Just Deploy It!

Etiqueta: COVID-19

  • Pandèmia i crisi tenen nom de dona

    No fa ni cent anys que les dones tenen dret a vot a l’estat espanyol. No els va estar permès obrir un compte bancari fins al 1975. I només fa 15 anys que una dona té el dret legal a casar-se amb una altra dona. La societat avança i amb ella la consecució de drets per a diferents col·lectius: fets que fa anys podien sonar a utopia, avui són el dia a dia de milers de persones. Però la història sempre té girs de guió preparats. 2020 va ser l’any de la pandèmia mundial, d’un virus que, si bé se’ns va dir que contagiava tothom per igual i que no entenia de fronteres, ben aviat es va demostrar que sí entenia de classes socials i de gènere.

    I és que les dones tenen més números de contagiar-se de Covid, però no perquè la seva genètica sigui capriciosa, sinó perquè estan més exposades al virus degut a la realització de tasques en primera línia i feines essencials. L’any de la pandèmia també es va celebrar el 25è aniversari de la Conferència Mundial de la Dona, celebrada a Pekin. 25 anys de drets i victòries que podrien anar-se’n a norris. “Hem retrocedit un quart de segle”, es lamentà Anita Bhatia, directora d’ONU Dones. “La Covid ha subratllat i explotat la continuada negació dels drets de les dones, que s’estan enduent la pitjor part de l’enorme impacte social i econòmic de la pandèmia”, afegí.

    Segons dades de la mateixa ONU, s’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia, i és que la projecció era que la taxa de pobresa entre les dones caigués un 2,7% entre 2019 i 2021, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%. “Quan explota una crisi d’aquestes dimensions, les dones ja hi arriben en desavantatge”, exposa Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt. L’atur s’ha encebat amb les dones, que són les que ocupen les feines temporals i més precàries. “A l’alta bretxa salarial s’hi suma una elevada pèrdua de llocs de treball, fet que posa les dones en una situació de greu vulnerabilitat”, apunta Vilardell.

    S’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia. La projecció era que la taxa de pobresa femenina caigués un 2,7%, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%

    Però, inclús les dones que han conservat la feina durant la pandèmia han notat els seus efectes. Durant les setmanes més dures del confinament, durant les quals només es permetia sortir als treballadors essencials, els aplaudiments dels vespres anaven dirigits als sanitaris i sanitàries, però també als transportistes, caixeres de supermercat o treballadores de les cures o de la neteja. I a aquestes, els aplaudiments no els van compensar l’alta bretxa salarial. Les dones treballadores essencials superen en pocs sectors el salari mitjà. I en alguns en els quals l’assoleixen, ho fan amb una gran bretxa salarial, com a les tasques sanitàries, amb un greuge de 10.300 euros anuals.

    Pel que fa a les treballadores de la neteja, elles cobren gairebé 7.000 euros menys a l’any que els homes. Ambdós en una categoria que es troba força per sota del salari mitjà espanyol: 23.646 euros l’any. Aquestes dades, però, només tenen en compte les treballadores que tenen contracte i estan regularitzades. I és que, oficialment hi ha 319.000 treballadores de la llar donades d’alta a la Seguretat Social. Però l’INE té recollides 580.500 persones que es dediquen professionalment a les tasques de cures i de la llar. Així, parlem de 261.500 persones que no estan registrades, que treballen, per tant, sense contracte.

    Dona i migrada, el binomi de la desigualtat

    “El nostre model econòmic posa en valor el treball productiu, per això quan parlem d’atenció domèstica i a les persones, no hi ha cap reconeixement social ni econòmic. Amb la pandèmia s’ha fet evident que les tasques de cura són essencials, però ho han de ser en el mercat laboral, no només a l’esfera privada”, opina Sira Vilardell. I és que el cas de les dones treballadores de les cures en situació de precarietat és sovint, també, el cas de dones migrades que treballen sense contracte. Una d’entre el miler d’històries és la de la Johana López, nascuda a Hondures i veïna de Barcelona des de fa 10 anys.

    Avui, la Johana té papers, però li va costar ben bé set anys aconseguir-los. “Vaig ser explotada de diverses maneres i en diverses feines, però vaig aguantar perquè volia regularitzar-me”, explica. Durant anys va treballar en el sector de les cures, gairebé sempre d’interna, ajudant persones grans. “És molt difícil trobar algú que et faci contracte, encara que tinguis papers. Molta gent t’enganya i et diu que te’l faran, però és mentida”, recorda la Johana, qui assegura que la pandèmia els ha afectat molt com a col·lectiu “moltes han estat acomiadades, sense atur ni ajudes, però això ens ha passat sempre”.

    La situació no ha millorat: les noies que treballen d’internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere. L’única cosa que ha millorat és que hem aprés a organitzar-nos

    La Johana denuncia un constant racisme i explotació: “la cosa no millora, les noies que treballen com a internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere”. L’única cosa que ha canviat, segons Johana, és que les treballadores s’han organitzat. Un dels exemples de xarxa per a les dones migrades és el col·lectiu barceloní Mujeres Migrantes Diversas (DMD), del qual la Johana forma part. Es tracta d’un grup, compost principalment per treballadores hondurenyes de les cures, que lluiten pels drets de les seves companyes. “Ens resolem els dubtes i batallem plegades perquè es compleixin els nostres drets. No som menys que ningú”, afirma.

    Una de les grans victòries recents de DMD ha estat l’èxit de la caixa de resistència que van posar en marxa a Barcelona durant els moments més durs de la pandèmia. Entitats socials i persones particulars van engreixar un fons que va servir per ajudar les companyes que s’havien quedat sense feina. I en molts casos, això va implicar quedar-se també sense casa. “Jo vaig ser interna durant molts anys i només lliurava 6 hores a la setmana, durant les quals no tenia on anar. Sovint em tancava a l’església a resar”, recorda Johana, qui explica que un dels motius pels quals s’aguanta tanta explotació és perquè “la feina, per molt precària que sigui, de vegades et dóna un sostre”.

    Però amb un sostre no és suficient. Un dels problemes que denuncia el col·lectiu, lligat al fet de treballar sense contracte, és que a moltes internes se’ls nega el dret a empadronar-se a la llar on treballen i viuen. Segons la llei d’estrangeria, es necessiten tres anys de padró per a poder accedir als papers, per això, moltes treballadores internes opten per llogar una habitació, en la qual no hi viuen o, com a molt, hi passen una nit a la setmana, per a poder-s’hi empadronar. “Però no totes tenen aquesta sort: amb un sou de 500 o 600 euros, quina habitació vols llogar a Barcelona?”, es pregunta.

    Pagar amb la salut

    El padró no és només necessari per a accedir al permís de residència, sinó també per a poder optar a altres serveis bàsics, com l’atenció a la sanitat pública. Segons la llei actual, que regula l’estat de les treballadores de les cures, treballin amb contracte o sense, no tenen dret ni a la prestació per atur ni a una baixa laboral. Aquesta és la causa d’històries com la de la Johana: “una vegada quasi em desmaio per febre, anava pel passadís agafant-me als marcs per a no caure a terra, però la senyora de la casa, en lloc de deixar-me reposar, em va manar que fes el sopar”, recorda. “Sort que no va ser res i em vaig recuperar, però n’hi ha d’altres que no van tenir aquesta sort”, diu.

    Les dones, sobretot aquelles que es troben en situacions de precarietat i vulnerabilitat, són més propenses a patir -i aguantar- vulneracions de drets a les seves feines. “Moltes vegades es toleren mals tractes per por a perdre el treball, sobretot quan aquest va associat a la llar”, explica la Sira Vilardell, qui també fa referència al fet que moltes dones suporten malalties o lesions sense agafar-se la baixa, per por a les repercussions que això pugui tenir. Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), el 2018 hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes.

    El 2018 a Barcelona hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes

    Tota aquesta càrrega econòmica i la por a perdre la feina per una baixa es transforma en pressió psicològica. Tant és així que, segons la mateixa ASPB, el 75,9% de malalties mentals relacionades amb la feina les afecten a elles. “Vivim en una societat androcèntrica que diu a les dones que no valen res, que no els deixa desenvolupar una carrera i les impulsa a treballs precaris o a cobrar menys que un home per la mateixa feina”, assegura la doctora Carme Valls, endocrinòloga i autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing, 2020). “La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida”, sentencia.

    Aquesta postura de Valls se sustenta amb dades, que assenyalen que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. “És molt més freqüent que, a la primera consulta, se li doni un ansiolític a una dona que a un home. A Espanya es recepta cinc vegades més antidepressius a dones que a homes, i el doble d’ansiolítics”, explica la doctora. Aquesta realitat mèdica obté més matisos i complexitat quan s’analitza la valoració del propi estat de salut. Les dones acostumen a ser resilients, però són conscients que això passa factura.

    Segons un estudi realitzat per l’Ajuntament de Barcelona en el marc del pla estratègic contra la feminització de la pobresa i de la precarietat a la ciutat, el 26% de les dones considera que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent, mentre que només el 16% d’homes afirmen el mateix. A l’altra cara de la moneda, el 26% d’homes creuen que la seva salut està en molt bon estat, però només un 20% de dones pensen el mateix.

