L’activitat gripal continua augmentant a Catalunya. L’epidèmia ha provocat que en els darrers set dies hospitals catalans de la xarxa pública hagin atès, almenys, 27.491 urgències, recaient més de la meitat d’aquestes en els vuit hospitals de l’Institut Català de la Salut: Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias i Pujol (Badalona), Arnau de Vilanova (Lleida), Viladecans, Joan XXIII (Tarragona), Verge de la Cinta (Tortosa) i Josep Trueta (Girona). Concretament, els professionals de l’ICS han atès entre el 5 i l’11 de gener 14.138 urgències, de les quals un 18% han estat pediàtriques. El total d’urgències ateses en aquests dies però no es pot conèixer i Salut només disposa, de moment, de les dades dels hospitals de l’ICS i d’alguns altres hospitals de la xarxa pública, com ara el Clínic (2.442), el Taulí (2.491 urgències) o el Moisès Broggi (1.370) però no de tots.
Mentre que el nombre d’urgències en aquests vuit hospitals ha disminuït respecte a la setmana anterior, l’activitat als Centres d’Atenció Primària de l’ICS (la immensa majoria) ha augmentat gairebé un 2% amb més de 500.000 visites mentre que l’increment encara ha estat més gran als centres d’atenció continuada (Centres d’Urgències d’Atenció Primària i Punts d’Atenció Continuada), on s’han atès 58.931 visites, el que suposa un 15,9% més que la setmana anterior. A més, el 061 CatSalut Respon ha atès 34.127 consultes.
Així les últimes dades del Pla d’informació de les infeccions respiratòries agudes a Catalunya, que recull dades sobre la temporada gripal, l’activitat continua augmentant i es passa d’un «nivell d’activitat baix» a «un nivell moderat». Concretament, durant la setmana del 2 al 8 de gener, els casos de grip han augmentat fins a arribar als 343,96 per 100.000 habitants. Des de l’inici de la temporada 87 persones han hagut de fer un ingrés «greu», tots ells per virus gripal A.
Els CAP «funcionen molt per sobre de la seva capacitat real»
En l’actual epidèmia de grip, els CUAP i PAC estan atenent un 23% més dels pacients habituals i els CAP funcionen molt per sobre la seva capacitat real», avisa en un comunicat de Metges de Catalunya el secretari d’Atenció Primària del sindicat Òscar Pablos. Tanmateix, critica Pablos, el Pla Integral d’Urgències (PIUC) per a aquest hivern no especifica cap partida per a l’atenció primària, mentre els hospitals disposen de 14 milions d’euros i l’atenció sociosanitària de 2,7.
Davant d’aquesta situació el sindicat mèdic reclama un major finançament per reduir la sobrecàrrega dels professionals i millorar les condicions assistencials «perquè els pacients puguin accedir amb facilitat als metges de família i pediatres, i aquests disposin del temps òptim, real i necessari per atendre’ls». Segons el sindicat, els pacients es troben amb greus dificultats per aconseguir una visita programada amb el seu metge o pediatra i això converteix l’agenda del professional en un desafiament.
Segons les previsions de Salut, els serveis sanitaris afrontaran la setmana vinent el pic més alt d’activitat de l’epidèmia de la grip, que ja és en la seva tercera setmana. Davant la situació als principals hospitals catalans de la xarxa pública, Salut aconsellava fa unes setmanes trucar al 061 perquè sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar i recordava que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un ambulatori. Com a mesura de prevenció recomanen rentar-se les mans de manera regular.
L’Informe de Control Financer Permanent de l’Institut Català de la Salut (ICS)(primer semestre 2015) és un informe que té com a objectiu fonamental el control del bon funcionament econòmic i financer dels centres hospitalaris de l’ICS, comprovant que s’ajusta a l’ordenament jurídic d’aplicació i als principis generals de la bona gestió financera.
L’interventor, Joan Antoni Luque, fa les seguents recomanacions oportunes:
Aturar els pagaments indeguts fent el reintegrament oportú dels imports abonats al personal contraris a la normativa.
Donar compliment a la normativa vigent de contractació de personal publicant les convocatòries de personal per tal de potenciar la igualtat d’oportunitats entre els possibles candidats.
Establir mitjans per utilitzar els complements retributius variables per a les situacions que s’han creat.
Evitar la seva utilització com a complements habituals, el seguiment de les recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats.
Però el seguiment d’aquestes recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats, recollides en diferents informes de terminis de temps diferents, i que, per tant, aquestes no se segueixen.
Pel que fa als nomenaments de càrrecs de comandament, l’informe diu que «no s’acredita que el procediment garanteixi els principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i concurrència, que estableix l’article 19, punt 2 de la llei de l’ICS. Tampoc s’acredita el perfil exigit als candidats ni els criteris que s’analitzen i prioritzen en el procés de selecció (pàg. 39), sent aquests requeriments bàsics per la contractació de tot el personal de comandament inclòs el d’alta direcció, quedant només exempts els càrrecs directius dels serveis corporatius de l’ICS, tal com disposa l’article 40 dels Estatuts d’aquesta institució».
Crida molt l’atenció la indemnització indeguda en el nomenament de la nova directora de centre de l’Hospital de Viladecans, Montserrat Oliveras, que amb data 28 de febrer de 2015, és cessada com a directora assistencial de l’Àrea de Traumatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, i indemnitzada del seu contracte d’alta direcció amb un import de 15.514,94 euros. Dotze dies després del seu cessament es proposada per realitzar les tasques directives en un hospital de la mateixa empresa. Segons el mateix interventor firmant d’aquest document, el Sr. Joan Antoni Guerrero Luque, «no procedeix la indemnització abonada» i la insta a fer efectiu el seu reintegrament a la institució. A les al·legacions, tant la senyora Sara Manjón, directora de Recursos Humans, com el senyor Joan Manel Rebollo, cap de Gestió de Personal, només assenyalen que és l’hospital de procedència, el Vall d’Hebron, el responsable de donar les explicacions oportunes i rescabalar la indemnització, cosa que no aclareixen que s’hagi fet.
Respecte a la contractació de personal, l’informe destaca que en el 38.3% dels expedients en nomenaments de personal temporal hi ha incidències. L’informe també destaca que no sempre es fa compliment estricte de la borsa de treball en la contractació de personal temporal especialment facultatiu, establert en el Pacte de la Mesa Sectorial, de 29 de juliol de 2010.
