Just Deploy It!

Etiqueta: COVID-19

  • Pandèmia Covid-19: les mesures preventives inicials sobre els sanitaris van afectar l’activitat del conjunt del sistema?

    Els professionals sanitaris no són indemnes al contagi pel SARS-CoV-2 ni tampoc invulnerables a la patologia que potencialment provoca la infecció, inclosa la mort. Però en tractar-se d’un col·lectiu menys envellit que la població general la letalitat per Covid-19 en aquest grup és menor. Una mortalitat més reduïda potser com a conseqüència que la proporció d’afectats per comorbiditats és segurament també menor i, per descomptat, perquè es tracta de persones que saben utilitzar millor les mesures preventives que el conjunt de la població.

    Consideració que no pretén rebaixar gens els mereixements dels professionals sanitaris en enfrontar-se a la pandèmia, en molts casos en condicions molt precàries. Circumstàncies que, de vegades, han afavorit precisament la infecció. Encara que en altres casos els professionals sanitaris s’han pogut encomanar en altres entorns.

    El risc de contagi en l’àmbit sanitari -que és bidireccional- i l’afectació dels professionals dels serveis és un factor determinant per al funcionament adequat del sistema sanitari i per això, en l’estratègia preventiva de molts països, entre ells el nostre, cal tenir-ne cura al màxim, ja que la seva saturació o col·lapse empitjoraria l’impacte de la pandèmia.

    El famós propòsit d’aplanar la corba epidèmica, la lògica de la qual és palmària, podria justificar inicialment l’extraordinària intensitat de les mesures preventives. És clar que els arguments que sustenten aquesta manera de procedir es basen en l’eficàcia del sistema sanitari per curar o almenys millorar sensiblement els malalts. Una eficàcia que la inexistència de tractaments específics posa, si més no, en dubte. Encara que estigui clar que alguns malalts hagin pogut sobreviure gràcies a l’atenció clínica, particularment alguns dels casos ingressats a les UCI.

    La gestió dels recursos humans sanitaris per evitar el contagi i la propagació -sobretot en les primeres etapes- va comportar un increment de la pressió sobre els serveis assistencials en obligar a complir als professionals períodes de quarantena i aïllament que els impedien acudir als seus llocs de treball, amb la qual cosa es contribuïa a saturar-los. Sembla clar que aquestes limitacions van ser conseqüència de la incertesa inicial sobre la patogenicitat i la propagació de la infecció o, més ben dit, de l’eficàcia que podrien assolir mesures simples de protecció a tercers, atenent les insuficiències d’equips de protecció individual.

    A mesura que evolucionava l’epidèmia s’ha anat veient que la capacitat patogènica del virus era afortunadament molt menor que la que es podia suposar inicialment comparant-la amb la del SARS i que la contagiositat es podia limitar substancialment -sense poder garantir que fos absolutament- mitjançant mesures força simples, com la ventilació dels espais, la rentada higiènica de mans o l’ús de mascaretes; activitats totes elles que els professionals i treballadors sanitaris han anat podent desenvolupar amb un grau de minuciositat i, per tant, d’eficàcia més gran que el que es pot esperar del comú de la ciutadania.

    En aquestes circumstàncies i pensat en futures pandèmies convindria valorar els pros i els contres de les mesures preventives aplicables als professionals i treballadors sanitaris com a sector essencial abans de posar-les en marxa. I considerar si mantenir mesures molt restrictives en aquests col·lectius no podria provocar més problemes que els ocasionats directament per la infecció.

    Plantejament que, naturalment, hauria de ser objecte d’una avaluació directa per corregir-ho en cas que resultés inconvenient. Encara que ens temem que perquè pogués funcionar a la pràctica seria imprescindible l’adhesió genuïna dels mateixos col·lectius sanitaris.

  • Rafael Bengoa: “El sistema sanitari públic es debilita i ara cal una inversió i una transformació important”

    Doctor en Medicina per la Universitat del País Basc, Rafael Bengoa (Caracas, 1952) es va especialitzar en Medicina Comunitària i Gestió Sanitària. La seva dilatada trajectòria internacional i nacional fa d’ell una veu autoritzada per reflexionar, des de diverses perspectives, com ha anat evolucionant la pandèmia i saber quin és el marc per poder comprendre i gestionar la crisi sanitària. Bengoa va ser director de Sistemes de Salut a l’ONU durant 15 anys i posteriorment va assessorar l’Administració Americana en la reforma del Obamacare, la reforma sanitària del president Obama. A més a més, va ser conseller de Sanitat del País Basc. Arran de la crisi sanitària, Bengoa ha participat en conferències i debats, com la darrera La gestió de la pandèmia i els seus ensenyaments”, organitzada pel Club de Roma al CaixaForum Macaya.  Al llarg de l’entrevista, Rafael Bengoa parla de responsabilitat, prudència i coneixement.

    S’alleugera la sisena onada i recuperem certa normalitat. Si deixem de banda el més visible, què hi ha d’estructural que falla?

    Hi ha un problema pendent i que s’hauria de resoldre per a la següent pandèmia, que n’hi haurà: la connexió entre els àmbits tècnic i polític. Un cop més, no ha funcionat bé. Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques. I això es justifica fins a un cert punt. Però, si els polítics no ens expliquen les raons de les decisions, si no ens les detallen, fa la sensació que la decisió és purament tècnica, quan no ho és pas. Si els polítics decideixen, que exposin les raons i les transmetin de manera oberta i transparent.

    Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques

    També sense paternalismes?

    Sí, entre altres coses. Sobre tot no escudar-se en la ciència, quan no han decidit en funció de la ciència.

    En aquesta conjuntura, els mitjans som un recurs més per enfrontar-nos en la batalla contra la pandèmia?

