Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • La consulta no és l’única activitat dels professionals en Atenció Primària i Comunitària

    La gran majoria de les anàlisis que es fan sobre la situació de l’atenció primària i comunitària se centren de forma exclusiva en l’activitat desenvolupada en les consultes presencials i virtuals dels centres de salut. Es parla de la seva durada mínima acceptable i del nombre màxim de pacients que podrien ser atesos en elles cada dia. És obvi que la consulta és l’element central i principal de l’activitat dels professionals però sembla necessari tornar a insistir que no és l’únic, ni de bon tros.

    És lògic que, després de més de 35 anys des de la instauració del model reformat d’atenció primària i comunitària i del mateix temps de centrar l’atenció de tothom (ciutadania, professionals, gestors, economistes i polítics) en aquest àmbit i de fonamentar les decisions planificadores i la dotació de recursos personals i professionals en el seu volum, sigui general el criteri que l’única competència de l’atenció primària i comunitària és aquesta.

    Si això fos una veritat indiscutible, es podria dubtar de la necessitat de la posada en marxa en els anys 80 del segle passat del complex procés de reforma de l’atenció primària. Si la consulta era (i és avui per a molts) l’únic element a millorar en relació a l’assistència mèdica ambulatòria és possible que hagués estat suficient amb formar millor els metges i contractar el nombre suficient per aconseguir una major durada de cada consulta i un increment raonable de la capacitat resolutiva.

    Malauradament sembla que, encara que públicament diguin el contrari, és el que pensen en realitat molts polítics i gestors i fins i tot alguns (pocs) professionals mèdics i d’infermeria. No deixa de ser cert que aquesta cultura reduccionista promoguda arreu i des de fa tants anys no és gens fàcil de combatre i constitueix un dels perills més importants que han confrontat els processos d’innovació del model d’atenció primària i comunitària en el nostre país.

    Els que tenen aquest pensament reduccionista de l’atenció primària i comunitària és possible que no s’hagin llegit o no s’interessin a recordar el que diuen les disposicions legals i nombrosos documents oficials sobre les competències i activitats pròpies d’aquesta part del sistema sanitari. En el decret estatal de reforma de l’any 1984 i en les disposicions posteriors de les diferents comunitats autònomes es descriuen sense opció al dubte aquelles actuacions en camps com la salut comunitària i salut pública, prevenció i promoció de la salut individual i col·lectiva, atenció domiciliària i urgent, organització interna de l’equip, docència, formació continuada i recerca, entre d’altres.

    En la persistència d’aquests plantejaments erronis es troba el punt de partida d’altres com els que es poden cometre en el moment de definir les necessitats de professionals dels centres i equips d’atenció primària i comunitària. La delimitació d’aquest element clau s’ha de fer tenint en compte totes les activitats pròpies d’aquest àmbit i no solament l’activitat de les consultes. Si no es rectifica de forma decidida aquesta cultura dominant, s’incrementarà el risc d’involució de l’atenció primària i comunitària a una situació que es pot semblar molt a l’antiga i periclitada assistència mèdica ambulatòria anterior a la reforma.

  • La falta d’inversió ‘ofega’ l’Atenció Primària, peça clau del sistema sanitari espanyol

    La deterioració de l’atenció primària s’ha estès de tal manera que ha arribat a un següent nivell: l’abandó de professionals davant una situació que consideren insostenible. Aquest mes, tres metgesses de Burgos han deixat el seu treball en un centre de salut com a última protesta davant l’ordre de la seva Conselleria que cobrissin guàrdies després de completar les seves jornades. Al desembre, 22 caps de centre de Vigo van renunciar als seus llocs. «Hem explotat», van dir les sanitàries burgaleses en formalitzar la seva renúncia.

    El menyscapte de la cura sanitària de primer nivell ve acumulant-se des de fa més d’una dècada. Els recursos assignats pels diferents governs autonòmics –els encarregats de l’assistència sanitària– estan en nivells de fa deu anys, segons reflecteix el Sistema de Comptes de la Salut del Ministeri de Sanitat.

    Miri on es miri, la situació comparteix característiques comunes: la reducció d’inversions ha derivat en una escassetat de plantilla insuficient per a atendre les necessitats que planteja una població cada vegada més envellida i dependent. Les consultes en el centre acaben per ser rabents i més superficials. Els metges demanen disposar de 10 minuts per pacient. En algunes zones es queden moltes vegades en cinc, asseguren.

    La importància que les administracions atorguen a l’atenció primària ve reflectida per l’evolució de l’esforç que li han dedicat: el 1982, primària suposava el 20,2% de tot el pressupost sanitari. En un declivi sostingut, el 2017 es va col·locar en el 14,2% (9.500 milions d’euros de 66.600). La inversió en atenció hospitalària és 4,6 vegades major. «L’atenció especialitzada és més vendible. Un accelerador lineal dóna més centelleig», una espècie d’electoralisme hospitalari, explica Aurelio Duque, metge de capçalera i president de la Societat Valenciana de Medicina de Família.

    2018 ha vist com els sanitaris de família s’han tirat al carrer en protestes. A Catalunya va haver-hi vaga a l’octubre. A Andalusia i la Comunitat Valenciana les mobilitzacions van ser al novembre. A Burgos, se succeeixen setmanalment els actes de protesta davant el que descriuen com a «sobrecàrrega i saturació» del servei. A Galícia, els aturs dels treballadors dels llocs d’atenció continuada s’han mantingut durant mesos. L’Organització Mèdica Col·legial resumeix que «una atenció primària afeblida i sense alta capacitat de resolució llastrarà tot el nostre sistema sanitari públic».

    Lluny de les xifres europees

    Juan Antonio Ayllón, veterà metge de primària a Burgos, va més enllà i considera que la deterioració és «producte d’un indissimulat interès per acabar amb un sistema equitatiu i eficient. La falta de personal i de temps són la conseqüència d’això».

    Aquesta conseqüència té xifres concretes i esclaridores. A Espanya, la mitjana de metges de primària per cada 10.000 habitants està en uns 7,4 quan la mitjana europea arriba als 9,7. En el cas de les infermeres, la mitjana espanyola és de 6,8 sanitàries per 10.000 i a Europa se’n va als 8,8. «Això fa que hi hagi professionals que tinguin fins a 1.600 pacients assignats. O pediatres amb 900 nens», abunda Aurelio Duque. «I si hi ha baixes podem començar la jornada amb 35 cites i acabar la jornada amb 45 consultes».

    La mitjana d’espera per a obtenir cita en una comunitat autònoma com Madrid està en 2,26 dies «encara que pot arribar a set», explica el sindicat CCOO. L’Executiu regional d’Ángel Garrido (PP) ha posat en marxa un projecte pilot perquè 14 centres de salut acabin els seus horaris ordinaris a les 18.30 davant la seva incapacitat per a implementar substitucions. «Més de la meitat de les baixes no es cobreixen», va reconèixer en presentar el pla als sindicats.

    El nombre de metges de família en centres públics a penes ha variat des de 2010. Una mica per sobre de 28.000. El de pediatres ha crescut un 0,9% i es mou en els 6.400. La infermeria està pitjor i, per exemple, en 2017 es va acabar amb menys infermeres contractades en centres públics que un any abans i només un 1% més que el 2010.

    Aquestes jornades de qualitat assistencial minvada i la directriu de la Junta de Castella i Lleó perquè les metgesses del centre de salut de Los Cubos (Burgos) atenguessin després urgències en un altre Servei d’Urgències de Primària va ser el que va fer que les doctores Pilar, Sonia i Núria decidissin deixar el treball fa deu dies. Sanitat els va oferir una espècie de moratòria que van rebutjar per no abordar el problema estructural, van dir. «Renuncien a causa de la impossibilitat de garantir una atenció digna. És un acte de responsabilitat», assegura la Coordinadora Estatal d’Atenció Primària.

    Fons malgastats

    L’atenció primària és considerada crucial i, no obstant això, rep quatre vegades menys recursos que l’especialitzada quan les comunitats autònomes reparteixen els pressupostos. «El que embeni electoralment és un hospital ple de màquines», reflexiona el metge Ayllón. «Però la base del sistema sanitari no és l’hospital. És l’atenció primària la que atalla la diabetis o la hipertensió».

    L’OCDE li dóna la raó. Fa només uns mesos, l’organització va emetre un veredicte demolidor: el 20% de la despesa sanitària a la Unió Europea es malgasta per la falta d’inversió en primària i medicaments genèrics. L’informe explicava que fins a un 6,3% dels ingressos hospitalaris a Espanya podrien resultar evitables amb millor atenció en els centres de salut: «Millor gestió tant de patologies cròniques com agudes fora de l’hospital».

