A Catalunya, per determinar la situació de l’epidèmia de SARS2 (anomenada Covid-19) s’utilitza l’anomenat índex de risc de brot, definit pels seus creadors de la Universitat Politècnica de Catalunya com a índex de creixement potencial (EPG). Aquest índex s’obté de multiplicar la incidència acumulada (casos diagnosticats x 100.000 habitants) dels darrers catorze dies per la velocitat de propagació dels contagis (s’utilitza la mitjana dels darrers set dies).
Un dels problemes en l’actual epidèmia és el maneig de dades recents. Com que la confirmació del diagnòstic de contagi no és immediata, les dades no són estadísticament consistents fins passats uns tres dies. Per això, en el càlcul de la incidència acumulada no es tenen en compte les dades dels tres dies immediatament anteriors. En una situació d’emergència com l’actual, és molt important saber que ha passat els darrers tres dies. Això permetria actuar adequadament i amb la màxima celeritat en aquells llocs del territori on es detecten increments de contagi.
La pregunta que ens podem fer és si hi ha possibilitats d’incloure les dades d’aquests tres dies anteriors en els càlculs. La resposta hauria de ser positiva si es compleixen dues condicions. La primera és que la recollida de dades estigui optimitzada, és a dir, se centralitzin diàriament. La segona és que les dades crues dels tres dies immediatament anteriors puguin ser utilitzades en el càlcul de la incidència acumulada. Als experts en models matemàtics no els hauria de suposar un repte massa complicat fer una modelització. De fet, utilitzen models per predir com incrementaran els contagis en les setmanes següents o quan arribarà al col·lapse de les UCI, situacions molt difícils de preveure perquè hi influeixen diferents factors desconeguts, entre d’altres el comportament humà. Per tant, utilitzant dades retrospectives, poden establir un model de correcció de les dades crues dels tres dies anteriors per la seva utilització immediata.
Per una altra banda, és de destacar que a la major part de les Comunitats Autònomes i de països europeus s’utilitza com a índex de risc la incidència acumulada dels darrers set o catorze dies. Que a Catalunya utilitzem un índex diferent, dificulta la comparació amb altres territoris. Sabent que països com Alemanya, on la contenció de l’epidèmia ha estat més exitosa que a casa nostra, utilitzen la incidència acumulada els darrers set dies per establir mesures restrictives, seria bo que les autoritats ens expliquessin quin avantatge presenta utilitzar «l’índex de risc de brot» en enfront de la incidència acumulada, i quina és la validació científica d’aquest índex.
Finalment, comentar que la transparència en la presentació de les dades a la població i les raons utilitzades en la presa de decisions són obligacions dels governs. La utilització de dades comparables, a més, evita comentaris inversemblants com el de la Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Alba Vergés, que el dia dos de novembre va afirmar que no es plantejava el confinament domiciliari tal com havia demanat Astúries doncs «no estem a la posició d’Astúries». És cert que el dos de novembre la incidència acumulada dels darrers catorze dies a Catalunya era de 733 i a Astúries de 418, és a dir molt pitjor a Catalunya. Tot i això, els percentatges de llits UCI ocupats per malalts de Covid-19 era en ambdues comunitats molt similars, 17 i 18% respectivament.
Un equip de l’Hospital Vall d’Hebron ha descrit que la presència de cefalea en pacients amb Covid-19 s’associaria a una millor evolució de la malaltia. A l’estudi han participat els Serveis de Neurologia i d’Immunologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i els grups de recerca en Cefalea i Dolor Neurològic i en Immunologia Diagnòstica del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR).
La cefalea, juntament amb l’anòsmia (pèrdua de l’olfacte) i l’agèusia (pèrdua del gust), són símptomes neurològics freqüents que s’han associat a la Covid-19. Davant el desconeixement de la seva capacitat de predicció del curs de la malaltia, els investigadors de Vall d’Hebron van decidir definir i descriure les característiques de la cefalea i buscar una associació entre la seva aparició i el pronòstic de la Covid-19. Els resultats han estat publicats a la revista Cephalalgia.
L’estudi va analitzar els símptomes i l’evolució de 130 pacients amb Covid-19 que van arribar a urgències de Vall d’Hebron durant tres setmanes entre el març i l’abril de 2020. Tots ells van ser atesos per un neuròleg a causa de la necessitat de reorganització dels professionals per adaptar-se a l’alt número de pacients durant la crisi de la Covid-19. D’aquests pacients, un 74,6% presentaven mal de cap, tot i que només un 19,6% tenien història clínica de migranyes episòdiques prèvies a la malaltia. En la majoria, la cefalea era lleu o moderada, però en una quarta part dels pacients, sobretot dones i persones joves, era més semblant a una migranya.
