Just Deploy It!

Etiqueta: dones

  • La salut de les dones, de malament a pitjor

    Fa pocs dies es van presentar els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2017 en un acte presidit per la consellera Sra. Alba Vergés i alts càrrecs del Departament de Salut.

    L’ESCA dóna informació anual dels hàbits, les opinions i les percepcions de la ciutadania en relació a la seva salut. Les dades es recullen en una mostra d’unes 5.000 persones i s’ofereixen desagregades per territori, variables sociodemogràfiques (edat, nivell d’estudis, classe social…) i gènere.

    La nota de premsa del Departament destaca que «en general, les dones tenen comportaments més saludables que els homes però tenen pitjor percepció del seu estat de salut i de la seva qualitat de vida relacionada amb la salut». Aquest fet confirma el que ja sabem des de fa temps: que el gènere és un eix estructural de desigualtats en salut.

    Però, no per ser conegut deixa de ser d’interès. Els resultats de l’ESCA que s’ofereixen desagregats per gènere diuen que el consum de tabac i d’alcohol, així com el consum de begudes ensucrades és molt superior en els homes o que l’activitat física saludable i el seguiment d’una dieta mediterrània és més freqüent en dones.

    Però quan anem a veure com valoren les dones el seu estat de salut, els resultats no estan en consonància amb els hàbits pels quals es pregunta. Per exemple:

    • A partir dels 15 anys la quantitat de dones que consideren que tenen un estat de salut excel·lent, molt bo o bo és inferior a la quantitat d’homes que fan aquestes mateixes valoracions.
    • Les diferències augmenten de forma progressiva amb l’edat, arribant als 18 punts percentuals a partir dels 75 anys.
    • S’obtenen puntuacions superiors en les dones quan es pregunta si pateixen alguna malaltia o problema de salut crònic o si presenten alguna discapacitat. En aquest cas, les diferències per gènere també augmenten amb l’edat.
    • En el camp de la salut mental les respostes segueixen la mateixa tònica. Així, les dones que declaren patir depressió major és més del doble que els homes: 8,8% enfront del 3,6%.

    Estem, doncs, davant d’un problema de desigualtats en salut de primer ordre que requereix abordatges ben orientats, tant en el camp social com en el sanitari. El pitjor estat de salut de les dones té relació amb la pertinença a un gènere subordinat en la nostra ordenació social i als mandats que aquesta societat atorga a les dones: condicions de treball, desigualtats salarials, diferents oportunitats d’ascendir en l’escala laboral, menor presència en organismes de gestió i de poder, invisibilització del treball domèstic, opressió i violència sexual, distribució desigual de les tasques de cura familiar, humiliacions més o menys encobertes, i d’altres.

    Es coneix que la soledat i la baixa disponibilitat de xarxes socials de relació i suport és un condicionant negatiu de salut. Doncs bé, a Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles. Entre els homes aquest percentatge és del 12,4%. Les dones que viuen soles també tenen major dependència i major deprivació material.

    Per tant, la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts.

    Les causes socials requereixen solucions socials, ens diuen els especialistes en salut pública una i altra vegada; i si no és així, el resultat és nefast. Quan es dóna resposta mèdica a les causes socials s’obté invisibilització, revictimització, medicalització i encara pitjor salut. Per això sorprenen les declaracions que, segons El País, ha fet la recentment nomenada Directora General de Planificació Sanitària, Dra. Cristina Nadal: “Una dona va a buscar els nens o té cura dels pares, i al final ella és l’última. Per molt que faci vida saludable, si no acaba anant al metge, potser no se li detecti alguna cosa a temps, i per tant, empitjora”. És realment preocupant que una persona amb aquestes responsabilitats posi en el camp de la medicina l’abordatge dels determinants socials i de gènere de la salut.

    És un fet que les dones amb malestar acudeixen al sistema sanitari i, de fet, ja hi van més que els homes. A les consultes han de ser acollides, com també s’ha de saber interpretar el patiment, les seves causes i donar respostes saludables. No sempre es fa així. En anteriors articles en aquest diari, diverses autores hem fet referència a la concepció androcèntrica que té la medicina respecte a la salut de les dones que a vegades acaba exercint violència contra elles, bé en forma d’excés, de defecte, o simplement per manca de respecte.

    Molta feina per fer des de tots els àmbits. Però cal orientar bé les mesures que es duguin a terme: anar a les causes de les causes i no recórrer als diagnòstics i tractaments mèdics per aquelles condicions que corresponen als àmbits cultural, social i polític.

  • Menys psicofàrmacs i més investigació amb perspectiva de gènere per garantir el dret a la salut de les dones

    L’anticoncepció sempre centrada i obligada a ser assumida per part de les dones. El tractament dels avortaments, naturals o no, la violència obstètrica, les visites rutinàries al ginecòleg. Les repetides proves i els cribatges que envolten la possibilitat de patir càncer de mama. El dubte sobre per què certes malalties o certes situacions provoquen més símptomes entre les dones que entre els homes. La sovint repetida acusació d’hipocondrisme. Situació que pot venir donada per la forta càrrega que moltes dones pateixen. Tranquil·litzants i ansiolítics són les pastilles que més se’ls hi recepta i que més prenen les dones.

    L’estat de salut de les dones, observat tant des de l’autopercepció com des dels indicadors de salut mental, està en una pitjor situació que la de la ciutadania en general. Així ho defensa també la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) que després de comparar amb l’enquesta sobre la població de Barcelona de l’Agència de Salut Pública del 2016, ha vist que l’autopercepció de l’estat de salut ha empitjorat entre el 15,5% i el 30% en els homes i entre el 22,6% i el 54,8% en les dones. En salut mental, l’empitjorament passa del 16,5% en homes i el 20,3% en dones al 70% i el 82,3% respectivament.

    Des de la FAVB atribueixen aquests increments en part al fet que «demostrada la importància i la gravetat de l’increment de la pobresa i de les desigualtats», es pot veure «el seu impacte en la salut -i en especial en la mala salut- de les dones». Ho basen en un informe elaborat per l’Observatori DESC on es demostra el risc per a la salut que pateixen les persones afectades per la carència d’habitatge i la pobresa energètica, especialment les dones.

    Així, en termes generals, a Espanya, el consum d’ansiolítics i hipnòtics va augmentar un 57,4% entre els anys 2000 i 2012 segons va advertir l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS). Aquestes dades no van tenir en compte el sexe com a indicador i no ajuden a discernir el consum. Però a través de la Encuesta Nacional de Salud sabem que les dones reben gairebé el doble de tractaments amb piscofàrmacs. El patiment psicològic de les dones, en gran part relacionat amb les desigualtats laborals, econòmiques i de tasques de cures en l’entorn familiar, així com directament amb la violència de gènere, és interpretat per la medicina com un trastorn patològic i tractat amb fàrmacs. Això també passa amb certes malalties puntuals.

    És el cas per exemple de la fibromiàlgia o la fatiga crònica. Com publicàvem en aquest diari, segons l’especialista en Síndromes de Sensibilització Central (SCC) Joaquim Fernández Solà, «el 80% de les persones afectades de fatiga crònica (45.000 persones) i fibromiàlgia (200.000) són dones». Era ell mateix qui valora que «el fet que aquestes malalties siguin preponderantment de gènere explica que tant l’àmbit mèdic com el social manifestin poc interès al respecte».

    En el camp de la investigació, la ciència ha considerat el sexe masculí com a patró neutre i els resultats dels assajos clínics s’han considerat vàlids per a tota la població, fet que provoca diferències en l’efectivitat dels tractaments. Ara comença a trencar amb aquest motlle però sovint s’ha acusat al sistema sanitari de ser androcèntric i patriarcal i, per tant, no ser sensible a les diferències existents. Entitats, plataformes i sindicats denuncien que el fet que no hi hagi perspectiva de gènere en el sistema sanitari provoca que en comptes de buscar la causa de les malalties de les dones, aquestes es tractin amb analgèsics o psicofàrmacs, que el que fan és «emmascarar la patologia i produir efectes secundaris innecessaris».

    En aquest sentit, sobre la perspectiva que li dóna el sistema sanitari als tractaments, un treball publicat a la revista Nature human behaviour conclou que és més probable que una recerca tingui en compte sexe i gènere si hi ha alguna dona entre els seus autors. I és que es sap que homes i dones no són iguals pel que fa a la incidència de malalties, l’eficàcia dels tractaments i els efectes secundaris però factors com el sexe són oblidats pels assajos biomèdics, on els subjectes d’estudi acostumen a ser masculins, tant si es tracta d’animals de laboratori com amb pacients humans.

