Just Deploy It!

Etiqueta: alimentació

  • 90.000 morts a l’estat espanyol associades a una alimentació no sana

    Menjar insà perjudica fins al punt que una dieta inadequada és el factor de risc que més problemes causa en la nostra salut i és responsable d’una de cada quatre morts evitables al món. Així ho indica el macroestudi Global Burden of Disease (Càrrega mundial de morbilitat) publicat recentment a The Lancet. A l’estat espanyol l’associació VSF Justicia Alimentaria Global calcula que unes 90.000 persones moren anualment per malalties relacionades amb una alimentació insana.

    Entre un 40 i un 55% de les malalties cardiovasculars, un 45% dels casos de diabetis i entre un 30-40% d’alguns tipus de càncer poden atribuir-se a una alimentació insana a l’estat. A més, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat.

    A les portes de la batalla per una alimentació sana

    Així ho recull VSF Justicia Alimentaria Global en l’informe Viatge al centre de l’alimentació que ens emmalalteix, que obre la campanya Dame Veneno. L’associació que treballa per la sobirania alimentària recorda en la publicació que “la indústria dels aliments segueix adoptant estratègies per negar el paper de l’alimentació processada, alta en grasses, sucres, afegits i sal”. A més, defensen que en el moment en què “una de cada quatre persones emmalalteix a causa de deolències on el factor alimentari és determinant” el problema és sistèmic i demanen polítiques públiques que intervinguin sobre aquesta problemàtica.

    Sobre el cost econòmic que suposa el tractament sanitari d’aquestes malalties, l’associació calcula que la suma de les tres patologies a l’estat ascendeix a 20.000 milions d’euros. Per exemple, només la despesa pública destinada al tractament de l’obesitat ja suposa el 8% de la despesa pública sanitària a l’estat. Del total de costos que calculen pel tractament de les tres patologies -les malalties cardiovasculars, la diabetis i l’obesitat- 8.000 milions seria el cost del tractament associat a una mala alimentació.

    Gravar els aliments insans

    A nivell mundial és l’Organització Mundial de la Salut (OMS) qui està instant els estats a implementar polítiques de prevenció, com ara posar un impost als refrescs. Així ho va dir la setmana passada l’organisme mundial, quan va fer una petició perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.

    A Catalunya, Catalunya Sí que es Pot (CSQEP), presentarà en el pròxim ple al Parlament una moció que defensa mesures com gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària aquest dimarts.

    L’alimentació en funció de la classe social

    Més enllà de parlar dels riscos que suposa per a la salut un tipus de dieta o una altra l’informe de VSF Justicia Alimentaria també posa l’accent en el fet que l’alimentació va lligada també a la classe social. Aquesta idea queda palesa en l’Enquesta de Salut Pública de Catalunya, que mostra que mentre el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioixeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris. Així mateix l’obesitat infantil afecta el doble les famílies de classe baixa que les de classe alta, una condició que ja afecta el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys.

  • Una de cada tres morts per càncer es pot prevenir amb un estil de vida saludable

    El nombre de casos de càncer seguirà creixent els propers anys. Segons les previsions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), es passarà de 21.592 homes diagnosticats de càncer l’any 2010 a 26.455 casos el 2020, mentre que, en les dones, el nombre de casos incidents passarà de 14.741 l’any 2010 a 18.345 el 2020.

    Si bé el creixement pot atribuir-se sobretot a l’envelliment i al creixement demogràfic, una part té a veure també amb els factors de risc que incrementen les possibilitats de desenvolupar la malaltia i que poden prevenir-se, com ara no fumar -el risc de desenvolupar un càncer de pulmó és 10 vegades més alt en els fumadors respecte als no fumadors- o portar una dieta equilibrada.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), almenys un terç de les morts per càncer es podrien prevenir adoptant un estil de vida saludable. La conscienciació al voltant d’aquestes dades però encara és insuficient, segons la gerent de la Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) Clara Rosàs. “L’obesitat (un factor de risc) segueix creixent, per exemple. Es parla de prevenció però les dades respecte estils de vida encara no són bones, cal continuar insistint”, assegura Rosàs. Precisament per seguir fent pedagogia la FECEC organitza la Setmana Catalana de la Prevenció del Càncer (SECAPC).

    Per a Carlos A. Gonzalez, metge i epidemiòleg, especialista en medicina preventiva, “falta conscienciació en la població que el càncer és majoritàriament prevenible, una conscienciació que fins i tot és insuficient en les recomanacions dels metges en relació a hàbits alimentaris, per exemple”. González lamenta també que la major part del finançament per la malaltia es destini a recerca genètica, i en canvi, només una petita part, es destini a fer prevenció.

