Els estudiants de medicina de Catalunya volen apropar-se a la comunitat mèdica i científica i reclamen que des de les diverses organitzacions se’ls tingui més en compte. Ho han fet els que estan organitzats al Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCAT) i aprofitant la nova reelecció de president al capdavant del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) a qui li aproparan un seguit de demandes.
Júlia Serralabós, presidenta del CEMCAT des del passat mes de novembre quan el Consell va renovar la Junta, ens explica que el sentiment generalitzat entre els estudiants de Medicina és que se’ls «escolta més aviat poc». Ara, la idea és col·laborar amb estructures diverses per introduir-se a poc a poc dins el món sanitari, ja que tot i que encara són estudiants, ja es consideren part d’aquest.
Abans que el Col·legi de Metges de Barcelona renovés el president Jaume Padrós en ser l’únic candidat i programa que es presentava a les eleccions, el CEMCAT pretenia fer arribar certes demandes a les candidatures perquè les incorporessin en els seus programes electorals. Donat que el grup CoMB TU, que reunia el 42% dels compromissaris que formaven l’assemblea del CoMB, va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta per no estar d’acord amb el sistema electoral que s’utilitza, això no va ser possible.
La relació actual que existeix entre el CoMB i el CEMCAT, ens explicava Serralabós, és purament informativa: «anualment es realitzen reunions però són informatives i poc productives. Volem que això canviï». És per això que, tot i no haver pogut reclamar la introducció en els programes electorals dels candidats d’uns punts mínims, el CEMCAT els farà arribar a Jaume Padrós, amb qui «sempre hi ha hagut bona relació».
Exigeixen més reconeixement i participació des de i dins el CoMB
Des del CEMCAT resumeixen les demandes en quatre punts. Entenen que aquests aspectes estan en relació amb les «reivindicacions actuals com a Consell i com a part de la comunitat estudiantil i mèdica».
Primer de tot, demanen aconseguir una millora en la docència impartida a les Facultats de Medicina, formació continuada dels professionals que inclogui competències en docència i millorar la visió que es té dels estudiants en pràctiques i fomentar la seva participació. La majoria de metges que participen activament del CoMB també imparteixen classes a alguna de les facultats de medicina d’arreu del territori. Des del CEMCAT no entenen doncs com el CoMB, al seu entendre, no dóna valor ni es preocupa pels estudiants.
Un segon punt genèric que incorporen a les demandes és la «no realització de mesures privatitzadores ni retallades en sanitat i la reversió de les mesures ja aplicades».
També demanen que, en quant el sistema de formació especialitzada, i en concret respecte al projecte de la Troncalitat, s’aconsegueixi una millor informació de la població mèdica i estudiantil sobre el projecte i com avança. A la vegada que hi hagi una oposició al projecte de la troncalitat. Ara per ara, el projecte de la troncalitat com a nou sistema d’especialització està aturat però no frenat. La memòria econòmica del Real Decret que instaurava tant la troncalitat com el nou model d’examen per accedir a l’especialitat no estava ben feta i aquesta ha estat la causa de la frenada. Davant d’això, Serralabós indica que la participació dels estudiants és molt important. Segons el seu parer com a presidenta del Consell d’Estudiants, «els estudiants haurien de tenir un paper més actiu en la redacció del nou Real Decret» doncs no té sentit que «decideixin sols com ha de ser el grau i la residència» sense preguntar als estudiants.
Relacionat amb el punt anterior, el CEMCAT tanca les demandes amb l’exigència de millorar la participació estudiantil. Volen fer-ho a través de diversos elements: per ser uns més dins de la professió mèdica; involucrant-se en el CoMB, les societats científiques i les diferents activitats; i a través d’una possible línia de col·laboració amb el projecte #FaigMedicina, compartit amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS), que pretén reivindicar la mala salut mental i física que pateixen els estudiants de Medicina. A més, volen que es replantegi el paper que se’ls hi dóna als estudiants dins del sistema de salut, ja que són membres «de forma indiscutible» i ho seguiran sent en acabar el grau universitari.
Què és el CEMCAT?
El Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya és un òrgan de representació de les estudiants de medicina i funciona a través de delegats territorials que surten de cada facultat. Cada sis mesos realitzen enquestes a cada centre universitari sobre quin posicionament ha de prendre el CEMCAT i a partir d’aquí es preparen per «afrontar els temes d’actualitat que afecten els estudiants de Medicina de Catalunya». Els seus objectius principals són visibilitzar el Consell, «perquè els estudiants el vegin com un organisme proper on es fomenta la participació i que formi part de la vida quotidiana dels estudiants». D’aquesta manera, amb més estudiants participant del CEMCAT, les reivindicacions històriques a les que donen veu tindran més força.
Els elements que més han treballat des del CEMCAT els darrers anys han estat mostrar un «rebuig absolut a la privatització sistemàtica d’hospitals i la promoció d’una millor docència a les Facultats». També reivindiquen que «any rere any algunes facultats segueixes incomplint els Numerus Clausus, fet que repercuteix de forma directa i negativa en la qualitat del Grau i de la formació rebuda». A més, a partir d’un estudi realitzat per la Fundació Galatea anys enrere que indicava la mala salut mental i física dels estudiants de medicina, des del CEMCAT junt amb l’Associació d’Estudiants de Ciències de la Salut (AECS) s’està desenvolupant un projecte anomenat #FaigMedicina que pretén revertir aquesta situació. Una de les peticions que s’ha tramitat a diverses facultats a partir d’aquest projecte ha estat la de reclamar un servei psicològic gratuït dins la universitat. El problema que s’han trobat davant d’això, ens explica Serralabós, és que cada universitat té normatives diferents i depenen aleshores dels rectorats, no de les facultats.
Tot això, volen seguir-ho fent junt a totes les delegacions d’estudiants, a través d’un contacte més proper amb els equips deganals però també amb organismes externs, dels que destaquen els Col·legis de Metges o el col·lectiu Rebelión Primaria, amb qui ja treballen. En aquesta línia, volen crear un contacte fluid amb diverses associacions i societats científiques, ja que a vegades fan congressos on reserven places per estudiants i, sovint, denuncien, aquesta informació no els hi arriba.
La cooperativa de salut COS es basa en la idea que per a resoldre un problema de salut aquest es pot atacar des de diverses perspectives i no només a partir dels símptomes més evidents.
L’entitat ajunta especialistes de diferents àrees: psicòlegs, especialistes en medicina homeopàtica, medicina general, medicina tradicional xinesa, osteopatia, fisioteràpia obstètrica i especialistes en dietètica i alimentació o reflexologia, entre altres.
Ara mateix, COS és una cooperativa mixta que compta amb 11 socis treballadors i un cercle de col·laboradors que arriba a les 28 persones. A més a més, hi ha dos accessos a la cooperativa: mitjançant fer-se soci per 27 euros al mes, ara mateix hi ha 300 quotes de sòcies (600 persones), o en visites puntuals que no requereixen ser sòcia de la cooperativa i donen visites a preu de mercat. També disposen del que anomenen «quota social» per cobrir aquelles persones que per economia no puguin accedir a la borsa de sòcies.
Ara, a causa del creixement dels socis usuaris, la cooperativa de salut COS té obert fins finals de desembre la possibilitat d’aconseguir títols participatius. La finalitat? Canviar de local, ja que com diuen «Quan el COS creix, la roba queda petita». Ofereixen tres maneres per ajudar a finançar el canvi de local: avalant el projecte, fent-se soci simpatitzant o comprant un dels 200 títols participatius.
Eva Llach és metge de família i havia treballat a un Centre d’Atenció Primària (CAP) abans de passar a formar part de COS. Ara treballa en medicina general, naturopatia, homeopatia, teràpia neural i alimentació ortomolecular.
Jose Herrero és terapeuta i s’ha especialitzat en naturopatia, homeopatia i salut infantil.
Parlem amb ells dos sobre la funcionalitat d’aquest tipus de teràpies, sobre com hi treballen, com veuen el sistema públic d’atenció primària i perquè existeix un rebuig a les anomenades pseudociències.
Heu incrementat un 66% els socis, per què creieu que cada cop s’apropa més gent?
La medicina en general ha fet grans avanços a nivell agut i és molt útil en tot el que són tractaments aguts però no en malalties cròniques. Les eines que utilitza la medicina al·lopàtica són sobretot farmacològiques i no són molt resolutives. Aleshores les teràpies integrals es dediquen a potenciar el sistema de l’individu perquè torni a l’equilibri de l’estat de salut. No vas eliminant símptomes sinó que intentes donar eines perquè sigui el mateix organisme qui recuperi el seu equilibri i el seu estat de salut.
