Just Deploy It!

Etiqueta: CAP

  • Batalla contra la cultura o el model de ciutat? El CAP Raval Nord denuncia 25 anys sense un accés digne a la salut al barri

    La lluita al voltant de la dignificació de la salut i també dels espais on s’ofereixen els seus serveis s’han materialitzat al barri del Raval a Barcelona al voltant del CAP Lluís Sayé, conegut com CAP Raval Nord. Tot i que l’espai fa temps que va quedar obsolet per les activitats que reprodueix, les reivindicacions dels professionals del centre i els seus veïns han ocupat els mitjans de comunicació i el carrer del maig de 2018 cap aquí. El motiu? Un espai idoni pel CAP segons diversos professionals que van des del mateix CAP a l’Ajuntament de Barcelona seria la capella de la Misericòrdia.

    La capella estava destinada a l’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) però just al mes de maig de 2018 el conveni de cessió gratuïta d’aquest espai caducava després de cinc anys. Després de diverses discussions entre la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i els Departaments de Salut i Cultura, entre octubre i novembre de 2018, l’Ajuntament i el CatSalut oferien un possible intercanvi d’espais físics entre l’edifici actual del Sert i la capella de la Misericòrida. El MACBA ho rebutjava al·legant «falta d’idoneïtat» per les seves necessites expositives.

    Des d’aleshores la Plataforma CAP Raval Nord Digne insisteix que es revoqui aquest acord i que es posi ja en marxa la construcció del nou equipament necessari pel barri. Com a professionals, el sentiment és el que descriu Antònia Raya en un article d’opinió: «Treballo a la trinxera d’un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona. I ho faig juntament amb la resta dels meus companys i companyes en un edifici del passat segle! Concretament de l’any 1937.»

    La manera que té la Plataforma d’exigir aquest canvi ja és mitjançant múltiples xerrades i debats però també mobilitzacions. Sense anar més lluny, dijous 21 de febrer a les 19 hores a les portes del CAP hi ha convocada una manifestació sota el lema CAP a la Misericòrdia Ja. Després, l’endemà, divendres 22, tots els centres d’atenció primària estan cridats a aturar-se a les portes dels seus CAP a les 11 hores en solidaritat.

    La demanda és clara i, en boca d’Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord, «urgent». «A dia d’avui el que cal fer és prioritzar. No és decidir entre Salut i Cultura perquè entenc que la cultura és essencial per la mateixa salut de les persones», explica Romagosa en un dels múltiples debats on ha participat. Un dels darrers es va celebrar a la Nova Escola Massana amb la presència del director del MACBA, Ferran Barenblit, la directora del CAP Raval Nord i una membre de la Plataforma però també membres de tots els partits polítics a Barcelona amb l’excepció del PP.

    Una pancarta resta permanentment desplegada per exigir un CAP Raval Nord digne al barri / Sandra Vicente

    En aquesta trobada, titulada “Sanitat o Cultura, és aquesta la qüestió?”, Elisenda Pujades va traslladar que des de la Plataforma no creuen que sigui aquesta la qüestió, que «el que s’enfronta és el model de ciutat». Al mateix temps troba «vergonyós» com la solució per al CAP giri al voltant del MACBA.

    Pel que fa als partits polítics, que fa poc més d’una setmana van suprimir aquest debat del Ple de l’Ajuntament posposant-lo fins el març, van donar argumentaris pobres en general. ERC va rebotar la responsabilitat i la decisió als tècnics del CatSalut d’on ha d’anar al CAP per no haver de renunciar a res. El PSC va entendre la urgència però només va ser capaç de demanar al Govern de l’Ajuntament que aconseguís el consens. Ciutadans va acusar el Govern de voler fer aquest debat estèril i de rebotar la responsabilitat a l’oposició. El PDeCAT va justificar que, tot i entendre les necessitats d’uns i altres, l’agenda ha estat molt justa i no havien tingut temps de reflexió.

    Els dos grups que més es van mullar van ser Barcelona és capital i la CUP. Graupera, de Barcelona és capital, va transmetre que li sabia greu pel MACBA però que el CAP ara era prioritat i va opinar que «el model de ressuscitar barris té limitacions, sobretot a barris com Ciutat Vella que no dóna més de si». Per la seva banda, Jordi Magrinyà, de la CUP, va denunciar que Ciutat Vella es troba 6 punts per sota dels barris rics en esperança de vida. Sobre la dicotomia cultura-salut, Magrinyà creu que “dir alegrement que el MACBA és cultura i que cal més cultura ens porta a parlar de quins interessos i empreses hi ha darrere i preguntar-nos si com a veïnes es vol que una institució relacionada amb La Vanguardia, ABERTIS, La Caixa, volem que amplïi metres al nostre districte”.

    Elisenda Pujades seguint la idea de Magrinyà va denunciar que «13 anys i 30 dies [fent al·lusió al fet d’haver posposat un mes més el debat al Ple de l’Ajuntament] són els que portem esperant un CAP Raval digne. Aquí realment s’enfronten 2 models de ciutat, la de les veïnes contra la de les elits econòmiques».

    En aquest mateix debat, Anna Romagosa va transmetre que el CAP Raval es sentia com «el germà petit que es queda la roba quant a l’altre ja no li va» i va afegir en aquest sentit que esperaven que al MACBA no li anés bé cap de les opcions que se li estaven oferint per no haver de quedar-se el CAP la pitjor de totes.

    L’entrada al CAP Raval Nord no compleix amb els requisits mínims d’accessibilitat i l’edifici està obsolet / Sandra Vicente

    La cronologia de la modernització cultural però no veïnal del Raval

    Entre l’any 1992 i el 1994 es reformava l’antic Dispensari antituberculós del Raval tenint en compte les possibilitats d’un espai protegit pe tal d’adaptar-lo i fer un Centre d’Atenció Primària amb el PSC al Govern. Just l’any 1994 s’inaugura a prop de l’edifici el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i un any després el MACBA.

    Només 10 anys després de l’inici de la reforma, l’any 2002, l’equipament on es troba el CAP Raval comença a estar obsolet i es comença a plantejar un nou espai. Elisenda Pujades, membre de la Plataforma Raval Nord, ha explicat en algunes de les xerrades/debats que s’han anat generant darrerament que, mentre Cultura ha guanyat 9 nous equipaments al barri des de la remodelació del Dispensari, per Salut només s’ha creat aquest.

    I és que després del CCCB i el MACBA, l’any 2006 s’inauguren les facultats de Geografia, Història i Filosofia de la Universitat de Barcelona al Raval i al mateix temps s’habilita la Capella del Convent dels Àngels pel MACBA. Dos anys després l’Institut Català de la Salut reconeix que l’edifici del CAP no compleix les exigències mínimes i inclouen aquest edifici dins les «Previsions i Prioritzacions a realitzar en el període 2008-2015» signades per l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu i la consellera Marina Geli.

    Paral·lelament, es preinstal·lava la subestació elèctrica d’Endesa a la Plaça Terenci Moix i un any després, el 2009, Foment de Ciutat Vella oferia ampliar el CAP sota terra, amb accès des d’aquesta plaça. CatSalut ho rebutja per l’espai. Un any després s’inaugura la biblioteca de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Blanquerna.

    El CAP Lluís Sayé, conegut com Raval Nord, dóna cobertura a un dels barris on l’esperança de vida és de les més baixes de Barcelona / Sandra Vicente

    Canvia el Govern i puja Convergència i Unió (CiU). Són ells qui signen el conveni de cessió de la capella de la Misericòrdia per a nova ampliació del MACBA del maig del 2013 fins el maig de 2018. El 2014 el CatSalut estudia de nou fer el CAP a la plaça Terenci Moix però ni per espai ni per interferir amb els fonaments de la preinstal·lació de l’estació elèctrica és possible. L’antiga escola Massana també s’ofereix però el CatSalut la rebutja pel mateix i el 2015 es construeix la Nova Massana. Passa una mica el mateix amb el cas de l’Escola de Música.

