Just Deploy It!

Etiqueta: educació

  • STEM Preparades, un projecte per fomentar la igualtat de gènere a la ciència des de l’escola

    “Com creieu que és un científic?”. La Christina va fer aquesta pregunta, en aparença simple, als alumnes de l’escola Barri Besòs de Barcelona durant una xerrada que va fer al centre. Els joves, estudiants d’ESO, van començar a dibuixar un retrat robot amb els trets més característics que, segons ells, tenia un científic. El que no sabien és que la Christina és biòloga, treballa al Sincrotró ALBA i la seva imatge és completament oposada a la que van dibuixar els joves.

    “Els dibuixos representaven, òbviament, homes en la seva majoria. Senyors d’edat avançada amb ulleres i barba. I, sorprenentment, molts pensaven en orígens nòrdics. Doncs bé, jo sóc dona, jove, no duc ulleres i sóc de Grècia. Res a veure!”, exclama la Christina. Aquesta científica va visitar l’escola Barri Besòs en el marc d’una iniciativa divulgativa del Sincrotró ALBA, anomenada STEM preparades, que pretén combatre la desigualtat de gènere en ciència i tecnologia. “I, pel que sembla, tenim molta feina a fer”, reconeix.

    El projecte, que ha estat desenvolupat de la mà de la cooperativa educativa Eduxarxa, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i del projecte europeu Hypatia, busca conscienciar els més joves de les dificultats amb les que es troben les dones al món de la ciència i “intentar visibilitzar els estereotips, així com fer veure a les noies que la investigació també és per a elles”, explica Ana Belén Martínez, responsable de comunicació i divulgació del Sincrotró ALBA.

    I és que aquesta infraestructura, formada per una sèrie d’acceleradors d’electrons que generen llum sincrotró, és un bon interlocutor per a parlar de dones i ciència: la seva directora, Caterina Biscari, és una dona però “encara ens falten dones en moltes àrees i tenim una majoria d’homes”, reconeix Martínez.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / ©SANDRA LÁZARO

    L’STEM Preparades consta de diversos tallers, en els que diverses investigadores del centre han anat “d’incògnit a les escoles”. Els joves no sabien que amb les seves convidades afrontarien les desigualtats de gènere, sinó que pensaven que es tractava d’una xerrada de divulgació científica més. Però, les activitats que realitzaven després de la ponència deixaven entreveure tots els estereotips que cauen sobre les dones en el món de la investigació.

    La presència de les dones a les carreres anomenades STEM (Science, Technology, Engineering and Maths) només representa el 15% de tots els estudiants universitaris, segons dades del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport corresponents al curs 2015-2016. L’explicació d’aquesta realitat s’ha de buscar, en part, a l’etapa educativa anterior: la secundària. Segons un estudi de la UOC,  les noies tendeixen a menystenir-se quan pensen en quines notes trauran en un examen, al contrari que els nois. I després es desvela que els resultats en ciència són bastant similars entre els dos gèneres, amb una lleugera avantatja en les noies.

    “Les dones tendim a infravalorar-nos en aquestes àrees. Per exemple, la família ens tira enrere però aquest és un tema que no hem volgut tractar als tallers, perquè considerem que mai no parlaríem de conciliació laboral amb un home”, explica Martínez. I, per aquest motiu, la part final del projecte va ser una visita de les 5 escoles participants -amb un total de 140 alumnes- a les instal·lacions del Sincrotró Alba per a que “entenguin de manera pràctica com funciona i per a que vegin l’important paper que hi tenen les dones”.

    Sincrotró ALBA, un projecte educatiu que promou la igualtat de gènere en ciència i tecnologia / © SANDRA LÁZARO

    “Som molt poques dones i estem discriminades”

    Dues setmanes després que la Christina visités l’escola Barri Besòs, es va tornar a trobar amb els seus alumnes a les instal·lacions del Sincrotró per a ensenyar-los tota la dimensió de la seva feina. Així, els va acompanyar a les entranyes del recinte, on es realitzen els experiments amb llum sincrotró. Pas rere pas, estança rere estança, la Christina els anava presentant tots els seus companys de feina, tot ressaltant la importància de la seva tasca per a que “tot funcioni com un rellotge”, explica.

