L’Agència Espanyola del Medicament (AEMPS) ha aprovat una teràpia innovadora desenvolupada a l’Hospital Clínic i l’IDIBAPS contra el mieloma múltiple, el segon càncer de la sang més comú. Es tracta d’una teràpia CAR-T de modificació genètica de cèl·lules del sistema immunitari perquè ataquin les cèl·lules del mieloma, i s’aplica a malalts en els quals han fracassat les teràpies convencionals.
El vistiplau de l’AEMPS suposa que, a partir d’ara, deixarà de ser experimental i ja es podrà aplicar de manera normalitzada a tots els malalts que es consideri que la necessiten.
La teràpia ha rebut el nom d’ARI-0002h i és la primera CAR-T desenvolupada íntegrament a Europa eficaç per curar pacients amb mieloma múltiple, un tipus de càncer que afecta les cèl·lules plasmàtiques de la medul·la òssia, i que representa un 10% dels càncers de la sang o leucèmies. Tot i que hi ha diversos tractaments disponibles, molts pacients desenvolupen resistència, cosa que porta a recaigudes i a la necessitat urgent de disposar de noves teràpies.
Dos estudis previs liderats pel Clínic-IDIBAPS i publicats a les revistes Lancet Oncology i Clinical Cancer Research han mostrat l’eficàcia del CAR-T ARI0002h en pacients amb mieloma múltiple que han recaigut després d’almenys dues línies de tractament i ja han estat exposats als principals fàrmacs utilitzats en aquesta malaltia. Als dos estudis es va validar l’eficàcia del tractament en un total de 60 pacients i els resultats van mostrar que el 95% dels pacients van respondre favorablement i el tractament no els va resultar tòxic o perjudicial.
Tots aquests pacients tenien mieloma múltiple resistent, i abans havien rebut sense èxit almenys 2 tractaments amb els principals fàrmacs utilitzats habitualment contra aquesta malaltia.
El conseller de Salut, Manel Balcells, amb membres de l’equip del Clínic-IDIBAPS de teràpies CAR-T, aquest divendres a l’Hospital Clínic de Barcelona | Hospital Clínic
L’eficàcia del tractament s’avalua no només per la resposta inicial del pacient, sinó també verificant que és una resposta que es manté en el temps, i que això és el que han aconseguit. Pe això, els investigadors també van descriure la forma òptima d’administrar el tractament i han identificat biomarcadors que permetin predir la resposta i la seva resposta després del tractament amb ARI-0002h. L’administració s’ha establert en dues fases: tres dosis inicials, i 100 dies després una dosi de record que permet reduir la gravetat dels efectes adversos sense reduir l’eficàcia del tractament.
Projecte ARI
L’ARI-0002h contra el mieloma múltiple és la segona teràpia CAR-T desenvolupada pel Clínic i l’IDIBAPS: la primera va ser l’ARI-0001contra la leucèmia limfoblàstica aguda, aprovada per l’AEMPS fa 3 anys i mig.
Totes dues formen part del Projecte ARI, engegat per Ariana Benedé, una noia que va morir l’any 2016 als 18 anys, 5 anys després de ser diagnosticada precisament de leucèmia limfoblàstica aguda.
L’Ariana i la seva mare, Àngela Jover, van crear i promoure aquest projecte per recollir fons per investigació, iniciativa que va ser la base que va permetre impulsar la recerca en teràpies CAR-T al Clínic i l’IDIBAPS.
La hiperplàsia suprarenal congènita (HSC) és una malaltia minoritària i genètica que es dóna en un cas de cada 10.000-20.000 nounats vius i que fa que el cos no produeixi prou cortisol. Aquesta insuficiència pot causar efectes molt greus en els infants, i en alguns casos fins i tot pot arribar a la mort. Les formes clàssiques d’aquesta patologia, que són les més greus, es poden detectar a través del cribratge neonatal, mitjançant la mesura dels nivells de 17-hidroxi-progesterona. Per això, des de l’1 de juliol tots els nadons nascuts a Catalunya a qui se’ls fa la prova del taló, se’ls analitza també aquest indicador. Se’ls extreu una mostra de sang durant les primeres 24-72 hores de vida i s’analitza si poden presentar alguna de les 26 malalties incloses en el programa de detecció neonatal.
El primer nadó diagnosticat d’HSC gràcies al cribratge neonatal ha estat atès i tractat a l’Hospital Sant Joan de Déu. Es tracta d’un nen nascut a finals de juny a l’Hospitalet de Llobregat. La cap d’Endocrinologia, Marta Ramon Krauel, assenyala que “gràcies a la bona coordinació i rapidesa amb què han actuat les diferents institucions implicades, hem aconseguit diagnosticar i tractar aquest nen als 7 dies de vida, quan l’objectiu es poder iniciar el tractament abans dels 14 dies de vida per evitar situacions de risc vital”. I afegeix que “en només una setmana, l’hospital on va néixer la criatura li va fer la prova; la va enviar al Clínic; aquest la va analitzar i va confirmar que era positiu; va derivar el cas al nostre centre, vam visitar el pacient, vam confirmar de manera definitiva el diagnòstic i el vam començar a tractar”.
Actualment el nen rep un tractament amb hidrocortisona, fludrocortisona i sal. Marta Ramon destaca la importància de diagnosticar i tractar de manera precoç aquests infants: “en el cas dels nadons, si no es fa un cribratge, l’equip de pediatria no té manera de diagnosticar la malaltia fins que es manifesten els primers símptomes, cap a les tres setmanes de vida, quan es manifesten amb una crisi adrenal, una situació tan greu que comporta fins i tot un risc vital”.
El cribratge neonatal és una activitat de prevenció secundària en l’àmbit de la salut pública dirigida a identificar precoçment els nadons afectats per determinades malalties genètiques, metabòliques i/o endocrines que poden posar en perill la seva vida. Aquest cribratge consisteix a extreure una mostra de sang del taló del nadó per analitzar. I és que una actuació sanitària en les primeres hores de vida del nadó pot conduir a l’eliminació o a la reducció significativa de la morbiditat, la mortalitat o les discapacitats associades. A més a més, garanteix precoçment el diagnòstic, el tractament i el seguiment de tots els nadons afectats per qualsevol de les malalties que s’hi inclouen. A Catalunya, gràcies al programa de cribratge es detecten un total de 180 casos a l’any.
Rodoreda-Pallàs ha liderat un treball de recerca –iniciat l’any 2018 i conclòs el 2023– que s’ha consolidat en una guia pionera que registra fins a 17 determinants socials de la salut (DSS) en la història clínica digital dels pacients amb l’objectiu d’ajudar a valorar cada persona abans de fer un diagnòstic a les consultes d’atenció primària.
Com va sorgir aquesta iniciativa?
