Just Deploy It!

Etiqueta: infermeres

  • Per què vacunar és cosa d’infermeres?

    Quan les primeres vacunes contra la Covid-19 van arribar per a la seva administració, les indicacions dels laboratoris deien que de cada vial es podien extreure 5 dosis; tot i això, a molts centres de salut hi ha infermeres que en treuen entre 6 i 7. D’un producte car i escàs les infermeres hem tret un terç de dosis que no estaven quantificades, i moltes persones se n’han beneficiat.

    Si algú duu a terme una feina complexa, diem que és capaç, però quan a més la realitza d’una forma que fa que sembli fàcil, diem que és un mestre o fins i tot un geni. Això, això no obstant, no passa amb totes les professions. Quan les infermeres fem bé la nostra feina i l’executem, amb la gràcia i la màxima competència de qui sap com fer-ho, de la forma més ràpida, senzilla i econòmica, no ens diuen genis, sinó que normalment deixen de veure’ns. Desapareixem.
    Un bon exemple d’això és la immunització comunitària davant la Covid-19, que les infermeres estem fent possible. Si bé en els seus primers dies, l’arribada de la pandèmia va fer evident la importància crucial i el compromís social ferm de tots els professionals de la salut, quan ha arribat el moment d’immunitzar, una competència que és pròpia de les infermeres i especialment de les d’atenció familiar i comunitària, aquesta rellevància s’ha esvaït.

    Després de viure en la pitjor pandèmia dels últims cent anys, l’opinió pública està més sensibilitzada que mai sobre les mesures de prevenció, les possibilitats assistencials del sistema, l’existència de coronavirus i fins i tot el funcionament dels tests d’antígens, però vacunar s’ha reduït a una acció gairebé mecànica: la punxada. En realitat, la vacunació és una responsabilitat col·lectiva liderada per les infermeres. Som els professionals de la salut amb la formació, les competències i les habilitats necessàries per desenvolupar tot un procés que requereix coneixements i habilitats en cada una de les seves fases i que serveix per garantir la màxima seguretat fins a l’administració.

    És imprescindible seguir una metodologia precisa que inclou des de l’anàlisi i la valoració dels grups que han de rebre la vacuna, fins a determinar l’oportunitat segons edats i factors de risc. També implica la planificació logística , el manteniment de les dosis, el control de la seguretat dels espais d’administració, la recollida exhaustiva de dades i l’observació de normes de consulta i d’efectes adversos.

    En el cas de la vacuna de Covid-19, la vacunació massiva està servint per reduir el nombre de casos, les hospitalitzacions i per accelerar la protecció a les persones més vulnerables. A més, facilita el restabliment de les activitats assistencials i permet la recuperació de les activitats socials i econòmiques.

    Les infermeres ja fa més d’un any que estem vacunant la població contra la Covid-19 i impulsant al màxim la primovacunació de les persones de 12 anys i més. El temps que hem invertit ha estat alt però molt efectiu. En aquest moment, a Catalunya tenim unes cobertures del 94% en residències i del 83% en persones de 70 anys o més i per sobre de 57% en persones de 60 a 69.

    Hem incorporat mesures i espais per tal d’augmentar aquestes cobertures desplegant un seguit d’accions, sobretot l’adaptació contínua dels espais de vacunació a centres d’atenció primària, domicilis, residències o punts especials de vacunació massiva. Hem buscat la col·laboració d’entitats i associacions i fins i tot hem ampliat horaris als caps de setmana. Paral·lelament, hem mantingut les campanyes per immunitzar a la població infantil als centres de salut i a les escoles amb les vacunes que anomenem sistemàtiques i que ajuden a prevenir moltes altres malalties que continuen circulant i poden infectar qualsevol persona no protegida.

    Aquesta protecció que ens donen les vacunes protegeix a qui rep la vacuna i tots els qui l’envolten. Junt amb altres programes eficaços de vacunació com la Grip estacional, que ajuden a mantenir cobertures vacunals que fan disminuir la seva incidència, fem la nostra comunitat més resistent i contribuïm al bé comú.