Respecte la seva evolució, els pacients que presentaven cefalea quan arribaven a Urgències tenien una durada clínica de la Covid-19 aproximadament una setmana més curta: uns 24 dies en total en els casos amb mal de cap, mentre que, en els casos sense cefalea, la durada mitjana de la malaltia era d’uns 31 dies. “Sembla clar que la presència de cefalea és un factor de bon pronòstic de la Covid-19 i podria servir per predir la seva evolució”, destaca la Dra. Patricia Pozo Rosich, cap del grup de Cefalea i Dolor Neurològic del VHIR i especialista del Servei de Neurologia. Els investigadors van trobar també una associació entre la cefalea i l’anòsmia i l’agèusia, ja que la pèrdua d’aquests sentits era molt més comuna en persones amb mal de cap.
L’estudi presenta algunes limitacions, ja que es tracta d’una sèrie hospitalària que no inclou casos molt greus de la malaltia, que no es podien entrevistar, ni molt lleus, ja que no anaven a l’hospital. Tot i això, la Dra. Pozo Rosich destaca que “és important canviar el concepte de que la cefalea sigui un símptoma poc rellevant en pacients amb Covid-19″. «És necessari estudiar en profunditat la seva associació per tal d’entendre l’evolució de la malaltia i millorar-ne el tractament”, afegeix.
La cefalea persisteix en un 40% dels pacients
Sis setmanes després des de l’arribada a Urgències, es va fer seguiment de l’evolució de 100 dels pacients que havien participat en la primera fase de l’estudi. Entre aquests es trobaven 74 persones que presentaven cefalea en el moment de l’admissió a l’hospital. En el moment del seguiment, 28 d’aquests (un 37,8%) encara tenien cefalea amb poca resposta al tractament i sovint essent l’únic símptoma que quedava de la Covid-19.
Aquests resultats demostren que el mal de cap pot persistir després de que la Covid-19 es resolgui, fins i tot en persones sense història prèvia de migranyes ni cefalees recurrents.
Possibles hipòtesis
Amb l’objectiu d’entendre l’associació entre la Covid-19 i la cefalea, els investigadors de l’estudi proposen algunes hipòtesis sobre com la infecció per SARS-CoV-2 podria produir el mal de cap. Una de les hipòtesis explica que el virus podria imitar l’aparició de la migranya, en la qual es genera una forta inflamació del sistema trigeminovascular, que provoca el dolor. “Aquesta inflamació local propera a les fosses nasals serviria com a sistema inicial de defensa contra el virus, que en les persones amb cefalea seria més fort”, explica la Dra. Pozo Rosich. “Si els pacients tenen una major resposta local, s’evitarà que el virus produeixi una inflamació sistèmica greu amb alliberament d’una tempesta de citocines”.
En aquest sentit, es van estudiar els nivells d’IL-6, una molècula que, si apareix de forma sistèmica, està molt implicada en la tempesta de citocines que en moltes ocasions provoca la mort dels pacients amb Covid-19. En el cas dels pacients amb cefalea, es va observar que els nivells d’IL-6 eren més baixos i que, a més, es mantenien estables al llarg de la malaltia. “Aquest fet apunta a que, en els pacients amb cefalea, l’IL-6 s’allibera en la neuroinflamació local i fa que aquestes persones no desenvolupin tanta inflamació sistèmica i, per tant, tinguin una millor evolució de la malaltia”, afegeix la Dra. Pozo Rosich.
Els Departaments de Salut i Treball, Afers Socials i Famílies han acordat intervenir dues residències a Bellver de Cerdanya i Verdú. Per tal d’estabilitzar la situació al centre residencial Miniresidència Geriàtrica de Bellver de Cerdanya, el Departament de Salut n’ha assignat provisionalment la direcció i la gestió a la Fundació Hospital de Puigcerdà. Les dotacions de personal que siguin necessàries al centre residencial les aportarà la nova gestora i el personal actual del centre en quedarà sota la seva direcció. La mesura s’ha pres per la situació excepcional d’impossibilitat del centre de complir els protocols establerts. Ara mateix, el centre registra 11 casos positius entre els residents, de 29 persones que són, i també hi ha 5 treballadors afectats.