També se subratlla que no s’ha donat solució a les retribucions improcedents posades de manifest en informes anteriors. Per exemple, la indemnització per acomiadament a una persona amb contracte d’alta direcció -que també tenia la condició de funcionari de la Generalitat de Catalunya-, no li dóna dret a cobrar-la. Els càrrecs directius amb contracte d’alta direcció perceben retribucions no recollides en els seus contractes de treball, com són carrera professional, atenció continuada o complement de dedicació exclusiva, incomplint així l’article 4 del Real Decret 1382/1985.
En les retribucions variables vinculades a la jornada laboral (hores extres, guàrdies i plusos) s’observa que hi ha personal amb contracte d’alta direcció cobrant regularment complements d’atenció continuada i presència física. D’una banda, això no permet la modalitat contractual, i de l’altra, l’interventor apunta que per la regularitat, constància i repetició dels imports podria tractar-se d’un complement del sou, cosa totalment incompatible amb els càrrecs ocupats.
Actualment hi ha 493 persones que estan superant el límit previst d’atencions continuades presència física i 147 persones que perceben en retribució variable una mitja mensual que supera els 3.000 euros. L’interventor arriba a recomanar l’aturada dels pagaments i regularitzar els imports indeguts. L’informe es reafirma en deixar constància de l’abonament indegut de triennis a sis persones amb contracte d’alta direcció que no tenen vincle d’estatutari o personal laboral que li generi el dret a aquest cobrament.
Continua detectant-se personal amb contracte d’alta direcció que percep el cobrament de carrera professional, així com càrrecs directius que reben complement de millora addicional sense que s’acreditin en cap cas la preceptiva autorització de la Comissió de Retribucions i Despeses de Personal del Consell per a l’impuls i l’Ordenació de la Reforma de l’Administració. També s’apunta la possibilitat que es faci un ús indegut d’un concepte retributiu no justificat, i de forma reiterada, com si es tractés d’una compensació encoberta. De la mateixa manera, s’està fent servir l’abonament de desplaçaments i dietes per encabir pagaments d’altra forma inadmissibles pels conceptes vigents de les taules retributives.
Per tant, podem constatar l’esforç en transparència que fa l’ICS publicant tots aquests informes de control i intervenció de la institució, però malgrat ser coneixedors de totes aquestes reiterades irregularitats, hi ha poc o cap propòsit d’esmenar-les. És per això que cal preguntar-se si la transparència serveix per donar resposta als problemes reals o només serveix per posar-los en un aparador.
També val a dir que les intervencions prèvies, pròpies del control públic i exclusives al sector sanitari de l’ICS, es mostren insuficients per prevenir les pràctiques irregulars tant en la contractació, remuneració i altres aspectes financers. No és d’estranyar doncs, que en les fórmules consorciades de gestió sanitària, que només tenen aquests controls a posteriori, apareguin centenars d’irregularitats i grosses, com les que apareixen cada dia a les pàgines dels diaris sobre escapament a dojo de diners públics cap a mans privades.
La instrucció del cas Innova avança. El magistrat Diego Álvarez de Juan, al capdavant del macrocas de presumpta corrupció sanitària a Reus, dóna per finalitzada la instrucció d’una de les quinze peces en què està dividit el cas, segons una interlocutòria emesa aquest divendres. El magistrat responsabilitza el llavors director de l’empresa municipal Innova i expresident de l’Institut Català de la Salut (ICS) Josep Prat, l’exalcalde de Reus Lluís Miquel Pérez (PSC) i l’arquitecte Jorge Batesteza dels delictes de prevaricació, malversació de fons públics, tràfic d’influències, defraudació a l’administració, blanqueig de capitals i falsedat documental per la seva implicació en la construcció de l’Hospital Sant Joan de Reus. També imputa els mateixos delictes a altres membres d’Innova com la directora econòmica Ester Ventura, la secretària Natalia Torrell o José Vicente Gomez, director d’obres i projectes de l’empresa municipal. Amb la instrucció d’aquesta peça finalitzada el jutge dóna un termini fins el 26 de novembre per tal que el Ministeri Fiscal així com les acusacions personades sol·licitin obertura de judici i formulin escrit d’acusació o el sobreseïment de la causa.
La peça tancada ara pel jutge, la número dos, és la que investiga la contractació de l’ex-alt càrrec del Servei Català de la Salut (CatSalut) i arquitecte Jorge Batesteza per part d’Innova com a assessor tècnic en la construcció de l’Hospital Sant Joan de Reus. Concretament, investiga si la contractació de Batesteza va fer-se d’acord amb la legislació vigent així com si els treballs contractats es van fer o no.
Jorge Batesteza, l’arquitecte contractat ‘a dit’
“Jorge Batesteza va ser ‘col·locat a dit’ a Innova i així ho va reconèixer Josep Prat Domènech en seu judicial el 2013”, s’assegura en la interlocutòria. L’arquitecte Jorge Batesteza, que va ocupar diferents càrrecs al Servei Català de la Salut entre 2000 i 2007, va ser contractat al deixar el seu lloc a la Generalitat, com a supervisor tècnic per Innova en el projecte de construcció del nou hospital de Reus. Per aquesta funció, Batesteza va arribar a cobrar un total de 387.000 euros més IVA a través de tres contractes consecutius subscrits amb el holding municipal. Segons el jutge, el procés de contractació es va fer sense subjectar-se a les normes de contractació pública.
Sobre si Batesteza va fer la tasca per la qual va cobrar aquests diners i va facturar gairebé 9.000 euros en concepte de desplaçament, el jutge sosté que “no ha fet tots els treballs contractats amb Innova en els termes que es recollien en els contractes ni consta que hagi estat a l’hospital Sant Joan de Reus totes les vegades per les que va facturar desplaçament”. Segons les actes de seguiment de les visites d’obra la signatura de Batesteza només apareix en 14 d’un total de més de 115 actes i només va arribar a elaborar quatre informes mensuals sobre l’evolució dels treballs quan s’esperava d’ell un total de 43 (pels quals sí que va presentar factura).
