Just Deploy It!

Etiqueta: recerca

  • La revista ‘Science’ denuncia l’assetjament sexual en la ciència: «Hem patit la cultura de mirar cap a un altre costat»

    Aquest és un article de eldiario.es

    «Hem vist a amigues, empleades i col·legues patir en una cultura que mira cap a un altre costat, etiquetant l’assetjament com una simple entremaliadura». Amb aquestes contundents paraules s’han expressat les investigadores Robin Bell i Lara Koenig en un editorial de la revista Science. Ambdues investigadores han alçat la veu, cansades de veure com alguns dels seus col·legues «ens han tocat de manera inadequada i han envaït repetidament el nostre espai personal».

    Des que el passat mes d’octubre sorgissin les primeres denúncies contra el productor de Hollywood, Harvey Weinstein, centenars de dones han començat a compartir històries d’assetjament que portaven dècades ocultes. El moviment, que ha estat batejat com ‘Me too’ i que ha estat nomenat com a personatge de l’any per la revista Time, no ha trigat a arribar al món de la ciència.

    Bell, presidenta de la Unió Americana de Geofísica, i Koenig, investigadora de la Universitat de Colorado, denuncien que fins ara havien restat en silenci, «temoroses de les conseqüències» i que quan s’havien queixat «en veu baixa», les seves queixes no havien tingut cap efecte.

    «Molts dels nostres col·legues masculins creuen que l’assetjament és alguna cosa del passat» o anecdòtic, denuncien les investigadores, a pesar que «els estudis indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic han sofert algun tipus d’assetjament».

    No els falta raó. Segons els resultats d’un estudi publicat el 2014 a la revista PLoS ONE, el 64% dels científics assegura haver patit algun tipus d’assetjament i més d’un 20% considerava haver estat víctima d’assetjament sexual, sent la major part de les víctimes dones de baix rang en l’escala científica.

    També un estudi publicat el passat estiu en el Journal of Geophyscial Research: Planets, va mostrar que prop del 30% de les dones que treballen en el camp de l’astrofísica i les ciències de l’espai se senten insegures en el seu treball com a resultat de l’assetjament patit. En declaracions al Washington Post, la principal autora de l’estudi, l’antropòloga de la Universitat d’Illinois, Kathryn Clancy, va assegurar sentir-se «trista i sorpresa» per aquests resultats, que són «una de les proves més sòlides que alguna cosa funciona terriblement malament».

    L’estudi també va mostrar que més del 10% de les dones blanques i gairebé el 20% de les dones negres s’havien saltat alguna classe, havien deixat de participar en congressos o reunions professionals o havien rebutjat una oportunitat de treball de camp perquè se sentien insegures.

    Assetjament en les expedicions i el treball de camp

    Precisament el treball de camp és un dels problemes assenyalats per moltes investigadores. En l’estudi publicat en PLoS ONE, el 71% de les 512 dones enquestades van assegurar haver estat assetjades sexualment durant el treball de camp, sent el 84% d’elles estudiants de postgrau.

    Bell i Koenig asseguren a l’editorial que en l’àmbit de la geofísica aquest problema ha estat «una realitat durant molt temps» i denuncien que «el canvi cultural en els nostres camps sembla tan lent com el moviment de les glaceres que estudiem».

    Aquest mateix any, diverses dones van denunciar per assetjament sexual al geòleg i especialista en l’Antàrtida, David Marchant. El suposat assetjament es va produir durant diverses expedicions al continent gelat fa gairebé dues dècades, quan les investigadores eren estudiants de postgrau que treballaven per a aquest professor de la Universitat de Boston.

    Cap de les dones es va atrevir a denunciar al seu moment. Segons declaracions recollides per Science, algunes es van topar amb que els representants del departament els aconsellaven oblidar el cas. «Em van preguntar si no seria més fàcil per a mi completar la meva carrera i anar-me. Estava sorpresa, enfonsada i em vaig marxar sense posar la denúncia», explica una víctima que va acabar abandonant el món acadèmic.

    Premiar als assetjadors, castigar a les víctimes

    Altres temien que denunciar a un professor reconegut pogués suposar un obstacle en les seves carreres i van decidir esperar a tenir una plaça per denunciar a Marchant. «Crec que no estaria on estic avui si hagués dit alguna cosa», va declarar una de les víctimes.

    Bell i Koenig denuncien que, mentre «els perpetradors guanyen poder i prestigi», «les víctimes, sovint estudiants i postdocs amb poc poder, ‘trien’ altres camins», per la qual cosa demanen que es fomenti el debat, no solament a nivell individual, sinó dins de les societats i associacions científiques. Solament així, conclouen «les societats deixaran d’atorgar honors als assetjadors, mentre les seves víctimes se sentin en silenci entre l’audiència».

    El cas Marchant és solament un dels múltiples casos d’assetjament que han sortit a poc a poc a la llum en els últims anys. Les autores de l’editorial creuen que aquestes denúncies representen una oportunitat per provar de canviar la situació en l’entorn científic i fomentar una cultura menys permissiva amb els assetjadors. «Sabem que l’aigua produïda per un clima càlid pot fer que les glaceres es moguin més ràpid, igual que sabem que alguns esdeveniments socials poden desencadenar canvis ràpids en la nostra comunitat».

  • «Hi ha més infarts provocats per contaminació que per cocaïna»

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es

    Durant els últims anys diverses ciutats espanyoles han superat els límits legals de contaminació atmosfèrica en diverses ocasions. Institucions internacionals i europees han alertat en diverses ocasions dels riscos que l’empitjorament de la qualitat de l’aire té per a la salut dels ciutadans i s’ha observat que quan es donen aquests pics de contaminació augmenten els ingressos dels hospitals.

