A Catalunya hi ha 11.500 persones sense llar i es calcula que un 40% té algun tipus de trastorn mental. Davant d’aquesta realitat, Salut aposta per reforçar els dispositius d’atenció als sensellar i duplicarà aquest 2017 el pressupost que hi destina. Així, el pressupost de salut comunitària per atendre els sensellar que tenen trastorn mental a Catalunya passarà del poc més d’un milió d’euros als dos milions.
El reforç es farà als serveis d’atenció a la salut mental dels sensellar a Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona així com també en alguns territoris de l’àrea metropolitana encara per determinar. L’increment es traduirà sobretot en més personal. «És imprescindible que puguin intervenir treballadors socials que gestionin la situació d’habitatge però també que hi hagi una aproximació sanitària i psiquiàtrica que pugui abordar el problema de salut mental», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín, aquest dimecres.
Situació de recursos «insuficient»
Fins ara els equips d’atenció a les persones sensellar amb problemes de salut mental comptaven amb escassos recursos. A més, arran de la crisi els equips han vist augmentar el nombre de persones que necessitaven aquesta atenció: en els últims vuit anys la població sense llar a Barcelona ha augmentat en més d’un miler de persones. «Tots els serveis socials que atenen persones que necessiten ajudes s’han col·lapsat i els que estan al carrer tenen menys accés, per tant veiem molta més gent al carrer», explica la doctora Francesca Asensio, psiquiatra coordinadora de l’Equip d’Atenció a la Salut Mental per als Sensellar (ESMES).
Segons dades oficials, durant l’any 2016 l’ESMES, que treballa a Barcelona i està actualment format per nou professionals, va atendre 285 sensellar amb trastorn mental greu -per exemple, amb trastorn bipolar o esquizofrènia- en intervencions de carrer, pensions o centres d’allotjament. Amb l’augment pressupostari l’equip es doblarà i comptarà amb divuit professionals: quatre psiquiatres (abans eren només dos), cinc infermers, sis gestors de casos i entre un i dos administratius.
«Les persones que estan al carrer i pateixen un trastorn mental són persones molt greus i tenen poca confiança en els professionals, amb aquest increment podrem atendre-les millor i incrementar la freqüència de les visites», assegura Asensio.
El circuit d’atenció
Quan els serveis socials detecten una persona sense llar que pot patir un problema de salut mental es posen en contacte amb els equips d’atenció especialitzats. Llavors els psiquiatres i els infermers veuen la persona al carrer, la diagnostiquen i amb el temps -i quan hi ha un vincle de confiança, matisen els experts- es determina si cal un ingrés, seguir una medicació, etc. «Quan la persona està en un nivell psicopatòlogicament estable el gestor de cas se n’encarrega i es vincula la persona al centre de salut mental que li correspon», explica la professional de l’ESMES. Es tracta d’un procés d’acompanyament de dos o tres anys. «El que nosaltres intentem és ajudar-los a reincorporar-se a una atenció normalitzada dins de la xarxa», afegeix David Clusa, psiquiatre i cap del departament de Salut Mental de l’Institut Sant Pere Claver.
Joseba Achotegui, psiquiatre, fa anys que estudia i tracta la relació entre migració i salut mental. A principis dels noranta va participar en la fundació del Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona, que dirigeix ell mateix. També és el director del Curs de Postgrau «Salut mental i intervencions psicològiques amb immigrants, refugiats i minories» de la Universitat de Barcelona i ha estat premiat per la seva tasca amb immigrants. Una de les seves contribucions a aquest àmbit ha estat sens dubte el de posar nom al sofriment psicològic del migrant. «Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts», explica en aquesta entrevista. Inspirat el clàssic d’Homer L’Odissea, Achotegui va batejar la Síndrome de l’Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple com a Síndrome d’Ulisses.
El SAPPIR de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona es va fundar el 1994. Per què en aquest moment?
Ens vam adonar que començava a arribar una nova migració. Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea i França va reaccionar amb un control més estricte de les fronteres per la crisi del petroli. Aquests i altres factors van donar lloc al fet que marroquins que passaven per aquí de cop i volta es quedessin i també van començar a arribar persones de diferents països d’Amèrica Llatina en esclatar la crisi del deute. El paisatge humà era diferent, hi havia més gent d’altres llocs i molts no tenien atenció sanitària. Vam començar a organitzar algunes conferències i va sortir la idea d’organitzar alguna cosa a nivell de salut mental, d’aquí va sorgir la idea de crear el SAPPIR l’any 1994.
Al llarg d’aquests 25 anys hem anat veient el canvi que s’ha produït en la migració. Per aquest motiu el 2002 vaig plantejar el concepte de la Síndrome d’Ulisses, perquè em vaig adonar que estava canviant completament la migració: al principi venien en millors condicions, després van començar a arribar en pastera i espantats.
Quines eren les necessitats detectades llavors?
Les persones que vèiem en els noranta tenien problemes més aviat culturals: arribaven aquí i tenien algunes dificultats d’adaptació. A partir del 2000 els problemes són socials perquè apareix la figura de l’indocumentat, les famílies es trenquen, la gent té por, se sent indefensa…Tot ha canviat tremendament.
Com deia vostè l’any 2002 planteja el concepte de la síndrome d’Ulisses o la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple. Per què ‘Síndrome d’Ulisses’?
Amb el canvi migratori canviava també la problemàtica. A partir del 2000 vam començar a veure problemes d’estrès, por…I un dia em va venir la imatge que el que m’explicaven els pacients era el que s’explica en l’Odissea. Eren gent sola, indefensa.
Quins són els símptomes d’un migrant amb Síndrome d’Ulisses?
En la Síndrome d’Ulisses els símptomes són sobretot insomni, cefalea, fatiga…És un quadre d’estrès, no una malaltia. Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts.
En la seva investigació diu que hi ha set dols migratoris. Quins són?
Sí, vam plantejar que hi ha set dols en la migració: la família, la cultura, la llengua, la terra, l’estatus social, el grup de pertinença i els riscos de migrar. Això ho viu tot immigrant però els que tenen Síndrome d’Ulisses viuen això al quadrat. Qualsevol immigrant ho nota i cal fer un esforç per adaptar-se, per això es diu dol, però en els casos d’immigrants en situació extrema tot això es viu d’una manera molt més radical.
