Just Deploy It!

Etiqueta: recerca

  • Sí, la indústria alimentària paga habitualment a científics

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «La indústria sucrera va pagar a científics per culpar el greix dels infarts». Ara l’opinió pública s’assabenta, gairebé 50 anys després de tenir les primeres evidències científiques, que els sucres refinats que són als milers d’aliments processats que consumim, eren i són un dels principals responsables de les greus malalties cardiovasculars que pateixen milions de persones a tot el món, a més de l’increment exponencial de la diabetis i de l’obesitat. La ciència és també corrupta? Els científics són també subornables? No podem ja ni fiar-nos d’eminents premis Nobel?

    L’any passat un equip de periodistes del New York Times va destapar emails entre directius de la Coca-Cola i un equip d’investigadors que estaven realitzant estudis que buscaven minimitzar els efectes del sucre en l’obesitat infantil. S’ho pot Vostè creure? És possible que fins i tot a Celia Creu l’obliguessin a cantar Sucre? Sap que prenem a Espanya una mitjana de 35 quilos de sucre per persona i any dissimulada en munts d’aliments? I que d’aquesta enormitat només 4 quilos són de sucre comprada com a tal al supermercat i presa culleradeta a culleradeta de forma conscient?

    Mea culpa. Com a investigador de mercats, al llarg de tota la meva carrera he participat en dotzenes d’investigacions l’objectiu de les quals era detectar, analitzar i definir els millors arguments, els missatges més atractius o les campanyes de publicitat més convincents per vendre tal o qual aliment.

    Un cop em va tocar treballar per a una gran sucrera que venia això, sucre pura, sacarosa derivada de remolatxa i de canya, el consum no creixia de forma esperada després de la «mala premsa» que començava a tenir entre els consumidors. Una mala premsa orquestrada, a dir dels clients, per les corporacions químiques que desitjaven vendre edulcorants com ara sacarina, aspartam, ciclamat, xilitol… que llavors es consideraven molt més «saludables», «sense calories», «modernes».

    Va passar el temps i gràcies a aquestes investigacions les sucreres van orientar les estratègies de màrqueting a comunicar que la molècula del sucre era «natural» és a dir bona i a les altres, amb nom bastant marcià, eren «artificials» o dolentes. Va ajudar bastant treure una línia de «sucre moreno» que no era altra cosa que el sucre refinat «envernissat» per una capa de sucre sense refinar. Sacarosa amb disfressa. Tot un èxit.

    No és nou que es destapin ara investigacions dels anys 50 o 60 en les que descobrim que llavors la gran indústria sucrera, química o petroliera subornava, pagava, condicionava o orientava investigacions signades per institucions i científics de prestigi per convèncer els organismes públics encarregats de vetllar per la seguretat alimentària i la salut. No és nou que la investigació científica s’utilitzi i retorci per afirmar, argumentar i defensar que tal o qual aliment, compost o pràctica industrial no és dolent, sinó que fins i tot és molt bo.

    Quan les grans corporacions petroquímiques i d’alimentació condicionen, controlen o subornen els poders públics democràtics, dominen els grans grups de comunicació, manipulen les informacions i silencien o paralitzen investigacions rellevants sol ocórrer el pitjor, com així ho pot explicar la història de la ciència.

    Cito de memòria tot just tres casos dels quals n’hi ha centenars. El 1962 la biòloga marina Rachel Carson, després de tenir indicis científics indiscutibles, va emprendre una campanya de denúncia sobre el massiu ús del DDT a Amèrica i el món informant sobre les terribles conseqüències que estava ja tenint aquesta pràctica per la naturalesa; després dels insectes, s’extingirien els ocells i després els humans perquè el DDT era un poderós i persistent tòxic. El 1965 el geoquímic Clair Cameron Patterson, mentre realitzava investigacions sobre l’edat de la terra, va descobrir un augment espectacular de la concentració de plom en el medi ambient i en la cadena alimentària, els derivats del plom que s’utilitzaven com a additius en les gasolines estaven contaminant i enverinant el món sencer. El 1960 el nutricionista John Yudkin va identificar als sucres afegits com un dels responsables de l’increment de malalties cardiovasculars juntament amb els greixos saturats i el colesterol.

    Lluny de comprovar la veracitat científica d’aquestes dades, o després de comprovar que eren certes, les grans companyies químiques no van deixar de fabricar i vendre DDT, les petrolieres no van deixar d’utilitzar el plom com additiu, les indústria de l’alimentació nord-americana no va reduir l’addicció de sucres refinats a tots els seus productes sinó que es va dedicar a criticar, silenciar i desprestigiar Carson, Patterson i Yudkin amb l’immens poder dels seus diners per influir en els mitjans de comunicació, els governs i les opinions públiques del món.

    Per fortuna en aquells temps remots la ciència «no contaminada», els polítics «íntegres» i els mitjans de comunicació «independents» van guanyar la partida i avui, gràcies a ells, no estem tots morts. No és una exageració.

    Però potser el més rellevant i terrible sigui una altra qüestió. Vivim en societats en què el benefici econòmic i els que el busquen a tot preu, tenen més poder que la majoria dels ciutadans. Per tant no és massa sorprenent l’ús de la propaganda, la mentida i la publicitat per vendre’ns per bo i saludable coses que no ho són. El rellevant i terrible és que els ciutadans corrents tenim cada dia menys instruments d’informació veraç, mitjans de comunicació independents i institucions públiques exigents que defensin el benestar i la salut de tots.