    L’Organització Mundial de la Salut estima que la mala qualitat de l’aire provoca cada any tres milions de morts prematures i que la contaminació està relacionada amb l’aparició de diversos tipus de càncer, amb malalties respiratòries i fins i tot s’ha convertit en un dels principals factors de risc d’infart cerebral. Ara, segons un estudi realitzat per investigadors espanyols a la ciutat de Barcelona i publicat a l’International Journal of Cardiology, els contaminants de l’aire també actuen com a desencadenants dels infarts de miocardi més greus.

    «Hem tret dues conclusions principals, la primera, que en els dies que hi ha més contaminació atmosfèrica ingressa més gent per infarts de miocardi i la segona, que durant aquests dies els infarts també són més greus», explica a eldiario.es el principal autor d’aquest estudi, cardiòleg de l’Hospital Vall d’Hebron i investigador del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Cardiovasculars, Jordi Bañeras.

    Quina influència té la contaminació en el nombre d’infarts?

    L’associació que hem trobat és significativa i per tant existeix, però és petita. La probabilitat de qui està exposat és de 1’05 vegades més que els que no ho estan.

    No sembla una probabilitat molt alta

    Jo sempre ho comparo amb la cocaïna. Quan algú consumeix cocaïna té fins a 23 vegades més probabilitats de tenir un infart que qui no la presa. Òbviament, la relació amb la contaminació no és tan forta, però cal tenir en compte que hi ha molt poca gent exposada a la cocaïna, mentre que a la contaminació estem tots exposats, de manera que a nivell d’impacte hi ha més infarts provocats per contaminació que per cocaïna, tot i que aquesta droga és un factor molt més potent.

    Com es produeix un infart?

    Un infart es produeix quan hi ha una obstrucció en una artèria que fa que arribi menys sang al cor, llavors el tros de cor que no rep reg es perd, el que nosaltres anomenem necrosi. Els infarts més greus són aquells en què l’artèria es tapa del tot i nosaltres ho identifiquem perquè en fer un electrocardiograma hi ha una ratlla, que nosaltres anomenem segment ST, que puja. Per això es diuen infarts de miocardi per elevació de ST.

    I com influeix la contaminació?

    Cal diferenciar els factors de risc dels desencadenants. Els primers són ben coneguts per la població, com el tabaquisme, la hipercolesterolèmia, la hipertensió arterial, el sedentarisme, l’obesitat, etc. Tot això fa que les artèries es vagin estrenyent, perquè es van acumulant plaques de colesterol i va apareixent una obstrucció lentament. Això és el que nosaltres anomenem una placa d’ateroma.

    Si la placa és petita, l’individu no s’assabenta, ja que passa suficient sang. El problema és que la contaminació pot fer que la placa es fissuri o es trenqui, amb el que es pot produir un sagnat i la sang coagulada pot arribar a ocupar tot el diàmetre de l’artèria i tapar-per complet, produint l’infart.

    Existeix una quantitat límit per garantir la seguretat dels ciutadans?

    No podem dir un nombre exacte, el que sí que podem dir és que com més es redueixi la pol·lució més infarts s’eviten. Si reduïm els nivells d’alguns contaminants en 10 micro grams per metre cúbic ens evitaríem un mínim de 19 ingressos per infarts de miocardi a l’any només a la ciutat de Barcelona i aquesta xifra no és gens menyspreable.

    Però la legislació estableix uns valors límit ¿són insuficients?

    La major part dels dies complim els límits de la Unió Europea, però està clar que hauríem de marcar-nos límits més baixos i tendir cap als valors que marca l’Organització Mundial de la Salut, però no els estem assolint. Cal tenir en compte que nosaltres només hem estudiat els infarts, però hi ha molta evidència científica sobre els molts problemes de salut que genera la contaminació de l’aire.

    Quins són els contaminants més associats als infarts?

    Els dos contaminants que tenen una associació més forta amb l’aparició d’infarts de miocardi i amb la seva gravetat són el PM 2.5 i el PM 10, que provenen fonamentalment del trànsit rodat. Són una espècie de boletes de contaminació que hi ha en l’ambient i que es classifiquen segons la seva grandària. Les menors de 2,5 micres es diuen PM 2.5 i provenen principalment dels tubs d’escapament dels vehicles dièsel, mentre que les d’entre 2,5 i 10 micres es diuen PM 10 i es generen per la fricció de les rodes dels cotxes amb el terra, dels frens, etc.

    Segons l’informe anual del Ministeri els valors d’aquests contaminants a Barcelona estan per sota de les recomanacions de l’OMS

    Però aquests valors es donen per a zones més àmplies, si barreges en un estudi zones de camp amb grans ciutats fent una simple mitjana, és molt difícil poder treure conclusions, ja que la situació pot variar en pocs quilòmetres. Per exemple, la contaminació a la serra de Collserola és molt més baixa que la que pot haver-hi en el centre de la ciutat.

    Nosaltres hem estat molt meticulosos i hem tingut en compte totes les estacions de mesurament de contaminació de Barcelona, ​​les van estudiar individualment i vam veure que hi havia dos patrons, unes mostraven valors alts de contaminació i altres tenien valors molt baixos. Per això apliquem dos models diferents.

    En l’informe del Ministeri només es mostren els valors de mitjana anual de PM 2.5, però vostès han fet un estudi amb mesures diàries, per què?

    Els contaminants afecten a curt termini, de manera que no podem estar mirant la mitjana anual, perquè per a aquests mals això no ens serveix, el que cal mirar són les dades diàries i setmanals. Els dies de més contaminació són els que tenen més risc, ja que són els dies en què una persona vulnerable se li podria trencar una placa ateroma i tenir un infart.

    D’aquesta manera hem pogut veure que l’exposició a la contaminació pot estar actuant fins cinc dies abans que es produeixi l’infart i fer que aquest sigui més greu. És a dir, que si avui hi ha un pic de contaminació, d’aquí a quatre dies una persona pot tenir un infart i, per haver estat exposat a aquesta contaminació, l’infart pot ser més greu. Són pocs dies els que es superen els límits marcats, però, per exemple, aquests últims dies a Barcelona s’han superat els límits i aquí és on cal estar més vigilants.