Els pacients se n’adonen d’aquesta diferència. A una migranya vas donant-li medicació i al final, a part de no resoldre la migranya, acabes amb mals de panxa i el fetge fastiguejat. Si potser la tractes amb teràpia xinesa, amb homeopatia o des de la dieta amb fitoteràpia, a part de ser molt més resolutiu no has pres cap tòxic i has fet un canvi d’hàbit que enforteix el teu estat de salut.
Quan veus simptomatologia aguda en un pacient la medicina al·lopàtica és molt resolutiva i fantàstica, salva vides cosa que les altres no però pel que fa a tractaments crònics és molt més resolutiva l’altra.
Mostrant i treballant alternatives, critiqueu la sobremedicació o els fàrmacs que no aporten?
Eva: Més que aportar o no aportar el que passa és que és una eina que no treballa l’individu. Al final, un té un símptoma que ve d’un desequilibri de base: potser d’una mala dieta, d’uns mals hàbits, d’una història emocional… Pots donar fàrmacs però si la base segueix desequilibrada, per molt que l’antiinflamatori et pugui treure el dolor, si tens una depressió o segueixes menjant malament, els fàrmacs l’únic que fan és taponar però no resolen. S’ha de veure una mica l’equilibri.
José: A vegades davant uns símptomes i uns signes amb una teràpia més natural pots mirar de regular-los i modular-los que és diferent que suprimir. Segons la intensitat dels símptomes, segons la naturalesa o el context del procés pots valorar si utilitzar el fàrmac en moments puntuals que per intensitat o situació ho necessitin però no de manera sistemàtica.
Per la part d’apropament al pacient, quines diferències més rellevants veus de quan treballaves al CAP i ara aquí, Eva?
Eva: Al CAP no pots fer de metge, tens 2-3 minuts per pacient com a molt i a més et posen domicilis i urgències. Quan un pacient t’entra amb un símptoma el que pots fer mínimament és explorar i donar alguna cosa i l’única eina que tens és un fàrmac. No pots fer treball de fons perquè no tens temps per fer-ho per molt que t’agradés.
Aquí tenim 1h-45 minuts per pacient i dóna temps de parlar, de saber on viu, com viu, què menja, què fa… de saber el seu dia a dia i quins són els seus hàbits. A partir d’aquí pots treballar molt. Des del CAP no ho pots fer això, el sistema no t’ho permet. Està ple de metges fantàstics però no tenen una altra opció.
Jo veia a 40 pacients per matí. Si algú em venia per una depressió o amb uns símptomes d’ansietat… no podia ni preguntar-li d’on sortia això. No podia investigar res. Tens ansietat? Doncs et dono un fàrmac perquè et calmis.
Quines mesures s’haurien d’implantar per què la gent no tendís a acceptar aquesta sobremedicació?
Eva: Des de l’educació. A les escoles s’hauria d’educar en bons hàbits, que també s’implantessin als propis menjadors i fer molt més exercici també. Ara crec que es fan dues hores setmanals, als paisos nòrdics en fan 8 o 9 d’hores.
Bons hàbits i donar eines per l’autogestió de la salut. Que cadascú sàpiga que una migranya la pots solucionar amb un ibuprofé en un moment donat però que si es repeteix potser serà perquè hi ha alguna cosa que no funciona o que alguna cosa de la teva vida no està anant bé com ara un estrès. S’han de donar eines perquè cadascú pugui autoregular-se la seva pròpia salut.
José: Amb l’autogestió assumeixes tu també la responsabilitat. Sovint el què fem en salut és delegar la responsabilitat. Quan un metge ha de visitar 40 pacients i assumir la responsabilitat doncs opta a vegades per una medicina més intervencionista i defensiva. Amb l’autogestió també es canvia la dinàmica de relació amb el professional.
També s’hauria de realitzar un paper de sensibilització a l’usuari per intentar no sobresaturar el sistema. Que la gent faci consultes realment importants i no per qualsevol cosa també vol dir canviar el sistema.
Un dels serveis on treballeu l’autogestió és als grups de part i criança amb dones i les seves families.
Jose: Normalment els seguiments que es fan dels embarassos són molt protocolaris i es basen en una sèrie de cribatges per descartar malalties. Sovint posen més força en descartar la malaltia que no en potenciar la salut. Per mi sí és favorable el cribatge però mentre no tingui més força que el fet de potenciar la salut…
El què fem en aquests cursos i tallers és que la gent prengui consciència de la salut física, relacional i en el vincle i això ho seguim mantenint en la primera etapa de la infantesa. També els hi donem eines a les famílies perquè puguin gestionar quan el nen té mucositat, febre… els acompanyem perquè a la mínima no facin ús de l’antitèrmic o d’aquesta farmacologia supressora. Es genera un altre tipus de relació amb el professional.
Eva: Els usuaris poden decidir una mica com serà el seu part sempre acompanyats del consell mèdic però no amb el metge com la veu cantant del procés. No ha de ser el metge, l’infermer o la matrona qui digui com, on, quan i ja, sense deixar-te ni tan sols opinar. Que sigui una mica un u a u. “Jo estic prenyada, jo vull parir i voldria que fos així”, diuen. També és important que les persones estiguin preparades per si hi ha alguna complicació puguin integrar-la i acceptar-la sense que sigui un trauma.
La capacitat de decidir dins un procés d’embaràs, part i criança és fonamental per ser després conseqüent amb el que un sent. El que moltes vegades passa amb aquestes dones és que després es queden com si les haguessin obligat a passar per un camí per on no volien passar. No és el fet d’haver acabat en cesària sinó el com. A vegades s’han sentit agredides. Moltes ens diuen ‘a mi m’han maltractat’. No és pot arribar a aquest punt en un moment tan bonic de la teva vida. No has d’acabar amb un sentiment d’agressió.
És important saber acompanyar aquestes persones i que elles puguin decidir.
Tots aquests processos comporten temps. Creieu que els ritmes de vida, l’estrès o les condicions socioeconòmiques situen als pacients en un paper passiu?
Eva: Al final la salut és un negoci. Aquest és el problema. Més que ser víctimes de l’estrès, som víctimes de fer negoci i treure diners en tot. Quan els diners deixin de ser el primer factor que ens interessa com a societat, tot això començarà a millorar però si només vols treure diners i enriquir-te… Al final, un CAP està gestionat econòmicament i et demanen números. Per això et posen a 40 en comptes d’agafar un altre metge i que siguin 20 i 20. El metge no pot fer res més que donar fàrmacs. És una qüestió bàsicament econòmica. Per mi és un tema molt complicat.
Jose: Hi ha gent que opta per viure d’una manera més conscient l’embaràs, el part, la criança, també hi ha projectes d’educació més respectuosa. Hi ha gent que dins el sistema busca petites illes per moure’s d’una altra manera. Per això fem aquí cursos i tallers de sensibilització i d’educació en salut.
Funcionen?
Eva: Les persones tenen molta més consciència que són una part activa de la seva vida i en la salut també se n’adonen. Veuen que no han d’estar dirigits ni fer el que diu l’al·lopatia perquè veuen que altres medicines potencien el seu propi ésser com per poder curar-se. Prenen consciència de la part activa del sistema de salut i són capaces de decidir.
El concepte «el metge» ve d’una societat molt reprimida, molt més inculta que pensava que qui sabia era el metge i punt. Això per sort ha anat evolucionant i la gent es diu a si mateixa que és una part activa de la seva vida, que sap el que li convé i, per experiència pròpia, veu que potser hi ha vies que no l’ajuden, van per altres, experimenten i veuen que els ajuda.
Jose: També fomentes una relació més horitzontal en aquests espais. No hi ha ni uniformes que marquin diferències, ni taules pel mig… les consultes són més extenses i dones peu perquè la gent agafi confiança. Veus que aquella persona se sent més còmode i s’implica d’una altra manera dins el procés de salut.
Eva: També pels mitjans de comunicació. Ara et ve un pacient i sap més que tu perquè s’ha informat per mil llocs diferents. Aleshores tu l’acompanyes fins a un punt i després ell ja decideix.
