Avui a les 16.00h la consellera de Salut Alba Vergés inaugurarà l’acte d’adhesió a la campanya «Nursing Now» que es delebrarà a l’Espai Francesca Bonnemaison, al centre de Barcelona. Aquesta campanya que avui s’inicia a tot Catalunya s’allargarà fins el 2020. La iniciativa l’ha impulsada l’Organització Mundial de la Salut i el Consell Internacional de Professionals de la Infermeria, junt amb el Burdett Trust for Nursing del Regne Unit. Des de Salut defensen que els objectius de «Nursing Now» s’alineen amb les iniciatives del Departament per millorar la salut de la població i potenciar l’excel·lència en infermeria.
Aprofitant la presentació a Catalunya de la campanya global Nursing Now impulsada pel Consell Internacional d’Infermeres i l’Organització Mundial de la Salut, la infermera, investigadora i acadèmica britànica i també Directora Executiva de la campanya, Barbara Stilwell visitarà Barcelona els propers dies 14 i 15 de febrer. Amb la seva presència s’explicarà l’objectiu de la campanya que és, entre d’altres, posicionar la professió infermera allà on ha d’estar i apoderar les infermeres per liderar els reptes de salut del segle XXI. També pretén impulsar l’excel·lència i posar al centre les cures infermeres com a instruments per a la millora de la salut de la població i la disminució de les desigualtats.
En aquesta mateixa línia, Stilwell ha treballat internacionalment en gestió de recursos humans de professionals de salut, primer des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a Ginebra i després a l’organització sense ànim de lucre IntraHealth Internacional als Estats Units. S’ha centrat en el tema de la migració i des d’aquí va negociar amb els diferents ministeris de salut sobre estratègies per abordar la migració dels treballadors de la salut. Se li reconeix un paper molt important en la tasca per introduir el rol de la infermera especialista al país. A més, el 2008, la publicació UK’s Nursing Times la va nomenar entre les 20 infermeres més influents dels últims 60 anys.
Nursing Now, com també defensa Stilwell, posa de manifest que les infermeres són el centre de la majoria dels sistemes de salut desenvolupant un paper crucial en la promoció de la salut i en la prevenció de les malalties. Defensa que en tractar-se dels professionals de la salut més propers a la comunitat, esdevenen actors fonamentals en el desenvolupament de nous models de cures i sostenen els esforços a escala local per promoure la salut i prevenir la malaltia.
Aquesta campanya parteix de l’informe elaborat per la Comissió de Salut del Parlament britànic l’octubre de 2016 ‘Triple Impact– how developing nursing will improve health, promote gender equality and support economic growth’. En l’informe es descriu el triple impacte de la Infermeria en els sistemes de salut i a partir d’evidència científica mostren que, apostar per la Infermeria, produeix un impacte directe en la salut de la població, promou l’equitat de gènere i té un impacte econòmic directe en la sostenibilitat dels sistemes de salut.
La campanya centra els reptes en el fet que les infermeres són aproximadament la meitat del total de treballadors sanitaris del món i que hi ha múltiples factors que no afavoreixen el seu ple desenvolupament professional com ara la pressió assistencial, els entorns de pràctica poc gratificants i les barreres organitzacionals. També destaca que sovint les professionals estan infra valorades i la seva contribució, subestimada. Per exemple, en el no reconeixement de la formació i l’especialització. A més a més, també posa en evidència un càlcul: falten nou milions més d’infermeres al món.
Per solucionar part d’aquests problemes, Nursing Now aposta per fer un seguit de recomanacions per afavorir el desenvolupament competencial ple de les infermeres. Aquí inclourien appoderar les infermeres i afavorir el seu lideratge, millorar les condicions laborals i les ràtios de les infermeres o invertir en millorar la formació, la investigació i el desenvolupament professional de les infermeres. També promoure la presència d’infermeres en llocs de presa de decisions i fer-les partícips en les polítiques de salut per assegurar polítiques basades en l’evidència sobre on i com pot tenir major impacte la infermeria en la salut de la població.
El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) s’ha posicionat en contra de la imatge sexualitzada d’unes infermeres en el programa de «Telepasión. El Musical» que va emetre RTVE el 24 de desembre a la nit. Davant d’això, el COIB ha enviat una queixa al Defensor de l’Espectador de RTVE, Ángel Nodal, on han exposat els fets i els diferents criteris d’autorregulació de l’ens públics que es consideren vulnerats en l’emissió.
A la carta, s’exposa que tot i tractar-se d’un programa d’entreteniment, «no es pot tolerar que un cop més es representi a les infermeres sota una mirada masclista, sexualitzada i desprovista de tot allò que ens defineix com a professió». Així, denuncien que es mostri a les infermeres, en el seu àmbit de treball, amb una imatge sexualitzada i sesgada.
«No atenem a les persones lleugeres de roba», explica la carta, « i, aprofitem per aclarir per a futures ocasions, no portem capa ni còfia. La nostra roba de treball és la mateixa que la resta de professionals de la salut i de ben segur que la coneixen. Evitar els estereotips anacrònics i respectar la imatge pública d’aquesta professió per evitar la ridiculització de milers d’infermeres és, al nostre entendre, una obligació moral ineludible des de qualsevol mitjà de comunicació, especialment greu en el cas d’una televisió pública».
A l’escrit denuncien el que consideren un insult per a tot el col·lectiu que representa més de 50.000 persones a tot Catalunya. Aclareixen també que «la Infermeria és una professió amb formació universitària, que es forma, fa recerca i contribueix a avançar en el benestar de les persones».
