El 2003 es va aprovar una llei estatal que afectava el personal estatutari dels serveis de salut i avançava l’edat de jubilació dels facultatius dels 70 als 65 tot i que permetia als professionals que vulguessin continuar fins als 70 fer-ho sempre prèvia petició a l’Administració i conforme a les previsions de la planificació de recursos humans. Durant el Tripartit i amb Marina Geli com a consellera de Salut, però, la interpretació que es va fer de la llei va ser restrictiva. Aquest fet no només va aixecar polèmica sinó que també ha costat, almenys, sis milions d’euros als ciutadans només en indemnitzacions, segons ha pogut saber El Diari de la Sanitat.
El canvi en l’edat de jubilació i la interpretació restrictiva que es va fer de la llei va provocar que a Catalunya centenars de facultatius dels vuit hospitals i de Centres d’Atenció Primària de l’ICS es veiessin obligats a retirar-se a partir del juliol del 2004 tot i haver fet peticions i demandes per continuar treballant fins als 70 al·legant en molts casos que estaven en perfectes condicions i feien una gran aportació al sistema.
La negativa de l’ICS però va provocar que afectats de diferents hospitals i CAPs de tot el territori interposessin recursos. Concretament van presentar demanda contra la resolució, segons informació facilitada pel mateix ICS a aquest mitjà, un total de 263 metges, de les quals 196 han estat favorables a l’ICS. Als restants però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va donar-los la raó i va sentenciar que la negativa indiscriminada no era conforme a dret. Així, l’ICS va haver de recompensar els metges que havia obligat a jubilar-se als 65 entre 2004 i 2008 amb quantitats que representaven la diferència que correspondria entre el salari que els professionals havien deixat de percebre i la pensió de jubilació corresponent fins a l’edat dels 70.
Tot i que l’ICS assegura que «ara mateix no disposa de la xifra total» de la quantitat que va haver de pagar només en concepte d’indemnitzacions per jubilacions injustificades, aquest mitjà ha pogut conèixer que almenys es van arribar a pagar prop de sis milions d’euros. El que sí confirmen des de l’ICS és que aquest «ha complert amb les sentències i ha efectuat els pagaments corresponents».
Segons recull un informe del COMB del 2008, «aquesta il·legalitat [la jubilació forçosa d’aquests professionals] es produïa perquè aquestes jubilacions es basaven en unes necessitats d’organització que, segons l’ICS, estaven justificades per un suposat Pla d’Ordenació de Recursos Humans (PORH) que no existia legalment». Per aquest motiu el TSJC va anul·lar totes les jubilacions forçoses ordenades per l’ICS basades en els PORH de 2004 i 2008.
Recuperació de l’edat de jubilació als 65
El 2012, però l’ICS va recuperar l’aplicació de la jubilació forçosa dels facultatius als 65 amb caràcter general després de fer un Pla d’ordenació de recursos humans (el PORH 2012-2015). Ja amb aquest pla de recursos humans el Tribunal Suprem va acceptar que s’havia produït un canvi de criteri i flexibilitzat les condicions però el Govern de Mas va arribar a impedir qualsevol excepció a la jubilació als 65 anys per Llei d’acompanyament de 2012 i per tres anys.
Des de llavors s’ha forçat la jubilació de prop d’un miler de metges i metgesses i una part d’ells s’ha dedicat a la sanitat privada, que s’ha vist beneficiada de la seva contribució. Un fet que xoca amb el fet que l’exdirector gerent de l’ICS, Pere Soley, ha evitat jubilar-se -com explicava aquest mitjà fa uns dies- incorporant-se a l’Hospital de Bellvitge temporalment i situant-se al capdavant del Consorci Hospitalari de Vic.
Maria Jesús Martínez Vicente, presidenta de l’Agrupació de Jubilats de Metges de Catalunya, valora a El Diari de la Sanitat que la gestió de les jubilacions dels professionals «s’ha fet molt malament». «Primer es va fer de cop, després es va dir que no i després que sí. L’administració no es caracteritza per ser metòdica precisament», lamenta. Segons ella, és important que els professionals es mentalitzin que s’hauran de jubilar i puguin plantejar-s’ho amb un marge de dos anys com a mínim. «Un s’ho ha de preparar per ell mateix però també has de pensar en els pacients», explica.
Actualment, afirma, els únics que poden jubilar-se als 70 són els que estan lligats a la universitat, com és el cas dels caps de servei. La resta han de jubilar-se als 65 excepte en alguns casos d’especialitats molt concretes i tècniques en què la jubilació del professional pot deixar un buit difícil de substituir a curt termini.