Tot va començar l’any 2018 quan, juntament amb un company de Medicina de Família i una companya de Treball Social, vam veure que no hi havia cap registre de determinants socials a la història clínica. I vam pensar “ostres, amb l’important que és tenir això present a l’hora d’avaluar a cada persona per intervenir”… I vam decidir fer-hi alguna cosa; durant sis mesos ens vam reunir els tres amb l’objectiu de treballar cinc determinants socials de la salut (DSS): atur, horari laboral estressant, dificultats per aculturació, problemes relacionats amb l’entorn més proper i problemes relacionats amb viure sol.
Per què cinc DSS i per què aquests en concret?
Perquè hi ha molts estudis, i quan es demanen molts determinants de vegades la gent es bloqueja, però vam pensar que, si en potenciàvem cinc, començaríem a introduir aquesta temàtica, ja que estem molt immersos encara en aquest model biomèdic, en el qual tot és curar o receptar, i nosaltres volíem donar aquesta altra visió. I per què aquests cinc? Doncs perquè els tres professionals implicats estàvem especialitzats en assistencial i teníem molta visió psicosocial, i també perquè eren els determinants que crèiem que podien ser més útils de registrar. Vam fer un estudi experimental i els resultats van ser molt satisfactoris: els diferents professionals van passar de dos a nou registres de mitjana. Aquest estudi va interessar molt als companys, i es van formar gairebé 600 professionals.
I aleshores?
Com que l’estudi experimental va ser força favorable, vam concloure que no ho podíem deixar aquí, que havíem de seguir, i abans de la pandèmia vam ampliar el grup de treball de tres a quinze professionals de diversos equips d’atenció primària de la Catalunya Central, en el qual hi havia representació de tot el territori (Anoia, Bages, Berguedà, Osona). El nou equip estava format per tres metges, set infermeres i cinc treballadores socials. Tots els professionals eren experts en comunitària i treballaven en l’àmbit de primària. L’objectiu era desenvolupar una guia útil i pràctica, en la qual finalment es van incloure 17 DSS, que ajudés a la tasca diària dels professionals del centres d’Atenció Primària.
“La història clínica és confidencial, i només serveix per ajudar la persona a l’hora d’atendre-la, no per jutjar-la.” | ICS
A la gent li costa respondre a la pregunta de determinants concrets, com podrien ser els ingressos de què disposa o el nivell d’alfabetització que té?
És informació sensible, sí, però també ho és registrar un VIH o sida, o registrar hepatitis B… En aquest sentit, hem de recordar que la història clínica és individual i confidencial i, per tant, un pacient que jo atengui, la meva companya no hi ha d’entrar, això en primer lloc. En segon, la història clínica ha d’estar molt ben documentada, perquè com més informació tingui el professional, més probabilitats tindrà d’adequar el tractament. És a dir, si una persona es visita per ansietat o per angoixa, el més fàcil és medicar-la i citar-la en sis setmanes per avaluar-la. Però si jo sé que és una noia que està a punt de perdre l’habitatge, és normal que tingui ansietat, i això no vol dir que no s’hagi de medicar, perquè probablement sí, però també se li ha de fer una mica de seguiment… I aquí entra el tema de la prescripció social: que no tot són només fàrmacs o no tot és social. Es tracta de buscar aquell límit de no medicalitzar la part social ni de socialitzar la part mèdica. De buscar l’equilibri, i d’aquí la importància d’aquesta guia.
Els DSS són circumstàncies, condicions de vida i factors que no són en si cap malaltia, però els professionals sanitaris els han de tenir molt presents perquè influeixen en l’estat de salut de la persona i poden propiciar el desenvolupament d’una malaltia; quan comences la patologia, això ja no són determinants, però el determinant pot ser patologia.
Pot modificar molt un diagnòstic el fet de conèixer un determinant social concret?
Moltíssim. Tú, com a professional coneixes la persona, i si creus que l’ansietat li està afectant molt la seva salut i que necessita medicació, doncs la mediques amb seguiment, però això no vol dir que l’hagis de medicar i adéu; també pots fer la prescripció social; és a dir, no li pots solucionar el fet que tingui ingressos baixos, o que es baralli amb el seu home, però li pots donar alguna eina que la comunitat ofereixi amb la qual ella s’hi trobi bé. Per exemple, aquesta persona que està a punt de perdre la casa, potser jo no la puc ajudar, però si a aquesta noia li agrada fer patchwork o anar a caminar i a la comunitat hi ha un grup que ho fa i li recomano, qui et diu que no comenci a fer una mica de relació social i això la faci sentir bé. O potser parlant troba noves oportunitats, qui et diu que no se li obri una porta… quan vas a algun lloc i fas un vincle, o et trobes amb persones que estan en la mateixa situació que tu, sense patologia, és molt útil, perquè un dia t’envia un missatge, un altre dia et desperta un whatsapp… I és com un acompanyament continu.
Es tracta de buscar aquell límit de no medicalitzar la part social ni de socialitzar la part mèdica. De buscar l’equilibri.
Els sanitaris ajudem i som la cohesió de tota la comunitat, som necessaris, però no som la part central; la gent té salut fora del sistema sanitari. Recordem que el 89% dels determinants es troben fora del sistema. Aleshores, es tracta d’utilitzar el registre dels determinants per a que, a l’hora d’adequar el tractament, tinguis present l’esfera psíquica, la física, però la social també, perquè si no tens present la social això que comença essent una condició de risc acabarà desembocant en una malaltia. Llavors, els professionals ho han de tenir present per no patogenitzar, per no fer aquest model tan biomèdic que de vegades és tot curació i paliació… No fa falta que la salvis, la pots ensenyar a nedar… donar-li eines perquè ell/-a pugui viure amb aquesta situació tan complexa que té.
Els determinants socials temporals desapareixen de la història clínica del pacient un cop ja no els té?
Sí, tota història clínica necessita una revisió, però no només aquests condicionants socials, que són diagnòstics no clínics, també tots els altres condicionants, perquè molta gent ha passat per exemple d’obesitat a sobrepès o d’obesitat a obesitat mòrbida. A la historia clínica electrònica és molt important que tot professional de referència revisi sempre tots els diagnòstics, perquè si no ens trobem pacients amb 30 diagnòstics la meitat dels quals ja no els té actius. Dins del programa es pot classificar la prioritat (molt alta, poc alta, baixa…), i és responsabilitat del professional tenir aquella història clínica actualitzada i ben codificada, ben triada, ben graduada, classificada, perquè el dia que la meva companya visiti a aquest pacient sàpiga tot el context.