A banda de la seva contractació com a supervisor tècnic l’arquitecte també va ser subcontractat com a ‘Project Manager’ per l’empresa adjudicatària del seguiment de la redacció i auditoria de qualitat dels projectes del nou hospital, la UTE Euroconsult Catalunya S.A. -AXXO Gestión Proyectos SL, a través de BBATS, empresa creada per Batesteza el 2008. Segons el jutge la contractació de Batesteza per aquesta funció va tenir un sobrecost de 116.293 euros (més IVA).
El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com «la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut». Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: «estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans», assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. «Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80», repeteix en diverses ocasions.
Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina?
Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.
Per quan està previst l’informe?
Això ens ocuparà durant el pròxim any, els resultats els hem de tenir cap a finals del 2016 o principis del 2017 i les conseqüències de l’auditoria les anirem veient. Després també tenim com a principis la participació i la sostenibilitat. Per tant, el balanç és molt bo perquè de les mesures estrella de cada principi, moltes s’han fet i moltes estan ja en procés.
L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una «nova etapa» i que per fer-ho s’haurien de fer «ajustos» al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit?
Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…
Això què vol dir?
Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.
Un altre tema que va caure-li a les mans era el VISC+, el projecte de cessió de dades sanitàries amb finalitats de recerca que ha estat polèmic pels qüestionaments des d’alguns sectors en termes ètics -si anaven a parar a mans de centres de recerca o empreses privades- i de protecció de dades. Vostè ha fulminat el VISC+ i ha iniciat un procés de consens de cara a un futur Big Data sanitari. Sembla que hi ha més consens?
El VISC+ s’ha acabat sí. Estem molt contents perquè aquest tema s’havia polititzat molt i s’havia bloquejat quan la recerca necessita un Big Data. Tenim un consens absolut que va des de la CUP fins al PP passant per Junts pel Sí. Aquí agraeixo molt la feina que ha fet també Catalunya Sí que Es Pot. Hem fet unes regles del joc amb les quals tothom pogués estar d’acord, que és garantir el caràcter públic del gestor i dels centres de recerca que faran ús d’aquell programa: públics o sense afany de lucre. El que estem fent és fomentar la solidaritat de pacient a pacient: jo cedeixo les meves dades perquè la recerca trobi millors cures, cedeixo la meva història clínica per ajudar als altres.
També ha hagut d’agafar el repte de resoldre la prescripció infermera a Catalunya. Hi haurà aviat un decret que reguli la prescripció infermera?
Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges. Estem treballant aquest tema al ritme previst però en qualsevol cas les bases són clares: el treball de prescripció el té el metge però en la mesura que treballa en equips assistencials on hi ha infermeres s’ha d’articular la prescripció des de la lògica que es fa des d’un equip. S’ha de garantir que les infermeres tenen coneixement dels protocols i per això parlem de prescripció col·laborativa en el marc d’uns protocols. Les infermeres han de poder per tant aprofitar aquest marge d’acord amb els protocols.
El conseller durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
El pressupost important en salut és la despesa executada perquè el de salut, per definició, és un pressupost que té una desviació estructural per naturalesa, és a dir, una previsibilitat inferior. Pots planificar millor, per exemple, la despesa educativa que la despesa en salut. Això fa que el pressupost que figura quan s’aproven els comptes i el pressupost executat [el que s’ha gastat] sigui diferent. Si ens fixem en el pressupost executat, l’any 2010 va ser de 10.380 milions d’euros, la xifra més gran de la història del departament de Salut. El segon més gran de la història és el de l’any 2008 i el 2016. El 2008 és de 9.794 milions i el pressupost d’enguany rondarà els 9.780 milions.
Però quin sistema ha quedat després de les retallades?
Només dic que quan parlem de retallades hem de situar les coses en els seus justos termes. El 2016 s’haurà fet una despesa sanitària que serà dels quatre anys que s’ha gastat més diners de la història, això és el que s’ha de dir. El pressupost de Salut és netament insuficient si mirem les necessitats que tenim a Catalunya, una cosa no treu l’altra. Però si ens fixem en la despesa executada no estem en més de 1.300 milions de diferència. Per tant, no parlem més de la retallada de 1.500 milions perquè estem a 600 milions de diferència dels pressupostos més grans. Dit això voldríem que el pressupost creixés molt per fer front a les llistes d’espera, pagar millor als metges i invertir. Aquests diners els generem però el problema és el dèficit fiscal. Catalunya té capacitat per finançar adequadament el seu sistema de salut si el finançament de la Generalitat fos just. Des d’un punt de vista de país, la sanitat pública catalana és perfectament sostenible. El problema és que els recursos no els estem administrant nosaltres.
Nosaltres tenim informació encara més detallada. El que explica l’informe ho coneixem però una part molt important de la precarietat té a veure amb el fet que durant cinc anys el govern central ha prohibit fer ofertes públiques d’ocupació. Això ha generat precarietat laboral a l’Institut Català de la Salut (ICS) de manera molt generalitzada perquè el percentatge d’interinatge a l’ICS ha passat del 10% al 2010 al 30% en aquests moments. Aquest és un dels problemes importants però això ha estat conseqüència del govern central.
Més enllà de les oposicions però, el tipus de contracte que es fa a l’ICS no ve pas marcat des de Madrid, oi?
Sí sí, això ve marcat des del govern central. El problema principal és el creixement exponencial de l’interinatge: la gent es jubila i no pots substituir-los perquè no pots convocar places. L’altre problema són els falsos eventuals. En molts casos el que s’ha estat fent els últims anys és un procés d’aplantillament i això s’està fent.
Aquesta persona es va reincorporar a la seva plaça que és el que toca. Quan una persona deixa de ser gerent de l’ICS es reincorpora a la seva plaça de metge i des de la nova gerència de l’ICS se li va fer un encàrrec especial que ara no recordo quin era. Després a aquesta persona se l’ha nomenat finalment gerent del Consorci Hospitalari de Vic. Per tant, aquí no hi ha cap tipus d’irregularitat.
Encara que no exercís com a facultatiu?
Se li va fer un encàrrec específic aprofitant la seva experiència com a gerent. Ha estat complint amb aquest encàrrec i això va finalitzar en el moment que se li va demanar que s’incorporés com a gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Parlem dels pressupostos. La pròrroga pressupostària significa que no es podrà fer en la seva totalitat el pla de xoc per reduir les llistes d’espera.
Sí, i es va dir sempre que estava subjecte a l’aprovació de nous pressupostos.
Què ha de saber la gent que és en llista d’espera?
Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.
Això ja s’està fent?
