Els dermatòlegs i les dermatòlogues són el perfil sanitari que més guanya a Catalunya i poden arribar a cobrar 120.000 euros anuals si tenen més de deu anys d’experiència. En segon lloc, hi ha la professió de ginecologia, amb un salari de 100.000 euros bruts anuals.
Són dades de Spring Professional, la consultora de selecció del grup Adecco, que presenta la V Guia Spring Professional del Mercat Laboral per a ‘Healthcare’ i analitza les nou posicions més demandades del sector a Catalunya des del punt de vista salarial i funcional.
Després de dermatòlegs i ginecòlegs, ser cap de servei és el que està millor pagat, amb fins a 85.000 euros bruts a l’any. Li segueixen la medicina intensivista, la medicina de treball i la traumatologia, amb 70.000 euros, i la direcció d’infermeria, amb 67.000 euros.
Finalment, la infermeria de ginecologia i obstetrícia amb més de deu anys d’experiència arriba als 40.000 euros i la infermeria d’hospitalització als 37.000 euros anuals.
686.000 sanitaris
Les dades del Sistema Nacional de Salut indiquen qui hi ha 686.000 professionals en el sector, dels quals 198.000 són infermers i infermeres i 158.000 són doctors i doctores.
L’anàlisi destaca que el sector sanitari de titularitat privada representa el 29% de la despesa sanitària i disposa de 441 hospitals (el 56% del total) i de 50.960 llits (el 32%).
El perfil més demandat és el d’infermer o infermera, especialment en les especialitats d’hospitalització, UCI, maternitat o Treball, i la posició més cotitzada és del de metge o metgessa especialista en dermatologia a causa de l’augment de clíniques estètiques.
Comprendre l’activitat de les infermeres en el context que va tenir lloc, conservar els béns, informar la societat i incentivar la investigació històrica són els quatre objectius de la mostra ‘Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió’.
A través de documents escrits, imatges, roba i objectes diversos, aquesta iniciativa fa un repàs de com era la infermeria a començaments del segle XIII a la Corona d’Aragó i com ha anat canviant fins a la creació de la diplomatura universitària l’any 1977.
A ‘Infermeres en la memòria’ es poden veure, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola. El recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), passant per la participació de les infermeres en els conflictes bèl·lics.
L’origen de l’exposició es remunta a Palma l’any 2018, tot coincidint amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria. Quan el 2020 es va voler reprendre la iniciativa a Catalunya amb motiu del bicentenari del naixement de Florence Nightingale, va esclatar la pandèmia de la Covid-19 i es va haver de posposar fins a aquest any.
L’exposició, de caràcter itinerant, ha recorregut des del passat 12 de maig, Dia de la Infermeria, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’antic convent de la Mercè de Girona i el recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En l’actualitat, es troba a la planta baia del Campus Universitari Mar de la Universitat Pompeu Fabra, on es troba l’Hospital del Mar, fins al 2 de novembre.
El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics | Escola Universitària d’Infermeria del Mar – Hospital del Mar
Després, s’instal·larà als Centres de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de Tortosa i Tarragona, a l’antic Hospital de Santa Maria de Lleida i a la Fundació Althaia, per finalitzar, un any després del seu inici, a la seu del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona (COIB), de nou el dia de les infermeres, el 12 de maig del 2023.
“Cada exposició és diferent”
La comissària de l’exposició, Gloria Gallego, recorda que quan es va pensar a fer l’exhibició a Palma, van fer una crida, a través del col·legi d’infermeria i a títol personal, per saber si hi havia persones amb avantpassats de la professió que poguessin aportar uniformes, utensilis, llibres, etc., i així es va començar a fer la col·lecció, a banda que l’antic hospital militar tenia molta documentació i estris.
Una de les característiques de l’exposició és que s’adapta al lloc on està, segons les possibilitats de l’espai i dels objectes disponibles, si bé hi ha elements explicatius comuns. Així, a Palma, van ensenyar com era un antic laboratori de practicants o com es feien els parts al segle XIX, mentre que al Clínic es va recrear un quiròfan d’emergències de la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil de l’any 1938. “Cada exposició és diferent, contextualitzada al territori i el material que tinguem”, assenyala Gallego.
La comissària és infermera jubilada, historiadora de la infermeria i forma part de l’Associació Febe, integrada per docents i investigadores de la professió. En paraules de Gallego, els objectius de l’exposició són “comprendre les activitats de les infermeres, en el context de desenvolupament en què van tenir lloc; promoure la cultura de la conservació, recuperació i custòdia de béns materials i immaterials; satisfer les necessitats d’informació de la societat, i incentivar la investigació històrica del passat de les infermeres”.
Visita guiada a estudiants d’infermeria | Associació Febe
El balanç dels primers mesos de la mostra és molt positiu: “Crec que, afortunadament, pel ressò de l’exposició, el feedback de les visites guiades, les expressions dels visitants al llibre de firmes, i l’interès en iniciar investigacions i tesis doctorals, ho estem aconseguint amb nous treballs d’investigació que es volen iniciar per tractar de contestar a preguntes rellevants sobre la història de les infermeres i de la infermeria com a disciplina i professió”.
Set apartats temàtics
El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics. Comença amb la Corona d’Aragó i els primers documents d’infermeres remunerades. Segueix amb la vida de les infermeres religioses. Continua amb la formació de llevadores, practicants i infermeres fins a arribar a la col·legiació obligatòria.