    Sí. La falta de transparència en com es prenien les decisions durant les onades, tant en algunes comunitats autònomes com en tot l’Estat, ha produït que hem assumit el paper informatiu i educatiu dels mitjans. Però necessitem informació creïble. Una mesura pot ser un Hub o un centre neuràlgic d’informació on trobéssim el coneixement científic, on busquéssim l’última informació d’una variant. Però, no el tenim.

    Sembla difícil en una societat ofegada d’informació on transiten mentides i rumors.

    Sí, però, tu pots malgastar una crisi.

    Què vol dir?

    Que, si aquesta pandèmia no provoca una reflexió profunda sobre per què hem arribat fins aquí i com hem d’actuar a partir d’ara, és que haurem fracassat perillosament. Amb aquesta crisi podríem buscar solucions entre tots, no trobes? La pregunta és saber si la crisi sanitària canviarà la política del país.

    Ara l’entenc.

    Un país no pot romandre més de dos anys amb pandèmia sense que es produeixi cap canvi polític estructural. Hem de constatar que seguim en una cultura de molta escassa responsabilitat política. Si hom estar en una democràcia i gaudeix de molt poder, però no assumeix la responsabilitat, és obvi que això s’ha de  corregir.

    En un article, vostè parla que cal ordre i homogeneïtat per combatre la Covid. Però aquesta idea no es contradiu amb la flexibilitat que poden permetre les comunitats autònomes per controlar les onades pandèmiques?

    Jo defenso l’estat de les autonomies, però, quan som en una crisi tan enorme, cal un procés de centralització, de treball amb decisió i en forma de xarxa. S’ha parlat de cogovernança, sí, però d’això no n’hi ha hagut. Rumiem-ho des de la perspectiva d’un ciutadà que intenta informar-se amb sis, set o més canals de televisió autonòmics o nacionals: ell ha de constatar la mateixa informació estructurada en tots. Ara bé, no pot estar escoltant en un canal que calen mascaretes i, alhora, en un altre canal, que no en calen; rebre per un mitjà que x vacuna té uns efectes secundaris, però, al mateix temps, escoltar en un altre mitjà que aquesta vacuna no en té cap. M’explico? Parlo de centralització i responsabilitat cap als ciutadans.

    Afirmaria que ens falta una cultura pandèmica?

    Sí, però no la té ningú. Ens sembla estrany el que passa perquè som nosaltres els qui ara habitem la Terra, però moltes generacions han patit pandèmies molt més violentes que l’actual, si ho contemples històricament. Ara bé, el que convé dir és que ara les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat. Des de 1940, després de la II Guerra Mundial, hi ha hagut 335 virus que han esclatat del món animal a l’humà. No tots s’ha convertit en pandèmia, però n’és el volum. Si parlem només d’aquest segle, citem l’any 2003, amb el SARS 1; i tres anys després, el MERS. A l’Orient Mitjà esclatà l’Ebola i l’H1N1. I ara, el SARS 2. Només en els últims 20 anys hi ha hagut cinc salts.

    Les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat

    Conclusió?

    Que som rucs, si no ens adonem que això s’accelera per haver creat condicions mediambientals favorables per a les pandèmies.

    Aleshores, haurem de començar a aprendre a viure amb el Covid?

    Sí, i també estar més preparats pel que és inesperat, sigui en forma de bacteri, de virus o de fenomen atmosfèric. Quan la pandèmia conclogui, haurem de tenir la capacitat per contrarestar-ne els efectes i no sentir-nos tan despullats com fa dos anys. De moment, no la tenim. De fet, els ministeris de moltes comunitats autònomes comencen a fer propostes i estudis per preparar-se i obtenir més capacitat de control. Ara bé, seria bo tenir un pla de preparació pandèmica, tot i que em penso que la UE ens ho exigirà.

    Enfortir-se també vol dir invertir en la sanitat pública. Però, per què està en risc el sistema que precisament ens ha de protegir d’aquesta incertesa?

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid, i deixa d’atendre tot el que no ho és. Totes les malalties que no són Covid, no s’aturen: els càncers, les malalties circulatòries, les de fetge, etc. De fet, hi ha un estudi del Regne Unit que mostra com una setmana de retard en una persona amb càncer augmenta 3,2% el risc de mortalitat. I rumiem: fa dos anys que vivim en pandèmia. Tindrà un impacte. Lògicament, les classes amb recursos se’n van a un segur privat perquè volen ser ateses. El sistema sanitari públic, però, es debilita i ara cal una inversió i una transformació important perquè pugui acollir malalts de Covid i malalts de no Covid. I que si en 5 anys esclata una pandèmia, tinguem marge per poder gestionar-la.

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid

    Podem dir que anem cap a una sanitat privada de rics i una altra de pública per a pobres?

    Si no actuem com et deia abans, sí. És el que Beatriz Lopez-Valcárcel anomena la ‘latinamericanització de la sanitat espanyola’. És prou encertat. Els qui hem treballat a Llatinoamèrica ho hem constatat.

    Creiem que la millor estratègia econòmica és conviure amb el virus?

    Això se sobreentén quan es parla de ‘gripalització’, el fet que sigui la ciutadania qui entengui que ha de ser ella qui assumeixi la responsabilitat de gestionar la malaltia, com si fos una grip suau. Però és prematur encara esmentar que la ciutadania és a qui li toca responsabilitzar-se totalment de la covid. D’aquesta manera, les administracions ja es poden dedicar a una altra cosa i no estar pensant cada dia amb la covid. Això està bé dir-ho abans d’una onada, però és prematur dir ‘ara us toca a vosaltres fer-vos càrrec’.

    És banalitzar la malaltia?

    Sí, i quan més es banalitza la covid com una malaltia no greu, més s’afirma la idea que ‘no importa que t’infectis’. I és perillós perquè clínicament no podem preveure qui tindrà la malaltia amb un quadre suau i qui amb un de greu. És evident que mor gent per infectar-se d’ Òmicron i que aquesta variant no és inofensiva. El que és important és assenyalar que no es pot preveure si ho passaràs bé o malament. A més a més, cal dir que quan banalitzes el virus, convides a una relaxació de les mesures de protecció, posant en risc als no vacunats, als immunodeprimits i a tots els nens que no estan  vacunats. I estem parlant de molts milions de persones. Necessitem mesures per part de les autoritats: facilitar la compra de mascaretes, fer testos gratuïtament, etc.