A vegades jo dono tractaments al·lopàtics. Per exemple, l’altre dia em va venir una pneumònia i vaig receptar-li un fàrmac. Jo ho vaig deixar per escrit: no m’arrisco a tractar-ho d’una altra manera. Els hi explico com pot evolucionar, els hi dono la informació i després ja els hi dic ‘tria tu’. Els hi dono la recepta i ja després si no s’ho volen prendre… perquè aquí a vegades la gent és més radical que tu. Tenir la informació al final és el que els porta a decidir però no és una informació amenaçant.
Posem dos casos. Una dona amb fibromiàlgia, que és crònica, i, per altra banda, una dona amb càncer de mama que ha decidit no tractar-se. Quins passos seguiu amb elles un cop passen per la porta i qui intervé?
Eva: Normalment primer els hi oferim una visita gratuïta informativa on ens explicaria què li passa, què li han proposat, ens comentaria que no vol fer res i preguntaria que aquí què li proposem. Jo el «no vull fer res» el discuteixo molt. Jo no sóc de no fer res des de l’al·lopatia tampoc. Li fem una entrevista i una revisió dietètica on si veiem que realment hi ha carències importants de dieta doncs li proposem fer una dieta anticancerígena. També podem proposar diverses teràpies: si hi ha un rerefons emocional, psicologia, medicina xinesa, osteopatia, homeopatia, teràpia natural, tècnica Alexandre, kine, hi ha moltes teràpies. Segons la persona i el cas li proposem una o una altra. Proves una per donar-li una mica d’energia al procés després proves una altra cosa…
Jose: En alguns casos es busca que sigui complementari. Hi ha gent que té els seus tractaments i aquí el que fem és reforçar el mateix terreny, millorar la capacitat d’adaptació, a l’entorn… segons el tipus de procés aquella persona es pren la medicació recomanada i nosaltres anem mirant la simptomatologia que genera el tractament. Fem desintoxicació i neteja.
Després sigui per com està el pacient o per la duració del procés ja es pot decidir si vol seguir amb la via farmacològica o mèdica o amb la natural o que siguin complementàries.
Eva: El que també funciona per veure això és que cada setmana ens reunim tots els terapeutes i parlem dels diferents casos que portem en comú. Per exemple, de la fibromiàlgia en parlem des de la psicologia, l’acupuntura i l’osteopatia. Cadascú aporta una informació diferent. El què fem és mirar cap a on va, en quin moment psíquic està i com està afectant això físicament.
Jose: Això també és un punt. Ara mateix la medicina està molt especialitzada. Aquí mirem d’enfortir a la persona
Eva: No anem al símptoma en concret sinó a la persona. No és la malaltia, sinó el malalt. Això t’ho ensenyen a tercer de Medicina però al final és una qüestió de temps i de diners.
Canvieu de local per què heu aconseguit fidelitzar les sòcies?
Eva: Sí. Hi ha gent que ve per passar un procés terapèutic que quan acaba marxa però en general la gent es manté. Tenim uns preus més assequibles que altres clíniques privades d’homeopatia o osteopatia.
Jose: Hi ha gent que ens diu que en el fons això és un projecte privat i que no volen sumar-s’hi perquè aposten per una salut pública. Nosaltres també apostem per una sanitat pública però sentim que el què fem és transformador quant a model salut. Sensibilització, amb una part més activa pel pacient, amb més espai…
Us han arribat crítiques també per l’activitat que realitzeu?
Eva: Directament no, però les «pseudociències» estan a l’auge de les crítiques. Un twitter ens va dir que estafàvem a la gent…
Jose: Amb el canvi de local i sol·licitar títols participatius alguna reacció va haver-hi.
Eva: Sí. Que érem un engany.
Jose: Però cada cop hi ha més demanda d’aquest tipus de teràpies. Quan estàs treballant veus els beneficis i les seves limitacions. Medicina integrativa és també identificar els límits.
Critiquen per què no interessa que es conegui o realment no funciona?
Eva: Això respon a la frase que ‘allò terapèutic és el que es pot demostrar pel mètode científic’. El que passa és que moltes d’aquestes teràpies no són demostrables pel mètode científic, justament són molt més energètiques. S’ha de buscar un altre mètode per poder-les demostrar o veure que per molt que no siguin demostrables en certa gent funciona.
Diuen que si no es pot demostrar, no és vàlid. Per mi existeix, és real. La medicina xinesa és més antiga que la nostra, existeix i funciona encara que no es demostri pel mètode científic. Hem de buscar altres mètodes si els necessitem per poder demostrar que els canvis energètics que es produeixen serveixen d’alguna cosa.
Jose: La medicina té un paradigma i té la seva justificació en el mètode científic basat en aquest paradigma. A vegades no entén una altra mirada o procés. Nosaltres pensem que si un procés admet diferents enfocaments doncs cal ampliar el focus i així la gamma de recursos per poder acompanyar.
Individualitzar el cas i veure dins l’amplitud totes les opcions tecnològiques, convencionals o naturals sempre tenint en compte la persona, la seva part activa i el que mou a aquella persona.
Què voleu fer amb el local?
Eva: Ara l’única metgessa fixa al centre sóc jo encara que comptem amb una pediatra i una infermera. Fora del centre tenim COS dental i amb el canvi de local l’incorporarem perquè el dentista pugui fer molta més integració. A més, passarem de 5 a 14 consultes.
Amb el nou local també començarà a treballar amb nosaltres una ginecòloga, tindrem un ecògraf, que està molt reclamat, i possiblement tindrem una digestiva. Seguirem fent medicina integrativa però ja serà un centre mèdic amb més especialitats mèdiques a banda de les teràpies que ja oferim.
“Vinc d’un país on la meitat som refugiats, l’altra meitat són màrtirs i la resta només espera. Cansat de l’obscur silenci de les paraules ‘gana’, ‘fred’ i ‘pèrdua’, quan l’eco de les bales, les veus i les explosions es tornen normals. Quan la mort es torna normal. Quan els amics cada cop són menys”. Així parla Mohammed Abdulmahid de la seva terra, de Síria.
Té només 23 anys i va començar a exercir d’infermer al bell mig de la guerra que afecta el país des de 2011. Al Mohammed li costa parlar de la seva feina en hospitals bombardejats i dels amics i família que ha deixat enrere. Com millor s’expressa és a través de la poesia. Així, aquesta primera reflexió pertany a uns versos en els quals ell es veu com un “ambaixador de la pau” davant qualsevol persona que li pregunti per Síria.
Assegura que vol explicar a la gent que vulgui escoltar-lo quina és la situació actual a Alep, on ell va exercir durant més d’un any, en hospitals “foradats pels impactes de les bombes”. Però quan és preguntat per la guerra que ha deixat enrere riu. En Mohammed riu sempre, de manera sonora quan desvia la mirada i intenta trobar les paraules per a un “horror que no es pot explicar ni en àrab ni en anglès”. I també riu, de manera més distesa quan parla sobre que està estudiant castellà i intenta comunicar-se filant algunes frases.
Avui en Mohammed tornarà a ser ambaixador de la pau durant la mostra de cinema i salut ‘Salut, Drets i Acció’, on serà a la taula rodona que aprofundirà en el documental Nowhere to hide, que explica la història d’en Nori, un infermer iraquià. “Les dues històries, la seva i la meva, tenen molt en comú”, explica en Mohammed. Torna a riure quan s’excusa per no “poder posar paraules per a explicar l’experiència com a infermer a Alep”, però després d’un breu silenci sentencia que “veure els hospitals del documental és com veure els d’Alep. Al terra d’on jo treballava sempre hi havia sang. Sempre”.
Un infermer sota les bombes
“A l’hospital sempre estàvem amenaçats per les bombes. El lloc on exercia ja estava destrossat i això complicava moltíssim les condicions per a treballar. Però més dur era si pensava que si necessitava res no podia anar a cap centre mèdic perquè tots els de la ciutat havien estat arrasats”, recorda en Mohammed. Quan va començar la guerra, els hospitals van ser dels primers edificis en rebre els impactes dels bombarders.
Així, la situació es traduïa en foscor: sense electricitat ni llum. Ni medecines. “No podíem atendre a la gent que ens arribava. Però ho fèiem”. En Mohammed recorda treure recursos d’on podien, però si la situació de la persona a la que intentaven salvar la vida era molt crítica, “l’enviàvem a Turquia, que no és lluny d’Alep”.
