Es confirma a Catalunya un cas de la nova variant de coronavirus detectada al Regne Unit, segons ha explicat la consellera de Salut, Alba Vergés, a RAC1. Es tracta d’una persona resident a Catalunya que havia viatjat al Regne Unit.
Vergés ha explicat aquesta matí en roda de premsa que s’està fent l’estudi de contactes de la persona contagiada i ha dit que és “probable” que hi hagi més casos de Covid relacionats amb aquesta persona. «Veient que diversos països europeus i territoris de l’estat espanyols havien detectat casos d’aquesta nova variant, era qüestió de temps confirmar-ne a Catalunya», ha indicat la consellera.
La nova variant, anomenada VUI 202012/01 (Variant Under Investigation; variant sota investigació, any 2020, mes 12, variant 01) va ser detectada per primera vegada el 20 de setembre al Regne Unit i acumula un total de 17 mutacions.
Segons els primers estudis, es tracta d’una variant amb una gran capacitat d’infecció, estimada en un 70% major a la del virus predominant. Tanmateix, les evidències respecte a aquesta nova soca encara són limitades, a causa del poc temps que ha passat des que es va detectar el primer cas.
Contagis a l’alça
Aquest dijous han entrat en vigor les noves restriccions anunciades el passat dilluns en resposta a l’augment de contagis de Covid-19 a Catalunya durant el Nadal. Les mesures inclouen, entre altres, el confinament municipal diari i el tancament del comerç no essencial els caps de setmana.
Segons ha assenyalat el coordinador de la unitat de seguiment de la Covid-19 a Catalunya, Jacobo Mendioroz, en la roda de premsa del Procicat, «estem en una situació molt complicada» i «les properes setmanes tindrem un augment important de la pressió assistencial». Avui s’han registrat 1.225 casos nous de Covid-19 al territori català. A hores d’ara, hi ha 2.167 ingressades per coronavirus a planta i 418 ingressos a UCI.
Mendioroz ha explicat que un 5,7% de persones rebutgen la vacunació, fet que, en la seva opinió «no té gaire sentit, ja que està demostrat que la vacuna és eficaç i té un grau de seguretat important». El coordinador de la unitat de seguiment de la Covid-19 ha afegit que, ara per ara, no es tenen «detectades reaccions al·lèrgiques greus a la vacuna».
Per la seva banda, Alba Vergés ha assenyalat que la campanya de vacunació ha agafat la velocitat adequada. «S’ha administrat la primera dosi de la vacuna a una de cada quatre persones que viuen a les residències», ha assenyalat Vergés. També ha explicat que, a partir de l’aprovació de la vacuna de Moderna per part de l’Agència Europea de Medicaments, començaran a arribar dosis d’aquesta durant els propers dies.
Des del dijous 7 de gener i durant 10 dies, Catalunya tornarà al confinament municipal, de dilluns a diumenge, a excepció dels desplaçaments essencials. A més, tancaran els centres comercials tots els dies de la setmana i el comerç no essencial romandrà tancat durant el cap de setmana.
Així ho han anunciat la consellera de Salut, Alba Vergés, el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon i la sub-directora general de Coordinació i Gestió d’Emergències, Imma Solé. «Necessitem mantenir aquest virus a ratlla i donar resposta a tot el que ens ve a sobre», ha destacat la consellera Alba Vergés.
Pel que fa al sector de l’hosteleria i la cultura, mantindran les restriccions vigents: la cultura seguirà amb un 50% d’aforament i els bars i restaurants continuaran amb l’horari d’obertura estipulat de 7:30 h a 9:30 h i de 13:00 h a 15:30 h.
Per altra banda, els gimnasos hauran de tancar durant els 10 dies que duraran les noves restriccions i només es podrà fer esport a l’aire lliure. La tornada a l’escola es produirà l’11 de gener però les activitats extraescolars quedaran restringides als grups bombolla. Les activitats de lleure quedaran suspeses.
S’avança la vacunació del personal sanitari a primera línia
La Conserra de Salut, Alba Vergés, ha explicat que a partir d’ara es vacunarà cada dia de la setmana, inclosos els festius. A més, també ha anunciat que s’avançarà la vacunació del personal sanitari a primera línia i es farà en paral·lel al personal dels centres geriàtrics per tal de «maximitzar la capacitat de vacunació». De fet, avui ja s’ha iniciat la vacunació dels professionals sanitaris en diversos hospitals, com l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona o l’Hospital Josep Trueta de Girona.
Sobre la polèmica originada pel retard en la vacunació, el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, ha afirmat que mai no s’ha posat en dubte el compromís de les infermeres i infermers, a qui «cada vegada anem demanant més amb la mateixa gent».
Les dades, a l’alça
«Estem en una situació de creixement, no exponencial com al novembre, però sí sostingut. L’objectiu ara és frenar aquest creixement», ha explicat Argimon. Actualment es notifiquen d’entre 2.400 i 2.500 casos diaris de Covid-19 al territori català, el que equival a gairebé 17.000 casos positius setmanals. El risc de rebrot es situa als 500 punts, el que suposa un risc de rebrot molt alt.
A hores d’ara, hi ha 2.084 persones ingressades per Covid-19 a Catalunya i 392 a l’UCI, quan fins fa 15 dies hi havien 1.500 persones hospitalitzades. S’ha incrementat, per tant, en un 27% el nombre de persones ingressades en els últims 15 dies. En el cas dels ingressos a UCI, ha produït un increment del 20% en els darrers 15 dies.
L’11 de novembre un equip d’investigadors encapçalats per Giovanne Apolone, director científic de la Fundació Institut Nacional del Càncer a Milà, publicava a Tumori Journal, un article titulat Inesperada detecció d’anticossos del SARS-CoV-2 en el període prepandèmic a Itàlia,en el que detallen la troballa d’antígens del virus SARS-CoV-2 a la sang de pacients de l’Institut Nacional del Càncer. Mostres que foren obtingudes els mesos de desembre, novembre i octubre de 2019 i que revelen la presència del virus aquests mesos (fins i tot el setembre), molt abans que la Covid-19 fou detectada a Itàlia el febrer de 2020. L’Institut Nacional del Càncer havia fet proves clíniques a fumadors empedreïts d’entre 55 i 65 anys en els mesos que van de setembre de 2019 a març de 2020 quan van haver de parar per causa de la pandèmia. En aquests mesos, científics italians havien publicat que, un cop estudiades les mutacions del genoma, era molt probable que el virus hagués circulat per Itàlia molt abans del primer cas oficial, el 21 de febrer del 2020.
I al març investigadores/metges de l’hospital de Milà, havien reportat que l’increment del 50% en els casos de pneumònica atípica que s’havien produït a Bèrgam, si els comparàvem amb els registrats el 2018, no es podien atribuir a la grip estacional. Hi havia d’haver alguna altra causa.
Amb aquesta informació els experts de l’Institut Nacional del Càncer, un cop autoritzades pel comitè ètic, van revisar les mostres de què disposaven i van comprovar que hi havia antígens específics del SARS-CoV-2 en els cultius dels seus pacients. Mostres corresponents a 959 persones que procedien d’onze regions italianes. Es van trobar antígens a, com mínim, una persona de cadascuna de les onze regions. Una cinquantena dels pacients contagiats eren de la Llombardia. Van voler corroborar-ho, i van enviar les mostres a la Universitat de Siena, amb millors capacitats d’anàlisi a través de la Intel·ligència Artificial, perquè verifiqués els resultats. Per assegurar-se encara més, van fer un altre assaig en col·laboració amb la Universitat Estatal de Milà.