    Seguidament, el conveni caduca i comença la batalla entre la Plataforma Raval Nord i el MACBA. El CatSalut segueix convençut que l’únic espai disponible i idoni, després d’estudiar tots aquells que l’Ajuntament de Barcelona ha ofert, és la capella de la Misericòrdia. Amb aquest plantejament tancat, durant gener i febrer de 2019, l’Ajuntament ha estat oferint espais per a l’ampliació del MACBA sense cap acord.

    Des de la Plataforma CAP Raval Nord Digne denuncien que aquests 26 anys a més de malmetre la qualitat de la salut del barri també han provocat unes despeses desproporcionades i que no s’entenen per l’espai en el què s’està treballant. A banda dels 1.912.133,20 euros que va costar la reforma del Dispensari entre els anys 1992-1994, l’ICS ha invertit 401.792 euros en reformes i reparacions.

  • «Estar 34 anys en un mateix CAP és excepcional però per un pediatre és molt satisfactori treballar amb gent humil i amb dificultats»

    Cadascú tria la seva professió i la seva feina per aptituds, habilitats, gustos o necessitats. Que el treball triat et retorni satisfacció potser no és un dels requisits principals a l’hora d’escollir a què dedicaràs els principals anys de la teva vida. Tot i això, que quan et jubilis el teu entorn t’ho agraeixi i que acabis per descriure 34 anys de la teva vida com una satisfacció és tot un privilegi.

    Aquest és el cas de Josep Maria Casanovas Gordó, metge pediatre que just s’ha jubilat ara després de treballar durant 34 anys i mig al Centre d’Atenció Primària Roquetes Canteres. L’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes li ha entregat una placa de reconeixement en nom de tot el barri per la seva tasca desenvolupada amb els nens i nenes de la comunitat.

    Parlem amb ell sobre les bondats i les traves de treballar com a pediatre a l’Atenció Primària, sobre quins canvis ha viscut i sobre per què les virtuts de treballar en un barri que ell mateix descriu com «un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis».

    A les noves generacions després d’aquests dies de vaga? Els hi diu que «la pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica» i afegeix a més que ara falten molts pediatres, ja que està havent-hi moltes jubilacions: «hi haurà feina per tots».

    Com t’endinses en el món de l’Atenció Primària quan tan sols ni existia com a tal?

    Acabo la carrera l’any 1977 a l’Hospital Clínic. Volia fer pediatria i me’n vaig a Vall d’Hebron, amb la Universitat Autònoma. Aleshores em recomanen que és el millor lloc per poder fer l’especialitat a l’escola professional, una cosa que ara ja no existeix. Mentrestant em presento a l’examen MIR. Del 78 al 82 faig l’especialitat però en aquella època podies simultaniejar l’escola professional amb el MIR i fer pediatria per les dues vies.

    En acabar el MIR, les places dels ambulatoris eren feines que ocupaven dues hores i després feies domicilis i és aleshores quan l’any 83-84 hi ha unes oposicions per obtenir places de pediatria, ja que s’està reformulant l’Atenció Primària. Qui les fem, ens convertim en metge adjunt de pediatria i et destinaven a la Mina de Sant Adrià, a Canteres a Roquetes o a Vila Roja a Girona. La reforma comença, els Centres d’Atenció Primària s’obren de 8 a 20 hores i nosaltres treballem 6 o 7 hores al matí o a la tarda. A Canteres formem un equip amb 5 pediatres perquè en aquell moment hi havia uns 5.000 nens. No es va preveure que la natalitat baixaria i després d’arribar al màxim amb el naixement de 115.000 nens, 10 anys després, l’any 1995 ens vam quedar amb la meitat de pacients.

    Què et trobes en entrar al centre Canteres i com ho encares?

    Quan entro a Roquetes tenia 30 anys, molta il·lusió, un equip molt maco que teníem una feina nova, un projecte nou, amb tota la llibertat del món per fer el que volíem, ja que ni ells mateixos tenien clar que havíem de fer. Ja érem aleshores metges de l’Institut Català de la Salut perquè les competències ja estaven traspassades. Des del 1984 fins al 2000 estem al CAP Canteres i allí donàvem tota la vessant assistencial però també podem fer recerca, cosa que ara és cada cop més habitual però aleshores era molt innovador, podem fer docència perquè la UAB crea unes places de professors associats que fem amb els alumnes de sisè de medicina. Aquests comencen a passar un parell de mesos pel CAP i roten per medecina de família i per pediatria per veure el dia a dia d’un ambulatori. Això l’estudiant de medicina que té al cap només a l’hospital no ho coneix i és molt interessant. A més, ens omple d’orgull veure que alumnes que han passat per allà després s’han fet pediatre d’Atenció Primària. També vam publicar algun treball, ja que aleshores hi havia poca literatura sobre el canvi de model: ningú havia explicat què passava amb el canvi a l’Atenció Primària. A part de docència i assistència hem publicat i hem fet recerca doncs. Un exemple el trobem al voltant de la vacunació infantil. Fins principis dels 90 hi havia un calendari vacunal determinat i a partir d’aleshores hi ha una explosió de noves vacunes i nosaltres des d’un centre i des d’un barri tan petit vam poder participar en fer assajos clínics i per tant en la recerca. Complim així les tres potes que fonamentals del metge: l’assistència, la docència i la recerca.

    Canvieu aleshores de centre.

    El CAP Canteres, l’edifici era molt antic, una planta baixa amb només una entrada i una sortida. Era molt gran però poc adequat i arribem així a una segona etapa, a partir de l’any 2000, on ens mudem a un nou centre molt més adient, molt més modern, com els que coneixem ara. El barri té entre 18.000 i 20.000 habitants i és com un poble i el nou CAP el situen al centre del poble.

    Allà comença una nova etapa que introdueix la informatització del centre per exemple. Deixem d’utilitzar la història clínica, una novetat dels anys 80 que aleshores es guardaven en sobres i en calaixos, i passem a poc a poc a informatitzar-ho tot. Un altre aspecte que ens trobem és que als anys 2000 arriben molts immigrants de tot arreu a tota Barcelona però encara més a la zona on ens trobem. Vénen d’Àsia, d’Àfrica, de l’est d’Europa de Sud Amèrica… i això ens dóna un coneixement al qual no estàvem acostumats. Veiem altres tipus de patologies i per nosaltres aquesta època és molt interessant. Fins al 2008 arriba molta gent a Roquetes. Roquetes és un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis. Anem tirant durant aquests anys i molta gent també torna als seus països d’origen.

    A part dels components de l’equip que érem metges de família, pediatres i infermeres, s’afegeix odontologia, psiquiatria, ginecologia i llevadores pel control de les embarassades… El CAP s’amplia moltíssim. Comença així també a donar-se molta més formació continuada. Tenim la sort de trobar-nos molt a prop de Vall d’Hebron i el contacte és molt fluid. Gràcies a poder fer doncs, com he dit abans, assistència, docència i recerca, hem participat de molts projectes. Ara, per exemple, Roquetes participa en un estudi per determinar in situ si aquell pacient amb un quadre febril té una grip. Això ens permet donar un diagnòstic fiable als pares i això comporta que aquests pacients rebran menys tractaments antibiòtics i també faran menys visites. Molta gent al tercer dia de febre es posa nerviosa i va a l’hospital però donar el diagnòstic tancat els pares saben que el nen seguirà tenint febre però perquè té una grip que li han pogut determinar. Hem avançat moltíssim.

    Roquetes és un dels barris amb les rendes més baixes. Creus que per tenir la necessitat de la sanitat pública reconeixen més la part més humana i al metge i el pediatre de família? Ve d’aquí el reconeixement de l’Associació de Veïns i Veïnes?

    A mi em va il·lusionar molt perquè no m’ho esperava. Però un pediatre que està 34 anys i mig en un mateix lloc és excepcional i això deu haver estat el que ha fet que l’Associació de Veïns m’ho hagi volgut agrair. En un poble potser sí però dins la ciutat de Barcelona no és habitual que un metge aguanti tants anys en un mateix lloc. A més, el 2008 es jubilen dos pediatres i em quedo jo un parell de mesos. De passar de cinc pediatres, en un moment determinat em quedo sol fins que arriba un altre pediatre. Durant alguns anys hem patit moments molt difícils. Jo com a pediatre em sentia molt còmode amb la població. És molt satisfactori per un pediatre poder treballar amb gent humil, gent amb dificultats. Hagués pogut marxar a altres zones, podria haver accedit a una altra plaça però vaig preferir quedar-m’hi.