    El greu de debò és que cada dia els ciutadans tenim menys formació científica fins al punt que la màgia, la superstició i les pseudociències estan de moda i gaudeixen de la mateixa credibilitat que la medicina científica. El gravíssim és que el suport públic a algunes pseudociències i la sortida a la llum pública d’aquestes i moltes altres investigacions manipulades produeixen que cada vegada més s’instauri entre nosaltres el «relativisme científic», la confusió, el tot val, la credulitat o incredulitat arbitrària cap al que diuen els científics seriosos o els mercachifles televisius col·locant-los a tots a l’altura del mateix tracte.

    Aprofitant el tema del sucre d’avui o la maror que encara cueja pels 110 premis Nobel fent apologia dels aliments transgènics, simplement enarborant al pes de la seva autoritat com a premiats sense dades empíriques clars ni arguments, o els al·lucinatoris debats que una i altra vegada s’obren sobre l’homeopatia, cal tornar a llegir l’art de vendre merda (editorial Laetoli) escrit pel biòleg Fernando Cervesa en el qual explica amb aquest humor corrosiu i sulfúric que solen tenir els científics, com van muntar amb èxit el «fecomagnetismo» , una teràpia que curava malalties a través dels excrements humans, a l’estil de la faula de les teràpies biomagnètiques i per a la qual van arribar a rebre moltes ofertes per vendre les seves tècniques, gadgets o productes derivats.

    El pitjor, ho repeteixo, no és que hi hagi científics corruptes, subornables, poc ètics, igual que el pitjor no és que considerem que hi ha polítics trapelles, mentiders i lladres sinó que no ens en fiem de cap, que no ens creiem ja a ningú, que tots ens semblin més o menys iguals. El relativisme científic, com el relativisme ètic o polític es dóna suport i nodreix de la ignorància i la indolència del ciutadà. Així al final, vam acabar tots prenent sense saber-ho 35 quilos de sucre per persona i any, tractant-nos l’acne amb fecomagnetismo i votant al partit marca ACME, aquell que diu que tots són iguals, sigues forta, filets de plastilina i coses així.

    És veritat que la ciència és cada dia més complicada i sofisticada, és impossible ser expert en tot i la societats confien en institucions científiques independents que els orientin i informin amb veracitat. Les societats creuen que hi ha poders i contrapoders públics i científics que garanteixen que la ciència sigui de veritat ciència i no pseudociència, mentida o superstició. Però aquesta «creença» tampoc és «saludable».

    El que necessitem és també una opinió pública amb formació científica, que sàpiga què és ciència i en què consisteix el mètode científic. Ciutadans que tingui habilitat i estiguin acostumats a buscar fonts d’informació fiables i contrastades, que puguin llegir publicacions de ciència i que aquesta inquietud es mantingui per a totes les qüestions de la seva vida quotidiana. No obstant això no sembla que aquesta hagi estat una preocupació de les autoritats educatives espanyoles a tenor del tipus assignatures, pedagogies i escàs pes de les ciències experimentals en els programes educatius.

    Jo sóc poc modern, ranci, fins molt antic. El meu edulcorant preferit és la mel, una pasta fabricada per el nèctar de les flors i la peculiar saliva d’uns insectes que després s’assequen batent les seves ales perquè quedi espessa. Sí, dit així sona una mica repugnant. Però és un producte que cuiden amb cura els apicultors i que els humans portem prenent més de 10.000 anys com pot comprovar-se en la pintura rupestre del mesolític de la «Cova de l’Aranya» a Bicorp, València, en la qual es pot veure un intrèpid recol·lector de mel pujat a un arbre.

    Tot i així estic segur d’ingerir molts quilos de sacarosa i altres edulcorants sense jo saber-ho, de pesticides sense jo saber-ho, de molècules verinoses i metalls pesants sense jo saber-ho… Fins que els meus amics els homes de ciència el investiguen i ho diuen, els meus amics els periodistes independents ho denuncien, els meus amics els polítics íntegres fan lleis per perseguir el seu ús. No són tots iguals. No sóc un relativista en gairebé res. Gràcies Rachel Carson, John Yudkin, Clair Cameron Patterson. Gràcies

  • Quo vadis revista mèdica?

    En els anys 70-80 es va popularitzar, entre els investigadors del camp de la medicina, el lema publish or perish, lema nascut poc després de la Segona Guerra Mundial al si del món universitari nord-americà. En breu, el que implica aquesta dita és que si volies promocionar-te a la universitat o simplement, optar a llocs de més responsabilitat i salari en la jerarquia hospitalària, havies de publicar o, en cas contrari, patiries en el camp de batalla de la competitivitat acadèmica. Durant aquests mateixos anys, estudiosos dels mecanismes d’ascensió a Amèrica del Nord, van arribar a fixar en cinc publicacions a l’any la mitjana necessària per a la promoció al que, traduït a la universitat espanyola podríem considerar una titularitat, i en unes set, les publicacions anuals necessàries per assolir una càtedra. Des de llavors, la vida acadèmica pateix de cert furor editorial que si d’una banda ha representat un estímul per a la investigació i el progrés, d’altra banda ha tingut una dinàmica letal sobre els interessos reals dels metges amb vocació acadèmica obligant-los a l’escriptura forçada -sovint irrellevant- i en ocasions a distanciar-se de les seves obligacions clíniques i docents. Darrere de millorar el rànquing i de captar fons, les universitats i els hospitals promocionen agressivament la publicació mèdica i corren amb això el risc de perdre la seva primera raó de ser.

    En qualsevol cas, el publish or perish, amb més de quaranta anys d’història, ha trasbalsat el món de l’edició mèdica i, el que resulta més greu, la credibilitat de la investigació.