El quart eix tracta de les infermeres voluntàries a l’exèrcit i la Creu Roja. Després, apareixen les primeres escoles catalanes. Tot seguit, prenen protagonisme la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, amb especial atenció a les infermeres internacionals al costat de la República.
Finalment, l’exhibició tanca amb el franquisme i la titulació ATS, que va ser substituïda per la Diplomatura Universitària d’Infermeria.
Els panells també fan referència a serveis sociosanitaris, nens abandonats, persones sense sostre, malalts i gent gran. Per a Gallego, “és una història amb gran majoria de dones, amb grans dificultats per avançar dins d’una societat patriarcal. Dones que van evolucionar al llarg dels segles, des de tres paradigmes: compassió, ofici i professió, encara avui tan presents a la infermeria”.
Sota el lema “Activa’t”, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) celebra els propers dies 8 i 9 de juny el seu XVè Congrés amb l’objectiu de fer valdre la feina assistencial i l’expertesa de les infermeres i els infermers de família i comunitària. Es tracta del primer Congrés presencial després de la pandèmia, una situació que, segons l’AIFICC, ha posat de relleu «les mancances del sistema de salut i la precarietat amb la que treballen les infermeres de l’atenció primària i comunitària».
“Partíem d’una situació molt deficitària i la pandèmia ens va abocar a una situació molt crítica. Malgrat això, les infermeres del primer nivell assistencial hem donat el 200%. Cal recordar que el 80% dels casos Covid-19 s’han atès i seguit des de l’atenció primària, i que nosaltres hem estat també les qui majoritàriament hem vacunat i posat aquests 16 milions de vacunes anti Covid-19” explica Francisco Cegri, doctor en infermeria i president del Comitè Organitzador del XVè Congrés AIFiCC.
El Congrés es farà a l’Auditori del World Trade Center i serà inaugurat a les 15.00h pel Conseller de Salut, el Dr. Josep Maria Argimon, i la regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa. A l’acte inaugural també hi seran Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, i Francisco Cegrí.
La jornada posarà l’accent en l’atenció clínica assistencial, com a protagonista de les cures infermeres. S’hi parlarà de temes tan diversos com la salut cardiovascular, l’exploració ecogràfica, l’atenció en la diversitat de gènere, l’abordatge de les addiccions, la incontinència anal o les manifestacions cutànies en nens. El programa sencer es pot consultar al web de l’AIFICC.
“Pretenem donar eines i millorar les habilitats en tasques preventives i de promoció de la salut, així com per atendre la cronicitat. El Congrés vol ser un espai de trobada científica, de reflexió i d’aprenentatge. Una mostra d’això és que s’han presentat 294 treballs 10 projectes per a beca d’investigació”, diu Gemma Amat, infermera i presidenta del Comitè Científic.
Segons expressa Alba Brugués, el Congrés també vol posar de manifest el «malestar generalitzat de les infermeres cap als òrgans de govern per obviar la nostra participació en la presa de decisions» on, defensa la presidenta de l’AIFiCC, «la nostra opinió és essencial pel nostre coneixement i experiència en matèria de salut comunitària”.
La Comissió de Tabaquisme del Consell d’Infermeres crida a donar visibilitat a les estratègies de promoció de la salut que lideren les infermeres en l’àmbit de la deshabituació tabàquica sota el hashtag #infermerescontraeltabac.
El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC), a través de la seva Comissió de Tabaquisme, posa en marxa la tercera edició del Concurs «La infermera, la teva aliada per deixar de fumar». La iniciativa, adreçada a infermeres i estudiants de Grau, pretén donar visibilitat a les competències professionals de la Infermeria en la deshabituació tabàquica i esdevenir referent per a la ciutadania.
El concurs, en el qual es podrà participar fins al pròxim 15 de juny, forma parts dels actes programats pel Consell d’Infermeres per celebrar la XXIII Setmana Sense Fum, que enguany té com a lema ‘Viu sense fumar i comença a sumar’.
Per participar cal publicar una fotografia o vídeo a les xarxes socials, explicant el rol de la infermera en el procés de deixar de fumar o qualsevol altre aspecte -consells, experiències professionals i personals…- que promogui l’abandonament del consum del tabac. La publicació es pot compartir, amb el hashtag #infermerescontraeltabac a Facebook, Twitter i Instagram(@deixadefumar). Podeu consultar les bases al web del CCIIC.
Les publicacions es compartiran en el perfil d’Instagram de la campanya (@deixadefumar) i guanyarà el post que obtingui més ‘m’agrada’ en l’esmentat perfil. El premi: una targeta regal de material esportiu per valor de 200 euros, per fomentar un estil de vida actiu i saludable.
La Setmana Sense Fum
La Setmana Sense Fum és una iniciativa de la Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitària (semFYC) i CAMFiC a Catalunya, que durant els últims anys ha organitzat el Programa Atenció Primària Sense Fum a Catalunya (AIFICC, CAMFiC i ASPCAT). Amb l’objectiu d’involucrar diversos àmbits en una iniciativa comuna i unificar un mateix missatge, en els últims anys, s’hi han implicat en l’organització la Xarxa d’Atenció Primària Sense Fum, la Xarxa Catalana d’Hospitals sense Fum, la Xarxa Catalana d’Universitats Saludables; els Col·legis de Catalunya de metges, d’infermeres i infermers, de farmacèutics, de pedagogs i de psicòlegs; les Societats científiques de Catalunya, de Medicina familiar i comunitària, d’Infermeria familiar i comunitària, de Llevadores i de Salut Laboral; la Societat Catalana d’Atenció i Tractament del Consum del Tabac; la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i les Diputacions; l’Agència de Salut Pública de Catalunya i els serveis territorials; l’Agència de Salut Pública de Barcelona; l’Associació Espanyola Contra el Càncer, la Federació d’Entitats contra el Càncer de Catalunya i l’organització no governamental «no más colillas en el suelo».
