Aquest diumenge, els departaments de Salut i d’Educació han emès un comunicat amb el qual tracten de posar fi a l’embolic dels últims dies causat per les diferents versions que s’han anat donant sobre el que cal fer, a partir d’ara, en el cas de detectar un positiu a l’aula. En síntesi, a educació infantil i primària s’adopta el mateix criteri que a la resta de l’Estat i, per tant, el grup bombolla només s’haurà de confinar quan hi hagi 5 casos o un 20% d’alumnes positius en un període de 7 dies.
Fins ara es confinava tot el grup quan hi havia un positiu, ja que no havia començat encara la vacunació d’infants de 5 a 11 anys. Segons dades de Salut, però, en aquests moments només un 2,6% dels infants d’aquesta franja d’edat ha rebut la pauta completa, si bé la primera dosi del vaccí ja l’han rebut tres de cada 10 infants.
Pel que fa als instituts, només hi ha un canvi en els dies de confinament, ja que han passat de 10 a 7 entre la població general, però se segueix mantenint la norma que amb el primer positiu es confinen els alumnes no vacunats, mentre que els vacunats s’han de fer un test d’antígens i si surt negatiu poden continuar amb la formació presencial.
La mesura dels 5 positius per confinar un grup sorgeix dels acords als quals van arribar el Govern i les comunitats autònomes a la Comissió de Salut que va tenir lloc divendres dia 8. A Catalunya s’adopta a contracor (inicialment les autoritats sanitàries havien indicat que el protocol d’actuació a primària seria com el de secundària) i «per no crear confusió», segons va dir l’endemà en una entrevista radiofònica el conseller de Salut, Josep Maria Argimon.
Entre la comunitat educativa, la mesura ha aixecat reaccions diverses. L’Affac i el col·lectiu Tornem a les escoles l’han aplaudit, si bé en el primer cas han lamentat que no vagi acompanyada d’altres mesures per facilitar la conciliació familiar quan un infant no pot anar al centre perquè ha de seguir una quarentena.
En canvi, el sindicat Ustec la considera “una inconsciència” perquè les classes es reprendran quan encara no s’ha assolit el pic de la sisena onada de la pandèmia. De fet, Ustec i el Sindicat de Professors de Secundària advocaven per endarrerir la tornada a les aules. Per la seva banda, CCOO ho qualifica de «decisió incomprensible en un moment de màxima incidència de contagis, que no sembla anar a favor del control de la pandèmia i que deixarà a la comunitat educativa indefensa amb el pes de la responsabilitat d’evitar més contagis», mentre que el sindicat USOC i la plataforma FRE (Families en Revolta Educativa) critiquen que la tornada a l’activitat lectiva es faci sense activar altres mesures com rebaixar ràtios, col·locar aparells de purificació d’aire a les aules, cribratges generalitzats, reforçar els equips de protecció pels docents, etc.
Aplicar ara aquesta mesura, en plena sisena onada i la ràpida expansió de la variant Omicron, és una inconsciència.https://t.co/7PDjYqhGWQ
🗣️ «Celebrem que el retorn a l’escola de dilluns es faci de forma presencial, però lamentem les dificultats per conciliar la vida familiar amb la laboral en el cas que algun dels fills s’hagin de confinar».
L’altra gran incògnita d’aquest segon trimestre és l’impacte que la variant òmicron tindrà en el professorat, i si hi haurà prou substituts per donar resposta a unes primeres setmanes que es preveu que vinguin acompanyades de moltes baixes laborals. En l’última setmana s’ha sobrepassat diversos dies la xifra de 30.000 contagis/dia. I la tendència és encara a l’alça. Sindicats com CCOO han alertat sobre la necessitat de reforçar les borses d’interins davant la previsible necessitat de substituts.
Ahir, els deu serveis territorials del Departament d’Educació van realitzar 1.517 nomenaments, una xifra rècord causada sense dubte per la ràpida propagació de la variant òmicron. Divendres ja n’havia fet 571, per la qual cosa el primer dia del segon trimestre ja hi ha hagut 2.088 docents del sistema públic que han causat baixa del seu lloc de treball, la qual cosa equival al 2,5% dels aproximadament 80.000 docents que treballen en algun centre d’infantil, primària, secundària o FP públic.
De fet, la xifra és, per força, molt més elevada, en primer lloc perquè aquestes baixes només inclouen el sistema públic (aplicant la proporció del 2,5% al professorat de la concertada, surten uns 900 docents més de baixa), i perquè, de fet, el Departament s’ha compromès a cobrir totes les baixes iguals o superiors a 5 dies (fins ara eren 7), per la qual cosa pot haver-hi docents en quarantena als quals no se’ls hagi adjudicat un substitut perquè es reincorporaran al seu centre abans que acabi la setmana. A banda, com se sap, en determinades especialitats hi ha baixes de difícil cobertura. I tampoc aquestes dades reflecteixen l’impacte de la sisena onada entre docents i educadores d’escola bressol, ja que majoritàriament depenen dels municipis (o de la iniciativa privada) i per tant, malauradament, tampoc es coneixen.
El Departament d’Educació també ha informat que, com a mesura excepcional, i per tal de garantir la màxima normalitat en els centres, “durant els propers dies, si és necessari, es poden fer nomenaments excepcionals d’urgència per si hi ha centres amb més de tres baixes inferiors a 5 dies. També per minimitzar les possibles baixes de professorat, hi haurà nomenaments telemàtics cada dia durant aquesta setmana i la propera”. Una altra decisió que s’ha pres és que es faran nomenaments cada dia, i no, com és habitual, dos cops per setmana.
La Xarxa Vives d’Universitats i la Fundació Pere Tarrés van presentar dimarts els resultats de la recerca Formació universitària sènior. Informe sobre l’impacte social en l’estudiantat. L’estudi s’ha realitzat entre l’alumnat dels programes universitaris sènior de 17 universitats de la Xarxa Vives, que tenen per objectiu promoure l’envelliment actiu, garantir el dret a una educació per a tothom en totes les etapes de la vida, millorar la qualitat de vida de la gent gran i facilitar que aquest col·lectiu segueixi sent un agent actiu i participant de la societat. Amb un total de 18.298 alumnes, l’alumnat sènior va representar el 5,8% de la població universitària d’aquests centres el curs 2019/2020.
Es tracta d’un col·lectiu encara més feminitzat que el de l’estudiantat de grau i màster, atès que el 67% són dones. 8 de cada 10 tenen estudis previs: el 62,4 % ha cursat estudis universitaris, mentre que el 24,8%, estudis secundaris. Pel que fa a l’edat, més de la meitat té entre els 60 i els 69 anys (52,6%), una proporció que augmenta fins al 88,7% si hi sumem el grup d’entre 70 i 79 anys. L’edat mitjana se situa en els 68 anys.
La distribució per universitats és bastant desigual: en termes absoluts, la universitat amb més estudiants sènior és la UAB, amb 5.193 (el 15,3% del seu total), mentre que en termes relatius ho és la Universitat de Vic, ja que els seus 1.484 estudiants sènior suposen el 17,8% del total. En canvi, les que tenen menys estudiants més grans de 50 anys són la Universitat Ramon Llull (0,3%), la Pompeu Fabra (0,7%), la Universitat de Lleida (0,8%), la UPC (0,9%) i la Universitat de Girona (1%). L’informe anima les diferents institucions a consolidar la formació sènior degut al seu «impacte social beneficiós».
Autoestima i molt més
Els resultats de la recerca demostren que la formació universitària sènior impacta positivament en la salut física i psíquica i en el benestar general de l’alumnat que cursa aquests estudis. Conforme més anys fa que una persona està matriculada en un programa de formació universitària sènior, més beneficis hi percep, sobretot en termes de salut i relacions socials. En aquest sentit, els enquestats reconeixen que cursar estudis a la universitat els ajuda a vèncer temors i complexos, reduir sentiments d’ansietat o depressius, superar situacions vitals traumàtiques (viduïtat, malaltia o pèrdua d’algun familiar), millorar la seua capacitat intel·lectual i de memòria, ser més tolerants i humils, més receptius a aprendre a fer servir les TIC, i a incrementar les relacions amb l’entorn més proper.
A més, cursar programes universitaris sènior es relaciona amb un augment de l’activitat cultural de l’estudiant (com anar a museus, teatres o cinemes), el que incrementa els seus coneixements i li permet participar en converses de forma més fluïda i segura, així com tenir una visió de l’entorn més crítica i àmplia que l’obtinguda al llarg de la trajectòria vital, segons l’estudi.
Presentació de l’estudi | Foto: Fundació Pere Tarrés
La investigació també evidencia els efectes positius que els programes universitaris sènior tenen en col·lectius específics, com les dones, l’alumnat de més edat, o aquell amb poca formació prèvia. En concret, les dones participants en l’estudi reconeixen que els campus universitaris esdevenen espais que les alliberen dels mandats de gènere imposats tradicionalment (com la cura de fills i nets i de la llar) i que milloren molt significativament la seva autoestima i autoreconeixement. La recerca reflecteix també que en el grup de persones que únicament compten amb estudis primaris, el percentatge de dones dobla (69,2%) al d’homes (30,8%), motiu pel qual es fa necessari aplicar la perspectiva de gènere en divulgar aquests programes entre la població sènior.
