Davant algunes informacions que apunten que en un període relativament curt de temps ens podem trobar amb un superàvit de metgesses, perquè se n’estan formant moltes i les jubilacions aniran progressivament en descens, crec que tots plegats hauríem de fer l’esforç d’observar la realitat que ens envolta i arribar a les nostres pròpies conclusions.
Abans de fer qualsevol càlcul s’han de prendre decisions estratègiques. Quina població volem atendre, quines prestacions públiques volem oferir i amb quina distribució territorial. Universalitat, equitat i eficàcia són els principis bàsics que fins ara hem utilitzat, però, són els que en un futur pròxim els dirigents polítics volen mantenir?
Partim de la base que efectivament és així. Es manté la cobertura universal, tant per població com per territori, i per a tot el ventall de diagnòstics de salut possibles. En primer lloc, cal abordar qui fa el què i en quina proporció. Hem d’assumir que en el nostre sistema sanitari la gran majoria de procediments terapèutics són realitzats per les metgesses. Tenim un clar exemple documentat que ens explica que el 66% de les visites totals a l’atenció primària les duen a terme les metgesses d’aquest nivell assistencial.
La població demandant de serveis augmenta, perquè la nostra societat s’envelleix i la millora constant dels tractaments facilita que moltes malalties esdevinguin cròniques. En paral·lel, especialitats com la geriatria o formacions específiques com la medicina de pal·liatius es tornen rellevants. Les metgesses requereixen més temps i més coneixements per prendre decisions complexes i d’impacte per a les persones afectades. En conseqüència, es necessita un major esforç del sistema per acompanyar aquestes necessitats assistencials i la seva complexitat afegida.
A més, no podem oblidar que tot el temps dedicat a la investigació, docència i recerca s’extreu de la vida personal, fora de l’àmbit laboral, ja que els mateixos professionals que presten l’assistència dediquen part del seu temps privat a incrementar els seus coneixements i compartir-los en publicacions o estudis. Necessitem més facultatius perquè les diferents tasques es puguin assumir com a part de la jornada de treball.
Conciliar i poder gaudir d’una vida plena també ha de ser una realitat. Les professionals de la salut tenen dret al temps personal i familiar, com la resta de treballadors. Per aconseguir-ho, és imprescindible el control de la càrrega de treball i la càrrega mental associada. El personal facultatiu està obligat a fer jornades extraordinàries (guàrdies) i, a causa del dèficit de professionals, es veu pressionat a fer hores extres per reduir les llistes d’espera, gestionar els pics de demanda o millorar l’accessibilitat del sistema. En aquest sentit, els estudis de càrregues de treball s’haurien de sistematitzar perquè el desgast, l’estrès i la fatiga mental no passin factura a les professionals.
En últim lloc, hem de saber llegir l’aportació al camp de salut de les noves tecnologies, especialment de la intel·ligència artificial (IA). Res indica que el seu desenvolupament i implantació faci prescindibles els facultatius. La IA, almenys inicialment, requerirà la supervisió d’una metgessa. També els rols competencials que puguin assumir altres col·lectius hauran d’estar supervisats i avalats pels professionals mèdics. Constantment es parla de la distribució de tasques i de la burocràcia a les consultes. Les teories i propostes de canvi estan plantejades des de fa dècades. La realitat, però, és que els estudis realitzats a diferents països no han demostrat que la feina de les metgesses pugui ser realitzada per cap altre professional de la salut. Al contrari, quan altres perfils prenent les decisions clíniques augmenta la saturació del sistema, s’incrementa la despesa i disminueix l’efectivitat. Cada col·lectiu té les seves competències i les ha de poder desenvolupar al màxim al voltant de les àrees pròpies de coneixement. No hi haurà, per tant, una minva del requeriment de metgesses.
També cal tenir en compte que el mercat laboral és global i la transferència de talent entre països és constant. Catalunya es nodreix amb molts professionals d’altres indrets del món i, de la mateixa manera, exporta talent a altres territoris. Això serà un problema si les pròximes generacions no només decideixen marxar, sinó també formar-se a altres sistemes de salut, sense la intenció de tornar a casa nostra. Per aquest motiu, difícilment tindrem un excedent de metgesses si hem de suplir els professionals que es retiren —especialment els 10 anys vinents— i la pèrdua de talent cap a altres sistemes de salut per les incomparables condicions laborals i retributives que els hi ofereixen.
L’Institut Català de Salut (ICS) està negociant amb els representants dels seus prop de 55.000 professionals el nou conveni de relacions laborals de la sanitat pública. El conseller de Salut, Manel Balcells, assegura que la negociació es troba ja en la seva fase final i ha admès que un dels principals reptes als quals ha de fer front l’Administració és la retenció del personal sanitari. Estem davant d’una oportunitat d’or per oferir una proposta que generi confort i benestar al personal facultatiu que treballa al sistema, i per retenir les generacions venidores, garantint que l’atenció mèdica continuarà sent pública i de qualitat. És un tren que no tornarà a passar, o pitjor encara, quan passi una altra vegada potser ja no trobarà ningú que s’hi vulgui pujar.
Els dermatòlegs i les dermatòlogues són el perfil sanitari que més guanya a Catalunya i poden arribar a cobrar 120.000 euros anuals si tenen més de deu anys d’experiència. En segon lloc, hi ha la professió de ginecologia, amb un salari de 100.000 euros bruts anuals.
Són dades de Spring Professional, la consultora de selecció del grup Adecco, que presenta la V Guia Spring Professional del Mercat Laboral per a ‘Healthcare’ i analitza les nou posicions més demandades del sector a Catalunya des del punt de vista salarial i funcional.
Després de dermatòlegs i ginecòlegs, ser cap de servei és el que està millor pagat, amb fins a 85.000 euros bruts a l’any. Li segueixen la medicina intensivista, la medicina de treball i la traumatologia, amb 70.000 euros, i la direcció d’infermeria, amb 67.000 euros.
Finalment, la infermeria de ginecologia i obstetrícia amb més de deu anys d’experiència arriba als 40.000 euros i la infermeria d’hospitalització als 37.000 euros anuals.
686.000 sanitaris
Les dades del Sistema Nacional de Salut indiquen qui hi ha 686.000 professionals en el sector, dels quals 198.000 són infermers i infermeres i 158.000 són doctors i doctores.
L’anàlisi destaca que el sector sanitari de titularitat privada representa el 29% de la despesa sanitària i disposa de 441 hospitals (el 56% del total) i de 50.960 llits (el 32%).
El perfil més demandat és el d’infermer o infermera, especialment en les especialitats d’hospitalització, UCI, maternitat o Treball, i la posició més cotitzada és del de metge o metgessa especialista en dermatologia a causa de l’augment de clíniques estètiques.
Estem immersos en la cinquena onada de la pandèmia. Catalunya és l’autonomia que presenta la major incidència de Covid-19 i la península Ibèrica registra quasi la meitat dels casos de Covid-19 que es produeixen diàriament a Europa. Aquesta nova onada afecta essencialment a persones joves no vacunades i, afortunadament, s’acompanya d’una menor mortalitat. Tota la pressió assistencial recau en els equips d’atenció primària, que ja estàvem ocupats vacunant, reprenent el seguiment de les patologies cròniques i visitant els pacients simptomàtics. Ara ens veiem desbordats per la decisió del Departament de Salut que, arran de la saturació dels rastrejadors, ha optat per deixar de cribrar els contactes asimptomàtics.
