Just Deploy It!

Etiqueta: alimentació

  • Racions i recomanacions

    Cinc al dia. Aquest el nombre de racions diàries de fruites i verdures recomanat per l’OMS i diverses autoritats sanitàries nacionals. Ara, alguns mitjans de comunicació, des de The Guardian a la BBC, passant per El País, s’han fet ressò d’un nou estudi que indica que allò òptim no són cinc porcions diàries sinó 10. Tant han canviat les coses per duplicar les recomanacions? Quin estudi és aquest i quina fiabilitat té? És correcte i encertat aquest nou missatge? Fins a quin punt puc i he de complir-ho? Aquestes són algunes de les preguntes legítimes i raonables que podem fer-nos tots, metges i ciutadans.

    La primera consideració és que l’estudi, publicat a l’International Journal of Epidemiology, és rigorós i de qualitat. Passa per ser la revisió sistemàtica amb metaanàlisi més exhaustiva i actualitzada per respondre a la doble pregunta de quina és la dosi òptima diària i quins tipus de fruites i verdures són les millors per prevenir la malaltia cardiovascular, el càncer i la mortalitat prematura. Considera els resultats de 95 estudis observacionals de cohorts realitzats arreu del món (excepte a l’Àfrica i Llationoamèrica, on falten estudis) amb uns dos milions de persones. I el seu principal resultat és que el risc cardiovascular i de mort prematura es redueix progressivament prenent fins a 800 grams diaris de fruites i verdures, i que el risc de càncer es redueix prenent-ne fins a 600 grams. En tots dos casos la reducció és més acusada en els rangs baixos d’ingesta que en els alts. És a dir, el benefici és més ostensible quan es passa de no prendre res a certa quantitat de fruites i verdures, és menys pronunciat amb major quantitat i deixa d’observar-se a partir de cert nivell.

    Considerem ara les implicacions pràctiques d’aquests resultats. La clau és com convertir els grams en peces de fruita o racions de verdures. En aquesta revisió es considera que una porció o ració (serving) són 80 grams. Així doncs, no és el mateix una mandarina de 80 grams (una porció) que una taronja de 240 grams (tres porcions); si acompanyem un plat amb una patata i un tomàquet ja tenim dues porcions, i si hi afegim 3 cullerades de pèsols, tenim una altra porció més. Vistes així les coses, 10 porcions no sembla tant. Però, caldria canviar la recomanació de «5 al dia» per la de «10 al dia»? Sens dubte, el millor és no precipitar-se. D’entrada cal tenir present que les cinc primeres porcions són més beneficioses que les cinc següents. Però, sobretot, cal considerar que l’actual desgavell dietètic és en bona mesura un problema de comunicació, de traducció dels resultats de la recerca en missatges dietètics clars, ja siguin en racions, porcions, plats, piràmides o altres pautes.

    A més, no hi ha pitjor recomanació que la que no es pot posar en pràctica, bé per problemes econòmics, culturals o de comunicació. De manera que cal pensar molt bé com comunicar a cada població concreta la importància del contingut vegetal de la dieta. I recordar també que els estudis epidemiològics tenen les seves limitacions, ja que no és possible elucidar fins a quin punt el benefici associat al major consum de fruites i verdures cal atribuir-ho a no fumar, mantenir un pes saludable, beure un mínim d’alcohol, fer exercici físic i altres hàbits saludables. Amb tot, encara que encara els resultats siguin aproximats i les recomanacions més o menys afortunades, ja hi ha prou proves epidemiològiques i explicacions biològiques per donar per bo el missatge general que una dieta rica en fruites i verdures en un dels pilars més segurs de la salut i la prevenció.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve

  • Veganisme i religions vicariants

    Any rere any veig créixer amb preocupació modes alimentàries exòtiques i, sobretot, veig créixer l’interès pel veganisme entre la gent jove. Com a metge crec que els fonaments científics del veganisme són inexistents i que aquesta pràctica es basa en una estranya fe i en uns rituals que ratllen el ridícul.

    Un dels èxits de l’evolució ha estat la capacitat que va adquirir l’ésser humà de sobreviure adaptant-se a les més diverses dietes i, en aquest sentit, és evident que els vegans poden subsistir a base d’aliments d’origen vegetal. No obstant això, s’oblida que l’home és omnívor i que, amb això, ha adquirit no només capacitat d’adaptació a dietes extremes sinó una gran llibertat respecte al seu major necessitat: l’alimentació. Pensem, per exemple, en els pobres dinosaures herbívors que devastaven diàriament quilòmetres quadrats de boscos i pastures per saciar la seva fam, motiu pel qual les seves gargamelles tot just podien separar-se uns minuts del sòl en recerca de suport. Encara avui, els animals herbívors purs pasturen a tota hora. Que malament que ho passen a l’hivern a menys que els arribi pinso per ajudar-los! O pensem en els carnívors obligats de la jungla, que només menjaven quan queia una presa, els dies que hi havia hagut sort amb la caça.

