. Sobretot vegetals». Les tres parts del missatge estan carregades de raó i recolzades per proves científiques. Certament és més saludable menjar aliments de debò, que productes processats amb una llarga llista d’ingredients; la moderació en el menjar és un antic consell al qual no li falten proves científiques, el mateix que a la noció que, sense ser necessàriament vegetarians, les fruites i verdures han de ser un component principal de la dieta. En el seu llibre Saber menjar desglossa en 64 regles bàsiques l’abast d’aquest missatge, però aquí ja trobem algunes recomanacions que xoquen amb les proves científiques, com «pren una copa de vi amb el sopar» (regla 43) o són alienes a la ciència, com «no esmorzis cereals que canviïn el color de la llet» (regla 36). Unes altres fan pensar, com «compra els aperitius al mercat» o «evita aliments que vegis anunciats a televisió». Les regles de Pollan ressalten el valor de la tradició i en general són assenyades, però també il·lustren la precarietat de la ciència de la nutrició, el fàcil que és equivocar-se i, sobretot, la urgent necessitat de descomplicar un acte tan natural com és menjar.

  • El Brasil exporta la seva recepta contra la malnutrició infantil

    A la casa de tova de la família Martínez, els fesols es couen lentament. Acompanyats d’un parell de tortillas de blat de moro, compondran el modest sopar del dia. Igual que per a la trentena de famílies de la comunitat rural de San Miguelito, un nucli de població aïllat al municipi de Cacaopera, a l’oest del Salvador, l’escassetat d’aliments és un problema quotidià. Només un cop per setmana, la seva dieta s’enriqueix amb un parell d’ous provinents de les seves dues gallines. En els últims anys, les collites han estat dolentes. El canvi climàtic fa que les èpoques de sequera siguin més llargues i les pluges més intenses, provocant la destrucció dels cultius. Les dades del ministeri d’Economia revelen que dos terços de la població viuen per sota del llindar de la pobresa, dels quals la meitat es troba en la pobresa extrema.

    Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, la FAO, la subalimentació ha augmentat lleugerament. El 2016 afectava el 12,4% de la població, enfront del 10,7% el 2007. Tot el contrari d’un altre país de l’Amèrica Llatina, el Brasil, que, tot i les persistents i considerables desigualtats, va saber pràcticament eradicar la fam i treure milions de persones de la pobresa extrema a la primera dècada del segle XXI gràcies a l’ambiciosa estratègia “fam zero”, basada en les ajudes directes a famílies, el suport a l’agricultura familiar i l’aposta per l’alimentació escolar.

    Per l’expresident Lula da Silva, aquesta experiència havia de beneficiar altres països en vies de desenvolupament, el que va donar lloc a un programa de cooperació amb la FAO i diversos països de l’Amèrica Llatina, ratificat per un acord signat el 2008. “Brasil vol transferir aquest coneixement als països germans i cooperar en la solidaritat”, va dir en una conferència al 2011, afegint que “això no és ensenyar una fórmula establerta, però crec en la possibilitat de compartir la nostra experiència, multiplicant els esforços en la lluita contra la fam”.

    Un dels aspectes destacats de l’estratègia brasilera va ser l’aposta per l’enfortiment de l’alimentació escolar, vinculat a la promoció de l’agricultura familiar. 45 milions de nens brasilers mengen avui dia escola. És aquest model el que el govern del Brasil i la FAO van ajudar a implementar a El Salvador.

    Al municipi d’Atiquizaya, situat a la zona est del país, es repeteix cada dilluns la mateixa escena. Uns integrants de la cooperativa agrícola Las Bromas visiten 16 centres escolars de la zona per lliurar-los la seva producció: tomàquets, raves, cogombres, plàtans i altres fruites i verdures que acompanyen l’arròs i els fesols comprats a través d’un programa nacional. Unes cuineres s’encarreguen després de preparar els àpats, tant per als alumnes del torn de matí com per als de la tarda.