    Sabem que les vacunes són efectives. Però, el plantejament de vacunar-se quatre o cinc vegades, no pot esdevenir contraproduent? 

    Estratègicament, no és realista seguir amb quatre, cinc o més vacunes. Ara estem amb la quarta dosis per als immunodeprimits, i està bé perquè són persones vulnerables, sense defenses davant el virus. De fet, quan aparegui l’antiviral, ells han de ser els primers a rebre’l. Ara hauríem de tenir aquest debat, ara el podem planificar amb temps, saber qui ha de ser el primer a rebre l’antiviral.

    I sobre les vacunes?

    Subestimem les diferents capes de protecció que desencadenen una infecció natural o una vacuna, perquè no només hi ha els anticossos. Després tenim una mena de segona cavalleria, com la immunitat cel·lular, que es posa en marxa. De fet, hi ha estudis que demostren que actua i aconsegueix contraatacar moltes infeccions. Avui dia, diverses universitats i farmacèutiques treballen per crear una vacuna multivariant i esterilitzant que sigui un escut contra la infecció i que a més a més, no emmalalteixis un cop t’infectis.

    En un article assenyalava que les pandèmies no s’acaben de cop. Però, en una societat de les presses i de la urgència, sembla difícil comprendre que tot té el seu ritme. Els nostres desitjos van sempre dues passes endavant.

    Sí, és cert. Tots estem programats per viure en una normalitat perquè és on ens sentim confortables i segurs. I cal aquest desig de normalitat per construir la vida. Però, en una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra. Es compren que les persones ho vulguin, però les autoritats no deuen tenir urgència de tornar-hi a un context normal, sinó que deuen basar-se en el coneixement que els adverteix que les pandèmies no s’acaben de cop. I  quan arribi el moment de considerar la fase endèmica del virus, també caldrà explicar que no serà meravellós i que podran haver brots i haurem de controlar-los. Encara, però, és prematur saber el comportament d’aquest virus en estat endèmic. Esperem que sigui com els altres virus.

    En una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra

    Creu que hi ha una falta de perspectiva en considerar que la pandèmia ens afecta a tots?

    Sí, però el ciutadà no té molt a dir sobre com s’ha de vacunar a tota la terra, ja que és una qüestió geopolítica. A Espanya, penso que hi ha una comprensió col·lectiva major que en altres països i que hi ha hagut una interiorització sobre que calia vacunar-se col·lectivament. Si fos com a altres països, les onades s’haurien disparat i moltes més persones haurien mort, i ens trobaríem amb un escenari de dipòsits plens i hospitals saturats. És una sort haver arribat a la sisena onada amb tantes persones vacunades.

    Hi haurà més onades?

    Sí, perquè mentre parlem, el virus busca noves mutacions per atzar i les reprodueix automàticament fins que encerta i diu: ‘aquí m’agafo perquè infecto millor’. I aleshores comença a replicar. Per tant, no podem descartar-ne més. Per això hem d’aprendre entre onada i onada  i preparar-nos davant les imprevisibilitats futures.

    Finalment i per concloure, podem dir que hi ha un punt d’inflexió amb la irrupció de la Covid en les nostres societats? 

    Sí. El virus és un símptoma, com el d’una malaltia. La causa és el maltractament del planeta, i aquesta és la nostra culpa. Si no l’haguéssim maltractat, molts virus no haurien saltat. Però com hem destrossat l’hàbitat natural dels animals que porten virus, hem creat un hàbitat adequat pels virus en un món interconnectat.

  • L’actitud defensiva i la inèrcia anul·len la innovació

    Són moltes ja les veus que insisteixen en la necessitat d’introduir canvis importants en les polítiques de benestar i qualitat de vida, centrades sobretot en els sistemes d’atenció sanitària i social. Però malgrat que aquesta perseverança no s’albiren per enlloc signes que els nostres polítics i gestors siguin capaços de generar iniciatives innovadores estratègiques i de gestió.

    És prou sabut que la inèrcia dels macrosistemes públics genera una important resistència als canvis. I que l’efecte «bola de neu» pot esclafir aquells que tracten de desviar la seva trajectòria massa frontalment. D’aquí que per superar-la calguin estratègies prou sagaces que incloguin períodes de transició que permetin la introducció de canvis progressius i no massa traumàtics, per aconseguir canviar el nucli conceptual i organitzatiu dels sistemes, els seus objectius i la trajectòria per assolir-los.

    Aquests períodes de transició més o menys perllongats propicien les actituds polítiques defensives derivades de la preferència gairebé absoluta dels líders i responsables polítics per aquelles accions que els hi proporcionin rèdits i prestigi en el temps més curt possible i continuar així mantenint-se en el poder, convençuts potser que són els que millor ho poden fer.

    Tal vegada sigui que la malfiança ens ha accentuat l’escepticisme, però no sabem trobar en el panorama polític català (i espanyol) perfils i lideratges capaços de desenvolupar canvis realment innovadors. El sumatori de la inèrcia amb l’actitud defensiva és enemic declarat de la capacitat d’innovació.

    És cert que la pandèmia Covid-19 ha rebentat les costures del sistema dels serveis públics, però és prou clar que els problemes ja venien d’abans, fins i tot d’una època anterior a la crisi de 2008. Això vol dir que estan incorporats profundament en els sistemes i que formen part del nucli estructural de la relliscosa «bola de neu». Sense oblidar que alguns almenys són el producte d’estratègies polítiques determinades per a les quals mai ha estat prioritari enfortir els serveis públics de la nostra societat.