    Durant aquest últim any, he pogut viure la integració sistemàtica i planificada de la identificació dels grups de risc, la seva priorització, la sensibilització de la comunitat i l’administració i registre de les dosis. Tot això sense deixar d’escoltar les necessitats físiques i emocionals, les pors i els dubtes d’aquelles persones que he atès.

    Penso que aquest és el gran valor afegit que aportem les infermeres catalanes, prioritzant la cura a les persones, el seu benestar i en general el de tota la nostra comunitat. Per a una professió com la nostra, que ha crescut tant en les darreres dècades, però que arrossega el pes d’una tradició que la fa invisible i el problema d’unes condicions de treball inadequades per a moltes de les seves integrants, seria molt trist deixar passar una oportunitat com la que estem vivint per explicar tot allò que fem per a la societat.

  • La revolució de les infermeres

    Em van oferir conduir la jornada que sobre infermeria i responsabilitat política organitzava la Societat Catalano-Balear d’Infermeria, i allò -la gran sort que tenim els periodistes és que se’ns obren les portes de móns que ens són aliens- em va dur a intentar entendre i aprofundir en qui són i què volen les infermeres, en com miren el món, i en com les expectatives socials sobre la seva professió i, més àmpliament sobre les cures, empetiteixen l’enormitat de la tasca que duen a terme dia a dia.

    A Catalunya, com a la resta de l’estat, i com a la resta del món, hi ha dèficit d’infermeres. Segons un estudi del U.S. National Library of Medicine National Institutes of Health (NCBI), ens trobem davant d’un “repte en la força laboral sanitària de tot el planeta”. I en aquest repte, Espanya ocupa un no gaire meritori 34è lloc del rànquing de països amb més infermeres (i llevadores) per cada mil habitants, amb unes 5,29, una xifra que el primer país classificat, Noruega, més que triplica, amb 17,26 professionals per miler d’habitants.

    La manca d’infermeres va ser un tema recurrent en la jornada; algú, entre el públic, demanava que aquesta xacra deixés de tractar-se com un problema sectorial quan és, en realitat, un problema de la societat. Perquè és impossible parlar de cures i de bé comú quan un col·lectiu que segurament ens acompanyarà en algun moment de la vida -i, molt probablement en els seus dos extrems- ha de doblar torns, emigrar per aconseguir unes condicions laborals acceptables, i un cert reconeixement de la tasca. Encara són, inclús dins del col·lectiu dels sanitaris, “les noies” (hi ha un 27% d’homes a la professió, que sovint acaben per alguna raó llocs de gestió, o a especialitats, com la radiologia o les urgències, on la tècnica prima sobre les cures), i en els comitès de recerca i àmbits de gestió se’ls dóna una escassa representació, com si la infermeria, per si mateixa, equivalgués només a una altra de les especialitats mèdiques, obviant que és una disciplina amb caràcter i formació de grau pròpia, que fa recerca, i que per la seva mirada global i la seva atenció al detall està singularment dotada per encapçalar equips interdisciplinaris.

    Però que per aquestes mateixes raons no pot quedar-se de mans creuades davant els problemes que transcendeixen allò que és purament sanitari. Antonia Raya, infermera del CAP Raval Nord, va dir en la seva intervenció que no l’acaba de convèncer l’etiqueta d’activista perquè entén que la seva activitat forma part de la responsabilitat envers la salut comunitària. «Si a algú li tallen la llum o no pot encendre l’estufa, no soparà aquell dia. Això és fruit de decisions polítiques, i jo no ho puc obviar perquè ho tinc cada dia a la meva consulta”. Raya també va emfatitzar que “la situació que viuen les infermeres joves (contractes precaris, doblar torns, hores extres) implica un risc, i els de dalt en són còmplices. Les plantilles no estan ben cuidades, i les infermeres noves no recorden bons drets laborals. Tot el que hem aconseguit, si no tenim una base forta, caurà.»