    Les integrants de la cooperativa Las Bromas / BENOÎT CROIS

    A l’escola Cordelia Ávalos de Tasca, la Sandra, una nena de 5 anys que tenia problemes d’anèmia, és la primera a acabar-se el plat, uns fesols acompanyats d’amanida de cogombres i tomàquets. “La meitat dels nostres alumnes no esmorzen i alguns se’ns desmaiaven”, explica la directora del centre, Ana María Fajardo. “Aquest programa ha contribuït a millorar l’assistència”, afegeix. La iniciativa també pretén promoure els petits agricultors. Aquests es beneficien de l’estabilitat dels preus, davant la volatilitat del mercat, el que els ajuda a estabilitzar els seus ingressos i a tenir més capacitat per invertir.

    És el cas de la cooperativa Las Bromas. Originalment formada per dones, reuneix actualment 23 dones i 23 homes, tots petits productors. “Va ser fundada pels nostres pares fa 37 anys, però estava una mica abandonada”, explica Blanca Perdomo, una de les seves integrants. “La vam reactivar fa 10 anys i l’entrada al programa Escoles sostenibles ens va donar un nou impuls”. Nous sistemes de reg, pous i noves eines van permetre una millora de la seva productivitat, al mateix temps que apostaven per l’agricultura orgànica.

    No obstant això, cinc anys després de la seva introducció, el programa segueix sent pilot. Malgrat un creixement anual important del pressupost, encara no arriba al 5% de les escoles d’El Salvador, un país amb greus dificultats financeres. A la resta de països beneficiaris d’aquesta cooperació, el programa també està tardant en posar-se en marxa. Tanmateix, el Brasil vol continuar promovent la seva experiència en aquest àmbit. El 2011 va obrir a Salvador de Bahia el Centre d’Excel·lència de lluita contra la fam, que assessora de països en desenvolupament, principalment a l’Àfrica.

    Però aquesta aposta declarada per la cooperació Sud-Sud amaga una altra cara de la política exterior brasilera. “El Brasil té aquest discurs més solidari i més horitzontal que la cooperació Nord-Sud, però al mateix temps exclou de les decisions a la societat civil. I no obstant això, hi és molt present el sector privat”, subratlla Enara Echart, investigadora de la Universitat Federal de Rio de Janeiro.

    Nens menjant un apat preparat en el marc del programa Escuelas Sostenibles al municipi d’Atiquizaya a El Salvador / BENOÎT CROIS

    En l’àmbit de l’agricultura, el suport extern del Brasil als petits productors és clarament minoritari. “Van molt més cap al desenvolupament de l’agronegoci i de l’agricultura intensiva”, apunta Echart. Un exemple és el corredor de Nacala, una regió fèrtil de Moçambic que el govern d’aquest país vol desenvolupar amb la cooperació del Brasil però que va acabar beneficiant a les grans empreses brasileres i perjudicant als petits agricultors locals. “Amb aquesta aposta per la cooperació Sud-Sud, el Brasil no ha volgut tant canviar les regles del joc com ocupar un espai en l’escenari internacional”, conclou.

    Aquest projecte ha estat finançat pel Centre Europeu de Periodisme (EJC) a través del Innovation in Development Reporting Grant (www.journalismgrants.org).

  • El conte de la súper xocolata

    La proliferació d’investigacions sobre els efectes beneficiosos de la xocolata per a la salut no és gens sorprenent, i encara ho és menys que els seus resultats es difonguin immediatament. La xocolata és un aliment molt apreciat i plaent, que té una història fantàstica i representa un negoci de 45.000 milions d’euros anuals per a la indústria alimentària, encapçalada per la Big Chocolate. Per tot això, és també un destacat objecte d’estudi nutricional i d’interès popular. Als consumidors i productors els encanta llegir que la ciència ha descobert que redueix la hipertensió arterial, prevé el càncer, deté l’estrès i ens fa més intel·ligents. Sí, tot això i molt més s’ha dit d’aquest «aliment dels déus», com el va anomenar Linneo. Però hi ha alguna cosa estranya, equivocada i pertorbadora en el fet de posar el focus d’estudi en un aliment aïllat i en realitzar més i més investigacions que, per les seves limitacions metodològiques, permeten oferir titulars simplistes però aporten conclusions molt poc sòlides.

