Just Deploy It!

Etiqueta: medicina

  • Examen MIR: males notícies

    COLUMNA ILLICH

    Avui no toca comentar els secrets d’un examen-oposició que des de fa anys amenaça la docència de la Medicina i frustra a tants graduats en Medicina. D’això ens n’hem ocupat ja en altres ocasions. Avui voldria fer-los partícips d’una mala notícia: aquest any, a la convocatòria de l’examen hi han acudit 12.500 candidats, és a dir, més del doble de les places ofertades a què podran accedir els graduats que s’han presentat. Hi tornem i no hem après de la història. Torna el fantasma de l’atur metge que tants pèrdues va ocasionar al sistema a finals dels anys 80 i principis dels 90.

    En aquell moment, no tan llunyà, s’atorgava l’ordre d’una plaça per cada 15 candidats. L’atur metge es va disparar i la societat es conscienciava del malbaratament que havia significat formar a tants estudiants de medicina abocats al final dels estudis a treballar en precari, emigrar o a engrossir les llistes de l’INEM.

    Es va donar una situació molt conflictiva. Els metges que no havien passat l’examen es van organitzar i van actuar com a lobby per aconseguir l’especialització per vies alternatives, una cosa que van obtenir de tapat o passant exàmens light. Per tot això, en la dècada següent la discrepància entre candidats a l’examen i places disponibles va ser minvant de manera que progressivament el nombre de graduats i el de places ofertades per a l’especialització es van anar igualant. Això va portar calma al sistema tot i que érem conscients que alguns llicenciats havien superat l’examen pel simple fet de presentar-se.

    Quan es va començar a torçar tot de nou?

    A mitjans de l’última dècada coincideixen 4 fenòmens que malbarataran els esforços previs per corregir les desviacions entre graduats candidats i places ofertades: 1) ressorgeix l’interès dels polítics per prestigiar-se o beneficiar-se amb l’obertura de noves facultats de Medicina ; 2) molts hospitals de nou encuny, a la recerca de prestigi i protagonisme, aconsegueixen penjar el cartell d’»universitari» a l’entrada; 3) el finançament de les universitats passa a dependre del nombre d’estudiants que cursen els seus estudis; totes volen créixer, cap vol perdre matrícules; i 4) la societat pressiona perquè s’acabi amb el numerus clausus la qual cosa resulta en l’obertura de facultats privades. Al seu torn, aquestes agraeixen als polítics la seva ajuda i signen convenis amb hospitals de segona línia que pengen el cartell d’»universitari». I així es completa el cercle. El problema, doncs, és sistèmic.

    Què faran els 6.000 graduats que aquest any no aconseguiran plaça per a la seva especialització? Almenys 5.000, amb tota probabilitat, es tornaran a presentar l’any que ve i si, com és d’esperar, el 2017 apareixen novament altres 12.000 candidats sumaran ja 17.000 inscrits, és a dir, gairebé tres per plaça oferta. Per 2019 o 2020 haurem destrossat els esforços per racionalitzar el sistema de formació especialitzada realitzats en l’última dècada i s’agreujarà el ja negre panorama de l’atur i la precarietat laboral del metge. Tornarem a parlar de la catàstrofe social, econòmica i psicològica que suposa arribar als 20.000 candidats per convocatòria: malbaratament de diners públics, drames personals, emigració forçosa, reaparició del mesto (metge especialista sense títol oficial) i un llarg etcètera d’efectes col·laterals produïts per la desídia dels nostres gestors i el papanatisme d’una societat enlluernada amb els fantasmes i procliu a la presumpció.

  • Per què una columna Illich?

    Vull agrair a El Diari de la Sanitat l’oportunitat que m’ofereix de presentar-vos aquesta columna que, amb periodicitat setmanal, us proposarà comentaris i reflexions al voltant de la Medicina, la Salut i la Sanitat, termes que, encara que sovint es fan servir de forma sinònima, cobreixen camps de significat i contingut força diferents.

    He volgut batejar aquesta col.laboració amb el nom de “Columna  Illich” en record de qui va ser un dels primers pensadors que reflexionà críticament sobre el desarrollisme occidental i la seva devastadora influència sobre l’entorn cultural, la salut mental i el medi ambient. A Illich li devem unes de les primeres consideracions crítiques al voltant de com entenem la salut i de la manera en que es practica la Medicina. Fa prop de 50 anys que Illich va intuir la deriva tecnològica, biologista i corporativa que prenia l’exercici de la Medicina i els modes de conceptualitzar la mort i la malaltia, i el considerem com el pioner d’una prestigiosa escola d’intel·lectuals que han anat perfilant els temes que ell encetà com ara la medicalització social, la promoció de malalties, la fascinació per la tecnología o el lobisme sanitari protagonitzat per les farmacèutiques i les empreses assistencials amb ànim de lucre.

    Aquesta columna parteix d’una premissa: la Medicina no és una ciència, poder tan sols ni una ciència aplicada, sinó un producte cultural resultant de moltes influències les més rellevants de les quals serien la recerca científica i el món acadèmic, les polítiques sanitàries, i l’entorn cultural amb el seus criteris de priorització de les cobertures, els seus valors (o absència de valors) ètics, i la concepció dominant sobre la mort i les formes de morir, per citar alguns exemples.

    La recerca científica ha estat una important component del progrés del coneixement i de la pràctica mèdica. Tanmateix, la ciència genuïna és una activitat crítica i canviant sotmesa a errors i frau, motius pels quals cal sempre mantenir una distància reflexiva sobre els suposats avenços que s’ens proposen. Els cirurgians, per exemple, hem vist com moltes intervencions que en un moment donat van ser defensades pels seus creadors com a innovadores i més segures que les que pretenien substituir, han resultat perjudicials i no superiors a l’estándard previ. Sovint, per no dir sempre, aquestes passes en fals han anat en detriment dels malalts.

    Les polítiques sanitàries modulen el pes relatiu de la medicina pública i la privada, són determinants en la despesa sanitària i en la seva priorització,  proposen iniciatives per millorar la salut, decideixen l’amplària de les cobertures i un llarg etcètera de mesures que cal mirar amb lupa. Se sent a parlar molt de l’ànim de lucre com a motor d’algunes iniciatives sanitàries però menys de l’afany de poder i protagonisme que sovint mostren els agents polítics.

    L’entorn cultural influeix molt més del que molts lectors puguin pensar en la manera que tenim d’entendre la salut. La freqüentació al metge, l’autocura, els estils de vida, l’actitud en front de la publicitat enganyosa o la concepció de la mort i tot alló que l’envolta en són clars exemples.

    Aquesta columna només tindrà sentit si aporta una visió crítica que eviti el sensacionalisme i que inviti al bon judici i a la reflexió. La premsa generalista cobreix ampliament el noticiari de la salut però malauradament no ofereix punts de vista diferents, fuig de la controvèrsia i es troba massa vinculada a les institucions. Per això, desitjo contribuir, en la mesura de les meves capacitats, a il·luminar els aspectes més ignorats i més menystinguts de la Medicina i del seu complex entorn.