    Les 12 recomanacions del codi europeu

    El consens científic actual sobre com prevenir el càncer queda palès en el codi europeu contra el càncer, que estableix una sèrie de recomanacions basades en evidència científica. El document, que ja va per la quarta versió, va ser presentat el 2014 per la delegació especialitzada en càncer de l’OMS, la IARC.  

    “Són dotze maneres de reduir el risc, de comprar menys números”, apunta Rosàs, que recorda que malgrat la reducció de risc, la malaltia “és una loteria”, com pot demostrar-ho el fet que algú que no ha fumat mai pugui desenvolupar un càncer de pulmó, cita com a exemple. Entre les recomanacions del codi europeu hi ha la de no fumar, viure en un espai lliure de fum, fer activitat física diàriament, evitar l’exposició excessiva al sol i utilitzar protecció al fer-ho, no beure alcohol o limitar-ne el consum, evitar l’excés de pes o mantenir una alimentació saludable.

    “Amb la prevenció no hem de demonitzar actituds o aliments, com va passar amb la carn vermella, però hem de conscienciar sobre pràctiques saludables que costen poc”. Comenta la gerent de la FECEC, que admet que “malauradament l’estil de vida va lligat a la posició socioeconòmica”. Sobre això escriu Carlos A. González en el llibre Nutrición y cáncer. Lo que la ciencia nos enseña: “El compliment d’aquestes mesures [les recomanacions del codi europeu] però no depèn únicament de la predisposició de la població sinó també de les condicions socials i les polítiques sanitàries de cada país, que condicionen els preus i la disponibilitat d’aliments saludables i dels programes de salut pública”.

    La incidència de la condició social

    “El factor social en si mateix no és un factor de risc però està directament relacionat amb l’estil de vida de les persones ja que la prevalença de factors de risc com el consum de tabac o d’alcohol és més alta en les classes més desfavorides”, explica Carlos A. González en una conversa amb El Diari de la Sanitat.

    Precisament els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015, presentats aquesta setmana, posen de manifest la incidència del condicionant social en la salut de les persones. Per exemple, la prevalença de l’obesitat -un 10% dels casos de càncer s’associen a aquest factor de risc segons Carlos A. Gonzalez- és el doble d’elevada entre els menors de les classes més desfavorides i quan la mare té estudis primaris o no en té que entre els menors de classes més altes.

  • Sí, la indústria alimentària paga habitualment a científics

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «La indústria sucrera va pagar a científics per culpar el greix dels infarts». Ara l’opinió pública s’assabenta, gairebé 50 anys després de tenir les primeres evidències científiques, que els sucres refinats que són als milers d’aliments processats que consumim, eren i són un dels principals responsables de les greus malalties cardiovasculars que pateixen milions de persones a tot el món, a més de l’increment exponencial de la diabetis i de l’obesitat. La ciència és també corrupta? Els científics són també subornables? No podem ja ni fiar-nos d’eminents premis Nobel?

    L’any passat un equip de periodistes del New York Times va destapar emails entre directius de la Coca-Cola i un equip d’investigadors que estaven realitzant estudis que buscaven minimitzar els efectes del sucre en l’obesitat infantil. S’ho pot Vostè creure? És possible que fins i tot a Celia Creu l’obliguessin a cantar Sucre? Sap que prenem a Espanya una mitjana de 35 quilos de sucre per persona i any dissimulada en munts d’aliments? I que d’aquesta enormitat només 4 quilos són de sucre comprada com a tal al supermercat i presa culleradeta a culleradeta de forma conscient?

    Mea culpa. Com a investigador de mercats, al llarg de tota la meva carrera he participat en dotzenes d’investigacions l’objectiu de les quals era detectar, analitzar i definir els millors arguments, els missatges més atractius o les campanyes de publicitat més convincents per vendre tal o qual aliment.

    Un cop em va tocar treballar per a una gran sucrera que venia això, sucre pura, sacarosa derivada de remolatxa i de canya, el consum no creixia de forma esperada després de la «mala premsa» que començava a tenir entre els consumidors. Una mala premsa orquestrada, a dir dels clients, per les corporacions químiques que desitjaven vendre edulcorants com ara sacarina, aspartam, ciclamat, xilitol… que llavors es consideraven molt més «saludables», «sense calories», «modernes».

    Va passar el temps i gràcies a aquestes investigacions les sucreres van orientar les estratègies de màrqueting a comunicar que la molècula del sucre era «natural» és a dir bona i a les altres, amb nom bastant marcià, eren «artificials» o dolentes. Va ajudar bastant treure una línia de «sucre moreno» que no era altra cosa que el sucre refinat «envernissat» per una capa de sucre sense refinar. Sacarosa amb disfressa. Tot un èxit.

