Just Deploy It!

Etiqueta: dones

  • On són les dones en el món científic sanitari?

    Tradicionalment, el món científic i de la salut ha estat un món on no només s’hi han imposat els models i valors heteropatriarcals sinó que, professionalment, ha estat copat pels homes en gairebé tots els seus àmbits. Durant segles, les dones hi hem tingut l’accés pràcticament vetat. Tot i que tenim exemples magnífics de dones que al llarg de la història han aconseguit dedicar-se a l’art i la ciència de la medicina, superant grans dificultats i prejudicis, continuen essent minoritàries en comparació als homes i massa sovint han acabat essent invisibilitzades.

    En les darreres dècades s’ha produït una gran feminització en els diferents camps relacionats amb la salut, fins i tot en aquells clàssicament reservats als homes. La recerca biomèdica i l’exercici professional de la medicina són dos exemples evidents d’aquest fenomen. La primera dona en tot l’estat que es va llicenciar en medicina, Dolors Aleu, no ho va aconseguir fins a finals del segle XIX. Des d’aleshores ha plogut molt: actualment gairebé el 50% de les professionals que exerceixen la medicina i al voltant del 70% de les estudiants d’aquesta carrera són dones.

    Però, significa això que el problema de les desigualtats i el biaix de gènere estan superats? Que ja no tenim dificultats per accedir a aquestes professions? Que això està acabant amb el paradigma heteropatriarcal i androcèntric que ha predominat en l’àmbit biomèdic durant segles?

    La feminització d’aquestes professions ha facilitat que cada vegada hi hagi més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió, com els col·legis professionals i les societats científiques, i en les organitzacions sanitàries i els càrrecs de gestió. Tanmateix, aquesta presència sovint no és paritària ni representativa del col·lectiu sanitari de dones. Encara hi ha molts espais de representativitat i, sobretot, de poder, que continuen estant tàcitament vetats a les dones. En el món científic, també ens topem amb un sostre de vidre. Continuem essent minoria en els càrrecs de responsabilitat o de lideratge de les universitats, dels instituts de recerca, de les societats científiques, dels col·legis professionals, etc. A tall d’exemple, dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones. L’òrgan que els aglutina, el Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos, compta amb 6 homes en el seu consell permanent i amb 7 homes i 2 dones entre els seus representants nacionals. A Catalunya, entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina no hi ha ni una sola dona.

    Aquesta manca d’oportunitats també té lloc en l’àmbit de la recerca. Per exemple, a Catalunya, dels 14 principals centres de recerca directament relacionats amb les ciències de la salut no n’hi ha cap que estigui dirigit per una dona. Se sap que en els processos de selecció existeixen importants biaixos subconscients que afecten negativament a les dones: la seva independència és qüestionada més sovint, se’ls exigeixen més mèrits per a ser seleccionades, les seves cartes de recomanació no són tan positives com les dels homes, etc. Un altre aspecte molt rellevant és la maternitat. Les dones que són mares o que es troben en edat reproductiva (i suposadament tindrien possibilitats de quedar embarassades) tenen menys opcions d’accedir a llocs de lideratge, perquè es considera que aquesta pot interferir en el seu rendiment o en la seva dedicació. De fet, aquesta diferència d’oportunitats i la presència de barreres s’inicia ja en el món acadèmic. Segons un estudi aportat per l’ONU, la probabilitat que una dona acabi una llicenciatura, un màster o un doctorat en alguna matèria relacionada amb la ciència és del 18%, 8% i 2%, respectivament. En canvi, en els homes aquests percentatges són del 37%, 18% i 6%, és a dir, més del doble.

    Així doncs, malgrat la massiva incorporació de les dones, continua existint una manca de referents femenins en aquests camps. I sense referents és difícil que nenes i joves se sentin identificades amb aquests rols i professions i de nou es limita el seu accés als estudis científics.

    També existeixen evidències que mostren que la visibilització i la participació de les dones en els seminaris i els congressos científics és menor a la dels homes. No només acostumen a ser minoria com a ponents a les conferències i xerrades o en panels d’experts sinó que, encara que només hi siguin com a assistents, hi participen menys. Per exemple, les dones fan, proporcionalment, menys preguntes que els homes (gairebé la meitat, segons alguns estudis) i el nombre de preguntes que realitzen disminueix quan la primera persona a preguntar ha estat un home. Evidències similars posen de manifest que la participació de les dones en altres esferes del món acadèmic, com per exemple la universitat, també és més baixa, tant en el cas de les estudiants com de les professores universitàries. Tampoc no és freqüent trobar dones opinant o informant sobre temes de salut als mitjans de comunicació. Tal com denuncien iniciatives com #Onsónlesdones, estem subrepresentades als mitjans catalans i la nostra opinió es silencia sistemàticament. Les xifres que recullen en els seus informes parlen per si soles.

    L’àmbit científic, tampoc no es troba exempt de les agressions i les violències masclistes. Recentment, la revista ‘Science’ denunciava en el seu editorial les situacions d’assetjament sexual que molt sovint pateixen les dones que es dediquen a la recerca. A l’article s’exposava el testimoni de diverses investigadores que havien estat víctimes d’assetjament al llarg de les seves carreres. També s’esmentaven alguns estudis que indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic i científic ha sofert algun tipus d’assetjament i que gairebé un terç se senten insegures per aquest motiu, fins al punt de deixar de participar en classes, en reunions científiques o renunciar a ofertes de feina.

    Les dones que ens dediquem a l’àmbit de la salut patim directament el masclisme, la violència i les desigualtats que es desprenen d’un sistema sanitari i científic que continua essent eminentment patriarcal. Això exerceix una doble violència, perquè afecta les professionals que treballem en aquest camp però també a la salut de la població en general, ja que perpetua els valors i models heteropatriarcals amb què abordem i tractem la salut dels, i sobretot, les pacients. Per revertir la violència i les grans iniquitats en salut que patim les dones i els excessos que exerceix el sistema sanitari sobre la nostra salut és necessari posar-hi una mirada en clau de gènere, una mirada feminista, en definitiva, una mirada més justa de la realitat. El sentit comú, i també les evidències, indiquen que el camí per aconseguir-ho passa necessàriament perquè les dones accedim en igualtat de condicions que els homes a totes les esferes laborals i de lideratge en el món científic i caminem cap a un apoderament real en aquest àmbit. Aquest és el primer pas cap a un sistema sanitari i un abordatge de la salut més equitatius, solidaris, humanitzats i veritablement feminitzats.

  • En posició ginecològica, de l’estructura a l’experiència

    «Hauries d’anar al ginecòleg» és una sentència ben comú entre les dones. Apareix a certa edat quan, amb l’inici de les relacions sexuals, algú suggereix que ha de «fer-se una revisió», i es va repetint en múltiples ocasions: quan el cicle menstrual és imperfecte o no deixa fer «vida normal», quan es sospita un embaràs o la menopausa, quan hi ha molèsties «allà baix»; quan no hi ha orgasmes o desig, quan «fa massa temps que no hi vas»; quan una relació sexual té risc, quan ens palpem al cos quelcom estrany… En totes aquestes situacions íntimes i sovint inherents al cicle de vida d’una dona, la mirada professional hi té presència i acte. Podríem assenyalar, doncs, la influència de la ginecologia en aspectes fonamentals com el cicle hormonal natural, la sexualitat i el plaer, la concepció i el dret a decidir sobre el propi cos i la reproducció. Influència que s’encarna en la potencial medicalització de processos fisiològics que afecten particularment a les dones en tenir moltes dianes terapèutiques (tal com mostren les reflexions col·lectives del Taller de Medicalització de la dona al llarg del seu cicle vital realitzat el 2016 dins el Cicle Repensant la medicalització en el si dels moviments socials de la vil·la de Gràcia).

    El sistema sanitari sovint problematitza aspectes de la vida, un fenomen que el filòsof alemany Jürgen Habermas va definir com a ‘colonització del món vital’ i que alerta del poder que exerceix una estructura de manera permanent i sistemàtica. El nostre sistema sanitari, sotmès al capitalisme i a la societat heteropatriarcal, intervé de forma específica en els nostres cossos i en les nostres vides. Tal com s’ha estudiat des de l’antropologia mèdica, la biomedicina condiciona la concepció i el coneixement que tenim del nostre cos, crea cultura i determina les nostres pràctiques (Byron Good, Medicina, racionalidad y experiencia). La ginecologia, lluny d’estar-ne exempta, és una de les especialitats biomèdiques en la que més fortament se n’ha reconegut la violència estructural.