    A quines malalties feia referència l’informe? Diabetis, malaltia obstructiva pulmonar, asma, fallada cardíaca i hipertensió. «Molts pacients es presenten als hospitals simplement perquè l’atenció primària no està disponible», concloïa l’anàlisi. I com el que passa en el sistema sanitari està connectat, aquest flux engreixat d’usuaris cap a les urgències hospitalàries redunda en la saturació i col·lapse del servei. Un últim capítol sobre això s’ha viscut fa dues setmanes a Santiago de Compostel·la, on el personal mèdic va portar a la fiscalia la mort de dues persones a urgències després de llargues esperes. La Xunta nega que la demora fos la causa i ha demanat que no es doni una «alarma innecessària».

    No hi ha metges?

    Els col·legis de metges calculen que revertir la deterioració implica afegir uns 2.700 metges de família, encara que «on es donen plantilles més precàries és en infermeria», matisa Marciano Sánchez Bayle, pediatre i portaveu de la Federación en Defensa de la Sanidad Pública. La raó més habitual esgrimida per les administracions és que no hi ha professionals als quals recórrer.

    «No hi ha tant escassetat com mala distribució i precarietat», opina Aurelio Duque. «Si s’ofereixen contractes de dos dies, és molt difícil que s’accepti. Amb una plantilla ben dimensionada, el mateix equip podria cobrir les absències curtes», afegeix.

    No obstant això, el nombre de places de formació ofertes per a especialitzar-se en Medicina de Família en el MIR no ha fet més que caure en l’última dècada i ha perdut 1.051 places, segons el recompte de CCOO. «Ja avisem fa deu anys que en 2018 hi hauria una caiguda de plantilla per les jubilacions», repeteix Ayllón. La Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària calcula que, cada curs, surten 7.000 metges formats, però que «3.000 acaben per sortir a treballar a l’estranger» per les condicions ofertes a Espanya.

    «Davant la falta de recursos, la pressió ha recaigut en la voluntat dels equips. En un context de retallades per la crisi econòmica, tothom aguanta la seva part, però quan el missatge que reben els professionals és que s’ha sortit de la crisi i la teva situació és la mateixa… aquesta voluntat decau», reflexiona Sánchez Bayle.

    El pediatre creu que el decaïment del servei respon, a més de les retallades econòmiques, al fet que «l’atenció primària és més difícil de privatitzar. Quan els diners ha tornat s’ha anat a despesa farmacèutica i privatitzacions», opina.

    Externalitzar els centres de salut encara no ha funcionat a Espanya. La Comunitat de Madrid va fer un intent enmig de la seva última andanada de privatitzacions sanitàries de 2012 sota la presidència d’Ignacio González i amb el llavors conseller Javier Fernández Lasquetty com a dissenyador: assignar la gestió del 10% dels centres de salut a concessionàries. L’oposició dels directors –més del 50% dels equips directius van signar cartes de dimissió– va deixar el pla en res. Fernández Lasquetty va acabar dimitint i lluny de la política. El desembre passat, va tornar fitxat com a cap de gabinet del president del Partit Popular Pablo Casado.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Prestació per risc durant l’embaràs, un dret ocultat

    La protecció de la dona i el fetus del risc que pot comportar una feina en l’embaràs és un dret de totes les dones que estiguin en situació d’alta en algun dels règims de la seguretat social, independentment del temps de cotització.

    Quan la dona embarassada ocupa un lloc de treball amb risc per la seva salut o la del fetus i no s’ha pogut adaptar aquest lloc de treball per fer-lo compatible amb el  seu estat, ni reubicar-la en un altre sense risc, la dona té dret a la prestació per risc en l’embaràs.

    El procediment s’inicia a instància de la treballadora davant de l’entitat gestora (mútua laboral) presentant un informe del sistema públic de salut on s’acrediti la situació d’embaràs i data probable del part i un certificat de l’empresa on s’indiqui l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball. La mútua laboral ha de respondre en 30 dies des del moment que rep la sol·licitud i la documentació requerida.

    Si se certifica el risc, i no ha estat possible el canvi del lloc de treball, l’empresa declararà a la treballadora en situació de suspensió del contracte per risc durant l’embaràs. La treballadora cobrarà el subsidi durant el temps de suspensió del contracte. Si hi ha dubtes, l’entitat pot sol·licitar un informe a la inspecció de treball, que s’haurà d’emetre en 15 dies, temps durant el qual es paralitza el termini de 30 dies.

    Aquesta és el complicat periple que hauria de portar a moltes dones a exercir el dret a protegir la seva salut i la del fetus dels riscos que comporten algunes feines durant l’embaràs. Quan l’exercici d’un dret és teòricament tan complicat, vol dir que efectivament no es vol que s’exerceixi. Però és que la pràctica és encara molt més complicada, fent que sigui molt minoritari el seu exercici per la via establerta. En la pràctica, és el servei públic de salut, a través de la incapacitat temporal dictaminada per les metgesses d’atenció primària, qui està protegint les dones i el fetus dels riscos que comporten molts treballs per se. Això carrega sobre l’atenció primària una responsabilitat que és de les mútues laborals i impedeix que cada actor es faci responsable dels tràmits i les despeses que li corresponen. 

    Aquests són alguns dels mecanismes que reiteradament obstaculitzen aconseguir la prestació  per risc en l’embaràs:

    • L’empresa, els departaments de personal, els encarregats… no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i, per tant, no informen les treballadores d’aquest dret.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no li dóna permís per anar a la mútua a iniciar el procediment, assimilant la situació als accidents laborals, en què els treballadors han de rebre autorització per anar a la mútua laboral. Aquest permís no és necessari perquè la dona és qui inicia el tràmit.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no pateixi, que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • L’empresa li diu a la treballadora que va tard, que probablement no tindrà temps de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa dóna llargues a l’hora de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa extingeix el contracte de la treballadora, amb la qual cosa s’extingeix la prestació per risc en l’embaràs.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que va tard, que en el seu estat no tindran temps de certificar el risc.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que mentre estudia la situació, vagi a la metgessa de capçalera a demanar la incapacitat temporal (IT). Posteriorment aquesta incapacitat temporal dificulta molt que es reconegui el dret a la prestació per risc en l’embaràs, donat que IT i prestació són incompatibles. A més com que la prestació per risc en l’embaràs pressuposa que no hi ha cap patologia derivada de la gestació ni de malaltia comuna, la IT s’utilitza d’excusa per no concedir la prestació.
    • Les dones no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i com que són elles qui han de començar la tramitació, la ignorància els impedeix exercir el dret.
    • Les dones se senten en posició d’inferioritat i tenen por dels seus superiors quan la informació que els donen va contra el seu dret.
    • Davant totes les traves, moltes dones troben en la IT indicada per la metgessa de família, l’única manera de protegir la seva salut i la del fetus davant els riscos que comporten algunes feines en l’embaràs.
    • Algunes metgesses de família desconeixen la prestació per risc en l’embaràs i els tràmits que comporta. La ignorància fa que, amb bona voluntat per protegir la dona i el fetus, s’iniciï una IT que impedirà rebre la prestació per risc en l’embaràs. És la nostra obligació conèixer els tràmits que depenen de nosaltres, informar les dones i ajudar-les a exercir els seus drets. A més la prestació per risc en l’embaràs és una prestació directa, que no necessita cap control ni seguiment per part nostra, a diferència de la IT.
    • Moltes vegades la IT és l’única manera que tenim les metgesses de protegir a les dones perquè som conscients de l’angoixa que genera a la dona tot aquest periple.
    • Davant totes aquestes irregularitats a les dones només els queda la denúncia davant la Inspecció de Treball. Denúncia que no fan per raons òbvies.

    El que acabem d’exposar retrata la situació actual d’una prestació que fa molts anys que existeix. Deixant de banda altres consideracions respecte a una veritable protecció de la dona durant l’embaràs i la criança que, sense ser malalties, són esdeveniments exigents amb “costos” (físics i d’altres menes) que recauen només en les dones, qui té interès que la prestació per risc en l’embaràs no es conegui? Qui posa en mans de les mútues laborals, amb conflictes d’interès evidents, la possibilitat d’exercir un dret que té tota dona embarassada? Qui protegeix les dones i els seus fills dels riscos que molts treballs comporten durant l’embaràs? És evident que la nostra societat no ho fa.

    Proposta: Una mesura fàcil i que ajudaria les dones a poder exercir el seu dret seria que en la primera visita de seguiment de l’embaràs s’entregués un díptic informatiu sobre la prestació per risc laboral durant l’embaràs.

    Aquest és un article original de la web del FoCAP.

  • Una de cada quatre places de pediatra no està coberta per un especialista

    En el moment actual hi ha 10.437 places de pediatria a Espanya, de les quals 6.330 són en atenció primària, segons dades recaptades per les associacions d’aquests professionals en el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. No hi ha pediatres en atur. En els pròxims 10 anys, un miler es jubilarà. En el número de MIR per any s’ha aconseguit la màxima capacitat docent que és 433 per a 2019. La proporció de pediatres hospitalaris i d’atenció primària no es correspon en la seva distribució amb els problemes més prevalents de salut del nen i hi ha un clar dèficit d’aquests últims. Però per què falten pediatres?