    No és nou que es destapin ara investigacions dels anys 50 o 60 en les que descobrim que llavors la gran indústria sucrera, química o petroliera subornava, pagava, condicionava o orientava investigacions signades per institucions i científics de prestigi per convèncer els organismes públics encarregats de vetllar per la seguretat alimentària i la salut. No és nou que la investigació científica s’utilitzi i retorci per afirmar, argumentar i defensar que tal o qual aliment, compost o pràctica industrial no és dolent, sinó que fins i tot és molt bo.

    Quan les grans corporacions petroquímiques i d’alimentació condicionen, controlen o subornen els poders públics democràtics, dominen els grans grups de comunicació, manipulen les informacions i silencien o paralitzen investigacions rellevants sol ocórrer el pitjor, com així ho pot explicar la història de la ciència.

    Cito de memòria tot just tres casos dels quals n’hi ha centenars. El 1962 la biòloga marina Rachel Carson, després de tenir indicis científics indiscutibles, va emprendre una campanya de denúncia sobre el massiu ús del DDT a Amèrica i el món informant sobre les terribles conseqüències que estava ja tenint aquesta pràctica per la naturalesa; després dels insectes, s’extingirien els ocells i després els humans perquè el DDT era un poderós i persistent tòxic. El 1965 el geoquímic Clair Cameron Patterson, mentre realitzava investigacions sobre l’edat de la terra, va descobrir un augment espectacular de la concentració de plom en el medi ambient i en la cadena alimentària, els derivats del plom que s’utilitzaven com a additius en les gasolines estaven contaminant i enverinant el món sencer. El 1960 el nutricionista John Yudkin va identificar als sucres afegits com un dels responsables de l’increment de malalties cardiovasculars juntament amb els greixos saturats i el colesterol.

    Lluny de comprovar la veracitat científica d’aquestes dades, o després de comprovar que eren certes, les grans companyies químiques no van deixar de fabricar i vendre DDT, les petrolieres no van deixar d’utilitzar el plom com additiu, les indústria de l’alimentació nord-americana no va reduir l’addicció de sucres refinats a tots els seus productes sinó que es va dedicar a criticar, silenciar i desprestigiar Carson, Patterson i Yudkin amb l’immens poder dels seus diners per influir en els mitjans de comunicació, els governs i les opinions públiques del món.

    Per fortuna en aquells temps remots la ciència «no contaminada», els polítics «íntegres» i els mitjans de comunicació «independents» van guanyar la partida i avui, gràcies a ells, no estem tots morts. No és una exageració.

    Però potser el més rellevant i terrible sigui una altra qüestió. Vivim en societats en què el benefici econòmic i els que el busquen a tot preu, tenen més poder que la majoria dels ciutadans. Per tant no és massa sorprenent l’ús de la propaganda, la mentida i la publicitat per vendre’ns per bo i saludable coses que no ho són. El rellevant i terrible és que els ciutadans corrents tenim cada dia menys instruments d’informació veraç, mitjans de comunicació independents i institucions públiques exigents que defensin el benestar i la salut de tots.

    El greu de debò és que cada dia els ciutadans tenim menys formació científica fins al punt que la màgia, la superstició i les pseudociències estan de moda i gaudeixen de la mateixa credibilitat que la medicina científica. El gravíssim és que el suport públic a algunes pseudociències i la sortida a la llum pública d’aquestes i moltes altres investigacions manipulades produeixen que cada vegada més s’instauri entre nosaltres el «relativisme científic», la confusió, el tot val, la credulitat o incredulitat arbitrària cap al que diuen els científics seriosos o els mercachifles televisius col·locant-los a tots a l’altura del mateix tracte.

    Aprofitant el tema del sucre d’avui o la maror que encara cueja pels 110 premis Nobel fent apologia dels aliments transgènics, simplement enarborant al pes de la seva autoritat com a premiats sense dades empíriques clars ni arguments, o els al·lucinatoris debats que una i altra vegada s’obren sobre l’homeopatia, cal tornar a llegir l’art de vendre merda (editorial Laetoli) escrit pel biòleg Fernando Cervesa en el qual explica amb aquest humor corrosiu i sulfúric que solen tenir els científics, com van muntar amb èxit el «fecomagnetismo» , una teràpia que curava malalties a través dels excrements humans, a l’estil de la faula de les teràpies biomagnètiques i per a la qual van arribar a rebre moltes ofertes per vendre les seves tècniques, gadgets o productes derivats.

    El pitjor, ho repeteixo, no és que hi hagi científics corruptes, subornables, poc ètics, igual que el pitjor no és que considerem que hi ha polítics trapelles, mentiders i lladres sinó que no ens en fiem de cap, que no ens creiem ja a ningú, que tots ens semblin més o menys iguals. El relativisme científic, com el relativisme ètic o polític es dóna suport i nodreix de la ignorància i la indolència del ciutadà. Així al final, vam acabar tots prenent sense saber-ho 35 quilos de sucre per persona i any, tractant-nos l’acne amb fecomagnetismo i votant al partit marca ACME, aquell que diu que tots són iguals, sigues forta, filets de plastilina i coses així.