    La capacitat de sustentar-nos amb una extensa varietat de dietes fa de la nostra espècie un únic i singular exemple de plasticitat i llibertat biològiques. Per sort, la majoria de la humanitat (a excepció dels habitants en zones catastròfiques) no està obligada a buscar-se els seus aliments durant 15 o 20 hores al dia, sinó que hem regulat els nostres horaris de manera que l’alimentació ocupa un lloc no invasiu i raonable en la nostra agenda quotidiana.

    Ser omnívors ens obre a altres dimensions relacionades amb els plaers de l’alimentació variada i amb la possibilitat de gaudir de centenars i milers de productes alimentaris i de receptes diferents. Gaudir sense prejudicis del que proporcionen la natura i la bona cuina (el cru i el cuit, com diria Lévy-Strauss) té escassos paral·lels en el repertori de gustos que podem donar-li al nostre cos.

    El vegà ignora els avantatges que comporta la nostra identitat omnívora. Sacrifica plaers, llibertat i temps a les seves creences per la suposada originalitat (de tornar a l’origen primitiu, vull dir) i salut de la seva dieta. És freqüent veure’ls carregats amb flascons de vitamines i vegetals en carmanyoles i bosses que porten per poder alimentar-se a totes hores vagin on vagin. Molts han perdut el ritme horari que dediquem als àpats i se’ls veu, com remugants, menjar a tota hora apis, alvocats, bròquil, anacards o peres llimoneres. Difícil d’entendre.

    També és difícil d’entendre que alguns pares il·luminats sotmetin als seus fills a una dieta deficitària en proteïnes de qualitat, minerals i vitamines, precisament en un moment de les seves vides en què una dieta completa i variada és essencial per promoure un creixement i desenvolupament fisiològics.

    Una consideració a part mereixen els problemes que creen quan se’ls convida a dinar a casa o quan surten amb amics a sopar, perquè triar el menú es converteix en un exercici complicat i d’alt risc. Pel que sembla la ministra alemanya de Medi Ambient, Barbara Hendricks, ha intentat instaurar per decret menús vegetarians en les activitats socials del seu departament sense que la iniciativa hagi quallat per unànime oposició de tot l’arc parlamentari.

    Podria donar-se el cas que el veganisme, com passa amb l’addicció al ioga, al mòbil o al nacionalisme ètnic, s’hagi convertit, no només en una mera convicció dietètica, sinó en un autèntic sistema de creences supraracionals. En anys com els que corren, en els quals el materialisme i l’ambició han guanyat grans quotes de mercat, i en els que, paral·lelament, la creença religiosa a la transcendència humana frega els seus mínims, es veuen sorgir religions vicariants en què es diposita la fe perduda en l’altra vida. Algunes d’aquestes afecten de forma molt particular a la salut i a la medicina. I no només em refereixo al cas del veganisme sinó també, per exemple, als moviments antivacunes, que sobre la base d’algun abús que hagin comès governs i multinacionals i d’algun accident desafortunat, han muntat un ciri contra un dels progressos més indiscutibles de la medicina preventiva. És el cas també de moltes altres de les anomenades «medicines alternatives».

    És de vital importància saber on dipositem la nostra fe, la nostra necessitat de creure en alguna cosa que està per sobre de nosaltres, que modela i modera els nostres desitjos i les nostres accions. Correm el risc de danyar-nos seriosament la nostra salut i de limitar innecessàriament els nostres goigs i la nostra llibertat si abracem religions vicariants que ens imposen una rigidesa alimentària contrària a l’evolució i al bon sentit.

  • Consumir més fruites i verdures pot prevenir milions de morts prematures

    Un gegantí meta-anàlisi i revisió sistemàtica, liderat per l’Imperial College de Londres, que es publica a l‘International Journal of Epidemiology, confirma i quantifica l’efecte d’incrementar el consum de fruites i verdures en la prevenció del risc de malalties cròniques comuns.

    No és una troballa nova i original. Fa anys que se sap l’efecte beneficiós del consum de fruites i verdures. Però l’anàlisi, basat en 95 estudis de cohort o prospectius, que comprenen en conjunt uns 2 milions de participants de diversos països del món, és el més gran que s’ha realitzat fins a la data. Es va analitzar l’efecte del consum de fruites i verdures en relació a 43.000 casos de malaltia coronària, 47.000 casos d’ictus, 81.000 casos de malaltia cardiovascular, 112.000 casos de càncer i 94.000 defuncions.