  • La ciència i els seus premis

    Pocs saben que a l’espanyol Severo Ochoa li van donar el 1959 un Nobel de Medicina que no es mereixia. Aquest premi es va atorgar, de forma inusitadament ràpida, a Arthur Kornberg i a Ochoa «pel seu descobriment dels mecanismes de la síntesi biològica dels àcids ribonucleic [ARN] i desoxiribonucleic [ADN]». Kornberg havia identificat l’ADN polimerasa, l’enzim responsable de la síntesi d’ADN, i Ochoa, l’ARN polimerasa, responsable de la síntesi d’ARN. No obstant això, al cap de poc es va comprovar que l’enzim d’Ochoa era la polinucleòtid fosforilasa, mentre l’autèntica ARN polimerasa va ser descoberta el 1960 per altres científics, que es van quedar sense el seu Nobel. El fiasco científic va ser enorme i va marcar la posterior carrera del científic asturià. La fosforilasa va resultar després crucial per al següent gran fita de la biologia molecular, el desxiframent del codi genètic. La contribució d’Ochoa a aquest assoliment sí que va ser decisiva i hauria merescut el Nobel de 1968, amb el que es va premiar aquest avanç. Però no l’hi van donar. El cas d’Ochoa no és aïllat, però il·lustra molt bé com funciona la ciència, el seu caràcter autocorrectiu, el desfasament entre mèrit i reconeixement públic, i fins i tot la marginació de les científiques (Marianne Grunberg-Manago, alumna d’Ochoa, també va participar en l’aïllament de la fosforilasa i no va rebre el Nobel).

    La carrera del científic espanyol en l’exili, majorment als EUA, on va ser protagonista del desenvolupament de la biologia molecular, és tota una novel·la, i potser per això un altre investigador asturià s’ha decidit a escriure-la. Juan Fueyo, del Centre Mèdic del Càncer M. D. Anderson de Texas (EUA), ha recreat a Exilis i odissees. La història secreta de Severo Ochoa una sort de biografia novel·lada d’un científic amb gran talent i determinació. La dura competició en la què va participar Ochoa i l’èxit del Nobel, que l’equiparava a Espanya amb el seu admirat Ramón y Cajal, van donar pas a un gran fiasco i a una etapa en la que es va haver de reinventar per realitzar les seves millors aportacions. Les raons per les quals a Ochoa no li van donar el 1968 un Nobel que es mereixia se sabran el 2018, quan es compleixi una quarantena de 50 anys i s’obri el sobre lacrat amb les deliberacions del premi. Fueyo ha novel·lat també aquest episodi amb una clara intenció de restar importància als premis i relativitzar el seu significat. En tots els Nobel, des del de Medicina al de Literatura, hi ha absències notables i premiats que han quedat molt devaluats amb el temps.

    De tota manera, i d’això també tracta la novel·la de Fueyo, en la ciència els noms són circumstancials i gairebé prescindibles. Si Ochoa i Grunberg-Manago no van identificar l’ARN polimerasa, la veritat és que uns altres no van trigar a fer-ho; si Ochoa no hagués realitzat aportacions decisives al desvetllament del codi genètic, uns altres les haurien fet. Sovint és pràcticament impossible atribuir un assoliment no ja a un sol investigador sinó a un grup reduït. La ciència és una aventura col·lectiva on el què un ha fet bé, podria haver-ho fet un altre, i aquesta és la radical diferència amb l’art. El què no vol dir que la ciència no tingui els seus protagonistes i les seves recompenses. D’entrada, els científics són, després dels metges, els professionals que gaudeixen de major prestigi i reconeixement social. Però a més tenen la recompensa íntima del coneixement; i, en el cas dels grans científics, la d’haver estat els primers a arribar, emulant als descobridors, a un lloc ignot que ningú abans havia trepitjat.

  • Prendre píndoles de placenta «no és una bona idea»

    «No és una bona idea». Amb aquesta rotunditat ve a resumir el que diu un extens article publicat a la revista American Journal of Obstetrics and Ginecolgy la pràctica de l’anomenada placentofàgia humana. O, el que ve a ser el mateix, consumir, en qualsevol de les formes possibles, algun tipus de preparat a partir de placentes humanes. L’article, que respon a la fórmula de revisió científica, desaconsella el seu consum per no tenir garanties de seguretat alimentària. Tampoc no aporta, segons es desprèn de la seva lectura, cap benefici rellevant als seus consumidors, sobretot dones que han parit de fa poc temps. Un segon estudi, elaborat per la New York University, conclou que les mares que es mengen les seves placentes no mostren cap canvi significatiu ni en el seu estat general de salut, nivells d’energia, nivells hormonals o en la llet materna si es compara amb placebo.

    No hi ha xifres ni estadístiques fiables sobre si la placentofàgia és un fenomen estès socialment o fins quina mesura. Però sí que hi ha la percepció que alguna cosa s’està movent a favor de la seva promoció i comercialització. Fins ara, la ingesta de la mateixa placenta després de donar a llum es considerava un acte anecdòtic i poc freqüent, associat sempre a tendències molt concretes del pensament naturalista. Això entre humans, és clar, perquè al món animal la placentofàgia és un fenomen comú.

    Però aquesta tendència, probablement per la bona acollida de campanyes publicitàries, sembla haver crescut. Al mateix temps, han proliferat empreses, de major o menor grandària, amb pràctiques més artesanals o clarament industrials, que centren la seva activitat comercial a l’elaboració de preparats en forma de píndoles, infusions o altres fórmules a partir de placentes humanes. L’exemple més cridaner, i més potent mediàticament, és el de Kim Kardashian i la seva germana, que no només donen publicitat a la ingesta de les seves pròpies placentes, sinó que han impulsat una companyia amb l’objectiu de tractar i elaborar diferents preparats de placenta.