    Moltes vegades ens diuen que només veiem problemes banals però això no és cert: per les portes de l’Atenció Primària pot passar qualsevol tipus de patologia. Podem estar més o menys preparat però veiem de tot i per això la importància de la formació continuada. Sempre podem derivar-los a l’hospital però inicialment han passat per les nostres mans i nosaltres només amb el fonendo, la llitera i els coneixements de cadascú l’haurem intentat diagnosticar.

    Una de les reivindicacions de l’Atenció Primària és reconèixer aquesta porta d’entrada.

    A Barcelona és molt fàcil recorre als hospitals i sent de tercer nivell és normal que certes les trobin banals però s’ha de veure que la base som els metges de l’Atenció Primària. El 90% dels pacients passen per nosaltres.

    A nivell comunitari i en prevenció en salut, com ho treballàveu?

    Sempre a Roquetes se n’ha fet molta. Quan vaig començar hi havia un programa dirigit a aquelles mares recents per acompanyar-les que es deia ‘Ja tenim un fill’. Ara això ja s’ha instaurat arreu però abans no era comú i a Roquetes ja anàvem a les escoles bressol del barri per resoldre dubtes als pares. Eren interessants les trobades on cadascú exposava les seves dificultats tant a escoles bressol com escoles de primària.

    Es parla que cada cop els nens estan més hiperdiagnosticats.

    La generació actual de pares tot i estar més ben preparats, més educats i més ben informats, també tenen més por i costa que apliquin sentit comú. També que els pares que treballen, si tenen el nen malalt, això els hi suposa un problema. A Roquetes els avis han sigut un mur de contenció molt important, ja que són ells els qui cuidaven els nens quan no podien anar a l’escola. I és cert que els pares a vegades es saturen però també és culpa de l’estrès que els hi suposa la vida actual que fa que vulguin sempre que els nens estiguin bé i sans.

    Que hi hagi hiperdiagnòstic està relacionat amb altres factors com ara els mediambientals. Ara veiem moltes infeccions respiratòries, després ve l’època de la grip i això cada any i tota la vida ha estat igual. Es diagnostiquen més perquè es coneix més i aleshores també preocupa més.

    La població està envellint i s’està cronificant, en els nens també ha canviat el marc?

    A pediatria utilitzem molts pocs fàrmacs. A més, incorporant el diagnòstic ràpid, amb el que pots detectar si tens una grip, una bronquiolitis o si té un virus o no, podem estalviar antibiòtics. Hem guanyat moltíssim amb aquestes proves de detecció ràpida: si pots afinar tant pots dir als pares que tal cosa no requereix cap tractament i que simplement hauran d’esperar que passi amb certes indicacions. Els pediatres actuals utilitzem pocs fàrmacs i hem aconseguit que els pares, tot i que tothom busca solucions i entenen sovint que un fàrmac és una solució, han aprés que hi ha patologies que es curen soles. En els últims 30 anys hem guanyat una barbaritat: han desaparegut els antibiòtics que es posaven mitjançant injecció. Ara només se’ls hi posen vacunes i perquè la majoria són via intramuscular. S’ha fet molt bona feina aquests últims anys però clar els professionals estan molt cansats i vista l’última vaga… Jo he tingut el privilegi de poder viure l’atenció primària des de l’inici amb la reforma i ha estat molt interessant.

    Quin missatge deixaries a les noves generacions, a les que han triat l’especialitat i a les que dubten sobre què triar?

    La pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica. Falten molts pediatres, ara està havent-hi moltes jubilacions i hi haurà feina per tots. El problema és que l’administració no reconeix l’esforç que fa tota la professionalitat. Això s’ha vist i per això s’ha fet una vaga de quatre dies, però no sé si servirà per massa. Semblava que ara l’administració era més sensible però va a la seva. Al final es va poder tallar la vaga però l’administració és poc sensible als professionals i la sanitat ha tirat gràcies a la bona voluntat de metges i infermeres. L’esforç es reconeix però: que ho faci l’Associació de Veïns fa que vegis que ha valgut la pena però l’Administració no es porta gaire bé i això ho sap tothom. Ho ha reconegut la mateixa població que no ha dit ni mu. La gent t’ho diu: ‘veure que els professionals sanitaris, que no es queixen mai, que han aguantat tot el sistema, que ara fan una vaga, és perquè la situació deu ser caòtica’. Una cosa és tenir suport i l’altra com has de treballar tu per anar tirant el dia a dia. No sempre tens sort de viure en un equip on la gent s’entén bé. L’altre avantatge de la pediatria és el privilegi de poder tenir una professió que gaudeixes, que encara que portis 40 anys treballant-hi, quan la deixes tens un cert dol. Jo això no m’ho imaginava. Fa un mes i mig que no treballo a la medicina pública i encara tens ganes. No desitgem jubilar-nos.

    Encara que dins d’una rutina, cada dia viviu coses diferents.

    Clar. Coses noves que t’obliguen a formar-te per aquell malalt. És un privilegi. Això l’Administració ho sap i per això se n’aprofita. Sap que normalment tota la gent que treballa dins el món sanitari està contenta i vol fer-ho

    Segueixes exercint a les tardes però.

    Fa molts anys que tinc una consulta i a les tardes ara encara segueixo treballant una mica amb la població de Catalunya que té una mútua. Qui la té ha anat minvant perquè tenim la sort que la sanitat pública és molt bona, els professionals són molt bons i estan molt ben preparats. La part privada és una comoditat de les famílies però no té massa sentit. Jo fa 37 anys que vaig començar la consulta en acabar la residència i em vaig plantejar deixar-la en algun moment però hagués estat un error perquè al final la medicina que fas tu a casa teva també et dóna molta satisfacció.

    I a la inversa? Deixar la pública vas arribar a plantejar-t’ho mai?

    No. Hi ha l’aspecte econòmic i la gent relaciona la medicina privada amb els especialistes que guanyen tants diners però en el cas de la pediatria és insignificant això. Tot i que mai hem estat ben pagats mai m’he arribat a plantejar deixar la medicina pública. Primer van ser molts anys d’il·lusió, després va venir una època de més dificultats, sobretot quan em vaig quedar sol, després va retornar la il·lusió amb nous professionals i amb l’equip que conformàvem amb infermeria… Quan treballes amb bon rotllo,  que veus que hi ha tan bona relació, que pots aprendre i ensenyar, també la relació amb els estudiants de sisè de medicina… Ells canviaven cada dos mesos i veure el què aprenien i com vivien la relació que existia entre el pediatre i les famílies que seguiràs des dels 0 als 15 anys del seu fill… S’estableix sempre un vincle que ara a mi, per com ho he viscut, m’ha comportat aquest reconeixement. A pesar de les dificultats, fer de pediatre és un privilegi.

  • Tres de cada cinc euros retallats en la sanitat catalana han sortit de l’atenció primària

    Aquest és un article del diario.es/catalunya

    La sanitat és una de les partides que més ha patit la retallada pressupostària a Catalunya des de 2010 que, vuit anys després, encara no s’ha acabat de revertir. I, dins del sistema de salut, la part més afectada ha estat l’atenció primària. Tres de cada cinc euros retallats en la sanitat han sortit dels ambulatoris, malgrat que la despesa a l’àrea que és la porta d’entrada al sistema sanitari suposa menys d’un terç de la despesa total en salut.

    Les dades pressupostàries són eloqüents sobre l’estat de la sanitat primària a Catalunya. El 2010, any que té el rècord de despesa total, la Generalitat va destinar a la sanitat gairebé 9.883 milions d’euros. D’aquests, 3.192 es van pressupostar per a l’atenció de família i altres serveis de primària com a pediatria, ginecologia o odontologia. Set anys després, els pressupostos per 2017 injectaven al conjunt de la sanitat 8.850 milions, consolidant-se una retallada del 10,5%, mentre que la primària es quedava en 2.519 milions, arrossegant una retallada del 21% respecte a l’any rècord.

