Just Deploy It!

Etiqueta: Residències

  • Llars en lloc de residències: neix una plataforma que demana un canvi de model

    Un grup de ciutadans i entitats de la societat civil catalana ha impulsat la Plataforma Volem Llars per Viure. El seu primer acte ha estat la publicació d’un manifest en el qual es recorda que la meitat de les morts causades pel coronavirus a Europa s’han produït en residències de llarga durada, i s’apel·la a la Declaració Universal de Drets Humans, entre altres convencions internacionals, per advocar per un canvi de model, i que tothom pugui triar on i amb qui vol viure, així com accedir als suports i els serveis comunitaris que necessiti.

    Entre els impulsors del manifest es troben entitats com Càritas, el Casal dels Infants, Fundació Aspasim, Fundació Ludalia, Actua, Fundesplai o Marea Pensionista, entre altres. El manifest ja ha recollit 2.000 adhesions i, segons els seus promotors, ja l’han posat en coneixement de les autoritats catalanes, les quals han agraït la iniciativa. Entre les 124 persones del seu grup promotor es troben personalitats com Joan Rigol, expresident del Parlament, l’exconseller de Governació Josep Gomis, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, Núria Parlon o la periodista de TV3 Mari Pau Huguet, a més de diversos exdiputats i de representants d’entitats cíviques.

    En el document es generen algunes propostes per la millora i canvi del model de residències i se sol·licita l’actuació de la Generalitat, organitzacions socials i la ciutadania perquè es prenguin mesures urgents que brindin facilitats a totes les persones en condició de dependència, per exercir el dret a triar on viure, rebre un suport adequat i en un ambient inclusiu.

    Víctor Bayarri és un dels impulsors de Volem Llars per Viure. Explica que es va decidir a actuar quan va conèixer les vivències d’algunes persones grans i amb discapacitat que han sofert males condicions en residències o fins i tot han mort durant aquesta crisi sanitària. Bayarri viu a Igualada, per la qual cosa ha pogut constatar que tan sols en una residència de la ciutat han mort 50 de 120 persones. “Aquesta alta mortalitat s’explica, en bona part, per la massificació del sistema residencial”, comenta Bayarri, que va ser en el seu dia director general del ICASS (Institut Català d’Assistència i Serveis Socials).

    Bayarri explica que el sistema assistencial a la llar no està consolidat, i que moltes vegades la persona ha de triar la residència perquè és on troba uns suports que no té si es queda a casa seva. En la seva opinió, hauria d’haver-hi una base de recursos econòmics per cada persona, en funció del seu grau de dependència, i indistintament de si opta per anar a una residència o per rebre assistència a casa. “No és la residència la que ha de guanyar diners”, apunta Bayarri.

    El dèficit d’habitatge social és un altre dels problemes que abonen el deteriorament del sistema de residències. D’acord amb Bayarri, és bàsic que existeixi aquest suport per les persones amb dependència que desitgin quedar-se en els seus domicilis, però que no poden per necessitats de suport personal, recursos tecnològics o accessibilitat. “Hi ha gent gran que va a residències perquè viuen en pisos sense suficient accessibilitat, no et surt més a compte que li facilitis habitatge social?”, qüestiona.

    Diverses propostes s’han generat a partir d’aquesta realitat. Volem Llars Per Viure sol·licita un major compromís de l’Administració, amb recursos humans, tècnics i materials perquè es pugui fer una planificació centrada en les persones. Finalment, plantegen que hi hagi una coresponsabilitat ciutadana per exigir els drets, apoderar-se i sensibilitzar-se amb les condicions de vida dels grups vulnerables.

  • Familiars d’interns faran una denúncia col·lectiva a fiscalia per les morts en residències

    La terrible situació que s’ha donat a moltes residències geriàtriques de Catalunya amb la mort de milers d’ancians serà objecte d’una denúncia col·lectiva que preparen familiars de persones ingressades en aquests establiments. La intenció, segons una portaveu, és que s’esclareixin les responsabilitats que es puguin derivar de la investigació.

    “Volem que s’investigui el que ha passat en aquesta situació de pandèmia a les 1.073 residències de Catalunya, per això hem lliurat documentació a la fiscalia amb l’esperança que faci una investigació a fons i que els responsables, si n’hi ha, paguin les conseqüències de les seves accions”, afirma María José Carcelén, portaveu de l’associació impulsora de l’acció judicial, la coordinadora 5+1. L’associació té el seu origen en els familiars de 5 residències públiques de Barcelona que tenien cedida la gestió a una empresa privada, concretament una filial de la constructora OHL. Però ara, en la denúncia hi ha documentació recopilada almenys per familiars d’11 residències.

    L’any 2016 veient les males condicions d’atenció a les persones residents de les cinc residències, públiques: Alchemika, Bertran i Oriola, Bon Pastor, El Molí i Mossèn Vidal i Aunós, totes elles dependents de la Generalitat de Catalunya, els d’internats familiars van decidir crear una coordinadora per denunciar el deteriorament del servei, fruit de la privatització de la gestió. Al Cinc inicial van afegir el +1 per deixar clar que està oberta a altres incorporacions de familiars. La coordinadora 5+1 va aconseguir el seu objectiu i la Generalitat va retirar la gestió de les instal·lacions denunciades, però això, després de moltes protestes i manifestacions.

    La Coordinadora 5+1 a partir de la seva experiència i de rebre centenars de denúncies de situacions irregulars en la seva bústia de correu electrònic: Coordinadoraresidencias@gmail.com ha recopilat la informació amb la qual presentarà una denúncia a Fiscalia perquè investigar les irregularitats que poden haver costat la vida de moltes persones. L’acció judicial la faran unes 90 persones, familiars de residents, però tindrà el suport d’organitzacions de llarga trajectòria en defensa de la salut i els serveis públics, com Marea Blanca i també, entre altres la Plataforma en defensa dels serveis públics, que s va crear un cop es va tombar la llei Aragonès.

    María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora. Explica que abans del 19 de març, data de proclamació de l’estat d’alarma, «estàvem pendents de la situació. Sabíem el que havia passat a Itàlia i en altres Comunitats Autònomes i volíem evitar les situacions que desgraciadament es van produir».

    Previsions que no es complien

    El 19 de març un document que formava part en la documentació de la declaració d’alarma incloïa una instrucció que «deixava clar que amb la dotació que tenien les residències el problema del Covid-19 no es podria afrontar», diu Carcelén. «No hi havia a les residències equip mèdic suficient per aturar l’epidèmia, tampoc hi havia suficient personal d’atenció, a més, com les habitacions acostumen a ser dobles, no es podia garantir l’aïllament».

    Davant d’aquesta situació la coordinadora es va dirigir una carta a la Generalitat demanant accions contundents per evitar que l’epidèmia entrés en les residències. «Vam demanar que es tanquessin els centres de dia, perquè estava clar que en aquests llocs hi havia molt contacte entre les persones que hi anaven i els residents». També van reclamar que s’evitessin les visites de familiars, perquè podien ser vectors de contagis. Un altre aspecte que la coordinadora va reclamar, sense èxit, va ser que s’evités l’ús massiu de transports sanitaris, perquè podien ser porta d’entrada del coronavirus, «estava clar que en un mateix vehicle es podia haver transportat una persona contagiada i després ser usat per moure persones sanes», explica Carcelén.

    Un altre aspecte que van demanar, sense resultats, va ser que els treballadors de les residències tinguessin Equips de Protecció Individual (EPIS) que evitessin les contaminacions. «Pensem que un cop tancades les residències la via d’entrada eren els treballadors, però si no tenien equips de protecció, el contagi arribaria finalment als residents, però els equips i la prevenció, tot i que ho vam demanar, no van arribar», afirma la portaveu.