    Òrgan d’un sol ús

    Menjar-se la placenta, com dèiem, és un acte comú en el món animal, òbviament entre els mamífers. Com és sabut, la placenta és un òrgan que creix al mateix temps que el fetus. La seva funció és, precisament, contribuir a la seva nutrició, però també donar cabuda a les deixalles que el mateix fetus va generant durant el seu desenvolupament intrauterí.

    En el moment de donar a llum, la mare expulsa fetus i placenta. Entre els animals, el comú és que la mare netegi la seva cria i, de forma quasi instintiva, es mengi la seva pròpia placenta. En determinades cultures humanes, aquesta pràctica també està documentada. En estudis amb animals s’ha vist que menjar la placenta juntament amb el líquid amniòtic contribueix a esmorteir el dolor de part, fet que s’atribueix a l’efecte analgèsic de factors que actuen de forma similar a la morfina.

    Imatge d’una placenta / Beth Bernier – Pixabay

    Avui la pràctica ha ressorgit de la mà de la cultura naturista. L’interès creixent pels productes d’origen natural, la defensa de dietes alimentàries que abominen del consum d’aliments processats o ultraprocessats, o la cada vegada major tendència a prescindir de solucions artificioses que governin les seves vides, han influït, segons els experts, a l’auge de la placentofàgia.

    Més enllà de les motivacions, l’article acabat de publicar, se centra en si la pràctica de placentofàgia reuneix suficients garanties de seguretat. En aquest sentit, els investigadors lamenten la pràctica inexistència d’estudis científics sòlids sobre els beneficis de la ingesta de placentes. En la mateixa línia, en el seu treball de revisió de literatura científica alerten de la gran proliferació, especialment a través de les xarxes socials, de «literatura pseudocientífica», suposats estudis sense els deguts avals acadèmics i fins i tot una mena de «fake news» que donen per certs fets que en absolut ho són, diuen els investigadors.

    Qüestions de seguretat

    La principal qüestió, però, és la resposta que donen els investigadors als aspectes relatius a la seguretat. De les mateixes placentes, d’una banda, i dels processos d’elaboració dels diferents preparats que es comercialitzen, de l’altra.

    Sobre el primer aspecte, els científics recorden que la placenta, per la seva pròpia naturalesa, recull les deixalles que es van generant durant la gestació. D’aquests residus, una part, adverteixen, són nocius i una altra clarament tòxics. Encara que sigui a títol anecdòtic, els investigadors recorden que s’han donat casos d’intoxicacions i, fins i tot, s’ha reconegut una mort deguda al consum de píndoles de placenta. En aquest cas, que va saltar als mitjans de comunicació recentment pel seu impacte mèdic i jurídic, es va reconèixer davant els tribunals que un lot de píndoles estaven contaminades. I que la contaminació tenia el seu origen en una greu malaltia sanguínia que patia la mare donant de la placenta que no va ser tinguda en compte en preparar el compost.

    Precisament, aquesta manca de control centra l’últim gran paquet de crítiques dels experts. Argumenten que, en general, no hi ha controls analítics de cap tipus sobre la placenta, la matèria primera. L’absència de control és lògica, asseguren. Entre altres raons, perquè mèdicament es considera un producte de rebuig. Només en casos molt concrets, associats a l’estat de salut de la donant, es fa un seguiment analític de la placenta per la probable presència de tòxics acumulats. La resta, que és la gran majoria, quedarien fora de control.

    En aquesta línia, si es pretén aprofitar la placenta pel seu suposat benefici nutritiu, si el procés de transformació és artesanal, per exemple per dessecació per a elaborar infusions, no està assegurat ni el procés en si mateix ni el producte final. Pel que fa a l’elaboració «industrial», els experts tampoc adverteixen ni certificacions de qualitat ni de bon tros de seguretat alimentària.

    Pel que fa als beneficis atribuïts a les píndoles de placenta, els experts lamenten igualment la manca d’estudis científics que ho corroborin. I sobre l’argument que els humans, com mamífers que som, hauríem de rebre els mateixos beneficis que moltes altres espècies animals, la resposta és rotunda: la capacitat immunològica i del sistema digestiu dels humans, com a fruit de l’evolució, difereix substancialment de la resta de mamífers.

  • Els gens més populars de la biomedicina són els més estudiats

    No saps com ni ben bé perquè i, de cop i volta, alguna cosa es posa de moda. Una dieta, un estil de vestir, un costum, una sèrie a televisió, un objecte. Les raons sovint són indesxifrables, per bé que algú sempre hi acaba trobant un motiu. En ciència, encara que pugui semblar el contrari, ve a passar una cosa semblant. La diferència és que la raó que ho explica té més connexions amb la realitat. I també en medicina.

    De cop i volta, si més no aparentment, creix l’interès per una malaltia. I, des que la genètica ha entrat en la modernitat, l’estudi d’un gen concret passa a rebre tota l’atenció del món. En realitat, el que passa no és que un gen es posi de moda, sinó que una troballa específica fa que es disparin els estudis sobre aquell tema i que investigadors d’arreu s’hi posin. En aquest sentit, la comunitat científica es comporta talment com si seguís la moda.

    Aquest plantejament, d’entrada trivial, va trobar el seu complement ideal ara fa uns tres anys en un estudiant de nom Peter Kerpedjiev. Aleshores, completava la seva formació post-doctoral com a bioinformàtic a la Universitat de Harvard i buscava, segons explica ell mateix, un tema interessant per a una «conversa intel·ligent» sobre genètica. I va ser buscant la resposta adient que se li va acudir la pregunta ideal: Quins són els gens més estudiats de la història i per què?

    Tres anys més tard, i gràcies a una col·laboració amb la revista Nature, Kerpedjiev acaba de publicar la llista dels 10 gens més citats per altres autors en treballs de recerca publicats a les grans revistes científiques del món. Alguns d’aquests gens, explica, fan el mateix recorregut que un objecte de moda. I tots tenen a veure amb malalties que, d’una manera o altra, han marcat les tendències de recerca a tot el món.