Jaume Padrós és metge d’Atenció Primària i compagina la seva tasca assistencial amb la presidència del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) des del febrer de 2014, quan va ser escollit tot i que ja feia anys que hi estava vinculat. Padrós havia estat també diputat per CiU al Parlament entre 1989 i 1995, període durant el qual va ser ponent de la LOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya), la llei que va aprovar-se el 1990 i per mitjà del qual es consolidava el sistema de provisió mixta actual. Parlem amb ell sobre temes que estan sobre la taula de l’actualitat, com la remodelació o no del sistema sanitari, el pes de l’atenció primària, la pròrroga pressupostària, les llistes d’espera, les Entitats de Base Associativa (EBA), la formació i la precarietat dels metges o les recents filtracions de les declaracions de l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC).
Fa dos anys i mig que és al capdavant de la presidència del COMB. Quins són a parer seu i també per l’experiència d’aquest temps, els principals reptes o reclams de la comunitat mèdica?
La crisi econòmica, l’ofec financer i el tracte fiscal que està rebent el nostre país posen els serveis públics al límit però el sector privat, l’assegurador, també està en una situació que està patint la crisi. Al sector públic hem patit un 20% de retallades en els pressupostos des del 2010 que es van haver de fer de forma abrupta. Si la població no s’ha vist més ressentida és pel compromís dels professionals, perquè han anteposat sobre el seu compromís ètic la preservació de la qualitat assistencial però sobre la base d’empobrir-se molt més. Els metges d’aquí ja eren els pitjors pagats de la Unió Europea i el que tenim ara és molta precarietat tot i que hi ha poc atur, com mostra un estudi que vam presentar fa unes dies. La meitat dels menors de 45 estan en contractes temporals o precaris, hi ha gent que està fent 30 o 40 contractes anuals. Volem un sistema d’excel·lència però no podem pagant sous indignes. Amb tot aquest no és el principal problema, el principal problema és la manca d’inversions en el sistema públic. Hi ha països que dediquen més recursos del seu PIB a la sanitat pública i tenen sistemes d’avaluació que els fan avançar més. Aquí, en canvi, estem encallats en debats -alguns estèrils- quan el sistema sanitari és el servei públic més ben valorat pels ciutadans.
Amb tot, considera que el sistema sanitari català s’hauria de redefinir en algun sentit? Alguns han posat el debat sobre la taula.
Després de 30 anys és sorprenent i desconcertant el debat sobre redefinir el model. En els països més avançats d’Europa que tenen sistemes universals com el nostre, com Alemanya, Suècia, Noruega… el debat no està en la titularitat dels centres que presten el servei sinó en l’eficiència i els resultats en funció dels centres. Per tant, en el que ens hem de fixar és en com es destinen els serveis públics, com es gasten i quin servei rep el ciutadà. Tot i que estem en una situació millor que molts països i hem avançat amb eines com l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) però hi ha hagut un debat molt contaminat i una intencionalitat de presentar el sistema sanitari català com un sistema corrupte amb disfuncions. Hi havia disfuncions però s’ha guanyat en transparència i en elements d’avaluació i no crec que hi hagi cap servei públic a Espanya que tingui el nivell de control i transparència que té ara el sistema sanitari. Estem tornant a un debat [el del model sanitari català] que en el seu moment, quan es va presentar la LOSC, va aconseguir un consens polític molt gran: des d’ICV, PSC, ERC… i ara paradoxalment tornem 30 anys enrere per discutir sobre la titularitat. El que ens preocupa no és diferent del que preocupa a la societat: la sostenibilitat i la viabilitat del sistema sanitari, sobretot públic.
Com veu el fet de treure de la xarxa pública aquells centres amb ànim de lucre, com per exemple la Clínica del Vallès?
No entenc tant soroll per aquest tema quan en realitat, insisteixo, estem molt preocupats perquè la manca de recursos està generant moltes tensions al sistema. Generar tanta expectativa i tanta pressió sobre el sector sanitari acaba perjudicant els sectors més desfavorits. Quan tens un sistema públic tant al límit el que té recursos econòmics o té una mútua pot buscar-se una alternativa però el que no acaba sent el principal perjudicat, per tant reclamo que hi hagi voluntat de tots els partits polítics perquè es posin d’acord perquè hi hagi més recursos. S’han de col·locar més recursos i consensuar la cartera de serveis per decidir com prioritzar-los.
Durant les retallades a la pública grups com IDC Salud -ara Quirónsalud- han augmentat el seu negoci [segons dades de Metges de Catalunya les contractacions del CatSalut al grup privat IDC van augmentar de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013]. No sé si podem parlar fins i tot del monopoli d’IDC pel que fa al sector privat.
D’aquest monopoli ja en fa un any i l’únic que ha anat a la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) per denunciar el possible monopoli en el sector privat que suposava l’oferta de llits privats a la ciutat de Barcelona sóc jo, cap mútua, cap patronal, cap partit polític. Dissortadament la Comissió ha dit que aquí no hi ha cap monopoli. El COMB no es ficarà amb això [si s’ha de treure l’afany de lucre], si s’ha de treure s’ha de treure, això que ho decideixin els gestors, però des del COMB diem: avaluem-ho i fem-ho transparent. S’ha d’avaluar l’eficiència, avaluar resultats i veure si és veritat que les coses fetes d’una manera o d’una altra són satisfactòries per al ciutadà i suposen un estalvi. En el cas de l’Hospital Sagrat Cor, per exemple, en el seu moment els sindicats van pressionar la mateixa Generalitat perquè deixés que IDC Salud es comprometés a gestionar-lo.