Explicaré un cas que em va passar. Estava d’urgències i em va venir un xicot que tenia el dit amb inici de necrosis, que vol dir que el dit comença a morir-se i el seu tractament acaba essent amputació. Aquest noi havia vingut a urgències feia tres dies i li van receptar un antibiòtic. Li vaig preguntar si s’havia pres l’antibiòtic i em va fer un assentiment estrany… La següent pregunta va ser: “t’has pogut pagar l’antibiòtic?” I va dir que no; està vivint en un cobert amb altres nois que no tenen recursos… La meva reflexió és: si el primer sanitari que va atendre aquest xicot hagués disposat de la informació, que tenia ingressos baixos, li podria haver posat l’antibiòtic en vena i no haver arribat a aquesta situació… S’ha de tenir present que la història clínica és confidencial, i només serveix per ajudar la persona a l’hora d’atendre-la, no per jutjar-la, perquè si no entrem en un cicle on tot és medicar i medicar, per solucionar –o no–, però sense saber què hi ha al darrere.
El 89% dels determinants socials es troben fora del sistema sanitari
Els cinc determinants inicials han acabat essent 17…
Vam començar l’estudi quasi experimental, que va ser com l’estudi pilot de la guia, amb cinc determinants i, com que va ser beneficiós, amb el grup de treball en vam treballar 17. Per què només 17? Perquè havia de ser una guia útil, viable, pràctica, i si s’inclouen molts determinants la guia s’hagués quedat dins d’un calaix… però això no vol dir que la guia no pugui ser revisable, ni que no es puguin augmentar… això només obre una porta a tenir aquesta visió tan necessària, que ajuda tant a la ciutadania com al professional. Partim de la visió que quan més sé de la persona, més la puc ajudar. I l’avantatge és que a la primària tu coneixes la vida de les persones, perquè és una atenció amb longitudinalitat (que consisteix a fer el seguiment de deteminats problemes de salut i mantenir una relació estable entre el mateix metge i els seus pacients); per això som els agents clau per codificar els determinants socials de la salut, perquè som les persones que estem a primera línia de carrer, som els que estem més pròxims a la població. L’atenció primària ens diferenciem de l’hospitalària perquè coneixes la persona que tens al davant, i ets el seu referent, i tú vetllaràs per a les necessitats d’aquella persona. Aquesta és la màgia de la primària, l’assistència contínua amb aquesta persona, que serveix per a què molts pacients no arribin a hospitalària.
Si són determinants puntuals que el metge no té controlats, com ara que un pacient té un fill amb càncer i ho està passant malament… com ho gestioneu?
A primària tot se sap, que és la gràcia, i aquella persona que ho passa malament vindrà al metge, a la infermera o a treball social, i se’t posaran a plorar, per exemple, per una ungla encarnada, i nosaltres, com a bons professionals, estarem al seu costat i li demanarem què li està passant, i aleshores t’ho explicarà… Estem parlant d’infermeria, de medicina i de treball social… que som tots els professionals que podem codificar la història clínica, perquè si només miràvem una disciplina et quedaves curta.
“La màgia de la primària és l’assistència contínua amb les persones”. | ICS
Aquest estudi que es va iniciar a la Catalunya Central, creieu que és extrapolable arreu?
L’estudi inicial es va fer només a la Catalunya Central, però un cop evaluat –amb un resultat molt positiu, ja que amb tres mesos es va passar de 300 a 1.300 registres– la guia s’està implementant des de finals de maig a tot Catalunya, i és consultable per qualsevol professional d’atenció primària de tot el país. Creiem que ara s’extrapolarà, perquè ja ho han demanat diverses comunitats, com Navarra, i l’objectiu és que passi a nivell estatal.
Per últim, quines diria que són les conclusions principals de la recerca?
Que és una eina útil per als professionals de l’atenció primària, pel registre dels determinants; i que és una eina que afavoreix el model biopsicosocial de la persona, que és aquest model tan necessari que mira de forma holística a la persona, i que és a extrapolable a tots els territoris. Perquè la salut no només depèn de si tinc o no una malaltia, sinó de moltes circumstàncies que m’envolten: si tinc benestar a casa, si tinc bons amics i amigues… i això és l’estudi d’aquesta guia de condicionants socials que de vegades se’ns obliden perquè només veiem la punta de l’iceberg, que són els símptomes. Aquesta visió de la salut està molt inculcada a l’atenció primària; per això és tant important la primera línia sanitària: nosaltres hi som, nosaltres ho veiem, nosaltres ho podem registrar… Perquè la salut és l’equilibri entre el físic, el psíquic i el social.
Aquesta és una d’aquelles històries que mostra que amb la recerca s’avança. I que provar científicament hipòtesis –intuïcions o coneixements previs dels investigadors– facilita la presa de consciència sobre canvis necessaris que milloren les condicions de vida.
Així ha estat per als socorristes que la temporada de platja vigilen la costa barcelonina, al servei dels banyistes. Un estudi fet per especialistes del Servei de Dermatologia del Clínic Barcelona-IDIBAPS va mesurar la seva exposició a la radiació de raigs ultraviolats (UV) durant la seva jornada laboral i, veient que aquesta assolia fins a vint vegades més la dosi considerada segura, van substituir les cadires de vigilància per cabines, ja que aquestes proporcionen una major foto-protecció.
La sobre-exposició als raigs multiplica el risc d’aquests professionals de desenvolupar diferents tipus de càncer de pell, segons una escala de valors en funció, per exemple, del tipus de pell de cadascú. En el web de l’Hospital Clínic es pot descarregar la Guia Pràctica per a la Valoració dels Factors de Risc del Càncer de Pell que ara a l’estiu com a banyistes val la pena tenir present.
En la presentació dels resultats de l’estudi va intervenir la Dra. Susanna Puig, cap de Servei de Dermatologia i del grup Melanoma: imatge, genètica i immunologia de l’IDIBAPS i el Dr. Josep Maria Nicolás, director de l’Institut Clínic de Medicina i Dermatologia.
El Dr. Josep M. Nicolás i la Dra. Susana Puig. | Francisco Avia-Hospital Clínic Barcelona
Per a fer la investigació, que va tenir lloc l’any 2018, es va mesurar la radiació rebuda pels socorristes al seu lloc de treball. Els professionals utilitzaven, en el moment de l’estudi, una cadira de vigilància especialment dissenyada per a aquesta funció, amb un para-sol a la part superior. Els mesuraments es van dur a terme en quatre llocs de treball diferents, cada 30 minuts des de les 10.45 fins a les 19.15, durant quatre dies. A més, es van analitzar les dosis rebudes en diferents punts, per exemple: braç esquerre, braç dret, respatller, reposapeus, etc.
Amb aquestes dades, es va calcular la dosi eritematosa mínima (DEM) i la producció de vitamina D. La DEM és la dosi de radiació UV necessària per envermellir la pell les 24 hores següents a l’exposició. Varia segons el tipus de pell establert a l’escala de Fitzpatrick, que depèn de la pigmentació basal de la pell i com aquesta respon a l’exposició al sol.