Juntament amb el col·lectiu femení, les persones majors de 76 anys perceben també més beneficis associats al fet d’anar a la universitat. L’establiment de rutines i obligacions socials per assistir a classe té per aquest alumnat un efecte d’agenda-teràpia que els permet tornar a connectar amb l’exterior, a implicar-se socialment, evitant l’aïllament, la solitud, i obligant-los a mantenir una imatge social i a no descuidar-se. Com indica l’informe, aquestes generacions solen tenir un nivell formatiu inferior i per això viuen l’inici dels estudis universitaris amb il·lusió, com una oportunitat per superar-se, sentir-se útils i recuperar el temps perdut. Tanmateix, és a aquest sector de la població que més se’n beneficia de la formació universitària on sembla que menys arriben aquests programes formatius, ates que només 2 de cada 10 són persones sense estudis o amb estudis primaris, mentre que 6 de cada 10 tenen estudis universitaris previs.
El suport de les administracions
En aquest sentit, les autores de l’informe reclamen un major suport per part de les administracions públiques, amb l’objectiu de fer arribar els programes sènior a tota la ciutadania i, especialment, al perfil de persones grans amb menor nivell acadèmic i a les dones, que són els col·lectius que més se’n beneficien.
Els resultats fets públics avui han fet incidència també en els efectes que la pandèmia ha tingut en el col·lectiu sènior. La crisi sanitària ha comportat el trencament de les rutines i la pèrdua de relacions, el que ha tingut conseqüències negatives tant en l’estat d’ànim com en la mateixa cura personal de l’estudiantat. La migració a un sistema de formació en línia ha estat estressant per molts en un primer moment. Per altres, les sessions telepresencials han comportat dèficit d’atenció. Tanmateix, la majoria reconeix que poder seguir cursant els programes formatius ha augmentat la seua motivació per l’estudi durant una època molt complicada i ha esdevingut una oportunitat per aprofundir en les noves tecnologies.
«Formació universitària sènior. Informe sobre l’impacte social en l’estudiantat» ha estat coordinat pel Grup de Treball de Programes Sènior de la Xarxa Vives (que integra els i les responsables d’aquestes unitats a les universitats) i dirigit per Montserrat Garcia-Oliva, de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. La formació universitària sènior és impartida per vora 2.000 docents (el que suposa el 6% del PDI) a 17 universitats de la Xarxa Vives i 78 seus universitàries distribuïdes arreu del territori, amb l’objectiu de descentralitzar l’activitat acadèmica i apropar la formació als llocs de residència del col·lectiu sènior.
Les aules hospitalàries són espais educatius dirigits als infants i joves que, a causa d’una malaltia, temporalment no poden seguir estudiant al centre educatiu ordinari. D’aquesta manera, s’ofereix la possibilitat d’aprendre, comunicar-se, compartir i conviure dins de centres sanitaris. L’educació i la normalitat són bàsiques perquè els nens i joves se sentin integrats, inclús davant la seva diferent adversitat.
Els docents d’espais educatius hospitalaris donen suport i afavoreixen la continuïtat del procés d’aprenentatge de l’alumnat d’entre tres i disset anys. La Toñy Castillo és una de les setze docents d’aula hospitalària de Catalunya. És mestra des de fa vint anys a l’aula de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i defensa la importància de fer front a aquesta necessitat educativa en un context en què l’equitat i la normalitat han d’estar presents. “Quan un nen està en una situació d’adversitat en salut, necessita seguir sent nen, i aquesta normalitat la porta la seva escola, els seus amics, de manera que cal portar això a on estigui el nen”, remarca la Toñy. No es tracta, per tant, d’un treball solidari, sinó d’un treball equitatiu.
Per la seva banda, l’Aurora Fernàndez, mestra de l’aula hospitalària del Parc Taulí de Sabadell, destaca la importància d’aconseguir un context normalitzador on l’infant, tot i anar amb pijama i estar ingressat en un hospital, no deixi de ser un nen amb ganes d’aprendre. “Nosaltres no hem de veure la malaltia, sinó el nen, l’alumne que vol seguir fent activitats que els hi són properes i familiars”, explica la docent. A més, en la situació actual per la pandèmia, els alumnes encara viuen amb més alegria les classes, perquè les professores són de les poques persones amb qui poden estar en contacte i que no estan directament relacionades amb la seva patologia.
Atenció integral i adaptada
La Carta Europea dels Drets dels Infants Hospitalitzats, aprovada el 1986 pel Parlament Europeu, recull els drets de les persones menors d’edat que es troben en aquesta situació. Un dels drets destacats és el de qualsevol infant a continuar estudiant durant l’estada a l’hospital. Tanmateix, “l’estudi no ha de perjudicar el benestar del nen o de la nena ni obstaculitzar el seu tractament mèdic”, per la qual cosa cal una coordinació multidisciplinària entre el personal docent i el mèdic. L’Aurora Fernàndez explica que la coordinació amb el personal mèdic és la prioritària, ja que l’atenció educativa dependrà de l’estat de salut dels infants i joves, la seva mobilitat o proves programades.
L’ensenyament ha de ser adaptat i flexible a cada alumne. En una aula hospitalària, la paraula “diversitat” té més sentit que mai, perquè hi ha nens i nenes d’edats, cultures i procedències diverses, al mateix temps que la malaltia i el dolor sempre es viu de forma diferent i única. En aquest sentit, la Toñy remarca la importància que sigui el docent qui s’adapti a la situació dels nens: “Estem parlant d’atenció a la diversitat real”.
D’aquesta manera, el concepte d’aula hospitalària fa referència a un espai educatiu hospitalari, atès que el lloc on s’atengui l’alumne, ja sigui l’habitació, la cambra d’aïllament o l’espai aula, dependrà de les seves necessitats. No obstant això, la situació actual per la Covid-19 ha obligat a tancar els diferents espais aula com espai conjunt educatiu, i tots els nens són atesos a les habitacions.
L’impacte de la Covid-19
També ha canviat la dinàmica educativa en aquelles aules on hi ha més d’un docent. Abans de la pandèmia, les dues docents de l’aula hospitalària del Parc Taulí de Sabadell, la Maite i l’Aurora, s’asseguraven que tots els infants i joves les coneguessin a les dues; actualment, però, s’intenta reduir al màxim el contacte i només estableixen vincles amb els alumnes a qui faran classe. D’altra banda, el nombre de nens que tenen la possibilitat de rebre aquesta atenció educativa s’ha reduït a causa de la reducció de llits disponibles. A l’Hospital Parc Taulí, en aquest moment, es disposa de 27 llits pediàtrics, però una part de la planta està ocupada per adults que haurien d’estar en altres àrees ara destinades a pacients de Covid-19 i, per tant, hi ha menys ingressos a pediatria.
Les restriccions per la pandèmia han comportat que no es puguin realitzar agrupaments, per la qual cosa els tallers i les activitats com la màgia i la música estan en reserva. El voluntariat és un altre camp pendent de recuperar en quant els protocols de salut ho permetin.
A fi d’assegurar la continuïtat del procés d’aprenentatge, també és important la coordinació dels docents de l’aula hospitalària amb els de l’escola d’origen. En aquest sentit, la Covid-19 ha permès que el contacte sigui més àgil, ja que els centres educatius estan preparats per si es confina una classe i disposen de fórmules d’ensenyament a distància. Això, per tant, ha beneficiat els alumnes que a causa d’una malaltia no poden acudir a la seva escola habitual. “Estem contentes perquè anys endarrere marxaven els nens i els centres encara no havien respòs”, comenta l’Aurora. Aquest contacte és extensible a la família de l’infant, per la qual cosa les docents han de tenir en compte tant la malaltia com les característiques familiars de l’alumne.
ACPEAH: defensar els drets dels alumnes i dels docents
El Departament d’Educació és l’òrgan que promou els serveis i programes de suport per a l’atenció educativa als infants i joves que pateixen malalties que els impedeixen l’assistència al centre escolar. El Departament, per tant, gestiona les aules hospitalàries de Catalunya i estableix convenis amb els hospitals per regular-ne les actuacions. Al mateix temps, s’encarrega de la provisió dels llocs vacants i de la formació dels docents.
Tanmateix, el paper de les associacions també és fonamental per aconseguir canvis ràpids i profunds en el camp sanitari i educatiu. Així, el 1997 neix l’Associació Catalana de Professionals de l’Educació en l’Àmbit Hospitalari (ACPEAH) que representa el conjunt de professionals que treballen a les aules hospitalàries. “Es veia la necessitat de donar sortida al dret de la infància i l’adolescència a l’educació i les mestres que en aquell moment hi havia van veure les necessitats generades pels nous suports educatius”, explica la directora de l’ACPEAH, Aurora Fernández.
D’aquesta manera, des de l’associació es treballa per millorar la qualitat de vida dels infants i joves malalts, al mateix temps que es vetlla per l’aplicació de la Carta Europea dels drets del nen hospitalitzat. Més enllà dels objectius que fan referència a l’alumnat, la majoria ja assolits, l’ACPEAH també se centra a defensar els drets dels mateixos docents i en oferir-los una formació específica. “Estem reclamant més contacte amb el Departament d’Educació: anys enrere vam aconseguir una reunió per trimestre i una formació específica, però això s’ha anat deteriorant i ho estem intentant recuperar”, argumenta l’Aurora.