    Arribats en aquest punt cal assenyalar, encara que sigui de forma genèrica, les reflexions i els àmbits d’actuació en els serveis públics que considerem és prioritari desenvolupar des d’una perspectiva innovadora per millorar el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania, particularment malmesa, objectiu que hauria de ser la missió essencial de l’activitat política:

    1. Assumir que, en aquests darrers decennis el context sociològic, econòmic, cultural i d’utilització dels serveis públics ha canviat molt, per la qual cosa calen innovacions i adaptacions profundes.
    2. Admetre que, malgrat el progrés científic i tecnològic, les desigualtats socials, particularment les més injustes, s’han accentuat darrerament de forma gairebé insuportable.
    3. Construir visions més globals dels problemes i de les seves possibles solucions per tal de dissenyar accions polítiques i de gestió transversals.
    4. Adoptar una clara disponibilitat intel·lectual i política per abordar la reorientació conceptual, estratègica, organitzativa i de gestió dels sistemes d’assistència sanitària i social.
    5. Assumir que aquesta reorientació ha de tenir una traducció operativa en l’atenció prestada a les persones, centrada en l’equitat i capaç de promoure un abordatge racional de les necessitats i expectatives, fugint de plantejaments utòpics i demagògics i que fomenti efectivament la responsabilitat que tots i cadascun de nosaltres tenim, en la mida de les nostres possibilitats.

    Aquests suggeriments és obvi que no esgoten l’anàlisi, però ens poden ajudar a desempallegar-nos de la tètrica sensació que ens procura el deplorable panorama actual que, com el canvi climàtic, sembla que ens porta cap a la desertificació intel·lectual, ètica i política.

  • Un excés d’informació que embruta el pensament i l’ànim

    Voldríem poder passar pàgina i parlar d’altres coses. Voldríem poder-nos queixar de la gestió de la Sanitat Pública quan no sembli que ens queixem dels i de les sofertes professionals. Voldríem parlar del patiment emocional, de la salut mental, de les malalties comunes, de la promoció de la salut, de la participació ciutadana i professional en la gestió dels serveis sanitaris, del medi ambient, del consum de carn, d’una vida saludable… Però, ara per ara, el coronavirus ens té capturades, obre i tanca els informatius, omple les xarxes, contamina les converses familiars, les reunions d’amics, les converses al carrer darrere les mascaretes: és el prota!!

    No només el virus en qüestió, que s’ho té ben guanyat!, sinó la gestió que s’està fent de la pandèmia que ha provocat. I, per damunt de tot, les dades que ens inunden dia darrere dia, llençades sense cap pudor sobre una població majoritàriament espantada, a la que es pretén paralitzar amb la por. Són conceptes no per repetits entesos en tota la seva complexitat i relativitat. D’entrada, els números absoluts s’haurien d’obviar; només els relatius són comparables i tenen algun interès per entendre l’evolució del procés. En segon terme, les xifres que estan en funció de les proves diagnòstiques que es realitzin, també s’haurien d’obviar. És molt fàcil maquillar-les: si no es fan proves, no hi ha positius… ni negatius. Els resultats s’utilitzen en funció del que es vol demostrar, o de les mesures que es volen adoptar. No tenen cap valor. A hores d’ara, pel que fa a la perillositat de la sisena onada, només hauríem d’estar amatents a l’ocupació de les plantes i les UCI dels hospitals i de les defuncions, amb relació a les de les altres onades.

    Pel que fa a l’evolució de l’òmicron, estaria bé saber com de col·lapsada està l’Atenció Primària, els i les seves administratives, els i les metgesses, els i les infermeres. No per curiositat, sinó per poder tenir cap a ells i elles una solidaritat fonamentada, saber de què estem parlant. Per ser comprensius amb la resposta, segons com més lenta del que voldríem, a les nostres demandes, per ajudar en la mesura del possible a no complicar la seva feina. És una situació excepcional que esperem (sobretot ho espera el personal sanitari!) no tornar a viure mai més. A la mà dels gestors està, també, que així sigui. Hem detectat els punts febles del sistema, el que cal posar a debat, que és prescindible, què és prioritari; cal tenir-ho present de futur.

    Per últim, ens prenem la llicència d’insistir en el fet que quan una persona creu amb fonament que ha de ser assistida, visitada, ho ha de ser. Hem de ser comprensives i solidàries amb les immenses dificultats actuals, hem d’entendre que la burocràcia no és urgent, però no podem contribuir amb una resignació mal entesa a l’infradiagnòstic que s’està produint, posant en risc la nostra salut.

    Aquest article s’ha publicat originalment a Cugat Mèdia

  • El sistema educatiu català ja passa dels 100.000 confinats, rècord absolut

    Les dades del traçacovid d’aquest matí indiquen que en el sistema educatiu català (que inclou tots els centres d’etapes educatives no universitàries, des d’escola bressol a batxillerat i FP, públics i concertats) hi ha 101.276 persones confinades, de les quals 93.826 són alumnes, 7.409 són docents, PAS o PAE i 41 personal extern. Els alumnes representen el 6,52% del total (1,44 milions), mentre que els docents i personal educatiu i d’administració suposen el 4,52% (164.000).

    A banda de superar la barrera simbòlica dels 100.000 confinats, aquesta xifra és la més elevada que s’ha donat en tot el temps que fa que s’allarga la pandèmia, superant el pitjor registre de la segona onada, quan el 31 d’octubre de 2020 es van haver de quedar a casa 85.994 persones (81.920 alumnes; 3.896 docents, PAS i PAE; i 178 externs). Ara mateix, la xifra de professionals de baixa pràcticament duplica la que es va registrar en aquella ocasió, la qual cosa explica que en aquests moments la principal preocupació del sistema sigui la gestió de les substitucions.