La carta acaba amb la demanda per part del president del COIB, Albert Tort Sisó, de la retirada del programa de l’espai A la Carta del web de RTVE i amb unes disculpes públiques.
Amb la publicació del Real Decreto 954/2015 de desembre de 2015, la nostra activitat diària va passar de l’alegalitat a la il·legalitat. Malgrat tot, hi ha un aspecte que valorem com a positiu i és que, arran d’aquell Real Decreto a Catalunya es va crear el Comitè de Crisi de la prescripció infermera, que actualment encara es reuneix, i on s’apleguen més de 50 entitats de tot Catalunya. Aquest comitè, convertit en un fòrum de debat amb noves idees, opinions i reflexions, ha unit a la infermeria catalana, i això és molt positiu.
La problemàtica generada sobre la Prescripció Infermera és una qüestió que afecta directament a l’àmbit polític i no pas al competencial. Per tant, sempre hem tingut clar que la solució passava perquè un polític, en aquest cas el conseller Comín, hi donés sortida i solució. Una solució que ja havien intentat els anteriors consellers de salut, Marina Geli i Boi Ruiz, però sense efectes.
El Decret és bàsicament una norma de caràcter organitzatiu, i en aquest sentit, s’ajusta exactament al que infermeres i infermers fan cada dia en un sistema sanitari complex, que demana mesures organitzatives per millorar la inseguretat jurídica de les infermeres i els infermers, atorgant plena garantia de seguretat a la ciutadania.
I cal dir, en aquest sentit, que les competències per a prescriure medicaments i productes sanitaris dins el marc competencial de la infermera les tenim sobradament demostrades, tant per la formació pregrau, d’especialitat, altres formacions de postgraus, mestratges i de programes de formació continuada, com per la pràctica habitual.
Hem de felicitar a la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) pel posicionament que va fer tot just presentar-se el decret català. Pels metges de família tampoc és una situació còmoda haver de tancar processos iniciats per un altre professional. No té cap lògica ni pels professionals ni de cara a l’usuari. Les relacions interprofessionals a l’atenció primària estan molt ben definides i no hi ha conflictes competencials ni relacionals. A més, a molts països del món, tard o d’hora, s’ha pres aquest camí. Catalunya s’ha avançat, després d’Andalusia. Ara seria bo que la resta de comunitats autònomes seguissin el mateix camí. Des de la Federació d’Associacions d’Infermeria Comunitària i Atenció Primària (FAECAP) -de la qual n’és part l’AIFiCC-, han valorat molt positivament la iniciativa, a l’espera que la resta de comunitats facin el pas.
I al mateix temps, no podem entendre la postura del Consell de Col·legis de Metges en la seva oposició. Creiem que és una postura que no té una base real, no reflecteix com s’està treballant actualment dins els equips d’Atenció Primària, on cada professió té el seu marc de competències definides, i on cap col·lectiu no trepitja l’altre, ni per descomptat no posa en risc la seguretat del pacient, tal com justifiquen en la seva oposició.
Si mirem el decret en detall, veurem en primer lloc que no entra en contradicció amb el Real Decreto 954/2015, que s’ajusta exactament al que infermeres i infermers fan cada dia, que les propostes que fa compleixen amb les competències que les Comunitats Autònomes tenen en matèria de salut, que respecta l’autonomia professional a la vegada que aposta decididament pel treball en equip, i, molt important: vetlla per la seguretat de les persones que atenem.
Però ara s’acosta la feina grossa. Cal activar tot el mecanisme per a l’acreditació, ens caldrà consensuar els protocols i les guies de pràctica clínica i assistencial, s’haurà de crear la Comissió de Pràctica Assistencial integrada pel Departament, el Consell de Col·legis d’Infermeres i el de Metges, que haurà d’identificar els àmbits d’interacció d’actuacions professionals, i caldrà, lògicament, activar totes les eines necessàries que suposa la prescripció: la recepta, la targeta de signatura electrònica, etc. Però ho encarem amb moltes ganes i energia.
Amb aquest Decret, una vegada estigui publicat, no ho hem d’oblidar, el més beneficiat és el ciutadà, a qui podrem atendre millor, amb més qualitat i capacitat resolutiva. Estem convençudes que la norma esdevindrà un benefici efectiu per a l’atenció a les persones i al sistema de salut català.
Les prop de 42.000 infermeres que exerceixen en centres sanitaris de Catalunya podran indicar productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica sense requerir l’autorització o el permís del metge. Així ho preveu el decret català que Salut ha presentat aquest divendres i que regula la indicació ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris a Catalunya per part de les infermeres i els infermers.
Fa dos anys que el col·lectiu no pot indicar medicaments o productes sanitaris als seus pacients sense barreres i amb total seguretat jurídica. Ni medicaments, ni apòsits, ni pomades, ni bolquers. Els ho impedeix el polèmic reial decret del PP de l’any 2015 -es va publicar al BOE un 23 de desembre-, que vincula la indicació per part de la infermera a demanar permís al metge. Fins llavors la llei del medicament no negava la prescripció infermera però tampoc no la regulava. «A Catalunya fins l’any 2015 no hi havia cap problema», ha remarcat el conseller de Salut, Toni Comín.