La importància de la pedagogia hospitalària
Les aules hospitalàries tenen el seu origen el 1953 en la labor pedagògica de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Progressivament, s’ha anat incorporant aquest servei d’atenció educativa per als infants i joves als diversos hospitals amb llits pediàtrics. Actualment, hi ha nou hospitals catalans que compten amb aules hospitalàries: set a la província de Barcelona, un a la del Lleida i un a la de Girona.
La pedagogia hospitalària dona resposta a la continuïtat de l’aprenentatge de l’infant o jove hospitalitzat, al mateix temps que busca una atenció afectiva que afavoreixi la normalització de les vivències pròpies de l’alumne enfront de la malaltia. En aquest sentit, la Toñy Castillo valora la possibilitat que l’educació sigui un dret i que “tots els nens i nenes, independentment de la seva condició social, econòmica, cultural o de malaltia, estiguin garantits d’aquest dret, un dret que per ser nen se’ls atorga”.
Acabarem el curs amb tot el personal vacunat i començarem el vinent amb tothom immunitzat, i això ens fa pensar que el curs vinent les mesures de prevenció a les escoles i instituts podran ser diferents”. Així es va expressar el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en la roda de premsa que va oferir ahir a la tarda juntament amb la consellera de Salut, Alba Vergés, i el secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, per fer balanç del desenvolupament del segon trimestre, quan ha passat un mes de la tornada a les aules després de les festes de Nadal.
Tots dos consellers van refermar la voluntat de mantenir les escoles obertes fins a finals de curs, i es van congratular del resultat que aquesta aposta està tenint fins al moment, ja que, malgrat el que va semblar els primers dies, en aquesta tercera onada el pic dels grups i persones confinades ha estat inferior a la primera. “Hem salvat el curs 2020/21 i s’ha demostrat que l’escola no és propagadora del virus, però sí que és molt sensible al que passa en el seu entorn”, va subratllar el conseller, el qual ha demanat a la comunitat educativa “que ningú es relaxi malgrat que puguem tenir la sensació que tot va bé”.
Nou de cada deu alumnes i nou de cada deu grups estables han fet educació presencial en aquest segon trimestre, en el qual s’han hagut de tancar en algun moment 27 centres, gairebé tots llars d’infants o escoles rurals. En el primer trimestre el pic màxim de grups confinats va ser de 3.504 i en aquest segon ha estat de 2.701, sempre sobre un total estimat de 72.000. Ara mateix són 1.477, d’acord amb l’aplicació traçacovid.
Cribratge als centres: detectats 1.790 asimptomàtics
Amb aquestes dades, la consellera Vergés va tornar a insistir que l’aposta per mantenir les escoles obertes, lluny de multiplicar l’epidèmia, ha estat un factor clau en el seu control i seguiment. “Les aules no són llocs expansius del virus”, va apuntar Vergès. En el segon trimestre, en el 79% dels grups confinats a causa d’un positiu no es va trobar cap més cas després de fer la prova PCR a la resta dels membres del grup bombolla, un percentatge fins i tot més elevat que en el primer trimestre (75%).
Pel que fa al cribratge amb automostres de PCR que s’ha efectuat al llarg d’aquestes primeres quatre setmanes de curs, el resultat és que s’han fet la prova 112.377 persones, de les quals 1.790 (1,59%) eren positius asimptomàtics. El cribratge als centres educatius ja ha finalitzat i es calcula que l’han passat al voltant del 75% del total de les 150.000 persones que podien haver-se fet la prova. El 25% restant o bé no ha volgut o bé no era al centre el dia que tocava pel motiu que fos. Per aquests últims hi haurà una “repesca”, segons va dir Bargalló, ja que podran anar al seu CAP a fer-se-la.
Segons va apuntar la consellera Vergés, aquesta aposta per mantenir les escoles obertes s’ha traduït en el fet que s’han fet més d’un milió de proves a tota la comunitat educativa des que ha començat el curs 2020-2021.
Vacunació i logística
La vacunació al personal dels centres educatius no començarà immediatament, ja que primer cal vacunar altres col·lectius que són més prioritaris (personal sanitari que treballa en segona línia, personal de farmàcies, policies i bombers, etc). Sí que començaran a rebre la vacuna de forma molt immediata el personal docent que treballa en centres penitenciaris.
Segons va explicar Argimon, l’estratègia no està del tot definida perquè segurament també anirà variant en funció del ritme al que vagin arribant les dosis. Aquesta setmana se n’esperen 112.000 sumant les de les tres farmacèutiques que ja la tenen aprovada per l’Agència Europea del Medicament: Pfizer, Moderna i AstraZeneca. Bargalló va recordar que el personal dels centres educatius està repartit per tot el territori i que per tant la logística, en la qual ja s’està treballant, no és senzilla: “Necessitem 150.000 primeres dosis i 150.000 segones dosis per garantir que a final de curs tot el personal està vacunat i que quan comenci el vinent ja estigui immunitzat”, en el sentit que ja haurà transcorregut el temps necessari perquè les vacunes facin efecte.
El que sí que va confirmar el secretari de Salut Pública és que el personal que tingui més de 56 anys no podrà rebre, ara per ara, la vacuna d’AstraZeneca, que se suposa que serà la més habitual a partir d’ara, ja que només està autoritzada per a les persones amb 55 anys o menys. Amb tot, segons Argimon, aquest criteri podria també canviar durant els propers mesos, i en tot cas això voldrà dir que a aquest personal se li haurà de subministrar la vacuna de Pfizer o de Moderna “i potser hagin d’esperar una mica més”.
Les restriccions educatives es mantenen
L’horitzó que no es divisa encara és el del relaxament de les mesures de restricció que afecten l’educació, tant pel que fa als ensenyaments postobligatoris com les extraescolars o el lleure, segons ha admès Bargalló. El conseller va recordar que el batxillerat i els cicles formatius van passar a modalitat híbrida el mes de novembre amb la voluntat de tornar a la presencialitat al gener, la qual cosa no ha succeït a causa de la situació sanitària. I tampoc està previst que això canvïi en breu, “però serà el primer que demanarem quan poguem”.
Tampoc canviaran els criteris sobre el tipus de mascaretes autoritzades, i per tant no se seguirà l’exemple de França, que ha prohibit les de roba a les escoles. Argimon va assenyalar que els informes que han encarregat a experts en EPIs apunten que les mascaretes de roba homologades segueixen sent vàlides, i que cal tenir en compte el balanç entre el benefici i el risc d’aplicar alguna mesura com aquesta, ja que, per exemple, les mascaretes quirúrgiques els alumnes se les haurien de canviar cada dia, i podria passar que un sector de l’alumnat no ho fes.
Serà un procediment molt senzill, ha assegurat Núria Cuenca, que l’ha descrit així: “Únicament caldrà vigilar que hi hagi un bon rentat de mans previ a la presa de la mostra, després col·locar bé l’escovilló a les foses nasals, primer una i després l’altra, posar l’escovilló dins del tub, segellar-la en una bossa, etiquetar-la i posar-la en un contenidor que recolliran els professionals sanitaris”. I també ha subratllat que “no hi ha cap risc biològic per part dels professors, perquè qui realitzarà aquestes proves seran els mateixos alumnes, amb el guiatge i supervisió dels professors, que en cada moment els aniran indicant quins són els passos que han de fer”.
Aquest canvi de protocol no serà immediat, però sí ràpid. Ja se n’ha informat a la Junta de Directors i aquesta mateixa setmana s’informarà als sindicats. I ja s’està preparant la formació (normalment, via videotutorial) que han de rebre els docents per poder fer aquest guiatge. “Fins que no tinguem planificada aquesta formació, no posarem en marxa les proves en aquesta modalitat. Estem preparant la transició a aquest canvi”, ha precisat Cuenca. S’utilitzaran en tots els cribratges que es fan quan un membre d’un grup bombolla dona positiu, seguint la mateixa organització que ja fa el centre quan això passa. És a dir, el grup es confina, se’ls crida un dia, prenen la mostra i segueixen confinats fins que passen els 10 dies de quarantena.
L’objectiu d’aquesta mesura, que ja s’avançava en un document del Departament de Salut fa uns dies, tal com ja va informar aquest diari, és alliberar mans de l’atenció primària per poder-les dedicar a altres fronts en la lluita contra la pandèmia. Amb tot, no se soluciona el problema de l’endarreriment en els resultats de les proves PCR, que la mateixa secretària general ha reconegut que existeix.
Oposició sindical
Un dels primers sindicats d’ensenyants a reaccionar ha estat CCOO, que en un comunicat posterior a la roda de premsa de la secretària general ha reclamat que la supervisió d’aquestes automostres als centres les continuï fent el personal sanitari. “Si el Govern no ha volgut acordar amb els agents socials aquest procediment d’actuació, li correspon la contractació del personal sanitari adequat per a la supervisió de la presa d’automostres, que estigui capacitat per respondre en els casos de possibles complicacions”, afirma el comunicat, en el qual també s’argumenta que “no es pot continuar sobrecarregant els equips educatius amb tasques que no els hi són pròpies, com és el cas del seguiment de contactes, que hauria de realitzar personal contractat a l’efecte”.