La imatge de duresa i dificultat de la frontera entre Síria i Turquia baixa la intensitat quan “s’intenta creuar en ambulància. Als malalts ens deixaven passar-los a l’altra banda. Però per la resta, la frontera està tancada”, recorda en Mohammed, qui també va passar per l’experiència de creuar la frontera. Però ell no com a ferit, sinó com a refugiat.
“Les condicions a Alep eren insostenibles per mi. Ja no hi podia fer res més”. Ni com a civil ni com a infermer: “tampoc no hi havia metges. Cada dia eren menys. Els que no havien mort, fugien. Queden molt pocs doctors als hospitals de Síria”, exposa en Mohammed, que de seguida afegeix que ell “no volia marxar. Ho vaig evitar de totes les maneres possibles. Però van ser cinc anys de guerra”.
La família d’aquest jove “implorava per a que deixés el país”, però en Mohammed es resistia. “Inclús suportant tota la pressió que em queia sobre a l’hospital, l’única cosa en la que podia pensar era en que si marxava, trobaria molt a faltar a la meva família. I és el que m’està passant”, reconeix. Però un dia, tornant a casa després d’haver estat treballant a l’hospital, va saber que quatre persones de la seva família havien mort en un bombardeig. Va ser aquest el moment en que va decidir marxar? “Pot ser…”.
D’un hospital sirià a la Universitat Autònoma de Barcelona
Porta poc més de dos mesos a Barcelona, on estudia castellà a la UAB. Ja s’ha tret el primer dels sis certificats, fita que li dóna la confiança suficient com per atrevir-se amb algunes frases però que encara el fa entrebancar-se amb algunes paraules. Després d’alguns malentesos i pronunciacions estranyes acaba escrivint el nom del barri de Sarrià a una llibreta, per a explicar que és on té el pis d’acollida per a refugiats on actualment viu ell i 20 persones més.
Aquest pis és (de moment) l’últim pas d’una travessa que va començar amb un viatge de dos dies a peu des d’Alep fins a Istanbul. “Viatjava tot sol i vaig acabar treballant a un restaurant turc. Primer rentava els plats, però després vaig acabar de xef”, explica l’infermer. “Saps que diuen que Turquia no és un bon país per a refugiats? Ho corroboro”.
Així que, després de sis mesos va deixar el país que ara acull al seu germà, qui va fugir de Síria després que en Mohammed, amb la seva dona i fills. “Però a ells els va millor”, confessa. La següent parada va ser Tessalònica. Allà va passar per dos camps de refugiats diferents durant una estança que es va allargar un any i set mesos.
Al camp de refugiats no exercia d’infermer, però sí que “ajudava a la gent. Era voluntari, ensenyant àrab i altres coses a grups de nens”, recorda. Ara, però, torna a estar preparat per a treballar en un hospital, “l’únic impediment són els permisos, per això estudio castellà”, explica.
Així, preguntat sobre com se sent aquí, a Barcelona, torna el riure sonor. “No ho sé. Ara mateix, a mi no m’agrada res. Jo sé que Barcelona és la millor ciutat d’Europa i tot està bé aquí, però ho sento, a mi ja no m’agrada res. No sóc feliç”. Però no deixa de somriure.
Diu que està demanant l’asil a Barcelona perquè “d’una altra manera no podria fer pas res”, però assegura que quan Baixar al-Assad marxi de Síria “jo hi tornaré de seguida. Passi el que passi i sigui com sigui la meva vida fora de Síria, jo hi tornaré”, reitera. I és que, com diuen els seus versos, que parlen per ell: “Vam néixer per ser fills de la vida. Jo no ploro. Només és la nostàlgia que humiteja els meus ulls”.
Cal ser una miqueta il·lús per pensar que les notícies que ens arriben, fins i tot en el camp de la salut, són les que realment interessen al públic. Les notícies són una cosa i allò noticiable (és a dir, el què interessa conèixer al públic i, per tant, mereixeria ser convertit en notícia) una altra ben diferent. Mesurar l’interès d’una notícia per la presència i la rellevància que tenen en els mitjans, és un error. Les notícies són una construcció social (llegeixi’s, un producte, un bé que es pot comprar i vendre, un objecte en termes ontològics), i l’interès periodístic, valor noticiable o noticiabilitat (newsworthiness, en anglès) és un judici psicològic. El valor noticiable d’una informació nova, ja sigui d’índole política, científica o d’un altre tipus, és solament un dels molts i no ben coneguts factors que determinen que acabi convertida en notícia.
Com va posar en relleu una recerca de Pamela Shoemaker i Akiba Cohen, tothom (periodistes, professionals de les relacions públiques i audiència tant de baix com d’alt nivell socioeconòmic) coincideix en ordenar una llista de notícies segons el seu valor noticiable, amb independència que els diferents mitjans els concedeixin un espai i una rellevància variables. Aquest treball va ser realitzat en països tan diversos com Xile, Austràlia, Xina, Alemanya, Índia, Rússia, Israel, Jordània, Estats Units i Sud-àfrica, i en tots ells el judici psicològic sobre el valor noticiable va ser molt similar, sense importar la classe social de l’avaluador i ni tan sols si era o no periodista. Un altre assumpte ben diferent és el que després converteixen en notícia els mitjans d’aquests països, doncs el sistema polític, l’orientació ideològica del mitjà i altres factors resulten decisius. El rellevant és que el judici previ de valor noticiable que es fa d’un fet abans de decidir què es difon és molt semblant.
Les notícies de ciència i salut no són una excepció, ni tan sols en prevaler les males notícies sobre les bones. Encara que són l’arquetip de les anomenades notícies soft o toves (és a dir, les que no precisen una difusió immediata) per contraposició a les hard o dures (les de política, accidents, crims, esports, etc., que no poden esperar perquè deixarien de ser notícia), la seva difusió també obeeix a una sèrie de condicionants que van més enllà del seu valor noticiable. El que difonen els mitjans sobre ciència i medicina no és exactament el que més interessa al públic, ni tampoc el més rellevant científicament o educativament, sinó un popurrí de notícies condicionades per una sèrie de factors entre els quals cal destacar els interessos professionals i econòmics de l’anomenada indústria de la salut. Això no és una conclusió fermament assentada, sinó més aviat una hipòtesi plausible i recolzada en alguns indicis i estudis científics diversos i escampats.
Mentre no s’estudiïn a fons els factors de la noticiabilitat en ciència i medicina, hem de sospitar que l’aparador de notícies està molt condicionat per tots aquests interessos econòmics i professionals que hi ha darrere de tot el dispositiu de comunicats de premsa i missatges promocionals. Deia Manuel Vázquez Montalbán que “per saber llegir qualsevol mitjà, en qualsevol llenguatge, el primer que hem d’aprendre és qui és el propietari d’aquest mitjà i, a partir d’aquí, es pot començar a descodificar cada lingüística comunicacional”. Per llegir les notícies de medicina i salut també convé tenir en compte aquesta recomanació, deixar de ser il·lusos i aplicar el mateix sentit crític que com a lectors solem posar en llegir i descodificar les notícies polítiques o d’una altra índole.
Un company de carrera va fer-me una reflexió lapidària fa ja més de cinc anys. «Tots parlem un mal llatí la major part del temps», va dir-me, «però un biòleg, un metge o un matemàtic parlen i pensen en grec». Tant ell com jo compartíem la frase «tots som grecs», escrita en ple segle XIX per un poeta anglès. Avui dia cap europeu no diria que és grec si no ha nascut a Grècia, però és ben cert que el nostre món, i particularment el nostre món científic, és grec fins al moll de l’os.
La medicina n’és l’exemple més clar. Més del vuitanta per cent del vocabulari mèdic actual –compartit per llengües com l’anglès, el francès o l’italià- es forma a partir del grec clàssic. Naturalment, termes com nefrostomia o encefalograma no existien en grec clàssic, però els metges francesos i anglesos van decidir crear-los ajuntant paraules gregues. Podrien haver triat qualsevol altra llengua, però la convenció era i segueix sent unànime: el grec antic és la llengua de la medicina.
La redescoberta de la ciència grega durant el Renaixement va meravellar els científics europeus. I el vocabulari mèdic n’és un reflex encara actualment: il·lustra la voluntat d’inscriure la medicina moderna dins les lliçons del mític metge grec Hipòcrates i dels seus deixebles.