Achotegui a la seva consulta a l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona. / ROBERT BONET
En l’actual crisi de refugiats, molts o tots són casos de situació extrema.
Tothom que es desplaça a un altre lloc és immigrant i els refugiats són un tipus d’immigrant en condicions molt difícils. També n’hi ha molts a qui no se’ls reconeix com a refugiats i igualment viuen condicions molt difícils però sí que hi ha molts refugiats que tenen Síndrome d’Ulisses, quadres de por i indefensió. Alguns emmalalteixen i d’altres viuen aquests quadres d’estrès.
Com afecta aquest procés als joves i als nens?
La Síndrome d’Ulisses també està descrita en nens. Aquests ho viuen en pitjors condicions perquè estan en un procés de creixement i maduració i viure una migració extrema els afecta profundament i els desestructura. Es trenquen les famílies i per als nens és encara pitjor que per als adults, que són persones amb més recursos i amb un ‘jo’ ja format.
Almenys 10.000 nens refugiats no acompanyats han desaparegut després d’arribar a Europa segons l’Europol, què passa amb ells?
Les situacions dolentes sempre poden empitjorar: pots estar espantat, sol, malalt, amenaçat … per desgràcia tot és susceptible d’empitjorar i els nens que ja estan sols i sense protecció evidentment viuen en unes condicions tremendes perquè necessiten un mitjà estable per madurar i no el tenen.
Estem preparats com a societat per fer front al moment que vivim? En l’última jornada organitzada per l’Institut Docent i de Recerca del Sant Pere Claver es va demanar més professionalització en els serveis d’atenció mèdica i psicològica i serveis socials.
De la mateixa manera que per a atendre una dona embarassada o un diabètic els professionals de la salut es formen, per atendre una persona amb una altra cultura i amb unes circumstàncies molt diferents a les de l’autòcton, cal una formació. Que no hi hagi aquesta formació no deixa de ser una forma de desvalorització per a aquestes persones. No pot ser que a un refugiat o una persona que ve d’unes condicions culturals molt diferents se l’atengui com ‘bonament’ es pugui, això no deixa de ser una forma de discriminació. Es mereixen una atenció de màxima qualitat i tenen dret a exigir-la. Si finalment arriben a Espanya els refugiats que estaven previstos, espero que se’ls pugui atendre bé. El que em preocupa és que aquí som de fer les coses amb molt de cor però poca previsió. Està molt bé rebre amb els braços oberts però no podem tenir un programa per a sis mesos perquè el que pot passar llavors és que faltin recursos.
Hi ha algun país o programa modèlic en aquest sentit?
Sí, els països nòrdics o Alemanya són un bon exemple en el sentit que es programa molt més. Un refugiat no ve per dues setmanes i els conflictes i les crisis, per desgràcia, duren diversos anys.
Com pot influir una bona atenció a la superació d’aquests dols?
Doncs mira em ve ara el cas d’una família, com tantes que hi ha, que han estat trencades. A Espanya una reagrupació familiar triga uns vuit anys. Vuit anys és tota la infància d’un nen, és trencar-li totalment la columna vertebral de la seva infància. El cas que recordo és el d’una família d’Hondures que el nen tenia cinc anys quan la seva mare va marxar per venir a Espanya. Va començar a treballar, va trigar molt a aconseguir els papers, etc. Finalment el nen, ara ja amb 13 o 14 anys, pot venir a Espanya però quan arriba se sent completament abandonat per aquests anys sense la seva mare. Afortunadament aquests són casos que tenen bon pronòstic: el nen i la mare pateixen perquè volen comunicar-se i no poden i s’ajunten la ràbia i la culpa. Nosaltres, en fer una mica de mediadors, de cola, funciona. Hi ha casos que hem vist aquí que han estat molt exitosos, són processos que són agraïts.
La culpabilitat en aquells que han de deixar enrere familiars és una cosa que s’arrossega a nivell psicològic?
Això es veu, per exemple recordo una refugiada siriana que vaig veure fa unes setmanes aquí que se sentia malament perquè la seva família seguia allà. Són processos complicats, tothom pateix molt, és generar una xarxa de problemes molt gran.
Achotegui durant l’entrevista / ROBERT BONET
Als camps de refugiats, a Grècia per exemple, aquests han d’enfrontar-sovint a sentir subjectes passius ja que no els permeten involucrar-se en l’autogestió del camp, la compra de menjar o altres tasques, que s’adjudiquen a voluntaris. Això pot generar també un nivell de frustració?
Una persona necessita mantenir una imatge de dignitat, d’autoestima. El que no és bo és infantilitzar a la gent i tenir-la allà en una mena de llimbs o stand by. És bo que les persones refugiades o qualsevol persona que viu una situació d’aquest tipus mantinguin una autonomia. També cal entendre que no és una feina fàcil, no és un pur paternalisme, però s’ha de treballar d’una manera que tingui en compte que l’altre no és un objecte de caritat, és una persona.
En el cas per exemple de refugiats sirians, molts han d’enfrontar-se, a més del propi procés, a acceptar una ocupació (en el millor dels casos) de baixa qualificació en relació a la formació que un té.
Sí, hi ha molts estudis que diuen que tots els immigrants refugiats que arriben, que tenen un ventall d’unes 200 professions, aquí acaben fent quatre: cuidar ancians, neteja … al principi ho accepten però quan passa el temps és un impuls molt humà frustrar-se. La gent que ja tenia un estatus relativament baix en el seu país d’origen i aquí també no ho nota tant. Diferent és per als que vénen de professions al seu país amb un estatus més alt, per exemple d’enginyer o professor.
Finalment, quines repercussions creus que pot tenir per a la salut mental de les persones migrants l’auge de discursos antiimmigració com els de Trump?
L’immigrant aquí és una mica supervivent, algú que va lluitant i que no mira tant aquest tipus de discursos…però als Estats Units és una mica diferent. A Espanya l’immigrant no té una visió tan polititzada, té una visió més individual. Hi ha moltes maneres de migrar, es pot migrar en bones condicions o en males condicions. Però males condicions no és només el que està en un camp de refugiats sinó també el que no pot entrar a Ceuta o Melilla o viu aquí indocumentat i no hi ha manera de tirar endavant.