    Primer, entendrem la dimensió d’aquesta situació: una de cada quatre places de pediatria a Espanya està coberta per un metge de família, és a dir, sense un especialista en la salut dels menors de 14 anys, i s’estima que en els pròxims anys el dèficit pot ser major. És la mitjana que llancen sengles estudis realitzats per l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) i l’Associació Espanyola de Pediatria en Atenció Primària (Aepap), que per primera vegada brinden un diagnòstic detallat del problema no només per comunitats autònomes, sinó també per províncies.

    El de l’AEP situa en un 27% el nombre de places de pediatria no cobertes per aquests professionals el 2018, dades que ha obtingut majoritàriament a través de les pròpies administracions. També alerta que més de 40% dels pediatres supera els 55 anys. El diagnòstic varia segons les comunitats autònomes. A Ceuta i Melilla són més del 80% les places de pediatria sense especialista, pel que estan al capdavant, seguides de la Comunitat de Madrid, on són pràcticament la meitat. A l’altre costat, La Rioja, que no pateix aquest problema. A Andalusia, la comunitat autònoma amb més població infantil en termes absoluts i relatius, són 337 de 1.153, per la qual cosa està també per sobre de la mitjana.

    Per part seva, l’estudi Situació de la pediatria a Espanya 2018 de l’Aepap està basat en enquestes a aquests professionals en els centres de salut. Ha desglossat, per primera vegada, la realitat per províncies. Situa en el 25,1% les places de pediatria no ocupades per especialistes i posa en els dos extrems a Balears amb el 48,97% -en la Comunitat de Madrid ho deixa en poc més del 30%- i a La Rioja amb el 0%. El fet que hi hagi diferències entre un estudi i un altre el relacionen els seus autors amb que les administracions poden maquillar les xifres, però qualsevol cas la coincidència a nivell general evidència que és un problema generalitzat.

    Per províncies, també segons l’informe de l’Aepap, la situació també és dispar. Les províncies amb totes les places de pediatria ocupades per especialistes són La Rioja, Valladolid, Zaragoza i Zamora, mentre que aquelles en les quals el dèficit d’aquests professionals és major són Huelva, Cadis, Almería i Ciudad Real, on falten més de la meitat.

    També estudia la pediatria d’àrea, un perfil que es va instaurar per a cobrir places rurals, i que considera que «hauria d’haver desaparegut». Les comunitats autònomes en les quals continua existint aquest tipus de professionals són Andalusia, Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Comunitat de Madrid (però de manera testimonial perquè no arriba a un 0,5%) i La Rioja, amb percentatges que van del 6,5% al 60%. Qüestió a part també la infermeria pediàtrica, sent Andalusia l’única comunitat autònoma on no existeix, mentre que en la resta a vegades és compartida amb la d’adults.

    Manca de pediatres per províncies ASSOCIACIÓ ESPANYOLA DE PEDIATRES D’ATENCIÓ PRIMÀRIA.

    En opinió de l’Aepap, «cal fer un esforç en la formació MIR» i fer «més atractius» aquests llocs de treball afavorint la promoció i recerca «i disminuint el 30% d’horaris de tarda exclusives o predominants». Critiquen que «les administracions han tingut molt poc en compte els informes i els posicionaments de l’Aepap», malgrat la precària situació del col·lectiu i el dèficit de professionals.

    Juan Ruiz-Canelo, vicepresident de l’AEP, explica que l’informe pretén complementar les negociacions amb el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social per a pal·liar aquesta situació. Pediatre en un centre de salut de Sevilla, reconeix que en qualsevol cas, «la pròpia evolució de la demografia els fa pensar que es tracta d’un fenomen transitori», perquè en realitat la natalitat no deixa de caure i cada vegada hi haurà menys nens. Matisa que «la pediatria és apreciada en el MIR i comparativament amb altres especialitats», però també apunta que es tracta d’una especialitat molt feminitzada i les condicions de treball, que en l’atenció primària posen molts problemes per a conciliar, això es nota.

    «Arriben a aquesta especialitat professionals amb molt bons expedients, però quan es topen amb aquesta realitat, o se’n van a la privada o a altres països. No hi ha més que veure la demanda dels nostres metges per part de països com Regne Unit i Suècia, i ara Alemanya. Es porten a centenars de professionals que s’han format aquí», exposa.

    Possibles solucions

    Entre les solucions que proposen des de l’AEP, figuren incrementar les places MIR de pediatria i la rotació pels centres de salut, per a millorar el coneixement i la fidelització. També, millorar les retribucions i les condicions laborals dels pediatres, prioritzant en carrera les «destinacions dures»; reorganització dels horaris per a afavorir la conciliació: centralització mentre no es disposi de pediatres per a tots els centres de salut; millorar la comunicació amb els especialistes i l’accessibilitat a les proves diagnòstiques; desenvolupament de sistemes d’informació que promouen la història de salut única; presència d’aquests professionals en les comissions de docència dels hospitals i com a tutors de MIR de l’especialitat; adequar els contingents; i implementar el model d’atenció a la cronicitat, la cobertura de la unitat de pal·liatius…

    El fet que tantes places de pediatria estiguin exercides per professionals sense formació específica en l’especialitat obliga a plantejar el debat de si això és necessari o no, perquè hi ha controvèrsia sobre el tipus més adequat: pediatres o metges de família. Per a respondre a això, l’AEP va fer un estudi que compara la pràctica clínica dels uns i els altres en qüestions com la prescripció d’antibiòtics; la indicació de proves diagnòstiques; el tractament de l’otitis, de l’asma, de la febre i de diverses alteracions psicopatològiques; i la prevenció.

    Entre altres coses, han comprovat que els metges de família van prescriure més antibiòtics que els pediatres per a les infeccions de vies respiratòries. Els pediatres van tenir més probabilitats d’adherir-se a les recomanacions de les guies de pràctica clínica sobre el tractament de la febre i una major capacitat de resolució per a altres malalties de gran prevalença durant la infància i l’adolescència, com són l’asma i l’otitis. Igualment, els nens amb pediatres presenten percentatges de vacunació molt superiors.

    La presidenta de l’Aepap, Concha Sánchez Pina, aclareix que no és que la pediatria no sigui atractiva: «És una de les especialitats que més es trien els que aproven el MIR, de les primeres que s’acaben en l’elecció… El que són poc atractives són les condicions de treball que després de la crisi es donen per als metges de família i per als pediatres en els centres de salut. L’atenció primària ha suportat les retallades sanitàries proporcionalment més que l’hospitalària», relata. En la mateixa línia, apunta que bastants hospitals de recent creació «han absorbit un important contingent de nous pediatres» i recorda que fa una dècada hi havia més que optaven per l’atenció primària.

    D’altra banda, rebutja la possibilitat de reduir l’edat dels nens atesos per pediatre per a corregir el dèficit. «En l’actualitat, dels 7 als 14 anys, els pares poden triar lliurement entre tenir pediatre o tenir metge de família i la realitat és aclaparadora. On hi ha pediatres els pares els trien pràcticament en el 100% dels casos per als seus fills fins als 14 anys. Els resultats en salut també semblen millors si són atesos per pediatres», remata.

    «Partim en els centres de salut d’un dèficit de 1.600 especialistes que s’agreujarà els pròxims anys perquè es jubilaran sense possibilitat de recanvi generacional, tret que s’aconsegueixi reconduir cap a una atenció primària amb condicions laborals més atractives i s’augmentin les places de formació MIR de pediatria», agrega César García Vera, vicepresident Aepap.

    Els dos recorden que s’ha constatat una disminució en els últims anys de nous pediatres que opten per l’atenció primària, «però l’administració és molt poc inclinada a donar dades». És més, ja van avisar fa una dècada de la falta de recanvi sobre una planificació des de l’inici «insuficient», com a casos de comunitats autònomes tan poblades com Andalusia «on els centres de salut mai han tingut un 70% de places de pediatres cobertes per especialistes», però «no es van prendre mesures efectives», per la qual cosa esperen que el recent reconeixement per part de la ministra que ha faltat previsió «sigui el primer pas per a la presa de mesures efectives».

    De moment, les mesures que es prenen no agraden al sector. L’AEP, per exemple, denúncia que el Servei Andalús de Salut (SAS) hagi previst 324 llocs de metges de família en diferents centres de salut, de les vuit províncies de la comunitat autònoma, en la qual 28 places apareixen en la categoria de metges de família «amb funcions de pediatria».