    Pocs entre molts

    La primera cosa que es constata en el treball de l’investigador de Harvard és que, en realitat, hi ha molt pocs gens que es coneguin en profunditat. De fet, dels aproximadament 20.000 gens associats a proteïnes que es calcula que componen el genoma humà, poc més d’un centenar representen gairebé el 30% de tots els que «s’han publicat» els darrers anys en alguna revista científica d’impacte. I d’aquesta centena, potser amb vint en tindríem prou per explicar les grans tendències de recerca en biomedicina i salut pública. De la resta, i això vol dir molts milers, amb prou feina se sap res més que un nom format per lletres i números.

    De tots ells, el número 1, i amb molta diferència, és el gen p53, conegut també com el «guardià del genoma». Forma part de la família dels gens coneguts com a supressors de tumors. Aquest gen està mutat en més de la meitat dels tumors humans, fet que fa que moltes de les teràpies contra el càncer estiguin fonamentades en fàrmacs que mirin de desactivar la seva funció. En el moment de la publicació de l’article de Kerpedjiev, acumulava 8.479 cites, és a dir, referències en altres articles científics. En els tres anys que ha durat el seu estudi, el nombre de cites s’ha incrementat en més de 2.000.

    El segon, a gairebé 3.000 cites de distància, és el gen TNF, associat inicialment a la necrosi (mort de teixits) provocada per tumors i, molt més recentment, a malalties inflamatòries. La dada denota l’interès de la comunitat biomèdica per aquestes malalties, moltes de les quals s’associen a l’envelliment. I el tercer, amb 4.600 cites, és l’EGFR, un receptor de membrana cel·lular associat a un factor de creixement. Per entendre’ns, és una proteïna situada a la cara externa de la membrana de la cèl·lula que, quan està mutada, genera resistència a molts dels fàrmacs que es donen per lluitar contra el càncer.

    Els gens que segueixen, ja a una certa distància, s’allunyen del camp d’estudi de l’oncologia. Tenen a veure amb la formació de vasos sanguinis (gen VEGFA) i de gran interès en malalties cardiovasculars; la formació de colesterol (gen APOE); o el desenvolupament del sistema immunitari (Interleuquina 6).

    En la posició 7, i amb més de 3.500 cites, hi ha el que podríem anomenar el gen «més català», el TGF beta. Aquest gen té a veure amb el control de la proliferació cel·lular, un dels trets característics de les cèl·lules tumorals. Per què el més català? Doncs perquè l’investigador Joan Massagué, director de l’Institut Sloan Kettering de Nova York, un dels més influents del món en recerca oncològica, ha fonamentat bona part de la seva carrera en el seu estudi. Cal tenir en compte que Massagué és un dels investigadors més citats del món en Biomedicina i que aquesta posició l’ha assolit gràcies a aquest gen.

    Uns tant i altres tan poc

    I això que dèiem de les modes. Fins a l’any 1985, més del 10% dels estudis en genètica miraven d’entendre els mecanismes de l’hemoglobina, la molècula que dóna el color vermell a la sang i que és l’encarregada de transportar l’oxigen. I durant un temps, just a partir d’aquesta data, els gens més buscats varen ser els que tenien a veure alguna cosa amb la sida. Òbviament, se segueix estudiant en tots dos camps, però amb molta menys intensitat pel que fa a l’estudi dels seus gens.

    En tot cas, la llista elaborada per Kerpedjiev denota com des d’algunes instàncies es pot afavorir o no la lluita contra determinades malalties, a les que acaba posant de moda entre els científics. Amb diferència, els gens més estudiats estan relacionats amb el càncer. I el motiu no és cap altra que l’enorme impuls econòmic que es va donar a aquests estudis a principis de la dècada de 1970 quan l’aleshores president Richard Nixon va proclamar que amb 10 anys s’havia de curar la malaltia.

    Respecte d’altres malalties, com les cardiovasculars, metabòliques o infeccioses, la indústria hi té molt a dir. La llegenda diu que les grans companyies farmacèutiques multinacionals són les responsables de l’impuls de la seva recerca genètica per una consideració de mal pair: en determinats cercles, aquestes patologies, juntament amb el càncer, se les anomenava «les malalties rendibles» pel volum de negoci que generaven.

    A l’altre extrem, tant des del punt de vista genètic com econòmic, hi ha els més de cinc milers de malalties minoritàries. Moltes d’elles esperen que algun dia es trobi el seu gen i com combatre els seus efectes quan està mutat. Per sort, cada vegada hi ha més estudis en aquesta direcció.

  • Regeneren el 80% de la pell d’un nen combinant cèl·lules mare i teràpia gènica

    Per primera vegada s’ha aconseguit reparar el 80% de la pell d’un nen a partir d’una teràpia experimental basada en un tècnica gènica. La prova la va realitzar un grup de recerca del Centre de Medicina Regenerativa de la Universitat de Mòdena liderat pel Dr. Michele De Luca. De Luca és expert en cèl·lules mare i si bé ja havia realitzat un transplantament de cèl·lules de pell modificades genèticament en el passat, mai en una proporció tan gran del cos.

    El nen tractat, ara de set anys d’edat, va néixer amb una malaltia de la pell de les que s’anomenen rares que es coneix com Junctional Epidermolysis Bullosa (JEB). La revista «Nature«, on el grup de recerca ha publicat els resultats d’aquesta teràpia experimental, defineix la JEB com «una malaltia genètica severa i sovint letal causada per mutacions en gens que codifiquen el component de la membrana basal laminina-332».

