Just Deploy It!

Etiqueta: ICS

  • El 5% dels usuaris de l’ICS pateixen insomni: la majoria són dones majors de 60 anys

    La prevalença de l’insomni diagnosticat a les consultes d’atenció primària de l’ICS, segons un estudi de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAPJGol), és del 5,1 %. De les 4.131.754 persones incloses a l’estudi, 209.386 tenen diagnòstic d’insomni; un 64,% són dones i els grups d’edat en què la prevalença d’insomni és més elevada són dels 60 als 69 anys (19,7 %), seguit del grup de 70 a 79 anys (18,6 %).  Els grups d’edat amb menys insomni són els menors de 30 anys (3,8 %) i el grup de 30 a 39 anys (8,8 %).

    Així, el perfil majoritari de les persones diagnosticades amb insomni a Catalunya són dones, de més de 60 anys i de classes ocupacionals baixes. L’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAPJGol) dóna aquests resultats després d’haver analitzat la prevalença de l’insomni, les patologies i els factors socials associats.

    L’anàlisi de les variables socials indica que l’insomni és significament més elevat en les classes socials ocupacionals més baixes i significament menor en les més altes. La classe social ocupacional es determina en funció de la feina que desenvolupa cada grup. S’estableixen set categories que van des de la categoria I —treballadors d’alt nivell (grans propietari, directius…)— fins a la categoria VII     —treballadors del sector primari (agricultors, pescadors…). Els resultats indiquen que en les categories més altes el percentatge de diagnòstics d’insomni és del 12,9 % (en la categoria I és del 5,3 % i en la categoria II, del 7,3 %), mentre que en les més baixes és del 51,1% (en la categoria VI és del 32,2 % i en la categoria VII, del 18,9 %).

    Pel que fa a les patologies associades, l’anàlisi mostra que el diagnòstic d’insomni és significativament més freqüent en persones hipertenses, ja que el 41,4 % de les que tenen insomni també estan diagnosticades d’hipertensió. Igualment, té una prevalença superior en persones amb diagnòstic d’ansietat (39,1 %) i de depressió (23 %). També s’observa que les persones amb sobrepès són més proclius a patir d’insomni.

    Finalment, l’estudi també indica que les persones amb insomni són més freqüentadores, tant a la consulta de medicina com a la d’infermeria. La mitjana de visites a l’any a les consultes de medicina  familiar i comunitària de les persones diagnosticades d’insomni és de 6,4, mentre que les no diagnosticades fan 3,1 visites l’any. Pel que fa a les visites a infermeria d’atenció primària, les persones que tenen insomni realitzen una mitjana de 3,6 visites l’any, mentre que les que no pateixen insomni en fan 1,6.

    «En l’àmbit epidemiològic l’estudi confirma el coneixement que ja teníem, que la prevalença d’insomni trobada és molt semblant a la d’altres estudis similars duts a terme en altres països i, a la vegada, ens aporta alguna informació més per entendre millor aquest trastorn», conclou Jesús Pujol, investigador principal de l’estudi de l’IDIAPJGol.

    La presentació i exposició d’aquestes dades i les seves conclusions es va realitzar durant la 10a Jornada de Recerca de l’ICS, que aquest any es va fer conjuntament amb l’11a Jornada de Recerca de l’IDIAPJGol centrant-se en l’ús de les grans bases de dades en la recerca per a la millora de la salut.

    «Utilitzar una gran base de dades com el SIDIAP ens ha permès valorar diferents factors relacionats amb la presència d’insomni, una patologia d’origen o causa no del tot definida, i això ens pot ajudar a ampliar línies de recerca de futur com, per exemple, investigar per què és més freqüent en hipertensos. D’altra banda, ens aporta informació sociodemogràfica rellevant que ens explica que les situacions socials adverses estan relacionades amb aquest problema», afirma Jesús Pujol.

  • La contractació socialment responsable, una eina més cap a un sistema de salut més públic i més just

    Des de la nostra entrada al Consorci Sanitari de Barcelona com a representants de l’Ajuntament de Barcelona, hem defensat l’aplicació real dels principis de la LOSC, amb la preferència per la gestió pública en la prestació d’assistència sanitària de finançament pública. I s’ha demostrat que és possible revertir privatitzacions, partint de la realitat actual, i rescatar pel sistema públic serveis «externalitzats», concertats o adjudicats a entitats privades, millorant en qualitat i transparència i deixant de fer negoci amb la salut.

    El novembre de 2016, l’assistència d’urgències domiciliàries a les nits i festius a Barcelona va deixar de prestar-se per SARdomus i va ser assumida per la Primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), amb molt bons resultats quant a millora de la coordinació i integralitat de l’assistència. Després de les denúncies veïnals i de les mocions aprovades en quatre Districtes, el CatSalut ha iniciat els tràmits per rescindir un dels lots de rehabilitació domiciliària de la ciutat. Quant a la resta de lots de rehabilitació ambulatòria i domiciliaria, les empreses públiques que operen a la ciutat tenen capacitat suficient per absorbir ja aquest servei, i esperem que hi hagi la voluntat política per executar un canvi que reclamem des de fa dos anys.