    Les paraules de Raya no van ser les úniques en aquest sentit. També des dels llocs de gestió es va posar l’accent en les dificultats i els reptes, en la por a equivocar-se, i en els pocs espais que el col·lectiu ha anat guanyant. «Si empoderem a les infermeres, tindrem més salut. Si empoderem a les infermeres, tindrem més igualtat, perquè la majoria són dones. Si tenim més salut i igualtat, tindrem millor economia”, reflexionava Patricia Gómez, consellera de Salut i Consum del Govern de les Illes Balears, i infermera ella mateixa.

    No pretenc fer un resum de tot el que es va dir allà, però em va fer certa ràbia pensar en la poca atenció que solem posar des dels mitjans -que figura que som els ulls i les orelles de la societat- en les infermeres, i en qui fa feina de cures en general. D’allò se’n va parlar, també, i sobre compromís, i sororitat. Perquè la sororitat forma part de l’ADN de les infermeres (en alemany, no debades, són les Krankenschwestern, literalment les germanes dels malalts). Valors, pensava jo des del meu paper d’observadora externa, que faríem bé de fer més nostres els “civils”.

    No era només un “bolu”. Farà pocs anys vaig tractar molt amb infermeres. Els metges, sí, em van salvar la vida, però recordo amb infinita estimació com me la van, retornar les professionals (i les auxiliars) de l’hospital que eren allà en aquelles estones quan la barreja entre dolor, por i fragilitat requereix algú que t’entengui en la teva vulnerabilitat i sàpiga encarar-la. També, després, les de primària, ajudant-me a superar les angoixes d’un postoperatori que s’allargava, o quan ja amb la pandèmia ens oferien respostes per sortir del laberint de la bretxa digital. A la tarda, després de la jornada vaig anar a vacunar-me de la grip. Eren les vuit, l’Alèxia doblava el torn, i m’havia fet un forat en una agenda impossible perquè no em quedés sense aquella vacuna que m’havia recomanat l’especialista que em segueix. Mentre baixava les escales del CAP vaig recordar les paraules de la Montserrat Antonín, la presidenta de la SCBI: “La cura és revolució. És el moment de fer la revolució?» I vaig pensar que sí.

  • Infermeres d’atenció primària demanen augmentar els programes de cribratge per revertir l’infradiagnòstic causat per la pandèmia

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) demana augmentar els programes de cribratge per detectar tots aquells diagnòstics que durant la pandèmia no s’han pogut fer. Segons un estudi recent fet des de l’atenció primària, al voltant d’un 40% de les malalties cròniques més habituals no s’han diagnosticat durant la crisi sanitària.

    Les infermeres de l’atenció primària creuen que ara, passada l’etapa més dura de la pandèmia, és el moment de prioritzar les visites als col·lectius més vulnerables. «Això passa per augmentar les plantilles, sobretot d’infermeres, per arribar a les persones més envellides, amb problemes de salut crònics o situacions de risc social».

    L’AIFiCC alerta que les persones ateses tenen molta necessitat d’explicar la seva situació personal i que moltes d’elles pateixen problemes de salut mental. «Tot això no es podrà arreglar només des de la salut. Cal un abordatge molt més integral, implicant tots els agents de la comunitat”, reivindiquen.

    Segons la organització, la reforma de l’atenció primària ha de passar per un augment dels recursos dedicats a aquest àmbit, molt castigat durant l’última dècada per les retallades en sanitat. «Cal augmentar les plantilles. Les professionals continuem força esgotades, malgrat aguantar aquesta pressió. Hi ha molta apatia i desil·lusió”, expressen des de l’AIFiCC.

    Les infermeres de l’atenció primària denuncien, a més, «els compromisos que des de l’administració s’han repetit de reforçar l’atenció primària no estan arribant, ni es veuen canvis substancials per a millorar la situació a curt ni mig termini». Alhora demanen crear més programes dirigits a la comunitat orientats a fomentar activitats d’autocura per tal que les persones siguin més autònomes. “Pensem que el sistema de salut ha estat excessivament paternalista i ara veiem les conseqüències”, conclouen.

  • La infermeria, sempre a la trinxera

    La professió de la infermeria és fonamental, i una de les més apreciades a la sanitat, a pesar de la situació de Catalunya, que passa per una precarització del sector, si més no, preocupant. I no només pels baixos sous i la cada vegada més elevada càrrega de treball, la falta de recursos humans i materials i les jornades extenuants de treball. A tot això, recentment, s’ha afegit també la falta de respecte per la professió d’infermera i la poca transparència en la gestió de la contractació d’infermeres per a la campanya de vacunació contra la Covid-19 a tot el territori català.