Quan es parla de sostre de vidre, s’entén la situació sota la qual conviuen dones que tenen professions que s’entenen com a masculines a qui els costa molt fer-se visibles i arribar a assolir càrrecs de responsabilitat. Les dones han de demostrar una vàlua a qui als seus companys homes ja se’ls pressuposa pel sol fet de ser homes i haver cursat uns estudis concrets. Però, que passa quan aquest sostre de vidre no afecta una professió típicament masculina, sinó una de ben feminitzada com la infermeria?
Nou de cada deu infermeres som dones. Tenim una professió vocacional, però la vocació només és el punt de partida. Després hem d’estudiar un grau universitari i sovint completar la nostra formació amb postgraus, màsters, una especialitat o el doctorat, sense oblidar-nos de fer formació continuada i recerca. Les infermeres ens estem formant contínuament i tenim un alt nivell d’expertesa. Com s’explica que la nostra sigui considerada una professió de segona? Com s’expliquen els greuges comparatius que sovint apareixen amb altres professions que tenen el mateix nivell acadèmic? La resposta està clara: per una qüestió de gènere.
La infermeria té un sostre de vidre ben gruixut que cal trencar per poder permetre l’expansió de tot el coneixement que genera la professió, perquè no oblidem que tenim una disciplina científica que genera coneixement que acaba redundant en benefici de tota la població. Un coneixement i també una utilitat social que no és menys important que el que generen altres professions sanitàries. Llavors, per què altres professionals de la salut cobren, d’entrada, un 20% més que les infermeres? Només cal mirar les taules salarials d’empreses del sector públic. I si ens fixem en càrrecs polítics, quantes infermeres hi trobem? Quantes es fan càrrec d’un ministeri o d’una conselleria de salut? Quan es parla de científiques, es pensa en les infermeres?
Ja és hora de trencar aquest sostre de vidre i fer de la nostra una professió normal. Si ho aconseguíssim, suposaria un gran pas en benefici, no només de la professió, sinó de tota la població, i una mostra de maduresa de la societat en què vivim.
Coincidint amb el Dia Mundial de les Infermeres, que es va celebrar el 12 de maig, s’ha inaugurat a la sala d’actes Farreras Valentí de l’Hospital Clínic de Barcelona una exposició que mostra l’organització i la pràctica assistencial de les infermeres des de l’època medieval fins a l’època contemporània. L’exposició, situada al claustre de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i que es podrà visitar fins al 30 de juny, porta per títol «Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió» i repassa la història de la infermeria des de començament del segle XIII fins a la creació de la diplomatura universitària, l’any 1977.
La mostra reivindica el patrimoni tècnic, històric i artístic, tant material com immaterial, de les infermeres, mitjançant documents textuals i iconogràfics, i també amb objectes que han format part de la pràctica professional de les infermeres al llarg de la història. L’exposició està organitzada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, l’Hospital Clínic i l’associació Febe d’Història de la Infermeria. També hi col·labora el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.
El 2020 es va commemorar arreu del món el bicentenari del naixement de Florence Nightingale i, per aquest motiu, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar-lo Any Internacional d’Infermera i la Llevadora. Per commemorar-ho, estava previst muntar l’exposició a Barcelona i que fos itinerant per tot Catalunya, però la pandèmia ho va impedir i es va haver d’ajornar fins aquest any 2022, actualitzant el discurs al context català i a la historiografia més recent. La primera exposició es va muntar a Palma l’any 2018, fent-la coincidir amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria.
Espai dedicat a Florence Nightingale | Francisco Avia, Hospital Clínic
Un dels espais més destacats de l’exposició està dedicat, precisament, a Florence Nightingale, considerada la mare de la infermeria moderna i pionera en l’aplicació de l’estadística en la visualització de dades. L’espai dedicat a aquesta figura clau de la professió infermera acull la col·lecció cedida per Txaro Uliarte Larriqueta, professora de la Universitat del País Basc, que comprèn literatura d’assaig i de ficció, contes, iconografia, filatèlia, medallística, numismàtica, filmografia, audiovisuals i joguines, entre d’altres.
En l’exposició també es pot observar, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució històrica de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil Espanyola. D’aquesta manera, el recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), per continuar amb la participació essencial de les infermeres en els conflictes bèl·lics. En aquest sentit, i instal·lat en un pati, es pot veure un lloc de socors equipat amb material original, com l’emprat en un quiròfan d’emergències a la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil, el 1938. Finalment, un espai recrea l’ambient dels ATS que van desenvolupar la seva tasca en hospitals entre els anys 1950 i 1970.
Durant la pandèmia, més de 1.300 infermeres del sistema sanitari català han abandonat la professió i les consultes per problemes de salut mental han crescut un 42%. Coincidint amb el Dia Internacional de les Infermeres, que se celebra el 12 de maig, el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) ha elaborat un manifest amb 12 propostes per augmentar el nombre d’infermeres, garantir unes condicions professionals dignes i aconseguir més autonomia i visibilitat.