    Cal tenir compte a més que en aquestes dades oficials sobre la despesa en sanitat primària s’incorpora una part important de la factura farmacèutica. Si traiem aquesta de l’equació, la inversió solament en atenció primària es redueix encara més, a causa que les despeses en medicines són més constants, d’entorn dels 1.000 milions anuals. La Generalitat reconeix que, des de 2018, l’atenció primària ha suposat sempre menys del 18% del seu pressupost en sanitat.

    La primària va assumir la major retallada malgrat ser l’àrea que resol totes les consultes que no requereixen derivar al pacient a l’especialista ni hospitalització, és a dir, prop del 80% d’elles, segons el sindicat Metges de Catalunya. Per això la pronunciada retallada ha repercutit especialment en els ambulatoris a peu de carrer i en els professionals que treballen en aquests. L’evolució del nombre de facultatius de família així ho reflecteix. Segons les dades oficials de l’Institut Català de la Salut (ICS), en 2010 l’atenció primària comptava amb 6.645 metges, que es van reduir a 5.725 en 2017. El descens en infermeres és similar.

    La pèrdua de 920 facultatius de família en vuit anys és una altra de les reivindicacions principals del sindicat Metges de Catalunya, els qui al costat de la CGT han convocat una vaga en l’atenció primària que ha començat aquest dilluns i preveu allargar-se fins al divendres. Els treballadors parlen d’una «precarització sostinguda» dels seus llocs de treball i una sobrecàrrega que repercuteix, entre altres coses, en els minuts que poden dedicar a cada pacient, que han caigut dràsticament.

    Des de l’ICS admeten la falta de metges, però argumenten que la borsa d’ocupació per a aquestes especialitats està buida des de fa anys. Així i tot, en les últimes negociacions amb els sindicats s’han compromès a incorporar al sistema 201 efectius i a oferir contractes llargs i estables als residents perquè no optin per anar a hospitals o directament per anar-se a l’estranger. L’Administració també els ha ofert recuperar les retribucions variables al 100% en 2019 –els metges calculen que han perdut un 30% del seu poder adquisitiu durant la crisi– i que cap jornada ordinària finalitzi passades les 20 hores, però de moment les protestes es mantenen inalterades.

    A més de les demandes laborals, els metges exigeixen per primera vegada en aquesta vaga que la inversió en l’atenció primària passada de representar el 18% del total del pressupost de Salut al 25%. Aconseguir aquest percentatge és una reivindicació històrica del sector no solament a Catalunya, també en altres autonomies.

    «S’ha generat una situació tan desagradable que molts companys se’n van a la privada, a altres països i fins i tot a altres comunitats que estan millor», explicava aquest dilluns durant la manifestació Montserrat García, metgessa en l’ambulatori del municipi de Gironella. Els professionals exigeixen a més una ràtio màxima d’un metge de família per cada 1.300 pacients, 1.000 en el cas dels pediatres. Amb aquest topall, asseguren els metges, tindrien garantit no fer més de 28 visites diàries, cinc d’elles no presencials, de manera que podrien dedicar a cada pacient uns 12 minuts.

    Metges, infermers i altres professionals sanitaris reclamen una aposta decidida del Govern per la sanitat i, especialment, per la sanitat catalana, als propers pressupostos. Però, encara que el vicepresident econòmic Pere Aragonès ha manifestat la seva intenció de «revertir les retallades», en el cas de l’assistència primària això no serà tan fàcil. Tornar a un nivell de despesa de 2010 en salut requeriria que el Govern injectés uns 1.000 milions més en aquesta partida. D’ells prop de 700 se li deuen a l’atenció primària.

    Cal recordar que van ser els anteriors pressupostos, els de 2017, els primers que van augmentar la despesa sanitària en vuit anys. Però ho van fer de forma més tímida al que ara els reclamen els sindicats, ja que el compte total va augmentar 400 milions, dels quals ni tan sols la meitat es va destinar a la primària. La raó que la primària sigui sempre l’oblidada és que les mediàtiques llistes d’espera es redueixen (o s’allarguen) amb la inversió en sanitat hospitalària i d’especialista.

  • Àmplia resposta del personal sanitari català durant el primer dia de vaga

    Després que la CGT i Rebel·lió Primària convoquessin a les 10h a les portes dels Centres d’Atenció Primària, la primera convocatòria unitària, juntament amb Metges de Catalunya, d’aquest dilluns 26 de novembre s’ha situat davant la seu de l’Institut Català de la Salut (ICS), al centre de Barcelona, el vestíbul del qual ha estat ocupat pels manifestants, exigint «menys discursos i més recursos». A mitjans de la jornada, el Departament de Treball de la Generalitat ha comunicat que el seguiment de la vaga a l’Atenció Primària ha estat d’un 44,7%. Dada que Metges de Catalunya ha xifrat en un 77,3%.

    A l’inici de les concentracions, Carolina Roser i Javier O’Farril, membres del Comité de Vaga de Metges de Catalunya han recordat algunes cites de polítics catalans, «paraules i més paraules que es repeteixen, però la nostra realitat és el no-res». Així, han fet referència a afirmacions de personatges com l’exconseller Toni Comín, que va assegurar que «El pressupost de Salut prioritzarà l’Atenció Primària»; o de Josep Maria Argimon, director de l’ICS, que va arribar a afirmar que «la demanda de fixar un màxim de 28 visites diàries em sembla raonable».

    Així, des de MC asseguren que s’ha convocat la vaga «perquè ens trobem al límit i ja no ens serveixen les promeses. Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer». Aquestes, doncs, són unes aturades que focalitzen en els pacients, «estem cansats de veure’ls patir per culpa d’un sistema incapaç de complir el que promet», han afirmat els membres d’MC, tot assegurant que el que necessitem és temps: «el temps per a nosaltres és el nostre bisturí». En aquesta línia, han finalitzat alertant l’ICS, el Departament de Salut i el Servei Català de Salut a «analitzar bé aquesta mobilització: encara sou a temps de ressucitar l’Atenció Primària».

    Per la seva banda, Nani Vall-llosera, presidenta del FoCAP, ha valorat molt positivament el seguiment de la vaga: «al CAP de Casernes, on treballen 10 metges, 7 han fet vaga i 2 hi eren per serveis mínims, per tant, és com si només hagués treballat un». Però, a la vegada, Vall-llosera també ha lamentat que el seguiment a infermeria i administratius ha estat més baix, «és una pena que no haguem pogut treballar d’una altra manera per a fer-ho més global». Tot i així celebra que el dodecàleg que ha fet conjuntament Marea Blanca, La Capçalera i Rebel·lió Atenció Primària, tot i que inclou especificitats de metges, és global i les seves demandes van encarades a millorar l’atenció primària per a tota la ciutadania, a part d’incorporar demandes laborals.

    Mobilitzacions del personal sanitari el primer dia de la vaga, durant l’ocupació de l’ICS | Carla Benito

    Una setmana de mobilitzacions

    Comença així una setmana de vaga que reclama millores immediates per a l’atenció primària i per al conjunt del sistema sanitari. La precarietat, la pressió assistencial, les condicions tècniques i d’infraestructures, la reducció de salari i les possibilitats d’accedir a carrera professional són alguns dels motius que han empès a Metges de Catalunya i a la CGT juntament amb Rebel·lió Primària a convocar aquesta vaga. Per la seva banda, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) convoca vaga total a la sanitat focalitzada el dia 29 de novembre i la Intersindical-CSC convoca vaga de l’Atenció Primària de l’ICS, també el 29 de novembre d’afectació a tot el personal i totes les categories.