Pel que fa al centre residencial Llar Mare Marcelina de Verdú, s’ha assignat provisionalment la direcció i la gestió, fins ara a mans de las Hermanitas de los Pobres de San Pedro Claver, a l’Associació per al Benestar i el Desenvolupament. La residència registra 23 residents positius i 3 professionals.
En aquesta segona onada i davant també la campanya de la grip, el delegat de CCOO en Geriatria a Catalunya, Josep Maria Martínez, ens indica que hi ha molta feina encara per fer: el personal no ha descansat i, a més a més, hi ha residències que no compleixen els protocols. Algunes per impossibilitats per la seva mida però d’altres per incompetència de les seves direccions. «El sector és una olla a pressió i la covid el què ha fet és destapar-la, ha petat», apunta. Tot i tenir la pressió mediàtica al damunt i haver vist el cúmul de reunions que es realitzin, Martínez no enten com tot i la promesa de canvis aquests no arriben. «El debat ha pujat al Parlament de Catalunya i s’han fet mocions que parlen d’un salari de 1200 euros, que hi hagi infermeres de nit en les residències de més de 60 usuaris… Són mocions que s’han aprovat però no s’hi fa res».
Fora dels despatxos públics, les patronals diuen que falta finançament i que la Generalitat fa dos o tres mesos que no paga aquelles habitacions que, per protocols, han de mantenir-se buides per si cal realitzar aïllaments. Martínez preveu que moltes residències petites hauran de tancar si segueixen mesos sense cobrar i, afegeix, que abans de tancar es produiran molts acomiadaments. «Si hi ha persones amb un any de contracte indefinit, els hi surt més a compte fer-los fora i, per altra banda, no renovar els temporals. D’aquesta manera es faria front a les places buides que no generen ingressos i la Generalitat no paga», avisa Martínez.
Si això passa, encara es carregarien més les plantilles de com ho estan ara: una plantilla cansada que fa sis mesos que lluita contra la covid. A més és una plantilla insuficient, ja que des del 2008 no s’actualitza la cartera de serveis i les ràtios són baixes. Com indica també Martínez, ara ha augmentat la càrrega del treballador, cosa normal doncs si un treballador havia d’aixecar 14 avis, en el moment que hi hagi algun positiu, els haurà d’aixecar i haurà de fer protocols d’aïllament per cadascun d’ells. «Potser la primera onada ens va agafar amb el pit descobert: un virus desconegut, que no sabíem com anava. Aleshores teníem les ganes però ara la pregunta ja és: ho podrem aguantar amb el mateix personal? Amb personal cansat? Gent que no ha pogut fer encara vacances?»
I és que moltes residències no estan contractant per fer substitucions de baixa i un dels motius és no poder garantir que aquesta no entra la covid des de fora. A la majoria de residències, com ens expliquen els seus treballadors, són ells mateixos els que es cobreixen sense garantir d’aquesta manera tenir el personal descansat.
Covid o grip: inquietud a les residències per no arribar a tot
La grip afecta aquelles persones vulnerables i aquest any pot ser perillosa, ja que l’única manera eficient de destriar-la de la covid és mitjançant PCR. Els aïllaments preventius seran aleshores molt importants però potser no es poden sostenir.
Per les malalties però també pels treballadors. Normalment la temporada de la grip comença just en tornar de vacances, de descansar… Aquesta professió, com ens expliquen, té una part vocacional i els seus treballadors desenvolupen molta empatia amb la gent amb la qual treballa. Són gent gran que acaben sent sovint com els avis dels treballadors. Avis als quals veuen més que als biològics. No desconnecten i ho necessiten i més quan viuen amb la por constant de ser els culpables de la seva mort.
«Hi ha companys que van de casa a la feina i de la feina a casa. No surten perquè no volen perdre més avis a la seva residència» o «si el virus entra i el portes tu, el sentit de culpabilitat ningú se’l pregunta però el tenim» són alguns dels pensaments que tenen els treballadors a les residències. Això els ha dut a estar tocats anímicament amb depressions amb ansietat… No entenen doncs que davant aquesta situació encara hi hagi centres on, tot i tenir stock, els hi facin reutilitzar bates i mascaretes. Tampoc com tot i la llei que diu que, si hi ha risc biològic, la descontaminació de l’uniforme va a càrrec del lloc de treball, en algunes residències petites els treballadors se l’enduen a casa amb el risc que això comporta.
