Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental

  • Marta Carmona: “L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça”

    Carmona ha escrit el llibre ‘Malestamos’ (Capitán Swing), juntament amb el metge de família Javier Padilla, en el qual posen de relleu que hi ha un patiment quotidià motivat per factors estructurals al qual no es pot respondre de forma individual. ‘Malestamos’ analitza “una societat que parla de salut mental però que, en realitat, està parlant d’un conjunt de conceptes entremesclats: desesperança, cansament, falta d’expectatives, estrès, preocupació i dificultat per saber quan s’acabarà aquest sentiment”.

    Utilitzem massa el terme ‘salut mental’ quan, en realitat, a vegades tenim un malestar important o un futur incert?

    Sí i no. S’està posant tot en el sac dels problemes de salut mental o dels trastorns mentals, quan el concepte a què atenem els professionals, siguin psiquiatres, psicòlogues, infermeres de salut mental o treballadores socials, es refereix més a un tema patològic. S’està fent servir massivament per al patiment que no és extrem. Ara bé, això és un problema de qui usa el terme en una conversa de cafè, o de qui diu ‘tinc una depressió de cavall’ quan està trist? No crec que la gent esculli malament el terme, sinó que portem dècades permetent que el sentiment s’expressi així.

    És cert que s’usa massa aquest terme, quan està dissenyat per a una altra cosa, però està cobrint un forat que estava sense cobrir. És el que moltes vegades s’anomena patologització de la vida quotidiana. Una de les coses que volíem fer amb el llibre era començar a posar paraules a aquesta cosa intermèdia que no arriba a ser un trastorn però que sí és un patiment quotidià. És important saber com el nomenem i quines formes tenim d’intervenir-hi.

    Confonem ansietat amb un conflicte no resolt?

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant; pot ser un conflicte perfectament identificat, com posar-me nerviosíssima abans de començar un examen. En canvi, tenir un nerviosisme contínuament durant una etapa de la meva vida i no identificar exactament per què, també li puc dir ansietat, però el que és cert és que hi ha alguna cosa que l’està produint, igual és que la meva relació de parella fa temps que es va derruir i estic intentant mantenir-la, potser és que el meu moment vital és horrorós perquè no tinc una sola elecció al meu abast que jo vulgui escollir, igual és que la convivència amb la família és desastrosa… Llavors, aquesta ansietat que jo tinc se’m dispara amb coses banals i amb coses petites, com haver de sortir al carrer o haver de contestar una trucada, però la causa real és que jo em sento amenaçada.

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant.

    L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça, a percebre un perill a l’entorn. A vegades, aquest perill està més ocult i a vegades és més evident. El problema és que, en comptes d’entendre l’ansietat com a senyal d’alarma davant un perill, l’entenc com una cosa que passa perquè sí. Quan es parla d’ansietat com si fos un fenomen descontextualitzat o desvinculat de la vida d’aquesta persona, es converteix en quelcom dificilíssim de manejar.

    Necessitem formar part d’un grup i tenir la sensació de pertinença per tenir més esperança, en el sentit que, si jo caic, tinc una xarxa de suport que em sosté?

    Un dels factors més rellevants per a una bona salut mental, inclús en l’extrem més patològic, és tenir unes bones xarxes personals, gent del teu entorn, sigui familiar, amics, de grups de suport mutu, companyes de feina amb qui hi hagi una bona relació… Tenir gent en qui recolzar-te i a qui recolzar és una de les coses que més benestar genera. Fins i tot en situacions de traumes greus, com deliris i al·lucinacions, tenir aquestes xarxes i la possibilitat de suport ajuda a fer que aquests problemes no vagin a més i es puguin reparar.

    Com més xarxa tinguem i millor sosteniment tinguem, millor estarem. Vivim en un dia a dia en què se’ns dificulta molt tenir aquestes relacions. Que puguem establir aquestes xarxes i que puguem participar en les xarxes d’altres persones no és una prioritat en el dia a dia, i això deteriora la salut mental i genera malestar.

    Quina importància té la solidaritat?

    Tota. Sembla que tenir xarxes et serveix a tu perquè treus un benefici, quan l’important de la xarxa és que també estàs generant un benefici a altres. Davant el malestar de l’altre, també pots respondre. Tenim el marc individualista tan establert que el que m’interessa és que se’m resolgui el meu malestar, no de quina manera puc fer front al malestar col·lectiu, que seria preocupant-nos tots davant el malestar de tots. Potser no puc respondre al meu malestar, però sí al de la persona que tinc al costat.

    Llavors, és important la solidaritat? És bàsica per poder entendre una comunitat, una societat que no sigui generadora contínuament d’aquest malestar. Ens hem de cuidar les unes a les altres.

    Hi ha una tendència a medicar-se i no resoldre el problema de fons, que moltes vegades té a veure amb causes estructurals, com problemes laborals o d’accés a un habitatge digne?

    La resposta a la pregunta així formulada seria ‘sí’, però em costa respondre tal qual perquè pot semblar que la gent que pren medicació o que va a un grup terapèutic per aprendre a manejar l’ansietat busca solucions individuals, però és que aquest és el marc que estem permetent, i les persones fan el que poden i el que tenen disponible. Si algú té unes circumstàncies horroroses que li estan creant molt de malestar i no té capacitat de canviar-les i el seu cos l’avisa, aquesta persona ha de seguir funcionant i fa el que pot, amb medicació o amb psicoteràpia. Fa el que pot per poder seguir potser en aquesta feina que li està traient la salut o per travessar aquesta època de la vida on està sobrecarregadíssima de brindar cura al seu entorn.

    La gent que s’està medicant davant un problema que té a veure amb una altra cosa, tampoc no té a l’abast moltes altres opcions. Les persones recorren al que tenen disponible i un dels problemes a nivell col·lectiu és que estem oferint poques alternatives a aquest marc tremendament individual. A més, hi ha poques coses més ràpides d’actuació que la medicació. Si una persona necessita seguir en la roda de producció del sistema, acaba medicada.

    És la sortida no fàcil, però sí ràpida?

    Clar, i d’alguna manera es tendeix a demonitzar. Tu pots analitzar, a nivell macro, que tenim uns nivells de vida que cada cop són més ‘invivibles’ i que la solució per a molta gent és prendre pastilles o intentar entrenar una resiliència a vegades bastant mal entesa. A nivell macro ho veus claríssimament i és horrorós, però després a la consulta et trobes davant d’una persona que té un horari de feina infame, que està desbordadíssima i no aconsegueix dormir. Tu i el pacient enteneu perfectament que la medicació no és la solució, però que es quedi sense dormir i hagi de mantenir aquestes circumstàncies horroroses i, a més, amb molt de patiment físic, tampoc no és la solució.

    Al llibre hem intentat parlar d’evitar els falsos dilemes: medicació sí o no. Moltes persones que prenen medicació saben que, en realitat, haurien de tenir altres respostes al seu abast, però si socialment no les construïm, a la pràctica acabes prenent el que tens al teu abast.

    El malestar no és una malaltia, però perjudica la salut. Com es cura?

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais. Hem de buscar el suport de l’entorn i maneres de portar les nostres vides que ens permetin estar millor recolzades i, sobretot, recolzar millor a l’altre.

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais.