Està en procés d’implementació. Ho està fent el CatSalut.
El compromís també és complir amb els terminis de referència i garantia per algunes intervencions quirúrgiques, terminis que no sempre es compleixen.
Els temps garantits es compleixen tots. Hi ha 27 procediments quirúrgics amb temps garantit, la resta tenen temps de referència. El temps de referència no es compleix de manera sistemàtica però és un temps de referència. Els de garantia són temps per procediments greus i dels 27, en 26 estem complint gairebé en tots en un 99%. Només en el cas de pròtesi de genoll el compliment és del 65%.
Comín durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
El Pla de Salut 2016-2020 inclou, entre les diferents accions el desenvolupament del Pla Director d’Urgències. Què implica aquest pla?
El presentarem a la tardor. S’està discutint ara però el que vol el pla és donar coherència a una sèrie de dispositius assistencials. L’atenció s’ha de pensar de manera sistèmica.
Comptaran les urgències amb més professionals?
Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.
Vall d’Hebron està fent millores importants però té limitacions estructurals, el Clínic també. Ara a l’Hospital del Mar per exemple estem construint les noves urgències i seran un canvi espectacular quan s’acabin. També ara s’inicia la construcció de les noves urgències de l’Hospital Josep Trueta però diguem-ho tot: el procés de construcció i substitució dura dos anys i no és fàcil.
Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.
Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això?
S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.
S’havia parlat de traslladar físicament Barnaclínic. S’acabarà fent?
Pot ser una conseqüència de la regulació. Si estem parlant de separar les dues llistes el que s’ha de fer és separar físicament perquè estigui més diferenciat. Hi ha avui centres hospitalaris que ho tenen físicament separat. És el cas, per exemple de Manresa, i això facilita que la llista pública i la privada no es contaminin.
A mitjans d’agost està previst que activitat que fins ara assumia la Clínica del Vallès -privada amb afany de lucre del grup QuirónSalud- derivada de l’Hospital Parc Taulí -públic- retorni al Taulí i també al Consorci Hospitalari de Terrassa. Com es farà el traspàs?
S’ha estat negociant des de fa molts mesos amb els comitès d’empresa, amb qui ens estem reunint de manera permanent així com amb la direcció de la Clínica del Vallès, la del Parc Taulí i també la del consorci. Ens estem reunint amb les tres parts dels hospitals afectats perquè es pugui fer sense cap acomiadament, i així serà, i sense cap afectació pels pacients. L’activitat ha de continuar encara que es traslladi i es farà estalviant recursos pel pressupost públic. Contra el que s’ha estat repetint, l’activitat que s’ha estat fent a la clínica del vallès sortirà més econòmica al Taulí i a Terrassa. Per tant, no només enfortim el caràcter públic del sistema sense perjudicar els treballadors sinó que també estalviem recursos públics.
Jo no hi era, per tant, no jutjo el passat. La tarifa d’un hospital és diferent de l’altre però el cost de l’activitat no es determina a la tarifa. La tarifa del Taulí és més cara que la de la Clínica del Vallès però és la tarifa mitja de l’activitat que fa el Parc Taulí, no tens una tarifa per activitat, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Per tant, quan algú diu que fer l’activitat al Taulí serà més car que a la Clínica del Vallès s’està confonent molt i vol dir que no entén com funciona el sistema. Per tant, una cosa és el cost de l’activitat i l’altra és la tarifa. Aquí el que hem de comparar és que costa una activitat X al Taulí i què costa aquesta mateixa activitat a la Clínica del Vallès. Ara, a més d’enfortir el caràcter públic del sistema també estalviem diners.
Comín en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Què passa amb els altres centres que també tenen afany de lucre i que tanmateix formen part de la xarxa d’atenció pública, com la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor o la Clínica de Ponent?
Nosaltres apliquem el principi de preferència de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que diu que els proveïdors públics tenen preferència davants els privats. La LOSC diu: he d’escoltar-me els proveïdors privats quan els necessiti. Al Vallès els necessito? No, perquè el Taulí tenia capacitat disponible, llits i quiròfans…
Tancats.
Sí, per obrir. El mateix amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Per tant, no necessito contractar clíniques privades. És el cas de Girona i de Lleida? No, perquè cada regió sanitària té la situació que té. Avui l’Hospital Josep Trueta no podria absorbir l’activitat que fa la Clínica de Girona i l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida no podria assumir l’activitat de la Clínica de Ponent. Si augmentés la capacitat dels hospitals públics ja ho veuríem però la situació en cada regió és la que és. Així com és evident que al Vallès no ens calia contractar activitat privada, no es pot dir el mateix de Girona i Lleida. El Sagrat Cor és un cas a part. És un hospital que seguirà formant part de la xarxa, la pregunta no és si el contracto o no el contracto, és si aquest hospital el gestiona un proveïdor privat o un públic. Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria.
En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.
El 2003 es va aprovar una llei estatal que afectava el personal estatutari dels serveis de salut i avançava l’edat de jubilació dels facultatius dels 70 als 65 tot i que permetia als professionals que vulguessin continuar fins als 70 fer-ho sempre prèvia petició a l’Administració i conforme a les previsions de la planificació de recursos humans. Durant el Tripartit i amb Marina Geli com a consellera de Salut, però, la interpretació que es va fer de la llei va ser restrictiva. Aquest fet no només va aixecar polèmica sinó que també ha costat, almenys, sis milions d’euros als ciutadans només en indemnitzacions, segons ha pogut saber El Diari de la Sanitat.
El canvi en l’edat de jubilació i la interpretació restrictiva que es va fer de la llei va provocar que a Catalunya centenars de facultatius dels vuit hospitals i de Centres d’Atenció Primària de l’ICS es veiessin obligats a retirar-se a partir del juliol del 2004 tot i haver fet peticions i demandes per continuar treballant fins als 70 al·legant en molts casos que estaven en perfectes condicions i feien una gran aportació al sistema.
La negativa de l’ICS però va provocar que afectats de diferents hospitals i CAPs de tot el territori interposessin recursos. Concretament van presentar demanda contra la resolució, segons informació facilitada pel mateix ICS a aquest mitjà, un total de 263 metges, de les quals 196 han estat favorables a l’ICS. Als restants però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va donar-los la raó i va sentenciar que la negativa indiscriminada no era conforme a dret. Així, l’ICS va haver de recompensar els metges que havia obligat a jubilar-se als 65 entre 2004 i 2008 amb quantitats que representaven la diferència que correspondria entre el salari que els professionals havien deixat de percebre i la pensió de jubilació corresponent fins a l’edat dels 70.