    Tot va començar quan l’exconsellera de Salut, Alba Vergés, va anunciar la necessitat del Departament de Salut de reclutar infermeres i infermers per reforçar la campanya de vacunació, ja que es preveia que no seria assumible únicament per part de les professionals que actualment estan treballant a l’Atenció Primària. Es va habilitar un formulari perquè el personal d’infermeria s’apuntés voluntàriament. Fins aquí, tot bé. Però feta la llei feta la trampa, ja que no hi havia cap document on quedés establert el tipus de contracte, les condicions laborals, la duració ni la remuneració que s’havia de percebre per fer aquesta tasca. Que sí, VOLUNTÀRIA, però no GRATUÏTA.

    El col·lectiu d’infermeres ja va demanar que es realitzés una contractació transparent i amb igualtat d’oportunitats, on les condicions fossin dignes per a tots els professionals contractats, alhora que l’enumeració econòmica fos un reconeixement al sobreesforç realitzat. En molts casos, els criteris establerts per remunerar les hores realitzades fora de l’horari laboral ha esdevingut desigual i, en alguns casos, ha perjudicat als treballadors i treballadores, que han dedicat moltes hores de feina a fer aquesta tasca.

    Fa falta més transparència i respecte en aquest tipus de gestions per part del Departament de Salut, i sobretot, respecte cap a uns professionals que es juguen la salut a la trinxera i a la primera línia de foc contra la pandèmia.

    Per últim, volem fer un reconeixement al treball realitzat a totes les infermeres i infermers per cuidar-nos. Sempre amb la sanitat 100% pública.

  • Les infermeres comencen a prescriure mitjançant recepta electrònica

    Les infermeres ja podran començar, a partir d’ara, a emetre els plans de medicació mitjançant el sistema de recepta electrònica, amb signatura pròpia. Es tracta d’una tasca que ja feien però que necessitava la validació d’un facultatiu. El canvi va ser aprovat per la Generalitat de Catalunya l’agost del 2019, amb un decret que preveu que el personal d’infermeria pugui presciure medicaments i material sanitari.

    «Això permet donar visibilitat a les indicacions que realitzen les infermeres, evitar duplicitats de visites i esperes innecessàries i, en definitiva, fer el sistema més eficient», remarquen des del Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya. «Celebrem l’inici del desplegament de la prescripció infermera perquè tothom, infermeres i ciutadania, gaudim d’un Sistema de Salut més fort i més eficient», afegeixen.

    El 12 de gener va començar una fase de proves, que està previst que s’allargui durant el mes de febrer, en la qual hi participen 114 infermeres de 38 equips d’atenció primària. Posteriorment, el procés de certificació s’anirà desplegant arreu del territori.

    Per poder prescriure, cal que les infermeres tinguin l’acreditació corresponent, per la qual necessiten demostrar més d’un any d’exercici professional. Si fa menys d’un any que exerceixen, poden fer una formació específica. Les infermeres que certifiquin que compleixen algun d’aquests requisits, poden sol·licitar el document d’acreditació, emès pel Departament de Salut.

    La sol·licitud s’ha de fer de manera individual al Canal empresa o bé al portal de Tràmits de la Generalitat. En aquests moments, de les aproximadament 52.000 infermeres en actiu que hi ha a Catalunya, n’estan acreditades 25.709. Un cop acabat el procés d’acreditació, els col·legis professionals d’infermeres i infermers els hi emeten el certificat digital.

    «A més del reconeixement professional que representa aquesta fita, és important remarcar que suposarà normalitzar una situació que forma part de les activitats infermeres i millorarà l’atenció de la ciutadania, mitjançant la desburocratització del sistema de salut», assenyalen des del Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

  • Infermeres d’atenció primària elaboren una guia per millorar l’escolta al pacient

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) defineix la comunicació terapèutica com aquella en la que el pacients és el protagonista, el que parla, i el professional és el que escolta i l’acompanya. En aquest sentit, s’ha elaborat una guia per dotar als infermers i infermeres d’eines per tal de millorar l’escolta, recordant que el més important no és la quantitat de temps, sinó les ganes que es té d’escoltar.