    «Posa-la en posició» és l’expressió que posa títol a aquest article. Ho diu la ginecòloga a l’auxiliar, sense ni tan sols dirigir-se a la dona que pretén examinar. Ella desxifra el missatge, es despulla «de cintura a baix», recol·locant-se les sabates tal com li indiquen, puja a la llitera i es reclina; obeeix les ordres. Es disposa a ser explorada i escolta com parlen les bates entre elles, que alternen paraules tècniques amb anècdotes alienes, mentre sol·liciten unes pinces per fer-li una biòpsia que consentirà per escrit en baixar de nou al món de les persones. Seria una lectura simplista no adonar-se dels condicionants estructurals que fan d’aquest contacte interpersonal una situació poc cuidada, però també seria injust no reclamar a ambdues parts la corresponsabilitat de perpetuar-la. Més enllà de la logística de la consulta, ens cal centrar-nos en les formes de relació. La posició ginecològica és tant incòmoda i humiliant com pràctica i natural, el conflicte és quan qui explora no acompanya si no imposa, i en lloc d’informar o formar, omet o sentencia. Potser manquen miralls a la consulta per a veure’s el coll de l’úter, potser manca temps per a una relació digne amb el cos i la persona, però també manca interès en què la dona s’apropiï de la pròpia anatomia, expressi el malestar i construeixi la seva salut.

    «Ho voleu tot i sense dolor». Potser, faria menys mal si es justifiqués, s’informés i es consensués cada acte ginecològic. S’acceptés que els nostres genitals també són sensibles com els dels homes i que sovint som les que patim els símptomes però no som qui els provoca.

    «Per què venies?» Potser el taulell de recepció no és el lloc on fer ‘un triatge’ ni confessar aspectes de la vida personal. I tampoc pot resumir-se amb una paraula el motiu real d’una consulta. Recordo una vegada quan d’estudiant vaig presenciar el menyspreu d’un ginecòleg en atendre a una noia que venia per haver-se palpat «una cosa estranya dins la vagina» i aquest objectivava que es tractava només del coll de l’úter. A ginecologia un motiu freqüent de consulta té relació amb el desconeixement del propi cos i els propis recursos, la por a la malaltia – que sovint és imposada – i la necessitat d’informació de drets i estratègies per abordar lliurement un problema. No s’acut a rebre judicis, dogmes absurds o intromissions sobre la manera de viure.

    «Ho hauries de saber». Aquesta arrogant i culpabilitzadora sentència conviu amb la premissa paternalista de «les dones no saben» (Antropología, género, salud y atención p.193), tal com narra una dona que, en el procés de col·locar-se un dispositiu intrauterí (DIU), descobria aspectes de l’anatomia interna mentre la ginecòloga s’escandalitzava apel·lant a la seva condició d’universitària. Més enllà del classisme absurd, sembla evident que durant molts anys a les dones se’ns ha negat el coneixement del propi cos i del propi plaer per part de forces hegemòniques tant religioses com polítiques. Si encara s’invisibilitza el clítoris en l’educació sexoafectiva a les escoles o l’ejaculació femenina és negada per la ciència (Coñopotens. Manual sobre su poder, su próstata y sus fluidos), sembla un escàndol secundari que l’úter o matriu sigui un òrgan desconegut per a moltes dones. Potser el més xocant és que es redueixi el seu rol al comú dolor de regla pel que tantes dones consulten, i que no s’expliqui que el mecanisme d’acció d’un DIU és la irritació crònica de les seves parets internes.

    «Vinc perquè m’ho mirin» però no pas «perquè m’ho expliquin», doncs no és costum que els metges expliquin als pacients més enllà de les instruccions farmacològiques. «Això és normal» – I què és normal? Que la regla faci mal o que s’hagi d’ometre la seva existència? Que les mames siguin fibroquístiques i els ovaris poliquístics o que el medi ambient ens ompli d’estrògens? «Val, reina?» No, per algunes no val, no som reines, volem comprendre i respectar millor els nostres cossos, les nostres vides.

    Volem resistir el domini d’aquest sistema. Aprofitant la crida a l’autoconeixement del propi cos, faig èmfasi en recursos històrics tals com el moviment feminista i el self-help i en la web de Trótula Crítica, una ginecòloga que forma i informa a qui atén. Convido a l’autoinspecció amb mirall dels propis genitals, a no delegar ni relegar la cura del propi cos, a trencar amb la normalitat amb un artístic regal.

    «Tens parella estable?» La majoria de les vegades aquesta és la primera pregunta per entrar en la intimitat de les teves pràctiques, en comptes de «Tens relacions sexuals?». En la nostra cultura la promiscuïtat té la connotació de risc i és sovint un judici moral i masclista, tal com explica una dona relatant la seva primera visita al ginecòleg. Potser més enllà del risc biològic de contraure unes clamídies o transmetre el VIH, qüestió rellevant de salut pública, la connotació de risc té també un caire psicosocial i ideològic que s’obvia sistemàticament en molts dels centres més tradicionals. No obstant, tal com narren companyes treballadores del CJAS, quan l’abordatge és integral i amb perspectiva de gènere, és possible detectar si rere una relació sexual de risc hi ha una conducta d’abús on la dona ha estat vulnerada i on l’estratègia passa, més enllà de la denúncia, per un acompanyament a l’empoderament de l’afectada.

    La violència estructural a vegades es fa explícita però sovint és silenciosa i té la virulència de naturalitzar-se. Hem normalitzat tant l’agressió que sovint no la detectem, i l’omissió d’informació o l’arbitrarietat són fets altament acceptats. Si és cert que quan ens atrevim a posar de manifest el maltracte se’ns culpabilitza o psicologitza – fet que perpetua i accentua l’espiral de violència -, també és ben cert que callant ens amotllem al que ens mal-tracta. És del que més m’he sorprès en la meva experiència com a resident a les consultes de ginecologia: Perquè les dones no pregunten més? Perquè callen? Sabent que potser és per bloqueig, tal com relata una dona en la seva experiència front un comentari abusiu («Me’n penedeixo d’haver guardat silenci, però intento no culpar-me i, a més, ja no penso callar mai més») faria una crida a prendre posició, a resignificar la ‘posició ginecològica’. Esdevenir més actives en la relació assistencial, preguntar, denunciar i exigir la vivència i la concepció vital dels aspectes de la mateixa intimitat. Aprendre a deixar de ser còmplices en aquesta estructura que exerceix violència simbòlica, noció fonamental d’aquestes línies, que prové de la sociologia (Pierre Bourdier) i ens alerta de les relacions de poder de les que formem part constantment.

  • Dia de la dona i la nena a la ciència: “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”

    Sònia Estradé forma part del 14% de dones científiques que, a nivell internacional, treballen en el camp de la neurociència i de la nanotecnologia, una especialitat altament masculinitzada. Avui dia la majoria de les persones que finalitzen estudis universitaris a Espanya i que obtenen les millors qualificacions són dones però la participació de les dones a l’activitat investigadora i docent està lluny de ser igualitària respecte de la dels homes i decreix notablement a les escales professionals més altes.

    Estradé, així com les seves companyes científiques i tecnològiques, es troben diàriament amb dos tipus de segregacions. La segregació horitzontal: les diferents dones que treballen en ciència es troben repartides en diferents camps. I la segregació vertical, el famós sostre de vidre, on les dones no ocupen ni el 20% dels càrrecs, “ni sumant els àmbits on hi ha molta feminització com la biomedicina”, comenta Estradé.

    L’Associació de Dones Investigadores i Tecnològiques (AMIT per les seves sigles en castellà), de la que forma part Estradé, vol ser “la veu i la xarxa de suport per a totes les investigadores i universitàries conscienciades a treballar juntes per aconseguir la plena participació de les dones en la Recerca, la Ciència i la Tecnologia”. En un món altament masculinitzat la sororitat pren molta importància. AMIT treballa per donar visibilitat a les dones científiques tant a la societat com als mitjans de comunicació.