    Quan es tracta de serveis que requeririen grans inversions en edificis, equipament i disponibilitat de terreny, el procés és més complex. Recentment, hem pogut posar en marxa un nou projecte d’equipament públic de salut integral, amb Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), sociosanitari, i altres serveis, als terrenys de la Magòria. Mentrestant, davant les queixes rebudes sobre la qualitat assistencial i les condicions laborals en centres sociosanitaris privats, vam demanar una auditoria de qualitat dels centres de la ciutat. Finalment, el CatSalut ha iniciat un procés pilot d’avaluació de qualitat a quatre centres a la nostra ciutat. Fruit del procés, els centres ja han iniciat plans de millora tutelats per l’administració sanitària, mentre que el CatSalut prepara l’extensió de l’avaluació a tots els centres de Catalunya entre aquest any i el vinent.

    Una altra qüestió és la que fa referència a l’externalització i compra de les empreses públiques de salut. Des dels fàrmacs, al material sanitari o d’oficina, als equipaments, als serveis auxiliars com la neteja o la cuina, són molts i molt diversos els serveis i productes que avui en dia els centres sanitaris adquireixen del mercat. S’ha de poder discutir amb xifres i arguments no només economicistes l’oportunitat que tots aquests serveis es mantinguin externalitzats, encara que sigui una visió molt dominant en el sector sanitari i que les lleis vigents des de l’inici de les retallades dificultin encara més els increments de plantilla que representarien algunes internalitzacions.

    Ara bé, entenent que és un camí llarg i que un centre sempre tindrà productes a adquirir, el camí d’aprofundir en els valors socials, laborals, ambientals de sostenibilitat i la qualitat de la compra pública, és un camí imprescindible. En aquest sentit, les Guies de contractació pública social i ambiental de l’Ajuntament de Barcelona, d’obligat compliment al consistori, van marcar aquest camí, i la nova Llei de Contractes del Sector Públic, 9/2017, obliga les entitats públiques a incorporar les consideracions de sostenibilitat social i ambiental en els seus criteris de compra.

    A partir de la publicació de les guies municipals, vam impulsar un grup de treball per l’adaptació de les guies i per la incorporació al sector sanitari de les clàusules de contractació pública socialment responsable, convidant totes les entitats públiques proveïdores de serveis de salut a la ciutat de Barcelona, i amb una participació final de 12 entitats. Els resultats del grup de treball s’han presentat recentment, i donen pautes a les entitats de salut per afavorir aquelles empreses que en l’execució del servei aportin millors retribucions, més contractació indefinida o de persones en risc d’exclusió, més conciliació laboral, o utilitzin productes més sostenibles (reciclats, ecològics, de baix impacte en residus, etc.). Incorporar aquestes clàusules suposa incidir de manera directa en les condicions socials i laborals de molts ciutadans que treballen en les empreses externes, i en la millora d’aspectes ambientals que incideixen directament en la nostra salut.

    Fins al moment, la compra centralitzada que promouen organismes com l’ICS o el CSC ha estat la innovació més destacada en la contractació pública del sector salut, principalment amb l’objectiu d’augmentar l’eficiència del sistema i d’abaixar els preus d’adjudicació tot vetllant per la qualitat del procés. Incorporar la visió social i ambiental a la compra pública suposa un canvi de paradigma que ha de permetre transformar una mera transacció econòmica en la generació d’un valor addicional per la societat. En definitiva, és una manera d’incorporar la visió dels determinants socials de la salut en la gestió de serveis sanitaris.

    En resum, són molts els camins per reforçar el caràcter públic de la sanitat. Es poden passar serveis a gestió pública, es pot auditar la qualitat dels serveis assistencials que a curt termini no poden fer-ho, es pot augmentar la participació i rendiment de comptes sobre la gestió, i es pot millorar l’impacte social i ambiental dels productes i serveis que la gestió pública ha de comprar a tercers.

  • Contractació Pública Socialment Responsable? La més responsable, la Gestió Directa

    El matí del passat dimarts 8 de Maig es va presentar al Pati Llimona, la Guia de Contractació Pública Socialment Responsable, un Projecte fet en col·laboració entre el Consorci de Salut i Social de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona per tal «d’adaptar les noves clàusules de contractació social i ambiental en les entitats proveïdores de salut a la ciutat», amb la col·laboració de representants de tots els proveïdors sanitaris públics del Consorci Sanitari de Barcelona a excepció de l’ICS. Xoca veure dins del grup promotor empreses amb una gestió d’ètica dubtosa i on algun dels seus gerents són fundadors d’un lobby que anomenem #VoltorsFentCercles i deixebles d’un tal Josep Maria Via, que va arribar a dir «Els controls contra la corrupció provoquen unes administracions ineficients». Tot i això, vaig assistir a la presentació, per la confiança que encara vull esforçar-me a mantenir en algunes persones de l’Ajuntament de Barcelona.

    El projecte el «va vendre» Francisco Blanco, Director de Coordinació de Contractació Administrativa de l’Ajuntament de Barcelona, com a un ambiciós repte sobre el canvi de model en la compra i/o contractació de serveis. La Nova Llei de Contractació Pública que va entrar en vigor el 9 de març de 2018 ja parla de la necessitat d’inclusió de clàusules socials i ambientals «amb l’objectiu de fomentar la compra pública amb responsabilitat social i ambiental».

    No entraré a avaluar massa a fons el contingut de la Guia, però sí a assenyalar aquells punts que em semblen positius.

    Les clàusules que valoren l’estabilitat de la plantilla en forma de contractes indefinits o que premien les empreses que ofereixen salaris superiors als marcats pel conveni sectorial, la condició de contractació de persones en atur o en risc d’exclusió social, són aspectes que sens dubte han de millorar el tarannà social dels plecs de condicions.

    Sembla també una bona notícia l’intent que es farà de restar importància al preu del servei. El preu no superarà en cap cas el 35% en la ponderació. És a dir, es valora més la relació qualitat-preu.