    És veritat que la ciència és cada dia més complicada i sofisticada, és impossible ser expert en tot i la societats confien en institucions científiques independents que els orientin i informin amb veracitat. Les societats creuen que hi ha poders i contrapoders públics i científics que garanteixen que la ciència sigui de veritat ciència i no pseudociència, mentida o superstició. Però aquesta «creença» tampoc és «saludable».

    El que necessitem és també una opinió pública amb formació científica, que sàpiga què és ciència i en què consisteix el mètode científic. Ciutadans que tingui habilitat i estiguin acostumats a buscar fonts d’informació fiables i contrastades, que puguin llegir publicacions de ciència i que aquesta inquietud es mantingui per a totes les qüestions de la seva vida quotidiana. No obstant això no sembla que aquesta hagi estat una preocupació de les autoritats educatives espanyoles a tenor del tipus assignatures, pedagogies i escàs pes de les ciències experimentals en els programes educatius.

    Jo sóc poc modern, ranci, fins molt antic. El meu edulcorant preferit és la mel, una pasta fabricada per el nèctar de les flors i la peculiar saliva d’uns insectes que després s’assequen batent les seves ales perquè quedi espessa. Sí, dit així sona una mica repugnant. Però és un producte que cuiden amb cura els apicultors i que els humans portem prenent més de 10.000 anys com pot comprovar-se en la pintura rupestre del mesolític de la «Cova de l’Aranya» a Bicorp, València, en la qual es pot veure un intrèpid recol·lector de mel pujat a un arbre.

    Tot i així estic segur d’ingerir molts quilos de sacarosa i altres edulcorants sense jo saber-ho, de pesticides sense jo saber-ho, de molècules verinoses i metalls pesants sense jo saber-ho… Fins que els meus amics els homes de ciència el investiguen i ho diuen, els meus amics els periodistes independents ho denuncien, els meus amics els polítics íntegres fan lleis per perseguir el seu ús. No són tots iguals. No sóc un relativista en gairebé res. Gràcies Rachel Carson, John Yudkin, Clair Cameron Patterson. Gràcies

  • Els tripijocs del sucre

    Al juliol del 2011, un estudi publicat a Food & Nutrition Research mostrava la cara més saludable dels dolços en concloure que els nens que mengen llaminadures tendeixen a pesar menys que els que no les mengen. La investigació va donar peu a missatges i titulars tan cridaners com el del Daily Mail britànic: «Els dolços són bons per als nens i poden evitar que s’engreixin en el futur«. Les limitacions de l’estudi eren tan importants, que malament es podien sostenir les seves conclusions. Però el més greu és que mai es va saber que va ser finançat per la indústria alimentària, fins que fa uns mesos ho va revelar l’agència Associated Press: Com els fabricants de dolços remodelen la ciència de la nutrició.

    El cas no és aïllat, ni molt menys. El 2015, el New York Times va informar que Coca-Cola havia patrocinat a investigadors perquè minimitzessin els efectes de les begudes ensucrades en l’obesitat. I la setmana passada, sense anar més lluny, Página 12 informava d’una donació de la mateixa Coca-Cola a la fundació d’un conegut nutricionista argentí, ara responsable de l’àrea d’Alimentació Saludable del Ministeri de Salut. Els tentacles dels gegants de l’alimentació estrenyen i manipulen amb diversos procediments, encara que un dels més habituals i eficaços és finançar la investigació, que després impregna la literatura científica i a més genera titulars en els mitjans. Se sospita que aquestes pràctiques vénen de fa temps i que han corromput la nutrició i les recomanacions dietètiques, però no és fàcil trobar-ne proves. En quin moment es va començar a pervertir la investigació sobre alimentació i salut?

    Un treball que es va publicar ahir a JAMA Internal Medicine mostra els tripijocs de la indústria del sucre des de fa més de mig segle per minimitzar la influència de la sacarosa en la malaltia coronària. Aquest «narrative case study», semblant en alguns aspectes a una investigació periodística, revela com un grup de pressió se les va enginyar perquè el dolent de la pel·lícula de la primera causa de mort al món fos el colesterol i no el sucre, quan en la dècada de 1960 ambdós eren sospitosos per igual. D’una banda, les investigacions de John Yudkin involucraven al sucre, i, de l’altra, les d’Ancel Keys apuntaven al greix i el colesterol en particular. Però va ser la indústria del sucre, finançant investigadors i manipulant una transcendental revisió publicada a The New England Journal of Medicine el 1967, la qual va aconseguir salvaguardar els seus interessos i desviar l’atenció cap al problema menor de la càries dental. Tota aquesta literatura científica ha condicionat les recomanacions dietètiques posteriors i l’avaluació positiva sobre la seguretat del sucre de la Food and Drug Administration de 1976.