    Una altra dada que s’enfila en progressió geomètrica és la dels positius acumulats en els darrers 10 dies. En aquests moments ja són 204.349 positius, dels quals 173.312 són alumnes i  30.946 docents, PAS i PAE. Fa una setmana, la xifra era de 122.000 positius acumulats (100.000 alumnes i 22.000 professionals), i ja aleshores superava amb escreix la de tot el curs 2020/21, quan es van comptabilitzar una mica més de 85.000 contagiats de setembre a juny. Per contra, la dada de grups bombolla confinats (80 en aquests moments) té poc valor comparatiu, fruit dels nous protocols. N’hi va arribar a haver 3.500 en un moment que es registraven molts menys contagis.

    Serien 600.000 amb l’antic protocol

    Per contra, la dada de grups bombolla confinats (80 en aquests moments) té poc valor comparatiu, fruit dels nous protocols. N’hi va arribar a haver 3.500 en un moment que es registraven molts menys contagis. En roda de premsa, aquest matí el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, ha insistit que el nou protocol que no obliga un grup a confinar-se fins que no hi hagi cinc positius (a primària) o en cap cas pels alumnes vacunats sense símptomes (a secundària) “està fet per garantir la presencialitat”. I ha donat la dada que, si encara s’apliquessin els mateixos criteris que l’any passat, “en aquests moments hi hauria més de 600.000 nens i nenes confinats”, la qual cosa generaria “un problema de conciliació molt important”.

    Davant d’aquest panorama, el Departament d’Educació continua fent nomenaments de substitucions cada dia. Però, a la demanda de la Fundació Escola Cristiana de poder contractar alumnes d’últim curs de Grau o Màster per poder cobrir baixes curtes, ha contestat que de moment no es contempla aquesta opció, segons han explicat a aquest diari fonts de l’organització patronal.

  • Retre comptes: un suggeriment per a experts i polítics (a propòsit de la pandèmia)

    Durant aquests dos anys de pandèmia s’han pres moltes decisions polítiques públiques, moltes de les quals amb notòries repercussions sobre la vida quotidiana de la ciutadania, i sobre molts altres sectors de la societat, inclosa la sanitat. Decisions emparades sota el paraigua del bé comú i amb els propòsits explícits d’evitar la infecció pel virus SARS-CoV-2, minvar o alentir la seva propagació comunitària i, també, de preservar, dins del possible, el sistema sanitari del col·lapse.

    La sorpresa, el desconeixement i la incertesa, tant sobre l’impacte com sobre l’efectivitat de les mesures preventives disponibles, però sobretot la percepció d’una alarma apocalíptica amb el pànic conseqüent, eren motius comprensibles i raonables -malgrat algunes veus discrepants- per adoptar unes dràstiques mesures de protecció, inèdites per la seva intensitat i per la seva amplitud i també pels seus potencials efectes adversos. Iniciatives mai vistes, llevat dels temps de guerres.

    Suposar que podíem estar davant la catàstrofe més gran de la història justificava per si mateix gairebé totes les decisions restrictives aplicades. Com passa amb els dilemes, calia optar per l’alternativa menys dolenta. Almenys aparentment menys dolenta, que, a més, gaudia de la conformitat de molts experts i satisfeia el desig de la població més espantada. Impedir la propagació del virus i, si fos possible, com propugnaven alguns entesos, erradicar-lo, pagava la pena amb escreix. Malgrat tots els perjudicis i els inconvenients. Altrament, el mal provocat directament per la pandèmia seria encara molt pitjor.

    Lamentablement, la pandèmia sembla que continua vigent malgrat tots els esforços esmerçats. Clar que hi ha que pensa que no han estat prou i que calia, que encara calen, respostes rotundes. Una hipòtesi impossible de desmentir, com tampoc ho és, almenys encara, creure que amb intervencions més moderades i, sobretot, sense fomentar el catastrofisme i la por per part dels mitjans de comunicació, les xarxes socials i els interessos partidistes, els danys serien més assumibles.

    El que sí que sabem és que la propagació de la infecció continua. Tot i que no és el mateix infectar-se que emmalaltir. A casa nostra l’impacte més significatiu ha estat l’afectació de la gent gran -particularment a les residències, una situació que exigeix una anàlisi serena i rigorosa que pensem que encara no s’ha fet o quan menys no s’ha publicat- i de les persones amb altres problemes crònics de salut; el que no vol dir que no hi hagi hagut víctimes entre la gent jove i sana, amb una rellevància epidemiològica menor, però.

    I, potser el que té més implicacions per a la política sanitària, per a les polítiques de salut i en definitiva per a les polítiques públiques, ha estat l’impacte directe en els col·lectius socials menys privilegiats, tant per la infecció com per la desatenció sanitària derivada de la polarització, però sobretot pels efectes perjudicials de les mesures preventives que han incrementat ostensiblement les inequitats socials que ja eren abans vituperables.

    L’anàlisi de la dinàmica d’aquesta pandèmia, molt parcial encara degut a les característiques de la informació disponible, sobretot pel que fa a la qualitat i al significat de les dades, moltes d’elles recollides i emmagatzemades amb criteris no ben bé comparables, no ens permet garantir absolutament el moment final del problema actual, que fins i tot sembla que podria esdevenir endèmic.

    Tanmateix, el que és més probable, sembla més lògic, és compatible amb les dades més relacionades amb la gravetat, i no contradiu el que ja sabem sobre la relació entre els microbis i els humans, és que vagi esdevenint-se, un procés habitual d’adaptació biològica bidireccional entre el virus i els éssers humans, que ens portarà a un equilibri convivencial en termes de capacitat infectiva i de propagació, d’immunitat dels hostes i, per tant, de morbimortalitat, semblant al d’altres infeccions víriques respiratòries conegudes.

    La pandèmia ha incidit en un moment que no han deixat de créixer les desigualtats en el món, el deteriorament dels macrosistemes de serveis (sobretot els relacionats amb el benestar i la qualitat de vida amb referència especial a la sanitat i l’educació) i el del mateix planeta (canvi climàtic). En aquest context, la pandèmia ha descosit les costures socials i està ajudant a incrementar la pobresa. Els remeis d’aquestes situacions mai poden néixer de mesures a curt termini com les que s’estan implementant en l’àmbit de la sanitat. Calen polítiques reflexives, estratègiques i innovadores capaces de transformar profundament la situació.