    Mesures contra el desastre

    El 23 de març la coordinadora va enviar una nova comunicació a la Generalitat, en ella, a més de manifestar la seva preocupació per la situació dels residents, reclamaven, un altre cop, equipament mèdic per a les residències i sobretot que en cas que es detectessin símptomes entre els residents es fessin les proves adients per esbrinar si estaven contaminats i que els malalts, en primera instància els traguessin de les residències en una mena de pas intermedi per evitar el col·lapse de les instal·lacions mèdiques. I si empitjoraven es duguessin «com en qualsevol altre cas» als hospitals, atesa la situació de salut delicada que acostumen a tenir els ancians a les residències. I en el mateix sentit, si es constataven casos que s’aïllessin residents i treballadors.

    Protesta de familiars de residents abans de la crisi del coronavirus foto Coordinadora 5+1

    Just quan l’epidèmia estava en el seu moment més àlgid, Carcelén explica que es va donar un fenomen inexplicable: «durant setmanes a les residències no es va fer res. No enviaven cap malalt a l’hospital. Volem pensar que les residències van demanar els trasllats», explica. El fet és que a la fi, centenars de malalts van morir sense assistència sanitària,«una assistència a la qual tenen dret igual com qualsevol altra persona» explica. Altres incògnites que plantegen en la denúncia són el nombre de persones que van morir a les residències mentre no hi havia accés dels familiars i si aquestes morts van ser produïdes pel coronavirus o si podien haver-se evitat amb una cura adient.

    La falta d’informació fiable va suposar per aquests familiars de residents una tensió difícil de suportar. «Les mesures que vam demanar a la Generalitat no es van adoptar. Calia actuar amb rapidesa i no es va fer. Tenim clar que les residències no tenien eines per reaccionar, i van arribar a una situació límit». Carcelén afegeix que «les residències, encara que s’equipessin mèdicament, no n’hi havia prou, perquè no es van fer els tests necessaris. Encara que hi hagués un metge i un infermer a les residències, si entra l’epidèmia és difícil reaccionar si no s’envien les persones amb símptomes clars a llocs on els poden intentar curar, primer en espais nets i si cal als hospitals».

    María José Carcelén explica que, «difícilment, si a les residències no hi ha personal mèdic, als vespres es poden atendre malalties com al Covid-19. Penseu que en moltes entitats no hi ha mecanismes per fer transfusions endovenoses i moltes persones grans tenen disfagia i no poden prendre líquids. Això explicaria que als hospitals hagin arribat ancians deshidratats i desnodrits».

    Intervenció insuficient

    En opinió de la coordinadora de familiars d’ancians, la intervenció que ha fet Sanitat en les residències, difícilment resoldrà la situació causada per l’epidèmia. «No n’hi ha prou amb el fet que les residències siguin visitades dos o tres cops per setmana per metges i infermeres dels CAP», afirma. Fins i tot ara, quan sembla que la virulència de la malaltia ha baixat molts graus, «quan obrim la bústia de correu electrònic de l’associació ens trobem una allau de denúncies que molts dies poden afectar 11 o 12 residències», afirmen.

    L’associació, que ara representa familiars d’internats de moltes més residències de les que van començar el moviment, es troba que en alguns casos la fiscalia ha iniciat d’ofici investigacions. Això ha passat a Sabadell, i a la Comunitat de Madrid també ha començat a investigar la fiscalia d’aquell territori.

    «Volem saber la relació de persones grans des de l’1 de març. Quantes van morir a les residències. Quantes no van poder anar als hospitals i si això es va demanar. I si es va negar el trasllat, qui ho va fer», diu Carcelén, que acaba denunciant: «s’ha produït un tracte discriminatori per raó d’edat, s’ha deixat molta gent sense l’assistència a la qual tenien dret com a qualsevol persona».

    El cert és que a Catalunya, segons les dades de la Generalitat han mort per efectes del coronavirus 10.682 persones. En el recompte estatal les víctimes catalanes de la pandèmia sumen 5.270. Sigui un cas o l’altre, el fet és que dos de cada tres defuncions es van produir entre persones grans, la majoria de les quals estava internada en residències. I això bé mereix ser investigat.

  • No més morts evitables en residències i geriàtrics

    Podem arribar a entendre que les diferents administracions, així com els centres sanitaris i geriàtrics, s’hagin vist sorpresos per l’arribada de la pandèmia que estem patint, atès el desconeixement general que hi ha d’aquesta terrible malaltia i del seu frenètic ritme de propagació. Si fem cas de les dades corregides recentment per la Generalitat, han mort més de 7.000 persones per aquest fet només a Catalunya en el darrer mes i mig, i unes 20.000 més a la resta de l’estat.

    Els més afectats han estat les persones grans amb patologies prèvies (les més vulnerables). En aquest cas, les nostres autoritats no han actuat amb la rapidesa exigible, ni amb els mitjans adequats per a protegir-les. Això ha comportat una autèntica catàstrofe humana que té els seus responsables polítics.

    La responsabilitat política no ve només de dilucidar qui ha actuat en primer lloc o si s’havia de declarar l’estat d´alarma i el confinament unes setmanes abans. Perquè un cop intervingudes les conselleries de salut i la xarxa hospitalària pel Govern de l’estat espanyol, ara és ben difícil determinar fins a quin punt és responsabilitat del Govern Central o de la Generalitat.

    La responsabilitat l’hem d’anar a buscar a l’arrel de tot plegat. És a dir, en la construcció d’un sistema i una xarxa de salut, que cada cop més ha convertit la cura de les persones en el negoci d’uns pocs i no en una obligació de les administracions, que per això administren els nostres diners a través dels impostos.

    Per una banda, és normal que hi hagin defuncions als geriàtrics, donat que és a on es troba la gent gran i aquest virus els ataca més a ells. Però això no exclou el nostre deure de mirar amb lupa de quina forma estava funcionant el model d’atenció als residents en els equipaments dels quals disposaven. La immensa majoria de les residències de gent gran són centres privats a on no s’ha exercit el control públic al qual estaven obligades les administracions. Tanmateix, les residències públiques han vist cedida la seva gestió en mans de fundacions religioses o civils. I com hem vist, no estaven ben controlades.

    Tractar la funció de la cura de la gent gran com una possibilitat de benefici en comptes d’una obligació de protegir a la gent sense discriminació d’edat, comporta la contractació, en molts casos, de personal poc qualificat i precaritzat, amb contractes abusius en les seves condicions (horaris i sous de misèria).

    A tot l’esmentat, cal afegir també que les malalties de les persones residents als centres no són controlades a l’atenció sanitària primària de la seva localitat, sinó que es situen fora d’aquesta xarxa i no són ateses pel sistema públic. La Generalitat té contractades pels diferents centres una o vàries empreses privades que fan aquesta atenció, la qual ha resultat del tot ineficaç per fer front a una situació sorpresa. Això és una prova que tot i que els contractes són milionaris, actuaven sense cap previsió ni estocs de material de protecció per als treballadors i treballadores.

    Es tracta doncs, d’una evident perversió del sistema, perquè les persones residents no han perdut el seu «estatus» de ciutadania, i per tant, tenen els mateixos drets i serveis que el conjunt de la ciutadania.

    La nostra Plataforma denuncia des de fa molt de temps aquest malbaratament de diners posava en perill la salut dels més grans. I com sempre, aquests avisos s’han ignorat per part de les administracions

    A Mollet hi ha residències de tota mena: de l’església amb 38 places, del grup FIACT amb 140 places a la Vinyota, i també està prevista una nova del mateix grup a la Farinera amb 116 places (totes elles privades). També n’hi ha de públiques, amb 80 places a la residència de Santa Rosa i 60 places a Can Pantiquet/la Vinyota per discapacitats psíquics gestionades per la fundació sanitària de Mollet (de gestió privada).

    Com totes, aquestes residències també han patit els problemes de contagis i morts, així com la manca de recursos, atenció insuficient, poca transparència i manca d’informació als familiars i entitats que ho hem demanat.
    Ara tothom es posa les mans al cap per la quantitat de morts que hi ha a les residències i geriàtrics, però ja fa temps que es denuncia la manca de personal prèvia i la manca de personal sanitari. Com a exemple d’això, a moltes residències no hi ha metge 24 hores, ni servei d’infermeria en horari nocturn. En el millor dels casos, al torn de la nit només hi ha un gericultor per planta, per 28-30 residents, sense cap altre professional.