    Efectivament, en l’última dècada, la incorporació massiva d’unitats d’investigació clínica en els països d’economia emergent (principalment Brasil, Xina, Corea del Sud i l’Índia), ha desequilibrat per complet el món de les revistes de marca i de tradicional prestigi. La producció científica s’ha multiplicat de tal manera que les capçaleres amb credibilitat històrica filtren cada vegada amb més rigor els articles que publiquen. En l’actualitat, la majoria de revistes més conegudes per la seva trajectòria i el seu impacte en la publicació biomèdica rebutgen entre el 85 i el 95% dels articles que reben. Sens dubte, la majoria d’articles que s’envien per a la seva publicació es mereixen el suspens, però també sens dubte, augmenten les publicacions de mèrit que no veuen la llum per problemes inherents al peer review (que ja vam comentar en una columna anterior) i als biaixos editorials que tendeixen a afavorir els autors propers als comitès editorials.

    L’espai disponible a les revistes amb tradició s’ha anat, doncs, reduint en relació al material enviat, i amb això s’ha disparat l’edició en línia de revistes virtuals que tracten de recollir les enormes sobres que generen els rebutjos de les revistes amb pedigrí. No passa dia en què els que habitem el món acadèmic rebem per correu electrònic una invitació a publicar a una nova revista, quan no a incorporar-nos al seu comitè editorial.

    Les noves revistes a la xarxa creixen com bolets i es promocionen amb títols plagiaris que imiten els d’aquelles que han estat protagonistes indiscutibles en les passades dècades. La majoria publiquen autèntiques escombraries en un anglès macarrònic. Algunes, poques, han aconseguit col·locar-se entre els títols més cobejats i fins i tot han estat lloades per algun premi Nobel en detriment de la casta conservadora de les capçaleres històriques. La major part, però, pertanyen a negociants oportunistes que han vist una ocasió d’or en els milers de manuscrits rebutjats que busquen desaforadament un espai on veure la llum encara a costa de pagar uns bons diners.

    El resultat de la producció massiva de manuscrits de qualitat discutible, de les limitacions que imposen les revistes més sol·licitades i de les capçaleres impulsades des d’un ordinador personal localitzat molt probablement a Orient, no és precisament favorable. Cada vegada resulta més difícil separar el gra de la palla, identificar les publicacions de major rellevància. Deixin-me que els posi exemples, presos d’un índex solvent, del nombre de revistes que es publiquen dins d’algunes especialitats biomèdiques escollides a l’atzar: Immunologia 148, Biologia Cel·lular 184, Neurociències 252, Psiquiatria 140, Farmacologia 254, Oncologia 211, Ortopèdia 72, cirurgia 199, Medicina Interna 156… Què els sembla? Busquin, busquin….

    No sabem en què pararà tanta informació disgregada. Caldrà generar nous motors de recerques bibliogràfiques que calibrin l’impacte i la qualitat de les revistes ja que d’una altra manera el soroll informatiu farà impossible identificar les poques publicacions que van marcant les fites del progrés.

  • Diversos agents posen sobre la taula els principis per redefinir el Big Data sanitari català

    Un dels reptes que tenia Toni Comín dins la cartera de Salut era el de redefinir un Big Data sanitari català que generés el consens i les garanties que li mancaven al programa VISC+, dissenyat i iniciat durant la darrera etapa de Boi Ruiz. A principis del mes de juny, el conseller Comín ja va afirmar que el VISC+ de la passada legislatura «no existeix» i va anunciar que Salut impulsaria una jornada participativa sobre el Big Data de cara a impulsar la recerca amb les dades sanitàries de la ciutadania. «Estem en un procés de construcció de confiança i això passava per destruir el sistema anterior», ha admès Comín aquest dimarts durant una sessió d’informació pública sobre el Big Data sanitari.

    En la sessió, que s’ha celebrat al paranimf de la Facultat de Medicina de la UB, s’han exposat les idees que van recollir-se durant una jornada participativa que va celebrar-se el passat 5 de juny a instàncies d’una resolució parlamentària i tal com havia promès Comín. La jornada del passat dia 5 va comptar amb prop de 80 participants, des d’instituts de recerca, representants de pacients, grups parlamentaris o proveïdors i professionals sanitaris entre altres. Segons han exposat els ponents aquest dimarts el debat va girar al voltant de quatre àmbits temàtics que serien els grans pilars sobre els quals caldrà dissenyar el nou Big Data sanitari català: Governança, Recerca, Principis ètics i Seguretat i normativa.

    Participació per dissenyar les regles de joc

    «Amb la tecnologia podem fer moltes coses però hem de marcar unes regles del joc per reutilitzar informació imprescindible per la recerca», ha assegurat durant la sessió Ramon Roman, responsable de sistemes d’informació de l’AQUAS, l’ens propi del Departament de Salut que gestionarà el Big Data sanitari català. Segons ha explicat, entre els principis sobre els quals es dissenyarà el nou programa hi ha el concepte de recerca pública (amb finançament públic) i el respecte a les persones.

    «Estem buscant evidència de les experiències més exitoses que hi ha al món i hem començat un procés deliberatiu d’un programa públic d’analisi de dades», ha assegurat Toni Dedeu, director de l’AQUAS. De fet, des del passat 6 de juliol i fins al 29 d’aquest mes, els ciutadans i les entitats, instituts o associacions que ho vulguin poden participar del procés fent les seves aportacions a través del web de l’ens. «Volem construir el millor programa públic d’utilització de dades sanitàries per a la recerca», ha afegit Dedeu.