    “La societat té unes expectatives i uns prejudicis que també es reflecteixen en la ciència”

    Justament en donar visibilitat treballa On Són les Dones, un col·lectiu que analitza la presència de dones als espais d’opinió dels mitjans de comunicació de Catalunya i en denuncia l’absència. Isabel Muntané, coordinadora del Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre d’On Són les Dones i de la cooperativa feminista Almena, sentencia que “sempre ha existit una invisibilització del coneixement femení”.

    Per Muntané, “opinar és crear un altre imaginari” i per això és important que els espais que generen opinió pública siguin espais on quedin reflectides totes les visions. “Això genera reflexió i la reflexió aporta eines a la ciutadania i cal assumir que les dones formen part d’aquesta ciutadania i que, a més, som el 51% d’aquesta”, creu Muntané que afegeix que obviar les dones d’aquests espais fa que sembli que les dones “no podem opinar, ni que tinguem pensament propi, ni que fem res”.

    En aquest sentit, Sònia Estradé considera que tot el que fan com a científiques torna a la societat a través de la premsa. “La proporció de dones i homes científics és de 40% – 60% respectivament, independentment de quins càrrecs ocupa cadascú, en premsa el 90% de les vegades apareixen senyors”, denuncia Estradé. A més a més, analitza que quan es realitza un reportatge on l’investigador és home, “es dibuixa més el personatge com a líder, gurú i la seva trajectòria mentre se’l qualifica”. En canvi, si el reportatge tracta un estudi realitzat per una dona científica, opina Estradé, aquest se centra purament en descriure el cas.

    Les tasques de divulgació són molt importants per revertir aquesta situació de desigualtat. Des d’AMIT emplacen als mitjans a veure com i quan tracten cada notícia científica però a banda també treballen amb joves. “Intentem arribar a la gent jove, a la societat en general i també treballem per canviar les polítiques universitàries”, explica Estradé que assenyala que “ara per ara, no hi ha polítiques de recerca en gènere”. Una de les iniciatives de l’Associació pel que fa a la divulgació entre els joves consisteix en una entrega de premis per a Treballs de Recerca de Batxillerat que porta com a títol Dones en Ciència i Tecnologia.

    “O els referents te’ls introdueixen els professors, o no els tindran”

    El que ve denunciant On Són les Dones és que aquestes no apareixen enlloc. Isabel Muntané diu que “ja des de la infantesa ho veiem: en els llibres de text les dones no apareixen i, pels infants, no tenir referents dones de cap camp suposa no existir”. Ara per ara, amb els llibres de text que s’usen a les escoles, la responsabilitat recau en els programes escolars. Muntané opina al respecte que “o les referents te les introdueixen els professors o els nens no els tindran”.

    Des de la cooperativa d’educació Eduxarxa també destaquen la importància dels referents, tant escolars com mediàtics: “quan preguntes als nens què volen ser de grans responen que policia o cuiner. Aquí veiem la importància dels mitjans i la televisió que, quan volen, poden influir molt”, assegura Àngela Garcia, sòcia d’Eduxarxa. Aquesta cooperativa va realitzar al novembre el programa STEMPreparades, en el qual científiques del Sincrotró ALBA -l’accelerador de partícules ubicat a Cerdanyola del Vallès- visitaven diversos instituts de Barcelona per a conscienciar els estudiants del paper de la dona a la ciència i es va realitzar un qüestionari abans i després dels tallers per veure com evolucionava la percepció dels joves respecte les dones a la ciència.

    “Vam veure que a les noies els agrada molt la ciència i els joves en general no tendeixen a masculinitzar la figura del científic quan se’ls pregunta explícitament, però per contra, inconscientment hi ha un biaix de gènere”. Es va donar la nota mitjana de les assignatures que es cursen en un institut, extretes d’un estudi desenvolupat pel grup de recerca GenTIC de ciències, separades per gènere, però sense especificar-los-hi i “tot i que les noies sempre estaven per sobre, la classe solia dir que els nois tenien més èxit. En tecnologia, per exemple, cap institut va considerar que les noies poguessin tenir una mitjana més alta”.

    Per Eduxarxa és estrany que els joves tinguessin una percepció d’inferioritat implícita de les noies en ciència quan, explícitament consideraven que eren iguals que els nois. Així, van voler esbrinar si a la seva infància se’ls havien marcat els rols de gènere a través del joc o els dibuixos que miraven. “Moltes noies havien jugat a futbol i molts nois havien jugat amb ninos. No hi havia aparentment uns rols marcats que justifiquessin aquestes percepcions”, comenta. Així que els ho van preguntar directament i la resposta els va sorprendre: “ens van dir que, a la societat, a la tele, als anuncis o les sèries no hi havia tants referents de dones exitoses en ciència com d’homes”.

    Així, Garcia diu que, si bé la resposta que els van donar els nens i nenes amaga una realitat que no els va agradar, van quedar gratament sorpreses que els “nanos fossin conscients del biaix al qual els exposa la societat”. Aquesta, segons Eduxarxa és la base per a canviar moltes coses i, com a prova, en acabar els tallers, un dels nois als que es va preguntar si havia canviat la seva percepció de la dona científica va respondre: “Sí, ara considero que les dones poden fer-ho tot”.

  • Violència obstètrica envers les dones

    Tal com han exposat i documentat les meves companyes en aquesta sèrie d’articles sobre Violències dels sistemes sanitaris envers les dones, els nostres cossos així com processos fisiològics són sovint abordats pel sistema sanitari i mèdic des de la patologia, la desconfiança i la medicalització.

    L’embaràs i el part no en són una excepció. Les dones anem denunciant a títol individual i també des d’associacions d’usuàries com Dona Llum les experiències de violència obstètrica que vivim en processos vitalment i emocionalment tan significatius com són l’embaràs i el part.

    L’Organització Mundial de la Salut l’any 2014 va emetre una Declaració per a la Prevenció i erradicació de la falta de respecte i el maltracte durant l’atenció al part als centres de salut, denunciant que a tot el món moltes dones reben un tracte irrespectuós i ofensiu, que no només vulnera el nostre dret a una atenció digna, sinó que també amenaça el nostre dret a la vida, la salut, la integritat física i la no discriminació.

    Aquesta organització es fa ressò del nombre cada cop més elevat d’investigacions que, en consonància amb les denúncies de les dones, mostren un panorama alarmant, especialment perquè l’embaràs i el part són moments on som particularment vulnerables. A títol d’exemple es refereix a un «evident maltracte físic, profunda humiliació i maltracte verbal, procediments mèdics sense consentiment o coercitius, falta de confidencialitat», etc.

    Al nostre territori aquestes situacions també es produeixen. De fet, en comparació amb altres països de l’entorn europeu, a Espanya i a Catalunya es practica una obstetrícia altament medicalitzada i patologitzadora, sense que això impliqui una millora significativa de resultats a nivell de morbimortalitat.

    Els motius de l’anterior són variats. Per començar, essent la medicina androcèntrica en general, la ginecologia i l’obstetrícia en particular són disciplines especialment misògines, tal com posen de manifest recents estudis.

    A més a més, a Espanya i a Catalunya existeix una alta presència de medicina privada, el qual augmenta els nivells de medicalització, tot convertint les intervencions en objectes de consum més enllà de la seva pertinença intrínseca des d’una perspectiva de la salut.

    Les dones espanyoles i catalanes estem especialment educades en una cultura de l’abnegació, d’aquesta manera es justifica que pel bé del nadó ens sacrifiquem, malgrat que les intervencions proposades siguin perilloses no només per a nosaltres mateixes, també per als nadons que suposadament es tracta de protegir.

    Culturalment no es promou viure l’embaràs i el part com a moments a gaudir i viure saludablement i amb alegria, sinó com a processos en els quals tenim por constant que quelcom vagi malament i desconfiem de nosaltres mateixes i les nostres capacitats, tot posant-nos en mans de persones que ens ofereixen una atenció patologitzadora, medicalitzada i estandaritzada.