    Cada 28 de maig, coincidint amb el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones la societat es mobilitza i reivindica que es treballi per la salut de les dones. Ho fa a partir de l’evidència científica que demostra que existeixen diferències pel que fa a la salut, i que cal fer estudis tenint en compte aquesta variable per tal de garantir la prevenció, la major precisió en el diagnòstic i el dret de les dones a ser ateses i tractades eficientment.

    Les dones pateixen més malalties relacionades amb el dolor, segons l’ESCA 2017

    Segons l’Enquesta de salut de Catalunya, els principals trastorns crònics de les dones són l’artrosi i el mal d’esquena mentre que els dels homes són la pressió alta i el colesterol elevat. A més a més, la prevalença de patir una malaltia o problema de salut crònic o de llarga durada és més elevada entre les dones que entre els homes (40,6% enfront del 34,6%). Aquesta prevalença creix a mesura que els grups són de més edat i supera el 65% en persones de 65 anys i més. També és superior en les persones de classe social menys afavorida i en les que tenen estudis primaris o no en tenen.

    Els principals trastorns crònics de salut que pateixen dones i homes no són els mateixos. Els de les dones estan relacionats, en primer lloc, amb malalties de l’aparell locomotor com l’artrosi i l’artritis; malalties de l’aparell circulatori (pressió alta), migranyes o mals de cap freqüents, depressió i anèmia.

    La mateixa Enquesta mostra que les dones fan un seguiment més adequat que els homes de la dieta mediterrània (65,3% respecte al 56,6%). També que la meitat de la població de 18 a 74 anys té excés de pes i que aquest afecta menys les dones (26,5%) que els homes (42,3%) i augmenta amb l’edat. Per altra banda, el nivell d’activitat física saludable és inferior en dones (78,5%) que en homes (82,8%). Tot i aquestes dades, i saber que les dones tenen més esperança de vida que els homes, també es sap que la qualitat d’aquesta és inferior a la dels homes. Com valoren les metgesses Francesca Zapater i Maria José Fernández, «els determinants de la salut de les dones tenen a veure amb els condicionants socials que fan del gènere un eix de desigualtat».

    Els orígens del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones

    La jornada es va fixar l’any 1987 a Costa Rica per part de la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib després de participar en una reunió de la Xarxa Mundial de Dones pels Drets Reproductius. Des d’aleshores, cada 28 de maig és una jornada de mobilització i reivindicació per garantir la prevenció, la major precisió en el diagnòstic i el dret de les dones a ser ateses i tractades eficientment.

    Aquesta data és important arreu. Aquí a Catalunya, l’any 1997 en el marc de les trobades per a la celebració del 28 de maig va néixer la Xarxa de Dones per la Salut; una xarxa de dones feministes motivades per la salut de les dones i del conjunt de la població organitzades en diferents col·lectius i àmbits: d’usuàries, d’ajuda mútua, de professionals, d’activistes per la salut… Ho fan sota la premissa que les dones han de ser subjectes actius en el procés de salut i buscant una millor qualitat, equitat i calidesa en l’atenció sanitària i polítiques potenciadores de salut amb perspectiva de gènere.

    Any rere any, els manifests que es donen a conèixer arreu del món apunten cap a «afrontar els nous reptes socials, polítics, econòmics i culturals del nou escenari mundial, i visibilitzar l’impacte per a la salut integral de les dones». En aquest sentit, encara les originàries d’aquest Dia d’Acció, la Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib (RSMLAC), llancen un missatge destinat a repolititzar l’acció i, reprenent una vegada més el paradigma de la salut sexual i reproductiva i els drets correlatius afirmats en la Conferència del Caire, exigeixen que «les dones no segueixin pagant amb la seva vida i salut l’exercici de la seva sexualitat i reproducció, mentre els governs i els grups de poder internacionals segueixen negant-se a entendre que la inversió en les dones és molt més productiva que invertir en les armes».

    Des de 1988 fins a 1996 l’eix temàtic d’actuació en l’àmbit de la salut de les dones va ser la prevenció de la morbimortalitat materna, ja que constituïa un drama quotidià en la majoria de països en desenvolupament, traduint-se en la mort d’almenys mig milió de dones cada any per causes relatives a l’embaràs, part, avortament insegur…

    L’any 1996, després de vuit anys de campanya, les xarxes coordinadores es van proposar avaluar i redefinir el seu enfocament per mostrar les noves realitats mundials i locals. A l’àmbit de Llatinoamèrica i el Carib, la RSMLAC ha coordinat la Campanya per l’Exercici dels Drets Sexuals i Drets Reproductius. La finalitat ha estat defensar l’exercici d’aquests drets com a drets humans i exigir la seva incorporació en els programes i en les polítiques públiques dels estats i demanar legislacions que garanteixin aquests drets per a totes les persones, sense cap tipus de discriminació.

  • “Fas tan bona cara, no sembles malalta!” o com s’invisibilitza les dones afectades de fibromiàlgia i fatiga crònica

    “La raó principal per la qual els malalts de Síndromes de Sensibilització Central (la fibromiàlgia, la fatiga crònica, la sensibilitat química múltiple i la electrohipersensibilitat) estan marginats és perquè la majoria són dones”, afirma l’escriptora i afectada de fatiga crònica Clara Valverde en el seu llibre De la necropolítica neoliberal a l’empatia radical. Només a Catalunya són més de 250.000 les persones que pateixen aquest tipus de malalties i, segons l’especialista en Síndromes de Sensibilització Central (SCC) Joaquim Fernández Solà, “el 80% de les persones afectades de fatiga crònica (45.000 persones) i fibromiàlgia (200.000) són dones”. Per a Fernández Solà, “el fet que aquestes malalties siguin preponderantment de gènere explica que tant l’àmbit mèdic com el social manifestin poc interès al respecte”. I és que si un 80% d’homes no pogués treballar”, prossegueix l’especialista, “segur que es donaria un altre tipus de resposta a les demandes d’aquests pacients”.

    De la mateixa manera que Clara Valverde, María José Canut i Dolors Pubill (nom fictici) també pateixen una de les SSC (fibromiàlgia i/o fatiga crònica). Ambdues lamenten que el dolor que genera aquest tipus de malalties sigui “invisible”. “Tothom em diu: “fas molt bona cara, no sembles malalta!””, explica l’afectada de fibromiàlgia María José Canut. “Però clar”, insisteix, “ells no saben que de vegades, en el meu dia a dia, sento un dolor devastador que s’escampa per tot el cos i que em deixa baldada al llit durant hores”.

    Del pelegrinatge mèdic al diagnòstic de depressió

    “Fa deu anys que em van diagnosticar fibromiàlgia, però després em vaig adonar que, en realitat, arrossegava aquesta malaltia des de feia molt més temps”, afirma Maria José Canut. Tot i que va transcórrer anys amb “migranyes persistents i punxades severes a l’esquena, fatiga continuada i dolors imprevisibles a l’estómac”, fins el 2008 ningú va advertir mai que aquests símptomes poguessin tractar-se d’una SSC. “No tens res, això són només nervis”, era la freqüent resposta etzibada pels doctors i pels professionals de la salut que la van atendre. Així, com a conseqüència d’un context sanitari incapaç de detectar la seva fibromiàlgia, en un dels seus episodis de pelegrinatge mèdic María José va ser derivada a un psiquiatre i aquest li va diagnosticar depressió.

    De la mateixa manera que María José, el diagnòstic de SSC de Dolors Pubill també va estar precedit per un altre de depressió. Van haver de passar alguns mesos perquè un doctor li confirmés que, a causa de la mononucleosi patida mesos abans, havia desenvolupat un quadre de fatiga crònica i d’incipient fibromiàlgia.

    Vulnerabilitat i precarietat: un escenari recurrent després del diagnòstic

    No obstant els problemes derivats de la fibromiàlgia, María José va seguir treballant de teleoperadora durant alguns anys més: “No podia deixar la feina perquè en aquell moment tenia la meva mare i els meus sogres a casa. Érem set en total (amb el meu marit i les meves dues filles) i jo m’encarregava pràcticament de tot”, declara María José.