    Qüestions per resoldre

    Qüestions com per exemple quina recerca s’ha de prioritzar, quins centres poden optar a l’accés de dades del sistema de salut, sota quina normativa s’ha d’establir el nou programa o com es mesurarà el grau de qualitat i fiabilitat de les dades van debatre’s el passat 5 de juliol. Tot i que encara no hi ha res definit i que encara hi ha qüestions per resoldre – com per exemple què passa amb els projectes a qui se’ls va adjudicar l’accés a dades a través del VISC+– sí que hi ha força unanimitat, segons els ponents de la sessió d’aquest dimarts, en el fet que sigui l’AQUAS qui lideri el programa i es responsabilitzi davant de la justícia. D’altra banda també hi hauria cert consens en el fet que es requereixi un consentiment explícit per part dels pacients i que aquests tinguin dret a opt-out (és a dir, a no cedir l’ús de les seves dades) o que es doti l’AQUAS de més recursos en funció de les necessitats que es detectin.

    Amb tot els diferents agents han insistit en el fet que cal informar bé a la ciutadania sobre el procés i que aquí hi juga un paper clau la transparència. Per exemple, que el pacient sàpiga amb quins fins s’utilitzarà la seva informació, com es garantirà l’anonimització de les dades personals i quins beneficis podran suposar en termes de recerca per a altres futurs pacients. «Estem parlant de la solidaritat d’uns ciutadans amb uns altres, una cosa que en termes ètics no està tan lluny del que pugui ser la donació d’òrgans, una pràctica aplaudida en relació a aquells que la fan», ha apuntat Comín sobre el principi de solidaritat que destaca que ha de motivar el programa. Amb tot, el detall dels diferents principis que permetran el disseny del nou Big Data encara no està tancat i no serà fins a finals de setembre que es presentarà una memòria amb les diferents aportacions que s’hagin recopilat.

  • Un microdispositiu d’anàlisi de sang detecta la diabetis de forma ràpida

    Investigadors de la Universitat de Sevilla, en col·laboració amb la Universitat de Carolina del Nord (Estats Units), han dissenyat i desenvolupat un microdispositiu portable de detecció de fluids per identificar l’hemoglobina glicada i l’albúmina, dos marcadors relacionats amb la diabetis. La plataforma, encara en fase de prototip, separa i analitza la mostra amb major precisió i redueix el temps d’anàlisi a menys de tres minuts.

    L’hemoglobina és una proteïna que es troba en els glòbuls vermells i té la funció de transportar l’oxigen dels pulmons als teixits. La glucosa s’uneix a ella per formar hemoglobina glucosilada (també anomenada glicada o 1c). Aquesta unió es manté fins que el glòbul vermell és rebutjat, en aproximadament 120 dies. Quan els nivells de glucosa augmenten, també s’incrementa l’hemoglobina 1c.

    El prototip redueix el temps d’anàlisi a menys de tres minuts

    El mesurament de proteïnes de sang d’aquest tipus d’hemoglobina serveix com a eina per al diagnòstic de la diabetis i permet escometre un seguiment del control de glucosa en pacients. «Aquest examen serveix per determinar com ha estat el perfil glucèmic d’una persona en els últims 3 mesos. Nivells superiors al 6,5 o 7% podrien ser indicatius d’un mal control glucèmic i possible presència de la malaltia», precisa la investigadora de la Universitat de Sevilla Maria Ramos Payán, una de les autores de l’estudi.

    Fins al moment, els pacients compten amb unes tires reactives per mesurar els seus nivells de glucosa. No obstant això, quan requereixen valors més exactes s’envien les seves mostres de sang al laboratori. És en aquest punt on el nou dispositiu aporta els seus avantatges, ja que és portable i combina en una mateixa plataforma múltiples funcions: tractament de la mostra, separació i anàlisi de resultats on-line. Aquestes possibilitats redueixen el temps d’obtenció de resultats a 2,2 minuts.

    El procés comença amb la preparació de la mostra on un microlitre de sang es dilueix 500 vegades, es microfiltra, es centrifuga i s’injecta a la plataforma. Aquesta se separa mitjançant electroforesi capil·lar, un mètode per separar les diferents substàncies en funció de la seva càrrega i mida. «La idea és diferenciar l’hemoglobina en subunitats alfa i beta. Conèixer els seus percentatges glicados/glucosilados ens aporta la pista de la presència o no de diabetis», especifica la investigadora.

    Després de la separació de les subunitats d’hemoglobina, aquestes passen a l’espectròmetre de masses que analitza totes les molècules presents en una mostra. D’aquesta manera, detecta l’hemoglobina 1c i l’albúmina glucosilada, un marcador addicional per controlar l’estat glucèmic en persones amb diabetis. «Encara que l’hemoglobina glicada es manté en l’organisme 120 dies i l’albúmina glicada ho fa menys temps, totes dues en conjunt proporcionen una imatge més completa del perfil glucèmic del pacient. Això ens ajuda a realitzar un millor seguiment en pacients, a predir millor el risc de diabetis i a detectar la malaltia d’una manera més ràpida i precisa», assegura Ramos.

    Plataforma portable

    A més de la precisió en els resultats, els experts apunten que és l’únic mètode portable, que s’acobla via on-line a l’espectròmetre de masses i que ofereix resultats de dos paràmetres, l’hemoglobina glicada i l’albúmina glicada, oferint més informació en una sola etapa d’anàlisi que les tecnologies actuals. «Això redueix els costos d’instrumentació i la cadena d’errors, ja que es simplifica el procés i es redueix el temps. A més es requereix una mínima preparació i manipulació de la mostra», destaca.

    Per corroborar els resultats, publicats a la revista Analytical Chemistry, els investigadors han comparat les dades de les mostres analitzades, procedents de l’hospital de Carolina del Nord, amb els d’un laboratori clínic. Tots dos coincideixen en pacients amb diferents percentatges d’hemoglobina 1c.