    Els resultats són impressionants. Quan es compara el fet de consumir uns 800 grams de fruites i verdures al dia (10 porcions d’uns 80 grams) respecte al no consum, s’observa una reducció del 24% del risc de malaltia coronària, el 33% en el risc d’ictus, del 28% en el risc de malaltia cardiovascular, del 13% en el risc de càncer i el 31% en el risc de mortalitat prematura. L’equip investigador estima que 7,8 milions de morts prematures podrien ser evitats en el món si la població consumís uns 800 grams de fruites i verdures cada dia.

    L’efecte és menor, però encara és evident, fins i tot amb consums de 200 g diaris de fruites i verdures. Les guies alimentàries han recomanat fins ara consumir 5 porcions al dia (uns 400 g). Però aquest estudi demostra que com més es consumeix, més gran és l’efecte beneficiós.

    Un aspecte important i nou és que l’estudi ha mostrat resultats sobre els diferents tipus de verdures i fruites en relació a les malalties cròniques analitzades. Van trobar que el consum de pomes, peres, fruits cítrics, vegetals i amanides de fulla verda, com l’espinac, l’enciam i la xicoira, i vegetals crucífers com el bròquil, col i coliflor es van associar a un menor risc de malaltia coronària, ictus, malaltia cardiovascular i mortalitat prematura. Troben així mateix que les verdures verdes com els espinacs, i pèsols, grocs com el pebrot i les pastanagues i els vegetals crucífers estan més associats a la reducció del risc de càncer. Es van observar efectes similars en relació a les verdures crues i cuites. Tot això indica que és recomanable consumir una àmplia varietat de fruites i verdures per tal de reduir el risc d’aquestes malalties cròniques.

    Hi ha diversos mecanismes que expliquen aquest potencial efecte beneficiós de les fruites i verdures. En relació a les malalties cardiovasculars poden disminuir els nivells de colesterol, reduir la pressió arterial, millorar les parets de l’arbre arterial, i el sistema immune. En relació al càncer, contenen múltiples antioxidants que poden reduir el dany sobre l’ADN. Els vegetals crucífers poden actuar a través d’uns enzims (glucocinalats) que intervenen en la metabolització de compostos químics.

    L’Enquesta de Salut de Catalunya ens mostra que el 90,1% de la població consumeix menys de 5 racions diàries de fruites i/o verdures. A la classe social alta, els que consumeixen més de 5 racions al dia són el 13,2% i a la baixa és 9,8%. És a dir, estem molt lluny de complir mínimament amb el consum recomanat i amb el que indiquen aquestes evidències científiques. Paral·lelament assistim amb estupor a l’increment dels preus de les fruites i verdures, algunes de les quals s’han convertit en un article de luxe, i que la fan prohibitiva per a la majoria de la població, en què creix la precarietat, la pobresa, la mala alimentació i l’obesitat.

    Cal interrogar-se què fan les autoritats per modificar aquesta situació. I sorgeix una pregunta clau relacionada amb l’etern dilema de si és millor prevenir o curar. És més rendible, socialment i sanitàriament, incrementar les inversions en grans hospitals i unitats de diagnòstic i tractament de malalties cròniques –com l’infart de miocardi, l’ictus i el càncer– o, en canvi, és més rendible proporcionar fruites i verdures a preus subvencionats per incrementar el seu consum i prevenir majorment la incidència d’aquestes malalties en la població? La societat civil, les societats científiques, les autoritats de salut pública i les forces polítiques han de donar una resposta i definir que és més prioritari.

  • Consumim cereals integrals per reduir el risc de malalties cròniques

    Malgrat les múltiples evidències que mostren que la majoria de les malalties cròniques estan associades als hàbits i condicions de vida, la medicina, la sanitat i la recerca segueixen obcecadament concentrades en la curació i en la identificació de marcadors genètics de predisposició i/o risc. S’ignora, o s’oblida, aquest antic i savi refrany que diu que «val més prevenir que curar» i per a això cal actuar sobre els factors de risc de la malaltia.

    Una recent revisió sistemàtica i meta-anàlisi sobre 45 estudis prospectius de cohort realitzats al món, publicada a la British Medical Journal (2016), conclou que per cada 90 grams d’augment de consum de cereals integrals per dia (pa, arròs, pastes), es redueix significativament en un 19% el risc de tenir un infart agut de miocardi, en un 12% el risc de tenir un ictus i en un 22% el risc de tenir una malaltia cardiovascular. Mostra, a més, una reducció del risc de mortalitat per càncer del 15%, del 22% per malaltia respiratòria i del 51% per diabetis. Aquest efecte és lineal fins a una ingesta de 210 g diaris, i ens indica que si dupliquem el consum de 90 a 180 g, l’efecte protector es duplica, és a dir, per a l’infart de miocardi la disminució del risc augmenta del 19 al 38%. El consum de grans refinats, per contra, no té cap efecte beneficiós.