    El nen va ingressar a la unitats de cremats de l’Hospital Infantil de Bochum, Alemanya, el juny del 2015 sense la major part de l’epidermis. En declaracions, el Dr. Tobias Rothoeft, especialista en cures intensives pediàtriques de Bochum, va afirmar que van arribar a creure que no podien fer res pel nen. Va ser aleshores quan, després de provar amb altres metges d’Alemanya, Suïssa i els Estats Units i d’intentar trasplantar-li pell del pare al nen sense resultats, es van dirigir als especialistes italians. Els hi van enviar una mostra de 4 centímetres quadrats de pell i, sobre aquesta, De Luca va reparar el defecte genètic de les cèl·lules de la pell introduint-hi la versió correcta del gen LAMB3. Seguidament van fer que les cèl·lules es multipliquessin per obtenir prous capes per implantar-les al cos del nen. Quan van tenir-ho llest, a l’octubre del 2015, 4 mesos de l’ingrés del nen, ja havia perdut el 80% de la pell. Van ser necessàries tres intervencions quirúrgiques per aconseguir implantar-li la nova pell.

    El febrer del 2016 finalment va ser donat d’alta 21 mesos després, ja amb la nova epidermis adherida amb fermesa a la dermis subjacent. De Luca va declarar que per primera vegada s’ha pogut demostrar la regeneració d’un teixit sòlid. Ara, el nen fa vida normal: va a l’escola i pot jugar com qualsevol altre nen ja que la nova pell, segons els seus metges, es cura perfectament si es fa mal. Després d’aquest cas, els especialistes creuen que l’ús de tecnologies de modificació genètica poden ser útils en procediments similars, però no en canvi en persones que han patit grans cremades i han perdut també part de la dermis, ja que aleshores fracassen per falta de fixació.

    Les  cèl·lules mare de l’epidermis poden auto-renovar-se extensament in vitro i in vivo

    A l’article ‘Regeneració de tota l’epidermis humana mitjançant cèl·lules mare transgèniques’ expliquen el procés que van dur a terme per salvar la pell i la vida del nen que presentava «una forma devastadora i mortal de JEB». Detallen que el patró d’integració proviral es va mantenir in vivo i la renovació epidèrmica no va causar cap selecció clonal. Els investigadors afirmen que el rastreig clonal va demostrar que l’epidermis humana no es sosté per progenitors equipotents, sinó per un nombre limitat de cèl·lules mare de llarga durada, detectades com holoclones, que poden auto-renovar-se extensament in vitro i in vivo i produir progenitors que repelen els queratinòcits terminantment diferenciats. En l’abstract de l’article asseguren que aquest estudi proporciona un model que es pot aplicar a altres cèl·lules ex vivo i genètiques combinades amb cèl·lules mare i teràpies genètiques.

  • Circulació de cervells

    L’anomenada ciència «open» té més implicacions que el simple accés obert a revistes i articles científics, que de per si mateix ja és important. La ciència és probablement un dels millors exponents de l’obertura, la col·laboració internacional, la mobilitat de persones i el treball cooperatiu, per no parlar de l’equívoca globalització. I ara comencem a apreciar fins a quin punt la recerca realitzada en col·laboració per autors de diferents països té major impacte científic. Un anàlisi bibliomètric publicat a Nature indica que, encara que la inversió nacional en recerca i desenvolupament és important per produir ciència, quan ens referim a la ciència de més qualitat, o almenys la que té més cites i major impacte, el que de veritat sembla explicar és la col·laboració internacional.

    Els països els investigadors dels quals estan més connectats i produeixen més articles amb col·legues d’altres països tendeixen a produir ciència de major impacte, segons els resultats del treball de Caroline S. Wagner i Koen Jonkers. Aquests investigadors han ideat un «índex d’obertura» (index of openness), que té en compte variables com la coautoria internacional i la mobilitat dels investigadors, i ho han calculat per 33 països. Suïssa (amb un 42% de papers internacionals) i Singapur (amb el 37%) encapçalen el grup de països que tenen un major índex d’obertura internacional i alhora produeixen ciència de major impacte, en el qual també estan Austràlia, Irlanda, el Regne Unit, Canadà, Àustria, Alemanya, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Portugal, França, Israel, Noruega i Suècia. Encara que la correlació no implica causalitat, en tots aquests països la major obertura internacional s’associa amb un major impacte científic.

    En l’extrem oposat, amb un baix índex d’obertura i un baix impacte, estan Turquia, Lituània, Rússia, Brasil, Polònia, la República Txeca i Grècia. També estan en aquest grup Xina, Japó i, sorprenentment, Corea del Sud, que és el país que inverteix proporcionalment més recursos en recerca i desenvolupament, per davant dels Estats Units, però que produeix solament un 15% de treballs de recerca amb coautoria internacional. Dels 33 països estudiats, solament hi ha quatre (Estats Units, Espanya, Itàlia i Finlàndia) que conjuguen un baix índex d’obertura i un gran impacte científic. I solament hi ha dos que tenen una alta obertura i un baix impacte: Mèxic i Hongria.

    L’explicació d’aquests resultats no està clara, però podria ser que l’intercanvi d’idees fomentés la creativitat i/o que produís un efecte crida dels millors investigadors cap als centres de major qualitat, creat una espècie de cercle virtuós. En qualsevol cas, sembla que la inversió per si mateixa no és suficient per crear ciència de qualitat i que fa falta a més fomentar la mobilitat dels investigadors. Un altre estudi bibliomètric publicat en el mateix número de Nature, que analitza la filiació de 16 milions d’autors d’articles científics durant 2008-2015, revela que el 96% dels científics va treballar en un sol país durant aquest període, mentre el 4% restant va investigar en institucions de diversos països. Entre aquests últims, la quarta part són emigrants i les tres quartes parts restants són investigadors viatgers, aquells que fan estades temporals en altres països. L’impacte de tota aquesta «circulació de cervells» és rotund: els científics que desenvolupen part de la seva carrera a l’estranger tenen un 40% més de cites que els seus homòlegs que no surten del país d’origen. I porta implícit a més un missatge clar per lluitar contra l’actual epidèmia de mala ciència: afavorir la coautoria i la mobilitat. Els Estats Units i el Regne Unit, els dos principals països d’acollida de cervells, semblen anar ara en sentit contrari. Però això obre sens dubte noves possibilitats per a altres països.