    Per molta teràpia que hi hagi, si no se solucionen alguns aspectes de la societat, no hi haurà descans mental?

    La psicoteràpia, quan està ben indicada i hi ha possibilitat de fer-la bé, és un recurs valuosíssim, però és una intervenció tècnica individual. És com una cirurgia de genoll, qui la necessiti en sortirà estupendament bé, però no té sentit a una ciutat amb moltes costes i molt incòmoda, posar-se a operar els genolls de tota la població. El que hauràs de fer és un millor traçat urbà, rampes accessibles i millorar la ciutat, no posar pròtesis de genoll a tothom.

    S’ha normalitzat una mica la idea que, davant el patiment, l’única resposta possible és la intervenció tècnica. És veritat que, durant molt de temps i encara ara, hi accedeixen menys persones de les que haurien d’anar-hi, i té sentit reivindicar un millor accés. Els equips de salut mental han de tenir millor accessibilitat i treballar des del marc psicosocial, i no només els equips de salut mental, però aquesta intervenció tècnica ha d’estar ben feta i mai pot ser la resposta per a tota la població.

    Aquest malestar és més propi del món capitalista occidental?

    Hi ha una lectura frívola sobre el malestar segons la qual “en els països rics tenim de tot i no sabem aprofitar les coses bones de la vida i als països pobres, sí”. Bé, hi ha països espoliats i on es deteriora la qualitat de vida de les persones i on hi ha opressió.  El que és desitjable és tenir un món en què tothom estigui bé, on tinguem la capacitat raonable d’escollir quin tipus de vida volem, on puguem participar en el nostre entorn i on puguem implicar-nos els uns amb els altres.

    En el nostre món capitalista hi ha malestar, però això no significa que a altres parts no hi hagi moltíssims malestars i, moltes vegades, molt més explícits i que tenen a veure amb una expressió de la violència molt més directa. Tots els malestars estan relacionats amb el sistema en què vivim.

    ‘Malestamos’ parla també del suïcidi juvenil, que a Espanya és la primera causa de mort entre les persones de 14 i 29 anys. És l’exemple més greu de com les persones no veuen futur, inclús quan tenen “tota la vida per davant”?

    Abans, la primera causa de mort juvenil eren els accidents de trànsit i, la segona, els suïcidis, però ara això s’ha invertit. No sembla que les xifres estiguin augmentant, però el que ha pujat una barbaritat són els intents de suïcidi. Les intervencions a urgències per aquest tema han patit un augment brutal. S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Tenen tota la vida per davant, però, què els estem deixant? La generació dels boomers, que després de la Segona Guerra Mundial i en les dècades següents va construir l’estat del benestar, va construir una societat nova, amb les seves coses bones i dolentes, continua molt aferrada al poder i continua volent organitzar les coses com ells volien. Cada cop hi ha un decalatge més gran entre el poder que té la gent jove i la capacitat de resolució dels entorns que té la gent jove. Al final, els nois i les noies ho estan passant malament, és un fenomen multifactorial, però s’ha de tenir en compte que se’ls està llançant un missatge de què no pinten res, de què no poden prendre decisions.

    S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Els que van una generació per sobre d’aquests nois i noies estan totalment desolats, han tret el cap entre dues crisis econòmiques enormes i les promeses de desenvolupament han anat caient. Els que venen darrere veuen que els que van per davant no tenen cap capacitat de control sobre les seves vides, i pensen, ‘ens queda un planeta calcinat i una societat en què no sabem què pintem’. Hi ha més enfocaments, però crec que aquest és un dels que han d’estar sobre la taula. La manera de respondre al patiment més extrem i al malestar comú és que tot el món ha de poder aportar. Tothom ha de decidir en quina societat estem i com la construïm, xavals i xavales incloses.

  • Raina Telgemeier i la seva experiència amb l’ansietat durant la vida escolar

    Cada inici de curs acadèmic es pot convertir en una experiència fascinant o en un instrument de tortura, i el matís per estar en un costat o l’altre pot ser molt petit a vegades. Per als estudiants de secundària pot ser un còctel explosiu: canvi d’escola, nous amics, nous assetjadors, menjar, roba, professors, parlar en públic, treballs en grup, exàmens, deures, família, falta d’espai o els canvis en el cos són alguns dels temes que han de bregar els joves preadolescents i adolescents… aquí i a tot arreu.

    Raina Telgemeier és una autora nord-americana de novel·les gràfiques infantils i juvenils, que ha connectat amb aquests joves explicant la seva experiència personal en diverses obres (bé, en realitat, ha connectat amb els joves i els no tan joves). A Coraje (Guts, 2019), publicada en castellà per Ediciones Maeva, obra guanyadora entre d’altres de dos premis Eisner (a la millor publicació infantil i juvenil i al millor escriptor i il·lustrador), l’autora explica la seva experiència real amb l’ansietat, provocada inicialment per la seva emetofòbia (por desproporcionada a vomitar, una emoció desencadenada a partir d’una intoxicació alimentària que va tenir als nou anys), i que es va acabar agreujant amb atacs de pànic per tot l’estrès acumulat a l’escola.

    Ediciones Maeva. ‘Coraje’, de Raina Telgemeier

    Com si es pogués evitar l’estrès, com li va recomanar al seu dia la seva pediatra per evitar els mals de panxa. Telgemeier ens mostra la seva part més íntima (ella mateixa reconeix a les entrevistes que no sabia com dibuixar les seves «estades» al vàter o la por a les seves pròpies ventositats, per la vergonya que li suposava reconèixer-ho i plasmar-ho en el paper), amb un estil que facilita que el lector empatitzi amb el personatge, se senti identificat si és el cas, i acompanyi la protagonista (la mateixa autora), en el seu esdevenir quotidià entre la llar, l’institut, els metges i les visites al psicòleg. Comprenem els pensaments que la turmenten (la pregunta típica: «I sí…?»), i simpatitzem quan el personatge protagonista és honesta en la descripció del seu dia a dia i, especialment, quan descobreix que, al seu voltant, els seus amics i companys de classe també estan vivint la seva pròpia odissea particular, cadascun a la seva manera i per diferents motius.

    Parlar de manera tan oberta, real i reflexiva sobre la salut mental contribueix a eliminar l’estigma que pugui suposar i dona un instrument molt valuós per al lector, la família, els professors i els terapeutes. L’obra Coraje és un clar exemple del potencial pedagògic de les novel·les gràfiques i una palanca perquè els lectors es puguin veure reflectits i animar-los que expressin les seves inquietuds també dibuixant, cosa que l’autora ha treballat en els últims lustres a partir de les peticions que els feien arribar els joves lectors. Aquesta tasca es va concretar en un llibre publicat el mateix any que Coraje i que és una invitació a fer el teu propi diari personal dibuixat. Es tracta de l’obra Dibuja y ¡Sonríe! (Share your Smile, 2019), en què explica el seu procés de treball, com fer el guió, els esbossos, els dibuixos en llapis, etc., animant alhora a potenciar l’interès per l’experimentació a l’estil (no passa res si no saps dibuixar), i promovent la cultura en general i la lectura en particular. Ella mateixa reconeix la influència dels còmics a la seva infància en la formació del caràcter i la identitat personal.