I és que, sovint, ens costa ser conscients de fins a quin punt la medicina grega és la base de la medicina actual. Això és degut a un fet molt senzill: la mentalitat darrere la ciència grega és la mateixa mentalitat que hi ha darrere la ciència actual. Però les nocions gregues més profundes i elementals que sustenten la medicina actual no sempre van ser tan elementals. De fet, descobrir-les i formular-les va marcar un abans i un després. En aquest sentit, avui m’agradaria parlar de tres contribucions d’Hipòcrates fonamentals encara avui dia.
La naturalització de la malaltia
Els metges grecs van ser els primers a formular una idea bàsica: que la naturalesa no sempre és la nostra aliada. Quan el resultat de deixar que la naturalesa segueixi el seu curs és l’empitjorament o la mort d’un ésser humà, la intervenció humana és un deure. El concepte de «malaltia» o «patologia» neix gràcies a aquesta reflexió prèvia. Alhora, això permet al metge «naturalitzar» les malalties, és a dir, fer-les objecte d’estudi de les ciències naturals, i no deixar-les en mans de xamans o sacerdots. Precisament, el tractat hipocràtic titulat Sobre la malaltia sagrada va ser pioner en això, en buscar una etiologia i una explicació per l’epilèpsia, fins llavors considerada una possessió divina. En un passatge famós, Hipòcrates carrega contra els qui «purifiquen els malalts (d’epilèpsia) amb sang i altres líquids, com si tinguessin algun tipus d’impuresa».
La delimitació de la professió
Avui dia sorprèn molt saber que els metges grecs eren tots homes i que la ciència mèdica es transmetia de família en família. El Jurament hipocràtic original, entre altres coses, prohibeix explícitament ensenyar medicina als estranys, i sabem que només el podien jurar homes. Tanmateix, aquests primers passos –avui dia ja antiquats i pertanyents a una altra època- van permetre delimitar la professió mèdica i diferenciar el metge de l’estafador. Hipòcrates va dedicar un tractat sencer a això titulat Sobre la medicina antiga, i Aristòtil escriu, a la seva Ètica a Nicòmac, que «els texts mèdics són útils només per als experts», fent-se ressò d’aquesta obligatòria transmissió mestre-aprenent gairebé exclusiva de la medicina.
La necessitat d’una ètica
Novament, van ser els grecs els primers a veure que una professió que fa d’intermediària entre la vida i la mort necessita un codi deontològic que la sustenti. Aquest codi, el Jurament, és la finestra que comunica el metge amb la resta de la societat. Els texts mèdics són tècnics: el Jurament hipocràtic no ho vol ser. En origen, era el vincle que unia el triangle format pel metge, els déus i el pacient. Una garantia amb què el metge es comprometia absolutament, perquè, en seguir-ne les directrius, «prendré part en la vida i en l’art mèdica, i seré reconegut per tots els homes per sempre més», com s’afirma al final del mateix Jurament.
Fa uns anys, l’escriptor Gabi Martínez (Barcelona, 1971) va visitar l’Aquari amb el seu fill i allà va veure un cartell que deia que si la temperatura del planeta augmentava dos graus, el 90 per cent de la Gran Barrera de corall moriria. «I me’n vaig anar a Austràlia i vaig escriure un llibre sobre els riscos que amenacen el corall». Temps després, un dia de Sant Jordi del 2014, mentre signava exemplars del seu últim llibre, ‘Voy’, se li va acostar un home i li va dir: «Tinc una història que pot interessar-te. Sóc neuròleg i durant un temps em vaig tornar boig. Boig de veritat». I va escriure «Les defenses» (Catedral en català, Seix Barral en castellà), la història del neuròleg Domingo Escudero, que va patir una malaltia autoimmune que ell mateix investigava. Un cas entre tres mil milions.
La història d’aquest neuròleg la presenta Gabi Martínez en forma de novel·la, encara que la major part del relat, que ell situa en un 80 per cent, és autèntic. Domingo Escudero és, en «Les defenses», Camil Escobedo, i el seu cas ve a ser, a escala humana, el corall que un dia se’n va anar a investigar Gabi Martínez a Austràlia. És la fragilitat de l’ecosistema, l’ecosistema natural i l’ecosistema humà.
«Apunto al corall i apunto a les persones -explica Martínez-. Els dos estan amenaçats per com estem tractant al medi ambient. Una idea important quan s’acaba de llegir el llibre és que el lector es pregunti com es viu al primer món. Estem desenvolupant un grau d’estrès extraordinari. I jo voldria que això portés a algun tipus de reacció».
Espai invisible per tractar els metges
Aquest grau d’estrès extraordinari és el que va portar a Camil Escobedo (utilitzarem des d’ara el nom de ficció perquè també l’escriptor es refereix a ell com Camil) a ingressar en un centre hospitalari d’atenció a personal sanitari amb problemes psiquiàtrics, bàsicament trastorns de personalitat i addiccions. Un lloc gairebé clandestí, situat en un lloc indeterminat de Barcelona, que comparteix espai amb altres serveis més intranscendents. No hi ha estadístiques públiques. Fins i tot els professionals que hi treballen guarden absoluta discreció sobre la naturalesa de la seva funció. No és un tema de conversa.
El centre és una eina de la qual es doten els metges (a través del col·legi professional o de les administracions públiques) en moltes ciutats d’Espanya. «Són llocs pensats per protegir els metges i al personal sanitari de qualsevol estigma que pugui tenir davant pacients i companys de professió», explica Gabi Martínez, que sí que va poder visitar el centre, però del qual no pot parlar per raons de confidencialitat. «El típic lloc invisible -es llegeix en ‘Les defenses’- perquè, ¿qui presumeix d’haver format part d’una cort de zombis?».
En aquest centre arrenca el relat, un treball periodístic camuflat de novel·la, perquè hi ha aspectes sobre els quals Gabi Martínez ha de mantenir la discreció i perquè hi ha personatges que apareixen retratats amb tanta fidelitat que, per als qui els coneixen, resulta en realitat innecessari identificar-los amb noms i cognoms. En el llibre s’alternen noms reals amb noms ficticis, però no és difícil identificar, per exemple, a quin hospital s’està referint quan al·ludeix a Can Petri. Allà treballa -d’acord amb la novel·la- un dels personatges més maniqueus i perversos del relat. Perquè ‘Les defenses’ és un llibre de metges, però no un llibre com els habituals en els quals apareix la cara amable de la professió, la seva abnegació, la seva vocació social, l’esforç… ‘Les defenses’ mostra, per contra, la cara més fosca d’alguns professionals de la medicina. «M’ha impactat molt trobar-me amb casos de maldat extrema, que en realitat és equiparable a qualsevol altra persona que treballa sota pressió», apunta Gabi Martínez.
Un cas entre tres mil milions
L’escriptor es confessa «fascinat» per la professió de metge, «però em sembla que aquesta part de divinitat que se’ls ha concedit és exagerada. Els metges són individus d’una societat i com a tals tenen les passions, les inquietuds, les esperances i les parts fosques de qualsevol individu. Són persones que treballen per salvar a altres, però al mateix temps alguns d’ells treballen per salvaguardar la seva parcel·la de poder. Aquest aspecte m’interessava molt «.
És un llibre de metges i de medicina, perquè l’eix del relat són els símptomes de la malaltia que pateix el protagonista. Durant molt temps no donaven amb el diagnòstic. Ell sabia que els que el tractaven anaven donant pals de cecs. Fins que en 2009 va assistir a una conferència del doctor Josep Dalmau (que apareix amb el seu nom autèntic en el llibre) sobre malalties autoimmunes.
Dalmau havia descrit feia tot just quatre anys la malaltia en la qual Escobedo / Escudero s’anava reconeixent a mesura que el conferenciant parlava. La seva malaltia tenia nom: encefalitis autoimmune anti-NMDA (els NMDA són uns receptors del cervell), un trastorn en què el sistema immunològic del pacient ataca aquests receptors i en conseqüència apareixen símptomes com psicosi, alteracions del comportament o dèficit de memòria. El que va explicar Dalmau era una cosa molt semblant al que el metge s’havia autodiagnosticat quan va tenir el primer brot.
«En el cas de Camil Escobedo coincideixen una sèrie de circumstàncies que fan que sigui un cas entre tres mil milions. És neuròleg, home, d’edat madura, investigador d’aquesta malaltia que ell acabarà tenint… Només catorze o quinze persones a tot el món coincideixen amb aquest perfil. I tots tenen en comú episodis d’estrès agut. Els casos que es registraven habitualment fins a aquest moment eren dones joves amb teratoma d’ovaris». Un cop publicat el llibre, diverses persones van contactar amb l’escriptor perquè se sentien reconegudes en el que explica.