  • Investigar amb dades personals

    El debat mediàtic sobre la protecció de dades personals amb prou feines acaba de començar, però aviat arribarà a l’àmbit de la salut. La preocupació està despuntant per la invasió d’anuncis personalitzats a internet que revelen un tràfic de dades sobre els nostres interessos de compra. La gent és cada vegada més conscient que no hi ha serveis gratis, sinó que els paga amb les seves dades. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) calcula que el valor mitjà anual de les dades personals a Facebook és de cinc dòlars per als usuaris europeus i de 10 dòlars pels EUA i Canadà. El perfil d’un usuari que busca una assegurança és molt més car i el de qui busca una hipoteca encara molt més. Una enquesta realitzada per la consultora KPMG entre consumidors de 24 països revela que la meitat acceptaria productes gratis o rebaixats a canvi de menys privadesa. Així, per exemple, la majoria acceptaria instal·lar en el seu cotxe un aparell per supervisar la seva conducció a canvi d’una rebaixa en el preu de l’assegurança. Però, consentiria un canvi similar amb les seves dades mèdiques? L’enquesta no ho pregunta, però sí que confirma que les dades mèdiques estan entre les dades que la gent està menys disposada a compartir.

    Les dades de les històries clíniques gaudeixen d’una especial protecció. No solament estan salvaguardades pel secret professional al qual estan obligats els metges i sanitaris; també ho estan per la legislació sobre protecció de dades, altres normes específiques sobre l’autonomia del pacient i la documentació clínica, i a partir de maig de 2018 pel Reglament Europeu de Protecció de Dades. El pacient té dret a la confidencialitat de les seves dades de salut i al fet que ningú pugui accedir a elles sense la seva autorització prèvia. Aquesta protecció legal pot plantejar dificultats per a l’ús d’aquestes dades en recerca, especialment en estudis epidemiològics, que solen precisar un volum tan gran de dades que en molts casos fa pràcticament impossible aconseguir l’autorització expressa de tots els pacients. El dret a la confidencialitat de les dades, igual que qualsevol altre, té les seves limitacions, com per exemple quan hi ha raons d’interès general, no es trenca la cadena del secret mèdic i les dades de salut estan degudament anonimitzades (no poden vincular-se a una persona concreta). No obstant això, aquesta anonimització no és fàcil de garantir, i això afegeix un punt d’inseguretat a l’ús de les dades mèdiques en recerca.

    Com indica l’enquesta de KPMG, la preocupació dels ciutadans depèn del tipus de dades, però també de qui pot tenir accés a ells i amb quines finalitats. Els ciutadans no solament reconeixen que les institucions sanitàries són, juntament amb els bancs, les entitats que mereixen major confiança a l’hora de protegir les seves dades, sinó que a més valoren les professions de metge i investigador per sobre de totes les altres, segons l’enquesta de percepció de la ciència de la Fecyt. Però aquesta confiança a priori pot trencar-se quan es pretenen vendre les dades sanitàries a empreses privades, com va arribar a plantejar el National Health Service britànic o el fallit programa VISC+ a Catalunya. Els problemes i incerteses que planteja l’ús de dades mèdiques en recerca no són petits, ja que no són pocs els negocis que es presenten disfressats de ciència. Per a l’ús d’aquestes dades en recerca no solament importa considerar el progrés científic i els drets dels pacients, sinó també els aspectes tecnològics i de seguretat, sense oblidar els interessos econòmics que poden atemptar contra la privadesa. El debat públic sembla ineludible perquè mèdics i pacients necessiten més informació.

  • La immunoteràpia que ve

    “Ha vingut per quedar-se”. Ho diu Josep Tabernero, director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i referent internacional en la lluita contra el càncer. Parla de la immunoteràpia, dels tractaments basats en l’enfortiment del sistema immunitari, com a mètode per a combatre tant l’aparició d’un tumor com la seva disseminació a altres òrgans, les tan temudes metàstasis, la principal causa de mort per càncer.

    Tot i que la idea de reforçar el sistema natural de defenses per a fer front a la malaltia no és gens nova, la possibilitat de fer-la efectiva contra processos tumorals és molt recent. Tant, que amb prou feina té cinc anys de reconeixement públic. “En els darrers anys ha canviat el coneixement”, explica Tabernero. El que vol dir és que fins fa relativament poc, prop de deu anys, no es va començar entendre de veritat com funcionen alguns dels mecanismes bàsics que regulen el sistema immunitari i fan que el nostre sistema de defenses sigui eficaç o, més interessant encara, per què falla.

    Aquest coneixement aplicat al complexíssim món del càncer s’està traduint, ara sí, gairebé més d’un segle més tard que fos definit empíricament, en medicaments que tot i la seva joventut estan mostrant “respostes espectaculars”. Melanoma, càncer de pulmó i algunes formes de càncer de ronyó que ara responen quan abans no ho feien, són els protagonistes més esperançadors d’aquesta nova tongada de fàrmacs.

    En tots aquests casos, i altres que estan en estudi, el punt de sortida és el mateix, potenciar el sistema immunològic perquè siguin les pròpies cèl·lules de l’organisme les que facin front al tumor. I s’ha començat pel que els experts anomenen “tumors calents”, més o menys el 25% del total. Són aquells on s’hi ha detectat “infiltració immune”, explica el director del VHIO.

    L’explicació d’aquest fenomen és relativament simple. En alguns tumors passa que hi ha cèl·lules del sistema immunològic, com ara els limfòcits o “moltes altres”, diu Tabernero. No obstant, aquestes cèl·lules estan com adormides, “bloquejades per substàncies que segrega el propi tumor”. Els medicaments fins ara aprovats per les autoritats sanitàries als Estats Units i també a Europa el que fan és inhibir aquestes substàncies, de manera que les cèl·lules del sistema immunològic “fan la seva feina”, que no és altra cosa que reconèixer les cèl·lules canceroses i eliminar-les.