    Els investigadors treballen ja en integrar tot el procediment en una mateixa plataforma, és a dir, que el procés que desenvolupa l’espectròmetre de masses, també s’inclogui en un xip microelectrònic. «La nostra idea és aconseguir un sol dispositiu que estigui present en les consultes mèdiques i permeti un diagnòstic ràpid i precís», avança l’experta.

  • Investigació simplista

    Una de les limitacions més importants de certes formes de la investigació clínica, és a dir, en humans, és el reduccionisme, la simplificació, de vegades extrema, de l’escenari de la investigació en oposició a la complexitat del problema que es pretén estudiar a la vida real. Els poso alguns exemples del dia a dia: tractar d’esbrinar si un determinat component del vi pogués ser responsable del suposat efecte beneficiós d’aquesta beguda alcohòlica sobre el risc d’accidents vasculars (ictus, infart de miocardi); saber si examinar el còlon un cop l’any allarga la vida o simplement resulta en més intervencions quirúrgiques ineficaces; provar que un iogurt amb certs bacteris afegides proporciona més benestar i millor salut. Com aquests podria citar-los centenars d’exemples de simplificació extrema de la investigació que solen conduir a vies mortes i al consegüent malbaratament de recursos ja que són els mateixos fonaments, els seus punts de partida, els que prediuen el fracàs. Això no vol dir que eventualment aquest tipus de treballs arribin a ser publicats, contribuint així a l’enorme soroll de fons que s’ha generat al voltant d’un munt de revistes anomenades científiques; soroll que genera més confusió que claredat.

    Encara que aquest tipus d’indagacions semblin raonables a primera vista (i atractives per al llec i per al periodista desinformat que busca un bon titular), en el fons pateixen d’una mateixa visió simplista de l’interrogant que intenten aclarir. Pel seu propi mètode, la ciència tracta de reduir i aïllar al màxim les variables per saber el pes que té cadascuna d’elles sobre el resultat que es vol obtenir, però amb això perd sovint bona part de la seva eficàcia i de la seva credibilitat. Per seguir amb els exemples anteriorment citats, fins i tot un lector poc avisat hauria d’estranyar-se que científics assenyats hagin cregut raonable pensar que afegir uns bacteris a un iogurt incrementaria la nostra esperança de vida. Doncs a fe meva que molts així ho van creure i van fer córrer dolls de tinta en publicacions d’impacte fins que a falta de proves convincents algú en el seu sa judici va ordenar prohibir la publicitat sobre el tema. I això sense tenir en compte els greus conflictes d’interès en què van incórrer investigadors i becaris en rebre ajudes econòmiques que procedien de la indústria implicada en l’assumpte.

    En els anys 80 vaig dedicar bona part del meu temps com a investigador clínic a estudiar la relació entre l’estat de nutrició dels pacients que s’havien de sotmetre a intervencions quirúrgiques d’envergadura i la freqüència i gravetat de les complicacions postoperatòries que puguin presentar. Me les vaig tenir amb un investigador bàsic procedent del camp de la bioquímica que va voler demostrar que afegint cert aminoàcid als sèrums que s’administren després de les operacions s’aconseguia escurçar l’estada hospitalària i reduir la mortalitat postoperatòria. Quina estupidesa! I a sobre rebent les felicitacions d’una gran cort de miops que van arribar a suggerir la seva candidatura al Nobel. Un altre exemple de com es (des)considera la investigació clínica des dels laboratoris de ciències bàsiques que sovint viuen totalment desconnectats de la realitat, és a dir, de la capçalera del malalt. Un altre exemple de com es simplifica un gest de gran complexitat, en el meu cas una intervenció quirúrgica, i tot el que l’envolta, partint d’una hipòtesi especulativa i reduccionista. On queda l’experiència de l’equip quirúrgic? On els antecedents patològics del pacient? Per què s’obvia l’adequació dels protocols d’estudi preoperatori? I així un llarg etcètera de variables que donen una idea de la dificultat que resulta esbrinar l’impacte de qualsevol mesura que es prengui en relació al pronòstic d’una cirurgia d’alta complexitat.

    La investigació clínica és al capdavall la que ha de sancionar qualsevol hipòtesi elaborada sobre una certa racionalitat però això porta temps i precisa d’una metodologia exquisida per evitar biaixos i reflectir adequadament el complex escenari de la realitat clínica. És una tasca callada, de vegades tediosa, que ha de prestar gran atenció a la meticulosa recollida i anàlisi de les dades i, sobretot, ha d’evitar els prejudicis als quals els investigadors som propensos per donar-nos la raó a nosaltres mateixos, i més si hi ha conflictes d’interès pel mig.

    Així que ull amb els «bacteris contra el restrenyiment», el «te verd per a la memòria», «un Rioja per prevenir l’ictus» o «menjar nous per no infartar» i perles per l’estil.

  • Un nou programa informàtic permetrà detectar amb una fiabilitat del 99% alguns tumors de mama

    La mamografia és la prova més eficaç per la detecció precoç d’un càncer de mama. Amb tot, segueixen havent-hi falsos positius, és a dir, casos en què la intepretació de la mamografia condueix a un error de diagnosi i detecta un tumor que en proves posteriors es demostra inexistent perquè els mètodes actuals per interpretar els resultats d’aquesta prova encara no són 100% eficaços. Precisament amb l’objectiu de millorar la lectura de les mamografies i al seu torn, els casos de falsos positius, un grup d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha ideat un programa informàtic d’anàlisi d’imatges que permet un encert del 99% en alguns casos.