    La biòloga recorda com, al taller celebrat a l’escola, “els nois i noies van destacar que pensaven que el científic era una persona solitària. Avui, crec, que han pogut entendre que no és així: la ciència només es pot fer en equip, ells depenen de mi i jo d’ells”, assegura. També han pogut entendre que “aquests tipus d’investigacions, com la de l’ALBA, necessiten de perfils femenins”, considera Martínez. Però “la balança no està equilibrada: a enginyeria o informàtica tenim només dues dones en un equip de 50 persones. També trobem departaments formats exclusivament per dones però comandats per homes”, assegura la Christina, qui reitera que “som moltes menys dones i estem més discriminades”.

    Així, aquesta biòloga considera que “cal anar a les bases, als joves i als alumnes, per a ensenyar-los que hi ha un espai a la ciència per a les dones”. Ara només cal veure si el projecte ha tingut efecte. Per això, l’última part del projecte serà un informe realitzat en base a dues enquestes realitzades als joves participants: una abans de les activitats a l’escola i l’altra just després de la visita al Sincrotró, tot preguntant sobre qüestions relatives a gènere i ciència.

    La Christina espera que el resultat sigui positiu i, és que, “de vegades només ens falten referents femenins per a veure aquestes desigualtats”, explica mentre observa els joves realitzar la última activitat de la jornada. Es tracta d’un speed dating en el que els alumnes tenen un temps per a preguntar a tres dones diferents, totes elles treballadores del Sincrotró. “T’ha costat molt arribar fins aquí?”, “Has tingut molts problemes per ser dona?”, els pregunten. “I aquí comença la sensibilitat”, comenta la Christina.

  • El futur del sistema sanitari també es juga a les aules

    És ben conegut que al nostre país el sistema sanitari públic és un dels serveis més apreciats per la ciutadania. Tanmateix, actualment la seva sostenibilitat econòmica està en risc, no només per la profunda crisi econòmica, que ja fa deu anys que dura, sinó també perquè el continuat progrés científic i tecnològic ofereix al mercat productes diagnòstics i terapèutics cada vegada més eficaços, però més cars. La generació de riquesa de la majoria de països difícilment pot atrapar l’augment constant del cost de la sanitat pública. En els últims anys, a casa nostra, l’esforç per augmentar l’eficiència del sistema sanitari públic ha estat molt gran, sobretot a expenses de la voluntat dels professionals sanitaris que han vist molt malmesa les seves condicions laborals i retributives, en un context crònic d’infrafinanciació del sistema.

    Aquesta realitat ha estat aprofitada per posar en qüestió la viabilitat del sistema sanitari públic i per oferir alternatives en el món de la sanitat privada. Tot i que tradicionalment la solidesa del sistema sanitari públic ha fet que el debat sanitari s’hagi mantingut bastant al marge en les campanyes electorals, de fa uns anys la contraposició sanitat pública sanitat privada ha entrat de ple en el debat partidari.

    En resum: la sanitat pública té un greu problema de sostenibilitat i cal, si es vol mantenir, explorar i oferir, no només solucions definitives, sinó, com a mínim, elements que puguin ajudar a mantenir-la dintre dels nivells de qualitat a què estem acostumats. Els problemes del sistema estan més que ben diagnosticats pels economistes i els experts en política sanitària, tanmateix, hi ha un àmbit del qual no se’n parla gaire i que a nosaltres ens sembla important, fins i tot cabdal: l’educació sanitària dels ciutadans, el seu «apoderament» en el coneixement i bona utilització del sistema sanitari. Tradicionalment l’educació per la salut ha estat orientada a la prevenció de malalties, accidents, promoció d’hàbits saludables o com evitar l’embaràs no desitjat, a través de campanyes publicitàries força eficaces o de programes específics a les escoles. La salut com a «mercat» té una bona representació en els mitjans de comunicació amb continuats estímuls al consum sanitari, però poc o res es fa en relació a educar en el coneixement i bon ús del sistema sanitari públic.