“Malauradament, aquesta nova instrucció del Departament d’Educació respon a la mateixa dinàmica que hem vist des de l’inici de la pandèmia. El Govern torna a mostrar un absolut menyspreu a la interlocució social, ja que obvia la negociació amb la representació sindical. En un moment de tanta gravetat com el que estem vivint, els grans acords i consensos serien el desitjable, però el nostre govern ha optat per la unilateralitat”, afegeix CCOO.
El dia 3, quan la mesura encara era una “recomanació” de Salut que no havia estat beneïda per Educació, UGT ja va fer un altre comunicat en un sentit molt similar. “Els professionals docents no tenen la capacitat per supervisar proves de salut, no tenen la formació necessària i, sobretot, no han d’acceptar aquesta responsabilitat”. Què passsarà si cometen errors com a conseqüència de la inexperiència i la manca d’informació en matèria de salut? Estan les famílies disposades a que personal no sanitari supervisi les proves mèdiques dels seus fills i filles?”, es preguntava UGT Educació Pública, que recomanava als docents “no assumir” aquesta tasca.
Tercer dia consecutiu amb menys grups confinats
Ahir les dades del traçacovid tornaven a ser bones, ja que en els darrers tres dies el nombre de grups, alumnes i professors confinats descendeix (es passa de 86.000 persones confinades divendres a 69.000 ahir, una reducció del 19%), i per tant per Cuenca el més important és que en el pitjor moment de la segona onada “més del 95% dels alumnes van a l’escola presencialment”, per la qual cosa, “estem garantint el dret a l’educació de la majoria dels nostres alumnes”. Amb tot, una part d’aquest alumnat, el de batxillerat i FP, des d’aquesta setmana i fins el Nadal farà un ensenyament híbrid, amb un mínim del 50% a distància.
Segons ha afegit la secretària general, “això ens confirma que les mesures que estem prenent a les escoles estan funcionant. Seguim sense tenir contagis intraescolars. Tots els contagis ens venen de fora de les escoles”. Aquestes xifres, per tant, “reafirmen els estudis científics que conclouen que el virus té poca incidència en els infants i joves” i per aquest motiu, ha afirmat Núria Cuenca, “preveiem que, en la mesura que els indicadors de la pandèmia vagin millorant, aquesta mateixa lògica seguirà en el sistema educatiu”.
Ajuts de 20 milions d’euros per la suspensió de les extraescolars
D’altra banda, la secretària general d’Educació ha anunciat una partida de 20 milions d’euros per a les entitats, empreses i institucions que s’hagin vist afectades per la suspensió de les activitats extraescolars decretada pel Govern en la resolució de la setmana passada com a mesura per contenir els contagis. Segons Cuenca, aquests ajuts, que es publicaran aquesta setmana, “han de servir per mitigar els efectes d’aquesta suspensió”.
Cuenca ha justificat l’aturada de les extraescolars perquè, en primer lloc, acostumen a comportar mobilitat, i en segon lloc a barrejar infants de diversa procedència, i ha recordat que només hi ha una excepció per poder continuar organitzant extraescolars, que és que es duguin a terme als centres educatius dins dels mateixos grups estables.
Suspensió de les eleccions als consells escolars
La secretària general d’Educació ha anunciat també la suspensió de les eleccions als consells escolars, que se celebren cada dos anys i que havien de fer-se aquest mes de novembre. “Suspenem les eleccions durant un any. Per tant, els membres escollits dels centres escolars prorrogaran el seu mandat un any més, fins que l’any vinent puguin tornar a realitzar-se en condicions, esperem, de normalitat”, ha explicat Cuenca. Segons ha dit, la suspensió de les eleccions respon a l’objectiu de “no afegir complexitat als centres” i “mantenir l’organització dels grups bombolla i, per tant, la seguretat de les nostres escoles”.
Nou document sobre la ventilació de les aules
D’altra banda, Núria Cuenca també ha explicat que aquesta setmana el Departament d’Educació publicarà un document on es concreta les mesures que s’han d’adoptar als centres en relació a la ventilació dels espais. Segons ha avançat Cuenca, en el protocol s’especificarà que “les portes i les finestres han d’estar obertes. Les finestres han de tenir una obertura mínima de 20 centímetres, entre 10 i 15 minuts cada hora lectiva”. Ahir, en canvi, el conseller Bargalló va parlar al Parlament de mantenir les finestres obertes 10 cm de forma permanent.
“Hem de recordar que la ventilació és una mesura complementària a les que ja hi ha establertes, i que ja estava prevista” en els plans d’organització de cada centre, ha afegit la secretària general d’Educació. “A la vista dels darrers estudis científics, hem convingut fer un document més concret en relació a com els centres han d’organitzar o preveure aquesta ventilació, amb l’objectiu que els espais estiguin ben ventilats, i garantir la ventilació creuada, que és la que garanteix la renovació de l’aire”, ha explicat Cuenca.
Si un infant té símptomes de coronavirus, el que ha de fer és anar al seu CAP perquè allà es valori si justifiquen la realització de la prova PCR. En cas que sí, en les 24-48 hores que han de passar mentre se li fa i se n’espera el resultat, un gestor Covid (més conegut com a rastrejador) d’aquell ambulatori ha d’obtenir les dades de tots els contactes estrets d’aquell infant, entre els quals la resta d’alumnes del “grup estable de convivència” de la seva escola o institut, que seguiran anant a classe amb normalitat. Però si el resultat és positiu, no només s’haurà d’aïllar la persona en qüestió, sinó la resta dels seus companys, que s’hauran de quedar a casa durant 14 dies i als quals se’ls farà també la prova PCR.
Aquest és un dels supòsits inclosos al document Gestió de casos Covid-19 als centres educatius, que aquest matí ha presentat el conseller d’Educació, Josep Bargalló, juntament amb el director general de centres, Josep González-Cambray, i el director general de Professionals de la Salut del Departament de Salut, Marc Ramentol.
Les escoles i instituts es trobaran amb aquest document quan tornin de vacances, i en el cas dels equips directius es trobaran també amb una formació específica per aplicar-lo. Per definició, els directors seran també els gestors Covid dels centres, la qual cosa vol dir que seran els qui han de saber què fer en cada cas i a qui comunicar-ho, ja que un dels factors d’actuació més importants és la detecció precoç i la traçabilitat.
Els equips directius sabran també quin és el CAP i la infermera de referència del seu centre. Segons han aclarit Bargalló i Ramentol, la funció d’aquesta infermera serà bàsicament resoldre dubtes que puguin anar sorgint, a través del telèfon mòbil, i per tant no estarà present al centre; de fet, el més normal serà que tant els ambulatoris com les infermeres siguin referents de més d’un centre educatiu. Moltes d’aquestes infermeres ja tenen tractes amb els centres educatius (pels programes de vacunació o el programa Salut-Escola), però rebran igualment una formació específica.
“En l’actual situació de pandèmia és evident que hi haurà incidències en el dia a dia, hem d’estar preparats per afrontar-les amb la màxima seguretat amb l’aplicació dels circuits i la resolució dels casos”, ha explicat Bargalló, el qual ha recordat que els casals d’estiu han mobilitzat més de 250.000 infants i que “hi ha hagut incidències, poques, i s’han sabut resoldre”. Als casals i colònies, la major part de sospites que han acabat en un test PCR han estat falses alarmes, però a les escoles aquesta xifra es multiplica per cinc, i per tant la gestió serà més complexa.
L’aplicació Traçacovid
El protocol d’actuació elaborat pels Departaments de Salut i Educació inclou també una nova aplicació, anomenada Traçacovid, a fi que qualsevol cas o sospita sigui ràpidament notificada a tothom que ho ha de saber (els serveis territorials, la inspecció, els serveis centrals dels dos departaments, etc). Els directors seran els responsables d’avisar la família, la inspecció i d’introduir al Traçacovid les dades de qualsevol incidència relacionada amb l’epidèmia que tingui lloc als seus centres, començant per qualsevol cas sospitós en el qual s’ha valorat la realització del test PCR. Segons Marc Ramentol, a partir de setembre els serveis de vigilància epidemiològica de les diferents regions sanitàries es veuran reforçats a fi de fer un seguiment específic de les escoles.
Per descomptat, per poder accedir als centres, les famílies hauran de verificar que els seus fills no presenten símptomes compatibles amb la Covid19 ni una temperatura superior als 37,5 graus. No es permet anar a escola en cas d’estar aïllat per donar positiu en Covid19, estar a l’espera de resultat de PCR, conviure amb una persona diagnosticada o estar en quarantena domiciliària. D’altra banda, els alumnes que tinguin una malaltia crònica d’elevada complexitat, en acord entre la família i l’equip pediàtric, es valorarà les implicacions de reprendre l’activitat presencial als centres.
Infografia del document ‘Gestió de Casos COVID-19 als Centres Educatius’
Quan tancarà una escola?