El 12% dels barcelonins i barcelonines han patit o patiran un trastorn de salut mental al llarg de la seva vida, un percentatge lleugerament superior quan es tracta d’adolescents i joves. A partir del mes de maig, Barcelona comptarà amb tres dispositius especials per facilitar la inserció laboral de joves que pateixen un trastorn de salut mental diagnosticat, com ara un trastorn bipolar, esquizofrènia, depressió o angoixa.
L’Ajuntament de Barcelona ha presentat aquest dilluns els nous dispositius adreçats a la cerca de feina, una de les primeres mesures del Pla de Salut Mental de la ciutat que es posen en marxa i que es farà des de l’agència d’ocupació Barcelona Activa. Segons ha explicat el primer tinent d’alcaldia Gerardo Pisarello, els tres dispositius se situaran als districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris i serà un servei dimensionat per atendre fins a 150 joves d’entre 16 i 35 anys. «Hi ha un enorme malestar psicològic que ha generat la crisi, un fenomen sovint invisibilitzat en forma de malestar psicològic o depressió. Barcelona Activa ha de poder baixar al territori per ajudar la gent», ha dit Pisarello.
Per tal de garantir una atenció especialitzada i específica per als joves que participin d’aquest servei d’inserció, 200 professionals de Barcelona Activa participaran en un programa de formació amb experts de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i entitats de salut mental. Segons ha explicat la directora de Barcelona Activa, Sara Berbel, els professionals s’encarregaran d’orientar els joves i es farà un seguiment tutoritzat durant els primers sis mesos de feina un cop la persona hagi estat contractada. «És important no deixar sols aquests joves, que necessiten l’acompanyament perquè la societat no es pot permetre malbaratar el seu talent», ha afegit Pisarello.
Els joves podran ser derivats a aquest servei específic pel seu metge de família, per agents de salut comunitaris o des del mateix servei de Barcelona Activa, entre altres. Tot i que de moment els dispositius se situaran en aquests tres districtes «prioritaris», segons ha dit la comissionada de salut Gemma Tarafa, no descarten ampliar més endavant aquest servei específic a altres districtes.
Primer any de posada en marxa del Pla de Salut Mental
Tal com ha explicat la comissionada de Salut del consistori, Gemma Tarafa, el servei acompleix una de les línies del Pla de Salut Mental 2016-2022 que ha preparat l’Ajuntament i que va ser aprovat el mes de setembre. «És important recordar que la salut mental és un dret essencial, quan parlem del dret a la salut no parlem només de la salut física sinó també mental i aquest és un tema prioritari», ha dit Tarafa.
El Pla de Salut Mental és el primer pla específic amb què compta la ciutat de Barcelona per fer front a aquesta problemàtica. Per al primer any de posada en marxa, el pla compta amb 51 milions d’euros i un 11% del pressupost anirà destinat a les mesures d’ocupació, una de les línies del pla.
Les persones amb menys recursos tenen, a grans trets, pitjors perspectives de salut. Així ho apunta un primer gran estudi fet per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, que constata a través de l’anàlisi de la informació individual de gairebé tota la població de Catalunya, que les desigualtats socioeconòmiques es tradueixen també en desigualtats en salut. L’estudi, presentat aquest dimarts, analitza les diferències en la salut, la utilització de serveis sanitaris públics i el consum de fàrmacs de la població de Catalunya segons el seu nivell socioeconòmic, tenint en compte per exemple la situació laboral i el nivell de renda.
La tesi no és nova ja que segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen la major part de les inequitats sanitàries. Algunes de les diferències que posa de manifest l’estudi fet ara per l’observatori és que les persones amb menys recursos presenten més hospitalitzacions per causa psiquiàtrica i més consum de fàrmacs i tenen una probabilitat quatre vegades més alta de morir abans dels 65 anys. Per contra, l’ús de l’atenció primària o de les urgències és molt més igualitari entre nivells socioeconòmics.
Entre les variables que s’analitzen, la que presenta més desigualtat en funció del nivell de renda de la persona és precisament l’atenció en centres de salut mental. Mentre que el percentatge de persones amb rendes anuals més altes -superiors a 100.000 euros- que visiten un centre de salut mental no arriba a l’1%, la proporció es multiplica per deu en els homes i per nou en les dones que tenen el subsidi d’atur esgotat o viuen amb la Renda Mínima d’Inserció (RMI). “Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental”, apuntava recentment en una entrevista amb aquest mitjà la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell. Ara bé, l’estudi recull que un cop les persones van al centre de salut mental, les diferències són petites quant al nombre de visites.
Un altre dels indicadors analitzats és el consum de fàrmacs. De l’estudi es despren que el percentatge de persones que prenen psicofàrmacs, ansiolítics, antidepressius o antipsicòtics en les persones amb menor nivell socioeconòmic multiplica per 2, per 3 i per 4 el de les persones amb major nivell socioeconòmic, en tots dos sexes i en tots els grups d’edat.
Els infants de famílies pobres, doblement vulnerables
“Les relacions entre renda i salut no són lineals, però la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i l’empobriment sobtat, si sobrepassa un límit crític, té un impacte immediat sobre la salut, sobretot en els grups més vulnerables com ara la població infantil”, apuntava ja el monogràfic “Efectes de la crisi econòmica en la població infantil de Catalunya” (2014).
Una de les conclusions rellevants de l’estudi fet per l’Observatori i presentat aquest dimarts és que les desigualtats socioeconòmiques marquen la salut des dels primers anys de vida de les persones. Per exemple, les nenes i els nens de famílies de menor nivell socioeconòmic -les que han esgotat el subsidi d’atur o perceben una renda mínima d’inserció- presenten respectivament 4 vegades i 2,8 vegades més probabilitats de pertànyer al grup de persones que pateixen malalties greus respecte els de famílies amb rendes superiors als 100.000 € anuals.
De la mateixa manera, la taxa d’hospitalització psiquiàtrica d’un nen amb pocs recursos és gairebé 7 vegades superior a la d’un amb majors rendes familiars. I pel que fa al consum de psicofàrmacs, la probabilitat és de 3,4 vegades superior en infants amb menys recursos.
“La salut de la infància queda condicionada per l’ambient en què es desenvolupa i les condicions socioeconòmiques que viuen en els seus primers anys de vida es perpetuen més enllà d’una única generació”, resa l’estudi.