    Tampoc no valen gaire les crítiques a «toro pasado» ni predicar un nihilisme retrospectiu. És molt més útil valorar correctament tots els paràmetres i evidències que han de formar la base de les actuacions polítiques i, mirant cap al futur, responsabilitzar-nos, cadascú al seu nivell, de les decisions que hem pres o hem contribuït a prendre. I per això potser serà útil intentar respondre sincerament a algunes preguntes clau:

    • La pandèmia SARS-CoV-2 ha estat realment la pitjor tragèdia de la humanitat en els darrers 100 anys?
    • S’han potenciat de forma excessiva els sentiments de por i pànic en la població?
    • Les decisions que s’han pres han pogut modificar significativament i positiva el curs de la pandèmia?
    • S’han valorat prou els balanços de perjudicis/beneficis personals i col·lectius de les actuacions instaurades?
    • Som conscients que s’han pres moltes mesures inútils i perjudicials?
    • Existeix realment la determinació d’instaurar noves polítiques socials?

  • Segon trimestre: embolic amb les quarentenes i incògnita amb les substitucions

    Aquest diumenge, els departaments de Salut i d’Educació han emès un comunicat amb el qual tracten de posar fi a l’embolic dels últims dies causat per les diferents versions que s’han anat donant sobre el que cal fer, a partir d’ara, en el cas de detectar un positiu a l’aula. En síntesi, a educació infantil i primària s’adopta el mateix criteri que a la resta de l’Estat i, per tant, el grup bombolla només s’haurà de confinar quan hi hagi 5 casos o un 20% d’alumnes positius en un període de 7 dies.

    Fins ara es confinava tot el grup quan hi havia un positiu, ja que no havia començat encara la vacunació d’infants de 5 a 11 anys. Segons dades de Salut, però, en aquests moments només un 2,6% dels infants d’aquesta franja d’edat ha rebut la pauta completa, si bé la primera dosi del vaccí ja l’han rebut tres de cada 10 infants.

    Pel que fa als instituts, només hi ha un canvi en els dies de confinament, ja que han passat de 10 a 7 entre la població general, però se segueix mantenint la norma que amb el primer positiu es confinen els alumnes no vacunats, mentre que els vacunats s’han de fer un test d’antígens i si surt negatiu poden continuar amb la formació presencial.

    La mesura dels 5 positius per confinar un grup sorgeix dels acords als quals van arribar el Govern i les comunitats autònomes a la Comissió de Salut que va tenir lloc divendres dia 8. A Catalunya s’adopta a contracor (inicialment les autoritats sanitàries havien indicat que el protocol d’actuació a primària seria com el de secundària) i «per no crear confusió», segons va dir l’endemà en una entrevista radiofònica el conseller de Salut, Josep Maria Argimon.

    Entre la comunitat educativa, la mesura ha aixecat reaccions diverses. L’Affac i el col·lectiu Tornem a les escoles l’han aplaudit, si bé en el primer cas han lamentat que no vagi acompanyada d’altres mesures per facilitar la conciliació familiar quan un infant no pot anar al centre perquè ha de seguir una quarentena.

    En canvi, el sindicat Ustec la considera “una inconsciència” perquè les classes es reprendran quan encara no s’ha assolit el pic de la sisena onada de la pandèmia. De fet, Ustec i el Sindicat de Professors de Secundària advocaven per endarrerir la tornada a les aules. Per la seva banda, CCOO ho qualifica de «decisió incomprensible en un moment de màxima incidència de contagis, que no sembla anar a favor del control de la pandèmia i que deixarà a la comunitat educativa indefensa amb el pes de la responsabilitat d’evitar més contagis», mentre que el sindicat USOC i la plataforma FRE (Families en Revolta Educativa) critiquen que la tornada a l’activitat lectiva es faci sense activar altres mesures com rebaixar ràtios, col·locar aparells de purificació d’aire a les aules, cribratges generalitzats, reforçar els equips de protecció pels docents, etc.

    L’altra gran incògnita d’aquest segon trimestre és l’impacte que la variant òmicron tindrà en el professorat, i si hi haurà prou substituts per donar resposta a unes primeres setmanes que es preveu que vinguin acompanyades de moltes baixes laborals. En l’última setmana s’ha sobrepassat diversos dies la xifra de 30.000 contagis/dia. I la tendència és encara a l’alça. Sindicats com CCOO han alertat sobre la necessitat de reforçar les borses d’interins davant la previsible necessitat de substituts.

    Ahir, els deu serveis territorials del Departament d’Educació van realitzar 1.517 nomenaments, una xifra rècord causada sense dubte per la ràpida propagació de la variant òmicron. Divendres ja n’havia fet 571, per la qual cosa el primer dia del segon trimestre ja hi ha hagut 2.088 docents del sistema públic que han causat baixa del seu lloc de treball, la qual cosa equival al 2,5% dels aproximadament 80.000 docents que treballen en algun centre d’infantil, primària, secundària o FP públic.

    De fet, la xifra és, per força, molt més elevada, en primer lloc perquè aquestes baixes només inclouen el sistema públic (aplicant la proporció del 2,5% al professorat de la concertada, surten uns 900 docents més de baixa), i perquè, de fet, el Departament s’ha compromès a cobrir totes les baixes iguals o superiors a 5 dies (fins ara eren 7), per la qual cosa pot haver-hi docents en quarantena als quals no se’ls hagi adjudicat un substitut perquè es reincorporaran al seu centre abans que acabi la setmana. A banda, com se sap, en determinades especialitats hi ha baixes de difícil cobertura. I tampoc aquestes dades reflecteixen l’impacte de la sisena onada entre docents i educadores d’escola bressol, ja que majoritàriament depenen dels municipis (o de la iniciativa privada) i per tant, malauradament, tampoc es coneixen.