    Els investigadors Mohamed Abdel-Nasser, Antonio Moreno i Domènec Puig, del Departament d’Informàtica i Matemàtiques de la universitat han dut a terme la investigació en col·laboració amb el Departament de Radiologia del Centre Mèdic d’una universitat holandesa, la Universitat de Radboud i n’han publicat els resultats a la revista International Journal of Optics. «En alguns tipus de tumors hem pogut implementar característiques de mètodes de textura visual que fan molt sensible la massa que habitualment representa un tumor», explica a aquest diari Domènec Puig. Segons diu la combinació que ara han trobat «és més sensible i funciona molt bé en alguns casos de tumor, casos en què la densitat del teixit de la persona és baix». Per contra, segons assegura, en aquells casos en què el teixit és molt dens es fa més difícil trobar el tumor.

    L’estudi s’ha fet a partir de veure l’efecte de diversos mètodes d’anàlisi de les imatges a les quals s’ha aplicat diverses tècniques -anàlisi de resolució de píxels, algoritmes de processament de la imatge o normalització de dades-. «Mentre que els radiòlegs estan generalment satisfets amb els sistemes de diagnosi assistida per ordinador (CAD per les seves sigles en anglès) en la detecció de microcalcificació agrupada o concentrada, tenen menys confiança en la detecció de massa. La queixa més comuna entre radiòlegs és precisament que els sistemes CAD porten a un nombre elevat de falsos positius», recull l’article.

    En l’estudi s’argumenta que la reducció dels falsos positius suposaria una disminució important de la despesa en els sistemes de salut «ja que descartar d’entrada la presència del tumor evitaria haver de fer proves addicionals per confirmar el diagnòstic a un elevat nombre de dones.

    Els efectes d’un ‘fals positiu’

    Algunes dones evitaran la mort per càncer de mama gràcies a fer-se una mamografia. D’altres, però, seran sobrediagnosticades i rebran un resultat de fals positiu, motiu pel qual hauran de passar una experiència traumàtica fins que després de múltiples proves o tractament es verifiqui que no pateix cap càncer. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de cada 1000 dones que es fan una mamografia de cribratge, 50 són convocades per fer-se estudis addicionals. A 4 d’aquestes dones se les diagnosticarà de càncer de mama. Les altres 46 es consideren falsos positius.

    Davant de casos de falsos positius, dos investigadors del Departament de Salut Pública de la Universitat de Copenhaguen van voler estudiar quins efectes tenia aquest fals diagnòstic en les pacients i també per al sistema de salut. L’estudi, publicat el 2013, concloïa que un fals positiu en una mamografia implica costos psicològics, físics i econòmics. Segons l’article, ‘Long-Term Psychosocial Consequences of False-Positive Screening Mammography’, publicat a Annals of Family Medicine, els efectes psicològics negatius d’obtenir un resultat fals positiu en una mamografia persisteixen durant almenys els tres anys següents a que la pacient sàpiga que no té càncer de mama.

  • El canvi de tendència promès per Comín, trastocat per la pròrroga pressupostària

    Un dels principals reptes del nou govern en matèria de salut era treure l’afany de lucre dels centres del Vallès que formen part del Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) -és a dir, deixar de derivar pacients de l’Hospital Taulí de Sabadell a la Clínica del Vallès i a l’Hospital General de Catalunya-. L’altre, complir amb el Pla integral per a la reducció de les llistes d’espera. Respecte al primer, el conseller ja ha anunciat que no es renovaran els respectius contractes, que finalitzen el 2016. El segon -la posada en marxa del pla de millora de les llistes- queda, de moment, congelat com a mínim fins a uns nous comptes, que no entrarien en vigor ja fins al 2017. A banda del pla, aquest any tampoc no es podran fer les millores en inversió d’equipaments i tecnologia hospitalària i caldrà que es redueixin les places de MIR anunciades i la partida per al pla estratègic de recerca i innovació en salut.

    La pròrroga després del ‘no’ de la CUP –per les diferències que els separen en diversos temes– ha posat en alerta al personal sanitari i també a usuaris. “No és una situació desitjable. Ni pels professionals sanitaris ni, per descomptat, per a les persones subjecte de la nostra atenció. Si bé tot és millorable, la no admissió a tràmit dels pressupostos, impedeix qualsevol possibilitat de diàleg”, afirma a El Diari de la Sanitat Núria Cuxart, Degana del Consell de Col·legis Oficials d’Infermeres i Infermers de Catalunya. “Tots perden, tots perdem: la pitjor de les estratègies”, afegeix. Per la seva banda, Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya assegura a aquest diari que la manca de pressupostos actualitzats “és un desastre” tot i que matisa que “el més decebedor és el transfons de manca d’esforç real quan la crisi i les retallades han estat especialment dures amb la sanitat a Catalunya”.

    Precisament en relació a les llistes, des de la Marea Blanca de Catalunya han organitzat una roda de premsa dijous amb afectats i representants dels col·lectius territorials que lluiten contra les llistes d’espera en defensa del dret a la salut perquè, asseguren, “no hi ha cap mena de justificació que valgui enfront de les angoixoses situacions generades als malalts i a les seves famílies”.

    El Pla de Integral per reduir les llistes d’espera queda en paper mullat

    Els darrers anys ha augmentat tant el temps d’espera mig com el nombre de persones que esperen per una prova diagnòstica o una operació quirúrgica, una tendència que el conseller Toni Comín volia revertir o si més no frenar. Segons dades de Salut al desembre del 2015 hi havia a Catalunya 153.103 persones esperant per ser operades. D’aquestes 119.263 tenen un termini de referència tot i que en diversos casos s’incompleix ja que 15.921 feia més d’un any que eren en llista d’espera. En el cas de les 117.235 persones que esperaven per fer-se una prova diagnòstica, 22.178 fa entre tres mesos i un any que esperen i 2.288 fa més d’un any.