    Si bé en un primer moment va decidir no comunicar a l’empresa el seu malestar perquè “no ho haurien entès”, finalment María José –emparada pel seu diagnòstic de “depressió”- es va veure obligada a sol·licitar la baixa mèdica. Pocs mesos després, a través d’un burofax, li van comunicar que estava acomiadada. “No va ser una notícia traumàtica perquè, en aquell moment, vaig pensar que potser seria el millor i que així podria descansar”, aclareix María José.

    Ara, que ja no té els avis a casa i que les seves filles s’han independitzat, confessa no sentir “tanta pressió”. Amb l’ajuda d’una mica més de 400 euros que dóna l’Estat per a persones majors de 50 anys a l’atur i amb els ingressos del seu marit, afirma poder portar “una vida sense dificultats econòmiques”. Fa alguns anys, va pensar a sol·licitar una pensió d’invalidesa, però el seu metge de confiança li va advertir que el procés per aconseguir-la seria “molt complicat”. Així, com “no volia haver d’anar amunt i avall, d’un lloc a un altre, perquè finalment tot aquest desgast quedés en res”, María José va decidir no iniciar un “nou pelegrinatge”.

    Per la seva banda, Pubill treballa de mestra a jornada completa. Si bé assenyala que la fatiga i el dolor marquen el seu dia a dia, també destaca que vol seguir treballant i “no tancar-se en una bombolla”. La possibilitat de sol·licitar la mitja jornada és “una opció més que contemplada”, però al mateix temps ressalta que, de cara a la jubilació, “encara no ha cotitzat prou” i que no “està disposada a perdre els drets laborals adquirits fins al moment”.

    Per aconseguir que el Departament de Benestar li acredités la discapacitat, va haver de presentar el seu historial mèdic atestat de quadres de depressió i de constants intervencions a l’esquena: “Em van dir que si només al·legava el meu diagnòstic de fatiga crònica no em concedirien la discapacitat”, declara. Així, una vegada reconeguda la seva discapacitat i emparada per l’article 25 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals –que regula la protecció de treballadors especialment sensibles a determinats riscos-, va sol·licitar a la doctora del Departament de Ensenyament una adaptació del lloc de treball.

    Aquesta petició, amb tot, va ser ignorada en la primera visita. A la llum del seu historial mèdic, sosté Dolors Pubill, la doctora va considerar que “no estava preparada per ser mestra i que el millor que podia fer era no treballar”. Davant aquesta sentència, Dolors confessa haver-se sentit “acorralada i vulnerable”. “Tenia informes mèdics que garantien que estava preparada per dur a terme la meva feina; l’única cosa que volia era que se m’assignés un centre escolar adaptat, no gaire conflictiu i proper a casa”, apunta. No va ser fins a la seva segona visita -a la qual va anar acompanyada del seu marit- que la mateixa doctora, contemplant llavors l’article 25 de la Llei de Riscos Laborals, va iniciar el tràmit per sol·licitar una adaptació del lloc de treball. Des d’aleshores, cada vegada que acudeix a una visita mèdica del Departament d’Ensenyament ho fa acompanyada, “ja sigui del meu marit o d’alguna persona del sindicat”.

    10 anys després de la ILP: el Pla Operatiu per abordar els SSC es torna paper mullat

    Al 2016 el Departament de Salut va elaborar un Pla Operatiu d’atenció a les SSC, en el qual es comprometia a desplegar equitativament per tot el territori 18 unitats hospitalàries formades per professionals especialitzats. No obstant això, des de l’Associació Catalana per a la Síndrome de la Fatiga Crònica i d’altres Síndromes de Sensibilització Central (ACSFCEM) sospiten que “no s’estan complint les actuacions acordades” i adverteixen “una falta de transparència en la gestió dels diners invertits”.

    “Per què hi ha hospitals i centres d’atenció primària (CAP) que funcionen i d’altres que no?”, es pregunta desconcertada Núria Pons, presidenta de la ACSFCEM. Amb la mateixa estupefacció enquistada a la veu, María José Canut també lamenta el tracte proferit en centres mèdics com l’Hospital de Sant Pau: “Allà encara segueixen sense una unitat especialitzada, igual que fa deu anys quan em van comunicar que no podien fer-me el seguiment i em van derivar de nou al meu metge de capçalera”.

    Així, sacsejades del CAP a l’hospital, i una altra vegada de l’hospital al CAP, són moltes les pacients de diferents llocs de Catalunya que, segons Pons, “arriben desesperades a l’Associació a la recerca de solucions”. “Només volen que les visiti un especialista”, clarifica, però “no tots els hospitals disposen encara d’unitats d’especialistes ni de recursos per tractar aquest tipus de malalties”.

    Barcelona compta amb dos hospitals de referència en SSC: el Clínic i el Vall Hebron. Però aquests centres hospitalaris només poden tractar de manera gratuïta –“tot i que un cop l’any”, segons Dolors Pubill- aquelles pacients registrades en la seva àrea d’influència. Per aquest motiu, i després de la resposta etzibada a l’Hospital de Sant Pau, fa quatre anys María José es va veure obligada a visitar el doctor expert en SSC Joaquim Fernández Solà a Barnaclínic (entitat privada de l’Hospital Clínic): “Em va anar bé veure aquest especialista però cal dir que, a més d’haver estat mesos en llista d’espera, aquesta visita em va costar al voltant de 200 euros”. Si bé valora positivament l’atenció proferida pel doctor Fernández Solà, també lamenta “el preu abusiu d’aquestes visites” i que hi hagi “tantes dones passant-ho malament i sense possibilitat de pagar-se un seguiment mèdic de qualitat”.

    Cap a una praxi de la cura i de la comprensió

    Les SSC, reafirma Dolors Pubill, “són malalties que comporten molta solitud”. I és que, prossegueix la mestra, “ni la família ni els amics acostumen a entendre el nostre patiment”. Precisament perquè “som dones que hem estat lluitadores i que hem fet mans i mànigues per portar la casa endavant”, adverteix Pubill, “les persones del nostre entorn no ens creuen quan diem que no podem més”.

    Per això, davant la confusió i el desconcert que susciten aquest tipus de malalties, Dolors opina que, des de les administracions, també “s’hauria d’invertir recursos per fer formacions als acompanyants de les persones afectades de fibromiàlgia i de  fatiga crònica”.

  • «Et passes molt temps creient-te una sonada i una incompresa: a les dones que tenim endometriosis ens han posat en el sac del famós histerisme»

    L’endometriosi afecta 1 de cada 10 dones en edat reproductiva, segons dades de la Societat Mundial d’Endometriosis. Traduït a l’estat espanyol això indica que aproximadament la pateixen 2,5 milions de dones. És la primera patologia ginecològica però aquesta malaltia encara és bastant desconeguda per la societat i part de la comunitat mèdica.

    Davant d’una situació de subdiagnòstic es va trobar durant anys Núria Lleonart, finalment operada d’endometriosi a la Dexeus. Amb aquesta malaltia des dels 14 anys no va trobar ningú que li digués el que patia fins als 31. Entre aquestes edats, va prendre anticonceptius per regular els forts dolors que patia i va haver d’aguantar situacions de menyspreu per part de companys i professionals. «Et passes molt temps creient-te una sonada i una incompresa: a les dones que tenim endometriosi ens han posat en el sac del famós histerisme», explica Lleonart, a qui abans de ser diagnosticada van arribar a derivar-la a psiquiatria en no creure’s aquests dolors. Ara, recorda amb alegria haver trobat algú que finalment la diagnostiqués i que, com diu ella, li donés «confiança i un tracte espectacular» per fer-la sentir «absolutament acompanyada».

    El problema és que realitzar el diagnòstic no sempre és fàcil, perquè de vegades no presenta símptomes i moltes dones associen el dolor que provoca a la síndrome premenstrual a la menstruació. Davant d’això, Lleonart ens explica que si la regla és natural no hauria de fer mal i, que si fa mal, és que alguna cosa passa. Després de provar anticonceptius, va pensar que els dolors podien venir per patir còlics nefrítics que afecten el sistema urinari i els intestins però no feia sorra ni treia pedretes i també ho va descartar. No saber què li passava la feia sentir «molt enfadada, dolguda i enfonsada» perquè, per Lleonart, a banda dels dolors, no saber què li passava i que companys de feina la jutgessin li feia sentir «molta soledat».