    La guia dóna una sèrie de consells sobre per què cal escoltar al pacient, entre els quals destaca establir una relació de confiança i respecte, per conèixer el pacient i per entendre com veu ell el seu problema de salut. La guia també descriu unes idees generals sobre com ha de ser aquesta escolta, i assenyala que, malgrat només disposar, potser, de tres minuts, cal que s’escolti amb atenció i interès, amb empatia i sense interrompre al pacient.

    El document planteja una sèrie de situacions concretes a les consultes i explica com resoldre-les. Davant una situació com que el pacient nega el seu problema de salut, la guia proposa fer-li preguntes obertes i neutres del tipus “com porta la seva situació?”, “com se sent?” entre d’altres. Si el pacient es mostra desanimant, trist o deprimit, aconsellen escoltar-lo en silenci i amb empatia, deixant que s’expressi i mostrant una actitud d’acompanyament sense presses.

    Davant un pacient que no fa el tractament, la guia proposa no renyar ni sermonejar, sinó demanar-li opinió sobre el tractament, preguntar-li com li afecta el problema de salut en la seva vida quotidiana, preguntar-li si té altres preocupacions i escoltar-lo sense jutjar-lo. En el cas d’un pacient que té ansietat o por, el document recomana oferir al pacient l’oportunitat d’obtenir més informació, no donar falses esperances ni intentar canviar les seves emocions.

    Si els professionals es troben davant la situació d’un pacient que es queixa, la guia recomana escoltar amb tranquil·litat, amb posat comprensiu i empàtic, ajudar-lo, si és possible, i sinó derivar-lo o animar-lo a buscar les seves idees i estratègies. Davant un pacient enfadat, el document recomana escoltar amb tranquil·litat, no posar-se a la defensiva i no discutir.

  • Les cures invisibles: les infermeres darrere la Covid-19

    Aquest any es commemora el 200 aniversari del naixement de Florence Nightingale, precursora de la infermeria moderna. En sintonia amb l’efemèride, l’Organització Mundial de la Salut ha designat 2020 com Any Internacional de la Infermera i de la Matrona.

    En la mateixa línia, una multitud d’agències de salut s’ha adherit a la campanya Nursing Now, una iniciativa global orientada a potenciar la visibilitat i posada en valor de la disciplina infermera i enfortir el seu lideratge i participació en la presa de decisions.

    No obstant això, les accions i activitats programades a aquest efecte aviat es van veure truncades amb la irrupció de la pandèmia de Covid-19, traslladant novament a les infermeres a la primera línia de batalla.

    El compromís de les infermeres amb la societat i la seva capacitació tècnica han relluït de forma natural entre els que han patit els efectes de la malaltia. Però han estat alienes als focus i micròfons dels mitjans de comunicació.

    Amb independència de l’àmbit de competència en què es desenvolupin, la contribució de les infermeres a la millora de la salut de les persones i comunitats ha estat sovint reconeguda, encara que escassament representada.

    La seva modesta presència en diaris, tertúlies i comitès pot invisibilitzar aspectes tan importants com la prestació de cures. Perquè les cures, si bé intangibles, contribueixen al benestar i millora de les persones tant o més que les accions merament tècniques dirigides a l’àmbit físic.

    Infermeres darrere d’un EPI

    D’entre els professionals sanitaris, l’equip d’infermeria és el que assumeix la major càrrega i contacte assistencial amb els pacients. Però la imatge social de les infermeres al llarg de 2020 s’ha reduït a una figura vestida de blanc. L’equip de protecció individual (EPI) ha estat un requeriment indispensable (escàs, en ocasions) en l’assistència clínica a pacients. Tot i que el dèficit de mitjans no ha estat impediment per assumir el compromís de curar, quan s’ha pogut, o de cuidar, sempre.