    Tancades amb el seu agressor

    “La clau per a lluitar contra totes les violències i discriminacions que pateixen les dones passa per garantir una feina i un sou digne, així com assegurar el dret a l’habitatge”, assegura Sira Vilardell. Aquesta fórmula, segons la directora de la Fundació Surt, també és essencial per a atendre les víctimes de violència masclista, ja que “sense assegurar l’empoderament econòmic, és molt difícil que se’n surtin”. Les conseqüències de la dependència econòmica i habitacional ha estat sempre un dels grans entrebancs a l’hora de denunciar violències en el si de la llar. I ho ha estat més encara durant la pandèmia i el confinament.

    “Molts casos que ens arribaven eren de dones que estaven lligades a casa amb el seu agressor i es preguntaven on dormirien l’endemà si denunciaven”, explica Vilardell. Les conseqüències del tancament van ser dures pel conjunt de la població, però ho van ser més per a aquelles dones i criatures que es van veure atrapades a casa amb el seu agressor. Van veure allunyar-se els seus companys i companyes de feina, les altres famílies de les escoles dels nens, les visites a amigues… Tot d’activitats de socialització que teixien la xarxa de les dones víctimes de violència van ser restringides, mentre la tensió a les cases augmentava.

    “Hi ha moltes coses que afecten la violència. Arran de la Covid ha empitjorat la salut mental de molta gent, degut a la pèrdua de feina, a la tensió per la situació… Quan el context ho permet, les dones són molt resilients, però si la xarxa cau, la cosa canvia”, explica Laia Costa, coordinadora del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) de l’Ajuntament de Barcelona, que ofereix atenció a víctimes de violència masclista. Des d’aquest servei del consistori, Costa recorda que “la violència econòmica sempre hi és, però en èpoques de crisi té més pes que mai” i tots aquests elements que resten autonomia a la víctima sempre són un impediment més a l’hora de denunciar.

    Les denúncies per violència masclista van caure dràsticament durant el confinament; no és fins que es comença a poder sortir de casa que les dones denuncien, per por al que els pugui passar a elles o a les seves criatures

    I així ho demostren les dades recollides pel SARA sobre violències masclistes a Barcelona durant la pandèmia. Durant el primer estat d’alarma del 2020 (del 14 de març fins al 21 de juny) es van recollir 144 situacions d’urgència, en les quals la integritat física de la víctima corria perill. Aquesta xifra suposa una davallada molt important respecte la inèrcia que hi havia abans del confinament. Fins al març, les urgències del 2020 duplicaven les de l’any anterior, però en el moment en què es decreta l’estat d’alarma, aquestes cauen gairebé fins al zero. Cal esperar a les primeres fases del desconfinament, vora la primera setmana de maig, perquè les denúncies comencin a pujar ja fins als mateixos nivells de l’any anterior. I creixent.

    “No és fins que es comença a desescalar i les dones poden sortir de casa amb els seus fills i filles, que comencen a denunciar. Durant el confinament, van perdre els factors de protecció social i no es veuen amb cor de denunciar els agressors per por al que els pugui passar a elles o a les criatures”, explica Costa. Aquelles 144 denúncies per urgència, assegura, “van ser poques, però van ser tremendament greus”. Per a no arribar a aquestes situacions de risc extrem, des del SARA treballen molt l’atenció seguida i personalitzada de les dones que arriben als seus serveis. És per això que, davant la situació excepcional que els presentava el confinament, van triplicar el nombre d’atencions i de dones ateses des del moment en què es decreta l’estat d’alarma.

    “De seguida vam entendre que havíem de trucar més. No només perquè hi hagués més incidents, sinó perquè aquelles dones es van trobar soles davant situacions molt complexes”, recorda Costa. Aquests mesos de situacions difícils van posar de manifest la realitat insostenible de moltes dones però, un cop a la ‘nova normalitat’, la violència segueix present, amb diverses cares, mètodes i resultats, però segueix. “La violència és summament intel·ligent i muta”, diu Costa. La pandèmia de la Covid ha demostrat que els èxits i victòries de la lluita feminista poden ser efímers si no es treballen des de l’arrel les desigualtats de les dones. No es tracta només de treballar per a la paritat a les empreses, ni inundar de violeta els carrers el 8 de març. Es tracta d’assegurar l’autonomia de les dones i que no siguin elles les primeres a parar el cop la propera crisi.

  • Els riscos per la salut de sobreviure a la Covid

    Ja fa un any d’aquell 13 de març que ens va canviar la vida. El president del Gobierno, Pedro Sánchez, anunciava l’inici de l’Estat d’Alarma que, en principi, havia de durar 15 dies però es va acabar allargant fins al 21 de juny. Tres mesos durant els quals, la població espanyola va estar confinada a casa seva, mentre la Covid ens deixava xifres esfereïdores. La pandèmia no ha acabat encara i, tot i que ja hem deixat enrere el confinament, aquesta restricció s’ha vist substituïda per altres mesures com el tancament perimetral o el toc de queda, que allunyen la desitjada ‘nova normalitat’.

    Aquesta volta al sol es va centrar a protegir la salut dels ciutadans, enfocant-se en la prevenció al contagi del coronavirus. Durant els primers mesos hi va haver una allau de pacients als hospitals i centres d’atenció primària que van obligar a reconvertir els centres sanitaris, transformant unitats, plantes i quiròfans en sales d’UCI. Inclús es van arribar a construir hospitals nous i a adaptar hotels que, com el Plaza, havien quedat buits. La vida de tothom estava centrada en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar. Però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant els ciutadans que, en una situació excepcional com aquella, no tenien a disposició els recursos sanitaris habituals.

    Totes les energies se centraven en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar; però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant la ciutadania

    “Bona part dels professionals sanitaris van haver de dedicar-se a la Covid. Hi va haver una aturada assistencial motivada per la manca de recursos humans i d’espai”, recorda el Dr. Ernest Bragulat, cap del servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. A la manca d’especialistes disponibles s’hi va sumar la prohibició de sortir de casa i la imatge gairebé apocalíptica dels hospitals, atapeïts i caòtics. Les urgències dels hospitals es van convertir en sales per atendre i detectar positius de Covid, fet que va provocar una davallada en les atencions d’urgències no relacionades amb la pandèmia. “La gent tenia por de contagiar-se si venia als hospitals i, a més, hi havia dificultats per a mantenir els circuits habituals de diagnosi”, explica el Dr. Bragulat.

    La por a anar als hospitals va fer que molta gent trigués més del compte a anar al metge o que decidís passar la seva malaltia a l’espai segur de casa seva. Això explica el fet que augmentessin les defuncions a les cases particulars. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre els mesos de març i maig, van morir 100.000 persones per malalties no relacionades amb la Covid. Aquesta xifra és gairebé igual a la d’altres anys, però amb la diferència que les morts a hospitals van reduir-se en un 15%, mentre que les morts a domicili van créixer en un 24% i a les residències en un 38%.

    Menys deteccions no vol dir més salut

    Segons el metge, “tot el dia era el mateix. Només vèiem pacients de Covid a urgències”, relata. Així, a l’Hospital Clínic, per exemple, les urgències en traumatologia van arribar a descendir entre un 30 i un 35% en els mesos de confinament. Això, segons Bragulat, té sentit, ja que si la gent no es pot moure de casa no cau a terra, no té accidents i no es lesiona. Ara bé, “què passa amb les apendicitis o els ictus?”, es pregunta el metge, qui afegeix que “vam veure persones que venien a urgències després d’aguantar dies amb malestars que, després, van resultar ser infarts o ictus. Aquestes persones van arribar tard i, en conseqüència, l’opció d’oferir tractaments efectius es reduïa”, explica.

    Els tractaments que es van aturar o alterar no van ser només els de les malalties noves que no s’estaven detectant, sinó que pacients crònics també van haver d’esperar. Durant tot un mes no es van poder fer trasplantaments perquè no hi havia sales de quiròfan disponibles i, també, perquè les donacions es van aturar en gran mesura. Al conjunt de Catalunya, els trasplantaments van caure en un 80% durant març i abril. Ara bé, segons assegura el Dr Bragulat, les llistes d’espera per a tractaments i intervencions “no han augmentat com caldria esperar”. Això és degut al fet que la gent, tot i que el pitjor de la pandèmia sembla que ja ha passat, continua sent reticent a anar al metge. A banda d’això, des de l’Hospital Clínic també posen l’accent en la sobrecàrrega de treball que hi ha als CAP, que són la primera porta d’entrada dels ciutadans al sistema sanitari.

    Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci

    “S’han passat la pandèmia saturats. Al principi amb els rastrejadors, havien de fer el seguiment de les persones confinades i realitzar les proves PCR. Durant una època van estar a càrrec de l’atenció a residències i ara estan amb la vacunació. No es pot fer tot. Hi va haver una època que teníem 3.000 positius diaris a Catalunya, que eren detectats per l’Atenció Primària; no podíem esperar que es dediquessin a res més”, assegura el cap del servei d’urgències. Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci.