El document denuncia que, a Catalunya, el nombre d’infermeres és insuficient per poder cobrir totes les necessitats dels centres assistencials i que aquestes professionals treballen en condicions precàries i amb sous inferiors als que els correspondrien per la seva formació. També recorda que la d’infermera és una de les professions amb més estrès emocional crònic i que moltes professionals continuen optant per marxar a treballar a l’estranger o abandonen la professió. Les 12 propostes recollides en el manifest són:
Que la retribució es correspongui amb la titulació de grau. El COIB demana equiparar els contractes de les infermeres amb els de la resta de graduats universitaris, la qual cosa implica anivellar el sou i les possibilitats de promoció.
Que les especialitats infermeres reconegudes s’integrin de manera efectiva als llocs de treball i que se segueixi augmentant l’oferta pública de places d’infermeres de grau i d’especialistes.
Que els proveïdors de serveis de salut posin en valor les aportacions específiques de cada especialitat.
Que les dotacions d’infermeres s’adaptin a les necessitats reals de cada territori. Les dotacions han de satisfer les cures necessàries, tant als centres com, sobretot, als llocs més propers, com els domicilis, les escoles i els espais comunitaris.
Que les millores en la gestió permetin conciliar la vida laboral amb la personal.
Que es posi en valor la seva expertesa al llarg de tota la trajectòria professional. El COIB proposa desenvolupar un pla de carrera professional adaptat a l’expertesa, la competència i la responsabilitat de les infermeres, amb nivells graduals.
Que els models de carrera professional valorin realment la seva expertesa clínica i el seu nivell d’autonomia i responsabilitat. Segons la organització, les infermeres s’enfronten a un sostre de vidre i aquesta és una de les causes de l’abandonament de la professió.
Que s’adaptin les condicions laborals de les infermeres més grans de 60 anys.
Que la persona esdevingui realment el centre del sistema, a través d’un lideratge transformador en la gestió de les cures als centres.
Que les infermeres estiguin representades en els òrgans de decisió, d’acord amb el pes que té la seva professió dins el sistema de salut.
Que la cura de les persones i la prevenció i la promoció de la salut ocupin el centre del sistema sanitari. Actualment, segons el COIB, el model sanitari encara se centra en l’abordatge de la malaltia en comptes d’orientar-se a preservar la salut.
Que es posi en valor les aportacions de la professió infermera en la gestió de la crisi mediambiental.
Ràtios baixes i precarietat laboral
A Catalunya hi ha una ràtio de 6,2 infermeres per cada mil habitants i en el conjunt d’Espanya la ràtio és de 5,9, mentre que la mitjana europea se situa al voltant de 8,8. Les ràtios baixes suposen una major pressió assistencial i més estrès laboral a les professionals que, sumat a uns contractes precaris, fa que moltes decideixin emigrar a altres països europeus on troben unes millors condicions laborals. L’Oficina d’Informació Professional a l’Estranger del COIB ha tramitat 138 expedients durant 2021 i 139 durant 2020. Durant 2019 se’n van tramitar 115.
Pel que fa a l’abandonament de la professió, des de principis de 2020, s’han donat de baixa voluntària del Col·legi 1.327 infermeres (457 l’any 2020, 597 l’any 2021 i 273 de gener a abril de 2022). Aquestes xifres són superiors a les que es registraven abans de la pandèmia, que eren d’unes 400 anuals. Entre les causes de l’abandonament es troba l’alta precarietat laboral. Segons un article publicat al Journal of Nursing Management, coordinat per la presidenta del COIB, Paola Galbany, 4 de cada 10 infermeres catalanes treballava amb un contracte eventual abans de la pandèmia. Malgrat la millora en les condicions contractuals que s’ha produït durant la pandèmia, el percentatge d’eventualitat pràcticament no ha variat.
Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en la salut de les infermeres i dels professionals sanitaris en general. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental. Segons una enquesta del Consell General d’Infermeria (CGE), dos terços de les infermeres espanyoles han patit episodis greus d’ansietat durant la pandèmia i un terç ha patit depressió. A més, gairebé la meitat s’ha plantejat abandonar la professió i un 63% ha afirmat que es jubilaria abans, encara que això suposés una reducció de la seva pensió.
Amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres, el COIB ha engegat una campanya que porta per lema «Reivindica el que és essencial, reconeix les infermeres». Amb aquest lema, el Col·legi organitzarà un acte de reconeixement a la tasca de les professionals d’aquest sector, en el qual quatre il·lustradores i artistes d’street art crearan un dibuix inspirat en la tasca de les infermeres i el seu compromís amb la cura de les persones. Ho faran en llocs emblemàtics de Barcelona, Vic, Vilanova i la Geltrú i Terrassa. D’altra banda, aquest dijous 12 de maig a les 18 h tindrà lloc la inauguració de l’exposició «Infermeres en la memòria», que es podrà veure fins al 30 de juny al Claustre de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, de l’Hospital Clínic.
El Govern de la Generalitat i les universitats han acordat incrementar el curs que ve en 561 les places d’accés al grau d’Infermeria, un 25% més de les actuals. D’aquestes, gairebé el 80% de l’increment total (454), seran a preu públic. D’aquesta manera i per primer cop, el nombre de places a preu públic (1.380) sobre el total de places disponibles (2.745) superarà l’oferta privada (1.365). L’anunci de l’increment de places al grau d’Infermeria de places respon a l’alta demanda d’aquests estudis i al dèficit d’infermeres que hi ha al sistema, una problemàtica que la pandèmia ha accentuat.