    Potser aquestes gestes són les que han propiciat el brou de cultiu que ha fet arribar a comparar als sanitaris amb superherois, una aproximació poc encertada que obvia que darrere un EPI hi ha una persona que comparteix les mateixes pors que qualsevol ciutadà.

    Por a contagiar o a encomanar als seus éssers estimats. Por a no estar a l’altura de les necessitats de la seva comunitat. Por a esgotar-se i no poder rendir quan més s’espera d’ella. Els EPI han aïllat a les infermeres del virus, però també a la societat de les seves llàgrimes (i als pacients dels seus somriures).

    El Consell Internacional d’Infermeres ha estimat que arreu del món han mort més de 1.500 infermeres per Covid-19. La pandèmia s’ha cobrat més vides d’infermeres que la Primera Guerra Mundial.

    Infermeres darrere el telèfon

    El desenvolupament de nous rols professionals ha estat un dels efectes positius de la pandèmia. Les infermeres comunitàries són les responsables de la gestió de casos de Covid-19 (popularment anomenades «rastrejadores»), com una extensió de la gestió de pacients crònics que ja venien desenvolupant.

    La tasca d’aquesta figura està sent determinant en l’evolució de la pandèmia. Infermeres anònimes que a través d’un telèfon realitzen una tasca a contrarellotge d’identificació i seguiment proactiu de persones infectades i els seus contactes. De l’eficiència de la coordinació multidisciplinar d’aquest procés es pot derivar el control dels brots en la comunitat.

    Infermeres darrere de la consulta

    Els centres de salut també han sofert una profunda transformació durant la pandèmia. Sense detriment de continuar amb la seva activitat habitual, les infermeres comunitàries es fan càrrec del seguiment i control (telefònic o presencial) de les persones infectades. Una tasca silenciosa però clau en la vigilància, assessorament i acompanyament assistencial de pacients. El seu paper repercuteix directament sobre les persones més vulnerables (confinades o que viuen soles), i també en la contenció del contagi a la comunitat.

    Però a les infermeres d’atenció primària encara els queda per endavant el seu més important repte: la gestió de la campanya de vacunació contra la Covid-19. Mai abans en la història d’Espanya s’havia plantejat immunitzar el 100% de la seva població en menys d’un any.

    Infermeres darrere d’una taula de despatx

    Les tasques de gestió de recursos, docència i investigació en temps de Covid-19 no desmereix en importància al vessant assistencial, si bé resulta la menys coneguda de totes.

    Des de la taula d’un despatx, infermeres gestores s’enfronten a la selecció de professionals i provisió de materials amb què dotar els nous espais habilitats amb caràcter d’urgència per donar resposta a les necessitats immediates.

    En paral·lel, infermeres docents i investigadores treballen conjuntament per desenvolupar plans de formació específics amb els d’habilitar a professionals d’altres àrees que puguin reforçar o cobrir unitats de crítics. Perquè un llit de cures intensives o un respirador no serveixen per a molt si no hi ha una infermera que els atengui.

    Assistencial, gestora, docent o investigadora: aquestes són les competències de les infermeres del segle XXI. Si són una peça imprescindible darrere de la resolució d’aquesta pandèmia, per què no ho són també davant els micròfons dels mitjans de comunicació?

    The Conversation

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • Un llibre recull el testimoni d’infermeres tarragonines a primera línia contra la Covid

    “Malgrat la greu crisi sanitària, les infermeres ens hem compromès per treballar amb qualitat tècnica i calidesa humana”. Aquesta és una de les idees que transmeten les infermeres que han participat en el llibre Les infermeres parlen, en plena etapa del Covid, editat pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA).

    El llibre recull les vivències personals, sentiments i preocupacions de 17 infermeres de Tarragona i les Terres de l’Ebre mentre treballaven per combatre la primera onada de la pandèmia de la Covid-19.

    Per a l’elaboració del llibre la periodista Ester Duran va entrevistar a infermeres docents, gestores i assistencials de diferents àmbits: salut mental, llevadores, atenció primària i residències. També hi ha una entrevista a una estudiant de quart d’Infermeria que es va incorporar a treballar abans de finalitzar els estudis i a dues infermeres que han estat a l’altra banda: cuidant dels seus familiars contagiats i lluitant contra la Covid-19 en primera persona.