    Un últim estudi, publicat el 23 de maig a la revista Heart, ve a concloure que la ingesta habitual de xocolata prevé la fibril·lació auricular. Aquesta arítmia cardíaca afecta una de cada quatre persones abans dels 80 anys i és una causa rellevant d’ictus, per la qual cosa sempre és benvinguda qualsevol possibilitat de prevenir-la. No obstant això, la confiança que mereixen les conclusions de l’estudi és més aviat baixa. Els resultats indiquen que la ingesta moderada de xocolata (entre dues i sis vegades per setmana) redueix l’11-20% el risc de fibril·lació auricular respecte al consum ocasional (menys d’un cop al mes). Però, com han assenyalat alguns experts, el grup de persones que amb prou feines prenen xocolata és una mica estrany. Aquestes persones tenen més hipertensió arterial, xifres de colesterol més altes, més sobrepès i, el més revelador, una prevalença de diabetis molt superior. Probablement, no prenen xocolata perquè pateixen diabetis i han de seguir una dieta especial. Una interpretació més plausible és que no sigui la xocolata el que preveu la fibril·lació auricular, sinó que és aquesta arítmia -o altres factors de risc associats- el que «preveu» la ingesta de xocolata. En qualsevol cas, un estudi observacional com aquest no permet clarificar.

    La majoria de les investigacions que pretenen mostrar altres suposades bondats de la xocolata tenen també importants limitacions, segons una revisió crítica feta pel National Health Service britànic. Així, molts dels estudis que suggereixen que el consum de xocolata redueix lleugerament la hipertensió arterial, són de curta durada (entre dues i vuit setmanes) i presenten altres debilitats. La investigació sobre la capacitat de reduir l’estrès es basa en una mostra petita i és de molt curta durada, a més de ser finançada per la indústria xocolatera. La que suggereix que prevé els ictus tampoc pot establir una relació causa-efecte i deixa oberta la possibilitat que poden ser molts els factors implicats. I, pel que fa als estudis sobre la xocolata i el càncer, només cal dir que s’han realitzat amb animals i que la seva extrapolació a humans és d’allò més incerta.

    Amb tot, el més pertorbador és la insistència a suggerir que un sol aliment atresora per sí mateix tot un cúmul de propietats per prevenir malalties i promocionar la salut. Això és tan absurd com pretendre convertir-lo en una mena de superheroi de la nutrició, quan és més que sabut, encara que mai suficientment proclamat, que els aliments han de considerar-se sempre en el context de la dieta i de l’estat de salut de cada persona. En aquest sentit, no hi ha aliments bons i dolents en termes absoluts, sinó dietes millors i pitjors. I, per descomptat, el que no hi ha és superherois ni súper aliments.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Agricultura i alimentació al servei de la salut

    Avui sabem que l’anomenada revolució verda del segle XX (en realitat revolució industrial de la producció, amb pesticides, herbicides, adobs químics, transgènics i explotació intensiva de la terra) que havia de produir prou aliments per acabar amb la fam en el món, no ha estat així. S’han perdut milers de llocs de treball al camp, s’està concentrant la propietat de la terra en cada vegada menys empreses de capital risc, es produeixen més aliments amb més contaminació química i del medi, cada cop també amb menys sostenibilitat per la seva producció lluny dels seus consumidors (amb grans costos d’intermediaris, transport, contaminació ambiental i degradació del sol). I la fam en el món (i a molta gent de casa nostra també) continua creixent, perquè no és un problema de producció (fins i tot es llencen aliments per mantenir preus de la sobreproducció), sinó d’interessos de capital, monopolis i fixació de preus al servei d’aquests interessos poderosos.