En aquest sentit el text que Salut preveu poder aprovar a partir de la tardor donarà seguretat jurídica a les infermeres i infermers que, dins de la seva actuació professional quotidiana, indiquen o usen medicaments i productes sanitaris, ja que a la pràctica el col·lectiu ha continuat indicant alguns productes i medicaments malgrat la normativa estatal.
Tres categories
El decret català distingeix tres categories: productes sanitaris (com pot ser un bolquer per incontinència), medicaments no subjectes a prescripció mèdica (com per exemple un antitèrmic) i els que sí que hi estan subjectes (com ara la insulina).
Per als productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica no serà necessària l’autorització d’un metge. Pel que fa als medicaments subjectes a prescripció mèdica, les infermeres podran indicar-los sempre i quan acreditin una formació específica que encara està per determinar. Podran usar-ne i indicar-ne en els seus àmbits d’actuació professional, en el marc de protocols clínics amb el suport d’un diagnòstic mèdic previ.
Qui determinarà en quins àmbits és necessari desplegar l’activitat d’indicació per part de les infermeres i quina formació hauran d’acreditar serà la Comissió de Pràctica Assistencial, una comissió que integrarà representants dels Consells de Col·legis d’Infermeres i de Metges i, eventualment, per representants de les societats científiques.
Una llarga reivindicació
La reivindicació és tan llarga com el temps que fa que el reial decret estatal és vigent. Si bé el compromís per part del Govern d’un decret català va ser-hi des del principi el camí no ha estat fàcil. El Govern ha trigat més d’un any per arribar a un projecte de decret que tingui «un grau de consens interprofessional [de metges i infermeres] molt alt», segons ha dit Comín aquest divendres.
El col·lectiu professional havia convocat per aquest dijous una jornada de mobilització per visibilitzar el problema que els suposa el decret espanyol en el seu dia a dia. No obstant, l’anunci d’última hora del Departament de Salut per presentar el projecte de decret d’indicació aquest divendres va portar les infermeres a desconvocar la jornada de mobilització.
«L’anunci d’aquest decret culmina dos anys de treball entre les infermeres i el Departament de Salut per assolir l’objectiu d’empara legal d’una pràctica consolidada i integrada en la prestació dels serveis de salut a Catalunya», asseguraven en nota de premsa la cinquantena d’entitats representatives de les infermeres que integren la Comissió de crisi de la prescripció infermera.
El dia a dia de les 42.000 infermeres que exerceixen a Catalunya entre hospitals, centres d’atenció primària, ambulàncies o residències, entre altres, es veu limitat pel reial decret estatal de prescripció infermera, que les deixa sense seguretat jurídica per prescriure medicaments. Des de fa prop de dos anys el col·lectiu reivindica que el Govern faci un decret autonòmic que els permeti prescriure medicaments i productes sanitaris habituals de l’àmbit infermer, com poden ser cremes o apòsits. La degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart, explica que tot i que «la infermera és qui valora la situació, en el moment que li ha de dir a l’usuari que vagi a la farmàcia a comprar-ne ha de buscar a un metge que faci la recepta».
Recorda en aquesta entrevista que «el temps per un decret català s’esgota» i per això aquest dijous els col·legis d’infermeres, sindicats i associacions fan una crida a la mobilització. Cuxart, que compagina el càrrec amb el de directora de Programes del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, demana també que s’aposti per un model de país més «cuidador», amb més infermeres però també amb la seva participació en la planificació de polítiques de salut.
Fa un any i mig les infermeres reclamaven al conseller de Salut Toni Comín que complís amb la promesa del seu predecessor en el càrrec de regular la dispensació per part de les infermeres dels medicaments subjectes a prescripció mèdica. Al cap d’un parell de mesos Comín va prometre redactar un decret català i va anunciar també que recorreria l’estatal. En quin punt ens trobem?
El decret estatal es va recórrer, el departament va complir amb el compromís de tirar endavant la norma i s’està treballant des d’aquell mes de llavors. S’ha estat treballant en un text, a partir de diferents propostes. L’hem pensat i repensat i ha estat feixuc però efectiu, estem a dies que el conseller digui si decreta o no. Hi ha un acord grandíssim entre Salut i infermeres, hi ha uns serrells que s’han d’acabar de llimar però hi ha un acord molt sòlid. El que no sé és quin acord té Salut amb el consell de Col·legis de metges, que és una part quasi imprescindible, ja que no es tracta de fer una proposta de decret sinó que quan es faci funcioni.
En una concentració a Barcelona fa poc més d’un any, on el conseller va estar present i es demanava prescriure sense barreres, hi havia la sensació que el canvi seria imminent?
La nostra experiència ens diu que això mai no és imminent. El problema l’arrosseguem des del 2006, quan es va canviar una llei orgànica [la llei espanyola del medicament] i diferents comunitats autònomes han intentat fer-hi alguna cosa. Pot semblar fàcil però la realitat és que no ho és. El conseller mateix va dir que ell pensava que l’acord interprofessional era més fàcil de dur a terme del que ha acabat sent en realitat. Tot i això mai s’havia avançat tant en el sentit que l’acord entre el col·lectiu infermer i Salut és molt gran. Ara bé, el temps s’esgota i el conseller haurà de decidir si decreta o no.
És amb els col·legis de metges amb qui és més complicat arribar a un acord?