    Així, ens trobem davant d’una setmana de vaga que començava a prendre força fa tan sols 20 dies, mitjançant la convocatòria als metges de l’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut sota el lema “Atenció Primària digna i respectada”. Una aturada, a la qual estan cridats a sumar-se els metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs dels 288 equips d’atenció primària (EAP) de l’ICS, per exigir millores assistencials i laborals que frenin la precarització progressiva del primer nivell assistencial.

    Els motius pels quals Metges de Catalunya ha arribat a convocar a la vaga a 5.700 professionals de l’Atenció Primària són diversos però els objectius estan molt focalitzats. A nivell de càrrega i qualitat assistencial, els professionals reclamen recuperar la plantilla mèdica anterior a les retallades, limitar l’agenda assistencial a un màxim de 28 visites diàries, assignar un temps mínim per les visites, fitxar una ràtio màxima de pacients, exigir el compliment dels terminis legals de referència i oferir totes les places de formació sanitària especialitzada MIR.

    Aquesta primera convocatòria ha servit per encendre’n d’altres i, potser, com va comentar Josep Maria Puig, secretari general de MC en una entrevista per aquest Diari, això causarà «un efecte dominó».

    Mobilitzacions del personal sanitari el primer dia de la vaga | Carla Benito

    Els professionals sanitaris elaboren un dodecàleg de reivindicacions

    FoCAP, Marea Blanca, Rebel·lió Primària i La Capçalera han signat una nota conjunta on manifesten que aquesta convocatòria per part dels sindicats CGT i Metges de Catalunya no ha estat cap sorpresa. Han defensat que les seves entitats «fa anys que denuncien que l’atenció primària es mor, que els professionals que hi treballen no poden sostenir més temps la situació crítica en què ho fan i que, així, perilla el sistema sanitari i l’atenció a la salut de la població».

    En aquest sentit asseguren que «la vaga d’atenció primària va molt més enllà d’una reivindicació laboral legítima», ja que «ens ho juguem tot com a professionals i com a usuaris de la sanitat pública». Juntament a aquesta idea, han compartit un dodecàleg de reivindicacions:

    1. Increment del pressupost per a l’Atenció Primària (entesa com a Equips d’Atenció Primària) fins al 25% de la despesa en el Sistema Sanitari. Que aquest increment sigui del 20% ja en els pressupostos de l’any 2019.
    2. Recuperar la dotació de personal (metgesses, infermeres, personal administratiu i treballadores socials) que els EAP tenien l’any 2010, dotant-los amb personal suficient, i cobrint absències per baixes, vacances, jubilacions i altres. Plantejar un increment suplementari d’infermeres de primària per fer front a l’envelliment poblacional i a les necessitats d’atenció domiciliaria.
    3. Condicions de treball dignes per a tot el personal dels EAP. Contractes mínims d’un any i accés de totes les professionals a la carrera professional, independentment del tipus de contractació.
    4. Increment del 5% addicional del sou i recuperar el 5% del sou sostret des del 2010, així com les pagues extres de 2013-14 i els 9 dies de lliure disposició també perduts.
    5. Tancament de tots els CAP a les 20 hores, facilitant la conciliació familiar dels treballadors i treballadores.
    6. Accessibilitat efectiva de la població als seus propis referents en 48 hores, excepte en situacions d’absència d’aquests.
    7. Temps de visita suficient per proporcionar als nostres pacients una atenció de qualitat, humana i que generi confiança.
    8. Recuperar l’atenció integral i longitudinal a les persones, incorporant de nou als EAP les funcions sostretes per la creació de nous dispositius d’atenció (ESIC,…). Supressió d’aquests dispositius, tant si són del marc hospitalari com primari, i incorporació d’aquests recursos als EAP.
    9. Potenciar el reconeixement social de la tasca de l’Atenció Primària i dotar-la de la capacitat d’incidir sobre tot el procés assistencial i les llistes d’espera dels serveis especialitzats, i amb bona coordinació amb els serveis socials i sanitaris.
    10. Dissolució de les UGAPS i establiment d’unes direccions independents dels hospitals, democràtiques i triades a proposta dels EAP, i que mantinguin activitat assistencial dins del mateix EAP.
    11. Reconèixer i potenciar l’atenció comunitària i totes les tasques adreçades a disminuir la medicalització.
    12. Potenciar la participació efectiva de la ciutadania dins dels EAP promovent consells participatius en cada CAP

  • Cal millorar l’atenció urgent al Baix Vallès

    Recentment, es va celebrar a l’Hospital de Mollet una jornada de planificació sanitària per al Vallès Oriental, organitzada pel CATSALUT de zona, on participem diferents persones i col·lectius de diferents àmbits sanitaris: professionals, càrrecs públics i moviments ciutadans.

    Va ser en aquesta jornada on es van debatre les necessitats i les propostes de millora de la sanitat pública, i en la que varem poder expressar la nostra preocupació per la deficient assistència en urgències del Baix Vallès, com és el cas de les desesperants llistes d’espera a l’Hospital de Mollet, la reducció horària en els CAP i la manca d’atenció primària als ambulatoris. Entre altres iniciatives, els representants de la Plataforma del Baix Vallès varem proposar crear centres d’atenció primària púbics d’atenció urgent, d’aquí que el diari SOM MOLLET avancés la notícia que el CATSALUT està estudiant aquesta possibilitat.

    L’atenció d’urgència es duu a terme als servei d’urgència hospitalària a tot Catalunya, les 24 hores del dia els 365 dies de l’any. Des del nostre punt de vista, això es insuficient, donat que l’atenció primària no té els recursos necessaris i els hospitals estan saturats. Per tant, esdevé necessari disposar d’uns centres intermedis entre la primària i l’hospitalària, com som els CUAPS.

    Els centres d’atenció urgent d’atenció de primària (CUAPS) són centres coordinats amb el teu equip d’atenció primària (metge de capçalera). Estan oberts les 24 hores i ofereixen una atenció continuada, com pot ser cirurgia menor, radiologia, anàlisis clíniques, reanimació cardíaca, traumatisme lleu, patologia mèdica, pediatria i et poden derivar cap als serveis hospitalaris de referència si la cosa es complica (en coordinació amb el SEM).

    Aquests centres no substitueixen a l’atenció primària normal. Estem lluitant perquè els centres d’atenció primària estiguin ben dotats, tinguin els recursos suficients i el personal necessari. Així tindríem tres nivells d’atenció a la ciutadania i una atenció sanitària pública molt millor.

    Els professionals dels centres d’atenció primària ens ajuden a resoldre la majoria de problemes de salut en el seu horari habitual. Cal recordar que alguns d’aquests centres tenen atenció continuada fora d’aquest horari habitual, així com els caps de setmana. Per tant, si teniu un problema de salut imprevist, us podeu dirigir al que tingueu assignat. També, a molts llocs del territori es disposa de centres d’urgències d’atenció primària que estan oberts les 24 hores del dia. Al Baix Vallès només tenim servei 24h a la Llagosta i la resta d’urgències es fan a l’Hospital de Mollet, al qual pots estar 5 o 6 hores a la sala d’espera, amb uns boxes totalment insuficients per al volum de pacients per atendre.

    Estarem atents perquè aquest nou servei sigui gestionat per l’ICS, i que sigui per tant 100% públic. No permetrem que es privatitzi, com ja ens tenen acostumats els últims governs de la Generalitat de Catalunya.

  • La manca de pediatres a la Primària afecta a la sobrecàrrega, la qualitat assistencial i la conciliació

    Metges de Catalunya ha iniciat una recollida de signatures per a la millora assistencial pediàtrica en l’Atenció Primària de la xarxa pública de Catalunya. A la petició han redactat 19 mesures per abordar els problemes que caracteritzen aquest sector: la sobrecàrrega, la qualitat assistencial, la conciliació i l’aposta retributiva. La voluntat d’aquesta recollida de signatures que s’entregaran al Departament de Salut és plasmar quina és la situació de la pediatria a la Primària, què volen els professionals i què cal fer també perquè la primària sigui un àmbit de treball atractiu tant pels pediatres com pels metges de família.