Moltes d’aquestes persones oligosimptomàtiques no tenen més opció que venir al CAP si volen saber si han passat de la condició de contacte a la de malalt. Aquesta sobrecàrrega assistencial arriba justament quan una part de la plantilla està gaudint d’unes merescudes vacances, molt necessàries per fer front a una creixent pressió assistencial. Tampoc cal recordar que l’oci nocturn està tancat, que totes les reunions es fan de forma virtual i que ni tan sols se celebren de forma presencial les reunions d’escala de veïns. Però com sempre, la junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), totalment aliena a la realitat dels professionals mèdics i de la ciutadania, ha decidit convocar de forma avançada unes eleccions presencials a la junta i l’assemblea de compromissaris, així com ha modificat el codi deontològic, acceptant esmenes fins al 8 d’agost vinent. Les eleccions es faran presencialment com sempre, però les modificacions del codi deontològic que no deuen ser tan importants, es poden fer de forma electrònica.
És el dia de la marmota. No només perquè l’actual president opta al càrrec per tercera vegada, sinó perquè el mateix grup de persones està dirigint i gestionant la institució i el seu grup d’empreses des dels anys vuitanta. Un article recent dona detalls d’aquesta activitat tan desconeguda pels col·legiats. Tradicionalment, les eleccions es convocaven al voltant de Nadal, aprofitant que els metges estàvem menjant torrons, i aquesta vegada ho fan aprofitant que estem molt ocupats visitant o de vacances. No deixa de ser curiós que en plena pandèmia siguem justament els metges els qui promoguem votacions presencials a l’edifici del Passeig de la Bonanova. És cert que aquesta vegada han permès la votació a quatre seus territorials: Manresa, Sabadell; Terrassa i Vic. Però segueixen sense fer el que volen els estatuts, que assenyalen la necessitat de què hi hagi una taula de votació a cada demarcació territorial. L’actual junta, complint la literalitat dels estatuts, però no el seu esperit, segueix posant una taula de votació de les altres vocalies territorials a l’edifici del Passeig de la Bonanova de Barcelona. Així, els metges del Garraf, per exemple, si volen votar hauran de desplaçar-se fins a Barcelona.
No ha canviat res: seguim centrant tota la votació en un suposat vot per correu que a la pràctica vol dir que cada candidatura ha de perseguir als metges perquè signin el sobre de votació. Aquesta signatura valorada pel personal del COMB sense formació cal·ligràfica, és el que acreditarà l’autoria del vot. No cal ni el DNI ni la signatura digital que el mateix COMB ens proporciona per estendre les receptes. Suposo que aquest mes d’agost, les candidatures perseguiran els metges per les platges.
Aquestes picardies del personal fix de la junta del COMB i el particular sistema de votació desanimen la creació de candidatures alternatives. De fet, en les darreres eleccions no hi va haver oposició, només es va presentar la candidatura oficialista. És molt significatiu que en els darrers quaranta anys no hagi guanyat mai la candidatura alternativa. La línia oficialista s’ha mantingut des dels principis dels vuitanta i, fins i tot, alguns metges d’aquella època encara hi són, o bé a la mateixa junta o en alts càrrecs de les empreses creades amb l’aval del COMB.
Les mancances democràtiques d’aquesta política electoral que segresta una institució pública tan important en mans d’una minoria no és bona ni pels metges, que no ens sentim recolzats, ni per la ciutadania, que no percep el COMB com el garant de la qualitat assistencial mèdica. Tots percebem que les diferents juntes estan més interessades a tirar endavant els seus negocis de pàrquings, assegurances o hotels, garantits per les nostres quotes obligatòries, que en desenvolupar les funcions pròpies d’un col·legi professional.
El Departament de Justícia, de qui depenen els col·legis electorals, no hauria de permetre que una institució de la rellevància del COMB mantingui un sistema de votació tan opac quan la llei obliga que la votació dels col·legis electorals es faci de la mateixa forma que les eleccions generals. Tampoc és lògic que ni el departament de Justícia ni el de Salut qüestionin aquest calendari electoral, quan justament fa poc tenien molt a dir sobre la forma com s’havien de fer de les eleccions al Club de Futbol Barcelona.
Aquesta vegada la junta del COMB s’ha accedit en l’aplicació d’astúcies per perpetuar-se al davant de la institució. Per pura vergonya, per respecte als metges que tant volen «cuidar» i per mostrar una actitud exemplar davant de la ciutadania en una situació de pandèmia, haurien de fer marxa enrere i endarrerir el procés electoral.
DICUS és una aplicació gratuïta per a metges que ofereix als usuaris formar part d’una comunitat, posicionar-se com a especialistes, intercanviar informació confidencialment i accedir a estudis i avenços de la indústria farmacèutica. En aquest entorn, els usuaris de l’aplicació poden demanar a un altre metge ajuda en la diagnosi d’un cas o compartir informació sobre pacients en estricta confidencialitat, tal com exigeix la Llei de protecció de dades. «No cal que els metges es coneguin personalment. Els membres de la comunitat DICUS es poden posar en contacte en funció dels interessos professionals», detalla la creadora de l’aplicació. «És una plataforma de treball immediata i còmoda, com una app de missatgeria instantània. És una barreja entre WhatsApp i LinkedIn per a metges».
DICUS és un projecte liderat per Lorena Jané, estudiant del màster universitari d’Advocacia de la UOC. L’aplicació ja ha completat una fase pilot amb una comunitat de neurocirurgians i actualment està en fase comercial amb l’objectiu de contactar amb associacions professionals i mèdiques que la vulguin utilitzar.
Per formar-ne part, els doctors es donen d’alta gratuïtament amb les seves dades i DICUS valida que es tracta d’un professional mèdic. Els usuaris d’aquesta primera prova pilot en destaquen, precisament, que és molt més fàcil localitzar especialistes mèdics que no pas en una xarxa social genèrica, com ara LinkedIn, ja que poden buscar per especialitat i per centre mèdic. «Els metges fan poc ús de LinkedIn per a identificar experts i intercanviar informació, i a vegades han de recórrer a altres col·legues per xarxes de missatgeria com ara WhatsApp, que no estan pensades per a un ús professional», afirma Jané. A més del fet que sigui una xarxa professional i exclusiva per a metges, aquests primers usuaris han valorat la seguretat legal que els ofereix DICUS a l’hora de compartir dades dels seus pacients.
«Conec de primera mà les preocupacions dels metges perquè ho visc a la meva família i estudiant Dret em vaig adonar que calia facilitar-los la possibilitat de comunicar-se i alhora complir amb la protecció de dades dels pacients», afirma Jané.
El model de negoci s’inspira en la realitat dels metges més joves: sense temps per a rebre visites però avesats a les noves tecnologies. L’aplicació, gratuïta per als metges, inclou estudis i informació de les empreses farmacèutiques, les quals paguen una quota per poder accedir a la comunitat DICUS. «El 2017 les farmacèutiques van gastar a Espanya 143 milions d’euros en publicitat i 181 milions d’euros en pagaments a doctors, tant de manera directa —remunerant serveis— com indirecta —abonant entrades de congressos o viatges. Sabem que no tots els metges tenen l’oportunitat d’assistir als congressos però, en canvi, sí que volen tenir l’oportunitat de rebre informació sobre nous avenços i productes», exposa Jané. L’aplicació els oferirà aquests estudis i informació d’esdeveniments agrupats per especialitat.