El col·lectiu mèdic “perd” una exclusivitat i això no agrada als metges, tot i que ells ho defensen “per garantir la seguretat de l’usuari”. No ho pensen tots els metges, molts comparteixen la pràctica assistencial com nosaltres i saben els beneficis que té que les infermeres puguin prescriure. Demanem un decret que doni cobertura a les infermeres per prescriure medicaments, un decret per fer el que ja fem cada dia i des de fa molt temps. És a dir, ja hi ha tots els mecanismes de seguretat desplegats. A més, els resultats ens diuen que la infermera prescriu medicaments amb criteri clínic adequat.
Hi ha altres comunitats on s’hagi fet quelcom similar?
La primera que va desmarcar-se va ser Andalusia perquè la Junta d’Andalusia va aconseguir que les infermeres andaluses prescrivissin sota l’empara de la Junta un llistat de medicaments dels no subjectes [La llei espanyola afecta tant els que estan subjectes a prescripció mèdica com els que no]. Una altra comunitat que va fer un intent en aquest sentit va ser Balears. Ara, quan ja va tenir decret hi va haver un canvi de govern i el nou govern no va desplegar-lo i va tenir una actitud molt passiva. Ara ha tornat a canviar el govern i hi ha una consellera infermera que potser s’anima a fer-ho. No pot ser que la infermera segueixi treballant amb inseguretat jurídica i que costi tant posar negre sobre blanc el que fan cada dia uns col·lectius professionals.
Què reivindiqueu? De quin tipus d’inseguretat jurídica parlem?
Tota activitat que suposi el que se’n diu indicar o prescriure o posar sobre un paper -recepta o pla terapèutic- un medicament. Perquè a més la legislació espanyola afecta tant els subjectes a prescripció mèdica com els que no. Nosaltres el que intentem -i això és un encert de la norma catalana- és que Catalunya, amb les seves competències en provisió de serveis, intenti que almenys la infermera no pagui els plats trencats d’aquesta encallada.
Perquè quedi clar, si avui una infermera prescriu un medicament o una pomada a un pacient comet una il·legalitat?
Exacte. No ho pot fer. Des d’un bolquer, una pomada o una cura de ferides. La infermera és qui valora la situació i en el moment que li ha de dir a l’usuari que vagi a la farmàcia a comprar-ne ha de buscar a un altre professional que ho faci.
Més de 8.000 infermeres de 150 països van trobar-se a Barcelona en el marc del Congrés Internacional d’Infermeria (CIE) 2017 per posar en comú estratègies globals. Un dels temes més sentits va ser la importància que les infermeres s’asseguin a les taules on es dissenyen les polítiques de salut. A Catalunya o a Espanya estem molt lluny d’això?
Sí. Si tu mires en els càrrecs que hi ha que prenen decisions en l’estructura sanitària sí que hi ha alguna infermera, que és directora d’equip en l’atenció primària però el 99,9 no hi són. També n’hi ha alguna al departament de Salut però la immensa majoria de les persones que hi prenen decisions tenen altres perfils professionals.
Un conseller o consellera de salut infermera és difícil d’imaginar?
A Balears la consellera de Salut és infermera però és anecdòtic. Dins dels organigrames dels centres es fan jocs de mans i la infermera queda sovint sota l’etiqueta d’una direcció. Sap greu fer aquest símil però és el mateix que la història de les dones; som cridades a participar quan un programa ja està dissenyat i acordat, llavors la possibilitat que tens és la d’un matís o una esmena però no hi has participat. Això però passa aquí i arreu del món, en alguns llocs més que en d’altres. En general no som cridades a les taules on es prenen les decisions però com es deia en el CIE hem d’agafar la cadira i asseure’ns-hi. Podem incidir en les polítiques de Salut perquè la manera en com ho veiem no és una visió alternativa, sinó que és una visió molt complementària i és diferent a d’altres visions professionals. Totes les aportacions són necessàries però en la presa de decisions la visió és molt exclusiva dels metges perquè és qui tradicionalment ho ha fet. Per exemple, el metge cura la malaltia però quan el malalt sobreviu a aquesta qui el cuida? Les infermeres. Són visions diferents. De vegades al malalt el que el preocupa és més si després podrà descansar bé, si es podrà valdre per ell mateix, mantenir la vida.
Què canviaria a la pràctica si s’incorporessin més infermeres en el disseny de polítiques o planificació? Quin seria l’impacte en salut?
Es fa difícil pensar això perquè és ciència ficció però probablement canviarien les prioritats. En Salut no hi ha res que no s’hi valgui, el repte és de quina manera fem compatible que es pugui fer la intervenció quirúrgica més innovadora amb què la gent gran tingui els peus ben cuidats i no caigui. Una cosa no és més important que l’altra, senzillament el que canviaria és les iniciatives per fer les dues coses compatibles. Nosaltres tenim una formació i una visió professional que pivota sobre com manté la persona la vida i l’autonomia. Renunciar a aquesta visió és renunciar a la promoció de la salut, a la capacitat de les persones sobre la seva salut. Es prioritzarien més línies de treball sanitari que ara hi són tímidament.
El nou director de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom, va adreçar unes paraules de forma telemàtica posant de manifest que les infermeres són l’eix clau per garantir l’accés a la salut i va demanar més inversió en infermeres als equips de salut.
Les infermeres caminem al costat de la persona. Mentre altres es cuiden de coses absolutament complexes, com ara a operar, les infermeres ens dediquem a aquelles coses petites aparentment senzilles però que fan que una persona millori en salut o no. Al congrés hi havia moltes dades d’estudis internacionals de gran abast que demostren la relació entre com s’estructuren les infermeres amb els resultats de salut de les persones d’aquestes institucions sanitàries. Per exemple, si l’estructura infermera no és bona en un hospital, les persones surten amb més efectes secundaris de l’hospitalització, amb infeccions sobrevingudes, etc.