La mesura va ser presentada el passat dijous pel conseller de Salut, Josep Maria Argimon, i la consellera de Recerca i Universitat, Gemma Geis, en un acte al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), i va ser ratificada per la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) el passat dilluns.
Durant l’anunci, la consellera Gemma Geis va subratllar que aquest augment de places «vetlla per l’equitat i la igualtat d’oportunitats i, per aquesta raó, el 80% de les noves places són a preu públic». Geis també va incidir en el fet que el nou mapa de les places que s’ofereixen en el grau d’Infermeria vertebra el territori a través del coneixement: «A més de Barcelona, també augmentaran les places Girona, Lleida i Tarragona, Manresa, Igualada, Vic, i Tortosa, i treballem per crear una nova unitat docent al Pirineu», va explicar. Per la seva banda, Argimon va assegurar que aquest esforç garanteix «un sistema universitari connectat i compromès amb la salut».
Un dèficit estructural
Catalunya i la resta de l’estat espanyol pateix un dèficit estructural d’infermeres, com ja fa temps que alerten els col·legis professionals i sindicat, i com també han reconegut els mateixos responsables polítics en diverses ocasions. La ràtio actual d’infermeres a Catalunya és de 6,2 per 1.000 habitants, lluny de la mitjana europea, que se situa al voltant de 8,8.
Es preveu que, en els pròxims cinc anys, a Catalunya es jubilaran entre 6.000 i 8.000 infermeres, fet que agreujarà la manca de personal d’infermeria. Actualment, al Registre de Professionals Sanitaris del Departament de Salut hi ha prop de 50.000 infermers i infermeres menors de 65 anys, però un 40% d’aquest col·lectiu té més de 50 anys, el que implica una clara tendència a l’envelliment de la professió a curt i mitjà termini.
L’evidència científica demostra que la falta d’infermeres té un impacte directe en els pacients i l’atenció que se’ls dóna. Segons un informe publicat a The Lancet, aquells sistemes sanitaris amb un major nombre de personal d’infermeria tenen una menor taxa de mortalitat per coronavirus. L’estudi mostra que les morts per coronavirus als sistemes sanitaris que tenen més de 6.000 infermeres per milió d’habitants és quatre vegades inferior als que en tenen entre 3.000 i 6.000. Segons les dades del Ministeri de Sanitat, Espanya compta amb un total de 182.000 infermers i infermeres, el que dóna una relació de 3.845 facultatius per milió d’habitants.
Estrès, ansietat, sobrecàrrega de treball, esgotament físic, baixes per positiu en Covid… Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en els professionals sanitaris. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental.
Segons una enquesta del Consell General d’Infermeria (CGE), dos terços de les infermeres espanyoles han patit episodis greus d’ansietat durant la pandèmia i un terç ha patit depressió. A més, gairebé la meitat s’ha plantejat abandonar la professió i un 63% ha afirmat que es jubilaria abans, encara que això suposés una reducció de la seva pensió. D’entre les infermeres enquestades, gairebé un 60% ha patit insomni i tres de cada deu no tornarien a estudiar la carrera d’Infermeria.
Són les contundents dades extretes de l’estudi Radiografia de la situació professional i emocional de la professió infermera, una macroenquesta que, segons els seus impulsors, posa de manifest «la situació insostenible que viu la professió d’infermera i la indignació creixent entre el col·lectiu». Hi han participat 19.300 professionals per quantificar i conèixer l’impacte de la pandèmia de la Covid entre les més de 275.000 infermeres i infermers en actiu que treballen a centres sanitaris, públics i privats, de l’estat espanyol.
Segons el president del Consell General d’Infermeria, Florentino Pérez Raya, l’estudi representa «una radiografia rigorosa que demostra la pressió assistencial i de tota mena a què estan sotmeses les infermeres. Una situació que ve de molt enrere i que, des de fa dos anys, s’ha agreujat per la pandèmia de la Covid». Pérez Raya denuncia també la precarietat de les condicions laborals de les infermeres i infermers, que habitualment tenen contractes de pocs mesos o fins i tot de dies (o hores).
En aquest sentit, pràcticament el cent per cent (98,7%) de les professionals enquestades ni se senten reconegudes pels polítics ni confien que aquests donin solucions a la seva precària situació laboral. A més, nou de cada deu considera necessari mobilitzar-se per solucionar problemes com la sobrecàrrega de treball, l’esgotament físic i mental, les males condicions laborals i la falta de reconeixement professional.
Font: Consell General d’Infermeria d’Espanya
Un dèficit crònic d’infermeres
A Catalunya hi ha una ràtio de 6,2 infermeres per cada mil habitants i, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2019, en el conjunt d’Espanya la ràtio és de 5,6, mentre que la mitjana dels països de l’OCDE se situa al voltant de 8,8. Espanya únicament supera les ràtios de Turquia, Polònia, Mèxic, Letònia, Israel, Grècia i Xile.
El Consell General d’Infermeria considera que en la situació actual caldria pràcticament doblar el nombre d’infermeres en plantilla per poder prestar una assistència adequada als pacients. Segons els resultats de l’estudi, el 93,6% de les infermeres afirma que s’hauria d’incrementar les plantilles i l’opinió majoritària creu que caldria fer-ho entre un 33% i un 100%.
«No podem continuar maltractant una professió fonamental per a la salut de la població i per al futur de la sostenibilitat del sistema sanitari, ni mantenir amb un nombre de professionals que està a anys llum de les necessitats assistencials de la professió, no podem estar tan allunyats de països del nostre entorn i nivell socioeconòmic com el Regne Unit o França», destaca el president del CGE.