El tancament d’un centre educatiu el decidirà l’autoritat educativa a proposta de la sanitària. I aquesta proposta es farà, normalment, a partir del moment que apareguin més de dos casos positius. És a dir, si n’apareix un s’envia a casa a tot el seu grup, si són dos i per exemple són de dos grups que tenen l’aula a una mateixa planta potser es decideix que sigui tots els grups que estan en aquella planta (o aquell edifici, si és un centre amb més d’un immoble) els qui facin la quarantena, i si apareixen més de dos es valorarà el tancament del centre durant 14 dies.
En canvi, un nou tancament del sistema educatiu és poc probable, segons ha explicat Marc Ramentol, entre altres raons perquè ara se sap que aquesta decisió va tenir poca incidència en l’evolució de la pandèmia. Bargalló també ha insistit que el propòsit és garantir al màxim la presencialitat, tota vegada que molts alumnes hauran estat sis mesos sense escola i “no podem tenir una generació de joves amb una desconnexió constant de l’escola”.
En el cas dels germans, si l’alumne que dona positiu té un germà també haurà de fer la quarantena, però no el seu grup, ja que, segons ha recordat Ramentol, “els contactes dels contactes no formen un contacte estret”. Com que al germà sí que se li haurà de fer la prova PCR, en cas de donar positiu òbviament s’aplicaria el mateix protocol d’aïllament al seu grup de convivència estable del centre.
Mascaretes i perill de relaxament
Com ja van explicar els responsables del Departament d’Educació fa unes setmanes, la mascareta serà d’us obligatori a tots els centres, a totes hores i en tots els casos, a partir dels sis anys, amb l’excepció del moment que estiguin junts els membres del grup estable. Per tant, només quan un docent sigui considerat membre d’un grup estable podrà fer classe sense la mascareta i sense tenir en compte la distància de seguretat. Els especialistes, doncs, hauran de fer classe amb mascareta i distància de seguretat, i els professors també l’hauran de dur posada quan siguin a la sala de docents o en una reunió de coordinació o de claustre. El mateix criteri regeix per les activitats extraescolars, en les quals no hi ha grups estables.
Per tant, en cas que un docent presenti símptomes, ha de seguir el mateix procés que qualsevol alumne (anar al seu CAP i que allà valorin si s’ha de fer la PCR), i en cas que doni positiu per Covid, a priori només hauria d’afectar el seu grup estable, si és que el té (en cap cas un professor en tindrà més d’un), però no a la resta de companys. Bargalló, però, ha advertit del relaxament: “Tots tenim moments de relaxament, i acaben sent on es generen més casos positius, haurem d’insistir molt en això”.
Lucía Porteiro és metgessa i es va especialitzar en Anestesiologia i Reanimació a l’Hospital Universitari de Bellvitge. Actualment, treballa a l’Àrea Maternoinfantil de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. Vam quedar amb ella a la llibreria Altaïr després d’un dia sencer de guàrdia. Ens rep amb un te calent i els seus dos contes sobre la taula.
A ‘Aisha i els salvavides’ els nens protagonistes s’enfronten a una emergència vital. A través de la seva història Lucía Porteiro acosta als seus lectors conceptes relacionats amb el suport vital bàsic. En ‘Preparats, llestos, a somiar!’, la Noa ha emmalaltit i ha d’anar a quiròfan. Lúa, la seva metgessa anestesiòloga l’acompanya a través d’una experiència fantàstica i educativa amb l’objectiu de tractar d’eliminar la por i l’ansietat que presenten nens i nenes quan van a sotmetre a una intervenció quirúrgica.
Amb aquests dos contes, Lucía Porteiro ens transmet la importància de l’educació en salut des de ben petits, concretament a la formació en suport vital bàsic, i ens dóna eines per acompanyar aquests nens que han de passar per un quiròfan.
Medicina i educació van de la mà quan es tracta de prevenció i promoció de la salut. A més, per Lucía Porteiro, humanitzar la medicina hospitalària també és essencial. De fet, destinarà els beneficis que li corresponguin pels contes a finançar el futur Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems de l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona.
Com vas començar a escriure? Combines dues vessants que no tenen res a veure.
Jo no pensava fer res amb això perquè jo no em dedico a escriure… Va sorgir a mitjans de l’any passat. Jo sóc de la Corunya i vaig anar a passar uns dies a casa de la meva família. Em vaig trobar amb una setmana de pluja amb els meus pares i la meva àvia. ‘Què faig per passar l’estona?’ Feia temps que tenia en ment no sé si un conte però sí fer alguna cosa per als infants que arriben molt espantats a l’hospital. Els seus pares tampoc saben com explicar-los el que veuran. Arriben amb por, ploren… A part del que ja es fa des de l’hospital, em vaig preguntar, de quina manera, de forma bonica i amena que sigui propera a ells, que puguin palpar, se’ls pot explicar això? Sobretot empatitzant la part positiva de tot el procés perquè òbviament a ningú li ve de gust passar per quiròfan ni a un nen ni a un adult. El més bonic que té des del meu punt de vista i per la meva professió és la part dels somnis durant la cirurgia. Estàs totalment dormidet i no t’assabentes de res i hi ha pacients que es desperten i et diuen que no sabien ni on eren. Alguns pensen que estaven a la platja o jugant a casa amb els seus fills. No se sap el percentatge de gent que somia perquè no s’han fet estudis i és una part molt desconeguda de l’anestèsia.
Vaig agafar aquesta idea com a punt positiu. El món dels somnis per als nens és una fantasia on s’inventen coses que mai poden realitzar. No sabia com i em vaig posar a escriure.
L’altre és per ensenyar suport vital bàsic. Vas escriure els dos alhora?
Sí. Penso que ha de ser bàsic que els nens tinguin una assignatura a les escoles que sigui educació per a la salut. Ja sigui des d’ensenyar primers auxilis, suport vital bàsic, mesures preventives per evitar determinades malalties, hàbits sexuals, educació en sexualitat… Des del nostre gremi molts donem suport que es creï una assignatura d’educació en salut que abasti tot això.
Es pressiona molt i hi ha moltes iniciatives súper boniques per ensenyar reanimació. De fet hi ha un equip a Astúries que està bastant consolidat que ensenyen reanimació cardiopulmonar (RCP) als nens a les escoles amb cançons i material visual.
Les idees les tenia però no sabia com materialitzar-les. Al final em vaig asseure, vaig agafar uns folis, em vaig posar a escriure i em va sortir això. A vegades si havia tingut algunes idees. Quan comences medicina vas molt encarrilat: 6 anys estudiant, després tancada en el MIR, després l’especialitat i vas com que no mires a altres costats i no penses que pots fer altres coses a més de la teva feina.
Sempre esteu estudiant i fent exàmens. Fins i tot quan ja sou especialistes heu de renovar títols i actualitzar-vos.
Sí. És com una línia recta i no t’obres a possibilitats i alternatives. Tot el que desenvolupes sempre és relacionat amb el camp a què et dediques. De fet els contes estan relacionats però la part creativa mai l’havia tret.
També és trencar amb la idea que els professionals mèdics treballa en un hospital o en un Centre d’Atenció Primària i, deixant de banda la Comunitària, no incideix més enllà.
S’està posant molt d’èmfasi en la humanització de la medicina, la relació que tenim amb els pacients, evitar que sigui tot tan quadriculat i tan hermètic i que hi hagi un mur que ens separi. Trencar amb la idea que tu fas un diagnòstic i fas una intervenció i punt. Doncs no, s’està intentat que sigui tot més proper i es tinguin en compte les necessitats dels pacients.
Volies publicar des d’un inici?
Els vaig escriure sense pensar-ho. L’hi vaig enviar a la meva germana que és periodista i li vaig dir ‘mira el que he fet per passar l’estona a casa mentre la mama feia una migdiada’. El va llegir, li va semblar interessant i em va dir que amb això podia fer alguna cosa. Buscava treure les idees i deixar-les per escrit d’alguna manera però no publicar.
Dos professionals sanitaris li ensenyen el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ a un infant abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Com vas fer el pas?
Em va animar ella. No tenia ni idea de com anava el procés i el primer que vaig fer va ser registrar els textos. Això tothom ho sap que una idea pot dir-te qualsevol persona que no li agrada i després fer-ne ús o canviar els textos. Em vaig dir són les meves idees i les anem a protegir. Sabia que estava l’oficina de patents però no sabia més i allà va tot una mica lent. Vaig trobar una pàgina de registre de copy right online pagant una quota. Jo no sé si això és vàlid però el vaig registrar. Després vaig contactar amb una il·lustradora que m’agrada molt i em va dir que primer em busqués un editor.
Vaig fer un llistat gràcies a Internet de totes les editorials que tinguessin secció infantil i vaig fer un enviament massiu. Algunes em van respondre que no estava dins de la seva línia editorial, altres no van dir res i Octaedro va ser una de les primeres que em va respondre que els va encantar la idea. Em van dir que era «una delícia editorial» i vaig pensar que no era per tant però em va anar genial que els agradés perquè és una editorial seriosa i educativa, just el que necessitava.
Llavors va ser tot molt ràpid i els següents passos van ser buscar subvencions i il·lustradors. Jo volia que fossin àlbums il·lustrats, en tapa dura, que fos una cosa bonica. Que no fos un pamflet perquè per a això s’han fet ja moltes coses.
Hi ha hospitals que tenen material propi.