    D’aquesta manera, som un dels països de la Unió Europea amb major intervencionisme en el seguiment de l’embaràs, imposant en les dones tot un seguit de cribratges i proves diagnòstiques no recolzades per l’evidència, sense explicar-ne les raons ni oferir alternatives.

    El moment del part també està altament medicalitzat, per exemple amb uns nivells d’ús d’oxitocina intrapart amb l’única finalitat d’accelerar el procés, així com d’analgèsia peridural, dels més alts d’Europa, entre d’altres.

    El gener de 2018 Dona Llum va fer públic l’informe Néixer en Horari Laboral on utilitzant dades oficials de l’Idescat va mostrar com els centres sanitaris indueixen parts i fan cesàries que obeeixen als seus propis interessos organitzatius i no pas a raons de salut, tot posant en perill la salut de les dones i els seus nadons. Al cap i a la fi a Catalunya es practiquen més del doble d’induccions i cesàries que les que recomana l’OMS.

    Lamentablement, sovint succeeix que les persones professionals de l’obstetrícia reaccionen defensivament a les demandes i experiències de les dones. D’una banda, és difícil revisar-se i admetre que moltes de les pràctiques apreses no només no estan basades en evidència, sinó que són violència. De l’altra, tal com ja hem dit, a nivell organitzatiu no es facilita que es puguin establir relacions horitzontals amb les dones, basades en el diàleg i l’acompanyament, ja que per exemple les visites són curtes i les ràtios als paritoris preocupants.

    Perquè les dones deixem de patir violència obstètrica cal que l’embaràs i el part siguin abordats des de la fisiologia i des de la normalitat, i això passa perquè les dones coneguem el nostre cos i confiem en les nostres pròpies capacitats, tot responsabilitzant-nos de la nostra salut.

    Les persones professionals de l’àmbit de la salut han d’actualitzar-se i dirigir-se cap a una atenció despatologitzadora, abandonant pràctiques iatrogèniques i intervenint només d’acord amb criteris de salut, mai organitzatius. La professional de referència en embaràs i part ha de ser la llevadora sense excepcions, que ha de tenir autonomia per a poder exercir amb dignitat i en benefici de les dones.

    També caldria que el seguiment de l’embaràs normal fos competència exclusiva de les llevadores des dels ASSIR (atenció a la salut sexual i reproductiva) o serveis d’atenció primària, reservant la intervenció d’obstetres per als embarassos patològics o de risc en exclusiva. De la mateixa manera els protocols per a l’atenció de l’embaràs i part normal haurien de ser redactats fonamentalment per llevadores, no pas des dels serveis hospitalaris com succeeix en l’actualitat. Aquest enfocament també permetria un seguiment més proper i personalitzat.

    Podeu llegir el manifest «Per un part respectat» de Dona Llum aquí.

  • Iniquitats en l’atenció sanitària a les dones malaltes

    Les dones vivim més anys que els homes però patim més malalties cròniques i vivim amb pitjor salut i qualitat de vida. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya de 2016 quatre de cada deu dones pateixen malalties cròniques i el 19% perceben la seva salut com regular o dolenta (enfront 3 de cada 10 i el 13,5% dels homes). Les dones també tenim més patiment emocional, més problemes de salut mental i consumin més psicofàrmacs que els homes.

    No és fàcil ser dona en aquest món. La nostra vida no és de color rosa. Està àmpliament demostrat que les condicions de vida repercuteixen en la salut física i emocional de les persones. També se sap que al sistema patriarcal les dones patim unes condicions de vida més dures: treballs més precaris, menor salari, major pobresa, doble jornada, la càrrega de la cura dels altres i les responsabilitats familiars, i la violència masclista, en són només algunes de les causes.

    Els condicionants socials impacten més en els nostres cossos i en la nostra ment generant una desigualtat en la salut respecte dels homes que va més enllà de les diferències biològiques. Es coneix per exemple que el 8% dels problemes de salut que patim les dones de 18 a 44 anys són atribuïbles a la violència masclista de la parella, fet que representa un risc per a la salut superior a la hipertensió, el tabaquisme i l’obesitat. Se sap també que en les dones de 18 a 25 anys de l’estat espanyol ateses a l’atenció primària el 28% han patit violència sexual (43% d’elles per part de la seva parella), i que aquestes tenen tres vegades més problemes de salut que les que no han patit violència.

    I què passa quan emmalaltim? Com ens cuida el sistema sanitari quan estem malaltes? A l’article anterior d’aquesta sèrie sobre Violències del sistema sanitari envers les dones, Francesca Zapater parla de com el sistema sanitari ens tracta en excés i no ens deixa tranquil·les quan estem sanes. Com ens vigila, medicalitza la nostra vida i ens vol contínuament al metge fent-nos proves i proves que demostrin que estem sanes. Això es contradiu amb el que passa quan estem malaltes.

    Quan estem malaltes ens diagnostiquen més tard i ens tracten menys i pitjor que als homes. Sembla poc creïble però és cert. Autores com Mª Teresa Ruiz Cantero, Lucero Herrera, Carme Valls i d’altres, fa temps que estan investigant sobre les iniquitats que es produeixen en l’atenció sanitària a les dones amb malalties.

    D’exemples n’hi ha molts, el més conegut i estudiat és el dels infarts de miocardi que es diagnostiquen menys en les dones, i a aquest fet s’atribueix en part que la mortalitat per aquesta malaltia sigui més alta en les dones que en els homes. Les dones patim infarts de miocardi amb símptomes diferents que els homes i els professionals sanitaris sovint no els reconeixen. A més, amb el mateix símptoma (dolor al pit) en els homes s’atribueix més a problema del cor i en la dona a ansietat. Les iniquitats estan presents també en l’abordatge (es fan menys tractaments quirúrgics en dones que en homes) i en la rehabilitació després d’un infart (es fa rehabilitació al 87% dels homes i només al 35% de les dones afectades). No obstant això, un recent estudi realitzat al nostre país indica millores en el tractament de les dones amb infart, fins al punt d’afirmar que «en nuestro pais el machismo diagnóstico ha terminado«.

    Hi ha altres exemples de desigualtats en els tractaments. Així els treballadors sanitaris prenen menys seriosament el dolor en les dones i les tracta amb menys celeritat. Els estudis sobre tractaments quirúrgics mostren que en general s’opera més als homes, fins i tot en patologies eminentment quirúrgiques com l’apendicitis aguda i complicada. I a més l’estada hospitalària postquirúrgica és dos dies superior en homes que en dones. I aquest menor esforç terapèutic envers les dones malaltes s’inicia ja en la infantesa, on pel mateix nivell de malaltia l’ingrés hospitalari és més llarg en nens que en nenes.

    Cal preguntar-se perquè passa això i les respostes no deixen dubtes que el nostre sistema sanitari reflecteix i practica les desigualtats envers les dones que imperen en la societat patriarcal. La subordinació que el gènere femení pateix a la societat es reprodueix en els sistemes sanitaris que han estat dissenyats i creats amb valors masculins i majoritàriament per homes.

    Els quadres clínics i les malalties es van descriure estudiant els símptomes en homes, i, sense conèixer què passava en les dones, se’ls van aplicar els mateixos estàndards. Avui se sap que una mateixa malaltia pot presentar-se amb queixes i manifestacions diferenciades entre els sexes. Per aquest motiu es coneix parcialment i inadequadament com emmalaltim les dones.

    Un fet semblant s’observa també en els tractaments, ja que les proves amb medicaments es fan habitualment en homes i els resultats s’apliquen a les dones desconeixent les possibles diferències entre uns i altres en la resposta a un determinat tractament. Un recent i paradigmàtic exemple és l’avaluació de la interacció entre el controvertit fàrmac per potenciar el desig sexual de les dones (flibanserina) i el consum d’alcohol que es va realitzar en 23 homes i 2 dones! De fet, les dones en edat reproductiva van ser excloses dels estudis dels fàrmacs per la FDA (Food and Drug Administration d’Estats Units) fins al 1993 amb l’argument de protegir a les poblacions vulnerables i els possibles danys al fetus en cas d’embaràs. Fins aquesta data no es va veure la necessitat d’incloure les dones en els assaigs clínics i tenir en compte les diferències de gènere en l’avaluació dels fàrmacs.