    «No tenia justificació vàlida per faltar a la feina i la ràbia i la tristor que això va generar-me va fer que comencéssim a buscar algú que li posés nom a què em passava», segueix. Lleonart agraeix l’ajuda en aquesta cerca a la seva parella doncs, com explica, també li era «molt difícil explicar que tens tant dolor que no pots ni tenir relacions sexuals». I així, finalment, va trobar el Dr. Pere Barri Soldevila, coordinador de la Secció Quirúrgica i responsable de la Unitat d’Endometriosi de Dexeus Dona que es troba al Departament d’Obstetrícia, Ginecologia i Reproducció de l’Hospital Universitari Dexeus.

    Una nova tecnologia menys agressiva per a la cirurgia d’endometriosis permet una millor preservació de la funció ovàrica de les pacients

    L’endometriosi és una patologia benigna, que provoca dolor i altres trastorns que afecten la qualitat de vida. Es caracteritza per la presència de teixit endometrial fora de l’úter, habitualment en la pelvis o els ovaris, encara que pot estendre’s a altres teixits. Si ho fa, pot arribar a comprometre la fertilitat. De fet, entre un 30 i un 50% de les dones amb endometriosi tenen problemes de fertilitat.

    El Dr. Barri demana «més esforços i conscienciació» a la comunitat mèdica per diagnosticar aquesta malaltia, ja que «el retard en el diagnòstic fa que després hi hagi més problemes tant en fertilitat com en dolors». Pel que fa als dolors, Lleonart va haver de passar quatre vegades per quiròfan. Després de la primera operació va poder tirar endavant gràcies a un tractament hormonal que, com explica, va deixar per poder tenir fills tot i que mai n’havia volgut tenir. «Jo sóc fèrtil i podia tenir fills però mai he volgut per decisió pròpia. Després de l’operació la pressió social va fer que m’ho replantegés i vaig deixar les hormones però no va anar bé i vaig haver de tornar al tractament», ens explica Lleonart qui va haver d’operar-se de nou.

    Ara, una nova tècnica que han realitzat per primer cop a l’Hospital Universitari Dexeus podria evitar aquestes segones operacions. El Dr. Pere Barri ens explica que l’endometriosi és una de les cirurgies més complexes i amb aquesta nova tecnologia la tècnica és més ràpida, més precisa i més segura, conservant la resta d’òrgans íntegrament. «El bisturí funciona amb plasma i pots ser molt més curós, et dóna una major sensació de seguretat i confiança», ens explica el Dr. Barri que específica que fins ara hi havia molt bons resultats però així tens més garanties de preservar la fertilitat de les pacients, ja que és menys probable que l’ovari sa es faci malbé.

    Sobre fertilitat i treure’s la matriu de fet van fer un pacte la Núria Lleonart amb el seu doctor, el Pere Barri qui en operar-la va dir-li que el cos havia de viure un envelliment natural i que calia ser conservador amb aquests tempos però quan tingués 40 anys la deixaria escollir. «En la cirurgia d’endometriosi és poc freqüent treure la matriu i la Núria no ho necessitava, podria haver canviat d’opinió», ens diu al respecte Barri.

    La Núria ara té 43 anys: amb endometriosi des dels 14 no va ser diagnosticada fins als 31. Va ser operada tres vegades i en una quarta intervenció amb 40 anys va treure’s la matriu. Ara diu que està «feliç de la vida» i, com a psicòloga de professió que és, es dedica a treballar en la difusió d’aquesta malaltia i en el seu acompanyament. «És una malaltia bastant complicada a nivell de vivència: hi ha dones que tenen moltes dificultats en quedar-se embarassades i altres que mai a la vida sabran si tenen símptomes», tanca Lleonart.

     

     

  • Dones, salut i com canviar el sistema sanitari

    El Diari de la Sanitat ha realitzat una sèrie sobre les violències del Sistema Sanitari en els quals s’analitzen algunes manifestacions de l’androcentrisme en l’exercici i el seu impacte sobre les dones, i que ens mostren com des del nostre país ja hi ha un important ventall de professionals que tenen consciència sobre els efectes nocius d’algunes pràctiques tant cap a les usuàries com cap a les professionals i plantegen la seva necessitat de canvi.

    El tema que vull plantejar avui és: com es pot produir aquest canvi? Ja des de fa molt de temps s’ha evidenciat en què consisteixen aquestes pràctiques i els esbiaixs en el coneixement i practiques. Un dels primers llibres de l’ona de feminisme dels anys 60, i punt de referència va ser «Our Bodies, Ourselves» (Women’s Health Book Collective, 1972). Des de diferents àmbits s’ha articulat instruments per reflexionar, a vegades des de les pràctiques individuals, altres s’han fet intervencions des de diferents organitzacions i institucions científiques com REDCAPS o la CAMFIC, s’ha fet recerca, s’ha publicat en publicacions generals però sobretot en publicacions específiques sobre la salut de les dones o sobre les dones i molts altres des de pràctiques d’intervenció per millorar l’empoderament de les dones. Tot aquest esforç segueix sent molt poc visible i encara amb poc impacte real. Les aportacions han vingut des de diverses disciplines i aquí cal remarcar el paper de dones de professions molt feminitzades i amb menys poder polític dins del Sistema Sanitari en treballar per aquest canvi, encara que les seves aportacions queden encara més invisibles. Tampoc podem obviar que el Sistema Sanitari, forma part d’una organització, complexa i molt jerarquitzada, característiques que la fan encara més poc procliu als canvis i que el model sanitari, molt segmentat i amb moltes formes de gestió, com el que es dóna a Catalunya, encara el fa més poc permeable.

    És suficient el treball des de la institució i des de l’acadèmia? És suficient el treball d’autoconeixement del cos* de les dones i d’apoderament, com a dones i com a usuàries? Aquestes pràctiques són importants, són necessàries però no són suficients. Des de fa temps ha estat imprescindible l’activisme per aconseguir la millora de la salut i l’atenció, activisme que sempre ha anat precedit d’organització, sobretot de dones que en la major part no formen part de les professions ni de les institucions sanitàries. El guany i assoliment – encara no complet- dels drets sexuals i reproductius, a través d’importants mobilitzacions; ha estat un important exemple. Però més enllà hi ha diverses organitzacions que des de fa temps estem treballant en xarxa, intentant fer reflexions i accions per exercir pressió i guanyar espais de poder com a dones usuàries, dones sindicalistes, d’ajuda mútua, i també com a dones professionals, sobretot de professions que han estat subalternes, però que són imprescindibles, donar visibilitat a aquestes. També hem visibilitzat que si una professió masculinitzada es feminitza, perd valor. Aquí a Catalunya treballem diversos grups de dones usuàries, dones activistes, dones sindicalistes i dones professionals; des de la Xarxa de Dones per la Salut ens hem definit: «Som una xarxa de dones feministes motivades per la salut de les dones i del conjunt de la població, organitzades en diferents col·lectius i àmbits. Creiem que hem de ser subjectes actius en el procés de salut i desitgem millor qualitat, equitat i calidesa en l’atenció sanitària, i polítiques potenciadores de salut amb perspectiva de gènere». Entre les tasques que ens vàrem dotar estan les de sensibilització i incidència política davant les diverses administracions. L’any 2017 hem celebrat els 20 anys.

    El nostre treball s’exerceix en contacte i col·laboració amb diferents organitzacions de dones i també amb diferents organitzacions socials fent-les participes de les nostres inquietuds i lluites i alhora participant en lluites d’altres organitzacions socials, sobretot les que lluiten per la millora de les condicions socials i de vida, imprescindibles per la salut i per la millora del Sistema Sanitari, creiem també imprescindible millorar les condicions de treball de les professionals sanitàries tant les del sistema públic com les que presten serveis per a les administracions. Estem per un Model sanitari: públic universal, gratuït, de qualitat i amb calidesa. No volem que segueixi la mercantilització de l’atenció sanitària ja en marxa en deixar que els negocis privats trobin vies per treure’n beneficis financers. Per tot això també hem participat en la vaga d’aquest 8 de març.

    *Cicle de salut de les dones: Una experiència d’autogestió a Sant Andreu 2013 i Leonor Taboada “Cuaderno Feminista “Introducción al Self Help” Barcelona 1978

  • Per què neguen l’escletxa de gènere en ciència encara que la tinguin davant dels seus nassos?

    Aquest és un article d’Agència SINC

    En els últims anys, nombrosos estudis han analitzat l’existència, abast i causes de la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Hi ha menys investigadores que publiquen menys, obtenen menys finançament i progressen menys en la seva carrera. Les dades donen suport a l’existència d’un biaix del qual alguns encara dubten fins i tot dins de la comunitat científica. A què es deu aquest negacionisme?