Només durant el 2015 els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) de Catalunya van atendre 11.000 joves més que l’any anterior. En total més de 70.000 joves van acudir a algun dels 54 centres ambulatoris especialitzats que hi ha al territori. A partir d’aquest any, però, la situació de la xarxa pública, saturada per l’augment de casos, podria canviar: el Govern preveu reforçar amb part del pressupost destinat a l’atenció a la Salut Mental -partida amb una injecció addicional de 75 milions d’euros- la xarxa comunitària infantil i d’adults amb més professionals, tot i que no ha concretat en quants.
El Pla integral d’atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions, presentat aquest dilluns, preveu que l’atenció als infants i joves sigui una de les prioritats en l’estratègia per als pròxims dos anys. El nou full de ruta fixa, per exemple, estratègies per promoure la integració de les intervencions dels serveis de salut, socials i educatius de la petita infància, de la població en edat escolar i de l’adolescència amb especial risc o vulnerabilitat. “Una comunitat que promogui la salut mental i l’atenció a la població amb especial risc o vulnerabilitat és imprescindible per garantir la inclusió social, l’equitat i la igualtat d’oportunitats”, resa el document.
Davant la manca de coordinació que denunciaven fa uns mesos les entitats, el full de ruta preveu que s’intensifiqui el desplegament arreu del territori català de les unitats funcionals d’abordatge integral de la infància. És a dir, que l’abordatge o l’atenció de la primera infància i l’etapa escolar es faci amb la integració funcional de diferents recursos: els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP), els CSMIJ i els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica. El document també estableix que s’avanci en l’abordatge d’altres tipus de trastorn mental del Trastorn de l’Espectre Autista. Així mateix també es fixa promoure formació sobre detecció i maneig integral de les alteracions de conducta, consum de substàncies i patologies emergents en la població adolescent i sobre el foment d’accions per a la detecció precoç a l’escola.
Millora dels programes de suport a les famílies
El Pla preveu també capacitar les famílies i les persones amb trastorn mental perquè puguin ser subjectes actius i tinguin eines per abordar la situació. Això implica crear espais d’orientació, informació i assessorament. Una de les accions en aquest sentit és la de seguir desenvolupant el Projecte Activa’t -que té com a objectiu la formació i l’apoderament de les famílies- en duna dotzena de territoris pilot. “L’accés a la informació i el coneixement contribueix de forma positiva a una gestió més eficient del propi procés de cura i recuperació”, apunta el document.
En total les noves línies estratègiques presentades aquest dilluns inclouen 29 objectius i 71 actuacions de cara al 2017-2019 i inclouen també mesures destinades a millorar els centres d’atenció a les drogodependències, implantar el model d’escola inclusiva, incrementar la xarxa social, reforçar l’atenció en el sistema penitenciari o reforçar l’atenció a adolescents en el sistema de protecció. Tot plegat però està vinculat a l’aprovació dels comptes del 2017, que tenen com a objectiu donar resposta a l’impacte negatiu sobre la salut mental que ha provocat la crisi econòmica, especialment entre els grups de població més vulnerables i en risc d’exclusió social.
L’esperança de vida d’una dona en néixer a Catalunya el 2014 és de 86,1 anys de mitjana. Així es desprèn de l’Informe de salut 2016, que recull dades de diversos indicadors que mesuren l’estat de salut i els principals problemes entre la població catalana. Entre els homes catalans l’esperança de vida és de 80,5 anys. Amb tot, si bé els homes viuen menys temps que les dones, en proporció, viuen més temps en bona salut.
El temps que pot esperar un home viure amb bona qualitat de vida, segons les últimes dades disponibles, és de 67,9 anys de mitjana mentre que en una dona és de 68,8 anys. Això explica que si es alculreuen aquestes dades amb les que s’obtenen de la mitjana d’esperança de vida en ambdós sexes es pugui dir que els homes viuen menys anys però amb millor salut durant el temps de vida.
Segons l’Enquesta de Salut a Catalunya (ESCA) amb dades del mateix any, 4 de cada 10 dones majors de 15 anys conviu amb alguna malaltia crònica, mentre que afecta 3 de cada 10 homes. Els trastorns crònics que més pateixen les dones, segons l’informe, són dolor lumbar o dorsal, dolor cervical, artrosi o reumatisme i hipertensió arterial. Més dades que mostren la desigualtat en salut segons el gènere és que les dones, en un 16,3%, tenen més problemes per caminar que ells, amb un 10,8%. També són elles les que tenen més problemes d’ansietat i depressió, 22,6% del total de les enquestades, enfront d’un 13,5% en el cas dels homes. 10,5% del total de les dones té probabilitats de patir un trastorn mental, però només un 6,5% dels homes podria patir-ne.
La classe social és un determinant de la salut
L’informe també recull que el 83,3% de la població catalana té una percepció positiva de la seva salut -més alta entre els homes que entre les dones- i que la percepció empitjora amb l’edat. A més a més també es desprèn de l’informe que les persones que pertanyen als grups socioeconòmics més desfavorits i les que tenen nivells d’estudis més baixos tenen una percepció pitjor del seu estat de salut, sobretot entre les dones. Per exemple, mentre que el 91,4% de persones amb estudis universitaris té una bona percepció de la seva salut, el percentatge baixa fins al 66% entre la població sense estudis o amb estudis primaris.
Altres indicadors, com ara les malalties o trastorns crònics o l’excés de pes també tenen en proporció més presència entre les classes més desfavorides. Per exemple, els problemes de salut crònics tenen gairebé el doble de presència entre les persones sense estudis o amb estudis primaris que entre les persones amb estudis universitaris. Un altre exemple és la salut mental. Mentre que la depressió només afecta un 7% de les persones de classe alta el percentatge augmenta fins al 20% en les de classe més baixa.
En aquest sentit en l’informe, impulsat pel Departament de Salut, es posa de manifest la necessitat “de dur a terme accions adreçades a les poblacions més vulnerables i de promoure’n per incidir en la reducció de les desigualtats socials que afecten la salut”.
El calvari burocràtic habitual pel que passa un migrant a l’hora de fer diferents tràmits, com per exemple l’obtenció de la targeta sanitària del Servei Català de la Salut, s’afegeix en el cas dels refugiats que arriben a Catalunya a una travessia prèvia sovint poc fàcil, marcada per la recerca forçada d’una protecció que els seus països d’origen no els poden garantir.