Malaltia de cinema
Josep Dalmau és qui va investigar la malaltia. «És un crack mundial -explica Gabi Martínez-. Va investigar durant vint anys a Pennsilvània i ha tornat a Espanya gràcies a una beca Icrea. El seu cas, per cert, és una mostra de com la fugida de cervells està minant el país, encara que en aquest cas ell ha pogut tornar «.
Dalmau és un expert en descobrir malalties minoritàries i sorprenents. «Col·loquialment se les coneix com ‘fascinomas’. Tot d’una va ensopegar amb una malaltia que es va estenent pel món, el NMDA, un grup de malalties relacionades amb l’encefalitis autoimmune i que de seguida molts identifiquen com la malaltia que pateix la nena de la pel·lícula ‘El exorcista’».
Dalmau segueix treballant entre els Estats Units i Espanya. Investiga aquí, però quan vol difondre els seus resultats, ho fa als Estats Units, «perquè aquí no li donen cobertura informativa apropiada», apunta Martínez. «Camil hagués volgut fer aquest camí, el d’anar a investigar als Estats Units, però pels seus compromisos domèstics i per estar immers en un sistema que no propicia la marxa, renúncia a anar-se’n. I d’aquí deriven algunes dels seves angoixes, del seu estrès».
Un any esborrat de la ment
La lectura de la primera versió li va causar un impacte molt fort al protagonista. «Va demanar temps per llegir-lo amb calma. I al cap d’uns dies em va dir que el llibre conté una realitat tan profunda i tan emotiva que valia la pena que veiés la llum», explica l’escriptor.
A Escobedo el llibre li ha permès d’explicar la malaltia. «Hi ha parts que el protagonista coneix més o menys ara perquè ho ha llegit en el llibre. Hi ha aspectes de la seva vida que s’havien esborrat completament de la seva memòria perquè el seu entorn, per protegir-lo, no els hi ha explicat. Ningú li havia dit com es comportava durant aquest any que s’ha esborrat de la seva ment «.
Quan Domingo Escudero va abordar a Gabi Martínez el dia de Sant Jordi del 2014, alguna cosa es va despertar en la ment de l’escriptor. De manera que si uns anys enrere havia viatjat a Austràlia per escriure què passava amb la barrera de corall, després d’una segona trobada més pausada amb Domingo Escudero va decidir submergir-se en la seva vida, per conèixer el millor i per descobrir el pitjor.
«La investigació no ha estat fàcil. Al principi no sabia bé fins on podia arribar i a mesura que avançava temia algunes reaccions. Vaig anar a buscar gent que li vol molt, que intentava cuidar-lo. Com és lògic, quan un desconegut pregunta certes coses et responen amb cautela. Però a poc a poc vas obrint portes i vas creuant informació i algunes persones descobreixen coses que no sabien».
En aquest segona trobada, Gabi Martínez li va dir: «Per què no ho escrius tu mateix, que tens una base literària poderosa?». Al cap de pocs dies Escudero li va entregar 70 folis que tenia escrits, perquè se’ls avalués. «Li vaig dir que aquest text servia per a un determinat tipus de llibre, però que si volia escriure un altre tipus de llibre, no li servia. I aquest ‘altre tipus’ de llibre és el que ell volia. Per això el vaig escriure, perquè la història que ell volia explicar, està explicada».
La dificultat de sobreviure com a escriptor
Gabi Martínez ha descobert diverses coses amb aquest llibre, entre elles la mesquinesa d’algunes persones que practiquen una professió que, en principi, hauria d’implicar tot el contrari. I ho ha hagut d’explicar amb cautela. Compte, per exemple, el cas d’un metge que feia analitzar els orins del seu gos. I quan li pregunto si és part de la molta realitat que hi ha al llibre o pertany a la mínima ficció que ha incorporat, respon que és fàcil de determinar. «Si algú vol investigar, que ho investigui».
Perquè una de les coses que ha descobert és que «hi ha qüestions que no pots explicar, perquè et llancen a sobre tot un aparell legal al que no pots fer front, perquè no tindria recursos suficients per afrontar un procés legal. Ja em va passar quan vaig escriure ‘Només per a gegants’, m’està passant amb un altre llibre que intento escriure sobre un pilot de motociclisme i tinc un llibre escrit que no he publicat per aquestes mateixes raons, per por que em sobrevinguin querelles. Quan et fiques en certs temes, sobreviure com a escriptor és molt fotut».
I això tracta de fer, sobreviure. «Hi ha escriptors que no parlen de certs temes d’actualitat perquè tenen por de perdre a una part dels seus lectors, perquè tenen por de ser enterrats com a escriptors. Tenen por. Potser és el moment, ara que ha mort, de recuperar a Juan Goytisolo i el seu ‘España y los españoles’. Per què no s’organitzen grans debats sobre censura i autocensura, sobre influències polítiques i empresarials?»
Decebut amb el periodisme
Es va formar com a periodista però es defineix escriptor. «Jo sóc escriptor. La decepció amb el periodisme em va convertir en escriptor. Fart de veure com es manipulava i com es mentia a les redaccions. Però també és veritat que sobrevisc gràcies al periodisme». I són aquestes eines del periodisme les que l’han portat a ser considerat, com a escriptor, un dels autors més representatius de l’avantguarda espanyola dels últims anys. I a escriure relats de viatges com ‘Sudd’, ‘Los mares de Wang’, ‘En la barrera’ i ‘Voy’, un retrat descarnat d’ell mateix. I també l’ha portat a reconstruir, a ‘Només per a gegants’, la vida del zoòleg Jordi Magraner, degollat al Pakistan, on havia viatjat a la recerca del ieti.
En tota la seva obra hi ha latent la preocupació per l’entorn. Defensa que «vivim en una mentida sostinguda, la de pensar que hi ha una gran consciència ecològica» i es pregunta «per què donem per fetes coses abstractes, com que hi ha aquesta consciència ecològica? En què es concreta? Per què no es converteix en un dels grans temes de debat? «. Això pretén amb la seva obra -més realitat que ficció-, obrir debats. Ho acaba de fer de nou, amb el propòsit de despertar consciències sobre la fragilitat de l’ésser humà. Tan fràgil i tan amenaçat com el corall.
La resistència antimicrobiana és un dels grans problemes sanitaris que afronta la humanitat. Cada vegada es detecten més súper-bacteris capaços de vèncer als antibiòtics disponibles i, si la resistència continua creixent al ritme actual, l’any 2050 moriran per infeccions bacterianes uns 10 milions de persones a l’any. Això comportarà un cost econòmic global que superarà els 100.000 milions de dòlars.
El mal ús que fem dels antibiòtics és una part fonamental del problema, però també ho és la manca d’innovació en aquest sector. El problema és de tal magnitud que organismes i institucions de tot el món han començat a qüestionar-se la viabilitat de l’actual mercat farmacèutic. El model d’innovació està «esgotat», segons un informe de l’Institut de Salut Global. Parlem sobre la necessitat de modificar aquest model amb una de les autores d’aquest informe, l’analista associada de l’ISGlobal, Elena Villanueva.
Per què és tan important la resistència antimicrobiana?
Essencialment perquè els nivells de mortalitat que s’estan assolint són molt grans, però el més greu no és tant la situació actual, que també ho és, sinó el creixement exponencial. Hi ha informes que indiquen que d’aquí a l’any 2050 pot convertir-se en la primera causa de mortalitat, per sobre fins i tot del càncer. A més, no comptem amb tractaments per a molts dels bacteris que s’estan fent molt resistents.
A què es deu aquesta manca?
Entre els motius de l’augment de la resistència dels bacteris hi ha el mal ús que s’està fent dels antibiòtics disponibles en l’actualitat, però també cal destacar un fet que de vegades passa desapercebut i és que, en els últims anys, amb prou feines han arribat al mercat nous antibiòtics. Des de 1970 només s’han desenvolupat dos nous tractaments antibiòtics, que a més no serveixen per als bacteris més resistents.
Per què no s’han desenvolupat nous antibiòtics?
No es pot perdre de vista la complexitat que suposa desenvolupar nous antibiòtics, que és una part important del problema. Però també cal destacar que, tal com funciona el sistema en l’actualitat, no hi ha un incentiu econòmic perquè les farmacèutiques investiguin en nous antibiòtics.
Es podria esperar que el desenvolupament de nous medicaments per a una malaltia intractable seria un bon negoci. Quin és el problema?
