Quan les forces s’ajunten, s’arriba més lluny. Ho demostren accions com la iniciativa del Gremi de Llibreters de Catalunya, la Fundació Collserola i l’hospital Clínic Barcelona-IDIBAPS, que s’han unit per a recaptar fons per a la recerca en immunoteràpia contra el càncer a través del foment de la lectura. Incentivant una fita, en potencien una altra, amb un doble impacte de guany social.
Junts han posat en marxa la campanya solidària Girem Full! que, des d’aquest dijous 21 de març, Dia Mundial de la Poesia, i fins al 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, recollirà ressenyes de llibres llegits per qualsevol persona –infants i adults–, i per cada obra llegida s’estarà aportant deu minuts de recerca, una hora per cada sis llibres llegits. La transformació de temps de lectura en temps d’investigació serà possible gràcies a donacions de persones anònimes de vint euros per cada llibre llegit, que ampliaran així recursos obtinguts també per mecenes i accions solidàries.
Les ressenyes es poden dipositar directament a les bústies físiques que hi haurà ubicades a l’entrada de l’hospital Clínic, a les llibreries adherides a la campanya –que es preveu que siguin la majoria de les agremiades– i també es poden enviar a través del web de Girem Full!. S’han proposat aconseguir sumar 1.000 hores de recerca contra el càncer, per tant, calen 6.000 ressenyes de llibres llegits.
Inici a l’escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia
L’original idea ja va començar a preparar-se l’any 2019, engrescant els llibreters amb una campanya per apropar la ciutadania a la recerca passant per la lectura. Tot estava llest per dur-se a terme, quan la pandèmia de la Covid va irrompre i, com va passar amb tantes altres coses, ho va aturar.
“Hem tingut aquests anys per a reflexionar i ens hem adonat que seria bo començar en una escola, amb la idea que siguin els nens i nenes els qui passin el testimoni a la resta de la societat i que cada any siguin més escoles, però també empreses i particulars, els involucrats en la iniciativa”, ha explicat la responsable de Mecenatge de l’hospital Clínic Núria Vilamajó.
Aquesta primera edició arrenca a l’escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia de Barcelona, però, tal com diu el president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Eric del Arco “ens adrecem a un públic ampli i divers, com els membres de la comunitat escolar, amants de la lectura, professionals del món de la salut, empreses, particulars i tota persona interessada en aportar el seu gra de sorra en la lluita contra el càncer”.
La idea dels impulsors és consolidar un temps cada any en què tothom pugui posar-se a llegir en favor de la investigació en salut. D’aquesta manera, la iniciativa aconsegueix un doble impacte: el foment de la lectura i l’impuls de la recerca en salut, i el conseqüent guany social a totes bandes.
Immunoteràpia
La campanya Girem Full! impulsa el Projecte ARI i, amb aquest, la recerca de nous tractaments en immunoteràpia contra el càncer que es desenvolupen al campus Clínic, amb l’objectiu de fer-los accessibles a tothom a través de la sanitat pública.
La immunoteràpia cel·lular és una de les principals línies de recerca del Clínic Barcelona-IDIBAPS amb l’objectiu de desenvolupar nous tractaments que estiguin disponibles per tractar pacients amb diferents tipus de tumors sòlids o malalties hematològiques. D’altra banda, la recerca també se centra en millorar la funcionalitat dels CAR-T un cop arriben al tumor.
A més de l’ARI-0001, per al tractament de leucèmies limfoblàstiques agudes i limfomes, l’ARI-0002h, per al mieloma múltiple i l’ARI-0003, per al limfoma, en els propers mesos, també començarà un assaig amb el CAR-T HER2 per al tractament del càncer de mama. També s’han acabat els estudis preclínics amb el CAR-T ARI-0007 per tractar persones diagnosticades de leucèmia aguda limfoblàstica T. Fins a la data, més de 350 pacients s’han beneficiat del tractament amb l’ARI-0001 o l’ARI-0002h.
Un altre tipus de teràpia cel·lular són els TILs (de l’anglès Tumour-infiltrating Lymphocytes o Limfòcits infiltrants de tumor). El Clínic-IDIBAPS té actualment aprovat l’assaig TIL0001, essent un dels centres pioners en l’ús d’aquest tipus de teràpia en l’àmbit espanyol i europeu, per al tractament de càncer de mama.
“A través de la col·laboració sinèrgica entre socis estratègics i l’equip multidisciplinari del Campus Clínic, aconseguirem un futur on les teràpies cel·lulars personalitzades es converteixen en un eix central en el tractament del càncer”, assenyala Aleix Prat, director de l’Institut del Càncer i Malalties de la Sang del Clínic.
Allà on la percepció visual humana no pot arribar amb una exhaustiva precisió, a través d’intel·ligència artificial, els algoritmes diferencien, en una imatge de ressonància magnètica, característiques que diferencien tres tipus de tumor cerebral. Són el glioblastoma multiforme, la metàstasi cerebral de tumors sòlids i el limfoma primari del sistema nerviós. El 70% dels tumors cerebrals malignes són d’un d’aquests tres tipus. Cadascun d’ells requereix un enfocament terapèutic diferent, per això és imprescindible diagnosticar-los de forma correcta i inequívoca.
Segons explica la Dra. Raquel Pérez-López, cap del Grup de Radiòmica del VHIO, “el diagnòstic diferencial no invasiu dels tumors cerebrals es basa actualment en l’avaluació d’imatge de ressonància magnètica abans i després d’administrar contrast. Tot i això, un diagnòstic definitiu moltes vegades requereix intervencions neuroquirúrgiques que comprometen la qualitat de vida dels pacients”.
Ara, però, i segons ha publicat aquesta setmana la revista Cell Reports Medicine, investigadors del Grup de Radiòmica del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia –entre ells la Dra. Raquel Pérez-López– i de la Unitat de Neuroradiologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB) han demostrat el potencial de DISCERN, una aplicació que han creat amb Intel·ligència Artificial (IA) mitjançant la qual són els algoritmes els que fan una precisa diana en les característiques que permeten diagnosticar cadascun dels tres tumors, i amb un encert del 78%.
La Dra. Raquel Pérez-López (al centre) i la resta de l’equip del Grup de Radiòmica del VHIO.
Això ajuda en las decisions mèdiques per al diagnòstic de tumors cerebrals mitjançant tan sols una ressonància magnètica estàndard. D’aquesta manera es pot estalviar, en molts casos, sotmetre el pacient a procediments neuroquirúrgics.
Molta més precisió
Aquesta nova eina es basa en l’aprenentatge profund, un mètode d’intel·ligència artificial, i aprofita tota la informació espacial i temporal de la ressonància magnètica estàndard per a identificar patrons de comportament específics en la imatge de cada tumor.
«L’aprenentatge profund consisteix a ensenyar a la màquina quines són les característiques de cadascun dels tumors que trobem a les ressonàncies magnètiques de pacients ja diagnosticats» explica Alonso García-Ruiz, investigador predoctoral del Grup de Radiòmica del VHIO i primer autor d’aquest estudi. «Per exemple, si ensenyem a l’ordinador milers d’imatges de gossos i gats, aprendrà les característiques que defineixen i distingeixen gossos de gats, i en veure una imatge nova podrà diferenciar si es tracta d’un o altre».
En aquest cas, les unitats d’aprenentatge són els vòxels, la unitat mínima de volum que podem estudiar a les imatges de ressonància magnètica. És l’equivalent al píxel, però en 3D.
“DISCERN ha après les característiques d’aquests tres tipus diferents de tumor cerebral a partir de 50.000 vòxels de 40 pacients diagnosticats”, segons va explicar la Dra. Raquel Pérez-López. «Hem validat l’eina en més de 500 casos addicionals i comprovem que el 78% dels diagnòstics que donava l’eina eren correctes, una proporció superior a l’obtinguda amb els mètodes convencionals utilitzats fins avui».
El Grup de Radiòmica del VHIO, en estreta col·laboració amb la unitat de neuroradiologia de l’HUB, ha desenvolupat un programari amb accés obert a Diagnosi In Susceptibility Contrast Enhancing Regions for Neuroncology (DISCERN), de manera que l’eina pugui utilitzar-se a qualsevol centre i continuar perfeccionant el sistema de diagnòstic.
La distròfia de Duchenne és una malaltia genètica i minoritària que provoca una debilitat muscular progressiva des d’edats molt primerenques i evoluciona fins a la pèrdua de la capacitat per caminar –cap als 12 o 14 anys–, així com afectació respiratòria i cardíaca. Segons expliquen des de Duchenne España, l’expectativa de vida dels qui la pateixen –1 de cada 5.000 infants al món–, és d’uns trenta anys.