    No obstant això, la manca de coneixement sobre les malalties en les dones i els efectes dels tractaments no expliquen totes les iniquitats dels sistemes sanitaris envers nosaltres. El dèficit de coneixement no explica perquè no se’ns creu quan tenim dolor ni quan tenim determinats símptomes, ni perquè les malalties que ens afecten més, com ara l’artrosi, les varius, l’anèmia i la migranya es menystenen, o perquè es fa menys esforç terapèutic en situacions que el requereixen. Només es pot interpretar entenent que els sistemes sanitaris, igual que la societat en el seu conjunt, ens cuida menys i pitjor que als homes quan estan malalts.

    Els sistemes sanitaris i la nostra professió és una professió de cures i en el moment actual predominem les dones com a treballadores sanitàries, encara que no en llocs de decisió i gestió. Tot i que ser una professió de cures i amb moltes dones treballadores no és condició suficient per revertir les desigualtats envers les dones, és una oportunitat per posar una mirada de gènere i feminista a l’estudi de les malalties, als sabers, la investigació i les pràctiques que aconsegueixin superar les iniquitats de gènere en l’assistència sanitària. Som moltes, podem fer-ho. Podem fer que els sistemes sanitaris es transformin en sistemes igualitaris, respectuosos amb la diversitat, harmoniosos i pacífics que recordin els sistemes de les societats prepatriarcals en les que el símbol era el calze, «el calze que representa una societat pacífica de poders generadors, alimentadors i creatius que es contraposa a una societat que adora el poder letal de l’espasa».

  • Excessos i proteccionisme del sistema sanitari cap a les dones

    Aquest és el primer article d’una sèrie que versarà sobre la violència dels sistemes sanitaris envers les dones. Tractarà set aspectes: l’excés d’actuacions, el defecte d’actuacions, la violència ginecològica, la violència obstètrica, les agressions a la consulta, les desigualtats de gènere en la recerca, i la construcció de la medicina des de l’androcentrisme. Les autores som totes dones, la majoria de l’àmbit de la medicina.

    Ens atrevim a parlar de violència perquè aquest és el nom que ha donat l’Organització Mundial de la Salut a les intervencions abusives i impositives en el camp de l’obstetrícia. Per extensió, hem aplicat el mateix terme a altres actuacions que es caracteritzen per l’ús del poder mèdic sobre el cos i la salut de les dones i la medicalització dels processos naturals.

    Els excessos de la medicina és un dels problemes a què han de fer front el sistema sanitari i la societat en l’actualitat i en el futur. Fa molts anys que se’n parla i es denuncia, però cada vegada més tenim dades que confirmen el fenomen i alerten que és una important causa de dany i una de les primeres causes de mortalitat.

    De cara a entendre els excessos dels sistemes sanitaris hem de tenir en compte els mecanismes que subjauen en la pràctica mèdica, sense oblidar l’elevat volum de negoci que generen. Les empreses i accionistes posen la seva mirada en l’atractiu mercat que suposa el 50% de la població com a potencials usuàries/consumidores de productes i serveis.

    S’ha descrit el paradigma del «biaix d’intervenció» que suposa que davant la possibilitat d’intervenir en una condició de salut, es tendeix a aplicar alguna mesura encara que hi hagi dubtes de la seva eficàcia. Aquest comportament, que en casos de malaltia greu pot ser acceptable, quan s’aplica a persones sanes o de baix risc esdevé un greu problema de salut i econòmic. El «biaix d’intervenció» es complementa amb «l’aversió a les revocacions» que fa referència a la resistència dels professionals sanitaris a canviar la seva pràctica quan hi ha noves evidències que desaconsellen les accions que estan duent a terme. És una forma de resistència a incorporar els nous coneixements, de manera que impera el «sempre s’ha fet així».

    La tendència a la intervenció excessiva afecta tota la població però és en les dones on té la màxima expressió. Així, els excessos sanitaris sobre les dones es poden considerar una forma més de violència de gènere, aquesta vegada vehiculitzada a través de la medicina. Els arguments proteccionistes amb què es presenten programes i tractaments, tenen un caràcter patriarcal perquè s’exerceixen des d’una posició de poder científic i mèdic. I han estat fàcilment acceptats per les dones, que els han percebut com un cert reconeixement de gènere, i s’han entregat, sense fer crítica, a tot allò que la medicina els ha ofert. S’ha produït, d’aquesta manera, un procés de victimització, de lliurament del cos al «saber mèdic».

    Els aspectes relacionats amb la sexualitat i la reproducció han estat objecte de medicalització i intervenció excessiva. Començant per la primera regla (menarquia en termes tècnics) per a la qual s’han recomanat visites mèdiques i l’inici de les «revisions ginecològiques». Ha seguit l’anticoncepció, que s’ha centrat sempre sobre la dona i no sobre l’home, amb tractaments hormonals no exempts d’efectes secundaris. També el desig de tenir fills biològics, sovint en edats avançades, ha estat motiu d’intervencions agressives i avui dia és un dels negocis més rendibles de la medicina privada.

    Probablement, el diagnòstic precoç de càncer de mama, basat en la pràctica regular de mamografies en dones sanes, és un dels programes preventius més extensos i millor acceptats durant anys. Però, malgrat els dubtes raonables que es plantegen a la llum de les últimes dades, se segueixen fent. Avui dia coneixem que aquest programa té un nul impacte en la reducció de la mortalitat global i, en canvi, produeix un important sobrediagnòstic i sobretractamet de dones sanes. De manera sorprenent, i sense cap base científica, hi ha professionals de la medicina i mitjans de comunicació que amplien la recomanació i aconsellen fer mamografies a partir dels 40 anys i amb periodicitat anual.

    Durant molt de temps es van practicar citologies anuals generalitzades per a la detecció precoç del càncer de coll d’úter sense que aquesta periodicitat hagués demostrat la seva efectivitat. Sortosament, ara, en el sistema sanitari públic, es fan cada tres anys en dones de baix risc, superant la tendència a «l’aversió de revocació». En la pràctica privada, però, encara són freqüents les citologies anuals. En el camp de la prevenció del càncer de coll d’úter s’ha introduït en nenes pre-adolescents la vacunació contra el virus del papil·loma humà (VPH) sense les degudes garanties. Des de l’inici de les campanyes de vacunació s’ha alertat de greus efectes adversos post vacunació. Recentment, s’ha publicat una revisió d’assajos pre i post comercialització de la vacuna en la qual es detallen problemes metodològics dels estudis i dels processos d’autorització que van permetre minimitzar els efectes adversos. Cada vegada està més clar que la relació risc/benefici de la vacuna en el nostre entorn és dubtosament acceptable.

    Un exemple paradigmàtic de medicalització i sobreintervenció ha estat el tractament hormonal substitutiu (THS) per a la menopausa. Els anys 90 es va posar de moda el «tractament» de la menopausa amb preparats hormonals amb el suposat objectiu de reduir la incidència de malalties cardiovasculars en les dones a partir dels 50 anys i d’endarrerir l’envelliment. El 2002 es va publicar el famós estudi Women’s Health Initiative (WHI) que va posar en evidència que a conseqüència del THS van morir centenars de milers de dones per càncer de mama i per les mateixes malalties que es pretenia evitar. Malauradament encara hi ha ginecòlegs que la recomanen.

    Quan la THS va caure en desús s’havia de trobar un recanvi per mantenir la medicalització i les visites periòdiques al ginecòleg. Així, vam anar veient com creixia l’interès per l’osteoporosi i el seu tractament. A una gran quantitat de dones sanes se’ls practica densitometries i són tractades amb bifosfonats o amb calci i vitamina D si resulten mínimes variacions de la normalitat, o fins i tot si és normal. L’objectiu inicial era la prevenció de fractures, però, una vegada més, al cap d’uns anys disposem de dades que desmenteixen que l’osteoporosi sigui la causa principal de fractures i que el perfil benefici/risc dels bifosfonats sigui favorable. Recentment la revista JAMA ha publicat una revisió sistemàtica demostrant que la ingesta de calci i vitamina D no redueix el risc de fractures.