    Per descomptat, totes aquelles mesures amb sensibilitat cap a la igualtat de gènere, la no discriminació del col·lectiu LGTBI, la contractació de persones amb discapacitat (encara que solament es parli d’un ridícul 2%) i el respecte cap al medi ambient em semblen indispensables. Qui amb un mínim de consciència progressista pot oposar-s’hi?

    Ara bé, és això el més apropiat? O fins i tot el més econòmic? Sobre la primera pregunta, estic segur que no. Sobre la segona, segurament tampoc. O, com a mínim, no pel que fa a la relació qualitat-preu.

    Per què no la gestió directa?

    Aquesta em sembla una qüestió clau. Les polítiques aplicades des del traspàs de les competències sanitàries a la generalitat, vénen implantades amb criteris fortament ideològics. Criteris marcats pel credo neoliberal dominant els darrers anys. Tot és mercat, guanys, marges, beneficis, superàvit, rendiment… terminologia imposada per la doctrina ESADE i escoles germanes. Però, i si oferim una “Aliança Estratègica” d’aquestes que tant agraden als gestors sanitaris. Si fem una Aliança entre els seus valors d’economia de mercat amb el nostre ideari «Una Sanitat, un Conveni» es poden aconseguir millores significatives. Ens expliquem. A finals del 2017 l’ICS informava sobre les “bondats” de les compres agregades.

    “L’Institut Català de la Salut (ICS) va estalviar 30,5 milions d’euros amb els expedients de contractació de subministraments i de serveis realitzats de forma agregada durant l’any 2017. D’aquesta manera, l’empresa pública més gran de Catalunya aprofità les economies d’escala per estalviar recursos públics. Actualment, més del 85% dels expedients de contractació de l’ICS es fan de forma agregada”.

    Sabem que, de tot el Sistema Sanitari Català, l’Atenció Hospitalària és la que més gruix pressupostari s’emporta amb diferència. Sabem també que els llits hospitalaris de l’ICS no arriben ni al 20% de la xarxa hospitalària d’aguts del SISCAT. Imagineu quants milions d’euros es podrien estalviar mitjançant la compra agregada de tot el Sistema Català de Salut? Si amb el 85% de l’ICS es van estalviar uns 30 milions d’euros, amb el 100% del Sistema sanitari utilitzant l’economia d’escala, es podrien superar els 150 milions d’euros d’estalvi.

    Direu sí, sí, però això no té res a veure amb la Gestió Directa. Home doncs penso que sí. Amb “Una sanitat, un conveni” acabaríem amb el principi mercantil de la LOSC que diferencia entre Proveïdors i Compradors. És a dir, el Departament de Salut ofereix sanitat a tots els ciutadans que el sistema considera legals i exclou a molts altres. Si no, pregunteu a Jo Sí Sanitat Universal o a Pasucat. Però bé, aquesta és una nova perversió que ja tractarem un altre dia. Deia que el CatSalut ofereix assistència sanitària als ciutadans. Aquests serveis “els va a comprar al mercat” on troba diferents “botiguers” amb diferents ofertes de Serveis Sanitaris. Uns són propis de l’Administració Catalana, el que coneixem com ICS. I després hi ha un galimaties de “botiguers” que cadascú té un Òrgan Jurídic particular. Simplificant, d’aquests n’hi ha que són 100% públics pel que fa a la propietat, però amb una Gestió com a la privada, com són la majoria de Consorcis, que s’aprofiten d’una cosa anomenada “Autonomia de Gestió” per fer una mica el que els hi rota, d’altres que són participats entre empreses públiques i privades, alguns són privats “sense ànim de lucre” i finalment els privats amb molt ànim de lucre. Per entendre-ho una mica millor, us recomano la lectura d’un llibret que condensa força bé tot aquest embolic.

    La Sanitat Pública és un Dret Bàsic, no podem deixar que la lògica de mercat sigui la que regeixi els designis de la salut de la població. Així doncs, un cop ha quedat clar que cal simplificar el Model, per tal que provisió, gestió i titularitat siguin 100% públiques, anem a parlar sobre allò que en la Jornada de presentació anomenaven Bates Blaves. Tots aquells serveis que, tot i no ser directament assistencials, són molt importants pel bon funcionament de qualsevol centre del sistema sanitari. Aquells com el servei de neteja, de cuina, de bugaderia, manteniment, facturació a estrangers, seguretat…

    A simple vista, sembla difícil creure que contractar una altra empresa pugui ser més barat que mantenir el servei propi, per dos motius molt senzills. Un, en contractar un servei a un tercer, s’ha de pagar el 21% d’IVA. I dos, l’empresa contractada, a part de pagar als seus treballadors i treballadores ha de treure uns beneficis, i aquests acostumen a ser importants. Així doncs, com es pot entendre que surti més econòmic contractar serveis externs que mantenir la gestió directa del servei? A mi se m’acudeixen dos motius. El primer, que els nostres gestors son uns incompetents i no són capaços de fer la feina que fan els gestors de les empreses privades a un preu molt inferior. El segon, que els treballadors i treballadores de les empreses contractades, tenen unes càrregues de feina molt superiors, jornades laborals anuals molt més elevades i uns sous significativament inferiors.