És clar. Tríptics ja els fan els hospitals. Volia contribuir, que fos una eina útil i que quedés bé.
Com vas trobar a l’il·lustrador Robert García?
Quan em vaig posar seriosament a cercar il·lustrador sabia que havia de ser algú que jo em cregués. Si jo no ho feia, les mames o els papes tampoc ho anaven a fer. Havia de ser a més concorde al que jo havia imaginat perquè clar ja tenia en ment uns personatges i uns paisatges.
Vaig parlar amb una noia de Tenerife però per motius personals no podia posar-s’hi però li va encantar la idea i espero poder comptar amb ella per a futurs projectes.
Hi ha futurs projectes ja llavors?
Bé tinc algunes idees. Abans tenia idees però ho anava deixant perquè creia que ja se li hauria ocorregut a algú abans. No li donava importància. Ara cada vegada que tinc una idea l’apunto en una llibreta per si alguna pot funcionar.
Tornem a Robert García.
Bé doncs l’exnòvia del meu marit em va recomanar buscar a l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC). Em vaig passar hores buscant alguna il·lustració que concordés fins que vaig trobar les d’en Robert. Tenia alguna il·lustració per a adults que són genials i alguna per a nens però no moltes perquè es dedica a això des de fa només tres anys. Tot i així em va encantar i vaig quedar amb ell. Aquí a Altaïr, de fet.
És el lloc de les coses importants
Si. És la meva llibreria preferida i passo molt per aquí. Per a mi els llibres i els contes són com una droga.
Al Robert li va encantar el projecte i em va dir que acceptava. Això va ser entre novembre i desembre de 2018. Em va demanar un parell de mesos per acabar altres projectes i li vaig dir que si. Perquè anava a posar pressió si havia trobat a algú que m’agradava? Volia que ell ho cuidés. Podia esperar.
Després ja va ser ràpid.
Si. Hi va haver molt feedback entre els dos, parlàvem bastant. Volia, sobretot en el de reanimació, que estigués molt ben fet, que quedés bé a nivell científic, que el massatge estigués ben fet i que no hi hagués cap descuit de posicions ni que pogués ser criticat per cap cosa. Són nens que se’n van d’excursió a la muntanya i hi ha un moment donat que un d’ells va a demanar ajuda al poble. És un nen. Hi havia d’haver una referència amb les cases a prop i un camí perquè tu no pots dir-li a un nen enmig de la muntanya que vagi sol a buscar ajuda. Crec que aquestes coses que poden semblar ximples, quan estàs introduint una cosa tan seriosa, s’han de cuidar.
En l’altre, ‘Preparats, llestos, a somiar’ li vaig donar via lliure, que fes volar la imaginació tot el que volgués. A més jo tenia algunes perspectives dels paisatges i dels personatges que quan ho plasmava ell ho trobava genial. Jo tenia idees molt més planes. El procés creatiu em va encantar.
En fullejar-lo es veu ràpidament que els personatges són intergeneracionals i de diverses procedències.
Per a mi era súper important la inclusió i normalitzar ja d’una vegada que hi hagi convivència entre gent de diferents orígens. De fet una nena procedent d’Àsia i una altra de Sud-amèrica són germanets perquè es vegi normal. A més és una nena la que porta la reanimació. Vaig trobar important que fos una nena la qual reanima a un senyor per donar poder a les noies. Ara ja comença a canviar una mica però sembla que com a dona sempre has de tenir algú que et defensi i acostuma a ser un noi. També és una nena índia. Volia que es veiés.
A l’altre és el papa el que està amb la nena a l’hospital, que sembla que sempre han de ser les mames les que han d’estar cuidant dels nens. I és una metgessa anestesiòloga la qual la dorm. Volia ajudar a trencar amb els rols encara que ja s’està fent cada vegada més.
Sona més en els mitjans però si que és cert que encara hi ha poca literatura i es denuncia que hi ha pocs referents.
Ara que m’he ficat una mica més en aquest món si que vaig veient contes que són joies. Per fi s’estan fent coses perquè els nens vegin tot això normal, que canviïn l’estructura tradicional i que aprenguin altres valors.
A part també has inclòs al final dels contes unes guies per a adults que acompanyen la lectura.
Per ajudar-los amb els nens i que siguin conscients el tema que s’està tractant. Hi ha vegades que els adults no saben com respondre davant d’una situació així. M’he trobat en situacions de parades cardiorespiratòries on hi ha dues persones que t’han cridat a tu perquè vagis però no saben què fer. Hi ha el pacient en parada i es queden quiets. Ja demanar ajuda és bastant per a la gent del carrer. Fa un temps et trobaves personal sanitari que no sabia com reaccionar, com fer un massatge o una obertura de la via aèria. Coses súper bàsiques dic. Que un adult no sàpiga reaccionar davant d’una situació així és preocupant perquè es podrien evitar moltes morts. I això ha de començar des de la infància perquè els nens absorbeixen molt més.
Lucía Porteiro li ensenya el conte a una nena a consultes / Dra Erica Schmucker
A la guia del conte sobre reanimació cardiopulmonar (RCP) dius que els nens de 3-4 anys ja són capaços.
Hi ha estudis que diuen que a partir dels 3 anys són capaços de detectar una situació d’urgència i trucar al 112. Si que és veritat que és una edat una mica limit però a partir dels 4 o 5 anys són capaços d’integrar la cadena de supervivència: detectar l’emergència i trucar al 112. Iniciar un massatge tampoc és l’objectiu ni que sàpiguen fer pitjor o millor el massatge però si que sàpiguen que és això el que toca fer.
La col·locació corporal ni que sigui.
Si. L’obertura de la via aèria, comprovar que respira, que no respon, la posició lateral de seguretat… amb 4 o 5 anyets ja són capaços d’integrar-les tot i que depèn una mica de cada nen i dels inputs que rebi. També de com vagi ensenyant això. No és el mateix que facis un taller i no ho tornis a repetir mai més perquè llavors ho oblides. Si es va fent de forma contínua, cada any per exemple, ja si ho integren. Cada dia surten notícies noves de nens que han salvat la vida als seus familiars perquè han fet la trucada. Només reconèixer l’emergència és important. A part si la família veu que el nen sap fer això doncs s’impliquessin més i aprendran d’ells. Si això s’ensenya a les escoles…
S’ho emporten a casa.
I els pares aprendran el que d’altra manera no se’ls ensenya potser. I si ara ho ensenyem a les escoles, aquests nens d’adults ja sabran com reaccionar. Els nens han de rebre una formació necessària adequada a la seva edat. Òbviament no li donaràs tota la informació de tan petits però necessiten que els eduquem bé des de la primerenca infància.
El conte de la RCP té dues utilitats, doncs. En l’altre, on introdueixes el món dels somnis de l’anestèsia, la guia també serveix per calmar els pares. Entenc que de vegades els nens ho porten bé i teniu treball amb els seus grans…
Moltes vegades els acompanyants de l’infant són els que els transmeten l’ansietat o la por. Ells mateixos estan preocupats, no saben què passarà i tenen por. Controlar aquestes emocions és difícil. El nen ho veu i, és clar, s’espanta. Si els pares estan espantats ell també ho estarà.
Sí que s’ha vist que hi ha nens que quan se’ls prepara per al procediment a casa ja sigui per a una intervenció quirúrgica o per realitzar una sedació per a una ressonància magnètica per exemple, ho viuen millor. Recordo uns pares que havien preparat l’infant a casa: l’havien ficat com en un tub a les fosques, li havien dit que havia d’estar quiet, que això era el que anava a passar, però que no passava res. Com ho van practicar a casa, a l’arribar a la zona de ressonància magnètica aquest nen sabia el que anava a viure i es va lliurar de ser anestesiat. No vam haver de sedar-lo perquè podia estar quiet.
Als nens per a segons quines proves on han d’estar quiets, si no aguanten, els hem de sedar amb els riscos que suposa per a nens sobretot amb determinades malalties o pluripatològics. Una sedació no està exempta de riscos així que si vénen preparats de casa i els seus pares vénen tranquils tot va molt millor. La recuperació és millor també perquè evites l’anestèsia. És un procés que milloraria molt tant el pre com el post.
És important que aquests contes surtin d’una especialista? Es pot valorar perquè a part de que siguin més curosos amb allò tècnic, pot servir per ampliar la visió sobre el que feu. No només «dormiu a la gent».
Al cap i a la fi veus al pacient a les consultes, abans d’entrar a quiròfan i quan es desperta, però com ho fa amb els efectes de l’anestèsia residual que li queda doncs se li oblida. S’enrecorda que ha tingut algú que li ha dit que tot anirà bé i que seguidament s’adormirà. La gent no té en compte que el manteniment del pacient amb vida és cosa nostra, que fem alguna cosa més que dormir als pacients.
Tampoc és enaltir la nostra figura com fer-los veure que anirà tot bé, que no hi haurà problemes. La gent té molta por sobretot al despertar intraoperatori, al dolor, a què passarà si no desperta. Aquests mites igual en els inicis de l’anestèsia si passaven perquè la motorització no és la que és ara, els fàrmacs també han canviat moltíssim, la vigilància i la seguretat. Tot això ara és increïble. No et diré que no passin aquestes coses perquè no puc parlar per tots els professionals però jo mai he vist un despertar intraoperatori. El dolor és primordial per a nosaltres que no el tinguin. I òbviament que a l’acabar es desperten. I més els nens.