Tot i que l’ICS assegura que «ara mateix no disposa de la xifra total» de la quantitat que va haver de pagar només en concepte d’indemnitzacions per jubilacions injustificades, aquest mitjà ha pogut conèixer que almenys es van arribar a pagar prop de sis milions d’euros. El que sí confirmen des de l’ICS és que aquest «ha complert amb les sentències i ha efectuat els pagaments corresponents».
Segons recull un informe del COMB del 2008, «aquesta il·legalitat [la jubilació forçosa d’aquests professionals] es produïa perquè aquestes jubilacions es basaven en unes necessitats d’organització que, segons l’ICS, estaven justificades per un suposat Pla d’Ordenació de Recursos Humans (PORH) que no existia legalment». Per aquest motiu el TSJC va anul·lar totes les jubilacions forçoses ordenades per l’ICS basades en els PORH de 2004 i 2008.
Recuperació de l’edat de jubilació als 65
El 2012, però l’ICS va recuperar l’aplicació de la jubilació forçosa dels facultatius als 65 amb caràcter general després de fer un Pla d’ordenació de recursos humans (el PORH 2012-2015). Ja amb aquest pla de recursos humans el Tribunal Suprem va acceptar que s’havia produït un canvi de criteri i flexibilitzat les condicions però el Govern de Mas va arribar a impedir qualsevol excepció a la jubilació als 65 anys per Llei d’acompanyament de 2012 i per tres anys.
Des de llavors s’ha forçat la jubilació de prop d’un miler de metges i metgesses i una part d’ells s’ha dedicat a la sanitat privada, que s’ha vist beneficiada de la seva contribució. Un fet que xoca amb el fet que l’exdirector gerent de l’ICS, Pere Soley, ha evitat jubilar-se -com explicava aquest mitjà fa uns dies- incorporant-se a l’Hospital de Bellvitge temporalment i situant-se al capdavant del Consorci Hospitalari de Vic.
Maria Jesús Martínez Vicente, presidenta de l’Agrupació de Jubilats de Metges de Catalunya, valora a El Diari de la Sanitat que la gestió de les jubilacions dels professionals «s’ha fet molt malament». «Primer es va fer de cop, després es va dir que no i després que sí. L’administració no es caracteritza per ser metòdica precisament», lamenta. Segons ella, és important que els professionals es mentalitzin que s’hauran de jubilar i puguin plantejar-s’ho amb un marge de dos anys com a mínim. «Un s’ho ha de preparar per ell mateix però també has de pensar en els pacients», explica.
Actualment, afirma, els únics que poden jubilar-se als 70 són els que estan lligats a la universitat, com és el cas dels caps de servei. La resta han de jubilar-se als 65 excepte en alguns casos d’especialitats molt concretes i tècniques en què la jubilació del professional pot deixar un buit difícil de substituir a curt termini.
Pere Soley, exdirector gerent de l’Institut Català de la Salut entre 2014 i 2016, va ser cessat del càrrec el passat 15 de març i el mateix dia es va reincorporar a l’ICS com a facultatiu especialista d’angiologia i cirurgia vascular a l’Hospital de Bellvitge, on havia estat resident i després metge adjunt de 1978 a 1984, segons ha pogut saber El Diari de la Sanitat. Aquest fet podria no cridar l’atenció si no fos per dos motius: d’una banda que Soley estaria cobrant un sou de l’ICS pel seu lloc de treball com a facultatiu malgrat que a la pràctica no exerceix com a tal. L’altre motiu és el fet que després de l’aprovació de l’Estatut Marc del personal estatutari dels serveis de salut el 2003, Pere Soley, que era llavors gerent de Bellvitge, va impulsar la jubilació de tots els metges que feien 65 anys i ell -que ara en té 68- en lloc de jubilar-se s’ha incorporat els darrers mesos com a facultatiu a l’hospital públic on va ocupar el càrrec de gerent durant deu anys i ocuparà durant els propers cinc el lloc de director gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Des del departament de premsa de l’ICS es limiten a dir que “Pere Soley és facultatiu especialista amb plaça pròpia a l’Hospital Universitari de Bellvitge i es va reincorporar a la seva plaça [el passat 15 de març] i va ser destinat en comissió de serveis al Centre corporatiu, on ha estat treballant fins que s’ha incorporat a un nou lloc de treball fora de l’ICS”. Missatge al que també es remeten des del departament de comunicació de l’hospital. A més l’ICS assegura que “és habitual que professionals sanitaris amb plaça als diferents centres de l’ICS siguin destinats en comissió de servei o en reassignació funcional al Centre corporatiu”.
Però, després de ser cessat el passat 15 de març i rellevat per l’actual directora gerent Candela Calle, Soley va reingressar el mateix dia a l’ICS a través d’una plaça com a facultatiu especialista de cirurgia vascular de l’Hospital de Bellvitge i el dia 1 d’abril va començar a percebre un sou de Serveis Centrals de l’ens públic per aquesta posició [almenys fins a data d’aquesta publicació], segons ha pogut saber aquest diari.
Aquest diari ha preguntat a treballadors de Bellvitge si Pere Soley hi ha treballat com a facultatiu els darrers tres mesos i aquests han assegurat que “Soley fa molts anys que no hi treballa”. Fonts properes denuncien que és totalment “injust” que després d’haver forçat la jubilació de centenars de facultatius ara ell “es creï un lloc de treball a mida [com a facultatiu especialista a Bellvitge] que ni tan sols trepitja perquè fa més de vint anys que no exerceix com a metge”.
De fet aquesta mateixa setmana s’ha oficialitzat que Pere Soley serà a partir d’ara el nou director general del Consorci Hospitalari de Vic -la seva ciutat natal- en substitució del Dr. Antoni Anglada, que ha estat al capdavant de la institució durant els últims 16 anys.
Segons el seu currículum, Soley ha exercit entre 1984 i 2016 càrrecs diversos com a directiu o gerent en diversos centres: al Consorci Hospitalari de Vic, a l’Hospital Vall d’Hebron, a l’Aliança, a l’Hospital de Bellvitge i al Consorci Sanitari del Maresme. Des del 2011 fins ara ha ocupat càrrecs a l’ICS, primer com a gerent territorial de l’Àrea Metropolitana Nord (2011-2014) i després com a director gerent de l’ICS (2014-2016).