El potencial de l’aplicació és elevat: al conjunt de l’Estat espanyol hi ha 253.000 metges col·legiats, dels quals el 75% són menors de 55 anys. En una segona fase, la impulsora del projecte marca Llatinoamèrica com a mercat potencial amb un milió de professionals, molts dels quals s’han format a Espanya. «En aquest cas, l’aplicació els permetrà mantenir contacte amb els mentors», afegeix Jané.
Jané va presentar l’aplicació en la darrera edició de l’SpinUOC, fòrum impulsat per la UOC en suport a l’emprenedoria de la comunitat educativa. «Presentar el projecte a altres emprenedors que estan en el mateix moment que jo va ser una gran oportunitat i un bon aprenentatge de cara al contacte amb futurs inversors», apunta Jané.
El mes d’octubre de 2010 en un Hospital públic, el Sant Joan de Reus, em van descobrir una malaltia de les anomenades rares: l’amiloïdosi primària. Unes setmanes més tard vaig començar un tractament a un altre centre sanitari també públic: el Clínic de Barcelona. Des d’aleshores crec haver acumulat prou experiència d’usuari de la sanitat per a poder-la explicar en un llibre publicat recentment i titulat: «Maleïda amiloïdosi. Diari d’un malalt del Clínic». En les seves pàgines narro, en format de crònica periodística, com va ser el procés de diagnòstic i el tractament posterior, inclòs el transplantament autòleg de moll de l’ós; cap al final faig unes reflexions sobre la condició de malalt i la importància de la sanitat pública en una societat com la nostra.
La meva entrada en un centre sanitari es va produir en un dels pitjors moments: la tardor de 2010; just quan començaven les retallades dels serveis públics, impulsades aleshores per un Govern de la Generalitat que, en el cas de la sanitat, havia posat davant la Conselleria a l’ex-President de la patronal privada del sector.
La meva conversió de persona, diguem-ne normal i corrent en un pacient hospitalari, va ser una mica traumàtica; d’entrada em va provocar un seguit d’incerteses difícils de pair, la primera derivada del desconeixement que tenia sobre l’abast real de la meva malaltia, ja que tenia unes característiques especials; aquesta inseguretat em va forçar a cercar informació de la manera més ràpida possible, la qual cosa en aquests temps de sobreabundor informativa només em podia portar a la confusió i a refermar-me en quelcom que ja sospitava: els algoritmes de Google són una trampa i aquest buscador no constitueix en si mateix un sistema creïble per crear coneixement en temes de salut; cal sempre recórrer a fonts solvents i acreditades.
La segona incertesa estava relacionada amb l’ambient sociopolític del moment; jo temia que es produís una situació insostenible a l’interior de l’Hospital a conseqüència de les vagues i de les protestes i que això pogués afectar el meu tractament. Aquest segon sentiment tenia molt a veure amb quelcom que sembla ser consubstancial a la condició de malalt greu: la por al que pot passar, els dubtes sobre el tractament i, derivada de tot plegat, la fragilitat que s’instal·la en la vida del malalt.
En aquests anys de pacient he descobert força coses que explico abastament en el llibre, algunes de les quals apunto ara aquí; per començar, la confirmació de la competència, no solament científica sinó també professional, del personal de la sanitat pública: em van atendre en la meva època d’hospitalització, sanitaris que portaven un llaç negre en senyal de protesta, però sempre van estar al meu costat en tot i per tot, fet lloable, ja que la majoria acabava de perdre el deu per cent del seu sou que, per cert, avui encara no han recuperat, i que a més eren sabedors que les seves condicions de treball empitjorarien substancialment els anys que vindrien.
Entre els elements que integren la meva experiència també hi ha un espai per al tema de les relacions metge-malalt, sobretot per l’exigència que la comunicació entre ambdós sigui fluida. És cert que els facultatius treballen en unes condicions pitjors que mai, però això no exclou la necessitat que s’acostin al pacient d’una manera el més empàtica possible i que facin per tant, alguna cosa més que mirar la pantalla de l’ordinador per veure-hi els resultats de les proves i de les anàlisis. Com diu el meu hematòleg Dr. Bladé, les visites han de començar sempre mirant el malalt.
També he pogut constatar en tot aquest temps que a nivell d’institució, als directius i responsables dels centres sanitaris els cal escoltar els seus usuaris d’una manera una mica més profunda que passant-los enquestes de preguntes i respostes simples. Recentment s’ha generat un moviment que situa l’opinió del pacient en el centre dels canvis en l’assistència sanitària. A l’Hospital Clínic, l’actual Direcció General va impulsar fa dos anys una Comissió de Malalts i Usuaris de la qual formo part, que ha aconseguit que la participació no sigui només una paraula que fa quedar bé, sinó que serveixi per canviar les polítiques internes, els protocols de funcionament i també per donar idees per establir processos de millora.
Finalment, crec que hi ha un principi que no poden oblidar: gaudir d’una sanitat pública de qualitat, amb professionals valorats en tots els aspectes, contribueix a trencar les desigualtats i a afavorir la cohesió social. No puc deixar de pensar què m’hauria pogut passar fa uns anys com a pacient d’una malaltia minoritària que afecta una de cada 100.000 persones, si no hagués existit un centre públic com el Clínic que no fa màrqueting sanitari, sinó que treu diners d’allà on pot per a fer recerca, sense tenir en compte cap més rendibilitat que la social.
Les empreses farmacèutiques van incrementar els pagaments que realitzen als metges espanyols l’any passat. Els diners que van destinar a abonar cursos, patrocinar congressos, cobrir honoraris o finançar assajos clínics va arribar als 597 milions d’euros el 2018. Han crescut tots els capítols sobre els quals informa la patronal Farmaindustria.
Els pagaments des de la indústria als professionals reben el nom de «transferències de valor». En els últims quatre anys –van començar a publicar-se el 2016– el volum total de recursos que les empreses han destinat als professionals mèdics (ja sigui individualment o a les seves associacions o societats) ha passat dels 496 reconeguts per a 2015 als 597 recopilats per a 2018. Un 20% més. Cada curs hi ha hagut un increment, ja que el 2016 van ser 501 milions i 564 el 2017. Farmaindustria explica que el major augment ha estat en les partides per a projectes de recerca.
Les farmacèutiques distribueixen aquesta informació per acord voluntari en el si de la patronal. Es tracta d’una autoregulació, no d’un mandat legal. No totes les societats es comporten igual ni ofereixen la mateixa transparència. Entre les grans corporacions que van liderant aquest rànquing (10 grups acaparen gairebé la meitat del volum total), algunes, com Bayer i Roche, informen sobre el total anual, i de cada apartat a més de publicar el llistat individualitzat dels qui ha aportat quantitats. Unes altres, com Novartis, publiquen aquests llistats de beneficiats, però no quan sumen en cada categoria: els metges, les organitzacions…
No obstant això, els pagaments per a assistir o organitzar cursos i congressos o els honoraris a professionals per serveis prestats també han crescut. Si el 2015 aquests capítols van sumar 306 milions d’euros, dos anys després van ser 313 milions. El 2018 van arribar a 338 milions. La majoria correspon a la part específica per a matrícules, desplaçaments o patrocinis d’esdeveniments i que ja venia creixent en aquesta seqüència: 185, 193, 205,5 i 216,5 milions d’euros cada any.