    María José Mellado, presidenta de l’AEP, critica que «ningú es quedaria impassible si es convoquessin places de metges generalistes per a realitzar les funcions d’un cardiòleg o d’un neuròleg», per la qual cosa creu «imprescindible que l’opinió pública conegui aquesta realitat i l’impacte que podria si els menors no fossin atesos per pediatres». Conclou reivindicant la pediatria com a «disciplina imprescindible que assegura la salut dels menors pels professionals formats específicament per a la cura del benestar dels nens, adolescents i les seves famílies».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • 2018, un any per a l’esperança a l’atenció primària

    2018 ha estat un any de molta denúncia. La consulta és un mirador privilegiat de les injustícies socials i les disfuncions del sistema sanitari. Les metgesses i infermeres de família no podem renunciar a la nostra missió de testimoni i altaveu de la repercussió que tenen sobre la salut i el patiment que generen. Així hem denunciat la fragmentació de l’atenció concretada en els dispositius de cronicitat que està duent a la irrellevància dels Equips d’Atenció Primària que acabarà repercutint en la qualitat i l’equitat de l’atenció; un any més hem tornat a dir que la grip no pot sorprendre i col·lapsar els centres sanitaris perquè no és cap sorpresa; que les condicions laborals de la indústria càrnia al territori estan perjudicant la salut d’uns treballadors desprotegits dels abusos; que el sistema sanitari exerceix violència de diferents tipus envers les dones; que el dret a la prestació per risc en l’embaràs està volgudament ocultat; que l’austeritat neoliberal emmalalteix i mata i que l’exclusió sanitària continua; que s’ha de buscar la conciliació laboral dels professionals preservant l’accessibilitat i la longitudinalitat de l’atenció a la ciutadania; que la registritis està envaint les nostres consultes i que hi ha direccions d’Equips d’Atenció Primària anti-líders i departaments de recursos in-humans.

    2018 ha estat un any de molta reflexió i propostes. Hem aprofundit en l’abordatge social i sanitari del suïcidi. Hem fet un retrat dels bons lideratges per als equips d’atenció primària, alhora que, mentre arriben, fèiem propostes per sobreviure als mals lideratges que patim. Hem reflexionat sobre l’atenció domiciliària urgent des de la pràctica real, sobre la presència i el paper dels psicòlegs en els Equips d’Atenció Primària, sobre la precarietat laboral que en l’atenció primària es tradueix en precarietat d’atenció i sobre la invisibilitat de les infermeres d’atenció primària en el sistema sanitari malgrat la creació de l’especialitat via EIR ja fa 12 anys. Esperem que el nou decret de prescripció infermera suposi un punt d’inflexió i reivindiquem el document “La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat” amb què vam acabar 2017 com a referència per al present i el futur.

    2018 ha estat un any de molta feina col·laborativa. La confluència amb la ciutadania a la Marea Blanca i amb els companys i companyes de Rebel·lió d’Atenció Primària i la Capçalera ha donat molts fruits i satisfaccions. Juntes vàrem començar l’any amb la intenció de “Reconstruir l’atenció primària” “defensant un sistema sanitari primarista”. Hem estat als barris fent pedagogia de l’atenció primària amb els veïns i les veïnes i des del setembre hem volgut “Donar vida a l’atenció primària”. Hem recordat, juntament amb l’AIFiCC, que l’atenció a la cronicitat és competència dels Equips d’Atenció Primària. I ens hem afegit a moltes reivindicacions justes i necessàries (1, 2, 3) per un sistema sanitari millor. Perquè lluitar val la pena.

    I en arribar la tardor, la convocatòria de vaga de Metges de Catalunya per un costat i de CGT/Rebel·lió d’Atenció Primària per un altre ha fet possible la més gran mobilització de l’atenció primària que recordem. Ens hem trobat als carrers, ens hem reconegut i hem sentit orgull de ser de primària i la força dels joves reclamant poder visitar “…bien y despacito…”. Hem exigit l’aposta per un model primarista, condicions laborals que volen dir qualitat d’atenció i recursos per fer bé la nostra feina. Hem parlat d’equip de primària: administratives, treballadores socials, infermeres i metgesses, com a servei públic per a fer possible el dret a la salut.

    Perquè creiem que el moment és ara, vam dir que no n’hi ha prou, amb el que va oferir l’ICS el tercer dia de vaga. Perquè creiem que el moment és ara, entre totes hem de seguir empenyent perquè després del despertar de l’atenció primària, de veritat tot recomenci. La força fonamental de la nostra lluita és la feina diària a les consultes. Hem de seguir treballant, intentant atendre els nostres pacients amb la millor ciència i el tracte i la cura que mereixen. Però hem de seguir lluitant, als CAPs generant debat i crítica constructiva, als carrers i als barris amb la ciutadania, i fer més fortes plataformes professionals com la nostra, que defensen la professionalitat, el model i els recursos necessaris per poder fer més i millor atenció primària. Ens hi juguem la salut de les persones i comunitats, la nostra salut, la il·lusió i la motivació professional, i la sostenibilitat del sistema sanitari.

    Acabem 2018, l’any en què entre totes hem fet possible l’esperança per l’atenció primària. L’any del seu comiat no oblidem les paraules que Julian Tudor Hart ens ha deixat com a llegat: “Aquí i sobre el terreny, pel que fa a la feina i els resultats de l’atenció clínica, vostès tenen el poder definitiu. Agafin-lo i no el deixin anar”.

    Feliç i primarista 2019!

     

    Aquest és un article original del web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Salut avaluarà els equips d’atenció primària concertada per aplicar-hi millores

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha enviat avui una carta a les gerències d’entitats proveïdores de l’atenció primària concertada perquè «avaluïn cadascun dels equips d’atenció primària, detectin què necessiten i, si cal, proposin millores per a seguir garantint una atenció de màxim nivell».

    Així ho han comunicat per explicar que volen assegurar que tota la ciutadania a Catalunya sigui atesa amb el mateix nivell de qualitat en l’atenció primària: en tot el territori i sigui quin sigui el centre i l’entitat proveïdora que presti el servei de salut.

    El moviment, per donar sortir als acords als que es van comprometre el passat mes de novembre en el context de vaga a tota l’Atenció Primària, la de l’Institut Català de la Salut però també la concertada, i també als centres concertats. Segons expliquen, la idea és que aquest procés culmini durant el primer trimestre de l’any. El procés començarà amb un recull d’informació al llarg del mes de gener per avaluar la situació de cada equip. Després, el febrer s’analitzarien les propostes de solució, si s’escauen, i, finalment, el mes de març s’implantarien les accions proposades.

    A la carta han destacat que «el Departament de Salut i el CatSalut han de garantir que tots els ciutadans siguin atesos amb mateix nivell de qualitat en l’atenció primària, evitant que es poguessin arribar a produir diferents nivells de servei en funció del proveïdor sanitari que el prestés». A més afegeixen que «assegurar aquesta qualitat en tot el país, no vol dir haver d’homogenitzar els models de gestió de tots els proveïdors, cal mantenir el respecte a l’autonomia de gestió de les empreses proveïdores».

    Aquesta carta arriba setmanes després que l’ICS, que és el principal proveïdor de l’atenció primària a Catalunya, de comú acord amb el CatSalut, plantegés un conjunt mesures a curt, mitjà i llarg termini per revertir la situació de la primària.

  • Les conclusions de cinc dies de vaga a l’atenció primària i als hospitals concertats

    Fa just un mes obríem una setmana de vaga amb un article que es titulava «Tota la informació què cal saber per entendre la vaga a l’Atenció Primària i a la sanitat concertada». Aquí us recollíem en tres parts com s’havia gestat la vaga i perquè a través de notícies prèvies, opinions individuals i de col·lectius i també gràcies a feina de recerca i d’anàlisi de dades. Ara, un cop la setmana de mobilitzacions va arribar a la seva fi acabant en part i per alguns un dia abans, estem pendents de com avançaran les fites aconseguides i s’aplicaran els acords signats.

    Per aquells que us trobeu una mica desubicats us desglossem aquí les notícies que al llarg de la setmana del 26 de novembre vam anar publicant per donar cobertura a totes les manifestacions, actes i reunions que es van donar.

    Cinc dies de vaga a l’Atenció Primària de l’ICS contra la precarietat laboral i professional del sector

    Metges de Catalunya convoca a 5.700 professionals de l’Atenció Primària a la vaga els propers 26, 27, 28, 29 i 30 de novembre per exigir millores laborals i assistencials. La vaga començarà l’endemà que 1722 metges de família s’examinin per deixar la seva situació d’interinatge i aconseguir una de les 1343 places fixes públiques

    / Metges de Catalunya

    OPINIONS

    Es podria haver evitat la vaga de metges de primària?