Soley va cobrar una indemnització de 8.000 euros
El Reial Decret Llei 3/2012 estableix que “no es tindrà dret a cap indemnització quan la persona ostenti la condició de funcionari o sigui empleat d’una entitat integrant del sector públic estatal, autonòmics o local amb reserva de lloc de treball”. Amb tot Pere Soley va cobrar una indemnització de 8.000 euros en ser cessat de la gerència de l’ICS, segons asseguren fonts coneixedores.
Cinc anys esperant unes oposicions per poder accedir a una plaça fixa de l’Institut Català de la Salut (ICS). El diumenge 19 de juny es van celebrar les oposicions de personal sanitari i administratiu de l’ICS, en les que estaven en joc 340 places.
La celebració d’aquestes proves no va estar exempta de polèmica. Treballadors de l’Hospital de Viladecans, amb el suport del sindicat CGT, van denunciar que havien trobat, dies abans de l’examen, un document oficial referent a les proves entre uns papers del centre hospitalari.
Segons expliquen els representants del comitè d’empresa que han interposat una denúncia als Mossos d’Esquadra, treballadors del torn de nit van trobar un document que s’entrega als candidats el mateix dia de l’examen on apareixen les seves dades personals i que conté quatre adhesius amb un codi de barres que té les dades de la persona que s’examina. S’utilitzen dos dels adhesius per posar-los al full de respostes de l’examen. En total en el paper trobat a l’Hospital de Viladecans només quedaven dos adhesius, el que fa sospitar als treballadors que alguna persona tingues l’examen abans del dia de les oposicions. Si més no, els sindicat CGT recorda que es tracta de documents que han d’estar sota custòdia rigorosa fins al dia de les proves.
El document que van trobar uns treballadors a l’Hospital de Viladecans i que fa referència a les proves
Els 5 minuts de controvèrsia
La polèmica generada per aquests documents trobats a l’Hospital de Viladecans no ha estat l’única d’aquesta convocatòria. Durant l’examen per les places d’infermeria a la seu de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, a l’edifici del carrer Roger de Llúria, els candidats es van quedar sense llum entre cinc i sis minuts a última hora del vespre del diumenge. Així mateix ho ha confirmat el departament de comunicació de l’ICS que ha assegurat que es van donar uns minuts més per finalitzar l’examen i que per tant donen per resolt el problema.
El moment en que va marxar el llum a l’aula de la Pompeu Fabra
Alguns opositors es queixen de què no té justificació. Es pregunten a més si va ser un tall accidental o si es va fer expressament i demanen que les persones afectades puguin repetir la prova.
A banda d’aquesta indecència alguns dels treballadors que van realitzar les proves a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) denuncien també que ho van fer en unes aules petites, on estaven asseguts un el costat de l’altre, sense espai entremig i que per tant permetia poder veure que responien els companys del costat. Segons un dels opositors la situació era denigrant.
L’ICS ofereix 340 places en total, el 78% de les quals corresponen a personal sanitari i el 22% a personal de gestió i serveis. Al voltant de 21.000 sanitaris es van inscriure a les proves, el que representa 60 candidats per cada lloc de treball ofert.
Un de cada dos homes té probabilitat de desenvolupar un càncer al llarg de la seva vida. En el cas de les dones, una de cada tres té probabilitats de fer-ho. El càncer és una patologia creixent al món i un tema central del sistema sanitari català. L’any 2010 més de 20.000 homes va patir un càncer a Catalunya i gairebé 15.000 dones també en va patir un. El Departament de Salut preveu que aquestes dades augmentin un 22,5% en el cas dels homes i un 24,5% en el cas de les dones d’aquí a 2020.
Malgrat la incidència d’aquesta malaltia el càncer és una patologia que cada vegada més persones combaten, aconseguint sobreviure. La mortalitat disminueix un 1,3% cada any en el cas dels homes i un 2,1% en el cas de les dones. Per tant, cada cop hi ha més persones que han sobreviscut al càncer. Els nivells de supervivència són en alguns casos bastant alts. El 2010 van sobreviure al càncer de mama el 94% de les afectades, o el 94% de pacients que van patir leucèmia, per posar alguns exemples. Però encara queden patologies difícils de combatre, com el càncer de pulmó, un dels càncers amb uns índexs de supervivència més baixos (28% el 2010 a Catalunya).
Amb aquesta premissa l’Institut Català de la Salut (ICS) i l’Institut Català d’Oncologia (ICO), dues organitzacions públiques, han firmat una aliança estratègica per tal de crear un model de futur per l’abordatge del càncer. Un model que vol ser d’excel·lència, i que segons el conseller de Salut, Toni Comín, es vol posicionar com un dels millors. “Volem ser un dels líders mundials d’oncologia al món”, ha ressaltat el conseller en roda de premsa durant la presentació d’aquesta aliança. La creació d’aquesta xarxa dóna resposta a una resolució del Parlament de Catalunya de juny de 2015 que instava al Govern a que establís una xarxa Catalana d’Atenció Oncològica.
L’ICS i l’ICO en conjunt atenen un 60% del total de malalts oncològics de Catalunya, si es pren com a referència aquells centres on hi són presents. L’ICS controla dos grans hospitals que ofereixen assistència oncològica, L’Hospital Vall d’Hebron i l’Hospital Universitari Arnau Vilanova. Per la seva banda l’ICO està present a l’Hospitalet, als centres de Girona, a Badalona i al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Amb tot, el Departament ha remarcat que tots els centres que atenen malalts oncològics i que queden fora d’aquesta aliança ofereixen també una assistència quotidiana perfectament tractada. Per això també, la xarxa es presta a que altres proveïdors puguin incorporar-s’hi de forma voluntària.
Segons el Departament de Salut aquesta xarxa aportarà una sèrie de beneficis pels pacients com l’accés a nous medicaments i a tractaments innovadors, una atenció més integral i multidisciplinària, més equitat en l’accés a l’alta especialització i millor qualitat de l’atenció rebuda. Pel que fa als professionals, aquests tindran un paper central en l’abordatge de la malaltia, tindran un lideratge clínic fort i seran més partícips i apoderats, treballant en una xarxa dedicada exclusivament al tractament del càncer. Tot plegat, asseguren, suposarà millors resultats en salut, i una atracció de professionals altament qualificats.
