Just Deploy It!

Etiqueta: metges

  • «L’ajuda mèdica i psicològica que MSF apliquem a gent que transita per Amèrica Llatina no és diferent que la que podem oferir aquí al Mediterrani»

    Sota el nom ‘Violències fora de contextos bèl·lics’, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) organitzava un seminari sobre la violència múltiple, diversa i complexa que es viu en països sense aparent guerra en curs. Una de les regions que tot i no tenir un conflicte armat reconegut viu en situació de violència és Amèrica Llatina. Una violència que des de l’ICIP assenyalen que arriba a determinar la seva agenda política, econòmica i a condicionar la vida dels seus ciutadans.

    Una de les organitzacions que treballen en contextos de conflicte armat però també fora de contextos bèl·lics és Metges Sense Fronteres (MSF). Establerts a diverses regions, una d’elles és Amèrica Llatina. Marc Bosch, vinculat a MSF des de l’any 2000, és el responsable de les Operacions per a Amèrica Llatina de la organització. En el marc de l’ajuda humanitària, ha desenvolupat la seva experiència en l’àmbit de les operacions en contextos afectats per “Altres Situacions de Violència, més enllà dels conflictes armats” i l’assistència a població migrant i desplaçada per la violència.

    Bosch assenyala que entre els reptes que viuen diàriament es troba la coordinació amb les institucions a territori, ja que no poden gestionar per si sols els centres mèdics com podria passar a zones en guerra, la preservació de la salut mental en víctimes de violència o l’accés a la sanitat.

    Què enteneu des de Metges Sense Fronteres per ‘contextos d’altres violències’?

    Entenem els contextos d’altres situacions de violència com a contextos diferents dels clàssics on opera l’acció humanitària com els conflictes, els camps de refugiats, les epidèmies… els entenem com aquells contextos on es genera una situació de violència que jurídicament, internacionalment i pràcticament no està reconeguda com a conflicte.

    Això no significa que les conseqüències humanitàries d’aquesta violència no siguin similars a una situació de conflicte: trobem homicidis, ferits, violència sexual, desaparició forçada… Pel que fa a l’origen és diferent: no hi ha unes parts que estan disputant-se un territori ni és un conflicte internacional. Per tant, conseqüències similars però origen i marc legal diferent.

    Nosaltres ho abordem des de les perspectives de les conseqüències: el patiment que genera i el marge que tenim nosaltres per incidir en el benestar de les persones.

    La imatge ràpida en associar MSF és pensar en camps de refugiats o la imatge de la fam: una imatge que es focalitza en un lloc concret. Com estructureu la feina?

    És la imatge que té a veure amb més del 90% del tipus de projectes que tenim. En aquesta àrea desenvolupem diferents eixos. Un és des de la perspectiva de les conseqüències per la salut mental de la població. Tota aquesta violència acaba generant un desgast, un patiment, uns quadres d’ansietat, de depressió, d’estres post traumàtic… que poden ser abordats des de l’àmbit de la psicologia social i des de psiquiatres i psicòlegs clínics.

    Hi ha un altre eix que té a veure amb les formes de desplaçament o de migració forçada: gent que es veu obligada a transitar a través de Mèxic i les necessitats que puguin tenir a nivell humanitari.

    Hi ha una part que té a veure amb l’accés a la salut. En els territoris on tenen lloc aquestes violències hi ha restriccions a la mobilitat, hi ha desplaçament forçat, hi ha amenaces a personal de la salut… l’accés es veu limitat. Podem establir tan clíniques mòbils com ambulàncies per cobrir certes àrees d’algunes ciutats a Mèxic o El Salvador.

    Hi ha també l’atenció a víctimes de violència sexual o l’atenció mèdica o psicològica a víctimes de tortura. A més els graus d’aquestes violències són tan grans que generen dinàmiques de tortura, segrestos, tràfic de persones, esclavitud sexual…

    En aquest ambient de tensió, teniu acords amb centres mèdics d’allà?

    Una cosa que ens distingeix de projectes a altres àrees de conflicte és que aquí hi ha certa institucionalitat. Estem parlant de països com Mèxic, com Colòmbia, El Salvador, Hondures, Nicaragua… hi ha institucionalitat, hi ha serveis de salut i no els pot obviar.

    Hi ha una coordinació, una inversió que fem en termes de capacitació com ara en assegurar certs protocols per exemple en víctimes de violència sexual que tinguin preparats els kits amb els antiretrovirals perquè puguin controlar el VIH o perquè no es quedin embarassades. També hi ha un treball per assegurar que les institucions treballen per implementar aquests protocols.

    Hi ha una part doncs d’enfortiment de la capacitació institucional però també hi ha una part d’atenció directa, del dia a dia i una altra part de sensibilització i de cridar l’atenció sobre buits que pot haver-hi al país. La salut mental no està abordada de manera correcta tenint en compte les grans necessitats que hi ha derivades de la violència per exemple.

    El títol de la xerrada parlava sobre els reptes. La meva pregunta és quina diferència hi ha entre els reptes a Amèrica Llatina, zona que cobreixes, i una altra regió del món en context de conflicte armat?

    Una seria treballar i coordinar-nos amb unes institucions que també tenen unes responsabilitats de salut. No ens hem de veure aleshores com un actor isolat que té responsabilitat sobre tot un hospital com podria ser el cas del Iemen.

    Com gestionar l’accés dels nostres equips en aquesta zona també és un repte. No és el mateix entrar en una àrea de conflicte, on estem emparats en el dret internacional humanitari, on d’alguna manera les organitzacions humanitàries poden entrar i negociar, que en unes àrees que qui ostenta el control real del territori és el crim organitzat. Dialogar amb el crim organitzat per poder entrar en certes zones suposa una sèrie de reptes que normalment no ens trobem en àrees de conflictes tradicionals. Són molt més imprevisibles, no tenen cap responsabilitat ni s’erigeixen com a representants de la població i per tant hi ha certes inseguretats a gestionar. També com ho fem a través de la comunitat.