    En conseqüència, demanem que s’adoptin les següents mesures per a evitar més contagis:

    • Facilitar EPIs a les residències, per a protegir a les persones grans/dependents, així com al personal sanitari. Donat que aquests últims són els que entren i surten dels centres, és imprescindible l’entrega de tot el material adient per a la protecció, com són els guants i les mascaretes.
    • Fer tests a totes les residencies.
    • Aïllar a les persones grans que donin positiu i atendre-les en unitats medicalitzades. Aplicar també aquesta mesura a les persones que tinguin símptomes i no se’ls hi hagi pogut fer la prova.
    • Intervenir les residencies en les que hi hagi sospita de negligència o omissió de socors.

    Un cop deixem enrere aquesta greu situació, exigirem que es dugui a terme la investigació pertinent per a depurar responsabilitats pels casos en els quals hi hagi hagut negligència o omissió del socors que tota persona mereix.

    Cal canviar l’actual sistema d’atenció a la nostra gent gran per fer-lo més humà, amb més atenció primària i més places públiques en residencies i geriàtrics.

    Les volem 100% públiques amb control democràtic de famílies i actors socials. Mai més desatenció a la nostra gent gran.

  • Residències geriàtriques, dany i reparació

    La Cèlia és treballadora d’una residència geriàtrica concertada bastant gran. Ha estat treballant amb simptomatologia de coronavirus fins que no ha pogut més.

    – No podia deixar-los a l’estacada. Hi havia poques treballadores i calia anar-hi.

    – Però has pensat en la teva situació i en la possibilitat d’haver pogut contagiar els residents?

    – Sí. Hi he pensat i molt. També en què podia contagiar la meva família. Hem treballat com en una fàbrica, sense descans, dotze hores seguides. No teníem protecció. Amb bosses d’escombraries ens hem fet davantals. La mascareta ens durava quinze dies perquè ens deien que no n’hi havia. He sortit molts dies plorant.

    – Ho hem fet pels avis.

    L’actual epidèmia ha posat al descobert la situació i els problemes de la majoria de les residències geriàtriques, tant de Catalunya com de l’Estat Espanyol. Les morts de persones ingressades en centres residencials representen més del 66% de totes les morts per SARS-CoV-2 i ara com ara superen les 14.000. Era esperat que la malaltia afectés les persones més fràgils, les més grans i amb més malaltia preexistent, però les xifres sobrepassen les expectatives i ens ofereixen una realitat de morts relacionades amb mancances d’atenció i, per tant, evitables. El drama personal acaba en una mort en la més estricta soledat, però el drama familiar i social no acaba aquí.

    Encara que aquesta epidèmia és nova, la situació que pateixen les residències geriàtriques era ben coneguda de fa temps: moltes persones en poc espai; treballadores, generalment dones, amb una situació laboral precària, poca formació i una gran càrrega de treball; famílies desenteses de la situació del seu pare o mare; institucions poc transparents i insuficient atenció sanitària. Per sort, no és exemple de totes però sí d’una gran majoria que recull l’oblit de les persones velles i dependents en una societat que ha mirat cap a un altre costat.

    Els problemes fa temps que es gesten de la mà de les polítiques neoliberals de destrucció dels serveis públics i la mercantilització dels serveis a les persones. Les retallades dels pressupostos públics dels anys 2011-2014 i la febre privatitzadora que ja venia d’abans van propiciar l’entrada d’empreses no especialitzades i de fons d’inversió en un camp que oferia grans oportunitats de negoci. Segons dades recollides per ctxt a l’Estat Espanyol hi ha 5.457 centres residencials, dels quals el 75% són privats. El volum de negoci l’any 2016 va ser de 3.500 milions d’euros, i el 2019 de 4.500, amb una perspectiva de creixement continuat, en mans de multinacionals i de fons voltors. A Catalunya, amb 1073 centres, més de la meitat de les 64.000 places estan en mans privades, una tercera part són concertades i només un 17% són totalment públiques.

    La privatització i mercantilització també s’han estès a l’atenció sanitària, en moltes ocasions amb connivència dels organismes polítics i les entitats empresarials. El Grup MUTUAM és una de les entitats beneficiades, que assumeix l’atenció a més de 300 residències de Barcelona, el Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental.

    Les persones residents han perdut el dret que té tota la ciutadania de comptar amb metgessa i infermera de capçalera referents i han estat víctimes d’un sistema fraccionat d’atenció. En efecte, segons explica el Pep Martí al Diari de la Sanitat, existeixen actualment quatre xarxes d’assistència sanitària no coordinades ni integrades amb el Sistema Públic de Salut:

    1. Serveis propis pagats per l’empresa, amb més o menys dedicació i competències
    2. Els Equips Assistencials a Residències (EAR), concertats pel Departament de Treball i Afers Socials.
    3. Els Equips d’Atenció Domiciliària i de Suport (PADES), assumits per entitats públiques i concertades
    4. Els Equips d’Atenció Primària (EAP) de l’Institut Català de la Salut, que assumeixen sobretot residències petites.

    Sovint intervé més d’un equip a la vegada, amb el qual la descoordinació i la falta de responsabilització estan servides.

    L’atenció a les persones grans, amb demència i alta dependència en els centres residencials es caracteritza per un baix grau de cura personal, un elevat ús de fàrmacs amb escàs control, la separació de les famílies i l’aïllament social. La restricció en personal auxiliar ha fet disminuir la qualitat de l’assistència i moltes vegades, per compensar la manca de professionals, s’han instaurat tractaments amb psicofàrmacs (hipnòtics, sedants i neurolèptics) més dirigits a la disminució dels requeriments d’atenció que al benefici de la persona. Segons el Registre de prestació farmacèutica del CatSalut, l’any 2015 el 68% de persones de 70 anys o més que vivien en residències van rebre algun psicofàrmac, enfront del 51% de la població total de la mateixa edat. Les xifres de mortalitat, l’alarma social i la denúncia d’entitats han obligat al Govern de la Generalitat a prendre unes primeres mesures, entre les quals cal destacar el traspàs de la gestió sanitària al Departament de Salut. Però aquest pas és insuficient i caldrà plantejar-ne molts més per dignificar la vida de les persones grans i dependents i donar-los l’atenció sanitària que necessiten i es mereixen.

    En una societat on la comunicació virtual, la tècnica, la joventut, la productivitat, i l’economia primen per davant de tot, cal donar valor a la cura de les persones, més encara si hi ha patologia i fragilitat. És el gran repte que ha d’afrontar la societat occidental, on la taxa d’envelliment és cada vegada més alta i cal garantir la suficient protecció a la salut i la dignitat.

    El FoCAP vol que la situació viscuda en molts centres geriàtrics no es repeteixi. Per això pensem que cal una reflexió social i política sobre el model de cures que desitgem, tant en el domicili com en les institucions. Un model que s’ha de sustentar en el respecte a les persones, la preservació del dret a ser cuidades segons les necessitats i en garantir la dignitat i les condicions de vida bàsiques, entre les quals hi ha el manteniment de les relacions i els afectes.

    L’actual crisi portarà a qüestionar el model de cures institucionalitzat i potser a recuperar el model tradicional dels països mediterranis basat més en la cura a domicili. Tant en un cas com en altre queda palès que el tema té una prioritat política i sanitària i que caldrà dotar de més recursos de professionals de cures i oferir serveis de major qualitat tal com reclamàvem a l’entrada Espai de cures, espai de dones.