    Sense Covid però amb pitjor qualitat de vida

    “Vam entrar en un mode de supervivència”, recorda el Dr. Bragulat. Les restriccions per contenir el virus també han afectat a la gestió dels centres de salut. I és que haver de mantenir les distàncies, haver de canviar els vestits EPI dels sanitaris o desinfectar les sales, fa que no hi pugui haver tants pacients al centre com hauria i això duu a poder fer menys visites. Algunes d’aquestes s’han substituït per atencions telefòniques o telemàtiques, amb les conseqüents mancances. “Si no et puc posar la mà a la panxa com haig de saber que tens, per exemple, un tumor?”, es pregunta el metge, qui assegura que “encara no hem vist les conseqüències de tot això”.

    El cap d’urgències de l’Hospital Clínic assegura que “arribarà una onada de malalties no relacionades amb la Covid que minvaran la qualitat de vida de la gent perquè la diagnosi es farà tard i el tractament no serà tan efectiu”. Aquest pronòstic es corrobora amb les dades extretes d’un estudi elaborat per la British Paediatric Surveillance Unit (BPSU). A Anglaterra, les reduccions de visites a urgències pediàtriques han disminuït de mitjana en un 50%; això ha dut al 32% de serveis a observar endarreriments en la diagnosi, sobretot en casos de diabetis, sepsis i patologies malignes. L’estudi va detectar nou defuncions de nens, degut a una detecció tardana. Aquestes nou morts van ser superiors a les que es van registrar per Covid en pediatria durant el mateix període.

    Unes altres patologies que s’estan detectant tard són aquelles relacionades amb la salut mental. Segons el Dr. Bragulat, de l’Hospital Clínic, s’estan registrant moltes més atencions, sobretot en la franja infantojuvenil, per depressions, agressivitat, angoixa o crisi. El confinament i totes les restriccions decretades per a prevenir del contagi de coronavirus estan causant situacions de crisi a moltes persones des de fa ja un any. Segons el psicòleg i professor de la UOC Enric Soler, “estem normalitzant el malestar psicològic perquè l’ésser humà és molt resilient. Fins que explota: estem veient que totes les expectatives que teníem se’ns cauen a trossos”, diu, també en referència a la crisi socioeconòmica derivada de la pandèmia. “Les diagnosis psiquiàtriques es poden duplicar en un futur proper”, pronostica.

    La salut mental també és salut

    Enric Soler apunta que hi ha una tendència a sobreposar la salut física a la mental. “Quan algú emmalalteix, la persona i el context es mobilitza per curar el seu cos. Tothom es preocupa de seguir viu, moltes vegades de la mà de tractaments traumàtics i que deixen seqüeles. No és fins que la nostra vida no corre perill que comença la baixada emocional”, explica. El psicòleg considera que hi ha d’haver una intervenció per cuidar de la salut mental des del primer moment, per tal d’aconseguir millors resultats. “Quan demanem ajuda, normalment només podem assistir a un centre on el màxim que ens ofereixen és una sessió d’un quart d’hora que acaba amb una recepta mèdica. No es tracta d’això: la psicologia sempre ha estat marginada i ho veiem ara més que mai, que caldria haver incorporat prevencions de salut mental per superar les seqüeles físiques i emocionals de la pandèmia”, apunta.

    Aquesta prevenció, segons Soler, també s’hauria d’haver aplicat als treballadors sanitaris des del principi, sabedors de les conseqüències que tindria atendre la Covid. I és que segons un estudi publicat a la revista Psiquiatria i Salut Mental, el 45,7% de treballadors sanitaris consultats patia un trastorn mental derivat de la pandèmia, el 14,5% dels quals va resultar discapacitant. Tot i l’atenció que serveis com el de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital Clínic van oferir els seus treballadors, “hi ha hagut un nombre significatiu de professionals que han hagut de ser derivats als serveis de psiquiatria per rebre atenció i tractaments especialitzats”, asseguren la Laura Pujol, especialista en psicosociologia i el Dr. Ricard Navinés, psiquiatra de l’Hospital Clínic.

    Hi ha tendència a sobreposar la salut biològica a la mental; quan algú emmalalteix, ens dediquem a curar el cos i no és fins que la vida deixa de córrer perill, que ens preocupem per les emocions

    Segons aquests dos especialistes, molts dels treballadors sanitaris presenten “trastorns d’ansietat amb sensació d’inquietud, dificultats per concentrar-se, no poder descansar o desconnectar. Molts pacients acaben presentant trastorns depressius”, asseguren. Aquesta sensació d’angoixa generalitzada i constant també és present al gruix de la ciutadania que, en gran mesura, sent que lluita contra un enemic invisible. La por a anar a l’hospital, a agafar el metro, a anar pel carrer se sumen a la por a quedar-se a casa, sol i aïllat dels éssers estimats. “La pandèmia ens ha robat una parcel·la de llibertat i ens ha obligat a tancar-nos en nosaltres mateixos. Això ens ha fet veure de manera més evident la crisi social, que molts projectes vitals no tenen sentit”, apunta Enric Soler.

    Si bé els infants són el col·lectiu que podria presentar més seqüeles físiques no derivades de la Covid, a l’altra cara de la moneda hi ha les persones grans, que són les qui estan patint més les conseqüències psicològiques. “Són les que han pagat un preu més elevat: van néixer durant la guerra i moren en pandèmia. És una biografia molt trista”, considera el psicòleg. S’han hagut de tancar a casa per sobreviure a un virus, però el preu a pagar és allunyar-se de les persones que s’estimen. Les noves tecnologies, que han estat un gran aliat per a mantenir els vincles emocionals, estan fora de l’abast de moltes persones grans.

    Ara bé, segons Enric Soler, la tercera edat és un dels col·lectius més resilients, amb una “intel·ligència cristalitzada construïda a base d’afrontar totes les pèrdues que han viscut. Han perdut les dents, la joventut, alguns amics,…la vida és un entrenament constant per la pèrdua més existencial, que és la pròpia mort”, explica. I és que, segons el psicòleg, ens falta educació per la mort. “Sempre hem viscut pensant que som immortals, però ens morim a cada segon”. La pandèmia ens ha fet conscients de la mort i del fet que la seguretat total no existeix. “Vivim en una societat massa individualista i el virus ens ha fet adonar-nos que no estem sols i que el que fem influeix en la resta”, apunta. Així, cal resiliència, resistència i paciència per superar aquesta pandèmia que va per llarg i que ens ensenya que el perill no s’acaba només esquivant la Covid.

  • Estrès, sedentarisme i “fatiga de Zoom”: l’impacte del teletreball en la salut

    La crisi sanitària provocada per la COVID-19 ha implicat que una gran part de la població activa, de les empreses i de les organitzacions s’hagin hagut d’adaptar ràpidament al teletreball per assegurar la continuïtat de l’activitat econòmica.

    La pràctica era relativament minoritària a Espanya abans del 2020. Segons les dades d’un estudi de l’EU Labour Force Survey (EU-LFS) del 2019, la major enquesta europea per mostreig de llars, tan sols un 8,3% dels ocupats espanyols treballaven des de casa, fos de forma habitual o ocasional, xifra que se situava per sota de la mitjana europea (16,1%). No obstant això, les mesures establertes per fer front a la pandèmia van comportar que l’any passat un milió de persones haguessin de recórrer al treball remot, segons l’última enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    Per fer front a aquest canvi en el model de treball s’han hagut de superar nombrosos reptes relacionats amb aspectes laborals, i el passat mes d’octubre va entrar en vigor el Reial decret llei 28/2020, de 22 de setembre, de treball a distància a partir del qual es pal·liaven les mancances de l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors respecte a la regulació del teletreball. També ha estat necessària una major inversió en capital digital i formació dels empleats en l’ús d’aquest. No obstant això, els efectes més preocupants són els relacionats amb la salut dels treballadors.

    Estrès i sedentarisme

    L’última enquesta de Cigna International Markets, que estudia l’impacte global de la pandèmia, mostra que l’equilibri entre la vida laboral i la vida familiar és una àrea comuna d’estrès: més del 40% dels enquestats va dir que sofrien alts nivells d’estrès, i el 14% va declarar que actualment els era impossible gestionar-lo.

    La vida dels teletreballadors s’ha vist alterada per factors com la falta d’horaris establerts, viure i treballar en el mateix espai físic o no comptar amb gaires alternatives per descansar. En conseqüència, moltes persones estan patint estrès, ansietat i sedentarisme, acompanyats d’altres problemes que afecten tant al benestar físic com psicològic dels teletreballadors.

    Alguns efectes nocius per la salut mental estan relacionats amb la dificultat per desconnectar de les obligacions laborals, l’augment involuntari de la jornada laboral, la sobrecàrrega de treball, la sensació d’aïllament, la disminució de la concentració i l’insomni. Aquests aspectes poden acabar desembocant en un desgast professional i la sensació de desbordament, frustració o soledat.

    Relacionat amb el sedentarisme consegüent de romandre assegut durant llargs períodes de temps i treballar sense sortir de casa, el treballador pot sofrir dolors musculoesquelètics, un augment de pes, pesadesa a les cames i trastorns digestius.