    Des de la democràcia, la transició i la Llei General de Sanitat els ciutadans han incorporat profundament les obligacions del sistema sanitari públic envers ells. S’ha construït un sistema sanitari públic on el malalt és el centre, les associacions de malalts han adquirit veu pròpia per tractar amb l’Administració, els drets d’informació, protecció de dades, llibertat d’acceptació de proves i tractaments i amplis departaments d’atenció al client en són una prova; també l’augment de litigis per suposada mala pràctica dels professionals en donen testimoni. Aquesta contundència en l’exercici dels deures no ha estat acompanyada de l’assumpció de les corresponents obligacions; la primera de les quals probablement és tenir cura de la pròpia salut i fer un bon ús del sistema sanitari i de tots els seus recursos.

    Difícilment assumir els deures envers el sistema sanitari es pot fer sense haver estat educat en el seu coneixement i tenir bones nocions sobre el que realment són la salut i la malaltia a escala individual i col·lectiu. Tot això, a parer nostre, conforma un àmbit educatiu específic, de moment inexplorat, però força important per fer als ciutadans co-partícips en la gestió d’un dels recursos bàsics de la societat del benestar.

    No fa gaire temps s’ha començat a parlar d’introduir en els plans d’estudis escolars matèries que tenen a veure amb la relació dels ciutadans amb les entitats bancàries, donat el paper central que l’economia té en la vida. El recent desvetllament dels abusos d’alguns bancs vers ciutadans ignorants que amb operacions financeres desatrosses han arribat a situacions lamentables, ha donat empenta a aquesta iniciativa. Certament els diners són importantíssim en la vida dels ciutadans però la salut ho és més i és per aquesta raó que ens sentim amb l’obligació de promoure la iniciativa d’educar als joves, a «apoderar-los» perquè coneguin els seus deures en vers el sistema sanitari públic, perquè facin un bon ús del mateix i així, potser, es pugui confirmar la hipòtesi que fent un bon ús del sistema es pugui contribuir a la seva sostenibilitat.

    A tall d’exemple, un temari com el següent pot donar pistes sobre el que fóra desitjable construir el programa educatiu. Concepte de salut: salut objectiva i salut percebuda. Salut i responsabilitat individual. Autocura i prevenció. El sistema sanitari públic. Organització i finançament. Els professionals de la salut. Paper dels metges. Paper de les infermeres. La relació metge malalt. La relació malalt sistema sanitari. La medicina de família i les especialitats mèdiques i quirúrgiques. Salut mental; El medicament; la farmaciola de casa; tecnologia i salut; estructures per la provisió dels serveis; atenció primària: el CAP i l’atenció domiciliaria. L’hospital; els serveis d’urgència; les residències d’avis: gestió dels recursos sanitaris. L’ètica aplicada a la sanitat. Eines per fer un bon ús del sistema sanitari públic. El final de la vida.

    Aquests són només uns apunts per pensar un possible temari, únicament per donar idees sobre els conceptes que es podrien incloure en el programa educatiu. És una idea, una proposta. I per posar-la a la pràctica caldria abans veure com en els plans d’estudi escolar es podria incloure aquest estudi, extensió i continguts amb conceptes i metodologies adaptades a l’edat escolar. Cal també analitzar l’edat més convenient (probablement final de l’ESO, ja que hi ha qui no segueix amb el Batxillerat) i apuntar quin seria el professorat més adient per impartir aquesta educació.

    En altres paraules, com a metge que he participat en la construcció del sistema sanitari públic i que he reflexionat sobre la seva sostenibilitat, tinc clar que el futur de la nostra gran conquesta social passa per l’educació. Fer possible el dret universal a la Sanitat passa per la implicació de tota la societat. I això només s’aconsegueix si a les escoles i als instituts els qui seran els ciutadans del futur en són plenament conscients.