    Ediciones Maeva. ¡Sonríe!, de Raina Telgemeier

    Coraje és en realitat la seva cinquena novel·la gràfica basada o inspirada en la pròpia vida. El fenomen de vendes va començar amb l’obra ¡Sonríe! (Smile, 2010), que li va donar l’any següent el seu primer premi Eisner a la millor publicació infantil, un dels més prestigiosos en l’àmbit internacional al sector (des de llavors, l’autora s’ha convertit en una autèntica acaparadora de reconeixements a escala internacional). ¡Sonríe! és la història de les tribulacions que va suposar a l’autora el trencament de dues dents frontals superiors en una fortuïta caiguda al carrer en la seva preadolescència, i inclou el relat dels procediments dentals que va suportar i tots els desafiaments socials que li va comportar el seu «nou» aspecte (sí, els companys de l’institut i els suposats amics poden ser molt cruels).

    L’obra és l’esdevenir de la jove en el dia a dia, per això les visites al dentista és el marc que serveix d’excusa per mostrar la relació amb les seves amigues, amb el noi que li agrada, les seves inquietuds sobre què es vol dedicar en el futur, la seva relació amb la família (ella és la més gran de tres germans, dues noies i el petit un home), o les vicissituds que suposa assistir a un ball (ja m’enteneu, que si no tinc acompanyant, que si porto un aparell a les dents, etc.). Les anècdotes de la festa del seu tretzè aniversari ens produeixen una sensació de tendresa (realment ho va haver de passar malament), i el seu periple ple de successos de tota mena no acabaria fins que realment va poder somriure completament amb les seves dents ja arreglades.

    Ediciones Maeva. ‘Drama’, de Raina Telgemeier

    ¡Sonríe! va estar a la llista dels més venuts durant gairebé 300 setmanes seguides al New York Times, cosa que la va catapultar a escala internacional, venent milions d’exemplars, fet que li ha permès dedicar-se exclusivament a les seves novel·les gràfiques a un ritme d’una cada dos anys, més o menys. La seva obra següent va ser Drama (Drama, 2012), que no era autobiogràfica, però recuperava en part la seva experiència personal a l’institut participant en obres de teatre. Aquí la protagonista no és la jove Rània, sinó Callie, que es converteix en responsable de l’escenografia a l’equip tècnic de l’obra de teatre de final de curs, i la veiem bregar amb tots els reptes que li van sorgint, els llibres que consulta per inspirar-se, les proves que realitza (es va entossudir que devia aparèixer un canó i que disparés al mig de l’escenari), el treball de construcció dels decorats (muntatge, pintura, etc.) i els maleïts horaris per poder arribar a tot.

    Però, sobretot, la veiem interactuar amb els amics, els companys de classe, amb els companys de l’obra de teatre, amb la família, amb els amors propis de l’edat, etc. I aquí és on apareix un altre dels valors que caracteritzen l’obra de Telgemeier: la representació i el respecte per la diversitat (ella mateixa explica a les entrevistes la importància en la seva vida dels seus amics afroamericans, mexicans o d’ascendència asiàtica). Però Drama es recordarà especialment per mostrar de manera natural com dos joves reconeixen socialment que són gais, deixant una pàtina del que comporta, tant per a ells com per a la seva família com per als que decideixen no reconèixer-ho pel que pugui passar. El sentiment de no encaixar i sentir-te malament amb tu mateix és una emoció universal que l’autora sap plasmar magistralment, cosa que dota d’un poder majúscul la lectura de les seves històries.

    Ediciones Maeva. Fantasmas, de Raina Telgemeier

    La seva següent obra va tornar a ser autobiogràfica i tenia molt a veure amb l’èxit de Sonríe!: tothom li preguntava per la seva relació amb la seva germana petita. D’aquí va sorgir Hermanas (Sisters, 2014), que mostra com es va reconciliar amb la seva germana petita en un llarg viatge en cotxe entre San Francisco i Colorado, mentre introdueix escenes del passat per entendre el conflicte típic entre germans, especialment si la casa on vius és petita (compartien la mateixa habitació els tres germans, per exemple). Va tornar a guanyar el premi Eisner a la millor publicació infantil i juvenil, i seguia a les llistes de les autores més venudes.

    I sí, va tornar a guanyar el premi Eisner amb la novel·la gràfica següent, la primera amb tocs de fantasia: Fantasmas (Ghosts, 2017). En aquest cas, la protagonista és Catrina (o Cat, com ella mateixa corregeix cada vegada que la presenten), i la història comença amb el viatge a la seva nova llar a la imaginària ciutat costanera de Badia de la Lluna (inspirada en la població real d’Half Moon Bay, a l’estat de Califòrnia), just abans de l’inici de curs i unes quantes setmanes abans de la celebració del Dia dels Morts a l’inici del mes de novembre. La primera nit després del cansament del viatge, de netejar i obrir caixes, van sopar a casa dels seus nous i cortesos veïns degustant el menjar exquisit de la cultura mexicana. L’autora expressava en una entrevista la seva intenció: «Tots, amb una mica de conversa i una mica d’empatia, podem descobrir que tenim molt en comú amb els nostres veïns, amb una cultura i tradicions diferents de les nostres».

    El motiu de la mudança a una ciutat costanera del Pacífic amb molta humitat i pocs dies de sol a l’any era degut a la malaltia de la seva germana petita, una nena inquieta i feliç que té fibrosi quística, i que la seva situació empitjora a l’arribada, deixant-la postrada al llit. Telgemeier descriu els símptomes que pateix i els diferents tractaments. De nou, moltes persones es podran sentir identificades en situar el focus en com la germana gran processa el dolor que suposa contemplar les limitacions de la seva germana petita i el fet que sigui una malaltia degenerativa, del sentiment de culpa i de la necessitat d’acompanyar-la en tot el possible. A més, la majestuositat del paisatge costaner es converteix en un personatge més, alimentant encara més l’emoció d’algunes vinyetes sense text que transpiren alegria, dolor, sorpresa i respecte, acompanyat d’un color (en aquesta ocasió, de Braden Lamb, que va seguir perfectament les indicacions de l’autora) ple de contrastos. I no, els fantasmes no són una al·legoria, són fantasmes reals, però això ho descobrireu quan llegiu la novel·la gràfica.

    Raina Telgemeier va ser una de les pioneres a apostar per les novel·les gràfiques infantils i juvenils, i ho va fer entre el 2006 i el 2008 publicant quatre obres que eren una adaptació d’una saga de novel·les de la qual ella mateixa havia estat una devoradora lectora: El club de las canguro (The Baby-Sitters Club) d’Ann M. Martin, publicades entre el 1986 i el 2000, i de la qual recentment s’ha estrenat una sèrie de televisió. L’obra adapta de forma molt digna les històries originals, representant la iniciativa de quatre joves de 12 anys de crear un model de negoci competitiu (fer de cangur), de com impulsen la innovació, la diferenciació, el pensament creatiu, la capacitat d´adaptació o la superació dels reptes amb què es van trobant.

    Però Telgemeier sempre havia tingut una vocació autobiogràfica, de fet, ja a l’escola dibuixava tires amb les vicissituds que li succeïen, inspirant-se en una obra que la va influir molt al seu moment i en tot el seu treball posterior: les tires de premsa de Para bien o para mal (For Better or For Worse, 1979-2008), de Lynn Johnston, on l’autora va mostrar amb humor el quefer d’una família tipus americana al llarg de gairebé tres dècades, respectant l’evolució dels personatges amb el pas del temps (no és habitual que els protagonistes d’un còmic creixin).