Diferent risc segons la pell
Els dermatòlegs classifiquen el fototipus en sis subgrups, en funció de com la pell reacciona als raigs UV responent dues preguntes senzilles, si la pell s’envermelleix quan s’exposa al sol “es crema”, i amb quina facilitat la pell es bronzeja després de l’exposició al sol. Un fototipus 1 sempre es crema i mai no es bronzeja mentre que un fototipus 4 rarament es crema i es bronzeja amb facilitat.
Font: PortalClínic
Recollits els resultats, es va veure que a les 14 hores els mesos de juny i juliol, la dosi necessària per produir un envermelliment de la pell es va assolir en tan sols 18 minuts.
A través d’aquesta investigació es confirma que els socorristes de Barcelona corren un risc elevat d’exposició excessiva al sol i de cremades solars. A més, reben nivells de radiació UV que superen les directrius ocupacionals proposades per la Comissió Internacional sobre Protecció davant de Radiacions No Ionitzants.
Segons la Dra. Susanna Puig, “de la mateixa manera que ens semblaria inaudit que un operari treballés sense elements de protecció com ulleres, guants o casc, o que un tècnic de radiodiagnòstic no es protegís dels raigs X, la radiació solar s’ha de prendre en la mateixa consideració a l’hora de garantir la seguretat dels treballadors”.
Més risc en feines a l’aire lliure
S’estima que el 90% dels càncers de pell es poden prevenir utilitzant una protecció solar adequada, usant barrets i roba protectora, i evitant el sol durant les hores de més incidència. Tot i que es coneixen els riscos de la radiació UV per a la salut, molts treballadors a l’aire lliure reben actualment dosis perjudicials per a la salut. L’exposició a la radiació ultraviolada (UV) està associada a la incidència de melanoma i càncer de pell no melanoma.
La manca de fotoprotecció adequada ha estat estudiada i descrita per a algunes professions que es realitzen a l’aire lliure, incloent-hi, a més dels socorristes, els agricultors, pescadors, guies de muntanya, entre d’altres.
Els autors d’aquesta recerca, pensant en les conseqüències de la sobre-exposició solar, conclouen que continua essent necessari fer estudis per establir recomanacions sobre els límits de dosi d’UV en relació amb l’ocupació. Aquests haurien d’incloure mesures més precises al lloc de treball. És prioritari avançar en aquest camp per millorar les mesures de seguretat al lloc de treball.
L’oxigenació per membrana extra-corpòria, coneguda per les seves sigles en anglès, ECMO, és una tècnica que ajuda a la supervivència de pacients amb disfunció respiratòria a les unitats de cures intensives. És un procediment complex en el qual la respiració natural és substituïda per una màquina que emula les funcions dels pulmons i el cor del pacient que no es pot valdre temporalment d’aquests òrgans seus. Els casos més greus poden requerir períodes llargs de connexió mecànica, fins i tot durant mesos. L’ECMO permet així que els pacients estiguin actius encara que els seus pulmons no funcionin. Mentrestant, el pacient està sedat.
Tanmateix, una investigació ha permès constatar que deixar el pacient sedat durant tot el seu procés de connexió a la màquina comporta una supervivència, al cap de sis mesos, del 41,4%. En canvi, si el pacient és despertat, tot i mantenir l’oxigenació extra-corpòria, la supervivència augmenta fins al 78,8%, també passat mig any.
Aquests són els resultats d’un treball liderat pel grup de recerca en Shock, Disfunció Orgànica i Ressuscitació del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). L’Hospital del Vall d’Hebron participa de l’activitat en nombroses xarxes internacionals clíniques i de recerca per tal de millorar la supervivència i, especialment, la qualitat de vida posterior a l’ECMO.
Des de l’inici de la pandèmia, l’Hospital del Vall d’Hebron ha estat referent en l’ús d’ECMO en més de 125 pacients amb COVID-19. En tractar-se de pacients molt greus, en moltes ocasions es troben en sedació. “Tot i això, encara que els seus pulmons no funcionin, és possible despertar-los i fer rehabilitació activa perquè l’ECMO permet fer l’intercanvi de gasos com en la respiració. A més, el suport es pot ajustar en funció de les necessitats de cada pacient en cada moment, i incrementar-lo mentre es fa exercici”, comenta el Dr. Jordi Riera, director del programa ECMO d’adult de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i investigador principal del grup de recerca en Shock, Disfunció Orgànica i Ressuscitació del VHIR.
Estudi amb cent vint pacients amb COVID-19
Per comprendre els factors que influeixen en el pronòstic dels pacients amb ECMO i els beneficis de l’estratègia de despertar-los, l’equip investigador va dur a terme un estudi amb 120 pacients amb disfunció respiratòria per COVID-19 i necessitats d’ECMO durant més de 28 dies. Entre els resultats destaca l’observació del fet que, en els pacients que estaven cooperatius i feien rehabilitació i fisioteràpia en algun moment durant el suport amb ECMO, la supervivència al cap de sis mesos era del 78,8% i requerien menys rehabilitació després de l’alta. En canvi, aquesta baixava al 41,4% en els casos més inactius.
“Si estan desperts, els pacients poden interaccionar amb els familiars, la qual cosa té beneficis cognitius i emocionals. A més, si els professionals sanitaris poden comunicar-se amb el o la pacient, es pot fer un diagnòstic més precís en funció dels símptomes que explica i, per tant, ajustar la teràpia de millor manera”, argumenta el Dr. Riera. Aquesta millora en la supervivència també s’explica perquè el fet de despertar els pacients minimitza algunes complicacions. Per exemple, tenen menys infeccions, gràcies a la capacitat de tossir, i s’observen menys danys pulmonars associats a la ventilació.
Continuar investigant
En l’estudi es va veure, també, que l’edat més jove afavoreix la supervivència. I planteja la necessitat d’activar més recerca per identificar les característiques dels pacients que requereixen un trasplantament de pulmó després de la COVID-19 com a única opció terapèutica. Els investigadors destaquen que, tot i que un pacient requereixi ECMO durant més d’un mes, la recuperació total sense necessitat d’oxigen després del suport és possible.
Cal destacar que en l’anàlisi retrospectiva només hi van participar pacients que estaven amb ECMO durant més de vint-i-vuit dies i amb perspectiva de millora, ja que la mortalitat és més elevada en els casos més crítics durant les primeres setmanes. A més, tot i estar centrat en pacients amb COVID-19, els investigadors pensen que aquests resultats podrien ser generalitzables a pacients amb disfunció respiratòria per altres causes.
El del Vall d’Hebron és un dels hospitals líders mundials en l’ús d’ECMO per l’elevat nombre de pacients tractats. En destaca la qualitat assistencial per l’adhesió a les recomanacions d’entitats internacionals, però també la participació en xarxes internacionals de recerca per tal de millorar la supervivència i qualitat de vida dels pacients.