Les precàries condicions laborals del sector provoquen un desgast personal de les professionals, les quals en algunes ocasions opten per continuar la seva carrera professional a l’estranger, on poden gaudir d’unes millors condicions laborals i més estabilitat que a Espanya. L’any 2019 van marxar 425 infermeres d’Espanya a treballar a l’estranger i, fa pocs anys, les xifres eren encara més preocupants. L’any 2012 van marxar 1.132 infermeres, el 2013, 2.792, i el 2014, 2.786.
«Les infermeres que es queden ho fan treballant amb unes condicions molt complexes, perquè són menys i assumeixen les funcions de les que han marxat. Unes funcions que les van sobrecarregant amb el temps. Per això, moltes acaben abandonant la professió, perquè la càrrega de treball és elevadíssima», assenyalava Paola Galbany, presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya (COIB), en una entrevista al Diari de la Sanitat.
La principal solució per revertir el dèficit d’infermeres i afavorir el retorn de les professionals que han emigrat a l’estranger és millorar les condicions laborals de les infermeres i proporcionar-los-hi una major estabilitat.
Reivindicacions a les autoritats sanitàries
El CGE planteja un decàleg de reivindicacions per al col·lectiu d’infermeres i infermers:
Més professionals per assolir almenys la mitjana europea de 864 infermeres per cada 100.000 habitants.
Reconeixement de les infermeres dins del grup professional A1 que dóna accés a funcions de nivell superior.
Condicions laborals dignes i acabar amb l’alta temporalitat.
Impulsar el desenvolupament real de les especialitats infermeres, aprovades l’any 2005, però que no estan reconegudes a moltes comunitats autònomes.
Més infermeres a Atenció Primària per cobrir les necessitats dels usuaris i usuàries de la sanitat.
Millors condicions a l’àmbit sociosanitari i residències i apostar per la figura de la infermera especialista en geriatria.
Infermeres a totes les escoles per promoure la prevenció i l’educació en salut.
Nous contractes a les universitats davant la jubilació dels professors.
Que les infermeres estiguin en llocs de gestió i responsabilitat als centres sanitaris.
Les infermeres de Catalunya acaben d’estrenar el vídeo ‘Vacunar no és només punxar’, en el que donen a conèixer el paper cabdal que han tingut i estan tenint en la campanya de vacunació contra la Covid-19. Però en la promoció de la salut social, elles i ells sempre hi han estat, són un pilar fonamental procurant la prevenció de malalties. Les vacunes de la nostra vida, no només les més protagonistes ara per la pandèmia actual, totes, la infermera les sap. I no tan sols les prepara i administra, les infermeres i infermers són el primer esglaó i l’últim en la immunització de la població.
Porten el rigorós control de l’administració de les barreres immunològiques que fa que puguem parlar d’una pandèmia de tifus a Barcelona ubicant-la tan enrere com és l’any 1914. Les malalties com el xarampió, diftèria, hepatitis, rubèola, varicel·la, diftèria, poliomielitis, tosferina… infermeres i infermers ens les allunyen. Les seves mans ens acompanyen en l’arribada a aquest món. Compten tots els nostres dits, miren si respirem bé i si tot ens funciona per començar a viure, i són també les que estrenyen la mà de qui se’n va en el darrer moment, a casa seva, en els equips dels Centres d’Atenció Primària (CAP), de PADES, o aplicant les cures pal·liatives en l’habitació d’un hospital o residència geriàtrica.
La infermeria és a tot arreu. Infermeres i infermers estudien, planifiquen, actuen i investiguen. I no se’n pot prescindir. Als CAP, als hospitals, Centres de Salut Mental, presons, escoles, unitats mòbils d’emergència, missions d’ajuda internacional… La seva dedicació diària les va fent expertes en certes matèries.
La Roser Crivillé va estudiar infermeria a l’escola de l’hospital Josep Trueta de Girona. I ja s’hi va quedar. Va treballar com a infermera al servei d’Oftalmologia durant més de 20 anys. Sempre havia trobat a faltar un reconeixement d’especialitats com la seva, atribuïdes a les infermeres que prestaven el seu servei amb la seva expertesa enfocada en aquell departament, com qualsevol dels llicenciats en Medicina especialitzats en Oftalmologia. A ningú se li acudiria enviar a un metge o metgessa expert en salut dels ulls a treballar amb l’equip de podòlegs, però en el cas de la infermeria sí que podria succeir que el personal s’enviï d’un departament a l’altre.
Només les llevadores tenen blindades les seves competències i lloc específics. De fet, van néixer com a professionals en solitari, sense cap més professional al costat. La Història de la professió de llevadora, obra de diversos autors publicada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, ho explica molt bé. I tal com exposa la Cristina Bonhomme, llevadora a l’hospital de Manacor, a Mallorca, «històricament, les llevadores hem anat a banda de les infermeres. En altres països, com la Gran Bretanya, fins i tot són titulacions diferents. Però aquí en un moment de la història es va unificar en el mateix col·legi professional, amb la pèrdua de personalitat laboral. Laboralment i legalment podem treballar independentment dels metges».
A Catalunya, les llevadores, a més a més de portar els controls d’embaràs, citologies, assessorament de mètodes anticonceptius i d’altres cribratges sobre malalties de transmissió sexual, fan xerrades de preparació al part i després al puerperi, de consells postnatals. Però també fan visites postpart domiciliàries, xerrades sobre la menopausa, a alumnes d’ESO, escoles i àrees bàsiques de salut (ABS), sobre sexualitat.