    ¡Sonríe! es va publicar inicialment a internet de forma gratuïta en forma de web-còmic, i va ser la mateixa editorial que li publicava els volums d’El club de las canguro la que li va proposar que pensés publicar-la en format de novel·la gràfica. La resta és història… no només és el que expliques, sinó com ho expliques. Ediciones Maeva ha publicat fins ara en castellà totes les obres de Raina Telgemeier, a la qual podeu seguir i interactuar amb ella a les seves xarxes socials: web, Twitter, Instagram i Facebook. Gaudiu amb la lectura… petits, mitjans i grans.

  • Salut mental a les escoles: treballar-la és parlar-ne

    Una de cada quatre persones ha tingut, té o tindrà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida. En la meitat dels casos aquest problema sorgirà abans dels 14 anys, i en la meitat d’aquests casos aquesta persona ho amagarà per por a ser estigmatitzat i discriminat. Aquestes són dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que el mateix organisme reconeix que caldrà revisar perquè han quedat desfasades a causa de la pandèmia. Alguns indicadors reforcen aquesta idea: en l’últim any, els intents de suïcidi (la principal causa de mort no natural entre joves de 15 a 29 anys) han augmentat un 27%, les autolesions entre els adolescents han crescut un 180%, els casos de trastorns de conducta alimentària un 52%, els de trastorn d’ansietat entre joves de 18 a 24 anys un 30,3%, etc.

    Aquestes són dades exposades per l’ONG Obertament –una aliança entre les entitats socials de la salut mental de Catalunya, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació La Caixa– en un webinar adreçat a docents que va tenir lloc el passat juliol i que es tornarà a repetir el pròxim 7 de setembre. En aquest seminari, Obertament explica el funcionament i resultats del programa ‘What’us Up? Com vas de salut mental’, que es va començar a implementar el curs 2015/16 i que des d’aleshores ha arribat a 92 centres de secundària. El curs passat van ser 51 centres i 4.223 alumnes, si bé van ser pràcticament el doble el nombre de centres interessats, segons dades facilitades per l’oenegé, que per aquest curs demana «obrir les aules».

    “De la salut mental se n’ha de parlar, i no com a absència o presència de malaltia, sinó de quelcom que tothom té, igual que tenim salut física, salut social i ara també es comença a parlar de salut espiritual”, explica en el webinar Gemma Cantoni, creadora i assessora pedagògica del projecte What’s up. Aquest projecte permet precisament això: parlar-ne, i fer-ho a l’aula, d’una forma natural, i a través d’activitats que estan en línia amb el currículum (en diuen infusió curricular) de pràcticament totes les matèries. Al començament estava pensat especialment per a 3r d’ESO, i ara ja es pot implementar també a 1r.

    Posar noms i percentatges a les coses

    L’Escola Xarxa de Berga (del grup Escoles FEDAC) ja fa uns quants cursos que van incorporar el projecte a la planificació de 3r d’ESO. Segons explica la seva coordinadora pedagògica, Queralt Gonfaus, “el tema de les emocions i la salut mental el treballàvem molt poc, perquè no estàvem formats i per tant ens feia por fins i tot equivocar-nos amb el llenguatge, aleshores va arribar la proposta del Departament i ara s’ha convertit en un projecte que es desenvolupa al llarg de l’últim trimestre de 3r d’ESO a través de totes les assignatures, cadascuna amb un nombre diferent d’hores i que comença i acaba amb la de tutoria”.

    Per Gonfaus, el programa ha servit a docents i alumnes per familiaritzar-se el llenguatge i sentir-se segurs a l’hora d’abordar la matèria, i “a treure l’estigma i normalitzar el fet que, per exemple, una depressió la pot tenir tothom”. “Posar nom a les coses permet saber què t’està passant, i per tant verbalitzar-ho, i posar-li percentatges permet entendre que no ets un bitxo raro, sinó que allò que et passa és quelcom que passa a molta gent”, diu la coordinadora pedagògica de l’Escola Xarxa.

    A banda, per Gonfaus, “la pandèmia ha fet molt mal, molts adolescents ho passen malament, perquè han viscut en el món virtual i s’hi han estancat”. Aquest curs l’escola ha comptat amb el suport del Consell Comarcal del Berguedà, el qual ha proporcionat psicòlegs per ajudar els infants i joves a superar les situacions d’estrès derivades de la pandèmia.

    Les conseqüències d’amagar el problema

    El projecte What’s up posa molt l’èmfasi en la necessitat de “crear espais segurs per poder parlar de salut mental sense por a que ningú se’n rigui”, diu Gemma Cantoni, com a fórmula per trencar l’estigma, ja que aquest estigma és la causa que molts problemes de salut mental s’acabin amagant, per por de qui els pateix de ser catalogat amb els estereotips que en van associats (persona violenta, inestable, poc intel·ligent…) I en bona part dels casos el fet d’amagar el problema desemboca en situacions de baix rendiment escolar, retraïment social, abandonament dels estudis, aïllament… fins a arribar a la situació més extrema: el suïcidi.

    “Hi ha estereotips que tenim molt treballats, com els de gènere, i als quals probablement no donarem continuïtat quan se’ns presentin, i en canvi n’hi ha d’altres que tenim molt poc treballats, com els que estan associats a la salut mental, i aquí és més fàcil que donem continuïtat a aquestes idees a les quals assignem un valor negatiu i que estan generant primer el prejudici i després la discriminació”, comenta Cantoni a la xerrada.

    El programa inclou 5 unitats didàctiques que incorporen continguts de salut mental i emocional de forma transversal per a 1r d’ESO i 11 unitats didàctiques per a 3r d’ESO, totes elles “curriculars i competencials” i amb una proposta d’avaluació per a cada competència treballada. A 1r d’ESO es treballa en cinc àmbits (llengua catalana, llengua castellana, artístic, educació física, cultura i valors) i a 3r en set (científic-tecnològic, matemàtiques, llengua estrangera, llengua catalana, educació física, cultura i valors i tutoria). A banda, compta amb sis càpsules de treball, centrades en educació emocional desestigmatitzadora, amb propostes per a 1r, 2n i 4t d’ESO, i darrerament s’hi han afegit cinc càpsules específiques post-covid per a tractar a l’hora de tutoria sense cap curs específic assignat.

    A més a més, el programa aporta també testimonis, persones que van tenir problemes de salut mental durant la seva etapa escolar i que estan disposats a anar als centres educatius a parlar-ne amb els alumnes. En el cas de l’Escola La Xarxa, a banda dels testimonis proporcionats pel programa, ja en comencen a tenir de propis, segons explica Gonfaus. “Hem tingut dos exalumnes que ja estan a la universitat que ens han demanat venir per explicar el procés de depressió que van patir, i això ha estat molt enriquidor per la proximitat que s’establia entre ells”.

  • Gairebé mil milions de persones al món pateixen algun trastorn de salut mental

    Les creixents desigualtats socials i econòmiques, els conflictes perllongats, la violència i les emergències de salut pública amenacen el benestar de la població mundial. Gairebé mil milions de persones a tot el món pateixen algun tipus de trastorn mental, segons les últimes xifres de l’Organització de les Nacions Unides (ONU).