Entre aquests estudis amb participació de Vall d’Hebron es troba un treball publicat a l’American Journal of Respiratory and Critical Care Medicine com a part de l’estudi PROTECMO. Es tracta d’una anàlisi de 652 pacients de 41 centres centrada en el risc de trombes i hemorràgies associats a l’ECMO. De fet, la teràpia d’anticoagulació és necessària mentre es duu el suport per prevenir la formació de trombes a causa del contacte de la sang amb una superfície externa, però són necessàries guies per al maneig d’aquest tractament, ja que són comuns les complicacions per sagnats i la transfusió no està exempta d’alguns riscos.
El risc d’infeccions durant l’ECMO és també una de les àrees d’interès en la recerca. En aquest sentit, s’ha posat en marxa també l’estudi internacional INFECMO. L’assaig, liderat per IRCCS Ca’ Granda Ospedale Maggiore Policlinico de Milà i amb participació del Vall d’Hebron, busca entendre els factors que es relacionen amb les infeccions i l’eficàcia de diferents antibiòtics per al tractament d’aquest tipus de pacients. El Dr. Riera és el coordinador del grup de treball d’infeccions a l’EuroELSO, la societat internacional referent en ECMO.
Tractar de manera cada cop més personalitzada els pacients permet comprendre més i millor diferents contextos, interns i externs, que poden propiciar més una malaltia o condicionar una millor o pitjor reacció al seu tractament. És així com s’afinen teràpies més eficaces, millors pronòstics i recuperacions i s’augmenta la supervivència.
El càncer és un clar exemple d’això. I darrere de la medicina de precisió que se n’ocupa hi ha moltes hores d’observació de proves al laboratori, a la recerca de més precisió en els diagnòstics i els tractaments.
La Marató de TV3 del 2018 es va dedicar al càncer, aconseguint la xifra rècord de 15 milions d’euros per a investigar aquesta malaltia. I en el balanç de tot el que aquells donatius varen permetre, hi trobem tres xifres: els 43 projectes desenvolupats, els 96 equips implicats i els 600 investigadors i investigadores en la recerca de noves eines de prevenció, diagnòstic i tractaments més eficaços que augmentaran la qualitat i esperança de vida dels pacients.
Molts dels projectes s’han fixat en les causes i els mecanismes de la metàstasi, responsable de més de 90% de les morts en càncer. Altres recerques han avaluat, amb resultats molt positius, mètodes de diagnòstic poc invasius com la biòpsia líquida o la ressonància magnètica, que permetran detectar el càncer de forma precoç i fer un seguiment més acurat de l’evolució dels pacients. També són molt destacables les teràpies innovadores que s’han dissenyat a partir de la immunoteràpia, la intel·ligència artificial o les nanopartícules, que permetran tractar els pacients d’aquesta manera més eficient i personalitzada. Els resultats de la recerca fruit d’aquell any rècord de donacions es tradueixen en avenços que impactaran de manera directa en l’esperança i la qualitat de vida de les persones.
Per exemple, la doctora Anna Genescà, de la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha centrat la seva recerca en els ponts cromosòmics, unes estructures que es considera que estan molt vinculades als processos d’origen i progressió dels tumors. El doctor Josep Roma, de l’Institut de Recerca del Vall d’Hebron, ha investigat els sarcomes infantils amb l’objectiu d’establir la biòpsia líquida com a nova eina per fer el seguiment acurat dels pacients i anticipar-se a possibles recaigudes, cosa que actualment no es pot fer.
Elisenda Escriche, pacient de càncer de mama, va cedir la seva imatge per al cartell de La Marató 2018 amb una sèrie d’instantànies que reconstruïen el seu procés amb la malaltia. I reconeix que “ser la cara de La Marató va ser un orgull i un honor, i ho tornaria a fer. També vaig sentir la responsabilitat de representar un gran col·lectiu: el de totes les persones que tenen càncer.”
Boris Pallarès estava superant un càncer cerebral quan va participar com a testimoni en aquella Marató. “Per a mi, els investigadors són superherois invisibles perquè m’han donat una segona oportunitat. No només donen vida, sinó qualitat de vida a les persones.” Pallarès considera que la millor seqüela de la malaltia són “les ganes de viure”.
Tots aquests testimonis van poder fer-se sentir en l’acte celebrat a TV3 per donar a conèixer els resultats de les recerques que es varen poder fer amb la recaptació social, la solidaritat de la societat envers l’esperança de la recerca en càncer.
Els resultats dels projectes finançats per La Marató 2018 es poden consultar en aquest espai, a partir de les memòries i dels vídeos que han elaborat els mateixos investigadors i les mateixes investigadores dels treballs.
En la medicina de precisió, cadascú de nosaltres importa. Ja fa molts anys que, gràcies a operacions de lògica matemàtica, la investigació calcula de manera ràpida el potencial d’efectivitat de fàrmacs en determinats pacients i és capaç de predir les possibilitats d’emmalaltir o recaure en una malaltia. Però la intel·ligència artificial que ho possibilita necessita de la matèria primera imprescindible que són les dades que donen forma a la nostra existència: la nostra genètica, l’epigenètica, l’ambient on vivim, els nostres hàbits de vida, i qualsevol circumstància concreta que ens pugui influir en la salut entesa en els seus 360º, salut física, psíquica i emocional.
Amb l’objectiu de recopilar com més dades personals d’aquestes que ens fan diferents a tots i posar en joc els algoritmes que relacionen situacions de malaltia o salut amb punts en comú, l’Institut de Salut Carlos III del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, a través del seu Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBER), han posat en marxa l’estudi Cohort IMPaCT. Amb ell es farà un seguiment durant vint anys de la salut i l’estil de vida de 200.000 persones de tot l’Estat, 4.000 dels quals de Deltebre, l’Ametlla de Mar, l’Aldea, l’Ampolla, Camarles, el Perelló i Sant Jaume d’Enveja. Les Terres de l’Ebre ha estat la primera àrea territorial en activar l’estudi que, a Catalunya, està coordinat per l’IDIAPJGol, en col·laboració amb el Servei Català de la Salut i l’ICS i es durà a terme en sis territoris, fent el seguiment de 24.000 persones. La col·laboració de la ciutadania en aquest estudi és essencial per millorar la seva salut i la de les generacions futures: “Si et truquen, vine!”
El macro-projecte vol comprendre millor l’origen de les principals malalties i ajudar així a prevenir-les i tractar-les, aplicant tècniques de medicina personalitzada i de precisió. Per aconseguir-ho, durant els propers vint anys es durà a terme un exhaustiu estudi de salut en una mostra representativa de la població.
A les Terres de l’Ebre, l’estudi abastarà una àrea poblada per 37.201 persones que viuen als municipis de Deltebre (11.834 habitants), l’Ametlla de Mar (7.330), l’Aldea (4.487), l’Ampolla (3.631), Camarles (3.365) i el Perelló (2.913), a la comarca del Baix Ebre, i Sant Jaume d’Enveja (3.641), al Montsià. Aquesta és la segona zona de Catalunya on es durà a terme aquest estudi, després de l’àrea del Baix Francolí, al Camp de Tarragona. Properament, IMPaCT es desplegarà al Vallès Oriental (Sant Fost de Campsentelles), el Bages (Manresa), el Segrià (Lleida) i el Barcelonès (l’Hospitalet de Llobregat).