    El model privatitzador ha demostrat el seu fracàs, per això advoquem per la universalització del dret de cura i la gestió 100% pública de tots els equipaments sanitaris i socials finançats amb diners públics. Reclamem una investigació de responsabilitats en la gestió de les residències en aquesta crisi i la rescissió de contracte de totes les empreses que hagin mostrat abandonament i manca d’auxili de les persones que tenien a càrrec seu.

    La millor atenció sanitària a les residències la poden donar els equips d’atenció primària (EAP), que han de rebre els recursos suficients per cobrir totes les necessitats, incloses les pal·liatives. Amb caràcter d’emergència alguns EAP ja estan treballant en moltes residències, però a curt termini caldrà una planificació de serveis i de recursos en funció dels centres existents a cada territori i àrea bàsica de salut. Volem alertar sobre qualsevol temptació de crear equips específics fora dels EAP. Les professionals d’infermeria tenen capacitat i experiència per liderar el treball en els centres residencials i proporcionar les cures amb qualitat i han de ser les qui portin el pes de l’atenció. Convé acabar amb l’actual fragmentació i diversitat d’equips assistencials, traspassant els recursos que s’hi dediquen als proveïdors d’atenció primària de cada zona.

    Amb una concepció integral de cures serà imprescindible l’estreta coordinació dels equips sanitaris i els socials per poder oferir una atenció global, en la qual les necessitats sanitàries sovint són menors que les de cures personals i familiars.

    L’enorme dany moral causat als residents supervivents i als familiars de persones mortes de manera injusta i per manca d’assistència haurà de ser reparat. No es pot passar per alt un fet d’aquestes dimensions. Un primer i ineludible acte de reparació és que els organismes responsables de les residències i les empreses i entitats implicades en morts evitables durant la pandèmia, donin explicacions de què ha passat, de què han fet i què han deixat de fer, i assumeixin responsabilitats, que inclouen destitucions i nomenament de nous responsables. La justícia haurà de donar compte dels càrrecs penals que puguin tenir lloc.

    Per tot això, reclamem:

    • Investigació, assumpció de responsabilitats i reparació del dany.
    • Reorientació del model de cures en el domicili o en centres
    • Residències públiques i de qualitat.
    • Desfragmentació i desprivatització de l’atenció sanitària a residències.
    • Atenció sanitària a residències a càrrec dels EAP amb un paper rellevant per part d’infermeria.
    • Dotació de personal i mitjans dels EAP per poder fer aquesta tasca.

    El coronavirus ha posat en evidència moltes mancances. Ara és temps de rectificar i de donar la volta a la realitat, acabar amb les polítiques privatitzadores, els negocis i la mala gestió. No es pot repetir l’horror que estem vivint. És urgent prendre mesures. Mesures que vagin en la direcció correcta, al marge de les pressions que exerciran les diverses corporacions privades i dirigides amb fermesa cap a l’enfortiment de què és públic, basades en la millor evidència i amb l’horitzó d’unes cures dignes per a la nostra gent gran i en situació de dependència.

    Aquest és un article de la web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • L’atenció a la gent gran a Catalunya, un model a revisar

    Un de cada tres morts a Catalunya de coronavirus residia en centres geriàtrics. Té aquest fet una relació directa amb el model vigent d’assistència a la gent gran? Al nostre país, l’esperança de vida en néixer ha augmentat fins a situar-se l’any 2018 a 86,03 anys per a les dones i a 80,48 per als homes. Aquesta es troba per sobre de la mitjana de la Unió Europa que es calcula al voltant dels 83,50 anys per a les dones i al voltant dels 78,3 per als homes. Aquest augment de l’esperança de vida es veu accentuat per la disminució de la taxa de natalitat que ha caigut a 8,4 naixements per a cada 1000 habitants.

    És per això que vivim una situació d’envelliment on el 18,9% de la població es troba en la franja de més de 65 anys. Aquest grup d’edat és el principal destinatari de l’atenció sociosanitària, que comprèn el conjunt de serveis requerits per part de persones amb un grau reduït de capacitat funcional, física o cognitiva i que no poden portar a terme de manera autònoma les activitats bàsiques de la vida diària.

    A Catalunya l’atenció enfocada a la gent gran s’articula principalment en tres recursos assistencials: els centres residencials, els centres de dia i els habitatges tutelats per a gent gran. Tant els centres residencials com els centres de dia s’adrecen a persones en situació de dependència però es diferencien en el fet que el primer és un servei d’acolliment residencial i el segon un servei d’acolliment exclusivament diürn.

    Per últim, els habitatges tutelats són un servei d’acolliment alternatiu per a persones grans autònomes amb una situació sociofamiliar que no permet romandre a la llar. Aquests recursos per a la gent gran al mateix temps poden classificar-se d’acord amb la seva naturalesa jurídica: d’iniciativa pública (de naturalesa pública), d’iniciativa social (de naturalesa privada però sense ànim de lucre) i d’iniciativa mercantil (de naturalesa privada amb ànim de lucre).

    Actualment l’empresa privada és el principal proveïdor del model residencial a Catalunya, ja que posseeix el 59% del total de places disponibles en establiments per a la gent gran, la segueixen els establiments d’iniciativa social amb el 24% de les places i per últim els establiments d’iniciativa pública que proveeixen el 17% del total de places disponibles. La demanda de places públiques és clarament superior a l’oferta, fet que produeix que els usuaris hagin d’optar per les iniciatives privada i concertada per tal de satisfer les seves demandes.

    Durant molts anys, les necessitats del col·lectiu de la gent gran es veien cobertes a partir del model d’atenció residencial, tanmateix la millora de les condicions de vida i de l’autonomia d’aquesta població ha suposat que les preferències s’hagin transformat. Per a moltes persones grans, romandre a la seva llar és el seu principal desig però la manca d’alternatives existents dins del sistema alineades amb aquest model i l’elevat cost de contractar assistència privada dificulten que es compleixi. D’especial rellevància és també el fet que molts d’aquells que segueixen vivint a casa seva ho fan a partir d’una implicació enorme de les fonts informals de cures que procedeixen principalment de les dones de l’entorn familiar, sense rebre retribució econòmica a canvi.

    Les preferències de la gent gran, el canvi en les característiques demogràfiques de la població, l’augment de la taxa de dependència i ara més que mai l’esclat de la Covid-19 posen en relleu la necessitat de repensar el model d’atenció a aquest col·lectiu.

    L’assistència domiciliària és un àmbit rellevant de les polítiques de serveis socials i de salut però alhora aquesta no es troba totalment integrada en els sistemes institucionals actuals malgrat ser la primera preferència per a la majoria de la gent gran. Als països del sud d’Europa (model mediterrani), és a partir de la família i d’una intervenció mínima de l’Estat que es porta a terme aquesta tipologia d’assistència. L’atenció formal que s’ofereix als domicilis és molt residual i a mesura que les necessitats augmenten resulta del tot insuficient. Això difereix del model nòrdic que caracteritza a països com Suècia o Dinamarca on l’assistència domiciliaria ha sigut desenvolupada abastament i les preferències per aquest recurs juntament amb la necessitat de portar a terme una des-institucionalització d’aquestes cures ha estat reconeguda per l’Estat.

    El factor clau és que l’atenció domiciliaria està integrada en una cultura que combina les idees d’accés universal als serveis amb les idees d’independència individual respecte a la família com a mitjà de finançament i cures. A mig camí entre el model mediterrani i el nòrdic, trobem el model continental de països com Alemanya o Àustria. En aquest model, l’atenció domiciliària recau en la família i en l’ajuda comunitària. L’Estat en aquest cas té un paper subsidiari que passa gairebé exclusivament per oferir suport a les famílies per tal que aquestes segueixin desenvolupant el rol de cuidadores.

    La crisi de la Covid-19 ha evidenciat que el model català d’assistència a la gent gran ha quedat obsolet i que és imperatiu repensar-lo en la direcció de fer-lo més comunitari i centrat en les persones respectant la seva autonomia i les seves preferències. Es fa necessària una implicació major de les institucions públiques per tal que aquesta atenció domiciliaria passi de ser residual a la clau de volta d’un sistema més eficient i de millor qualitat, que atengui les necessitats de les persones tenint en compte, com ja s’ha dit, que existeix una majoria de gent gran que desitja romandre a casa amb el suport actiu d’un sistema formal de cures.