    “Fatiga de Zoom”

    El 2020 les restriccions imposades per la pandèmia van impulsar les reunions per videotrucada. Davant aquesta situació, l’aplicació nord-americana Zoom es va convertir en la líder per ser gratuïta i fàcil d’utilitzar i, en tan sols un any, va acumular 477 milions de descàrregues.

    Malgrat això, una conversa mantinguda amb les característiques de l’entorn digital no és el substitut idoni d’una de presencial: el cos la desxifra de forma diferent, fet que comporta una mirada directa, una exposició constant i un esforç mental. Aquest fenomen és el que un estudi psicològic de la Universitat de Stanford ha descrit com la “fatiga de Zoom”.

    Existeixen quatre factors que expliquen aquesta fatiga i generen un estrès addicional. El primer apunta al sentiment d’obligació de mirar als interlocutors, fet que comporta un excessiu i intens contacte visual. El segon factor es deu a l’exposició constant de la nostra imatge, tant a l’escrutini dels altres com a una autoavaluació. El tercer te a veure amb la limitació de la mobilitat, tenint en compte que els participants han de romandre davant la càmera. El darrer factor fa referència a la dificultat que implica la comunicació no verbal, ja que es necessita un major esforç per enviar i rebre senyals, per la qual cosa tendim a parlar i gesticular de forma més exagerada

    Malestar entre els teletreballadors

    Malgrat alguns dels avantatges que suposa el teletreball, com la millora de la productivitat dels empleats en gaudir de més flexibilitat o la reducció de costos de l’empresa, també són nombrosos els efectes negatius sobre la salut física i mental. En aquesta línia, tan sols el 17,2% dels enquestats prefereix treballar des de casa, segons les dades de la primera enquesta electrònica de l’Eurofound, Living, working and COVID-19.

  • Així ha ajudat l’hematologia al tractament de la Covid-19

    La pandèmia provocada pel SARS-CoV-2 ha provocat canvis sense precedents dins dels sistemes nacionals de salut de tot el món, amb més de 102 milions d’individus infectats i prop de 2 milions de morts a dia d’avui.

    En els primers estudis xinesos publicats de pacients infectats i que van patir pneumònia bilateral, es van descriure alteracions hemostàtiques amb tendència a ocasionar malaltia trombòtica venosa i arterial -és a dir, la formació de trombes o coàguls sanguinis en els dos sistemes-, fonamentalment en aquells que van requerir ingrés en Unitats de Cures Crítiques.

    Aquestes observacions han estat corroborades després en múltiples investigacions i s’estima que la incidència de la patologia trombòtica ha augmentat fins a un 30% en les persones que pateixen Covid-19. A més dels factors clàssics de risc, s’han descrit nous mecanismes que predisposen als pacients a una major incidència de malaltia tromboembòlica venosa o TVP.

    La presentació clínica greu de la Covid-19, caracteritzada per la síndrome de dificultat respiratòria aguda, xoc sèptic i coagulopatia, podria explicar-se pel fet que el SARS-CoV-2 -a través de l’enzim convertidor de angiotensina- infecta tant als neumòcits (tipus de cèl·lula especialitzada que forma els alvèols pulmonars) com a les cèl·lules endotelials vasculars, que són el seu principal objectiu.

    També s’ha observat dany de la microvasculatura, amb engruiximent de la paret vascular i formació de microtrombos. Així mateix, la funció fibrinolítica alterada durant la inflamació pulmonar dóna com a resultat l’acumulació de fibrina en els espais alveolars. Aquestes troballes poden explicar els alts nivells de dímer-D observats en pacients amb Covid-19 greu (senyal d’un trastorn perillós de la coagulació de la sang), que es correlacionen fortament amb la TVP i la mortalitat.

    Tractament anticoagulant als pacients

    Les heparines, sobretot les de baix pes molecular (HBPM), han estat el tractament anticoagulant preferit per les seves propietats úniques antifibrinolítiques i antiinflamatòries i, a més, la teràpia antitrombòtica seleccionada com la millor opció per a la prevenció de la TVP en la Covid-19 , basada en l’experiència de la seva utilització de forma rutinària en els pacients hospitalitzats com a profilaxi.

    Però, quina és la dosi òptima de tractament anticoagulant per prevenir la TVP? La Societat Americana d’Hematologia (ASH per les sigles en anglès) i la Societat Internacional de Trombosi i Hemostàsia (ISH per les sigles en anglès) van recomanar inicialment en les seves guies que tots els pacients que ingressaven per pneumònia Covid-19 haurien de rebre «dosis profilàctiques» d’HBPM.

    Sembla que la utilització primerenca de heparines de baix pes molecular en pacients amb Covid-19 podria reduir la mortalitat, especialment en aquells amb dímer-D elevat.

    No obstant això, diversos protocols hospitalaris van ser més agressius en la utilització de dosis més altes a tenir en compte certs riscos trombòtics extres de el pacient o segons els seus nivells de dímer-D. Des de llavors, diferents resultats s’han obtingut en diversos estudis en emprar dosis intermèdies d’HBPM, però sense evidències fermes.

    El que va tenint més consistència és que la utilització primerenca de les HBPM en pacients amb Covid-19 podria reduir la mortalitat, especialment en aquells amb dímer-D elevat, no només mitjançant la prevenció de la TVP, sinó també mitjançant la prevenció de la formació de microtrombos a altres nivells.

    Així, un estudi publicat recentment al British Journal of Medicine demostra en una mostra de 4.297 pacients ingressats amb Covid-19 com la utilització de dosis profilàctiques d’HBPM, abans de les 24h de l’ingrés, redueix la mortalitat als 30 dies, sense augment de el risc hemorràgic. Això sí, en ser un estudi observacional els autors alerten sobre aquesta limitació i conclouen que només amb assaigs aleatoritzats es podran extreure evidències fermes.

    Aportacions de l’hematologia a la Covid-19

    Simultàniament a la publicació de l’anterior treball, la ASH ha publicat l’actualització de les recomanacions sobre l’ús de l’anticoagulació per a la tromboprofilaxi en pacients infectats per SARS-CoV-2 i suggereix la seva utilització «d’intensitat profilàctica -en lloc d’intensitat intermèdia o terapèutica- per a pacients amb malaltia crítica relacionada amb Covid-19 que no tenen sospita o confirmació de tromboembolisme venós (recomanació condicional basada en una certesa molt baixa en l’evidència sobre els efectes)».

    A més, actualment hi ha diversos assaigs clínics en marxa que comparen dosis profilàctiques amb dosis intermèdies d’heparina en aquest grup de pacients per a la prevenció de la TVP. Per això, és possible que aquestes recomanacions puguin canviar quan disposem dels resultats d’aquests estudis.

    Hi ha diversos assaigs clínics en marxa que comparen dosis profilàctiques amb dosis intermèdies d’heparina per a la prevenció de trombosi venoses. Per això, és possible que les recomanacions de tractament canviïn quan disposem dels resultats.

    Aquesta ha estat una de les més importants aportacions que ha fet l’hematologia en la lluita contra la Covid-19. Això sí, juntament amb la investigació en teràpia cel·lular liderada per l’ús de plasma de malalts convalescents i les cèl·lules mesenquimals, la similitud entre la síndrome aguda respiratòria severa i la síndrome d’alliberament de citocines de la teràpia CAR-T, i la quantificació de l’impacte de la pandèmia en els pacients hematològics, amb especial atenció als que tenen hemopaties malignes o han rebut un trasplantament de medul·la òssia.

    Per aquest motiu aquesta nova malaltia ha copat el 16% de totes les comunicacions rebudes en l’últim Congrés Nacional d’Hematologia, Hemoteràpia, Trombosi i Hemostàsia, que es va celebrar el passat octubre de manera virtual.

    Aquest és un article publicat originalment per l’Agència SINC

  • I tant que cal donar aire!

    El secretari de Salut Pública del Departament de Salut, Josep Maria Argimon, segons recullen els mitjans de comunicació, s’està plantejant la conveniència de relaxar alguna de les mesures preventives adoptades per a l’alentiment de la propagació de la pandèmia. Alentiment, perquè cada vegada sembla més clar que no és realista proposar-se l’eliminació o l’erradicació del SARS-CoV-2 i les seves variants. Això implica assumir que, com passa amb moltes altres malalties endèmiques, no serà possible evitar que es continuïn produint algunes defuncions per la seva causa.

    No cal tornar a insistir en reflexions que hem fet repetidament en aquestes mateixes planes sobre les mesures antipandèmiques. Tothom ha pogut comprovar amb escreix que les mesures preventives no surten gratis i que poden comportar perjudicis individuals i socials superiors als beneficis que esperem. A més, la nostra societat experimenta des de fa temps una intensa «fatiga pandèmica» que corre el risc de fer-se irreversible i, per això, pensem que convé replantejar l’estratègia agafant el toro per les banyes i assumint que és imprescindible balancejar els pros i els contres per assolir un saldo net positiu, assumint que hi ha, i hi haurà, pèrdues inevitables, però que els guanys potencials poden ser superiors.