    D’acord amb l’informe mundial de salut mental de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), durant el primer any de la pandèmia de la Covid-19, les taxes d’afeccions comunes com la depressió i l’ansietat -les més prevalents tan en homes com dones- van augmentar més del 25%. La infància i l’adolescència són edats d’alta vulnerabilitaten en matèria de salut mental. Segons les dades de l’OMS, el 2019, el 14% dels adolescents del món -d’entre 10 a 19 anys- vivia amb algun trastorn mental. Es tracta de les revisió de dades més gran sobre salut mental feta des del canvi de segle.

    «Una bona salut mental es tradueix en una bona salut física, i aquest nou informe presenta un argument convincent per al canvi», ha argumentat el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus. En aquest sentit, l’Organització Mundial de la Salut insta als països del món a fer front a l’empitjorament de la salut mental derivat de la pandèmia de la Covid i ofereix exemples de bones pràctiques que s’han d’implementar al més aviat possible, en reconeixement de l’important paper que exerceix la salut mental en el desenvolupament positiu de les persones i a tots els nivells.

    En primer lloc, l’organització demana aprofundir en el valor i el compromís que atorguem a la salut mental com a individus, comunitats i governs i igualar aquest valor amb més compromís, implicació i inversió per part de totes les parts interessades. En segon lloc, l’OMS apunta a la necessitat de reformar les característiques físiques, socials i econòmiques dels entorns -les llars, les escoles, els llocs de treball i la comunitat en general- per protegir millor la salut mental i prevenir les malalties mentals. En tercer lloc, l’organització exigeix reforçar l’atenció a la salut mental mitjançant una xarxa comunitària de serveis i suports accessibles, assequibles i de qualitat.

    «Els vincles inextricables entre la salut mental i la salut pública, els drets humans i el desenvolupament socioeconòmic signifiquen que transformar les polítiques i pràctiques en salut mental pugui generar beneficis reals i substantius per a individus, comunitats i països de tot arreu. La inversió en salut mental és una inversió en una vida i un futur millors per a tothom», ha indicat el director general de l’OMS.

    Demanda creixent, respostes insuficients

    L’atenció a la salut mental està sistemàticament infrafinançada. De mitjana, els països dediquen menys del 2% dels seus pressupostos sanitaris a la salut mental. Més del 70% de la despesa en salut mental als països de renda mitjana segueix destinant-se als hospitals psiquiàtrics. A més, al voltant de la meitat de la població mundial viu a països on hi ha un sol psiquiatre per atendre 200.000 o més persones.

    Segons l’informe de l’OMS, fins i tot abans que arribés la pandèmia de la Covid-19, només una petita fracció de les persones que necessitaven ajuda tenien accés a un tractament de salut mental eficaç, assequible i de qualitat. Per exemple, més del 70% de les persones que pateixen psicosi a tot el món no reben l’ajuda i atenció que necessiten. La bretxa entre les nacions riques i les pobres destaca l’accés desigual a l’atenció mèdica, ja que set de cada deu persones amb psicosi reben tractament a països d’alts ingressos, en comparació amb només el 12% que el reben a països de baixos ingressos.

    La situació és encara més greu per als casos de depressió, on les bretxes a l’assistència es produeixen a tots els països, inclosos els d’alts ingressos, en els quals només un terç de les persones que pateixen depressió reben atenció formal de salut mental. I encara que els països d’alts ingressos ofereixen un tractament «mínimament adequat» per a la depressió en el 23% dels casos, això es redueix a només un 3% en els països d’ingressos baixos i mitjans-baixos.

    «Necessitem transformar les nostres actituds, accions i enfocaments per promoure i protegir la salut mental de les persones», ha destacat Tedros Adhanom. «Podem i hem de fer-ho transformant els entorns que influeixen en la nostra salut mental i desenvolupant serveis de salut mental basats en la comunitat capaços d’aconseguir una cobertura universal en salut mental», ha conclòs el director general de l’OMS.

  • Dibuixar com a teràpia per al trauma, el dol i la culpa

    El divendres 10 de juny de 2022 es presentava a Barcelona la novel·la gràfica Seguir dibujando (Dessiner encore, 2021; Ediciones Bang, 2022). L’autora, Corinne Rey, coneguda com a Coco, mostrava el seu treball reconeixent la importància que ha tingut el desenvolupament d’aquesta obra com a part del tractament per a rehabilitar-se després de l’experiència traumàtica viscuda el 7 de gener de 2015, i del procés de dol posterior i, també, del sentiment de culpa.

    Aquell fatídic dia, dos terroristes van assaltar la seu del setmanari d’humor Charlie Hebdo al centre de París, assassinant a dotze persones i deixant malferits a onze més. Coco va sortir il·lesa malgrat que va ser la primera a trobar-se als dos germans armats al carrer i va acompanyar-los obligada fins al pis on es trobaven les oficines (en primera instància els va portar a un pis diferent, però ella al·lega que va ser pels nervis i la por i que no es va adonar). Ella va ser la que va introduir el codi de l’alarma que va obrir la porta i la van apartar del camí (es va amagar a sota d’una taula de l’entrada).

    Crear ‘Seguir dibujando’ ha ajudat a Corinne Rey a rehabilitar-se després de l’experiència traumàtica viscuda el 7 de gener de 2015 | ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey (Coco)

    Com tots els dimecres al matí, la plana major del setmanari estava preparant el següent número a la sala de reunions. Coco va voler marxar abans a casa per a recollir de la llar d’infants el seu nadó de pocs mesos. L’atzar la va convertir en protagonista, però, probablement, també li va salvar la vida. Entre les víctimes, el dibuixant i director de la publicació, Stéphane Charbonnier (Charb), i els autors Bernard Verlhac (Tignous), Georges Wolinski (Wolinski), Jean Cabut (Cabu) i Phillippe Honoré (Honoré). També van perdre la vida l’economista Bernard Maris, el corrector Mustapha Ourad, la columnista Elsa Cayat, l’organitzador d’esdeveniments convidat a la reunió Michel Renaud, el conserge Frédéric Boisseau i els policies Franck Brinsolaro i Ahmed Merabet. La tragèdia continuaria durant dos dies més a París, amb l’assassinat de cinc persones i diversos ferits, fins que es va aconseguir abatre als tres terroristes.

    Després de les ràfegues amb les metralladores, a la sala de reunions de Charlie Hebdo van quedar malferits, alguns greument, els autors Fabrice Nicolino, Laurent Sourisseau (Riss, director de redacció en aquell moment i nou director de publicació com a conseqüència dels fets), Philippe Lançon i el responsable del web, en Simon Fieschi… I Coco va ser la primera a arribar i en atendre’ls un cop assegurada que ja havien marxat els terroristes. L’escena era absolutament desoladora.