    Per Amando Martín Zurro. Les demandes, no de noves millores sinó de correcció, encara que fos parcial, dels deterioraments soferts per la qualitat de l’assistència i de la vida dels professionals han estat tant reiterades com desateses pels nostres polítics i gestors

    Motius per dir prou

    Per Glòria Jodar i Alba Brugués. Si alguna característica té l’Atenció Primària de Salut és el treball en equip i la relació interdisciplinar entre tots els professionals que hi donen servei: infermeres, administratius, treballadors socials, pediatres, odontòlegs i metges de família. I tots patim la situació de descapitalització de personal i recursos dels darrers anys

    L’Atenció Primària en lluita, sobren motius

    Pel Fòrum Català de l’Atenció Primària. La majoria són protagonitzats exclusivament pels professionals mèdics com és el cas de la vaga convocada per Metges de Catalunya, la vaga de metges de Màlaga i Huelva, i dels metges interins de Castella i Lleó que estan en vaga per la seva estabilitat laboral i contra el tancament dels consultoris locals dels pobles de la comunitat. Però també i, sobretot a Catalunya, hi ha lluites en què participen professionals d’AP i la ciutadania

    Ja ningú confia en les propostes de la nostra administració sanitària

    Per Amando Martín Zurro. Efectivament s’ha esgotat el crèdit i, sobretot, la paciència d’uns professionals farts de ser menyspreats a la pràctica pels que tenen la primera i major responsabilitat de garantir una atenció sanitària de qualitat, segura i satisfactòria per a tothom

    La ventafocs diu prou 

    Per Joan Gené. La manca d’una política sanitària que neutralitzés les inèrcies perverses i l’excessiva lleialtat institucional d’una atenció primària que ha tapat les mancances han portat a una crisi que ens obliga a replantejar els valors del sistema sanitari

     

    Sobre la vaga de l’atenció primària i comunitària: sense canvi de model, l’acord no té massa futur

    Per Andreu Segura i Amando Martín Zurro. A alguns ens neguiteja pensar que l’acord entre les parts, sigui més conjuntural que no pas definitiu. Ens temem que difícilment resoldrà els problemes que afronten els serveis sanitaris públics i, en particular, l’atenció primària i comunitària

    El despertar de l’Atenció Primària. Ara tot recomença

    Pel Fòrum Català de la Salut. Fem la nostra valoració de la vaga de l’Atenció Primària que es va fer la setmana passada a Catalunya i analitzem els acords que es van dur a terme entre el sindicat Metges de Catalunya i representants del Departament de Salut i de l’ICS

    Una alenada d’oxigen

    Per Francesca Zapater. L’atenció primària ha despertat i cal esperar que els polítics també ho facin i s’adonin que sense una atenció primària forta no és viable el sistema nacional de salut. La vaga ha donat una mica d’aire, però queda molt per fer

  • «Estar 34 anys en un mateix CAP és excepcional però per un pediatre és molt satisfactori treballar amb gent humil i amb dificultats»

    Cadascú tria la seva professió i la seva feina per aptituds, habilitats, gustos o necessitats. Que el treball triat et retorni satisfacció potser no és un dels requisits principals a l’hora d’escollir a què dedicaràs els principals anys de la teva vida. Tot i això, que quan et jubilis el teu entorn t’ho agraeixi i que acabis per descriure 34 anys de la teva vida com una satisfacció és tot un privilegi.

    Aquest és el cas de Josep Maria Casanovas Gordó, metge pediatre que just s’ha jubilat ara després de treballar durant 34 anys i mig al Centre d’Atenció Primària Roquetes Canteres. L’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes li ha entregat una placa de reconeixement en nom de tot el barri per la seva tasca desenvolupada amb els nens i nenes de la comunitat.

    Parlem amb ell sobre les bondats i les traves de treballar com a pediatre a l’Atenció Primària, sobre quins canvis ha viscut i sobre per què les virtuts de treballar en un barri que ell mateix descriu com «un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis».

    A les noves generacions després d’aquests dies de vaga? Els hi diu que «la pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica» i afegeix a més que ara falten molts pediatres, ja que està havent-hi moltes jubilacions: «hi haurà feina per tots».

    Com t’endinses en el món de l’Atenció Primària quan tan sols ni existia com a tal?

    Acabo la carrera l’any 1977 a l’Hospital Clínic. Volia fer pediatria i me’n vaig a Vall d’Hebron, amb la Universitat Autònoma. Aleshores em recomanen que és el millor lloc per poder fer l’especialitat a l’escola professional, una cosa que ara ja no existeix. Mentrestant em presento a l’examen MIR. Del 78 al 82 faig l’especialitat però en aquella època podies simultaniejar l’escola professional amb el MIR i fer pediatria per les dues vies.

    En acabar el MIR, les places dels ambulatoris eren feines que ocupaven dues hores i després feies domicilis i és aleshores quan l’any 83-84 hi ha unes oposicions per obtenir places de pediatria, ja que s’està reformulant l’Atenció Primària. Qui les fem, ens convertim en metge adjunt de pediatria i et destinaven a la Mina de Sant Adrià, a Canteres a Roquetes o a Vila Roja a Girona. La reforma comença, els Centres d’Atenció Primària s’obren de 8 a 20 hores i nosaltres treballem 6 o 7 hores al matí o a la tarda. A Canteres formem un equip amb 5 pediatres perquè en aquell moment hi havia uns 5.000 nens. No es va preveure que la natalitat baixaria i després d’arribar al màxim amb el naixement de 115.000 nens, 10 anys després, l’any 1995 ens vam quedar amb la meitat de pacients.

    Què et trobes en entrar al centre Canteres i com ho encares?

    Quan entro a Roquetes tenia 30 anys, molta il·lusió, un equip molt maco que teníem una feina nova, un projecte nou, amb tota la llibertat del món per fer el que volíem, ja que ni ells mateixos tenien clar que havíem de fer. Ja érem aleshores metges de l’Institut Català de la Salut perquè les competències ja estaven traspassades. Des del 1984 fins al 2000 estem al CAP Canteres i allí donàvem tota la vessant assistencial però també podem fer recerca, cosa que ara és cada cop més habitual però aleshores era molt innovador, podem fer docència perquè la UAB crea unes places de professors associats que fem amb els alumnes de sisè de medicina. Aquests comencen a passar un parell de mesos pel CAP i roten per medecina de família i per pediatria per veure el dia a dia d’un ambulatori. Això l’estudiant de medicina que té al cap només a l’hospital no ho coneix i és molt interessant. A més, ens omple d’orgull veure que alumnes que han passat per allà després s’han fet pediatre d’Atenció Primària. També vam publicar algun treball, ja que aleshores hi havia poca literatura sobre el canvi de model: ningú havia explicat què passava amb el canvi a l’Atenció Primària. A part de docència i assistència hem publicat i hem fet recerca doncs. Un exemple el trobem al voltant de la vacunació infantil. Fins principis dels 90 hi havia un calendari vacunal determinat i a partir d’aleshores hi ha una explosió de noves vacunes i nosaltres des d’un centre i des d’un barri tan petit vam poder participar en fer assajos clínics i per tant en la recerca. Complim així les tres potes que fonamentals del metge: l’assistència, la docència i la recerca.

    Canvieu aleshores de centre.

    El CAP Canteres, l’edifici era molt antic, una planta baixa amb només una entrada i una sortida. Era molt gran però poc adequat i arribem així a una segona etapa, a partir de l’any 2000, on ens mudem a un nou centre molt més adient, molt més modern, com els que coneixem ara. El barri té entre 18.000 i 20.000 habitants i és com un poble i el nou CAP el situen al centre del poble.

    Allà comença una nova etapa que introdueix la informatització del centre per exemple. Deixem d’utilitzar la història clínica, una novetat dels anys 80 que aleshores es guardaven en sobres i en calaixos, i passem a poc a poc a informatitzar-ho tot. Un altre aspecte que ens trobem és que als anys 2000 arriben molts immigrants de tot arreu a tota Barcelona però encara més a la zona on ens trobem. Vénen d’Àsia, d’Àfrica, de l’est d’Europa de Sud Amèrica… i això ens dóna un coneixement al qual no estàvem acostumats. Veiem altres tipus de patologies i per nosaltres aquesta època és molt interessant. Fins al 2008 arriba molta gent a Roquetes. Roquetes és un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis. Anem tirant durant aquests anys i molta gent també torna als seus països d’origen.

    A part dels components de l’equip que érem metges de família, pediatres i infermeres, s’afegeix odontologia, psiquiatria, ginecologia i llevadores pel control de les embarassades… El CAP s’amplia moltíssim. Comença així també a donar-se molta més formació continuada. Tenim la sort de trobar-nos molt a prop de Vall d’Hebron i el contacte és molt fluid. Gràcies a poder fer doncs, com he dit abans, assistència, docència i recerca, hem participat de molts projectes. Ara, per exemple, Roquetes participa en un estudi per determinar in situ si aquell pacient amb un quadre febril té una grip. Això ens permet donar un diagnòstic fiable als pares i això comporta que aquests pacients rebran menys tractaments antibiòtics i també faran menys visites. Molta gent al tercer dia de febre es posa nerviosa i va a l’hospital però donar el diagnòstic tancat els pares saben que el nen seguirà tenint febre però perquè té una grip que li han pogut determinar. Hem avançat moltíssim.

    Roquetes és un dels barris amb les rendes més baixes. Creus que per tenir la necessitat de la sanitat pública reconeixen més la part més humana i al metge i el pediatre de família? Ve d’aquí el reconeixement de l’Associació de Veïns i Veïnes?