    A més, un model d’aquestes característiques permetria alleugerir la càrrega que suposen les cures informals que porten a terme familiars directes o indirectes, normalment dones. Això reduiria els efectes negatius que aquest rol té sobre la salut de les cuidadores. És per tant l’hora d’incloure el debat de la reforma del model d’assistència a la nostra gent gran en l’agenda política i social de Catalunya.

  • L’atenció a les residències passa a mans de Salut

    Les residències de gent gran estan en el punt de mira per la crisi del coronavirus, ja que la gent gran que viu en aquests centres són un dels grups més vulnerables davant d’aquesta malaltia. Per això, des d’avui és el Departament de Salut qui assumeix les competències assistencials de les residències, que fins ara estaven sota la gestió del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

    Així ho ha anunciat en roda de premsa els consellers d’aquests departaments. «Som conscients que ara mateix el que ha de prevaldre és el criteri sanitari entorn dels nostres avis i àvies», ha dit Chakir el Homrani, conseller d’Afers Socials. «A aquestes persones grans els hi devem tot; es mereixen una màxima prioritat i atenció i això és el que hem estat fent», ha afegit Alba Vergés, consellera de Salut.

    És Yolanda Lejardi, directora assistencial d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), qui assumeix el rol d’única responsable per gestionar, des de l’àmbit sanitari, l’aplicació del pla a les residències per la COVID-19. Vergés ha recordat que és justament l’àmbit de l’atenció primària el que té «el paper clau en la cura de la comunitat, en aquesta epidèmia també i en les futures setmanes». En aquest sentit ha recordat que la seva responsabilitat va més enllà de les persones que s’adrecen als centres d’atenció i s’ocupa també de gestionar a les persones en els seus domicilis, i les residències «són el domicili avui per a moltes persones grans a Catalunya».

    Aquest canvi de competències suposa que la Direcció General d’Autonomia Personal del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies passa a formar part del Departament de Salut i seran els seus equips qui prendran les decisions sobre com atendre els residents, com fer els aïllaments correctament, com fer els trasllats cap a altres espais lliures de Covid-19 i com tractar els brots dins de les residències, sota el lideratge del Servei Català de la Salut.

    Afers Socials, per la seva banda, es continuarà fent càrrec de diversos aspectes de l’àmbit residencial, com són la reposició de personal i l’obtenció d’equips de protecció individual (EPIS). En aquest sentit, el conseller el Homrani ha explicat que la borsa de treball del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) ja ha rebut més de 1.000 persones interessades a treballar en les residències i ha recordat que encara està oberta a incorporar més personal en tots els àmbits, des de l’assistència fins a la neteja i la cuina.

    Més de 1.000 morts a les residències

    El pas anunciat avui pels consellers vol fer front a una emergència creixent en les residències de gent gran. Des del 15 de març i fins ahir havien mort 1.123 residents per coronavirus, segons dades del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. A més, hi ha 1.906 residents amb diagnòstic de coronavirus i 448 residents estan hospitalitzats.

    Això també vol dir que hi ha 239 residències amb persones diagnosticades de coronavirus i 335 amb persones amb simptomatologia, de les 1.073 que formen el sistema català. En total, hi ha 64.093 persones grans que viuen en residències públiques i privades a Catalunya. «Són persones amb una edat mitjana de 84 anys i un 90% tenen patologies o pluripatologies prèvies», ha dit el Homrani. Pel que fa als i les professionals, 4.191 estan aïllats o tenen simptomatologia, d’un total de més de 75.000.

    Salut comença a repartir els tests ràpids enviats per l’estat a CAPs i residències

    A partir d’avui, el Servei Català de la Salut distribueix 180.000 testos per la detecció de la Covid-19 als centres d’atenció primària. Es tracta dels testos de tipus serològic que diumenge va anunciar el Ministre de Sanitat, Salvador Illa, que es farien arribar a Catalunya.

    Aquests testos permetran fer proves diagnòstiques a dos dels col·lectius més afectats. Segons ha explicat en declaracions amb els periodistes el director del Servei Català de la Salut, Adrià Comella, es destinaran als professionals sanitaris, perquè puguin estar disponibles per tornar a l’atenció com més aviat millor. També, sota la coordinació de l’atenció primària, s’utilitzaran a les residències de gent gran per discriminar tan aviat com es pugui les persones que estan infectades i oferir-los tractament.

    Els testos serològics són un tipus de test no tan fiable com les PCR, perquè tot i que identifiquen amb precisió els positius de Covid-19, no permeten descartar els casos negatius. Aquesta prova, que també és coneguda com el test d’anticossos, permet conèixer si una persona ha estat exposada prèviament al virus, es realitza de forma senzilla i ofereix resultats en 10 o 15 minuts.

  • El desastre de les residències geriàtriques

    Un cop més ha hagut de ser la crisi d’aquest virus el que ha posat sobre la taula, d’una manera explosiva, l’emergència de la situació de les condicions sanitàries (i altres) de les residències de gent gran. Situació ja denunciada reiteradament per alguns dels afectats (com sempre) d’usuaris i els seus familiars i els treballadors dels mateixos centres.

    Parlaré del cas de Barcelona ciutat, que és el que conec una mica però segur que és extrapolable a tot Catalunya.

    A Barcelona tenim unes 260 residències de gent gran amb unes 20.000 places de residents (i amb molta llista d’espera per ingressar). Quasi totes concentrades en els barris del nord: Eixample, Horta-Guinardó i Sarrià-Sant Gervasi. 4 són municipals, les altres són privades i algunes d’elles (?) concertades pel Departament de Treball i Afers Socials de la Generalitat.

    Segons les dades del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) de 2 d’abril, sobre el seguiment de la Covid-19, un 63% de les residències geriàtriques de Barcelona ciutat estan afectades pel virus, amb 1.200 professionals afectats, 925 casos d’afectats entre els residents, 92 d’ells ingressats a hospitals i 115 morts. Això és un desastre.

    Centraré l’anàlisi al tema d’assistència sanitària. Existeixen actualment tres xarxes d’assistència sanitària a les residències, no coordinades ni integrades (ni personalment ni informàticament) amb el Sistema públic de Salut:

    1. Unes residències (la majoria) manifesten tenir un sistema d’atenció sanitària propi, pagat pels propietaris, amb més o menys dedicació i competències.
    2. Existeix una Xarxa d’EARs (Equips Assistencials a residències) concertat pel Departament de Treball i afers socials a entitats privades. Les funcions dels EARS són (teòricament) atenció primària dels residents, prescripcions farmacològiques, petició d’algunes proves diagnòstiques (com als EAP) derivació a altres dispositius sanitaris. L’exemple de MUTUAM, concertat a Barcelona, té la meitat de les places de la ciutat amb 40 equips, amb uns 2,5 milions anuals de concerts (a més del concert de PADES).
    3. Xarxa de PADES territorial (cures pal·liatives) servei assumit per algunes entitats públiques (sociosanitaris) i privades, concertades. A més, alguns Equips de Primària (EAP) assumeixen l’atenció sanitària de les residències del seu territori (com hauria de ser en tots).

    En conclusió: Existeixen tres xarxes, a més d’alguns equips de Primària, d’atenció sanitària a residències, xarxes no integrades ni coordinades, sistema en teoria amb forces recursos econòmics però poc eficient i amb qualitat posada en qüestió, i més en els moments de crisi sanitària.

    La demanda reiterada al CatSalut és fer un pla per integrar l’atenció a la salut de les residències als Centres d’Atenció Primària públics del seu territori. Igual que les metgesses de família i infermeres atenen en el CAP o a domicili a les persones del territori. Assegurant la continuïtat assistencial per un mateix equip, la unitat de sistemes d’informació amb la història clínica compartida i la relació ja existent entre el CAP i l’hospital del territori.