Així van certificar la presència dels anticossos específics. I, segons reconeixen els investigadors, els van trobar ‘inesperadament’. Per aquest motiu l’article que varen publicar l’11 de novembre proppassat porta per títol Detecció inesperada a Itàlia, d’anticossos SARS-CoV-2 en el període prepandèmic. Amb molta probabilitat a Itàlia en particular i al món en general, el virus circulava sense ser detectat durant tot el 2019. Recordem que l’investigador Albert Bosch i la investigadora Rosa Maria Pintó, encapçalant un equip en el qual també hi participaven els investigadors del Grup de Virus Entèrics de la Universitat de Barcelona Gemma Chavarria-Miró, Eduard Anfruns-Estrada i Susana Guix, van publicar el 26/6/20 que havien detectat el virus causant de la Covid-19, en mostres de les aigües residuals de Barcelona del dia 12/3/19. Aquests virus no detectat i que va causar diagnòstics equivocats, va mutar a Itàlia el febrer de 2020, segons aquestes investigacions. Aleshores es va convertir en un virus més letal, amb més capacitat de propagació, de transmissió, d’infecció i que ha protagonitzat la història de la malaltia en la darrera onada. Entrevistem a Giovani Apolone, director científic de la Fundació Institut Nacional del Càncer sobre la hipòtesi que a Itàlia hi hagués primer el virus de Wuhan que s’havia propagat des de molt abans que la Xina comuniqués oficialment l’existència del virus el 31 de desembre. ¿Vostè creu que aquell virus es propagava menys i que, en el mes de febrer muta, es propaga més de pressa i és el protagonista de la primera gran mortífera onada? Els seus estudis sobre el virus SARS-CoV-2 han detectat que circula a Itàlia des de setembre de 2019, mesos abans que aparegués oficialment a la Xina. Correcte, l’estudi que hem publicat, es basa no tant en la presència de virus directament en els nostres pacients sinó en la presència d’anticossos que considerem específics. El treball documenta que hi havia persones que acudien al nostre hospital per realitzar proves en el context d’un estudi específic, que tenien aquests anticossos. Repeteixo que en la nostra opinió són específics, el desembre, novembre, octubre i probablement el setembre de 2019. A Tumori Journal hem llegit que el virus es va detectar en mostres de sang de 959 persones asimptomàtiques inscrites en un assaig prospectiu de detecció de càncer de pulmó entre setembre de 2019 i març 2020. Sí, vam començar aquest estudi que tenia previst oferir als ciutadans italians d’entre 55 i 65 anys fumadors empedreïts l’oportunitat de fer una visita clínica, un TAC periòdic i també un test en sang que s’utilitzaria per estudiar la presència dels marcadors tumorals i així millorar l’efectivitat del TAC. Comencem el setembre, vam haver de tancar el febrer-març pel primer confinament nacional. Entre el febrer i el març (a partir d’uns articles publicats per uns investigadors italians que, estudiant les mutacions del genoma del virus, havien declarat que era probable que el virus ja circulés a Itàlia molts mesos abans del primer cas oficial italià, que data del 21 de febrer de 2020) vam decidir que aniríem a buscar a les nostres bases de dades si els TAC realitzats en els pacients haguessin pogut detectar la presència dels efectes d’aquesta malaltia pulmonar. El confirmem amb la presència d’anticossos en la sang. Posteriorment, la Universitat de Siena va dur a terme una altra prova d’anticossos específics contra el virus per la mateixa investigació titulada Detecció inesperada d’anticossos contra el SARS-CoV-2 en el període prepandèmic a Itàlia. L’estudi, del qual vostè és coautor, va mostrar que quatre casos que es remunten a la primera setmana d’octubre també van ser positius per anticossos que neutralitzen el virus, la qual cosa implica que es van encomanar el setembre. Això és més o menys correcte. Nosaltres vam redactar un projecte que va ser aprovat pel nostre comitè ètic a finals de març en què planegem revisar tots els TAC amb programes específics per verificar si algunes lesions podrien atribuir-se a la infecció pulmonar que en aquest moment era la causa principal dels símptomes de la Covid-19 i després pensàvem utilitzar l’assaig d’anticossos per validar la presència d’aquestes lesions. L’anàlisi dels tacs no va portar a resultats definitius i per això, els enviem a un altre centre universitari italià, que té programes d’intel·ligència artificial més precisos que els nostres, per verificar aquesta tendència. Al mateix temps, vam fer un assaig en col·laboració amb la Universitat Estatal de Milà per comprovar la presència d’anticossos.
Trobem els anticossos, cosa que ens va sorprendre i de fet, el títol de la nostra investigació és unexpected (inesperat). Vam contactar amb un centre especialitzat a la ciutat de Siena que, mentrestant, havia desenvolupat un test molt específic per poder validar els nostres resultats. Vistos els resultats, vam decidir comunicar a la comunitat científica com més aviat millor aquest unexpected result (resultat inesperat) que, a parer nostre, vol dir que si les nostres proves són prou precises, hi ha hagut italians d’almenys tretze regions italianes, dels quals cinquanta en casos clínics de Llombardia (la regió més afectada a Itàlia), amb anticossos positius molts mesos abans del primer cas oficial i fins i tot abans de la primera comunicació oficial de les autoritats xineses sobre l’epidèmia, que després es va convertir en una pandèmia. L’estudi va mostrar que quatre casos que es remunten a la primera setmana d’octubre també van ser positius per anticossos… Si les noves proves que estem desenvolupant en aquest moment confirmen les nostres dades, i tenint en compte que per a la producció d’anticossos es necessiten almenys dues o tres setmanes, podem assumir que els casos positius en els primers quinze dies d’octubre es remunten a un contacte previ de setembre. Investigadors italians van informar el març d’un nombre més alt de l’habitual de casos de pneumònia greu i grip a Llombardia en l’últim trimestre del 2019, segons l’agència Reuters. ¿És un senyal que el coronavirus podria haver circulat abans del que es pensava? Una de les raons per les quals vam decidir fer aquest estudi va ser, com he dit abans, que un equip d’investigadors d’un important hospital milanès, estudiant les modificacions genètiques de virus al llarg del temps, afirmés que, des d’un punt de vista filogenètic, el virus a Itàlia havia estat circulant durant més temps del que s’esperava. A més, l’augment del 50% de pneumònia atípica a la zona de Bèrgam (que va ser una de les primeres ciutats afectades a la regió de la Llombardia) va ser confirmat estudiant la freqüència de pneumònies atípiques en comparació al mateix període de l’any anterior. Cal dir que la pneumònia atípica apareix cada any juntament amb la temporada de la grip, però el que els companys han subratllat no és tant la presència de pneumònia atípica sinó una presència més elevada que no podria explicar-se per la grip estacional.
I això podria significar que el nou coronavirus pot circular entre la població del món per molt temps i amb una taxa de letalitat baixa, no perquè estigui desapareixent, sinó només per tornar a sorgir? Això és el que ens va portar, davant aquests resultats, a intentar publicar i difondre l’article entre els companys científics tan aviat com es pugui. Vam començar l’estudi el març i vam tenir els resultats a Itàlia a mitjans de setembre quan a Itàlia, després de les vacances d’agost, el virus, que havia baixat, començava a recuperar-se. Per això el publiquem en aquest moment. Després, les crítiques que hem rebut són substancialment de dos tipus: alguns companys diuen que nosaltres no hem identificat anticossos específics contra el virus i que les nostres proves han identificat anticossos produïts per l’organisme en aquests ciutadans, en aquestes persones contra altres tipus de coronavirus. O sigui que es tractaria d’una reacció creuada, tot i que nosaltres estem convençuts que el nostre test és específic. D’altra banda, els patrons dels quals parlen els infectòlegs i els epidemiòlegs són d’una circulació de seguiment d’un parell de mesos i després, inevitablement, d’un pic. Llavors, si el virus circulava al setembre, octubre i novembre, el pic a Itàlia no hauria d’haver estat al febrer-març, sinó al desembre-gener. A partir d’aquí, van plantejar alguns dubtes sobre l’especificitat dels nostres resultats. A la revista Science s’ha publicat fa un mes un article que reconeixia la mutació del virus a Itàlia. Aquest article, signat per un investigador americà de la Universitat de Carolina de Nord, Ralph Baric, destacava l’aparició al voltant de febrer, d’una variació de virus al nord d’Itàlia (variant D614G), que es caracteritzava per una capacitat molt més alta d’infectar les cèl·lules de les vies respiratòries perquè aquesta mutació provocava un major contagi i una major capacitat del virus per replicar-se ràpidament. Aquesta variant, documentada a Itàlia, va aparèixer el febrer i va protagonitzar la primera onada. Després, molt ràpidament va eliminar totes les altres variants.