    A mi em va il·lusionar molt perquè no m’ho esperava. Però un pediatre que està 34 anys i mig en un mateix lloc és excepcional i això deu haver estat el que ha fet que l’Associació de Veïns m’ho hagi volgut agrair. En un poble potser sí però dins la ciutat de Barcelona no és habitual que un metge aguanti tants anys en un mateix lloc. A més, el 2008 es jubilen dos pediatres i em quedo jo un parell de mesos. De passar de cinc pediatres, en un moment determinat em quedo sol fins que arriba un altre pediatre. Durant alguns anys hem patit moments molt difícils. Jo com a pediatre em sentia molt còmode amb la població. És molt satisfactori per un pediatre poder treballar amb gent humil, gent amb dificultats. Hagués pogut marxar a altres zones, podria haver accedit a una altra plaça però vaig preferir quedar-m’hi.

    Moltes vegades ens diuen que només veiem problemes banals però això no és cert: per les portes de l’Atenció Primària pot passar qualsevol tipus de patologia. Podem estar més o menys preparat però veiem de tot i per això la importància de la formació continuada. Sempre podem derivar-los a l’hospital però inicialment han passat per les nostres mans i nosaltres només amb el fonendo, la llitera i els coneixements de cadascú l’haurem intentat diagnosticar.

    Una de les reivindicacions de l’Atenció Primària és reconèixer aquesta porta d’entrada.

    A Barcelona és molt fàcil recorre als hospitals i sent de tercer nivell és normal que certes les trobin banals però s’ha de veure que la base som els metges de l’Atenció Primària. El 90% dels pacients passen per nosaltres.

    A nivell comunitari i en prevenció en salut, com ho treballàveu?

    Sempre a Roquetes se n’ha fet molta. Quan vaig començar hi havia un programa dirigit a aquelles mares recents per acompanyar-les que es deia ‘Ja tenim un fill’. Ara això ja s’ha instaurat arreu però abans no era comú i a Roquetes ja anàvem a les escoles bressol del barri per resoldre dubtes als pares. Eren interessants les trobades on cadascú exposava les seves dificultats tant a escoles bressol com escoles de primària.

    Es parla que cada cop els nens estan més hiperdiagnosticats.

    La generació actual de pares tot i estar més ben preparats, més educats i més ben informats, també tenen més por i costa que apliquin sentit comú. També que els pares que treballen, si tenen el nen malalt, això els hi suposa un problema. A Roquetes els avis han sigut un mur de contenció molt important, ja que són ells els qui cuidaven els nens quan no podien anar a l’escola. I és cert que els pares a vegades es saturen però també és culpa de l’estrès que els hi suposa la vida actual que fa que vulguin sempre que els nens estiguin bé i sans.

    Que hi hagi hiperdiagnòstic està relacionat amb altres factors com ara els mediambientals. Ara veiem moltes infeccions respiratòries, després ve l’època de la grip i això cada any i tota la vida ha estat igual. Es diagnostiquen més perquè es coneix més i aleshores també preocupa més.

    La població està envellint i s’està cronificant, en els nens també ha canviat el marc?

    A pediatria utilitzem molts pocs fàrmacs. A més, incorporant el diagnòstic ràpid, amb el que pots detectar si tens una grip, una bronquiolitis o si té un virus o no, podem estalviar antibiòtics. Hem guanyat moltíssim amb aquestes proves de detecció ràpida: si pots afinar tant pots dir als pares que tal cosa no requereix cap tractament i que simplement hauran d’esperar que passi amb certes indicacions. Els pediatres actuals utilitzem pocs fàrmacs i hem aconseguit que els pares, tot i que tothom busca solucions i entenen sovint que un fàrmac és una solució, han aprés que hi ha patologies que es curen soles. En els últims 30 anys hem guanyat una barbaritat: han desaparegut els antibiòtics que es posaven mitjançant injecció. Ara només se’ls hi posen vacunes i perquè la majoria són via intramuscular. S’ha fet molt bona feina aquests últims anys però clar els professionals estan molt cansats i vista l’última vaga… Jo he tingut el privilegi de poder viure l’atenció primària des de l’inici amb la reforma i ha estat molt interessant.

    Quin missatge deixaries a les noves generacions, a les que han triat l’especialitat i a les que dubten sobre què triar?

    La pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica. Falten molts pediatres, ara està havent-hi moltes jubilacions i hi haurà feina per tots. El problema és que l’administració no reconeix l’esforç que fa tota la professionalitat. Això s’ha vist i per això s’ha fet una vaga de quatre dies, però no sé si servirà per massa. Semblava que ara l’administració era més sensible però va a la seva. Al final es va poder tallar la vaga però l’administració és poc sensible als professionals i la sanitat ha tirat gràcies a la bona voluntat de metges i infermeres. L’esforç es reconeix però: que ho faci l’Associació de Veïns fa que vegis que ha valgut la pena però l’Administració no es porta gaire bé i això ho sap tothom. Ho ha reconegut la mateixa població que no ha dit ni mu. La gent t’ho diu: ‘veure que els professionals sanitaris, que no es queixen mai, que han aguantat tot el sistema, que ara fan una vaga, és perquè la situació deu ser caòtica’. Una cosa és tenir suport i l’altra com has de treballar tu per anar tirant el dia a dia. No sempre tens sort de viure en un equip on la gent s’entén bé. L’altre avantatge de la pediatria és el privilegi de poder tenir una professió que gaudeixes, que encara que portis 40 anys treballant-hi, quan la deixes tens un cert dol. Jo això no m’ho imaginava. Fa un mes i mig que no treballo a la medicina pública i encara tens ganes. No desitgem jubilar-nos.

    Encara que dins d’una rutina, cada dia viviu coses diferents.

    Clar. Coses noves que t’obliguen a formar-te per aquell malalt. És un privilegi. Això l’Administració ho sap i per això se n’aprofita. Sap que normalment tota la gent que treballa dins el món sanitari està contenta i vol fer-ho

    Segueixes exercint a les tardes però.

    Fa molts anys que tinc una consulta i a les tardes ara encara segueixo treballant una mica amb la població de Catalunya que té una mútua. Qui la té ha anat minvant perquè tenim la sort que la sanitat pública és molt bona, els professionals són molt bons i estan molt ben preparats. La part privada és una comoditat de les famílies però no té massa sentit. Jo fa 37 anys que vaig començar la consulta en acabar la residència i em vaig plantejar deixar-la en algun moment però hagués estat un error perquè al final la medicina que fas tu a casa teva també et dóna molta satisfacció.

    I a la inversa? Deixar la pública vas arribar a plantejar-t’ho mai?

    No. Hi ha l’aspecte econòmic i la gent relaciona la medicina privada amb els especialistes que guanyen tants diners però en el cas de la pediatria és insignificant això. Tot i que mai hem estat ben pagats mai m’he arribat a plantejar deixar la medicina pública. Primer van ser molts anys d’il·lusió, després va venir una època de més dificultats, sobretot quan em vaig quedar sol, després va retornar la il·lusió amb nous professionals i amb l’equip que conformàvem amb infermeria… Quan treballes amb bon rotllo,  que veus que hi ha tan bona relació, que pots aprendre i ensenyar, també la relació amb els estudiants de sisè de medicina… Ells canviaven cada dos mesos i veure el què aprenien i com vivien la relació que existia entre el pediatre i les famílies que seguiràs des dels 0 als 15 anys del seu fill… S’estableix sempre un vincle que ara a mi, per com ho he viscut, m’ha comportat aquest reconeixement. A pesar de les dificultats, fer de pediatre és un privilegi.

  • Una alenada d’oxigen

    S’ha acabat la vaga de l’atenció primària i amb ella una setmana plena d’esdeveniments i emocions. Un seguiment majoritari per part dels metges i prou significatiu de les infermeres en tot el territori ha demostrat que la convocatòria ha estat oportuna i que hi havia ganes de dir prou. Prou a les jornades carregades de més malalts dels que es podien visitar amb dignitat, a les humiliacions, al menyspreu i a les falses promeses.

    Després d’anys de silenci i d’aguantar s’ha sortit al carrer a cridar consignes dirigides a l’administració i a la societat. El missatge ha estat clar: es demanen condicions per poder atendre millor els pacients. Aquests, en general, ho han entès perfectament i han fet costat als seus professionals. La indefensió apresa (que podia explicar la docilitat dels professionals maltractats) ha esclatat en un crit d’orgull per a l’atenció primària.

    El fet que la vaga hagi durat 4-5 dies sense perdre quasi seguiment indica com de forts i de farts se sentien els professionals. Els programes de sindicats tan diferents com Metges de Catalunya i CGT tenien molts punts en comú, i això és una fortalesa. També ho és que entitats com Rebel·lió Atenció Primària, La Capçalera, FoCAP o Marea Blanca hi hagin donat suport. No s’ha aconseguit tot, però s’ha obert una escletxa al mur de ceguesa i de sordesa que l’administració ha aixecat durant molt temps.

    Amb el conseller Toni Comín, i després amb la consellera Alba Vergés, hem escoltat declaracions sobre la rellevància de l’atenció primària de salut, però tot eren promeses i plans estratègics. Ha calgut una vaga d’una setmana per obtenir uns 60 milions dels prop de 500 que es necessiten per arribar al 20% del pressupost de sanitat. Una misèria. Sens dubte cal obtenir més recursos, que en part han de sortir de la reversió de pràctiques de poc valor i de la racionalització dels serveis secundaris i terciaris. Aquesta és una tasca que no es va abordar en temps de retallades ni després, en temps de recuperació econòmica.