    «Amb aquest tema als científics ens costa molt actuar com a científics, no com a persones, i reconèixer que els nostres biaixos són reals», comenta a Sinc la investigadora del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) Teresa Valdés-Solís. «Com passarà això si la ciència és objectiva i els concursos de mèrits són tots iguals! És impossible que el meu judici sobre un currículum depengui del gènere!», bromeja aquesta doctora i enginyera química.

    L’escepticisme es diferencia del negacionisme en el fet que, mentre que el primer demana evidències, el segon les rebutja. Aquesta actitud ja ha estat estudiada en relació amb el canvi climàtic, el fracking, l’evolució biològica i l’energia nuclear. El 2015, un estudi en la revista The ANNALS of the American Academy of Political and Social Science analitzava fins a quin punt la política domina les opinions sobre ciència. Els seus autors mostraven que el partit a qui votem, la nostra ideologia política, els valors personals i la religió exerceixen un paper fonamental per decidir quins fets acceptem i de quins dubtem.

    El negacionisme respecte a la bretxa de gènere en ciència i tecnologia també ha estat analitzat. Un treball publicat el 2015 en la revista científica PNAS va revelar que els homes són més crítics amb els estudis que recolzen la bretxa de gènere que amb aquells que la neguen.

    A l’estudi van participar més de 700 persones, homes i dones, de les quals unes 200 pertanyien a la comunitat científica. Cada voluntari va llegir o bé el resum d’un article científic real que demostrava l’existència d’una bretxa de gènere en ciència i tecnologia, o bé un resum modificat per negar aquest biaix. En tots dos casos, havien d’avaluar la qualitat de la recerca que tenia davant.

    Els resultats van mostrar una major falta d’objectivitat per part dels participants masculins. Els homes acceptaven els falsos treballs ‘antibretxa’, però eren molt més crítics amb aquells que la defensaven. Aquest biaix va resultar especialment fort entre els investigadors.

    Per a Valdés-Solís, a més d’existir un biaix de confirmació que fa que preferim els arguments que ens donen la raó, hi ha «cert menyspreu per estudis sociològics, sobretot entre els camps de ciències més dures que, al seu torn, són els més masculinitzats».

    Un 5% de canvis d’opinió

    Un altre estudi, publicat en la revista Psychology of Women Quarterly, va indagar sobre com reaccionen homes i dones davant les notícies relacionades amb la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Per a això, l’equip d’investigadores de la Universitat Skidmore (EUA) va fer allò que mai cal fer: llegir els comentaris d’internet.

    A partir de tres articles amb perspectiva de gènere publicats a The New York Times, Discover Magazine i IFL Science, van analitzar 831 comentaris per determinar el sexe del seu autor i el seu posicionament sobre el tema.

    El treball comptava amb limitacions evidents: és difícil determinar el sexe dels internautes i, a més, aquests només són representatius de la part de la població que escriu comentaris en internet; però també va extreure estadístiques interessants. Per exemple, que un 22% de comentaris justificava l’existència del biaix i, d’ells, entre un 79 i un 88% provenien d’homes. La majoria (59,8%) utilitzava explicacions biològiques per defensar el seu argument.

    També és cert que la majoria dels comentaris (67,4%) estava d’acord amb l’existència d’una bretxa de gènere, però d’aquests només el 29% pertanyia a homes. Un 5% del total va assegurar que havia canviat d’opinió després de llegir el text i d’aquesta minoria el 67% eren homes. Per l’altre costat, el 100% dels comentaris que mostraven gratitud per l’estudi van ser de dones.

    Mitjana mundial de la proporció d’homes (rosa) i dones (blava) en educació superior i recerca de 2008 a 2014. Les dades mostren que la proporció de dones cau en el doctorat i la carrera investigadora. / UNESCO

    El miratge de la biologia

    «Les dones són el 28% dels investigadors del món», recorda la responsable de l’Àrea de Recerca i Coneixement de la Fundació «la Caixa», Sonia Garcinuño, citant dades de la UNESCO. Els números, en la seva opinió, poden enganyar si mirem carreres de domini femení com Biologia, Farmàcia i Medicina, quan «el problema està en Física, Matemàtiques i les enginyeries». També si ens centrem en països més equitatius com Espanya, on les investigadores aconsegueixen el 39% del total.

    El cas de la Biologia, amb més d’un 60% de biòlogues, no refuta l’existència d’una bretxa. «La gent vinculada a ciències de la salut sol argumentar que hi ha moltes professores de Biologia, però no es fixen que poques arriben a catedràtiques, rectores o directores d’Organismes Públics de Recerca», lamenta Garcinuño.

    La negació no és exclusiva dels homes. «Moltes dones diuen ‘jo no m’he sentit discriminada, les quotes són el pitjor, jo vull que em valorin per la meva capacitat’. Després t’adones que no són així les coses, que et valoren pel teu mèrit, però després tens unes dificultats afegides que ells no tenen», assegura Valdés-Solís. I posa com a exemple les dades del CSIC, el major organisme públic de recerca d’Espanya, que té un 35,7% de dones investigadores, «però la proporció no és la mateixa en ascendir en l’escala de poder», recorda. El 2017, aquest organisme va nomenar a la seva primera presidenta en els seus 78 anys d’existència.

    Com aconseguir que algú accepti l’existència de prejudicis? Un estudi publicat a la revista Journal of Experimental Social Psychology va demanar als seus participants que avaluessin una sèrie de currículums de camps científics i tecnològics. Quan els investigadors els van mostrar que havien avaluat negativament a una dona en comparació d’un candidat d’idèntic currículum, es van sentir culpables i van assegurar que tindrien en compte aquest biaix en el futur. La millor forma d’eliminar els prejudicis és ser conscient que existeixen.

    La bretxa en nombres

    En l’últim curs, el 54% dels estudiants que es van graduar en carreres de ciència a la universitat van ser dones, segons dades del Ministeri d’Educació que exclouen Psicologia, ciències socials i de la salut, així com enginyeries.

    Aquest percentatge varia molt segons l’especialitat. Un 64% de biòlogues, un 56% de químiques, un 47% de matemàtiques, un 37% de geòlogues i un 28% de físiques. Les diferències són majors en les carreres tecnològiques, amb un 16% d’informàtiques i un 31% d’enginyeres.

    La bretxa s’eixampla a mesura que avança la carrera científica. Segons la UNESCO, aquest 54% de graduades en ciència passa a un 49% futures doctores per acabar sent un 40% d’investigadores. Les catedràtiques de ciència són una mica més del 21% del total, menys del 13% si mirem en enginyeria i arquitectura.

    Aquestes diferències es mantenen en organismes públics com el CSIC. Les dones representen el 35,7% del personal investigador funcionari, però solament el 18,4% són directores.

    Garcinuño explica que aquests números promouen un efecte Mateo d’acumulació: «Per fer un projecte científic necessites finançament, que es dóna a qui té més publicacions. Com els homes tenen més publicacions perquè són més, obtenen el finançament, així que publiquen; com publiquen, obtenen més finançament… És un cercle».

  • Pel nou conveni col·lectiu del gènere divers

    Pots creure que l’alliberament de la Dona al nostre país és un fet. Que no hi ha cap regulació aplicable que discrimini negativament la Dona, i que per tant té garantits tots els drets per part dels poder. Que no hi ha cap àmbit públic, social, privat o íntim en què una Dona pel fet de ser Dona no pugui accedir en igualtat de condicions a la resta d’humans. Pots creure, per tant, que les Dones ens hem de sentir orgulloses de la societat lliure i igualitària en què vivim i aprofitar-ne els avantatges per fer-la progressar. I, és clar, pensaràs que el feminisme al nostre país no és justificable i que, en aquesta societat justa amb el gènere, només serveix per victimitzar les Dones o canalitzar les frustracions personals de les que veuen discriminació allà on hi ha només manca de competència en algun àmbit.