    La presidenta de Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona, Lluïsa Brull, assegura que «el llibre té un gran valor perquè es converteix en el testimoni  de com van ser aquells primers mesos de la pandèmia a través de la veu d’infermeres que van treballar per garantir l’atenció, cura i acompanyament de la població, en un dels pitjors moments que ens ha tocat viure com a país».

    Brull remarca que «la crisi sanitària ha deixat una impremta enorme sobre les professionals que van estar, i que segueixen, a primera línia lluitant contra la Covid-19». En aquest sentit, destaca que era necessari «recollir alguns testimonis d’aquestes infermeres i conèixer la seva situació, les seves preocupacions i sentiments i, al mateix temps, copsar les seves necessitats”.

    Les infermeres exposen al llibre els canvis constants que han hagut de viure, com la incorporació de la telemedicina, la separació de zones netes i brutes en hospitals i CAP o la conversió de llits convencionals en llits d’UCI. També destaquen com les infermeres han mantingut la seva vocació per cuidar de les persones, amb qualitat tècnica i calidesa humana.

    Les entrevistades es reivindiquen com a «pilars fonamental del sistema de salut», alhora que posen sobre la taula problemes estructurals greus que cal solucionar: les pobres ràtios d’infermeres, la inestabilitat contractual o la falta de participació en les taules de decisió».

    Llibre compta a la portada amb la il·lustració de l’artista ebrenc Ignasi Blanch, mentre que les fotografies han anat a càrrec del foto periodista tortosí Santi Martorell.

  • El COIB demana infermeres al Comitè d’Experts per assessorar sobre el desconfinament

    En cartes adreçades al president Quim Torra i a la consellera de Salut, Alba Vergés, la presidenta de la corporació destaca el paper decisiu que tenen les infermeres en aquesta crisi i la necessitat de comptar amb la seva expertesa per afrontar la tornada a la normalitat, que s’haurà de fer de forma progressiva i posant a l’abast de tots els professionals i de la ciutadania mesures de protecció i proves de detecció del coronavirus.

    El COIB assegura que «estem a punt de començar una nova fase de la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19, en què ens hem de plantejar de quina manera s’ha de fer el desconfinament de la població. Es tracta d’un procés molt delicat, que determinarà la manera com evolucionen els contagis, la resposta del sistema de salut i dels seus professionals i la situació social i econòmica del país».

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) considera imprescindible que dins del comitè d’experts que ha d’assessorar el Govern sobre la gestió d’aquesta fase de desconfinament estiguin representades les infermeres, que son els professionals de la salut que estan més a prop de les persones. Així li ho ha comunicat personalment la presidenta del COIB, Paola Galbany, al president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, i a la consellera de Salut, Alba Vergés.

    Galbany els ha explicat que les infermeres són el col·lectiu de professionals de la salut més nombrós, que atén de manera integral les necessitats físiques, socials i emocionals de la població, les 24 hores del dia, tots els dies de l’any, amb una visió transversal des de l’atenció primària, els hospitals, els centres sociosanitaris, les residències, la universitat i els centres de recerca. Apunta a més que «el fet de plantejar-se formar un comitè tècnic per al procés de desconfinament sense la presència d’infermeres suposa un greu error, a més d’un profund desconeixement del paper que té la professió infermera dins el sector salut».

    Des del COIB asseguren que durant la fase de desconfinament s’hauran d’extremar les mesures de protecció dels treballadors de la salut, així com garantir la reincorporació a la feina de la ciutadania amb el material necessari de protecció i diagnòstic (mascaretes, guants, proves de detecció, etc.). «Per tal que aquestes mesures tinguin èxit és necessari comptar amb l’expertesa de les infermeres», afirmen.

    D’altra banda, el COIB vol destacar el paper que ha tingut el col·lectiu que representa durant aquesta crisi. «Les infermeres estan treballant al 200 per cent durant aquests dies, en estreta col·laboració amb la resta de professionals de la salut. Participen en els òrgans de decisió dels centres on treballen i la seva actuació ha estat decisiva perquè, durant aquestes setmanes, el sistema de salut s’hagi adaptat de manera àgil per poder fer front a la pitjor crisi sanitària de la nostra història recent».