    Quin rumb hauria seguit la recerca mundial en aquesta àrea i quines haurien estat les recomanacions dietètiques sense la perniciosa influència de la indústria del sucre que es va iniciar el 1965? L’ortodòxia mèdica és com un transatlàntic: el rumb és difícil de modificar, de manera que només en els últims anys s’ha començat a revisar la influència del colesterol i el sucre en la salut. L’estudi de JAMA Internal Medicine implica a Frederick Stare (1911-2002), fundador i cap del Departament de Nutrició de Harvard, i apassionat defensor de la dieta americana, la Coca-Cola i el consum de sucre sense restriccions. Amb autoritats sanitàries com aquesta i amb tants indicis sobre com la indústria alimentària influeix en el que pensem que hem de menjar per estar sans, no és d’estranyar que proliferin les dietes estrafolàries, els gurus pseudocientífics i la desconfiança en la ciència de la nutrició. A veure ara com arreglem aquest desgavell.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Investigació simplista

    Una de les limitacions més importants de certes formes de la investigació clínica, és a dir, en humans, és el reduccionisme, la simplificació, de vegades extrema, de l’escenari de la investigació en oposició a la complexitat del problema que es pretén estudiar a la vida real. Els poso alguns exemples del dia a dia: tractar d’esbrinar si un determinat component del vi pogués ser responsable del suposat efecte beneficiós d’aquesta beguda alcohòlica sobre el risc d’accidents vasculars (ictus, infart de miocardi); saber si examinar el còlon un cop l’any allarga la vida o simplement resulta en més intervencions quirúrgiques ineficaces; provar que un iogurt amb certs bacteris afegides proporciona més benestar i millor salut. Com aquests podria citar-los centenars d’exemples de simplificació extrema de la investigació que solen conduir a vies mortes i al consegüent malbaratament de recursos ja que són els mateixos fonaments, els seus punts de partida, els que prediuen el fracàs. Això no vol dir que eventualment aquest tipus de treballs arribin a ser publicats, contribuint així a l’enorme soroll de fons que s’ha generat al voltant d’un munt de revistes anomenades científiques; soroll que genera més confusió que claredat.

    Encara que aquest tipus d’indagacions semblin raonables a primera vista (i atractives per al llec i per al periodista desinformat que busca un bon titular), en el fons pateixen d’una mateixa visió simplista de l’interrogant que intenten aclarir. Pel seu propi mètode, la ciència tracta de reduir i aïllar al màxim les variables per saber el pes que té cadascuna d’elles sobre el resultat que es vol obtenir, però amb això perd sovint bona part de la seva eficàcia i de la seva credibilitat. Per seguir amb els exemples anteriorment citats, fins i tot un lector poc avisat hauria d’estranyar-se que científics assenyats hagin cregut raonable pensar que afegir uns bacteris a un iogurt incrementaria la nostra esperança de vida. Doncs a fe meva que molts així ho van creure i van fer córrer dolls de tinta en publicacions d’impacte fins que a falta de proves convincents algú en el seu sa judici va ordenar prohibir la publicitat sobre el tema. I això sense tenir en compte els greus conflictes d’interès en què van incórrer investigadors i becaris en rebre ajudes econòmiques que procedien de la indústria implicada en l’assumpte.

    En els anys 80 vaig dedicar bona part del meu temps com a investigador clínic a estudiar la relació entre l’estat de nutrició dels pacients que s’havien de sotmetre a intervencions quirúrgiques d’envergadura i la freqüència i gravetat de les complicacions postoperatòries que puguin presentar. Me les vaig tenir amb un investigador bàsic procedent del camp de la bioquímica que va voler demostrar que afegint cert aminoàcid als sèrums que s’administren després de les operacions s’aconseguia escurçar l’estada hospitalària i reduir la mortalitat postoperatòria. Quina estupidesa! I a sobre rebent les felicitacions d’una gran cort de miops que van arribar a suggerir la seva candidatura al Nobel. Un altre exemple de com es (des)considera la investigació clínica des dels laboratoris de ciències bàsiques que sovint viuen totalment desconnectats de la realitat, és a dir, de la capçalera del malalt. Un altre exemple de com es simplifica un gest de gran complexitat, en el meu cas una intervenció quirúrgica, i tot el que l’envolta, partint d’una hipòtesi especulativa i reduccionista. On queda l’experiència de l’equip quirúrgic? On els antecedents patològics del pacient? Per què s’obvia l’adequació dels protocols d’estudi preoperatori? I així un llarg etcètera de variables que donen una idea de la dificultat que resulta esbrinar l’impacte de qualsevol mesura que es prengui en relació al pronòstic d’una cirurgia d’alta complexitat.