«El part ha estat durant molts anys sota el poder dels ginecòlegs. En certs fòrums es fa referència a ells ja com a ‘ginecosauris’, perquè els costa molt reconèixer que nosaltres som les especialistes del part normal i que ells només hi han de participar si els cridem perquè el part és distòcia (procedeix de manera anormal o difícil) i s’ha d’acabar amb un instrumentat o una cesària», detalla Bonhomme. Puntualitza, però, que «el nostre hospital de Manacor és únic, un petit oasi en aquest sentit, per tantes coses com fem en exclusiva les llevadores, però en general els paritoris continuen sent dels ginecòlegs». Per tant, això i un reflex en el sou que guanyen en funció d’aquest reconeixement a la seva especialitat, encara són trams de lluita per al col·lectiu.
Especialitats als llimbs
Les especialitats en infermeria s’aconsegueixen fent l’IIR (Infermer Intern Resident, EIR en castellà), que és el sistema per aconseguir la formació en una determinada especialització un cop acabat el grau d’infermeria que forma com a infermers generalistes. L’IIR són dos anys de formació en pràctiques que paga l’Estat, i segons la nota que es treu es tria el lloc de l’especialitat, de la mateixa manera que obtenen les seves especialitats els metges, incloent-hi cirurgians i psiquiatres, a través del MIR, i els psicòlegs amb el PIR. De no fer-ho, uns i altres no podrien treballar en una especialitat concreta.
El dia d’avui hi ha 7 especialitats reconegudes: Llevadores i Salut Mental van ser les dues primeres i un Real Decreto del 2005 en va reconèixer les altres cinc: laboral, pediatria, geriatria, familiar i comunitària i medicoquirúrgica. Un cop aprovades pel ministeri de Sanitat, es passen al ministeri d’Educació, que crea una comissió d’experts per definir les competències i el pla formatiu de les futures especialitats que es diferenciaran de la infermeria generalista. El pla d’infermeria familiar i comunitària no va ser creat fins al 2011 i, ara com ara, l’especialitat medicoquirúrgica encara no està ni tan sols definida. El temps d’espera de les aprovacions de tot fa que moltes infermeres hagin anat acumulant experiència en una especialitat. És el cas de milers d’infermeres i infermers.
Per reparar aquesta situació, es va pensar a convocar exàmens extraordinaris, proves excepcionals per poder certificar els coneixements teòrics de l’especialitat amb l’experiència acreditada i atorgar les especialitats. Però des del 2011 que es va crear el pla per a familiar i comunitària fins al 2021, per exemple, només se n’ha convocat un. Es va realitzar a Barcelona l’11 de desembre passat i s’hi van presentar totes les infermeres que reunien els requisits i els anys d’experiència en CAP. A la prova no s’hi van poder inscriure moltíssimes infermeres, perquè els requisits necessaris per presentar-s’hi s’havien de complir abans del 2011.
En defensa del reconeixement de totes les altres especialitats, es va crear l’associació Enfermeros Especialistas Sin Título Oficial (EESTO), conformada per professionals de la infermeria de diferents comunitats de l’Estat que es van posar en contacte perquè les especialitats en les quals han anat esdevenint experts, fruit de la seva feina diària, per un motiu o l’altre, han quedat fora de la via oficial per obtenir-ne la qualificació. La Marta Aceña, membre de l’associació, n’és una. «Vaig acabar la carrera el 2001 i des d’aleshores que treballo a l’àmbit de la Salut Mental. No tinc l’especialitat reconeguda, perquè la prova extraordinària va coincidir amb la meva baixa maternal, però fa vinc anys que treballo en Salut Mental i, per tant, faig feina realitzant les competències pròpies d’una especialista, tot i que la meva plaça no està categoritzada com especialista», comenta. «S’estan creant especialistes amb comptagotes, que no tenen un lloc on aterrar coherentment segons l’especialitat perquè les places no estan creades», diu.
Com ella, hi ha milers d’afectades que reivindiquen el reconeixement de les seves especialitats, de la seva expertesa durant anys en un mateix àmbit de treball, com tenen les llevadores, que van ser la primera especialitat reconeguda oficialment. Cap infermera que no sigui llevadora pot fer les tasques que desenvolupen elles. En canvi, les llevadores també poden exercir com a infermeres generalistes. Llevadora és l’única especialitat en infermeria que compta amb la seva identitat pròpia, definició i concreció de les competències que desenvolupa, una categoria professional sense confusió a l’hora d’oferir places en qualsevol hospital o CAP. A Catalunya, malgrat l’empresa pública, l’Institut Català de la Salut (ICS), té reconeguts com a perfils professionals la infermera del treball i la infermera en salut mental, no estan reconegudes com a categories professionals per part del Govern català.
Les vocalies de la Junta de Govern del COIB han reivindicat permanentment el reconeixement tant les diferents categories professionals pels especialistes com la definició de llocs de treball específics. Segons declara la responsable d’Atenció Col·legial del COIB, Isabel Quintana, «el Govern hauria de fer el reconeixement de les categories professionals perquè si no les empreses no crearan les places d’aquestes especialitats». També lamenta que només les especialitats de llevadora i laboral comptin amb directiva legal europea, la de treball, en concret, per la llei de riscos laborals que especifica que els professionals que es dediquen a aquest àmbit han de tenir l’especialitat requerida. Són les dues úniques amb requisit del títol. «Nosaltres fa anys que reivindiquem el reconeixement de les categories i una bona planificació de les especialitats que es necessiten per tenir més places de residents, igual que per les generalistes. Si no, les empreses no crearan llocs de treball i els convenis de treball no les recolliran».