En primer lloc el tractament amb antibiòtics sol ser d’una durada molt curta, al voltant d’una setmana o 10 dies depenent de l’antibiòtic, i a les farmacèutiques els resulta molt més rendible invertir en malalties cròniques. D’altra banda, com hi ha un problema de multi resistència, un nou tractament antibiòtic només s’utilitzarà quan l’anterior deixi de fer efecte.
Però en l’informe es diu que els beneficis dels antibiòtics són d’uns 40.000 milions de dòlars. No és incentiu suficient?
Tot i que aquesta xifra pot semblar alta, és molt petita en comparació amb els beneficis astronòmics que provenen de la venda de productes per a un altre tipus de malalties. Cal tenir en compte que aquesta quantitat és similar a la que correspon a la venda d’un únic producte farmacològic contra el càncer i pensa en la quantitat de tipus de càncer que hi ha. Al final, mentre el sistema continuï prioritzant la investigació sobre la base del retorn econòmic, el sector farmacèutic investigarà només allò que li resulti més rendible.
És això al que l’informe s’anomena «fallada del mercat farmacèutic»?
Sí, i no és nou, ni només passa amb els antibiòtics, va passar el mateix amb l’hepatitis C o amb els tractaments per al VIH pediàtric que pateixen els països empobrits, són exemples que ens trobem i ens adonem que el mercat ens falla. També el problema del preu es dóna cada vegada més en el cas del càncer, on els tractaments que són efectius són cada vegada més cars i obliguen els governs a haver de triar. Però en aquest cas el problema no és que siguin cars, sinó que ni tan sols els tenim.
I quina és l’alternativa?
Nosaltres plantegem la necessitat de lideratge de les institucions públiques, de manera que si el sector privat no ens proveeix d’uns medicaments que necessitem, sigui el sector públic qui busqui alternatives. Per exemple, a Anglaterra s’ha plantejat la creació d’un fons per a la investigació i desenvolupament de nous antibiòtics al que hagin de contribuir tant els països com les farmacèutiques.
Però el sector privat també pot recórrer a aquests fons?
Per ara no hem avançat prou per a respondre a aquesta pregunta, però la idea seria que la investigació es mantingués en poder públic, independentment de qui la portés a terme. Al final, si és el sector privat qui la fa, se li pagarà pel producte aconseguit, però seran les institucions públiques les que mantinguin la capacitat reguladora sobre aquest producte i les que decidiran els preus. Si és així, pot funcionar, però si el que fem és donar subsidis a les empreses no estarem resolent res, excepte eliminar el risc que suposa la inversió en investigació, i això només és una solució temporal.
Ja hi ha alguna iniciativa en aquest sentit?
Sí, una de les iniciatives que ha posat en marxa l’OMS ha estat oferir una quantitat variable de milions d’euros al laboratori que desenvolupi un nou antibiòtic o, almenys, una innovació que ens permeti avançar en la bona direcció. Se li paga una compensació econòmica d’acord amb el risc, però els que tenen finalment el poder i la capacitat de gestionar el producte són els governs.
Creus que una farmacèutica desenvoluparà un producte que no pot gestionar?
Potser el que hem de fer és canviar aquesta mentalitat d’obtenir uns beneficis astronòmics de les vendes. Perquè se suposa que el seu model de negoci està basat en la innovació i el risc, però el que estem veient és que la majoria dels seus ingressos vénen per les vendes i no pel descobriment en si. Això és perjudicial perquè genera un sistema pervers, en què els incentius no són obtenir un benefici per a la societat, sinó en vendre més i a major preu. És important no oblidar que no estem parlant de vendre galetes, sinó medicaments.
Creu que serà possible un canvi així?
No parlem de canviar el sistema de la nit al dia, però som optimistes. Sembla que comença a haver-hi moviment a escala política i es comença a parlar de deslligar el cost de la investigació del preu final del medicament i d’explorar nous models que ens facin acabar amb la dependència dels interessos econòmics de les farmacèutiques. Hi ha hagut molta conscienciació ciutadana i política sobre el fet que estem davant d’un problema real. Fa uns anys aquests problemes es consideraven puntuals i es creia que el sistema d’innovació funcionava bé i ara sembla que tots coincidim que no funciona i això és un gran avanç.
Des de tota la meva humilitat m’agradaria donar resposta a una modesta reflexió publicada fa unes setmanes sobre les estudiants de medicina que considero totalment fora de lloc. Com a dona, estudiant de medicina i feminista en totes les esferes de la vida, no puc tolerar que es diguin aquestes coses sense fer-ne una anàlisi radical, és a dir, anant a l’arrel de les coses. L’article apuntava, entre altres idees, que les dones són molt més crítiques amb elles mateixes que els homes, que s’exigeixen més en els seus estudis i en les seves apreciacions i judicis o que solen ser una mica més insolidàries que els homes.
Tanmateix, les diferències esmentades en l’article entre homes i dones en el grau de Medicina no són per a res biològiques, sinó el nítid reflex d’una societat patriarcal de la qual no se’n lliuren ni l’ensenyament ni les ciències de la salut. I per tant, no, no són dignes de ser mantingudes.
M’explicaré.
Si tenim una modesta percepció de les nostres capacitats, és perquè hem crescut creient-nos inferiors, menys aptes, persones de segona, perquè la meitat de la població global ja s’ha encarregat de dir-nos i repetir-nos que determinades coses, com ara la ciència, no ens pertoquen– i com encara avui en dia fa algú a Brussel·les sense que el món s’emporti les mans al cap. No ens pertoquen perquè no les fem bé. Perquè la nostra intel·ligència no és suficient per guarir un malalt, però si per tenir-ne cura, com ja aprenem des de la infantesa.
I és per això que dubtem tant, perquè ens ho arribem a creure. I això impregna les nostres personalitats i les nostres maneres de fer, tot i tenir-ne consciència. No ens ho arribem a creure com a persones individuals –que sovint també-, sinó com a dones pertanyents a una societat patriarcal que ens infantilitza sistemàticament. Si dubtem, és perquè hem crescut en la inseguretat de saber que ens endinsàvem en un món d’homes en el qual, per molts anys que hagin passat, encara estem mancades de referents, tant en la docència a les classes com a l’hospital, perquè la història s’ha encarregat de silenciar les grans aportacions de les dones a la medicina. I reproduïm aquest dubte amb la inseguretat, la indecisió de saber si haurem triat bé, si hauríem d’haver decidit fer una altra cosa, si estem preparades per aquest nivell de competitivitat i autoexigència. Aquest dubte amb què el patriarcat ha decidit criar-nos, perquè sapiguem trobar el nostre lloc, perquè arribem a ser metgesses sense destacar, no sigui que ens acostem al sostre de vidre i descobrim que existeix.
I això ens paralitza a l’hora de prendre decisions, és clar, com també ho fan els qüestionaments i judicis continus que rebem si fem perquè fem, i si no fem perquè no fem. Així que sí, la nostra capacitat de decisió es veu limitada per totes bandes, però no per la gràcia del senyor ni perquè cap hormona ens afecti el lòbul frontal.
I en la mateixa línia, l’autoexigència de les dones és més alta. Com no hauria de ser-ho si, encara a hores d’ara, dia sí dia també hem de demostrar a casa, a l’escola, a la universitat i a l’hospital que podem fer-ho? Com no autoexigir-nos més si ens és el doble de difícil accedir als mateixos llocs de treball? Com no hauria de ser-ho si els alts càrrecs tant de les institucions educatives com sanitàries només són homes? Com no autoexigir-me més si vull ser neurocirurgiana però a la facultat algú em diu que no és una especialitat per dones?
Sempre se’ns demana més, i sovint ens autoexigim més pensant erròniament que la responsabilitat és nostra.
I per últim, el debat de la solidaritat: que les dones som més insolidàries que els homes es veu. Sí, això és el triomf més gran del patriarcat: mantenir-nos separades i enfrontades. Aprofitant totes les eines de què disposa, fa que ens acabem veient com a les nostres pròpies enemigues, i no prenem la consciència col·lectiva que ens cal per poder alliberar-nos. Però cada cop en som més les que sabem que juntes ho podem tot.