A l’abril el Govern va anunciar l’aprovació d’una convocatòria de 2.500 places públiques per a personal sanitari per fer fixos a interins. Bona part seran infermeres.
Sí. El pla d’estabilitat no afegeix ni mig professional en el sistema però intenta que les condicions d’eventualitat amb les que estan -sobretot les falses eventualitats- es resolguin. Tot el que ajudi a estabilitzar la feina infermera i de qualsevol professional és bo, sobretot en salut. No es pot atendre bé quan a les deu del matí ets en una unitat i a les dotze ets en una altra i a més d’avui per demà et diuen que et canvien el torn i que en lloc de venir a la tarda has de venir a la nit. Això acaba destrossant les persones i no es pot cuidar bé si el professional no està mínimament cuidat. La precarietat infermera és endèmica i s’arrossega des de fa molt temps.
Fa uns mesos es va presentar un Pla de garantia de l’estabilitat laboral per al sector amb moltes propostes però poca concreció. Vostè va dir que “El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials”. Com millorarà les condicions dels professionals aquest pla?
El pla proposava un observatori de l’estabilitat que encara no s’ha convocat però s’ha de fer. D’altra banda, fer públiques les dades de temporalitat i reconèixer-la és un primer pas. I sí, tot i que la temporalitat de vegades és obligada perquè has de resoldre una situació assistencial no sempre respon a això sinó al fet que falten infermeres. Segons l’OCDE, la ràtio d’infermeres per metge a Espanya està molt per sota de la mitjana. Som un país poc cuidador. Als països escandinaus, per exemple, tenen una ràtio que gairebé duplica la nostra perquè el seu model és un model cuidador i prioritza tenir cura de les persones.
En un dels àmbits on tindrà un pes destacable la professió serà en l’atenció primària. La meitat dels professionals que preveu incorporar Salut són infermeres.
El dèficit d’infermeres és tan brutal en el sistema que ajudarà molt però que ningú pensi que es resoldrà. Això sí, més que benvingudes. A més, a l’atenció primària li passa com a les infermeres: sempre diuen que és «clau» però no acabem mai de donar-li la volta.
Segons dades de Nacions Unides, al món hi ha més de 20 milions d’infermeres dels quals el 80% són dones. No obstant, poques ocupen càrrecs polítics i posicions de lideratge. Això ajuda a entendre que una de les frases més repetides durant el Congrés del Consell Internacional d’Infermeria que s’ha celebrat aquests dies a Barcelona hagi estat “si no tens cadira a taula, agafa la teva i col·loca-la”.
Moltes de les ponents han recordat així a quasi 10.000 infermeres de tot el món que hi han participat la necessitat de ser a les taules on es prenen les decisions i on es planifiquen les polítiques de salut.
Una de les que s’hi ha referit ha estat Julia Duncan Cassell, ministra de gènere, Infància i protecció de la República de Libèria. Duncan ha fet èmfasi en la necessitat de participació en el àmbit polític de les dones i de les infermeres per l’enorme potencial i la gran contribució que poden fer en les polítiques sanitàries i socials. Per ella, la visió propera i de primera línia al costat de les persones que pateixen i necessiten atenció, prevenció i promoció de la salut és bàsica per aquest potencial. Un dels exemples que va posar va ser del seu país, de Libèria, on les infermeres van tenir un paper molt important en la crisi de l’Ebola per la seva gran implicació i pel nombre de professionals d’atenció primària morts metre cuidaven de la població infectada pel virus.
La capacitat de transformació de les infermeres va lligada a la pròpia pràctica així com la proximitat i la compassió per les persones i famílies que necessiten atencions i la prevenció per mantenir la salut i l’autocura.
També ha parlat del potencial de les infermeres la presidenta del congrés, Judith Shamian, que ha recordat que serà indispensable incrementar el nombre d’infermeres per generar salut i evitar mortalitat. En aquest sentit, Linda Aiken, directora del centre d’investigació per polítiques i resultats de salut, va posar sobre la taula els seus estudis realitzats en més de 30 països que han demostrat que per cada 10% de retallades d’infermers incrementa un 12% la mortalitat. Si les infermeres no estan qualificades e se substitueixen per personal no qualificat, augmenta el nombre de dies d’hospitalització i per tant els costos.
La manca de visibilitat i de reconeixement professional pot estar relacionat amb un model poc centrat en l’Atenció Primària, massa hospitalocèntric i biomèdic, i també amb models de gestió basats en el manteniment de l’statu quo i excessivament polititzats. Però el que és segur és que les capacitats transformadores i innovadores de les dones i de les infermers poden millorar les polítiques dels països i la gestió de les organitzacions.
No estem a les taules on es prenen les decisions i no estem on es planifiquen polítiques de salut. És hora d’agafar les cadires i posar-les perquè els polítics i els gestors entenguin que les infermeres no són una despesa sinó una inversió.
