Just Deploy It!

Etiqueta: COVID-19

  • Quatre anys de la COVID-19

    Han passat quatre anys, però encara recordo perfectament aquella instrucció breu i colpidora que ens va deixar perplexes: havíem de tancar Barcelona. Havíem de preparar-nos per la potencial malaltia de milers, desenes de milers, dels nostres veïns i veïnes. Havíem d’aturar les escoles, els mercats, el transport, els llocs de feina, l’oci, l’espai públic. Ara bé, la perplexitat va durar poc, perquè anàvem a contrarellotge: ostentar un càrrec públic, tenir una responsabilitat política, haver estat escollits per les barcelonines per cuidar de la ciutat tenia llavors més sentit que mai.

    Durant els mesos que va durar la pandèmia, l’activitat a l’Ajuntament va ser frenètica. Però, més important, l’activitat va ser d’absolut consens entre els grups municipals i d’estreta col·laboració amb la resta d’administracions i la societat civil. Gràcies a aquella feina coordinada i liderada per l’Ajuntament vam poder situar dues prioritats: acompanyar especialment les persones més vulnerables i arribar allà on no arribaven les administracions competents. Va ser així com vam obrir quatre pavellons de salut amb gairebé 550 llits per persones amb COVID-19, sis Hotels Salut que sumaven 1.236 places per atendre pacients amb simptomatologia –lleu o asimptomàtics– i uns altres cinc hotels per oferir espais per descans al personal sanitari, que va treballar fins l’extenuació durant aquells mesos crucials. També vam poder obrir fins a 15 nous mòduls per ampliar l’atenció primària o 25 punts de vacunació gestionats des del consistori. I vull ressaltar el paper protagonista de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que va fer una feina quirúrgica a la ciutat, afinant quins col·lectius eren prioritaris i en quins territoris calia posar més èmfasi per tal de lluitar contra les desigualtats. Gràcies al seguiment de l’ASPB vam poder detectar que la incidència de la COVID-19 era pitjor als barris amb major índex de vulnerabilitat i respondre-hi amb EPIS, àpats a domicili, serveis de neteja o derivació a Hotels Salut, tot minvant les desigualtats materials. I vam poder detectar, també, els efectes que aquesta pandèmia tindria per la salut mental, motiu pel que vam presentar un Pla de Xoc, treballat amb 350 entitats de la ciutat, per desplegar grups de suport emocional, grups de dol, polítiques de prevenció del suïcidi o la xarxa de psicòleg gratuït Konsulta’m.

    En moments de crisi, l’Ajuntament ha demostrat que pot liderar fins i tot allà on té poques competències. D’aquella experiència vam aprendre una lliçó: amb voluntat política, es pot donar resposta a les necessitats ciutadanes des de qualsevol institució. Vam fer valer la nostra participació amb un 40% al Consorci Sanitari de Barcelona i ens vam coordinar amb el Ministeri i la Generalitat per fer front a la gestió de la pandèmia. Quatre anys després, l’Ajuntament no hauria de perdre aquesta iniciativa, sinò ampliar-la: una òptica i fisioteràpia públics, un servei de psicòleg a totes les escoles, mantenir el suport i serveis dels Vila Veïna… Malauradament, també hi ha lliçons que no s’han après. La COVID-19 ens deixa deures pendents com a mínim en tres àmbits: en primer lloc, el nostre model residencial, altament privatitzat, és deficitari i no respon a les necessitats de les persones grans. En segon lloc, l’atenció primària continua sent la clau per uns serveis sanitaris dignes i eficaços, però arrossega una manca d’inversió històrica que li impedeix donar una atenció de qualitat. En tercer lloc, les polítiques de salut pública s’han demostrat excel·lents en la prevenció, així com en la correcció de les desigualtats en l’accés a la salut, però a dia d’avui és encara l’última de les prioritats en les polítiques sanitàries. Estem a temps de corregir-ho, estem a temps de sortir millors de la COVID-19.

  • Un assaig clínic investiga un fàrmac oral per a la Covid-19

    El virus que va sacsejar el món sencer i que aquests dies repunta amb el fred hivernal i es camufla entre grips i refredats persistents, afortunadament, i gràcies a la vacuna, ja no col·lapsa les UCI’s ni és tan dur com ens va arribar a demostrar. No obstant això, la Covid-19 continua afectant-nos i no compta encara amb una medicació que faci diana en tots els seus símptomes, encara que aquests siguin lleus.

    Per a posar-hi remei, un grup d’investigadors de diferents centres de Catalunya i de Galícia, esperonats pels laboratoris ESTEVE, varen iniciar un assaig clínic provant en una sèrie de persones voluntàries un medicament descobert per ESTEVE –L’E-52862–, que inicialment va ser dissenyat per a tractar el dolor neuropàtic. Volien veure si aquest fàrmac oral modificava les analítiques i els símptomes dels participants en l’estudi.

    Van reclutar 120 voluntaris amb diagnòstic positiu per Covid-19 lleu. A la meitat els van donar el fàrmac i a la resta, placebo. I els resultats indiquen que, encara que no es va demostrar un descens en la càrrega viral en comparació a pacients que van prendre placebo, es va observar que alguns dels símptomes més habituals sí que es reduïen més ràpid en les persones que van prendre l’E-52862. Per exemple, la cefalea es va reduir en un percentatge més gran en aquells que van rebre el compost en comparació als que van rebre placebo, amb un percentatge superior de persones sense mal de cap a partir del quart dia de tractament. També es va reduir la tos i el mal de coll, símptomes aparents i també residuals en molts pacients que pateixen la COVID-19.

    El tractament actua sobre el mecanisme de replicació del SARS-CoV-2, el virus responsable de la malaltia, i redueix la freqüència i la durada d’alguns dels símptomes. A més, pot ser útil amb les diferents mutacions detectades.

    En cas de confirmar-se la seva utilitat per tractar la COVID-19, seria un dels primers medicaments que podrien subministrar-se a pacients a l’atenció primària per evitar que el seu estat empitjori i requereixin ingrés hospitalari.

    Col·laboració catalano-gallega

    Aquest assaig el van dur a terme investigadors de l’Hospital del Mar, el Laboratori de Neurofarmacologia del Departament de Medicina i Ciències de la Vida (MELIS) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), l’Institut de Recerca Sanitària de Santiago de Compostel·la, en col·laboració amb l’Hospital Clínic Universitari de Santiago, l’Hospital de Barbanza i el Centre de Salut d’A Estrada, de Galícia, i el Parc Sanitari Pere Virgili de Barcelona, així com els laboratoris ESTEVE. Els primers resultats han estat publicats ja a la revista Journal of Infection. Tal com explica el director de l’Àrea del Medicament de l’Hospital del Mar i primer signant del treball, el Dr. Santi Grau, “encara calen estudis en un nombre més gran de pacients, però el medicament sembla tenir un perfil d’interaccions amb altres fàrmacs inferior al d’algun dels antivirals utilitzats en aquests moments en aquest tipus de pacients”. Grau destaca el valor del que signifiquen aquestes primeres troballes, perquè, tal com diu, “la COVID-19 és una patologia que no se n’anirà i que estarà amb nosaltres, tant a l’estiu com a l’hivern. Per tant, tenir un fàrmac per a alguna cosa que forma part de la nostra vida és molt bona notícia”.

    Equip de l’Hospital del Mar; d’esquerra a dreta, Santi Grau, Elena Martín-García, Jordi Monfort i José Miquel Vela.