Un altre tema que també apunten com insultant és la divisió que es va fer amb l’anomenada paga covid. Una paga extra que només van rebre els treballadors directes deixant de banda la gent de manteniment, porteria, conductors, bugaderia, neteja o cuina. En aquest sentit, Josep Maria Martínez defensa dues alternatives molt més lloables i eficients. Una d’elles, fer una paga de 500 euros per tothom igual. Tot i aquesta solució no serveix de massa per al sector. L’altra, destinar aquests diners a fer una mesa negociadora o un conveni autonòmic on, per exemple, s’acordi rebaixar 50 hores el conveni laboral i augmentar un 2% el salari per tothom. Sense fer això, Martínez diu que «aquesta paga és pan para hoy y hambre para mañana. Perquè les condicions laborals són les mateixes. La gent treballarà igual».
Així, i tornant a apel·lar al Govern, la sensació de Martínez, compartida pel sector, és que
no hi ha un canvi de model, que es segueix improvisant sobre la marxa, en fixar un protocol i canviar part d’aquest en una nova reunió al cap de tres dies. Si no estan dissenyats tots els supòsits, el risc es trobarà a les residències petites i també en aquelles residències grans que no tinguin una bona direcció o un bon control.
Ara mateix, com els casos de Bellver de Cerdanya i Verdú, les residències que s’intervenen o les que es tanquen com seria el cas de la residència de Calafell, ho fan per no complir els protocols o en preveure una situació no controlada. Des de CCOO entenen que seria ideal fer més controls però atès que el Departament va de bòlit i això no és possible, apunten que on sí que tenen marge és en posar més persones a treballar. «Persones que s’assegurin que les residències estan netes de covid i que tinguin el material suficient, que tinguin els protocols actualitzats, que facin els plans de contingència com déu mana, que s’assegurin que els treballadors rebin la formació necessària, que sàpiguen cap a on anar i que aquesta sigui la mateixa línia…», defensa Martínez.
En el cas de la residència de Calafell tancada, ha estat la residència NostraLlar dels Pallaresos qui ha assumit 15 dels seus pacients. Tots negatius de covid. El cas és que la residència NostraLlar va ser intervinguda per la Generalitat en la primera onada i va passar a ser gestionada per l’empresa STS-Grup. Durant els tres mesos que van estar sota la seva gestió, els treballadors expliquen que tot va funcionar com «oli en un llum»: «ens enteníem i treballàvem molt com equip i a gust». Amb data 31 de juliol, no obstant la bona gestió, l’empresa va deixar de gestionar-la per desacords amb la Fundació Catalana Privada de Suport a la Gent Gran, qui la gestionava en un inici. Des de l’agost, doncs, hi ha hagut un nou canvi i els treballadors no poden més. En entrar una altra empresa gestora els canvis que s’han aplicat, segons els treballadors, són «molt bèsties». Expliquen que encara segueixen tocats de la primera tongada: «vam estar 3 mesos molt fotuts i l’estat d’ànims i les forces de la gent ja no sabem d’on treure-les». A més, des d’aleshores i també per la dinàmica actual una part de la plantilla està de baixa laboral per ansietat i estrès. «La gent cau com mosques», ens diu un dels seus treballadors que vol parlar com a col·lectiu.
“Les emergències –catàstrofes naturals, atemptats o pandèmies com l’actual– sempre fan aparèixer actituds i sentiments diversos”, va escriure el psicòleg clínic i psicoanalista José Ramón Ubieto en un article recent a Catalunya Plural. I és de les actituds, els sentiments, les reaccions dels ciutadans i la societat davant la pandèmia que estem patint del que parlem aquí amb aquest professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), articulista, escriptor i membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.