En els 20 anys que fa que treballo a urgències no he vist mai a cap infermera que decideixi lliurement deixar una persona en un passadís. Els que treballem a molts dels serveis d’urgències hospitalàries estem ja acostumats a explicar a les persones i els seus familiars perquè estan en un passadís. El costum però no converteix aquesta situació en més normal ni més fàcil de gestionar. Es tracta però d’una situació recurrent. Des de finals de la tardor fins a mitjans d’abril, els professionals d’urgències entrem en el nostre particular ‘tetris’ organitzatiu en el que conflueixen els efectes de les retallades del sistema de salut, el dèficit de professionals – més de 17.000 a Catalunya en el cas de les infermeres segons les ràtios europees – i l’epidèmia de la grip. Totalment previsible, diríem.
Un laberint organitzatiu en el qual sobrevivim gràcies a la comunicació i cooperació amb què treballa tot l’equip assistencial: metges, infermeres, auxiliars, comandaments, portalliteres, personal de neteja i administratives. És un esforç monumental de concentració, eficiència i assistència el que fem a urgències i que requereix gestionar les persones que ja hi són, les que arriben, les que s’han de traslladar a una unitat d’hospitalització, si és que hi ha espai, i les que s’han de traslladar a altres centres hospitalaris alhora que garantim les cures necessàries, els seguiments i revalorant constantment la situació clínica d’aquests.
L’esforç queda enterbolit per la frustració que provoca aquesta situació pels que hi treballem i, sobretot i més important, per les persones a qui atenem quan no tenim més remei que situar-les en un passadís de forma més o menys provisional. No podem més que agrair la paciència que té el ciutadà en les condicions físiques i emocionals tan difícils per les que passa quan és a urgències.
És frustrant i és dramàtic. Calen poques explicacions sobre el fet que una persona que necessita assistència té dret a rebre-la amb la màxima intimitat, confidencialitat i comoditat possible. Així ha de ser i així treballem les infermeres, guiades pel nostre codi d’ètica professional que recull de forma específica aquests drets fonamentals.
És per això que les declaracions del conseller de Salut a El Periódico de Catalunya en què afirmava que de vegades és decisió de les infermeres deixar una persona al passadís per «tenir-la controlada» estan tan fora de lloc i són tan injustes amb el nostre col·lectiu. Hem estat especialment castigats, i cal recordar-ho, per les retallades aplicades a la sanitat pública arribant a pics d’atur laboral del 21% entre el 2006 i el 2011, dades de les quals no ens hem pogut recuperar per la manca d’oportunitats laborals i que expliquen les més de 7.000 companyes infermeres aspirant a una convocatòria per 136 places a l’ICS. I les que hi som, treballem amb unes condicions laborals marcades per la sobrecàrrega de feina, conseqüència entre altres mesures, de la desaparició de les infermeres que suplien baixes per malaltia, jubilacions o absències festives.
El problema que suposa tenir persones ubicades als passadissos és prou greu per analitzar-lo amb rigor i evitant tota lleugeresa. Es tracta d’un problema estructural i de gestió de recursos que va més enllà de la decisió puntual d’una infermera. Cal una reflexió profunda sobre la necessitat d’apostar per un sistema i organització eficients, obtenint el millor de cadascun dels recursos que té el sistema, inclosos els recursos humans. Hi ha moltes decisions que tenen a veure amb aquest plantejament i que farien possible un veritable canvi en aquest sentit. N’estic convençut.
Coincideixo amb el desig del Conseller Antoni Comín de tenir un sistema de salut més just, equitatiu i sostenible. És un objectiu desitjable. Com també ho és que les infermeres i infermers puguem desenvolupar totes les nostres competències, habilitats i coneixements. Perquè en tenim el coneixement, avalat científicament, perquè estem a peu de canó al costat de les persones i les seves famílies, perquè veiem «tota la fotografia» del que passa entorn la persona i hi tenim molt a dir.
La feina pendent és molta en aquest sentit. Parlem de la Gestió Infermera de la Demanda, que podria alleugerir significativament les esperes a atenció primària; de posar les condicions perquè la prescripció infermera es pugui implementar sense pals a les rodes; que puguem participar en els espais de decisió a tots els nivells (polític, gestor, direcció d’equips i on es produeixin) o que puguem tenir més autonomia en el desenvolupament de propostes Infermeres.
Som més de 51.000 infermeres a Catalunya, presents en tots els àmbits assistencials. Un gran capital humà i professional al que cada any desitgen sumar-s’hi milers de joves i que converteixen la infermeria en el grau amb més demanda a Catalunya, segons dades del 2016 de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Aprofitem-ho. Estic convençut que una societat que confia en les infermeres és més sana i feliç. Creguin en nosaltres!
El col·lapse a les urgències i la dificultat perquè alguns pacients siguin traslladats a planta per la manca de llits disponibles acumula malalts als passadissos dels hospitals catalans. «A vegades però la permanència al passadís respon a la decisió de la infermera, que vol tenir el pacient a la vista», assegurava el conseller de Salut Toni Comín en una entrevista amb El Periódico en què es tractava la saturació als hospitals. «Més d’una vegada, tenint plaça en un box d’urgències, la infermera decideix deixar un malalt, sense familiar acompanyant, en el passadís, per motius de seguretat», segueixen les declaracions del conseller.
El mateix Comín reconeixia en l’entrevista que la seva visió «que els passadissos són sovint un espai assistencial més des del punt de vista professional» i que aquest fet no és «quelcom dramàtic» seria polèmica. La reacció de les infermeres ha trigat poc a arribar. El Sindicat d’Infermeria SATSE ha emès aquest dilluns un comunicat en el qual consideren les paraules de Comín «un innecessari exercici de demagògia». «Sí, senyor conseller, nosaltres les infermeres volem tenir els boxes d’urgències buits perquè preferim tenir a la gent amuntegada per estar més tranquil·les», ironitzen.