    D’altra banda, en la sessió de presentació també es va parlar de la necessitat de fer un seguiment de totes les empreses contractades, per comprovar que realment es van complint totes les «exigents» clàusules imposades. Si realment es vol fer un control i seguiment efectiu de compliment dels compromisos socials, laborals i mediambientals adquirits per les contractades, sent conscients de tots els mecanismes que disposen les empreses, es requerirà d’un notable esforç humà i econòmic. (Diners i diners). Tret que solament siguin boniques paraules de compromís i poc més.

    Per contra, amb la gestió directa aconseguiríem transvasar recursos dels despatxos a la trinxera. Veuríem reduir activitat i mitjans dels serveis encarregats de les licitacions, plecs de condicions, control de normatives… que es podrien emprar per ampliar plantilla a plantes d’hospitalització, urgències, CAPS, sociosanitaris. Imprescindible.

    Conclusió, si volem respectar drets socials, laborals i mediambientals, pensem que la Gestió Directa és la millor eina. Així mateix, crec que existeixen elements de pes per, com a mínim, plantejar dubtes raonables sobre quin model pot resultar més econòmic. Tota la resta em semblen criteris ideològics imposats pel liberalisme i el capitalisme d’amiguets.

     

    PD: Si aconseguim trobar instruments mitjançant els quals les empreses contractades puguin demostrar que són capaces d’abaratir el cost final del servei, mantenint condicions laborals de l’empresa pública contractant, i sense escatimar en material i altres recursos, podrem concloure que els gerents de centres públics no fan bé la seva feina i els haurem de substituir.

  • Denuncien la publicitat de clíniques privades en un ambulatori públic

    Publicitat de clíniques privades en un ambulatori públic. Això és el que va trobar-se en Nacho, pacient de l’ambulatori de Vilassar de Mar, quan va anar a visitar-se amb el seu metge de capçalera dimarts passat. Mentre esperava per ser cridat a consulta es fixava en la pantalla d’un televisor que distreu els qui esperen. “Arcon Clinic Odontòlegs” va aparèixer anunciat entre consells de salut habituals en aquest tipus de pantalles en ambulatoris. L’anunci d’aquesta clínica privada va alertar-lo ja que el seu ambulatori és un dels que gestiona l’Institut Català de la Salut.

    Es tracta del Centre d’Atenció Primària (CAP) Doctor Guillermo Masriera i Guardiola, a Vilassar de Mar, situat a deu minuts caminant de la clínica promocionada. “És la primera vegada que veig medicina privada publicitada en un centre públic. També hi sortia una empresa de podologia, diferents clíniques del maresme”, explica en una conversa amb aquest diari en Nacho, que a més és treballador d’un ambulatori i membre de la plataforma Rebel·lió Primària, des d’on s’ha vehiculat la denúncia a través d’una piulada a Twitter. 

    Preguntat per si també hi havia publicitat d’altres comerços locals que no siguin del sector salut en Nacho «creu recordar que sí». “Normalment aquestes pantalles serveixen per promoure l’alfabetització sanitària de la població, formació al ciutadà de coses relacionades amb la salut, no per promoure-hi clíniques privades”, lamenta. Per en Nacho no és casual que la publicitat es faci al CAP de Vilassar de Mar. “Aquí el pacient mitjà té un poder econòmic mitjà-alt i per tant pot ser que funcioni i que acudeixi a aquestes clíniques privades”, comenta.

    Televisors al CAP a canvi d’anuncis de sanitat privada

    Segons expliquen fonts del Departament de Salut, el 2013 l’Institut Català de la Salut va signar un conveni amb una empresa pel qual “aquesta comprava televisors per a l’ambulatori i a canvi podia posar-hi publicitat”. “L’anunci odontològic es permetia perquè és un servei que no està cobert pel sistema públic”, expliquen.

    Amb tot les mateixes fonts matisen que és un conveni que des de l’actual departament de Salut no accepten. “Va en contra de la nostra filosofia, ho teníem detectat i tenim previst no renovar el contracte quan s’acabi, a finals del 2017”, conclouen. De moment, des del departament de Salut no concreten de quina empresa es tracta.

    L’any de formalització del conveni el director gerent de l’ICS era Joaquim Casanovas Lax -que va ocupar el càrrec entre l’estiu del 2011 i el gener del 2014- i el màxim responsable era el conseller de Salut Boi Ruiz.

  • El futur hospital Trueta: enfortim la sanitat pública sense complexos

    En els meus dos anteriors escrits, vaig entrar tangencialment a l’actual debat (enllaç on trobareu els diferents documents que després cito) sobre la ubicació del futur Hospital Josep Trueta de Girona, de l’Institut Català de la Salut. Quan hi explicava la senzillesa dels mecanismes que ens permetrien portar a terme el necessari canvi de model sanitari, venia a dir que la possible construcció del nou Trueta al costat de l’Hospital Santa Caterina (a Salt), ara gestionat per l’empresa pública IAS, seria un repte interessant i assolible pel que fa a la unificació dels règims laborals, evidentment a l’alça. I quan prenia la pressió al canvi de model, considerava molt greu que la representant de CCOO hagués declarat als mitjans que el personal estatutari del Trueta havia de continuar essent estatutari i el laboral del Santa Caterina havia de continuar com a laboral. No anem gens bé si un sindicat que forma part de la Marea Blanca no està per una sanitat 100% pública. No es pot dir una cosa i practicar la contrària.

    Les altes dosis d’irracionalitat darrerament assolides en les argumentacions contra la unificació dels dos centres demostren fins a quin punt no tothom té ànim de debatre, sense insultar, sense mentir, al voltant del nostre futur. Fins a quin punt es degrada la idea del que és la participació professional i ciutadana, o simplement hi ha qui no vol que aquesta sigui coherent i efectiva.