A Espanya les persones sol·licitants d’asil tenen dret a una assistència sanitària gratuïta d’acord amb el que estipula la Llei 12/2009 reguladora del dret d’asil i la protecció subsidiària. Amb tot, algunes es troben amb diverses barreres que els impedeixen exercir aquest dret. “És cada vegada menys freqüent, però de vegades el desconeixement per part dels agents de salut i els administratius dels centres sanitaris sobre l’asil pot generar dificultats per accedir a la targeta sanitària”, explica a aquest mitjà Pascale Coissard, de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).
Millorar la formació d’agents de salut i administratius sobre asil
Precisament fa només unes setmanes la CCAR, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), SOS Racisme i la Plataforma STOP Mare Mortum denunciaven el cas d’una persona que havia acudit al Centre d’Atenció Primària de Santa Coloma de Gramanet per tramitar la targeta sanitària mitjançant la targeta de sol·licitant d’asil. “Tot i que el dret a l’atenció sanitària de les persones refugiades comença en el mateix moment en què la sol·licitud és admesa a tràmit, el van informar que no li podien tramitar la Targeta Sanitària Individual (TSI) si no portava un número d’assegurat expedit per la Seguretat Social”, expliquen des de les entitats. El número que li demanaven s’adjudica després de sis mesos de l’admissió a tràmit de la sol·licitud d’asil, o abans si es resol i s’accepta la sol·licitud. Per tant, durant tot aquest temps la persona afectada hauria estat sense rebre atenció si no hagués estat per la intervenció de les entitats.
“També ha passat en algun cas que l’hospital hagi demanat un import per atendre una persona en aquesta situació administrativa a Urgències, quan tota persona ha de tenir garantida l’assistència urgent gratuïta”, comenta Coissard. “Tot i que són casos puntuals, ha passat”, afegeix.
Segons ella un dels aspectes en els que cal que l’administració treballi és millorar la formació dels agents de salut i altres persones que poden atendre un usuari en aquesta situació ja que molts desconeixen els protocols, la normativa, el document de sol·licitant d’asil i el que això implica. Així mateix també apunta a un reforç de la formació dels agents de les oficines d’atenció ciutadana (OAC), ja que a Catalunya l’empadronament -que es gestiona des d’aquestes oficines- és condició per a l’atenció sanitària especialitzada (no urgent) si es tracta de persones en situació irregular. “Si les persones tenen dificultats per empadronar-se vol dir que tindran dificultats per obtenir la targeta sanitària”, diu Coissard.
Reforçar l’especialització en salut mental
Sovint les persones refugiades i immigrants poden estar afectades per múltiples pèrdues i estan en procés de de dol pel que han deixat enrere. “L’acollida de persones que han patit un trauma complex, l’exili i l’arribada a un país que no els esperava genera fàcilment una frustració”, explica Bernat Aviñoa, treballador social i coordinador d’Exil, una O.N.G. centrada en l’atenció terapèutica metge-psico-social a persones traumatitzades per diferents tipus de violacions dels Drets Humans.
Núria Serre, metgessa de la Unitat de Salut Internacional de Drassanes-Vall d’Hebron, assegura que pot ser que en alguns casos l’ansietat o la frustració poden aparèixer més tard, no en els primers mesos d’acollida. Sovint és en una segona fase, passats els primers sis mesos d’entrar en el programa estatal d’acollida, quan han de trobar una feina o un lloc on viure, explica, que comencen a aparèixer problemes. Per la seva banda, Aviñoa apunta que és molt important trobar eines d’integració.
Identificar possibles problemes de salut mental o esdeveniments potencialment traumàtics (al país d’origen, durant el viatge de trànsit o al país d’acollida) no és tasca fàcil. És per això que des del 2015 Catalunya compta amb un protocol en atenció a la salut mental de les persones refugiades amb l’objectiu de dotar els professionals d’eines per oferir una atenció adequada i no fer un abordatge psiquiàtric innecessari ni medicalitzar innecessàriament les persones refugiades.
Entre altres coses, el protocol estableix que “és molt necessari que els professionals que fan les diferents intervencions disposin d’una formació adequada en competència intercultural i que puguin disposar de l’ajut de mediadors interculturals”. Bernat Aviñoa recorda que també és important la formació als treballadors socials i no només als agents de salut o als psicòlegs. Sobre aquest punt del protocol Núria Serre va més enllà i assegura que seria molt convenient que es comptés amb agents de salut de la pròpia comunitat i comenta que en moltes entitats d’atenció primària no hi ha cap figura d’aquest tipus.
Pascale Coissard, de CCAR, assegura que a nivell de salut mental hi ha pocs recursos especialitzats. “Quan ens trobem amb alguna situació greu ens trobem amb pocs recursos per derivar la persona a un hospital psiquiàtric”, explica. Aviñoa recorda que si bé han augmentat molt el nombre de persones refugiades l’augment de l’ajuda ha estat «relatiu». El 2015 a Catalunya hi havia 1.302 sol·licitants d’asil, gairebé el doble que l’any anterior quan eren 786.
Més coordinació entre administració i entitats
La setmana passada va tenir lloc la primera trobada entre la Creu Roja, que gestiona el programa estatal d’acollida i integració, i responsables territorials de la Conselleria de Salut. Precisament en aquesta reunió una de les conclusions va ser millorar la coordinació entre l’entitat i els serveis territorials de salut, especialment quan les persones es traslladen de municipi.
A més a més també s’ha detectat la necessitat de reforçar els serveis de traducció als centres sanitaris públics i explicar a refugiats com funciona el circuit dels serveis públics de salut a Catalunya. En la reunió es va acordar que a partir d’ara la reunió es faci dues vegades l’any.
Cada vegada són més els joves que acudeixen a un servei de salut mental. L’any 2015 70.521 van acudir a algun dels 54 centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) que hi ha a Catalunya, centres ambulatoris especialitzats en atenció psiquiàtrica i de salut mental. Aquesta xifra suposa un increment respecte l’any anterior, en què els CSMIJ van atendre’n 59.570. I el mateix passa amb els joves atesos a les unitats de salut mental dels hospitals. El 2015 aquestes unitats van registrar 1.844 altes, un 27% més que l’any anterior. Entre els motius de consulta hi ha alteracions de la conducta (el TDAH és el diagnòstic més freqüent), gestos auto-lítics o conductes disruptives.