Cal intentar transmetre’ls a nens i pares la seguretat amb la que nosaltres treballem. Treballem amb l’equip de cirurgia, amb infermeria que el seu paper és molt important en el quiròfan, auxiliars, zeladors… Tots treballem en equip perquè sigui el més segur.
Un nen miri el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Un mite és el de ser conscient però no poder-se moure per avisar.
Quan tot va bé i tot és segur no es parla. Sempre es parla dels problemes, de les situacions que van malament però gràcies als avenços tecnològics, als avenços en els fàrmacs, en la preparació nostra tot és molt segur.
Òbviament hi ha casos on si hi ha la possibilitat que hi hagi alguna complicació. No és tot meravella però cal intentar transmetre la seguretat que nosaltres tenim a quiròfan perquè vinguin en les millors condicions.
Com han rebut la idea dels contes des del teu hospital?
A tot el bloc quirúrgic de Vall d’Hebron els encanta la idea i el projecte. Hem fet unes xapes per a les bates i els pijames perquè el vegin els nens i tenir-ho com un recurs per a dir-los ‘mira és una nena com tu i està bé’.
Com penses fer la promoció?
He enviat un correu a entitats de reanimació i a organitzacions que fan tallers a les escoles. A l’Associació Espanyola d’Anestèsia també l’hi he comentat.
També he parlat amb el departament de comunicació del meu hospital per veure quina sortida li podem donar dins del centro i també a l’Institut Català de la Salut. Els meus beneficis com a autora els donaré. D’entrada a projectes de la Vall d’Hebron que ja estan en marxa com el Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems. També és un projecte per humanitzar tota la situació que viuen els pares amb aquests nens, per poder estar amb ells, que aquesta etapa la visquin el millor que puguin i estar més en contacte amb els nens. Més endavant si el llibre va bé i es finalitza la recaptació doncs els destinaré a altres projectes que vagin sortint.
També vaig parlar amb la biblioteca del meu barri i l’editorial intentarà que es compri en totes elles però per la meva banda potser fem una presentació a la secció infantil.
A part hem de pensar com incidir i que arribi al Departament d’Educació. Seria fonamental que es creés ja una assignatura d’educació en salut doncs milloraria molts aspectes en salut de la població. S’estalviarien recursos que es destinen per a situacions que potser per desconeixement s’arriba a aquesta situació. La medicina preventiva és la millor medicina. Sí que de vegades hi ha malalties que t’ha tocat viure, que et surten cosetes que no depenen de tu. Però amb prevenció, les situacions que es poden evitar, milloraria la salut en general per a la població i s’estalviaria molt en recursos de la sanitat pública. Per això cal estar ben informats des de ben petits, crear hàbits saludables. El paper del professor està infravalorat i hauríem de donar molt més suport a aquesta professió. A la fi els coneixements que adquireixen els nens des de petits estableixen una base. Si parteixes d’una mala base després intentar canviar hàbits és complicat. Òbviament les famílies tenen molt a veure.
Els contes s’han editat en català i en castellà.
Sí. I si arriba a haver-hi una segona edició m’agradaria que sortís en anglès i en gallec. Em faria moltíssima il·lusió tenir-lo en la meva llengua. A veure si això va bé!
No hi haurà infermeres escolars el curs vinent, malgrat les veus que les demanen, perquè la pròrroga pressupostària ho fa inviable, però sí que s’està intentant que els docents no hagin d’assumir tasques assistencials que no els corresponen i per a les quals no estan formats. Això passa per un acord entre els departaments d’Educació i Salut, pel qual es pretén que a partir del curs 2019/20 tots els centres educatius tinguin “un CAP de referència i un professional sanitari que treballi al centre el temps que faci falta i quan ho necessitin els alumnes”, segons va anunciar dijous passat el conseller Josep Bargalló, arran d’una interpel·lació sobre escola inclusiva formulada per la diputada del PSC Esther Niubó.
“Establirem aquest acord i esperem que el curs que ve cada centre tingui un CAP adjudicat; no seran infermeres a les escoles, però sí que ja serà una atenció que no recaurà només en les mans dels professionals de l’educació”, va dir Bargalló, que no obstant això va precisar que l’acord encara ha de rebre el vistiplau del Departament d’Economia i de la taula de la Funció Pública. Amb tot, el conseller va insistir que, pel seu Departament, l’escola inclusiva és una prioritat i que malgrat la pròrroga pressupostària els recursos destinats a escola inclusiva han augmentat “perquè s’han tret d’altres serveis”.
A banda, en la compareixença la diputada del PSC també va parlar d’altres coses, com de la falta de mecanismes per a la detecció precoç de l’alumnat amb necessitats de suport, de l’escassa inversió en escola inclusiva o dels problemes que molts d’aquests alumnes tenen durant el temps del migdia a causa de la falta de monitors. Sobre els dos últims punts, Bargalló va replicar amb un llarg llistat d’inversions i recursos que el sistema disposa per fer possible el model inclusiu, si bé va admetre que encara en falten més, i pel que fa al menjador va explicar que a 12 comarques catalanes els mateixos vetlladors que són a l’aula també donen suport a l’hora de dinar. “Això s’ha fet amb els mateixos diners que ja s’aportaven als consells comarcals, però usant-los de manera diferent, i aquesta mateixa solució l’anirem desenvolupant en altres comarques”, va dir el conseller.
Crítiques de les mares d’infants amb malalties cròniques
Pel grup de famílies amb fills amb malalties cròniques, que impulsen la petició de la infermera escolar juntament amb l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE), la proposta del conseller és insuficient. En una carta oberta que van difondre divendres, aquestes famílies titllaven d’excusa l’argument de la pròrroga pressupostària i insistien que “no dotar als centres d’infermera escolar constitueix una vulneració del dret dels infants a l’educació i la salut”.
Segons aquestes mares, algunes de les quals presents dijous a la tribuna de convidats de la cambra catalana, “l’Acord Marc que plantegen entre Educació-Salut només dotarà als centres educatius d’un CAP de referència, per tant continuem parlant d’una infermera itinerant amb intervencions puntuals. La proposta de cap manera s’ajusta a les necessitats dels nostres fills, continuaran sense rebre atenció sanitària de qualitat durant la jornada escolar, i mestres, vetlladores i famílies, continuaran realitzant tasques sanitàries”.
Fa unes setmanes, la presidenta d’ACISE, la infermera Engràcia Soler, ja va comentar a El Diari de l’Educació que desconfiava d’aquesta eventual solució: “Fa anys i panys que escoltem la mateixa història, però això no soluciona el problema. Des d’un CAP no tenen els ulls posats a l’escola i a més no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre, les infermeres d’atenció primària prou feina tenen, i ja absorbeixen més competències del que els tocaria a causa de la falta de metges. Potser una cosa així pot funcionar en una petita localitat on el CAP i l’escola estiguin molt a prop, però més enllà de casos excepcionals no serveix”, deia Soler.
Has sentit alguna vegada que un ensurt és el millor per treure el singlot? Creus que una dent d’all cada matí en dejú és bo per a la salut? Estàs segur que els suplements de vitamines t’ajuden a combatre el cansament físic i mental
Cada dia escoltem i realitzem afirmacions sobre els efectes dels tractaments. Un ‘tractament’ pot ser qualsevol cosa que fem per a mantenir una bona salut o millorar-la. Per exemple, en aquest sentit, prendre un medicament, sotmetre’s a una operació, menjar o beure alguna cosa, fer exercici o utilitzar plantes medicinals són tractaments.
Moltes de les afirmacions sobre els efectes dels tractaments poden ser errònies, inadequades o poc fiables. Quan les persones prenen decisions basant-se en afirmacions sobre els tractaments poc fiables, o no actuen basant-se en les fiables, poden sofrir danys per a la seva salut i utilitzar recursos de forma inadequada. És per aquesta raó pel que hem d’aprendre a pensar de forma crítica sobre els tractaments i a prendre decisions informades en salut.
Què són les decisions informades en salut
Pensar de forma crítica sobre els efectes dels tractaments consisteix a fer-se preguntes i buscar respostes.
Quan escoltem una afirmació sobre els efectes d’un tractament, sempre ens hem de preguntar: En quina informació es basa aquesta afirmació?
Si la informació no és adequada (per exemple, si es tracta de l’experiència personal d’algú que utilitza el tractament), llavors l’afirmació és poc fiable.
Si la informació és adequada (per exemple, comparacions justes entre tractaments), llavors l’afirmació és fiable.
Prendre una decisió informada consisteix a comprendre la informació sobre un tractament i decidir si l’utilitzes o no. Quan decidim si utilitzem o no un tractament, sempre ens hem de preguntar: Quins són els beneficis i els riscos del tractament per a mi?
Com ensenyar als nens
El projecte Decisions Informades en Salut (Informed Health Choices, IHC), coordinat per Andy Oxman, té com a objectiu principal ensenyar a les persones a valorar les afirmacions sobre els tractaments i prendre decisions informades en salut.