  • Aprendre a pensar com un pàncrees

    La rutina més visible que una persona amb diabetis mellitus tipus 1 (DM1) es veu obligada a incorporar a la seva vida és fer-se una gran quantitat de punxades diàries: pel cap baix, entre cinc i deu controls de glucèmia, insulina ràpida abans de cada àpat i insulina lenta un cop al dia. Però, tot i la seva vistositat, aquesta no és la dificultat principal amb què es troben la persona amb DM1 i la seva família.

    La DM1 és una malaltia autoimmune de la qual no es coneixen ni causes ni cura. El pàncrees deixa de fabricar insulina i, com a conseqüència, la ingesta d’hidrats de carboni fa augmentar la glucèmia (nivell de glucosa en sang) i això pot arribar a posar en perill la vida de la persona. Per aquest motiu, la base del tractament és la insulina, una substància que també comporta riscos, ja que el seu excés pot provocar una hipoglucèmia severa.

    La glucèmia, però, no depèn només dels hidrats de carboni: l’exercici físic, l’estrès, les malalties comunes i molts altres factors fan variar les necessitats d’insulina de l’organisme. Així, mantenir la glucèmia dins d’un rang saludable no és gens fàcil: a més de calcular els hidrats de carboni de cada àpat, cal variar les dosis d’insulina abans i després de fer esport, davant d’unes angines, d’una època d’exàmens, d’una excursió, o d’una nit de festa, molt especialment si s’ha pres alcohol. Com més amplis són els coneixements adquirits més preparat s’està per prendre decisions 24/7, que és el que fa el pàncrees de les persones no diabètiques.

    Prendre les decisions correctes tenint en compte totes les variables que afecten la glucèmia al llarg del dia és el gran repte de la DM1. En realitat, el que cal aprendre és a pensar com el teu propi pàncrees (o el del teu fill o filla, en el cas dels infants).

    L’educació, la clau de la DM1

    Per mantenir la malaltia sota control, cal tenir accés a la insulina i a una enorme quantitat de material com ara glucòmetres, tires reactives, llancetes, agulles… Afortunadament al nostre país la sanitat pública subvenciona la part més important de la despesa. En molts països els malalts no tenen accés ni a la insulina ni al material i en aquests casos un diagnòstic de DM1 és, sovint, una sentència de mort, una injustícia inacceptable.

    Però per viure saludablement amb una DM1 no és suficient disposar del material, és molt important rebre també una educació diabetològica de qualitat. Una educació que, a banda de transmetre coneixements, se centri a millorar la capacitat d’analitzar dades i resultats, i a promoure l’autonomia per prendre decisions i rectificar-les sempre que calgui. Una bona educació permet ser més lliure, conviure amb la incertesa, i alleugerir la pressió psicològica d’aquesta malaltia tan absorbent.

    Com a mare d’una adolescent diagnosticada amb DM1 fa poc més d’un any, sóc molt conscient que vam tenir el privilegi d’anar a raure al CIDI, el Centre per a la Innovació de la Diabetis Infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. La tasca que es fa des d’aquest centre amb els infants, els adolescents i les famílies és extraordinària. Amb el seu suport i seguiment, cada dia vas adquirint noves destreses, aprens a raonar, a decidir, a replantejar-te les decisions preses… i et vas sentint més segur en la teva nova funció d’aprenent de pàncrees.

    L’equip del CIDI treballa per apoderar els pacients i les seves famílies. En el cas de la meva filla, li han ensenyat a ser autònoma en el control de la malaltia (als disset anys és plenament capaç de ser-ho). I a nosaltres, els pares, ens han ensenyat que el millor per a la seva salut és que li oferim el nostre suport (ja que es tracta d’una malaltia d’equip) però que ens mantinguem en un segon pla i deixem que sigui ella qui analitzi la informació, prengui les seves decisions i aprengui dels seus errors.