    O no. O pots veure, en canvi, que no és només que la societat no és perfecta per ningú excepte la minoria selecta habitual, sinó que encara és més imperfecta per les persones dones. I aquí per primer cop fem servir la minúscula inicial: la societat no està plena de Dones protegides que omplen el concepte i la legislació de manera abstracta, sinó de dones que, segons les seves circumstàncies particulars, veuen petits o grans topalls vitals, a més, per raó del seu gènere. Pots veure que, més enllà de les petites evidències personals, hi ha dades objectives globals que demostren aquests topalls. En l’àmbit econòmic pots observar el diferencial de taxa d’atur respecte dels homes (3.5%), el sou mitjà per hora per llocs equivalents (13% menor) o la menor representativitat en càrrecs polítics o directius d’empreses. I en l’àmbit social pots reconèixer les desigualtats arreu, des de les lletres de les cançons fins a la violència masclista, tant l’explícita criminal com la implícita en dinàmiques personals.

    Aquestes dones, escrites amb minúscula inicial tan ortogràfica com social, també van trobant dificultats afegides respecte dels parells masculins en funció de la seva circumstància econòmica i personal: de jove li costa més tenir experiència i envelleix més ràpidament que els homes, és grassa amb només tres quilos de més, o és estirada o fàcil, o laboralment és una trepa o no té ambició, o no té vida pels fills o és mala mare, i si no en té se la veu amargada de seguida. I encara pot ser dona trans, i potser ja ni sembla una dona. I és justament aquest el punt: sabem molt bé, perquè ens ho diu l’entorn social, què és ser o semblar dona i què no. Les persones dones constituïm un dels conceptes més fàcilment adjectivables i amb més diversitat de la nostra societat. I els adjectius, en el fons, són judicis que cal superar vitalment.

    Les experiències de les persones trans en creuar el gènere social ofereixen proves evidents de la diferència en la severitat dels adjectius entre homes i dones. Un home trans, feminista, que es considerava gras em comentava, i lamentava com a feminista que és, que notava com tenia molt més espai social per ser gras un cop passada la seva transició social a home: fins i tot amb més quilos ja no era vist com a gras, i el seu pes condicionava menys les relacions socials.

    Més exemples. És molt difícil trobar una persona amb una condició trans visible, la majoria dones, en una feina de cara al públic. Les persones socialitzades com a homes plenament aptes per a la feina la perden en mostrar-se com a dones trans. L’empresa o l’administració podria donar valor el seu respecte a la diversitat, que posa les persones per davant i que s’ajusta a la diversitat dels perfils dels seus clients o usuaris. Més encara, pot aprofitar l’empatia addicional que comporta l’àmplia experiència vital d’una dona trans. En lloc d’això, en llocs de tracte al públic les empreses opten per la proximitat, quasi tribal, del cànon de bellesa femení per sobre de l’aptitud. I les dones trans no estem soles: aquests problemes d’integració en el món laboral tenen la mateixa arrel que els que es troben les dones grasses o les dones racialitzades.

    Un element important de la lluita contra la uniformització del gènere que porta a l’exclusió és l’apropiament del propi gènere, que és precisament la clau de volta de la lluita trans. Les persones trans, així com queer i afins, lluitem i comencem a tenir veu en com decidim viure i expressar el propi gènere tal com el sentim. Així, la interpretació del que és masculí o femení o fora del binarisme de gènere és necessàriament cada cop més àmplia i, sobretot, autodeterminada. Hi ha victòries en aquest sentit, com el nou model d’atenció a la salut que s’està implantant a Catalunya, que si bé és encara imperfecte, despatologitza el fet trans, no pressuposa cap destinació vital en el gènere i situa la persona com a font de tota decisió. Potser pot sorprendre, però no és casualitat, que aquesta lluita de les persones trans tingui un cert paral·lelisme amb la lluita de les dones musulmanes per ser elles les que decideixin si porten vel o no. La lluita de fons és la mateixa: el gènere i la seva expressió ha de deixar de ser un permís o un codi per passar a ser un dret.

    Les persones trans, i les dones trans en particular, som un indicador excel·lent de l’opressió associada al gènere. Som el pardal tancat en una gàbia en les mines de carbó: primer caurem nosaltres, perquè l’estigmatització és molt gran i ens falta molt oxigen, però el patriarcat que ens ofega acabarà ofegant les altres vides que treballen a la mina si pot. És així també no només veient el sistema sinó també les persones: algú dubta que una persona masclista té més números de ser una persona homòfoba o trànsfoba que una que no ho és? Com a persona blanca jo no ho puc assegurar, però probablement hi ha la mateixa correlació positiva entre les persones masclistes i les xenòfobes o racistes. La lluita feminista és, sobretot, la lluita de les dones discriminades per ètnia, per orientació sexual, per identitat de gènere, o per tantes altres causes.

    És cert que el feminisme pot ser instrumentalitzat, per exemple en la perversió de les necessàries polítiques de gènere amb denúncies falses per violència de gènere, i pot créixer torçat com és el cas del feminisme blanc, que sap perfectament com s’han d’alliberar les dones musulmanes o negres, o del feminisme radical trans excloent, que nega l’autodeterminació del gènere. Però, tot i la imperfecció que cal eliminar, el feminisme és l’eina imprescindible per corregir la injustícia i desigualtats del sistema. El feminisme transformador no ha de reivindicar els drets de la dona abstracta, sinó els de la dona grassa, la lletja, la negra o gitana, la transgènere, la precària, la prostituta, la lesbiana, la vella, o la promíscua. Quan aquestes dones avancem en la igualtat, la dona blanca guapa, jove, prima, cisgènere, acomodada i heterosexual descobreix que, també ella, viu en un món més just. I també els homes seropositius, els migrants, els aturats o els disfuncionals motrius acaben descobrint una millora en les seves vides. Diu el clàssic del cunyadisme masclista que no cal ser feminista sinó personista. Girem la truita a l’argument: només s’és realment personista, i atén a les persones i no a un model patricarcal, qui és feminista.

    Actualment la relació de la societat amb el gènere és problemàtica: no podem permetre que una identitat personal marqui tant el recorregut vital per causes transversals a tota la societat. Cal canviar la relació de la societat amb el gènere, és a dir, cal l’equivalent a un conveni col·lectiu del gènere per fer-lo divers i autodeterminat, és a dir, lliure, que ofereix el feminisme obert i divers. I ja sabem a aquestes alçades de la història com es canvien els convenis col·lectius: necessitats, canvi de paradigma, lluita i victòria. Estem en la fase de la lluita, i una vaga feminista és una acció lògica i en certa manera inevitable.

    La igualtat feminista és la diversitat de tota la societat, perquè la justícia és com una galleda d’aigua: caldrà tapar-ne tots els forats de diferents mides i formes perquè, al final, no acabi buidant-se de contingut.

  • Les professions sanitàries: feminitzades però amb una profunda escletxa salarial

    Avui en dia, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), hi ha 1.572.100 professionals treballant a la sanitat pública i privada i el 77,69% són dones. A més, hi ha més del doble de dones que homes cursant carreres universitàries vinculades a l’àmbit de les Ciències de la Salut. Tot i ser un sector on predominen les dones, l’escletxa salarial és molt notable: elles cobren quasi 9.000 euros menys a l’any que ells segons un informe d’UGT. Així, mentre el salari mitjà de les dones sanitàries és de 23.889,48 euros a l’any, el dels homes és, de mitjana, de 32.830,89 euros.

    L’escletxa salarial a l’Administració Pública es situa en un 16% però en el cas de les treballadores de la sanitat aquest percentatge puja fins un 27,23%. Comptant que un 14% de les treballadores assalariades de tot l’estat espanyol es dediquen al món de la sanitat, aquesta escletxa afecta a una setena part del total de dones assalariades.

    Les dades de l’EPA en tancar el trimestre anterior mostraven que el 38,2% de les treballadores sanitàries a centres públics ho feien amb contractes temporals mentre que el percentatge d’homes amb contractes temporals és 11 punts inferior: un 27,4%. Pel que fa a l’atur, el 62,5% de les persones que en l’últim trimestre de 2017 van quedar-se sense feina eren dones: 21.700 dones van deixar de treballar en els últims tres mesos de l’any passat, enfront dels 12.800 homes que es van enfrontar a la mateixa situació.

    Un estudi sobre la situació laboral dels metges a Espanya realitzat l’any 2017 per l’Organització Mèdica Col·legial desglossava que els homes ocupen majoritàriament les especialitats millor pagades i amb majors complements salarials com seria el cas de la cirurgia o la traumatologia. El número més elevat de dones el trobem en especialitats com Atenció Primària i medicina familiar i comunitària, una especialitat que tracta molt més les cures i, com diuen, no és tan lucrativa com l’àrea sanitària més necessitada de tecnologia.