    Coco converteix l’obra en un viatge que fa comprendre al lector l’ús terapèutic de l’acció de dibuixar per a poder continuar amb la seva vida | ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey (Coco)

    A la novel·la gràfica Seguir dibujando, Coco ens mostra la seva catarsi particular. Per una banda, com s’ha sentit per dins i els pensaments que l’han afligit i, per una altra banda, el relat del qual ha viscut des de llavors, convertint l’obra en un viatge que fa comprendre al lector la seva redempció i l’ús terapèutic de l’acció de dibuixar per a poder continuar amb la seva vida. Els pensaments que la van aclaparar durant molt de temps feien referència al record dels fets i, sobretot, a la culpa de la seva actuació. Repetint contínuament «I si…?», la mateixa autora ho expressa de la següent manera: «El temps es va aturar en aquella escala, en aquella por… els trets… el silenci de la mort… M’obsessionen les preguntes: I si hagués fet alguna cosa?… I si hagués demanat socors?… I si hagués intentat fugir?… I si els hagués empentat per les escales?… I si hagués pogut alertar als altres?… I si no hagués premut el maldit codi?… I si hagués intentat desarmar-los?… I si m’hagués defensat?… I si…?… I si…?…».

    Aquesta part emocional està representada en els dibuixos d’una forma inefable i onírica, abatuda com si estigués colpejada per les onades terribles a manera de records que es manifesten un cop i un altre (en un moment, afirma en una vinyeta «si em busqueu, estic a l’abisme dels meus pensaments»), i de com el dibuix la va ajudar com a teràpia en el procés de rehabilitació. Per al relat de la part de la seva vida real empra un estil més literal i descriptiu, començant per les diferents teràpies psicològiques que va seguir i els seus efectes sobre ella (no totes van funcionar, com la teràpia EMDR, Desensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars, per exemple). També com es va alterar la seva vida quotidiana per estar obligada a viure i moure’s sempre acompanyada per la policia, amb tot el que suposa això i la percepció sobre la seva llibertat, una llibertat per la qual tant havien lluitat des del setmanari.

    Coco mostra com es va alterar la seva vida quotidiana pel fet d’estar obligada a viure i moure’s sempre acompanyada per la policia | ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey (Coco)

    A la novel·la gràfica, l’autora reflexiona sobre la llibertat d’expressió en general i la llibertat de premsa en particular, i descriu els diferents esdeveniments que es van succeir des de l’atemptat a Dinamarca el 2 de novembre de 2004 i la posterior publicació de les caricatures de Mahoma en un diari danès, i que ja li havia provocat un judici a Charlie Hebdo pocs anys abans de l’atemptat, per reproduir les caricatures. Veure com, després de l’atemptat, el clam en què es va convertir l’expressió «Je suis Charlie» («Jo soc Charlie») per part de tota la societat francesa, era acompanyada per alguns amb un «però»: «però no cal fer caricatures de Mahoma» o «no cal posar més llenya al foc», entre d’altres. Imprescindible veure aquesta singladura des dels ulls d’una supervivent i, a la vegada, una autora que opina amb els seus dibuixos amb total llibertat.

    Charlie Hebdo va néixer per a analitzar l’actualitat i riure’s d’ella. I calia fer-ho de forma clara i contundent. Coco va arribar a Charlie Hebdo el 2009 i va aprendre dels seus reconeguts companys la importància de la vinyeta de premsa, que ha de ser sintètica, impactant i vehicular una idea contundent. En paraules de l’autora: cal «dibuixar a la gent, els paisatges, les perspectives. Caricaturitzar. Sintetitzar el traç. Optar per la llegibilitat. Compondre. Explicar. Escriure. Trobar la idea, la fórmula que ho faci esclatar, que doni just en el clau. Que no sigui redundant amb el dibuix. Atrevir-se, sense pietat. Sorprendre el lector. Fer-lo riure, reaccionar. Portar-lo a on no s’ho esperi». I, afegeix, tenir sempre present la següent frase: «Una bona vinyeta és com un cop de puny!», exclamació que li deia François Cavanna, escriptor i periodista, que va fundar la revista Charlie Hebdo el 1992.

    La levedad, de Catherine Meurisse

    «Hi ha alguna cosa insuportable a la bellesa», diu Coco en un moment de la seva obra. I, precisament, la bellesa va ser fonamental en el procés de rehabilitació de l’autora Catherine Meurisse i així ho va explicar a la seva novel·la gràfica La levedad (La légèreté, 2016; Editorial Impedimenta, 2017), que ja va per la segona edició en castellà i és tot un èxit de vendes a França. Meurisse es va adormir (no li va sonar el despertador després d’una nit nefasta on la va deixar la seva parella), i va perdre el bus, tot plegat amb el retard suficient per a arribar a la reunió dels dimecres de tota la redacció quan just s’estava produint l’atemptat. Una redacció en la qual feia una dècada que treballava i que va deixar poc després per a centrar-se en els seus projectes més personals.

    A La levedad, igual que Coco, també mostra la seva intimitat i les seves emocions, la pèrdua de la llibertat personal per haver d’anar sempre amb escortes, l’avanç amb les teràpies i les tècniques proposades… i la seva solitud, a la vegada que reconeix l’acompanyament de la seva família i amics. Explica molt bé els símptomes que suposa l’estat de dissociació a la qual ens porta el nostre cervell després d’un trauma tan descomunal com el que va viure ella. «Tinc la sensació de ser espectadora de la meva pròpia implosió», exclama ella mateixa, confirmant efectivament la dissociació i com, un cop «reassociada», tindrà la força suficient per a explicar-ho en una novel·la gràfica, com així ho va fer.

    ‘La levedad’ explica molt bé els símptomes que suposa l’estat de dissociació a la qual ens porta el nostre cervell després d’un trauma tan descomunal com el que va viure ella | ‘La levedad’, de Catherine Meurisse

    Meurisse és optimista amb el remei: «No som titans. No hem de lliurar cap combat temerari contra les preguntes insidioses, no hem de respondre a les seves provocacions, sinó, ajupint el cap, deixar passar l’instant difícil per després somriure de nou i aspirar a la felicitat», exclama un divan en una vinyeta, a imatge del seu suposat psicòleg. A manera de teràpia, Catherine Meurisse va decidir cercar la síndrome de Stendhal com a contrapunt a la síndrome del 7 de gener de 2015… i ho va cercar a Roma. «La bellesa et tornarà la memòria», sembla que li exclami el seu subconscient. I així ho va fer i així ens ho va relatar a la seva obra: com l’obsessió per la bellesa la va ajudar a recuperar l’equilibri i la percepció, com es reanima la raó i com va recuperar la constància de l’ànim. I sense deixar de ser mordaç, com quan dibuixa en una de les pàgines una factoria en un país asiàtic on unes treballadores en condicions infrahumanes estan cosint a correcuita les samarretes amb el lema «Je suis Charlie»… les contradiccions del món desenvolupat.

    Les dues autores coincideixen en homenatjar als seus companys de redacció, tant als que malauradament no van sobreviure com els que van continuar amb el projecte, i agraïm la sensibilitat amb què descriuen els moments més durs. No necessitem els detalls escabrosos de la matança, malgrat que siguin les preguntes habituals que li fan els mitjans, com elles mateixes denuncien. També, ambdues, reconeixen els conflictes interns a la redacció que es van viure els mesos posteriors als atemptats. Albirem que tots van patir un trauma difícil de superar i cadascú ha hagut de fer la seva particular rehabilitació. Nosaltres hem d’estar agraïts de la generositat de les dues autores per exposar la seva intimitat i el de reivindicar el clam «Je suis Charlie» perquè no es perdi amb el pas del temps. No s’han de sentir culpables per estar vives, han de continuar dibuixant per a defensar les seves idees. No hi ha una arma més contundent avui en dia que la llibertat de premsa, i aquestes obres serveixen per a recordar-ho i donar una lliçó als que fan un mal ús d’aquesta llibertat.