    Les dones som les principals receptores de tractaments amb psicofàrmacs, gairebé el doble que els homes, segons l’Encuesta Nacional de Salud. El patiment psicològic de les dones, en gran part relacionat amb les desigualtats laborals, econòmiques i de tasques de cures en l’entorn familiar, així com directament amb la violència de gènere, és interpretat per la medicina com un trastorn patològic i tractat amb fàrmacs. D’aquesta manera es maltracta la dona dues vegades: no sabent escoltar bé el seu patiment, i sotmetent-la a l’acció d’uns fàrmacs que poden apaivagar temporalment els símptomes però que li impediran sortir del cercle de desigualtat i malestar mental.

    Finalment, cal fer referència a la medicina estètica, que té en les dones les principals usuàries i clientes. Novament es produeix una doble agressió: la imposició de cànons masculins de bellesa per sobre de les condicions naturals del cos femení, i la intervenció quirúrgica per modificar aquestes condicions naturals. Intervencions de mames, de cuixes, de cara, de vulva, de dits dels peus i de parts inimaginables del cos s’han dut a terme en dones adultes i joves, i han estat fins i tot finançades amb crèdits bancaris. La recessió econòmica ha posat un cert fre a la pràctica de la cirurgia estètica, que l’any 2006 va arribar a fer més de 400.000 intervencions, de les quals el 80% en dones.

    Hem exposat uns quants exemples de violència per excés del sistema sanitari sobre les dones, però n’hi ha més, sens dubte. La progressiva sensibilització social sobre les desigualtats per gènere s’ha d’estendre al camp sanitari per posar fi als abusos i imposicions. El fet que les professions mèdica i infermera siguin majoritàriament femenines hauria d’ajudar a introduir mirades diferents en les pràctiques i enfocar de manera més respectuosa, més comprensiva i menys iatrogènica l’atenció a la salut de les dones. I nosaltres, dones, hem d’aprendre a ser crítiques, a no abandonar el nostre cos i la nostra ment al poder biomèdic androcèntric i patriarcal.

  • STEM Preparades, un projecte per fomentar la igualtat de gènere a la ciència des de l’escola

    “Com creieu que és un científic?”. La Christina va fer aquesta pregunta, en aparença simple, als alumnes de l’escola Barri Besòs de Barcelona durant una xerrada que va fer al centre. Els joves, estudiants d’ESO, van començar a dibuixar un retrat robot amb els trets més característics que, segons ells, tenia un científic. El que no sabien és que la Christina és biòloga, treballa al Sincrotró ALBA i la seva imatge és completament oposada a la que van dibuixar els joves.

    “Els dibuixos representaven, òbviament, homes en la seva majoria. Senyors d’edat avançada amb ulleres i barba. I, sorprenentment, molts pensaven en orígens nòrdics. Doncs bé, jo sóc dona, jove, no duc ulleres i sóc de Grècia. Res a veure!”, exclama la Christina. Aquesta científica va visitar l’escola Barri Besòs en el marc d’una iniciativa divulgativa del Sincrotró ALBA, anomenada STEM preparades, que pretén combatre la desigualtat de gènere en ciència i tecnologia. “I, pel que sembla, tenim molta feina a fer”, reconeix.

    El projecte, que ha estat desenvolupat de la mà de la cooperativa educativa Eduxarxa, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i del projecte europeu Hypatia, busca conscienciar els més joves de les dificultats amb les que es troben les dones al món de la ciència i “intentar visibilitzar els estereotips, així com fer veure a les noies que la investigació també és per a elles”, explica Ana Belén Martínez, responsable de comunicació i divulgació del Sincrotró ALBA.

    I és que aquesta infraestructura, formada per una sèrie d’acceleradors d’electrons que generen llum sincrotró, és un bon interlocutor per a parlar de dones i ciència: la seva directora, Caterina Biscari, és una dona però “encara ens falten dones en moltes àrees i tenim una majoria d’homes”, reconeix Martínez.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / ©SANDRA LÁZARO

    L’STEM Preparades consta de diversos tallers, en els que diverses investigadores del centre han anat “d’incògnit a les escoles”. Els joves no sabien que amb les seves convidades afrontarien les desigualtats de gènere, sinó que pensaven que es tractava d’una xerrada de divulgació científica més. Però, les activitats que realitzaven després de la ponència deixaven entreveure tots els estereotips que cauen sobre les dones en el món de la investigació.

    La presència de les dones a les carreres anomenades STEM (Science, Technology, Engineering and Maths) només representa el 15% de tots els estudiants universitaris, segons dades del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport corresponents al curs 2015-2016. L’explicació d’aquesta realitat s’ha de buscar, en part, a l’etapa educativa anterior: la secundària. Segons un estudi de la UOC,  les noies tendeixen a menystenir-se quan pensen en quines notes trauran en un examen, al contrari que els nois. I després es desvela que els resultats en ciència són bastant similars entre els dos gèneres, amb una lleugera avantatja en les noies.

    “Les dones tendim a infravalorar-nos en aquestes àrees. Per exemple, la família ens tira enrere però aquest és un tema que no hem volgut tractar als tallers, perquè considerem que mai no parlaríem de conciliació laboral amb un home”, explica Martínez. I, per aquest motiu, la part final del projecte va ser una visita de les 5 escoles participants -amb un total de 140 alumnes- a les instal·lacions del Sincrotró Alba per a que “entenguin de manera pràctica com funciona i per a que vegin l’important paper que hi tenen les dones”.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / © SANDRA LÁZARO

    “Som molt poques dones i estem discriminades”

    Dues setmanes després que la Christina visités l’escola Barri Besòs, es va tornar a trobar amb els seus alumnes a les instal·lacions del Sincrotró per a ensenyar-los tota la dimensió de la seva feina. Així, els va acompanyar a les entranyes del recinte, on es realitzen els experiments amb llum sincrotró. Pas rere pas, estança rere estança, la Christina els anava presentant tots els seus companys de feina, tot ressaltant la importància de la seva tasca per a que “tot funcioni com un rellotge”, explica.

    La biòloga recorda com, al taller celebrat a l’escola, “els nois i noies van destacar que pensaven que el científic era una persona solitària. Avui, crec, que han pogut entendre que no és així: la ciència només es pot fer en equip, ells depenen de mi i jo d’ells”, assegura. També han pogut entendre que “aquests tipus d’investigacions, com la de l’ALBA, necessiten de perfils femenins”, considera Martínez. Però “la balança no està equilibrada: a enginyeria o informàtica tenim només dues dones en un equip de 50 persones. També trobem departaments formats exclusivament per dones però comandats per homes”, assegura la Christina, qui reitera que “som moltes menys dones i estem més discriminades”.

    Així, aquesta biòloga considera que “cal anar a les bases, als joves i als alumnes, per a ensenyar-los que hi ha un espai a la ciència per a les dones”. Ara només cal veure si el projecte ha tingut efecte. Per això, l’última part del projecte serà un informe realitzat en base a dues enquestes realitzades als joves participants: una abans de les activitats a l’escola i l’altra just després de la visita al Sincrotró, tot preguntant sobre qüestions relatives a gènere i ciència.

    La Christina espera que el resultat sigui positiu i, és que, “de vegades només ens falten referents femenins per a veure aquestes desigualtats”, explica mentre observa els joves realitzar la última activitat de la jornada. Es tracta d’un speed dating en el que els alumnes tenen un temps per a preguntar a tres dones diferents, totes elles treballadores del Sincrotró. “T’ha costat molt arribar fins aquí?”, “Has tingut molts problemes per ser dona?”, els pregunten. “I aquí comença la sensibilitat”, comenta la Christina.

  • La ciència feta per dones presta més atenció al sexe en els estudis mèdics

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

    Homes i dones no són iguals pel que fa a la incidència de malalties, l’eficàcia dels tractaments i els efectes secundaris. No obstant això, sexe i gènere són factors oblidats pels assajos biomèdics, on els subjectes d’estudi solen ser masculins, tant si es tracta d’animals de laboratori com amb pacients humans. Un treball publicat a la revista Nature human behaviour conclou que és més probable que una recerca tingui en compte aquests importants detalls si hi ha alguna dona entre els seus autors.