Un pacient espera al passadís, a Vall d’Hebron, el desembre passat. / CEDIDA
En el text el sindicat recorda que l’existència de pacients als passadissos són en molts hospitals «una part institucionalitzada i no espontània amb numeració i ubicació» i que aquests hi passen 72 hores o més «sense prou roba, intimitat i sense l’atenció deguda i merescuda». El motiu però, segons el col·lectiu, no respon a una voluntat de les infermeres sinó que és «per manca d’espai arquitectònic, manca de personal i manca de voluntat política».
A més a més, apunten que precisament el ram d’infermeria és qui té més càrrega assistencial. «Cada vegada en són menys i patint més precarietat laboral», denuncien. «Estem fartes de no poder fer la nostra feina amb les condicions que voldríem», conclouen i exigeixen que el conseller rectifiqui.
També li recorden que no es tracta de buscar culpables sinó solucions i en aquest sentit apunten a dues mesures per alleujar la situació a les urgències. D’una banda, dotar de mitjans personals i materials els CUAP i de l’altra reobrir les plantes d’hospital i els CAP tancats per les retallades.
Així mateix, des del Consell de Col·legis d’infermeria expliquen que si a la infermera li cal tenir els pacients a la vista és perquè la situació és «més que caòtica, com l’actual». Ho han piulat des del compte oficial de Twitter, des d’on també asseguren que «el passadís mai hauria de ser un espai assistencial. I quan és així, és traumàtic i indignant pels pacients que ho han de suportar».
1/3 @toni_comin Si a la infermera li cal tenir pacients a la vista és pq la situació és + que caòtica, com l’actual https://t.co/QsJdLhST7Q
SATSE no ha estat l’únic sindicat que ha reaccionat a les declaracions de Toni Comín. La Unió General de Treballadors (UGT) també ha criticat el conseller per l’entrevista. En un comunicat fet públic aquest dilluns lamenten «haver de recordar al conseller que si hi ha pacients als passadissos, no és com diu ell per decisió del personal d’infermeria, sinó per la manca de recursos humans (manca de contractació, pèrdua de llocs de treball dels interins de l’ICS, etc.)». Segons la UGT n’és un exemple el Pla Integral d’Urgències a Catalunya ja que no s’activa fins que es produeix una situació de crisi assistencial. A més, denuncien, la conselleria tampoc ha reforçat els Centres d’Atenció Primària i n’hi ha que acumulen fins a 3 setmanes d’espera per a una primera visita, fet que provoca que els malalts recorrin als serveis d’urgència dels hospitals. Per la seva banda, des de CATAC asseguren que «els passadissos no poden ser un espai on ubicar un pacient» ja que és «denigrant i indignant tenir persones malaltes fora dels espais assistencials, i els passadissos no ho són”.
Quatre promocions d’especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària, més de 80 professionals acreditades amb aquesta especialització a Catalunya, 800 a tot l’estat espanyol. Però la categoria professional d’infermera d’atenció primària encara no està regulada a Catalunya. Això provoca que les infermeres, una vegada obtenen el certificat d’especialització no trobin treball en la categoria pertinent, així ho denuncien des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).
“Les infermeres especialitzades en família i comunitat estan al carrer, no s’adeqüen les places a nivell laboral a la formació que s’ofereix”, explica Alba Brugués, la presidenta de la AIFiCC i tutora de les estudiants d’infermeria. Aquesta queixa és la que van manifestar, tutors i alumnes, la setmana passada durant la IV Jornada d’Infermeres especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària.
El 2005 es va aprovar el Reial Decret que regula les especialitats infermeres. Des d’aquell moment la Infermeria Familiar i Comunitària va ser reconeguda com a especialitat. El 2011 es va iniciar la formació a Catalunya per aquesta especialitat. Aquesta rama educativa i professional la poden triar els alumnes un cop han passat el IIR, l’examen que realitzen els estudiants un cop finalitzats els estudis generals i que els permet triar l’especialitat. Després les infermeres faran dos anys d’especialització i un cop acabin obtindran una acreditació.
Més enllà de la formació però, a Catalunya l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC) no està reconeguda, encara, com una categoria professional, i per tant això fa que la majoria d’estudiants que surten de la facultat amb el títol sota el braç no puguin incorporar-se al lloc de treball més adequat. En l’actualitat les infermeres dels Centres d’Atenció Primària (CAP) són professionals sense especialització o professionals provinents d’altres especialitzacions.
“Si volem un model basat en la competència, volem que totes les infermeres que treballen en l’atenció primària siguin especialistes”, explica Brugués. Que totes les professionals que treballen als CAP siguin especialistes, s’aconsegueix a través d’aquesta especialització o a través de la via competencial excepcional. Aquest darrer mètode és al que opten les infermeres que ja porten temps treballant en aquest sector i que no tenen acreditació, aquesta mesura els permet presentar-se a un examen per poder optar també a la titulació.
Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO
Lorena Villa, especialista en IFiC i vocal dels residents de l’AIFiCC apunta també que això genera un dèficit pel país. “Estem gastant uns recursos en formació que no repercuteixen en la salut de les persones a l’hora d’incorporar aquestes professionals”, senyala. I afegeix que l’objectiu de tot plegat no és prendre el lloc de treball a les infermeres que fa anys que treballen al sector, sinó generar model, a través de l’especialització i la categorització professional. “No venim a fer fora a totes aquestes infermeres que no tenen l’acreditació però si la competència”, remarca Villa.