Cita a Freud quan li va dir a un amic que “l’optimisme és un pressupost, el pessimisme, un resultat”. Vostè diu que el millor és ser “pessimistes advertits”…
Pessimista advertit vol dir que hi ha alguna cosa a la vida que és sempre impossible. Freud va recollir una frase de Kant. Kant deia que a la vida hi ha dues coses impossibles, una és educar i l’altra és governar. I Freud en va afegir una tercera, que era curar. Impossible vol dir no que no es pugui fer ni que faltin candidats –perquè no falten candidats ni per polítics, ni per mestres, ni per terapeutes– sinó que impossible, en el sentit lògic a què es referia Kant i després Freud, vol dir que són tasques per a les quals no tenim un pla programat i una ciència exacta. No sabem com cal educar amb precisió. Sempre hi ha alguna cosa que un ha d’inventar en l’educació i a més sempre hi ha alguna cosa ineducable. Tu pots fer tot el possible perquè el teu fill o filla sigui d’una determinada manera, però sempre hi ha un punt en què ells decidiran al seu aire, alguna cosa en què s’educaran a la seva manera. Això passa al govern. Per això hi ha presons, perquè hi ha persones que no responen a cap criteri de contracte social, de complir objectius… Reconèixer l’impossible vol dir que un no pot pensar que les coses sempre aniran bé, perquè hi ha allò que no anirà bé, hi ha l’impossible. Pessimista advertit és, simplement, algú que accepta que a la vida hi ha aquest punt d’impossible i perquè ho accepta, es poden fer coses. Sabem que no tot serà educable i podem enfocar l’educació envers tot allò que és possible educar, sabent que hi haurà una part de l’educació que no es realitzarà. Part de l’ideal educatiu no es realitzarà, igual que no es realitza amb persones que vénen a curar-se encara que sabem que no volen curar-se del tot, que hi ha una part del seu funcionament que no volen canviar, que ja els està bé tal com és. Tots tenim un incurable. A això em refereixo amb ‘pessimista advertit’: a saber que hi ha una cosa incurable, ineducable, ingovernable, que forma part de la vida.
Hem renunciat a moltes coses aquests dies: reunions, abraçades, menjars fora de casa, esports .. Ho acabarem acceptant com a normal?
Espero que no. Estic escrivint un llibre sobre com està canviant el món i com ho farà en el post-covid la salut, l’educació, els llaços socials, i en ell plantejo que no hem d’oblidar mai allò presencial. Fa poc, el professor Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, deia que gairebé que calia donar la benvinguda a la Covid perquè gràcies a ella es podria reiniciar el capitalisme i a partir d’ara allò presencial seria una mica obsolet, es podria automatitzar tot, la salut, l’educació. De fet, aquest serà el títol de la propera trobada de Davos: “Covid-19. El Gran reinici”. Estem en el dilema entre oblidar la presencialitat i lliurar-nos a la virtualitat o mantenir la presencialitat com una cosa irrenunciable. El cos en la pedagogia és irrenunciable. Sense el mestre o la mestra de cos present no es pot educar bé.
Suportem la situació actual pensant que és transitòria i que aviat podrem tornar a abraçar-nos?
Tothom pensa això. Té aquesta il·lusió. El que ens està castigant ara, el que ens està produint la tristesa Covid, és que no té un dead line clar. Quan hi ha un atemptat terrorista, un huracà, una catàstrofe natural, un terratrèmol, tothom sap que hi ha un dead line. Pot trigar uns dies, però quan detinguin al terrorista, quan l’huracà passi, recollirem les restes del naufragi, i ja s’haurà acabat. Serà un lapse de temps curt. El problema amb què ens trobem ara és que, com que no hi ha dead line, no sabem quan acabarà. Havia de ser a final d’any, ara ja diuen que serà entrat l’any 2021, potser l’abril, potser el juny o el setembre… Com que hi ha aquesta imprecisió, això fa que ens estigui costant una mica més mantenir els ànims, perquè s’està allargant, però tothom creu que això tornarà a ser com era abans.
La pandèmia ha accentuat la solidaritat entre les persones o ens hem tornat més egoistes, tancats en nosaltres mateixos, en els nostres països?
Daniel Defoe va escriure El diari de la pesta, que és molt interessant perquè t’adones que, en realitat, no hem canviat tant. Parla, per exemple, de la caritat que es va generar a Londres en relació a les persones més vulnerables, però explica també que tan aviat com va acabar la pesta també es va acabar la caritat. Tothom va tornar a anar a la seva. I aquí no serà molt diferent. Espero que quedin part o algunes d’aquestes coses noves que es van creant –no de caritat, perquè això no té gaire futur–, de col·laboració, de pràctiques col·laboratives. Que quedi per exemple una sensibilitat clara de què és essencial per les nostres vides: la sanitat, l’educació, la cura dels treballadors en el teletreball i totes les formes de precarietat laboral… Això sí que ho espero. Grans canvis subjectius, no crec.
Ha escrit que “no hi ha una experiència col·lectiva compartida. Cadascú ho viu d’una manera” i assenyala tres tipus d’efectes: la depressió, la inhibició social i la ràbia. Predomina algun d’aquests tres efectes?