El que sí que ha canviat és la distribució dels fons. Al mateix temps que descendien els diners que anava directament a metges per a assistir a congressos o cursos, ha ascendit el que ingressaven les organitzacions professionals (associacions mèdiques, societats científiques…) per a organitzar aquestes trobades. Dels 66 milions el 2015 s’ha passat a 98,5 el 2018, un 50% més. La patronal explica que «els congressos científics són essencials perquè els facultatius puguin mantenir actualitzats els seus coneixements sobre la seva especialitat». En l’altre extrem, l’ús de fons llança dubtes sobre les recomanacions de certs productes per part d’associacions mèdiques o alguns professionals que són finançats per farmacèutiques. El cas més recent és la polèmica sobre la vacuna de la meningitis b, rebutjada per al calendari públic pel Ministeri de Sanitat.
La transparència sobre els pagaments per a sufragar viatges, allotjament i assistències a congressos van provocar una revolta de metges i un enfrontament amb el Ministeri d’Hisenda en 2017. El Govern va explicar llavors que aquestes quantitats haurien d’aparèixer en la declaració de la renda i tributar. Mai abans havia suscitat polèmica en no constar en cap registre aquestes transferències. Quedava en la voluntat de cada professional informar el Fisc.
Però, en començar la publicació dels pagaments i arribar la fase en la qual els llistats de les empreses inclourien els beneficiats amb nom i cognom, els metges es van mobilitzar per a protestar. I van guanyar. Finalment, el ministre del PP, Cristóbal Montoro va cedir el maig de 2017, el mes previ a la rendició de comptes anuals dels laboratoris, i va preparar una modificació del reglament perquè els sanitaris no haguessin de pagar IRPF per aquests pagaments. La campanya havia estat recolzada pel grup parlamentari de Ciutadans.
Sota el lema «La Primària rebrota», el col·lectiu de residents que treballen a l’Atenció Primària i Comunitària reunits a La Capçalera obren avui les inscripcions per al seu III Congrés estatal de La Cabecera. Després que els projectes germans de La Cabecera Granada i La Cabecera Madrid organitzessin la primera i la segona edició, ha arribat el torn de Barcelona. El Congrés es celebrarà el pròxim 26 i 27 d’abril a la Nau Bostik i aquest vespre, primerament de 22h a 00h, comencen les preinscripcions a una trobada que vol tractar principalment la crisis epistèmica de medicina basada en l’evidència en Atenció Primària. O bé, com explica la Jasmine McGhie, resident de Medicina de Família a Barcelona i membre de La Capçalera, «parlar de com es produeixen, on ho fan i com apliquem els coneixements i en base a quines evidències treballem».
Aquesta temàtica segueix a la longitudinalitat i la integralitat tractades a Granada o les relacions de poder en quant a gènere partint de diferents perfils com serien una estudiant, una treballadora autònoma o una àvia tractades a Madrid. «Quina distància hi ha entre les fonts del nostre coneixement i les realitats on l’apliquem?», «és suficient amb les evidències?», «hi ha ideologia en la recerca biomèdica?» són algunes de les preguntes que plantegen pels pròxims 26 i 27 d’abril. Segueixen insistint en com es porta a terme això a les consultes, si és possible fer-ho sota les condicions actuals i si no estem també davant d’una crisis política de l’Atenció Primària.
En aquesta edició, i seguint aquesta línia de debat, entre les diverses activitats que ompliran Barcelona durant dos dies hi ha xerrades però també múltiples tallers. L’obertura inicial serà igual per a tothom, amb la presència de Susan di Giacomo, antropòloga de la medicina, i Abel Novoa, metge i historiador i president de No Gracias. Seguidament, però, els inscrits podran treballar diversos temes que aniran des de l’atenció a la salut de les persones amb identitats trans, sabers en salut amb perspectiva de gènere fins a barreres idiomàtiques i culturals.
El tancament de la primera jornada anirà sobre salut mental i serà a càrrec de Laura Martín i Fernando Colina de Revolución Delirante. A les 19.00h es donarà per finalitzat el primer dia de congrés que seguirà de nou a l’endemà a les 10.00h amb nous tallers i xerrades. La prescripció social, l’abús de susbstàncies i la reducció de danys, els automatismes i els falsos mites al voltant de la farmacologia o bé la sanitat penitenciària seran els temes que omplin el matí de dissabte. Després de dinar hi haurà taules rodones i seguidament una tercera ponència: ‘Subjecte polític primarista: Jo no sóc la teva bitch’ que oferiran Esperanza Martín de Rebelión Primaria, Nani Vall-Llosera del FoCAP i Florián Hermann i Miquel Farrés del FoAAP.
La Capçalera es defineix com un col·lectiu autogestionat de professionals que defensen «la pràctica d’una medicina crítica, de qualitat i universal, lliure de fums industrials, i centrada en les persones i les seves comunitats» S’entenen a si mateixos com un espai de participació, difusió, debat i reflexió sobre les virtuts i funcions de l’Atenció Primària de la Salut i la Medicina Familiar i Comunitària. El que busquen amb això és constituir un moviment horitzontal i transversal de canvi, donat que senten que el sistema sanitari actual està «desgastat i caducat».
També partint d’aquesta premissa és d’on ha sortit aquest Congrés que ja fa tres anys que es celebra. Jasmine McGhie explica que va començar a Granada amb la idea de generar un espai crític i de formació fora de la indústria farmacèutica. «Els congressos són molt cars, et porten a hotels espectaculars, amb catèrings descomunals… així clar que cal estar patrocinat però no és necessari per formar-se», comenta MCGhie. Celebra també que aquest darrer any la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) hagi deixat de realitzar els seus congressos de manera patrocinada.
Sortir dels canals de la indústria, com expliquen al web del congrés, no serveix només per demostrar ser capaços d’organitzar esdeveniments científics al marge de la indústria. També serveix per apostar per «un model de congressos autogestionats, austers i accessibles, que difonguin continguts crítics i reflexius, tractin temàtiques poc visibles en trobades més convencionals, i s’omplin de més sabers que els produïts exclusivament pel paradigma biomèdic».
Així, el primer any el congrés es va finançar mitjançant micromecenatge i el segon any només va suposar una despesa de 35 euros per persona. Aquest any McGhie explica que, donat que s’ha ampliat l’horari, el preu ha pujat a 45 euros però segueix estan molt lluny de les mitjanes habituals.
Una mescla de retallades, falta de planificació i precarietat laboral ha creat una situació paradoxal a Espanya. Hi ha escassetat de metges especialistes per a completar determinats serveis sanitaris al mateix temps que, cada any, surt un gran volum de graduats en medicina –fruit de la multiplicació de facultats universitàries– que no poden convertir-se en especialistes: el sistema de formació no dóna proveïment per a cobrir els buits que han anat creant les desinversions acumulades.