Per tant, en la societat que volem aquestes diferències no són dignes de ser mantingudes. No ho són perquè, tot i el gir generacional cap a la feminització a les facultats, tot i ser un 80% de dones a la classe, la gran part d’intervencions en públic les fan els homes. Encara avui he d’aguantar que a l’hospital el meu company de pràctiques sigui el “doctor” i jo sigui la “nena”. Per part de metges i de pacients. I a ningú li sembla malament, i tothom calla. Encara avui en dia he d’assumir que tot i que la pregunta la faci jo, les mirades durant l’explicació, tant de metges com de metgesses, es dirigiran majoritàriament al meu company home, dedicant-me’n a mi alguna de fugitiva, per qui sap si obligació o respecte. Algun doctor fins i tot es permet el luxe d’acaronar-me la careta perquè he sabut respondre bé la seva pregunta.
Encara avui en dia hi ha comentaris i actituds masclistes a les facultats i als hospitals. Però no els normalitzarem: ens apoderarem i no callarem quan se’ns infantilitzi ni quan se’ns invisibilitzi. I demostrarem que podem fer i estudiar la millor medicina, juntes. Sense totes aquestes qualitats que volen fer nostres, i que per descomptat, no ho són.
Els propers deu anys es jubilaran prop de 7.000 metges i cada any prop d’un miler d’estudiants de medicina es graduen a les universitats públiques catalanes. El relleu generacional arribarà i el paper dels metges joves serà clau. Davant d’aquesta perspectiva el món universitari es planteja com millorar la formació dels futurs metges i metgesses. Precisament aquest ha estat el motiu de celebració de la jornada «Com millorar la formació dels metges i les metgesses», una sessió organitzada per l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) que ha tingut lloc aquest dimecres a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
«L’examen MIR és del 1981», ha apuntat Marc Soler Fàbregas, director corporatiu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) per emfasitzar el fet que els estudis de medicina han restat pràcticament iguals des del seu disseny inicial, dècades enrere. «Nosaltres plantegem un examen que promogui la igualtat d’oportunitats i avaluï que el metge del futur té coneixement però també que és humanista i creatiu», ha dit Soler. Segons ell, en els pròxims anys el metge tindrà facilitats tecnològiques i eines tècniques encara més a l’abast i en aquest context «l’àmbit humanista serà el més difícil d’assolir i també el més valorat».
El MIR condiciona els estudis
«A partir de tercer la formació ‘està manipulada’ perquè està marcada per la pressió de l’examen MIR (per convertir-se en Metge Intern Resident) i les acadèmies per les que han de passar els alumnes», ha expressat Joan Ribera Calvet, membre de la comissió específica de Ciències de la Salut d’AQU Catalunya i catedràtic de la Universitat de Lleida. De fet, tant Ribera com Soler han coincidit a plantejar que l’examen condiciona els estudis.
«Les mancances dels plans d’estudis, que han de respondre a les necessitats que la societat demana, tenen més a veure amb el professionalisme que amb la metodologia dels plans formatius», ha afegit Francesc Cardellach, degà Facultat de Medicina i de Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.
N’hi ha prou amb superar la nota de tall?
Una altra reflexió present en la jornada d’aquest dimecres ha estat l’accés als estudis, un dels graus universitaris amb més demanda de Catalunya i on arriben estudiants de batxillerat amb les notes més altes. Joan Ribera ha suggerit que a més de les proves d’accés a la universitat existents «hi hauria d’haver altres exàmens de tipus psicotècnic» que ja permeti fer una primera preselecció en funció no només del coneixement sinó també de les competències dels futurs universitaris.
També sobre aquest punt s’ha referit Josep Pallarès Marzal, director general d’Universitats. Segons ha dit una opció seria la possibilitat d’avaluar els futurs estudiants de medicina amb proves d’aptitud personal (PAP). «Seria interessant introduir aquesta cerca de la motivació i l’interès personal més enllà de la nota», ha dit amb prudència.
Per la seva banda, Cardellach ha afegit que si bé «la nota de tall demostra que tenim uns alumnes excel·lents i magnífics» no permet saber si són els mes vocacionals. «Necessitem una altra eina per buscar aquests professionals», ha llançat tot i que no ha concretat cap proposta. Segons ell, «no sempre les millors notes de MIR són aquelles amb més vocació».
Algunes d’aquestes reflexions van ser recollides també durant el tercer Congrés de la professió mèdica, en el qual les conclusions apunten també que cal plantejar si seria adient establir proves d’accés a les facultats de Medicina que, més enllà de l’expedient acadèmic, valorin habilitats necessàries per al nou perfil de metge així com també millores a la Universitat. Per exemple, els participants al Congrés van concloure introduir modificacions al currículum de Medicina per tal que prioritzi les habilitats i coneixements que realment necessita el metge del futur i es focalitzi menys en la preparació de la prova MIR. També es va proposar la conveniència d’introduir formació en matèries com ara comunicació, bioètica, coneixements humanístics o gestió clínica.
En altres ocasions ens hem ocupat en aquesta columna de la publicitat mèdica en els mitjans de comunicació, però sempre hi ha un bon motiu per tornar sobre la qüestió; no falten exemples. En aquesta ocasió voldria referir-me a les recensions de temes mèdics de més o menys actualitat que ocupen minuts al prime time (l’hora de màxima audiència) dels telenotícies de Televisió Espanyola (TVE). El detonador d’aquesta columna ha estat la notícia que un suposat pare de la cirurgia laparoscòpica ha realitzat una operació sense precedents en un centre privat de Madrid. Una faula. Tota una mentida, mal argumentada i pitjor presentada. De fet, una vergonya, una burla a la professió.
Respecte a aquest tipus d’incidents que, malauradament, es repeteixen amb excessiva freqüència, voldria fer algunes puntualitzacions. En primer lloc, els mitjans haurien de confirmar la veracitat de les notícies que emeten en comptes de, simplement, fer-se ressò de les notes de premsa o dels comunicats que reben des dels florents departaments de comunicació dels centres mèdics privats (i també dels públics) sempre àvids d’aconseguir minuts o línies de visibilitat mediàtica. És responsabilitat del periodista, del redactor d’un informatiu, assegurar-se que la informació que s’emet és verídica i s’ajusta a l’evidència científica, cosa que rarament es fa, ja que molt pocs periodistes tenen prou formació mèdica per a poder certificar la veracitat de les informacions. Així i tot, un parell de lectures, una ullada a internet i algunes trucades telefòniques haurien estat suficients per desfer la malifeta en el cas a què m’he referit.
En segon lloc, és responsabilitat de TVE informar al públic quan el reportatge que s’emet no tracta sobre una notícia com a tal, sinó que correspon a un missatge promocional d’un centre privat i el seu equip mèdic. Per això hauria de fer constar que la notícia que es dóna en un prime time està finançada per una clínica privada i té com a objecte encoratjar el negoci d’una institució sanitària amb ànim de lucre i dels metges que hi treballen. Transparència i conflictes d’interès obliguen. Alguns mitjans escrits, en casos similars, titulen les seves pàgines (en lletra petita, això sí) com «pàgines especials», «publireportatge» o similar. El mateix hauria de fer la televisió pública. Des d’aquestes modestes línies suggereixo als responsables dels telediaris que facin constar, quan sigui el cas, que la informació que s’emet es tracta de publicitat.
En tercer lloc, aquest tipus de missatges televisius recolzats pel telenotícies més vist a Espanya crea falses expectatives i genera en l’espectador una confiança desmesurada en l’omnipotència de l’especialista que llueix a la pantalla i, en general, de la medicina contemporània. Després vénen les frustracions, els disgustos i les males cares quan alguna cosa no va com ha d’anar, és a dir, quan alguna cosa no va com diu la tele. La incapacitat de censura i de crítica de l’espectador mitjà, crec jo, és gairebé nul·la; en part per l’escassa educació sanitària dels nostres ciutadans i en part per aquesta creença tan ingènua i tan generalitzada, que fins i tot comparteixen les classes més cultes, que la tecnologia moderna ho pot tot.
Resumint: Cal una mica més de cautela, menys ambició i més serietat quan des del prime time de TVE, i de les televisions i de les ràdios en general, s’emeten notícies sobre suposades novetats i suposats avenços en el camp de la medicina. Tots sabem que els mitjans visuals o escrits, passen per un mal moment econòmic i per problemes d’identitat davant de la proliferació d’alternatives en línia de dubtosa fiabilitat però molt populars, però això no impedeix que s’hagin d’extremar les precaucions quan difonen notícies relacionades amb la salut i la medicina, especialment si aquestes provenen d’institucions sanitàries amb ànim de lucre.