Al principi el virus tenia un contagi baix, no es va destacar i l’augment de pneumònies atípiques es va atribuir a la grip estacional i no al nou virus que no sabíem que existia
Llavors, a Itàlia durant un temps hi va haver la variant antiga de Wuhan i després hi ha hagut aquesta variant que va aparèixer al nord d’Itàlia i no al sud. De fet, en la primera onada hi va haver molts més casos al nord d’Itàlia que al sud. Per tant, una possible explicació és que al principi el virus (que es va originar al meu entendre a la Xina i després es va difondre per aquest país i la resta del món, perquè avui en dia la globalització fa que els desplaçaments de la gent infectada i contagiosa no passin en mesos sinó en hores) tenia un contagi baix, no es va destacar i l’augment de pneumònies atípiques es va atribuir a la grip estacional i no al nou virus que no sabíem que existia. Quan els xinesos se’n van adonar i, probablement amb retard, van fer la comunicació el 31 de desembre, el virus ja estava circulant no només a la Xina sinó a molts altres països, donada la gran quantitat d’intercanvis turístics i comercials que hi ha actualment. Llavors el virus ja circulava a tot el món molt abans? La meva opinió, que es basa en la lectura d’una sèrie d’articles que han estudiat, des d’un punt de vista filogenètic, les diferents mutacions del virus, en absència de proves que demostrin el contrari, és que el virus es podria haver originat a la Xina i durant un temps, no conegut, podria haver començat a circular, ja l’octubre-novembre, per altres països en haver-hi molts moviments humans. Hi ha un article que suggereix que el primer virus que va arribar a Itàlia el va portar un ciutadà alemany que havia viatjat a l’Índia per assistir a una conferència i que va infectar a altres persones en tornar a Europa. La mutació, que es va publicar a Science, probablement explica l’augment sobtat de contagis de persones malaltes, de casos severs i letals.
El virus es podria haver originat a la Xina i durant un temps, no conegut, podria haver començat a circular, ja l’octubre-novembre, per altres països en haver-hi molts moviments humans.
La part positiva de tot això podria ser, per tant, que un diagnòstic ràpid en la fase de baixa letalitat pot millorar la prevenció? Sí. Les dades que publiquem han estat confirmats per altres articles – no només italians- que van aparèixer després del nostre (almenys set o vuit més) que documenten la presència d’anticossos específics en mesos anteriors als primers casos oficials detectats a França, Itàlia o els Estats Units. Són articles que s’han publicat en les últimes setmanes i que demostren substancialment el que hem dit abans, que el virus va estar circulant i va infectar diverses persones que van emmalaltir amb més o menys gravetat. Esperem haver difós l’avís que, fins i tot en una situació en què hi hagi una disminució en els casos simptomàtics, el virus pot seguir contagiant, augmentant així el nombre de casos que determinen l’aparició d’una hipotètica segona onada com la que hem tingut en Itàlia i d’una tercera onada que es podria manifestar després de les vacances de Nadal. Quina seria la conclusió, la rellevància d’aquesta investigació? Aquest virus, que circulava prematurament, procedeixi o no de la Xina, va mutar? Què va passar? Què va produir que després tingués les conseqüències que ha tingut? El nostre estudi sembla haver demostrat, a través de la identificació d’anticossos en uns ciutadans italians sense símptomes que havien acudit al nostre institut per fer-se unes proves, que probablement van entrar en contacte amb el virus molt abans de desembre de 2019. Altres estudis –n’hi ha almenys onze, dels quals sis italians i cinc no italians- demostren més o menys el mateix.
S’acaba de publicar un article d’un cas italià d’un nen de quatre anys hospitalitzat amb símptomes similars als de la Covid-19, en què s’ha pogut demostrar en els cultius que s’havien fet per buscar la causa, que aquests símptomes es devien a aquesta malaltia. Això va succeir els últims dies de novembre, primera setmana de desembre. Un article publicat pels investigadors nord-americans del Centre per al Control i Prevenció de malalties (CDC) documenta més o menys el mateix amb casos de donants nord-americans.
Apolone defensa que la Covid-19 circulava pel món molt abans de que ens n’adonéssim | Cedida
Per tant, suggerim, a partir dels nostres resultats, que probablement el virus -del qual en desconeixem l’origen, però que totes les dades que tenim fins ara diuen que és de la Xina- va circular abans del que pensàvem i es va manifestar clínicament, segons l’estudi de Science, perquè en algun moment hi va haver una mutació que el va transformar en un virus més contagiós i, per tant, més probablement infecciós que és el que va explicar la segona onada italiana.
Va aparèixer el febrer de 2020 a Itàlia, va afectar primer el nord de país i després també el sud, i, segons aquests investigadors nord-americans, entre març i abril es va difondre aquesta variació que és la que ara està present a tot el món. Per tant, es va produir una mutació que va canviar el virus en les seves característiques de contagi i letalitat. El virus anterior, de probable origen xinès, tindria característiques de letalitat més baixes. Després a Europa, probablement a Itàlia, hi va haver aquesta mutació que el va convertir en un virus diferent en el comportament.
Es va produir una mutació que va canviar el virus en les seves característiques de contagi i letalitat. El virus anterior, de probable origen xinès, tindria característiques de letalitat més baixes
Amb aquest descobriment haurien de canviar les polítiques per combatre el virus? Més enllà de saber que va començar abans, hauria de tenir alguna transcendència aquest coneixement? El virus ha mutat perquè, amb un mecanisme de tipus darwinià, sota la pressió de l’entorn es van produir mutacions que van afavorir la seva supervivència i, desafortunadament, la seva capacitat de contagiar. Els investigadors diuen que en realitat aquesta mutació, que el va fer més agressiu, no és una mutació que perjudica l’efectivitat de les vacunes que s’estan produint i que s’administraran a Europa i al món, perquè la mutació no té a veure amb les seves característiques antigèniques. O sigui, les vacunes produïdes seran efectives i segons alguns investigadors seran encara més efectives.
L‘aparició de mutacions no va provocar en el virus canvis que puguin invalidar l’eficàcia de les vacunes. Aquesta és la primera part de la resposta a la vostra pregunta. La segona part és que actualment ens estem enfrontant a un virus molt més contagiós i probablement més greu que l’anterior, la qual cosa explica el relatiu fracàs dels confinaments incomplets, com s’està demostrant a Itàlia i a molts països, fins i tot a Alemanya. Mentre no tinguem les vacunes distribuïdes entre gener i març a la majoria de la població, necessitaríem augmentar les restriccions que tenen a veure amb la distància social, les aglomeracions i la comunicació perquè el virus és extremadament contagiós.
La mutació no té a veure amb les seves característiques antigèniques. O sigui, les vacunes produïdes seran efectives i segons alguns investigadors seran encara més efectives.
Quins factors poden causar les mutacions? Si utilitzem com a exemple el virus del refredat (que sovint és un coronavirus) o el virus de la grip, sabem que els virus que circulen molt i en diferents ambients i poblacions canvien constantment en un intent per sobreviure. Moltes mutacions són negatives per al virus i contraproduents per a la seva vida; altres són favorables. Sota la pressió ambiental el virus es fa més contagiós perquè el seu objectiu és sobreviure i multiplicar-se. Aquest és un mecanisme conegut i és la raó per la qual cada any hem de canviar les nostres vacunes (encara que el virus de la grip és més o menys similar, canvia). Aquest és un fenomen conegut en els virus. És un dels molts problemes que provoca la incapacitat de produir vacunes contra algunes malalties virals. El que va succeir amb aquest virus és exactament això: probablement va succeir que aquesta mutació, que s’esmenta en l’article del professor Baric, va afavorir la capacitat de virus de propagar-se, però sense perjudicar l’eficàcia de les vacunes. De tota manera, resumint, jo no sóc ni viròleg ni infectòleg. La meva feina és dirigir l’Institut Nacional del Càncer de Milà. Ens trobem aquests resultats i els vam publicar, però com a ciutadà capaç de llegir la literatura científica, no em sorprèn que un virus d’aquest tipus, que ha circulat per tot el món, hagi mutat i que aquestes mutacions en alguns casos hagin estat negatives per a nosaltres. He de dir també que, després de la publicació de l’article, a més de ser contactats per moltes agències de notícies per explicar els nostres resultats, ens va contactar l’Organització Mundial de la Salut que ens va demanar que col·laboréssim per estudiar millor els nostres resultats.