Aquest dissabte, 15.475 graduats en medicina buscaven una plaça de metge intern resident (MIR) per a formar-se com a especialistes. Un examen global de la carrera de medicina. Hi ha 6.797 llocs en joc, segons la nota que s’aconsegueixi en la prova. Fa una setmana, el Ministeri de Sanitat va calcular que a Espanya fan falta 4.000 especialistes més, segons l’anàlisi que va presentar a les comunitats autònomes.
L’escassetat en determinades disciplines s’ha anat acumulant i no pot solucionar-se de la nit al dia. Un especialista triga a formar-se, de mitjana, 11 anys des que ingressa en la facultat fins que surt preparat.
Davant la previsió de les futures necessitats, l’aposta oficial es va centrar a autoritzar centres universitaris per a acomodar la demanda d’estudiants. Quan va arribar l’època de retallades pressupostàries, el sistema MIR d’especialització es va ressentir i va perdre oferta. La ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo, va admetre fa uns dies a RNE que «no hi ha màgia». «No podem dir tirem pols i apareixen places de formació d’especialistes», va assegurar. I va recordar que, segons el seu criteri, s’ha arribat a aquesta situació per certa «falta de previsió» de les administracions. Molts graduats, menys especialistes.
Aquest curs creixen les places un 6%. «Però no hi ha hagut un estudi de necessitats sobre quines disciplines són les que cal potenciar. L’última vegada que es va fer va ser el 2011. Sense aquest estudi, no pot haver-hi bona planificació», explica el secretari d’estudis de la Federació de Sanitat de CCOO, Pablo Caballero. Aquest sindicat analitza de manera detallada cada any l’oferta MIR. I repeteix el diagnòstic: «No s’està quantificant la necessitat de places de formació tractant de garantir l’assistència sanitària en el futur».
La llei de professions sanitàries indica qui és el responsable de dur a terme aquesta tasca: «El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat determinarà les necessitats d’especialistes del sistema sanitari sobre la base d’indicadors objectius i criteris de planificació que garanteixin l’equitat i eficiència del sistema de formació sanitària especialitzada». L’oferta s’ha de coordinar amb les comunitats autònomes, que són les que gestionen els hospitals on s’incrusten els residents.
Ara Sanitat ha explicat que les mancances se centren en medicina familiar i comunitària i pediatria per a Atenció Primària, seguits per anestèsia i reanimació, radiodiagnòstic i urologia. També repara que no tot és qüestió de números a l’hora d’explicar per què no troben professionals per a les plantilles: la precarietat a base de places poc atractives i contractes temporals també influeix. Unes causes que van repetint els sanitaris des de fa temps.
La situació és que les places que s’ofereixen aquest 2019 –de les quals salin els futurs especialistes dels hospitals– són menys que les que van aparèixer el 2011. Fa vuit anys la llista era de 6.881 llocs. El 2014, havien caigut a 6.149, un 10,6% menys. Les retallades en els pressupostos sanitaris de les comunitats autònomes presenten una correlació amb la caiguda en l’oferta. Tant per la reducció en les partides en formació com per les despeses que un MIR comporta en remuneracions i especialistes que els supervisin.
No és una sorpresa
El declivi en el nombre de professionals sanitaris no ha arribat de sobte. Ja el 2008, la Comunitat de Madrid anunciava que necessitaria uns 2.500 facultatius en 10 anys. I que el 53% de les jubilacions es donarien en medicina de família. No obstant això, va optar per multiplicar el nombre de facultats de medicina. Va animar a quatre universitats al fet que muntessin els seus centres: una pública (la Rei Joan Carlos) i tres privades. El Govern central en principi sol volia autoritzar la de la Rei Joan Carlos. Va acabar per cedir.
Aquesta tendència es va expandir per Espanya. La demanda dels estudiants va fer que altres tres comunitats autònomes (Catalunya, Comunitat Valenciana i la Regió de Múrcia) promoguessin facultats per a metges. Dels nou nous centres, sis van ser iniciatives privades (fins llavors només hi havia dues facultats privades de medicina: la de Navarra i el Ceu de Madrid). L’Organització Mèdica Col·legial va advertir llavors que, abans d’ampliar les places de manera accelerada, havien d’analitzar-se les necessitats.
Per a 2014 Espanya era ja el segon país del món en nombre de facultats de medicina per habitants. Havia passat de 28 a 41 (actualment són 42). Just aquest 2014, les places de MIR ofertes tocaven fons. La proporció està en 0,95 facultats per milió de ciutadans. L’Organització Mundial de la Salut considera òptim 0,5 per milió. A la llum de les dades actuals, aquesta estratègia per a garantir les plantilles sanitàries s’ha rebel·lat fallida. Precisament l’especialitat de medicina de família ha patit una pèrdua acumulada de mil places de MIR en l’última dècada.
La saturació de facultats ha acabat per derivar que 4.000 graduats no obtinguessin plaça en la convocatòria de 2018. «El MIR no és una sortida més. És pràcticament l’única sortida», expliquen en el Consell Estatal d’Estudiants de Medicina. Aquesta fase educativa és obligatòria per a exercir de manera general a Espanya. Els estudiants consideren que aquesta proliferació de centres, a més, posa en risc la qualitat de l’ensenyament: «Compartir infraestructures entre diverses facultats com són els hospitals universitaris i els centres de salut, necessaris per a la realització de pràctiques clíniques comporta més estudiants per tutor de pràctiques, saturació de consultes i més treball per al professional, en detriment tant de la formació dels estudiants com de la qualitat assistencial».
Pablo Caballero entén que ha estat incorrecte crear tota aquesta bateria de facultats «més aviat amb un criteri econòmic, sobretot en les universitats privades». Hi havia alta demanda per a estudiar medicina. Els estudiants del CEEM coincideixen que s’ha respost més «a interessos econòmics o polítics, no justificats per una demanda real de professionals ni a criteris acadèmics ni sanitaris».
Només el 44% dels metges que aquest dissabte realitzen l’examen MIR tindran l’opció de triar plaça d’especialitat. Aquest percentatge es deu al fet que hi ha 15.475 aspirants per a 6.797 places.
Marcos Pérez Carrasco és metge de medicina intensiva a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i tutor de residents d’aquesta mateixa especialitat des de fa set anys. Donat que es pot estudiar Medicina a moltes universitats, Pérez descriu el sistema MIR com un embut. “Formem molts metges que, pel nostre sistema actual, si volen seguir dins la sanitat pública, necessitaran una especialitat a la que potser no poden optar”, explica. I afegeix que aleshores “es troben sense sortides professionals més enllà d’algunes privades on no et demanen especialitat”.
Si bé Pérez reconeix que en algunes especialitats hi ha superàvit, en general creu que falten especialistes. Com a tutors, Pérez trasllada una sensació col·lectiva: que cada cop es forma menys gent, que en certes especialitats es limiten les places en oferta i això fa que després quedin vacants. “Segons a quines especialitats formem menys residents dels que podríem perquè des del Ministeri no ens els assignen”, explica Pérez que afegeix que això fa que en acabar la residència aquests nous metges especialistes trobin feina directament i que encara en segueixin faltant.
Així, realitzar el MIR i obtenir un número que et permeti triar l’especialitat desitjada t’assegura, després de 6 anys de carrera i uns mesos forts d’estudi, feina i formació per a 4 o 5 anys més, depèn de l’especialitat, i un futur assegurat. Estudiar 12 anys pot ser la millor inversió de la teva vida.