Aquesta situació, alerta aquesta jove infermera provoca que moltes estudiants, un cop tenen el títol, marxin a treballar a una altra comunitat autònoma on aquesta especialitat ja està reconeguda.
Brugués és conscient que crear aquest model no es pot fer d’un dia per l’altre però assegura que és necessari que el lloc de treball “l’ocupi la persona més adequada per aquell lloc, perquè la ciutadania pugui rebre el millor producte possible de sanitat”.
Un altre fet que encara dificulta més la incorporació laboral d’aquestes infermeres al lloc adequat, és el trasllat d’infermeres des de l’hospital als centres d’atenció primària. “És un contra sentit, tenim infermeres formades i per temes laborals hi ha unes infermeres que no tenen expertesa en primària que se’n van a la primària”, manifesta Brugués.
“A un cardiòleg el portaries a treballar a l’atenció primària? Una infermera que tota la vida ha estat a una UCI, per temes laborals pot anar a la primària, no té sentit això quan tens infermeres especialitzades en aquest sector”, afegeix.
Lorena Villa, portaveu del grup de residents de l’AIFiCC / SANDRA LÁZARO
La infermera Familiar i Comunitària
“El model d’atenció primària és infermer per excel·lència. Perquè engloba temes com la prevenció en salut, l’atenció domiciliària, el seguiment de la patologia crònica, el desenvolupament del nen sa, etc”, reivindica Brugés per posar de manifest la importància d’aquesta especialitat.
Per això pensa que el fet de què aquestes professionals estiguin formades en aquesta especialitat pot provocar una millor resolució dels problemes i per tant qui en surt beneficiat, segons Burgés, és la ciutadania.
“Prescrivim salut, donem eines perquè el ciutadà sàpiga cuidar de la seva salut”, apunta per altra banda la Lorena Villa. Brugés també creu que és essencial la figura d’aquesta professional precisament per oferir educació sanitària als pacients enfocada a l’autocura.
El reconeixement de la capacitat prescriptora de les infermeres és una assignatura pendent que des de fa anys ens situa molt per darrere d’altres països de la comunitat europea. Per altra banda des de l’any 2009 el desplegament de la llei estava aturat, amb la qual cosa era del tot impossible de realitzar la dispensació de medicaments i productes de competència infermera a través de l’ordre de dispensació infermera en aquells medicaments que tenen subvenció estatal (mitjançant el document conegut per tothom com “recepta”).
Per les infermeres la prescripció no significa només “receptar medicaments” sinó que va des de la indicació d’activitats (caminar, fer repòs, dieta…), fins a la indicació de productes o medicaments per mantenir, prevenir, recuperar l’estat de salut i per millorar la qualitat de vida. Per aquest col·lectiu professional la prescripció no és una nova competència i sempre ha format part de la pràctica habitual en tots els seus àmbits d’actuació.
La normativa marcada pel desplegament de Real Decret (RD) espanyol el passat 23 de desembre de 2015 encara va empitjorar la situació a la professió davant d’una regulació que no permet realitzar cap tipus de prescripció, dins de l’àmbit propi de competències i alhora decretant una acreditació addicional que nega la reconeguda excel·lència dels nostres plans d’estudis, reconeguts internacionalment, i negant també l’autonomia científica i tècnica que ens dóna la Llei d’Ordenació de Professions Sanitàries.
Per altra banda, el RD anul·la el paper de les CCAA, ja que vulnera les capacitats de les autonomies pel seu desplegament, i en conseqüència per assegurar la provisió de serveis, amb tots els instruments necessaris.
Davant d’aquesta situació anacrònica i poc operativa el Conseller de Salut va comparèixer el passat dijous 31 de març davant de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya per explicar el preacord al que ha arribat el Departament de Salut amb el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.
En aquesta mateixa sessió, la Comissió de Salut va aprovar una resolució que insta el Govern a crear aquesta norma catalana i demanar que es sol·liciti la derogació del reial decret estatal i la convocatòria urgent del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Sanitat (CISNS). D’aquests punts de la resolució, la sol·licitud de derogació del Reial Decret ja ha estat presentada pel Govern davant el Tribunal Suprem i la reunió del CISNS ha estat convocada pel proper 13 d’abril.
Cal veure com es desenvoluparan els acords en aquest Consell interterritorial que per altra banda va veure alterat els continguts del text que el propi CISNS havia elaborat abans del 23 de desembre.
El preacord anunciat des del Govern de la Generalitat s’articularà en base a tres eixos principals:
– Reconeixement de la indicació autònoma infermera de fàrmacs i productes sanitaris no subjectes a prescripció mèdica infermera, sense l’obligatorietat d’una acreditació.
– En el cas de la indicació col·laborativa de fàrmacs i productes sanitaris subjectes a prescripció mèdica, el preacord posa en valor els protocols i guies de pràctica clínica i assistencial – molts d’ells ja existents.
– Creació d’una Comissió de Pràctica Assistencial que tindrà com a objectiu identificar àmbits d’interacció d’actuacions professionals entre infermeres i metges i d’on és necessari disposar d’aquests protocols i garantir que es compleixen els criteris d’harmonització en l’ús i elaboració dels mateixos. Un marc de referència consensuat que servirà per millorar l’emparament legal de les infermeres i infermers catalans.