  • Un 69% dels metges i metgesses de família afirmen estar esgotats i un 43% estressats fruit de la pandèmia

    Un 69% dels metges i metgesses de família de Catalunya afirmen estar esgotats i un 43% estressats a causa de la pandèmia de la Covid. Són les principals conclusions d’un estudi fet conjuntament entre la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol) que ha analitzat l’impacte emocional de la pandèmia Covid-19 en els metges i metgesses de família de Catalunya. Concretament, es tracta d’una enquesta online on hi han participat aproximadament 600 metges i metgesses de família socis de la CAMFiC, en els mesos de juny i juliol de 2021, coincidint amb la cinquena onada de la Covid-19, que va posar l’atenció primària en gran tensió.

    Les participants, en la seva majoria dones (79,2%), van contestar el qüestionari Maslach Burnout Inventory (MBI) que informa sobre tres dimensions del burnout: esgotament emocional i físic; despersonalització (sentiments de negativisme o cinisme envers la feina i els pacients), i realització personal a la feina. Els resultats de l’estudi mostren que més de dues terceres parts dels professionals participants presenten nivells alts d’esgotament emocional, mentre que un 47% presenta un nivell alt de despersonalització, un 40% presenta nivell baix de realització personal i un 26,5% presenta afectació simultània d’esgotament, despersonalització i poca realització personal a la feina.

    També se’ls va administrar el qüestionari DASS-21 que mesura el grau de depressió, ansietat i estrès. Segona els resultats d’aquesta enquesta, una quarta part dels participants tenen depressió, al menys moderada, mentre que l’11% presenta depressió severa o molt severa. Més d’un terç pateix ansietat al menys moderada, i un 14% se situa en nivells d’ansietat severa o molt severa. Els resultats també mostren que més del 40% presenta nivells d’estrès clínicament significatius.

    A més, entre les enquestades hi ha una percepció gairebé unànime (95%) d’augment de la càrrega de treball i de l’assumpció de tasques noves (89%) i lògicament de l’estrès associat a aquestes noves situacions. També es mostra preocupació per contreure la Covid-19, no només pel contagi propi (43%) sinó sobretot pel risc de contagi dels familiars (79%). També s’han observat factors de resiliència: més del 80% confien en la pròpia capacitat professional per en sortir-se amb la pandèmia i la majoria (67%) assumeixen els riscos inherents a la feina, pel compromís amb la professió.

    Els investigadors assenyalen que, tot i que el burnout sempre ha estat present en les professions sanitàries, en el context de la pandèmia s’han observat prevalences mai vistes abans. «El burnout inclou un estat emocional estressat, amb esgotament físic i desbordament psicològic, que pot portar a actituds de desvinculació envers la feina i els pacients, i a la pèrdua de la satisfacció amb la pròpia feina. És rellevant perquè reflecteix el malestar del metge, però també perquè pot comprometre l’eficàcia de la seva feina i la qualitat assistencial», indiquen els autors de l’estudi.

    Davant d’aquest context, proposen monitoritzar proactivament l’estat psicològic dels metges de família i facilitar l’accés a ajut psicològic. Segons els experts, fomentar la resiliència amb estratègies enfocades a l’autocura pot ser útil, però calen també canvis en l’organització, l’entorn laboral i en les condicions de treball. Per altra banda, consideren que cal dur a terme estudis longitudinals per avaluar l’impacte psicològic de la pandèmia al llarg del temps, i avaluar la utilitat i l’efectivitat de les intervencions preventives o terapèutiques que es proposen i la millor manera d’implementar-les.

    Els resultats d’aquest estudi s’han presentat en el marc del XXVIIIè Congrés de la CAMFiC que s’ha celebrat a Girona, presencialment per primer cop després de la pandèmia de la Covid, els dies 28, 29 i 30 d’abril. Uns 750 metges i metgesses de família s’han aplegat al Palau de Congressos de Girona per tractar temes com la Covid Persistent, la Salut Mental del professionals, la Intel·ligència Artificial a les consultes, les ecografies pulmonars, l’abordatge de la sexualitat o el dol perinatal, amb un total de 12 taules de debat, 18 tallers pràctics i 9 xerrades.

  • Gairebé la meitat de les dones amb patologia dual pateix depressió

    El 40% dels pacients amb addiccions atesos per qualsevol motiu a l’Hospital del Mar pateixen a la vegada, com a mínim, una patologia psiquiàtrica associada. És el que es coneix com la patologia dual, un trastorn que afecta més freqüentment a les dones. En concret, segons un estudi encapçalat per especialistes de l’Hospital del Mar i de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, el 46% de les dones que ingressen amb alguna addicció tenen depressió, mentre que en els homes el percentatge és d’un 31%.

    L’estudi, publicat a la revista Journal of Clinical Medicine, realitzat entre gener i octubre del 2020, va fer el seguiment d’uns 70 pacients amb addiccions ingressats per altres motius a l’Hospital del Mar. D’aquests, un 37% patien algun tipus de trastorn mental associat, amb una prevalença més alta entre les dones, del 54%, mentre que en els homes era del 33%.

    Segons el Dr. Fernando Dinamarca, metge adjunt del Servei de Psiquiatria i Addiccions i primer autor del treball, l’estudi «confirma que les dones amb addicció pateixen l’efecte telescopi, és a dir, que amb menys temps de consum, tenen més problemes o els tenen abans que els homes amb la mateixa addicció i, a la vegada, tenen molt mala qualitat de vida, pitjor que la dels homes». En aquest sentit, els casos avaluats indiquen que l’edat d’inici de les dones en el consum era més tardana que la dels homes, 23 anys davant de 18, però l’aparició de la patologia psiquiàtrica es produïa a edats similars.

    Les substàncies de consum més habituals entre els pacients amb addiccions analitzats eren l’alcohol, en el 47% dels casos, i els opioides, en el 38%. Pel que fa als trastorns més comuns, a banda de la depressió, trobem els atacs de pànic i l’ansietat, que afecten el 46% i el 38,5% de les dones, respectivament, mentre que només al 13 i a l’11% dels homes que han participat a l’estudi.

    Els pacients amb patologia dual pateixen més ingressos hospitalaris i problemes socials, com ara problemes per trobar feina, realitzen més temptatives de suïcidi i tenen un pitjor pronòstic. Per aquest motiu, els autors de l’estudi defensen la necessitat d’establir circuits que permetin als especialistes en altres patologies consultar els experts en addicions dels seus centres davant la sospita que els pacients poden patir una addicció. «Es tracta d’entendre l’addicció com una malaltia», apunta la Dra. Marta Torrens, cap del Grup de recerca en addiccions de l’IMIM-Hospital del Mar i directora del procés d’Addiccions de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar (INAD).

    Aquests resultats donen suport a la importància d’explorar de forma rutinària la possibilitat que els pacients ingressats pateixin una addicció, així com la possible presència d’altres patologies mentals associades, ja que poden tenir un impacte important no només des del punt de vista de la patologia mèdica que els ha portat a ingressar, sinó també en la seva qualitat de vida.