    Hi ha el tema també de la protecció: a part d’assistència mèdica ens trobem amb víctimes que sistemàticament pateixen violència sexual en l’entorn d’una pandilla o d’una mara a El Salvador. Què fas més enllà de cuidar-la o d’assistir-la mèdicament? Com la vincules cap a altres organitzacions que s’encarreguen de la protecció, que la poden treure d’aquest context? Hi ha una part mèdica però una que no podem fer nosaltres que té a veure amb mecanismes de protecció, doncs.

    A nivell operacional hi ha el repte de com incorporar les tecnologies en els nostres projectes. Estem parlant de societats connectades: com promocionem serveis, com sensibilitzem…

    Pel que fa a l’estructura interna, teniu personal contractat, rebeu sovint voluntaris? Sovint pel que fa a ajuda humanitària hi ha hospitals que donen excedències al seu personal.

    En general la major part del personal és contractat perquè és dels països on estem treballant. En aquests contextos el 90% de personal des del mèdic fins al de suport és del país i el 10% restant és internacional. Hi ha gent que s’agafa excedències però altres vénen per grans crisis.

    Com són projectes regulars sí que necessitem certa estabilitat, ja que també hi ha tot un treball d’interacció amb les institucions i així necessitem gent que es pugui quedar més temps que no uns mesos.

    Marc Bosch, responsable
    de les Operacions per a Amèrica Llatina de Metges Sense Fronteres / Carla Benito

    Quina relació teniu amb altres regions del món des d’Amèrica Llatina?

    Estem organitzats per regions. Aquí a Barcelona tenim la seu i tenim els països agrupats en regions: Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà… Entre tots hi ha diàleg i retroalimentació perquè hi ha situacions que es poden donar en altres regions i les solucions també seran pertinents. Per exemple l’ajuda mèdica i psicològica que apliquem a població d’Hondures o El Salvador que passa per Mèxic no és diferent que el que es troba aquí al Mediterrani amb els rescats a la gent que transita pel mar o cap a Grècia des del nord d’Àfrica o Síria. Igual que tenim uns protocols per còlera o Ebola doncs també tenim unes polítiques de salut mental que apliquem a cada context.

    A l’últim informe de Metges Sense Fronteres les dades econòmiques mostren que heu tingut 197 milions de despeses i 182 d’ingressos. Com expliqueu aquest desnivell? A què es deu?

    Perquè hi ha una voluntat de l’organització de créixer perquè les necessitats no paren de fer-ho. Estem a Iemen que és la missió més gran ara mateix però si fóssim capaços de tenir més fons, més personal, arribaríem a més població amb més vulnerabilitat.

    El 98% dels fons són donacions privades. En els últims anys el volum d’ingressos no ha crescut al mateix ritme que el pressupost de les despeses. Tot i així, segueix sent un pressupost alt, tenim capacitat de fer moltes coses però ara mateix a nivell internacional les donacions privades, i no parlem ja de les públiques, no diré que estan disminuint però sí que s’estan moderant. Va començar el 2008 i així segueix.

    En el mateix informe assenyaleu que el 60% de les despeses van encarades a víctimes de conflictes armats. Quins són els àmbits que més feina i inversió us requereixen?

    El gruix va a conflictes i situacions d’emergència per crisis. Tenim emergències de caràcter epidèmic. També hi ha dinàmiques en altres situacions de violència i cada vegada menys acabem fent desastres naturals, terratrèmols, tifons… que potser fa 15 anys se’ns coneixia per això. Ara estem més orientats en acció humanitària en situacions de conflicte.

    Entre un 5 i un 6% del pressupost. És petit. Àfrica s’emporta la major part. Ara la República Democràtica del Congo té el mateix que cinc països d’Amèrica Llatina. Entenem que les necessitats d’aquestes àrees de conflicte on hi ha moltes menys organitzacions humanitàries, on el paper dels estats és molt més dèbil, si no hi som nosaltres, probablement no hi haurà ningú més. Ajustem les prioritats a això. I per sort, no deixem de ser una organització independent que té fons propis i pot prendre aquest tipus de decisions.

  • La meitat dels metges atén pitjor els pacients a causa de l’estrès

    Segons un estudi sobre la percepció de la relació entre l’estrès laboral i l’atenció al pacient per part del personal mèdic, el 50% dels professionals reconeix que l’estrès laboral comporta una pitjor atenció al pacient (manca de seguiment del protocol i poc temps dedicat a la presa de decisions), el 40% mostra irritabilitat i mal humor, el 7% comet errors seriosos que no comporten la mort del pacient i el 2,4% reconeix incidents mortals per al pacient.

    Segons ha fet saber la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), per a Ana Moreno Alcázar, coordinadora de la Unitat de Recerca del Centre Fòrum de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, en l’àmbit sanitari hi ha un conjunt de factors que fomenten «de manera significativa» la sensació d’estrès del personal assistencial. Són sobretot les retallades provocades per la crisi econòmica i la sobrecàrrega assistencial per manca de recursos, indica l’experta. Això comporta l’aparició de problemes de salut, com «la depressió i l’ansietat», afegeix Moreno.

    «Actualment, els professionals de la salut se senten desbordats pel nombre de pacients que han d’atendre i les condicions laborals en què ho han de fer: poc temps, jornades laborals de dotze hores o més, manca de personal…», constata. A més, la mateixa activitat assistencial exposa els professionals diàriament a afrontar situacions decisives com tractar pacients de risc, fer cures intensives, pal·liatives, situacions crítiques de salut que moltes vegades acaben amb la mort dels pacients. També s’ha de tenir en compte els vincles i les relacions amb els companys dels serveis, «que en molts casos són tenses a causa de la mateixa sobrecàrrega i això fomenta la sensació de malestar», diu la professora de la UOC.