Normalment els afectes se succeeixen quan una crisi dura un cert temps. És com una mena de recorregut que tots fem. El primer que tots vam tenir va ser perplexitat. Què és això que està passant? És una cosa dels xinesos? Pot arribar aquí? Quan vam veure que podia venir ens vam començar a angoixar, a tenir por. Què serà això? Després ja vam començar a tenir, d’una banda, ràbia per no haver pogut evitar-ho, i, d’una altra, també tristesa perquè vam començar a veure les pèrdues, la gent que es moria, els treballadors que es quedaven a l’atur… No és que un vagi necessàriament darrere l’altre i molt menys col·lectivament. Estan sempre simultàniament i amb intensitats diferents. La ràbia extrema és una negació de tot. És el cas dels negacionistes. Molts d’ells no volen acceptar cap de les pèrdues i, per tant, desenvolupen una postura de negació absoluta, que és una negació psíquica molt evident. Quan un té un problema greu pot pensar que no existeix i negar-lo. La negació és el fruit d’una ràbia intensa, sumada, lògicament, a una altra sèrie d’influències ideològiques, tecnològiques… Les xarxes socials estan impactant en la pandèmia. És molt important com les fake news, les bombolles de filtre, tots aquests sistemes de la vida algorísmica estan influint en la percepció que tenim i en els sentiments.
| Pol Rius
Que els més vulnerables sentin aquesta ràbia sembla comprensible. Estan sent més maltractats que mai. Els confinen en llars on no poden guardar cap tipus de distàncies. Es juguen més la vida.
Sí, és clar. El que ens ha demostrat la pandèmia és que les classes socials encara existeixen. Això ha passat a totes les epidèmies. Daniel Defoe explica molt bé com, ràpidament, quan a Londres es començaven a prendre les mesures de confinament per la pesta, tots els que podien se n’anaven al camp i es quedaven a la ciutat els que no podien fer-ho perquè havien de treballar amb el seu cos i la seva presència en el dia a dia i no tenien gent que ho fes per ells. Si bé el virus no distingeix entre classes socials –pot contagiar el president dels Estats Units i a l’últim refugiat de Lesbos– les respostes a la pandèmia sí que depenen de les condicions socials, de si es té accés o no a la sanitat, en quines condicions, com es viu el confinament, quina connexió es té per poder mantenir el treball i l’educació… Això és evident.
La precarietat laboral porta a això.
Jo tinc contacte amb Llatinoamèrica perquè participo en jornades i conferències, i a molts llocs d’allà, sobretot als barris perifèrics de grans metròpolis, com Buenos Aires o Santiago de Xile, si no vas a treballar cada dia, no menges. La possibilitat de mantenir la distància i el confinament afecta la vida, a la supervivència. Just al contrari, per nosaltres el confinament, la distància, ens pot donar la vida. Però les persones que necessiten sortir a treballar perquè no tenen cap cobertura han de triar entre emmalaltir o viure.
El teletreball s’ha disparat. Quines repercussions té aquesta explosió de teletreball? Com afecta la nostra psicologia?
El teletreball serà un dels grans canvis de la pandèmia. Després de la pandèmia quedarà un augment d’allò virtual, en molts àmbits. En el de la salut ja estem veient ara com la gent contacta telefònicament amb els seus metges. En l’educació, les universitats ja ofereixen molt ensenyament online. En el món de la feina hi haurà una generalització del teletreball en tots els sectors on sigui possible. Lògicament hi ha àmbits en què no serà possible. Cal conrear el camp, transportar el menjar, cuinar-lo… Hi ha aspectes que no es poden afrontar amb teletreball. En tota la resta serà molt important. Les empreses veuran els seus avantatges a l’hora de disminuir les seves despeses de viatges, lloguers… El dubte és en quines condicions quedaran els teletreballadors. Hi ha moltes persones que tenen bones condicions laborals si teletreballen però la precarietat en el teletreball ja existia abans: les teleoperadores i un munt de gent. Comença a haver-hi legislació. Cal veure com es regula.
Des del punt de vista psicològic, el major desafiament del teletreball és l’aïllament que pot provocar. Els professors que es dediquen exclusivament a la docència online ja fa un cert temps que ho experimenten: des de l’obesitat per passar tant temps a casa fins el burn out (cremar-se professionalment) per no tenir el contacte presencial directe amb altres companys a l’oficina i no poder compartir una discussió, un conflicte, un dilema. Tot això té efectes. L’aïllament sempre té efectes sobre les persones. Els altres són una referència. Quan ens hem desconnectat dels altres hi ha hagut efectes de tristesa, de desorientació, de confusió… Segur que el teletreball tindrà aquest tipus d’efectes.