Des de fa unes setmanes sabem que no tindrem nous pressupostos aquest 2016. El COMB i els altres col·legis de Catalunya van traslladar-li al conseller abans en una reunió mantinguda amb ell que no es podia posar més pressió al sistema si no hi havia més recursos.
Un país que no té pressupostos és una frivolitat, no podem anar generant expectatives de què baixarem les llistes d’espera pagant el que s’està pagant i això se li ha d’explicar al ciutadà. Als països democràtics avançats al ciutadà no se l’infantilitza, se li diu: vostè vol més? Doncs es decideix posar més impostos o reorganitzar les prioritats. Però, per exemple, pel finançament del tractament de l’Hepatitis C la conselleria va haver d’endeutar-se l’any passat. Estem en una situació molt crítica; amb les llistes d’espera per exemple –que és un instrument per regular fluxos que tenen tots els països del món– el problema no és que un senyor estigui un mes en llista d’espera, és si per aquella patologia té sentit que estigui un temps determinat esperant o no. Hi ha fórmules que haurien de ser com a mínim plantejables.
Per alleugerar les llistes?
Per alleugerar les llistes i per millorar el finançament.
Com per exemple?
Hi ha països que han introduït elements de copagament. Jo només dic que se’n parli, no és que hi estigui a favor o en contra. M’estimo tant el sistema sanitari públic que demano que posem tota la imaginació per generar recursos. Malgrat que el sistema sigui universal considero que aquells que tinguin més recursos econòmics potser haurien de pagar més i s’hauria de preservar les persones amb unes rendes més baixes i els malalts crònics. No ho sé, algú ho ha d’estudiar, però hem de buscar fórmules. Alguns s’estan escarrassant per generar recursos i aquí estem en un debat sobre uns centres que representen el 0,3% del pressupost.
Padrós al seu despatx al COMB. / SANDRA LÁZARO
Vostè és metge de família. L’Atenció Primària una de les àrees més castigades per les retallades. Quin paper hauria de jugar la primària els pròxims anys?
Des que vaig acabar la carrera sempre he sentit que ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari però o s’empodera de veritat i es dóna capacitat i eines d’autonomia i autogestió clínica i econòmica als equips professionals o no serà una realitat. Models d’autogestió suposarien un estalvi directe pel ciutadà i es millorarien els mecanismes d’eficiència.
Precisament sobre el model de gestió, un article publicat al diari El País posava el focus de la polèmica sobre les Entitats de Base Associativa (EBA), autogestionades pels professionals, ja que segons l’article «han acabat per ser un gran negoci per un reduït grup de metges».
El model de les EBAs és el model que tenen els anglesos o els danesos, que és organització feta pels professionals que en el cas del nostre país hi ha estudis que mostren que entre els millors sistemes des del punt de vista assistencial, amb un pressupost fix i traçat prèviament està entre els més valorats de Catalunya pels pacients. A més, els professionals estan més contents i és un estalvi per l’erari públic. Hauríem de definir el que és lucre però acceptant que hi havia dos o tres casos en què hi ha pogut haver lucre i genera unes diferències de lucre entre els professionals, com a president del col·legi no puc defensar-ho perquè jo sempre vaig defensar un model de base i d’essència cooperativista en què els professionals han d’estar ben remunerats, no com se’ls paga en alguns llocs de l’administració. Ara jutjarem les EBAs per algun cas? No, però jo ja he dirigit una carta a ACEBA [l’Associació Catalana d’Entitats de Base Associativa] per demanar-los-hi la implementació d’un codi de bon govern que eviti aquests tipus de situació. Un model d’EBA suposaria gairebé un estalvi de 1.000 milions d’euros a l’erari públic i amb això potser hauríem evitat les retallades en l’Atenció Primària.
Un altre tema és la reivindicació d’un decret català que reguli la prescripció i l’ús de medicaments per part de les infermeres. Comín ha promès un decret català i s’ha compromès a buscar el consens entre col·lectius, des del COMB hi ha hagut converses en aquest sentit des de llavors?
Moltes, i si aquí no hi ha hagut conflicte és perquè tots hi hem posat seny. Hem posat tot el que està al nostre abast per no generar confrontació i generar bon clima. El posicionament del COMB sempre ha estat trobar elements de consens i de respecte, primer al que ha estat l’evolució del mateix col·lectiu d’infermeria a l’hora de poder dur a terme un tipus d’activitats que els hi són pròpies i que ningú els hi discuteix. Per exemple, que les infermeres puguin prescriure o indicar el material de cures que utilitzen, aquí no hi ha discussió i és desconcertant que no s’hagi fet fins i tot a nivell d’estat. Després hi ha els productes subjectes a prescripció mèdica que no es poden fer de forma aïllada, s’ha de fer en el marc dels equips, no pot ser que tinguem dues línies de prescripció independents. El conseller ara ha avançat un text en el qual crec que ens posarem tots d’acord. Estic convençut que arribarà a bon port.