    I no ens sembla acceptable formular falsos dilemes, com ara què és més important la salut que l’economia perquè, tot i que les repercussions sobre la economia siguin colossals i comportin inexorablement un empitjorament dels determinants col·lectius de la salut i d’altres dimensions, com ara l’equitat i la justícia social, i l’argument que sense salut no es pot treballar ni produir, és, com a molt, una exageració. Com demostren les malalties laborals -que no sempre son objecte de baixa sufragada- o el presentisme. Però és que les conseqüències sobre l’educació, sobre la salut mental, sobre la cohesió social o sobre la incentivació de l’individualisme no són, en absolut, menyspreables.

    En qualsevol cas, adoptar mesures que limiten els drets humans més elementals i interfereixen intensament en la vida quotidiana de les persones té sentit si els perjudicis per no fer-ho ho justifiquen i per un període raonable. Una justificació que ha de tenir en compte les diverses preferències i interessos dels col·lectius que configuren la ciutadania. També les competències professionals, és clar. Perquè podria ser que les preferències i els interessos d’alguns sectors de la ciutadania esbiaixessin inadequadament les respostes més raonables per a la prevenció i el control del problema. Cert. Com també ho és que els i les professionals de la sanitat o de la recerca també estem exposats a biaixos, de manera que les seves expectatives i els seus interessos no tenen per què coincidir forçosament amb els que el conjunt de la societat consideri adients.

    I si la ignorància o la incertesa han pogut justificar momentàniament l’adopció de mesures de les quals desconeixíem amb prou precisió la seva efectivitat, la seva eficiència, la seva equitat o la seva seguretat, convé anar-les avaluant el més objectivament possible, per si cal adaptar-les o, fins i tot, suspendre-les, com sembla que caldria fer amb la determinació de la temperatura a les escoles o l’aplicació sistemàtica de desinfectants, d’acord amb la informació sobre la poca significació pràctica del potencial contagi per contacte amb objectes.

    Efectivament, cal donar aire i, al mateix temps, assegurar-nos que es comença a generar un clima social més positiu i saludable que ens permeti anar recuperant a un ritme segur i prudent tots els components de la nostra vida quotidiana que hem deixat aparcats durant tot aquest temps.

  • “La majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives”

    Mireia Orgilés és doctora en psicologia i professora titular de la Universitat Miguel Hernández d’Elx en l’àrea de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic i dirigeix el màster en Teràpia Psicològica amb nens i adolescents. A més, és una de les autores de l’estudi que analitza els efectes psicològics immediats de la pandèmia sobri els infants i jovent d’Itàlia i Espanya.

    És normal, en el context de confinament domiciliari, un augment de símptomes entre nens i adolescents com a dificultat de concentració, avorriment o irritabilitat? És, almenys, el que s’ha reportat en el vostre estudi, correcte?

    En un context estrany les reaccions dels nens poden ser diferents a les habituals. Fins que no desenvolupem l’estudi no sabíem com els nens havien reaccionat al confinament, perquè no hi havia s’havia estudiat a nivell internacional.

    Hi havia diversitat d’opinions: alguns professionals pensaven que els nens tenen una gran adaptació a situacions noves i que podien superar-ho sense dificultat ni impacte i altres que creien que si que anava a minvar la seva salut mental.

    La nostra hipòtesi era que, encara que tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves fins i tot superior a la dels adults, un confinament com el viscut, de sis setmanes sense sortir al carrer, no els aporta el que és necessari per al seu desenvolupament. L’estudi confirma que hi ha hagut un impacte emocional i conductual.

    A què es deu aquest impacte? Fins a quin punt són importants les rutines?

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell… Necessiten una guia i les rutines i hàbits ho són. Cal tenir en compte que es van cancel·lar tots els seus hàbits acadèmics, socials… De sobte es van veure a casa, sense acomiadar-se d’amics, professors, amb unes normes noves.

    S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles

    No és que canviessin totes les rutines, és que es van posar potes enlaire i d’una forma molt brusca. Normalment quan hi ha un canvi d’hàbits es pot informar el nen i això l’ajuda a acceptar-ho, però el confinament va ser un canvi radical en totes les àrees de la seva vida i sense poder donar-los informació per a una bona adaptació.

    A més cal afegir-li l’estrès dels pares i resta de membres de la família, perquè ningú estava acostumat a aquest nou tipus de vida.

    En el seu estudi troben una diferència important en l’impacte entre els petits italians i els espanyols, amb els segons més afectats. Plantegen com a hipòtesi que a Itàlia se’ls va permetre passejar abans.

    Defensem que tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves. Estar en una casa sis setmanes significa veure sempre el mateix, no hi ha nous estímuls, és molt avorrit per a ells perquè necessiten estimulació contínua i una casa no ho proporciona. També els fa falta una activació física que és difícil aconseguir en una casa. De fet, hem vist que qui té un espai exterior, com un jardí, va passar millor la quarantena.

    Espanya va seguir en el primer pic una de les mesures més restrictives de tota Europa. Els nens no van poder sortir més que a acompanyar als adults a les poques activitats permeses, cosa que pot explicar l’alt impacte reportat. A Itàlia els nens van poder sortir abans, una cosa vital per al seu desenvolupament.

    Ha estat tan profund l’impacte com per a parlar, en termes generals, d’un fet que marcarà una generació?

    El nostre estudi ha continuat i en l’última avaluació que vam fer, quan els nens ja podien començar a sortir al carrer, vam veure una lleugera millora. Però fins que no tinguem estudis rigorosos sobre l’estat de la salut mental dels nens, no podem dir si estan bé o malament.

    La meva hipòtesi és que la majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives que els impactin a llarg termini per culpa del confinament. Com deia, tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves, els ha vingut molt bé tornar al col·legi, recuperar rutines, tornar a veure a amics…

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell

    Llavors, hipotetizamos, encara que caldria contrastar, que no té per què marcar a aquesta generació. Una altra cosa diferent són els nens amb factors de risc, que són més vulnerables a nivell psicològic i en els quals l’impacte psicològic pot perdurar. També és el cas dels nens que han perdut a algun familiar durant la pandèmia. En ells sí que hi haurà dificultats psicològiques importants que necessitaran d’atenció.

    A partir de quina edat els nens són conscients i poden entendre el que està passant? Com explicar-li-ho a cada nen segons les edats del nen?

    La informació que cal donar-los és la mateixa: hi ha una pandèmia. Als nens petits se’ls pot dir que hi ha ‘una bestiola’, semblança a una grip o refredat, però amb el problema que és més contagiós i perillós per a la salut.

    A partir dels tres anys i mig o quatre un nen ja pot entendre la importància de rentar-se les mans, de no tocar-se la boca, que no podem tocar algunes coses, que no podem sortir, que cal portar màscares… El poden acceptar bé, però amb llenguatge adaptat a l’edat. Els d’entre sis i vuit entenen millor què és un virus i la responsabilitat que ells tenen.

    En general, ho entenen sense dificultat. Gairebé tots els nens d’a partir de sis anys porten màscara sense mostrar rebuig o oposició, ho han normalitzat. Si ho expliquem bé, són capaços d’entendre i seguir aquestes normes. Moltes vegades ho poden acceptar més que els adults, com ja s’ha vist amb l’acceptació de les màscares.

    En el cas dels adolescents i joves, aquesta pandèmia impacta de ple en una època de socialització destacada. Com d’important són aquests rituals i moments vitals?

    Són molt importants per als adolescents, però la tecnologia va ajudar molt. Durant el confinament es van poder connectar a través de videollamadas i xarxes socials amb la resta de companys i amics. Encara que és un moment importantíssim per al seu desenvolupament social i creació de l’autoconcepte, van poder estar en contacte amb els seus iguals més que els nens petits.

    Tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves

    No obstant això, això ens porta a una preocupació que és el problema d’addicció que poden tenir els adolescents a les pantalles. Van ser importants durant el confinament, però hauria d’anar esvaint-se. S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles que sí que van ser d’utilitat en el seu moment.

    Creu que és just l’enfocament dels adolescents com a culpables dels rebrots, quan són el grup d’edat, juntament amb els joves, que més afectació mental reporten? Quins efectes pot tenir sobre una persona que se sent atacada o culpabilitzada?

    S’està focalitzant en els adolescents per les seves característiques d’independència i oposició a normes… La pandèmia ha comportat normes: no et puc donar la mà, no et puc abraçar, no et puc fer un petó, cal portar màscara… coses a les quals s’han hagut d’habituar, però que van en contra de l’adolescent, caracteritzat per la independència i el desacatament de normes.

    Qualsevol campanya ha d’anar enfocada al fet que tots som responsables, perquè en tots els rangs d’edat fa falta responsabilitat. Existeix un biaix optimista que ens fa pensar que no ens passarà a nosaltres, però tothom pot contreure la malaltia. És una altra il·lusió, com creure que amb amics o coneguts la probabilitat de contagiar-se és menor.

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat

    A vegades ens sentim insegurs si passa un desconegut al nostre costat sense màscara i en canvi ens asseiem a sopar o a prendre alguna cosa amb un amic i ens relaxem en les normes perquè creiem que en ser conegut o família hi ha més seguretat.

    Per què totes les enquestes indiquen que l’impacte de la pandèmia ha afectat més adolescents i joves si sol ser una franja d’edat que percep menys el risc?

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat, existeix un rebuig a les normes i als canvis viscuts… En resum, és el moment de crear l’autoconcepte, i aquí les relacions socials tenen molta importància.

    Amb la pandèmia i els confinaments les relacions socials han canviat molt, no han estat tal com estem acostumats i hi ha hagut restriccions. Aquests canvis han fet encara més vulnerable l’etapa vital de l’adolescència.

    En un context per a la joventut a nivell laboral, climàtic, residencial… Ens encaminem a generacions amb molts trastorns de salut mental? Té la percepció d’augment de casos o només de més sensibilitat i atenció a la salut mental?

    D’una banda sí que hi ha més consciència. Abans anar al psicòleg era únicament per a tractar problemes exterioritzats, sobretot en nens petits i adolescents. Només s’atenien les conductes que es manifestaven, les observables. Ara és comú que es vagi a consulta per ansietat, per un estat d’ànim baix, per falta d’autoestima… Hi ha més consciència de necessitat d’ajuda per a afrontar situacions de la vida.

    Si ho expliquem bé, els infants són capaços d’entendre i seguir les normes. Moltes vegades, més que els adults

    Quant a valorar els casos derivats de l’impacte directe de la pandèmia, encara és aviat. No tenim dades que ens diguin que tots els casos que arriben siguin derivats del context actual. Fan falta estudis profunds que busquin si existeix una vinculació.

    Quin consell li donaria a professorat, familiars o amistats quan veuen a algun nen o jove que mostra símptomes depressius? Així mateix, com acudir a teràpia trencant el tabú i sense que sembli una imposició a rebutjar?

    És important estar atents a manifestacions que siguin atípiques. Que un nen o un adolescent estigui irritable, trist o preocupat un dia és normal. Però si és continuat i afecta a la seva vida, o té reaccions molt intenses que creguin un malestar, és molt probable que necessiti ajuda.

    Quant a la forma que acceptin la teràpia, és que sigui vist com alguna cosa que reportarà un benestar i que no és una imposició. Cal oferir-los la possibilitat de treballar en alguna cosa perquè tots els membres de la família, incloent al jove o nen, estiguin millor.

    Podem esperar que el problema passi, alguna cosa que no ocorrerà, o posar de la nostra part amb la idea que es redueixi el malestar. Quan hi ha un problema exterioritzat, com les discussions amb familiars, l’adolescent és el primer que el passa malament. Per això, cal focalitzar-se en l’objectiu de reduir el malestar i que l’adolescent es trobi millor.

    En el seu estudi diuen que “les dades obtingudes podrien ajudar els governs a decidir les regles de confinament que s’aplicaran als nens per a preservar la seva salut mental” en cas de nous confinaments. En concret, què demanaria als governs?

    Que es tingui en compte que els nens estan en desenvolupament i necessiten sortir. És totalment absurd que es pogués treure als gossos a passejar i no obstant això ningú vetllés per la salut mental dels nens. Els confinaments allargats produeixen problemes psicològics, sobretot si parlem de nens i adolescents.

    Per això, si hi hagués un altre confinament les restriccions haurien de tenir en compte la necessitat a nivell psicològic dels nens. Sempre amb totes les mesures de seguretat, però els nens necessiten ser al carrer. S’haurien de permetre els passejos, encara que siguin prop de casa, perquè estiguin en contacte amb l’aire lliure.

  • Un informe alerta que les privatitzacions han minvat la resposta dels països europeus a la pandèmia

    Mentre la Covid-19 ha arrasat el món, amb més de 2,6 milions de casos i 466.000 morts només a Europa, la capacitat dels sistemes sanitaris per fer front a la pandèmia ha estat constantment en el punt de mira. En aquest sentit, un informe elaborat per Corporate Europe Observatory, basat en informacions obtingudes a través de sol·licituds de transparència, ha conclòs que les privatitzacions dels sistemes sanitaris han minvat la resposta dels països europeus davant la pandèmia.

    «Des dels hospitals fins a les residències, s’està augmentant l’evidència que la subcontractació i la prestació privada d’assistència sanitària han degradat significativament la capacitat dels estats membres de la UE per tractar eficaçment la Covid-19», comença assenyalant l’informe.

    D’acord amb l’estudi, «les pressions de la UE per reduir la despesa pública han contribuït a la comercialització del sector de l’atenció a la gent gran, així com del sector sanitari, amb efectes catastròfics durant la Covid-19, particularment a les residències per a gent gran».

    Segons els investigadors, aquestes privatitzacions i externalitzacions dels serveis públics «estan directament relacionades amb decisions polítiques animades per la Comissió Europea, al qual s’afegeix que el sector sanitari privat està abusant de la pandèmia per pressionar per rebre més diners públics, principalment a través dels fons de recuperació».

    En un moment en què augmenten les evidències en contra de la comercialització de l’assistència sanitària, explica la investigació, la Comissió Europea «va acceptar l’ajuda del gegant de la consultoria privada McKinsey, conegut pel seu paper en l’augment de la privatització del NHS, el sistema públic sanitari britànic, en la seva resposta a la crisi de la Covid-19».

    Pels autors de l’estudi, la Covid-19 és un clar exemple dels fracassos del model privatitzat d’atenció sanitària. «La lluita contra aquest model és una lluita per als pacients i els treballadors, per a la gent gran i amb discapacitat, per la justícia, l’equitat i els drets humans. A mesura que s’inicien els plans per a la Unió Europea de la Salut, és vital salvaguardar la naturalesa pública sense ànim de lucre de la prestació sanitària a Europa i garantir que els fons de recuperació de la Covid-19 no es destinin als proveïdors amb finalitats de lucre», assenyala l’informe.

    Propostes per enfortir el sistema

    Segons els investigadors, la Comissió Europea ha equiparat «històricament i erròniament» una major eficiència amb una provisió més privada. En aquest sentit, consideren que per enfortir els sistemes de salut a Europa, la Unió Europea hauria de posar fi a les «polítiques neoliberals que han provocat retallades pressupostàries perjudicials i han creat pressions per privatitzar i comercialitzar els sistemes sanitaris i d’atenció a la gent gran, debilitant així la preparació per a la pandèmia».

    Concretament, els autors de l’estudi destaquen que cal posar fi a l’austeritat, començant pel compromís de no tornar a les normes d’austeritat anteriors a la Covid-19, i revisar el sistema de governança econòmica, implementant mesures que permetin la inversió pública en sanitat. També insisteixen en la necessitat d’eliminar les pressions cap a la privatització, la qual consideren que minva els sistemes sanitaris públics i l’estat del benestar. «Això hauria de començar amb una revisió de les polítiques de la Comissió Europea, que culminaria amb una moratòria de totes les polítiques que contribueixin a aquestes pressions, seguida de canvis a les directives i en els tractats de la UE», argumenta l’equip investigador.

    Així mateix, els autors de l’estudi demanen a la UE que s’asseguri que els fons de recuperació de la Covid-19 s’utilitzen per enfortir els hospitals públics i la prestació de serveis sanitaris, en lloc d’hospitals privats amb finalitats de lucre. Això inclou, diuen, el programa de finançament EU4Health, de 9.400 milions d’euros. «La UE ha de salvaguardar el futur i la resiliència dels sistemes sanitaris públics sense ànim de lucre que puguin satisfer les necessitats de tots», conclou l’informe.

  • La pandèmia «eterna»

    Estem arribant al primer aniversari de l’inici de la pandèmia Covid-19 i, malgrat la implantació de mesures preventives personals (mascaretes, desinfecció de mans) i socials (evitació de contactes, distància, ventilació d’espais tancats) i de les campanyes de detecció poblacional, els paràmetres epidemiològics i de saturació del sistema sanitari no mostren signes clars de millora, almenys segons els indicadors que estem fent servir per monitorar-la. La ciutadania fa temps que és víctima del cansament i cada vegada pateix més els efectes derivats de la crisi econòmica desfermada per les mesures.

    Segurament no sabrem mai -amb exactitud i precisió- l’impacte que cada mesura ha tingut ni si els beneficis que preteníem han superat els perjudicis sobre la salut i la qualitat de vida de la ciutadania, sobretot en les capes socials més desfavorides. Tampoc podrem saber si l’aplicació des de l’inici d’unes mesures diferents i amb altres objectius, intensitats i cobertures hauria produït efectes més (o menys) positius. Aquestes incerteses no es poden aclarir comparant-nos amb països que han optat per estratègies diferents, ja que la diversitat i multifactorialitat són tan grans que es fa gairebé impossible controlar totes les variables. Ens hem de conformar, doncs, amb la crítica conceptual i metodològica de determinades accions i omissions basades de forma nul·la o insuficient en l’evidència o, fins i tot, en el sentit comú.