    La Dra. Mabel Loza, autora compartida de l’estudi i investigadora principal del grup Biofarma de l’Institut de Recerca Sanitària de Santiago de Compostel·la, destaca “la fita que suposa l’assaig d’un fàrmac d’administració oral, el primer creat a Espanya, per a COVID- 19, fruit del treball previ de col·laboració en la investigació preclínica publicoprivada i ara també en la investigació clínica, del servei d’urgències de l’hospital i dels centres d’atenció primària, tan meritori en temps de pandèmia”.

    L’autor principal de l’estudi i el cap del Servei de Reumatologia de l’Hospital del Mar, el Dr. Jordi Monfort, afegeix que “el propòsit d’aquest estudi era tractar malalts que comencen amb una COVID-19 amb simptomatologia lleu per evitar que empitjoressin i arribessin a necessitar atenció hospitalària. I sembla que l’E-52682 ho podria aconseguir. Fàrmacs d’aquest tipus, per administrar a l’atenció primària i evitar més pressió al sistema, no n’hi ha gairebé cap, d’aquí la seva importància” . Alhora, es tracta d’un medicament de fàcil maneig i administració per part de la xarxa sanitària d’atenció primària.

    Tractament a casa

    El reclutament es va dur a terme entre febrer de 2021 i juliol de 2022 als centres d’atenció primària de Vila Olímpica, Larrard i Barceloneta, pertanyents al Parc Sanitari Pere Virgili, i al centre sanitari A Estrada de Santiago de Compostela, així com a serveis d’urgències de l’Hospital Clínic de Santiago i de l’Hospital de Barbanza. Segons explica la Dra. Alba Gurt, metgessa del CAP Vila Olímpica del Parc Sanitari Pere Virgili de Barcelona i una de les signants del treball, “reclutar els pacients va ser un repte. El seguiment es va dur a terme en unes condicions molt complexes i va ser fruit de la col·laboració d’un grup de professionals molt implicat». Els participants rebien a casa el tractament, preparat i aleatoritzat al Servei de Farmàcia de l’Hospital del Mar i havien de prendre’l de forma diària durant 14 dies.

    Equip del Parc Sanitari Pere Virgili: Alba Gurt, Laura Secanell, Isabel González i Paula Gómez.

    El Dr. José Miquel Vela, director de Recerca de Welab Barcelona (plataforma de descobriment de medicaments vinculada al Centre Tecnològic Leitat), i primer autor compartit de l’estudi i originador de la idea que el va impulsar, afegeix que “desbordats enmig d’una pandèmia, alguna cosa calia fer, i quina millor contribució podien fer uns científics que investigar l’efecte d’un tractament potencialment efectiu contra la COVID-19?”.

    L’estudi ha comptat amb finançament de l’Agència Estatal d’Innovació del Ministeri de Ciència i Innovació, de la Generalitat de Catalunya, de l’Institut de Salut Carles III, així com de la Xunta de Galícia a través dels ajuts RESCATA-COVID i dels fons FEDER i Next Generation de la Unió Europea. També ha comptat amb finançament parcial d’ESTEVE Pharmaceuticals SA.

    Segons els investigadors, aquestes troballes destaquen un nou mecanisme d’acció per al tractament de la COVID-19, que també podria ser útil per a altres infeccions víriques.

  • Una bona notícia: L’informe sobre la COVID-19

    La publicació recent de l’informe «Evaluación del desempeño del SNS frente a la pandèmia de la COVID-19. Lecciones de y para una pandèmia» mereix, en primer lloc, un reconeixement manifest. No estem acostumats a que, des de les administracions públiques responsables, es promoguin i s’assumeixin iniciatives d’aquesta naturalesa.

    Tot i que no sigui estrictament un exercici de retre comptes sobre les activitats i els resultats de les decisions de les autoritats polítiques sobre el problema sanitari que ha merescut més atenció en els últims anys, haver encarregat aquest informe a uns professionals de reconegut prestigi i de contrastada independència; incentivar el seu desenvolupament i sobretot, fer-lo accessible públicament, és potser més elogiable.

    Com era d’esperar de la naturalesa de l’equip coordinador, l’informe és força extens, rigorós i ponderat. I tot i que tracta qüestions i aspectes complexos és, si no amè, prou clar com perquè la seva lectura resulti fàcilment comprensible. Encara que porti el seu temps. Segur que molt menys del que ha costat elaborar-lo.

    Precisament per això convé llegir-lo amb atenció i calma per poder valorar-lo adequadament i, en el seu cas, compartir aquelles consideracions que poguessin ser apropiades i oportunes, ni que sigui com una mostra de l’empoderament que els autors reclamen que convé fomentar en el conjunt de la població.

    No obstant això, una de les primeres constatacions de l’informe és que la pandèmia ens va agafar desprevinguts i, en conseqüència, entre les recomanacions i suggeriments destaca l’aplicació del principi de precaució i la conveniència de preparar-nos convenientment davant l’eventualitat, no només possible sinó també probable, de la presentació d’una nova pandèmia.

    El que és d’una lògica palmària, almenys aparentment. Perquè preparar-se és un concepte tant potent i atractiu, que, com passa amb el de prevenció, sovint promou falses expectatives i distorsions. Perquè malgrat la bona impressió que generen, es tracta d’iniciatives que només són benèfiques quan són pertinents, factibles i es duen a terme correctament. La qual cosa no és, en absolut, fàcil.

    D’aquí que més que una apel·lació genèrica a la preparació, fins i tot més que la recomanació de disposar de suficients equips de protecció –la qual cosa pot ser que no sigui útil segons la naturalesa del problema que aparegui i a més vulnera la racionalitat del cost/oportunitat– convingui desenvolupar, com proposa l’informe, promoure estructures resilients de salut pública que, entre d’altres, millorin la integració i la coordinació de les fonts d’informació, tant sanitàries com socials; siguin capaços de dissenyar i implementar protocols normalitzats en vigilància epidemiològica i d’establir les dades comunes d’obtenció, validació i gestió de les dades necessàries per a la valoració de l’impacte i per a l’avaluació de les mesures de prevenció i de control adoptades.

    Una avaluació que no només és imprescindible per justificar i legitimar la gestió dels recursos implicats en afrontar el problema, sinó que ha de ser a més suficientment àgil i vàlida com per ajustar-les  quan convingui segons la seva efectivitat i la seva eficiència. Sense oblidar les conseqüències sobre l’equitat. Perquè, encara que el propòsit de les mesures de protecció i de control sigui, com és natural, reduir al màxim la morbi-mortalitat directament atribuïble a la pandèmia, això no és garantia absoluta que els potencials efectes adversos d’aquestes mesures siguin menys devastadors que els del problema de salut.

    Ja sabem que, en ocasions, el remei pot ser pitjor que la malaltia que es pretén neutralitzar i com el risc zero, és a dir, la garantia absoluta que es poden evitar totalment els perjudicis, no existeix, convé ser capaços d’assumir que, en aquestes situacions, sempre hi haurà víctimes i del que es tracta és d’ assolir una proporcionalitat acceptable socialment. O sigui que el balanç entre els beneficis desitjables i els perjudicis potencials, inclosos els atribuïbles a les mesures de prevenció i control resulti favorable.

    El cèlebre aforisme de Ciceró, «salus populi suprema lex esto» no significa que la sanitat sigui la llei suprema, si no que la salvació o la prosperitat de la població és la prioritat política, com va desenvolupar Locke en els seus tractats i com figura en el frontispici del palau federal que és la seu del Parlament suís.