    Moltes de les possibles complicacions a llarg termini derivades de la DM1 es poden evitar capacitant les persones perquè mantinguin un bon control glucèmic durant tota la vida. Tot i això, al nostre país no existeix una aposta clara per l’educació diabetològica. El CIDI és una organització excepcional i amb una capacitat limitada. Molts infants i adolescents són atesos en altres centres i no reben la formació necessària.

    Tenir accés a una educació de qualitat per poder mantenir la DM1 sota control no hauria de ser un privilegi atzarós. I actualment, al nostre país, la principal variable que determina si tindràs accés o no a aquesta educació és, lamentablement, el codi postal.

  • Educació científica sense nord

    Hi ha alguna cosa profundament aliena a la naturalesa de la ciència en l’educació infantil. La ciència és una manera d’interrogar la realitat, però a l’escola s’ensenyen sobretot respostes. En la investigació científica l’error és fonamental, però a l’escola no es tolera la resposta equivocada. Segueix primant la transmissió del coneixement científic pur i dur, la teoria i la fórmula. Això és un os dur de rosegar si es presenta així de descarnat, desproveït del plaer de fer-se preguntes i dissenyar experiments per intentar respondre-les.

    L’escola necessita espais perquè l’alumne se situï en el paper de l’investigador, però la majoria de les escoles i mestres de primària no tenen aquests espais físics i mentals. Les aules amb prou feines han canviat en l’últim segle. Per això, no és d’estranyar que molts nens comencin aviat a rebutjar les matemàtiques i les ciències, argumentant amb raó que no els troben cap relació amb la seva vida quotidiana. En pocs anys, la bretxa es fa insalvable. En el fons, molts nens saben massa aviat que la ciència no és ni serà per a ells.

    Les ciències tenen en contra seu el fet que segueixen sent alienes a algunes de les coses que més ens importen, com l’amor o els valors. A més, són més contraintuïtives i complexes que altres matèries. Si no s’estimula el plaer de conèixer, els números i les idees antinaturals de la ciència creen aversió. Una quota important del fracàs escolar té a veure amb aquesta aversió. A tot Europa hi ha un descens de les vocacions associades a les anomenades disciplines STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), tot i que les professions relacionades amb aquests coneixements són les més demandades.

    A Espanya es dóna la paradoxa que els científics són els professionals més ben valorats, només per darrere dels metges, però les carreres de ciències són les menys triades (un exigu 5,9%), per sota de les d’arts i humanitats (9,7%) i molt lluny de les de ciències socials i jurídiques (47,6%). Amb la medicina es dóna la feliç coincidència que és la professió més ben considerada i la carrera més demandada i que exigeix ​​major nota d’accés. Però la medicina no és exactament una ciència, sinó un saber pràctic molt interconnectat amb altres molts sabers i no pocs desenvolupaments tecnològics. I potser per això és un cas especial.

    El deficient ensenyament de les ciències afavoreix l’analfabetisme matemàtic, el tecnològic i el científic. En una societat tan dependent de la ciència i la tecnologia com l’actual això és, sense dubte, un greu dèficit cultural. Però el problema no té fàcil solució. És cert que cada vegada hi ha més escoles que estan implantant l’aprenentatge basat en problemes, més programes i institucions d’educació científica no formal i més projectes de col·laboració entre investigadors i mestres. Alguna cosa es mou en la bona direcció, això està clar. Però totes aquestes iniciatives tenen un factor limitant, que no és altre que la peça clau en l’ensenyament: el mestre. Cap sistema educatiu pot arribar a un nivell de qualitat superior al que té el seu professorat. L’ensenyament no formal pot fer molt, però la realitat és que la majoria dels mestres de primària no saben de ciència ni saben com ensenyar-la. Entre altres coses, perquè tampoc els hi van ensenyar a ells. Per canviar les coses, cal ensenyar ciència als mestres, posar-los en contacte amb investigadors, implicar-los en projectes, deixar que desenvolupin la seva creativitat científica. I el que és tant o més important: dignificar i revalorar la professió de mestre perquè sigui més atractiva.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.