    Infermers i residents, els altres col·lectius amb nivells alts d’estrès

    Els metges no són els únics amb símptomes d’estrès. Segons un article publicat per la prestigiosa revista JAMA (Journal of the American Medical Association), més d’un 30% dels residents que són en els primers anys de residència tenen depressió o símptomes depressius, i aquest estat no disminueix els anys següents. Moreno apunta com a causes més comunes l’anticipació de la responsabilitat, dubtes sobre la pròpia capacitat, la sensació de manca de control, la sensació de sentir-se explotats i la manca de recursos, entre altres.

    Amb relació als infermers, la psicòloga apunta com a factors de risc la gran quantitat d’hores lligades al patiment dels pacients; el fet de sentir que tenen un paper d’intermediaris dels metges, el pacient i els familiars; el fet de rebre una gran quantitat de crítiques i exigències de banda i banda; la imatge devaluada i esbiaixada de la seva professió, a més de la manca de recursos i de llargues jornades laborals.

    La professora dels Estudis de Ciències de la Salut Dolors Colom afegeix com a col·lectiu vulnerable de patir estrès els treballadors socials sanitaris. «D’una banda, reben les peticions d’ajuda de les persones malaltes i les seves famílies i, de l’altra, saben a priori que el sistema està col·lapsat i queno hi ha recursos de les institucions», explica l’especialista.

    Les condicions òptimes de treball

    Perquè la situació faci un tomb, Ana Moreno suggereix instaurar serveis de salut preventiva i millorar les condicions laborals que afavoreixen la reducció de la sensació d’esgotament i estrès del professional. «Contractar més personal, ampliar el temps de visites i reduir la jornada laboral» són algunes de les seves propostes. Per a la psicòloga, aquestes noves polítiques ajudarien al benestar físic i psicològic del personal assistencial i comportarien un impacte positiu en l’atenció del pacient.

    La professora col·laboradora de la UOC afegeix que un metge amb estrès hauria d’estar de baixa laboral quan es veu «desbordat» i la seva mala gestió té conseqüències negatives en el servei que presta al ciutadà. Abans d’arribar a aquesta situació, Moreno recomana que demani ajuda psicològica i incorpori pràctiques que ajudin a controlar l’estrès, com «la relaxació, la meditació, el ioga, l’exercici físic i estils saludables d’alimentació».

    Nou de cada deu espanyols ha sentit estrès el darrer any

    Segons el VII Estudi de CinfaSalud «Percepción y hábitos de la población española en torno al estrés», que té l’aval de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS), nou de cada deu espanyols (96%) han sentit estrès el darrer any i quatre de cada deu (42,1%) ho han fet de manera freqüent o continuada, percentatge que equival a gairebé dotze milions i mig d’espanyols(12.413.000).

    Per gènere, la dona mostra un nivell més elevat d’estrès que l’home. Una de cada dues (48,7%) declara sentir-se estressada freqüentment o contínuament, enfront d’un de cada tres homes (31,5%). Per edats, els menors de quaranta-cinc anys presenten un grau més elevat d’estrès i, pel que fa a ocupació, els estudiants són els qui més indiquen tenir estrès de manera freqüent o continuada (55,6%), seguits de les persones que cerquen la primera feina (50,7%) i, en tercer lloc, dels treballadors tant per compte d’altri com per compte propi (41,4% en tots dos casos).

  • Fins a 14.450 metges es disputen 6.513 places MIR en aquesta convocatòria 2017-2018

    Segons el calendari de proves selectives que va publicar el Ministeri de Sanitat a la fi de 2017, els futurs MIR, així com resta d’especialistes de la Formació Sanitària Especialitzada, s’incorporaran als seus llocs assistencials com a residents el 24 i 25 de maig de 2018. Abans d’això, al llarg d’aquesta setmana, triaran on ho faran.

    La selecció de places de Metge Intern Resident (MIR) començarà divendres 20 d’abril i acabarà el 10 de maig sent la d’aquest any la tria de places més llarga de la dècada. A més, els metges seran els últims en triar. Avui, 17 d’abril, químics, radio físics, biòlegs, psicòlegs i farmacèutics, triaran la seva plaça. Les 1051 places que s’ofereixen per infermeria s’ompliran de nous residents entre el 18 i el 19 d’abril.

    Són 44 les especialitats que els nous metges tenen per triar i 6.513 les places ofertes, 12 menys que l’any passat. El problema no serà només optar a una de les places volgudes, sinó aconseguir plaça: segons les dades emeses pel Ministeri de Sanitat, la convocatòria 2017-2018 ha comptat amb 14.450 aspirants. Fent números, hi ha 2,21 metges per cada plaça oferida i, per tant, més de 7.900 candidats no aconseguiran plaça aquest any.

    Altres dades de les quals s’ha estat parlant aquests dies ha estat, com cada any, esbrinar quines seran les especialitats que primer s’acabaran i on ho faran. Dermatologia, Cirurgia Plàstica i Cardiologia estan entre les primeres a esgotar la seva disponibilitat, obligant als candidats a registrar un nombre d’ordre no superior al lloc 610 (segons dades del 2017), per assegurar-se una plaça.

    Pel que fa al lloc, hi ha províncies que són sempre les primeres a esgotar les seves places i altres que sempre són de les últimes. Com a més sol·licitades hi ha Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Biscaia. A la darrera convocatòria van esgotar-se durant els primers cinc dies ocupant un total de 1.739 places MIR, quasi el 30% de l’oferta. En contraposició, Zamora, Terol, Cuenca, Palència i Osca són les províncies que menys es trien durant les primeres assignacions.