    El Departament d’Educació també ha informat que, com a mesura excepcional, i per tal de garantir la màxima normalitat en els centres, “durant els propers dies, si és necessari, es poden fer nomenaments excepcionals d’urgència per si hi ha centres amb més de tres baixes inferiors a 5 dies. També per minimitzar les possibles baixes de professorat, hi haurà nomenaments telemàtics cada dia durant aquesta setmana i la propera”. Una altra decisió que s’ha pres és que es faran nomenaments cada dia, i no, com és habitual, dos cops per setmana.

  • Atur, Covid i salut mental

    Actualment es fa més que evident que mai que l’atur i la precarietat laboral tenen un impacte directe i gravíssim sobre el benestar emocional de les persones. Diversos estudis associen aquestes qüestions a trastorns depressius i d’ansietat i, fins i tot, al suïcidi tal com destaca l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

    L’impacte de la Covid-19 en l’economia ha estat devastador i qui més n’està patint les conseqüències són els col·lectius que ja es trobaven en situació de pobresa, en molts casos crònica, des de l’anterior crisi econòmica. Entre aquests col·lectius, les dones pateixen de manera molt dràstica els efectes de la crisi sanitària, social i econòmica i això té repercussions molt clares en la seva salut -apareixent símptomes i patologies relacionades amb trastorns de son, alimentaris, ansietat, esgotament- però també en la salut dels seus fills i filles que absorbeixin el clima de malestar emocional que es viu al nucli familiar.

    Al llarg dels darrers anys, s’ha detectat un clar increment del nombre de dones que arriben a la les entitats socials amb greus dificultats per cobrir les necessitats més bàsiques: alimentació, habitatge, subministraments energètics, despeses d’escolarització o transport, entre d’altres. Des de la Fundació SURT, treballem per donar resposta a les, cada vegada més, complexes situacions de pobresa i emergència social en la qual es troben moltes dones i els seus nuclis familiars. «Obrint Portes» és un dels programes que treballa de manera integral totes les dimensions anteriors, atenent a les dones de forma holística i cercant l’empoderament personal i econòmic, a la vegada que intentem generar un espai segur per elles, de sororitat i de suport emocional que contraresti les situacions d’angoixa per les que estan passant moltes d’aquestes dones.

    Un dels obstacles més greus que afrontem a l’hora de donar respostes efectives i millorar el benestar psicoemocional és la baixa capacitat de les dones per sostenir la participació al llarg del temps en processos de recuperació emocional, a la vegada que compaginar-ho amb itineraris formatius i recerca activa de feina. L’exigència de cobrir les necessitats econòmiques bàsiques és una preocupació constant que fa que moltes dones hagin d’abandonar i que la salut mental passi a un segon pla. Aquesta realitat se silencia constantment, la càrrega emocional i la somatització de les situacions d’estrès provocades per les situacions de vulnerabilitat econòmica i social de les dones acaben per provocar patologies físiques, com la fibromiàlgia, entre d’altres.

    També se silencia la manca d’atenció d’especialistes en psicologia en el sistema sanitari públic, les llistes d’espera dels departaments de salut mental, el preu dels medicaments i antidepressius, les conseqüències socials de la depressió i sobretot, les xifres de suïcidis que han augmentat un 3,7% segons les últimes dades de l’INE.

    La manca d’ajudes econòmiques, la saturació dels serveis socials, la precarietat dels sector social i la manca de respostes de les administracions fa que tota la responsabilitat recaigui en la capacitat de resiliència de les dones i de la comunitat a sobreposar-se a les situacions de crisi que ens colpeja. En aquest context, les xarxes comunitàries són els únics espais d’esperança per a moltes dones, on troben espais de suport mutu i d’expressió de les seves problemàtiques. Des de SURT, volem posar l’empoderament comunitari de nou al centre, acompanyant a les dones més vulnerables en un procés d’empoderament sanador i transformador, entès com la participació en espais de suport veïnals que generin xarxes socials, relacions de convivència i en conseqüència, una millora del benestar psicoemocional.

    El programa «Obrint Portes» té molts reptes per endavant aquest 2022, però no podem avançar sense una mirada de gènere i intercultural que posi la salut de les dones com a prioritat, treballant en xarxa amb les taules de salut i comunitàries del territori.

  • Els lactants de 0 a 4 anys de mares vacunades podrien aconseguir immunitat contra la Covid durant 6 mesos

    Un estudi liderat pel Parc Sanitari Sant Joan de Déu ha comprovat que l’alletament de mares vacunades amb Pfizer transmet anticossos als infants de 0 a 4 anys i que aquests podrien estar protegits contra la Covid-19 fins sis mesos després de la vacunació. Es tracta de l’estudi LacCOVID, un treball que ja va mostrar dades preliminars el mes d’abril i que es va publicar a la revista JAMA Network. Els resultats de l’estudi, publicats ara a medRxiv, mostren que els nivells en sang i llet materna d’anticossos IgG induïts per la vacuna, tot i disminuir progressivament, es mantenen al llarg del temps d’estudi.

    “La investigació apunta que els nadons de dones lactants vacunades podrien estar protegits durant sis mesos després de la vacunació amb dues dosis, ja que aquests nivells d’IgG es mantenen a la llet materna almenys mig any després de la segona dosi”, explica Erika Esteve, metgessa adjunta al Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Sant Boi i impulsora de l’estudi LacCOVID. Això, segons la doctora, obre la porta al fet que els infants d’entre 0 i 4 anys, el grup de població que encara no pot vacunar-se, pugui estar immunitzat a través de l’alletament, amb el que es coneix com a immunització passiva.