    Això vol dir revertir totes les externalitzacions existents i passar els seus recursos i els que faci falta a l’Atenció Primària. 20.000 residents, de moment, caldrien unes 25 metgesses i 25 infermeres més a la Primària de Barcelona repartides als CAPs segons número de residents del territori.

    Ara, urgent atendre l’emergència, dels 18 centres de categoria C que diuen estar en pitjors condicions per espai i número d’afectats (de residents i treballadors) pel virus, derivació a altres centres en condicions, augment de personal i condicions de treball segures, etc. Després atenció urgent als altres 50 centres també en estat crític segons el CSB. I per a després de l’alarma posar en marxa el nou pla d’atenció sanitària en aquest tema les propostes de l’article recent del Rafael Barba a aquest diari semblen força interessants. A veure si la crisi del virus ens serveix d’una vegada per fer les coses ben fetes. Com hem vist, ens hi va la vida.

  • Les mancances de recursos sanitaris a les residències vénen de lluny

    Temps hi haurà per analitzar, debatre i proposar solucions a la realitat que hi ha darrere d’aquests fets. El tema ve de lluny i fins i tot abans de la crisi del 2008, que va significar retallades en la despesa social i congelació en els recursos destinats als centres residencials.

    Històricament les administracions van deixar l’atenció a persones grans, en gran part en mans del sector privat. Amb força retard van destinar recursos tant en la construcció de centres com en l’ampliació de serveis, en especial d’atenció domiciliària. Però en qualsevol cas, l’atenció a la gent gran ingressada en centres no ha assolit al nivell adequat si ho comparem amb els de l’atenció sanitària especialitzada.

    Cal esmentar la Llei de Dependència aprovada pel Govern Zapatero que va posar a dalt de tot de l’agenda política l’atenció a la gent gran, en especial als dependents. Però la llei va néixer sense un programa clar de finançament i les conseqüències de la crisi del 2008 encara han fet més difícil la seva real aplicació.

    En qualsevol cas hi ha un problema cultural de fons, el valor de la cura o atenció a la gent vulnerable que necessita suport. La cura no és un valor plenament assumit per la societat i és poc atractiu per la gent jove que busca feina, perquè es poc reconegut per la societat en el seu conjunt.

    Aquests dies estan apareixent dubtes sobre l’atenció sanitària en les residències. Cal valorar-ho des d’una perspectiva ampla. Des de fa molts anys nombroses veus qualificades han insistit en la necessitat d’integració en una sola conselleria (o ministeri) els serveis sanitaris i socials pels avantatges que representa per als dos sectors. Alguns països europeus ja treballen d’aquesta manera. Aquesta separació distorsiona i fragmenta l’aproximació a l’atenció a la gent gran medicalitzant temes que són socials i proveint una atenció sanitària de segon nivell a les persones vulnerables.

    A més, els professionals, metges, infermeres i auxiliars que treballen en el sector assistencial estan mal retribuïts i de manera inferior al sector salut. Tot plegat, fa que prefereixen treballar en hospitals o centre d’atenció primària i inclús en el cas del personal auxiliar en altres sectors, com per exemple, en el turístic durant els estius. Això implica una gran rotació en les plantilles, absentismes laboral elevat i per tant no poder consolidar equips estables de professionals i també treballar amb certa freqüència per sota de la plantilla necessària.

    L’atenció sanitària en les residències no està prou ben resolta. Hi ha algunes iniciatives en funcionament però de manera general no es disposa d’un sistema coherent i potent d’atenció sanitària. En general es basa en un sistema d’atenció de salut paral·lel en què l’atenció de salut de les persones ingressades en residències no forma part de les tasques de l’atenció primària.

    Tot i que les administracions han desenvolupat alguns programes d’avaluació de la qualitat, d’inspecció, aquests han estat dirigits més a evitar greus errors o males pràctiques que a fomentar una atenció de veritable qualitat i a la vegada ha estat condicionat per una certa mala consciència pel deficient finançament de les residències amb concerts o contractes públics.

    Com a conclusió. Resumeixo algunes idees sobre les quals caldrà reflexionar, no en caràcter exclusiu, ni definitiu.

    1. Estendre i consolidar els valor de la cura a les persones dependents com un valor per a tota la societat
    2. Integrar els serveis socials i sanitaris en una sola departament i a partir d’aquí fer un plantejament integral sanitari i social a les persones grans
    3. Consolidar un sistema d’atenció sanitària a totes les residències, publiques o privades, mitjançant d’equips especialitats o dels professionals dels Centres d’atenció primària.
    4. Seguir potenciant els sistemes d’avaluació i acreditació per part de l’administració en el centre propis o concertats amb horitzons ambiciosos. I promoure l’extensió dels mateixos sistemes en el sector privat
    5. Incrementar les inversions per part de les administracions per augmentar el paper del sector públic. Els equipaments públics haurien de ser majoritaris en el sector com a plasmació del compromís clar de les administracions en la cura de la gent gran. Possiblement caldria mobilitzar recursos financers privats però quins costos financers no haurien de ser superiors al cost del deute públic.
    6. Augmentar el finançament que permeti la millora les remuneracions dels professionals per raons de justícia i també com a imperiosa necessitat per consolidar equips professionals que fossin una de les garanties de treball de qualitat. Caldrà ser una mica valent en les prioritats. Amb no gaires recursos addicionals l’impacte podria ser molt elevat.

    Per la societat del segle XXI no hauria de permetre una atenció deficient als nostres avis i àvies.

  • Les residències per a gent gran, la batalla perduda de la sanitat pública

    El debat de la privatització dels serveis socials, entre ells els sanitaris, ha ressorgit amb els tràmits de la Llei Aragonès. Els sindicats del sector consideren que aquest redactat podria afavorir la privatització de nombrosos serveis. En vigílies de la manifestació que la ‘Plataforma aturem la Llei Aragonès’ celebrarà diumenge 17 a Barcelona, radiografiem el sector de les residències per a gent gran, on la titularitat privada domina clarament sobre la iniciativa pública.

    Darrerament les residències han esdevingut un caramel per al sector privat, i no és casualitat. El que ja es coneix com ‘el negoci dels avis’ atreu inversions, ja que es tracta d’una oferta, a priori, guanyadora i de futur: la taxa d’envelliment a l’Estat espanyol creix de mitjana un 2% anual, i el 2019 és ja del 123%. O el que és el mateix, per cada 100 menors de 16 anys hi ha 123 persones amb més de 64.

    Aquesta dada és una mica més moderada a Catalunya, que es troba actualment amb una taxa d’envelliment del 115%. Tanmateix, després d’una breu davallada a finals de la dècada passada, també va en creixement  sostingut des del 2010. Tot plegat forma part d’una característica compartida entre els països desenvolupats: esperança de vida molt alta (a Espanya de 83 anys segons el Banc Mundial, sent la segona més alta) i taxes de natalitat molt baixes (actualment no arriba al 7%), donant lloc a piràmides generacionals regressives.

    Sector de majoria privada

    Davant d’aquest panorama d’un futur pròxim en què molta gent gran necessitarà cures i assistències, ha estat el sector privat el que hi ha apostat més decididament. Un oligopoli format per grans corporacions i fons d’inversió es reparteix el negoci de les residències privades per a avis i àvies.

    En destaquen Eulen Sociosanitarios (de la multisectorial Eulen), DomusVi (ha rebut injeccions de grans fons d’inversió entre els quals destaca PAI Paterns, que va comprar Cortefiel) i Sanitas Mayores (branca específica per la gent gran dins de la veterana empresa d’assegurances i de salut privada).

    Segons dades del 2016 de la patronal catalana de l’assistència a la gent gran, l’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), de les 57.000 places als centres
    residencials catalans, només 5.000 eren gestionades directament per la Generalitat. Aquest minso 9% de les places de titularitat pública és la dada més actualitzada, ja que l’administració catalana no publica dades més exactes o recents.