Aquests dies, estem enviant les nostres mostres de sang a dos laboratoris independents amb l’objectiu, no tant de validar els resultats, sinó aprofundir en les anàlisis amb altres tècniques. Si realment es demostra que els anticossos que trobem no són el resultat d’una reacció creuada sinó anticossos realment específics que documenten un contacte previ amb el virus, hi ha moltes implicacions possibles que poden ser útils per reconstruir què ha passat i també per utilitzar millor aquesta informació en el futur. Però, repeteixo, aquestes dades possiblement documenten una circulació anterior de virus, però no posen en qüestió el possible origen del virus a la Xina. Això només ho podrà estudiar l’Organització Mundial de la Salut quan les autoritats xineses permetin que un equip d’experts viatgi a aquell país, a Wuhan i a altres llocs, per estudiar què va passar i com es va produir el pas de l’animal a l’home, perquè aquest és l’origen de virus que després ha infectat la població mundial.
Anàlisi: la mutació i les respostes pendents
El virus va mutar a Itàlia el mes de febrer. El virus resultant de la mutació es va propagar molt més de pressa que no pas l’anterior versió procedent de Wuhan, menys agressiva. Ho confirma un article publicat a Science el dia 18 d’aquest mes de desembre – la forma ancestral de la síndrome respiratòria aguda greu coronavirus 2 (SARS-CoV-2) que va sorgir de la Xina fou substituïda en gran part per soques que contenen la mutació D614G a la proteïna viral ‘spike’. La variant infecta millor les cèl·lules epitelials de les vies respiratòries superiors i es replica més que no pas la forma ancestral. El virus evolucionà per aconseguir més transmissibilitat en humans en lloc d’una major patogenicitat. La substitució D614G millorà la infectivitat del virus SARS-CoV-2, la forma física competitiva i la transmissió en cèl·lules humanes primàries i models animals. Resumint, quan els xinesos van informar el 31 de desembre de la presència del SARS-CoV-2, el virus feia temps – transport/globalització – que s’havia escampat. A Itàlia es tenen dades de la seva presència camuflada des del mes de setembre de 2019, era el virus de Wuhan. Però va mutar, i la posterior variant, la italiana de febrer, tenia/té més capacitat de propagació. Això explica l’augment sobtat de contagis, de persones malaltes, de casos severs i letals, de comportament diferent, pitjor. Aleshores i en conclusió, el virus xinès tenia una més baixa letalitat. I el virus mutant, a Itàlia, molta més capacitat de transmetre’s i de causar més malalts i morts per causa de la gran quantitat de contagis i no pas per la seva patogènia. Ha estat el protagonista, eliminant totes les altres variants, de l’onada que hem viscut.
Ara toca nova onada. Segurament el virus (mutacions de Gran Bretanya, o Sud-àfrica?) es comportarà com el seu antecessor: més transmissibilitat en humans en lloc de més patogenicitat. Els virus d’aquesta mena busquen sobreviure però no destruir l’hoste. Què passaria si decidíssim analitzar mostres de cultius de pacients, per exemple de càncer com a Itàlia, o de finats amb diagnòstic de pneumònia atípica? Descobriríem antígens específics del SARS-CoV-2? Confirmaríem allò que ens van avançar la doctora Pintó, el doctor Bosch, i el seu equip, que el virus era a les aigües residuals de Barcelona el mes de març de 2019? I ens preguntaríem, com ha apuntat el doctor Bosch, si el virus no va arribar a Barcelona, Catalunya, a través de persones que van participar del Mobile de febrer de 2019. • Josep Cabayol, Siscu Baiges i Elisa Ottanelli, en nom de Solidaritat i Comunicació – SICOM. L’entrevista ha estat emesa per Ràdio 4.
En primer lloc, hem de recordar que tots els virus, bacteris, paràsits i organismes superiors muten d’una manera natural. La capacitat de l’ADN per fer-ho espontàniament és una de les seves propietats intrínseques, i gràcies a ella, s’ha generat l’evolució de les espècies.
Aquestes mutacions, de vegades, confereixen un avantatge a l’organisme en el qual s’ha produït de cara al seu propagació futura i en altres ocasions és just el contrari, de manera que les conseqüències d’aquest canvi no es transmeten amb èxit a la descendència. Aquí podem trobar les claus de la diversitat genètica, no només entre espècies, sinó també entre individus que pertanyen a una mateixa espècie.
És aquesta la primera mutació de la SARS-CoV-2?
Doncs no. El virus originari de Wuhan es va anar transformant en algunes variants lleugerament diferents que avui colonitzen el planeta. Pel que fa a Europa, a finals de març es va detectar per primera vegada la variant coneguda com D614G, i que contenia el canvi d’un aminoàcid de la proteïna d’espícula de virus, és a dir, la proteïna més externa i responsable de la formació d’aquesta corona tan característica. Aquest petit canvi va donar com a resultat un virus amb major capacitat de transmissió que l’original, en infectar de manera més eficient. Tant és així, que per al mes de juny gairebé tots els virus circulants a Europa ja eren d’aquesta variant.
La mutació en un altre aminoàcid va donar lloc a la variant anomenada 20A.EU1 i apareguda a Espanya en el mes de juny. Aquesta també es va propagar molt ràpidament, el que en principi indicava que tenia un avantatge selectiu encara més gran. No obstant, això últim no està del tot clar, ja que s’ha associat recentment a la intensa mobilitat personal de l’estiu més que la seva major transmissibilitat.
D’entre les mutacions trobades, hi ha 3 que produeixen preocupació.
La primera és l’anomenada N501Y, representant un canvi de l’aminoàcid asparagina per tirosina, i que afecta directament el lloc d’unió de virus al receptor que li permetrà entrar a la cèl·lula.
La segona és la P681H, en la qual una prolina és substituïda per una histidina.
La tercera és la pèrdua (deleció) dels nucleòtids 69 i 70 que codifiquen la proteïna de espícula.
Quin significat biològic tenen aquestes mutacions?
S’ha demostrat que la primera (N501Y) permet que el virus s’uneixi al receptor d’entrada amb molta més afinitat, de manera que infectarà amb més facilitat. La segona (P681H) està situada just a costat de el lloc de tall de la furina, la qual cosa permetrà que la membrana de virus es fongui més fàcilment amb la de la cèl·lula en la qual va entrar, a fi de permetre el seu trànsit cap a l’interior. I la tercera (deleció 69-70) s’ha implicat en mecanismes de virus per evadir la resposta immunitària.
És a dir, tenim dues mutacions que permetran una entrada molt més eficient i una altra més que pot contribuir a que el sistema immunitari no reconegui el virus, escapant així del seu control.
Cadascuna d’aquestes mutacions seria preocupant per separat, així que podem entendre que totes les alarmes s’hagin encès quan es superposen les tres. Això, sense comptar amb les restants 14 mutacions, de les que encara no coneixem si poguessin tenir algun significat biològic rellevant. Però, com a mínim, l’augment de la transmissibilitat és evident.
És a dir, es tracta d’una variant amb una gran capacitat d’infecció, estimada en un 70% major a la del virus predominant, incrementant l’índex de reproducció en al menys un 0,4. Això és molt, pel que estem davant d’una variant que ens ha de preocupar, igualment, molt.