    El full catastrofista de recollida de signatures elaborat unilateralment per CCOO per evitar que el Trueta es traslladi a Salt comet aquest pecat. Qualsevol pot signar un escrit per evitar una catàstrofe, però equiparar la unificació dels dos hospitals (el futur Trueta i el Santa Caterina) al projecte CIMS o a l’intent de Consorci de Lleida és un veritable disbarat. En aquests dos casos, el rebuig va ser unànim perquè anaven lligats a processos privatitzadors. Contràriament, el projecte de creació d’un Parc Hospitalari unificat a Girona en què s’incloguessin els dos hospitals l’hauríem d’entendre com a procés desprivatitzador, hauria d’anar lligat a la desaparició de l’empresa pública IAS, mitjançant la integració a l’ICS, si aquest encara no s’ha disolt, si encara no hem aconseguit la gestió directa per part d’un nou Servei Nacional de la Salut o del propi Departament de Salut, que és el que hem signat tota la gent que aspirem a una sanitat 100% pública.

    Què passa? Que defensem una cosa que no ens creiem? Que els sindicats ja no serveixen per fer propostes i posar condicions? Que esperem que Rajoy o qui sigui ens doni permís per fer un projecte? O que hi ha sindicats que diuen una cosa però en realitat ja els va bé continuar com estem i se sumen a la política de transmetre la por? Com diu el company Lluís Ciprés, si volen privatitzar i no ens hi sabem oposar, privatitzaran ni que facin el nou hospital a les Illes Medes. En les actuals circumstàncies, ningú pot donar garanties de res però, com sempre, si lluitem podem guanyar, però si no lluitem estem perduts.

    La convocatòria de l’únic debat públic obert sobre un tema tan trascendent ha anat a càrrec de la CUP local, escandalitzada per l’actuació de la major part dels grups municipals que han constituït un grup de pressió, al qual s’ha sumat l’esmentat sindicat, per aconseguir que el Trueta “es quedi a Girona” deixant patent que els motius de pes ja els trobaran quan hagin aconseguit l’objectiu. Patètic, perquè els que han donat fins ara pesen ben poc.

    És de baix nivell dir que Girona es quedarà sense cap hospital públic quan els terrenys de la unificació estan tallats pel límit entre Girona i Salt, quan Girona té experiència en la modificació dels límits territorials i quan, ja des dels temps del Tripartit, s’han deixat de propagar els valors de la competència substituint-los pels de la col·laboració. Poc creïble és també, com suggereix el cap del servei de cardiologia del Trueta Ramon Brugada, el més destacat defensor de l’opció de la unificació, que la nova Clínica Girona estigui interessada a tenir un parc hospitalari de categoria relativament a prop. I és del més baix nivell assimilar qui defensa el parc a qui té interessos en aquesta clínica, una pedra que es llença sense dir noms perquè entre aquests més aviat trobaríem qui defensa el contrari.

    El relat de Ramon Brugada és força més contundent i rebat de manera raonada tots els obstacles plantejats. L’exbatlle de Girona i exconseller del Tripartit Joaquim Nadal, apuntant el que hauria de ser l’eix central del debat, posa en dubte els beneficis de la concentració. Però ho fa d’una manera un tant gratuïta. Per una part, s’acull a la fàcil desqualificació en base a la suposada procedència nordamericana de la idea, en uns moments en què alguns ninots de les xarxes socials conviden a Brugada a tornar als EUA mentre que altres, com un troll maleducat anomenat @Metatron19, complementen la campanya de descarat assetjament que aquell està patint injustament, potser perquè ha apuntat la possibilitat que la proposta de situar el Trueta als terrenys de Domeny -a Girona, més a prop de l’actual Trueta- amagui el salvament d’interessos especulatius frustrats. Per una altra banda, Nadal fa pronòstics futuristes basats en suposats avenços tecnològics, però oblida la influència de les sinèrgies citades pel científic en una millor atenció a l’usuari i, oh Salomó!, proposa que si el Trueta “va a Salt”, sigui a canvi de l’Ikea per qüestions d’equilibri territorial.

    Sens dubte, el més encertat del relat de Brugada és el diagnòstic de complex d’inferioritat que fa als polítics gironins pel que s’arronsen en arribar a la casa gran i són incapaços de defensar el que la població de les comarques gironines es mereix. Es mereix o li correpondria si a Catalunya no hi hagués centralisme barceloní ni, per extensió, provincialisme en la perifèria. Perquè el complex d’inferioritat impedeix el reconeixement del mèrit i necessitats pròpies.

    Jo crec que el personal del Trueta, si més no el que té un mínim de memòria històrica, fa molts i molts anys que es va guarir d’aquest complex quan, l’any 1986, va aconseguir aturar la reducció del 10% de la plantilla, impedint que es rebaixés el nivell del seu hospital que altrament no hagués estat l’hospital de referència que ha estat. Una lluita exemplar que potser ara cal repetir per aconseguir el nivell que toca. Si llavors va ser capdavantera en la lluita contra el Pla de Reordenació Hospitalària de Catalunya, ara ho seria en la lluita per aconseguir un model sanitari 100% públic, lliure d’interessos mercantils i més equitatiu també territorialment.