    Per altra banda, som conscients que per tenir una bona salut cal una alimentació suficient, variada, de temporada, equilibrada, mediterrània, amb major proporció de fruites i verdures i menor en greixos, sucres refinats i carns vermelles. Aquests hàbits alimentaris s’han d’adquirir ja en la infantesa, a casa i a les escoles, i per això cal lluitar contra els missatges i interessos de la cultura del consum industrial de calories. Som el que mengem i per tant som el que sembrem. 

    Però aquí a Catalunya, almenys, i més concretament a Barcelona, tenim una gran sort i unes condicions que ens fan més a prop de poder revertir aquesta situació fent polítiques actives. Una producció agrícola ecològica (sense substàncies químiques), sostenible, equilibrada, de temporada i de proximitat és possible. A Barcelona i la seva àrea metropolitana tenim una primera corona de producció d’aliments agrícoles de qualitat important en un radi d’uns 30 km, que la fa extraordinàriament valuosa per la seva proximitat a les àrees urbanes, amb possibilitats de ser aprofitades també per educació ambiental, oci, passeig i llocs de treball. Es tracta de tota la zona baixa del Baix Llobregat, el Maresme agrícola i el Vallès Oriental. Si amb aquestes zones no en tenim prou, encara hi ha a Catalunya. A uns 150 km de la capital trobem les àmplies zones agrícoles (d’hortalisses – fruiters i ramaderes) de les terres de l’Ebre, Lleida i Girona, que també podem considerar-les de proximitat.

    Les zones més properes a la capital estan des de ja fa anys protegides i organitzades per la seva producció i comercialització. Caldrà seguir millorant i protegint de la pressió de la urbanització especulativa, com un patrimoni cultural, ambiental i econòmic de primera línia. El Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat creat el 1998 (Diputació, Consell Comarcal, Generalitat i 14 ajuntaments amb un total de 730.000 habitants) té 3.348 hectàrees de producció agrícola. El Maresme, tot i haver perdut en els darrers 30 anys un 50% de terres agrícoles (amb 75 explotacions perdudes) té encara unes 5.500 hectàrees de regadiu de producció de qualitat. Recentment s‘ha constituït una Xarxa de productes de la terra del Maresme, amb seu a Mataró amb 15 productors ecològics i de proximitat que subministren a menjadors escolars d’11 centres educatius. El Consell Comarcal del Maresme, a més, ha creat una Central de Compres de productes agraris de proximitat. Al Vallès trobem l’experiència del Consorci Agrari de Gallecs (Generalitat i ajuntaments de Mollet i Parets), salvat de la urbanització gràcies a les lluites veïnals i ecologistes dels anys 80. És una terra d’unes 733 hectàrees de les quals 535 són agrícoles. Tots aquests són uns bons exemples a seguir i estendre, delimitant molt bé els límits urbanitzables de les actuals ciutats, considerant els terrenys agrícoles (per petits que siguin) com un patrimoni tan important com els edificis històrics i fins i tot revertint si calen espais urbanitzables en reserves de sol agrícola de proximitat.

    Caldrà fer front, a més, a la millora de l’alimentació de les persones, en quantitat, diversitat i qualitat. Aquí tenim molts instruments que caldrà aprofitar. Barcelona té 39 mercats municipals d’alimentació que són de l’Ajuntament (Institut Municipal de Mercats). A més, l’Ajuntament té també més del 50% de les accions de l’empresa Mercabarna (Mercat Central de fruites i hortalisses, mercat central del peix, càrnic – escorxador i mercat de la flor, a més de la zona d’activitats complementàries amb 400 empreses) les altres institucions de Mercabarna són: empresa estatal Mercasa (36,79%) i Consell Comarcal Barcelonès (12,16%).