    Les millores en matèria de condicions laborals i econòmiques són discretes però serviran per alleugerir la sobrecàrrega d’alguns professionals. Són molt benvingudes les mesures que donen autonomia a l’atenció primària. Són mesures que no costen diners i el fet d’haver-les anunciat ara demostra fins a quin punt s’ha gestionat d’esquena als professionals. Tampoc costa diners solventar el maltracte que els professionals han patit al llarg d’aquests anys per part d’unes direccions grises i sense capacitat de lideratge. És una pena que només s’hagi volgut negociar amb el sindicat de metges i que no hi hagi cap acord específic per a la resta de col·lectius, tant o més castigats que el col·lectiu mèdic.

    L’atenció primària ha despertat i cal esperar que els polítics també ho facin i s’adonin que sense una atenció primària forta no és viable el sistema nacional de salut. La vaga ha donat una mica d’aire, però queda molt per fer. Les mesures a què s’han compromès el Departament de Salut i l’ICS poden quedar en paper mullat si no s’acompanyen d’altres que profunditzin en el desenvolupament d’un sistema més centrat en l’atenció primària que en els hospitals. És un tema de model ens diuen l’Andreu Segura i l’Amando Martín Zurro. Durant la vaga també s’ha parlat de model i de sistema, perquè els diferents àmbits assistencials són vasos comunicants. Doncs bé, hem d’aprofitar les oportunitats que s’han obert per començar a adaptar el nivell secundari i l’hospitalari al segle XXI. No es pot continuar amb uns hospitals dissenyats fa 200 anys. Ara, treballadors, societat, polítics i gestors podem estar més receptius a escoltar, qüestionar i repensar el sistema sanitari.

    S’hauran de contestar algunes preguntes: Quin paper juguen i com s’interrelacionen els nivells primari i secundari? Com es reconeix la rellevància de l’atenció primària i dels seus professionals davant la societat i dins del mateix sistema? Volem seguir fent més del mateix o volem anar cap a una desmedicalització i una reducció d’intervencions innecessàries? Sorgiran molts més interrogants, perquè el debat està obert i res és igual a com era fa dues setmanes. Cal aprofitar l’oportunitat.

  • El despertar de l’Atenció Primària. Ara tot recomença

    Divendres (no dijous, malgrat moltes informacions interessades) es va acabar la vaga dels equips d’atenció primària (EAP), de què ens fèiem ressò en una recent entrada.

    Un cop acabada, serà bo fer-ne un primer balanç (el pas del temps i els fets que es produeixin acabaran de donar-nos les claus de la seva importància).

    El malestar ve de lluny i ja feia temps que es posava de manifest. La vaga era necessària i previsible. Les mancances i el menyspreu vers l’atenció primària de salut (APS) han estat tan greus que tot allò que s’aconsegueixi a partir d’aquesta setmana semblarà poc.

    Sense cap mena de dubte la setmana ha estat molt positiva per a l’atenció primària del país. Més enllà de les possibles millores assolides, cal posar en valor el mateix moviment participatiu que ha generat i els notables impactes en premsa i a les xarxes socials. Aquest és un intangible de valor incalculable. Entre totes hem començat a deixar d’actuar com a ventafocsdel sistema sanitari, a posar de manifest la nostra desconfiança respecte dels gestors que ens han maltractat, i a explicitar clarament que totes tenim motius per dir prou. Hem sortit al carrer, ens hem manifestat, hem parlat amb els ciutadans (als qui cal agrair la seva comprensió i suport, hem cridat i hem cantat! Podríem dir, fins i tot, que aquesta setmana entre totes “ens hem agradat”. I això és molt bo!

    A l’entorn social, polític institucional, finalment s’ha parlat de l’APS. Entitats veïnals, ajuntaments, comissió de salut del Parlament, alguns partits polítics, han debatut i fet declaracions arran de la vaga.

    Cal reconèixer a Metges de Catalunya (MC) l’encert i l’oportunitat de la convocatòria de vaga. I a les companyes de Rebel·lió Atenció Primària(RAP) la capacitat estratègica de fer, a través de CGT-Catalunya, una segona convocatòria que permetia a tots els professionals (i no sols a metges) de tots els EAPs (i no sols els de l’ICS) participar de la vaga. Altres sindicats, com IAC i Intersindical CSC s’hi van sumar per un dia. La mobilització dels residents, a través de La Capçalera ha estat molt potent i ha trencat el silenci d’aquest col·lectiu amb missatges que reflectien la importància estratègica de l’APS. Però el mèrit de l’activa mobilització cal atorgar-lo al conjunt de professionals (infermeres, metgesses, administratives, treballadores socials…) dels EAPs. Cal sentir-nos orgulloses de treballar amb professionalitat i de voler millorar en benefici de tota la ciutadania i no sols de nosaltres mateixos. Aquesta llavor col·lectiva de segur que ha de donar més fruits!

    Creiem que, a més de felicitar-nos per aquesta mostra d’energia dels professionals dels EAPs, són oportunes algunes altres reflexions:

    • Les convocatòries de vaga sols poden ser fetes per sindicats i serveixen bàsicament per forçar a la negociació de millores laborals. Els problemes que arrossega l’APS són estructurals i derivats d’un model sanitari caduc (centrat en l’atenció secundària) i d’una progressiva descapitalització (pèrdua de pressupost i de professionals). Molts d’aquests problemes no es resoldran ni amb aquesta ni amb altres vagues. Cal que l’administració sanitària reaccioni i interpreti el malestar dels professionals i les disfuncions del sistema com a un problema de model sanitari i posi eines per resoldre els problemes estructurals, donant veu (i escoltant) els moviments socials i les organitzacions professionals i científiques que, des de fa molt de temps, li fan arribar les queixes i li proposen solucions.

    • Malgrat que hi havia més d’un sindicat convocant, tant l’administració, com els mitjans públics (ràdio i televisió) de la Generalitat de Catalunya, han desinformat constantment ignorant aquest fet. Han atorgat, equivocadament, tot el protagonisme als metges i al sindicat MC, ignorant la convocatòria (més àmplia) de CGT-RAP-IAC-CSC. El Departament de Treball (que actuava com a mediador) ni tan sols els ha citat a negociar (malgrat haver-los-ho anunciat reiteradament). La participació de molts professionals (malgrat la sistemàtica desinformació) el darrer dia de vaga (divendres) mostra clarament que la convocatòria no era “sols” de MC i que el malestar va molt més enllà dels seus plantejaments i acords. La convocatòria de vaga per part de CGT-RAP ha estat molt profitosa: sense ella la mobilització no hagués estat tan important i sense ella, amb tota probabilitat, els acords a què hagués arribat MC serien diferents.

    • L’APS (entesa com el conjunt dels EAPs) no pot ser representada, en el seu conjunt, per sindicats com MC o SATSE, més quan són incapaços de posar-se d’acord. O no poden defensar qüestions essencials per l’APS (el percentatge de pressupost de sanitat o els concursos d’infermeria sense participació de professionals dels hospitals, per exemple) perquè tenen un greu conflicte d’interessos (el que seria bo per l’APS podria no ser-ho tant per altres dels seus afiliats).

    • A nivell pràctic, la finalització de la vaga s’ha fet en fals: tan sols un dels sindicats convocants (MC) ha signat un acord amb representants de l’ICS i del Departament. En l’acord hi ha aspectes positius i altres que no ho són tant. Però hi ha, sobretot mancances, moltes mancances. Algunes d’elles per manca de voluntat de les parts a pactar-les, i d’altres perquè no serien motiu de pacte sindical (però no per això deixen de ser molt importants per a la necessària millora de l’APS).

    AMB ELS ACORDS SIGNATS HO HEM RESOLT TOT?

    Cal contestar amb un rotund NO. No n’hi ha prou. Moltes de les raonables reivindicacions consensuades per professionals i ciutadania, explicitades en un dodecàleg, no s’han assolit. I molts dels acords, desgraciadament, afecten tan sols als metges, oblidant el conjunt de l’equip. I cap dels acords afecta al conjunt d’EAPs que no són gestionats per l’ICS.

    A continuació revisem breument els principals acords, així com allò que creiem és important i no s’ha acordat.

    1. Increment de pressupost: No tenim cap compromís sobre el percentatge de pressupost que el Departament ha de destinar a l’APS (els EAPs). I aquest fet és cabdal. Sense un pacte polític (probablement en el Parlament) sobre el percentatge de pressupost que necessita l’APS per a ser l’eix del sistema sanitari res canviarà. Podem estar tots d’acord en la insuficiència financera del nostre sistema sanitari, però seguir abocant recursos en pràctiques de poc valor (especialment en atenció secundària) no ajudarà a millorar la salut de la població i l’equitat. Aquest fet és ja reconegut fins i tot per societats científiques, com la CAMFIC, que ho explicita en el seu pla de xoc. Es fa del tot imprescindible aquest pacte (entorn del 25% del pressupost pels EAPs) si el sistema sanitari públic vol ser sostenible, equitatiu i revertir l’hospitalocentrisme i la medicalització (que augmenta la demanda inútil). Res canviarà de manera rellevant pels EAPs si no assolim aquest compromís, associat a la imprescindible reforma de l’atenció secundària i terciàra. Com que no s’aborda aquest tema, res es diu, tampoc, de la necessària limitació d’equips de suport (ASSIR, salut mental, PADES, ESIC…) que no són atenció primària (no presten atenció longitudinal i global) i sovint resten funcions (i pressupost) als EAPs.