  • Baròmetre del canvi de model

    El CEO, Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, i el CatSalut han publicat el “Baròmetre Sanitari de Catalunya. 1a onada 2016”, una enquesta que demostra tant el desconeixement que té la població del seu model sanitari com la clara intenció de les nostres autoritats sanitàries de mantenir aquesta ignorància per evitar que sigui qüestionat. A la pregunta P1, sobre quin és l’organisme responsable de l’assistència pública a Catalunya, el 40% respon que el CatSalut, el 8,5% que el Departament de Salut, un 31,4% que l’ICS i el 16,9% que no ho sap, a part d’un 3% que diu que el Ministeri. Prova de l’intent de mantenir la ignorància, la pregunta 28, sobre què cal fer amb el “sistema sanitari” de Catalunya. Tanmateix, hi ha una forta dosi d’esperança en les respostes. Sens dubte, la resposta “oficial”, la volguda pels enquestadors és “El sistema sanitari funciona bé, encara que són necessaris alguns canvis”, i obté un 48,6% dels vots. La que reclama canvis fonamentals, “encara que algunes coses funcionen” n’obté un 34,5% i, per què no?, podríem considerar que és la de qui vol un canvi de model, un percentatge encoratjador.

    Com ja explico al capítol “Catalunya en procés de desprivatització” del llibre “Se vende sanidad pública”, la ignorància sobre el model no és, ni de lluny, una exclusiva de la ciutadania sinó que, amb diferents dosis de mala fe, té múltiples manifestacions. Ara n’afegeixo una de nova a la llista. En una resposta a Marta Sibina, la diputada Míriam Nogueras va dir que el 90% de la sanitat catalana concertada està en mans d’entitats sense ànim de lucre. Vaja, que no calia que el conseller Comín s’emboliqués amb tot això de les entitats d’economia social ni que el Tercer Sector segueixi insistint a tenir prioritat en les contractacions. Una insistència, expressada recentment en aquest diari, que dissortadament oblida que el projecte de Comín inclou el foment de l’activitat privada als centres públics, un oblit impropi de persones amb sensibilitat social.

    Però el meu debat al Twitter amb Míriam Nogueras no va versar sobre la quantitat, ni tan sols sobre la qualitat social d’entitats com l’Església, les fundacions o les EBA, sinó sobre la falta de control que sobre elles exerceix el CatSalut. “I tant que ho controla, és l’asseguradora del sistema públic”, em va replicar. Resposta desencertada que demostra, per un cantó, que no va seguir els debats de la comissió parlamentària sobre les irregularitats de la sanitat on es va arribar ben al fons del concepte oficial d’autonomia de gestió, i per un altre que no es pot estar al mateix temps al Parlament espanyol i de regidora a l’Ajuntament de Cardedéu, perquè tots dos surten perdent. Fàcilment vaig trobar al web del meu sindicat una senzilla prova: la resposta del conseller Eduard Rius (pàg. 1946) a una interpel·lació d’ICV, de 1996 però plenament actual, on aquell reconeix que Salut no controla els concerts. Encara espero la resposta.

    El dia 13 va tenir lloc la primera assemblea de Rebel·lió Primària. A part de la inquietud al voltant de què cal fer per tal que aquest moviment doni els seus fruits, aconseguint canvis rellevants, el debat es va centrar molt en el punt 4 del manifest, en la seva referència a l’autonomia de gestió. Com he pretès demostrar insistentment, aquesta és una expressió tan desfigurada per la pràctica del model vigent que no l’hauríem de fer servir les persones que volem canvis substancials en la nostra sanitat. Utilitzant una expressió atractiva però carregada pel diable, ens han colat unes pràctiques perverses, autonomia als gestors per defraudar, o per dictar les seves pròpies normes sense control. Gestors nomenats a dit fins al punt que, en la primària de l’ICS, nomenen personal temporal per tal que tothom entengui que l’autonomia és limitada, la justa per seguir les ordres que vénen de dalt. Ateses les dificultats de capgirar el sentit dominant de l’expressió, caldria que deixéssim de fer-la servir. A més, no té en compte que en les decisions també també cal que intervingui la població. I si parlem de gestió participada? Descentralitzada? D’autoorganització?

    Exposava en el meu article anterior que, a nivell laboral, el greuge principal del model sanitari català són les diferents condicions laborals del personal, en funció de l’entitat gestora, i plantejava la necessitat de considerar com a empleat públic tot el personal que depèn del pressupost públic, tot el personal del SISCAT, i que conjuntament negociessin unes mateixes condicions laborals, evidentment a l’alça, amb l’autèntic patró, de moment el CatSalut, en espera d’un futur Servei Nacional de la Salut com cal o de la gestió, més directa encara, per part del Departament de Salut.

    Una recent entrevista a la responsable de comunicació de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya llença una galleda d’aigua freda sobre aquest projecte ara amplament compartit i confirma els meus seriosos dubtes sobre el paper de CCOO i ICV en el sí de la Marea Blanca, extensament explicats en aquell capítol de “Se vende sanidad pública”. La representant de CCOO diu (minut 4:23) que el personal del Trueta és de l’ICS, estatutari, i ho ha de continuar sent i el del Santa Caterina, l’hospital de l’IAS situat al Parc Martí i Julià al costat del qual podria anar a parar el nou Trueta, és laboral i “això s’ha de mantenir”, que les equiparacions sempre són a la baixa… Vaja, una maledicció, no sabem si del Suprem, del diable o de CCOO. Amb aquesta moral de derrota no anem enlloc. L’enquesta del CEO dóna més perspectives que CCOO.