    L’anàlisi busseja en un milió i mig d’estudis mèdics per comparar la presència d’autores en recerques amb i sense anàlisis de gènere i sexe (GSA, per les seves sigles en anglès). L’objectiu: respondre a la pregunta de si homes i dones incorporen per igual aquestes anàlisis a les seves recerques.

    «Per assegurar que els resultats són precisos per a homes i dones, és crucial mirar les possibles variacions de gènere i sexe», explica a Sinc Mathias Nielsen, investigador de la Universitat d’Aarhus (Dinamarca) i coautor de l’estudi. «En algunes àrees aquestes diferències poden ser petites. En unes altres, la seva comprensió pot millorar el diagnòstic i prevenció de malalties».

    Quan no es para esment a aquestes diferències, comencen els problemes. «Investigar de manera errònia costa vides i diners», assegura la investigadora de la Universitat Stanford (EUA) i coautora de l’article, Londa Schiebinger. Cita un informe publicat pel Govern dels EUA en 2001 que assenyalava que, dels últims deu fàrmacs retirats, vuit suposaven un risc major per a la salut de les dones.

    Ignorar el sexe costa diners i vides

    Aquest major risc es podria haver evitat amb la incorporació de GSA als assajos clínics. «El desenvolupament d’un fàrmac costa milers de milions de dòlars i, quan fallen, causen mort i sofriment. No podem permetre’ns aquestes fallades», afegeix Schiebinger.

    Un dels exemples més coneguts d’aquestes diferències és el de les malalties cardiovasculars. Cada any moren més dones que homes per problemes de cor, però els assajos clínics segueixen sent predominantment masculins. Un patró que s’estén als assajos d’altres malalties com el càncer, a la recerca amb animals i fins i tot amb cèl·lules.

    La llista d’exemples és llarga: un estudi amb ratolins publicat en la revista ‘Genome Research‘ el 2006 va mostrar que el fetge és un dels òrgans amb més diferències entre mascles i femelles. La variació és important, en ser el lloc on es metabolitzen els fàrmacs. El 2014, la FDA va haver d’advertir dels efectes del tranquil·litzant zolpidem sobre la conducció, sobretot en dones: «Semblen més susceptibles a aquest risc perquè eliminen el fàrmac amb més lentitud que els homes». Per això, recomanava que les pacients reduïssin la dosi a la meitat.

    Un culpable poc evident de la mala representació de les dones en els assajos clínics és la talidomida. Aquest sedant va provocar el naixement de milers de bebès amb focomèlia (extremitats curtes o inexistents) i va portar a la FDA a excloure a totes les dones en edat fèrtil dels estudis.

    No solament elles pateixen les conseqüències. Nielsen considera important emfatitzar que les anàlisis de gènere i sexe «poden millorar la salut tant de les dones com dels homes». L’investigador posa com a exemple el cas de l’osteoporosi, una malaltia en la qual són ells els mal representats. «La major part de la recerca en aquest camp se centra en les dones, però un terç dels pacients diagnosticats amb fractures de maluc relacionades amb aquesta malaltia són homes ancians».

    Els autors destaquen la «relació simbiòtica» deguda a la relació entre la diversitat de gènere en el camp acadèmic i els fruits que això dóna a la recerca. Asseguren que el treball «aporta proves empíriques» de com la presència de dones en ciència augmenta la seva qualitat.

    Elles també s’obliden

    Segons els autors, encara que les investigadores tendeixen a incorporar l’anàlisi de gènere i sexe en major mesura que els seus homòlegs masculins, cap d’ells ho aplica massa. «Tant homes com a dones tendeixen encara a passar per alt la importància d’aquesta perspectiva», diu Nielsen. Així i tot, «la probabilitat d’incorporar GSA augmenta amb la participació de dones», fins a un 30% en comparació dels seus companys.

    El problema pren una altra dimensió si tenim en compte que l’estudi també corrobora la bretxa de gènere: les investigadores representen el 40% de les primeres autores, el 27% de les últimes i, en general, suposen un 35% dels signants en el camp de la medicina. Nielsen explica aquestes diferències per la noció que aquest camp és cosa de dones: «Les expectatives culturals són difícils de canviar, encara que qualsevol persona pugui ser entrenada per integrar aquestes anàlisis en el seu treball».

    No obstant això, la major presències d’investigadores és solament una part de la solució. Tant Nielsen com Schiebinger destaquen la importància que els organismes responsables del finançament animin a incorporar GSA en la recerca mèdica. «És necessari incloure el sexe com una variable biològica si volem fer ciència de qualitat», afirma la investigadora.

    Per aquest motiu, el National Institutes of Health d’EUA (NIH) sol·licita des de 2016 que tota la recerca pública incorpori GSA, alguna cosa similar al que demana el seu homòleg canadenc des de 2010 i la Comissió Europea des de 2013. «Una avaluació recent del Canadà indica que aquestes mesures són efectives, i les revistes mèdiques ja comencen a demanar aquestes anàlisis. Serà interessant estudiar els efectes a llarg termini d’aquestes mesures», afegeix Nielsen.

    Unes mesures que han de començar a classe. «Podem solucionar aquest problema si eduquem sobre les anàlisis de sexe i gènere a les universitats de medicina», assegura Schiebinger. El problema, en la seva opinió, és que l’hospital universitari Charité de Berlín (Alemanya) és, de moment, l’únic centre que els incorpora al seu currículum.

  • Una mirada feminista i de barri a la salut de les dones

    Són molts els diferents aspectes que influeixen en la salut de les dones i la concepció de com hem de cuidar el nostre cos. Des dels aspectes socials i psicològics als que ens afecten de forma especial pel fet de ser dones, com la pobresa i la violència, les prohibicions per decidir lliurement sobre la sexualitat o la maternitat, fins a la utilització de suposats instruments d’alliberament i prevenció com en el cas de la infecció pel virus del papil·loma, el tractament amb hormones de la menopausa o la medicalització del malestar. També l’expropiació dels coneixements d’autocura substituint-los per productes farmacèutics i especialistes.

    Els cossos que no segueixen el cànon de dona jove i prima són rebutjats, fumar i beure alcohol s’ha presentat com a signe d’alliberament i a més de la creació de models de cos i de modes tenim també règims dietètics o cirurgia estètica amb què suposadament podrem trobar la desitjada estimació cap a nosaltres mateixes.

    Tots aquests aspectes, que poden semblar culturals, ens porten a situacions de patiment i malaltia física i mental. La denúncia i la lluita per la transformació d’aquesta situació xoca amb diversos interessos, comercials, empreses farmacèutiques i de tecnologia sanitària, i amb els diversos entrebancs i limitacions patriarcals com els que ha tingut i té la Llei de salut sexual i reproductiva, revisada no fa massa mesos.

    Volem cercar altres camins, aprofitar i millorar els recursos que ens poden ajudar -recursos socials i de salut comunitària- per la presa de consciència sobre el nostre el cos. Precisament per això vam organitzar al maig un fòrum veïnal de dones en el qual vam consensuar el camí que cal per fer-ho.

    Quin camí hem de recórrer per canviar la situació?

    Cal redistribuir la riquesa amb un augment de recursos per educació i participació comunitària, promoure xarxes de presa de consciència i d’actuació des de la perspectiva de gènere, incidir sobre determinants socials i mediambientals, reforçar l’autoestima per reconèixer i expressar els propis desitjos, valors, necessitats, fer més visibles els micro-masclismes i reflexionar sobre el model de voluntariat i ajuda mútua.

    On volem arribar?

    A una medicina feminista amb una perspectiva bio-psico-social de la salut, a una atenció sanitària pública universal, a tenir recursos sanitaris i socials adequats als diversos desitjos i necessitats de les dones i programes de salut no culpabilitzadors, sempre mantenint la perspectiva de gènere.

    Pensem que tots aquests debats han de ser aprofundits i concretats en els diferents barris; aconseguir perspectives, vies i eines per treballar a  partir de la realitat actual i amb les dificultats que veiem per arribar a ser i a viure com ens agradaria. Com fer salut i com guarir la malaltia no poden estar allunyades de la visió de les ciutadanes, que han de tenir la paraula als llocs on es prenen les decisions.