    I és sabut que els determinants de la salut –en el sentit positiu, que no és només absència de malaltia– són molts altres que els serveis sanitaris, començant per l’educació –que, com suggereixen els resultats de l’informe PISA– és molt sensible a determinades mesures, al costat d’altres factors socials de provada influència, com l’habitatge, l’ urbanisme, el treball, la cohesió social, etc.

  • Comença la campanya de vacunació conjunta contra la grip i la COVID-19

    Comença la campanya de vacunació conjunta contra la grip i la COVID-19

    L’objectiu d’aquesta campanya de vacunació 2023-2024 és vacunar al 75% de les persones vulnerables, segons va destacar el conseller de Salut, Manel Balcells i Díaz, qui va afegir que es pretén que es vacunin també «el màxim de professionals de tot el sistema de salut i socials, perquè en són els cuidadors”.

    De moment, Salut ha iniciat la vacunació per a la població més vulnerable, com ara les persones que viuen a residències de gent gran, i la setmana vinent començaran a vacunar a les persones que reben atenció sanitària domiciliària. Pel que fa a la resta de col·lectius a qui es destina la vacunació de la grip i de la COVID, està previst que sigui a partir del 16 d’octubre quan es posi en marxa: s’adreçarà a les persones de 60 anys i més, les persones amb condicions de risc (problemes de salut crònics, obesitat etc.), les dones embarassades, les persones amb immunosupressió, o els professionals sanitaris i sociosanitaris i altres serveis essencials i crítics. Aquest any també es recomana la vacunació antigripal per al col·lectiu de persones fumadores i, per primera vegada i com a principal novetat, Salut introdueix la vacunació sistemàtica contra la grip també per a tots els infants d’entre 6 i 59 mesos d’edat.

    Vacuna contra la grip a nadons de 6 mesos

    Tot i que, habitualment, en menors, la mortalitat per grip és mínima, aquesta malaltia produeix un nombre important de visites a centes de salut, hospitalitzacions i ingressos per complicacions, especialment en els infants de menor edat. Es calcula que, a l’Estat espanyol, i en menors de 5 anys, es produeixen cada any 50.000 casos de grip confirmada a l’Atenció Primària, 4.000 hospitalitzacions, 800 casos greus, 250 ingressos a la UCI i 8 defuncions intrahospitalàries. En aquest sentit, els nadons d’entre 6 i 59 mesos no només és un dels grups que més pateix la infecció, sinó que també pot presentar complicacions greus a causa d’ella; la vacuna, amb una única dosi injectable, permetrà protegir precoçment les criatures de contraure la malaltia. L’OMS i el Centre Europeu per a la prevenció i el control de les malalties (ECDC) recomanen aquesta vacunació anual a la població infantil, i dotze països europeus ja l’han introduït.

    La vacuna de la grip que rebran aquests infants a Catalunya també és tetravalent, com la dels adults, i amb la mateixa composició, però adaptada amb indicacions per a l’edat. Sobre les vacunes intranassals, el comitè d’experts en vacunes de Salut ha determinat fer una prova pilot de 3.000 unitats per estudiar-ne l’eficàcia, ja que considera que hi ha dubtes seriosos del cos eficàcia d’aquesta presentació, tal i com ha confirmat el conseller Balcells.

    Vacunació de Covid-19, només per a persones d’alt risc i sanitaris

    Malgrat que actualment tant a Catalunya com a nivell internacional es detecta una tendència ascendent en la incidència d’infeccions i d’hospitalitzacions per COVID-19, probablement relacionada amb l’aparició de noves subvariants d’òmicron amb més transmissibilitat, les recomanacions per a la vacunació 2023-24 de COVID-19 es mantenen de moment per a persones d’alt risc de patir complicacions i grups com els professionals sanitaris i sociosanitaris, que atenen aquestes persones vulnerables; ara per ara, no es justifica la vacunació contra la COVID-19 en persones no incloses en aquests col·lectius.

    Segons la secretària de Salut Pública de Catalunya, Carmen Cabezas Peña, aquesta vacuna s’ha mostrat eficaç contra les diverses subvariants del SARS-CoV-2, les EG.5 i BA.2.86 (conegudes com a Eris i Pirola), i “la vacuna adaptada s’ha fet en relació al tipus d’òmicron que circulava al mes de maig. Els virus que ara circulen només tenen petites variacions i s’ha comprovat en estudis que els anticossos que provoca la vacuna disponible (i que s’administrarà), són efectius per aquests subvariants”. Cabezas va explicar e rod de premsa per als mitjans que s’han adquirit un total de 1.715.000 dosis de vacunes antigripals per a la campanya 2023-24, que constitueixen 110.200 dosis addicionals respecte a la campanya de vacunació de 2022-23 (1.604.800) i 145.000 dosis més que per a la campanya de 2021-22 (1.570.000). Amb aquestes xifres es pretén superar cobertures de vacunació del 75% en persones de 60 anys o més i en el personal sanitari i sociosanitari, i superar el 60% de cobertura en dones embarassades i en persones amb condicions de risc.

    Els CAP, sempre a primera línia

    Els centres d’assitència primària seran l’entorn habitual de les vacunacions, però també s’habilitarà a cada regió sanitària com a mínim un punt de vacunació poblacional (PVP) per facilitar encara més la vacunació fora dels horaris dels CAP. En aquests casos, a l’hora de demanar cita, el pacient podrà triar entre el CAP o el PVP de la seva regió sanitària. Malgrat que el període prioritari de vacunació és durant la tardor i fins a finals de desembre, les vacunes contra la grip i la COVID-19 estaran disponibles fins que finalitzi la temporada estacional a finals de març de 2024.

     

  • El 6,5% de la població rebutja vacunar-se contra la covid

    Un 6,5% de la població espanyola en general, exclòs el personal sanitari, rebutja vacunar-se contra la covid. Dins d’aquestes persones, el 32% afirma estar preocupada pels efectes greus desconeguts de la vacuna en el futur i el 20% opina que la covid és una malaltia nova i encara no s’ha demostrat que la vacuna sigui efectiva.

    En tercer lloc, un 17% considera que no cal vacunar-se, que és millor emmalaltir i generar anticossos, mentre que un 7% indica que la covid no és una malaltia real i no creu que farmacèutiques per guanyar diners.

    Aquestes són les principals raons per les quals una part de la població no vol vacunar-se contra el coronavirus, segons explica un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) publicat a la revista científica Plos One que avalua les reticències de la vacunació durant la primavera del 2021 a Espanya a través de 4.300 enquestes.

    En aquell moment, el 49% dels participants de la població general i el 95% del personal sanitari estaven vacunats. A l’estudi ‘Vacil·lació sobre les vacunes contra el coronavirus en professionals sanitaris i població general a Espanya’ de la UOC van participar 3.850 persones adultes del grup de població general i 502 professionals de la salut.

    “La prevalença de la vacunació de la població general va augmentar amb l’edat i va ser més alta en les dones que en els homes. La majoria de participants no van mostrar preferència per cap vacuna en si. Tanmateix, la prevalença de persones vacunades amb la seva vacuna preferida va ser més alta per a les vacunades amb la vacuna de Pfizer”, ressalta l’estudi.

    “Les persones de grups d’edat més joves, les persones amb nivells educatius més baixos i les que no pertanyien a un grup de risc van mostrar una major reticència a vacunar-se. No es van trobar diferències de gènere en la reticència”, afegeix.

    Així, els grups de població més disposats a vacunar-se eren els de persones d’entre 55 i 64 anys, i el de més de 65 anys, mentre que les joves de 18 a 24 anys eren les més reticents. Un nivell d’educació més baix o no formar part d’un grup de risc es va associar a una major vacil·lació a l’hora de vacunar-se.

    Una dona rep la vacuna de Pfizer contra la Covid-19 | Pol Rius

    “Això probablement es deu al fet que els joves perceben menys risc davant d’aquesta malaltia. La manca d’educació també pot influir en la informació disponible sobre les vacunes o com es processa”, explica l’equip d’investigació, que conclou que l’acceptació de la vacunació contra el coronavirus no es va veure afectada pels moviments antivacunes ni per la desinformació d’alguns mitjans.

    Una amenaça per a la salut pública

    L’estudi remarca que rebutjar la vacunació “pot esdevenir el principal obstacle” per a la prevenció de la malaltia i esdevé una “amenaça per a la salut pública”. Argumenta que, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el rebuig a les vacunes era un problema freqüent fins i tot abans de l’arribada de la pandèmia i que és una de les deu amenaces principals per a la salut mental.

    Salvador Macip és metge i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, i director i investigador del Laboratori de Mecanismes del Càncer i l’Envelliment de la Universitat de Leicester. Com a participant del treball, destaca que “els professionals de la salut tenien més dubtes sobre l’eficàcia i la seguretat de la vacuna. No obstant això, eren els menys reticents a vacunar-se, possiblement perquè entenien més bé les conseqüències de no vacunar-se i estaven més familiaritzats amb el concepte general de vacuna».

    Per a Macip, si bé les dades no són especialment negatives, encara hi ha un percentatge important de població que mostra rebuig a aquest tipus de vacunes. “El desconeixement és el que genera més reticències. Una bona informació, però, pot superar fins i tot l’atracció que generen a les xarxes els antivacunes», assegura.

    Per evitar-ho, apunten els experts, cal informació veraç, contrastada, transparent i àgil per tal de conscienciar la població i minimitzar el rebuig a aquesta mena de teràpies. “Les campanyes informatives són essencials. Com més informació tenim sobre un fàrmac nou, menys por ens fa», conclou Macip.

  • Què han fet els governs amb les residències després de la Covid-19?

    No han passat ni dos anys des d’aquell dramàtic gener de 2021 en el qual van morir 788 persones en les residències de persones grans d’Espanya per causa de la COVID-19. Llavors (i ja amb anterioritat), els governs autonòmics intervenien d’urgència aquests centres i prometien canvis estructurals en el sistema quan la tragèdia donés un respir. Però el que avui és peremptori, ràpidament es torna en postergable. Les promeses i necessitats urgents llangueixen amb esbalaïdora celeritat, i nous problemes irrompen en la realitat amb el desplaçament dels anteriors a l’oblit, per molt desgraciats que fossin els seus efectes.

    A Espanya es van intervenir de manera completa 89 residències davant la impossibilitat del seu equip gestor de tirar-les endavant. Els diners públics van rescatar entitats (en la seva majoria) privades. Quan va venir la calma –com si res hagués passat– van tornar a la seva gestió anterior. Sense fiscalització. Sense càstig. Sense sancions.

    Segons la radiografia actualitzada setmanalment (amb dades oficials) per RTVE, en les residències espanyoles han mort més de 34.000 persones per coronavirus. En algunes comunitats ja s’ha canviat la normativa. En unes altres es farà, previsiblement, a curt termini. I hi ha en algunes en les quals tot continua igual. Com si res hagués passat.

    Augment de ràtios

    A Madrid, on aquest drama té aspecte de tragèdia negligent, han mort gairebé 7.000 persones. Mai se sabrà quantes s’haurien salvat de no haver-se signat el protocol –que va revelar Infolibre.es– que va impedir la derivació a l’hospital d’uns certs pacients. En la comunitat presidida per Isabel Díaz Ayuso es van intervenir 14 residències (tres públiques i 11 privades). Totes han tornat ja a la seva gestió anterior i no hi ha hagut sancions.

    El setembre del 2021, el Govern madrileny va aprovar un nou acord marc que eleva en cinc punts les ràtios de personal. Així, la ràtio global es queda en 0,47 (47 professionals per cada 100 pacients) per a metges, infermeres, gericultors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, treballadores socials o psicòlegs; en 0,33 exclusivament per a gericultors; i en 0,12 per a professionals de la neteja i la manutenció.

    Aquest conveni incrementa en un 40% la inversió per a més de 8.800 places en centres de majors i facilita la creació d’unitats de convivència més reduïdes: de 12 a 24 persones. A Balears, on en les residències han mort 407 persones, s’ha passat de 28 a 33 gericultors per cada 100 pacients. La ràtio global ascendeix de 52 a 57 persones per 100 residents. A les illes es van intervenir dues residències (totes dues privades), que no han estat sancionades.

    Algunes comunitats van apostar per intervencions parcials, en les quals l’Administració prenia el control de la gestió sanitària i deixava l’altra en mans dels seus gerents habituals. És el cas de Castella-la Manxa, on es va intervenir sanitàriament una residència privada: la de la Fundació Elder a Tomelloso, que ja ha recuperat el control total. Segons informa el Govern autonòmic, es va obrir un procediment judicial contra aquesta residència, que va quedar sobresegut i arxivat, primer pel Jutjat d’Instrucció de Tomelloso i després per l’Audiència Provincial.

    En els centres de persones grans d’aquesta comunitat han mort 3.268 persones grans. Des de llavors, hi ha hagut diversos canvis normatius destinats a la “modernització, millora i digitalització dels centres”, a més d’un decret que estableix les condicions bàsiques d’aquests. Aquest inclou un augment de l’exigència de personal, que es queda en una ràtio mínima global de 0,47 professionals per persona usuària.

    Cantàbria va ser una de les autonomies en les quals no va ser necessari realitzar intervencions. 370 persones van morir en les seves residències. El 26 de març del 2021 es va aprovar una ordre que limita la mida de les instal·lacions a un màxim de 120 persones, que han d’organitzar-se en mòduls, com a molt, de 30. També es van apujar les ràtios, que, en aquest cas, s’expressen per hores de prestació de serveis per cada 100 usuaris.

    En les residències de Navarra van morir 677 persones, on cinc centres van passar al control foral. De nou, aquestes van ser retornades als seus administradors sense cap punició. A través del decret foral 92/2020, de 2 de desembre, s’estableixen noves ràtios, que van des dels 0,04 dels centres d’inclusió social fins als 0,60 dels llocs en els quals estiguin persones amb discapacitat (gran dependència o dependència severa).

    Altres mesures

    Nou residències (vuit privades i una pública) van ser intervingudes a Aragó durant la pandèmia. No hi ha hagut sancions i totes menys una han tornat ja a la seva gestió anterior. L’excepció és la Residència Villa de Ejea, que s’ha sotmès a un canvi d’ens controlador impulsat pel Govern d’Aragó.

    En les residències aragoneses han mort 1.875 persones. L’Executiu ha emès diverses ordres, l’última del passat 21 d’abril, en les quals es fa referència a aspectes com que els centres han de tenir un pla de contingència, disposar de mitjans de protecció adequats per a prevenir riscos de contagis i la formació del personal

    A més, el 6 de febrer de 2021 es va aprovar per unanimitat en les Corts d’Aragó un dictamen per canviar el model residencial. Les exigències de personal en els centres d’aquesta comunitat s’estableixen per un decret de 1992 i són de 0,25 en les residències d’ancians; 0,30 en les mixtes, i 0,35 en les assistides.

    A Astúries, on van morir 920 persones grans, també es va optar per intervencions sanitàries. Molt nombroses: 240 centres van necessitar ajuda (193 privats i 47 públics). Des de la Conselleria de Drets Socials i Benestar del Principat expliquen que no hi ha hagut cap canvi normatiu, però sí s’han pres mesures com “augmentar els protocols de neteja, la sectorització de les residències, l’increment temporal de les plantilles (augments que en alguns casos s’han convertit en estructurals), s’han instal·lat mesuradors de CO₂, elaborat plans de contingència i creat la figura del responsable assistencial”.

    A Extremadura van morir 720 persones i es van intervenir vuit residències. El Servei Extremeny de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència (Sepad) està treballant en una nova normativa d’autorització i acreditació, tendent a una variació en el sistema de cures de llarga durada, “en el qual s’establiran places per als nous centres depenent de la zona geogràfica on se situïn, el treball en unitats de convivència i les noves ràtios mínimes”, asseguren des de l’Executiu.

    Cap residència es va intervenir a Euskadi. En els seus centres de persones grans han mort 1.540 persones. Tampoc hi ha hagut, de moment, canvis normatius de cap mena. Fonts del Govern basc expliquen que el programa de cogobernança i participació ciutadana Agenda Nagusi va dedicar la seva edició 2021 al model residencial que es demanda a Euskadi. “Es van valorar diferents aspectes relacionats amb el model residencial, com les ràtios, la participació de les persones usuàries i de les famílies, el nombre de places, els aprenentatges derivats de la pandèmia o les subjeccions”, anoten. Amb les conclusions d’aquest procés participatiu i els aprenentatges derivats de la pandèmia, destaquen, “s’està revisant en l’actualitat el decret del juliol del 2019 per  adaptar-ho en la mesura que sigui possible a les demandes i necessitats identificades”.

    No va haver-hi necessitat de prendre el control de cap centre residencial a Canàries –172 morts–. Com les dues anteriors, a Canàries també estan “treballant en això”. En concret, van informar aquest mitjà que s’està desenvolupant el programa Canàries et Cuida, amb fons europeus, destinat a fer “un gir total” del model de residències. “S’encamina cap a una gestió diferent, amb centres més petits i localitzats en proximitat per a la ciutadania. Aquest projecte està encara en els seus primers passos i compta amb una partida de 72 milions d’euros per a infraestructures sociosanitàries. Encara que el principal èmfasi es vol emmarcar en teleassistència, plans d’habitatge col·laboratives i intergeneracionals…”.

    En els centres residencials de La Rioja van morir 347 persones. Cap va ser intervingut durant els pitjors moments de la pandèmia. Estan avançant, detallen fonts de l’Executiu, cap a un nou model d’atenció residencial; i al febrer del 2022 “es va signar un nou Acord marc del Servei d’atenció residencial per a persones majors dependents a Logronyo i Rioja Centre, Rioja Alta i Rioja Baixa, que suposa un increment de 300 places públiques residencials al llarg d’aquest any 2022 i del pròxim 2023, i que incrementa els preus respecte a l’anterior Acord marc”.

    Sense canvis de cap mena

    A Andalusia, Castella i Lleó, Catalunya, Galícia i Múrcia tot segueix igual. Catalunya és el territori amb més residències intervingudes pel coronavirus, 29, i el segon –després de Madrid– on més persones han mort, 6.129. A diferència de la resta, des de la Generalitat confirmen que en algunes es van veure obligats a canviar l’entitat gestora definitivament i que sí que va haver-hi sancions, sobretot econòmiques, “encara que va haver-hi casos en els quals es van imposar penes de tancament o de suspensió del servei”. No hi ha canvis en la normativa. Ni s’esperen.

    Tampoc a Galícia, on han mort 951 persones i es van intervenir 13 residències. No hi ha hagut càstig, totes han tornat a la seva gestió anterior i no hi ha variacions legislatives en l’horitzó. De sis residències va prendre el control durant la pandèmia el Govern de Castella i Lleó. Una d’elles, subratllen des de l’Executiu autonòmic, no va tornar a obrir. Les altres van retornar als seus gerents previs i no se’ls va imposar cap càstig. Aquí va haver-hi 4.409 morts.

    Quant a la normativa, des de la Conselleria de Família i Igualtat d’Oportunitats afirmen que s’elaborarà una futura Llei reguladora del Model Atenció Residencial per a cures de llarga durada. Incorporarà, segons expliquen, “la metodologia centrada en l’atenció que reben les persones grans en les residències de la comunitat, tant públiques com privades, que suposa una cura individualitzada, incloent-hi l’acompanyament emocional i convertint als centres en llars, organitzats en unitats de convivència”.

    Aquest model, agreguen les mateixes fonts, “també aposta per la innovació a través de la incorporació de les noves tecnologies, que possibilitin exercitar les capacitats cognitives i corporals i evitar l’estancament psicològic i físic”.

    Els tres centres intervinguts a Andalusia (dos públics i un privat) han tornat a la seva gestió habitual, no hi ha hagut sanció ni canvi normatiu. En aquesta comunitat, 3.162 persones han perdut la vida en les residències. I a Múrcia, on van ser intervingudes sanitàriament sis residències i han mort 413 persones, assenyalen que actualment s’estan tramitant dos procediments sancionadors respecte al funcionament d’una d’elles, “però no per motius relacionats directament amb un brot de coronavirus”.

    Respecte a la normativa vigent, no hi ha hagut canvis, encara que des del Govern s’autoexculpen i miren a Madrid. A l’abril de 2021, ressalten, es va iniciar per part d’aquesta comunitat la revisió del decret de mínims, i es va paralitzar davant l’anunci del Govern central de dissenyar un model comú per a totes les residències del territori nacional. “Una vegada s’ha constatat que el model dissenyat per Madrid no és viable, ni econòmicament ni tampoc s’adapta a la realitat territorial de la Regió de Múrcia, es reactiva la revisió del decret de mínims. Per tant, serà la nostra pròpia normativa la que reguli el model assistencial a la regió”, indiquen.

    La comunitat, emfatitzen, avança en el Pla de coordinació sociosanitària per a actuacions en residències i centres de persones amb discapacitat: “Un dels punts important serà el seguiment de la implantació dels protocols, mesures a aplicar, ràtios d’atenció, etcètera”.

    Després de diverses setmanes esperant, La Marea no ha rebut contestació a la seva petició d’informació del Govern de la Comunitat Valenciana, amb 2.152 morts. Segons la informació atorgada al juny de 2020, en aquell moment no s’havia intervingut cap centre.

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • Covid-19 persistent i salut mental: estigmes i com superar-nos emocionalment com a espècie

    Un estigma és “causa de mala fama, una marca o un senyal”. Els animals no entenen d’això, semblaria, però les persones i les nostres normes culturals sí. Per què els éssers humans, sent més intel·ligents que els animals, en fem d’estigmes? Per què els necessitem? Per què ens agrada etiquetar les persones segons les seves malalties?

    Fa uns dies, amb els companys i companyes d’un dels grups del que soc part, de covid-19 persistent, fèiem l’exercici de pensar com seria la nostra vida, si la covid-19 persistent, aquesta malaltia nova, definida per l’OMS, l’octubre del 2021 “és la condició que passa en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada per SARS-CoV-2, generalment 3 mesos després de l’inici, amb símptomes que duren almenys 2 mesos i no es poden explicar amb un diagnòstic alternatiu” Com seria la nostra vida, si aquesta malaltia tingués una via de contagi com la SIDA? Us recordeu de la SIDA?

    Moltes persones tenen el virus de la SIDA, o moltes persones són 0 positives, ja quasi ningú en parla. Gràcies a la investigació científica, i per sort, ara tenen un tractament que els hi dona bastanta qualitat de vida, al nostre país, i tenen una esperança de vida millor que en dècades anteriors. Però en el seu moment, als vuitanta i noranta, va haver-hi molt, molt d’estigma amb les persones que s’havien contagiat del virus de la SIDA. La transmissió de la malaltia per via sexual o compartir xeringues (persones que eren addictes a l’heroïna i compartien xeringues). En realitat, la transmissió era i és per via sanguínia, i per relacions sexuals. Explico tot això, per les persones més joves, potser no ho recorden o no ho saben, però va ser dur per a la gent que va patir i pateix la SIDA, i per les seves famílies. Aprofito per recordar que el dia primer de desembre és el dia mundial de la SIDA.

    Acció d’afectats de Covid-19 persistent

    L’estigma era un pes insuportable que s’havia de gestionar. Imagineu les persones malaltes, no només una malaltia que et deixa en la misèria físicament i mentalment, que et canviava la vida, i a més guardar-ho en secret per la por al què diran? O com em miraran? Què pensaran de mi? Allò era i és la SIDA. A sobre de malalts i malaltes amb un desànim al cor profund, en general, perquè altres, la societat humana, havia generat un sentit de culpabilitat, eren assenyalats amb el dit.

    La malaltia de la covid-19 persistent, xerràvem amb els companys i companyes “persis”, com jo dic carinyosament, als qui tenim covid-19 persistent, ves per on, no té aquest estigma. No ens hem contagiat per relacions sexuals, ni per compartir xeringues. Però podria haver passat, si el virus hagués estat diferent… Però el nostre es comporta d’altres formes, sembla, encara no se sap gaire, que ens ha fet, a uns quants a l’organisme. Als altres, rai! Quina sort!

    En el fons, a nosaltres no ens importava això de la forma del contagi, dèiem en aquell xat, perquè el que ens importa és que estem malalts i malaltes i necessitem i volem curar-nos i estar millor. Al final, al xat, sentíem un alleujament, perquè sempre pot ser pitjor. Sentíem que el “pes” de l’estigma, que generava i genera la SIDA, ara per sort molt menys, no el tenim els “persis”.

    Així que l’exercici d’imaginació que fèiem, ens va servir per estar més tranquils. Sempre pot ser pitjor, hi ha situacions de malalties que són pitjors. En aquest exemple, en realitat, parlàvem de la mirada dels altres sobre la nostra malaltia i sobre nosaltres. La mirada dels altres, sí. Com afecta la mirada dels altres a la percepció social d’una malaltia.

    Tota aquesta reflexió, perquè a Catalunya qui més estudia el funcionament en humans de la malaltia de la covid-19 persistent és l’Hospital de Badalona Germans Tries i Pujol, més conegut com Can Ruti. La unitat que investiga la covid-19 persistent és el “Servei de malalties infeccioses de l’Hospital Germans Tries i Pujol”, la mateixa unitat o el mateix departament que estudia i investiga el virus de la SIDA.

    No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria

    La unitat Covid-19 persistent atén persones malaltes, on la llista d’espera és de més d’un any, i on es fan estudis experimentals i es proven tractaments per la cura. Participació de companys i companyes malaltes per trobar com millorar la nostra salut, de forma experimental i desinteressada. Encara no se sap ben bé com funciona o ha funcionat el virus als cossos de les persones que tenim la malaltia, moltes investigacions en marxa a Europa, i poquetes a casa nostra. No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria.

    Així, la nostra, la covid-19 persistent, és una malaltia que té comptabilitzats a les persones més de 200 símptomes (la majoria, en entre 3 i 8 o 10 símptomes per persona), que no se sap com funciona ni per què, i que no se sap si es curarà o no, ni quins medicaments alleugen els símptomes. És una malaltia que la patim moltes més dones que homes, hi ha xifres arreu d’Europa al respecte i els percentatges oscil·len, però sempre majoria dones. Hi ha companyes que estan millor, que estem millor, una evolució positiva amb el pas dels anys i mesos, aquesta és la nostra esperança. No ho sap ningú, ni metgesses, ni científiques, ni malaltes, cap persona sap com curar-la… Tot i això, el que sabem que no sabem és molt, dona molts punts per emmalaltir també de salut mental.

    Tantes incerteses i canvis a la vida que provoca la covid-19 persistent poden generar ansietat, depressió i altres pors, incertesa laboral i professional, incertesa familiar, i tot això pot donar encara menys qualitat de vida a les persones que la patim.

    En general, i diria al 99% poso la mà al foc, ningú elegeix estar malalt. Sigui quina sigui la malaltia o la via de contagi; perdre la salut temporalment o de forma crònica és molt difícil de pair, desagradable. S’han d’equilibrar les pors, aquelles pors que protegeixen i aquelles pors que paralitzen. “Recalculando” que diria el meu tom tom.

    Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú. De la covid-19 persistent no se sap si les persones que la tenim patim de problemes de salut mental, perquè hi ha inflamació cel·lular i el cervell pateix, perquè és un tema de substàncies al cervell que varien i es desequilibren, o perquè és emocional. Potser tot plegat,  o una combinació.

    Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú

    El cervell és un òrgan molt complex, i que dirigeix tot del nostre cos, dirigeix a tota la humanitat diria jo. L’hem de cuidar, cadascú el seu, i entre tots i totes hem de cuidar els cervells de les altres persones del nostre voltant. Sí, totalment sí. I els sistemes de salut públics de qualitat també ens l’han de cuidar, però nosaltres també i molt.

    Perquè al cor, sabem que funciona això o allò. I per al cervell? Què li podem donar per tal que funcioni millor? La veritat que hi ha ingredients que són molt bons per a la salut mental i que no fallen, alguns d’ells: estimar de forma fraterna les persones, somriure a les persones de la nostra comunitat (als familiars i amics se suposa que ja ho fem), tenir un ritme i forma de vida que alleugeri la càrrega emocional dels altres ( en termes de gènere, sí, també sí); descansar bé i el necessari, llegir i escriure a mà, tenir vida social sana i fomentar-la, fer esport adaptat a l’edat i situació, i desenes de coses, i sobretot si hom no està bé demanar ajuda professional perquè ens la cuidin la salut mental, i perquè nosaltres també aprenem a millorar-la i a cuidar-la.

    Necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública

    Nosaltres, els malalts de covid-19 persistent, tenim els nostres grupets d’ajuda mútua i suport emocional al mòbil, per escoltar-nos, per cuidar-nos perquè els símptomes són ben estranys, i de vegades entre nosaltres ens els sabem! Però també necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública, en els casos que així es doni. I l’estem reclamant perquè és un dret, però també necessitem escolta activa dels altres i suport. La majoria ens l’esteu donant. Moltes gràcies.

    Tanmateix, els que no teniu covid-19 persistent, si teniu un problema de salut mental, estigueu sans o tingueu alguna altra malaltia, i heu llegit fins aquí, demana suport al teu voltant, i també pensa si et cal una persona professional i fes el pas. Pots trobar acompanyament, des de la teva predisposició i tenir tractament i anar cap a una millor salut mental. Cuidem-nos sí, i mil vegades sí.

  • Té sentit una quarta dosi contra la Covid-19 per a tota la població general?

    Fins ara, només s’ha administrat aquesta dosi “addicional” en persones de molt alt risc (immunodeprimits). Però si la Comissió de Salut Pública aprova definitivament la mesura, començaran pels més grans i els interns de les residències per anar baixant per trams d’edat.

    De moment, ni la Ponència de Vacunes ni l’Agència Europea de Medicaments (EMA) avalen l’administració de la quarta dosi a tota la població general. Què diu la immunologia sobre aquesta dosi de reforç?

    Hi ha subvariants que escapen als anticossos

    Tot i que ja existien indicis, l’aparició de la variant òmicron va posar de manifest que les vacunes basades en la variant de SARS-CoV-2 original (Wuhan) generen anticossos que no neutralitzen de manera eficaç aquestes noves variants del virus.

    De fet, sembla que les subvariants d’òmicron BA.2.12.1, BA.4 i BA.5 escapen als anticossos neutralitzants induïts tant per la vacunació com per la infecció. Això implica que hi ha una pressió selectiva que afavoreix que s’expandeixin justament les subvariants que escapen als anticossos. Potser és el motiu que hi continuï havent transmissió del virus en poblacions amb altes taxes de vacunació o d’infecció.

    A més, sabem que la quantitat d’anticossos neutralitzants disminueix amb el temps. Als 6 mesos de la pauta completa de vacunació, només queda al voltant d’una cinquena part.

    En la gent gran aquesta baixada és més ràpida, i és possible que una nova dosi de vacuna, sobretot si s’actualitza per fer front a les noves subvariants, activeu les cèl·lules B de memòria generades inicialment per la vacuna o la infecció. En activar-se es diferenciarien en cèl·lules plasmàtiques capaces de produir novament grans quantitats d’anticossos neutralitzants.

    Estudis sobre l’eficàcia de les dosis de reforç

    S’ha suggerit que administrar dosis de record o addicionals en excés, i amb la variant original del virus, pot generar efectes perjudicials. Entre ells una “empremta”, és a dir, que la resposta d’anticossos dominant se centri en regions de la proteïna S que només eren presents a la variant ancestral, però no a les noves variants. Si fos així, aquestes dosis addicionals impedirien la formació d’anticossos neutralitzants davant de les noves variants.

    Tot i això, un estudi sobre l’efecte de la quarta dosi a Israel indica que aquesta dosi augmenta la quantitat d’anticossos neutralitzants. Ara bé, aquest augment té un efecte molt moderat a evitar el contagi (30% de protecció addicional).

    Un altre estudi recent indica que la dosi addicional millora la protecció contra malaltia greu en persones més grans de 60 anys per un factor d’aproximadament 3 en comparació amb la gent que només va rebre tres dosis de la vacuna.

    Alternativament, i atès que les persones més grans de 80 anys poden tenir un sistema immunitari envellit, l’administració d’una quarta o cinquena dosi pot no ser eficaç quant a la generació de la resposta humoral (anticossos).

    Per a aquestes persones, hi ha l’alternativa de fer-los una immunització passiva, és a dir, administrar-los els anticossos que ells no poden produir. Evusheld és una combinació d’anticossos monoclonals autoritzada per la Comissió Europea per tractar persones amb alt grau d’immunosupressió, però el seu ús es podria estendre a la població de gent gran més vulnerable.

    Gravetat atenuada gràcies a la vacunació

    En qualsevol cas, la bona notícia és que, per a una gran part de la població general, mesos després de la vacunació i de la tercera dosi de record, continua existint una protecció molt alta davant de la malaltia greu i la mort per Covid-19 .

    Recordem que el nostre sistema immunitari compta essencialment amb dues maneres de combatre de manera específica un patogen: generar anticossos que el neutralitzin i evitin la infecció (resposta humoral), i/o generar limfòcits T que reconeguin i eliminin cèl·lules ja infectades (resposta cel·lular).

    Doncs bé, la resposta de memòria cel·lular generada per les vacunes, tot i ser incapaç de prevenir la infecció pel SARS-CoV-2, és suficient per evitar que emmalaltim greument. Sobretot perquè no es veu tan afectada per les mutacions que es van acumulant al virus.

    Del que s’ha dit fins ara es dedueix que, de moment, probablement no té sentit aplicar una quarta dosi a la població general. Sobretot emprant la vacuna basada en la variant de virus original (Wuhan).

    I què passa amb les altres vacunes? Encara necessitem més informació sobre l’eficàcia de les vacunes adaptades a les noves variants i subvariants, encara que els resultats preliminars semblen prometedors.

    La versió original d’aquest article va ser publicada per l’Oficina de Transferència de Resultats de Recerca (OTRI) de la Universitat Complutense de Madrid (UCM).

    Salvador Iborra Martín és docent i Investigadoren Immunologia i infecció de la Universitat Complutense de Madrid. 

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • L’auge de casos de Covid-19 posa en alerta l’atenció primària

    Els contagis de Covid-19 a Catalunya i a la resta d’Espanya es troben en augment a causa de l’avanç de la subvariant de l’òmicron, la BA.5, que és més contagiosa i ja representa entre un 80% i un 90% dels contagis. La secretària de Salut Pública, la Dra. Carmen Cabezas, ha destacat en una roda de premsa del Departament de Salut que la taxa de Covid-19 actual és de 404 per cada 100.000 habitants, i ha demanat prudència, sobretot a les persones majors de 60 anys i a les que es troben en una situació vulnerable.

    Cabezas també ha recordat que «la possibilitat reinfectar-se és més alta si has patit la malaltia que si t’has posat la dosi de record, de manera que és important fer-ho». A hores d’ara, el percentatge de reinfeccions en persones joves se situa quasi en un 25%, mentre que en els majors de 50 és d’aproximadament el 10%.

    Per altra banda, la secretària de Salut Pública ha celebrat que les xifres dels pacients ingressats a l’UCI per Covid estigui en «mínims històrics». Malgrat això, la taxa d’ingressos per Covid-19 en crítics mostra una lleugera tendència a l’ascens -actualment se situa en els 46-, mentre que la mortalitat continua en descens. La taxa d’ingressats en llits convencionals també continua en ascens, arribant fins als 1.762, tot i que la Covid no és la causa de l’ingrés en la majoria de casos.

    Tal com ha detallat Clara Prats, investigadora del Computational Biology and Complex Systems (BIOCOMSC), les prediccions actuals ens situen en un escenari on s’arribarà al pic de contagis entre la segona i la tercera del juliol, a falta de concretar-ho durant la setmana que ve, amb les dades ja seqüenciades un cop passat el pont de Sant Joan.

    Pel que fa a les visites a l’atenció primària, Cabezas ha destacat que el passat dilluns es van realitzar 18.000 visites per Covid-19. En aquest sentit, ha recomanat a les persones no vulnerables o menors de 60 anys i que no mostrin quadre clínic greu no visitar-se al CAP, quedar-se a casa i fer un tractament simptomàtic. La professora Clara Prats ha detallat que si no seguim aquesta recomanació, els pròxims dies la xifra de visites diàries es duplicarà, arribant a les 25.000 o 30.000 visites diàries quan s’arribi al pic de contagis.

  • Després de la mascareta: les restriccions que queden a les escoles

    Un ràpid sondeig entre direccions de centres educatius permet constatar la varietat de criteris que hi ha en relació amb les restriccions que encara cal o no aplicar per minimitzar el risc de contagi de Covid-19. El 23 de febrer es van deixar de fer proves diagnòstiques als contactes estrets i la no assistència als centres en cas de símptomes va passar a ser una recomanació; a la vegada es va tancar la web traçacovid i els centres es van poder despreocupar d’introduir les dades diàries per a la traçabilitat dels contagis. I el 19 d’abril va caure l’obligació de portar la mascareta a les aules, segurament la restricció que més ha condicionat els dos últims cursos escolars. Era la tornada a la normalitat… però no del tot.

    “Estem pendents que el Departament de Salut ens acabi de confirmar com queda tot, però sembla que anirem cap a la desregulació gairebé total”, expliquen fonts del Departament d’Educació, que confirmen que el protocol que es va aprovar just abans de l’inici del curs 2021/22 s’ha modificat en diversos punts, però no s’ha retirat. “S’ha tret la mascareta, però la resta continua igual”, assegura a aquest diari Josep Maria Garcia, inspector de les comarques gironines i president de l’AIEC, l’associació d’inspectors d’educació. Segons diu, no és tasca seva controlar que les mesures s’estiguin aplicant fil per randa, però si un equip directiu pregunta aquesta és la resposta que cal donar. “Des del primer moment hem seguit el criteri que en els temes de salut no hi entrem, segur que hi ha i hi ha hagut incongruències, però no és el nostre àmbit i entenem que cal mantenir la prudència”, afegeix.

    Tenen sentit els grups bombolla?

    “És una mica il·lògic que encara mantinguem els grups bombolla si no s’està fent la traçabilitat dels contagis”, indica David Martin, director de l’Escola Eduard Marquina, el qual lamenta que aquesta circumstància els ha impedit recuperar, en aquest tercer trimestre, els apadrinaments lectors que es feien abans de la pandèmia, i amb els quals alumnes de 6è, 5è i 4t ajuden a aprendre a llegir als alumnes d’Infantil 3, 4 i 5.

    El mateix opinen Anna Pérez, directora de l’Escola Jacint Verdaguer, i Alfons Espinosa, director de l’Escola Drassanes, totes dues també de Barcelona. “Els infants han de recuperar aquesta capacitat de relacionar-se amb infants d’altres grups i edats”, sosté Espinosa. «Llei a la mà, hem de continuar amb grups bombolla, però la realitat és que no haurien de ser necessaris, perquè els nens i nenes es poden barrejar al pati i la mascareta ja no fa falta». En els últims dies, altres professionals han expressat la incongruència de mantenir els grups bombolla tenint en compte aquesta mateixa circumstància, i el fet que a la societat no hi ha cap limitació de trobades des de fa mesos.

    Per l’Affac, la principal federació de famílies, és “injustificable” tant que es mantinguin els grups estables com el fet que es limiti l’entrada de les famílies. “Entenem que s’haurien d’aixecar totes les restriccions com s’ha fet en els altres àmbits –afirma la seva directora, Lidon Gasull–. És més, creiem que el primer lloc on s’haguessin hagut d’aixecar les restriccions Covid quan la situació sanitària ho permetia era en l’àmbit educatiu. Contràriament a això el que veiem és que és un dels pocs àmbits on es mantenen restriccions”.

    Té sentit el ‘veto’ a les famílies?

    Per Alfons Espinosa, la prioritat hauria de ser l’aixecament de tota restricció a l’entrada de famílies: “En entorns complexos com el nostre –explica–, el contacte diari i a l’aula amb les famílies és la manera de compartir el projecte, crear vincles i generar confiança, i això ho hem trobat a faltar perquè durant aquests dos cursos hi ha hagut malentesos que s’haurien resolt d’una manera molt natural”. En canvi, Jordi Sunyol, director del centre d’educació especial Joan XXIII d’Olot, assegura que “nosaltres no posem cap restricció”.

    De fet, el Pla d’Actuació per al Curs 2021-22 per a centres educatius en el marc de la pandèmia no diu pràcticament res sobre les famílies. Bàsicament, autoritza que participin en el període d’adaptació d’infants d’I3, cosa que no havia pogut ser l’any anterior (i per això es va obrir també a les d’infants a I4). Sobre la resta, res, per la qual cosa calia entendre que seguien vetades en els interiors, encara que en alguns centres ja fa temps que hi entren amb normalitat. És el que passa a l’Escola Gandesa, segons explica la seva directora, Mar Isern: “De restriccions ja en queden ben poques, l’únic que mantenim són els grups bombolla a l’interior per no tornar a refer horaris. Queden set setmanes de curs i així acabarem, i esperem que el curs vinent ja recuperem la plena normalitat”. O a l’Institut Maria Espinalt de Barcelona.

    Des del col·lectiu Tornem a les escoles tenen constància de molts centres que encara fan les reunions entre tutors i famílies online, i fins i tot els ha arribat un cas de jocs florals per zoom encara avui, quan la major part de centres estan preparant la festa de fi de curs, en la qual haurien de poder participar les famílies com ja va passar l’any passat, ja que es fan a l’exterior.

    Ernest Cauhé, periodista i membre d’aquest col·lectiu, considera que la cronificació dels grups bombolla és un perill real, a la vegada que recorda que la barreja de grups és “part essencial del projecte de moltes escoles”. “Sospitem que cada centre fa el protocol a la seva mida i comoditat –afegeix Cauhé–, mentre la societat està totalment normalitzada, i els Departaments de Salut i Educació no donen cap directriu al respecte. Per nosaltres és una nova desconsideració cap als infants. Les restriccions Covid han de deixar de ser excusa per no normalitzar del tot la vida a les escoles després de més de dos anys duríssims de pandèmia”.

    Tenen sentit les entrades esglaonades?

    Les entrades i sortides esglaonades seria la tercera gran mesura restrictiva encara vigent, que cada centre ha aplicat a la seva manera, ja que aquest curs el protocol deia que s’havien de fer, però donava llibertat als centres per decidir els intervals de temps. David Martin explica que al Marquina encara les fan, però que en cinc minuts ho tenen ventilat. Al Jacint Verdaguer també es fan igual com van iniciar el curs, però van per feina. El problema són els centres on la cosa es demora, sobretot per les famílies que tenen dos o tres fills, i que s’han d’esperar cada dia força temps fins que entrin o surtin tots.

    Horaris d’entrada en un centre educatiu | Foto: VS

    També apel·la a la inèrcia de final de curs Xavi Ros, director de l’Institut Matadepera, quan explica que “mantenim aquelles mesures que vénen determinades per l’estructura organitzativa inicial del curs i, com a tals, són més complicades de canviar. O sigui, encara fem les optatives d’ESO i matèries de modalitat amb pocs canvis de grup classe (encara que de manera prou flexible) i mantenim entrades per portes diferents”.

    Les indicacions sobre distància de seguretat, els circuits interns, el rentat de mans amb solució hidroalcohòlica cada dos per tres, potser fins i tot algun centre encara pren la temperatura cada dia (si bé aquesta mesura ja es va eliminar en el protocol d’inici de curs)… I per descomptat, les mascaretes no han desaparegut del tot, perquè hi ha alumnes i docents que les mantenen voluntàriament, «i això s’ha de respectar», apunta Evaristo González, director de l’Institut Torre de Palau de Terrassa, un centre en el qual se segueix demanant el seu ús en actes col·lectius al pati i en el transport en autocar quan es fa una excursió. En aquest institut també es mantenen els grups estables, però pel que fa a la resta de restriccions, diu González, “s’aplica el sentit comú”.