La teràpia gènica i, a més, aplicada com més aviat millor, és l’opció terapèutica més prometedora per frenar aquesta distròfia d’origen genètic. Consisteix a introduir nou material genètic en les cèl·lules musculars, que contraresta les mutacions de gens que donen lloc a proteïnes que no poden complir la seva funció en el correcte funcionament dels músculs. Amb aquesta teràpia fins ara només s’havien tractat pacients més grans de 4 anys, amb resultats positius en la millora de la funció motora d’aquests nens. Això ha permès l’aprovació per part de l’agència americana de medicaments i aliments (FDA) d’aquest tractament per als pacients de 4 a 5 anys.
Ara, investigadors de la Unitat de Malalties Neuromusculars de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona han aplicat una teràpia gènica per al tractament de la distròfia de Duchenne, per primera vegada en un nen menor de 4 anys. És el primer cop que es fa a tot el món i ha estat en el marc d’un assaig clínic internacional, actiu i obert per a aquest tipus de pacients, en què estan implicats sis centres de diferents països.
L’equip de la Unitat d’Assaigs Clínics de Sant Joan de Déu, liderat per Andrés Nascimento, han fet la infusió d’aquest tractament de teràpia gènica pioner. La previsió és que, gràcies al fet de ser hospital de referència i el primer centre a activar l’estudi, es podrà oferir l’oportunitat d’accedir a aquest tractament a altres infants menors de 4 anys.
Sense curació
La distròfia de Duchenne està lligada al cromosoma X i produeix debilitat progressiva. Els infants es diagnostiquen els primers anys de vida i els seus músculs es van deteriorant progressivament. Al voltant dels 3 o 4 anys és quan es posa en evidència aquesta debilitat. Avui dia no hi ha cap tractament que ofereixi una curació o una millora dels símptomes de la malaltia, de manera que és molt difícil combatre-la. Les úniques teràpies que hi ha intenten endarrerir la progressió, però encara no són capaces d’aconseguir estabilitzar el quadre clínic. Per això els èxits fins al moment de la teràpia gènica són tan esperançadors.
Donat que la malaltia és de caràcter progressiu, com més temps passa, més teixit muscular es perd que és substituït per greix i fibrosi. Per això és important oferir el tractament abans que el dany muscular sigui irreversible.
“El nostre equip ja ha inclòs el primer nen de tot el món en aquest nou assaig, denominat Envol, a l’espera que la resta de centres s’hi afegeixin, i ja estem estudiant altres famílies per poder seguir tractant aquests infants amb teràpia gènica”, explica Andrés Nascimento, cap de la Unitat de Malalties Neuromusculars de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i membre del grup de Recerca Aplicada en Malalties Neuromusculars de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu Barcelona, i afegeix: “el tractament es va administrar fa unes setmanes i el pacient s’ha mantingut estable, sense efectes secundaris i a l’espera de poder confirmar els resultats positius en la seva evolució. Tenim bones expectatives, ja que els canvis que pot generar aquesta teràpia gènica es produeixen sobre un teixit muscular més preservat”, segueix l’expert.
Fins arribar als nadons
L’assaig espera poder incloure en una primera etapa deu pacients d’entre 3 i 4 anys, segons els resultats de seguretat d’aquest grup. Posteriorment, es permetrà participar pacients de 3 a 2 anys, i fins i tot nadons de mesos –que, de fet, encara no hauran nascut–, i busca determinar la seguretat i l’impacte del tractament precoç.
En aquest assaig internacional, hi participen sis centres, del Regne Unit, Itàlia, Països Baixos, França, Bèlgica i Espanya. L’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona ha inclòs el primer pacient, i pel volum de pacients i les famílies que ja estan a l’espera, confia a poder incloure almenys uns quatre pacients. Segons explica el Dr. Andrés Nascimento, “la nostra voluntat és sempre poder oferir totes les opcions de tractament als nostres pacients, però no tots són candidats. Hi ha uns criteris clínics i genètics molt específics que s’han de reunir. Un dels majors factors limitants per poder rebre el tractament és que els pacients no han de tenir anticossos contra el vector (adenovirus modificat) que transporta el micrògen de la distrofina”.
Millorar la teràpia gènica
L’aparició de la teràpia gènica és un avenç important per als pacients pediàtrics de Duchenne. Un dels reptes d’aquesta teràpia era la mida del gen de la distrofina, que és molt gran i no es pot introduir a través dels vectors virals (adenovirus modificats) que s’encarreguen de transportar el gen nou a les cèl·lules perquè s’incorpori en elles.
Fa uns quants anys, es va observar un col·lectiu de pacients que havien arribat a edats adultes avançades amb dolor muscular, augment d’enzims musculars, certes dificultats de mobilitat i alteracions motores, però conservaven la capacitat de caminar. Aquests individus tenien alteracions al gen de la distrofina que donaven lloc a versions més petites però funcionals de la proteïna, conegudes com a microdistrofines. Aquesta observació va suggerir que la presència de microdistrofina, encara que en menor quantitat o mida, podria proporcionar certa protecció contra els símptomes greus de la distròfia muscular de Duchenne. Basant-se en aquestes troballes, els científics van començar a explorar la possibilitat d’utilitzar la microdistrofina com a opció terapèutica per als pacients amb distròfia muscular de Duchenne.
A partir d’aquí, es van engegar totes les proves preclíniques i Sarepta, el laboratori que ha dissenyat aquesta teràpia gènica, va promoure les fases 1 i 2, que van mostrar dades de seguretat i eficàcia, permetent el desenvolupament i finalment l’assaig de la fase 3 (Embark) per a pacients entre 4 a 8 anys. A l’assaig clínic, aquesta microdistrofina s’associa a un adenovirus modificat (vector) amb capacitat per incorporar aquest nou material genètic a les cèl·lules musculars. Els primers infants tractats d’aquesta franja van tolerar bé el tractament i van millorar la seva funció motora de manera significativa.
La Unitat de Tractament Integral del Pacient Neuromuscular (UTIN) de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona està formada per un equip multidisciplinari amb experiència en el diagnòstic, tractament i recerca de les diferents patologies incloses en el grup de les malalties neuromusculars (ENM). És pionera en el tractament de pacients amb malaltia de Duchenne i atròfia muscular espinal, entre altres malalties. Atén 800 pacients amb ENM cada any. Col·labora amb entitats i centres de tot el món i desenvolupa un ambiciós programa de recerca i docència orientat a l’assistència del pacient i la família. Treballa de manera coordinada amb l’equip de la Unitat d’Assaigs Clínics des de fa més de 15 anys.
Dos milions de persones conviuen actualment a Catalunya amb un problema de salut respiratòria, segons dades del Departament de Salut. Són situacions que comporten una gran afectació en la qualitat de vida, i representen el segon motiu d’ingrés hospitalari. Les malalties respiratòries s’estan incrementant, a més, per factors ambientals, com la contaminació, i socials, com l’increment de l’esperança de vida. A elles estarà dedicada la 33 edició de La Marató de 3Cat d’aquest any, que se celebrarà el diumenge 15 de desembre.
Les malalties respiratòries poden afectar tothom, i es donen en totes les edats de la vida, amb una alta incidència en la infància i en la gent gran. Al món són una important causa de mort en infants de menys de cinc anys. A Catalunya, una de cada quatre persones mor per una malaltia respiratòria. Són: 10.000 persones cada any, 27 al dia, i una cada hora que moren per patologies que afecten els pulmons, les vies aèries i el conjunt d’òrgans i teixits necessaris per a la respiració, la funció de la qual és el subministrament de l’oxigen, necessari per al metabolisme cel·lular i l’eliminació del diòxid de carboni resultant d’aquest metabolisme.
Segons la comunitat científica, la pol·lució, les partícules contaminants atmosfèriques i el tabac estan entre les principals causes que provoquen les patologies vinculades a la respiració, però també n’hi ha de causa infecciosa (bacteris, virus, fongs), immunitària i amb component genètic.