Pérez parla dels residents d’avui com estudiants amb les idees i els objectius molt clars: “des del punt de vista clínic i d’investigació tenen molt clar el què volen fer i ho fan amb un concepte clar de seguretat del pacient i molt compromesos amb els seus principis”. Aquesta determinació ja comença quan milers d’aspirants a obtenir plaça es passegen els mesos previs per tots els hospitals per decidir quin és el que millor encaixarà amb la seva persona. “Un cop saben on podran accedir venen a veure l’hospital i s’interessen sobre tot per com es realitza la docència”, explica Pérez que destaca que des de fa uns anys a banda de visites particulars també es realitzen jornades de portes obertes on es faciliten els contactes dels tutors de cada especialitat i d’altres residents.
Vall d’Hebron forma en 47 especialitats a 163 places. Pérez observa que per absorbir aquesta quantitat de residents cal valorar l’índex d’ocupació en cada àrea d’un servei així com que també es pugui cobrir la seva formació. És per exemple el cas d’anestesia que compta amb 12 residents per any, 48 en total: «hi ha hospitals que no tenen tants tipus de cirurgia ni una unitat de cremats com nosaltres i no poden oferir certes competències formatives que aquí sí que tenim. Cadascú assumeix fins on pot arribar i té residents per formar també segons aquest criteri». D’això depèn una o altra oferta de places.
Tot i la determinació de la que s’envolten un cop ja han passat els sis anys de carrera i s’han enfrontat a un examen estatal per a milers de persones, els metges que poden accedir a una formació especialitzada ho fan amb nervis, dubtes d’haver triat bé i por. També amb molta il·lusió. La valoració? Hem parlat amb 4 residents i per a tots ells és positiva.
Judit Riera, resident de farmacologia clínica a Vall d’Hebron
Judit Riera, farmacologia clínica: «Recomano anar fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”
Judit Riera és resident de tercer any de farmacologia clínica a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Recorda el moment de sortir de l’elecció de plaça amb sentiments contradictoris: «incertesa per com serà la teva vida a partir d’ara, si t’agradarà el que has triat, que et faran fer a l’hospital.. i molta felicitat al mateix temps».
A Riera, a més, se li sumava que poca gent del seu entorn coneixia l’especialitat que havia triat i, ella, sense encara estar-la fent havia d’explicar-la a tothom. Ara, tres anys després, està completament satisfeta amb el que va escollir i l’explica juntament amb els seus companys a través d’un blog de residents de farmacologia clínica de Vall d’Hebron.
Judit Riera va estudiar Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i un cop acabada es va apuntar a una academia per preparar-se l’examen per a Metge Intern Resident. Recorda l’època com una etapa molt estressant: “cada dia anava a la facultat i ens enclaustràvem amb sis o set companys més. Es percebien moltes ungles mossegades, pentinats de guerra, cuetes molt altes, gent que inclús dormia a la facultat si venia de lluny…”.
Aquest ambient també es traslladava a casa on Riera recorda que tothom anava més en compte a l’hora de parlar-li, que ningú li deia res negatiu i eren més tolerants si estava més irritable. Nou mesos estudiant entre 8 i 10 hores van fer que Riera descrigui avui el MIR “com un embaràs”.
Arribat el dia de l’examen, Riera destaca la necessitat que tenia de tenir-ho tot preparat fins i tot una setmana abans. “Jo volia portar el meu cafè amb llet, tres peces de fruita, tres bolígrafs, llapis… tenia una llista feta. Vaig arribar una hora abans a la facultat d’economia a la Diagonal amb els meus pares i no trobàvem cap bar ni restaurant on agafar-me el cafè… si una cosa falla el dia de l’examen, se’t fa un món”, explica.
Riera també recorda trobar els companys allà esperant, alguns llegint, altres xerrant i sentir-se més nerviosa abans d’entrar que no un cop va veure les preguntes. Reconeix que sempre hi ha coses que sobten i poden desestabilitzar-te com ara que en el seu any, d’estadística, branca que portava molt bé, només van sortir 7 preguntes mentre que l’any anterior n’hi havia hagut 35. “També s’ha de tenir molt en compte la gent que tens al teu voltant, hi ha gent que estressa molt: un no parava d’estornudar i un altre movia el peu i feia tremolar la taula… recomano anar a fer els simulacres al costat del més mogut per anar preparat”, riu.
Anatomia patològica, medicina preventiva o farmacologia clínica eren les tres especialitats que més li cirdaven l’atenció. Per escollir una va visitar o va fer trucades a hospitals de Catalunya, País Valencià i Aragó. Diu que no estava preocupada, ja que sempre són les especialitats quirúrgiques o assistencials les que primer s’acaben. Es va decantar finalment en base a com es gestionava cada hospital: horaris, el tracte als residents, tema guàrdies… i també per prioritzar quedar-se a Barcelona.
Amb un 5.500 aproximadament al MIR, una noia que es trobava tan sols tres números davant seu es va endur una de les dues places que hi havia per farmacologia clínica a Vall d’Hebron. Van ser els minuts de més patiment concentrat que recorda per si algú altre s’enduia el que volia.
Arnau Salvany, al·lergologia: «el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar»
Arnau Salvany va examinar-se fa tan sols un any. Ara mateix és resident de primer a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a l’especialitat d’al·lergologia. Explica que encara està intentant assimilar la seva decisió però que està molt content. Amb pocs números més enllà del 2.500, Salvany va ser el primer de Catalunya en triar l’especialitat d’al·lergologia i, tot i que històricament també va ser dels primers en triar, només hi havia una plaça on ell volia formar-se, cosa que el feia estar nerviós. Abans de la tria, Salvany dubtava entre set o vuit especialitats: totes elles eren mèdiques i no quirúrgiques però algunes eren de planta i altres no. Si finalment va triar al·lergologia entre altres opcions com ara pneumologia, hematologia o endocrinologia va ser pel viatge amb AVE fins a Madrid.
Tot i saber que encara quedaven totes les places, pensava que triés el que triés s’equivocaria però per una sèrie de coincidències va acabar anant en un tren diferent al dels seus pares i al seu costat s’hi va asseure un senyor que es dirigia a un congrés d’al·lergologia. Salvany no parava de consultar vídeos de diverses acadèmies on s’explicaven les claus de cada especialitat i va acabar parlant amb ell i animant-se a col·locar al·lergologia com la primera opció.
Salvany recorda l’època del MIR com una etapa on semblava que ho estudiessis tot de nou, on cada dia acabaves amb molt mal de cap. En començar l’estiu va tornar a casa seva, a Lleida, i va començar a estudiar 10 hores al dia: “acabava d’estudiar i estava molt marejat. Vaig adaptar-me poc a poc però a la nit necessitava sortir una estona o anar al gimnàs”, recorda Salvany. Finalment, com altres companys, l’acadèmia els hi va donar l’oportunitat de fer un simulacre al mateix lloc de l’examen. El va fer a la facultat de Física i si bé recorda els nervis va sortir-ne content. A més, destaca que va aprofitar per fer el simulacre sense anar al lavabo per acostumar-se i així el dia de l’examen no perdre estona.