    Per tal de garantir l’aplicació d’una estratègia efectiva per dur a terme un desconfinament gradual, ordenat i progressiu, el COIB demana la presencia de les infermeres a la comissió i a qualsevol àmbit en què es prenguin decisions relacionades amb la gestió de la crisi de la Covid-19 o de qualsevol altra situació que tingui relació amb la cura de les persones, famílies i comunitats.

  • Les infermeres de Tarragona es troben per parlar sobre vacunació

    Quina és la tasca de les infermeres en les vacunacions? Com interfereix aquí que la prescripció infermera no estigui encara del tot resolta? Què vol dir fer promoció en aquest tema? Com s’ha de fer? Els professionals es vacunen i donen exemple? I els adults? Com s’ha de fer?

    Totes aquestes preguntes són les que han donat pas a la celebració aquest cap de setmana del II Congrés Nacional d’Infermeria i Vacunes. Prevenir, formar i educar: cures per tota la vida organitzat per l’Associació Nacional d’Infermeria i Vacunes (ANENVAC) i amb la col·laboració del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA).

    Com explica Glòria Carol, vicepresidenta de CODITA, «els esdeveniments d’aquest tipus serveixen per estar actualitzats quan apareixen nous productes comercials i noves situacions de salut. Difondre entre els professionals les últimes actualitzacions fa que es pugui revertir en la població». Des del Col·legi han volgut celebrar la importància del Congrés donat que ha estat liderat per infermeres. «Quan es tracta de vacunació, les infermeres són les que lideren tot el procés des de la informació fins a resoldre informacions als pares. Som la clau de l’educació sanitària i també les que posteriorment fem tot el seguiment de reaccions adverses», explica Carol.

    Normalment un cop comencen el procediment sempre el poden acabar però això no sempre és així. Que la problemàtica al voltant de la prescripció infermera estigui encallada suposa que si hi ha alguna reacció, el metge hagi d’acabar intervenint. «Les vacunes les posem seguint protocols, per una evidència. D’aquestes vacunes pot haver-hi unes reaccions adverses i uns efectes secundaris com podria ser una febre. Podríem per exemple recomanar paracetamol però aquesta visita ja no la podem acabar nosaltres perquè la recepta l’ha de signar el metge», narra segons el que viuen dia a dia les infermeres.

    Un altre exemple en el qual infermeria ha de recórrer al metge que és molt il·lustratiu de la necessitat de la prescripció és el cas de les receptes per expedir bolquers. El cribatge d’incontinència el duen a terme les infermeres però no poden receptar. Això fa, segons Carol, que en requerir una visita mèdica per temes menors es col·lapsi el sistema: «no som prou eficients».

    El Congrés va dividir alguns tallers en explicar casos pràctics en vacunació pediàtrica i altres en vacunació en adults. Carol destaca que «a nivell de pediatria estem més conscienciats del calendari vacunal: hi ha vacunes sistemàtiques i altres que no ho són però són aconsellables i les tenim controlades». En canvi, quan es tracta de l’adult o fins i tot el mateix personal sanitari, ja no es tenen tan en compte. De fet, només el 23% del professional sanitari es vacuna de la grip.

    Calen doncs, segons entenen des del Col·legi d’Infermeres de Tarragona, «més campanyes de conscienciació». Afegeixen a més que, amb 150 inscrits, aquest congrés és una campanya en si pels professionals de les vacunes i que el que ells hagin vist durant el congrés revertirà després en els equips on treballen: «actualitzar-se i ser després una taca d’oli».

    Amb una durada de dia i mig, els participants van parlar durant divendres i dissabte d’actualitzacions i aplicacions al voltant de la vacunació pediàtrica i en adults, les vacunacions diverses en dones embarassades o les vacunacions en el viatger o migrant. També, com comunicar i com difondre per una banda de manera externa i a nivell intern es va parlar sobre la prescripció infermera i la legislació al seu voltant pel que fa a la pràctica vacunal.