  • Un tall de llum provoca problemes informàtics a l’Institut Català de la Salut

    Alguns ordinadors de l’Institut Català de la Salut (ICS) han patit al llarg d’aquest dilluns «afectacions puntuals a la xarxa informàtica», segons ha confirmat el Departament de Salut. Des del Departament asseguren que els problemes informàtics no tenen res a veure amb el ciberatac mundial del virus WannaCry i ho associen a un tall de llum que hi ha hagut al Centre Corporatiu de l’ICS.

    Els problemes informàtics, que han estat resolts cap a les 14 h del mateix dilluns, han impedit que alguns ambulatoris accedissin a l’historial dels pacients, sobretot a Barcelona, el Maresme i Catalunya Central. La programació de visites i la recepta electrònica han estat els serveis més afectats.

    Telefònica, proveïdora del servei informàtic, ha avaluat l’afectació sobre els sistemes de comunicació. Durant l’estona que han durat els problemes informàtics s’ha posat en marxa el Pla de contingència per garantir l’atenció als usuaris.

     

  • La meitat dels llocs de treball creats a la sanitat pública des del 2015 són eventuals i suplències

    Les retallades pressupostàries al sector públic de salut de la Generalitat s’han traduït entre els anys 2011 i 2015 en la destrucció de 2.407 llocs de treball. Des del 2015 fins ara s’ha recuperat bona part d’aquesta plantilla -un 64% dels llocs perduts- però s’ha fet a un preu: incrementant la temporalitat. Dels 1.542 llocs de treball recuperats en els darrers dos anys la meitat són eventuals i suplències mentre que l’altra meitat són estructurals -interins i fixes-. «La proporció de la temporalitat s’ha incrementat», ha apuntat aquest dimarts el conseller de Salut Toni Comín que també ha reconegut que «és evident que l’empitjorament de les condicions dels darrers sis anys no té un impacte zero en les possibilitats i les capacitats de treball dels professionals».

    El 2016, per exemple, 4 de cada 10 treballadors del sector públic de salut de la Generalitat tenia un contracte temporal. Davant d’aquesta realitat, amb els pressupostos de la Generalitat aprovats i després de «vèncer» les restriccions estatals, ha dit Comín, Salut ha elaborat un pla per millorar l’estabilitat laboral dels treballadors del sector. Ho ha fet en els darrers dos mesos amb una comissió assessora en la qual han participat 21 entitats del sector salut entre corporacions professionals, sindicats i organitzacions sanitàries . Una de les iniciatives principals que recull el pla, presentat aquest dimarts, és convertir nomenaments interins en fixes. Segons dades del departament, la interinitat afecta el 38% de la plantilla estructural de l’Institut Català de la Salut. En aquest sentit Salut va anunciar fa uns dies la convocatòria aquest 2017 de 2.500 places -el pla parla de 2.400- que serien per reconvertir contractes interins en fixes i contenir així la temporalitat.

    La xifra, segons ha explicat aquest dimarts el conseller, es correspon amb la taxa de reposició de personal sanitari jubilat els anys 2015 i 2016. Les mesures persegueixen evitar el creixement de la interinitat en convertir interins en fixos amb el relleu de jubilacions, i poder fins i tot reduir-la un 8% si finalment s’aproven els Pressupostos Generals de l’Estat: «Estarem molt atents sobre la necessitat d’activar aquest acord i concretar-lo», ha assegurat el conseller. Quant als contractes eventuals Salut es proposa acabar amb 500 «falsos eventuals» també aquest any i convertir-los en interins. «L’objectiu és que no quedi un sol professional a l’ICS que tingui contracte eventual si està fent una feina estructural», ha dit Comín.

    «El principal problema del sistema sanitari és la precarietat dels nostres professionals. El malestar és molt gran i els metges joves es troben en situacions molt difícils», ha expressat Josep Vilaplana, representant del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. «El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials», ha dit la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart.

    La interinitat a l’ICS duplica la de la resta d’entitats públiques

    L’any 2015 només la meitat de la plantilla hospitalària de l’Institut Català de la Salut (que és titular de vuit hospitals) era personal fix mentre que el 33% era interí, el 10% eventual i el 7,2% suplents. La situació contractual és pitjor en termes d’estabilitat que en altres entitats públiques de la Generalitat, com ara consorcis o empreses públiques, on el 70% del personal és fix mentre que el 15% és interí i el 5,5% és eventual. Atès que la temporalitat en les entitats públiques que no són titularitat de l’ICS és inferior l’oferta pública per contenir la temporalitat també ho és. Segons el Pla de Garantia de l’estabilitat laboral, es farà una convocatòria de 575 places que també seran per cobrir jubilacions, igual que les 2.400 a l’ICS.

    Observatori per la contractació al sistema sanitari públic

    Una de les novetats del pla és la creació abans que acabi l’any d’un Observatori de la qualitat de la contractació laboral al sistema sanitari públic. L’observatori, que comptarà amb una comissió tècnica que acollirà la participació de col·legis professionals, sindicats i representants d’organitzacions sanitàries, tindrà com a objectiu fer un seguiment de l’evolució de la temporalitat i podrà fer recomanacions a Salut. A més també es proposa que totes les entitats de la xarxa pública elaborin en els pròxims dos anys un pla de conciliació que tingui «especial sensibilitat» cap als professionals més joves. Un informe del Col·legi de Metges de Barcelona presentat fa unes setmanes alertava que conciliar la vida personal i laboral és un trencaclosques per a prop de la meitat dels metges, una realitat que també es tradueix a les infermeres.