La mostra de l’estudi inclou persones d’entre 16 i 79 anys a qui des del centre d’atenció primària (CAP) des d’on es coordina la investigació se’ls trucarà per demanar-los si hi volen participar. El seguiment dels participants es farà recopilant informació sobre el seus hàbits de vida i el seu estat de salut, a través de la realització de qüestionaris, exploracions físiques i proves fisiològiques i de l’anàlisi de biomarcadors, que es duran a terme al mateix CAP.
Si et truquen, vine!
Per garantir l’èxit del projecte, és essencial que les persones a qui se’ls convidi a participar accedeixin a col·laborar-hi.
En aquest sentit, Josep Basora Gallisà, director de l’IDIAPJGol i investigador principal de l’estudi a Catalunya, destaca que “la col·laboració de la ciutadania en aquest projecte és essencial, i per això és clau que comprenguin el seu potencial, que repercutirà en la millora de la salut de tota la població.”
La directora de sector de la Regió Sanitària Terres de l’Ebre del Servei Català de la Salut, Jorgina Lucas, afegeix que “aquest és un dels estudis més ambiciosos que s’han fet mai, que permetrà millorar de manera espectacular la prevenció de les malalties i poder oferir a la ciutadania una atenció a la salut personalitzada.”
Un gran salt cap a la medicina de precisió
El projecte està impulsat per l’Institut de Salut Carlos III, a través del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa (CIBER), i té com a objectiu crear una gran cohort poblacional de 200.000 persones a nivell de tot Espanya. “Volem conèixer quin rol tenen els hàbits, la susceptibilitat genètica i les característiques específiques de la població espanyola i del nostre entorn en l’origen dels principals problemes de salut i en la predicció de malalties”, detalla Marina Esquerrà Parés, investigadora de l’IDIAPJGol i coordinadora de l’estudi a Catalunya.
Per prevenir l’aparició d’una malaltia cal conèixer bé quins factors la causen. El fet de disposar d’informació sobre un gran nombre de persones i seguir-les en el temps permetrà predir en un futur els riscos d’emmalaltir que té cada persona. Els avenços en l’àmbit de la genòmica i les tecnologies de la informació i la comunicació faciliten aquest abordatge personalitzat.
Macroestudis poblacionals com el Cohort IMPaCT s’han dut a terme en altres països, com Regne Unit, França, Alemanya, Suècia o els Estats Units d’Amèrica. Aquestes cohorts recullen mostres biològiques, informació epidemiològica, que inclou factors socials i econòmics, i constitueixen l’eina bàsica per avançar en la prevenció personalitzada. Així, la Cohort IMPaCT permetrà a l’Estat espanyol fer un salt qualitatiu en la investigació sobre medicina de precisió.
Dades de gran valor per a la comunitat científica
Les dades que es recopilin dels participants estaran disponibles per desenvolupar altres projectes científics d’interès per a la societat. “Cohort IMPaCT permetrà a la comunitat científica conèixer millor com prevenir les principals malalties i el deteriorament associat a l’edat, les lesions i la discapacitat”, explica Beatriz Pérez-Gómez, investigadora del Centro Nacional de Epidemiología (CNE) y del CIBER d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP).
La possibilitat de disposar d’un registre dinàmic de dades individuals i poblacionals, clíniques, genètiques, epidemiològiques i d’hàbits de vida, permetrà construir models predictius de les malalties, identificar desigualtats en salut, monitoritzar indicadors clau i avaluar l’impacte de les polítiques sanitàries.
Estudis de cohorts
Les cohorts són estudis en què se selecciona un ampli grup de persones representatives de la població, que recullen dades exhaustives de cada participant al llarg dels anys. La creació de la Cohort IMPaCT és un esforç compartit amb els serveis de salut de tot l’Estat i l’Institut Nacional d’Estadística. Hi col·laboren 21 institucions, que inclouen CAPs, hospitals i centres de recerca. La coordinació científica es du a terme des del CIBER i compta amb l’assessorament i la participació de nombrosos investigadors i professionals de la salut del país.
L’estudi es durà a terme en un total de cinquanta àrees de salut (centres IMPaCT) repartits per tot Espanya, sis dels quals a Catalunya, des dels quals es contactarà i monitoritzarà els participants. El projecte es va iniciar el mes de març de 2023 amb una prova pilot a Mallorca i Madrid. A continuació, l’estudi s’ha anat desplegant progressivament en altres centres de les diferents comunitats autònomes.
L’Institut d’Investigació en Atenció Primària de Salut Jordi Gol (IDIAPJGol) és el centre de referència per a l’estudi i la promoció de la salut al primer nivell assistencial a Catalunya. Amb prop de 1.400 investigadors i investigadores, l’IDIAP treballa per impulsar i desenvolupar la innovació, la formació i la investigació clínica, epidemiològica i de serveis sanitaris a l’àmbit de l’Atenció Primària, per tal de millorar el sistema sanitari i la salut de les persones.
El Consorci CIBER (Centro de Investigación Biomédica en Red) depèn de l’Institut de Salut Carlos III, del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. Té com a objectiu impulsar la investigació d’excel·lència en biomedicina i ciències de la salut que es du a terme al Sistema Nacional de Salut i al Sistema de Ciència i Tecnologia. Compta amb més de 500 grups de recerca en més de cent institucions consorciades a l’Estat espanyol.
Analitzar l’ADN tumoral circulant (ADNct) mitjançant una plataforma de biòpsia líquida d’alta sensibilitat en el context d’assaigs clínics de fase 1 amb inhibidors de punt de control immunitaris permet als investigadors predir la resposta a la immunoteràpia en pacients amb diversos tipus de càncer. Això és possible gràcies a una tecnologia capaç de detectar fins a 1 molècula d’ADNct mutada entre un milió de molècules d’ADN circulant a la sang del pacient.
Una cohort de 138 pacients amb tumors metastàtics refractaris de 18 tipus de càncer diferents va rebre de 1 a 3 línies successives de tractament amb fàrmacs d’immunoteràpia en el context d’assajos clínics de fase 1. El senyal del tumor a la sang va ser detectat en el 99% de les mostres de plasma que es van prendre abans de començar el tractament. Els valors més baixos d’ADNct a l’inici es van relacionar amb una supervivència lliure més gran de progressió i una major supervivència general. La reducció primerenca al nivell d’ADNct després de l’inici del tractament es va associar a augments significatius en l’estabilitat de la malaltia i la supervivència. I, finalment, l’eliminació de l’ADNct després de l’inici de la immunoteràpia es va traduir en respostes radiològiques i una millora significativa tant a la supervivència lliure de progressió com a la supervivència general.