    El pla, que havia de servir per reduir en un 50% el temps mitjà d’espera per proves diagnòstiques i les primeres visites a l’especialista així com en un 10% els pacients en llista d’espera per intervencions quirúrgiques, comptava amb una partida de 96 milions d’euros subjecta a l’aprovació de nous pressupostos.

    Amb la pròrroga pressupostària el pla cau tot i que “es podran aplicar aquelles novetats que no estaven subjectes a pressupost: la transparència en la gestió, l’apoderament de la primària i la gestió proactiva dels pacients en llista d’espera quirúrgica”, asseguren des de Salut.

    Sobre la manca de pressupost pel Pla per reduir les llistes d’espera. Josep Maria Puig assegura que l’any que ve estarem en pitjors números que aquest any si no hi ha cap novetat i diu que mesures com l’apoderament de la primària seran un ‘brindis al sol’ si no es concreten i no es compta amb més mitjans.

    “Si bé des del col·lectiu infermer seguim mantenint que hi ha marge de millora de l’eficiència del sistema de salut en general, objectius continguts, per exemple, en el Pla integral per a la millora de les llistes d’espera sanitàries, aquests queden greument afectats”, afirma Núria Cuxart. “És moment de replantejaments importants. L’anàlisi del marge de millora de l’eficiència, en aquesta situació, és urgentíssim”, afegeix.

    Sense inversió en tecnologia hospitalària

    El Pla d’equipaments d’inversions en tecnologia hospitalària, amb una dotació de 32 milions d’euros, tampoc no es podrà fer. “Els aparells han anat tenint més capacitat de definició o de diagnòstic. Hi ha equipaments, com per exemple, per fer un TAC o un electrocardiograma, que requereixen una millora tècnica perquè s’espatllen o s’han de reparar. La manca d’inversió en aquests equipaments determina, per exemple, la quantitat de proves que pots fer amb un mateix aparell”, assegura Puig.

    Menys recursos per a la recerca i menys places de MIR

    El Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS), presentat fa poques setmanes, presentava per primer cop una convocatòria d’ajuts prevista de 31,5 milions d’euros en tres anys. Des de Salut asseguren que “el Departament treballa per poder tirar endavant la convocatòria” tot i que serà amb una partida menor. La quantiat, diuen, encara s’està estudiant.

    També quedarà afectat el nombre de places ofertades per a metges interns residents (MIR). Si el 2015 se’n van convocar 1.170 a Catalunya pel 2016 n’hi havia previstes 1.219 -49 més-. “Ara hem de veure quantes podem oferir-ne exactament”, afirmen fonts de Salut.

    Se “salven” les inversions territorials

    El Departament de Salut manté en una resposta per correu electrònic que “es podran salvar les inversions territorials com ara les de Sabadell, Terrassa o Mataró” i sobre les obres de millora a l’Hospital de Viladecans es remeten al que ja va dir el conseller en la seva visita territorial fa uns dies: “es faran hi hagi o no hi hagi pressupost”.

    Una de les incògnites és d’on surtirà la partida corresponent a la massa salarial que suposa l’augment de l’1% del sou dels empleats al que es va comprometre Salut o el 3,6% d’augment de les tarifes dels concerts que el CatSalut té amb els centres. Aquesta despesa, segons va assegurar Comín en una entrevista amb EL PAÍS, s’haurà de compensar “amb mesures d’estalvi en un altre camp”.

  • El món científic universitari perd recursos i investigadors

    Aquest és un article publicat per l’Agència Sinc

    Els efectes de la crisi sobre les universitats espanyoles està sent devastador. A la gran pèrdua de recursos econòmics cal afegir-hi la paralització en la renovació de les plantilles, la congelació de la promoció del professorat i de tot el personal. Malgrat tot, en l’última dècada ha millorat la productivitat, la visibilitat, la col·laboració internacional i la competitivitat, segons el nou informe sobre l’R+D+I universitària elaborat per l’observatori IUNE (Actividad investigadora a la Universitat Espanyola). L’observatori de l’Aliança 4U, composta per les universitats Autònoma de Barcelona, ​​Autònoma de Madrid, Carlos III de Madrid (UC3M) i Pompeu Fabra ha presentat l’últim informe sobre l’activitat investigadora del sistema universitari espanyol durant l’última dècada.

    IUNE analitza a través de 47 indicadors la informació de les 74 universitats espanyoles públiques i privades des de l’any 2005 al 2014, un període d’enorme transcendència en l’activitat científica del sistema universitari.

    «L’efecte de la crisi sobre les universitats està sent especialment greu, ja que a la gran pèrdua de recursos econòmics, amb les retallades en els seus pressupostos, cal afegir-hi la paralització en la renovació de les plantilles universitàries, la congelació de la promoció del professorat i de tot el personal de la universitat «, comenta Elías Sanz Casado, coordinador de l’observatori IUNE i catedràtic de la UC3M.

    Pèrdua de recursos en el sistema científic

    Segons les conclusions d’aquest informe, durant aquests anys s’ha produït una important pèrdua de recursos en el sistema científic universitari espanyol. En concret, el finançament per investigador ha disminuït un 6,7% en els últims anys (de 112.240 € el 2008 a 104.890 € el 2014) i l’evolució de les despeses corrents de les universitats ha caigut gairebé un 8% el 2014 respecte a 2010.

    No obstant això, també s’ha produït una forta reacció a la universitat espanyola, que està responent de manera exemplar segons molts dels indicadors analitzats. En concret, ha millorat els seus valors en productivitat, visibilitat, col·laboració internacional, competitivitat o la seva participació en projectes científics de la Unió Europea, per exemple.