Respecte als estudis de medicina, alguns metges consideren que s’haurien d’actualitzar i que assignatures residuals com l’empatia o la comunicació o fins i tot l’antropologia social haurien de tenir més pes. Què n’opina?
Nosaltres hem convocat el III Congrés de la professió mèdica i una de les ponències parla de quin és el metge que la societat necessitarà el segle XXI. Només mirem l’aspecte acadèmic, als Estats Units per exemple valoren molt l’entrevista i quines són les inquietuds i les activitats que fa aquell estudiant de medicina. Per exemple, es valora molt l’activitat comunitària i aquí només valorem la nota i això és un gran error. Potser estem descartant un perfil de professional i acceptant un perfil de professionals que no és el metge que necessitem, necessitem un metge que reuneixi coneixement i empatia. A les facultats s’ensenya poc d’empatia o de bioètica, per exemple, s’ha de repensar en funció del que la societat reclama. La universitat també és dels sectors que els hi costa més canviar.
Padrós durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Després que es publiquessin les converses mantingudes entre Daniel de Alfonso i Fernández Díaz vostè va escriure un post al seu blog en què assegura que voler «destrossar» el nostre sistema sanitari és un insult gravíssim i mostra una manca d’ètica total per part de qui el formula i el practica tanmateix no fa referències als casos de corrupció dels quals parla implícitament De Alfonso, com el cas Bagó o Innova.
El cas Innova no és un cas de corrupció sanitària. El cas Bagó, si és cert que el condemnin. El sistema sanitari no se l’ha carregat ningú sortosament. Durant molts anys aquí hi ha hagut una campanya dient que el sistema sanitari era un sistema ple de corrupció i això s’ha dit des d’instàncies de partits polítics, alguns mitjans, etc.
En qualsevol cas la justícia està investigant alguns casos en què hi ha involucrats exalts càrrecs del sistema públic, com en el cas Innova.
Ja, però quantes sentències hi ha? Jo parlo de fets i el que jutjo és que un senyor que ha de lluitar contra el frau i un senyor que és ministre de l’interior es trobin per conspirar. Per mi, que em trenquin la confiança amb els meus pacients i que es carreguin el sistema sanitari català és que és carregar-se el país. Jo si em volgués carregar un país em carregaria el sistema sanitari, que és el que dóna més sentit de progrés, cohesió a la societat. A mi em rebel·la que hi hagi gent que vulgui donar lliçons de què és el que genera més confiança i ho trobo un despropòsit tot plegat. Si hi ha dos o tres casos de corrupció que es depurin responsabilitats però que hi ha hagut gent que ha avesat tot el seu discurs polític i mediàtic en aquests dos o tres casos també és cert. El que jo vaig expressar en el meu blog és el que pensa la immensa majoria dels professionals sanitaris: que s’ha maltractat el sistema, que els polítics han maltractat el sistema. Ha costat molt construir això, així que si hi ha algú que es vulgui carregar el sistema sanitari em tindrà a mi de front com a president del COMB. Ara, el que és greu no és el que tu em preguntes sinó aquests fets.
Jaumé E. Ollé és metge, i ha exercit la professió en indrets molt pobres. Al llarg de la seva vida ha passat per països com Haití, Bolívia, Mali o Etiòpia, entre d’altres. Va viatjar un dia a Haití, i després de veure les condicions d’aquell país i la precarietat del sistema sanitari, va decidir que era allí on podria ser “més útil”. En el seu llibre Crónicas de un médico en el mundo (Icària Editorial) reflexiona sobre l’exercici de la medicina en països pobres i sobre la situació cultural d’aquests indrets.
Quin paper pot jugar la medicina en països tan pobres?
El mateix paper que aquí. Tothom vol estar sa, si tens mal de cap no vols tenir mal de cap, si tens un nen amb febre vols que li passi. Això és igual per a pobres i rics, i potser pels pobres més, perquè estan més malalts, per tant, la medicina té un paper fonamental. En països pobres si estàs malalt no pots treballar i si no treballes no menges.
En alguns capítols es queixa de què tot i la bona voluntat i de saber com ajudar a un malalt, a vegades no hi ha els medicaments necessaris o si hi són no són accessibles per a tothom. Quines són les desigualtats més grans en salut en territoris com els que ha treballat?
Aquí si tenim mal de cap tenim possibilitat de demanar la baixa, per l’embaràs també tenim baixa i la gent segueix cobrant, allà no. Un exemple de fa dues setmanes. Un nen d’Uganda que ha passat l’educació secundària, cosa gens fàcil, va passar per l’escola professional, i ara treballava en un hotel de recepcionista. Un dia va caure, es va trencar les dents i el van fer fora, no volen un recepcionista sense dents. Em va escriure immediatament per dir-me que després de tots els esforços per estudiar i sortir de la seva cabanya l’han acomiadat. Em va demanar 150 euros, li he hagut de donar perquè es pugui posar dents noves, perquè si no es quedava sense feina. O per exemple, em venen els pescadors del llac d’Uganda, amb una tuberculosi que se’ls ha menjat i els pregunto: ‘per què no veniu quan comenceu a tossir?’ però clar, si no pesquen no mengen, només poden venir quan descansen de treballar. Aquí tenim uns sistemes que allà no existeixen.
Doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista amb el Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO
Fins a quin punt sent que ha arribat a empatitzar amb aquestes històries?
Són històries fàcils d’entendre, però és difícil de solucionar-les totes. No he cobrat mai a un malalt, al contrari, el difícil és que no em posi jo la mà a la butxaca, has de fer una selecció perquè no pots estar contínuament donant, no pots sobreviure així i comporta un risc. Deixa’m posar-te un exemple. Una vegada vaig veure una mare que em va portar el seu fill perquè patia raquitisme –disminució de vitamina D, de calci i fosfat en la sang- li vam donar les vitamines, calç i li vaig dir que tornés en un mes. Un dia mentre anava cap a casa me la trobo, s’havia fet una cabanya darrere d’unes tàpies per viure-hi mentre esperava el dia de la visita. No podia pagar-se el transport d’anada i tornada i va decidir que era més fàcil quedar-se allí, demanant diners a la gent que passava.
De fet, deixi’m recordar-li un altre exemple que explica en el llibre. El d’una senyora que té tuberculosi. Vostè li ofereix tractament però ella diu que ha d’anar a casa a cuidar el porc. Vostè es queda sorprès, i ella llavors li diu que si es mor el porc es quedarà sense menjar i per tant morirà.
Clar, allí si no tens de què menjar no menges. La salut té una funció diferent. Allà si tens mal de cap i no pots treballar hauràs d’anar-hi igual a treballar. Tot el que tenim aquí és un luxe, que en el fons hem d’agrair a la societat.
M’imagino que la idea que tenim aquí de què la salut és el primer allí no s’entén ben bé així.
La salut allí es mira des d’un punt de vista funcional. Allà té la funció de permetre’t treballar per poder menjar. Aquí no té aquesta funció. La salut aquí és tenir o no mal de cap, per exemple. La funcionalitat canvia i per tant canvien les prioritats de la persona.
Doctor Jaume E. Ollé / SASNDRA LÁZARO
En un altre capítol es pregunta què és ser pobre en un país de pobres. I obre el debat de si l’ajuda econòmica és suficient. Què és ser pobre en un país pobre?
Un exemple. Ser pobre en un país pobre és una noia que té un tumor al coll, viu als carrers de Somàlia i és una immigrant d’Etiòpia. Immigrant, il·legal i sense família. Té un tumor que li comença a créixer. Em ve a veure, no sabem què és, la tractem, no respon al tractament, faig una biòpsia que he d’enviar a França i que pago jo, perquè ella no pot pagar res. De França em diuen que és un tumor pel qual no hi ha tractament, per tant, només pretenc obtenir el tractament simptomàtic. Però no tinc morfina, l’he d’anar a robar del quiròfan, allí em donen una injecció cada 4 dies i ella, mentrestant, està a terra plorant de dolor. Això és ser pobre sense esperança. Per sort va morir unes setmanes més tard. Això és ser pobre en un país pobre, on no hi ha medicaments, ni biòpsies, ni serveis d’atenció, on no hi ha res.
Diu en el llibre que el que abans entenia però no assumia ara ho entén però li sembla inacceptable. Fins a quin punt l’ajuda d’un metge com vostè pot ser eficient quan la mentalitat d’un país per la seva cultura i educació és molt diferent? Explicava el cas del Mikado, un nen que està sol a l’hospital on treballava i que les infermeres donaven per perdut i no li oferien menjar ni el cuidaven.
En aquest cas concretament ho entenc, fins a cert punt, però no puc acceptar-ho. Entenc que la infermera té molta feina, que té 300.000 malalts i que a aquell nen el donen per perdut. Però jo no ho puc acceptar. L’actitud de les infermeres que descuiden aquell nen només es pot entendre dins d’un context. Quan estava a Uganda i sortia de casa davant hi havia uns camps i sovint a les set del matí em trobava a la infermera que estava llaurant el camp, amb 2 o 3 nens que havia de vigilar i després entrava a treballar a les 9 del matí. A vegades s’adormia. Jo no accepto que s’adormin a la feina, però he de pensar també amb el context en el qual es troba. Les dones, especialment les del tercer món, treballen 24 hores del dia. Arriben a casa i han de preparar el menjar i cuidar els fills i potser el marit els hi pega o se’n va amb altres.
Un context molt diferent.
T’il·lumina molt veure el contrast què hi ha entre fora i dins. Jo vaig tenir una malalta, una mare amb tuberculosi amb un estat avançat. Per un projecte sobre la tuberculosi va venir una fotògrafa alemanya a fer-li unes fotos. Li vaig presentar a la Rose i a la seva filla. Les dues eren esquelets vivents. Ella estava malalta però tenia llet, la nena estava desnodrida però seguia mamant. La fotògrafa em va preguntar perquè no li donava llet en pols. Jo no hi estava d’acord. I ella creia que era perquè jo estava cremat d’estar a Àfrica.
Hi era així?
No, li vaig preguntar quant de temps estava disposada a pagar aquesta llet i després li vaig explicar que si li donàvem llet amb pols la nena deixaria de mamar i a la mare se li tallaria la llet. Li vaig dir que quan la senyora tornes al seu poble perdut a la selva no tindria on trobar aquesta llet i si la tingues l’hauria de diluir amb aigua, segurament contaminada, i que per tant la nena es quedaria sense llet o amb moltes diarrees. Ella no ho comprenia. No es pot anar a aquests països i intentar imposar les solucions que tenim aquí, perquè pot ser que no sigui beneficiós.
Vaig tornar a veure la mare un any o dos més tard i havien sobreviscut les dues. Estic segur que si li haguéssim donat la llet en pols la nena estaria morta. Però ella -la fotògrafa- seguiria la seva vida, tan contenta, sense saber-ho.
El doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO
Creu que després de viure aquestes experiències és més optimista o menys amb la situació del sud?
A llarg termini sóc optimista, el que passa que hi ha uns grups de població que cada cop estan pitjor, perquè les diferències són cada vegada més grans. Però penso que a la llarga fins i tot aquests països milloren, a bufetades i de mica en mica, però milloren. Hi ha una milloria en l’educació, en la sanitat….Però morirà molta gent pel camí. Jo tendeixo a ser optimista, encara que quan hi ets costa.
La setmana passada dedicava aquesta columna a comentar l’excés de graduats en Medicina que es presentaran en els propers anys a l’examen MIR. Assenyalava que de seguir el ritme d’increment de candidats que s’ha donat en anys recents podríem reeditar les tristes circumstàncies de l’atur mèdic i la precarietat laboral que ja experimentem fa un parell de dècades i que fa uns anys ha tornat a repuntar.
Paradoxalment, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, presentava recentment un informe alarmant, denunciant una propera penúria de metges donades les nombroses jubilacions que es preveuen en els propers anys. De veritat, no ho entenc.
Espanya està entre els països del món amb més metges per 1.000 habitants. I Catalunya no és cap excepció. D’acord amb les estadístiques de l’INE de Maig 2015, Catalunya tindria l’ordre de 39.000 metges col·legiats en actiu i una ràtio de 5,25 metges / 1.000 habitants, una mica per sobre de la ràtio mitjana espanyola de 5,1 / 1.000 que, dit sigui de passada, s’ha duplicat en els últims 20 anys. Llavors, per què tanta alarma? La jubilació gradual de 8.000 facultatius que exerceixen a Catalunya al llarg dels propers deu anys no hauria de ser motiu d’alarma. La reposició està més que assegurada amb les promocions de prop de 1.000 graduats que produeix Catalunya anualment en les seves set facultats de Medicina (de fet dotze, si considerem les diverses unitats docents de la UB i la UAB). Un luxe inexplicable.
La previsió de jubilacions a llarg termini que tant preocupa al COMB, s’hauria de veure com una oportunitat per racionalitzar el nostre sistema sanitari, almenys en allò que fa a la sanitat pública. Mirem les ràtios de metges per cada 1.000 habitants en països del nostre entorn, tant amb sanitat pública com mutual: França 3,2; Irlanda 2,7; Itàlia 3,8; Noruega 4,3; Regne Unit 2,8; Alemanya 3,9; totes elles molt per sota de la ràtio catalana. Llavors?
Ignoro els motius que puguin tenir els col·legis de metges catalans per donar la veu d’alarma. Pretenen aplanar el camí a la creació de més facultats (privades) de Medicina? Volen créixer econòmicament amb més col·legiats que sustentin les seves finances? Volen augmentar el seu ja voluminós aparell? Em sembla irresponsable proposar un augment del nombre de graduats en un entorn destrossat per les retallades i amb una gran reforma pendent que hauria de passar per una major concentració de recursos i una millora de les condicions laborals.
Un dels primers gestos de la Junta del COMB nascuda de les últimes eleccions, va ser convidar a l’Associació Nacional de Catalunya a què exposés en els seus locals del passeig de la Bonanova les seves idees sobre el futur de la sanitat catalana al país d’Alícia. Ignoro si en els seus plans està també el poblar el país de mai més amb un munt de metges que per força seguiran pluriocupats i tan mal pagats com en l’actualitat. A més, l’advertència que fa el propi COMB que es necessitaran més metges estrangers perquè cada vegada es col·legien menys graduats catalans ratlla la xenofòbia. La raó que només un terç de col·legiats a Catalunya durant 2015 foren autòctons no té res a veure amb el fet que es necessitin més metges amb vuit cognoms catalans sinó amb la realitat pura i dura que cada vegada menys catalans de l’elit de l’ensenyament secundari (especialment els homes) volen cursar medicina, la qual cosa ofereix més oportunitats a estudiants foranes amb bon expedient. El nostre sistema imita cada vegada més el de la Roma clàssica, en què l’ofici de metge era considerat de segona i va ser lliurat als immigrants grecs.
El panorama que els espera als futurs metges destinats a engrossir la voluminosa nòmina de col·legiats, sinó s’emprèn una reforma a fons del sistema, no és especialment afalagador: la majoria seran dones amb excel·lents notes de selectivitat que, acabada l’especialitat, treballaran a temps parcial mal pagades per aportar un segon (mal) sou a la seva llar. Tindran problemes per conciliar la vida familiar amb la laboral i probablement tindran menys de dos fills de mitjana. Més metges? No, gràcies.
Quatre quiròfans d’operacions programades que no funcionaran i paralització de bona part de les consultes externes. Així duran a terme la vaga programada per aquest dijous de 8 del matí a 12 del migdia els facultatius de l’Hospital de Palamós, sota el lema “Prou precarietat i més qualitat. No a la Sanitatlow cost”. La mobilització es durà a terme tal com van decidir el 19 de febrer el 71% dels metges en plantilla que van votar a favor de convocar aquesta mobilització després de veure que la direcció del centre no responia a les seves demandes de millora de les condicions laborals i assistencials del centre.
A banda d’això però, el doctor Antoni Duran, delegat de Metges de Catalunya al centre del Baix Empordà, ha assegurat que el cinquè quiròfan, el que s’utilitza per les urgències, funcionarà en ple rendiment així com també l’assistència als malalts de planta. També assegura que és el primer centre que fa una vaga com aquesta d’ençà de les retallades.
“Per coherència i lògica, com que 52 persones van votar a favor de la vaga, espero que hi hagi al voltant de 52 professionals que s’hi sumin”, ha declarat Duran en declaracions Catalunya Plural. A primera hora se celebrarà una assemblea de treballadors per avaluar l’estat de la vaga i parlar dels temes que més els preocupen.
Des del departament de comunicació del centre responen a Catalunya Plural que la direcció del centre emetrà un comunicat en resposta de la vaga un cop vegin el grau de participació.
Els motius de la vaga
“Amb l’excusa de la crisi hem viscut una política de retallades i sanitat low cost. Retallades en personal, en condicions de treball i en l’assistència que es presta als pacients”, ha assegurat Duran.
Els darrers anys els professionals han demanat a la direcció una millora de les condicions laborals, que s’han deteriorat a causa de les retallades, per poder solucionar els greus problemes de pressió assistencial i precarietat laboral.
En una altra informació Catalunya Plural explicava les conseqüències que han patit treballadors i pacients d’aquest centre a causa d’aquesta situació. Els treballadors ara demanen que es revisi la plantilla mèdica de dalt a baix per tal de què es puguin reforçar aquells serveis on hi ha major demanda. És el cas, com explicava Duran en la informació publicada prèviament per aquest diari, dels radiòlegs, que han de córrer d’una prova a una altra, el que provoca que l’atenció no sigui la més adequada.
També demanen que canviï el sistema de guàrdies establert d’ençà que va començar la crisi i que es van deixar de contractar facultatius nous i més joves. Exigeixen a la direcció que les guàrdies només es facin de presència física i no localitzades com passa amb els doctors dels serveis de traumatologia i cirurgia majors de 50 anys, i que en principi haurien de deixar de fer guàrdies. També volen, doncs, que els facultatius major d’aquesta edat, com passava abans, no facin guàrdies. “Tinc 59 anys, la meva capacitat mental a les quatre del matí no és la mateixa que la d’un jove de 30. Hi ha dies que a les onze de la nit estic dormint. La capacitat intel·lectual d’una persona cansada no és la mateixa”, es queixava Duran.
Entre altres coses, també volen que sigui voluntària la prestació de serveis mèdics en el nou servei de transport sanitari, els vehicles d’intervenció ràpida (VIR). De fet el nou model del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va ser la gota que va fer vessar el got i va portar als metges a convocar mobilitzacions.
Duran ha assegurat a Catalunya Plural que esperen que després de la vaga de dijous la direcció del centre accedeixi a reunir-se amb ells i a negociar. “Intentarem negociar i estem disposats a cedir, però hi ha d’haver voluntat per part de l’empresa”, ha dit Duran. Si no és així, ha assegurat que proposarà organitzar una segona i si cal una tercera vaga.
“Et puc dir en tres minuts que tens un càncer de còlon i que la setmana que ve t’operem?”, pregunta el doctor Antoni Duran, delegat de Metges de Catalunya a l’Hospital de Palamós per exemplificar la pressió assistencial que pateixen els metges d’aquest centre on ell treballa. Els metges estan cansats, diuen, de que no s’escoltin les seves demandes i per això han decidit convocar una jornada de vaga de quatre hores un matí, un dia que encara està per decidir però que apunten serà entre el 14 i el 18 de març. Duran ha informat de què ja han començat les gestions pertinents per dur a terme aquesta mobilització.
Des de fa anys els facultatius demanen a la gerència una millora de les seves condicions laborals, que s’han deteriorat ens els darrers anys, per solucionar els problemes de pressió assistencial i precarietat laboral que pateixen. Problemes que com expliquen, afecten la qualitat de l’assistència i al dia a dia dels professionals. És per això que la setmana passada, en una trobada de metges d’aquest centre del Baix Empordà, els professionals van decidir, amb un 69,3% dels vots a favor convocar una vaga de treball de quatre hores. “Estem cansats”, ha confessat el delegat de Metges de Catalunya de l’Hospital de Palamós en declaracions a Catalunya Plural.
La reestructuració del model de transport sanitari, de fa tres mesos, ha estat per ells “la gota que ha fet vessar el got”. La falta de resposta per part de la direcció els ha portat també a recórrer els tribunals per demanar allò que, segons diuen, ja està acordat en el conveni de treball de la sanitat concertada catalana.
“Hi ha companys que han marxat a causa d’aquesta situació”, explica Duran. De fet, segons diu, dos metges d’urgències que treballaven al SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya) van marxar d’ençà de la reforma del transport sanitari. També ho va fer una ginecòloga, segons explica, perquè va preferir anar a treballar a la privada. I per últim ho farà una pediatra, que, segons explica Duran, va decidir que marxaria després de la pressió viscuda arran del brot de bronquiolitis el desembre. “Els pediatres demanaven reforços a les tardes i el cap del servei els responia que no eren capaços d’aguantar la pressió assistencial, quan tenies a nens esperant entre quatre i cinc hores per ser atesos”, reivindica Duran. La marxa de professionals que fa molts anys que treballen al centre i que s’han format allí és una de les conseqüències de les condicions que pateixen els metges.
El dia a dia dels metges
“A vegades s’afegeixen malalts a les llistes de visites i amb els temps que ens queden és impossible passar visita, acabes fent esperar el malalt i treballant una hora més”, es queixa Duran. A banda d’aquesta sobrecàrrega de pacients explica que en algunes especialitats hi ha realment una manca d’especialistes. És el cas dels radiòlegs, que explica, han de córrer entre prova i prova per tenir temps a arribar a tot. “Això té el risc de què ens passin per alt coses al moment de fer el diagnòstic, no dic que passi però podria passar. I si passa, és per què al metge se li ha passat o per la pressió assistencial que té aquest professional que ha d’arribar a tot i no pot?”, reflexiona. I diu que per algunes especialitats la segona visita té un temps d’espera d’un any, com és el cas de reumatologia.
Un altre dels problemes afegits d’ençà que va arriba la crisi i de què el CatSalut comences a pagar menys als centres concertats, és el canvi a l’hora d’establir les guàrdies. Fins al 2011 els cirurgians i traumatòlegs majors de 50 anys deixaven de fer guàrdia, tal com indica el conveni dels treballadors, però per culpa de l’envelliment de la plantilla i perquè no es contracten persones noves, la direcció del centre va decidir que a partir dels 50 anys també haurien de fer guàrdies, però serien de localització. És a dir, a les hores de guàrdia els metges estan a casa, pendents de si els truquen per anar a l’hospital. Com aquestes en poden arribar a fer fins a quatre cada mes.
“Tinc 59 anys, la meva capacitat mental a les quatre del matí no és la mateixa que la d’un jove de 30. Hi ha dies que a les onze de la nit estic dormint. La capacitat intel·lectual d’una persona cansada no és la mateixa”, descriu Duran. Per aquest cirurgià, el fet d’haver de seguir fent guàrdies amb aquesta edat comporta estar lligat de per vida amb l’hospital. A més, assegura que el fet de què siguin localitzades i no físiques fa que es perdi qualitat assistencial perquè el metge no està allí al moment en que se’l necessita, pot tardar fins a 30 minuts.
En el cas dels pediatres i els metges interins es va decidir mantenir la idea d’ajornar les guàrdies a partir dels 50 anys però van decidir que aquestes es pagarien diferent, menys hores comptabilitzarien com a guàrdia i es pagarien doncs com a hores ordinàries, per tant els professionals cobren menys per guàrdia realitzada.
“El 2014 un uròleg, també afectat pel tema de guàrdies localitzades, ho va plantejar a la direcció, no li van fer cas i ho vam portar a judici, encara estem pendent de la sentència”, explica Duran.
Per tot això, la primera demanda que fan aquests metges és que la gerència accedeixi a repassar tots els serveis, planta per planta, per veure el problema de sobrecàrrega i mostrar voluntat per solucionar-ho.