Segons un informe presentat per la Taula del Tercer Sector aquest dimarts que analitza l’atenció en salut mental dels infants i adolescents, les causes que s’associen a l’increment de consultes són diverses. D’una banda, la crisi econòmica ha conduït a un augment en la demanda en les consultes en els serveis públics de salut i salut mental. De l’altra, factors com les ràpides transformacions en l’àmbit social, educatiu o familiar també han fet créixer els trastorns mentals entre els més petits.
Així, segons l’informe, l’increment de diagnòstics sumat a una inversió en polítiques socials destinades a infància insuficient -es constata una mancança de recursos en relació al volum de demanda- revela que la xarxa pública per atendre aquest tipus de casos està saturada.
Dificultats i mancances en la xarxa pública
L’informe exposa que entre les dificultats actuals en l’atenció als infants i adolescents hi ha la manca d’espais de reflexió i coordinació pels professionals de diferents departaments. Així mateix també constata “buits assistencials i duplicitats en el desplegament territorial del conjunt de la xarxa” que es tradueixen en inequitat territorial pel que fa a dispositius.
Des del tercer sector denuncien també un augment de les llistes d’espera i les dificultats per accedir a aquests tipus de serveis, a més d’escassetat de temps i recursos per als professionals. De fet, segons l’informe, s’ha detectat que no es cobreixen baixes ni jubilacions, fet que repercuteix en més estrès entre professionals. Així mateix reivindiquen més formació específica per als professionals -especialment en els serveis de pediatria- i serveis d’assessorament i suport a les famílies.
El model assistencial, excessivament biomèdic
Entre les mancances també es posa de relleu que la vessant biomèdica té un pes predominant en perjudici d’altres tipus d’intervenció. De fet, segons dades que recull el document, al 80% dels infants atesos en centres de salut mental se’ls ha prescrit un tractament amb fàrmacs mentre que al 20% un amb psicofàrmacs. En aquest sentit, des de la Taula aposten per un model més psicosocial menys centrat en el tractament farmacològic d’alguns diagnòstics i que promogui més accions destinades a la psicoteràpia.
«Sóc esquizofrènic», se sincera Àngel Antonio emmarcant una tímida ganyota de pesar amb els llavis. «A la meva família, excepte els meus pares, ningú sap que pateixo una malaltia mental. Em fa por parlar obertament sobre ella i em fa por sentir-me rebutjat pels altres, per això ho oculto», confessa aquest home de 49 anys de mirada afable i trets fràgils. Àngel Antonio s’asseu al costat dels seus cinc companys. Es posa els auriculars i es col·loca el micròfon a un pam de distància. «Com fan els locutors professionals», afirma aquest antic estudiant d’enginyeria industrial moments abans d’entrar en directe al programa Connecta amb Nosaltres.
El tècnic de so aixeca la mà per prevenir als sis locutors. Es fa el silenci a l’estudi de ràdio. Cares de tensió i concentració. El programa està a punt de començar. El pilot vermell s’encén. «Bon dia estimats radiooients i internautes. Estem en un nou programa de La Barandilla. Sóc l’Arturo i avui estan amb mi les col·laboradores de sempre: Francesc, Fernando, Fe, Paquita i Ángel Antonio […]».
Des d’abril del 2016 aquests sis malalts mentals de l’Hospital de Dia Lajman es posen davant dels micròfons de ràdio La Barandilla per fer visible la malaltia que pateixen des de fa anys i intentar trencar l’estigma que els ha apartat d’una societat que, en moltes ocasions, els tem i els rebutja per ser diferents.
«La societat té idees preconcebudes sobre els malalts mentals. Ens tenen por… Però som persones com els altres, no som bestioles rares», es lamenta Fe, de 45 anys, que va estar vuit anys sense sortir de casa. «La ràdio m’ha ajudat a relacionar-me, a deixar de tenir por, a parlar sobre la meva malaltia, a perdre la vergonya. La ràdio és pura màgia», se sincera aquesta dona. El desig més gran que té és poder «tenir una vida el més digne possible».
Segons les dades de la Confederació de Salut Mental a Espanya una de cada cent persones pateix esquizofrènia. És a dir, prop de 400.000 espanyols pateixen aquesta malaltia mental; això vol dir que, per cada pacient amb diabetis tipus I, n’hi ha quatre amb esquizofrènia.
Les malalties mentals suposen ja més del 40% de les malalties cròniques diagnosticades a Espanya, i a més són la causa més gran de discapacitat. D’altra banda, les estimacions apunten que, en els pròxims anys, un 1% de la població nacional desenvoluparà alguna forma d’esquizofrènia durant la seva vida i és possible que aquestes xifres augmentin.
La ràdio com a teràpia
«La ràdio, dins de la salut mental, és un instrument important perquè aporta als pacients autoestima, motivació… i, per descomptat, els agrada que els escoltin perquè per a ells suposa un reconeixement per part de la societat», afirma Ana Lancho, Gerent de l’Hospital de dia Lajman.
«Qualsevol que escolti La Barandilla no sabria dir si les persones que fan el programa tenen problemes mentals. I el resultat són els milers de descàrregues que hi ha cada dia al web. Quan s’encén el pilot vermell deixen de ser malalts mentals. Aquest és l’èxit més gran», sentencia.
«M’agradaria que els nostres oients difonguin el que fem a la ràdio perquè la malaltia que patim sigui més visible del que és i que la societat es conscienciï d’aquesta guerra que cada un de nosaltres tenim en el nostre interior», comenta l’Arturo, presentador del programa Connecta amb Nosaltres.
Aquest madrileny, de 51 anys i nas aguilenc, tenia una brillant carrera en el món de la interpretació quan, el 2010, la seva vida es va veure truncada arran d’una profunda depressió. «La malaltia em va destrossar la vida. Els meus companys de professió em van girar l’esquena. La meva parella em va abandonar… La societat ens arracona fent-nos creure que no som persones. Nosaltres lluitem, cada dia, per viure i per resistir», afirma l’Arturo.
Sap l’important que és per a altres malalts donar visibilitat a les malalties mentals però, al mateix temps, prefereix que la gent no sàpiga que ell mateix està malalt. «Em fa moltíssim respecte fer-ho públic, per això la ràdio suposa per a mi un al·licient a aquesta vida de sofriment. Posar-me davant d’un micròfon m’ajuda a oblidar-me durant una hora al dia de la meva malaltia», se sincera.