    Avui en dia, un 30% dels nens que s’atenen a la primària de Catalunya no tenen un pediatre com a metge de referència, són places ocupades per metges de família. Ana Roca, vicesecretaria general del sindicat Metges de Catalunya i pediatra al Centre d’Atenció Primària de Viladecans, assenyala que «algunes no estan ocupades per ningú, sent això més greu encara, ja que aquests pacients acaben sent visitats d’urgències o de manera espontània per altres professionals». Si no tenen ningú assignat és perquè no s’ha aconseguit cobrir aquesta plaça, cosa que passa sovint quan es tracta d’omplir les places de pediatria als CAP.

    De fet, a través del manifest que acompanya la petició expliquen que assumir que la pressió assistencial és un fet normal en les consultes d’AP pot provocar un risc per a la seguretat clínica dels pacients i un esgotament inacceptable per als professionals. Ho afirmen perquè en una enquesta realitzada a més de 400 pediatres es veia com a resultat que el 85% creu que no dedica suficientment temps a cada visita, el 93% afirma que no té establert un límit màxim diari de visites i el 72% considera que són més propensos a emmalaltir a causa de les condicions de la seva tasca professional.

    Si bé això anteriorment era més evident a mesura que t’allunyaves de Barcelona o de les grans ciutats ara ja passa arreu. Un exemple és el cas del CAP La Sagrera. Roca analitza que el de La Sagrera és un centre amb molta sobrecàrrega assistencial, un centre difícil per a la conciliació dels professionals que finalitzen la jornada a les 20 o a les 21 h de la nit dificultant així la vida personal i familiar. «Prefereixen treballar als hospitals on com a molt fan una guàrdia o una tarda i es treballa de matins», revela Roca.

    En els centres més grans hi ha més pediatres, més infraestructures, s’està dins o més a prop dels hospitals, existeix una relació directa amb els centres de referència, es poden fer sessions formatives més sovint, hi ha més comunicació bidireccional per atendre millor els pacients, compartir decisions clíniques i protocols. Aquests serien els ítems que Ana Roca destaca d’entre els punts que els professionals millor valoren a l’hora de triar on treballar.

    Que faltin especialistes a la primària implica una «sobrecàrrega notable que s’accentua més encara quan hi ha pediatres de vacances, de baixa o casualment fent una formació». Roca explica que els pocs pediatres que queden als centres s’omplen l’agenda de nens que vénen a visitar-se als quals no els hi poden dedicar més de 2-3 minuts: «això un dia s’aguanta per una catàstrofe, una epidèmia de grip… però no pot ser que cada dia la dinàmica assistencial de treball sigui aquesta». A més, els pediatres afirmen que la sobrecàrrega redunda directament en la qualitat assistencial. «En 3 minuts no pots fer un diagnòstic acurat, plantejar unes proves, parlar amb la família sobre què fer i quins símptomes d’alerta han de vigilar… això redunda directament amb la qualitat i amb la salut dels nanos que són la nostra responsabilitat», conclou Roca.

    Si bé el proper 25 de novembre en el mateix examen que cita a 1722 metges de família per 1343 places hi assistiran també 219 pediatres per 149 places, aquesta mesura no és suficient. Més que res perquè no obre noves places, el que fa és estabilitzar contractualment places ja existents.

    19 accions per garantir la qualitat assistencial, seguretat clínica pels pacients i una càrrega de treball assumible per als professionals

    A la petició dirigida al Servei Català de la Salut que ha engegat el sindicat Metges de Catalunya, els facultatius pediatres d’Atenció Primària manifesten que l’atenció pediàtrica adreçada a la població infantojuvenil, dins de l’Atenció Primària (AP) de Salut, és un pilar bàsic del sistema públic de salut. Afirmen que la qualitat assistencial en el nostre model d’atenció pediàtrica d’AP és molt valorada per les pròpies famílies i també pels països de l’entorn. Entenen que el dret fonamental dels infants a la salut, i la seva atenció per part d’un pediatre de referència a l’AP, està actualment en risc per la manca de professionals, per les condicions de precarietat en què els pediatres han de desenvolupar la seva professió i per la sobrecàrrega assistencial a la qual el col·lectiu es veu sotmès de forma habitual. A aquesta situació afegeixen les dificultats per a la conciliació laboral i personal, les baixes retribucions i l’escassa activitat docent i de recerca que dificulten el desenvolupament professional.

    Les mesures que els professionals pediatres d’AP insten a l’Administració a portar a terme són les següents:

    1. Augmentar l’oferta de places MIR per a la formació especialitzada en pediatria, així com augmentar el temps de rotació dels residents per l’àmbit d’atenció primària entre 9 i 12 mesos.
    2. Respectar una ràtio 1.000 pacients de població assignada per pediatra, reduint-la en funció del nivell socioeconòmic i la dispersió territorial.
    3. Establir un límit màxim de 25 visites per torn.
    4. Garantir el manteniment de la qualitat assistencial i la seguretat clínica de l’atenció mèdica fixant un temps d’atenció de 10-12 minuts per visita de cita prèvia, i de 20 minuts per visita derivada del Protocol d’Activitats Preventives, així com un temps per realitzar una visita no presencial o telefònica de 6 minuts.
    5. Respectar en l’agenda diària de visites la proporcionalitat de jornada assistencial i no assistencial, dins la jornada efectiva, segons la Resolució TRE/2579/2008, de 14 de juliol.
    6. En cas d’insuficiència de pediatres necessaris per mantenir les ràtios de població assignada del punt 2, o en cas de dèficit de professionals per altres motius (jubilació, baixes laborals, vacances, permisos, temps de formació, etc.) que impedeixi la correcta atenció mèdica dels pacients, els professionals podran, de manera voluntària, ampliar la seva agenda d’atenció pediàtrica amb la compensació indicada d’acord amb el mòdul de retribució variable que va aprovar la Comissió Executiva (CE) del Consell d’Administració de l’ICS en sessió celebrada el dia 29 de juny del 2017. De la mateixa manera, es podrà ampliar la jornada assistencial dins la jornada ordinària habitual, de manera voluntària, amb un increment retributiu proporcional en base al mateix mòdul de retribució variable, mantenint en tot cas les característiques de l’agenda descrites al punt 3 i 4.
    7. Prendre mesures urgents per afavorir la conciliació laboral i personal dels pediatres d’AP que afavoreixi alhora uns horaris saludables per als infants i les seves famílies.
    8. Aplicar mesures de racionalització de les consultes, amb circuits interns de citació i d’atenció de les visites que fomentin l’educació sanitària individual i grupal, i la capacitat d’autocura.
    9. Mantenir l’actual cartera de serveis i no augmentar-la fins que la dotació de pediatres a l’AP no sigui l’adequada, segons les ràtios del punt 2, i s’hagi avaluat prèviament l’impacte d’una eventual ampliació en la càrrega assistencial dels professionals afectats.
    10. Avaluar els directors i adjunts dels EAP cada 2 anys pels membres de l’equip pediàtric on han realitzat la seva activitat.
    11. Garantir que les derivacions a altres especialistes, o per a la realització de proves complementàries, s’ajusti a uns terminis de referència màxims d’equitat i qualitat, segons l’ORDRE SLT/102/2015, de 21 d’abril, que defineix per a una derivació preferent un màxim de 30 dies de demora, i per a una  derivació ordinària un màxim de 90 dies de demora.
    12. Realitzar protocols conjunts d’atenció pediàtrica entre l’atenció primària i l’hospitalària. Davant el retorn d’una derivació cursada des de l’AP, l’equip directiu de l’EAP resoldrà la incidència.
    13. Potenciar l’autogestió dels equips de pediatria d’atenció primària, dotant-los d’un pressupost propi per cobrir les contractacions necessàries o substitucions de cobertures de les absències dels professionals (vacances i permisos, reduccions de jornada, IT, formació, etc.).
    14. Pactar els ítems de la Direcció per Objectius (DPO) entre cada professional i la direcció del centre. Els objectius sempre seran assolibles amb l’activitat habitual i avaluats de manera individual, sense penalitzacions derivades de les accions d’altres professionals. Es rebrà informació periòdica de l’evolució de cada ítem. Es pactaran en el darrer trimestre de l’any anterior. La retribució del complement serà del 100%,segons el grau d’assoliment.
    15. Utilitzar sistemes d’avaluació que permetin i afavoreixin l’assoliment efectiu dels diferents nivells de carrera professional.
    16. Definir un pla de formació específic per a pediatres i organitzar estades formatives en altres centres (hospital, CDIAP, CSMIJ, etc.).
    17. Recuperar el poder adquisitiu perdut en els últims anys i augmentar les retribucions per equiparar-les a les CCAA i països del nostre entorn.
    18. Respectar la voluntarietat en la realització de jornades d’atenció continuada fora de la jornada ordinària, i assegurar que la compensació es fixarà segons mòdul de retribució variable que va aprovar la Comissió Executiva (CE) del Consell d’Administració de l’ICS en sessió celebrada el dia 29 de juny del 2017.
    19. Crear una Mesa de negociació pròpia per als facultatius i pediatres d’AP.