    Aquests dos instruments: Mercats municipals (i no només els de la capital) i els mercats centrals de compra, elaboració i distribució d’aquests aliments, donen una capacitat de governança i gestió del tema agricultura i alimentació al servei de la salut extraordinària. S’han de potenciar polítiques actives en la millora de la producció ecològica i de proximitat, respectuoses amb el medi, així com la sostenibilitat, augmentar i millorar les condicions dels llocs de treball, fomentar l’economia social i solidària, millorar l’alimentació de les persones (suficient i de qualitat), l’educació ciutadana en aquests valors, els espais de lleure, les ciutats més integrades amb l’agricultura, i la salut i benestar de la ciutadania. Hauríem d’aconseguir almenys poder comprar i educar en una bona alimentació i uns productes sans, fomentar la distribució d’aliments per tots els menjadors escolars de totes les llars d’infant, escoles i centres sanitaris i socials amb internament dels nostres municipis. I estendre aquest tipus de producció per tot Catalunya.

  • Les entitats socials alerten de l’existència d’una “fam oculta” agreujada per la crisi econòmica

    La crisi econòmica encara es fa notar avui a les neveres i als àpats de moltes famílies. En els darrers anys una realitat força desconeguda ha crescut arran d’aquest fet: l’anomenada ‘fam oculta’. Aquest tipus de malnutrició és reconeguda per l’OMS, que la defineix com la carència de vitamines i minerals necessaris en la dieta per potenciar la immunitat i un desenvolupament saludable.

    Davant la pèrdua de la feina, la manca o la disminució d’ingressos familiars, una bona alimentació va deixar de ser sovint una prioritat. Per exemple, el 16% de la població espanyola reconeix tenir una dieta inadequada per motius econòmics i un 46% afirma que no menja el mateix que abans de la crisi, segons estudis citats per l’informe ‘Fam oculta a Catalunya, un obstacle en la igualtat d’oportunitats’.

    “La crisi ha estat un generador de desigualtat i les polítiques d’aquest país han estat poc considerades amb la fam oculta”, denuncia Teresa Crespo, presidenta d’Entitats catalanes d’acció social (ECAS). “Les famílies més vulnerables tenen molts fronts oberts i si estàs pendent d’un desnonament no estàs per pensar en el tipus d’alimentació”, assenyala Crespo, que exigeix més polítiques orientades a combatre la fam oculta.

    El dèficit de micronutrients té efectes sobre la salut

    L’alimentació té efectes directes sobre la salut i el dèficit de micronutrients -compostos que el cos humà extreu dels aliments i que no pot produir per si mateix- té efectes negatius. “Els nivells lleus de deficiència de micronutrients poden perjudicar el desenvolupament intel·lectual, condemnen a viure per sota del potencial físic i mental i contribueixen de manera important a les malalties cròniques com les principals causes de mortalitat”, conclou un estudi d’UNICEF recollit en l’informe. El mateix estudi documenta que els nivells moderats condueixen a un retard en el creixement dels nens i que els severs poden portar a graus d’incapacitat i mobilitat limitada en adults.

    Per contra una bona dieta té efectes positius en la salut. Ho explica el doctor en medicina i nutrició Lluís Serra Majem, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública a la ULPGC i president de Nutrició sense Fronteres. Segons exposa la dieta mediterrània -que inclou fruites, verdures i productes frescos entre altres- és molt beneficiosa per les malalties cardiovasculars, per prevenir el càncer de mama o fins i tot per prevenir la diabetis o mantenir una bona salut mental. “Durant la crisi l’adherència a la dieta mediterrània ha baixat en paral·lel a l’augment de l’atur i l’augment de l’obesitat infantil”, apunta també Serra.

    Així ho alerten les entitats catalanes d’acció social (ECAS), que si bé reconeixen que la fam oculta és una problemàtica vinculada a una situació de pobresa, avisen que el factor econòmic no és l’única causa.

    Accions polítiques però també més conscienciació

    Algunes de les mesures per combatre la fam oculta que apunten des de l’ECAS passen per fomentar la presència d’horts urbans o fer polítiques fiscals que castiguin els aliments poc saludables. Una altra és la incorporació de nutricionistes als Centres d’Atenció Primària que puguin detectar o seguir casos de malnutrició.