350 malalties respiratòries reconegudes
L’edició d’aquest any serà la segona Marató dedicada a les patologies de la respiració, després de la que es va fer el desembre del 2003. Segons la classificació internacional de malalties (CIE-10), oficialment hi ha reconegudes unes 350 malalties respiratòries, 71 de les quals són molt freqüents, com ara la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), l’asma i les al·lèrgies respiratòries, els trastorns respiratoris del son i les infeccions respiratòries. No tan prevalents, però de gran impacte per la seva gravetat, són la fibrosi pulmonar, el càncer de pulmó i la tuberculosi. A Catalunya, a més de les malalties cròniques de l’aparell respiratori més freqüents (MPOC, asma i apnees del son), que limiten greument les activitats de la vida diària, hi ha un altre grup d’aquestes patologies, com ara les malalties intersticials pulmonars, la hipertensió arterial pulmonar, les bronquièctasis, la fibrosi quística i el dèficit d’alfa-1-antitripsina, que afecten més de 200.000 persones –individus joves i de mitjana edat– i redueixen molt l’esperança de vida.
Tercera causa de mort a Catalunya
Les malalties respiratòries representen la tercera causa de mort a Catalunya (després del càncer i les malalties cardiovasculars). L’any 2022 van causar la mort de 10.000 persones, el 23% de les morts totals. A més, representen el 10% dels ingressos hospitalaris, el 6% dels motius de consulta als centres d’atenció primària, el 25% de les visites pediàtriques i la pèrdua d’11 anys de vida per cada mort prematura provocada per una malaltia respiratòria (els anys que deixa de viure una persona, segons la mitjana d’anys que viu la població), i són una de les causes més importants en la disminució de la qualitat de vida de les persones.
Els estudis científics evidencien que el conjunt de les patologies respiratòries experimenten un creixement continu en prevalença i incidència arreu del món, degut a factors com la contaminació ambiental (la qualitat de l’aire), el tabac, l’obesitat, els canvis en la resposta immunitària lligats als hàbits higiènics i a la microbiota, i a determinades exposicions a agents irritants laborals.
Prevenció ciutadana i en centres educatius
La campanya de sensibilització i divulgació prèvia al programa La Marató permetrà acostar la salut respiratòria al conjunt de la ciutadania i, sobretot, s’incidirà en el jovent, a través dels milers de sessions divulgatives que es fan als centres educatius d’arreu del territori. Per això, s’impulsarà el coneixement del conjunt d’aquestes patologies sobre aspectes com ara les conseqüències de la contaminació, el canvi climàtic i la promoció d’hàbits de vida saludable.
Respirem partícules i gasos contaminants que estan incorporats en l’aire que ens empassem durant les 20 respiracions que fem cada minut al llarg de la nostra vida. En aquest sentit, cal saber que respirem 10 litres d’aire per minut, 600 litres per hora o 14.400 litres d’aire cada dia. Això fa els pulmons especialment sensibles als canvis ambientals que són causa de malalties respiratòries. Per tant, es fa imprescindible la conscienciació social sobre la necessitat de prevenir-les al màxim per intentar frenar la tendència a l’alça de la prevalença, la incidència i la mortalitat que representen.
Catalunya és capdavantera mundial en recerca pneumològica. La investigació en aquest àmbit de la salut té el repte d’aconseguir els mecanismes adients per ampliar el seu coneixement i reduir la incidència i la mortalitat del conjunt de les malalties respiratòries en la societat. Per això, a través del finançament de La Marató es podrà millorar la prevenció, el diagnòstic precoç, el tractament adequat i la rehabilitació. La incorporació de la telemedicina i la telemonitorització en el seguiment dels pacients; trobar nous biomarcadors i dianes terapèutiques; el desenvolupament d’anticossos monoclonals per al tractament de les al·lèrgies respiratòries o el càncer de pulmó; l’increment de la innovació tecnològica i la implementació de cribratges preventius en aquest àmbit són algunes de les àrees de la recerca que se’n veuran beneficiades.
El Patronat de la Fundació ha aprovat la temàtica de les malalties respiratòries a proposta de la Comissió Assessora Científica a partir de les sol·licituds rebudes en l’última convocatòria de propostes de malalties, celebrada el 2022.
Des del 1992, La Marató ha recaptat 245 milions d’euros i ha finançat 1.022 projectes de recerca, desenvolupats per 1.710 equips d’investigació, que han implicat 10.000 investigadores i investigadors, gràcies a la solidaritat de la ciutadania. Això la converteix en una de les principals fonts impulsores de la recerca a Catalunya.
Hi havia una vegada una noia del barri del Centre que quan va conèixer la història de la Marie Curie va pensar que també volia ser científica i, qui sap, guanyar també un premi Nobel. La segona part de la proposició, de moment, no s’ha produït, però la Sandra Acosta Verdugo sí que ha complert el seu somni vocacional de ser científica. Com tanta altra gent de ciència, va haver de marxar als Estats Units, però ja fa uns anys que va tornar a casa per ser investigadora de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB i de l’IDIBELL, l’institut de biomedicina de Bellvitge, on estudia com conèixer a fons l’entrellat del cervell pot ajudar a frenar malalties com l’Alzheimer.
Estudieu els organoides cerebrals; què son, concretament, els organoides?
El nostre objectiu és analitzar i modelar patologies del sistema nerviós central, tant infantils, com les epilèpsies infantils. I també malalties que tenen a veure amb la neurodegeneració. Actualment, tenim projectes per mirar d’entendre com progressa, per exemple, l’Alzheimer. I per poder estudiar això necessitem una eina que sigui capaç de reproduir allò que està passant al cervell humà. Normalment, tradicionalment, la recerca s’ha fet amb animals i altres tipus de model, però tenen la limitació que aquelles cèl·lules no són humanes i, si volem apujar el grau d’especificitat, necessitem un model més proper. I això són els organoides, uns conjunts de cèl·lules que nosaltres fem créixer a partir de cèl·lules que provenen de pacients i les modifiquem perquè puguin convertir-se en tots els tipus de cèl·lules que té el cervell humà.
I a partir d’aquí?…
Doncs, d’aquesta manera, amb aquests organoides, som capaços de veure les interaccions per exemple entre les neurones i la glia, les neurones entre elles… i així podem resseguir què passarà, quins seran els següents passos d’una malaltia com l’Alzheimer o les epilèpsies, que son malalties que progressen en el temps, és a dir, no son malalties agudes, són malalties cròniques.
Feu servir, doncs, mostres humanes…
Sí, les traiem de pacients voluntaris que accedeixen a cedir cèl·lules de la seva sang i llavors nosaltres purifiquem un cert tipus de cèl·lules de glòbuls blancs i les tornem a un estat immadur, és a dir, que aquestes cèl·lules llavors ja tenen la capacitat de generar qualsevol altre tipus de cèl·lula del cos, com si fossin d’un embrió, tot i que, evidentment, no són un embrió, són cèl·lules separades. A partir d’aquí, nosaltres hi afegim uns còctels específics de productes químics als cultius cel·lulars i li podem dir a aquestes cèl·lules que es converteixin en neurona, en glia, en pulmó o converteix-te en pàncrees… I en el nostre cas, doncs ho fem amb el cervell humà.
I en aquesta mena de projecció de l’evolució d’una malaltia, per què són tan importants i útils aquests mini òrgans, els organoides? I quins aspectes, pistes o senyals teniu en compte per saber-ho?
Nosaltres, en el nostre argot, parlem de biomarcadors. I ens basem en els mateixos que fa servir el diagnòstic clínic. Segur que algú ha sentit a parlar d’una proteïna, l’amiloide, que es recargola malament en un cervell que pateix Alzheimer i no pot ser alliberada cap al torrent sanguini i llavors es torna tòxica i pot ser l’inici de la patologia. Doncs nosaltres busquem justament aquesta conformació de l’amiloide. O en el cas de les epilèpsies, busquem la seva activitat elèctrica anòmala. I al meu laboratori ens interessa molt quins són els canvis genètics que tenen lloc quan progressa la malaltia per veure com podem incidir-hi. I ho fem mirant de trobar noves dianes terapèutiques que ajudin a frenar la malaltia. I en aquesta direcció fem tot un seguit d’anàlisis experimentals per veure com ha canviat el genoma de conformació i d’expressió.
Al meu laboratori interessa molt quins són els canvis genètics que tenen lloc quan progressa la malaltia per veure com podem incidir-hi. I ho fem mirant de trobar noves dianes terapèutiques que ajudin a frenar la malaltia
El cervell és clau només en malalties neurodegeneratives o també en malalties que afecten altres òrgans?
Entenc que vols dir sí podem predir també com serà la relació entre el cervell i els altres òrgans, no?