  • El Govern aprova convocar 2.500 places públiques per a personal sanitari

    El Govern ha aprovat una oferta d’ocupació pública de més de 7.700 places per aquest 2017, 2.500 de les quals es convocaran en el sector sanitari. Les oposicions però no es traduiran en places noves per incrementar la plantilla sinó que són places per estabilitzar la situació laboral de personal interí. La darrera convocatòria gran d’oposicions al sector va ser aprovada l’any 2009 tot i que el procés va tenir lloc durant el 2010, quan es van convocar més de 2.300 places de personal estatutari sanitari de diferents categories.

    Des de les retallades i de cinc anys sense oposicions, l’estiu passat es van convocar 340 places per a personal sanitari i administratiu de l’Institut Català de la Salut però també eren places destinades a reduir la temporalitat. A més són places que encara s’han de resoldre i que implicaven moltes categories professionals. Entre l’any 2010 i el 2016 per tant la xifra ha estat simbòlica. També hi ha hagut altres oposicions però han estat de promoció interna (gent que ja té plaça fixa però aspira a pujar de categoria).

    Segons dades de la Secretaria d’Administració i funció pública, el sector sanitari és un dels sectors públics de l’Administració amb més temporalitat. Dels 33.705 professionals públics en institucions sanitàries, 19.653 són personal fix (funcionaris i contractes indefinits) mentre que 14.052 són personal temporal (interins i contractes temporals). És a dir, que més del 40% tenen contractes temporals.

    Àmbit prioritari

    Segons el Govern, la majoria de les 7.721 places es destinen a cobrir àmbits i sectors considerats prioritaris i que afecten el funcionament dels serveis públics bàsics. Així, 2.500 places corresponen a l’àmbit sanitari, és a dir, metges i infermeria; 2.000 són docents; 505, mossos d’esquadra, i 150, bombers, entre altres col·lectius.

    “Es tracta de l’oferta d’ocupació pública més important que aprova el Govern en els darrers sis anys”, ha destacat la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, durant la roda de premsa posterior a la reunió del Govern d’aquest dimarts. La consellera ha subratllat que, amb la convocatòria de 7.700 places l’Executiu “posa l’accent en l’atenció directa a la ciutadania”.

  • Una auxiliar d’infermeria serà indemnitzada després d’encadenar 250 contractes

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    El jutjat social número 20 de Barcelona ha condemnat l’Institut Català d’Oncologia a readmetre una auxiliar d’infermeria que va arribar a signar fins a 250 contractes temporals entre els anys 2009 i 2016 i a qui va deixar de contractar quan aquesta comunicar que estava embarassada. A més, l’empresa haurà d’abonar a l’afectada els salaris no percebuts i indemnitzar-la amb 6.000 euros en concepte de danys i perjudicis, segons informa el Col·lectiu Ronda.

    La sentència considera que els contractes eventuals per circumstàncies de la producció no s’ajustaven a llei i que, per tant, sense causa legal de temporalitat, la situació de la treballadora ha de considerar-se indefinida no-fixa. En aquestes circumstàncies, l’acomiadament en situació de gestació sense cap intent d’adaptar el lloc de treball resulta fraudulent i, per tant, nul.

    L’auxiliar d’infermeria va comunicar el 12 d’abril de 2016 a l’empresa que estava en període de gestació. Aquell mateix dia l’Institut Català d’Oncologia donava per finalitzat el contracte d’interinitat que tenia amb la treballadora. Abans aquesta havia firmat fins a 250 acords amb l’entitat que té un concert amb l’Institut Català de la Salut. Des d’aquell moment la demandant no va tornar a ser reclamada per prestar cap tipus de servei al centre tot i que l’empresa manté en vigor un acord amb la plantilla que contempla la possibilitat que les persones incloses a la llista de suplents preferents -com és el cas de l’auxiliar- poden romandre en situació de suspensió temporal en cas que causes degudament acreditades, incloent-hi la maternitat, impedeixin la seva contractació.

    El Jutjat Social entén acreditat que la immensa majoria dels 250 contractes subscrits per l’auxiliar d’infermeria eren d’interinitat, és a dir que tenien la funció de substituir companys i companyes durant la seva absència. En aquest sentit, remarca que també va signar fins a 11 contractes eventuals per circumstàncies de la producció que són, precisament, els que la sentència del jutjat barceloní considera fraudulents com que no s’ha complert el requisit d’acreditar degudament la naturalesa, causes i durada prevista de l’increment de l’activitat que justifiqués la contractació temporal.

    Per tant, afirma Ronda, com que no hi ha causa legal d’interinitat, el veredicte atorga a la treballadora la situació d’indefinida no fixa. Per tant, transforma la pretensió de l’empresa de què el contracte es considerés finalitzat en un acomiadament nul en haver-se vulnerat els drets fonamentals de la treballadora. Això es basa a entendre provat que la comunicació de l’embaràs va ser el motiu de la decisió empresarial. I això sense atendre’s al contingut del pacte existent ni procedir a cap adaptació del seu lloc de treball. Per tot plegat el jutjat ha condemnat l’empresa a indemnitzar la treballadora amb 6.000 euros i a pagar-li els salaris que no ha percebut.

    Nou cop a l’eventualitat

    El Col·lectiu Ronda interpreta que la sentència se suma a moltes altres que han estat dictades contra l’ús fraudulent que l’Administració fa de les figures legals de temporalitat laboral. Això passa especialment des que el setembre passat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictés tres resolucions que condemnaven amb total claredat la forma abusiva com les administracions espanyoles han usat la normativa de contractació temporal. Això afecta tant nomenaments de personal estatutari temporal, funcionaris interins i treballadors eventuals.