    La investigació clínica és al capdavall la que ha de sancionar qualsevol hipòtesi elaborada sobre una certa racionalitat però això porta temps i precisa d’una metodologia exquisida per evitar biaixos i reflectir adequadament el complex escenari de la realitat clínica. És una tasca callada, de vegades tediosa, que ha de prestar gran atenció a la meticulosa recollida i anàlisi de les dades i, sobretot, ha d’evitar els prejudicis als quals els investigadors som propensos per donar-nos la raó a nosaltres mateixos, i més si hi ha conflictes d’interès pel mig.

    Així que ull amb els «bacteris contra el restrenyiment», el «te verd per a la memòria», «un Rioja per prevenir l’ictus» o «menjar nous per no infartar» i perles per l’estil.

  • Desigualtats socials i risc sobre la salut a Catalunya

    Vivim en una societat dividida en classes socials i nombrosos indicadors ens mostren que, com a conseqüència de les polítiques econòmiques i socials neoliberals dominants a Espanya i els països de la Unió Europea, han crescut enormement les desigualtats socials, s’ha reduït substancialment l’anomenada classe mitjana i ha augmentat la pobresa a les classes baixes.

    D’acord amb l’Enquesta de Condicions de Vida de 2014 l’Institut Nacional d’Estadística, la població amb risc de pobresa en les llars espanyoles va arribar al 22,2%. Aconsegueix el 30,1% en els menors de 16 anys (1 de cada 3) i el 45,1% en els aturats. El 16,1% arriba a final de mes amb dificultat, i el 42,4% (gairebé la meitat) no té capacitat d’afrontar despeses imprevistes.

    No obstant això, l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya, no presenta informació sobre la distribució de factors de risc per a la salut en relació al nivell social o educacional. Només la proporciona per sexe, edat, o comunitat. Per tant, no podem comprovar, a nivell de la població espanyola, quin és l’impacte que té el creixement de les desigualtats socials sobre els principals factors de risc de malaltia.

    Sí que podem comprovar-ho en la població de Catalunya, atès que l’Enquesta de Salut Catalunya de 2014 del Departament de Salut ens permet conèixer la distribució d’una sèrie de factors de risc segons la classe social -categoritzada en baixa, mitja i alta, segons l’ocupació-. La classe baixa inclou treballadors manuals semi-qualificats i no qualificats, mentre que la classe alta comprèn directius d’empreses i administracions públiques i professionals.

    La població de 15 a 69 anys, que realitza activitat física moderada o alta- considerada com saludable- és del 73,5% en la classe alta i del 65,3% a la classe baixa. La població infantil de 3 a 14 anys que consumeix 2 hores o més televisió, és del 12,2% en la classe alta i del 30,2% a la classe baixa. És a dir, 2,47 vegades més. Les diferències socials respecte a la prevalença d’obesitat són encara més marcades. En els homes de 18 a 74 anys arriba al 8,3% en la classe alta i gairebé es triplica (20,2%) en la classe baixa. El mateix passa en les dones, sent del 7,6% en la classe alta i del 19,4% a la classe baixa.

    Pel que fa a hàbits molt perjudicials per a la salut com el consum de tabac i alcohol també s’observen importants desigualtats. La població de 15 anys o més que és fumadora és del 22,3% en la classe alta i del 26,7% a la classe baixa; 1,19 vegades més. Pel que fa al consum d’alcohol, el 3,7% dels majors de 15 anys pertanyents a la classe alta, tenen un consum considerat de risc (280 g d’etanol per setmana en homes i 170 g en dones), mentre que aquest percentatge arriba al 4,4% en la classe baixa; 1,18 vegades més. L’única informació disponible sobre hàbits alimentaris per classe social es refereix al consum de fruites i verdures. La ingesta diària recomanada de fruita i / o verdura a la població major de 5 anys és del 13,2% en la classe alta i de només el 9,8% en la classe baixa; 1,34 vegades menys.

    El mateix s’observa quan en lloc de comparar la classe alta amb la baixa, es compara per nivell d’estudis assolits. Els individus amb estudis universitaris tenen hàbits més saludables de vida que els individus amb nivells d’estudis primaris o sense estudis.

    Aquests factors de risc per a la salut, són de gran importància en l’ocurrència de diverses malalties. En un estudi internacional, publicat a la prestigiosa revista Lancet, fa ja 10 anys, es va estimar que de les 7 milions de morts per càncer al món, el 35% són atribuïbles a nou factors de risc modificables, i per tant evitables, entre els quals els més importants són l’alt consum de tabac i alcohol i el baix consum de fruites i verdures. Però aquests factors de risc són determinants en l’aparició no només de càncer, sinó de la majoria d’altres malalties cròniques com les cardiovasculars i la diabetis.