Quin és l’origen d’aquesta variant?
Aquesta acumulació de mutacions és molt sorprenent, ja que, recordem, la SARS-CoV-2 muta molt modestament. Tot i que és impossible saber-ho, la hipòtesi més plausible en aquest moment és que aquesta variant seria el resultat de canvis ocorreguts en un sol pacient, probablement un immunodeprimit i de llarga evolució clínica.
Això hauria fet que el virus estigués dins d’aquest pacient durant moltes setmanes, en què hauria anat acumulant les successives mutacions en un entorn d’un tractament infructífer així com una ineficaç resposta immunitària, per acabar alliberant aquesta nova variant, amb totes les mutacions juntes.
És més virulenta? Què passa amb les vacunes?
Són dues grans preguntes per a les quals no tenim encara resposta. Mentre que l’aparició d’aquesta variant va coincidir amb una ràpida expansió de la Covid-19 al Regne Unit, evidència indirecta de la seva major transmissibilitat, no es va veure acompanyada de majors índexs de mortalitat o complicacions als hospitals.
Això podria suggerir que la nova variant no és més virulenta que el virus parental, però cal introduir un matís important: la majoria dels pacients examinats eren menors de 60 anys, de manera que no sabem què passarà quan d’altres de més edat es vegin afectats. I, en relació amb les vacunes, els canvis produïts no semblen afectar elements estructurals del virus, de manera que l’eficàcia de les vacunes, a priori, no es veuria afectada, però és evident la urgència d’estudiar si això és així.
Què podem fer ara?
Reaccionar. El Centre Europeu de Control de Malalties Infeccioses fa algunes recomanacions immediates. En primer lloc, cal buscar mitjançant la seqüenciació aquesta nova variant en mostres de virus, per controlar la seva extensió.
En el cas d’Espanya, això és molt rellevant, donada la nostra relació amb el Regne Unit. Balears i Canàries, la costa mediterrània i Andalusia (per la proximitat a Gibraltar) haurien de ser prioritàries. L’elecció de les mostres ha de ser acurada, per assegurar una bona representativitat de les mateixes.
Hem, a més, estar especialment atents davant de possibles canvis en els patrons epidemiològics. I per descomptat, fer el que ningú vol: imposar restriccions i limitar la mobilitat.
En les últimes setmanes tots hem vist les bones notícies que diverses vacunes dirigides al SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, han demostrat una gran eficàcia en prevenir el desenvolupament de la malaltia. El fet que siguin diverses vacunes que han demostrat aquest benefici clar i que el nombre de persones que han participat en aquests assaigs clínics sigui molt gran encara ens dóna una major informació sobre la seva seguretat i la confiança que tenim en elles.
Per altra banda hem vist en aquesta segona onada de la pandèmia que les mesures de distanciament físic i l’ús continuat de la mascareta fora de l’àmbit estrictament unifamiliar (bombolla) són imprescindibles per evitar la disseminació de la infecció. També hem vist que la millora en el coneixement de com tractar de forma eficaç les persones que malauradament acaben patint la malaltia ha millorat significativament la mortalitat deguda al virus. Així i tot, el nombre de persones que desenvolupen la malaltia continua sent molt elevat, així com el nombre de malalts que desenvolupen seqüeles després de superar la infecció, i d’aquests encara no sabem com evolucionaran a mitjà i a llarg termini. Respecte al nombre de morts només relacionat amb la Covid-19, a vegades el fet de sentir aquests cruels números ens fan perdre la perspectiva, però en el decurs d’aquesta segona onada, i ja no en parlem de la primera, és com si cada dia a l’Estat Espanyol s’estavellés un avió tipus Airbus 320 (els dies millors) o un Boeing 747 (els dies pitjors). Si sentíssim cada dia una notícia com aquesta, segur que ens esfereiria molt més.
Poc s’ha parlat dels danys sanitaris col·laterals a la Covid-19, relacionats amb les altres malalties que normalment la població té i que degut als efectes sobretot de la primera onada i en menor mesura de la segona, o bé no s’han diagnosticat o bé s´han diagnosticat tard per l’impacte que una emergència sanitària i humanitària com la Covid-19 ha fet en el nostre sistema sanitari. Algunes xifres ens haurien de fer pensar. En el que portem d’any, i respecte al mateix període de l’any passat, hem diagnosticat un 15% menys de malalts amb càncer i hem atès un 40% menys de primeres visites de malalties mentals. Altres exemples que ens han de fer reflexionar són la gravetat d’infarts cardíacs i ictus que hem vist en aquests mesos i que feia anys que no veiem. Moltes són les causes d’aquesta realitat, i sense voler entrar en cap mena de debat, podem incloure la por dels malalts a anar als centres d’assistència primària i als hospitals, la negació o infravaloració dels símptomes, però també al fet que la pràctica totalitat del sistema sanitari es dediqués a atendre una única malaltia per superar el millor possible la primera onada de la pandèmia.
En la segona onada es va intentar preservar al màxim les altres activitats sanitàries no relacionades amb la pandèmia. El nostre sistema sanitari, com els de la majoria de països del nostre entorn i similar grau de desenvolupament, és molt bo i eficient especialment si considerem el baix percentatge que l’hi dediquem del PIB. Però aquests sistemes sanitaris estan sempre bastant tensionats i en algunes ocasions al límit, a causa de múltiples causes que entre d’altres inclouen l’augment demogràfic, l’envelliment de la població, la pluripatologia, i la limitació de recursos. Aquest és un debat polític i social que haurem de tenir quan s’acabi la pandèmia de la Covid-19 per definir les prioritats que la societat vol.
Ara tenim un repte davant nostre extremadament important. Com podem afrontar la tercera onada amb la màxima seguretat sanitària per a la nostra societat? Ens enfrontem a una tercera onada amb la ciutadania cansada per tot l’esforç de la limitació de la mobilitat i socialització fet fins ara, amb unes pèrdues econòmiques i una situació de crisi que no es recorda des del final de les guerres europees del segle passat i que afecta moltíssimes famílies. Així mateix, els professionals dels àmbits sanitaris i socials estan molt fatigats. Per aquests motius, entre altres, ens hem de prendre molt seriosament les recomanacions epidemiològiques i sanitàries que siguin més apropiades perquè l’impacte de la tercera onada sigui el menor possible tant en malalts afectats de Covid-19 com en els que tenen altres malalties i que precisen un diagnòstic, tractament i seguiment adequats. Una nova situació d’emergència sanitària, com va passar a la primera onada, produiria una pèrdua de salut a la societat que ens costaria molts anys tornar a recuperar, tal com la prestigiosa revista The Lancet ha mencionat. El programa de vacunacions serà fonamental, i des d’aquí encoratgem a la població a vacunar-se tal com ho indiquin les autoritats sanitàries per aconseguir com abans millor la immunitat comunitària. Però fins llavors haurem de continuar fent aquestes mesures pensant en el bé comú.
Que ens trobem a la sortida del túnel en els aspectes de salut de la nostra població dependrà en una gran part de com afrontem els mesos que ens queden amb esperit de sacrifici per aconseguir que es compleixin les mesures de protecció i distanciament físic, la responsabilitat social i la vacunació adequada. El nombre d’avions que s’estavellaran en els pròxims mesos dependrà del que fem en les pròximes setmanes i en les festes de Nadal. De tots nosaltres depèn i serà la nostra responsabilitat.
Una part no menyspreable de la ciutadania fa temps que es pregunta si la pandèmia ens haurà ensenyat algunes coses que ens ajudin, personalment i col·lectiva, a no recaure en algunes de les errades comeses. També hi ha qui qüestiona si les conseqüències negatives de les mesures adoptades no ens faran retrocedir anys o fins i tot decennis en l’esforç de corregir les desigualtats socials injustes i, en general, de millorar les perspectives de les generacions futures. Perquè no es pot negar que la pandèmia i les mesures per tractar d’alentir la seva difusió i els seus efectes en termes de morbi-mortalitat i de sobrecàrrega dels serveis sanitaris provoquen deterioraments significatius en la qualitat de vida de molta gent i, el que encara amoïna més, una notòria disminució de l’equitat.
Els decisors polítics, amb el suport de bona part dels experts -entre còmplices i ostatges- dicten mesures per tal d’evitar el col·lapse dels serveis sanitaris, intentant reduir la capacitat transmissible del germen a la seva mínima expressió, amb l’esperança que alguna de les vacunes en marxa pugui controlar decisivament el problema. Una actuació que es basa en la lògica que és millor fer el que puguem fins al límit, malgrat la ignorància i sobretot la incertesa quant a l’evolució de l’epidèmia. Ignorància que no s’aplica, però, a les conseqüències negatives que provoca aquesta reacció sobretot en els sectors socials més desfavorits.
No tant perquè moltes de les actuacions promogudes no tinguin prou proves de la seva efectivitat, sinó sobretot perquè no s’han valorat en termes del balanç entre beneficis i perjudicis esperables o de la relació cost/oportunitat comparativament amb altres alternatives. Des de la percepció general que estem davant una potencial catàstrofe apocalíptica és comprensible mirar de fer tot allò que es pugui, malgrat els dubtes sobre la seva utilitat. Amb la il·lusió de trobar solucions terapèutiques gairebé miraculoses que no sembla que contribueixin substantivament a reduir la mortalitat evitable. Una actitud que menysprea l’advertiment explícit d’Archibald Cochrane quan ens deia que aquesta era la millor manera d’enfonsar un sistema sanitari.
Sense que es fomentin iniciatives per impulsar de forma decidida les innovacions que precisen la sanitat i els serveis socials en el marc d’unes noves polítiques transversals de benestar i qualitat de vida. Fins i tot alguns propòsits de desenvolupar la promoció col·lectiva de la salut comunitària mitjançant projectes intersectorials i participatius queden alentits davant la prioritat d’eliminar o quan menys frenar la difusió viral. Fins on estem disposats a arribar en aquesta espiral de deteriorament de les condicions de vida actuals i previsiblement futures?
Ens diuen que ens hem d’esforçar una mica més. Hi ha qui pensa, o almenys ho diu, que si som responsables -és a dir, obedients- això no durarà gaire, però ens temem que es tracta d’un desig, d’una esperança incerta. I el que sí que sabem és que la situació social empitjora cada dia i ens amoïna pensar que els perjudicis causats siguin tan importants que facin inviable un «reset» mínimament acceptable dels sistemes de producció de riquesa i protecció social per tornar a assolir uns nivells de benestar semblants als d’avui i, el que és més important, que es visualitzin unes perspectives de futur atractives per a les generacions més joves.
En els darrers mesos ningú pensa en altra cosa que en les vacunes com solució definitiva de la pandèmia. Però les vacunes que s’estan aprovant en aquests dies comporten molts interrogants, particularment quant a la seva influència sobre la capacitat de contagiar dels vacunats, en relació amb la durada de la immunització i d’altres, sense oblidar els problemes relacionats amb el seu transport, emmagatzematge, administració i control.
Tots desitgem superar quan més aviat aquesta situació, però difícilment ho podrem fer des d’una societat que no agafa el toro per les banyes; assumeix els infortunis i gestiona assenyadament la incertesa. La societat postpandèmica és molt probable que no sigui millor que abans. Perquè si tenim en compte el creixement exponencial de les desigualtats socials, la destrucció d’una part significativa del teixit productiu generador de riquesa i l’actitud reactiva i poc agosarada i innovadora dels responsables polítics no podem sentir-nos molt esperançats en un futur de progrés.
La pandèmia de la Covid-19 ha afectat les societats d’arreu del món i ha tingut implicacions importants per als sistemes de salut i per al col·lectiu sanitari. La situació provocada per la propagació de la malaltia ha obligat a reorganitzar l’assistència sanitària i també l’ensenyament. En aquest context, el clúster global d’universitats de l’objectiu de desenvolupament sostenible (ODS) 3 (salut i benestar), liderat per l’eHealth Center i l’Àrea de Globalització i Cooperació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i impulsat per l’Associació Internacional d’Universitats (IAU, per la sigla en anglès), ha analitzat l’impacte de la pandèmia en el model sanitari i ha estudiat quines transformacions s’haurien de dur a terme en l’educació superior per adaptar-se als canvis socials i tecnològics i per millorar la formació dels professionals sanitaris del futur.
«La Covid-19 ha posat sobre la taula la importància de la salut com a dret universal, de manera que les lliçons apreses de la pandèmia poden ajudar a repensar com ensenyem, com preparem els professionals de la salut. En aquest context, la nostra visió és que les institucions d’educació superior s’han de convertir en agents de canvi per aconseguir una salut i un benestar integrals que arribin a tothom», destaca Albert Barberà, director de l’eHealth Center de la UOC.
Les conclusions d’aquest grup d’experts internacionals assenyalen que l’objectiu de les polítiques públiques hauria de ser avançar cap a una educació en salut socialment responsable que treballi de manera col·laborativa amb la comunitat. Reclamen, a més, potenciar una aproximació interdisciplinària i interprofessional dels plans d’estudis, a més d’un augment de la presència de la salut digital i de les competències socials (soft skills). Per fer-ho, aposten per continuar amb la implantació de l’educació virtual i reclamen la millora de les infraestructures tecnològiques, especialment en els països en desenvolupament.
Aquestes són les quatre lliçons principals de la Covid-19:
1. Salut i malaltia en un món interconnectat
L’abast global de la Covid-19 ha portat els experts a qüestionar els enfocaments limitats a un sol país per afrontar les noves malalties i els reptes de la salut pública. Universitats, institucions i governs no poden treballar de manera aïllada davant de fenòmens d’abast global. «Aquesta pandèmia ha mostrat la interrelació entre la salut humana, la planetària i l’econòmica, i també l’impacte que tenen les desigualtats socioeconòmiques i sanitàries. Davant d’aquesta situació, la col·laboració internacional és clau per poder fer front als reptes globals i fer realitat l’Agenda 2030», explica Pam Friedman, presidenta de la IAU i impulsora del clúster de l’ODS 3, format per universitats d’arreu del món que cooperen per tal de construir aliances i donar veu a l’acadèmia per fomentar la salut i el benestar.
Aquesta interdependència és un dels aprenentatges dels països que aquests darrers anys han estat més exposats a diverses epidèmies, com ara l’ebola, el còlera o el VIH. En paraules de David Serwadda, professor de la Universitat de Makerere (Uganda) i membre del clúster, «cal aconseguir que els estudiants siguin conscients que les epidèmies no són només problemes locals o regionals, sinó que tenen abast internacional. Quan ens arriben notícies d’una epidèmia a l’Àfrica o a l’Orient Mitjà, els futurs professionals de la salut han de ser conscients que pot arribar a la seva comunitat. El que sembla un problema llunyà, en realitat ens està mirant directament des de milers de quilòmetres de distància».
2. Aposta per l’educació interdisciplinària i interprofessional
El fet d’entendre la salut com un fenomen planetari obliga, segons els experts del clúster liderat per la UOC, que el currículum dels futurs professionals de la salut s’obri a altres disciplines. «Els vincles entre epidemiologia, salut pública i salut planetària són evidents en el cas de la Covid-19 i altres epidèmies anteriors. La prevenció de la transmissió de virus no és només un problema mèdic: també implica fer front al canvi climàtic i preservar la biodiversitat i els ecosistemes naturals. D’aquesta manera, una formació interdisciplinària en salut pública i ciències ambientals és necessària per evitar futures crisis sanitàries i, per tant, és clau per a la formació dels estudiants», explica Marta Aymerich, professora dels Estudis de Ciències de la Salut i vicerectora de Planificació Estratègica i Recerca de la UOC.
A més, el grup d’experts també destaca l’impacte de l’evolució del sistema de salut des d’una assistència eminentment hospitalària cap a una atenció basada en les persones i en la població. «Aquesta transformació obliga a fer un canvi en els plans d’estudis que reforci una formació centrada en l’atenció comunitària i també un augment de la col·laboració amb professionals d’altres àmbits de la salut, com ara la infermeria», destaca Marta Aymerich.
3. Aprendre a fer front a la incertesa
En aquest entorn en què la feina amb la comunitat i amb altres professionals serà cada vegada més important, els experts recomanen reforçar l’ensenyament de competències socials, com ara el treball en equip, les habilitats de lideratge i de comunicació i la gestió de les emocions. «Els treballadors sanitaris han afrontat alts nivells d’estrès i decisions complicades durant la pandèmia. Per això, ara més que mai, és necessari ensenyar la capacitat de gestionar l’estrès i enfrontar-se a la incertesa. Els treballadors de la salut s’han de poder adaptar a circumstàncies que canvien ràpidament», assenyala Maria Niemi, professora associada de l’Institut Karolinska (Suècia) i també membre del clúster.
4. Més salut digital i més aprenentatge en línia
L’ús de la tecnologia per a l’aprenentatge i l’atenció mèdica és un altre dels aspectes que s’han accelerat durant la crisi sanitària i en el qual els experts posen l’accent. «Els professionals de la salut s’han de formar molt més que abans en salut digital per saber, per exemple, quines són les aplicacions mèdiques més efectives, com es poden fer servir les xarxes socials per promoure la salut o com es pot aplicar la ciència de dades per prendre decisions mèdiques. Es tracta d’un coneixement que s’aprèn practicant, de manera que l’aprenentatge en línia s’ha d’integrar en l’educació sanitària», destaca Marta Aymerich.
En aquest sentit, els experts confien que els beneficis de l’aprenentatge virtual i de l’enfocament col·laboratiu que s’han impulsat arran de la pandèmia es mantinguin en el futur. «Esperem aprofitar la Covid-19 com una oportunitat de transformació i que els canvis en la manera d’educar i de relacionar-nos amb la comunitat no es reverteixin i puguem continuar creixent cap a una comunitat global d’aprenentatge», conclou Albert Barberà.
L’ODS 3 de l’Agenda 2030: salut i benestar
El clúster global d’universitats ODS 3 està format per un equip d’universitats d’arreu del món que treballen conjuntament per fomentar la comprensió i l’ús de l’ODS 3, de salut i benestar, en l’educació superior. Les activitats que duen a terme tenen un enfocament internacional i multidisciplinari. Està integrat per la Universitat de Caldas (Colòmbia), la University College Dublin (Irlanda), la Universitat Gadjah Mada (Indonèsia), l’Institut Karolinska (Suècia), la Universitat de Makerere (Uganda), la Universitat de Sydney Occidental (Austràlia) i la Universitat Oberta de Catalunya (Espanya).
La pandèmia originada pel coronavirus SARS-CoV2 a Wuhan (Xina) està tenint una dispersió molt alta. Ha arribat ja a detectar-se en més de 190 països en el món. A més, està causant severs problemes sanitaris i econòmics en múltiples països, inclòs Espanya.
Els pacients infectats amb SARS-CoV2 desenvolupen la malaltia Covid-19 i presenten diferent simptomatologia clínica. La més severa és una pneumònia atípica, que a més cursa amb una alta mortaldat en pacients d’avançada edat.
Els Coronaviridae comprenen una família de virus d’ARN amb una organització genòmica i mecanismes funcionals comparables. Es denominen així per la corona característica que mostren en observar-los en microscòpia d’alta resolució.
Donada la importància farmacològica de l’angiotensina / ACE2 en la malaltia cardiovascular, ACE2 ha estat objecte de molta atenció i vigilància mèdica. Després de l’entrada en les cèl·lules, el genoma viral d’ARN comença a generar les seves proteïnes que permeten la seva replicació i posterior alliberament.
És important destacar que les diferències moleculars subjacents a la diferent simptomatologia clínica entre SARS-CoV2 i SARS-CoV1, com la latència prolongada, predisposició per a persones amb afeccions cardiovasculars preexistents i una predilecció per complicacions miocàrdiques, romanen encara sense aclarir.
Els símptomes menys comuns inclouen mal de cap, miàlgies, mal de coll, nàusees, vòmits i diarrea. D’altra banda, el període mitjà d’incubació, o temps des de l’exposició probable fins al primer símptoma, és de 4 dies. Així mateix, el 99% dels pacients infectats desenvolupen símptomes dins dels primers 14 dies.
Pel que fa a l’evidència de lesió cardíaca i/o renal a l’ingrés, pot ser variable, però tendeix a estar absent després de l’hospitalització inicial. Moltes de les manifestacions més greus, com la síndrome respiratòria aguda, la lesió renal aguda i la lesió miocàrdica, tendeixen a ocórrer entre els 8 i 14 dies després de l’inici dels símptomes i presagien pitjors resultats.
Per últim, diversos estudis han identificat l’edat avançada i la presència d’altres patologies, com diabetis, hipertensió, malaltia coronària o malaltia pulmonar prèvia, com predictors d’una progressió més significativa de la malaltia, amb taxes més altes d’ingrés a l’UCI i mortalitat.
La taxa de lesió cardíaca varia entre el 7% i el 28% dels pacients hospitalitzats. De nou, els pacients amb evidència d’aquesta lesió tendeixen a ser majors i amb altres factors de risc cardiovascular. Entre ells, la hipertensió basal, diabetis, malaltia coronària i insuficiència cardíaca.
És important destacar que el mecanisme de la lesió cardíaca pot ser multifactorial. S’inclou, per exemple, la demanda d’isquèmia, la toxicitat de la lesió viral directa, l’estrès, la inflamació, la disfunció microvascular o el trencament de la placa.
A més de la lesió cardíaca aguda, també s’ha documentat un increment en la manifestació de processos aritmogènics. En els primers estudis realitzats, el 17% de 138 pacients va desenvolupar una arrítmia no especificada durant la seva hospitalització. Igualment, es van observar taxes més altes entre els pacients amb Covid-19 ingressats a UCI (44%).
Aquestes troballes són consistents amb les arrítmies documentades a la grip. D’aquestes se sap que causen disfunció del node atrioventricular i arrítmies ventriculars. No obstant això, no s’han pogut determinar actualment quins són els mecanismes específics d’acció.
A un costat, la insuficiència cardíaca i la disfunció miocàrdica també s’han descrit en pacients amb Covid-19 en múltiples estudis. Per exemple, la insuficiència cardíaca es va observar com una complicació en el 23% de tots els pacients i entre el 52% dels morts. També s’ha documentat xoc cardiogènic en el context de marcadors de dany miocàrdic elevats i alteracions en l’electrocardiograma.
Finalment, s’ha observat una reducció de la funció sistòlica del ventricle esquerre sense que hi hagués cap malaltia coronària obstructiva prèvia en pacients amb Covid-19, mentre que altres informes s’han descrit també processos de miocarditis.
Un camí per recórrer
En les primeres estimacions a la Xina, el dany miocàrdic o la insuficiència cardíaca van contribuir al 40% de les morts en general, i el 7% es va atribuir únicament a la insuficiència circulatòria sense insuficiència respiratòria.
En resum, la malaltia Covid-19, a més de cursar amb una insuficiència pulmonar severa, ho fa també en molts casos amb complicacions cardiovasculars, com ara lesió miocàrdica, insuficiència cardíaca, miocarditis o esdeveniments arritmogènics. Per tant, contribueix de forma significativa a l’increment d’esdeveniments fatals que resulten en la mort dels pacients afectats per SARS-CoV2. Actualment els mecanismes moleculars i cel·lulars d’aquests esdeveniments cardiovasculars estan poc aclarits. Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
La farmacèutica estatunidenca Moderna, que està fabricant una de les onze vacunes que es troben a l’última fase d’assajos previs a la comercialització, ha notificat que el seu vaccí proporciona una eficàcia del 94,5%.