Ha estat un equip d’investigadors del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) qui ha mostrat aquesta utilitat. El Dr. Rodrigo Toledo, cap del Grup de Biomarcadors i Dinàmica Clonal del VHIO i coordinador del grup de treball en biòpsia líquida del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa Càncer (CIBERONC), la va presentar a la reunió anual de l’American Society of Clinical Oncology (ASCO) celebrada del 31 de maig al 4 de juny a Chicago.
L’estudi s’ha realitzat en col·laboració amb la Unitat de Investigació en Teràpies Moleculars UITM-CaixaResearch i el Grup de Desenvolupament Clínic Precoç de Fàrmacs del VHIO, dirigits per la Dra. Elena Garralda, amb el suport de la Fundació “la Caixa”. Segons explica la Dra. Garralda, que és investigadora co-coordinadora de l’estudi i directora de la Unitat de Recerca en Teràpies Moleculars UITM-CaixaResearch del VHIO, “la informació que ens proporciona la biòpsia líquida ultrasensible ens podria permetre predir si el tractament que estem estudiant representa beneficis clínics per al pacient abans de poder objectivar-ho radiològiques a través dels criteris establerts per avaluar la resposta en assaigs clínics fase 1”.
La doctora Elena Garralda i el doctor Rodrigo Toledo, investigadors i responsables de l’estudi.
“Aquesta anticipació pot ser crucial per prendre les decisions clíniques més adequades per als nostres pacients. Ser capaços de valorar en poc temps si és convenient que continuï participant a l’assaig clínic o, si, per contra, hem de proposar una nova estratègia terapèutica”.
Biòpsia líquida ultrasensible
Com que es tracta d’una tècnica no invasiva, l’anàlisi de l’ADNct abans del tractament i de manera seriada durant el transcurs de la malaltia ens permet conèixer els canvis genètics que tenen lloc al tumor i comprendre’n millor l’evolució.
“Tot i això” explica el Dr. Rodrigo Toledo, co-coordinador i presentador de l’estudi, i cap del Grup de Biomarcadors i Dinàmica Clonal del VHIO, “una de les limitacions de les tècniques de biòpsia líquida és la sensibilitat. En aquest projecte, utilitzem una tècnica de biòpsia líquida basada en la seqüenciació del genoma complet del tumor del pacient que permet detectar i monitoritzar milers de mutacions específiques del tumor de cada pacient a la seva sang”.
«Es tracta d’una tècnica ultrasensible que ens va permetre detectar el senyal del tumor en mostres de sang recollides de forma seriada, abans i durant el tractament amb la immunoteràpia, i aconseguim identificar patrons específics que es van correlacionar amb la resposta o resistència al tractament».
«L’estudi que presentem a ASCO demostra el potencial de la biòpsia líquida per predir el pronòstic i la resposta a tractament amb immunoteràpia en pacients amb diversos tipus de tumors en estadis avançats», afirma Toledo.
La importància dels inhibidors de punt de control immunitari
En condicions normals, el sistema immunitari compta amb proteïnes conegudes com a punts de control immunitari que serveixen per evitar que les cèl·lules T ataquin les cèl·lules sanes pròpies. Les cèl·lules tumorals aprofiten aquest sistema de control per escapar del sistema immune i créixer.
“Les últimes dècades la irrupció de fàrmacs inhibidors del punt de control immunitari ha suposat un canvi de paradigma en el tractament de càncer. Aquests fàrmacs bloquegen els punts de control immunitaris de manera que les cèl·lules T poden reconèixer les cèl·lules tumorals com a estranyes i destruir-les”, explica la Dra. Elena Garralda. Tot i així, molts pacients no responen i la investigació de nous fàrmacs que actuïn sobre el sistema immunitari no ha parat de créixer en els darrers anys, cosa que està reflectida en el gran nombre d’assajos clínics en fase primerenca d’aquest tipus de tractaments.
En el context d’assajos clínics de fases primerenques de nous fàrmacs inhibidors de punt de control immunitari o noves combinacions de fàrmacs, cal determinar en el menor temps possible quins pacients presentaran un benefici clínic amb aquesta teràpia. «En aquest sentit, analitzar a través de biòpsia líquida l’ADNct a la sang per seguir l’evolució del tumor ens pot ajudar a prendre les decisions clíniques més adequades a cada pacient» conclou.
Imatges mèdiques, aconseguides amb una tècnica amb ultrasons en 3D i supercomputació, podrien servir per complementar i a la llarga substituir tècniques actuals que utilitzen raigs X, com les mamografies. Això és el que tracta de provar el projecte QUSTom desenvolupat al Barcelona Supercomputing Center (BSC) i que es començarà a validar en les pròximes setmanes a l’Hospital del Vall d’Hebron amb dones que participen en el programa de detecció precoç de càncer de mama. Aquesta nova tècnica que es provarà en elles és pionera a tot el món i és inofensiva, ja que no utilitza radiació, a més d’oferir una imatge superior en temps real, essent més precisa i permetent un millor seguiment dels tumors. El projecte utilitza algorismes inspirats en altres procediments d’àrees de recerca completament diferents, com l’anàlisi del subsol terrestre.
Aquesta tecnologia pot ser especialment beneficiosa en dones amb teixit mamari dens, que sol ser més difícil de diagnosticar amb les tècniques actuals, i que presenten el 40% de les dones a tot el món, segons la Societat Espanyola de Senologia i Patologia Mamària (SESPM).
Segons explica la cap del Servei de Radiologia de la Dona de l’Hospital Vall d’Hebron i investigadora principal del grup d’Imatge Mèdica Molecular del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), Ana María Rodríguez, “aquesta nova eina diagnòstica permetrà oferir una imatge més completa des del punt de vista funcional i multiparamètric, evitant l’ús de radiació ionitzant i millorant el confort de les dones durant la seva exploració radiològica anual, amb la finalitat de detectar precoçment el càncer de mama».
Com es fa?
Aquesta nova prova és un examen indolor i més còmode per a la pacient. Aquesta es col·loca boca avall en un llit, mentre el seu pit es submergeix en un recipient ple d’aigua a una temperatura de 36,5 °C. El procediment dura aproximadament 3 minuts per pit. Després s’utilitza l’ultrasonografia per recollir dades de cada pit per separat. Les dades enregistrades es transfereixen a un ordinador.
En qüestió d’hores i després de milers de simulacions, el programari utilitzat en el supercomputador genera imatges 3D reals d’alta qualitat, capaces de proporcionar un diagnòstic més precís. Aquestes imatges estan llestes per ser analitzades pels metges.
| QUSTom Ensayos Clinicos
El càncer més diagnosticat
El càncer de mama és un dels tumors més comuns a nivell mundial, amb 2,3 milions de dones diagnosticades el 2020 i 700.000 defuncions a causa d’aquesta malaltia durant el mateix any, segons la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM).