  • L’Atenció Primària de la Xarxa Santa Tecla demana descongelar sous, contractar més personal i augmentar pressupostos

    Avui, en el Ple de l’Ajuntament de Torredembarra es llegirà una moció en suport a les reivindicacions dels treballadors de l’Assistència Primària de la Xarxa Santa Tecla i de la Plataforma d’Afectats. Els objectius principals d’aquesta moció són actualitzar els sous que estan congelats des de fa 10 anys i contractar professionals mèdics i personal administratiu. La moció es presenta amb la necessitat urgent que els pressupostos 2019 de la Generalitat contemplin un augment significatiu de la partida destinada al servei sanitari dels pobles.

    Els cinc acords que la moció proposa impliquen donar suport a les reivindicacions dels treballadors d’Atenció Primària de la Xarxa Santa Tecla i la Plataforma d’afectats. En segon lloc, demanar al Govern de la Generalitat que augmenti la partida del pressupost 2019, destinada al servei d’Atenció Primària de la Xarxa Santa Tecla, per garantitzar l’actualització dels sous, congelats des de fa anys, i augmentar la plantilla dels CAPs del territori.
    El tercer punt és coordinar una estratègia entre els municipis afectats pel servei, els Consells Comarcals del Baix Penedès i Tarragonès i la Diputació de Tarragona. En quart lloc demanen als grups polítics del Camp de Tarragona, amb representació al Parlament de Catalunya, que defensin unitàriament l’augment pressupostari i, en cinquè i últim lloc, comunicar aquest acord al Govern de la Generalitat de Catalunya.

    Així, també des de l’Ajuntament de Torredembarra es sol·licitarà a prop de 22 consistoris de la zona que facin arribar aquesta moció als portaveus dels diferents grups polítics amb representació municipal perquè entrin en debat en els propers plens. A més de Torredembarra, entre els altres 22 municipis afectats per la Xarxa Santa Tecla als quals se’ls ha enviat la moció trobem Tarragona, Altafulla o El Vendrell.

    Aquesta moció arriba després de mesos de mobilitzacions per part dels treballadors de l’Atenció Primària de la Xarxa Santa Tecla on reclamen inversions a les instal·lacions, l’actualització dels salaris i la contractació de personal, tant administratiu com facultatius, a les Àrees Bàsiques de Sanitat (ABD) de Torredembarra, Vilaseca, Llevant, Vendrell, Arboç i Calafell, gestionades per la Xarxa Sanitària Santa Tecla.

    En el cas de Torredembarra, Doris Giglio, usuària del CAP Torredembarra, impulsora de la iniciativa i ara portaveu de la Plataforma d’Afectats Torredembarra, ens explica que es concentren cada divendres a les 12 hores a les portes del CAP per queixar-se de la situació en que es troba aquest centre: «els treballadors tenen agendes apretadíssimes, van superats i, per altra banda, no tenen els mitjans suficients per treballar». També aprofita per denunciar que «l’edifici es manté amb la mateixa estructura de 1997, data en la que es va inaugurar de manera temporal amb plaques de pladur i sostre de xapa i hi ha problemes amb l’aire condicionat i la calefacció». Giglio aprofita per exigir que «és necessari ampliar i construir definitivament un CAP en les condicions correctes per als nostres ciutadans».

    En la mateixa línia que Giglio, a la moció denuncien la falta de personal i relaten que «durant l’any, les seves agendes [les dels professionals] arriben al límit, impedint donar l’atenció adequada que requereixen els pacients» a més d’especificar que «l’estiu, cap d’any i setmana santa és encara pitjor per l’augment de la població» i que, «a més les vacances, baixes, etc., no es cobreixen enlloc: ni a la costa ni a l’interior».

    Així, a la moció assenyalen que, tot i que des de CatSalut s’afirmi que s’ha contractat personal per cobrir l’increment de la demanda, «des dels ABS, no es percep en absolut cap millora en el servei». En aquest sentit demanen que les administracions locals es posicionin, de manera coordinada, per aconseguir el servei necessari per fer front a les necessitats de la ciutadania.

  • És violència

    Digueu-li com vulgueu però la situació que pateixen les treballadores i la població del Raval Nord pel que fa a l’assignació d’un nou equipament per establir el CAP és violència.

    Una violència que és insensible i invisible per a les seves víctimes. Exercida des de camins simbòlics com és, en aquest cas, la falta de reconeixement i els sentiments. Una violència simbòlica emesa des de les institucions responsables cap a les treballadores i des de les classes més acomodades cap a les més pobres.

    D’aquesta manera, hem vist com, repetidament s’ha anteposat el trasllat de l’escola Massana a la plaça Gardunya i la construcció de la biblioteca de la Blanquerna al carrer Vistalegre a altres necessitats pel barri. Aquesta vegada, també es prioritzarà l’ampliació del MACBA en lloc de construir un equipament digne pel CAP?

    Resulta inquietant veure com aquesta violència simbòlica la podem trobar en altres exemples de la ciutat, com és el cas de l’ampliació del tramvia. Ho explica Gabriel Jaraba en el post del seu blog «La maldición del tranvía o la última frontera del supremacismo clasista» quan diu: «no se puede decir en voz alta lo que todo el mundo sabe; que la última frontera en cualquier confín de este planeta se encuentra allí donde resista la sin razón del poder del dinero frente a la razón de la democracia».

    Precisament això és el que pretén el MACBA. Establir una frontera, blindar el seu flanc esquerre amb la Capella de la Misericòrdia, la seva àgora del mercantilisme de la cultura aïllat de la resta de ciutadans de classe treballadora. Quan el més democràtic seria ubicar en ella el nou CAP. Segons el director del MACBA «el museo es un agente fundamental para el barrio»; disculpi que discrepi, ho serà per la ciutat de Barcelona però ja li asseguro que poques són les veïnes que el visiten. Afirma també que «en el barrio hay lugar para un CAP y un museo», però és que de museus ja en tenim i un CAP decent on poder atendre i treballar dignament NO.

    L’altre dia un pacient que no havia vingut mai em confessava:

    • «(…) la veritat és que no sabia si entrar o no(…), des de fora sembla ben bé que estigui abandonat. La veritat, això dóna desconfiança, he pensat que, si està així per fora, no vull ni imaginar-me quina atenció em poden donar a dintre!».

    Llavors entro en bucle. ¿Per què les veïnes del Raval Nord s’han de visitar en un centre que a vistes dels altres sembla abandonat?

    De fet, aquesta impressió també la reben cada any els nous residents d’infermeria i Medicina Familiar i Comunitària quan vénen a conèixer el centre.

    • «Hem donat voltes perquè no ens podíem creure que era aquí (…). Sembla un edifici abandonat!!»

    Quan ho explico, algunes companyes em diuen que «bé (…), això no afecta ni a la formació que reben les nostres residents ni a l’assistència que donem perquè som grans professionals». Després d’anys de patir aquesta violència gairebé tot ens sembla normal. De veritat creiem que aquest maltractament no afecta en la cura dels pacients ni en la formació que donem a les nostres residents? Llegiu si us plau a Ray i Sorbello, teòriques del tenir cura. Els seus estudis demostren que la cura relacional entre gestores, treballadores i pacients és el factor predictiu més potent del benestar de tots ells. Al CAP Raval Nord, de benestar, ara per ara, tal com estem, n’hi ha de ben poc.