Els ciutadans se senten protegits pels seus governants o tenen la impressió que els han abandonat, per incompetència o mala fe?
La desconfiança en els dirigents ja venia d’antic. Això és el que, entre altres coses, va donar tants èxits al populisme i a líders com Trump, Bolsonaro, Orban… Aquests líders es basaven en una desconfiança generalitzada de la població respecte els seus dirigents. Apel·laven a que només ells es preocupaven pels ciutadans dels seus països. En realitat, era cinisme, perquè hem vist que el que els preocupava era el seu propi benestar, en primer lloc. Aquest cinisme, encarnat pels dirigents i substituint la legitimitat democràtica tradicional, ja ens indicava que la desconfiança era un sentiment creixent. La pandèmia ha posat de relleu les insuficiències dels dirigents. Crida l’atenció que ja sabíem que aquesta pandèmia es produiria. Hi ha molts informes que ho advertien. La CIA, el 2015, va elaborar un informe que pronosticava que al voltant de 2025 hi hauria una infecció respiratòria molt greu que acabaria sent una pandèmia. Ha passat una mica abans. També ho van predir la Fundació Bill Gates i molts estudis que ens deien que això passaria. La sorpresa és que pràcticament no hi havia plans de contingència. Ningú sabia on trobar mascaretes. Ningú sabia com organitzar una resposta sanitària d’emergència. La qual cosa vol dir que la imprevisió dels dirigents ha costat vides i ha fet que les coses fossin pitjors. La gent és conscient de tot això i, per tant, hi ha una indignació i una ràbia que caldrà veure com manegen els responsables polítics. Passarà factura quan tot això acabi.
S’ha accentuat el conflicte entre els joves i la resta de la societat. Se’ls acusa de no prendre’s seriosament la gravetat de la pandèmia perquè a ells la Covid-19 els fa menys mal que als adults i als vells.
Un altre cronista de la pesta és Giovanni Bocaccio. El seu Decameró és un relat de la pesta bubònica, que va assolar tota Europa, també Itàlia. Bocaccio parla de la passió dels joves per gaudir la vida intensament, ja que sabien que molts d’ells moririen. Ara el que ha passat no és la resignació davant d’una mort que no era percebuda així però sí la barreja de diversos aspectes. D’una banda, la necessitat que tenen els joves del contacte social, que és una necessitat diferent de la que tenim la gent gran. Els grans podem aïllar-nos, però per als joves el contacte és fonamental per reconèixer-se entre ells. Els joves són els seus propis influencers. Per ells, els qui marquen els itineraris de les seves vides són els seus iguals, siguin influencers famosos o siguin companys del seu grup. I després estan en una edat en què s’han d’iniciar en tot, en els consums, la sexualitat, la diversió, el risc. A més, va coincidir que era l’estiu. Per ells, la distància social té a veure més amb la pèrdua de vida que amb la supervivència. Per ells, perdre la vida és perdre el contacte. Hem de tenir una visió una mica comprensiva. També hi ha una certa hipocresia. Per què no ens preocupem els més grans pel canvi climàtic, quan tots sabem que és el proper desastre al qual assistirem? Ja ho estem veient en els incendis i en molts fenòmens climàtics. Els més grans no ens preocupem pel canvi climàtic perquè molts de nosaltres pensem que gairebé no ens tocarà. En canvi, les manifestacions de Fridays for Future i altres moviments semblants són de gent jove perquè saben que sí que els tocarà. Quan de vegades criminalitzem els joves dient-los que no estan respectant les normes hi ha una part de raó evident en el que diem però també hem de dir que aquesta pandèmia ens preocupa sobretot a la gent gran perquè afecta la nostra existència però no ens preocupem del futur dels joves. Cal tractar aquesta pandèmia amb una certa perspectiva i cal ajudar-los a protegir-se.
D’altra banda, cal evitar parlar d’els joves. Els joves no existeixen, com no hi ha els de 60 anys. Hi ha persones de 60 anys de moltes classes. Hi ha joves que s’han saltat totes les normes i han estat molt irresponsables però també hi ha joves que porten mascareta, que han creat moltes iniciatives cooperatives en relació a la pandèmia, a ajudar als altres. Matisaria aquestes visions simplistes que surten als mitjans criminalitzant un sector. És com si parléssim d’els xinesos. N’hi ha mil milions i escaig. No podem parlar d’els xinesos.