Fer valdre una feina molt específica
«La nostra raó de ser és tenir cura per mantenir la salut de les persones i famílies, tant quan s’està malalt com quan s’està sa, perquè tenim la promoció i la prevenció com a pal de paller», diu la Glòria Jodar, doctora en Infermeria, responsable de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona i consellera al Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. «Tota persona a Catalunya té una infermera referent a la qual pot demanar dia i hora per ser visitada de manera presencial, telefònicament o per e-consulta. Les infermeres valoren motius de consulta, resolen problemes de salut, gestionen i fan el seguiment oportú en cada cas i cada situació, des de demanar analítiques de control, fins a recomanar o canviar la dieta, o revisar un tractament i valorar la seva adequació i adherència. Tot això amb absoluta autonomia del metge», explica Jodar.
«La patologia centra la tasca dels metges. Nosaltres ens centrem en la resposta de les persones per mantenir la SALUT fins i tot en situació de malaltia per tal de mantenir la màxima autonomia i control de la situació , en definitiva tenir cura per maximitzar l’autonomia, o continuar una vida amb normalitat tot i patir una situació de cronicitat, ajudem a la persona a buscar recursos propis per mantenir el seu màxim potencial de salut», diu. «Però el món valora més el tractament d’una malaltia. El cardiòleg et pot posar un stent i curar-te un infart, però surts d’allà i no tens qui et cuidi, no vetlla ningú per la medicació, no tens calefacció a casa i pots haver de tornar a l’hospital. Per tant, és tan important mantenir la situació de salut, que el diagnòstic i tractament», sentencia Glòria Jodar.
Així i tot, la infermeria no es visibilitza, tot i ser present 24 hores als hospitals, per exemple, i tot i la importància de totes les seves funcions. «Si després d’una intervenció no hi ha qui vigili si s’infecta la ferida, si l’abdomen està tou, o si es disparen les constants, tot això no ho fa la infermera perquè toqui passar un informe per escrit, sinó perquè hi ha un procés que t’ha de mantenir bé o alertar que no va bé que parteix d’un mètode científic, absolutament emmarcat en la millor evidència». Però a tot això no se li acostuma a donar valor, de vegades per pura inconsciència i reflexió. «El pacient dóna importància al cirurgià que li ha posat l’stent, però el cert és que si t’envien a casa després, et pots morir si ningú no vetlla perquè tot funcioni, des del naixement fins a la mort. Aquest és el nostre paradigma, cuidar. I no tothom l’entén, o no ho expliquem prou bé nosaltres tampoc».
Els cinc sentits d’infermeres i infermers tenen en compte la persona com un tot global, però això no està renyit amb el gran domini que arriben a adquirir treballant en un servei concret any rere any. D’aquí que la Glòria Jodar també fa esment a la necessitat de reconèixer les especialitats i crear les places necessàries de cadascuna. «Hi ha gent amb el títol de Salut Mental, però la seva cadira és d’infermera generalista. En l’àmbit acadèmic tot rutlla, l’especialitat la fas per entrar al món laboral on a ningú se li acut fer-li un contracte de metge generalista a un traumatòleg, però a una infermera sí».
Des de la seva jubilació, la Roser Crivillé encara pensa que les especialitats en infermeria haurien de funcionar exactament igual que en el cas dels metges i metgesses. Ella, en un moment donat, i amb afany de fer prevaldre tot el que ja dominava, però sense cap reconeixement oficial, es va inscriure en un curset a l’Hospital Clínic de Barcelona per obtenir, si més no, un títol, que només va tenir sentit per a ella.
En el món anglosaxó, «infermeres de pràctica avançada» és com anomenen a les professionals que fan molt més que cuidar la persona, estan en una unitat molt específica, com pot ser cardiologia o hemodinàmica.
«Aquí sempre ens han volgut com a personal polivalent, a la carrera ens formen per ser-ho», precisa la Teresa Salvador, infermera de la promoció del 95. «Vaig entrar de corretorns fent suplències a l’Hospital de Sant Pau. Aleshores no hi havia especialitats, més enllà de la de llevadora», concreta. Anava fent suplències i va fer-ne una al servei de Psiquiatria. La salut mental en la carrera l’havia tocat molt de passada només, però ella d’allà ja no es va voler moure. «Em va impactar molt, i em vaig sentir molt identificada perquè els debuts de les malalties són als 17, 18, 20 anys i jo en tenia uns 20 o 21. I allò em va tocar molt. I veure tant de patiment, em duia a preguntar-me: Com es cura això on es pot posar una tireta? Com aprenc més jo?».
La Teresa es va impregnar com una esponja, va fer el postgrau de salut mental, després de toxicomanies, mediació i resolució de conflictes, teràpia de grup… Volia aprendre. «Tinc la sort d’haver-me trobat molt bons psiquiatres, infermers i psicòlegs. M’agradava molt la urgència prehospitalària, però en salut mental vaig quedar atrapada, i m’encanta el que faig», confessa. I va poder convalidar tot el seu aprenentatge i pràctica, passant un examen a Madrid que li va reconèixer l’especialitat com a Infermera especialista de Salut Mental. Ara, des del CSMA Sant Martí Nord, treballa amb pacients i les seves famílies, tranquil·litzant-los i valorant el nivell de risc en què estan.