Justa la fusta…
Amb aquest model que tenim al laboratori, no. Perquè nosaltres, els organoides que fem, aquestes boles, són purament neuronals, neurals, més aviat, perquè tenen neurona i glia, llavors aquesta interacció amb el sistema d’un cos no la tenim. Per estudiar això hi ha altres equips d’investigació arreu del món que posen en relació diversos tipus d’organoides. En un estudi de Covid que ens van finançar tot just a l’inici de la pandèmia vam fer organoides de pulmó, i allà teníem un sistema que ens hagués pogut permetre saber con era aquella interacció, però llavors la pregunta que ens interessava respondre amb el model era provar els fàrmacs antivirals, ja que estàvem en la fase aguda de la pandèmia, on la prioritat era curar els pacients. Però sí que hi ha grups que ho fan, li diuen sistemes organ-on-chip. I en el nostre cas, el que busquem no és tant la interacció amb el sistema, sinó la interacció del sistema al cervell.
Com ara..?
Per exemple, se sap que la diabetis és un dels factors de risc de l’Alzheimer, llavors si nosaltres sabem que tenim una mala gestió de tot el metabolisme de la glucosa i sabem quins gens han estat modificats per donar un risc de diabetis, llavors podem incidir genèticament sobre l’expressió d’aquests gens a dins de les neurones, aquest és el tipus d’interacció que nosaltres busquem, és on anem a buscar possibles noves dianes terapèutiques. Tots aquells factors de risc que nosaltres trobem al nostre cos que poden fer que la malaltia avanci més ràpid o que el propi cos es protegeixi contra aquesta malaltia. I el mateix plantejament serveix per les epilèpsies.
I en quin moment us trobeu en aquestes investigacions?
Nosaltres som un laboratori d’anàlisi preclínic i ens centrem en tota aquella part que genera coneixement. Si bé és cert que hem desenvolupat tecnologia que estem intentant de transferir a la societat per a que pugui ser emprada en assajos de nous medicaments. Però sovint aquest tipus de recerca pre clínica acaba propiciant unes tecnologies que permeten transferir aquests coneixements. Però nosaltres no treballem directament amb pacients, més enllà de les persones voluntàries que ens faciliten mostres. Els assajos clínics d’aplicació directa sobre pacients els fan altres grups, altres companys i companyes d’altres institucions, com l’ICO i l’IDIBELL.
La Covid creus que ha servit per prestigiar socialment la recerca científica? O ja ens n’hem oblidat?
Jo crec que, en gran mesura, tothom ens hem oblidat una mica de com de dramàtics van ser els primers mesos de la Covid. Però sí que crec que ha quedat un petit romanent pel que fa a la necessitat de poder disposar d’un gran coneixement de base per a poder desenvolupar vacunes en poc més d’un any, com ha passat amb la Covid. Jo crec que això s’ha fet palès i ha arribat a la societat. Jo sóc científica i hi estic predisposada, perquè sé com és la vida del científic i el seu entorn proper, però crec, igualment que, tret de la poca gent que et trobes que és antivacuna, posem per cas, la majoria de la gent cada vegada és més conscient de la necessitat de la recerca.
És cert que fem servir un percentatge reduït de tot el potencial de pensament i raonament del nostre cervell? Sabrem mai com és l’estructura total i tot l’entrellat de funcionament del cervell?
Això que fem servir un percentatge petit del cervell és un mite. Sí que és cert que el nostre cervell té un potencial molt més gran, però no pas perquè no el fem servir tot, fem servir tot el cervell, el 100%. Si de cas, el que passa és que no es fa servir de forma sincronitzada en tot moment. Per exemple, quan dormim s’activen unes zones del cervell diferents a quan estem estressats. És a dir, el cervell està dividit en regions i cadascuna d’aquestes regions s’activa en els moments que calen. Així que es fa servir tot el cervell, no hi la possibilitat d’apagar una part del cervell. Així que el cervell funciona i funciona com un tot, una altra cosa és que funcioni prou bé (riu).
Vas marxar a l’estranger per completar la formació i trobar nous horitzons. Sovint es diu que a Espanya malbaratem talent científic perquè no trobeu prou expectatives aquí, hi estàs d’acord?
Vaig acabar la tesi doctoral l’any 2009 i està clar que l’estat de la ciència llavors a casa nostra no era, ni de lluny, el que tenim ara, que hem esdevingut un referent fort de recerca biomèdica, que és de la que puc parlar específicament. I fa 15 anys, no era el cas. Però una de les coses que els científics tenim clara és que no fem ciència amb el veí, fem ciència amb tot el món, per tant, la possibilitat de marxar fora és gairebé una necessitat. El problema de malbaratament del coneixement científic no és tant que marxis, ja que marxar no és imprescindible, però és un avantatge perquè amplies molt la teva xarxa de coneixements i t’amplia el camp de mires; el problema, i crec que és on es dóna el malbaratament, és que les condicions que s’ofereixen perquè els investigadors que s’han format fora puguin retornar no son equiparables, ni de bon tros.
I com va ser que vas tornar?
Doncs fins i tot m’havien ofert una plaça de professora, però en aquell moment Donald Trump havia guanyat les eleccions, i la meva parella i jo vam decidir que no era un entorn en el qual volíem que creixés el nostre fill, i vam tornar a Catalunya, però assumint un cost en molts sentits, tan vitals com econòmics, molt gran. Estem molt feliços aquí, però de ben segur que la nostra guardiola seria molt més àmplia, per dir-ho amb elegància (riu), si estiguéssim als Estats Units, com era el pla inicial. Sí bé, també és cert que a Barcelona es pot fer recerca d’una qualitat molt alta, i l’evidència són les coses que passen al meu laboratori i a d’altres laboratoris de l’IDIBELL.
Una de les coses que els científics tenim clares és que no fem ciència amb el veí, fem ciència amb tot el món; per tant, la possibilitat de marxar fora és gairebé una necessitat.
Per cert, en termes neuronals o cerebrals, què és el talent, en quina àrea del cervell es localitza?
Jo crec que el talent és una qualitat que s’atorga a les persones, però a nivell neurocientífic és la integració de moltes capacitats diferents. I és una cosa que es dóna en tot el nostre procés d’aprenentatge, no només escolar, sinó que durant el nostre desenvolupament es generen xarxes entre totes les nostres neurones…, les nostres neurones de base, pel motiu que sigui, s’han format en una xarxa concreta, i això fa que tinguem uns determinats interessos. El cervell no aprèn del no-res, el talent el guanyes contínuament amb l’adquisició de qualitats que et permeten desenvolupar aquell talent i per això cal constància. I llavors la plasticitat de les àrees de cervell que hi intervenen afavoreixen que allò que fas de bon gust es desenvolupi com un talent.
Va ser així en el teu cas?
Jo quan era petita ja feia experiments i coses rares a casa meva, barrejava potingues i sempre estava emmerdant, i suposo que aquesta necessitat de barrejar cosetes fa que els pares et portin un llibre d’allò que t’interessa i així… I aquesta és la funció dels pares, dels educadors, de l’escola, afavorir aquests talents. Però en realitat el talent és una qualitat guanyada, en gran mesura.
Creus que arribarà el dia que la IA podrà reproduir el talent específic d’una persona? I la IA, creus que podrà reproduir el talent, o el talent és allò tan singular de cada persona que no es pot imitar?
Al 100%, no, el talent de cadascú de nosaltres és allò que ens farà singulars per sempre. La IA, fins i tot la creativa, és un mètode predictiu i no deixa de ser una base estadística, per tant, no son neurones.
El talent és una qualitat que s’atorga a les persones, però a nivell neurocientífic és la integració de moltes capacitats diferents.
Quines han estat les teves referències en el camp de la ciència, homes o també hi va haver dones?
És cert que calen referents. Ho explico des de la meva experiència concreta: el dia que vaig decidir ser científica estava a 5è d’EGB i vam fer un dictat que ens explicava la vida de la Marie Curie, la gran científica de referència, i vaig dir “Ostres, també les dones són científiques”. I quan vaig arribar a casa li vaig dir a la meva mare que jo també volia guanyar el premi Nobel, com la Marie Curie. El fet és que la descoberta que una dona científica havia que estat capaç de trobar la solució a un problema tan difícil és una cosa que t’anima a seguir. I allò va ser el que se’n diu un punt d’inflexió, tot i que la llavor ja pogués ser-hi en mi. Després, evidentment, els meus referents han estat masculins, perquè fins ara el coneixement científic ha estat aportat de forma més notòria per homes. I això vol dir que sí, que els referents femenins a la ciència són necessaris, i cal que les dones científiques surtin a la tele i que els mitjans de comunicació facin parlar les dones per impulsar i esperonar totes aquelles nenes que voldrien ser científiques.
Sempre el biaix de gènere…
Tot i això, crec que tot ha canviat molt, veig les generacions actuals i copso que les nenes tenen referents femenins en qualsevol àmbit, i que també estan acostumades a dir “per aquí no hi passo”. I aquest context, quan jo començava, no te’l trobaves tan fàcilment. I ja no tan sols la meva generació, sinó sobretot les generacions anteriors, que van haver de lluitar moltíssim per anar trencant aquest sostre de vidre, que encara hi és però que cada vegada està més amunt, o potser apareix més tard. Però crec que sobretot en etapes més primerenques de les carreres professionals hi ha moltes més dones i homes que ja no tolerem certes actituds o comentaris esbiaixats.
I tu, et consideres referent d’algú? A banda de celebritats, calen referents més quotidians, com puguis ser tu per a joves de l’institut de Bellvitge, amb qui a l’IDIBELL feu un programa Tàndem…
Jo crec que són necessàries totes dues modalitats. Dirigeixo un equip, faig de mentora dels meus estudiants de la Facultat de Medicina de la UB, faig tasques de divulgació, faig participar canalla de diferents edats… I, evidentment, veure que una persona t’explica coses, doncs sí que ajuda a normalitzar la situació. Però no em considero un referent, com jo considero la Marie Curie o l’Ada Lovelace o tantes dones que han trencat motllos, perquè, en el fons, jo no he trencat motllos. Crec que les persones, no només les dones, sinó les persones que trenquen motllos són necessàries, i entre aquestes persones hi ha d’haver segur una quota mínima de dones, perquè les dones també trenquen motllos i les mentores del dia a dia hi hem de ser, perquè és en el dia a dia on es fa el camí. Jo vaig dir que volia un premi Nobel quan vaig conèixer la història de la Marie Curie, però, evidentment, sense l’acompanyament de la meva profe de Ciències Naturals, dels meus profes de l’institut Mercè Rodoreda segur que no hagués arribat enlloc.
Tenir registrades al cervell des d’edats primerenques referents relatius a la ciència, afavoreix la vocació posterior o això es va desenvolupant durant el procés d’aprenentatge? Alexia Putellas i Aitana Bonmatí, que ja són icones mundials, impulsaran més futures dones futbolistes?
Està clar que les dones que trenquen motllos, com aquest any les futbolistes, o la doctora Katalin Karikó, l’autora de la vacuna contra la Covid, són necessàries, perquè tu pots tenir una vocació, però aquell foc necessita brasa perquè continuï bullint. I si tenim bons referents atraurem persones que potser no haguessin vingut a la ciència. Però, tot i que el talent i la curiositat són inherents de cada persona, cal desenvolupar-los. Hi ha qui cuina perquè no li queda més remei, i hi ha qui cuina perquè en gaudeix i se li dóna bé i fa uns àpats que són la repera, però també li caldrà consultar coses als llibres de cuina. Així que, al final, cal una mica de tot.
Quin tret diries que defineix més bé una científica, la curiositat de les preguntes o trobar respostes?
No pot haver-hi un científic que no es faci preguntes ni un científic que no sigui perseverant. Hi ha qui podrà acceptar fer-se preguntes i no trobar respostes, però si et fa nosa no tenir una resposta insistiràs fins al final. I això és la perseverança, no hi ha un científic sense les dues qualitats.
Una cosa que em fascina de vosaltres és la capacitat per a fer-vos preguntes intuïtives, que poden semblar estrambòtiques, però que investigant i raonant us poden portar a descobrir alguna cosa…
El cervell humà és curiós, i l’espècie humana és curiosa per natura. De fet, els primats superiors ja ho som tots, som curiosos. Llavors et fas una pregunta i de vegades trobes una resposta ràpida i ja ho tens. Però, de vegades, aquesta resposta no apareix i et piques perquè no trobes la resposta. Llavors et fas una altra pregunta, del tipus “Per què això, que jo esperava que fos així, resulta que és d’una altra manera?”. Llavors, com que et quedes a quadres i no ho entens, estudies i llegeixes més, apliques les passes del mètode científic i hi tornes amb una altra pregunta. I t’hi capfiques molt. A tall d’exemple, l’altra dia estava aparcant el cotxe a la plaça de l’Ajuntament i, en sortir, em va saludar una veïna, però no la vaig reconèixer perquè jo estava al meu món… Però és que jo crec que una de les qualitats que tenim els científics és que ens capfiquem fàcilment. I això pot ser bo o dolent, segons com t’ho miris perquè, ja dic, entres en bucle.
Has participat en Slam de Ciència que es fa a la ciutat ja fa uns quants anys; t´ho prens com una diversió o com una oportunitat per a continuar fent divulgació però en un to més informal, més lúdic? Fer divulgació científica és part essencial de la teva, la vostra feina o t’ho prenscom un complement?
Una de les gran qualitats que pot tenir un científic és transmetre coneixement, perquè si te’l quedes només per a tu, aquest coneixement morirà amb tu. I el coneixement ho és perquè s’amplia i s’expandeix. Les teories i les tecnologies que ens han fet arribar fins aquí no haurien estat possibles si els científics, al llarg de la història, no haguessin transmès aquesta informació. I quan la transmetem, nosaltres ja tenim codis i estratègies per fer-ho. També ens motiva el suport de la societat, que la gent es pugui beneficiar de tot aquest flux d’informació i coneixement. I, en el meu cas, a més, com que sóc professora, transmetre coneixement és el súmmum, així que dona’m corda (riu).
Doncs, per la meva experiència a les activitats de Pessics de Ciència, la gent que us dediqueu a la ciència teniu una gran capacitat de comunicació i de transmetre la informació de forma amena…
Bé, no m’ho havia plantejat mai en aquests termes, però està bé saber-ho… No hi havia reflexionat, però sí que és cert que la nostra matèria potser pateix el prejudici social de ser avorrida. I potser per això acostumem a tenir aquest vessant teatrer, perquè suposo que el que vols és que el missatge arribi, i som ben conscients que si expliques alguna cosa per a la qual necessites una coneixement específic i ho expliques de forma avorrida, doncs no arribarà a ningú, perquè als dos minuts la gent ja haurà desconnectat i avui tothom estarà pendent del mòbil…
Per cert, en termes de divulgació, com va ser que un dels vostres organoides es va exposar a l’exposició del CCCB sobre el cervell? I, sobretot, què ha representat això per a tú i el teu equip?
Fa Just un any i escaig, al CCCB van fer l’exposició Brains, sobre els cervells i els diferents tipus d’intel·ligències, la natural, l’artificial, la robòtica, i els organoides no deixen de ser un model sintètic de cervell. Sense ser un cervell, tenen funcions bàsiques que cobreixen les neurones, però sent unes boletes de la mida d’una llentia, a tot estirar. Poder posar en perspectiva la nostra feina del laboratori, acompanyant llibres de grans neurocoientífics, com Ramón y Cajal i Willis, és un orgull per al nostre equip. I crec que és important que la tècnica dels organoides derivats de pacients guanyi visibilitat, perquè en els propers anys de ben segur que sentirem a parlar d’un canvi de paradigma en la generació de noves teràpies, en part, gràcies a l’ús d’organoides.
Aplicant el mètode científic ens podries esmentar les 5 grans qualitats del científic i la científica?
Les primeres, la perseverança i la paciència, que van juntes, perquè les preguntes sorgeixen de forma innata i calen per acabar trobant respostes. Després diria que la cura, el rigor, en la feina. També la passió per la feina que fas, perquè hi ha dies dolents i bons, però si tens molts dies dolents, voldrà dir que no estaràs fent allò que t’agrada, i això crema molt, i aquí la passió és vital. I també cal una miqueta d’ego, d’ego ben entès, perquè has de ser capaç de defensar la recerca que estiguis fent i, per tant, hem de ser bons comunicadors, i això requereix d’una bona dosi d’autoconfiança, de creure en un mateix. I quan ets capaç d’explicar un projecte a moltíssimes persones i aconsegueixes que et parin atenció, siguin de l’entorn que siguin, ostres, te’n vas a casa amb un subidón, com si fossis Bruce Springsteen, i aquesta sensació és molt xula, a això em refereixo quan parlo de la dosi d’ego…, perquè si no se’t mengen (riu).
Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a Districte 7
Ho va avançar aquest dilluns el director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, Manel del Castillo, en una xerrada oberta al públic dins del cicle d’entrevistes The New Barcelona-Moments Estel·lars. El dia 29 d’aquest mes de febrer, es posarà la primera pedra a Barcelona de l’edifici que centralitzarà tots els serveis de diagnòstic, tractament i investigació de malalties minoritàries del Sant Joan de Déu. Es posarà així el focus en una major i millor atenció a aquestes malalties també anomenades rares, perquè en la major part dels casos els seus símptomes no es poden associar amb cap patologia coneguda. I per això la data triada per a celebrar el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries és un dia tan rar i poc habitual com el 29 de febrer, que no hi és cada any. Quan no hi és, el 28 de febrer pren el seu relleu en la jornada de conscienciació sobre les dificultats dels afectats i familiars de qui conviu amb una malaltia moltes vegades sense arribar a poder ser mai diagnosticada. Cal molta més recerca per a poder trobar nous diagnòstics i tractaments a aquestes patologies orfes d’informació i, per tant, d’horitzó per a la seva cura.
Des de fa més d’un any, l’Hospital Sant Joan de Déu ja treballa en xarxa amb una trentena d’hospitals de tot l’Estat, recollint, compartint i contrastant dades dels professionals més implicats en aquestes malalties minoritàries. És la manera més eficaç d’avançar en el combat d’aquestes patologies que pateixen encara no una persona entre dues mil, però que totes juntes afecten a entre un 6 i un 8% de la població mundial. Com més dades d’aquests malalts es posin en comú, més horitzó té la investigació que ha de trobar-hi un remei.
El febrer passat es presentava al Congrés dels Diputats la xarxa ÚNICAS, un projecte que impulsa i coordina l’Hospital Sant Joan de Déu per a millorar l’atenció de pacients pediàtrics amb malalties rares. Tal com vam explicar al Diari de la Sanitat, és una idea impulsada pels centres hospitalaris que ja porten casos, entre els quals destaca el Sant Joan de Déu per la seva llarga experiència amb més de 28.000 pacients de 1300 malalties diferents. També hi estan implicats centres de recerca i la Federación Española de Enfermedades Raras (FEDER).
Recerca per a les 7.000 malalties rares
Hi ha trenta milions d’europeus afectats amb malalties minoritàries, tres milions a l’Estat espanyol i 350.000 a Catalunya. Sumant tots els afectats –va precisar el director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu–, “superen els pacients amb diabetis”. Tenen un origen genètic, generalment per l’alteració d’un gen, i les caracteritza també una pluripatologia, un fet que –segons va explicar Manel del Castillo– “fa que requereixin l’atenció de molts especialistes, i tot això tenint en compte que el 95% d’aquestes malalties no tenen un tractament específic”. Un de cada tres nens que les pateixen no arriba als cinc anys de vida.
No obstant això, alguns centres hospitalaris han anat concentrat un major nombre de casos, que la xarxa Únicas encara vol ajudar a engrandir més, per arribar a un major coneixement d’allò que encara és ple d’incògnites i incerteses. Posar en comú totes les històries fan llum als investigadors.
El fet que hi hagi al voltant de 7.000 malalties minoritàries sense tractament, que individualment afecten poca població, fa que les empreses farmacèutiques hagin posat sempre molta més atenció en la investigació per trobar i poder produir fàrmacs per guarir malalties més comunes, que afecten una massa important de gent. Però algun cas, com és el d’Alexion –companyia fundada l’any 1992 al Parc Científic de New Haven, als Estats Units– és paradigmàtic pel seu interès en malalties rares. Després de ser adquirida per Astrazeneka, ara n’és la firma subsidiària destinada a les malalties minoritàries.
Barcelona, on hi ha una quarantena de centres de recerca, hospitals i les universitats on també s’investiga, més de quatre-centes empreses emergents i empreses derivades i mil quatre-centes empreses vinculades a temes de salut, fan de Catalunya la cinquena regió d’Europa amb més capacitat d’atraure assajos clínics, “val la pena que també s’atregui investigació per aquestes malalties minoritàries sense tractament”. Això ho deia la directora d’Alexion a Espanya i Portugal, Leticia Beleta, en la xerrada amb el director de l’Hospital Sant Joan de Déu, d’aquest dilluns, una tertúlia conduïda pel periodista i professor de la UPF-BSM Toni Aira, en un acte organitzat pel diari The New Barcelona Post en col·laboració amb CASA SEAT, Must Media Group i Barcelona Global.
Beleta va remarcar la tradició de la indústria farmacèutica a Catalunya, ja des de principis del segle passat, quan multinacionals d’arreu van decidir venir aquí a instal·lar els seus centres de producció. “Van aprofitar el coneixement de la indústria tèxtil catalana, en temes com els tints i tota la part química”, va explicar la directora d’Alexion.
Ara l’edifici Únicas, com es batejarà la infraestructura destinada a l’acompanyament i estudi de les malalties rares, que estarà a 230 metres de l’Hospital Sant Joan de Déu, permetrà gràcies a la interacció amb la trentena de centres d’àmbit estatal poder arribar a sumar una massa crítica de casos, un número N ideal per atraure recursos per a la investigació i fer que repercuteixi el benefici d’aquesta en el conjunt de les malalties minoritàries. La connexió amb hospitals i centres de recerca internacionals farà també possible una major atenció integral a aquestes malalties orfes. Tal com van exposar en la seva xerrada els dos participants, la indústria necessita mostres de casos ben caracteritzats per a fer-se les preguntes correctes perquè les farmacèutiques les puguin respondre.
Van recordar també que, en la recerca, els diners sempre són insuficients, i que en molts casos són les mateixes famílies les principals implicades a trobar fons per a investigar.
Les infinites dianes de recerca dels investigadors al laboratori, endinsant la seva observació en els gens i les cèl·lules per a estudiar-ne la composició, comportament, interacció i evolució, acaben esdevenint vasos comunicants del saber global. Per això és important la publicació dels resultats de les recerques en revistes d’àmbit internacional, perquè il·luminen, complementen i enriqueixen o inspiren noves indagacions.
A Barcelona, l’estudi d’un medicament usat en quimioteràpia del càncer d’ovari, de mama i, més recentment, del càncer de pròstata –Rucaparib– ha obert una via d’investigació esperançadora per als pacients de Parkinson. En concret, la recerca ha posat el focus en el producte metabòlic del fàrmac en qüestió, una mena de subproducte que vindria a ser el residu d’allò que queda un cop el medicament fa la seva funció, i que el mateix organisme processa per a la seva eliminació. Doncs bé, la recerca ha permès constatar que aquesta part residual també pot tenir la seva pròpia funció en l’actuació amb el mateix càncer –en concret ho han vist en el de pròstata–. Però, a més, els investigadors han comprovat que aquest subproducte del fàrmac (M324) redueix l’acumulació de la proteïna α-sinucleïna, que és un component important dels cossos de Lewy, substàncies dins de les neurones cerebrals que són indicadors (micromarcadors) de la malaltia de Parkinson.
És a dir, cercant l’optimització del fàrmac prescrit a certs pacients de càncer, i amb ell la metabolització d’aquest un cop actua, s’ha donat llum verda a la recerca sobre un possible tractament de la malaltia neurodegenerativa del Parkinson. Aquesta patologia es caracteritza per un trastorn del moviment, i en la qual les neurones no produeixen les quantitats suficients del neurotransmissor dopamina.
L’estudi ha estat liderat pels investigadors Albert A. Antolin, del programa Oncobell de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i ProCure de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), i Amadeu Llebaria, de l’Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC-CSIC). I els resultats del seu treball l’han publicat ja a la revista Cell Chemical Biology.
Segons expliquen els autors de la investigació, els fàrmacs, un cop entren dins de l’organisme, a banda de realitzar la seva funció terapèutica, es transformen bioquímicament per acció de la maquinària metabòlica, procés que en facilita l’expulsió. Aquesta biotransformació té com a resultat una desaparició gradual del fàrmac, que es va convertint en els seus metabòlits. Aquests, alhora, poden assolir altes concentracions en l’organisme i mostrar, també, una activitat biològica que pot ser diferent de la del fàrmac original. És a dir, els metabòlits i el fàrmac coexisteixen a l’organisme, i poden provocar efectes diferents dels obtinguts amb les molècules individuals.
Medicina de precisió
En resum, l’estudi apunta vers una nova perspectiva conceptual en farmacologia: la que considera el metabolisme dels fàrmacs no com un procés indesitjable que degrada i elimina la molècula terapèutica de l’organisme, sinó que pot tenir avantatges potencials des del punt de vista terapèutic. En conseqüència, el treball destaca la importància de caracteritzar l’activitat dels metabòlits dels fàrmacs per comprendre de manera integral la seva resposta clínica i aplicar-la en la medicina de precisió. Aquest tipus de medicina és la que té en compte la genètica, el context ambiental i els hàbits de cada persona. Són aquestes particularitats de cadascú que expliquen molts cops que la reacció a un fàrmac no sigui la mateixa que en la resta, i que el seu organisme se’n beneficiï més o menys.