    Aquesta aclaparant i nova evidència científica, se suma a la que ja havia mostrat que el consum de cereals integrals redueix el risc d’incidència de patir una diabetis tipus II, d’augmentar de pes i de patir un càncer de còlon i recte (amb un enorme efecte protector de reducció del risc en un 17% per cada augment de consum de 10 g diaris).

    Els grans de cereals contenen 3 parts clarament diferenciades. El germen o embrió a partir del com s’origina una nova planta, que conté vitamines del grup B, antioxidants com la vitamina I, i minerals (ferro, magnesi, zinc i seleni); el segó o pela exterior, que protegeix al gra i conté, principalment fibra i a més vitamina B, proteïnes i compostos fito químics; i l’endosperma, que aporta hidrats de carboni i proteïnes, i proveeix energia. En el cereal refinat s’eliminen el germen i el segó. En l’integral, per contra, es conserven els 3 components. A escala mundial, els cereals són els aliments més consumits i proveeixen més del 50 de les calories i de les proteïnes de la dieta.

    Un dels canvis negatius que ha sofert la dieta mediterrània a Espanya és la reducció del consum de cereals i derivats. La ingesta recomanada per persona i dia es va reduir de 436 g en 1964 a 218 g l’any 2008. Però el més greu és que els cereals integrals representen una mínima part.

    Com hem vist, l’impacte del consum de cereals integrals en la protecció de les malalties cròniques més comunes és molt gran, i prové d’evidències científiques indiscutibles. Cal preguntar-se per què no hi ha interès a promoure el seu consum, a difondre aquesta informació, no solament al públic, sinó fins i tot al personal sanitari, que segurament en la seva majoria desconeix aquestes evidències. Hi ha diverses raons. D’una banda la prevenció no és patentable, i no el que no és patentable en una societat tan mercantilitzada no interessa, perquè no genera benefici econòmic als inversors. Per contra, a la indústria farmacèutica li interessa que hi hagi molts pacients amb malalties cròniques consumint medicaments tota la vida, en comptes d’evitar-les, promocionant el consum de cereals integrals. Es parla i s’escriu a la societat freqüentment sobre nutrició i alimentació, però sembla que hi ha més interès a fer-ho frívolament sobre receptes i menjars, que no pas sobre informar seriosament sobre les evidències científiques de l’efecte real dels aliments.

    Una altra de les raons per les quals el consum de productes integrals a la nostra societat és molt baix és a causa que el preu dels aliments integrals (pa, arròs, pasta) és més car que el dels productes refinats. Als polítics i autoritats sanitàries no se’ls ha ocorregut mai subvencionar i/o reduir els impostos als productes integrals com a mesura per promocionar el seu consum? La bona informació és necessària però no suficient. Cal desenvolupar polítiques actives per promoure una dieta veritablement saludable i reduir el risc de malalties còniques. La prevenció ha de ser prioritària.

  • Càritas multiplica per quatre les ajudes per a alimentació durant la crisi

    La crisi segueix castigant les llars catalanes i això ha fet que en els últims 4 anys hagi augmentat un 4% la pobresa severa a Espanya, arribant al 10,6% de la població. Càritas Diocesana de Barcelona denuncia que les famílies cada vegada són més pobres i han de recórrer durant més temps a menjadors socials o xarxes de distribució d’aliments. Davant d’això, el director de l’entitat, Salvador Busquets, reclama a les administracions una renda garantida de ciutadania, un parc d’habitatge de lloguer social i un nou sistema econòmic i productiu que promogui l’economia social. Es queixen també que no són ells els que han de “garantir el dret a l’alimentació i el suport a les famílies, sinó que això és feina de l’Administració”.

    A l’informe ‘Fràgil. L’alimentació com a dret de ciutadania’ Càritas ha explicat que les ajudes destinades a alimentació que donen des de l’entitat s’han multiplicat per 4, passant de mig milió d’euros el 2007 a 2 milions d’euros el 2016. Això ho associen al fet que el poder adquisitiu de les famílies és un 9% més baix en relació a l’any 2010. El risc de pobresa relativa a Catalunya, un 19%, segueix estant per sobre de la zona euro, que es troba al 17% actualment, però es troba per sota de la mitjana espanyola, que és del 22%.

    Una de les solucions “transitòries” de Càritas és la Targeta Solidària, una targeta que permet comprar en diferents establiments alimentaris amb l’objectiu de “mantenir a les persones empobrides poder comprar amb autonomia als establiments comercials d’alimentació per mitjà dels ajuts econòmics que reben”. 450 famílies disposen d’aquesta targeta a Catalunya, unes 2.300 persones. L’organització ha destinat uns 350.000 euros a aquesta solució i 350.000 euros més perquè més de 2.000 persones puguin comprar aliments.