El projecte IHC s’ha focalitzat en l’àmbit educatiu. El punt de partida són els nens d’educació primària de 10 a 12 anys d’un país amb baixos ingressos (Uganda).
El grup de treball del projecte IHC ha desenvolupat recursos didàctics per a ajudar els nens a comprendre les diferències entre afirmacions fiables i poc fiables sobre els tractaments, i a utilitzar la informació fiable per a prendre decisions informades en salut.
Els recursos didàctics inclouen un llibre, un quadern d’exercicis, una guia per als mestres, unes làmines d’activitats, un pòster i una cançó.
El llibre explica una història, narrada en format còmic, de dos germans, John i Julie, que coneixen a dos professors i investigadors en salut, la professora Comparación i el professor Justo. Els professors ensenyen a John i Julie:
quines preguntes fer quan algú diu alguna cosa sobre un tractament;
quines preguntes es fan els investigadors en salut per a descobrir més coses sobre els efectes dels tractaments; i
quines preguntes fer quan decideixes si utilitzes o no un tractament.
Recentment s’ha publicat a The Lancet un assaig clínic en el qual es va avaluar l’efecte dels recursos didàctics del projecte IHC. En l’assaig es va assignar aleatòriament a 120 escoles d’Uganda o bé la intervenció amb els recursos (60 escoles, 76 mestres i 6383 nens) o bé la pertinença al grup control (60 escoles, 67 mestres i 4430 nens).
En l’assaig es va observar que els nens que van utilitzar els recursos, a diferència dels nens del grup control, van millorar la seva capacitat per a valorar les afirmacions sobre els tractaments.
Com ensenyar als nostres nens i nenes a pensar de forma crítica sobre la salut
Els recursos didàctics del projecte IHC han demostrat ser efectius en l’assaig realitzat a Uganda, però es desconeix si podrien ser útils en altres contextos. Diferents grups de treball, de més de 25 països, han mostrat interès a adaptar els recursos del projecte IHC al seu context.
El grup de treball del Centre Cochrane Iberoamericà (CCIb) – Institut de Recerca Biomèdica Sant Pau (IIB Sant Pau), coordinat per Laura Martínez García, està realitzant diferents estudis per a avaluar els recursos IHC en el nostre context.
Fins al moment, les activitats realitzades pel grup de treball del CCIb-IIB Sant Pau són la traducció i producció a l’espanyol dels recursos didàctics per a nens en educació primària; un estudi pilot per a explorar l’experiència dels nens i els mestres en utilitzar els recursos didàctics en tres escoles de Barcelona (en curs); l’avaluació, no formal, de les percepcions sobre l’ensenyament del pensament crític sobre la salut i sobre la implementació dels recursos didàctics del projecte IHC en el nostre context; i la difusió del projecte IHC.
És important que les persones aprenguin a pensar de forma crítica sobre la salut i a prendre decisions informades. El projecte IHC aborda aquest repte des d’una perspectiva innovadora, ja que se centra en els nens i utilitza uns recursos didàctics dissenyats i avaluats per a facilitar el procés d’ensenyament i aprenentatge.
En el futur, quan aquests nens siguin adults, seran capaços de prendre decisions informades sobre la seva salut i de participar en polítiques de salut. Amb la introducció dels recursos IHC en el nostre context, esperem contribuir a l’esforç global per a ajudar les persones a prendre decisions informades sobre la seva salut.
L’Hugo és lingüista i activista, té 39 anys, i fa poc més d’un any que li va posar nom mèdic als problemes que l’havien perseguit des què en tenia 17. Un nom mèdic que ens estalviem per innecessari. L’Hugo es refereix a discapacitat psicosocial, que és com en el món anglosaxó es coneix als que aquí s’anomenen, genèricament, problemes o trastorns de salut mental. Amb 38 anys, doncs, l’Hugo va conèixer el diagnòstic i va entrar voluntàriament al psiquiàtric de la Vall d’Hebron, una etapa d’un mes que recorda com “un infern”, a la qual van seguir sis mesos més de tractament en l’hospital de dia. Ara és membre d’Activament, col·lectiu de persones que parlen sobre l’experiència del trastorn mental en primera persona, amb el qual impulsa el projecte la Foixarda, que vol fixar la seva mirada específicament en el col·lectiu d’estudiants universitaris amb discapacitat psicosocial.
“La major part d’estudiants no coneixen els recursos i les adaptacions que posen al seu abast les universitats des de les seves àrees d’inclusió, tampoc saben que l’assegurança de la matrícula cobreix ajut psiquiàtric o psicològic, ni saben que a partir d’un grau del 33% de discapacitat la matrícula és gratuïta”, explica l’Hugo, el qual té reconegut un grau del 65%. “Però és que la major part vivim la nostra situació en solitud, per por a ser rebutjats o discriminats; una de les coses que patim és l’autoestigma”, afegeix.
A banda d’aquest assessorament, una de les iniciatives que es proposa dur a terme la Foixarda (nom que s’inspira en les antigues pedreres de Montjuïc que fins fa un segle havien estat propietat de la seva família) és crear una xarxa universitària catalana de grups d’ajuda mútua (GAM) d’estudiants amb discapacitat psicosocial, així com posar en marxa la figura de l’agent de suport entre iguals. Altres reptes, explica l’activista, passen per promocionar l’accés a la universitat de les persones amb discapacitat psicosocial, així com la seva inclusió laboral com estudiants o titulats universitaris en el mercat laboral ordinari, i també promoure testimonis d’estudiants o exestudiants amb discapacitat psicosocial que han passat per la seva mateixa experiència. “Volem ser també una pedrera d’activistes formats intel·lectualment a les universitats públiques catalanes que contribueixin a transformar la realitat de les persones amb discapacitat psicosocial a Catalunya”. El primer conveni de col·laboració per començar a treballar l’acaben de signar amb la Universitat de Girona, ja que és la ciutat on ara viuen l’Hugo i la seva parella. Esperen poder signar-ne d’altres ben aviat amb la UB i la UPF.
L’Hugo coneix bé el pa que s’hi dona. Va trigar 14 anys a acabar la llicenciatura en Filologia Hispànica a la UB, i de fet abans ho havia intentat amb Dret. Les dades que exposa fan esgarrifar. Només el 3% dels joves amb discapacitat arriben a l’educació superior (Observatorio sobre Discapacidad y Mercados de Trabajo en España); hi ha estudis internacionals que senyalen que un de cada tres universitaris de primer any té trastorns mentals, entre els quals el més comú és la depressió, seguit dels d’ansietat i pànic (Estudiants Universitaris Internacionales de Salud Mundial, iniciativa vinculada a l’OMS); un 10% dels estudiants universitaris espanyols ha tingut pensaments suïcides; i més de l’1% ha realitzat una temptativa de suïcidi en els darrers dotze mesos (estudi de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques). Més dades: el 18,9% de les persones amb discapacitat psicosocial han estat discriminades pels seus professors, i el 51,3% decideixen ocultar el seu trastorn mental als docents i el 53% als companys.
“Sortir de l’armari”
“El primer brot psicòtic em va venir quan tenia 17 anys, estudiava el COU i vaig fumar un porro de haixix un migdia abans d’anar a classe”, explica l’Hugo, que aclareix que després d’aquell dia no ha tornat a provar la droga, i que de tota manera l’origen del seu trastorn és multifactorial. Li diem que no ens fan falta aquests detalls, però insisteix que és important anotar-ho “perquè jo defenso la llibertat de les persones, però cal saber que el haixix és un factor de risc per patir un trastorn mental o per empitjorar-lo”. Ara pren medicació, afegeix, però poca, “ja que els fàrmacs són molt forts i t’anul·len, per això tinc símptomes però puc viure amb ells”.
L’Hugo practica el que en diu “sortir de l’armari”, un pas molt complicat per qualsevol persona i encara més si és estudiant, perquè “t’exposes a perdre amistats i que caiguin sobre tu tots els esterotips, com que som persones violentes”. Però a la vegada és molt necessari fer-ho i que el professor ho sàpiga, afirma. “Si un estudiant té fòbia social o ansietat, i li fan fer una presentació oral, ho passarà molt malament, és com demanar-li a una persona en cadira de rodes que salti”, comenta. Com que normalment no ho revelen “són pocs els qui acaben la carrera”.
Quan va tenir aquell primer brot tampoc l’Hugo va demanar ajut. Al contrari, el record que en té és que se n’avergonyia i se’n sentia responsable. No va demanar ajut ni aleshores ni durant els anys posteriors. Als seus 39 anys només ha treballat cotitzant durant dos mesos i mig. I ara busca feina. La taxa d’atur entre les persones amb discapacitat psicosocial frega el 62%, segons l’estudi L’estigma i la discriminació en salut mental, elaborat per Obertament, entitat focalitzada en la denúncia i sensibilització sobre l’estigma que pateixen les persones amb aquests trastorns. “Jo sóc vàlid per treballar, però mitja jornada, com tantes persones”, diu l’Hugo, que considera que les ofertes que es troben als centres especials de treball “són un tipus de feina infraqüalificades, segregadores i molt físiques. “Jo defenso el nostre dret –subratllat– a treballar en el mercat laboral ordinari sense que ens discriminin i excloguin per tenir una discapacitat psicosocial”.