    Pocs dies abans de saber-ho definitivament, els futurs residents poden veure si, amb el seu número, haguessin entrat a la plaça que busquen a la convocatòria passada. Ho poden fer a través d’una aplicació del Ministeri de Sanitat. L’objectiu d’aquesta eina, creada pel departament d’Ordenació Professional, és ajudar als futurs professionals sanitaris a simular les seves opcions a l’hora de triar plaça, sobretot aquells candidats que tenen un nombre d’ordre elevat i que desitgen una especialitat concreta.

  • Els metges es sumen a l’onada de l’equiparació de sous per sortir al carrer

    Els metges de la sanitat pública s’han afegit a l’onada de reivindicacions que demana que els salaris de funcionaris estiguin equiparats. Aquest dimecres es concentren a Madrid per acudir junts al Congrés dels Diputats i reclamar una «homologació» de retribucions. Dos metges de similars característiques poden tenir sous gairebé un 50% dispars, en funció d’on exerceixin, segons va recopilar la Confederació Espanyola de Sindicats Mèdics.

    Ho ha provocat el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro en garantir l’equiparació de sous de policies i guàrdies civils amb les forces de seguretat autonòmiques: «La nòmina estarà completament igualada» i a costa dels pressupostos, va dir el febrer passat. Ara, els metges del Sistema Nacional de Salut consideren inacceptable que una especialista a l’inici de la seva carrera pugui cobrar 1.800 o 2.600 euros al mes en funció de la comunitat autònoma.

    «Després de molta formació, esforç i temps, si el metge té sort i aconsegueix treball, tindrà unes retribucions que varien molt d’unes comunitats a unes altres», expliquen a CESM. El seu secretari general, Francisco Miralles, parla de «greuge comparatiu» que professionals que tenen formació i funció semblant tinguin retribucions diferents.

    Taules salarials segons regió

    L’escletxa a les taules salarials s’ha estès per tota la funció pública espanyola. Per exemple, els mestres i professors varien entre un 20% per a Primària i un 28% per a la Secundària si s’ensenya en una regió o una altra, segons va analitzar el sindicat UGT. El País Basc paga millor. Per sota estan Madrid, Aragó o Andalusia.

    Un patró semblant de desigualtat territorial es reprodueix, per descomptat, als hospitals i centres de salut. No obstant això, en el cas de les bates blanques, el panorama és més complex. El salari té al final una llista de variables que no permeten un missatge simple: influeix l’experiència de la doctora, la destinació que tingui, la funció específica, si exerceix en exclusivitat… i les guàrdies que faci cada mes. Tot això complica la composició de la nòmina definitiva.

    Així i tot, el panorama general mostra que els facultatius més recents a Euskadi i Múrcia poden guanyar més de 2.600 euros pels 1.800 d’Andalusia, Galícia o Astúries. No obstant això, quan avança la carrera professional en el sistema públic la situació territorial canvia. Els doctors al final de la seva carrera (més de 55 anys) al País Basc segueixen percebent millor sou (més de 3.500 euros nets) però Múrcia, Canàries, Balears, La Rioja o Astúries es queden gairebé 500 euros enrere tancant el rànquing. En el sistema públic de sanitat exerceixen una mica més de 116.000 metges i mèdiques, segons les dades del Ministeri de Sanitat.

    A més de l’equiparació, els metges intenten cridar l’atenció sobre la «precarietat» en la qual, diuen, estan exercint la professió. L’Organització Mèdica Col·legial, que ha fet costat a la mobilització, calcula que la «pèrdua de 10.000 metges durant els anys de la crisi» està deteriorant l’assistència sanitària espanyola: «La Unió Europea va acabar sancionant per aquesta circumstància». Els metges atribueixen a aquesta circumstància els embuts de la llista d’espera diagnòstica o quirúrgica o la multiplicació de cites en Atenció Primària que redueix el temps d’atenció en la consulta.

    L’Associació de Facultatius Especialistes de Madrid (Afem) insisteix que «nosaltres no hem estat els culpables de la crisi econòmica. Els pacients tampoc», per després subratllar la «sobrecàrrega de treball contínua» i les pràctiques «mafioses en els nostres propis contractes» que pateixen.

    Fa unes setmanes, el 9 de març, un jutjat madrileny va plantejar una qüestió prèvia al Tribunal de Justícia Europeu perquè decidís sobre l’ús de contractes temporals successius per cobrir llocs permanents de metges en la sanitat pública de la Comunitat de Madrid.

    El setembre de 2016, la mateixa Cort va declarar il·legal aquesta pràctica per al cas d’una infermera que va empalmar contractes durant quatre anys. El sindicat mèdic Amyts ha convocat jornada de vaga a la Comunitat de Madrid aquest 21 de març unida a la mobilització general. La convocatòria es repeteix el 2 d’abril. A Múrcia també hi ha aturades aquest dimecres.

    Dèficit de doctores

    El sindicat CCOO ha calculat que faràn falta 50.000 metges en set anys per pal·liar la pèrdua de professionals a gran escala que imposa la jubilació mèdica. La reposició de metges s’ha vist complicada pel que va imposar el mateix Montoro en els seus plans d’ajust que feien més difícil cobrir les baixes dels professionals que es retiraven. Les traves van arribar fins i tot a aquells que pretenien allargar la seva vida laboral més enllà dels 65 anys. L’única cosa que importava era l’estalvi.

    Casos paradigmàtics es van viure en la sanitat madrilenya dirigida per Javier Fernández Lasquetty que va obligar a retirar-se a professionals malgrat la seva intenció de seguir servint. El pla del Govern madrileny del PP era estalviar-se 60 milions d’euros en un lustre amb aquesta política. Ara arriben algunes conseqüències d’aquesta política.

    La taxa general de metges a Espanya està en 3,8 doctores per 1.000 habitants. Supera la mitjana europea situada en els 3,6. Però aquí s’inclouen també les professionals del sector privat. El dèficit es deixa notar i està estès, ja que el Ministeri de Sanitat admet que hi ha un problema i el Consell Interterritorial de Salut de novembre passat va aprovar la formació d’un grup de treball per estudiar, precisament, aquesta circumstància a petició dels representants autonòmics.

    Així que les paraules de Montoro se li estan tornant en contra. El ministre va parlar de millorar els sous dels funcionaris un 1% però va llançar el missatge que sí que anava a posar els diners perquè les forces de seguretat pugessin més en un pla de tres anys. Els sanitaris consideren que també és el seu torn per «recuperar el poder adquisitiu perdut» que asseguren que s’ha esfondrat «un 25%» des de l’any 2009.

    Aquest article es va publicar originalment a eldiario.es

  • Les farmacèutiques van finançar amb 501 milions d’euros a metges i organitzacions professionals el 2016

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Les farmacèutiques van pagar 501 milions d’euros a metges i organitzacions professionals el 2016, segons les dades de la patronal del sector, Farmaindustria. El volum total va créixer cinc milions respecte al curs anterior, però el flux econòmic ha variat: els diners directes a facultatius van baixar i van augmentar els destinats a organitzacions com societats mèdiques o fundacions. És el segon any en què els laboratoris publiquen les seves transferències de valor.

    Dins el muntant global, les empreses van abonar l’any passat 193 milions d’euros per a congressos o seminaris (activitats de formació) en concepte de patrocinis, matrícules, desplaçament i allotjament de professionals. Un avanç de vuit milions d’euros en global.

    No obstant això, mirant el detall d’aquestes despeses dels laboratoris han pagat menys als metges individualment respecte a l’any anterior (112 per 119 milions d’euros), alhora que reforçaven les transferències a organitzacions per a «col·laboracions i patrocinis per a la gestió d’esdeveniments»: de 66 a 81 milions d’euros en un any. A més, les donacions a aquestes entitats també van sortir beneficiades en rebre de les farmacèutiques un polsim major de 33 a 35,5 milions d’euros.

    Entre els centenars d’organitzacions beneficiàries s’hi troben societats mèdiques de múltiples especialitats i localitzacions geogràfiques, fundacions d’hospitals públics, fundacions privades, associacions de pacients, col·legis provincials de metges i fins a universitats públiques i privades.

    En aquesta llista hi ha múltiples exemples dels àmbits sanitaris o acadèmics com les universitats Pompeu Fabra, de Saragossa, o Francisco de Vitòria, entre d’altres. Desenes de societats de reumatologia, Cardiologia, de Medicina de Família i Comunitària, pneumologia d’àmbit nacional o regional o la Societat Espanyola de Directius de la Sanitat. També centres sanitaris com l’Hospital Universitario La Paz, el Virgen del Rocío o les seves fundacions com la de l’Hospital Nacional de Parapléjicos de Toledo, la d’Investigació Biomèdica de l’Hospital Clínico San Carlos, o la Fundació de l’Instituto de Investigación de Ciencias de la Salud de Castella i Lleó.

    En el capítol d’investigació, Farmaindustria calcula que es van destinar 194 milions, quatre més que el 2015. Una altra partida que sí que ha baixat és la de prestació de serveis professionals (honoraris per serveis prestats, per exemple una xerrada, treball o assessoria), que va passar de 88 a 79 milions d’euros, segons els càlculs de les empreses.

    Revolta dels metges

    La publicació de les transferències de valor és una mesura voluntària a la qual s’han acollit els laboratoris. Justament els diners que reben els professionals sanitaris per a acudir a congressos -el viatge, l’hotel i la mateixa assistència- va causar una revolta entre els metges, ja que el Ministeri d’Hisenda considerava que aquestes quantitats havien de tributar com a remuneració en espècie i pagar impostos per elles. Sempre havia existit aquesta obligació però no existia una fórmula efectiva per detectar qui se’n beneficiava. La nova política de la patronal va donar llum a aquests pagaments, ja que es publicaran els noms dels metges.

    Ciutadans i el Partit Popular van sortir al pas al febrer i van aprovar una moció al Congrés perquè el Govern considerés aquestes quantitats lliures de tribut. L’Agència Tributària no estava per la feina, però va acabar cedint.

    El ministre Cristóbal Montoro prepara una modificació del reglament de l’IRPF per a «aclarir que els cursos de formació del personal sanitari, finançats per empreses, no estan subjectes a tributació», segons va explicar el 29 de maig. Tot i que, a partir del 2017, les farmacèutiques presentaran una llista nom a nom dels professionals als quals els paga els congressos, aquestes quantitats no influiran en la declaració de la renda.

    Les farmacèutiques que més gasten en pagaments a professionals segueixen sent les mateixes que fa un any. Destaca Janssen que supera els 40 milions i Novartis que ha de sumar als seus 35 milions els de Sandoz (la seva divisió de genèrics) o Alcón Cusí (del sector oftalmològic) el que el porta també a 40 milions. Roche supera també els 30 milions dels que 5,5 van als professionals i més de nou a les organitzacions. Pfizer va gastar més de 25 milions. Bayer va pagar 13 milions d’euros.

  • Els metges de Tarragona demanen destituir el gerent de l’ICS per afirmar que no tenen sobrecàrrega

    El Col·legi Oficial de Metges de Tarragona (COMT) ha demanat a l’Institut Català de la Salut que destitueixi el seu gerent territorial, Rafael Gràcia, qui fa poc més d’un any que va assumir el càrrec. La petició arriba quatre dies després d’unes polèmiques declaracions de Gràcia en una entrevista amb El Diari de Tarragona en la qual afirmava que «els metges de primària de Tarragona no tenen càrrega de treball».

    L’entrevista va encendre ràpidament els ànims entre els facultatius del territori ja que, segons Gràcia, el problema de les llistes d’espera en alguns centres de primària, com el CAP La Granja, al barri de Torreforta, no són per un problema de plantilla sinó de gestió.

    «Si analitzem les ràtios de la plantilla en relació a la població atesa, ens adonarem que els professionals mèdics dels centres d’atenció primària de Tarragona no tenen un problema de càrrega de treball. Una altra cosa és veure com som capaços de donar resposta a la comunitat», assegura en l’entrevista.

    Després d’aquestes afirmacions les reaccions de treballadors, sindicats i col·legi no s’han fet esperar. Els professionals del CAP La Granja es van concentrar aquest dimecres a les portes del centre per demanar-ne la dimissió. La concentració va provocar que Rafael Gràcia es disculpés amb els treballadors del centre a través d’un correu electrònic, segons explica El Diari de Tarragona. Des del Col·legi de Metges consideren que la resposta de Gràcia «és del tot insuficient i cal que la disculpa es faci extensiva a tots els metges que implica en les seves declaracions».

    Desgast dels professionals

    La polèmica té lloc en plena rebel·lió de la primària, que es queixa precisament de la manca de personal, la sobrecàrrega de treball i l’absència de substitucions. A principis de mes, el Col·legi de Metges de Barcelona ja va avisar al departament de Salut que l’atenció primària «ha arribat a un punt crític». 

    Des de la conselleria calculen que els Centres d’Atenció Primària (CAP) arreu del territori – gestionats en el 80% dels casos per l’Institut Català de la Salut- van perdre prop de 3.000 llocs de treball entre metges i infermeres durant els anys de retallades. I no ha estat fins aquest 2017 que s’han recuperat part de les reposicions en cas de baixa o jubilació, que fins ara no es cobrien.

    Segons l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC) de Salut, es preveu crear en els pròxims set anys 5.000 llocs de treball -dels quals 1.500 metges- que permetrien recuperar els llocs existents abans de la crisi però també crear-ne de nous.

  • Llibres de metges

    Els metges escriuen molt, i no només receptes i literatura científica. També assajos, divulgació i ficció. Entre les figures emergents, una de les més notables és l’oncòleg hindú-americà Siddhartha Mukherjee, que va guanyar el 2011 el Pulitzer de no ficció per L’Emperador de tots els mals. Una biografia del càncer. Destaquen també el cirurgià nord-americà Atul Gawande, autor de Ser mortal, un lúcid assaig sobre les mancances de la medicina al final de la vida, i el neurocirurgià britànic Henry Marsh, autor del brillant Primer de tot no facis mal, per citar només alguns dels més reeixits dels últims anys. Però la veritat és que són legió els metges escriptors que, amb la seva prosa clara i sensible, estan conquerint a milions de lectors interessats pel món de la medicina.

    Amb l’arribada de l’estiu boreal proliferen les llistes de llibres, i entre elles comencen a fer-se lloc els escrits per metges. Un bon exemple és la llista de la publicació digital STAT, The 35 best health and science books to read this summer. Medscape ofereix una selecció dels cinc millors llibres escrits per metges el 2016, complementària d’una altra anterior, Best Books by Physicians: Summer Reading List, que reflecteix la varietat d’interessos i registres dels metges escriptors. Així, entre What Doctors Feel: How Emotions Affect the Practice of Medicine, de Danielle Ofri, i How Doctors Think, de Jerome Groopman, componen una bona reflexió sobre com discorre l’ofici de metge entre la raó i l’emoció. Tot i que aquestes llistes tenen un clar biaix anglosaxó, els metges escriptors abunden en totes les èpoques i en totes les llengües. Sense anar més lluny, Intramed té una col·lecció de literatura i medicina, i el seu director, Daniel Flichtentrei, és també metge escriptor, autor del penetrant llibre de relats d’hospital La veritat i altres mentides.

    Un exemple de l’amplitud de mires dels metges escriptors és el contrast entre When Breath Becomes Air, el llibre pòstum del neurocirurgià Paul Kalanithi, que recull les seves reflexions després de ser-li diagnosticat un càncer de pulmó, i El gen.Una història personal, el magistral relat de Mukherjee sobre el descobriment del gen i les seves implicacions sobre la condició humana. Tots dos són excel·lents narradors, però mentre Kalanithi escriu una mena d’autobiografia amb les seves vivències com a pacient terminal i el valor de la vida, Mukherjee s’interessa pel que crida l’estructura del coneixement (com ho vam adquirir i com ho fem servir fins i tot per enganyar-nos). Encara que diferents, tots dos llibres són representatius de la peculiar forma de veure el món dels clínics.

    Per què dimonis escriuen tant els metges? El metge i traductor Fernando Navarro ofereix una resposta desdoblada en el seu article Metges escriptors i escriptors mèdics. D’una banda, argumenta que l’interès de la medicina per tot el que és humà és una de les raons de què tants joves amb ànima d’escriptor i afanys enciclopedistes es decideixen a estudiar medicina; i, de l’altra, sosté que el contacte quotidià amb la malaltia és el que mou a tants metges a escriure. No en va la literatura i la medicina giren molt sovint al voltant dels mateixos temes: el dolor, la mort, el patiment, la incomprensió i altres experiències centrals de l’existència. Per això, per a molts metges, les dues activitats no són incompatibles sinó complementàries, una mena de vasos comunicants que permeten equilibrar la necessitat d’implicar-i la de distanciar-se del sofriment, de comprendre alhora de forma analítica i narrativa. Si la gent necessita llegir i escriure per a conèixer-se millor i conèixer millor els altres, podríem dir que els metges, a més, necessiten llegir i escriure per a ser millors metges.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve

  • La Universitat no reconeix la Medicina de Família

    El passat mes de maig el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució que instava les universitats a orientar-se cap a la medicina de família. L’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària també demana que es creï una àrea específica de coneixement d’atenció primària-medicina de família. Evidentment no puc estar més d’acord amb unes propostes que animen a les facultats a formar el perfil de metge que precisa la nostra societat.

    Des de l’any 1984, quan vaig participar en una primera experiència de pràctiques dels alumnes de medicina als centres d’atenció primària, no he deixat de promoure que la universitat accepti la medicina de família com a disciplina acadèmica. En aquella època era l’únic espanyol del grup europeu de professors de medicina de família. Vam començar amb un grup informal anomenat New Leeuwenhorst Group i vam acabar creant EURACT, l’Acadèmia Europea de Professors de Medicina de Família. El grup va contribuir a definir la disciplina i a identificar la millor metodologia docent per formar les competències de la medicina de família tant als estudiants com als residents de l’especialitat.

    Al llarg de tots aquests anys, les universitats espanyoles han ignorat la medicina de família. Neguen que sigui una àrea de coneixement, consideren que no és més que una mica de cada especialitat. En altres paraules, si comparem el coneixement mèdic amb un pastís rodó dividit en talls, essent cadascun dels talls una especialitat mèdica, la universitat espanyola entén la medicina de família com la circumferència central que agafa un trosset dels diferents talls. Nega, a diferència de la resta d’universitats europees, que hi hagi un tall sencer específic del coneixement de la medicina de família. Per a ella la medicina de família només té un coneixement compartit, no té un coneixement propi i específic.

    En la primera dècada d’aquest segle però va sorgir l’esperança. El procés de convergència europea forçava unificar currículums per a incorporar-se a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Amb molta innocència per la meva part vaig canviar de centre d’atenció primària per incorporar-me al que físicament estava més proper a la Universitat de Barcelona. La decepció va ser immediata. Els degans espanyols es van reunir amb ells mateixos i van concloure que ja ho feien molt bé. Opinaven que el currículum que impartien ja estava adaptat a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. És a dir, negaven que la medicina de família fos una àrea específica de coneixement. Només l’acceptaven com a espai per fer pràctiques. El món havia canviat però ells seguien als anys vuitanta.

    És fàcil explicar perquè uns professors universitaris prenien unes decisions tan allunyades del coneixement mèdic: ningú pot entendre una cosa quan els seus ingressos depenen de no entendre-la. Les àrees de coneixement determinen les hores docents i en conseqüència el pressupost i el personal. Incorporar una nova disciplina suposa cedir recursos. Cap àrea de coneixement estava disposada a fer-ho. El continuisme evitava una lluita de poder entre els professors. Per aquest motiu els nostres estudiants de medicina tenen menys pràctiques clíniques i més hores teòriques de pre-clínica que els seus companys europeus.

    Dubto que el projecte del conseller o les resolucions parlamentàries tinguin cap efecte en el currículum de medicina. Les facultats han demostrat sobradament la seva insensibilitat a les necessitats de la ciutadania. Si no canvia l’estructura de les institucions universitàries, veig pocs incentius al canvi. Potser hi ha certa possibilitat de millora si es modifica l’examen MIR, fet improbable perquè la prova segueix controlada per les comissions nacionals de les diferents especialitats. Però si s’aconseguís introduir moltes preguntes de medicina de família, les facultats es veurien forçades a canviar el pla formatiu.

    Potser la proliferació de facultats de medicina també aporta una oportunitat. No hem d’esperar que la innovació arribi de la Universitat de Barcelona. Oxford va ser la darrera universitat britànica a incorporar la medicina de família. Una oferta formativa més àmplia a Catalunya potser afavorirà que les noves facultats intentin atraure els alumnes aportant un programa docent més adequat al nou mercat laboral. En tot cas, agraeixo la bona intenció dels nostres polítics malgrat que, com jo mateix, obliden innocentment la gran importància del factor humà en les decisions dels professors universitaris.

  • El Coŀlegi de Metges de Barcelona adverteix del perill de cronificar la precarietat laboral

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) es van rebel·lar fa pocs dies en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Aquest dijous el malestar dels professionals ha arribat al Parlament per boca del president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, que ha assegurat que el que està passant en aquest CAP «és l’expressió d’un malestar generalitzat».

    Si els treballadors de Can Vidalet denunciaven que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos», Padrós ha denunciat la precarització generalitzada de la professió i ha avisat dels perills que es cronifiqui. El president del COMB ha comparegut davant la Comissió de Salut del Parlament precisament per presentar als diputats l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, publicat el mes de juny passat.

    ‘Còctel explosiu’ de precarietat laboral entre els joves

    Padrós ha alertat del «còctel explosiu» de la precarietat laboral que s’acarnissa especialment entre els joves. Segons dades de l’informe, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. A més, les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven el 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins a arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015.

    El president del COMB, Jaume Padrós, durant la presentació de l’informe al Parlament. / PARLAMENT DE CATALUNYA

    La preocupació creix a més pel fet que un terç de la professió mèdica activa es jubilarà en els pròxims deu anys. «Es jubilaran més de 10.000 metges i metgesses», ha recordat el vicesecretari del COMB. Sobre aquest punt el diputat de Ciutadans Jorge Soler ha advertit que «cal cuidar la població jove perquè és el futur». En aquest sentit Soler ha apuntat a la necessitat de revertir contractes temporals i «fer alguna cosa» per la pèrdua salarial.

    Qui també s’ha referit a les futures jubilacions ha estat la diputada del PSC Assumpta Escarp. La socialista ha assegurat que «d’aquí al 2020 es preveu a l’ICS la jubilació de més de 900 metges». «O comencem a reposar baixes amb contractes a jornada completa o cronificarem la situació i la posarem al límit», ha afegit Escarp.

    Deures pels metges

    A més a més d’exposar la realitat dels professionals a Catalunya, Jaume Padrós ha explicat que per millorar el sistema els primers que s’han de posar deures són els metges. «Hem d’estar disposats a assumir riscos, noves formes de treballar, etc. però hi ha d’haver voluntat política perquè els lideratges puguin emergir», ha recordat.

    Tot i que la prioritat és la suficiència de recursos, ha afirmat, sense recursos també es poden fer moltes coses. «Els temps obliguen a canviar: empoderem els professionals», ha dit.

  • Conciliar la vida personal i laboral és un trencaclosques per a prop de la meitat dels metges

    El 40% dels metges i metgesses tenen força o molta dificultat per conciliar la feina amb l’atenció i l’educació dels fills, un percentatge que arriba a gairebé el 70% entre els més joves, d’entre 30 i 34 anys. Les dades es desprenen d’un informe sobre la conciliació de la vida laboral, familiar i personal que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) ha publicat aquesta setmana.

    Els professionals sanitaris, no només metges sinó també infermeres o auxiliars entre altres, viuen des de fa anys una situació de precarietat laboral en la qual sovint la planificació dels projectes personals, com tenir fills, es fa difícil, ja que la precarietat s’acarnissa especialment amb els joves. Per exemple, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals.

    «La insuficiència financera dels darrers anys arran de la crisi ha agreujat encara més la situació, amb equips molt ajustats als centres sanitaris. Aquesta realitat sovint fa que el dret a acollir-se a mesures per afavorir la conciliació, per exemple el cas de les reduccions de jornada, acabi generant un efecte pervers quan es tradueix en un increment de les càrregues de treball per a la resta de l’equip», resa l’informe presentat pel COMB.

    La Montserrat García coneix bé les dificultats de la conciliació: és metgessa de família i té quatre fills. Quan es va quedar embarassada del primer, l’any 2006, es trobava encadenant contractes temporals. Al saber que estava en estat l’ICS no va renovar-li el contracte tot i que després va reincorporar-se a la feina. Amb el segon fill, que el va tenir quan treballava en un CAP a Sabadell, treballava de torn de tardes i feia alguna guàrdia els dissabtes. I després van arribar els bessons. Llavors va acollir-se a una reducció de jornada. «Ara bé, tens el mateix nombre de pacients i com que tens menys hores al final acabes treballant més del que hauries», explica en una conversa amb aquest mitjà. Des de fa dos mesos treballa al CAP de Gironella i fa una guàrdia cada 15 dies, de manera que s’ho pot combinar més bé. En el seu cas, reconeix, ha estat clau l’ajuda dels avis i la cangur. Des de fa un any però s’ho poden muntar més bé entre ella i la seva parella.

    Elles, amb més dificultats per a la conciliació

    Les dones representen més de la meitat del col·lectiu mèdic i la tendència anirà a l’alça, ja que prop del 70% de l’alumnat universitari que cursa Medicina són dones. Amb tot, les dades de l’informe indiquen que elles tenen més dificultats que ells a l’hora de conciliar la vida laboral i familiar. Segons constaten les autores del document, d’una banda, assumeixen més responsabilitats familiars i domèstiques que els metges i sol·liciten més permisos per tenir-ne cura. Per exemple, les col·legiades dediquen gairebé el doble d’hores a les tasques domèstiques que ells.

    Si bé gairebé la totalitat de metges i metgesses s’acullen al permís de maternitat i paternitat estipulat per llei, un terç de les dones que ho fan prorroguen aquests permisos amb la consegüent disminució d’ingressos mentre que d’ells només ho demanen un 5%. Una altra diferència es troba en la reducció de jornada. Mentre que un 40% de les dones amb fills menors de 3 anys han optat per reduir la seva jornada o demanar-se una excedència amb motiu del naixement del fill, entre els homes aquest percentatge no arriba ni al 10%.

    D’altra banda, en el terreny professional, les dones tenen menys presència als càrrecs de decisió i lideratge. Una dada: el 86% dels caps de servei dels vuit hospitals de l’Institut Català de la Salut són homes.

    Potenciar el teletreball o flexibilitzar les guàrdies

    Entre les propostes que fan les autores de l’informe hi ha la millora salarial (per afavorir la reducció de jornada laboral) i eliminar les males pràctiques contractuals per reduir la precarietat sobretot entre els més joves.

    A més d’aquestes mesures també es fan propostes com abandonar la cultura del presentisme i potenciar el teletreball si és possible o flexibilitzar la realització de guàrdies per tal que sigui possible deixar de fer-ne temporalment i tornar-hi més endavant, quan les necessitats de conciliació siguin menys acusades. «Actualment només estàs exempt de fer guàrdia en cas de malaltia greu, embaràs o a partir dels cinquanta anys. Poder estar exempt quan els nens són petits i compensar-ho amb més guàrdies quan siguin més grans seria una solució», apunta Montserrat García.

    Una altra de les propostes consisteix a crear un banc d’hores que permeti acumular-ne per poder-les invertir en situacions com ara reunions amb mestres. Aquesta és una de les propostes que García celebra més. «Seria útil perquè podries doblar un dia que et vagi bé i guardar-te les hores per exemple per quan un dels nens està malalt i s’ha de quedar a casa», explica la metgessa.