    L’adjunta d’Acció Social de Càritas, Mercè Darnell, ha explicat que l’alimentació no es tracta només dels àpats diaris, sinó que “forma part de la socialització de la persona” perquè “estreny vincles, marca pautes socials i transmet cultura”. Darnell també ha destacat el risc que corren les persones de perdre hàbits com anar a comprar o gestionar l’alimentació familiar i per això ha reivindicat l’ús de la targeta solidària.

    S’estanca el mercat laboral i creixen les desigualtats

    A l’informe també han associat l’estancament del mercat laboral com un dels principals factors de risc de pobresa relativa, juntament amb la caiguda del 6% del salari mitjà. Actualment, 900.000 persones cobren menys de 657 euros al mes a Catalunya. Un dels riscos és també la cronificació de la crisi i el temps que fa que moltes persones no cobren cap prestació d’atur.

    Segons l’índex Gini, Espanya és el tercer país amb major desigualtat de la Unió Europea, després de Romania i Sèrbia. A Catalunya, la desigualtat entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% amb menys ingressos és de 6 vegades, un punt més que l’any 2007.

  • Aliments d’origen animal, salut i impacte ambiental

    La dieta interessa cada vegada més a la nostra societat. Les dietes vegetarianes i veganes estan de moda entre els joves. Sorgeixen paral·lelament altres dietes presumptament miraculoses com l’»alcalina», que són un frau i no es basen en evidències científiques, sinó en creences, que representen en part les noves religions entre els ateus. La gent tria una dieta pels seus presumptes efectes sobre la salut, perquè creu que li pot servir per perdre pes, s’inclina per no menjar carn perquè li fa llàstima que se sacrifiquin animals, o perquè dubta de la forma en què aquests són alimentats, o per altres raons que no sempre representen una decisió basada en les evidències científiques disponibles.

    En avaluar un patró de dieta cal tenir en compte els seus efectes sobre la salut i a més l’impacte mitjà ambiental, generat per la producció d’aliments i el transport. La dieta de «tipus occidental» es caracteritza pel predomini d’aliments (proteïnes i grasses) d’origen animal (carn i làctics), de sucre refinat, amb un relativament alt contingut calòric. Davant d’aquesta es contraposen tres patrons de dieta basats principalment en aliments d’origen vegetal: la dieta mediterrània, la vegetariana i la vegana. El patró de la dieta mediterrània inclou un alt consum de fruites, vegetals, cereals sencers, llegums, oli d’oliva i habitualment pescat, moderada ingesta de productes làctics (particularment baix en greixos), moderat consum d’alcohol (preferentment vi negre), i baix consum de carn vermella, carn processada i aliments ensucrats.

    Una dieta vegetariana no inclou carns vermelles, pollastre o peix, però inclou productes làctics i ous. Inclou similar quantitat de cereals sencers, fruites i vegetals que el patró de dieta mediterrània, més de llegums i fruita seca, una mica més de productes làctics i fibres i menor quantitat de proteïnes. Inclou menys calories provinents de les proteïnes, similars calories provinents dels lípids i greixos saturats, i una mica més de calories provinents dels carbohidrats. Inclou menor aportació de vitamina D, però similar en ferro. La dieta vegana és similar a la vegetariana, però no inclou cap aliment d’origen animal, com els làctics i ous.

    Hi ha una abundant evidència científica mostrant que, comparat a una dieta occidental, seguir un patró de tipus de la dieta mediterrània o una dieta vegetariana, comporta un menor risc d’obesitat, de diabetis tipus II, de malalties cardiovasculars i un menor risc d’alguns tipus de càncer (especialment de còlon i recte, probablement de mama en dones postmenopàusiques i estómac). Els seus avantatges sobre la salut són concloents. En relació a la dieta vegana, l’evidència mostra que l’exclusió de qualsevol font de proteïna animal de la dieta, no representa un benefici addicional sobre la prevenció de càncer i, comparada amb la vegetariana, semblés que aquesta última tindria un major efecte saludable, atès que els productes làctics aporten naturalment calci, potassi, magnesi i vitamina D, que podrien tenir major benefici en relació a l’osteoporosi, l’accident cerebrovascular, la síndrome metabòlica i alguns càncers.

    Una dieta basada principalment en aliments d’origen vegetal i baix consum d’aliments d’origen animal no és solament millor per a la salut, sinó també per a la sostenibilitat del medi ambient, atès que té un menor impacte en emissions contaminants, consum d’energia, contaminació del sòl i ús de l’aigua. La dieta de tipus occidental, amb un gran consum de productes d’origen animal, provinents de granges i agricultura convencional, amb elevat ús de productes químics, herbicides i pesticides, té un impacte ambiental molt més negatiu que una dieta basada en productes d’origen vegetal i menor àdhuc si són productes orgànics. La cria d’animals i la producció de carn, ocupen aproximadament el 75% de les terres dedicades a l’agricultura, consumeix un 35% de la producció mundial de grans i produeix un 14,5% de l’emissió de gasos (CO2) d’efecte hivernacle. L’emissió de metà per la normal fermentació de la femta dels animals, és un dels majors productors de CO2 en l’agricultura, emissions que com sabem, són en part responsables del canvi climàtic.