    Hi ha importants estudis internacionals que mostren que les desigualtats en l’exposició a factors de risc originen importants diferències de vulnerabilitat a la majoria de les malalties cròniques. És a dir, la prevalença de tabac és més alta en individus de classe baixa, però alhora les conseqüències sobre la salut de ser un fumador són pitjors en aquests individus. Això s’ha demostrat, tant en relació al risc de malaltia coronària, com de malaltia cerebrovascular, malaltia pulmonar crònica i càncer de pulmó.

    Es comprova llavors que els factors de risc relacionats amb les condicions de vida, que són els més importants en l’origen del càncer i altres malalties cròniques, es distribueixen desigualment en la població catalana i afecten especialment els individus de classe baixa, que tenen com a conseqüència un major risc de malaltia. D’acord a aquestes evidències es fa imprescindible que les polítiques de promoció de la salut i prevenció de la malaltia s’orientin prioritàriament a reduir o eliminar aquestes desigualtats.

  • Els danys de la desnutrició duren tota la vida i es transmeten als fills

    Les persones mal nodrides són més propenses a morir per infeccions comunes i altres malalties immunològiques que no per la manca d’aliments. Aquesta és la conclusió d’una revisió d’estudis publicada aquesta setmana a Trends in Immunology. El treball ofereix un nou enfocament sobre la mortalitat associada a la desnutrició i l’obesitat.

    Els autors de l’estudi asseguren que fins i tot després que les persones adoptin una dieta saludable, els problemes persisteixen durant tota la vida. Clara Bourke, investigadora del Centre de Genòmica i Salut Infantil de Londres (Regne Unit) i autora principal del treball, considera que la imatge que té la societat sobre la malnutrició d’un nen que estigui prim fins als ossos, “consumint-se”, és només “la punta de l’iceberg” d’un conjunt de trastorns associats. “La descompensació de nutrients provoca, entre molts altres problemes, el deteriorament de l’intestí i del sistema respiratori”, assegura Bourke.

    El retard en el creixement és la manifestació més visible de la malnutrició. Les persones amb aquest problema en països en vies de desenvolupament no aconsegueixen l’altura que haurien de tenir i, malgrat el seu aspecte saludable, són més vulnerables a infeccions i inflamacions d’òrgans. A més, la seva sang té menys glòbuls blancs, les membranes de la pell i l’intestí són més fàcils de trencar pels patògens, i els seus ganglis limfàtics funcionen malament durant tota la seva vida.

    “La desnutrició pot ser el resultat de menjar molt poques calories, o portar una dieta amb excés de greix i sucre, o no ser capaç d’assimilar els nutrients”, apunta l’experta. “En els nens això és particularment perjudicial, perquè hi ha molts processos de desenvolupament que tenen lloc en la infància i que requereixen que tot l’organisme funcioni amb un alt rendiment”.

    Un trastorn circular

    Un dels aspectes que més ha sorprès els investigadors és que la relació entre desnutrició i problemes immunològics no segueix una seqüència lineal, sinó que totes dues són causa i conseqüència a la vegada: no se sap quin és l’ou i quina la gallina. “Sempre s’ha pensat que el sistema immunològic és el que condueix a la patologia, però les noves eines experimentals són capaces d’aïllar els efectes de la dieta per si sola”, recalca la investigadora.

    “Com més investiguem el sistema immunològic, més gran és el paper que se li atorga. No només combat les infeccions sinó que afecta el metabolisme, les funcions neurològiques i el creixement, factors que també es veuen afectats per la malnutrició”, afegeix.

    A més, les alteracions del sistema immunològic deixen empremta en l’ADN a través de marques epigenètiques que es transmeten de pares a fills fins i tot després de diverses generacions. Si les persones desnodrides tenen descendència, els seus fills heretaran un sistema immunològic alterat que pot causar-los desnutrició, fins i tot si els nens tenen una dieta adequada.

    Bourke imagina un futur en què els metges, mitjançant anàlisis immunològics individualitzats, podrien identificar els joves més susceptibles a patir infeccions per tractar-los de manera precoç.

    Aquest és un article publicat a l’Agència SINC

  • Obesitat desenfocada

    Si realment hi ha arreu del món 1.900 milions d’adults amb sobrepès i 600 milions amb obesitat, assegura l’OMS, estem certament davant d’un greu problema de salut global. L’excés de pes sembla retallar la durada de la vida perquè s’associa amb nombroses malalties, com les cardiovasculars, la diabetis i diversos tipus de càncer, entre d’altres; però també sembla retallar la qualitat de vida, ja que estigmatiza i redueix les oportunitats en aspectes clau com l’educació, el treball i els ingressos. La grassor creix a tot el món i s’ha convertit en un clar estigma de malaltia i desventura, la gravetat salta a la vista pels massius, agosarats i generalment infructuosos esforços per aprimar-se. Però la rampant epidèmia d’obesitat pot contemplar-se també com un signe del fracàs de les polítiques de prevenció, potser també de defectes d’abordatge científic i, en tot cas, com un desastre comunicacional. Almenys en aquests tres plans, la «fotografia» de l’obesitat apareix desenfocada.