En benefici d’aquesta medicina de precisió, l’investigador Albert Antolin ha enfocat la seva recerca durant molts anys a entendre el funcionament dels fàrmacs, per fer-los servir millor en els tractaments més precisos i personalitzats. “La nostra hipòtesi és que els metabòlits –tot allò que es desprèn del principi actiu del fàrmac– potser fan altres coses diferents del fàrmac original i potser es podrien aprofitar per a altres activitats beneficioses”, explica Antolin.
En concret, en aquesta investigació, la sinèrgia de càncer i Parkinson va facilitar-la la proximitat de models induïts de cèl·lules mare per a l’estudi del Parkinson que fa al mateix IDIBELL la investigadora Antonella Consiglio. També han comptat amb la col·laboració dels grups de l’IDIBELL i de l’ICO liderats per Miquel Àngel Pujana, Álvaro Aytés i la UB.
Antolin comenta que «gràcies a mètodes computacionals i experimentals hem pogut caracteritzar d’una manera integral, i per primera vegada, la farmacologia de la molècula M324”. Albert Antolin ha estat guardonat recentment amb una ajuda Junior Leader de la Fundació “la Caixa”. El primer autor del treball, Huabin Hu, ha fet una predicció exhaustiva de l’activitat diferencial del fàrmac original i del seu producte, que es tradueix en espectres diferents del patró de fosforil·lació de proteïnes cel·lulars. Carme Serra, del grup MCS del IQAC-CSIC, ha sintetitzat el metabòlit M324, la qual cosa ha permès verificar experimentalment, en assaigs biològics i cel·lulars, la predicció computacional. Els resultats obtinguts podrien tenir implicacions en el tractament clínic amb Rucaparib i, alhora, obren noves oportunitats de descobriment de fàrmacs.
Quan les cèl·lules canceroses es desprenen del tumor del qual procedeixen originàriament –on es van reproduir i acumular de forma anòmala donant lloc al tumor– parlem de metàstasi. És la fase en què diem que el càncer es dissemina, s’escampa cap a altres zones del cos. Com aturar la progressió de la malaltia en aquesta fase és un dels grans reptes dels investigadors, juntament amb la prevenció i la detecció dels tumors com més aviat millor.
Per això els bons resultats d’un primer assaig clínic amb un fàrmac desenvolupat a l’Institut d’Oncologia del Vall d’Hebron (VHIO) ofereixen molta esperança a pacients amb diferents tipologies de càncer en aquest estadi de metàstasi. El medicament en qüestió ha demostrat ser segur i, en alguns casos en els quals ha estat provat, s’ha vist que aconsegueix estabilitzar i fins i tot reduir la malaltia.
Això és possible per la capacitat del fàrmac provat en aquest assaig, anomenat Omomyc (també OMO-103), d’inhibir l’habilitat que té un oncogen conegut com a MYC per a transformar cèl·lules normals en malignes, fent que es divideixin i es multipliquin sense control. L’Omomyc ha estat desenvolupat per la dra. Laura Soucek, professora ICREA, directora del Programa de Teràpies Experimentals i cap del Grup de Modelització de Teràpies Antitumorals del VHIO. Ha treballat vint-anys per arribar a crear aquesta mini-proteïna (l’Omomyc) que, en una prèvia fase preclínica, ja va demostrar que és capaç d’entrar en les cèl·lules fins al seu nucli, on es troba l’oncogen MYC. Un cop al nucli, l’Omomyc inhibeix la capacitat de MYC per promoure el creixement de tumors cancerosos.
Es tracta del primer inhibidor de la capacitat del MYC que aconsegueix provar-se ja en fase clínica, és a dir, en pacients reals de càncer. El fàrmac va ser desenvolupat per la spin-off Peptomyc, de la qual la Dra. Laura Soucek és cofundadora.
Els resultats d’aquest primer assaig clínic del fàrmac aplicat en humans han estat publicats a la revista Nature Medicine. Els pacients participants en l’estudi eren malalts amb diferents tipus de càncer metastàtic avançat que, després d’haver estat tractats amb entre 2 i 12 línies de tractament, no tenien més opcions terapèutiques.
«L’objectiu de l’estudi era la seguretat del fàrmac que va resultar ser molt ben tolerat pels pacients amb algun efecte secundari lleu, com calfreds o nàusees», explica el Dr. Emiliano Calvo, oncòleg mèdic a START-HM CIOCC i últim signant de l’estudi, juntament amb la Dra. Laura Soucek. “Però des de dosis molt baixes ja observem beneficis clínics als pacients. En 8 dels 12 pacients als quals se’ls va realitzar un TAC després de 9 setmanes de tractament observem una estabilització de la malaltia en què s’havia aturat el creixement del tumor”.
La Dra. Elena Garralda, oncòloga mèdica, directora de la UITM-CaixaResearch del VHIO i primera autora de l’article, juntament amb la Dra. Marie-Eve Beaulieu, coordinadora científica de Peptomyc, destaca el cas “d’un pacient amb càncer de pàncrees que va participar en l’estudi durant més de sis mesos en els quals el diàmetre del tumor es va reduir en un 8%, i que va presentar una reducció del 83% a l’ADN derivat del tumor que circula al torrent sanguini. En aquest cas concret, també es va analitzar la disminució del volum total de totes les metàstasis del pacient amb la col·laboració del Grup de Radiòmica del VHIO i es va comprovar que aquest s’havia reduït en un 49%, un resultat esperançador per a metàstasi”.
“També –afegeix– hem observat el cas d’un pacient amb sarcoma, que havia respost molt poc a tractaments previs, que es va mantenir estable 8 mesos en aquest estudi, i el cas notable d’un pacient amb un tumor de la glàndula salival la malaltia del qual es va mantenir estable durant 26 mesos”.
Nous biomarcadors
En aquesta mateixa fase 1 de l’assaig clínic, destinada sobretot, com apunta el Dr. Calvo, a confirmar la seguretat del fàrmac en humans, s’han trobat, a més a més, dos potencials biomarcadors en sang que podrien ser útils en el maneig de la malaltia a través de la biòpsia líquida. És a dir, amb una senzilla biòpsia líquida (analitzant una mostra de sang) es pensa que aquests possibles biomarcadors podrien identificar-se o ajudar a detectar mutacions tumorals. Ara aquestes sospites es treballen ja en un altre assaig (de fase 1b) del mateix fàrmac Omomyc en combinació amb el tractament estàndard en pacients amb càncer de pàncrees metastàtic, en el qual ja estan tractant de validar aquests biomarcadors.
Un d’aquests biomarcadors indicaria l’activitat farmacodinàmica que augmenta a la sang quan el pacient tractat amb OMO-103 té benefici clínic, i que desapareix quan la malaltia torna a progressar. “Aquest marcador ens podria indicar amb una prova no invasiva com és la biòpsia líquida si el tumor està progressant i prendre les decisions clíniques adequades i ràpides per a aquest pacient”, afirma la Dra. Soucek.
“L’altre biomarcador equivaldria a una firma predictiva que, a través d’una simple anàlisi de sang, ens podria ajudar a predir la probabilitat que el pacient respongui o no al fàrmac, de manera que puguem seleccionar des de l’inici els pacients que podrien beneficiar-se del tractament amb OMO-103”, afegeix Soucek. La Dra. Destaca que l’objectiu del seu equip d’investigació és “continuar investigant l’activitat antitumoral de MYC i ser capaços de cercar combinacions amb altres fàrmacs ja aprovats que ens permetin crear sinergies per ser més eficaços contra diversos tipus de càncer”.
Des del VHIO informen que aquesta investigació ha estat possible gràcies al suport de la Generalitat de Catalunya mitjançant una beca AGAUR, del Programa de Recerca i Innovació Horizon 2020 de la Unió Europea; del Ministeri de Ciència i Innovació, i dels fons Next Generation/PRTR de la Unió Europea.
La pèrdua d’olfacte, que sobretot varen patir els afectats per les primeres variants del coronavirus que va capgirar la vida a tot el món, ara fa quatre anys, avui encara la pateixen algunes persones que varen agafar la malaltia aleshores. També els acompanya cansament, mal de cap, certa boira mental i, en determinats casos, una lleu pèrdua de memòria. Són els pacients de Covid persistent que, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), acaben sent entre un 10 i un 20% dels contagiats del virus.