    Es dóna la circumstància que a algunes comarques prou poblades com el Tarragonès o el Maresme només tenen una residència gestionada pel Departament de Benestar Social i Família. Al Vallès Oriental i al Baix Camp n’hi ha només un parell, mentre que en d’altres, com ara la Selva, Osona o el Baix Ebre, no hi ha ni una sola plaça gestionada directament per l’administració pública.

    L’alternativa a la plaça pública: l’ajuda

    El pedaç que s’utilitza per fer front a la falta de llits públics és l’habilitació d’una ajuda a aquelles persones que, mentre esperen a la llista de places públiques, fan ús de residències privades. Es tracta de la prestació econòmica vinculada al servei de centres residencials per a gent, emmarcada en la llei estatal de dependència, i es tradueix en suma econòmica que rep l’usuari/a en funció del grau de dependència i dels seus recursos. En el cas del grau 2 el màxim que es pot rebre és de 426€, xifra que pot augmentar fins als 715€ en el cas del grau 3.

    Es tracta, doncs, d’una mena d’externalització parcial encoberta dels serveis d’atenció a la gent gran, en tant que la Generalitat n’assumeix part del cost, però el duu a terme una empresa privada que, per tant, es lucra econòmicament de la manca de places gestionades directament per l’administració pública.

    Aquest mecanisme compensador de l’escassetat de residències públiques que ofereix la Generalitat suposa un estalvi per les arques públiques: en lloc de cobrar als usuaris la part proporcional de la plaça segons els seus ingressos (com passa en les residències gestionades pel Departament), es limita a abonar-los l’ajut. Amb aquesta fórmula la Generalitat té menys despesa (és menor l’ajut que la part de què es fa càrrec l’administració en els casos de plaça pública).

    L’altra cara de la moneda d’aquest sistema, i tenint en compte que el preu de les places es troba al voltant dels 2.000€ actualment, és que per a aquelles persones amb menys recursos (i que participarien en una part molt petita d’una plaça pública) la prestació pot resultar insuficient, fent que no tinguin accés al servei.

    Fa pocs mesos que UGT, CCOO, CEESC i TSCAT van signar un manifest unitari on asseguren que «malgrat que ha augmentat el nombre de persones que necessiten l’atenció a la dependència, no s’ha recuperat el pressupost previ a les retallades» i reivindiquen la necessitat d’una «dotació real pressupostària»; per reduir una llista de persones en espera de plaça pública, concertada o subvencionada que xifren en 84.000.

    Alerta per la precarització

    El mateix manifest sindical posa esment en la situació laboral de qui treballa en les residències per a gent gran, on exigeixen “posar fi a la precarització d’un sector altament feminitzat, en què mai no s’ha tingut en compte la labor social que es realitza”. En la mateixa direcció apunta el treballador del sector i membre de CCOO Josep M. Martínez, qui denuncia una manca de personal per cobrir les necessitats dels residents i unes ràtios insuficients de professionals per usuaris.

    Martínez assegura que hi ha més demanda que oferta de professionals, cosa que fa que el personal format faci, a causa dels baixos salaris, “un camí habitual de les residències privades o concertades a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final”. Altres fonts del sector recorden que la plantilla de les residències del Departament gaudeixen de millors convenis i sous que no pas en les residències privades, quelcom que atrau professionals cap a les primeres.

    Una nova crítica al domini de capital privat en el món de les residències per a gent gran arriba de part dels investigadors del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut de la UPF, que asseguren que és més difícil “establir una coordinació efectiva entre els diferents nivells d’atenció”, creant “barreres molt grans pel que fa a la continuïtat de l’atenció del malalt”.

    Regidors i ciutadania reusenca visita les instal·lacions en unes portes obertes fetes fa any i mig / Ajuntament de Reus

    L’exemple de la residència Horts de Miró de Reus

    Un cas paradoxal, en què queda palesa la poca celeritat amb què s’obren noves places per donar cabuda a la gran demanda, és el de la futura residència d’Horts de Miró de la capital del Baix Camp. Si bé l’edifici va ser acabat el 2012, formant un complex sanitari junt amb el CAP amb què comparteix bloc i que sí que dóna servei, avui dia la residència encara no és oberta.

    El retard de més de set anys sembla que és a prop d’acabar-se, després que el setembre l’Ajuntament de Reus aprovés el conveni bilateral final entre la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) i el consistori (que explotarà el servei a través de l’empresa de capital municipal Sagessa).

    Així, malgrat que la majoria de places seran públiques -segons els anteriors anuncis havien de ser 24 públiques i 5 privades-, la gestió no serà directament pública per part de la Generalitat, sinó que s’emmarcarà en el que s’anomena ‘centre col·laborador). De fet, en casos en què el centre és col·laborador o privat i no totalment públic, el nom correcte per referir-se a les places és el de col·laborades, i no pas públiques.

    En els darrers dies s’ha repetit un procés de selecció de personal que ja va tenir lloc mesos enrere i que està previst doni un lloc de feina a una vintena de professionals. Pel que fa a les places per a residents, les 29 de la primera etapa podrien ampliar-se en un futur quan s’obri la segona planta de l’edifici.

    Mentre aquest complex ha restat inutilitzat per falta d’entesa entre l’administració local (Sagessa) i la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) -a més d’uns mesos de paralització fruit de l’aplicació de l’article 155 pel govern espanyol-, a la mateixa ciutat la iniciativa privada ha tingut més èxit: el Grupo Ballesol, propitetat de l’asseguradora Grupo Santalucía, va obrir el juny el seu centre número 47 a l’Estat espanyol. Segons fonts de la direcció de la residència, la seva voluntat era disposar d’algunes places d’oferta pública (col·laboradores), però la Generalitat encara no els les ha concedides.

  • “A les residències cada cop hi ha més gent gran que necessita ajuda per valdre’s i no augmenta el personal per atendre’ls”

    Josep Maria Martínez és treballador de geriatria i militant de Comissions Obreres. Ell és una excepció en un àmbit on el 95% dels seus integrants són dones. Quins són els problemes amb els quals topeu?

    Des del punt laboral a geriatria hi ha dues lluites. Una és la que afecta el conveni estatal, que es fa a Madrid, i al qual podem presentar propostes, però està allà a Madrid. Comissions el negocia, però es fa estrany sortir aquí al carrer reclamant una cosa que es tracta a Madrid. Hi tenim els companys, però no estem a la mesa com a Catalunya.  I l’altra és com s’ha de treballar a Catalunya.

    Quines coses fixa aquest conveni?

    És un acord que estableix que el salari base està a 997 euros, comptant la pujada de l’1,2% que hi va haver l’any 2018. També inclou 1.792 hores anuals. Ara has de comptar que això és amb una jornada al 100%. Pensa que no tothom treballa tot el dia, si li treus un 60%, un 50% en les jornades també disminueix en el mateix percentatge el salari.

    No té altres implicacions això

    Una d’important: si no treballes més de 6 hores seguides, no tens dret al temps de descans de 15 minuts. A tot això s’hauria de sumar la precarització que tenim.

    En les residències on treballeu, aquestes condicions de feina com es concreten?

    El fenomen principal és que ara falta gent per treballar. I per tant, les empreses ho agafen tot. Això mostra que el sector no està professionalitzat.

    Quan parles d’això què vols dir?

    Doncs que entra molta gent sense titulació professional. Això passa perquè hi ha més demanda de llocs de treball, que oferta de persones preparades. Passa això perquè la gent amb formació marxa a causa dels baixos salaris. Fa un camí habitual. De les residències privades o concertades passa a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final. La prova de tot plegat  és que a les residències que són directament públiques aquest moviment cap a entitats amb més futur no es produeix.

    Vol dir això que baixa la qualitat assistencial a la nostra gent gran?