    Un altre dels majors impactes ambientals és el del consum d’aigua potable. La cria d’animals i l’agricultura són responsables del 70 % del consum d’aigua potable del planeta. Però com hem vist, una gran part de la producció de grans dels països en desenvolupament és destinada a la producció de carn als països desenvolupats (solament el 20 % dels aliments per a la cria d’animals a Europa s’origina a Europa). Reduir la cria d’animals alliberaria grans i cereals per reduir el gana al món i reduiria considerablement el consum d’aigua potable.

    S’ha estimat que canviar els patrons d’una dieta de tipus occidental a una més sostenible basada en productes vegetals, podria representar reduir entre un 20 al 30 % la producció de gasos d’efecte hivernacle, l’ús d’aigua i l’ús intensiu de la terra cultivable.

    Hi ha a més un altre aspecte important a considerar: el consum d’aliments vegetals, serà més sostenible si es recolza en una agricultura biològica i de producció local. Permet no solament consumir aliments més frescos i de millor sabor, sinó a més reduir l’ús d’herbicides i evitar el transport. Les llargues distàncies recorregudes per immenses flotes de camions en les autopistes d’Europa, estan contribuint indubtablement a la contaminació ambiental i fer menys sostenible el planeta.

    Quan se seleccionen els aliments de la nostra vida quotidiana, cal fer-ho intentant mantenir una dieta saludable, amb una varietat de combinació d’aliments, d’acord a les preferències personals i culturals, tenint en compte que amb les nostres decisions individuals hem de contribuir a un desenvolupament sostenible del planeta, valorant les conseqüències mediambientals que genera la producció i transport d’aliments. Cuidar i protegir el medi ambient és una obligació de tots.

  • Un impost a les begudes ensucrades: una mesura més contra l’obesitat

    La imposició d’un recàrrec econòmic a les begudes ensucrades és una bona notícia. Vingui d’Espanya, vingui de Catalunya, vingui d’on vingui és una bona notícia. S’ha de contemplar, però, com una mesura més en la lluita contra l’obesitat i no com una mesura, diguem, definitiva.

    Que l’obesitat és avui el problema de salut pública més prevalent no ofereix el menor dubte. És un fenomen, de fet, ja una malaltia, que no respecta edat, sexe o procedència geogràfica. És el resultat del que anomenem balanç positiu d’energia (calories), a saber: que ingerim més calories de les que gastem i aquesta diferència entre entrades i sortides s’emmagatzema en el nostre organisme en forma de greix. El perquè ingerim més calories de les necessàries té a veure amb els nostres apetits, desitjos i plaers, més que amb necessitats bàsiques. Certs aliments, generalment els més rics des del punt de vista calòric, proporcionen tal satisfacció que el seu consum prolongat pot arribar a l’addicció. Disposem ja d’evidència empírica obtinguda en animals d’experimentació que proven que certs aliments poden activar circuits neuronals similars als que s’activen amb el consum de drogues. D’altra banda, el de la despesa calòrica, els hàbits sedentaris no propicien que «netegem» els nostres excessos d’ingesta mitjançant exercici físic. En condicions normals, tal balanç positiu només és saludable en el creixement o en l’embaràs, per posar els dos exemples més clars, però en absència d’una bona excusa fisiològica el balanç positiu d’energia no anuncia res de bo.

    Un cop instaurada, l’obesitat és difícil de revertir. Tots sabem el dur que és posar-se a règim per perdre pes. És més, si l’obesitat es descontrola i acaba sent mòrbida quan es duplica o triplica el que hauria de ser el pes normal, la solució passa sovint pel quiròfan on el cirurgià destrueix l’anatomia normal de l’aparell digestiu i, en cert sentit, construeix una malaltia per combatre amb més o menys eficàcia.

    Cal responsabilitzar més al ciutadà sobre la seva pròpia salut, sobretot en un sistema sanitari públic com el nostre, pagat entre tots i que es basa en la solidaritat. I si la solidaritat i el dret a una atenció sanitària gratuïta són la cara d’una moneda, la creu, obligatòriament, és la responsabilitat de cada un de nosaltres de no abusar-ne. Ens hem de voler més a nosaltres mateixos, declarava aquest diumenge una addicta a l’alcohol en una entrevista publicada en un rotatiu barceloní. Per aquests motius, l’impost sobre les begudes ensucrades no hauria de ser una mesura aïllada sinó formar part d’un pla estructurat per fomentar l’educació alimentària i informar dels riscos que comporta l’excés de pes i el sedentarisme.