Gemma Lladós, metgessa de l’Hospital Germans Trias i Pujol i investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions precisa encara més l’abast de la Covid persistent, situant la seva prevalença entre un 5 i un 15% del conjunt de pacients que passen la malaltia. Per aquests pacients amb seqüeles cròniques de la Covid no hi ha tractament, arrosseguen símptomes que, en el millor dels casos, és l’únic que els professionals sanitaris poden avui dia tractar, per exemple, el mal de cap o les taquicàrdies recurrents que, segons explica la Dra. Lladós, també afecten alguns d’ells.
Estudiar cas per cas per mirar de trobar punts comuns en els afectats, i esbrinar així les causes d’aquesta síndrome –la Covid persistent– està en mans d’investigadors en molts llocs del món. L’Hospital Germans Trias i Pujol va obrir la primera Unitat de Covid persistent de tot l’Estat. I ja han dut a terme diferents estudis. Per això ara són els primers a posar atenció en una recent troballa d’investigadors de la Universitat de Zúric que han identificat una alteració al sistema immunitari que es dona en pacients amb Covid persistent i no en pacients amb la malaltia en la seva fase aguda.
Els científics suïssos han detectat una variació de la quantitat d’unes partícules que hi ha dins del sistema immunitari, involucrades en la regulació de com actuen les cèl·lules immunitàries que ens defensen d’atacs externs. Aquestes poden augmentar i disminuir i al sistema que les regula se l’anomena complement, tot i que no complementa res, sinó que té la seva pròpia funció. Doncs bé, una alteració en el seu funcionament, que també intervé en la coagulació sanguínia, ha estat diferenciada en pacients amb Covid persistent respecte dels que passen la malaltia, però la superen sense quedar amb simptomatologia de la malaltia. També hi detecten una lesió en el teixit que envolta els vasos sanguinis.
La troballa s’ha fet en una mostra de 39 persones sanes, que varen definir el grup de control, i 113 pacients amb Covid. A tots els van anar fent seguiment durant un any i els van anar fent analítiques de sang per observar si hi havia canvis. Així varen percebre que en els pacients en els quals continuaven els símptomes de la Covid de sis a més de dotze mesos després de la seva fase aguda havien augmentat de manera notable les proteïnes del sistema complement. Aquesta dada podria esdevenir un biomarcador per al diagnòstic de pacients amb Covid persistent.
Els resultats de l’estudi dels investigadors de la Universitat de Zúric han estat publicats aquest mes de gener a la revista de divulgació científica Science. Tal com valora la investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions, Gemma Lladós,” investigacions com aquesta, tot i no tenir una traducció en un fàrmac, són importants perquè posen en evidència alteracions, encara que el mecanisme sigui complex, i això pot fer que es trobi una possible diana terapèutica”.
Esperança
La disfunció en la xarxa de proteïnes associada a la resposta immunitària de l’organisme apropa, doncs, a un possible test de diagnòstic, i fins i tot a la cura de la cronicitat derivada de la Covid que pugui reparar la desregulació.
“Avui dia –segons explica la Dra. Lladós–, no hi ha cap biomarcador o prova específica per dir a un pacient que té Covid persistent, cosa que sí que tenim en el cas d’una artritis reumatoide, per exemple”. Tot i que, afortunadament, no són pacients que morin per la Covid, tal com afegeix Lladós, “la persistència dels símptomes de la malaltia tenen un impacte en la seva qualitat de vida. Hi ha, per exemple, gent jove que passa a ser dependent, pel cansament o ofegaments constants, per exemple, amb la repercussió psíquica i familiar que això suposa. Són situacions invalidants i frustrants”.
Des de la Fundació Lluita contra les Infeccions s’han dut a terme més de vint assajos clínics amb institucions internacionals per fer avançar el coneixement sobre el virus. L’any passat, un equip de l’Hospital Germans Trias i Pujol, amb la Dra. Lourdes Mateu al capdavant, varen publicar a la revista científica The Lancetels resultats d’un estudi descriptiu de seguiment durant dos anys de pacients amb Covid persistent. “La conclusió més important –comenta la Dra. Lladós– va ser que només el 7% d’aquests pacients es recuperen”.
De moment, l’única manera de prevenir la Covid persistent és evitar el contagi del virus i passar la malaltia, per a la qual cosa, la vacuna és, ara per ara, la principal ajuda.
També des de l’Organització Mundial de la Salut indiquen que per a protegir-se un mateix i també els altres de la Covid persistent cal protegir-se de la Covid-19. I recomanen per a fer-ho:
Vacunar-se.
Portar mascareta.
Rentar-se les mans regularment.
No escampar tos i esternuts (tapant-se la boca amb l’avantbraç, per exemple)
Assegurar que els espais interiors on estem estiguin ben ventilats.
Pacients en el procés de tractament d’una leucèmia, o algun altre tipus de càncer, que han rebut un trasplantament de medul·la òssia o estan ingressades en una UCI compten amb molt poques defenses al seu cos per a poder lluitar contra infeccions. Una d’aquestes infeccions que causa una mortalitat que pot arribar a superar el 70% en aquests pacients són les infeccions fúngiques invasores. En els darrers anys hi ha hagut un augment d’aquestes infeccions per fongs emergents, i que sovint són multi-resistents als antifúngics actualment disponibles, que a més presenten un elevat cost i una important toxicitat associada.
Ho expliquen els investigadors del Clínic-IDIBAPS i de la UB que han creat un receptor limfocitari conegut per la seva elevada afinitat de reconeixement de beta-glucans, una estructura molecular que forma part de les parets de totes les espècies fúngiques, inclosos els ceps multi-resistents als antifúngics. La fase de prova de concepte i pre-clínica d’aquest nou receptor (CAR-NK) l’han desenvolupada els científics de l’IDIBAPS Francisco Lozano i María Velasco de Andrés.
Ara, l’assaig clínic de validació es farà de forma íntegra a l’Hospital Clínic Barcelona, avaluarà la seguretat i la potencial eficàcia d’aquesta teràpia en 10 pacients amb infecció fúngica refractària a la teràpia convencional. S’espera que a finals del pròxim any es puguin tenir ja els resultats.
Els científics de l’IDIBAPS María Velasco de Andrés i Francisco Lozano.
Segons explica el Dr. Francisco Lozano –participant en aquest assaig de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i professor del Departament de Biomedicina de la Universitat de Barcelona (UB)– “els fongs invasius són a tot arreu, a l’ambient, la terra, la pols… i normalment tots estem en contacte amb ells”. Però, afortunadament, tal com també diu, “aquest contacte no es tradueix en infeccions en una persona amb el sistema immunitari que funciona correctament, excepte les micosis cutànies, que sí que són infeccions produïdes per aquests fongs, però que són molt lleus”. També “la candidiasi vaginal és una infecció causada per un fong invasiu”, afirma una de les altres investigadores participants en l’assaig de la nova immunoteràpia contra infeccions fúngiques, María Velasco.
En el cas dels pacients immunodeprimits, als quals no els funciona bé el sistema immunitari, els fongs, que tenen capacitat de travessar barreres naturals, poden arribar a envair ràpidament òrgans com el cervell, el pulmó o el ronyó.
Gràfic que mostra el procès d’aquesta obtenció de cèl·lules defensives.
El que aconsegueix la teràpia amb cèl·lules NK (natural killers, assassines naturals) és introduir defenses en l’organisme dels pacients que no en tenen. Ho fan modificant al laboratori cèl·lules sanes de donants perquè lluitin en el cos de la persona malalta contra possibles infeccions. La novetat en aquest cas, segons explica el Dr. Lozano, és que les NK s’han reforçat amb un nou receptor que detecta més i millor els fongs per a poder combatre’ls.
Fins ara, les NK ja han mostrat la seva efectivitat contra infeccions en pacients amb leucèmia. El nou assaig reforça aquest ‘exèrcit’ cel·lular defensiu, ampliant l’espectre de possibles infeccions contra les quals lluitar. A més, segons el Dr. Lozano, “l’avantatge d’aquesta nova teràpia és que funcionaria davant de qualsevol fong, perquè tots tenen en la seva composició una molècula que és el que el nostre receptor detecta, siguin resistents o no als antifúngics. Seria, doncs, una teràpia universal perquè els actuals antibiòtics són selectius enfront d’uns o altres fongs”.
En un moment en què les infeccions bacterianes topen amb el gran hàndicap de la resistència als antibiòtics, la manca d’efectes secundaris i la universalitat d’aquesta teràpia ofereix un ventall de cura molt esperançador.