    I ho fan prou bé, pel que assenyala Tabernero, actual president d’ESMO, la Societat Europea d’Oncologia Mèdica que recentment ha celebrat el seu congrés a Madrid. Cada cop s’entén millor com evitar l’acció dels tumors sobre les cèl·lules immunes i, en paral·lel, es busquen fórmules per a reforçar la seva acció. Bàsicament, a partir de la combinació de dos més fàrmacs. D’aquesta manera es reforça l’acció de limfòcits i altres cèl·lules del sistema immune i s’ataquen aquelles cèl·lules canceroses que se n’haguessin escapat. I també, molt important, es mira d’eliminar aquelles que han generat resistència, és a dir, les que han desenvolupat algun mecanisme alternatiu per a evitar l’acció dels fàrmacs.

    I què passa amb la resta dels tumors, que són la majoria? “Per als tumors ‘freds’ s’estan buscant fórmules per despertar el sistema immune”, respon. En aquest cas, les cèl·lules del sistema de defensa no es troben en el tumor. L’estratègia, altre cop, és simple: fer que hi siguin. Aconseguir-ho, explica Tabernero, és una altra cosa ben diferent i es trigarà temps encara, anys amb tota seguretat.

    Però pel que s’ha vist a ESMO, i també pel que es va veure al congrés de l’ASCO, el seu germà gran, als Estats Units, podria ser que l’horitzó no fos tan llunyà com aparenta. Diverses recerques, entre les quals vàries de desenvolupades al VHIO, estan fent evident que és possible que les cèl·lules immunològiques envaeixin els tumors i matin les cèl·lules canceroses.

    Dit d’una altra manera, es tracta de “provocar, d’una manera artificial, que els limfòcits envaeixin el tumor”. El com és força complex. Al VHIO s’està assajant amb anticossos que es lliguen a un receptor de les cèl·lules tumorals i per l’altra banda a limfòcits T. Amb aquest mecanisme s’atrauen a dins del tumor. “Hi ha una evidència interessant”, assenyala. És a dir, hi ha proves de què aquesta via podria ser bona. Centenars d’estudis a tot el món van en la mateixa línia o en d’altres de similars. Entre elles, el desenvolupament de vacunes preventives perquè un tumor no reaparegui després de la seva extirpació.

    Tot plegat, no obstant, és tot just la “punta de l’iceberg”. “Les cèl·lules malignes no són gens tontes”, puntualitza el director del VHIO. Per això costa tant d’atacar-les amb èxit i apareixen les resistències als fàrmacs. I precisament per aquest motiu insisteix en la necessitat de combinar diferents estratègies per a combatre el càncer.

    “Amb el temps aconseguirem que el cent per cent dels tumors responguin a la immunoteràpia”, però amb això no n’hi haurà prou. Caldrà fomentar encara més estils de vida saludables com a la millor eina preventiva i, en paral·lel, avançar en el que es coneix com a medicina de precisió, la forma avançada de la medicina personalitzada. Bé sigui “vinculada a alteracions que puguin tenir les cèl·lules malignes”, és a dir, buscant i atacant les debilitats de les cèl·lules canceroses, o “caracteritzant quines són les cèl·lules pròpies del malalt que actuen contra la malaltia”. Per exemple, les cèl·lules immunes.

  • Professionals en recerca científica s’ajunten per incidir en la importància del mecenatge

    Professionals reconeguts en recerca científica i mèdica incideixen en la importància del mecenatge científic en una campanya anomenada Imprescindibles de la Fundació Bancària “la Caixa” que vol homenatjar als professionals que treballen per combatre les malalties amb més impacte al món. Malalties difícils d’investigar que no troben prou finançament i recorren a parts del sector privat que inverteixen en ciència i impulsen la recerca. La Caixa en el seu Pla Estratègic 2016-2019 augmenta la inversió fins assolir els 90 milions d’euros al final del pla.

    A la campanya hi han col·laborat els doctors Josep Baselga, director mèdic de l’Hospital Memorial Sloan Kettering Cancer de Nova York i president del Comitè Científic Intern del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia; María Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques; Valentí Fuster, director del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars i del Mount Sinai de Nova York; Maite Mendioroz, directora del Laboratori d’Epigenètica-Alzheimer de Navarrabiomed; Eduard Gratacós, director del Centre de Medicina Fetal de l’Hospital Clínic-Sant Joan de Déu; Bonaventura Clotet, director de l’Institut d’Investigació de la Sida IrsiCaixa, i Pedro Alonso, fundador d’ISGlobal i director del Programa Mundial de Malària de l’OMS.

    Tots ells treballen en temes rellevants en el món de la recerca. Càncer i fàrmacs, malalties cardiovasculars, l’Alzheimer, la sida, la malària o la medicina i la cirurgia fetal són alguns dels aspectes que treballen els professionals adscrits a la campanya.

    La finalitat de la campanya és “retre homenatge als investigadors que dediquen el seu talent i esforç a trobar solucions i tractaments per a algunes de les malalties que afecten més persones”.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va registrar l’any 2015 8,8 milions de morts per càncer i es preveu que augmenti aproximadament un 70% els 20 anys vinents. Pel que fa a les malalties cardiovasculars, l’OMS afirma que el 2015 van provocar la mort a més de 17 milions de persones. Pel que fa a la demència, afecta 47 milions de persones i s’estima que el 2050 el nombre de casos s’haurà triplicat perquè es diagnostiquen nous casos cada tres segons. També segons l’OMS, s’estima que cada any neixen al món uns 15 milions de bebès abans de les 37 setmanes d’embaràs, cosa que suposa més d’un 10% de prematurs. El 2015, més d’un milió d’aquests infants prematurs van morir per complicacions al part. El 2016 l’OMS va estimar que 1,8 milions de persones es van infectar amb el VIH i que 1 milió de persones van morir per aquesta causa. Per últim, pel que fa a les malalties infeccioses, cada any es detecten 212 milions de casos de malària al món, la majoria dels quals, en infants menors de 5 anys residents a Àfrica