    La Dra. Esteve va engegar aquesta recerca en constatar la manca de documentació sobre els beneficis de la vacunació contra la Covid-19 en dones lactants. En l’estudi han participat un total de 33 voluntàries, d’uns 38 anys de mitjana i amb nadons d’uns 15 mesos en el moment de la vacunació. Amb aquesta mostra s’ha vist que els anticossos contra el SARS-CoV-2 s’incrementen notablement després de la segona dosi i que els nivells d’IgG en sang estan correlacionats amb els nivells en llet materna durant tot el període de l’estudi. Aquest fet permetria en un futur la possibilitat de realitzar un càlcul aproximat dels nivells d’IgG vacunal en llet materna a través d’una anàlisi sanguínia de la mare.

    Els tests serològics van mostrar que dues voluntàries es van infectar per Covid-19 entre els tres i els sis mesos després de la vacunació. En les analítiques de les dues participants, es va detectar un repunt d’anticossos contra la Covid, fet que suggereix que una tercera dosi de la vacuna podria ser beneficiosa per incrementar la protecció dels lactants contra el SARS-CoV-2. Els resultats de l’estudi mostren que no es van detectar efectes adversos de la vacunació ni en les mares participants ni en els seus fills, cosa que donaria resposta a un grup de població, el de nenes i nens d’entre 0 i 4 anys, que encara no poden accedir a la vacunació.

  • El passaport Covid pot augmentar l’acceptació de les vacunes a alguns països

    El certificat Covid digital de la UE, de vegades anomenat passaport Covid, acredita que una persona s’ha vacunat, ha donat negatiu en un test o bé s’ha recuperat de la malaltia. Aquesta acreditació ja es demana a diversos territoris europeus per accedir a llocs i espectacles públics, com ara restaurants, perruqueries o concerts.

    A més d’ajudar a prevenir la propagació de la pandèmia en aquests entorns, s’ha plantejat que aquest certificat pot animar a vacunar-se les persones que encara no ho estan, en particular aquelles que consideren que el seu propi risc d’hospitalització o mort per Covid-19 és baix.

    Però encara que diversos països i comunitats autònomes espanyoles ja apliquen o estan considerant introduir el passaport Covid, fins ara no era clar si aquesta intervenció de salut pública augmentava l’acceptació de la vacuna. Algunes enquestes ho posaven en dubte per a alguns grups de població, però diversos mitjans de comunicació i organismes sanitaris nacionals havien informat que sí que ho afavoria.

    Amb dades de França, Itàlia, Dinamarca, Alemanya, Suïssa i Israel, s’ha comprovat que la certificació Covid ha conduït a una acceptació més gran per les vacunes en països amb baixa cobertura de vacunació.

    En aquest context, investigadors de la Universitat d’Oxford (Regne Unit) han comprovat que la certificació Covid ha conduït a una acceptació més gran per les vacunes en països amb baixa cobertura de vacunació, i especialment entre els més joves. Els resultats es publiquen a la revista The Lancet Public Health.

    “La principal conclusió del nostre estudi és que va haver-hi un augment significatiu de les vacunacions al voltant de 20 dies abans de la introducció dels certificats Covid, que es va mantenir fins a 40 dies després, però el context del país o regió on es va introduir va ser important: vam veure una relació a França i Itàlia, amb una història més llarga de dubtes sobre les vacunes”, explica a SINC l’autora principal, Melinda Mills.

    Sis països amb passaport Covid

    Per fer l’estudi, els investigadors es van centrar en les dades de Dinamarca, Israel, Itàlia, França, Alemanya i Suïssa, països on es va introduir el passaport Covid obligatori de maig a setembre de 2021. Després, els van comparar amb els de 19 nacions similars (Espanya, Regne Unit, EUA, etc.) on no s’havia pres aquesta mesura, comparant paràmetres clau com els casos diaris, la proporció de vacunats i l’edat.

    La principal conclusió és que hi va haver un augment significatiu de les vacunacions al voltant de 20 dies abans de la introducció dels certificats Covid. – Melinda Mills (U. d’Oxford)

    D’aquesta manera es va observar que els països que partien d’una proporció de vacunes davant de la Covid-19 inferior a la mitjana (França, Israel, Itàlia i Suïssa) van experimentar un gran augment en la vacunació, però no es va produir un efecte significatiu en Alemanya, on la cobertura de vacunes ja era alta, ni tampoc a Dinamarca, on el subministrament de dosis estava limitat.

    Major efecte sobre els joves

    Els resultats també revelen que l’augment de l’acceptació de les vacunes va ser més pronunciat entre els menors de 30 anys després d’introduir el passaport, i que quan se sol·licitava per entrar als clubs nocturns i els grans esdeveniments, com a Suïssa, els increments més grans es van produir entre els grups amb una edat inferior a 20 anys.

    Els autors conclouen que la certificació Covid podria ajudar a augmentar l’acceptació de les vacunes en alguns grups de població, com ara els joves, però la seva implementació s’ha de considerar segons el context existent, com la cobertura de vacunació, els dubtes cap a les vacunes, els nivells de confiança en les autoritats i la trajectòria de la pandèmia.

    “El nostre estudi no adopta una postura personal ni argumenta a favor o en contra de la seva introducció, sinó que intenta modelar l’impacte que podria tenir en l’acceptació de les vacunes i la infecció”, subratlla Mills, “i com que els nostres resultats són molt específics del context, indiquen que els països haurien de considerar aquest aspecte”.

    “Aquesta certificació per si sola –conclou– no seria una bala de plata per augmentar l’acceptació de les vacunes, i aclarim que, en particular per a alguns grups on la confiança en el seu govern és baixa o l’accés a les vacunes és difícil, serien més òptimes mesures més concretes, com el diàleg per superar els dubtes sobre la vacunació o unitats mòbils a determinats barris”.

    Referència:

    Melinda C Mills, Tobias Rüttenauer. “Effect of mandatory COVID-19 certificats on vaccine uptake: synthetic control modeling of six countries”. The Lancet Public Health, 2021.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí