Just Deploy It!

Etiqueta: dones

  • «Els metges que públicament s’oposen als avortaments, després secretament els fan per 800 dòlars; clar que volen que sigui clandestí i il·legal»

    L’Agenda 2030 Feminista és un programa d’acció que sorgeix de la col·laboració entre les entitats catalanes Creación Positiva i L’Associació Drets Sexuals i Reproductius, que treballen en la defensa dels Drets Sexuals i Reproductius com a centre de la defensa dels Drets Humans de les Dones.

    L’Agenda 2030 estableix un Objectiu de Desenvolupament Sostenible específic per a la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones i les nenes però entitats valoren que “els drets sexuals de les dones i altres col·lectius no es reconeixen i els drets reproductius s’incorporen d’una manera molt acotada”. Davant això, el projecte Agenda 2030 Feminista vol que s’incorporin de manera transversal aquests drets en els 17 ODS de l’Agenda 2030. Per fer incidència per posicionar i garantir aquests drets en les polítiques públiques locals i globals s’estan teixint aliances.

    Des de Creación Positiva i L’Associació i des del feminisme interseccional s’està treballant per canviar el paradigma patriarcal dotant de contingut polític feminista els instruments internacionals de drets humans i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Expliquen que ara més que mai són necessàries aquestes aliances davant les múltiples amenaces com ara l’augment dels fonamentalismes i extremismes. Per això, la setmana passada van realitzar un seminari titulat ‘L’agenda 2030 i els drets sexuals i reproductius en un context polític global d’increment dels fonamentalismes’. Allà hi van presentar els reptes i amenaces actuals i els seus respectius abordatges i estratègies per combatre’ls.

    Per fer-ho van comptar amb presència de feministes de diferents procedències. Una d’elles va ser Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe. Castañeda es advocada, activista feminista i defensora dels drets humans. A nivell professional es centra en l’anàlisi polític amb enfocament diferencial en agendes locals, regionals i globals.

    Parlem amb ella sobre com transnacionalitzar el moviment feminista, sobre la vulneració continua dels drets a les dones i sobre avortament i fonamentalismes a América Llatina.

    Teniu presència en 26 països. Com us organitzeu?

    La Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe és una xarxa d’organitzacions i això dóna la possibilitat de tenir un espectre molt ampli d’acció. Tenim punts focals en 20 països però hi ha 800 entitats a la xarxa. Des de l’organització processem la informació que ens arriba dels punts focals però la cobertura ens la donen els mateixos membres.

    Hi ha un equip tècnic: 20 punts focals en 26 països que efectuen projectes, ens manen informació… i hi ha un equip tècnic central que sistematitza i difon aquesta informació. Com a equip nosaltres mateixes estem descentralitzades: l’equip administratiu està a Xile, el de joventut i polítiques està a l’Argentina, el programa de defensores de drets sexuals i reproductius està a República Dominicana…

    Sobre aquest programa justament volia preguntar-te. Teniu un projecte que es diu ‘Sanant cossos i fent incidència’. Donada la situació legal de l’avortament es pot entendre que el treball que fan aquestes defensores és il·legal i per tant perillós per a elles mateixes. Com ho gestioneu?

    El projecte neix de la preocupació de qui cuida a les cuidadores i qui defensa a les defensores. El nostre treball com a feministes i com a defensores dels drets sexuals es realitza en climes molt adversos per a les persones. Contextos de criminalització, de molta violència, de retallada dels espais de participació ciutadana… Tota l’estona es lluita contra una institucionalitat i unes condicions molt adverses.

    A part, la Red de Salud és l’única que ha treballat en la salut de les dones des de fa 35 anys i pensem que havíem de tornar a això: a l’autocura de les dones. El projecte ara com ara s’està desenvolupant en sis països i tracta d’enfortir en tres dimensions. La primera és la de l’autocura, la de l’autosanació. Les dones que treballem també estem exposades a muchisimas coses fins i tot personals perquè no estem fora del context. També vivim en societats violentes i agressives basat en el gènere. Ens diuen assassines i ens maltracten públicament i privada, igual que a totes les dones. Aquest projecte es basa molt a mirar cap a la subjectivitat de les dones: com estem, com ens sentim, com està el nostre entorn, quin temps li dediquem a l’autocura.

    Una segona dimensió es refereix a la formació política i una tercera té a veure amb l’ús de tecnologies de la comunicació.

    Les dones que acudeixen a la Red potser us veuen com a gestores però és evident que podeu patir les mateixes situacions que elles. Com has comentat en la teva xerrada, heu de, a més, lluitar contra aquesta ruptura de la idea de participació ciutadana… Com lluiteu contra això a nivell institucional i com ho feu a nivell discursiu cap a la població?

    Hi ha un projecte polític que tendeix a la reducció dels espais de participació, que avança en la desinstitucionalització dels mecanismes per a garantir els drets fonamentals. Com a moviment social, el feminisme ha de mantenir-se i tornar a la formació política, a la formació dels quadres polítics. Donar a les dones eines per a fer anàlisis de context i polític, coneixement de teoria de l’estat, informació sobre els tractats que regulen els drets humans fonamentals…

    L’enfortiment del moviment és el segon. No podrem fer-ho soles ni en un únic país. Hem de treballar els mecanismes de comunicació, explicar-nos de les nostres estratègies, tenir aprenentatges horitzontals… És el moment per a transcendir les fronteres de la regió perquè no ens bastarà construir i enfortir moviments llatinoamericans. Hem de tractar de construir moviments intercontinentals, transnacionals, perquè el moviment antiderechos i els grups fonamentalistes són transnacionals. Ells tenen finançaments i accions i això ens obliga també a nosaltres.

    Hem de tenir un públic format políticament. Això a vegades se’ns oblida però no podem tenir missatges sense contingut com els que llancen els antiderechos. Diuen coses com ideologia de gènere… Tots aquests missatges fàcils que donen una sensació de seguretat tenen la possibilitat d’instal·lar-se en la societat perquè no tenim formació política suficient. En la mesura que siguem capaces d’instal·lar capacitats d’anàlisi política serem capaces d’esfondrar aquests missatges que són mentiders.

    Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe / Carla Benito

    La formació serveix per a crear experiències. Hi ha el cas de la Marea Verda a l’Argentina que ha traspassat fronteres per exemple.

    Està demostrat que la gent quan té elements per a l’anàlisi és capaç de generar pensament i quan la ciutadania genera reflexions sempre opta pels seus drets. És obvi però sempre optarà pel seu benestar perquè entendrà que la lliure opció i la llibertat són inherents a la humanitat. Ningú vol viure sense llibertat i aquesta és el parany dels moviments fonamentalistes que parlen de la defensa de la família i de la seguretat i en el fons limiten les llibertats.

    Moviments com la Marea Verda al mateix temps els ha donat eines als fonamentalistes per a criminalitzar. Quina autocrítica es fa i com es pot revertir?

    Com a moviment feminista ens deixem fragmentar i fracturar en termes organitzatius. Acabem per grups treballant en diferents coses, cadascuna des de la seva illa. Unes l’avortament, unes altres el tema de mortalitat materna, unes altres en polítiques públiques, unes altres el VIH, unes altres temes LGTBI… Això ens afebleix perquè ens fa perdre molts recursos, temps i energia, que tampoc abunda, darrere de temes que ens fan perdre la visió de context. És com si els arbres no ens deixessin veure el bosc. I hi ha fractures que no hem de permetre perquè per disputes deixem espais que immediatament els antiderechos aprofiten. Havíem d’haver avançat molt més en les nostres aliances, a compactar l’agenda i el moviment.

    A vegades en els temes durs perdem la noció i ens dediquem a temes aleatoris, que són igualment importants però que no estan en el centre de l’agenda. Per exemple amb la defensa del territori. El patriarcat el que fa és esprémer i després rebutjar. Ho fa amb el cos de les dones i amb els territoris físics. No podem perdre de vista la defensa dels territoris, el medi ambient i tot el que li envolta.

    Una altra cosa és el tema del patriarcat i de l’estat laic. Si nosaltres no aconseguim fer efectiu el laïcisme dels estats llatinoamericans, no aconseguirem avançar perquè la ingerència de l’església catòlica és molt gran en aquests temes. Està intervenint en tots els països i està teixint aliances amb altres esglésies.

    El Papa es va reunir amb el jerarca de l’església ortodoxa a Cuba. Van tenir un espai polític i en què es van posar d’acord? A lluitar contra la ideologia de gènere, sigui el que sigui això encara que ningú ho sàpiga. Per a això es van posar d’acord. Aquest món està ple de persones empobrides, en situació de vulnerabilitat, de persones racialitzades, hi ha països on s’està acabant l’aigua… Hi ha moltes desgràcies humanitàries però ells es posen d’acord en la ideologia de gènere, una cosa que no existeix. Al final, en el que estan d’acord és a limitar els drets de les dones. És molt preocupant que s’estiguin donant aquest tipus d’aliances i nosaltres no hàgim avançat. Són necessàries les aliances però no només de les dones sinó també pels drets sexuals i reproductius.

    Aquí hi ha dues coses: Una, si es fractura el moviment és per aquesta política de reacció, ja que al final qui té el poder és l’altre? I dos, si es va contra les dones, potser és perquè una persona vulnerable o un poble sense aigua no altera els seus privilegis i el moviment feminista sí que ho faria.

    És molt fort dir-ho però l’existència de pobres els convé a les elits econòmiques, polítiques i religioses. A Amèrica Llatina la gent embeni el vot per una caixa de menjar que se’ls acaba abans d’arribar al lloc de votació. En condicions de pobresa i sense formació política li dónes el vot a qualsevol. Els és convenient mantenir a la població en aquests nivells de pobresa.

    A més, ja no existeix la imatge del dictador militar d’ulleres fosques. Tots els presidents actuals d’Amèrica Llatina es veuen bonics. I jo quan sóc una persona empobrida voldria que el meu espòs fos així o el meu fill arribés a aconseguir aquest èxit. Això és el que ells prometen: “jo sóc l’encarnació del seu somni d’èxit”.

    És el que dóna confiança enfront del què està estigmatitzat.

    Exacte. I per això jo no votaré per una dona ni per un afrodescendent que poden ser tan vulnerables com jo. Votaré per aquest blanc bonic i ben vestit. Tenir gent pobra subordinada és un negoci per a molts sectors.

    Ara per exemple una de les baralles que hi ha és entre les que donen suport al treball sexual i les abolicionistes. Nosaltres com a Red de Salud no tenim posició sobre això però tu sents la presidenta de la Red de Trabajadoras Sexuales de América Latina i diu que si treballes de treballadora de la llar, acabes tens horaris infrahumans. Has d’estar llesta per a atendre el primer membre de la família que s’aixequi. Si hi ha nens, despertar-los i preparar-los per a l’escola però abans has d’haver-te preparat a tu mateixa. Després has d’estar desperta fins que es fiqui al llit l’últim membre de la família i deixar-ho tot impecable i preparat per a l’endemà. Són dones que treballen 14, 16, 18 hores diàries. En la majoria dels nostres països a penes està començant a ser regularitzat però no cotitzen per a una pensió de jubilació, ni tenen seguretat social. En molts llocs a més han de prestar-li serveis sexuals al patró o als seus fills. Hi ha abús sexual però ningú s’adona perquè es dóna en un espai privat i elles no poden denunciar.

    O està normalitzat.

    Sí. A Amèrica Llatina molts processos d’iniciació sexual dels homes joves es donen amb les empleades domèstiques i aquí ningú parla d’abús sexual ni de formes de comerç sexual.

    Després hi ha el sector de comerços i hoteler. Molts dels homes europeus que van cap el Carib van a buscar serveis sexuals de dones locals. I fins aquí no tenim problema tampoc. Però quan les dones demanen drets i que es normalitzi la seva situació… aquí ja no ens sembla bé.

    Sabem que usen a les empleades domèstiques i que els europeus vénen als nostres països, a les nostres platges a buscar serveis secual. Tot això ho sabem, però només ens tornem abolicionistes quan demanen drets. Ens podrem tornar abolicionistes el dia que no existeixi el patriarcat i no hi hagi abús en cap dels sectors i sapiguem que les empleades domèstiques estan regulades, que s’investiguen aquests casos d’abús, quan tinguem sancions per als estrangers que vinguin a buscar serveis sexuals. Quan tot estigui normalitzat podrem dir que som abolicionistes però mentrestant és carregar tot el pes de la sanció moral a les dones. Elles volen que es reconegui aquest treball sexual per a tenir una pensió i una assistència en salut…

    Jo no faig una defensa del treball sexual perquè em sembla que és una forma més d’explotació del cos de les dones. Però crec que no és el moment perquè nosaltres internament ens desgastem en aquests debats i trenquem el moviment. Cal anar una mica més enllà i construir aliances més fortes contra aquestes formes d’abús.

    En l’avanç dels fonamentalismes, que els sectors conservadors es reuneixen, hi ha una cosa que ha de quedar clara: les que defensem la despenalització de l’avortament tampoc és que estiguem en contra de les esglésies. Quan parlem de la despenalització no estem obligant a les dones. La que no vulgui o tingui uns principis morals o religiosos que no ho faci. Del que parlem és de la llibertat i que aquelles dones que volen interrompre un embaràs, necessiten interrompre un embaràs, no desitgen tenir o han patit una violació o tenen un problema de salut tinguin unes condicions adequades.

    I segures. Que això és el que causa la mortalitat quan es practiquen avortaments.

    Clar. Quantes dones a Amèrica Llatina han mort per avortaments mal practicats?

    Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe durant la seva xerrada dins el seminari de l’Agenda 2030 Feminista / Carla Benito

    Entenc que hi ha una estructura paral·lela que sí que practica avortaments segurs.

    Els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners.

    Però hi ha organitzacions que intenten prestar aquests serveis de manera gratuïta?

    Si és il·legal! Però les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa perquè és natural a l’essència humana. Com a feministes el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat enrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis. Hi ha col·lectius que acompanyen però hi ha molta por perquè el dia que se sàpiga la persecució i la cacera de bruixes serà terrible. Ens toca continuar públicament batallant per la despenalització i tenir circumstàncies legals.

    Saps el que va passar a Tucumán? A una nena d’11 anys la va embarassar el nuvi de la seva àvia i no li van fer l’avortament. Com més aberrant sigui, més ho amaga la família i s’havia passat el temps per a practicar l’avortament i els metges no volien anar en contra la llei. I li ho van deixar. I la nena només deia que volia que li traguessin aquella cosa que li havia ficat aquell vell. No entenia tampoc perquè la mamà no la deixava sortir a jugar per estar grossa. La van deixar fins a la setmana 23. A aquesta edat el cos no està preparat per a un part i pot haver-hi un despreniment i probablement morir dessagnada. Una metgessa es va arriscar i li va fer una cesària anticipada. El fetus de totes maneres va morir al cap de poques hores. [A la publicació d’aquesta entrevista s’ha sabut que antiderechos han denunciat per homicidi als metges que van practicar la cesària]. Com podem martiritzar el cos d’una nena d’11 anys?

    I la ment.

    Sí. És danyar-li la vida. En realitat és una forma d’opressió a les dones però també una discriminació. Des d’Amèrica Llatina tu mires els països del nord i, en gairebé tots ells, està legalitzat. Acaba sent una discriminació entre les dones del nord i del sud. A França tens 24 setmanes d’avortament. Per què? Per què ets francesa? I si ets colombiana o guatemalenca o equatoriana t’has de fotre i si ets dominicana has de morir?

    A l’estat espanyol està en les 14 setmanes.

    Ja hi ha una diferència amb França. És una de les formes de major discriminació entre dones… Creiem que el dret és una cosa que un pren i no esperarem fins que el patriarcat ens el regali però també sabem que quan ho fem el patriarcat s’acarnissa i és molt cruel. Mira a El Salvador dones amb penes de 40 anys i estan també els involuntaris per falta de cures. Si van a l’hospital per un embaràs de risc quan es desperten estan encadenades al llit. A República Dominicana, Haití i Guatemala està completament penat. A Xile han aprovat causals ara. Fins i tot als països que s’ha despenalitzat com a l’Uruguai és només fins a la setmana 12.

    Aquí a part d’estar limitat fins a la setmana 14 (22 si és de risc), quan acudeixes als serveis de salut per a avortar t’informen i t’envien de nou a casa amb uns papers que has de llegir-te i signar. Tornes no abans de tres dies i llavors, si dónes el teu consentiment, per fi entres en el procés de l’avortament. En diferents graus que no són comparables però a tot arreu hi ha limitacions i opressió.

    O sigui que som com a nenes: “pensa-ho bé, ves-te’n al racó i pensa-ho bé”. Hem de construir ja els vincles. Nosaltres ho hem fet: a Europa hi ha xarxes, a Àfrica hi ha xarxes, el moviment llatinoamericà ha tingut grans assoliments, a Àsia… Ens trobem en llocs com les Nacions Unides però no treballem juntes com si ho fan els fonamentalistes. Aquest és el nostre gran repte.

    Parlaves abans durant la teva xerrada d’utilitzar també elements com l’existència del bus de Hazte Oir per a crear un fil conductor que construeixi un moviment transnacional.

    Quan ho vam veure vam pensar: “mira el bus ha arribat també a Espanya”. Hauríem de poder-nos avançar a això. En el moment que van quadrar el bus nosaltres ja hauríem d’estar en construcció perquè ja han tret la segona generació del bus. “No és violència de gènere, és violència domèstica”, deia. Hauríem de ser capaços de construir estratègies, missatges, molt més ràpid que ells perquè… tornarem 40 anys enrere? Va ser llavors quan va sortir el concepte violència domèstica i ara ja consideràvem superat l’A B C que allò privat és públic. Hem de posar-nos a to amb la globalització i deconstruir aquests missatges.

  • La feminització de les professions sanitàries crea una societat més justa i millora els sistemes sanitaris

    La feminització de les professions sanitàries és un problema o una gran oportunitat? El passat mes de gener el Consejo de Colegios de Médicos de Castilla y León va presentar un estudi demogràfic dels metges d’aquesta comunitat autònoma. En ell constataven que a totes les províncies, les dones representen dos terços dels professionals mèdics. El 65% del total en les professionals menors de 55 anys són dones, proporció que s’inverteix en les franges d’edat superiors a 55 anys (on el 64% són homes). Aquest fet, que es dóna en general en les professions mèdiques a totes les CCAA (2 de cada 3 col·legiats són dones) i en molts països (el 70% de les treballadores de la salut als EUA són dones), no hauria tingut major transcendència si no fos perquè els señoros del Consejo assenyalaven la feminització de les professions mèdiques com un problema pels serveis sanitaris, causat per la tasca de cures que fem les dones, i els permisos per la criança dels fills.

    Han estat moltes les veus que han criticat aquesta valoració, que d’altra banda sonen anacròniques, ja que obliden que cada vegada més els homes s’incorporen a les cures dels fills i assumeixen també les baixes per criança. Les mateixes veus denuncien que el problema no és la feminització sinó una societat que carrega el treball de cures sobre les dones, a més de la precarietat i la manca de polítiques de conciliació familiar de les empreses.

    Aquest post però no vol estancar-se en aquestes crítiques, àmpliament comentades i documentades; pretén més aviat posar el focus en l’esperança i els aspectes positius que pel sistema sanitari i per l’atenció als pacients té la feminització de les professions sanitàries.

    L’àmplia presència de dones a les institucions sanitàries és una realitat a la qual algunes autores anomenen canvi gender–transformative. Moltes veus afirmen que trencar la barrera de gènere en les organitzacions és sempre un fet positiu que beneficia a tothom perquè reflecteix la societat, introduint la diversitat i assegurant la justícia social. El fet d‘incloure la diversitat de gènere en els equips de treball és molt beneficiosa perquè augmenta la creativitat, genera més idees i solucions als problemes, i els fa més flexibles, adaptables i resilients. Això condueix d’una banda a més èxit de les organitzacions, i de l’altra a desenvolupar un treball més científic, relacionat amb una major capacitat de reflexió i visió crítica.

    Als sistemes sanitaris actuals predominen els valors masculins tant en la part assistencial com en la recerca. Es reprodueixen els valors culturals patriarcals i no és infreqüent que s’infantilitzi i tracti pitjor a les dones, siguin pacients o professionals. Es potencia i premia el concepte racional, objectiu, quantificable i mesurable, valorant-se molt per sobre del que és experiencial i narratiu. Sovint s’oblida que la medicina no és una ciència exacta i/o es menysté que la coneixença del que és vivencial esdevé quelcom indispensable pel dia a dia. Les dones vam ser callades pel sistema patriarcal durant segles, i només se’ns va permetre parlar d’experiències, de «coses de dones», fet que ha contribuït que ens especialitzem en narratives emocionals i d’experiències, essent aquesta expertesa de gran valor en la clínica. D’aquesta manera, la presència de dones permet qüestionar aquest model, a més de donar altres enfocaments que sense cap dubte enriqueixen i milloren l’atenció a les persones.

    I no acaba aquí. Si ens fixem en els avantatges que s’han descrit en la feminització de la professió mèdica, podem enumerar algunes de les millores concretes demostrades. Hi ha evidència que les metgesses seguim més les guies de pràctica clínica, apliquem més mesures preventives, som més empàtiques i utilitzem més un tipus de comunicació centrada en la persona, fem més i millors exploracions estandarditzades i donem més suport psicosocial que els nostres col·legues homes.

    El que desconeixíem fins ara era que la pràctica clínica diferent proporcionada per les dones podia tenir implicacions en els resultats en salut, com ara en la mortalitat o en els ingressos hospitalaris. Un estudi fet per un equip d’investigació de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Harvard i recentment publicat, mostra que les persones grans hospitalitzades tractades per metgesses internistes, a l’alta tenen menys mortalitat i menys reingressos que les tractades per internistes homes. L’estudi s’ha realitzat sobre 1.583.028 d’hospitalitzacions de persones majors de 65 anys ingressades a hospitals dels EUA. Demostra que si els metges es comportessin com les metgesses s’evitaria una mort cada 233 altes i un reingrés cada 182 altes hospitalàries. Conclouen, i remarquen com molt rellevant, que els resultats observats, després de controlar-los per la gravetat i la variabilitat de pacients i hospitals, només poden ser atribuïts a la pràctica diferent entre metgesses i metges.

    Per concloure afirmen, com ja hem vist, que el canvi de gènere en les professions sanitàries és clau, no només per l’equitat i justícia social de les organitzacions sinó també per una millor atenció a les pacients. Però aquest canvi ha de ser visible també a les direccions i a tots els llocs on es prenen les decisions on encara actualment estem infrarepresentades. Ho expliquen molt bé la Blanca de Gispert en el seu article On són les dones en el món científic sanitari i les autores de Time for gender-transformative change in the health workforce, assenyalant que només el 25% de les organitzacions sanitàries mundials tenen paritat de gènere a nivells directius i aquest percentatge baixa al 20% si analitzem els seus òrgans de govern. La fotografia dels membres del Consejo de Colegios de Médicos de Castilla y León n’és un bon exemple, posant de manifest que no només el canvi no ha arribat a les juntes dels Col·legis de metges sinó que les seves opinions negatives sobre la feminització de la professió requereixen una transformació de gènere tan necessària com urgent. Només així s’entendran els avantatges i beneficis que la professió mèdica sigui un reflex de la societat on vivim. Ens ho devem a nosaltres com professionals, per la salut de les pacients, i per la salut de tothom.

    Tal com diuen la Myra Betron i col·legues, les dones estem cridades a ser claus del canvi dels sistemes sanitaris, «canvi que requereix una nova narrativa, que reconegui, amb justícia, a les dones en la salut mundial com a catalitzadores del canvi que condueix a la salut per a tothom».

    Aquest és un article original del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Així actuen enfront de l’ablació els professionals sanitaris a Espanya

    Asha Ismail tenia només cinc anys quan li van practicar la mutilació genital femenina (MGF). Va ocórrer a Moyale, un poble a la frontera entre Etiòpia i Kenya. Va ser la seva pròpia mare qui la va acompanyar a casa de la seva àvia, on els esperava una remeiera. Entre les dones havien cavat un clot en el sòl de fang de la cuina perquè s’estirés dins i allí li ho van fer, sense personal mèdic ni anestèsia.

    «Com havia nascut nena, en la meva comunitat no m’anaven a considerar neta i pura fins que em llevessin aquesta part del meu cos», declara a Sinc Ismail, presidenta de l’ONG Save a Girl Save a Generation. La seva família estava convençuda que era el correcte, per això, durant anys no es va atrevir a parlar amb ells de les seqüeles i els dolors que sofria a causa d’aquesta agressió, que consisteix en l’amputació parcial o total dels òrgans genitals femenins.

    El 2001, quan va migrar a Espanya, Ismail pensava que per fi anava a tenir l’oportunitat de compartir la pesada càrrega que arrossegava des de Kenya amb especialistes. No obstant això, la seva primera visita al ginecòleg no va ser el que esperava.

    «En el centre de salut ningú havia vist a una dona mutilada. Es va córrer la veu i en qüestió de minuts estava envoltada d’infermeres que m’observaven sense dirigir-me la paraula mentre jo seguia oberta de cames. Vaig passar vergonya i por i crec que la situació hagués estat diferent si haguessin estat més sensibilitzats», explica.

    Asha Ismail, presidenta de la ONG Save a Girl Save a Generation / SINC

    Segons l’Organització Mundial (OMS), encara que els professionals sanitaris del món han d’estar preparats per a atendre dones i nenes amb MGF, «sovint no estan prou capacitats per a reconèixer i tractar les conseqüències negatives que ocasiona aquesta pràctica sobre la salut».

    En una recerca publicada el 2018, un equip de recerca liderat per la professora associada de la Facultat d’Infermeria i Podologia en la Universitat de València Alba González-Timoneda va analitzar el grau de coneixement, les actituds i les pràctiques dels professionals d’atenció primària del departament Clínico-Malvarrosa de l’Hospital Clínic de València. En total, van entrevistar 321 professionals sociosanitaris (metges d’atenció primària, infermers, matrones, pediatres, ginecòlegs, psicòlegs i treballadors socials).

    Segons els resultats, d’ells només un 22% era capaç d’identificar correctament els diferents tipus de mutilació i únicament un 5% sabien en quines zones geogràfiques segueix viva aquesta pràctica. Menys d’un 10% coneixia algun protocol d’actuació i solo un 15% va contestar haver rebut formació. La detecció de casos va ser fonamentalment realitzada per professionals majors de 35 anys, majoritàriament les matrones, pediatres i treballadors socials.

    Per a González-Timoneda, «cal continuar investigant per a saber amb certesa si aquests resultats són extrapolables a la resta d’Espanya». No obstant això, el seu estudi és rellevant perquè indica que no tots els professionals sociosanitaris d’atenció primària han rebut la formació adequada per a tractar aquest problema en tota la seva dimensió.

    Asha (tercera per la dreta) en un acte de l’ONG

    Protocols d’actuació

    La mutilació genital femenina és una pràctica tradicional amb fortes i ancestrals arrels socioculturals. UNICEF adverteix que més de 200 milions de dones han estat sotmeses a aquesta vulneració de drets. Encara que en els últims anys la prevalença en nenes de fins a 14 anys s’ha reduït en la majoria de les regions africanes, cada any tres milions de menors són mutilades a tot el món per motius culturals, religiosos o socials.

    A Espanya, hi ha 69.086 dones que provenen de països on es realitza, segons les últimes dades del 2016 de la Fundació Wassu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que realitza cada quatre anys un informe sobre la situació de les víctimes potencials. D’elles, unes 17.000 nenes estan en risc de sofrir-la

    Enfront d’aquesta situació, les administracions «han de fomentar la intervenció preventiva de la MGF, la qual cosa es materialitza en accions d’educació per a la salut que els professionals puguin emprendre amb el propòsit de generar actituds positives que fomentin l’abandó de la pràctica», destaca Adriana Kaplán, directora de la Fundació Wassu-UAB.

    L’any 2015, el Ministeri de Sanitat va presentar el Protocol comú d’actuació sanitària davant la mutilació genital femenina en el Sistema Nacional de Salut, una eina on s’unifiquen les instruccions que rep el personal sanitari si sospiten que una pacient ha estat mutilada o pot arribar a ser-ho.

    En matèria de prevenció, una de les mesures més importants que recull el document té a veure amb la reacció del pediatre davant la sospita que en un viatge familiar al país d’origen una nena pugui ser mutilada. En aquest cas, el metge proposarà als pares que signin un document en el qual es comprometen a «cuidar la salut de la menor, evitar la seva mutilació i acudir a revisió a la volta del viatge». A més, advertirà a la família que és delicte al nostre país.

    «No es tracta només de transmetre informació, sinó que s’ha de realitzar una entrevista motivacional com es realitza per a canviar altres conductes, ajudant-los a reflexionar sobre el tema perquè siguin ells els que identifiquin la necessitat de protegir a les nenes», sosté Teresa García de Herreros, membre de Metges del Món i coordinadora de la Guia de Prevenció de la Mutilació Genital Femenina de la Comunitat de Madrid. El més important és deixar clar que, lluny d’aportar cap benefici, pot ocasionar complicacions mèdiques greus.

    «Infeccions, hemorràgies, dolor, ansietat, problemes urinaris o lesions en altres òrgans veïns són les conseqüències més immediates. A llarg termini poden sofrir infertilitat, infeccions cròniques, trastorns psicosexuals i problemes durant l’embaràs i el part», precisa.

    Reconstrucció del clítoris

    A Catalunya, on resideixen gairebé un terç de les dones procedents dels 30 països africans en els quals està arrelada aquesta pràctica i empadronades a Espanya, la Seguretat Social cobreix els costos de la reconstrucció del clítoris de les víctimes.

    «La reconstrucció consisteix a anar a buscar el que queda de clítoris i exposar-ho el més externament possible, en el seu lloc original. D’aquesta manera aconseguim recuperar un aspecte estètic normal en gairebé un 90% dels casos i la capacitat sensitiva en més d’un 70% de les intervencions», explica Pere N. Barri Soldevila, coordinador de la Secció Quirúrgica de la Fundació Dexeus Dona de Barcelona i primer metge a Espanya a realitzar la intervenció.

    El perfil de la pacient és el d’»una jove d’origen africà, d’uns 27 anys d’edat, que ha viscut la seva infància i adolescència al nostre país i sent la necessitat d’integrar-se i ser com qualsevol altra de les quals conformen els seus respectius grups d’amics», sosté Barri Soldevila.

    El Programa de reconstrucció genital post-ablació de la Fundació Dexeus ja ha atès 97 dones entre els anys 2007 i 2018. L’operació també es realitza a Madrid i a la Comunitat Valenciana, que compta des de 2016 amb una Unitat de Referència per a la Cirurgia Reconstructiva a l’Hospital Universitari Doctor Peset de València a la qual poden ser remeses dones i nenes des d’altres centres de salut.

    El Dr. Barri en una de les intervencions de reconstrucció genital postablació / Fundació Dexeus Mujer

    Si danya la salut, per què es practica?

    Mentre que la pressió social i la por a la marginació perpetuen la tradició, la falta d’informació i educació empara aquestes conductes en països africans. Segons l’OMS, amb freqüència, l’escissió és considerada part important de la bona criança de les joves i de la seva preparació per a la vida adulta i el matrimoni. Tot gira entorn de les creences sobre el comportament sexual, la virginitat prematrimonial i la fidelitat matrimonial.

    Moltes comunitats creuen que redueix la libido femenina i ‘ajuda’ a la dona a resistir-se als actes sexuals ‘il·lícits’, per la qual cosa algunes famílies que arriben a Espanya ho fan amb el convenciment que l’ablació és un procés necessari i beneficiós.

    «Atès que els motius pels quals es realitza la mutilació tenen molt a veure amb la identitat cultural, per a prevenir i evitar nous casos no només n’hi ha prou amb actuar en l’àmbit de la salut. És imprescindible el treball comunitari, que s’ha de realitzar de forma coordinada amb altres professionals i sectors com a educació, serveis socials, associacions, líders comunitaris, famílies i mediadors», precisa García de Herreros.

    A Espanya, associacions com Save a Girl Save a Generation duen a terme una labor de sensibilització i educació amb els col·lectius de risc tant a Àfrica com a Europa a través de xerrades, cursos, esdeveniments i entrevistes personals. El pròxim projecte de l’ONG, que començarà aquest any, serà obrir una casa d’acolliment per a nenes a Kenya. Aquest país africà va prohibir la MGF el 2011, però algunes famílies continuen practicant-la perquè creuen que augmenta la probabilitat de la nena de contreure matrimoni.

    El mateix passa a Gàmbia que, encara que va aprovar el 2016 la seva primera llei contra l’ablació genital femenina, continua apareixent en la llista de les víctimes menors de 14 anys, segons Nacions Unides. Ara, Sierra Leone ha estat l’últim país a il·legalitzar-la.

    «Amb prohibir només no basta. Si una família està convençuda que ha de fer-ho, buscarà la forma per a això», afirma Ismail. Per això, l’activista està segura que la via penal ha de ser un suport a l’educació, que pot suposar una veritable oportunitat de futur per a les dones.

  • Les dones ateses per violència masclista per l’Institut Català de les Dones augmenten en un 32,7% des de 2010

    L’Informe anual de la Xarxa de Serveis d’Informació i Atenció a les Dones de Catalunya (SIAD) fet per l’Institut Català de les Dones afirma que el 34,9% de les usuàries el 2017 van patir violència masclista. D’un total de 25.989 dones ateses pels SIAD, 9.068 han experimentat aquestes situacions de violència. Tot i no ser aquest el principal motiu pel qual acuden als serveis, l’informe identifica que el nombre de dones ateses per violència masclista ha augmentat en els últims anys en un 32,7%. Aquest informe té per objectiu donar a conèixer la situació de les dones per tal de millorar les polítiques públiques per aconseguir la igualtat real entre homes i dones.

    Pel que fa a l’edat de les dones, les que més visiten els SIAD són dones d’entre 30 i 45 anys (43,7) i les segueixen les dones de 46 a 65 anys amb un 34,1% de les visites. A partir dels 65 anys, representen el 7,5% del total de dones ateses. Un 32% de les dones ateses pels SIAD hi acudiren principalment per consultes relacionades amb l’àmbit psicològic. La segona àrea de consulta fou per motius relacionats amb la violència masclista amb un 22%. I un 18% de les dones van recórrer als serveis per fer consultes sobre l’àmbit jurídic.

    Informe anual 2017 Xarxa de Serveis d’Informació i Atenció a les Dones de Catalunya

    Els SIAD són serveis creats per atendre a totes les dones del territori que necessitin assessorament jurídic o psicològic i per oferir informació i orientació en tots els aspectes relacionats amb la vida de les dones com l’àmbit laboral, social, familiar, etc. També actuen per a la detecció, prevenció i sensibilització de la violència masclista i estan subvencionats econòmicament per l’Institut Català de les Dones.

  • La responsabilitat sobre els anticonceptius recau en les dones: «És imprescindible que ells siguin partícips»

    A Espanya sabem quin percentatge de dones pren la píndola anticonceptiva però no quants homes trien de forma conscient el condó per prevenir un embaràs. La Societat Espanyola de Contracepció (SEC) realitza una enquesta sobre els hàbits en matèria de salut sexual en la qual solament es pregunta a dones entre 15 i 49 anys. Fins a l’any 2005 l’INE sí que realitzava una enquesta sobre hàbits d’anticoncepció en tota la població, però des de llavors no hi ha dades estadístiques oficials de l’Institut.

    Respon aquesta metodologia al fet que en la nostra cultura el pes de la contracepció ha recaigut sempre en elles? Alejandro Pinya, sexòleg de l’Institut de Sexualitat de la Universitat Camilo José Cela, valora que «com estan dirigits la majoria de mètodes a elles, d’alguna forma pesa la responsabilitat. L’aprenentatge social diu que els nois ‘no tenen molt a fer’, més enllà de posar-se el preservatiu si és que ho consideren». Una lògica que respon al fet que les conseqüències tendeixen a ser majors en la vida i cossos de les noies, encara que sigui «imprescindible fer partícips a tots i totes».

    Des de la SEC expliquen a eldiario.es el motiu que el qüestionari sigui així. Tenen com a referència l’enquesta sobre aquest camp que va començar a realitzar el 1997 l’Equip Daphne de Bayer. En els 90 la prioritat era «buscar percepcions de les dones per anar eliminant mites», ja que solament feia 20 anys que els anticonceptius havien estat legalitzats. «Però ara les expectatives són molt més àmplies», expliquen els responsables d’un estudi que es duu a terme des de 2014. Per això porten «molt temps donant-li voltes» a com redissenyar-la perquè cada vegada cali més el concepte de «coresponsabilitat». Encara que troben la limitació que, a més de la vasectomia, entre els mètodes més emprats solament és compartit el preservatiu.

    Fins a l’any 2009 Bayer sí que va realitzar una enquesta sobre joventut que desglossava les dades per nois i noies de 16 a 24 anys, però mai van constar ells en els seus estudis globals. En l’altra cara de l’assumpte, la nota de premsa de l’INE anual sobre naixements informa sobre el nombre de dones en edat fèrtil i l’edat mitjana de maternitat, però no es concreta gens sobre la paternitat. A la web de la Societat Espanyola de Fertilitat la majoria de fullets van dirigits a les dones. Clara Timonel, especialista en salut sexual i drets reproductius, respon sobre la càrrega tant en anticoncepció com en fecunditat: «La prevenció i resolució recau en nosaltres gairebé exclusivament. Aquest és un pilar del patriarcat. El treball el fem nosaltres, encara que després ells també tinguin drets».

    «És un dilema des de principis del segle XX»

    Raúl i Paulo tenen 26 anys i solament recorden com a referència informativa un parell de classes en l’ESO en les quals es parlés del «condó, la píndola i el DIU». No saben exactament com funciona una píndola anticonceptiva més enllà d’idees com que «deté l’ovulació» o «impedeix que l’òvul s’agarri», encara que les expertes coincideixen que el desconeixement sobre el procés hormonal que duen a terme és comú als dos gèneres. Alberto, que té 28, ha pensat en el tema i creu que «clarament en les relacions personals és un problema».

    «El fet que no siguis tu el que pot quedar-se embarassat fa que en general et preocupis menys del preservatiu. Gairebé tots els meus amics ho considerenincòmode. No sé si és en concret d’educació sexual que ho porten elles, o més aviat el conjunt de no responsabilitzar-se del món aquí fora en general. La idea que ets tu el que finalment determina si et corres dins o no d’una banda et dóna el control, i el risc està sempre a l’altre costat. Entenc que per a les ties és a l’inrevés: en no tenir el control, es preocupen més», continua Alberto.

    Agata Ignaciuk, investigadora i coautora del llibre Anticoncepció, dones i gènere, ho mira amb perspectiva històrica. El control de les dones sobre el seu propi cos convergeix amb que la responsabilitat en la prevenció d’embarassos recaigui exclusivament sobre elles, i això «és un dilema que no s’ha resolt des que a principis del segle XX va començar a considerar-se un problema de salut pública. Darrere està, primer, que són les dones les que es queden embarassades, i segon, que són els qui tenen el pes principal en la criança dels fills». Es refereix, incideix, a la cultura occidental de l’últim mig segle, ja que les idees i configuracions en les relacions van canviant.

    Cita a la historiadora Kate Fisher per nomenar com a mostra que, entre les pràctiques sexuals de la classe obrera britànica prèvies a l’existència de la píndola, «la masculinitat ‘bona’ es vinculava al fet que executés bé la marxa enrere. Les dones que buscaven mètodes femenins transgredien els rols perquè elles havien de ser passives». Hi ha recerques, com una sobre el rebuig a l’ús del condó publicada en la Revista Latinoamericana de Ciencias Sociales, que també relacionen aquest control amb el poder que exerceixen els homes en algunes tribus africanes. Ignaciuk, al seu torn, ha estudiat les pràctiques durant el franquisme entrevistant, també, solament a dones. Per diversos motius, entre ells que és molt difícil treure conclusions en aquesta generació d’homes perquè «no se senten involucrats».

    Una anticoncepció revolucionària

    Com seria llavors una anticoncepció amb perspectiva de gènere? Gemma Navarro, directora del Centre de Salut Jove de Madrid, està d’acord a «canviar l’enfocament i preguntar-los a ells»: «L’anticoncepció hormonal avui dia passa per les dones, això és un fet. Però no treu que els nois es puguin implicar: que ell estigui segur, que sigui decisió dels dos perquè cap vol assumir en aquest moment una paternitat». Navarro posa d’exemple casos de parelles monògames en el qual el noi no està còmode amb la píndola perquè ella és «despistada»: «Doncs en consulta busquem una altra cosa. Amb l’anell no has d’estar pendent cada dia i els dos es poden baixar l’app i recordar-se».

    Sobre l’etern desenvolupament i debat de la píndola masculina, Agata Ignaciuk creu que són també els factors culturals els que fan que es percebi que «potser no sigui molt reeixida perquè no donarà confiança a les dones». Clara Timonel tampoc creu que funcionés si ara «no es responsabilitzen. En casos concrets sí, però com a fenomen social no és el moment. A més, el que no vull per mi no ho vull per a ningú. Un mètode del qual cal recordar-se diàriament, que interacciona amb altres coses, cal deixar-ho enrere».

    Timonel parla d’una «anticoncepció revolucionària» que no es centri només en les dones a l’educació: «Ha de prendre part d’un coneixement anatòmic tant de genitals externs com a interns. Per exemple, en què consisteix exactament un cicle menstrual, quant dura la finestra de fertilitat o per què el líquid preseminal pot contenir espermatozoides actius». Aquesta coresponsabilitat adquirida passa en la seva opinió pels «mètodes barrera, però també per tenir coneixements suficients per saber què està disponible i què és més convenient per a cada cas».

    En un reportatge de SModa, la sexòloga Francisca Molero imaginava la contraconcepció del futur com a «sofisticades versions del mètode Ogino», molt precises sobre els dies fèrtils, a més de mètodes masculins. Per a Timonel això està molt lluny: «El cos no és un rellotge. O ho fas amb tècniques invasives (anàlisis de sang) o t’arrisques». Però ella com Erika Irusta, pedagoga menstrual, pensa que sí que ha d’investigar-se més en camps alternatius. Irusta parla d’indagar sobre «mètodes respectuosos amb la integritat del nostre cos. Som subjectes, no objectes». «Si la majoria de xavals insisteixen per no posar-se el preservatiu, i és l’única cosa que se’ls diu, jo entenc que les noies utilitzin cada vegada més la píndola. Jo tampoc volia ser una mare jove», analitza. Suma a més en el trencaclosques que «cal canviar molt totes les nostres relacions, que a més, són molt coitocentristes».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Mig milió de mortes a l’any al món per càncer de mama

    El 19 d’octubre és el Dia Mundial contra el Càncer de Mama fixat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Durant tot el mes es contribueix a augmentar l’atenció, el suport prestats a la sensibilització, la detecció precoç, el tractament i les cures pal·liatives.

    El Dia Mundial del Càncer de Mama i el seu llacet rosa són coneguts i associats per la majoria de la població. Això és perquè cada any, segons l’OMS, es produeixen 1,38 milions de nous casos i 458 000 morts per càncer de mama. El càncer de mama és, des de lluny, el més freqüent en les dones, tant als països desenvolupats com als països en desenvolupament. Als països d’ingressos baixos i mitjans, argumenten que la seva incidència ha augmentat constantment en els últims anys a causa de l’augment de l’esperança de vida i de la urbanització, així com a l’adopció de maneres de vida occidentals.

    Els experts des de l’OMS també assenyalen que els coneixements actuals sobre les causes del càncer de mama són insuficients i per això és necessària la detecció precoç “com a pedra angular de la lluita contra aquesta malaltia”.

    La majoria de les morts es produeixen als països d’ingressos baixos i mitjans, on la majoria de les dones amb càncer de mama es diagnostiquen en estadis avançats a causa de la falta de sensibilització sobre la detecció precoç i els obstacles a l’accés als serveis de salut.

    L’atenció integral dins d’un sistema de salut universal i gratuït

    Els moviments que es generen al voltant del Dia Mundial del Càncer de Mama són múltiples. Un d’ells és el Grup Àgata, Associació Catalana de Dones Afectades de Càncer de Mama que des de l’any 1995 agrupa dones afectades que volien més informació i suport en relació a la malaltia. Els seus objectius són informar, donar suport, oferir eines de rehabilitació que acompanyin a les dones durant els tractaments, promoure un estil de vida saludable per elles i els seus familiars i ajudar a superar problemes derivats de la malaltia per aconseguir una plena integració en la vida familiar, laboral i quotidiana.

    Des d’Àgata aprofiten el Dia Mundial del Càncer de Mama per fer visibles les seves reflexions i reivindicacions. Reiteren alhora el seu “compromís amb un sistema de salut de gestió pública que ofereixi una atenció integral, personalitzada, multidisciplinària i de qualitat, d’accés gratuït i que el seu caràcter universal es basi en el dret a la salut”.

    A l’Associació insisteixen que, tot i que els índexs de supervivència, que afortunadament són alts (82,8%), no obliden que “el 20% de dones amb càncer de mama desenvoluparan metàstasi i que el 6% de dones ja presenten càncer metastàtic en el primer diagnòstic, i necessiten una atenció específica”.

    Reconeixen així mateix que les millores en els diagnòstics, l’índex de supervivència, la preocupació per les llargues supervivents, les cures pal·liatives i el suport psicooncològic, junt amb la insistència de la importància de la innovació i la investigació, no haguessin estat possibles sense el treball i compromís de les administracions sanitàries, junt amb els professionals i els moviments associatius dels pacients.

  • Avortar per dret: prioritat feminista, d’Argentina als Pirineus

    A l’abast de les butxaques més buides i menys dolorosa que amb objectes punxants.En googlejar“abortar con perejil“, trobes indicacions en diverses pàgines. Durant 12 hores. Almenys tres dies. A més d’introduir-te la tija, prendre’l en infusions, per potenciar-ne l’efecte. Potser Liz va llegir-ne detalls i advertències en alguna de les primeres webs que apareixen al buscador. Potser algú li havia explicat com fer-ho. És una opció coneguda. Se sap que és la que queda a les dones sense recursos suficients per accedir a una tècnica segura o, si més no, menys perillosa.

    Segurament, Liz sabia què podia arribar a passar-li. Desenes de dones moren i desenes de milers són hospitalitzades al seu país cada any arran d’interrompre un embaràs no desitjat amb mètodes perillosos; els mètodes que convida a adoptar qualsevol Estat en negar a les dones l’accés a tècniques segures per avortar, com a dret.

    Saber que es juguen la vida, però, no les frena. Ho fan. Avorten, legalment o en la clandestinitat. Així ho alerta l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Adverteix als Estats que restringir l’accés a interrompre un embaràs no desitjat no redueix el nombre d’avortaments, sinó que les lleis restrictives es tradueixen en taxes elevades d’avortaments perillosos. 25 milions cada any, estima l’organisme de l’ONU. Són gairebé la meitat dels que tenen lloc al món.

    A Liz van extirpar-li l’úter d’urgència, però la infecció que va provocar-li utilitzar julivert com a remei abortiu casolà va ser generalitzada i la jove, de 34 anys, amb una criatura de dos, ha estat la primera víctima que la marea verda argentina ha atribuït, directament, als 40 senadors i senadores que van impedir, pocs dies abans, l’aprovació d’una llei per garantir l’accés a l’avortament, dins del sistema sanitari públic, a petició de les dones, en les primeres 14 setmanes d’embaràs. 48 hores més tard de la primera mort, una segona. 30 anys. Quatre fills. El personal mèdic declarava no saber qué havia fet servir per frenar la gestació.

    “Salvar les dues vides, com criden els que s’anomenen ‘provida’, no és real. Les noies que no poden accedir a un avortament segur continuen morint”, denuncia Candela Tobares, activista argentina de Marea Verde a Barcelona, on fa tres mesos que resideix. “Se sap que en clíniques privades practiquen avortaments i, les que poden accedir-hi, ho fan, amb grans quantitats de diners. Si no en tens tants, se sap que hi ha llocs en què una infermera o un metge que s’aprofita de la situació fa un avortament. En una casa. De qualsevol manera”, detalla.

    Un métode, en extensió a Llatinoamèrica ─la regió amb les taxes d’avortament i d’embaràs no planejat més altes, segons l’informe 2017 sobre l’avortament a escala mundial de l’Institut Guttmacher─ i que redueix els avortaments més perillosos, és accedir a fàrmacs abortius.“Les pastilles són molt cares i no fàcils d’aconseguir. Les que no poden, ho fan a casa. Amb qualsevol cosa”, explica Tobares. Les opcions i el seu grau de seguretat es redueixen de manera directament proporcional a la disponibilitat de recursos de les dones.

    A l’Amèrica Llatina, quasi totes (97%) viuen en Estats amb lleis d’avortament restrictives i penalitzadores. Només Uruguay, Cuba, Guyana i Ciutat de Mèxic reconeixen el dret a interrompre un embaràs no desitjat per decisió de la dona. A l’extrem oposat, la criminalització no té esquerdes a El Salvador, Nicaragua, Hondures, República Dominicana, Surinamei Haití, on ni salvar la vida de la dona legalitza un avortament.

    Recentment, a finals d’abril, el legislatiu salvadoreny apagava un bri d’esperança en rebutjar incorporar les excepcions de violació, risc per la vida de la gestant i malformació fetal que faci inviable la vida extrauterina. Fins avui, un avortament pot ser-hi jutjat com a homicidi agreujat i suposar una condemna de trenta anys de presó. Inclús dones que han patit avortaments espontanis estan empresonades. La gran majoria de processades són dones en situacions socioeconòmiques vulnerables.

    Segons recull l’Institut Guttmacher, dedicat a la recerca en salut sexual i reproductiva, també neguen el dret de les dones a accedir a un avortament segur, sense excepcions com evitar la mort de la gestant, Madagascar, el Congo, Gabon, Guinea, Senegal, Egipte, Laos, les Filipines, i, en territori europeu, Malta, San Marino, Ciutat del Vaticà i Andorra.

    Lluitar l’avortament, també, a l’hemisferi Nord

    “Europa és un salt qualitatiu respecte a les regions on la norma és la clandestinitat, però el dret a l’avortament mai es pot dir que és un dret consolidat. És moneda de canvi arreu del món”, afirma Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (APFCiB) i activista de la Campanya pel Dret a l’Avortament, l’espai de Ca la Dona que va organitzar les mobilitzacions al país davant l’amenaça de contrareforma de la llei de l’avortament promoguda pel Partit Popular. Una regressió, de l’actual llei de terminis (que permet a les dones avortar per decisió pròpia en les primeres 14 setmanes d’embaràs)a la llei de supòsits del 1985, reivindicada, de nou, com a objectiu polític, pel recentment elegit president del PP, Pablo Casado. Una picada d’ullet al vot ultracatòlic, per al qual amputar el dret a l’avortament, allà on s’ha assolit, o impedir que es desenvolupi, allà on es manté negat, és el front de lluita prioritari.

    “En la sobirania corporal és on comença el canvi, perquè dona poder a les dones. Per això és restringida. Per això els moviments fonamentalistes que actuen a Amèrica Llatina i a Europa posen tants recursos contra l’avortament. Continua essent la clau del control de la vida de les dones”, argumenta Aldavert, que qualifica l’autonomia sexual de “pal de paller dels drets fonamentals” de les dones.

    Si bé els moviments ultracatòlics no tenen una presència social tan visible al nostre entorn com la que tenen en països llatinoamericans i als Estats Units, comptar amb una potent capacitat econòmica i connexions polítiques a les institucions els permet influir en les decisions que afecten els drets sexuals i reproductius de les dones i, també, dels col·lectius LGTBI.

    L’entramat d’organitzacions ultracatòliques actua localment alhora que fa xarxa internacional, amb activitat que abraça de l’acció assistencial a la política institucional. A l’Estat espanyol, com en altres, la via judicial ha esdevingut un mecanisme central de l’ultracatolicismeper guanyar batalles contra qui defensa accedir a l’avortament legal, segur i gratuït com a dret.

    Les denúncies contra clíniques en què es practiquen avortaments i per afeblir econòmicament organitzacions que treballen en defensa dels drets sexuals i reproductius és una estratègia central del moviment ultracatòlic. “Aquí i en altres països del món, coincidim en què és un assetjament constant”, descriu Aldavert, que mostra preocupació per la “deriva ideològica” de les institucions de la Unió Europa i augura major presència de diputats i diputades afins als moviments fonamentalistes al Parlament Europeu que resulti de les eleccions del maig vinent.

    Irlanda, El Salvador, Argentina… En els darrers temps són diversos els intents d’ampliar l’accés legal a l’avortament arreu del món. Intents que “han aconseguit canvis quant a visibilitat del debat i empoderament dels moviments feministes, més que no de la situació, a la pràctica”, valora Aldavert.

    El “sí” d’Irlanda a derogar l’esmena constitucional que posa al mateix nivell la vida de la dona i la del no-nat i, així, obrir la porta a legislar sobre l’avortament, és el canvi recent amb un impacte més palpable en el pla legal. “El procés d’elaborar la llei a Irlanda ni s’ha iniciat i Polònia està en procés de restringir encara més el dret, mentre que, a Itàlia, les dones tenen grans dificultats per accedir-hi, perquè l’objecció de consciència és amplíssima entre el personal mèdic”, destaca Aldavert, de l’escenari europeu. Són algunes de les peces del tauler que se sumen als casos residuals en què el criteri episcopal s’imposa sense esquerdes.

    Andorra-Barcelona i centenars d’euros per avortar

    Creuar una frontera per avortar és una opció més factible a Europa que en altres regions del món, en ser majoria els Estats amb legislacions que garanteixen àmpliament el dret. És el que solen fer les nostres veïnes més properes, les dones del País dels Pirineus: trajecte de mínim tres hores fins a la capital catalana, entre 300 i 1000 euros per la intervenció i el pes d’haver de sortir del teu país per prendre una decisió que, allà −on el bisbe d’Urgell és copríncep i, per tant, part de les estructures de l’Estat−, és delicte.

    “Hi ha por i inseguretat. Moltes vegades el més traumàtic per les dones és sentir que estan fent alguna cosa malament, una cosa que et fa travessar la frontera, perquè aquí és il·legal”, explica Vanesa Mendoza, presidenta d’Stop Violències Andorra. El Codi Penal andorrà recull, des de la reforma del 2005, que l’avortament consentit pot castigar-se amb fins a tres anys de presó, per a les dones i professionals sanitaris que els practiquin, a més de fins a cinc anys d’inhabilitació.

    “El comitè de la CEDAW [Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones] de l’ONU diu al Govern d’Andorra des del 2009 que hem de legalitzar l’avortament pels tres supòsits mínims i ho ignoren, pel fonamentalisme religiós, que té el suport social de les famílies amb el poder al país”, denuncia Mendoza. Mentrestant, 8 de cada deu dones d’Andorra que han d’interrompre un embaràs acudeixen a les clíniques privades de Barcelona, bàsicament, d’acord amb l’estimació d’Stop Violències Andorra.

    120 andorranes van recórrer a la sanitat pública catalana per avortar el 2015, segons informa el Diari d’Andorra en un reportatge d’aquest juny, d’acord amb la xifra facilitada per la Generalitat de Catalunya. Una dada que, asseguren des de l’APFCiB i Stop Violències Andorra que han demanat als governs català i andorrà i que no els han facilitat. “El govern andorrà diu que té convenis amb el govern de Catalunya per tal que les dones puguin venir a avortar aquí. Això hauria de ser públic. Ho hem demanat al Govern d’Andorra i al català i no se’ns respon”, assegura Aldavert.

    L’Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs publicada a finals de juliol pel Departament de Salut indica, sense especificar els països de procedència, que, el 2016, 949 residents a l’estranger (4,8% del total d’avortaments registrats al país) van interrompre l’embaràs a Catalunya. El 2017, van ser 851 (4,3%). “Són dones que vénen de països europeus perquè als seus no tenen accés a l’avortament, entre els quals Andorra, i no anomenar-los contribueix a invisibilitzar la situació que les dones hi viuen”, critica Aldavert.

    L’Institut Guttmacher denuncia que més de quatre de cada deu dones en edat reproductiva viu als 125 estats en què l’avortament està fortament restringit, és a dir, prohibit en tot cas o permès, només, en el supòsit d’evitar la mort de la dona o protegir-la en cas de greu risc per la salut.

    A Catalunya, “risc greu per la vida o la salut de l’embarassada”suposa només un 7% de les interrupcions de l’embaràs registrades, segons recull el Departament de Salut. El risc d’anomalies fetals representa un 3% dels casos, mentre que “a petició de la dona” és el motiu per interrompre l’embaràs en gairebé nou de cada deu avortaments registrats al país.

    Les menors més vulnerables, amb el dret negat

    A més de les legislacions restrictives, l’OMS detecta que la poca disponibilitat de serveis, costos elevats, estigmatització, objecció de consciència del personal sanitari i “requisits innecessaris” com períodes d’espera obligatoris, assessorament obligatori, subministrament d’informació enganyosa, proves mèdiques innecessàries i l’autorització de terceres persones suposen obstacles per tal que les dones, “incloses les adolescents”, accedeixin a un avortament segur; un avortament al qual, adverteix l’OMS, “si no tenen accés, solen recórrer a un avortament perillós”. A l’Estat i a Catalunya, és una realitat excepcional, però no del tot extirpada, segons denuncia l’APFCiB.

    El Centre Jove de Sexualitats de Barcelona (CJAS) critica que, amb la contrareforma de la llei de l’avortament de l’Estat −que, des del 2015, torna a exigir a les noies de 16 i 17 anys l’autorització d’un tutor legal per avortar− “no es té en compte les diferents situacions o entorns a què estan exposades les menors”. Aquest servei detecta que excloure-les del dret a avortar sense l’autorització de terceres persones, en ocasions, “posa en risc la vida de les menors d’edat, anul·la el seu dret i capacitat de decidir, les obliga a una maternitat no desitjada i les situa en un espai de màxima vulnerabilitat”. Les menors migrades que viuen a l’Estat sense els pares conformen un col·lectiu especialment vulnerable, així com també les menors que han viscut situacions de violència a la família.

    Segons expliquen des de l’APFCiB, una de cada tres noies de 16 i 17 anys que acompanyen “és mare sense voler-ho ser”. En un altre terç dels casos, la família acompanya la noia en la decisió que prengui. El darrer terç “es perd”. “Quasi sempre, tornen en un moment o altre i llavors ens diuen que ha estat un avortament espontani, o una falsa alarma, o que van caure… avortaments clandestins quan el dret a l’avortament no està garantit sempre n’hi ha”, assegura Aldavert.

    Des de l’APFCiB mostren preocupació pel fet que el darrer informe sobre avortament del Departament de Salut no analitzi la situació específica de les menors, així com altres dificultats amb què topen les dones per fer efectiu el dret a l’avortament, com la desigualtat territorial i, denuncien, l’objecció de consciència encoberta en alguns centres sanitaris.”Constantment gestionem casos de dones que han estat mal informades sobre el dret a avortar, dones a les quals els diuen que sent menors no poden avortar, o que necessiten les firmes dels dos tutors legals per fer-ho; que han de pagar; que en un determinat centre no li poden fer i que ha d’anar a una clínica privada; o que a partir de la setmana 15 no és legal avortar, a més de no donar-los la informació per decidir com fer-ho, si farmacològicament o quirúrgicament, i la resta d’informació sobre el seu dret”, denuncia la coordinadora de l’APFCiB.

    En el darrer any, s’han registrat prop de 20.000 avortaments a Catalunya. La franja d’edat en què més dones interrompen l’embaràs és entre els 20 i els 24. Entre les noies migrades d’aquesta edat, la taxa gairebé es multiplica per tres respecte a les nascudes en territori espanyol. En la franja de 15 a 19, la taxa es més que triplica entre les joves nascudes fora de l’Estat.

     

    Aquest article es va publicar el 22 d’agost a Catalunya Plural on el podeu llegir també en castellà

  • «Ni mortes, ni preses, ni clandestines»: Barcelona es mobilitza per la despenalització de l’avortament

    Segons l’Organització Mundial de la Salut, 47.000 dones moren al món cada any per avortaments clandestins. davant aquesta xifra, la mobilització feminista treballa diàriament per garantir els drets i llibertats de les dones tant sexuals com reproductius. Així, un any més, la Plataforma Dret al Propi Cos torna a sortir al carrer en el Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament. Ho faran sota el lema «Ni mortes, ni preses, ni clandestines. Ens volem vives i lliures» a través de diverses convocatòries que culminaran en una manifestació de la Plaça de la Catedral a Plaça Sant Jaume (Barcelona) a les 18:30h del mateix 28 de setembre.

    Amb l’alarma dels retrocessos respecte als drets sexuals i reproductius que s’estan donant en diversos estats, la convocatòria vol «donar resposta a l’ofensiva retrògrada, masclista i patriarcal, d’abast internacional, d’ingerència sobre la vida i els cossos de les dones». La seva denúncia fa referència a aquells estats on l’avortament està prohibit però també a aquells on és legal.

    Les barreres com ara períodes d’espera obligatoris, els requisits de consentiment dels tutors, els costos, les desigualtats territorials, l’estigmatització de la intervenció i les professionals, l’objecció de consciència i els serveis limitats en les zones rurals i remotes són alguns dels aspectes que dificultat, tot i la seva legalitat, l’accés a un avortament digne i segur.

    Les convocants de la mobilització exigeixen que cal caminar cap a la despenalització total de l’avortament i que aquest sigui «lliure, gratuït i garantit per la xarxa pública per a totes les dones, sense excepcions». Creuen que es necessari trencar amb els terminis i les tuteles i reclament la implementació d’una educació afectiva i sexual a tots els nivells escolars així com garantir mètodes anticonceptius gratuïts a l’abast de tothom.

    1 de cada 3 dones que avorta és menor de 24 anys

    L’Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya, 2017 que publicava el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya recollia que s’havien realitzat 19.686 interrupcions voluntàries d’embaràs (IVE) durant el darrer any. D’aquests, el 31% són de dones menors de 24 anys i el 10% són de dones menors de 19 anys. Aquesta franja d’edat impedeix visualitzar les conseqüències de la reforma que obliga a les noies de 16 i 17 anys a disposar del consentiment escrit dels tutors legals per poder avortar.

    Altres dades que facilita l’estudi alerten que una de cada quatre dones a qui se’ls practica un avortament no s’han visitat en els dos anys anteriors en cap centre de planificació. Pel que fa al mètode d’IVE més utilitzat, continua sent la combinació de dilatació i aspiració amb un 48,6%, tot i que segueix disminuint any rere any. Per contra, el tractament farmacològic (combinació de mifepristona i misoprostol) es manté en el 43,4% de les IVE realitzades.

  • Les retallades deterioren l’atenció a la violència de gènere

    Un estudi liderat per Laura Otero-García, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) i del CIBER d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP), mostra que la crisi econòmica i les mesures d’austeritat han influït negativament en la resposta a la violència de parella donada des d’atenció primària a Espanya.

    En concret, el treball, publicat a l’European Journal of Public Health, demostra que la disminució de personal en les plantilles dels centres de salut ha fet que els professionals hagin de reduir encara més el temps de consulta, i que per tant trobin dificultats per atendre problemes complexos com el de la violència de gènere.

    La recerca presenta dades que mostren que cada vegada són més escassos els recursos per a les dones que necessiten ajuda. També exposa que la violència pot agreujar-se segons augmenta la dependència econòmica de les dones, així com per la pèrdua del paper tradicional de «cap de família» en els homes en atur de llarga durada.

    A més, l’estudi basat en entrevistes en profunditat a professionals de la salut d’atenció primària revela que «la formació continuada per donar una resposta adequada a la violència de parella és cada vegada més escassa, i l’excés de càrrega laboral impedeix poder assistir a aquestes activitats quan es convoquen», assenyalen les autores.

    «La recerca permet treure a la llum com s’han contrarestat en part les manques esdevingudes per les retallades, sent la motivació dels professionals sanitaris fonamental per donar resposta des del Sistema Sanitari Públic a la violència de gènere», declaren.

    Economia, retallades i violència de gènere

    D’acord amb les autores, la recerca constata tres aspectes en la relació crisi econòmica-retallis-violència de gènere. «En primer lloc, en el context de la crisi econòmica a Espanya, les i els professionals de la salut perceben que hi ha un augment de la càrrega de treball i una pèrdua de qualitat de l’atenció en atenció primària de salut, fent més difícil la detecció de la violència de parella contra les dones», subratllen.

    «Segon –continuen les autores–, les retallades dificulten el treball en equip i minven la formació continuada de les i els professionals, sent ambdues circumstàncies obstacles per abordar adequadament la violència de gènere».

    «El tercer aspecte –agreguen– té a veure amb els programes de sensibilització i capacitació del personal sanitari, que són encara necessaris per millorar i promoure el diagnòstic precoç, l’atenció i rehabilitació de dones exposades a violència de parella. L’estratègia a nivell governamental ha de canviar, proporcionant més recursos als serveis que han de respondre a la violència contra les dones exercida per les seves parelles».

    L’estudi mostra els resultats de 145 entrevistes a professionals de salut d’atenció primària (109 dones i 36 homes) en 16 centres de salut de quatre comunitats autònomes.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Quatre anys de discriminació: així han franquejat les lesbianes i dones soles la seva exclusió de la reproducció assistida

    «La falta d’home no és un problema mèdic». Així va justificar el 2013 la llavors ministra de Sanitat, Ana Mato, l’exclusió de les dones lesbianes, dones bisexuals amb parelles femenines i dones soles de la reproducció assistida en el sistema públic. Sense home al costat, no hi ha fills, va venir a dir la titular de la cartera després del Consell Interterritorial que va fixar els nous serveis. Donava així el tret de sortida a una discriminació flagrant que cinc anys després arriba a la seva fi, segons va anunciar divendres passat el Consell de Ministres coincidint amb la setmana de l’Orgull LGTBI.

    El Govern engegarà el primer trimestre de 2019 la reforma per tombar la norma aprovada pel PP que va alterar els requisits d’accés a la reproducció assistida per reduir-los a problemes de fertilitat com a condició indispensable.

    L’Ordre Ministerial 2065/2014 de 31 d’octubre va modificar la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut i va introduir una redacció literal que, com menys, va sorprendre l’opinió pública. I és que va fixar com a requisit l’»absència de consecució d’embaràs després d’un mínim de 12 mesos de relacions sexuals amb coit vaginal». Aquesta, al costat d’»existència d’un trastorn documentat de la capacitat reproductiva», eren les situacions en les quals havia de trobar-se una dona perquè l’Estat financés el seu tractament.

    La norma va entrar en vigor el novembre de 2014, però des del principi algunes comunitats autònomes com Andalusia, Canàries, Extremadura o Euskadi van decidir no aplicar-la. Amb el pas del temps, en una espècie d’efecte dominó, gairebé totes van ser deixant de costat aquesta exclusió, a excepció de Ceuta, Melilla, Murcia i Astúries. El Govern regional d’aquesta última, no obstant això, estava preparant ja un decret per garantir l’accés de totes les dones sense discriminació.

    Pel camí, les dones lesbianes i soles van haver de bregar amb tractaments interromputs, desemborsaments de grans quantitats de diners en clíniques privades per ser mares, litigis en els tribunals i una discriminació evident a efectes pràctics i simbòlics.

    Discriminació ideològica

    «És clar que el motiu d’aquesta ordre va ser ideològic. Les dones lesbianes i les dones soles formarien famílies que no s’ajustaven al model de ‘família tradicional’ de pare, mare, fills i filles», explica l’advocada Charo Alises sobre la raó que, imagina, va portar al PP a donar llum verda a aquesta ordre. Aleshores, el Govern conservador portava uns mesos amb la idea de reformar l’avortament i aprovar la llei més restrictiva de la democràcia, però la contestació social li va fer marxa enrere i l’intent va acabar amb la carrera del llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón.

    Alises, membre de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB), analitza la «discriminació econòmica» que va portar amb si la norma d’Ana Mato en obligar a dones lesbianes i soles a pagar-se, si podien, el tractament pel públic. «Pels casos que jo conec, va suposar que algunes parelles desistissin de la maternitat i que les que van fer l’esforç econòmic de pagar la inseminació visquessin atabalades de pensar que si a la primera no resultava no tindrien diners per a nous intents», lamenta la jurista.

    La sanitat pública de moltes comunitats es negava a iniciar la reproducció assistida en aquestes dones i fins i tot es van donar casos de tractaments interromputs. El 2015 va sortir a la llum el cas de Lourdes i Mariella, que havia estat sotmesa a la Fundació Jiménez Díaz (Madrid) a tres intents d’inseminació artificial sense èxit. Quan es van presentar a la consulta per començar la fecundació in vitro, fase que s’iniciava si la primera no funcionava, la metgessa els va comunicar que no podien seguir amb el tractament.

    El mateix centre hospitalari va ser el protagonista del cas de Verónica i Tania (noms ficticis). A aquesta última, la Fundació Jiménez Díaz també els hi va interrompre el tractament el 2014 i elles van iniciar un procés judicial de la mà de l’organització Women’s Link que van acabar guanyat. El Jutjat social nº18 de Madrid va condemnar a la Comunitat de Madrid i a l’hospital per «vulnerar el principi de no discriminació per raó d’orientació sexual».

    El Govern va desoir a la justícia

    El fallo va marcar precedent –encara que la jutgessa no va considerar responsable directe del dany al Ministeri de Sanitat, també demandat– i va reconèixer que la Llei 14/2006 sobre Tècniques de Reproducció Assistida, on s’estableix el dret als tractaments de reproducció assistida, amb independència de l’orientació sexual, és de rang superior a l’ordre. L’endemà passat que la sentència es fes pública, la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va anunciar que acabaria amb l’exclusió.

    El Govern, no obstant això, va desoir a la justícia i va reconèixer «respectar la sentència», però no retirar la norma discriminatòria. Per aquella època i des de maig de 2015, els canvis de govern en algunes comunitats després de les eleccions autonòmiques van motivar l’aprovació de normatives que deixaven sense efecte l’ordre del PP. Aquest any ho van fer algunes com a Balears o València, amb l’actual ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social, Carmen Montón, com a consellera de la Generalitat valenciana. Castella-la Manxa ho va fer el 2016 i Navarra un any després.

    «Poques vegades veiem normes tan discriminatòries sobre el paper, amb una exclusió tan evident i clara. Nosaltres vam voler engegar aquest litigi perquè Tania i Verónica eren representatives de moltes dones, així que el que vam pretendre va ser posar al centre aquest tema i obrir un debat públic», recorda Viviana Waisman, presidenta de Women’s Link. Així, l’anunci avançat la setmana passada pel Consell Ministres posa fi a un periple discriminatori de diversos anys que han hagut de travessar les dones sense home al costat.

    Aquest és un article de eldiario.es