    Cada pandèmia ha estat diferent. Unes van anar perdent virulència amb l’adaptació dels gèrmens causals als hostes humans, entre altres coses perquè d’aquesta manera els agents també milloren la seva supervivència; tot i que sempre hi ha hostes que poden emmalaltir; d’altres, han esdevingut estacionals, altres, han desaparegut sense saber ben bé perquè, potser perquè les circumstàncies ambientals o les condicions de vida dels hostes susceptibles els hi han estat adverses. Fins i tot, alguns tractaments i algunes vacunes han jugat un paper decisiu en el control d’algunes d’elles. Per això, les previsions sobre l’evolució d’aquesta pandèmia són encara molt incertes i és ben lògic que, en lloc d’esperar una evolució espontània favorable, tractem de controlar-la amb els mitjans disponibles.

    No obstant això, hauríem de tenir en compte que, fins ara, almenys, el més rellevant que s’ha aconseguit han estat unes noves vacunes, exemple il·lustratiu de la capacitat de reacció humana davant dels problemes i que, a més, han obert un camp extraordinàriament prometedor per afrontar no solament malalties infeccioses, sinó, pel que sembla, altres processos patològics fins ara molt reticents a les intervencions sanitàries. Unes vacunes que hem de veure com ens ajuden a controlar la situació.
    Molta gent espera que amb això superem definitivament el problema. Encara que el més probable és que la seva influència benèfica -que la majoria desitgem- sigui més modesta. De manera que, a més de l’esforç de les vacunacions, convindria insistir en la limitació dels efectes adversos de les mesures preventives -dites no farmacològiques-, la perllongació de les quals durant massa més temps no sembla sostenible. Efectes adversos socials, òbviament, però també sanitaris, perquè la focalització desequilibrada sobre la pandèmia també té conseqüències sobre d’altres malalts i encara més sobre els professionals i les organitzacions sanitàries.

    Qualsevol que sigui el disseny d’un pla de vacunacions trobarà opositors. Algunes vegades, justificadament, -perquè la perfecció no és característica humana- i, d’altres, no tant, perquè sempre hi ha qui posa pel davant els seus propis interessos als del comú, però fóra bo que la ciutadania conegués els criteris i els procediments amb els quals s’ha planificat i, encara més, els processos, les activitats i els resultats de l’operació. Retre comptes és una responsabilitat de les autoritats.

    Però sense que la nostra societat assumeixi que la incertesa és una faceta indissociable de la vida quotidiana i també de la sanitat i sobretot que recuperi la capacitat -pròpia de les societats menys privilegiades- d’acceptar millor els infortunis, que no vol dir resignadament, sinó per tal que els remeis no siguin pitjor que la malaltia, ho tenim difícil. També cal que els dirigents i líders prioritzin la seva responsabilitat en la millora del benestar de tota la població sense sectarismes hipotalàmics.
    La pandèmia s’està fent eterna. Potser està a les nostres mans que aquesta eternitat no sigui un infern.

  • En temps de pandèmia, jo em vacuno

    Amb el suport de les xarxes socials, el discurs pseudocientífic dels ‘xarlatans’ ha crescut com els bolets al bosc a la tardor. Aquests, sense cap mena d’evidència científica –ni remordiment-, i amb total impunitat, escampen el seu missatge per la xarxa. Les xarxes socials i la plataforma de vídeos en línia a Youtube, en van plens. Un clar exemple d’aquestes males praxis la tenim al nostre país, on alguns pseudoterapeutes afirmen -sense cap mena de pudor- que la Covid-19 es pot curar amb plantes medicinals i l’MMS, o el que seria el mateix, diòxid de clor, més conegut com a lleixiu. Evidentment, no hi ha cap estudi o evidència científica que afirmi aquesta aberrant teoria.

    També podem trobar col·lectius que han engegat campanyes en contra de la vacunació amb «eslògans» i afirmacions tan absurdes com que ‘la vacuna fa més mal que bé’ -no hi ha cap evidència científica al respecte- o que hem de confiar en els remeis naturals i la medicina alternativa per curar-nos. Tampoc podien faltar els negacionistes, que en nom de la «seva» llibertat, en molts casos, s’han manifestat gairebé amb total impunitat, negant la malaltia i les seves conseqüències. I per acabar l’any amb «alegria», aquí a Catalunya hem tingut el cas de la ja famosa Rave de Llinars del Vallès, on centenars d’eixelebrats es van reunir, sense cap mena de mesura de protecció en vers la Covid-19, per celebrar la nit de Cap d’Any i on els Mossos d’Esquadra van trigar fins a tres dies en desallotjar als assistents.

    Què podem fer els ciutadans en enfront d’aquesta situació, falses declaracions i actes incívics? En primer lloc, hem de confiar en la ciència i la medicina. Les campanyes de vacunació han demostrat al llarg de la història ser tremendament efectives per combatre les malalties infeccioses. Sense anar més lluny, la Verola, malaltia que va matar a uns 300 milions de persones al segle passat, va poder ser erradicada al nostre planeta, gràcies a una campanya de vacunació massiva que es va engegar el 1958. I, en segon lloc, hem de fer cas omís a aquests xarlatans, ja que les seves pseudoteràpies no tenen el suport de la comunitat científica i no hi ha cap evidència que indiqui que funcionen per combatre o curar la Covid-19. Només la ciència i una correcta planificació per part de les autoritats competents en les campanyes de vacunació ens podran treure d’aquest mal son que ha sigut i, malauradament, continua sent, la Covid-19.

  • Un informe resumeix l’evidència científica reunida el 2020 sobre el nou coronavirus

    El primer cas conegut d’infecció pel nou coronavirus es va notificar el 31 de desembre passat de 2019 a la ciutat xinesa de Wuhan. Des de les primeres investigacions es va observar que el posteriorment anomenat SARS-CoV-2 és un virus similar a altres coronavirus ja coneguts, però amb característiques específiques.

    L’origen exacte de la SARS-CoV-2 no s’ha pogut desvetllar encara, tot i que sí se sap que la transmissió a les persones va arribar des d’un animal, potser directament des d’un ratpenat o mitjançant la infecció d’una espècie intermèdia, com passa en la SARS i el MERS.

    Va ser al gener quan van començar a seqüenciar els primers genomes de virus. A Espanya, al mes de març, científics de el Centre Nacional de Microbiologia (CNM) van realitzar la seqüenciació completa, gràcies a l’ús de mostres respiratòries de pacients procedents de diferents àrees geogràfiques espanyoles.

    A l’igual que tots els virus, el SARS-CoV-2 ha anat patint petites variacions genètiques, cosa que sempre passa quan els virus van generant còpies del seu genoma en el procés d’infecció. Avui se sap que no muta en excés, tot i que donada la seva disseminació pandèmica és necessari realitzar una vigilància estreta d’aquestes mutacions i analitzar si aquestes variants poden alterar l’evolució, extensió o gravetat de la pandèmia.

    Un exemple d’això és la detecció de la variant VUI 202012/01, descrita recentment al Regne Unit i que s’associa a un possible augment de la transmissió encara no confirmat. De moment no s’ha determinat que les mutacions de virus adquirides ara hagin augmentat la seva letalitat.

    El fet que es seleccionin variants amb avantatges evolutius, com una possible major transmissibilitat, és un procés natural. Una investigació realitzada per científics de l’Institut de Salut Carlos III publicada al novembre va concloure que les variants genètiques més freqüents del SARS-CoV-2 des del principi de l’epidèmia van acabar sent substituïdes per altres variants virals caracteritzades per presentar la mutació D614G, que s’associa a major capacitat de transmissió.

    Com es transmet

    Les vies de contagi són també similars a les descrites per altres coronavirus. Es reconeixen diferents formes que encara se segueixen estudiant: la principal són les secrecions de persones infectades, principalment per transmissió aèria, produïda en parlar, tossir o esternudar, de manera que l’ús de màscares s’ha convertit en un dels principals mètodes de contenir la seva dispersió.

    La infecció també es pot transmetre per contacte amb objectes contaminats amb aquestes secrecions, seguit del contacte amb la mucosa de la boca, el nas o els ulls, raó per la qual la higiene de mans és un altre dels mètodes preventius més recomanats des de l’inici de la pandèmia.

    La transmissió aèria del virus -el que coneixem com aerosols- és una forma de transmissió la importància del qual ha destacat en els últims mesos, després de trobar-evidències que partícules amb SARS-CoV-2 poden romandre suspeses en l’aire. Per això, la ventilació d’espais tancats i la recomanació d’evitar interiors en la mesura del possible s’han anat sumant en els últims mesos als altres consells per prevenir el contagi.

    Proves diagnòstiques més fiables

    La prova més fiable per al diagnòstic microbiològic de la Covid-19 és l’anomenada PCR (reacció en cadena de la polimerasa). Aquesta tècnica detecta el virus en una mostra respiratòria, principalment mitjançant un exsudat nasofaringi o orofaringi, i determina amb una molt alta sensibilitat i especificitat si una persona està o no infectada.

    D’altra banda, la detecció d’antígens mitjançant test ràpids ha guanyat protagonisme en els últims mesos; es tracta d’una prova que permet identificar proteïnes de virus amb més rapidesa que la PCR i en el lloc d’atenció al pacient. Existeixen gran quantitat de test d’aquest tipus i no tots tenen la mateixa fiabilitat i eficàcia, per la qual cosa cal fer estudis de validació que indiquin quines són realment fiables.