    Per la seva banda, Mercè Darnell, adjunta d’Acció social de Càritas Diocesana de Barcelona, assenyala també la necessitat de revisar els càterings de les escoles i de tenir més recursos per a menjadors escolars i menjadors socials. “És important però també que els nens puguin menjar a casa amb la família, fer la llista de la compra i aprendre quins aliments són més saludables, per això calen més recursos per a famílies vulnerables”, ha afegit.

    Una altra acció que recull l’informe és incrementar el nombre de supermercats i establiments que posen a disposició dels clients productes rebaixats de preu per la proximitat de la data de caducitat. “És una bona política perquè és al lloc habitual de compra i no estigmatitza la població més vulnerable ja que tothom pot comprar-los”, assegura Darnell.

    Sense dades des d’abans de la crisi

    Des de les entitats es queixen que és difícil conèixer la realitat de la fam oculta a Catalunya i poder fer un bon abordatge si no hi ha dades concretes i representatives. Una de les dades sobre hàbits alimentaris la donava l’Enquesta de nutrició de Catalunya (ENCAT), publicada per la Generalitat, però només s’ha fet en dues ocasions (els anys 1992-1993 i els anys 2002-2003). Segons la darrera un 60% dels enquestats presentava dèficits de zinc (es troba en aliments com el cacau o algunes llegums), un 40% de vitamina A i prop del 20% de ferro i de vitamina D.

    Així ho ha denunciat Serra, que va dirigir l’equip investigador que liderava l’ENCAT. “El 2002 prop del 4% de la població catalana patia fam oculta i un 30% malnutrició que derivava en obesitat o altres malalties. Avui seria com a mínim el doble”.

  • La Generalitat repartirà llet pagada per Brusel·les a les escoles que ho vulguin

    Un got de llet a l’hora d’esmorzar o abans de marxar cap a casa. La Generalitat ha anunciat que el curs que ve posarà en marxa un pla, finançat per la Unió Europea, que consistirà en proveir de llet gratuïtament a totes les escoles de Primària que ho demanin perquè puguin oferir als seus alumnes un got al dia. La iniciativa busca promoure el consum d’aquest aliment entre els infants que estan formant els seus hàbits alimentaris, pel que es garantirà a escolars d’entre 3 i 12 anys.

    El pla, anunciat per la consellera d’Agricultura Meritxell Serret, s’anomena Llet a l’escola, i costarà 2,5 milions d’euros anuals. Des d’aquest mes d’abril, a més, s’ha posat ja en marxa un pla pilot a 88 centres educatius de Catalunya. Això vol dir que arribarà a 22.400 alumnes abans de l’estiu. “En un país amb vocació de tirar endavant una política alimentària basada en una dieta equilibrada, volem acompanyar a les escoles, ja que juntament amb les famílies, són el nucli on s’inculquen aquests valors i hàbits”, ha afirmat la consellera.

    En el cas del pla pilot, la marca de llet que es distribuirà serà Llet Nostra, atès que aquesta cooperativa va ser la que va guanyar la licitació, segons la Generalitat. Pel que fa al subministrament del curs vinent, encara s’ha d’obrir el concurs. La llet té unes propietats nutricionals que la fan especialment recomanable per als infants, sobretot perquè conté el calci que va bé per al creixement dels ossos i les dents.

    La Generalitat ha expressat que aquest programa serveix de complement al Pla de consum de fruites i verdures a les escoles, que també forma part de l’estratègia de la Unió Europea per fomentar l’alimentació saludable. El curs passat van participar-hi 1.213 centres educatius (293.000 escolars) i ja es van distribuir 1.000 tones de fruites com poma, mandarina, taronja, plàtans o cireres.

  • Planificar els àpats per guanyar temps i salut

    Amb l’arribada de la primavera els dies s’allarguen. Això convida a no tancar-se a casa quan els nens surten de l’escola i a gaudir d’un major temps de lleure a l’aire lliure. Aquests hàbits tenen una clara repercussió en l’organització domèstica, ja que en moltes ocasions, sense adonar-nos-en, passen les hores i quan falta poc per sopar recordem que hem de passar pel supermercat a comprar alguna cosa de menjar. Amb els fills amb molta gana després d’un dia intens, el més habitual és anar al supermercat amb presses. Volíem comprar alguna cosa, però acabem comprant qualsevol cosa. I al final, sopem algun plat processat o precuinat que poc tindrà a veure amb el plat equilibrat del qual sempre ens parlen els experts.