La Barandilla té com a objectiu trencar esquemes i donar visibilitat a un problema tabú a la societat. Segons les dades de la Confederació Espanyola d’Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental més d’un milió d’espanyols tenen una malaltia mental greu i menys de la meitat reben suport psicològic i rehabilitació psicosocial. Les malalties mentals representen el 12,5% de totes les patologies, un percentatge molt superior al càncer i als trastorns cardiovasculars.
«La salut mental fa una mica de por a la societat i això converteix els malalts en persones estigmatitzades. Cal conscienciació com a societat per no arraconar, aquests pacients no saben gestionar bé les seves emocions i ser rebutjats suposa fortes depressions, frustració, desconfiança…», afirma Ana Lancho.
«Han boicotejat la meva dignitat per ser malalt mental»
Les persones amb una malaltia mental greu tenen grans dificultats per desenvolupar una vida social i aquesta situació repercuteix en la seva qualitat de vida i en la seva autoestima. Se senten arraconats, assenyalats i menyspreats, és el que els fa aïllar-se en el seu petit món del qual els costa sortir. «És molt dur assumir que un està malalt però si, a més, s’encarreguen d’estigmatitzar-nos, és impossible tirar endavant», confessa Paquita, de 50 anys, que va estar molt temps sense voler sortir de casa.
Paquita, 50 anys. Durant diversos anys va formar part d’una coral de cant / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ
Coqueta. Llavis pintats de vermell intens. Somriure dolç. Fa 25 anys, mentre era a la Facultat de Dret, va perdre la memòria i, des d’aquest moment, va començar a caure en picat. Va deixar la carrera, les seves amigues li van fer el buit, va abandonar el Cor en el qual cantava… «La ràdio pot ser una porta oberta a un món de possibilitats», afirma. «Ens hem convertit en la veu d’aquells malalts mentals que no poden fer-ho. Som els portaveus d’un col·lectiu que pateix i que per culpa de la societat té unes importants barreres que no sempre poden superar», comenta. «Ningú està lliure d’aquesta malaltia», recorda aquesta dona, que explica que el seu somni seria entrevistar «Montserrat Caballé o al Papa Francesc».
«Tot ésser humà té dret a tenir dignitat i a mi me l’han boicotejat per ser malalt mental», afirma Francisco, de 46 anys i a qui li falten cinc assignatures per llicenciar-se en Dret. «Estava estudiant a la Universitat Autònoma de Madrid quan vaig patir un brot psicòtic i el meu món es va aturar. El meu pare, que era psiquiatre, mai va acceptar la meva malaltia», es lamenta Francisco, que confessa que li hagués agradat poder estudiar Periodisme. «No tinc molts amics, però a la ràdio em sento lliure. Si tinc un dia dolent, em poso davant del micròfon i tot s’oblida. La ràdio m’ajuda a sentir-me realitzat», sentencia.
Els cascos de Fernando i unes petites anotacions de Francisco sobre la taula de l’estudi / ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ
Fernando, de 49 anys, és el més conscienciós dels sis. Meticulós fins a la medul·la, és qui prepara els perfils dels entrevistats que cada dimarts acudeixen al programa. Aquest enginyer aeronàutic treballava a l’exèrcit de l’aire quan va començar a tenir atacs de pànic, paranoies, angoixa i depressió. Porta tractant-se des dels 35 anys i no té amics perquè tots es van allunyar d’ell quan van saber de la seva malaltia. «Nosaltres som persones amb sentiments. Necessitem l’afecte i l’afecte de la societat. Molt poques vegades el tenim», reconeix. La ràdio s’ha convertit en el seu trampolí per intentar millorar. «En els primers programes em sentia superat i vaig estar a punt de deixar-ho, però vaig decidir afrontar-ho i ara la ràdio m’aporta coses molt positives com alegria, una cosa que creia perduda», sentencia.
Àngel Antonio. Paquita. Arturo. Francisco. Fe. Fernando. Sis persones amb carreres brillants i prometedores, les vides de les quals van canviar de la nit al dia. Ara s’han convertit en la veu dels malalts mentals per demanar, a través de les ones, la visibilitat que es mereixen.
Un adolescent enrabiat s’enfila dalt d’un til·ler. El seu professor, l’Àlex Lama, li va al darrere carregat amb un iPad. Puja també a l’arbre, xerren una estona i acaben fent la classe allà dalt. Aquesta és una escena impensable en un centre educatiu convencional, però no a l’Hospital de Dia d’Adolescents de Girona, on fins fa poc t’hi podies trobar també la profeNúria Terés asseguda al costat d’una jove, escoltant els seus neguits mentre totes dues feien ganxet. En educació, «el més important no és ser, sinó ser-hi», ha deixat escrit el filòsof Joan Carles Mèlich. En aquest centre de salut mental per a joves, els mestres hi són.
Terés va morir l’octubre passat després de batallar contra el càncer. Aquest és un reportatge que reconstrueix la vida al centre de salut mental on va fer de professora durant els deu últims anys de la seva vida, fidels al seu compromís amb els adolescents, i des d’on ideava els articles que publicava a El Diari de l’Educació. El seu lloc de profe l’ocupa ara l’Àlex Lama, un docent jove que ja estava a mitja jornada al centre, que va aterrar a Salt després d’apuntar-se a llistes i sense experiència a les aules. Ara en té més que la majoria en una d’hospitalària.
Des de l’any 2002, en els 24 hospitals catalans que tracten amb joves amb problemes de salut mental, entre ells aquest centre de Salt, incorporen la figura del docent. Professors com l’Àlex, un més dins un equip interdisciplinar conformat per psicòlegs, psiquiatres, terapeutes ocupacionals, educadors socials, infermers… “L’institut és un puntal per al desenvolupament dels adolescents, per això cal un docent que els ajudi a reprendre els aprenentatges i a seguir en contacte amb l’escola”, detalla Glòria Tràfach, psicòloga i cap de serveis de l’hospital de dia.