    Els mitjans estan disponibles. La informació també. Sense anar més lluny, la Generalitat disposa d’un web sobre educació alimentària i d’un pla (PAAS, Promoció de la salut mitjançant l’alimentació saludable i l’activitat física) modèlics que cal intensificar en els mitjans; però a més cal anar més enllà i intervenir legalment. Al capdavall sembla lògic invertir més en mesures preventives audaces per protegir la salut de la població i menys en solucions farmacològiques i quirúrgiques que no deixen de ser un car pegat.

    A Llatinoamèrica, on l’obesitat ha adquirit ja caràcter endèmic, s’han pres algunes iniciatives legislatives interessants que van més enllà de l’adopció de mesures aïllades. Xile, per exemple, país que pateix una de les taxes més altes d’obesitat i hipertensió, ha legislat durament contra el menjar «ferralla» que obliga no només a detallar els ingredients d’un producte alimentari sinó a anunciar en l’envàs que es tracta d‘un producte «alt en sucre» o «alt en greixos saturats» i a exhibir, si és el cas, un o més distintius negres per alertar el personal de la seva associació amb l’obesitat i les seves conseqüències. Prohibeix així mateix la venda de productes hipercalòrics a les escoles i la seva publicitat televisiva en horari infantil. Castigats els ous sorpresa, les hamburgueses americanes, els cereals enriquits i, per descomptat, les begudes ensucrades. S’eliminen dels envasos, dibuixos o logotips que poguessin reclamar l’atenció del consumidor, especialment dels més joves.

    Mentre escric això, en menys de deu minuts han anunciat a la televisió consecutivament els ous sorpresa, l’hamburguesa doble amb bacó i un refresc ensucrat. I sense contrapès. Així doncs, posem fil a l’agulla.

  • Més educació dietètica

    Des de fa dècades, la població mundial segueix guanyant quilos i greix. Aquesta crisi global d’obesitat s’ha convertit en el principal problema de salut. I els metges no estan preparats per afrontar-la. I no és un problema de falta d’investigació i proves científiques, sinó més aviat de formació nutricional: els metges no en saben prou de dietètica per aconsellar els seus pacients. L’excés de quilos i de greix és un factor de risc crucial en les malalties cardiovasculars, la diabetis i alguns càncers i trastorns musculoesquelètics, entre d’altres malalties. Per aquest motiu la mala alimentació pot considerar-se la principal causa de mortalitat, morbiditat i discapacitat. Per revertir aquesta situació, cal que els metges de tot el món donin un pas endavant, assumeixin el lideratge que els correspon i aprenguin més nutrició. El segon pas és millorar la comunicació sobre alimentació saludable, ja que el coneixement existeix però falla la seva difusió. I per això, entre altres coses, els grassos de tot el món caminen sense nord, posant-se a dieta i sense deixar d’engreixar.

    És tal l’auge de l’epidèmia d’obesitat, que per a 2025 es persegueix un objectiu tan modest com tornar a les prevalences de 2010. No obstant això, la probabilitat d’aconseguir-ho «és pràcticament nul·la», segons l’anàlisi de prevalences i tendències en 186 països publicat a The Lancet per la NCD Risk Factor Collaboration. Per contra, si la tendència actual continua, el 2025 el 18% dels homes i el 21% de les dones del planeta seran obesos. Aquest fracàs no té a veure amb la falta de força de voluntat per aprimar-se, sinó més aviat amb la manca de consell mèdic, com planteja en un article a STAT la internista argentina Agustina Saenz, directora d’educació i programes nutricionals del Physicians Committee for Responsible Medicine. Els malalts consideren que els metges són la seva principal font d’informació dietètica, però només el 14% d’ells se sent segur parlant de dietes amb els seus pacients. I no se senten còmodes perquè no han rebut formació suficient.

    Parlar de l’obesitat i la mala alimentació implica ficar-se en un dels majors laberints del coneixement relacionat amb la salut. Totes les disciplines, i no només biomèdiques, tenen alguna cosa a dir, des de la genètica fins a les ciències ambientals i des de la fisiologia a la sociologia. El problema és complex perquè la dieta ocupa un lloc central en l’estil de vida i hi ha molts interessos en joc. La nutrició és potser l’àmbit del coneixement mèdic en el qual hi ha més confusió, més estudis amb conflictes d’interessos i més soroll informatiu. Però la comunitat mèdica té l’obligació de pentinar tot aquest eixam d’estudis per triar les proves científiques rellevants sobre les quals construir una formació i una comunicació segures i eficaces.

    «Així com els metges van ser una peça clau en la lluita contra el tabaquisme, les begudes ensucrades i conduir un cotxe sense el cinturó de seguretat, avui saben que la major amenaça contra la salut és la Big Food [les grans indústries alimentàries]», apunta Saenz a STAT, on defensa les dietes centrades en aliments vegetals com el millor camí per aconseguir un pes saludable. Si la primera mesura urgent és que els metges aprenguin nutrició, la segona i no menys important és millorar la comunicació dietètica. Cal que tots els agents implicats en la informació de ciència i salut, des de les agències públiques als mitjans de comunicació, millorin la qualitat de la comunicació. Però això, ai, és potser massa demanar en aquests temps nostres de la posveritat.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Catalunya impulsarà l’impost a les begudes ensucrades que demana l’OMS

    Fa unes setmanes l’Organització Mundial de la Salut va demanar als governs que gravin les begudes ensucrades com a mesura per lluitar contra l’obesitat, després que diversos estudis hagin posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. I més concretament, després que un estudi tragués a la llum les pràctiques de Pepsi i Coca-Cola per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA.

    Catalunya farà cas de les recomanacions de l’OMS. El Parlament ha aprovat aquest dijous amb el vot a favor de tots els grups i l’abstenció del PPC una moció perquè el Govern impulsi un impost a les begudes amb excés de sucre i sodi. La moció presentada per Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) defensava gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària fa uns dies.

    La iniciativa però només tirarà parcialment endavant ja que l’aplicació de nous impostos només afectarà els refrescos i deixarà fora del nou gravamen els aliments insans. El punt que contemplava presentar un projecte de llei per a la creació d’un gravamen sobre els aliments amb excés de sucre, sodi i greixos, no ha prosperat pels vots en contra de Junts pel Sí i el PP.

    El text aprovat estableix un gravamen sobre les begudes de refresc amb excés de sucre o sodi que recaurà principalment sobre les grans distribuïdores de begudes i que previsiblement hauria d’implementar-se el 2017. A més a més, la moció contempla la posada en marxa d’un sistema d’etiquetatge que identifiqui els aliments i les begudes insanes mitjançant els seus perfils nutricionals. En aquest etiquetatge però no hi interferirà la indústria alimentària sinó que serà definit per òrgans del Govern. Així mateix es revisarà la normativa de menjadors escolars per tal que aquesta doni prioritat a la gestió que garanteixin millor una alimentació saludable.

    El sobrepès i l’obesitat a Catalunya

    La diputada de Catalunya Sí que es Pot Marta Ribas ha recordat que “l’alimentació insana” és la causant de gran part de les malalties i que “la meitat dels infants a Catalunya pateix sobrepès i obesitat”. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat. A Catalunya el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys són obesos.

    Els darrers resultats de l’Enquesta de Salut a Catalunya (ESCA) mostraven les diferències pel que fa al consum freqüent de productes hipercalòrics i l’estil de vida segons el context socioeconòmic. Mentre que el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioxeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris.

  • Gluten, lactosa i veganisme: un informe trenca falsos mites al voltant de l’alimentació infantil

    Els infants han de prendre llet? I gluten? Què passa en eliminar la carn de l’alimentació dels infants? Els productes ecològics són saludables? L’Hospital Sant Joan de Déu ha presentat l’informe FAROS per respondre preguntes com aquestes. Els experts avisen que algunes dietes alimentàries restrictives poden presentar dèficits nutricionals i que cada vegada hi ha més famílies que opten per aquests tipus de dietes on s’elimina un o diversos aliments sense necessitat mèdica ni fonament científic. Davant d’això, proposen pautes per alimentar els infants correctament i assegurar que no hi ha carències nutricionals.

    L’informe vol trencar amb falsos mites sobre determinats aliments, com ara que el consum de llet de vaca és perjudicial i augmenta la mucositat o l’asma, o que cal eliminar el gluten davant de problemes amb el sistema digestiu. Reduir o eliminar el consum de llet pot fer perdre una de les principals fonts de calci i que, difícilment, pot ser compensada per altres aliments. En el cas del gluten – una proteïna que es troba en el blat, la civada, el sègol i l’ordi- es desaconsella retirar-lo sense recomanació mèdica, perquè pot dificultar o fins i tot impossibilitar un diagnòstic correcte de celiaquia.

    “Hem vist famílies veganes amb nens amb dèficit de vitamines amb repercussió neurològica important. Les opcions són moltes i la llibertat també, però sempre que es deixi aconsellar per professionals» ha assegurat el cap del servei de gastroenterologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Javier Martín.

    Segons una enquesta feta a 3.000 persones, molts pares i mares tenen dubtes sobre si estan donant una alimentació correcta als seus fills. De l’enquesta també es desprèn que el 80% dels infants no mengen la quantitat de fruita necessària i el 90% no menja peix cada setmana. Els especialistes també avisen que, sempre que es faci un canvi en l’alimentació bàsica cal consultar amb un metge per valorar si cal donar un suplement alimentari i en quina mesura.

    L’Hospital també ha elaborat la ‘Guia per una alimentació infantil saludable’, on es recullen les pautes principals que cal seguir per assegurar una dieta sana i equilibrada pels infants.