  • Què necessita urgentment l’Atenció Primària i Comunitària

    Avui ja quasi tothom està convençut de la importància i la centralitat en el Sistema de Salut d’una bona Atenció Primària i Comunitària, però sembla que no totes saben com avançar en aquest tema. Per exemple, demanar amb la reivindicació de la conciliació familiar i la millora de les condicions laborals com a coartada, que els Centres de Primària (els CAP) es tanquin cada dia tres hores abans (a les 17 h quan ara ho fan a les 20 h) representa perdre 15 hores a la setmana de cada professional.

    Sí, l’Atenció Primària ha de millorar molt les condicions laborals i la conciliació familiar (avui la gran majoria de professionals són dones), no precarietat de sous, no eventuals amb contractes de dies o setmanes, estabilitat en el lloc de treball, formació, cobertura de vacants, baixes i vacances, reconeixement de funcions i especialitats professionals, reconeixement i prestigi de la Primària entre la població, etc.

    I també són necessàries més professionals, a més de recuperar els «retallats» (infermeres, treballadores socials, administratius, auxiliars, tècnics específics, i metgesses) i més horari d’obertura dels CAP, per poder fer totes les funcions que han de tenir en la seva oferta de serveis: visites presencials, telemàtiques, domicilis, urgències (la majoria no haurien d’anar als hospitals) atenció a la complexitat i la cronicitat, visites als centres geriàtrics i sociosanitaris del territori, programes de salut comunitària, etc.

    A més, millorar en qualitat: en accessibilitat (llistes d’espera) no més de 48 hores per visita no urgent, ser visitat per la teva metgessa o infermera sempre que sigui possible, continuïtat en aquesta atenció, bona relació i coordinació amb el nivell d’especialistes (hospital), definició de la cartera de serveis i competències dels professionals de Primària (què fem amb els pediatres, geriatres, salut mental, psicòlegs, treball social, rehabilitació, fisioteràpia, etc.). També cal organització i lideratge de la Primària perquè pugui assolir la qualitat de condicions laborals que hem apuntat primer (horaris, cobertures d’atenció urgent i domicili/Residencies, etc.).

    S’ha de ser conscient que aquesta millora urgent de la Primària ha de comportar una millora de tot el Sistema Sanitari, definit i donat els recursos necessaris a cada nivell assistencial per complir les seves missions i les seves competències, reordenar a cada territori segons necessitats de salut i la lluita contra les desigualtats.

    Així potser començarem a salvar el Sistema Públic de Salut que està en crisi i només serà possible amb la complicitat de les professionals i de la ciutadania (informada amb transparència i apoderada)

  • Falten pediatres. I ara què podem fer?

    Des de la reforma de l’atenció primària a finals dels anys 80, al nostre país els nens i nenes són atesos per especialistes en pediatria en els Centres d’Atenció Primària (CAP) fins que compleixen 15 anys, edat en què passen al metge de família. Fins aleshores feien el canvi als 7 anys.

    En altres països, com el Regne Unit, tenen un model diferent. Els pediatres són especialistes com qualsevol altra especialitat focal i només atenen els infants derivats pel seu metge de capçalera, que és el responsable de l’atenció de primera línia i dels problemes més freqüents.

    Ambdós models tenen aspectes positius i negatius, amb resultats globals poc diferents. Els bons resultats de les mesures preventives, com les vacunacions, estan més relacionats amb l’existència de serveis d’atenció primària accessibles i ben desenvolupats que no pas amb la presència o no de pediatres al primer nivell assistencial.

    Els nens i les nenes tenen poques malalties i la majoria de motius de visita a les consultes de pediatria dels CAP no requereixen coneixements especialitzats. En concret, es calcula que al voltant d’un terç són per «control del nen sa» i activitats preventives, que poden ser assumides per professionals de la infermeria. Un altre terç són consultes per problemes lleus, com contusions, infeccions respiratòries, processos febrils, mals de panxa, etcètera, que poden ser assumits per metgesses de família, i finalment, hi ha un altre terç que presenta patologia d’una certa entitat que pot requerir atenció especialitzada. En tots els grups es dóna, de manera concomitant, problemàtica de tipus social, relacional i familiar que necessita ser abordada des d’un punt de vista familiar i global. També podem considerar que hi ha demandes que no precisen una atenció professional, que es curen soles o poden ser resoltes per la família (com petites ferides, refredats, picades d’insecte…) però que en l’actualitat suposen un volum no menyspreable de visites.

    El fet de disposar de pediatres per a tot tipus de necessitats de salut de les criatures, des de les més lleus a les més greus, ha creat la idea que els pediatres són imprescindibles en els CAP i que qualsevol problema que presenti l’infant ha de ser valorat per un especialista.

    Per un conjunt de raons diverses (característiques de la feina, inestabilitat laboral, formació hospitalària…) des de fa uns anys es fa difícil trobar pediatres que vulguin treballar en els CAP i moltes places o substitucions no es poden cobrir. No és el problema d’un sol centre, és un problema general. El fet és que tenim una situació que dura des de fa temps i que no té perspectives de resoldre’s a curt o mitjà termini perquè no surten prou pediatres de la formació MIR i molts senten poca atracció per treballar a l’atenció primària.

    S’han buscat algunes solucions per pal·liar el problema com ara la creació de les «línies pediàtriques» que concentren els pediatres d’una zona en un CAP i els pacients es desplacen allà, metges de família amb interès i una formació complementària que assumeixen les consultes de pediatria o repartir els nens i nenes entre les consultes dels metges de família quan no hi ha pediatres. De fet, aproximadament un 30% de les places de pediatria als centres de salut a tota Espanya no estan cobertes per pediatres titulats. Una iniciativa interessant és la que ha portat a terme el Centre de Salut CASAP Can Bou, a Castelldefels, on les infermeres assumeixen les activitats preventives i de control del nen sa, així com l’atenció a problemes lleus.

    Hi ha grups de treball en marxa que debaten possibles alternatives. La qüestió de fons és si es considera que l’atenció als infants en el marc comunitari és una tasca de l’atenció primària o és una tasca de l’atenció especialitzada. O dit d’una altra manera: hi ha d’haver pediatres a l’atenció primària o han de treballar fonamentalment als hospitals? Hi ha diverses opinions al respecte.

    El debat hauria de girar al voltant de quines són les necessitats de salut dels infants i quin és el servei més accessible, equitatiu i efectiu que pot donar el sistema sanitari en aquests moments. Per exemple: cal sempre un pediatre per atendre qualsevol tipus de demanda? És eficient? Com poden altres professionals sanitaris participar en l’atenció a la salut dels nens i nenes de manera segura i integral? O fins i tot: el model actual contribueix a la medicalització dels problemes de la vida i a la dependència del sistema sanitari?

    Mentrestant, es produeixen protestes i es genera malestar per la manca de pediatres. Sovint, es posen pegats per culpa de la improvisació i la urgència d’apagar focs, com desvestir un sant per vestir-ne un altre, o carregar les consultes de les pediatres amb més i més visites que acaben posant en risc la seva qualitat.

    A curt termini tot apunta que s’haurà de contemplar la participació de professionals no pediatres en l’atenció als infants. Una manera és potenciar i estendre el paper de la infermeria en les tasques preventives, de consell i d’atenció als problemes lleus. L’altra és la incorporació de metges especialistes en medicina familiar i comunitària a funcions assistencials adequades a la seva competència, sigui assumint nens a partir d’un llindar d’edat més baix o amb necessitats de salut que no requereixin una atenció de segon nivell.

    Qualsevol decisió que es prengui ha de comptar amb el debat social i professional i ha d’estar ben planificada per evitar desigualtats territorials. També ha d’assegurar una dotació suficient de professionals amb la formació adequada i garantir dos aspectes fonamentals en l’atenció primària: que totes les famílies tinguin clar qui és el seu referent i que sigui accessible.