    En l’última dècada, la producció científica de les universitats a Web of Science -una de les principals bases de dades de producció científica mundial-gairebé s’ha duplicat, des 26.124 publicacions en 2.005-51.301 el 2014 (un 96,7% més) .

    En conseqüència, s’observa un fort increment en la productivitat científica del professorat universitari, que han passat de publicar de mitjana 0,45 articles científics per professor el 2005 a 0,81 el 2014. A més, també ha crescut la visibilitat d’aquestes investigacions, ja que les publicacions en el primer quartil (on es troben les millors revistes científiques) van arribar a representar el 53,23% del total d’articles científics publicats pels professors universitaris en 2014.

    Per comunitats autònomes, la major producció científica la manté Catalunya (amb 100.313 publicacions en el decenni, un 22,72% del total de publicacions d’universitats) mentre que Madrid ocupa la segona posició (amb 78.032 publicacions, un 17,67% del total). Andalusia ocupa el tercer lloc (amb 60.806 publicacions, el 13,77%), per davant de la Comunitat Valenciana (49.994 publicacions, un 11,32% del contribució al SUE). Galícia i País Basc, malgrat la seva menor grandària, han evidenciat un important creixement en l’última dècada.

    Pel que fa a la cooperació científica amb altres institucions, destaca l’important increment que es produeix en la col·laboració internacional, sent Estats Units el país més atractiu per a les universitats espanyoles, seguit del Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia. A més, la col·laboració entre autors també millora i experimenta un gran creixement al llarg del decenni.

    Innovació i obtenció de fons

    Pel que fa a l’activitat innovadora, entre 2004 i 2014 s’han concedit a les universitats 4.153 patents, el que representa una taxa del creixement del 136,4%. La creació d’empreses derivades promogudes per universitats va tenir un comportament diferent, ja que es va mostrar molt irregular durant tot el decenni: mentre que 2013 va ser el millor any, amb 127 noves empreses d’aquest tipus, 2014 va ser l’any en què menys se’n van crear (amb 89).

    A l’hora d’aconseguir finançament a través de convocatòries competitives, les universitats espanyoles han experimentat una doble tendència: d’una banda, han disminuït progressivament la seva participació en els plans nacionals i estatals de recerca (degut tant al retard sofert per aquestes convocatòries com al seu menor finançament); per altra banda, han augmentat la seva participació des de 2009 en els projectes científics europeus del Programa Marc i d’Horizon 2020.

    Igual que en edicions anteriors, l’Observatori IUNE manté la possibilitat d’obtenir informació desagregada per cadascuna de les universitats públiques i privades. Per obtenir totes les dades que analitza utilitza fonts d’informació oficials, com l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport (MECD), el Ministeri d’Economia i Competitivitat (MINECO), l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM) i el Centre per al Desenvolupament Industrial (CDTI).

  • El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona celebra 10 anys

    Des del 15 de maig de 2006, dia en què va ser inaugurat el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), el centre no ha parat. 1.500 persones passen cada dia per les instal·lacions del parc, procedents de 54 països diferents, més de 1.200 articles es publiquen cada any, 100 grups de recerca treballen cada dia pel descobriment de nous avenços i més de 300 conferències científiques tenen lloc en aquestes instal·lacions.

    L’edifici, d’un disseny espectacular, a tocar del mar, i al costat de l’Hospital del Mar de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra, alberga un dels nuclis de recerca biomèdica més importants del sud d’Europa. Arribar fins aquí no ha estat ràpid, els 10 anys de funcionament han fet créixer aquest centre barceloní posicionant-lo a un nivell similar a altres centres de recerca molt prestigiosos d’Europa.

    Els seus 100 grups de recerca, segons expliquen des del centre, estudien des d’aspectes més moleculars de la biomedicina fins als més poblacionals, des de la biologia experimental fins a la teòrica i computacional, de la més bàsica a la més aplicada i translacional.

    “El PRBB és una història d’èxit, d’èxit de la seva gent, dels seus centres. En una dècada hem combinat serietat, creativitat, rigor i molt pragmatisme”, ha dit Jordi Camí, director del centre, en la celebració del desè aniversari aquest dijous.

    De les poques coses que lamenta Camí és no haver convençut a la farmacèutica catalana Grífols perquè instal·lés un centre de recerca dins del parc.

    Un recorregut que comença als anys 80

    Va ser el 1985 quan va tenir lloc una de les primeres accions per intentar tirar endavant un centre de recerca biomèdica a Barcelona. Jordí Camí, que en aquell moment era rector de l’IMIM (Institut de Recerca de l’Hospital del Mar i un dels que està dins del parc), va redactar la proposta inicial. La idea va anar madurant, gràcies al suport de diverses personalitats i va ser finalment l’any 2001 quan van començar les obres del centre. La construcció de l’edifici va durar fins a l’octubre de 2006 i va tenir un cost de 120 milions d’euros.

    El 2005, abans de la seva inauguració, es va constituir el Consorci PRBB, fundat per la Universitat Pompeu Fabra, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Les primeres entitats que van situar-se al parc van ser l’IMIM, el CEXS-UPF, el CRG, el CMRB, l’IAT i el CREAL, que ocupaven en aquell moment els 35.000 metres quadrats inicials de l’edifici.

    Deu anys després, el centre de recerca mira el futur amb esperança i amb la voluntat de saber adaptar-se als nous reptes. “En els propers anys tindran lloc nous canvis, uns instituts marxen i d’altres vindran. Els nous reptes de la biomedicina requeriran noves tecnologies, més recursos i formes imaginatives de fer recerca transdisciplinària i cooperativa”, senyalen des del centre.