     

    Aquest és un article conjunt escrit per M. Carme Catalán Piñol, Marta Carrera Pla, Sílvia Ferrer Casanovas i Claudia Godoy, membres del Grup promotor de l’Eix de Salut del Forum Veïnal de dones.  El text recopila les conclusions principals del taller ‘Cuidem el nostre cos’, celebrat a principis de maig a Barcelona amb l’impuls de la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona.

  • Les dones, aquest objecte de desig dels mercats

    Una de les conseqüències del sistema neoliberal imperant és la mercantilització de la salut. És a dir, convertir els assumptes relacionats amb la salut en productes subjectes a la dinàmica de la compra i la venda, sotmesos a les lleis del mercat i a l’obtenció de beneficis econòmics. Una manera efectiva d’executar la mercantilització és a través de la medicalització. Es transformen aspectes naturals de la vida i condicions normals de les persones en assumptes mèdics pels quals s’estableixen un conjunt d’intervencions sanitàries innecessàries. Com a conseqüència, en molts camps s’està actuant més per excés que per defecte, es confon la proactivitat amb la hiperactivitat que porta a una intensitat diagnòstica i terapèutica inadequada.

    Les dones, amb les nostres peculiaritats biològiques i socials, hem estat –i som– un dels col·lectius sobre els quals ha caigut amb més força aquesta realitat. La fisiologia, el cicle vital (menarquia, menopausa…), la maternitat i tots els aspectes relacionats, són un motiu per introduir nombroses intervencions sanitàries no emparades en l’evidència científica. Amb l’aparença de polítiques i accions favorables a les dones s’han aplicat actuacions innecessàries i perjudicials per a la nostra salut, que a vegades s’han presentat com un reconeixement de la iniquitat de les dones i una afirmació davant els valors i les conductes masclistes dominants.

    Els determinants de la salut de les dones tenen a veure amb els condicionants socials que fan del gènere un eix de desigualtat. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya 2014 les dones vivim de 6 a 7 anys més que els homes, però ho fem amb pitjor qualitat de vida i pitjor salut. La violència de gènere és la principal causa de mort entre les dones d’entre 15 i 44 anys en tot el món, i 7 de cada 10 dones patirà violència física o sexual en algun moment de la seva vida. Major càrrega de treball domèstic, major responsabilitat en les cures, pitjor accés al món laboral, menor reconeixement professional, discriminació salarial i major afectació per les mesures d’austeritat aplicades pels governs els últims anys són factors de pitjor salut per a les dones.

    Mentre que les polítiques contra la discriminació i la desigualtat són quasi simbòliques, s’estan dedicant grans quantitats de diners a programes sanitaris inadequats. També es dediquen recursos al desenvolupament de la medicina personalitzada i genòmica, que en molts casos no comportaran millores en la salut, sinó, una vegada més, a sobrediagnosticar en base a la predisposició genètica de patir determinades malalties. En canvi, s’ha reduït el pressupost dedicat a combatre la violència de gènere (que el 2016 estava per sota dels nivells del 2009), i el destinat a les polítiques d’ajut a la dependència, tasca que continua recaient de forma massiva sobre les dones. Es tracta, doncs, de medicalitzar la salut de les dones i generar bons beneficis a les indústries de productes sanitaris i a la xarxa de comercialització.

    Una de les maneres de fer-ho és la creació de malalties, que va unida a la realització de proves i a la presa de medicaments. Desease mongering, és el terme que va introduir la periodista especialitzada en temes mèdics Lynn Palmer als anys 90 que per definir aquest fenomen deia: «tractar de convèncer a persones sanes que estan malaltes i a la gent lleument malalta que està molt malalta, és un gran negoci». Així ha passat amb l’osteoporosi, la menopausa o la més recent disfunció sexual femenina.

    L’osteoporosi no és una malaltia, és només un dels factors de risc per a les fractures òssies. No és ni el més important, ni l’únic, ni el més freqüent en les dones a partir dels 65 anys. Malgrat l’extensió dels tractaments farmacològics per a l’osteoporosi, les fractures no han disminuït i s’han presentat importants efectes adversos dels tractaments utilitzats com la necrosi de maxil·lar. La utilització de teràpies hormonals per reduir els símptomes de la menopausa (i qui sap si amb la il·lusió de no envellir o de fer-ho més tard) ha comportat un augment dels càncers de mama, de trombosis venoses profundes i d’infarts de miocardi. La disfunció sexual femenina és el paradigma de la creació de malalties pels laboratoris farmacèutics, per a la qual prèviament tenien els productes dissenyats comptant amb un ampli mercat definit en el 43% de la població femenina.

    Un camp adobat per a la medicalització és el de la reproducció, des de l’anticoncepció a l’atenció de l’embaràs i el part. La introducció dels anticonceptius orals els anys 70 va suposar un gran avenç per a la llibertat sexual i procreativa de les dones. Però ràpidament van aparèixer les obligades revisions periòdiques pels possibles efectes secundaris d’aquests fàrmacs que feien d’aquest espai de llibertat un espai per a la intervenció mèdica. Ens podem preguntar també pel significat que té que s’hagi investigat molt més sobre els fàrmacs anticonceptius femenins que els masculins o que durant molts anys hagin estat més promoguts que els mètodes de barrera que són efectius anticonceptius a part de preventius de malalties de transmissió sexual.

    L’embaràs, cada cop més preuat per les parelles i la societat, ha estat objecte d’una intervenció mèdica exagerada, fins a convertir-lo en una quasi malaltia. Analítiques, ecografies, suplements vitamínics i altres es fan amb molta més freqüència del que és necessari. El part s’ha convertit en un acte quirúrgic, quan és un episodi natural per al qual les dones estem preparades per naturalesa, i on sovint som sotmeses a una intervenció innecessària i iatrògena, fins al punt que a la literatura mèdica es parla ja de violència obstètrica. Una dada indicativa de la medicalització del part és el nombre de cesàries que es practiquen. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) xifra la taxa adequada en un 10-15% de parts. A Espanya es practiquen en el 22-24% dels parts, amb una desigualtat important entre centres. Però és globalment superior en centres privats, arriba a un 35%. L’atenció a l’anticoncepció, l’embaràs i el part és, a més, una de les àrees més privatitzades. Moltes parelles contracten assegurances privades per rebre una «millor» assistència, que acostuma a ser més intervencionista.

    Els programes preventius, com el de diagnòstic precoç del càncer de mama, a la llum de les dades que es disposen actualment són un important factor de medicalització. Està clarament qüestionat el programa de cribratge d’aquest càncer mitjançant mamografies perquè encara que té una lleu disminució de la mortalitat, sobrediagnostica tumors que mai haguessin representat un problema de salut (un 30% dels diagnosticats). La vacuna contra el Virus del Papil·loma Humà és un altre exemple d’intervenció en la qual la relació benefici-risc és desfavorable i a pesar que hi ha molta controvèrsia al seu voltant es manté en els programes oficials de vacunació.

    Els cànons de bellesa definits per criteris comercials i masculins han portat a un ús creixent dels serveis de medicina estètica i plàstica, dels quals les dones representen un 90% dels clients. Vinculada amb aquests cànons de bellesa hi ha la menor acceptació de l’envelliment, que es basa en un notable consum de productes i tècniques, com els programes anti-aging.

    El sistema sanitari, que és un dels condicionants socials de la salut poblacional, contribueix a la salut però també a la malaltia, i això és especialment significatiu per a les dones. Hem de reclamar polítiques diferents que actuïn sobre altres condicionants socials de la nostra salut i canviïn les condicions de treball, de vida, d’educació, d’habitatge, de suport social i de violència de gènere. I acompanyant aquests canvis cal avançar en el camí de l’apropiació de la salut, traient-la de la xarxa dels interessos industrials i mercantils i també del discurs mèdic tot marcant els confins de la seva intervenció. Raquel Taranilla, autora del llibre ‘Mi cuerpo también‘, en el qual reflexiona sobre el seu procés de malaltia i la gestió que la medicina en va fer, diu «fa falta una reflexió personal sobre el cos per saber on posar els límits, perquè una mateixa posi dics allà on no es vol que altres instàncies decideixin».