    Blanca de Gispert ens explicava a l’article On són les dones en el món científic sanitari? que en el món científic també hi ha un sostre de vidre tot i que donada la feminització de les professions relacionades amb la salut cada vegada es puguin trobar més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió. Sobre el sostre de vidre, un informe realitzat per Comissions Obreres deia que només el 25% de les gerències dels hospitals públics són dones: 58 de 229 centres. «A tall d’exemple», ens deia de Gispert, «dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones» i remarcava que «entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina a Catalunya no hi ha ni una sola dona». Denunciava que això es trasllada a l’àmbit de la recerca i que una manera de veure-ho era a través dels criteris i de les demandes que s’establien en els processos de selecció.

    La salut mental de les treballadores, en risc

    Símptomes depressius, ansietat, problemes socials i hipocondries derivats de l’estrès a la feina: aquest és el quadre clínic que presenten el 19,9% de les dones que treballen a l’Estat. El percentatge l’ha analitzat l’estudi «Desigualtats en salut mental en la població treballadora d’Espanya», basat en les dades de l’Enquesta Nacional de Salut.

    L’informe mostra que la prevalença de les malalties mentals és més alta entre les dones treballadores que entre els homes treballadors. L’edat i les variables socioeconòmiques en són les causes principals en el cas de les dones. Un factor de risc és la satisfacció amb la feina: en el cas de les dones que estan menys satisfetes professionalment, la prevalença de malalties mentals es dispara fins al 34,4%; en canvi, entre les que ho estan més l’afectació baixa fins al 17%. Estar menys satisfetes es relaciona en la majoria dels casos directament amb la desigualtat en el mercat laboral, la divisòria salarial o la manca de polítiques de conciliació, el que suposa una càrrega mental que té incidència sobre la salut.

    La infermeria, un dels col·lectius sanitaris més castigats

    Un estudi elaborat pel Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea indicava que un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).

    L’informe argumenta que aquest risc “ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son”. En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals.

    A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta un 27% del col·lectiu a Catalunya. També argumenten que “la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors” són situacions de risc.

    El mateix estudi també denunciava que el col·lectiu infermer ha patit una “baixada de sous generalitzada” que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.

  • La ciència i la pràctica mèdica, un reflex de la societat patriarcal

    La medicina neix i s’insereix en una societat androcèntrica, patriarcal i heteronormativa, que manté un desequilibri estructural de poder on la dona és subordinada. La medicina és el reflex de la cultura i les creences que la sustenten i per tant té les seves mateixes característiques. També reflecteix altres eixos de desigualtat presents en la societat, com la classe social o l’ètnia entre d’altres.

    Ara que comencem a reconèixer les estructures patriarcals de poder en altres àmbits de la vida, és important reflexionar sobre com aquestes han configurat la ciència i la pràctica mèdica i quin impacte tenen sobre la salut de les dones (Carme Valls-Llobet, 2009).

    La ciència mèdica, una ciència androcèntrica

    Sabem que tant la fisiopatologia (el funcionament del cos) com les manifestacions clíniques i la resposta als tractaments estan condicionades pel sexe. De la mateixa manera, el gènere influeix en la percepció i expressió dels símptomes i el malestar, les conductes relacionades amb la salut, l’accés al sistema sanitari, etc. Però la ciència mèdica actual s’ha construït des de l’androcentrisme: ha estat pensada, ensenyada, investigada i exercida majoritàriament per barons, prenent allò masculí i l’home com a patró universal, tant a la clínica com a la recerca.

    La manera en què va ser enfocada i construïda la medicina inicialment porta, encara avui dia, a greus conseqüències sobre la salut de les dones. Tot i que hi ha una consciència creixent de les diferències entre homes i dones en els aspectes més biomèdics, el valor dels factors relacionats amb el gènere és poc reconegut en la pràctica mèdica habitual.

    Les violències que la medicina exerceix vers les dones

    En anteriors articles d’aquesta mateixa sèrie hem vist com la medicina ha exercit i exerceix encara (perquè els canvis es produeixen amb molta lentitud) diferents formes de violència vers les dones: obviant les diferències biològiques entre homes i dones; cuidant i tractant de forma desigual a les dones, de vegades per excés i d’altres per defecte; medicalitzant situacions normals de la vida com l’embaràs, el part o la menopausa, etc.

    Però hi ha també greus repercussions sobre la salut mental. La càrrega de malestar psicològic que suporten les dones està molt relacionada amb el gènere; però a més, pateixen un alarmant sobrediagnòstic i sobretractament de trastorns mentals que té a veure amb els estereotips de gènere que condicionen la interpretació del malestar com a patologia.

    No obstant això, una de les violències més greus que la medicina exerceix vers les dones és la invisibilització dels condicionants de gènere com a determinants de salut. Em refereixo a la importància que tenen en l’emmalaltir de les dones factors com les desigualtats i la violència de gènere o la sobrecàrrega en el treball de cures. Des de la medicina s’interpreta el malestar generat per aquests factors, físic o psicològic, com a malaltia i s’etiqueta en diagnòstics. Així doncs, la medicalització del malestar causat pels condicionants de gènere transforma en malaltia individual el que és violència estructural de la nostra societat i actua com a eina de control social, legitimant la desigualtat i la violència vers les dones.

    Finalment, igualment important i freqüent a les consultes, hi ha la manca de reconeixement de les capacitats i sabers de les dones en relació a la cura de la vida i les relacions personals, el seu paper actiu en la gestió de l’estrès, o la resiliència enfront de les violències masclistes, tot configurant una imatge homogènia i negativa de la dona que la situa com a subjecte passiu o víctima.

    Transformar la pràctica clínica posant al centre la relació

    La pràctica clínica també s’ha construït des de la forma d’entendre i exercir la relació i el poder que caracteritza la masculinitat patriarcal: l’autoritat com a jerarquia, la dificultat per reconèixer i expressar emocions, el mite d’autosuficiència i d’invulnerabilitat, l’enaltiment de l’objectivitat i el pensament racional, etc. Aquestes característiques es transmeten com a currículum ocult al pregrau, al postgrau i durant la pràctica professional. Malgrat que s’ha treballat molt al voltant de la comunicació metge pacient, encara queda un llarg camí per recórrer en el reconeixement dels condicionants de gènere que afecten la relació assistencial.

    Cal transformar la pràctica clínica patriarcal incloent la subjectivitat de pacients i professionals, la gestió de les emocions i la consciència d’interdependència; en resum, donant una importància fonamental al vincle i a la relació de cura (Ipazia, Llibreria de Dones de Milà, 2004), tant dintre de la consulta com en l’organització del sistema sanitari.

    És suficient la feminització de la medicina?

    Hi ha evidència de diferències en la comunicació metge pacient en funció del gènere del professional. Per part de les metgesses hi ha una major implicació en decisions compartides, abordatge psicosocial, conversa centrada en emocions i més temps de consulta. Alguns estudis també han trobat diferències en maneig i tractament, mostrant que les metgesses fan més activitats preventives i més consell en salut mental; i recentment, també diferències en resultats en salut de pacients a urgències. Aquestes diferències no es deuen al sexe del professional, sinó a formes de treballar i actituds que sí que estan condicionades pel gènere i que poden ser modificades per millorar la pràctica.

    Malgrat el predomini de dones a l’exercici de la medicina, la pràctica mèdica encara és androcèntrica i patriarcal perquè les metgesses i els metges estem socialitzats i formats professionalment en el mateix context patriarcal. La feminització de la professió pot facilitar una mirada crítica i feminista, pot posar paraules a les experiències viscudes per les dones metgesses que ens ajudin a repensar la nostra pràctica, però cal ser conscients de l’encara escassa «veu pública de les dones» (Mary Beard, 2017) també en l’àmbit mèdic.

    Tenint en compte el rol social de la medicina, és la nostra responsabilitat professional, tant de metges com metgesses, qüestionar la ciència i la pràctica mèdica des d’una perspectiva de gènere, així com denunciar-ne els condicionants que perjudiquen la salut de les dones, i en alguns casos també la dels homes. Mentre construïm col·lectivament un altre model possible, les actituds individuals poden contribuir a aprofundir les desigualtats existents o bé poden generar experiències d’apoderament que les redueixin.