“Jo no faig molt de cas del que em diuen en general i en aquell moment ens deien que no estudiéssim més… vaig estar tot l’últim dia i fins i tot una hora abans d’entrar llegint, com si fos un examen de l’ESO!”, sosté Salvany. Va arribar mitja hora abans i va trobar-se que tothom ja havia arribat i a un dels seus millors amics amb una bossa preparada per si tenia nàusees. A més, riu en recordar que “semblava que fos un berenar més que un examen perquè tothom portava més menjar que bolígrafs”. Per destensar, li va servir molt el cas d’una noia que va arribar mitja hora tard però tot i això, com encara estaven explicant el funcionament, van deixar que fes l’examen però un cop la van anar a identificar, s’havia deixat el DNI. No sap com va acabar la història quan va anar a buscar-lo doncs ja es va centrar en l’examen.
Va sortir amb l’idea que li havia anat malament però semblava ser que tothom pensava el mateix: “si a tots ens havia sortit malament, entraríem els menys dolents, vaig pensar”. Salvany no va voler fer cas de les correccions de les academies i va decidir “viure a Matrix” durant uns dies. Amb les notes oficials i les correccions estava més nerviós que el dia del MIR en si però ja en sortir el percentil i veure que podia triar tot el que volia fer ja es va relaxar. Tres mesos de vacances i de ruta per hospitals el van fer acabar triant al·lergologia a la Vall d’Hebron: “a Madrid ens van anar cridant i asseient i tothom estava nerviós apuntant les seves opcions i saltant quan escoltava alguna que s’assemblava a la plaça que volies. En el moment de triar recordo esforçar-me per estar molt atent, el del Ministeri tecleja i tu has de comprovar-ho… estava alliberat però no sabia què acabava de passar”.
Josep Balanyà, resident d’urologia a la Fundació Puigvert, junt a un company
Josep Balanyà, urologia: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”
Josep Balanyà és resident d’urologia a la Clínica Puigvert. A l’hora de triar-la encara dubtava entre aquesta especialitat o la d’oftalmologia o otorrinolaringologia. Finalment, amb tan sols un número 1.212 va endur-se l’última plaça d’urologia a Barcelona, on aquest any hi ha 8 places per ocupar. Recorda que potser pots voler molt fer una especialitat però no pot acabar sent i per això és necessari dibuixar-te diferents opcions.
Sabent que potser t’hauràs de conformar és millor tenir on triar també perquè com destaca Balanyà, “les residències són dures a nivell d’horari laboral, de càrrega de feina i a vegades t’emportes a casa preocupacions i material per estudiar i llegir”. Donada aquesta realitat, és necessari doncs estar convençut d’allò que tries: “és un treball molt exigent però també molt bonic i que val molt la pena”.
Balanyà va començar a preparar-se amb temps, tot just començar el sisè curs de Medicina a la facultat. Anava els dissabtes a l’acadèmia per anar-se situant poc a poc i així portar-ho ja més o menys bé quan arriba juny i acabes per fi la carrera. Recorda que a partir de l’estiu va ser quan va començar l’estudi fort: “estudies cada dia entre 8 i 9 hores i només descanses els diumenges que evidentment els aprofitaves més que mai”.
Tot i entrar en l’última etapa i que normalment s’entengui com a època de vacances, Balanyà recorda que durant l’estiu encara era suportable. El fet que hi hagués molta llum a totes hores ajudava. En canvi, amb l’hivern ja a sobre, quan fa fred, Balanyà recorda que en general tant ell com els seus companys van deixar de sortir, de socialitzar-se o de fer esport. A banda del fred i la foscor també s’apropa la data de l’examen i els nervis són més forts.
Si bé Balanyà creu que “el MIR és una època dura amb molts mesos d’estudi concentrats”, també destaca que “t’ajuda a recordar coses útils i sents que t’estàs formant”. Explica que a les acadèmies, unes setmanes abans et fan simulacres a la mateixa aula on faràs l’examen i opina que això ajuda molt, “crea uns nervis que el dia del MIR real et fan estar més tranquil perquè ja coneixes l’aula i el procediment”.
Els següents passos en sortir de l’examen, i “després de pensar que t’ha anat molt malament”, és corregir la prova a les acadèmies per fer-te una idea de quin número seràs. És aleshores quan els metges que opten a plaça comencen a anar a hospitals per parlar amb metges especialistes i residents per veure com seria treballar allà.
“Amb diverses idees al cap vas a Madrid i el dia de la tria és molt pitjor que el de l’examen: potser del que tu vols queden poques places i quan la gent va triant i veus que cada cop en queden menys…”. Balanyà recorda la tria amb patiment però finalment va poder accedir a l’especialitat desitjada i a Barcelona i ara no dubta en afirmar que “ha valgut molt la pena”.
Violeta Uriach, resident de medicina de família i comunitària al CAP Roger de Flor
Violeta Uriach, família i comunitària: «s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per a tu abans que quina té més bona nota»
Violeta Uriach és resident de Medicina de Família i Comunitària de quart any al CAP Roger de Flor a la Dreta de l’Eixample de Barcelona. Entén que fent família et pots prendre l’examen d’una manera diferent. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places. Uriach, que també és vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. “En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40”, indica Uriach, que pensa que “família és una especialitat que sí que vol fer molta gent”. De fet, assegura que “la gran majoria dels meus companys els hi agrada fer família, volien fer família i són famíliaconvençuts”. També creu que “a vegades hi ha una mica de numeritis: hi ha gent que si dubta entre dos i veu que família és més baixa i ha tret un bon número, tria l’altre” “Crec que s’ha d’analitzar quina és la millor especialitat per tu abans que mirar això”, observa.
Com una de les família convençudes, opina que “un metge de família que acaba la residència té moltes possibilitats on triar”. Explica tant que a Barcelona hi ha molts centres d’Atenció Primària que busquen metges de família amb contractes interessants com que si es vol fer rural pots fer rural o que si vols fer urgències pots triar entre CUAP o ambulància.
Tot i tenir menys pressió, també recorda l’època del MIR com una època de nervis. En el cas d’Uriach, a més, que va estudiar fora l’últim curs de la carrera, s’hi va sumar el començar més tard la preparació de l’examen. Inicialment ho va viure amb molta angoixa: els seus companys ja feia temps que estudiaven i no coneixia a ningú del seu grup. S’ho va prendre com un repte i tot i dur un any menys de preparació el seu grup era molt distés i no tant competitiu o bé comparatiu com en altres grups, segons el que li explicaven els seus companys.
Un cop l’examen va passar va haver de viure el dia de Madrid: “jo era de la segona tongada en triar i vaig estar tres hores dins el Ministeri envoltada de gent que no parava de tatxar llistes però finalment vaig poder triar sense problema i quan vaig marxar encara hi havia places dins la meva unitat docent”.
A mitjans de febrer es publicava la convocatòria a l’examen de Metge Intern Resident (MIR) d’aquest 2019. Un examen que es celebrarà aquest dissabte 2 de febrer i on es presentaran a tot l’estat 15.475 aspirants per a 6.797 places. De totes elles, 1.063 places les trobem a Catalunya, representant un 16% del total.