    Aquesta situació es dóna sovint en moltes llars, ja sigui perquè els nens s’han quedat jugant al parc, perquè surten tard de les extraescolars o a causa de la feina dels pares. Amb les presses i el cansament, és molt habitual que els sopars acabin essent un pesat tràmit a moltes cases, i no l’acte plaent i de retrobament familiar que hauria de ser. I això té múltiples conseqüències:

    La primera és en l’àmbit nutricional: el menjar processat o precuinat conté un excés de sal, sucre i greixos saturats alarmant, que provoquen una creixent taxa d’obesitat infantil i l’aparició de malalties típiques de l’edat adulta en nens cada vegada més joves. L’altra conseqüència és en l’àmbit afectiu. El sopar és, en la majoria de casos, l’únic àpat que les famílies podem fer juntes entre setmana. Després d’haver estat tot el dia separats, és en realitat l’única estona que tenim per parlar, saber com ha anat el dia dels fills i que ells coneguin el nostre. A més, diversos estudis demostren la importància de menjar en família per a l’adquisició de bons hàbits alimentaris, per reduir el risc de patir trastorns de conducta alimentària (com l’anorèxia i la bulímia nervioses, o el sobrepès i l’obesitat) i també per al desenvolupament afectiu, la transmissió de valors i la socialització dels nens.

    Així doncs, què podem fer els pares? PLANIFICAR. A no ser que siguem uns cracks de la improvisació a la cuina, la planificació és l’única forma d’assegurar que seguirem una dieta equilibrada durant tota la setmana (o si més no, en la majoria de dies).

    Planificar té l’avantatge que es pren la decisió de què menjarem molt abans que la gana o les presses arribin. Per tant, és una decisió raonada i pensada, segons el que els nens mengen a l’escola i seguint unes pautes equilibrades. L’altre avantatge és que permet planificar la compra amb antelació. Al cap i a la fi, el que ens causa maldecaps no és l’acte de fer el sopar, sinó el fet de decidir l’àpat a cuinar en funció del que tenim a la nevera. Si ja ho tenim previst, fer el sopar no acostuma a prendre més de 15/20 minuts.

    PLANIFICAR té també un avantatge del qual no som conscients en el nostre dia a dia: els nens aprenen a menjar bé. Si transmetem als fills que preparar el sopar és una activitat estressant, també ho serà per a ells, ara i quan siguin grans. Si al contrari, els fem partícips de tot el procés d’alimentar-se, els portem al mercat, els deixem experimentar a la cuina i els expliquem per què és important menjar de tot, és més probable que continuïn amb aquests hàbits un cop siguin adults.

    Els hàbits per seguir una dieta equilibrada no es poden aprendre d’un dia per l’altre. És només amb paciència, molta paciència, i l’exemple dels pares, que els nens aprenen què és el que s’ha de menjar i el perquè. Cal ensenyar-los que és important menjar de tots els grups d’aliments: els hidrats (com la pasta, l’arròs, les patates, la quinoa, el mill, el pa…) que els aportaran energia per poder jugar, fer esport i estudiar; les fruites i les verdures, que els proporcionen aigua, fibra i vitamines perquè el cos funcioni correctament, i les proteïnes, ja siguin d’origen animal (com la llet, la carn, el peix o els ous) o d’origen vegetal (com els llegums), que formen part de les estructures del seu cos i reparen els teixits.

    Vivim en un entorn molt influenciat per la publicitat d’aliments que són molt atractius per als nens, però no els aporten cap tipus de benefici nutricional. Al contrari! Ensenyar-los a ser crítics, a saber gestionar la freqüència en la qual han de consumir cada tipus d’aliment i a adquirir uns bons hàbits de salut, és el millor aprenentatge que com a pares els podem transmetre.