    1. Recuperar dotació de personal: És bo incorporar 250 metgesses de família, però això no permetrà (i no hi ha cap garantia en aquest sentit) recuperar, com a mínim, els professionals (infermeres, administratius i metges) perduts des del 2011. S’apunten algunes mesures per aconseguir aquests professionals (facilitar contractació a professionals extracomunitaris i als que treballen fora de l’ICS, facilitar allargar la vida professional més enllà de l’edat de jubilació i convocar més places MIR). Però res es diu sobre el “moll de l’os” de la qüestió: dignificar la professió per fer-la atractiva. Cal implementar amb urgència mesures a nivell dels graus (medicina i infermeria), així com mesures per promoure el prestigi social (i evitar les constants i públiques declaracions de menyspreu cap a la tasca dels professionals d’APS). A més cal augmentar de forma significativa (fins arribar al 50% de les places) el nombre de places MIR de medicina familiar i comunitària. I ja no diem pel que fa a les d’infermeria familiar i comunitària: és simplement vergonyós mantenir el ridícul nombre de places convocades i el nul reconeixement posterior de l’especialitat.

    1. Condicions de treball dignes: Es milloren les condicions de dignitat laboral pels metges (contractes llargs, accés a carrera professional), però en queden exclosos els altres col·lectius (infermeres, treballadores socials, administratives…). Com veurem més endavant, l’acord preveu algunes mesures de dignificació de les guàrdies en els dispositius d’atenció continuada i urgències de base territorial (ACUT).

    1. Salaris: El pacte preveu la recuperació del pagament de l’incentiu per assoliment de DPO (no es farà fins el 2020), però no altres pèrdues salarials (ni tan sols en el cas dels metges). Ni paraula de la resta de professionals.

    1. Tancament CAPs (20 hores) i conciliació familiar: S’assoleix que l’horari d’obertura dels CAPs sigui de 8 a 20 hores. S’estableixen mesures de flexibilització horària a proposta dels mateixos professionals. Cal aprofitar-ho!: És una finestra oberta a l’esperança. Tot plegat garantint que tots els professionals de referència (entenem infermera i metgessa de família, especialment) ofereixin atenció lliscant (alguna tarda), superant els anacrònics torns de matí i tarda.

    1. Accessibilitat, longitudinalitat i temps de visita suficient: Es dedica molta part de l’acord a recomanar temps d’atenció (entorn de 12’ per metges de família) i número màxim de visites (entorn de 28). El fet que sigui una recomanació, i no estrictament una limitació, ens sembla positiu. Estem d’acord en què cal temps per visitar les persones i que un excés de visites limita la qualitat de l’atenció. Evidentment. Però aquest objectiu (menys visites i més temps) no s’assolirà amb la signatura d’un acord sindical, perquè és molt més complex. El nombre de visites que atenem cada dia depèn del nombre de persones assignades (i del seu entorn social): l’acord estableix unes 1300 per adults, unes 11.000 per odontologia i unes 1000 per pediatria. Però també depèn de la limitació de les demandes innecessàries i a l’acord no es proposa cap mesura en aquest sentit. Ho podrien ser la desaparició de l’obligatorietat de signatura mèdica per justificar una baixa laboral de pocs dies (i impulsar la declaració responsable del treballador, vigent ja a altres països), les revisions anuals injustificades, o el canvi en la política de comunicació del Govern pel que fa a l’ús dels serveis sanitaris, promovent la desmedicalització enlloc d’afavorir-la. És més, el nombre de visites que atenem cada dia depèn, i molt, de la gestió que en fa el propi professional; tots sabem que en un mateix EAP i amb la mateixa població assignada alguns professionals tenen una agenda més buida (i generen menys espera) que altres; a l’acord tampoc no es fa cap esment, i seria bo plantejar-se, a mesures de formació pels professionals en aquest sentit. En definitiva, la disminució del nombre de pacients per professional (que no pot disminuir més perquè seria perillós per la pèrdua d’habilitats que suposaria) i l’estudi de càrregues de què es parla a l’acord, ajudaran a minimitzar la sobrecàrrega dels metges, però es diluiran com el sucre en el cafè si no fem res més. Amb tot això, l’acord es centra molt en els temps de visita i el nombre màxim de visites, en l’accessibilitat (i la seva limitació), però res parla de longitudinalitat (element essencial de l’APS i motor, també, de reducció de demanda innecessària). Queda lluny assegurar que la població pugui ser atesa per la seva infermera o metgessa de família en poc temps (un màxim 48 hores semblaria molt raonable). Seguim centrats en atendre, però ens hem oblidat de qui atèn; i a APS cal que atengui (preferentment) qui exerceix d’infermera o metgessa de família, com a garantia de la necessària atenció longitudinal.

    1. Potenciar el reconeixement social, l’atenció comunitària i la participació ciutadana: Res hem avançat (potser no és motiu de pacte sindical) en temes de participació ciutadana, atenció comunitària ni reconeixement social de l’APS, dotant-la de capacitat per incidir en tot el procés assistencial, les llistes d’espera i de relacionar-se amb els serveis socials. En aquest sentit és urgent que s’eviti (per exemple, mitjançant una circular del Servei Català de la Salut) la derivació directa des d’un servei especialitzat a un altre (com la sistemàtica i ineficient derivació des d’oncologia a PADES).

    2. Desaparició de les UGAPs i direccions independents: Encara que en l’acord signat no es citen, és d’esperar la imminent mort anunciada de les UGAPs, ja que es parla de direccions per EAP i de dedicació assistencial dels professionals que les exerceixin. S’apunten mesures d’autonomia dels EAPs relacionades amb l’elecció, avaluació i nomenament de directors (al gener cal valorar la continuïtat de tots aquells que portin més de 4 anys). És positiu. Serà molt important que els EAPs aprofitin aquest acord per regenerar la tasca directiva, per buscar i trobar bones líders. És urgent desterrar l’immens mal que moltes direccions anti-líders han fet als professionals. Preocupa que res es digui de la necessària separació de les gerències d’APS i d’atenció secundària (o hospitalària).

    Hi ha un darrer aspecte de l’acord que ens preocupa especialment: l’abordatge que es fa dels dispositius ACUT (aquests sí d’APS). L’acord sembla contradir les mesures anteriors: volen 250 metges de família més, reconeixen que no serà fàcil tenir-los aviat (i fins i tot preveuen mesures per pal·liar-ho), però pacten que en els propers 5 anys posaran més metges que sols treballaran a l’ACUT (!). Sembla talment com disparar-se un mateix un tret al peu! Promoure que més professionals (fins a un 80%) treballin exclusivament a ACUT dificulta encara més trobar els metges de família necessaris pels EAPs. A més, precaritza a un conjunt de professionals que tindran llocs de treball menys atractius (a quants de nosaltres ens agradaria treballar exclusivament fent guàrdies a ACUT?). L’acord sí que preveu algunes mesures de millora de les condicions de treball, així com mesures de flexibilitat abans i després dels torns de guàrdia, que poden ser molt benvingudes. El camí per a la millora del treball en els dispositius d’urgències d’atenció primària (ACUT) no passa tant per contractar professionals específics per a ells sinó per un repartiment més equitatiu entre els professionals dels EAPs i per una millora substancial de les condicions de seguretat i de treball, incloent un pagament molt millor.

    Entristeix veure que ha estat necessari convocar una vaga de 5 dies per assolir moltes qüestions de detall que, en bona part, ja anunciava el propi gerent de l’ICS arran de la convocatòria de vaga. Entristeix també veure com res hem avançat pel què fa a infermeria, auxiliars d’infermeria, treball social o en la millora del reconeixement a la important tasca dels administratius sanitaris

    La vaga ha passat, ha deixat coses bones i d’altres no tan bones. Ha deixat regust “a poc”, perquè els temes essencials, com hem dit, no s’han abordat. Però ha estat especialment positiva perquè ha mobilitzat (massa temps fa que calia fer-ho!). Ha mobilitzat tots els equips d’atenció primària i bona part dels seus membres. Ens hem tornat a sentir “PRIMÀRIA”! Ens hem de creure fortes!

    Aquest despertar just acaba de començar i l’important ha de venir a partir d’ara. Cal mantenir la mobilització per revertir, de veritat (i no amb un pegat de 60-70 milions) el pes dels equips d’atenció primària (de tots ells i de tots els professionals) dins del sistema sanitari públic.