El Pla de salut de Catalunya 2016-2020 ja estableix el càncer com una de les prioritats. Aquesta xarxa s’emmarcà també dins del pla contra el càncer a Catalunya 2015-2020 que pretén generar centres de referència amb capacitat de se competitius a Europa. Per crear aquesta xarxa els actors implicats s’han emmirallat d’altres projectes creats en diversos països que tenen aliances semblants i que són líders en el tractament del càncer, com és el cas dels Països Baixos, França, Austràlia o Estats Units.
– I al final de tot qui mana és el director del Catsalut i a vegades algun gerent però tots els comandaments intermedis el que fan és mantenir vives aquestes estructures versallesques; com diria Astèrix «estan locosestosromanos«- afirmava en Carles Manté a les diligències prèvies del cas Innova de Reus. No cal recordar que quan diem que una persona mana és perquè veiem que pren decisions totalment arbitràries. No ho diem del directiu que actua de forma assenyada i previsible. Malauradament en Carles Manté, exdirector del Catsalut, deia la veritat. No per casualitat aquest càrrec recau habitualment en un destacat representant del Consorci Social i Sanitari de Catalunya o de la Unió Catalana d’Hospitals, atenent al partit polític que governa la Generalitat.
El sistema sanitari està més pensat per complaure al gerent del Catsalut, únic distribuïdor dels recursos, que per satisfer les demandes i necessitats dels pacients. Les enquestes de satisfacció dels usuaris d’atenció primària ho il·lustren. En totes les publicades des de 2003 els pacients es queixen de la mala resposta telefònica dels CAPs. La persistència d’aquest motiu d’insatisfacció tan fàcil de corregir, mostra que no s’ha fet res per complaure als usuaris. Aparentment a casa nostra som transparents: avaluem i rendim comptes. Tenim un Diagnòstic de Salut, un Pla de Salut, un Pla de Serveis i una Central de Resultats. Però no podem assegurar que les polítiques i les decisions del Catsalut s’ajustin a les conclusions d’aquests documents. El projecte VISC + és un altra mostra d’actuació arbitrària del Departament de Salut. L’anterior govern va lliurar a tercers les dades sanitàries dels pacients de la sanitat pública, malgrat haver adquirit el compromís de no fer-ho amb l’oposició parlamentària que argumentava una manca de garanties de seguretat i privadesa de la informació.
La transparència i la rendició de comptes no són aspectes prioritaris del nostre sistema. Més aviat al contrari. El discurs oficial afirma que els mecanismes de control necessaris per assegurar la transparència de la despesa pública perjudiquen seriosament l’eficiència dels centres sanitaris. Des dels anys vuitanta els gestors públics i els del sector concertat demanen que s’adoptin els valors empresarials del sector privat, que es redueixi el control governamental i que s’augmenti la llibertat dels gerents dels centres per gestionar els recursos econòmics i de personal. Aquesta política, mantinguda des dels anys vuitanta, ha aconseguit erosionar el pressupost de l’Institut Català de la Salut a favor del dels centres concertats. Aquests consumeixen actualment les dues terceres parts del pressupost sanitari global.
El model sanitari català permet prendre decisions sense considerar les necessitats dels pacients ni l’opinió dels professionals. Els proveïdors públics i privats disposen d’un finançament assegurat i d’uns pacients captius, acostumats a no escollir ni especialista ni centre hospitalari. Els gerents dels centres concertats gaudeixen també dels beneficis de l’entorn privat: absència d’intervenció prèvia i flexibilitat en la gestió econòmica i de personal. Amb els anys, les singularitats d’aquest sistema han produït seriosos efectes adversos. Destaca l’obsessió de professionals i empreses per complir els objectius del Catsalut, no sempre alineats amb les necessitats dels ciutadans, ja que la seva observança assegura el finançament dels centres i la productivitat variable de la nòmina. En les empreses públiques cada dia preval més la figura del gerent propietari. Un directiu que a diferència dels del sector privat, es perpetua en el càrrec perquè estableix una xarxa de relacions clientelars amb els del seu entorn. El sistema compta també amb uns elevats costos de transacció per la manca d’incentius a l’eficiència i l’excessiva fragmentació dels serveis sanitaris. Justament aquesta proliferació d’empreses públiques impossibilita que es puguin fer veritables reformes estructurals. Cada empresa, que disposa d’una gran infraestructura burocràtica i molts lligams polítics, es blinda davant la possibilitat que el Catsalut decideixi fer-la desaparèixer, reduir-la o fusionar-la. La crisi no n’ha tancat cap. S’han triplicat les estructures de gestió dels serveis públics de salut en el territori. A cada província hi trobem els directors del Departament, del Catsalut i de l’ICS, cadascú amb el seu suport burocràtic-administratiu. Aquesta encara és una reminiscència de quan als anys vuitanta vam adoptar el discurs de la separació de funcions que va introduir Margaret Thatcher. Finalment l’opacitat i la nul·la participació ciutadana i professional han facilitat la corrupció. Tenim casos de porta giratòria i de malversació de fons públics vinculats al Catsalut i a les empreses del Siscat.
Actualment els resultats del sistema sanitari depenen en gran mesura de la qualitat moral dels directius i dels professionals. L’estructura no garanteix una gestió transparent i eficient en benefici del ciutadà. L’actual crisi econòmica ha mostrat que el propi model és la font d’ineficiència. Les mesures pal·liatives adoptades com ara la reducció salarial i les retallades en les prestacions no han aportat eficiència. La solució tampoc està en l’actual debat sobre la titularitat pública o privada dels serveis, malgrat saber que les entitats sanitàries amb ànim de lucre incrementen els riscos sobre la salut. Avui la prioritat és abandonar les polítiques Thatcherianes que arrosseguem des dels vuitanta i adoptar les modernes polítiques del «PublicValue«. Només així garantirem l’atenció sanitària universal. Aquest nou enfocament suposa que els directius i els professionals hem de fer-nos aquestes tres peguntes: perquè serveix la nostra organització? A qui hem de rendir comtes? I com sabrem si ho hem fet bé? Hem de començar a gestionar d’acord amb les necessitats i demandes dels ciutadans. Ja hem fet les avaluacions, tenim els documents, ara els hem de llegir i aplicar a les polítiques. També cal reformar les institucions per garantir que treballarem en aquesta línia. El veritable repte està en transformar les institucions actuals que DaronAcemoglu i James A Robinson qualificarien d’extractives per convertir-les en unes institucions inclusives, tant el Catsalut com cada una de les empreses proveïdores. Aquesta és l’única reforma que suposarà un veritable canvi de rumb de la sanitat catalana. La fórmula és molt senzilla. El pacient i no el gerent del Catsalut ha de ser el centre del sistema.