  • «Hi ha supervivents d’esterilitzacions forçades que encara pregunten si es poden operar per tenir fills»

    Les històries són idèntiques des de Piura, al nord del Perú, fins a Cuzco, al sud. I cada vegada més dones decideixen parlar. Ho narren amb dolor i amb ràbia, acuradament, com si hagués succeït ahir. «La infermera em va portar amb ella. No em va deixar sortir. Em va donar alguna cosa. Vaig despertar. Em em feia molt mal el ventre. No sabia què havia passat. Em van donar una pastilleta i em van enviar cap a casa. Se’m van infectar les ferides. M’havien lligat».

    «Al Perú hi ha qui defensa que les hem ensinistrat per dir això. És de bojos», assenyala Raquel Reynoso, coordinadora del Grup de Seguiment a les Reparacions a Víctimes d’Esterilització Forçada. Els relats sumen: més de 100.000 dones, en la seva majoria indígenes, van ser esterilitzades sense el seu consentiment durant el govern d’Alberto Fujimori. Més de 20 anys després, segueixen exigint justícia i una reparació que no arriba.

    Ho cridaran als carrers de Lima, durant la marxa que el moviment feminista ha convocat per al pròxim 8 de març. Una setmana després, la capital serà escenari d’una trobada de supervivents d’esterilitzacions forçades de diferents regions del país. «Aquestes dones se senten abandonades, marginades i oblidades. Una vegada i una altra s’han atropellat els seus drets», critica Reynoso.

    L’associació que presideix, Serveis Educatius Rurals (SER), brinda suport a dones indígenes en la lluita per les seves reivindicacions. Reynoso ha visitat Espanya amb motiu del llançament de la campanya anual de Mans Unides, ONG sòcia amb la qual treballa.

    Les traves en el registre de víctimes

    El primer pas perquè aquestes dones siguin reconegudes com a víctimes d’esterilització forçada és obtenir el paper que les reconeix com a tal. A la fi de 2015, el Govern peruà va crear un registre, el Reviesfo, on fins a octubre amb prou feines s’havien inscrit 8.000 víctimes. Això es deu en part, al seu judici, a les traves que han de superar les dones per registrar-se, ja que han de baixar a les oficines de les capitals des de la muntanya.

    «Són dones amb pocs recursos i han de gastar-se diners per anar. Això, les que ho saben, perquè l’Estat no va invertir diners a difondre que aquest registre existeix. És una labor que fem nosaltres». Així, explica, algunes decideixen recórrer el camí a peu o en mula per denunciar que elles també van ser esterilitzades contra la seva voluntat.

    «L’Estat va exigir al personal mèdic quotes d’esterilització i se’ls deia que anessin a buscar-les al més profund de les comunitats andines. No obstant això, ara, les dones han d’anar a les ciutats», denúncia Reynoso. «És com si s’hagués creat per sortir del pas, no es dota de recursos suficients i s’encarrega a funcionaris que no estan acostumats a atendre aquests casos».

    Sense fons per a atenció psicològica

    Un dels cops més durs per a les supervivents va venir el desembre passat, quan el Ministeri de la Dona (MIMP) va suspendre l’assessoria psicològica argumentant falta de pressupost. «En les clíniques mèdiques els donen per a tot paracetamol, ibuprofèn… Quan el que elles necessiten és una atenció psicològica. Començaven a donar-se, però ja ho han tallat. I els impedeix seguir avançant».

    Aquesta és una de les reclamacions clau quan les dones esterilitzades per la força demanden una «reparació integral». Per exemple, a Lima, sosté Reynoso, hi ha moltes desplaçades pel conflicte intern que «han perdut la seva vida» per haver estat sotmeses a aquestes intervencions quirúrgiques.

    «Han estat molt estigmatitzades en les seves pròpies comunitats. Els deien de tot, les anomenaven ‘caponas’ [animals castrats], ‘machonas’, les agredien verbalment. Hi ha dones que van ser abandonades pels seus marits, a unes altres les van maltractar físicament».

    En molts casos, aquestes dones també han quedat incapacitades per poder guanyar-se la vida com sempre ho havien fet, sobretot en el camp o brodant teixits tradicionals. «Hi ha dones amb inflamacions, dolors a la cintura o a les quals se’ls infla el peu. Segueixen amb aquest trauma per tot el que van perdre i van deixar de fer. Algunes segueixen plorant quan ho recorden. Moltes es van tancar en si mateixes i volen oblidar-se del que va ocórrer. Ha trencat amb totes les seves formes de vida i no se’ls repara. Tampoc econòmicament. Res. No és just», recalca.

    A vegades, els dolors físics són la seqüela principal de la falta d’informació després de les operacions: «Moltes eren analfabetes i, enfront dels xantatges, no els quedava més remei que cedir. Però no els van explicar com havien de cuidar-se després de la cirurgia i en cap moment els van dir que era permanent».

    És el cas de María (nom fictici), qui anava acompanyant a la seva tia a un control després de l’embaràs i es va trobar amb una operació de lligadura de trompes, segons relata l’activista. «Mentre sostenia al bebè, la va captar una infermera i la va esterilitzar. Era soltera i jove. Ara té 35 anys, s’ha casat, però no pot tenir fills. Té un dolor i una pena… Pregunta si la poden operar per poder tenir fills i vol anar a judici, però no té recursos suficients». Aquesta falta de recursos econòmics, assegura Reynoso, impedeix que moltes puguin portar el seu cas a judici.

    L’indult a Fujimori, l’últim cop de maça

    Les supervivents segueixen batallant per un «judici just» contra Fujimori i els ex alts càrrecs responsables d’aquestes pràctiques. El cas de les esterilitzacions forçades ha estat arxivat en diverses ocasions. L’últim cop de maça va arribar la passada nit de Nadal, amb l’indult a l’expresident que li eximeix de complir la resta de la seva condemna de 25 anys de presó per delictes a la humanitat, encara que no per les esterilitzacions. També va rebre el dret de gràcia, que impedeix que sigui jutjat en un futur.

    «Estem molt indignats i convençuts que va ser negociat pels casos de corrupció del Govern. Hem estat enganyats vilment i no es pot tolerar, sortim marxa rere marxa, perquè denunciem que això va ser una política d’Estat que es va aplicar de forma sistemàtica», comenta Reynoso.

    Les víctimes d’esterilitzacions han demanat una audiència aquests dies a la Comissió Interamericana de Drets Humans perquè el Perú «compleixi» amb jutjar a Fujimori per aquests casos.

    Però no desisteixen. Cada vegada són més, estan més organitzades i sumen forces en trobades estatals com la que se celebrarà el 15 i 16 de març a Lima. Mentrestant, en les comunitats dels Andes on treballa Reynoso, les dones organitzen tallers per arribar a les que estan més lluny i aconseguir que es registrin. Unes altres fan de traductores entre els advocats i les víctimes, que solament parlen quítxua, perquè es conegui el seu testimoniatge.

    Creien que no anaven a parlar i ho van fer. «Moltes han despertat i reclamen no solament els seus drets, sinó els de la resta». En una setmana, moltes dones pararan i es manifestaran al Perú amb un llistat de reivindicacions amb motiu del 8M. Entre elles, que es faci justícia i es repari tot el dolor causat a aquestes dones. I que mai es torni a repetir.

    El pla de Fujimori

    Durant la dècada dels noranta, Alberto Fujimori va engegar un Programa de Planificació Familiar que va acabar amb l’esterilització de 314.605 dones entre 1995 i 2000, segons va concloure el mateix congrés peruà en una recerca l’any 2002. D’aquestes, solament el 10% van donar el seu «consentiment genuí», segons el Comitè Llatinoamericà i del Carib dels Drets de la Dona (Cladem). Al voltant de 20.000 homes també van ser sotmesos a aquestes operacions.

    Almenys 18 dones van morir com a fruit de les esterilitzacions forçades, entre elles, Mamérita Mestanza, una dona camperola que va ser sotmesa a una lligadura de trompes en males condicions el cas de la qual va arribar a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) i va finalitzar amb un acord de solució amistosa.

    Diverses organitzacions nacionals i internacionals com Amnistia Internacional denuncien que existeixen indicis que el personal mèdic que va aplicar aquest programa rebia pressions de les autoritats governamentals per aconseguir quotes d’esterilització i que, en la majoria dels casos, les dones no van donar el seu consentiment lliure i informat.

    Les afectades procedien en la seva majoria de comunitats indígenes en zones rurals del Perú amb escassos recursos econòmics i en un context de conflicte armat intern, la qual cosa porta a activistes i organitzacions a denunciar que es tractava d’»una política de control demogràfic» dirigida a les persones més empobrides.

    Aquest és un article de eldiario.es