A Espanya, es preveu que l’any 2024 es registrin aproximadament 36.395 nous casos de càncer de mama, segons dades de REDECAN, la qual cosa representa un lleuger augment respecte a l’any anterior.
La detecció precoç de la malatia juga un paper fonamental, ja que pot augmentar significativament les taxes de supervivència. Tot i que la mamografia és una eina àmpliament utilitzada per a la detecció del càncer de mama i ha contribuït a salvar moltes vides, és interessant comptar amb un ventall d’opcions de noves tecnologies no irradiants que puguin servir per al diagnòstic.
Projecte internacional
El consorci que participa en el projecte QUSTom, amb la participació de socis del Regne Unit, Alemanya, Eslovènia i Espanya, reuneix físics, enginyers, científics de la computació, oncòlegs i metges radiòlegs.
Per a la presa d’imatges, s’utilitzarà un Tomògraf Informatitzat per Ultrasons 3D (3D USCT III), dissenyat i construït pel Karlsruher Institut für Technologie (KIT) a Alemanya, que és un dels socis de QUSTom. És l’únic dispositiu complet d’aquestes característiques al món. Amb una obertura hemisfèrica 3D que consta de 2.304 transductors individuals, que actuen com a transmissors i receptors, s’utilitza per examinar el teixit mamari a la recerca de canvis patològics. El KIT ha estat treballant en el desenvolupament de prototips addicionals, però el primer a sotmetre’s a validació amb pacients és el que es troba actualment a Barcelona.
Abans que el dispositiu arribés a la seva etapa actual, va superar una sèrie de proves de seguretat elèctrica i d’ultrasons supervisades per un laboratori de proves de dispositius mèdics certificat a Alemanya. Una vegada recopilades totes les dades, es reconstruirà utilitzant l’algoritme d’inversió d’ona completa 3D i es transformarà en imatges mèdiques d’alta resolució utilitzant la potència del supercomputador MareNostrum5, al BSC, utilitzant el software UBIware desenvolupat per FrontWave Imaging, una empresa spin-off del BSC, i l’Imperial College London, que també és el patrocinador de la validació clínica. El projecte també incorpora conceptes com la imatge multimodal i l’obtenció d’imatges 3D reals, el que representa una combinació sense precedents en l’obtenció d’imatges mamàries utilitzant ultrasons.
Sobre el projecte QUSTom
QUSTom ha estat seleccionat el 2022 per formar part de la primera convocatòria del programa Pathfinder Open del Consell Europeu d’Innovació (EIC per les seves sigles en anglès), finançat pel Programa Marc Horitzó Europa de la Unió Europea i el UKRI anglès, la finalitat del qual és donar suport a idees disruptives i projectes amb gran potencial internacional. El projecte ha rebut 2.744.300 euros per part europea. En aquesta primera convocatòria la Comissió Europea ha avaluat un total de 868 projectes; dels quals només 56 van ser seleccionats, 11 d’ells provinents d’Espanya.
Un estudi liderat per investigadors del Grup de Neurobiologia de les Demències de l’Institut de Recerca Sant Pau, que va publicar ahir la revista Nature Medicine, identifica que pràcticament totes les persones que tenen dues còpies del gen APOE4 desenvolupen signes de la malaltia d’Alzheimer. Segons l’estudi, a més, aquells individus amb el gen APOE4 duplicat també desenvolupen la malaltia abans que aquells amb altres variants del gen APOE. “Aquestes dades representen una reconceptualització de la malaltia. Aquest gen es coneix des de fa més de 30 anys i se sabia que estava associat a un risc més gran de desenvolupar la malaltia d’Alzheimer. Però ara sabem que pràcticament totes les persones que tenen aquest gen duplicat desenvolupen la biologia de l´Alzheimer. Això és important perquè són entre un 2 i un 3% de la població”, detalla el doctor Juan Fortea, director de la Unitat de Memòria del Servei de Neurologia del mateix hospital.
Canvi de paradigma
Des de fa dècades, la comunitat científica sap que l’APOE4 està associat a un risc més gran de desenvolupar Alzheimer, però fins ara no s’havia determinat que pogués ser una causa determinant de la malaltia.»Molts dels gens que es publiquen i s’investiguen són molt importants des del punt de vista fisiopatològic –com a possibles factors de desenvolupament de la malaltia–, però no informen la persona o la família del «risc individual que té» d’acabar patint Alzheimer», resalta Fortea.
El doctor Juan Fortea, director de la Unitat de Memòria del Servei de Neurologia de l’Hospital de Sant Pau.
En l’estudi fet públic ahir, els experts van avaluar els canvis clínics, patològics i de biomarcadors en gens APOE4 duplicats per determinar el risc de desenvolupar Alzheimer. Per a dur a terme la investigació van utilitzar dades de 3.297 donants de cervell, incloent-hi mostres de 273 APOE4 duplicats del Centre Nacional de Coordinació de l’Alzheimer dels Estats Units. També dades clíniques i de biomarcadors de més de 10.000 persones, inclosos 519 APOE4 duplicats de cinc grans cohorts multicèntriques d’Europa i Estats Units –entre elles la de la Fundació Pasqual Maragall– de subjectes amb biomarcadors de la malaltia d’Alzheimer.
Els resultats suggereixen que pràcticament tots els gens APOE4 duplicats mostraven patologia d’Alzheimer i tenien nivells més alts de biomarcadors associats a la malaltia als 55 anys en comparació a les persones amb un altre tipus, l’APOE3. Als 65 anys, més del 95% dels APOE4 duplicats mostraven nivells anormals de proteïna amiloide al líquid cefaloraquidi –una característica patològica primerenca clau a l’Alzheimer– i el 75% tenien exploracions d’amiloide positives.
En base a aquests resultats, els autors suggereixen que la variant genètica del gen APOE4 no és només un factor de risc per a la malaltia d’Alzheimer, tal com es pensava fins ara, sinó que també podria representar una forma genètica diferent de la malaltia d’Alzheimer. “Aquesta reconceptualització de la malaltia és similar a la que vam proposar des de Sant Pau amb la síndrome de Down, que fa uns anys tampoc no es considerava una forma genèticament determinada d’Alzheimer”, afegeix el Dr. Fortea.
Els autors comenten que aquestes troballes podrien ser útils per desenvolupar estratègies de prevenció individualitzades, assaigs clínics i enfocaments de tractament dirigits a aquesta població específica. En aquest sentit el Dr. Alberto Lleó, investigador del Grup de Neurobiologia de les demències a l’IR Sant Pau i director del Servei de Neurologia del mateix hospital, assenyala que “les dades mostren clarament que tenir dues còpies del gen APOE4 no només eleva el risc, sinó que anticipa l’aparició d’Alzheimer, tot reforçant la necessitat d’estratègies preventives específiques”.