    L’obesitat, com assegura també l’OMS, és evitable i previsible, però està clar que la prevenció no funciona. Des de 1975 el pes mitjà de la població porta augmentant un quilo i mig cada dècada. Les xifres del sobrepès i l’obesitat s’han més que doblat des de 1980. El 2013 hi havia ja més de 42 nens menors de cinc anys amb excés de pes; el 2014, el 38% dels homes i el 40% de les dones majors de 18 anys tenien sobrepès. Si no fos perquè l’obesitat mata i estigmatitza, caldria acceptar que el pes normal de la població ha canviat. Però milions de persones intenten aprimar-se arreu del món i no ho aconsegueixen. La dietes d’aprimament són solucions temporals i problemes afegits. Com pot ser que tantes persones intel·ligents i voluntarioses en el seu treball i en la seva vida personal no aconsegueixin aprimar-se? Alguna cosa falla, i tot indica que les polítiques de prevenció de l’obesitat han de redissenyar-se.

    És possible que la investigació sobre l’obesitat hagi també de reorientar-se. El dogma que engreixar-se i aprimar-se és una simple qüestió d’ingesta i despesa de calories pot ser una veritat matemàtica, però no sembla una veritat pràctica i operativa. La veritat és que desconeixem l’origen i les causes de l’actual pandèmia d’obesitat, com reconeixia a Nature (14 d’abril de 2016) l’epidemiòleg canadenc John Frank (Origins of the obesity pandemic can be analysed). Per millorar la seva comprensió, venia a dir, cal aplicar nous mètodes biològics i estadístiques, alguns d’ells aplicats amb èxit en l’economia. L’obesitat és endimoniadament complexa, potser tant com l’economia, però mereix una aproximació més científica. «The Guardian va preguntar fa poc a nou economistes si ens encaminem a una altra crisi financera mundial i, com és natural, van donar 9 respostes diferents», Timothy Garton Ash a El País (11 de febrer de 2016). La resposta sobre l’origen i la prevenció de l’obesitat hauria de ser una i la mateixa. I encara no ho és.

    D’entrada, tenim un greu problema de llenguatge i d’etiquetatge de la població obesa. Si l’obesitat és un problema de salut per acumulació de greix (principalment abdominal), per què tant d’èmfasi en els quilos? ¿Per què la «foto» de la pandèmia se segueix fent amb l’índex de massa corporal (IMC), que relaciona el pes amb l’alçada? L’IMC és una mesura indirecta de l’obesitat, molt fàcil de calcular però molt poc precisa: gairebé la meitat de les persones classificades amb sobrepès (IMC entre 25 i 30), el 29% dels obesos (IMC entre 30 i 35) i fins i tot el 16% dels molt obesos (IMC major de 35) estan cardiometabòlicament sans, mentre que més del 30% dels que tenen un pes normal estan malalts. Aquests percentatges no són insignificants: representen que només als Estats Units hi ha 75 milions de persones incorrectament etiquetades, segons un estudi de Janet Tomiyama publicado en International Journal of Obesity (15 de març de 2016). El diagnòstic no és nou, ja que en la mateixa revista Francisco López-Jiménez ja havia advertit el 2010 que l’IMC és un indicador específic però molt poc sensible (només identifica el 50% dels afectats). Les alternatives a l’IMC semblen ser cares o limitades, però està clar que aquest indicador ofereix molt soroll epidemiològic i que urgeix tenir una imatge més precisa de la pandèmia.

    El resultat de tot aquest soroll i desenfocament és un autèntic guirigall científic i mediàtic sobre l’obesitat i les mesures preventives. Hi ha a més molts assumptes en el punt de mira que generen contínuament missatges confusos: els aliments ultraprocessats, les begudes ensucrades, l’exercici físic, els productes d’alta densitat calòrica, els horaris, el perfil calòric de la dieta, el menjar de baix preu i baixa qualitat… Però, com menjar per no engreixar-se i com aprimar-se? Sens dubte hi ha un substrat de sentit comú i de proves científiques a què atenir-se, però l’actual heterogeneïtat de missatges revela que ni els metges ni les autoritats sanitàries ni per suposat la ciutadania semblen tenir idees clares, articulades i operatives per combatre l’obesitat. Mentre la indústria alimentària va a la seva, les piràmides alimentàries i altres fórmules no acaben de donar amb la tecla de la comunicació. Potser és que no es pot comunicar bé allò que és borrós i calgui esperar que la ciència ho aclareixi. Frank proposa estudiar millor la hipòtesi que la cuina tradicional és una bona defensa contra l’obesitat. «Per no engreixar-se i per aprimar-se cal cuinar» podria ser un bon missatge. Però això, per ara, no és ni tan sols una hipòtesi, tan sols una opinió.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.