L’empresa assegura que «l’assaig ha complert els criteris estadístics especificats en el protocol d’estudi per a l’eficàcia» amb un resultat d’efectivitat del 94,5%. Dels 30.000 participants de l’estudi, 95 han contret la malaltia fins al moment. D’aquests, 90 havien rebut un placebo i només cinc el projecte de vacuna. D’entre els onze casos més greus, cap d’ells havia rebut el vaccí contra la Covid-19.
L’empresa assegura que «l’anàlisi suggereix un perfil de seguretat i eficàcia àmpliament coherent en tots els subgrups avaluats». Es refereixen al fet que d’entre els 95 infectats hi havia una quinzena de persones d’edat avançada i una vintena d’origen ètnic no blanc, incloent-hi llatins, negres o asiàtics.
Amb tot, “l’assaig continuarà acumulant dades addicionals rellevants per a la seguretat i l’eficàcia, fins i tot després de presentar una autorització d’ús d’emergència”. Tot plegat fins que s’arribi als 151 casos de positius de Covid-19 i «un seguiment mitjà de més de dos mesos». “Moderna també té previst presentar sol·licituds d’autoritzacions a les agències reguladores mundials”, afegeix al comunicat.
Quant a la distribució de la vacuna, que requereix dues injeccions en un període de temps d’un mes, «a finals de 2020 la companyia espera tenir 20 milions de dosis per als EUA». Preveu fabricar-ne entre 500 milions i un bilió a nivell mundial durant l’any 2021.
La tercera en set dies
L’anunci de Moderna és el tercer en la darrera setmana, després que dilluns passat el projecte estatunidenc i alemany de Pfizer i BioNTech fos el primer a avançar una part dels resultats de la fase 3. El 90% d’efectivitat que garantien va ser superat poques hores després per Rússia, que va assegurar que la vacuna Sputnik V mostra una eficàcia del 92% vers el placebo.
Amb tot, les dades russes són a partir de només vint participants de l’estudi que van contraure la malaltia, enfront dels gairebé cent de Pfizer-BioNTech i de Moderna. Sigui com sigui, cap dels tres avenços ha estat publicat en una revista científica i es tracten únicament de comunicats empresarials o estatals tenint en compte els resultats parcials de la darrera fase d’anàlisi clínica.
Una distribució més senzilla
Un factor diferencial de la vacuna que prepara Moderna, i molt beneficiós en comparació amb la de Pfizer i BioNTech, és que la primera vacuna requereix un mecanisme de conservació relativament senzill.
«Es manté estable» entre temperatures de 2 a 8 graus centígrads, «la temperatura d’una nevera estàndard o mèdica, durant trenta dies», assegura la companyia. Al comunicat explica que per tal que la validesa es mantingui durant mig any cal conservar-la a -20ºC. El director d’operacions tècniques i qualitat de Moderna, l’espanyol Juan Andrés, assegura que són unes condicions “que es troben habitualment en els congeladors i refrigeradors farmacèutics fàcilment disponibles”.
Andrés afegeix que “és un desenvolupament important i permetria una distribució més senzilla i una major flexibilitat per facilitar la vacunació”. En efecte, suposa un avenç respecte de les condicions que, en un principi, demana la vacuna de Pfizer i BioNTech, que ha d’emmagatzemar-se entre setanta i vuitanta graus negatius.
Aviat farà un any que el tren de la ciutadania mundial i, per tant, també de l’espanyola, inicià amb la pandèmia Covid-19 la travessa d’un llarg túnel, negre com la gola del llop. Els mapes dels raïls, antics com el mateix tren, no recollien l’existència del túnel i la seva sobtada aparició i la consegüent foscor ens va sorprendre a tots. Els maquinistes no sabien què fer i els passatgers van caure en la por i, fins i tot, en el pànic, i molts arribaren a pensar que la fi del món era a tocar. En aquesta situació de desconcert, no foren pocs els que es van llançar a les palanques d’alarma per intentar aturar el tren. Però les alarmes i la resta de la instal·lació elèctrica no funcionaven i el comboi es va continuar endinsant, donant forts cops a banda i banda i cada vegada a més velocitat, en la foscor del túnel. Una part dels passatgers va patir greus ferides i alguns van morir a conseqüència dels cops i dels desplaçaments, especialment els més vells o impossibilitats.
Alguns passatgers, una minoria, provaren de convèncer a la resta de la necessitat de mantenir la tranquil·litat, d’actuar amb seny per fer front a la situació de la forma més positiva possible per tothom, reduint al màxim les seves conseqüències negatives. Van començar assegurant-los que, com en qualsevol altre túnel, encara que fos molt llarg, s’arribaria al final i que la foscor donaria pas a la lluminositat. Els aconsellaren engegar mesures per reduir el risc de colpejar-se en la foscor i per superar l’angoixa. La veritat és que aquesta minoria del passatge no va tenir massa èxit amb aquestes senzilles argumentacions i, mentre el tren continuava la seva boja carrera pel túnel, la majoria dels passatgers i els mateixos maquinistes es van embardissar en agres discussions que començaven per criticar els responsables del ferrocarril per no avisar a temps de la situació del túnel i pel mal estat del tren i dels mateixos raïls i continuaven per si era o no convenient encendre foc als vagons per poder-se veure entre ells o confinar-se tots plegats en un únic vagó. La discussió anava pujant de to a mesura que creixien les pors sobre les conseqüències negatives que sobre ells mateixos, les seves famílies, treballs i negocis tindria el segur descarrilament del tren. Alguns, els més excitats, arribaren a les mans i, perdut el control dels seus impulsos, es van enfonsar en una mena de tempesta de moviments desordenats, donant-se uns a altres cops furiosos amb tots els objectes del mobiliari del tren que trobaven a mà, deixant-lo destrossat.
Després d’un temps llarg, etern, el tren arribà al final del túnel i la desitjada llum ho va inundar tot amb una intensitat que va deixar tothom enlluernat i cec. Pot ser que aquesta fos la causa que la tranquil·litat i seny continuessin absents. Encegats per la llum els maquinistes, no sabien què fer per dominar el tren, mentre que els passatgers continuaven esbatussant-se amb més violència que abans. Ningú es va adonar que el tren estava a punt d’entrar en un segon túnel i, per tant, en una nova foscor absoluta. No va servir de res l’experiència viscuda en el primer túnel per posar fi a les discussions violentes amb nous ferits i morts.
Amb aquesta nova repetició dels aldarulls, la minoria de passatgers que en el primer túnel havien intentat introduir racionalitat i tranquil·litat en l’anàlisi i en les propostes de solució dels problemes no es va trobar amb forces suficients per tornar amb el seu argumentari previ i va decidir esperar nous esdeveniments davant la impermeabilitat als raonaments dels maquinistes i de la majoria dels passatgers del tren que, a més, els van acusar de negacionistes de la tragèdia i de proposar un nihilisme inacceptable.
Després d’un segon túnel i nous enlluernaments, arribaren un tercer i un quart i, aleshores, del tren pràcticament solament restava l’esquelet. Quan aquest embogit trajecte de successives foscors semblava no tenir fi, el comboi va sortir a un immens altiplà i, ja sense nous túnels, arribà a l’estació final del viatge on, sobtadament, es va aturar.
Els lectors que han tingut la paciència d’arribar a aquesta alçada del conte no necessiten cap explicació sobre les grolleres metàfores que descriu. És obvi que aquest relat no acaba bé malgrat el tren, la nostra societat, superi aquesta adversitat, ja que ho farà després de patir deterioraments molt importants, sanitaris, socials i econòmics, possiblement excessius per la irracionalitat de moltes conductes humanes, per la incapacitat individual i col·lectiva d’analitzar amb serenitat certes situacions negatives i per actuar amb manca de resiliència davant les catàstrofes, la malaltia i la mort. És possible que hi hagi motius per al pessimisme sobre el futur la nostra espècie i que s’incrementin si som incapaços, com els maquinistes i passatgers d’aquest conte, de reflexionar, de corregir els nostres errors i voler continuar caminant a cegues, tant en la foscor com en la llum.