La sida va provocar greus problemes en les relacions sexuals entre persones homosexuals. La Covid-19 està provocant un efecte semblant en el conjunt dels ciutadans, especialment els més joves?
Ha produït un efecte curiós. La pandèmia ha promogut el consum de porno online, que ja era molt alt. L’ha augmentat. Ha afavorit molts contactes via online. Però també és molt interessant el que expliquen companyies com Badoo, Tinder i les aplicacions de cites que s’han adonat que molts usuaris han mantingut l’ús d’aquestes aplicacions com a llocs de conversa o una barreja de conversa i algunes pràctiques sexuals online. S’ha vist que el sexe també necessitava d’algun afegit. Ja ho sabien. Tinder va haver de recordar a la gent que aquesta aplicació era perquè es trobessin i tinguessin sexe, no perquè parlessin. Fins i tot van fer una campanya amb testimonis d’usuaris de Tinder que deien que s’havien trobat i tingut sexe. Es van adonar que la gent, en realitat, no sempre vol només sexe sinó també una conversa, sentir-se en intimitat amb l’altre, sentir alguna cosa d’afecte, d’amor. No tot es reduïa al sexe. La pandèmia ha demostrat que algunes d’aquestes aplicacions s’han mantingut perquè la gent volia fantasiejar amb altres persones a distància.
| Pol Rius
Hi ha algun consell, algun criteri a seguir per combatre la por? Hi ha persones, sobretot gent gran, que fa molts mesos que pràcticament no surten de casa.
Per la meva feina parlo amb moltes persones. Algunes són grans. Algunes han perdut la seva parella. I em comenten les dificultats que tenen per sortir. Hi ha coses que no hauríem de fer i algunes que podríem fer. El que no hauríem de fer és quedar-nos paralitzats i lliurar-nos a la nostàlgia, pensar què bonic era el món abans d’això. Això augmenta el neguit. A les persones grans sempre els dic que reprenguin les activitats adequant-les a les possibilitats actuals. Si abans sortia tranquil·lament sola a donar la volta a tot el barri, ara surti acompanyada i doni una volta a l’illa. Faci alguna cosa. No es quedi a casa. Encara que sigui poc, això l’ajudarà. No oblidar l’activitat presencial. No renunciar a les trobades. És millor veure’ns sis que no veure’ns ningú. És millor veure’ns a l’exterior, amb mascareta i amb distància, que no veure’ns. Mantenir la presencialitat és fonamental. No s’ha de renunciar tampoc a tots els plaers que puguem obtenir, siguin sexuals, cuinar o anar a la muntanya. La por i la culpa engreixen sempre amb la renúncia. Com més ens confinem nosaltres mateixos, com més renunciem, més culpables i més porucs ens sentirem. La manera de combatre la por és mantenir una certa normalitat, limitada en els objectius –l’impossible que deia al principi–, però perquè acceptem l’impossible podem allò possible. Si ens tanquem, això no ens ajudarà gens.
Com s’imagina la fi d’aquest malson? Res tornarà a ser com abans de la pandèmia, com adverteixen alguns?
Cada gran canvi d’aquests deixa coses que queden. No ha estat la fi d’un món. El filòsof coreà Han parlava de la fi d’un món, no de la fi del món. No ha estat la fi del món i tampoc estic segur que hagi estat la fi d’un món. Caldria posar-se d’acord en què vol dir això. És clar que hi haurà coses que canviaran i em sembla que el que canviarà és un augment d’allò virtual sobre allò presencial, però també està a les nostres mans matisar aquests canvis perquè el destí no està escrit. La gent seguirà prenent decisions que influiran una mica en aquest futur que no està escrit. Si tots els professors accepten que allò online serveix millor que allò presencial, això portarà efectes nocius per a l’educació. Si la gent accepta que és millor que els periodistes no facin entrevistes presencials i que tot es resolgui per mail això afectarà el periodisme, als llaços socials… El teletreball canviarà inevitablement el món laboral. Això és segur. Ja ho està fent. Hi haurà coses de salut i d’educació que també, però el grau de canvi dependrà de les respostes de la gent. Imagino que al final, el dead line el posaran les vacunes, quan la por al contagi sigui escassa. Quedaran les últimes persones que els costarà una mica sortir i tornarem ràpidament a la normalitat, amb alguns canvis, inevitablement. Va passar amb la sida. Es va tornar a la normalitat, però la gent s’ho pensava dues vegades abans de no fer servir preservatiu a les relacions sexuals. Ara passarà el mateix.