    És clar, baixa per la falta de personal preparat i especialment perquè no tenim ni el temps ni els recursos que es demanen avui. No és la mateixa qualitat assistencial que es donava el 2008 que la que es pot oferir el 2019.

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l'entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Josep Maria Martínez, treballador de la dependència durant l’entrevista foto: Tomeu Ferrer

    Vols dir que ara l’exigència és més alta?

    A 2008 segurament que en una residència de, posem, 100 persones, n’hi podia haver unes 75 que podien menjar soles, i avui, a 2019, hi ha 25 persones que mengen soles. Les ràtios són les mateixes, els professionals són els mateixos i la gent paga el mateix.

    Entenc que ara el deteriorament mitjà dels interns és més gran. Dit d’una altra manera, no era igual pagar 1.800 euros per una plaça de grau 3 de 2008 que pagar el mateix ara, amb el mateix personal.

    Aquests preus es paguen?

    I més, fins i tot es pot arribar a pagar 3.400 euros, amb IVA suposo, per una plaça en una residència privada. Jo sempre dic que una empresa privada pot tenir, diguem un 15% de beneficis. A Catalunya hi ha residències que són propietat de fundacions privades, entitats consorciades, entitats públiques, i d’aquest benefici, el treballador no en rasca res.

    També hi ha una cosa que afecta Catalunya especialment. Aquí les tarifes de les empreses s’apugen un 1,4% per l’IPC català, però als treballadors ens apugen el sou només un 1,2% que és l’increment espanyol. La diferència, aquest 0,2, és més benefici per a l’empresa.

    Això passa cada any?

    Ho ignoro, jo només sé que aquest any han apujat la tarifa corresponent a l’atenció de les persones amb grau 2, perquè les patronals es queixaven que feia deu temporades que tenien les tenien congelades i deien que han perdut el poder adquisitiu durant deu anys. Però, clar, cap residència tanca.

    A més, això explicaria la compra de residències per part de grans multinacionals.

    Sobre això afirmo que quan les multinacionals venen aquí a invertir en residències i empreses per a la gent gran, venen només a fer negoci. S’ha de pensar que aquestes empreses procedeixen de països amb un salari mínim de 1.200 o 1.300 euros i quan veuen el que es paga aquí han d’entendre que el negoci és rodó. Si són capaces de guanyar diners a Holanda o a Gran Bretanya, el que fan aquí és un gran negoci.

    I el paper de l’administració?

    Nosaltres sabem que les inspeccions s’avisen. Això ho notem perquè a les residències ens diuen als treballadors: “hi ha inspecció, tothom a planta, que tot el recinte estigui impol·lut, etc. Per això quan venen els inspectors mai parlen amb els treballadors o amb els agents sindicals, o ho fan amb els que abans tria l’empresa”.

    Quina és la preocupació de l’Administració quan fa inspeccions?

    Què pot mirar? Si els avis dinen a la seva hora, si estan  ben servits, ben atesos?, però clar, no veuen si un treballador ha aixecat entre les 7 i les 9 del matí a 14 avis. Quan els inspectors hi van veuen els avis formats en una sala i no poden veure el que això implica per als treballadors o treballadores: l’esforç d’aixecar-los i vestir-los, i tot sense una mala cara.

    Em sembla que en les teves paraules hi ha la sensació que no us reconeixen l’esforç.

    No, no es reconeix. Mireu, ara està en voga parlar del maltractament a la gent gran, estigui ingressada o no. Jo crec que el maltractament no es pot justificar de cap manera. Però ningú es fixa en la situació de maltractament que afecta els treballadors. Què es pot dir de la persona que està treballant sense el descans de dotze hores entre jornada i jornada. La persona que treballa tots els caps de setmana, la que té criatures a casa i només les veu dormint perquè a la feina no accepten la conciliació familiar? Tot aquest maltractament queda invisible per a l’administració i per al públic.

    A més, sembla que darrerament teniu situacions de tensió per la feina?

    Fa poc m’explicaven que en una residència havien de dur 130 persones als serveis en una hora. Es miri com es miri, no es pot fer aquesta feina amb totes les de la llei, perquè les persones necessiten atenció i més quan els hi costa valdre’s o directament han de ser ajudades. Això causa tensió, perquè veus que no es poden atendre com cal aquestes persones.

    Perdona que canviï de tema, tot el temps es parla de les ràtios que fixa la Generalitat. Pots explicar en què consisteixen aquestes mesures i com us afecten als treballadors?

    Les ràtios, per entendre’ns són hores. Poso un exemple, la Generalitat pot dir: per una persona amb un grau 3 de dependència la ràtio d’atenció poden ser 590 hores a l’any. Per una persona amb un grau 2, podrien ser 480 hores i per un grau 1, 230 hores. Llavors el càlcul és comptar quanta gent hi ha a una residència que estigui en un grau 3, el de més atenció. Un cop tens la ràtio has d’esbrinar la gent que fa falta. Si hi ha 50 persones de grau 3 l’atenció que es necessita és el resultat de multiplicar les 50 persones per les 590 hores: són 29.500 hores d’atenció.  En grau 2 posen que facin falta 12.000 hores, i en grau 1 3.000 hores més. Això sumat serien 44.500 hores d’atenció directa, que si es divideixen per les 1.792 hores de jornada anual, vol dir que farien falta 25 auxiliars, perquè aquí no es compta, per exemple infermeria, per atendre directament les persones ingressades, a la qual cosa s’ha de sumar les hores indirectes, és a dir, les hores de direcció, administració, etc.  I torno al càlcul, dels 25 auxiliars cal assegurar, que hi hagi 3 treballadors al torn de nit, cosa que redueix la presència durant la jornada, però si durant el dia es fan dos torns, s’ha de repartir això. I si a més la residència té quatre plantes, és gairebé impossible atendre bé.

    Si es divideixen les 590 hores entre 365 dies, el resultat són 1,62 hores. Això vol dir que en aquest temps al malalt se li ha de fer: aixecar-lo, vestir-lo, donar-li l’esmorzar,  el dinar i el sopar i la infermera li ha de fer la glicèmia, el metge l’ha d’atendre, etc.

    I la foto no és estàtica, oi?

    S’ha de pensar que el 2008 en una residència el 20% dels ingressats eren de grau 3 i ara la relació és inversa, el 80% dels pacients tenen grau 3. Quina és la resposta de les empreses? Doncs intentar fer aquest escreix de feina amb el mateix personal. Només les residències públiques incrementen personal.

    A banda d’estrès, que us suposa aquest ritme de treball?

    Això suposa lesions musculars, malalties professionals no reconegudes, baixes llargues, etc. I això fa també que es donin casos en els quals hi ha una persona de baixa i una altra la substitueix, però aquesta segona cau també de baixa i hi ha d’anar una tercera per assumir la feina.

    Quina és la tipologia de persones que treballen a les residències?

    Dones, dones grans, i no hi ha relleu. En molts casos són famílies monoparentals. En alguns llocs de treball les dones són immigrades. Això passa perquè fins fa poc amb 18 anys i graduat escolar es podia entrar a treballar en aquest sector. Ara hi ha molts organismes que fan cursos de 300 i 400 hores de formació professional per treballar en aquest àmbit.

    Fa anys l’informe Delors sobre jaciments d’ocupació parlava de l’atenció a la gent gran i al medi ambient com dos àmbits que aportarien més feina de qualitat. Vostè creu que això s’ha aconseguit?

    Jo crec que la vellesa no ha de ser un negoci. I ho és. Ara hi ha molta gent que comenta: “a mi em fa por fer-me gran”. Persones que ara tenen 50 anys diuen: “quan sigui gran, on aniré?”. Fixi’s en el meu cas, jo estic cobrant poc més de 900 euros al mes, però quan tingui 80 anys i hagi d’anar a una residència, no podré pagar 3.400 euros que estan cobrant en una privada per una habitació individual. Qui ho pot pagar això?  I, si a més vas a una residència i veus parets brutes, que no hi ha grues i que falta gent, la pregunta és: on van aquests calers?