Aquí hi venen cada dia una quinzena de joves d’entre 12 i 18 anys amb transtorns mentals que requereixen d’ajuda intensiva. No són interns, hi assisteixen en horari escolar, com qui va a classe, però la seva situació és tan greu que han hagut de sortir temporalment de l’institut. “Temporalment”, subratlla l’Àlex. “La nostra principal preocupació és que puguin tornar a l’institut, relacionar-se amb els companys…”, exposa aquest professor. Ni les notes, ni tan sols el graduat.
De fet, la tasca d’un professor en un hospital de dia té poc a veure amb les classes. La part acadèmica és secundària quan ets adolescent i has de sortir de l’anorèxia o tractar-te de transtorns psicòtics. La vida en aquest hospital passa per enrolar els joves en activitats diverses amb vessant terapèutica. Des d’un taller de cuina a un d’art o de còmics. En el seu cas, l’Àlex s’encarrega del de cinema. Preparar un curtmetratge pot ser un instrument per treballar l’autoestima, les habilitats socials, l’autoconeixement… “Els ajuda a entendre què els passa, en activitats d’aquest tipus despleguen el que duen dins”, sosté Tràfach.
Però el principal valor del docent en aquests hospitals és el contacte amb l’institut. A la pràctica, això significa que cada setmana l’Àlex recorre les carreteres gironines en busca de centres de Secundària de la Bisbal, Olot, Blanes o Ripoll. A vegades s’hi està tot el dia. Els tutors d’aquests joves són fonts d’informació primordials per abordar els seus problemes, però en general, segons aquest professor, “falta conscienciació” sobre els problemes de salut mental. En ocasions aquests joves queden catalogats simplement com a conflictius, carn d’expulsió.
Àlex Lama / Foto: Carles Palacio
La funció més pura de l’educació
Aquestes excursions per coordinar instituts i hospital les va instaurar la Núria Terés, la precessora de l’Àlex com a professora a l’Hospital de Dia d’Adolescents de Girona durant 10 anys. De la seva biografia destaca que va ser professora de Biologia i regidora durant vuit anys a l’Ajuntament de Girona per ICV, però els seus companys la recorden més aviat per ser “una gran acompanyant emocional” dels adolescents, vocacional fins al punt de remoure cel i terra abans de deixar un sol jove a l’estacada.
Aficionada al ganxet –la seva bici tunejada amb llana és la més bonica que ha circulat entre el Ter i l’Onyà–, havia posat en marxa tallers de llanoteràpia al centre. “Un dia una alumna li va explicar que li agradaven els gossos, i acte seguit se’n van anar totes dues a comprar llana al mercat de Salt per fer-li un vestit al gos”, recorda l’Àlex. Fer un pla educatiu a mida com un sastre amb els seus vestits. “Ser professor aquí és com ser artesà, cada alumne mereix tota l’atenció”, conclou. “És el nivell més pur de la funció educadora: el que importa és el noi o la noia, i absolutament tota la resta està al seu servei”, resumeix Albert Quintana, el marit de Núria Terés.
Terés va construir la seva mirada respecte del sistema educatiu a través de les finestres d’aquest centre hospitalari de Salt. Entre les angoixes i les preocupacions dels adolescents amb més dificultats es coïen els articles que publicava a El Diari de l’Educació periòdicament. “Estava convençuda que el sistema educatiu s’ha d’estructurar a partir dels més febles, dels marginats, dels que ni tan sols estan considerats”, sosté Quintana. Sovint feia servir una cita del pedagog Francesc Carbonell: “La resistència d’un pont es mesura per la seva columna més feble”. ¿Resistiria la institució escolar aquesta prova? Segurament no.
El seu compromís amb els adolescents anava acompanyat d’una altra de les seves qualitats més recordades: la capacitat de mobilització. Activisme en el significat més pur del terme. “Sabia a quines portes calia trucar i a quins telèfons havia de trucar per, posem per cas, aconseguir que s’ajudés a un alumne a pagar el bitllet de l’autobús, sense el qual no podia venir cada dia a l’aula”. Així ho resumeix Quintana.
Núria Terés
Els nens de la crisi, cada cop més joves
Terés, com tots els professionals de l’hospital, va haver de lidiar també amb les conseqüències que la crisi econòmica ha generat sobre l’estabilitat dels joves. En una enquesta exhaustiva de l’Hospital Sant Joan de Déu publicada l’any passat ja quedava clar que la generació infantil de la crisi pateix més problemes de salut mental i de conducta. Ho confirmen a Salt. “La crisi fragilitza i fa vulnerable el menor, que hauria de ser cuidat per les famílies, que no sempre poden, i tampoc el sistema no els ajuda”, reflexiona Tràfach.
Aquesta inestabilitat, a més, afecta els més petits. Fa més de cinc anys, la gran majoria dels adolescents que assistien a l’hospital tenien entre 16 i 18 anys. Avui el 80% té entre 12 i 15 anys. També hi ha tingut a veure la millora de la detecció precoç de les patologies greus, però Tràfach té clar que l’impacte de la recessió econòmica en les famílies ha afectat emocionalment els seus fills.
Entre els diagnòstics més presents hi ha els transtorns alimentaris, que suposen gairebé la meitat dels casos. Sobretot noies. Aquest fenomen requereix també de mà esquerra per part del professor, l’Àlex, que ha de lidiar amb tutors i famílies que sovint estan encantats amb el rendiment acadèmic de l’alumne. “Aquella nena, que ha encandilat tothom amb un somriure i bones notes, resulta que no pot anar més a classe perquè ho diuen en un hospital. Costa d’entendre”, resumeix l’Àlex. Ho neguen les famílies i ho nega, és clar, l’afectada. “Com que moltes són cracks en els estudis no es volen plantejar res a nivell personal”, exposa.
La vida a l’Hospital d’Adolescents de Dia de Girona no és senzilla. Les teràpies es veuen aturades a vegades per crits i picabaralles. L’adolescència és una etapa d’extrems, també en el patiment. Però acte seguit es pot veure un professional passejant amb un adolescent pel parc, instants valuosos d’una atenció que el sistema escolar no els sap proveir, i sense la qual es veuen abocats a l’abisme. El que feia que la Núria Terés es volgués jubilar treballant aquí era això, un acompanyament emocional a mida que ara enganxa l’Àlex, i que ajuda els joves a no sortir-se del difícil camí que els ha de dur de tornada a l’institut.
Exterior edifici Til·lers. Centre de Salut Mental de l’Hospital Santa Caterina de Salt. / Carles Palacio