Hem d’aconseguir que l’estructura garanteixi aquest objectiu amb independència de la qualitat moral i ètica de les persones que gestionen els serveis. Els directius i polítics que acaben d’arribar han de ser valents i atrevir-se a implantar uns mecanismes que garanteixi la transparència i la veritable rendició de comptes. Corrupció, demagògia i manca d’eficiència no es combaten amb plantejaments ètics sinó amb institucions, procediments i regles de control. Els càrrecs, especialment els de gestió han de ser meritocràtics. Cal professionalitzar i despolititzar les direccions dels centres. Els professionals no han de seguir sent uns obrers forçats a complir uns objectius. Són justament les persones que millor coneixen el funcionament del sistema i la forma de fer-lo més eficient. Totes les empreses catalanes haurien de comptar amb una comissió de metges i infermeres sènior, escollits pels seus companys, que s’impliquin activament en les decisions importants de gestió i govern. La participació ha de ser directa, no a través de col·legis i societats. Finalment hem d’afavorir que el pacient també assoleixi un rol més actiu i participi tant en la gestió dels serveis com escollint lliurement el metge i el centre on vol ser atès.
Fins l’aprovació de la llei de reforma de l’ICS del 2007 aquesta entitat tenia un problema de manca d’instruments de gestió que la fessin més eficient. Tenia les limitacions d’un pressupost administratiu que dóna molt poca capacitat i agilitat a la gestió de la sanitat. La gestió de personal amb criteris funcionarials, plaça en propietat, borsa de treball, tampoc ajudaven a la seva eficiència. L’ICS te una visió molt centrada en la pròpia institució i les seves dinàmiques internes administratives, amb manca d’autonomia de gestió, tan territorial com de centres i de professionals, i amb una direcció massa centralitzada.
La llei 8/2007 del Parlament de Catalunya (aprovada per consens de tots els grups parlamentaris) tenia la vocació i la capacitat per arreglar aquests problemes, però curiosament aquesta llei no s’ha acabat de desenvolupar i el govern dels senyors Mas i Ruiz ens proposaven reformar l’ICS i dividir-lo en varies empreses al territori constituint com a excusa els denominats Consorcis.
Nosaltres ens hi varem oposar, entre d’altres, per les següents raons:
El trossejament de l’ICS, reivindicació històrica de la patronal privada del sector sanitari, seria el principi de l’esfondrament dels principals valors del nostre sistema sanitari públic. Del seu nivell d’equitat, superior a molts d’altres dels països del nostre entorn. De la seva qualitat i eficiència, superiors a moltes d’altres. Del model de Sistema Nacional de Salut integral molt superior en resultats de salut i en valors. I suposaria perdre el seu caràcter totalment públic, el que impedeix fer de la salut i la malaltia un negoci.
El trossejament també és contrari als principis d’integració i integritat prioritaris segons la Llei General de Sanitat, la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya i les evidències científiques, per a una política de millora de la salut de les persones. El trossejament empresarial en sanitat és contrari a l’eficiència i a l’estabilitat. Es dóna l’argument de que la gran dimensió de l’ICS el fa molt difícil de governar i gestionar. És un criteri contrari a la tendència a la fusió d’empreses, no renyida amb major autonomia de gestió, a més va en contra de la reducció i concentració d’empreses públiques recomanada pels governs.
En d’altres sectors quan es vol eficiència i estabilitat les empreses es fusionen; en canvi es creen “grups empresarials” quan es vol fer enginyeria financera per pagar menys impostos o per tenir facilitat de desprendre’s de parts del grup. Hi ha evidència de que el minifundisme empresarial en la sanitat catalana concertada ha estat negatiu per la reducció de costos del conjunt del sistema, ha frenat molt i de forma tant negativa com explícitament intencionada les possibilitats de sinèrgies (unificació de compres, sistemes d’informació, logística).
Aquet situació ha frenat la transparència, fins i tot de forma perversa, amb l’objectiu d’amagar on hi havia costos injustificats i sobrefinançament públic del qual s’han beneficiat els seus responsables.
La Llei de l’ICS de juliol de 2007, de creació de l’empresa pública, preveu, en el seu article 5.1., que la institució “actuï d’acord amb els principis: d’eficiència, per mitjà d’una gestió pública, moderna i rigorosa, amb autonomia de gestió, d’eficàcia, de simplificació, de desconcentració, descentralització territorial, de racionalització, de transparència, d’agilitat, d’avaluació de la gestió, de sostenibilitat, de cooperació, de participació social i corresponsabilitat dels seus professionals, de continuïtat del procés assistencial, equitat en l’accés a les prestacions, proximitat i orientació de la gestió als ciutadans”
En els articles 31 i 32 dels Estatuts de l’ICS es preveu que “els professionals i els seus directius puguin prendre decisions adequades a la seva realitat específica, en el nivell més proper als usuaris, d’acord als recursos disponibles i sent corresponsables dels resultats obtinguts”.
En els darrers anys existeix l’experiència de major autonomia en els equips de Primària de l’ICS, experiència força reeixida que ha posat de manifest les bondats del camí emprés i les dificultats que caldria superar, possiblement amb canvis normatius, sobretot en els temes de gestió econòmica i de recursos humans. Caldrà doncs aprofundir en aquest camí. Millorant l’ICS estem defensant el nucli vertebrador de la sanitat pública de Catalunya. Cal aprofitar els temps de canvi.
Aquest article està inspirat en els documents fruit d’un debat entre professionals i ciutadans organitzat pel Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) l’any 2012. Els documents complerts es troben a www.caps.catCom que creiem que avui, amb el model sanitari de Catalunya posat altre cop a debat d’actualitat, el document pot ser d’utilitat i per això l’hem recuperat.
Martí Valls. Coordinador del debat CAPS, Francesca Zapater. Presidenta del FOCAP, Toni Tuà. Grup polítiques de Salut del CAPS