Els nervis s’accentuen a mesura que s’apropa la data i més si vols optar a una especialitat que, històricament, s’acaba amb els primers números. Aquest any, a més, menys de la meitat dels candidats a l’examen MIR podran optar a una plaça. D’aquí, i estudiant les dades dels últims anys, es desglossen dues idees: que cada any hi ha menys possibilitat d’obtenir plaça després d’haver aprovat el MIR i que cada any hi a menys candidats que no es presenten i que suspenen.
Les notes definitives de la convocatòria es sabran el 21 de març i les places es podran triar a partir del 22 d’abril per, com cada any, incorporar-se a l’especialitat escollida al maig.
Des del 2014/15, l’oferta de places del MIR per a metges va revertir la tendència i ha augmentat progressivament. En aquella convocatòria s’oferien 6.079 places i en l’actual són 6.797 més. El problema, però, és que són més del doble els candidats que s’enfronten a aquest examen. Dels 15.475 admesos a l’examen d’enguany, només un 44% podran optar a una plaça per realitzar la residència o, el que és el mateix, hi ha 2,3 aspirants per a cada plaça.
A més, tot i que l’oferta de places ha augmentat un 12% des de la convocatòria del 14/15, els candidats a l’examen han augmentat fins a un 27% més. Això significa que cada cop menys persones de les que s’han presentat a l’examen poden optar a plaça.
Si ens fixem només amb aquells que, un cop aprovat l’examen, obtenen número per poder triar plaça, mentre que fa quatre anys un 70% d’ells podien adjudicar-se una plaça, en la convocatòria de l’any passat ja només ho van poder fer un 58%.
Altres dades que poden acabar influenciant a la posició i al número que cada estudiant obtingui, és per exemple aquells que no s’hi acaben presentant: l’any passat van ser un 8% dels candidats. A més, un 15% dels que hi van anar van suspendre i per tant no van obtenir número. Aquestes xifres no han parat de reduir-se des de la convocatòria del 2013/14, quan eren un 13% els no presentats i un 28% els que es presentaven però suspenien.
Dermatologia, cirurgia plàstica i cardiologia, les primeres en acabar-se
L’especialitat que ofereix, de llarg, més places, és Medicina Familiar i Comunitària. Les seves 1.914 places representen gairebé un terç de l’oferta. A Catalunya hi ha 292 places.
Per altra banda, les especialitats amb menys oferta són les cirurgies toràcica (26 places en total, 6 a Catalunya), cardiovascular (24 places, 5 a Catalunya) i pediàtrica (23 places, 5 a Catalunya). Aquesta última acostuma a estar entre les especialitats que s’adjudiquen, i que per tant s’acaben, més ràpid.
En quant a rapidesa, l’especialitat de dermatologia ha estat la que ha esgotat places més ràpid a l’assignació en els darrers 3 anys. En total, s’ofereixen 94 places d’aquesta especialitat, 15 de les quals a Catalunya. La segueixen en demanda cirurgia plàstica, que ofereix 40 (6 a Catalunya) i cardiologia, que en té força més i arriba a les 168 places (22 a Catalunya).
Medicina familiar és sovint una de les últimes especialitats en adjudicar totes les places, també donat la quantitat d’oferta que en té. Sobre això, per exemple, Violeta Uriach, vocal del grup de residents de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) opina que la relació de que Medicina de Família sigui de les darreres a ser triada amb que és de les menys valorades no té sentit. «En el meu any, la primera persona en triar família ho va fer amb un número 40», indica Uriach, que pensa que «família és una especialitat que sí que vol fer molta gent» i entén com a lógic que si un terç de l’oferta és de família és normal que la nota sigui molt més baixa. També apunta que sabent això, si tens clar quina especialitat vols fer, et prens d’una manera o altra l’examen: «jo volia poder triar però també sabia que no em calia un número 1000 i per tant la pressió és molt diferent».
Tot i el debat que envolta Medicina de Família, l’any passat van ser penúltimes bioquímica i medicina preventiva i de salut pública. A més, medicina del treball també acostuma a ocupar les darreres places en ser triades.
Mou el cursor per damunt el gràfic per conèixer l’últim número d’ordre adjudicat per a cada especialitat
La tria: què i on
Triar especialitat és important donat que aquesta decisió t’ocuparà durant els propers anys de la teva vida tant pel que fa a formació com a feina. Molts dels estudiants de medicina arriben a l’examen MIR sense tan sols haver entrat al món laboral per la implicació que requereixen els sis cursos d’estudi i pràctiques.
Decidir què t’agrada més, on creus que pots encaixar millor i on podràs aportar més es suma a decidir on vols iniciar el desenvolupament de la teva carrera professional: si a una gran ciutat o tornar on havies crescut, un hospital gran, amb moltes places de residència i alta tecnologia, o a un centre més petit, més específic i íntim?
Violeta Uriach creu que si bé el dia de l’examen la gent viu nervis, aquests encara incrementen més el dia de la tria de plaça a Madrid. «Genera angoixa estar esperant i veure la gent que va tatxant al teu voltant les opcions que van perdent però acaba passant i ho vius bé, et donen facilitats i temps per pensar-t’ho», recorda Uriach, resident de família de quart any. Atribueix l’angoixa a la novetat i creu que aquesta incrementa entre aquella gent que es troba en una posició molt justa respecte anys anteriors. «Que no s’angoixin i que triïn amb calma: cal que t’agradi l’especialitat, el seu dia a dia i el tipus de pacients que tractaràs», aconsella Uriach.
Un altre exemple de nervis el trobem en Josep Balanyà, resident d’urologia a la Puigvert. Balanyà també afirma rotundament que el pitjor dia no és el de l’examen, sinó el de la tria. Amb el número 1212, es va endur l’última plaça d’urologia a Barcelona. «Abans de triar dubtes entre diverses opcions també perquè pots voler molt una cosa però potser t’hauràs de conformar amb una altra», valora Balanyà. Ell, com la resta de persones que adquireixen un número després de realitzar l’examen MIR, va visitar diversos centres per veure com seria treballar en cadascun d’ells: «un cop et vas fent a la idea de què podràs triar, visites hospitals per parlar amb metges i residents i resoldre dubtes que t’ajudin a escollir».
En aquest gràfic trobaràs la quantitat de places per especialitat i hospital. Clica primer a l’especialitat i regió que t’interessi per accedir a les opcions de centres
La resta de professionals sanitaris també pugen a examen
Tot i que Medicina concentra la majoria de places de formació sanitària especialitzada, hi ha altres professions que també en tenen i que també pugen a examen aquest pròxim 2 de febrer. S’ofereixen 1.092 places per a infermers (examen EIR), 141 places per a psicòlegs (PIR), 267 per a farmacèutics (FIR), 49 per a biòlegs (BIR), 34 per a radiofísics i 22 per a químics (QIR).
Aconseguir una plaça és encara més difícil per a aquests professionals. Els qui ho tenen més complicat són els psicòlegs: només un 4% dels candidats al PIR podran optar a plaça, ja que són més dels 3.800 els que s’han presentat. Dels infermers, podran un 8% i d’entre els farmacèutics, un 21%.
Les places d’infermeria s’ha augmentat un 14% des del 2014/15, però els aspirants a plaça s’han reduït un 25%. Això significa que ara és una mica més fàcil obtenir plaça en comparació amb fa quatre anys.