    També es disposa de proves serològiques, que permeten detectar anticossos enfront del coronavirus amb una mostra de sang; és a dir, donen informació sobre si una persona ja ha passat la infecció. En general, els organismes internacionals i el Ministeri de Sanitat desaconsellen el seu ús com a eina diagnòstica, ja que els anticossos triguen diversos dies, fins i tot setmanes, a aparèixer i són detectables durant mesos, cosa que dificulta la interpretació dels resultats. No obstant això, poden ser molt útils en estudis de seroprevalença, en investigació, en assaigs clínics i en el seguiment de l’eficàcia de vacunes.

    Símptomes i resposta immunitària

    Pel que fa a la simptomatologia, el SARS-CoV-2 no causa els mateixos símptomes en totes les persones i, de fet, moltes no desenvolupen cap símptoma; són les persones asimptomàtiques, però que poden transmetre la infecció. Els que sí que desenvolupen simptomatologia poden presentar-la de forma múltiple i variable.

    Tos, mal de coll, febre, anòsmia (pèrdua de l’olfacte), agèusia (pèrdua del gust), dolor muscular, mal de cap, dificultat respiratòria i diarrea són alguns dels símptomes més comuns; però les persones infectades no necessàriament desenvolupen tots aquests símptomes, que poden aparèixer de manera aïllada i amb diferent intensitat, o no aparèixer en cap moment. El contagi es pot produir des d’abans que comenci la simptomatologia, que quan apareix sol iniciar pocs dies després de la infecció.

    Aproximadament en un 15-20% de casos la malaltia s’agreuja i el seu desenvolupament pot provocar diferents quadres clínics. Els problemes respiratoris són les més comunes i poden derivar cap a una fase crítica, que en un petit percentatge de casos (al voltant de l’1%) pot provocar la mort.

    Normalment el sistema immunitari és capaç de controlar el virus abans que s’estengui per l’organisme, evitant que arribi als pulmons. En el cas del SARS-CoV-2, l’anomenat sistema de l’interferó ofereix una resposta eficaç en les primeres fases de la infecció, que permetria bloquejar la disseminació de virus i concedir a l’organisme el temps necessari per a la generació d’una resposta immunitària més específica i potent.

    En una segona fase es posen en marxa els mecanismes d’immunitat específica -anticossos i limfòcits, que generen una resposta molt potent i específica enfront de virus, que aconsegueix controlar la infecció en la majoria dels casos. No obstant això, en alguns pacients també es produeix una reacció immunitària excessiva o mal regulada, que pot contribuir al desenvolupament de símptomes greus.

    Més d’1,85 milions de casos a Espanya

    A la segona meitat de l’any s’ha estès una segona onada pandèmica per tot el món, que continua activa a Espanya i que ha causat centenars de milers de nous casos. Segons les xifres oficials -que probablement estiguin infravalorades donada la impossibilitat real de detectar i quantificar tots els casos-, des dels inicis de 2020 fins a la data de publicació d’aquest informe s’han comptabilitzat a tot el món més de 80 milions de casos, que han provocat més d’1,75 milions de morts notificats fins al moment.

    A Espanya s’han comunicat fins a la data de publicació d’aquest document més d’1,85 milions de casos i gairebé 50.000 persones mortes, segons les xifres de casos confirmats notificats oficialment a Sanitat per les comunitats autònomes, el que deixa una taxa de mortalitat estimada del voltant de 106 morts per cada 100.000 habitants.

    Un estudi coordinat des del Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE) sobre la primera onada, publicat aquest mes de desembre, va evidenciar que el confinament nacional -que es va produir entre el 15 de març i el 21 de juny- va aconseguir aturar la progressió de l’epidèmia , i va confirmar la gravetat de la pandèmia en adults majors de 70 anys a Espanya i a professionals sanitaris: un de cada cinc casos identificats era sanitari, amb un 77% de dones entre aquest col·lectiu.

    La incidència i gravetat de la infecció es pot relacionar amb la presència de diferents comorbiditats (existència d’altres malalties prèvies), però cal tenir en compte altres possibles factors, com el tabaquisme, l’obesitat, la resposta immunitària i factors genètics. Finalment, com en totes les epidèmies, la població socialment més vulnerable es pot veure més afectada per les seves condicions de vida (risc d’exclusió, accés a el sistema, motius sociosanitaris i laborals…).

    Seroprevalença i letalitat

    A Espanya s’ha desenvolupat un dels estudis més complets a escala mundial per conèixer la circulació de el nou coronavirus mesurant els anticossos que es produeixen en les persones infectades, l’anomenat ENE-COVID. Els resultats preliminars de la quarta ronda de l’estudi s’han donat a conèixer al desembre i assenyalen que gairebé un 10% de la població espanyola (uns 4,7 milions de persones) hauria estat infectada des de l’inici de la pandèmia.

    Aquesta investigació també ha aportat dades per estimar la letalitat del virus (percentatge de persones mortes entre la població afectada), que és variable segons països i que a Espanya se situa al voltant de l’1%.

    Manca de tractaments efectius

    Tot just es disposa de tractaments específics efectius contra la Covid-19. Les estratègies de reposicionament de fàrmacs, que consisteixen en utilitzar fàrmacs útils en altres malalties, no han resultat reeixides, de manera que es necessitaran fàrmacs específicament desenvolupats davant de diferents dianes de SARS-CoV-2 que complementin l’acció de les vacunes.

    Dos grans estudis multicèntrics –Solidarity, promocionat per l’OMS, i Recovery, realitzat al Regne Unit- han analitzat en diferents branques l’eficàcia de diferents opcions terapèutiques i són els que han aportat dades més robustos. Els corticoides són els únics fàrmacs que semblen haver demostrat certa utilitat per lluitar contra la infecció, en permetre reduir la mortalitat en pacients greus, encara que la seva eficàcia és encara objecte d’investigació.

    L’experiència amb fàrmacs antivirals utilitzats prèviament en altres patologies no ha demostrat resultats positius. Remdesivir, un fàrmac desenvolupat enfront de l’Ebola, va mostrar eficàcia limitada en determinats grups de pacients, però altres estudis no han confirmat un benefici clar, de manera que actualment l’OMS desaconsella el seu ús per falta d’evidència.

    Un altre fàrmac amb els principis actius lopinavir i ritonavir, inhibidor de la proteasa enfront de VIH, tampoc ha demostrat eficàcia; i la hidroxicloquina, tot i l’entusiasme mediàtic inicial, no ha mostrat activitat en qualsevol grup de pacients amb Covid-19.

    L’arribada de les vacunes

    Al desembre ha començat la vacunació dels grups considerats prioritaris en diversos països del món, entre ells els estats de la Unió Europea, com Espanya. Així, el 27 de desembre serà recordat com el primer dia de la campanya de vacunació contra la Covid-19.

    Hi ha molts prototips en desenvolupament, en diferents fases d’assajos clínics. Deu vacunes han entrat o finalitzat els assajos en fase III, l’última baula en el desenvolupament abans de la comercialització. Es poden classificar les vacunes desenvolupades davant de la Covid-19 en dos grups: les clàssiques i les innovadores. Les vacunes clàssiques inclouen les de virus inactivats o morts, virus atenuats i subunitats proteiques. Les vacunes noves agrupen les compostes d’ADN i ARN, ja com a molècules ‘nues’ o transportades mitjançant vectors, generalment virus atenuats d’altres espècies, com els adenovirus.

    Les primeres a arribar l’aprovació de les agències reguladores han estat les vacunes ARN de les companyies Pfizer-Biontech i Moderna. Aquestes vacunes tenen un perfil de seguretat molt bo i han demostrat un grau de protecció per sobre del 95%. Quatre vacunes (de les companyies Astra-Zeneca, Janssen, Cansino i Gamaleya), basades en vectors adenovirals, estan en fase avançada de desenvolupament, amb estudis clínics amb resultats favorables segons les primeres dades publicades, de manera que és probable que siguin aprovades en breu.

    Espanya participa en assajos internacionals de vacunació i també està desenvolupant prototips propis. Una desena de projectes, basats en diferents tecnologies, estan en fase preclínica i a l’espera de començar les proves en assajos clínics amb pacients.

    Què aprendre per al futur

    L’any 2020 passarà a la història com l’any de la pandèmia de Covid-19. A més de l’enorme impacte sanitari i econòmic, i de l’altíssim nombre de morts i persones afectades que està deixant, el SARS-CoV-2 ha canviat la forma de vida i els usos socials en gran part del món, i està generant un important impacte cultural i emocional.

    La pandèmia està mostrant fragilitats a escala mundial, però també algunes fortaleses: la tasca del personal sanitari, el treball en els laboratoris d’investigació de tot el món i la col·laboració social davant d’una situació nova i d’una enorme duresa, entre d’altres.

    La investigació que se segueix fent, l’esperada tasca de les vacuna, la possible troballa de tractaments i la continuació de mesures de prevenció i salut pública, entre d’altres esforços, permetran superar aquesta pandèmia, que ha estat un nou avís de la necessitat de reunir coneixements i recursos per afrontar altres crisis científiques i sanitàries similars que puguin produir-se en un futur.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC