La malaltia és un fet més, agut o crònic, sempre empipador perquè ens resta més o menys autonomia (Salut) personal, però les causes de mala salut poden ser moltes més. Ara ja sabem la importància dels seus determinants, que poden ser causa o agreujar la mateixa malaltia d’aquell moment. Quan es fa cas omís a la persona podem oblidar fàcilment els seus drets, altres determinats de la salut presents, la seva dignitat, els seus interessos i prioritats, podem oblidar tota la informació que ha de rebre limitant la seva llibertat de decisió perquè no podrà prendre part de la seva imprescindible participació i protagonisme en la seva curació o millora. En el pitjor dels casos dependrà excessivament del professional sanitari i el perill de la «medicalització» del seu procés.
És per això que diem que primer s’ha de ser metgessa o infermera de la persona i que el millor nivell d’atenció sanitària serà en primer lloc l’Atenció Primària i Comunitària, els professionals assignats en aquest nivell (en el sistema públic) tindran una mirada més holística, coneixent millor a la persona, i el seu entorn i els altres determinants de la salut, només si ho necessiten faran servir els altres recursos del Sistema Sanitari (especialistes, proves, tractaments sofisticats, etc.)
Aquest nou any 2019 cal reivindicar un sistema sanitari que no només s’ompli la boca d’estar al servei de les persones, sinó que caldrà canviar l’hegemonia de la malaltia dins del Sistema públic i dedicar-lo a la salut de les persones i de la comunitat (i la lluita contra els determinants negatius de la salut). Perquè actuant només a final de canonada, la protecció i promoció de la salut serà menys efectiva i el Sistema públic de Salut menys sostenible. La malaltia només fa que donar negoci als interessos privats de lucre.
Un antic aforisme diu: «El metge cura amb la paraula, si no n’hi ha prou cura amb les herbes i si cal, amb el ganivet». Curar amb la «paraula» vol dir temps per escoltar i per parlar amb el pacient, a més caldrà tenir expertesa que vol dir coneixements, experiència, empatia i acolliment. Això avui dia està molt més sofisticat però segueix sent important seguir aquestes prioritats.
Aquest objectiu caldrà que el treballem amb accions molt concretes (i urgents) començant sobretot en el reforç de l’Atenció Primària i Comunitària, com s’ha demanat reiteradament des de fa temps, dotant-la dels recursos necessaris (personals, condicions laborals i estructurals) per poder fer aquesta feina amb qualitat, bona accessibilitat i bons resultats en Salut.
Les persones, les professionals i els recursos públics segur que hi sortiran guanyant.
Acaba una vaga que ha posat en boca de tots els problemes que envolten el dia a dia dels nostres professionals sanitaris. Una vaga que va unir a hospitals i a centres d’Atenció Primària als carrers amb reivindicacions orientades i especificades de diferents maneres però que provenen d’unes mateixes arrels. La incapacitat i la frustració que això genera entre els professionals de donar una atenció de qualitat als pacients, la sobrecàrrega laboral que pateixen, les condicions tècniques i d’infraestructures sota les que treballen, la poca projecció professional que poden desenvolupar i la falta de formació continuada a la que poden optar van ser algunes de les queixes.
Una de les idees que va repetir-se durant la setmana de vaga, si bé ja s’havia manifestat anteriorment, és la falta de metges en diverses especialitats. Com ja analitzàvem, i del que se’n feia ressò el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), els metges jubilats augmenten més ràpidament que els no jubilats: el 30% dels metges catalans en actiu tenen entre 55 i 64 anys el que significa que en els pròxims 10 anys es jubilaran el 30% dels metges en actiu.
De totes les especialitats seran medicina interna i pediatria i les seves àrees específiques les que es trobin abans amb el problema d’aquest fenomen si no hi ha una renovació clara, ja que són les més envellides.
Les dades en les que es basa aquest gràfic corresponen a la província de Barcelona i provenen del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), que compta amb 33.565 professionals col·legiats, segons dades actualitzades a 31 de desembre de 2017. El 65% tenen almenys una especialitat registrada a la base de dades del Col·legi mentre que pel que fa a la resta no hi consta cap especialitat. Agafant el total d’especialitats registrades, es pot veure que hi ha un total de 23.904, la qual cosa permet concloure que més de 2.000 metges col·legiats tenen més d’una especialitat.
De tots els metges col·legiats als quals se’ls hi coneix l’especialitat, un 45% dels metges especialitzats en medicina interna tenen entre 55 i 64 anys. És aquesta doncs l’especialitat, d’entre les que tenen més volum de professionals, la més envellida seguida de pediatria, on un 37% dels metges tenen aquesta franja d’edat.
A l’article que ja esmentàvem en començar aquest anàlisi també s’afirmava que la medicina cada cop seria una professió més feminitzada, ja que cap aquí camina la tendència amb les noves incorporacions. Agafant l’exemple de l’especialitat més envellida, la de medicina interna, veiem que tot que només representa un 5% del total de metges, dels internistes que tenen menys de 35 anys, un 70% són dones. En canvi, els que es jubilaran en els pròxims 10 anys, només són dones un 36%.
A l’especialitat de pediatria i àrees específiques no s’acaba de reproduir exactament el mateix però sí que augmenta notablement la incorporació de dones. Del 37% de pediatres que es jubilaran, un 63% són dones; però per la seva banda, els pediatres menors de 35 anys que es van incorporant superen aquesta xifra, ja que són un 87% del total.
Atenció Primària, no molt envellida però amb molt poques incorporacions
Sempre a partir de les dades del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) i, per tant, parlant de la província de Barcelona i d’aquells metges que han comunicat la seva especialitat, veiem que en medicina familiar i comunitària només un 4% del total de metges té menys de 35 anys. La resta es reparteixen més o menys de manera proporcional entre les altres franges: un 31% té entre 25 i 44 anys, un 34% el trobem entre els 45 i els 54 i, per últim, de nou un 31% de metges es troba a menys de 10 anys de la jubilació.
De les noves incorporacions un 80% són dones i en canvi entre les que es retiren el percentatge cau al 45%. Així doncs, es torna a repetir l’evidència que la professió cada cop es feminitza més.
També hem volgut analitzar altres especialitats que tot i no tenir un volum tan gran de professionals, estan molt més envellides. Seria el cas de medicina preventiva i salut pública on un 60% dels metges té més de 55 anys i medicina del treball on són un 58% els qui s’apropen a la jubilació.
Un 77,3% dels metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs de l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) ha secundat la primera de les cinc jornades de vaga convocada per Metges de Catalunya (MC), per la Confederació General del Treball (CGT) i per Rebel·lió Atenció Primària per exigir millores assistencials i laborals al primer punt d’accés del sistema de salut. En l’àmbit de la sanitat concertada, el seguiment als hospitals, centres d’atenció primària (CAP), centres sociosanitaris i centres de salut mental, gestionats per les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci Associació Patronal Sanitària i Social (CAPSS) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), ha estat del 73,5%.
Un cop ha finalitzat la concentració a les portes i a l’interior de l’ICS, Rebel·lió Primària ha organitzat una assemblea per a tots els treballadors de l’Atenció Primària al CAP Raval Nord, situat a prop de plaça Universitat. Per la seva banda, Metges de Catalunya ha iniciat una manifestació fins les portes de la Unió Catalana d’Hospitals situada al carrer València amb Bailen col·lapsant tot el centre de Barcelona al seu pas.
La marxa ha finalitzat amb una acció simbòlica on un dels membres del comitè de vaga ha preguntat als assistents «Qui voleu que decideixi la vostra salut? Fonendos o maletins?».
«Qui voleu que decideixi la vostra salut? Fonendos o maletins?»: MC acaben la mobilització a les portes d’una de les patronals / Carla Benito
La xarxa sanitària concertada clama contra el segon conveni col·lectiu del SISCAT
Metges de Catalunya ha quantificat d’»èxit» la mobilització i insta a l’ICS i les patronals de la sanitat concertada – Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci Associació Patronal Sanitària i Social (CAPSS) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES) – a “escoltar el clam dels facultatius i atendre les reivindicacions legítimes i necessàries per millorar l’assistència als pacients i dignificar les condicions laborals dels professionals”.
Unes condicions que Antoni Pessarrodona, ginecòleg especialitzat en oncologia, denuncia d’una alta pressió assistencial: «ja no ens queixem tant del sou, perquè d’això ja ens hem acostumat, però no pot ser que estiguem tan mal valorats pels gestors». A més, ha criticat les conseqüències que pot arribar a tenir la falta de temps tant pels treballadors com per als pacients, qui veuen reduïda la qualitat de la seva assistència i també per tant la seva seguretat.
Per la seva banda, Maite Clemente, que és metge anestesista, denuncia que en alguns centres com ara en el seu s’ha creat un conflicte al voltant de les guàrdies. El problema es divideix en tres característiques: que les hores de guàrdia no es cotitzen, «mentre que policies i bombers sí que ho fan»; que l’hora es paga a un preu inferior a l’hora ordinària; i que els estan obligant a retornar les hores de lliurança. Clemente explica que en sortir a les 9 hores de treballar, després de dur 25 hores seguides, no se’ls hi considera el dia de lliurança com un dia treballat. D’aquesta manera, se’ls hi acumulen hores a deure a l’empresa. En concret, un total de 4 hores per cada guàrdia, ja que les 4 restants per completar la jornada laboral van aconseguir guanyar-les. Mesura que segueix semblant insuficient.
Aquests arguments són alguns dels que trobem entre les reivindicacions principals dels metges de la concertada que no estan satisfets amb el segon conveni col·lectiu del SISCAT signat el 21 de novembre per part de les patronals sanitàries i els sindicats CCOO, UGT i SATSE.
Així ho ha volgut explicar Xavier Lleonart, president del sector d’hospitals de Metges de Catalunya i membre del comitè de vaga al finalitzar la manifestació:
Les reivindicacions principals del sindicat de Metges de Catalunya serien:
Equiparar la jornada laboral anual dels facultatius (1.688 hores) a la que fan la resta de col·lectius professionals del conveni SISCAT (1.620 hores).
Regular el règim de jornada, distribució horària i descansos dels facultatius.
Fixar un límit màxim del número de visites diàries i un temps mínim per a atendre els pacients en l’atenció primària concertada.
Recuperar el poder adquisitiu perdut en els últims 10 anys a conseqüència de les retallades.
Establir un preu per a l’hora de guàrdia mèdica de presència física que iguali el valor de l’hora ordinària de treball, tal com han sentenciat el tribunals de justícia.
Implantar l’equiparació salarial total dels facultatius d’assistència primària i d’hospitals, en tots els conceptes retributius.
Millorar les retribucions variables per objectius.
Millorar els drets de conciliació de la vida laboral, personal i familiar.
Incrementar de 20 a 40 hores el permís retribuït per a formació i recerca.
Incrementar les mesures de salut laboral, en especial atenció els riscos psicosocials i la protecció de les dones embarassades i lactants.
Són molts anys d’anar trucant a la porta de l’administració sanitària catalana reclamant canvis en profunditat per a la nostra atenció primària i comunitària. No cal tornar a repetir els fets, plasmats en projectes de canvi i millora proposats des de diferents àmbits, fins i tot per grups dins la mateixa administració sanitària, que han quedat en els calaixos dels despatxos dels responsables polítics. És ara, en veure arribar el conflicte anunciat i inevitable, quan semblen despertar del llarg somni i, en forma de moviments desordenats com els de la cua tallada de la sargantana, fan públiques tot un seguit de propostes que pretenen donar solució als errors acumulats durant tants anys.
A qui pot estranyar que ja ningú confiï en les noves promeses fetes? En un marc polític general caracteritzat per la incertesa i inestabilitat, sense pressupostos que incorporin nous recursos al govern, sense una política de personal definida i coherent, sense idees clares vers el futur estratègic i organitzatiu general del sistema sanitari i de l’atenció primària i comunitària en particular, no sembla coherent ni propi de grups i persones amb un mínim d’intel·ligència creure i pensar que el que no s’ha fet durant anys d’indolència es pugui implementar en uns quants mesos.
Tot això al marge de la insuficiència estratègica i de curt termini que tradueixen les propostes fetes per l’Institut Català de la Salut en un intent tant inútil com desesperat de frenar el moviment de vaga. El deteriorament de les condicions de vida i treball dels professionals d’atenció primària i comunitària (de tots i no solament dels metges) i el risc d’una lesió irreversible de la qualitat de l’assistència prestada a la ciutadania han arribat a un punt que fa necessari passar de les paraules als fets.
Avui ja ha passat el temps de les manifestacions polítiques grandiloqüents afirmant, amb un to clarament adulador, que és gràcies als professionals que el sistema sanitari ha pogut aguantar els atacs de la crisi econòmica. Efectivament s’ha esgotat el crèdit i, sobretot, la paciència d’uns professionals farts de ser menyspreats a la pràctica pels que tenen la primera i major responsabilitat de garantir una atenció sanitària de qualitat, segura i satisfactòria per a tothom.
Podríem continuar enumerant més i més greuges soferts pels professionals i la ciutadania en l’àmbit sanitari al llarg de molts anys però penso que no és necessari, ja que es troben marcats de forma indeleble en el cap, el cor i, també, en la butxaca de tots. La suma de greuges en un context d’indiferència per part dels responsables polítics es troben en la base que justifica el títol d’aquestes línies: ja ningú confia en les propostes fetes a correcuita per la nostra administració sanitària.
Fa temps que sentim el mantra que falten metges, i últimament alguns responsables sanitaris han dit que ara que tenen diners no poden contractar metges perquè no n’hi ha. Ens trobem davant d’un greu problema del sistema sanitari i de l’atenció primària en particular, perquè sense professionals el sistema no pot funcionar. El missatge que rep la població és paralitzador i carregat de significat: si no hi ha metges per contractar no es poden augmentar les despeses. No he llegit cap opinió crítica des de dins de l’administració reconeixent errors del passat que expliquin l’actual situació. I tampoc es coneixen mesures creïbles i consistents per garantir el futur. Sembla que la causa sigui aliena a les decisions dels diferents governs, central i autonòmics.
Com explica Juan Simó (metge d’atenció primària de Pamplona) en el seu blog, el problema no és que «faltin metges», sinó més aviat que «no es troben metges per contractar en el nostre sistema». Es produeix el fet paradoxal que a l’estat espanyol mai havíem tingut tants metges en formació d’especialitats (coneguts com a MIR) com en els últims anys i la taxa de metges en actiu no ha deixat de créixer des dels anys 70.
El creixement, però, ha estat desigual per a les diferents especialitats, sent l’atenció primària la que ha crescut menys. Les xifres ens diuen que la taxa de metges (nombre de metges per població) d’atenció especialitzada en el Sistema Nacional de Salut ha crescut en un 19% des del 2004, mentre que la de metges de família i pediatres dels centres de salut ho ha fet en un 5%. Tot un indici de quina direcció ha pres el sistema sanitari els últims anys.
Tenim doncs, un gruix de metges i metgesses de família formats que no treballen a la nostra atenció primària. On són? Segons estudis publicats sobre la situació laboral dels metges de família formats en diverses unitats docents, resulta que només el 52% ocupen places a l’atenció primària, la resta treballen majoritàriament en places hospitalàries i serveis d’urgències.
L’emigració d’especialistes a altres països és una realitat. A partir de l’any 2011 es va disparar el nombre de metges i metgesses que sol·licitaven el certificat per poder treballar a l’estranger. A tot l’estat, aquell any es van demanar 1380 certificats, que van créixer fins a 3400 l’any 2016, sent els metges de família els primers de la llista. A nivell de comunitats autònomes, és Catalunya qui lidera l’emigració de metges, seguida de Madrid i Andalusia.
L’afirmació que falten metges, doncs, no és certa. Els tenim, però no hi són. Les causes són múltiples, en primer lloc, els baixos sous de tot el sistema sanitari de l’estat. Per cert, aquesta és la principal explicació de la seva eficiència (baix cost en relació als resultats). Així, al Regne Unit o a Alemanya, el sou mitjà d’un metge és 2,5 vegades més que a Espanya, o a França el doble. Però entre comunitats autònomes també hi ha diferències, i Catalunya ostenta una altra vegada el lideratge, amb un sou anual fins a 10.000 euros inferior que a la resta de comunitats.
Però els sous insuficients no són l’única explicació de la «manca de metges de família». N’hi ha d’altres, com la precarietat en el treball, el maltractament que reben per part de la principal empresa pública, el desprestigi de la seva feina o la manca d’oferta de treball durant els anys de les retallades.
Segons dades que ofereix el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, entre les diferents especialitats la que pitjor tracte rep és la medicina familiar i comunitària, en la qual el 2015 els contractes mensuals representaven un 40% de la totalitat dels contractes un cop acabat el MIR. El FoCAP ha denunciat en moltes ocasions el menyspreu, el desprestigi i el tracte poc curós que, especialment els darrers anys, s’ha prestat als professionals d’atenció primària, fet que justifica plenament que molts no hi vulguin treballar (o ni tan sols es plantegin triar l’especialitat).
Administracions i gestors que han creat el desgavell tenen la responsabilitat d’arreglar-lo. No seria acceptable que seguissin dient que no troben metges per contractar. Hi ha molta feina per fer si és que realment es volen trobar solucions, perquè la «manca de metges» pot ser una excusa perfecte per deixar l’atenció primària sota mínims. Les solucions però, necessiten diners. Amb el 14% actual del pressupost de Salut poc es pot fer. Així ho entenen els sindicats que han convocat vaga per a la setmana que ve quan reclamen el 25% de la despesa sanitària per a l’atenció primària.
Hi ha mesures per alleujar el dèficit que depenen de la voluntat dels gestors, com és allargar l’edat de jubilació dels qui ho desitgin, amb reducció de càrrega assistencial si convé, o la possibilitat d’ampliar la jornada laboral amb la corresponent remuneració com ja es fa en alguns centres.
Trobar els metges que ara no hi són, però, requerirà polítiques actives a nivell estatal i català. Polítiques com per exemple oferir sous dignes, condicions de treball decents, oferta pública de places suficients per recuperar com a mínim el nivell d’abans de les retallades, i dotar l’atenció primària de prestigi, d’autonomia, de capacitat de decisió clínica i de lideratge dins del sistema. Si els metges formats troben prou atractiva la feina que se’ls ofereix, aniran a l’atenció primària. Si se’ls ofereixen contractes precaris, competències cada cop més limitades i manca de respecte, seguiran treballant en altres dispositius o a l’estranger.
El conveni de la sanitat concertada ha arribat a un principi d’acord. El pacte, que encara no s’ha signat, afectarà uns 50.000 empleats Catalunya que treballen per al Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT), segons ha indicat Josep Maria Yagüe, responsable d’acció sindical de Sanitat de CCOO.
Metges de Catalunya havia convocat els seus facultatius, també del sector concertat, a cinc dies de vaga que comencen el 26 de novembre. Fonts d’aquest sindicat han declarat que mantenen la vaga perquè la majoria de les reivindicacions fetes per la seva organització no ha estat recollida en el principi d’acord.
Un acord que, en síntesi, recupera bona part de les condicions laborals que es van perdre quan es va firmar, en plena crisi econòmica, el conveni de la que llavors es deia Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública de Catalunya (XHUP). En aquella ocasió els treballadors van fer un gran esforç per assegurar al màxim l’ocupació. Per això van acceptar una reducció salarial del 5% i un increment del temps de treball. Ara, que sembla que la crisi s’ha superat, l’objectiu dels sindicats de classe era situar l’estatus dels treballadors de la sanitat concertada, a prop del que tenen els treballadors del sector sanitari públic.
La sanitat concertada a Catalunya té tres patronals, UCH, CAPS I ACES . Les organitzacions empresarials representen un conjunt divers d’entitats, que van des de les associacions sense ànim de lucre, passant per les vinculades a organitzacions religioses fins a empreses convencionals.
Durant la negociació del conveni, els sindicats principals, CCOO i UGT, junt amb SATSE van reclamar acostar les condicions de treball a les del sector públic, també pel que fa a les remuneracions. Això només es pot fer si la Generalitat, que es qui fixa les tarifes que paga a hospitals i centres sanitaris, les apuja.
Segons ha pogut saber Diari del Treball, l’increment salarial pactat calca es que s’ha fixat a l’Administració catalana. Així, el primer any s’apujarà un 1,95%, tot i que el 0,25% està subjecte al compliment de determinats objectius. El segon any seria un 2,25% i del tercer l’increment fix seria del 2%.
El sindicat afirma que “Els increments salarials suposen en un escenari de mínims un augment retributiu del 7,1% i en un escenari de màxim un augment retributiu d’un 8,79%, durant la vigència del conveni”. L’increment sobre la pujada nominal té a veure amb augments suplementaris vinculats amb l’increment de l’IPC.
Pel que fa al temps de treball, l’objectiu dels negociadors sindicals era aconseguir retornar a les 1.620 hores anyals que es feien abans del darrer conveni de la XHUP. Així, el 2019 es reduiran 14 hores, el 2020 la reducció serà de 20 hores i finalment a 21 de desembre d’aquest mateix any la reducció que s’afegirà serà de 14 hores.
Una altra millora per al personal dels centres concertats, és que tornaran a cobrar les Incapacitats Temporals, les baixes, des del primer dia, igual com ja passa a l’Administració pública. “Aquest acord és molt important perquè els treballadors estan en contacte amb malalts, imaginis quan hi ha una passa de grip, era molt possible un contagi que feia que els empleats a més de posar-se malalts perdien els ingressos dels primers dies”, ha explicat Yagüe.
Els treballadors de la sanitat concertada de Catalunya estaven convocats, igual com la resta de treballadors del sector sanitari, a una jornada de lluita divendres 23 de novembre per CCOO. Si finalment el conveni es firma la mobilització podria no fer-se.
Parlem amb el secretari general de Metges de Catalunya, Josep Maria Puig, sobre les jornades de vaga que venen i aprofitem perquè ens faci una radiografia del panorama sanitari i les causes que han provocat arribar fins aquí.
Fa temps que es denuncia un deteriorament del sistema sanitari però progressivament les reivindicacions i demandes han anat en augment. Per què ara aquesta vaga?
Ja prèviament teníem una situació d’infrafinançament. Espanya al començament dedicava al voltant del 6,7% del seu PIB a la sanitat pública mentre que Europa estava al voltant del 7,5%. Ja hi havia una diferència. La crisi el que va es agreujar aquest infrafinançament crònic i castigar els professionals en general i específicament els metges. Tothom va tenir el 5% del decret del Zapatero però als metges, a més, se’ls va anul·lar o se’ls va reduir a la meitat la direcció per objectius o la carrera professional. De forma global el metge ha perdut al voltant del 30% del seu sou en aquests anys sense tenir en compte l’IPC que ha estat del 9,7%.
A més de disminuir els ingressos ha augmentat la feina i això és una combinació mortal. La sanitat ha perdut uns 5.000 treballadors i, d’aquests, 900 són metges a Primària. Metges que han anat desapareixent per jubilacions, per contractes temporals que no s’han renovat… però metges que atenien cada dia. Per tant, la sobrecàrrega de treball cap els altres ha anat en augment perquè, a més, la població ha anat envellint i cada cop hi ha més patologia crònica que carrega les consultes. Això s’ha barrejat amb una tecnologia que ha quedat obsoleta, que no té la mateixa qualitat per fer diagnòstic.
Així doncs, diners que s’han deixat de percebre, la sobrecàrrega, l’obsolescència de la tecnologia i encara hi ha un quart punt: la precarietat que dóna molta inestabilitat a la gent, a qui de tant aguantar se li ha anat creant cada cop més malestar.
Trobaries un focus concret com a detonant de per què ara?
En el cas de la Primària és més fàcil determinar el per què. La metropolitana nord, que és una de les àrees més castigades, amb menys gent que té mútues com alternativa, on van tots a la seguretat social, hi ha més sobrecàrrega. Ells van plantejar una vaga fa uns mesos però no es va dur a terme per una negociació amb l’ICS on es donaven possibilitats d’alleugerir la pressió. L’administració això no ho ha complert i la gent està més tipa alhora que a ells els hi ha tret credibilitat. És molt important tenir present que l’Administració no té crèdit. Quan algú no té crèdit, paga al comptat. Així, ara el que exigim de l’Administració es que pagui al comptat, no que creï meses per analitzar res al cap d’un any…
La visió és que sempre ens han pres el pèl però això dels últims 8 anys ha estat extraordinari i la gent ha explotat. Per això s’ha dit prou.
Sí. Es farà després de l’examen perquè la gent està estudiant, vol treure’s la plaça, vol tenir un lloc fixe com qualsevol mortal.
Opineu que el Fòrum de diàleg professional que vol abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya pot ser efectiu?
Va tenir una primera i última reunió de moment. És cert que el món sanitari no és només una càrrega de feina i de sous, hem de planificar el futur, on som, què farà falta… Sí que hi ha feina a fer de planificació i aquests fòrums poden ser útils per això però hi ha coses que han de ser immediates. L’estabilitat s’està intentant corregir obrint oposicions però sobre altres aspectes com la càrrega no s’està fent res. El metge de capçalera que cada dia té més pacients a veure i veu que és absolutament insuficient se’n va a casa amb la sensació que ha fet malament la seva feina, a part del cansament físic que comporta. La gent està cansada tan físicament com psicològica I això té probabilitats de traslladar-se a la població en general. Jo si faig de metge i no tinc temps material potser el que depèn de mi va malament perquè si necessito proves complementàries, que trigaran mesos, el diagnòstic acaba sent més tardà.
A hospitals no s’ha patit la davallada en el número de metges, s’ha mantingut estable. No hi ha el que caldria però no ha perdut. El que sí ha perdut en canvi és infraestructura: mil llits des de l’inici de la crisi. Això significa que quan t’arriba gent a urgències que pel diagnòstic ha d’ingressar però no té llit, el que fas és deixar-la a urgències fins que un llit s’alliberi i mentrestant urgències es converteix en una mena d’apèndix de l’hospitalització. que es es col·lapsi no té a veure amb que hi vagi més gent del compte, culpabilitzar la gent és un error. Quan algú va a urgències i no toca, per exemple un constipat d’algú de 25 anys, al final en menys de dues hores ja és fora. El problema està quan arriba algú que s’ha de quedar i no tens lloc on posar-lo. Aquests mil llits estan provocant el col·lapse d’urgències, no l’excés d’ús dels usuaris.
Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya / Diari de la Sanitat
Pel personal a més ingressar algú vol dir corre: a raigs que em facin la prova perquè em facin un diagnòstic i cap a casa. Això crea una sensació que davant d’un pacient has de fer el que puguis, posar pedaços i enviar cap a casa perquè a baix hi ha gent que ha d’ingressar.
Tot el sistema està molt tensionat però que Primària vagi cap a la vaga significa tensionar encara més els hospitals. Si ja de normal tots els hiverns ens hem quedat col·lapsats i amb dies d’espera per ingressar, ara imagini’s que els CAP deixin de funcionar. Si primària para pot passar que els hospitals, on també hi ha molta pressió, es desbordin i diguin ‘ei, jo també’ perquè tothom està tip. Hi ha doncs la possibilitat que hi hagi un efecte dominó. Això acaba posposant proves de diagnosi, proves complementàries, empitjorar les llistes d’espera, d’intervencions… s’hi ha de posar remei d’alguna manera perquè qui acabarà patint les conseqüències és la població. I les conseqüències són morts per anar tard, per mal diagnòstics. Necessitem una reacció de les autoritats sanitàries que fins ara han recanejat en els pressupostos.
Com els valoreu?
Som la comunitat que ha retallat més en sanitat: al voltant del 10% i mirant la inflació estem en un 20% menys de poder adquisitiu mentre altres partides han crescut molt més. Els actuals pressupostos són prorrogats però en els anteriors tot i tenir un 7,5 d’augment generalitzat, a sanitat se li va donar només un 3,8. Això dóna un missatge de ningunejar, de pensar tu tira que nosaltres estirarem i deixa d’emprenyar. Hem vist despreci per part de tots els últims governs a través dels fets cap al benestar social.
Des de fa un any i mig la sanitat està en modo pausa. L’administració funciona perquè hi ha tècnics preparats, funciona en automàtic però no hi ha ningú que planifiqui, que digui cap a on anem i que posi totes les estructures al dia pels canvis que hi ha demogràfics i de patologia. Hem cronificat els càncers, infeccions com la SIDA, l’hepatitis… l’enfocament que teniem abans de malaltia aguda i som-hi cap a casa ha canviat i per tant el model ha de canviar. Cal planificació política i fa un any i mig que no fem res de tot això.
Repetidament es diu que si el sistema ha aguantat ha estat gràcies als professionals. Això us responsabilitza.
Això no és un només una frase. Quantifica, hem perdut un grapat de professionals i en el mateix període de temps la productivitat mesurable en visites i en intervencions quirúrgiques ha augmentat. Amb menys personal, més mal pagat, menys mitjans tan estructurals com tècnics, la producció ha augmentat. Això és el que fa dir que si els professionals no haguessin posat el coll això s’hagués enfonsat abans. Està en números però per molts segueix sent una cançoneta que no sap d’on ve. Clar, prefereixen dir-nos que som collonuts que no a més de maltractar-nos dir-nos que som uns dropos.
La sensació que transmeteu sovint és que us han posat dins una cadena de producció i això deshumanitza la professió.
Molt. No tens capacitat de tenir una interacció amb el pacient. La gent que pateix a més d’explicar-te símptomes necessita que te la miris, que li expliquis, que li donis una visió de futur més o menys esperançadora. Això requereix temps: el malalt ha de sentir-se escoltar, tu necessites explicar-te i fer-te entendre i això no són dos minuts. No tenim cap d’aquestes premisses ara sobre la taula. Són massa coses que vas lligant. Altres col·lectius haguessin explotat abans i d’una forma bàrbara però és aquesta responsabilitat que dius. Però la professió ens agrada i malgrat tot la immensa majoria tornaríem a fer de metges. Tot i ser una virtut això des del punt de vista de l’Administració és una debilitat perquè se n’han aprofitat i ara tenim una sanitat low cost.
Una empresa d’aviació low cost s’aguanta perquè al personal el paguen malament i a més duu la gent com a sardines. Nosaltres tenim la gent com a sardines en els ambulatoris, en els hospitals i els professionals mal pagats. Som un exemple fantàstic d’empresa low cost… El mateix passa amb l’educació i així estem creant una societat de futur vergonyosa i que no tirarà. És el model polític que tenim sobre la taula la que està fallant d’una forma estrepitosa.
De fet, i com comentaves abans parlant de Metropolitana Nord, fins el 32% dels catalans tenen una mútua contractada, sent la Comunitat Autònoma amb aquesta xifra més alta. No fixar mesures està creant encara més desigualtats entre classes?
Quan es parla de les diferències entre rics i pobres, entre classe mitja i classe mitja-baixa que ja ha quedat empobrida, la diferència en tot i en expectativa de vida es veu. La UE ho ha denunciat: a Espanya l’escletxa entre el 20% que té més i el 20% que té menys s’ha multiplicat per 8.
Amb el que ha passat a la sanitat pública, la sanitat privada ha vist des del 2009 un creixement d’un 9% més de gent que s’apuntava a les mútues. Un 9% és molta gent. A més a més, les primes, els ingressos que tenen, en aquests anys han augmentat un 24%. És a dir, no només han augmentat la quantitat de gent si no que les primes han pujat i per tant només ha pogut accedir la població del mig cap amunt. Deixar podrir la sanitat pública ha engreixat la sanitat privada en detriment dels que no tenen prou mitjans.
Això és un problema relatiu. És un problema gravíssim si seguim amb les mateixes polítiques que tenim ara damunt de la taula perquè aquestes polítiques han tingut conseqüències sobre els professionals i alguns el que han fet ha estat fugir d’aquesta crema. Som la comunitat autònoma que envia més gent a altres comunitats autònomes d’Espanya. Se’n va gent a Aragó on a final de mes el sou està aproximadament entre 500 i 1000 euros més al mes. Estem parlant de 7.000-8.000 euros més a l’any. Això és molt important. Tenen menys sobrecàrrega també. Se’n van també a València o a les Illes.
Som també la Comunitat Autònoma que demana més acreditacions a l’Organització Médica Colegial, a Madrid, perquè és preceptiu, per anar-se’n a treballar a l’estranger. El febrer d’aquest any en un portal de treball hi havia una oferta de més de 9.000 metges a Europa: França, Alemanya, Anglaterra, Suïssa i Txèquia. Són llocs atractius on d’entrada, només per passar la frontera, guanyes com a mínim el doble i la pressió assistencial és la meitat. Per què ens hem de quedar aquí? Estem ben formats, tenim prestigi a nivell europeu, el resultat de salut és molt bo, per tant un metge espanyol és welcome. Ja estem format, tenim experiència, som bons, escolti’m, “només els hem d’aprofitar, paga’ls bé”, diuen. Nosaltres paguem la formació universitària, que costa molts diners, paguem la formació de l’especialista i després se’ns en van a altres comunitats o a Europa. Ens ho hauríem de fer mirar que això sí que és malbaratament de diner públic, això sí que hauria d’anar a algun judici. Vostè és responsable per les seves polítiques.
I aquest és un altre dels fets que explica que hi hagi una por tremenda a que la generació de la baby boom arribem ara a la jubilació perquè som 8.600 professionals en 10 anys. Però mirem l’altra cara de la moneda, qui es forma a Catalunya? 1.100 especialistes MIR cada any. Multipliqui per 10: 11.000. Quants es jubilen? 8.600. On té el problema vostè? En que aquests no es quedaran. Aquí sí que tenim un problema i no perquè els què es jubilen sinó perquè amb els que formem no tenim capacitat de reacció perquè se’ns aniran cap a altres llocs. Per tant no tenim un problema, creem un problema, que és molt diferent. El discurs oficial és ‘ui que se’ns jubilen, ui que no formem prou MIR’ però no és veritat, el recanvi generacional està totalment assegurat. Ara, si vostè vol posar aigua en un colador, ja pot tirar aigua ja, que si no té una cosa estanca aquesta aigua se n’anirà, si no tota, molta. Tenim un problema? Depèn com ho miris.
Facultatius d’atenció primària davant la seu de l’ICS, a Barcelona, en l’entrega de signatures per reclamar millores assistencials i laborals / Metges de Catalunya
Hi ha algunes especialitats on costarà més cobrir les vacants si això no es reverteix?
Ara hi ha especialitats que tenen molta sortida a la privada com pediatria o anestesia doncs amb les circumstàncies en les que es treballa doncs cobren el doble, treballen dignament i poden fer bé la seva feina sense l’angoixa de veure si se’t passa una cosa dia rere dia. Primària clar que és deficitària. Quin interès té aquesta gent de fer aquesta bestiesa de vida laboral? Cap ni un. No troben gent per fer substitucions, diuen. Com vols trobar-los? Amb 40 malalts cada dia, mal pagats i en dos mesos ‘adéu, si te he visto no me acuerdo’? Això no pot ser desconegut pels polítics. Necessitar un fòrum perquè t’expliquin això vol dir que no anem bé perquè ho hem repetit temps i temps. L’anàlisi està fet, com a mínim està claríssim el que s’ha de fer amb immediatesa. Hem cremat tant l’ambient que o posem remei ja o ja podem planificar que no quedarà ningú.
Hi ha diferències doncs entre especialitats. Moviments en defensa de l’Atenció Primària en denuncien el desprestigi.
No té cap atractiu veure 40 malalts en un dia. Una tasca fonamental del metge és la seva formació continuada perquè hi ha avenços i necessita seguir estudiant cada dia, fer sessions per aprendre… tot això requereix un temps que no existeix i la professionalitat fa que això t’ho facis tu a casa teva i en el teu temps. Això suma més càrrega: arribes a casa de mal humor pel dia que has passat i no pots veure a la família perquè t’has de posar a estudiar per veure què li deu passar a un pacient amb qui no saps ben bé per on tirar perquè tampoc has pogut fer sessions per comentar-ho amb els companys.
Ja per tancar, pel que fa a la vaga, quines mobilitzacions teniu previstes de cara a la setmana vinent?
Estem definint que és el més oportú i que faci visibilitzar més entre la població com està la situació. Ho aprofitarem perquè la gent si fa vaga es pot mobilitzar sinó, amb els horaris que té de normal és impossible.
Creieu que hi haurà un bon seguiment?
S’ha anat coordinant el màxim possible però com no ho porta només una organització és difícil. Tenim 3.500 signatures d’un col·lectiu de 5.000 però això no vol dir que els 1.500 restants no hagin volgut signar sinó que potser són d’indrets on és més difícil arribar. D’aquests no sabem quants no han volgut signar i quants no han tingut ni l’oportunitat de fer-ho.
En tot cas, un 70% de professionals recolzen el que estem demanant, ara que després vagin a la vaga no ho podem saber. Estar d’acord amb les demandes no vol dir anar a la vaga perquè hi ha àrees que no viuen aquesta misèria. A Barcelona mateix hi ha àrees on el 70% de la població tenen mútues i per tant la pressió assistencial és menor. No tothom està igual d’escalfat ni motivat.
També heu rebut suport dels Col·legis de professionals i organitzacions com la Marea Blanca.
Sí. D’alguna manera el món sanitari entén perfectament que això hagi arribat a una situació que ningú desitja. Desqualificar aquesta vaga no té ni cap ni peus. Estem plens de raó. L’Administració ha de treure els diners d’on vulgui però ha de pagar al comptat, ha de deixar de demanar crèdit. És evident que això no és culpa dels que en aquest moment estan gestionant la sanitat però ells han heretat això però sabien on es posaven. Si no tenen intenció d’arreglar-ho seran igual de culpables. Són nous que hereten problemes vells però són herències volgudes, buscades. Si volen aquesta feina se n’han de responsabilitzar del que comporta.
Coincidint amb la vaga dels metges treballadors a l’Atenció Primària de l’ICS a la que s’han adscrit diversos sindicats i tantes altres entitats en donen suport, Metges de Catalunya (MC) ha presentat una convocatòria de vaga de facultatius de la xarxa sanitària concertada amb el Servei Català de la Salut (CatSalut). L’aturada, de la mateixa manera que ho farà la mobilització de personal mèdic que el sindicat també ha convocat a l’atenció primària, tindrà lloc els dies 26, 27, 28, 29 i 30 de novembre.
La vaga del sector concertat s’adreça als més de 10.000 facultatius de 53 hospitals d’aguts, 86 equips d’atenció primària, 50 centres sociosanitaris i 25 de salut mental gestionats per les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci Associació Patronal Sanitària i Social (CAPSS) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES).
Sota el lema “Som metges, som sanitat i volem qualitat”, l’organització crida a l’aturada en entendre que la gran majoria de les seves demandes han estat “ignorades” i que «el col·lectiu mèdic ha estat arraconat en la mesa de negociació del segon conveni col·lectiu del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT)». Els representants dels facultatius de la xarxa concertada reclamen millores laborals i retributives, així com solucions per al “deteriorament progressiu de l’assistència”, afectada per la sobrecàrrega de treball i la manca d’inversions derivada de les retallades sanitàries.
En aquest sentit, la plataforma reivindicativa presentada per MC recull mesures com la regulació del règim de jornada i descansos del personal sanitari o una distribució de l’horari laboral que respecti el temps dedicat a la formació i recerca. Pel que fa als aspectes retributius, la reclamació passa per la recuperació del poder adquisitiu perdut en els últims 10 anys com a conseqüència de les retallades salarials.
A més, el sindicat inclou dues reivindicacions històriques dels facultatius de la sanitat concertada. D’una banda, la remuneració del preu de l’hora de guàrdia mèdica al mateix valor que l’hora ordinària de treball. En aquest sentit, expliquen que aquesta demanda ha estat avalada per diferents sentències dels tribunals de justícia però acusen que són «sistemàticament desobeïdes per les patronals». D’altra banda, també reivindiquen l’equiparació salarial dels facultatius d’atenció primària amb els seus companys dels hospitals, amb l’objectiu, diuen, «d’acabar amb la desigualtat entre professionals que comparteixen el mateix nivell formatiu i ofereixen el mateix servei».
Per millorar la qualitat de l’assistència, el sindicat mèdic vol que s’estableixin límits al número de visites diàries que realitzen els facultatius d’atenció primària i que s’assigni un temps mínim d’atenció per pacient. De la mateixa manera, demana que es redueixi la temporalitat i la contractació precària, que es millorin els drets de conciliació i que es presti una especial atenció a la salut laboral perquè els professionals «estiguin al 100% de les seves capacitats per oferir la qualitat assistencial que es mereixen tots els pacients».
Les reivindicacions del sindicat s’estructuren en tres blocs:
Assistencials
Establir un límit màxim de visites diàries i fixar un temps mínim d’atenció per pacient a les consultes d’atenció primària.
Respectar la distribució de jornada assistencial i no assistencial (destinat a la formació i recerca) dins la jornada de treball.
Recuperar la plantilla de facultatius anterior a les retallades.
Laborals
Reduir la contractació temporal i precària prioritzant els contractes a jornada completa.
Equiparar, en el conveni SISCAT, la jornada anual dels facultatius amb la de la resta de col·lectius professionals.
Regular per conveni el règim de jornada i descansos de tots els grups professionals, sense excloure els facultatius i la resta de personal sanitari.
Millorar els drets de conciliació de la vida familiar, personal i laboral.
Assignar permisos retribuïts de com a mínim 40 hores anuals per a formació i recerca.
Incrementar la protecció de la salut laboral, en especial atenció als riscos psicosocials i a les dones embarassades i lactants.
Creació de Juntes Clíniques Facultatives amb capacitat de decisió sobre l’assignació de la carrera professional, els permisos per formació i els processos de selecció.
Retributives
Recuperar el poder adquisitiu perdut i les retallades salarials dels últims 10 anys.
Remunerar el preu de l’hora de guàrdia mèdica al mateix valor que l’hora ordinària de treball, i la guàrdia localitzada al 50% del valor de la presencial.
Equiparació salarial dels facultatius d’assistència primària amb els facultatius dels hospitals, en tots els conceptes retributius.
Millorar el complement de carrera professional.
Millorar el complement variable per objectius (DPO).
El Gabinet d’Estudis Col·legials afirmava que «el perfil que es defineix del metge actual i de futur és el de dona, jove i especialista. D’altra banda, percentualment, els metges jubilats augmenten més ràpidament que els no jubilats». D’aquesta idea se’n feia ressò el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) en el seu Informe sobre demografia col·legial del 2017.
Les xifres d’aquest fenomen, a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), asseguren que el 30% dels metges catalans en actiu tenen entre 55 i 64 anys. Sent aquest el grup d’edat més nombrós que encara incrementa més el percentatge si es compten els metges majors de 65 anys que segueixen en actiu. De fet, el percentatge de metges més grans de 55 anys ha augmentat molt des del 2009, quan representaven el 19% de la plantilla. Això mostra una tendència en augment.
En aquest sentit, el CoMB ha estudiat que els metges jubilats fa temps que creixen a un ritme superior al dels no jubilats. De les seves dades a Barcelona es veu que l’any 2017 els metges jubilats creixen un 8% davant el 2% dels no jubilats i en l’última dècada han augmentat un 84%, per un 15% dels no jubilats. En el total de la col·legiació els metges jubilats són l’11,5%.
Això, com diuen moltes veus com ara la del secretari general de Metges de Catalunya, Josep Maria Puig, no hauria de suposar un problema si les administracions fessin polítiques per retenir el miler de metges especialistes que es creen cada any. Defensa que «el recanvi generacional està totalment assegurat»: en 10 anys es jubilaran 8.600 metges però se n’hauran creat 11.000.
Les jubilacions dels pròxims 10 anys deixaran una professió molt més feminitzada
Tornant a les dades, si observem les xifres de l’INE agafant el gènere com a premissa veiem que l’envelliment de la plantilla és més pronunciat entre els homes. Un 40% dels metges homes tenen entre 55 i 64 anys, mentre que només un 23% de les metgesses es troben en aquesta franja d’edat. En canvi, els menors de 35 anys representen un 15% dels metges mentre que les metgesses d’aquesta franja d’edat són el 25%.
A banda de la diferència per edat i sexe, també en termes absoluts hi ha més dones que homes metges, un 57% front un 43%. Les dones metgesses són, de mitjana, més joves que els homes metges però estudiant-les per separat veiem que entre les dones, la distribució per edats és més equilibrada. Agafant les dades d’homes i dones es dóna que mentre que en el grup més jove (menors de 35 anys) les dones representen un 69% del total de facultatius, en el grup més gran (entre 55 i 64 anys), les dones representen el 43%.
Per províncies no hi ha grans diferències, però a Lleida és on hi ha una plantilla més envellida: un 34% dels metges tenen més de 55 anys, el que comparativament es situa quatre punts per sobre de la mitjana catalana. Perquè això passi hi influeix molt que gairebé la meitat dels metges homes, el 48%, estan en aquesta franja d’edat, mentre que només un 24% de les dones tenen més de 55 anys.
Pel que fa a les dades totals de metges sense distingir per edats, del 2009 a l’any 2017, la quantitat de metges ha incrementat un 5%. No obstant aquesta pujada genèrica, hi ha un 5% menys de metges homes que s’ha vist compensada per un 20% de dones metgesses.
És la jubilació de la generació baby boom realment un problema?
El mes de desembre es va celebrar el I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya. En aquesta cimera, anunciada per la consellera Alba Vergés a finals del curs anterior amb la pretensió d’incloure tots els agents del sistema sanitari i planificar les necessitats presents i futures de professionals de la salut a Catalunya, es van tractar diverses problemàtiques. Temes que els agents que hi van participar van demanar que fossin assumits per les institucions: ràtios baixes en totes les especialitats, mal repartiment entre territoris i especialitats deixant l’atenció primària cada vegada amb menys recursos, un alt nombre de jubilacions, necessitat de treballar un nou model assistencial donat l’envelliment, la fragilitat i la cronicitat de la població…
Vinculat a la formació i amb un efecte directe a la gestió de les jubilacions, Vergés va destacar que «a Catalunya tenim molta capacitat d’atracció però que per contra gent d’aquí també marxa a altres regions a cursar la seva residència». Assegurava aleshores que hi ha un 47% de graduats en medicina que acaben els seus estudis i no fan la residència a Catalunya. A més també hi ha el cas de residents que se’n van després de formar-se: «hem de tenir la capacitat de retenir els residents que formem aquí», deia Vergés aleshores.
Davant d’això, Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya, manifesta en una entrevista per aquest diari que les jubilacions en si no són un problema: «és un problema gravíssim si seguim amb les mateixes polítiques que tenim ara damunt de la taula perquè aquestes polítiques han tingut conseqüències sobre els professionals i alguns el que han fet ha estat fugir d’aquesta crema». Com explica, Catalunya és la comunitat autònoma que envia més gent a altres comunitats autònomes d’Espanya: «molta gent se’n va a Aragó on a final de mes el sou està aproximadament entre 500 i 1000 euros més al mes… estem parlant de 7.000-8.000 euros més a l’any».
Argumenta que molts metges decideixen marxar perquè «només per passar la frontera guanyes com a mínim el doble i la pressió assistencial és la meitat» i comenta que el pensament és que «per què ens hem de quedar aquí? Si estem ben formats, tenim prestigi a nivell europeu, el resultat de salut és molt bo…». Així, denuncia que «paguem la formació universitària, que costa molts diners, paguem la formació de l’especialista i després se’ns en van a altres comunitats o a Europa… Ens ho hauríem de fer mirar que això sí que és malbaratament de diner públic».
Aquesta fugida, per Puig, és un dels fets que explica que «hi hagi una por tremenda que la generació del baby boom arribi ara a la jubilació perquè seran 8.600 professionals en 10 anys». Fent números és capaç d’afirmar que «no tenim un problema, creem un problema, que és molt diferent». Les preguntes que es fa resolen que el problema no són ni les jubilacions ni formar pocs Metges Interns Residents, ja que sí que es fa i el canvi generacional està totalment assegurat: «Qui es forma a Catalunya? 1.100 especialistes MIR cada any. Multipliquem per 10: 11.000. Quants es jubilen? 8.600. On té el problema vostè? Que aquests no es quedaran. Aquí sí que tenim un problema».
Cinc minuts o menys. Aquest és el temps mitjà del qual disposen els metges d’Atenció Primària en la major part del món per atendre a cadascun dels seus pacients. Aquest resultat, i molts altres, els llançava l’estudi científic més rigorós i complet realitzat fins avui sobre aquest assumpte a nivell internacional. Es va publicar l’any passat en la revista British Medical Journal. Els autors van revisar sistemàticament els temps d’assistència mèdica en 67 països a partir d’altres estudis realitzats anteriorment. Una de les troballes clau d’aquesta revisió van ser les diferències extremes de temps per pacient que existeixen entre certs països. Així, mentre un metge de família de Bangladesh disposa de tan sols 48 segons per pacient, a Suècia un metge de la mateixa especialitat compta amb 22,5 minuts.
Quin és la situació a Espanya? La revisió citada anteriorment recollia les xifres de 6 estudis publicats anys abans en les consultes d’Atenció Primària espanyoles. No obstant això, els nombres variaven considerablement: des dels 2-5 minuts per pacient d’un estudi de 1990 fins als 13,4 minuts per pacient d’un altre estudi de 2009. Quin és la xifra real actual a Espanya? Es desconeix. Encara que seria senzill per a les Administracions Sanitàries recollir el nombre final de pacients que atenen els metges de família cada dia, la veritat és que no es disposen d’estadístiques públiques i fiables.
No obstant això, sabem, per les reclamacions públiques de diferents organitzacions de metges d’Atenció primària en múltiples punts de la geografia espanyola, que els facultatius no solen arribar a tenir ni 10 minuts, de mitjana, per pacient. És el temps mínim que exigia recentment el Sindicato Médico de Málaga o la Sociedad Canaria de Medicina Familiar y Comunitaria. A més, segons la comunitat autònoma o la temporada, els temps per pacient poden ser molt variables. Així, mentre a Madrid la mitjana fa uns anys era de 6 minuts per pacient, a Andalusia la mitjana es troba entre els 4 i 6 minuts. D’altra banda, al País Basc la situació és més favorable: al voltant de 10 minuts per pacient.
Ara bé, les xifres anteriors són temps mitjans per pacient en condicions favorables. A causa de les retallades del personal mèdic i les molt ajustades plantilles resultants, quan ocorren epidèmies de grip, un company mèdic es troba de baixa o apareixen molts més pacients durant l’estiu en zones turístiques, el got, ja ple fins a la vora, es desborda. És llavors quan ocorren escenes tals com a serveis mèdics col·lapsats i doctors que atenen a més de 50 pacients al dia, 80 pacients al dia i fins i tot fins a 122 malalts atesos de forma continuada en un dia, amb menys de 2 minuts per atendre a cada pacient. En aquest sentit, potser una de les escenes més dantesques per a la Medicina va tenir lloc la passada campanya d’estiu a Màlaga, quan la Junta d’Andalusia va arribar a establir temps d’1 minut per pacient, davant l’estupefacció i terror dels metges.
Finalizo esta maravillosa jornada laboral de lunes con 52 pacientes atendidos. Esto supone haber visto, de media, a una persona cada 8 minutos 4 segundos. Sin parar.
Es imposible asumir esta carga asistencial. Es vergonzoso e irresponsable. Atención Primaria de trinchera. pic.twitter.com/UdhPPTCSDP
Aquest exercici de la medicina d’Atenció Primària pública com si es tractés d’una indústria amb producció en cadena (i que ha estat establerta per les Administracions Sanitàries, no ho oblidem) té conseqüències desfavorables tant per als metges com per als pacients.
D’una banda, diversos estudis reflecteixen que els metges que estan sotmesos a una alta càrrega assistencial (amb molts pacients en poc temps) pateixen més estrès, ansietat, sensació d’estar «cremats» o de falta de control. A més, s’incrementa el risc de suïcidis entre la població mèdica. Fa tan sols uns dies, un metge d’Atenció Primària de Londres va crear una petició pública online en la qual se sol·licitava, entre altres mesures, consultes amb un mínim de 15 minuts per pacient a Regne Unit. La petició, que ja compta amb gairebé 4.000 signatures, venia motivada pel recent suïcidi d’un metge de família escocès, l’últim dels 430 suïcidis de metges a Regne Unit per problemes mentals que s’han produït en els últims 4 anys, en els quals la sobrecàrrega assistencial és un important factor de risc.
D’altra banda, els pacients també pateixen les conseqüències de tenir poc temps per a ells en les consultes. D’aquesta manera, es redueixen les possibilitats que els metges realitzin abordatges terapèutics complexos o exploracions físiques. Per exemple, es recorre amb més freqüència a tractaments exclusivament amb fàrmacs quan en realitat es necessitaria incloure un enfocament terapèutic psicològic/social, que requereix molt més temps. No és cap sorpresa, per tant, que les consultes de durada més curta s’associïn amb més medicaments receptats, incloent-hi un ús excessiu d’antibiòtics.
A més, es produeix un increment en els errors de diagnòstic i una pitjor comunicació entre metges i pacients. De fet, temps d’atenció més curts es relacionen amb pitjors resultats de salut. Una altra de les conseqüències és la despersonalització de la consulta. Quan els pacients es «despatxen» ràpidament és més probable que no se sentin ben atesos o que sentin que el metge no es preocupa realment per la seva salut. Això motiva als pacients a acudir a consultes mèdiques privades, on els metges solen disposar de molt més temps per atendre a pacients o, en el pitjor dels casos, a recórrer a xerraires de la salut que ofereixen pseudoterapies. El tracte més proper i perllongat és l’esquer perfecte perquè els pacients es creen que són ben atesos, encara que pugui tractar-se, en realitat, d’una falsa aparença.
Així doncs, si els metges d’Atenció Primària de la Sanitat Pública disposessin de temps raonables per a tots els seus pacients, no només els metges com els pacients guanyarien en salut, sinó que, a més, molts malalts no caurien en les arpes dels pseudoterapeutes per sentir-se ben atesos. Perquè el temps no és només or, també és salut quan es disposa d’ell en la consulta mèdica.