  • Millenials i generació Z: per què són la generació deprimida?

    Fa uns mesos una pacient em va dir: “Pertanyo a la generació deprimida, com no estaré depressiu?”. Era la primera sessió i va venir a teràpia perquè es trobava sense ganes de res, sense motivació i amb la sensació que la vida no tenia sentit.

    Tenia raó, pertany a l’anomenada ‘generació deprimida’, una generació que engloba, en realitat, el conjunt de dues: la millenials (també anomenada generació Y) i la generació Z.

    La primera fa referència a les persones que van néixer entre 1981 i 1995 i la segona a qui van arribar al món entre 1995 i 2010 (ambdues dates són aproximades, ja que no hi ha un consens clar social per a aquesta classificació).

    La veritat és que cada vegada hi ha més ús d’antidepressius, més assistència a teràpia psicològica i més expressió autoinformada d’ansietat i tristesa en aquestes generacions. Anem per parts per descobrir quins factors hi influeixen.

    Quins factors han deprimit aquesta generació?

    Abans de res, comencem per definir el trastorn de depressió major. Aquest es manifesta com un conjunt de símptomes, dels quals podem destacar un estat d’ànim deprimit durant la major part del dia, disminució de l’interès per les activitats que abans provocaven plaer, pèrdua o augment de pes, insomni o hipersòmnia, agitació o retard psicomotor, pèrdua d’energia, sentiment d’inutilitat o culpabilitat excessiva, disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se i pensaments de mort recurrents.

    Hi ha diverses raons per les quals a la generació millenial i la generació Z se les denomina, en conjunt, la generació deprimida. Analitzem els diferents factors que podrien estar influint:

    Pandèmia, coronafòbia i solitud

    No podem passar per alt la influència que ha tingut la pandèmia de Covid-19 a la població general. Hem parlat d’estats desagradables com la coronafòbia (una ansietat excessiva a contraure el coronavirus), ansietat, fatiga pandèmica (una reacció d’esgotament davant d’una adversitat mantinguda i no resolta), etc. Davant d’aquest escenari, la pregunta és: han afectat aquestes situacions particularment aquestes dues generacions?

    La solitud és una cosa que es relaciona directament amb la tristesa. Si bé és cert que això és aplicable a qualsevol edat, la necessitat de relacionar-se amb iguals és més gran en la joventut. És per això que les mesures específiques i preventives del contagi del coronavirus han afectat en particular aquesta població.

    Ansietat social

    D’altra banda, la soledat d’aquell moment xoca ara amb la tornada a la vida social, provocant moltes vegades ansietat en adolescents i joves. És el que se li ha anomenat ressaca social.

    La meva experiència personal a la consulta m’ha revelat que moltes persones d’aquesta edat acusen des d’aquell moment la sensació de no sentir-se capaces de “connectar” amb els seus iguals. Senten que no gaudeixen de situacions socials amb moltes persones i experimenten ansietat quan estan envoltades per algú que acaben de conèixer.

    Xarxes socials

    Les xarxes socials han esdevingut un refugi per a moltes persones joves que se senten malament. Cal destacar que un ús adequat és positiu. De fet, gràcies a elles la desconnexió social durant el confinament no va ser total.

    Però hi ha dos factors que poden afectar negativament les persones joves:

    • Un ús excessiu o com a evitació de moments d’ansietat. Això pot provocar que es refugiïn a les xarxes amb l’objectiu de substituir situacions socials en viu.
    • Un ús esbiaixat. Aquesta situació els podria exposar únicament a contingut amb què es poden comparar negativament. Fins i tot publicacions que mostrin expressió de dolor emocional per part de persones desconegudes (per exemple, imatges d’autolesions).

    Frustració laboral

    La generació millenial va ser educada en una «meritocràcia» molt enfocada a l’èxit laboral i socioeconòmic condicionat a l’esforç. Frases com “Si t’esforces, aconseguiràs el que et proposis”, segur que les han escoltat la majoria.

    És una generació que s’ha esforçat per aconseguir els objectius de vida, però amb un resultat de frustració en molts casos. Els estudis universitaris s’equiparaven amb èxit laboral i, tanmateix, quan van acabar aquest període, es va produir una crisi econòmica que no va permetre que es poguessin desenvolupar a la feina. Ara poden sentir por que passi el mateix arran de la pandèmia.

    Preocupacions globals

    Entre els assumptes que preocupen les generacions millenial i Z, trobem el feminisme, l’ecoansietat, els drets LGTBIQ+, la migració… Són generacions que es preocupen per allò global i no només per allò particular. Pensen més enllà i senten ansietat per més coses que les particulars i les individuals.

    Aquestes preocupacions globals i la possibilitat de comunicar-se per xarxes els proporciona un sentit de pertinença molt positiu. Els fa sentir part d’un tot i sentir-se compresos pels seus iguals.

    Tot i això, no només es preocupen sinó que també busquen la solució sentint sovint una responsabilitat excessiva per situacions que són globals, més difícils de solucionar i, per tant, provoquen ansietat.

    Major reconeixement dels propis símptomes

    Una de les raons per les quals es parla més de depressió i ansietat en aquestes generacions és que les persones que la pateixen parlen amb més naturalitat i reconeixen més fàcilment els símptomes. De fet, la salut mental ja és un assumpte molt comentat a les xarxes socials, les plataformes en què més es mouen els joves.

    Això és positiu perquè quan una persona reconeix que es troba malament pot cercar ajuda. De fet, són aquestes generacions les que han trencat el tabú que envoltava la cura de la salut mental. Ara són ells els qui més (i més obertament) parlen sobre anar a teràpia. També són els que més la recomanen i els que més reconeixen els seus propis problemes. Aquesta és la generació deprimida perquè és la generació que reconeix el seu malestar sense vergonya ni por.

    The ConversationAquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix l’original aquí

  • Un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió durant la pandèmia

    Després de dos anys de pandèmia, els professionals de la salut acumulen nivells de malestar físic i mental molt elevats. Un malestar que es perllonga en el temps i que no mostra indicis significatius de recuperació. Estrès, ansietat, sobrecàrrega de treball, esgotament físic, baixes per positiu en Covid… una suma de factors han acabat passant factura als professionals sanitaris. Tant és així que un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió. A més, durant aquest període des de l’inici de la pandèmia, més de la meitat dels professionals o bé han acudit ja a serveis de salut mental (un 39%) o bé es plantegen fer-ho (un 15%). Una demanda que duplica la que hi havia a l’estiu de 2020 (25%), poc després de la primera onada.

    Són alguns dels resultats de la darrera enquesta de la Fundació Galatea, que ha monitorat l’estat de salut física i mental dels professionals de Catalunya des que va esclatar la pandèmia. En concret, hi han participat set col·lectius professionals de l’àmbit de la salut: metges, infermeres, odontòlegs, farmacèutics, psicòlegs, veterinaris i treballadors socials.

    L’estudi, desenvolupat la tardor de l’any passat, denota que, encara que en algun cas ha millorat lleument algun indicador de salut, la majoria de professionals continuen empitjorant o es mantenen i en cap cas es recuperen els nivells anteriors a la pandèmia. En general, infermeres i treballadores socials (els dos col·lectius més feminitzats, juntament amb psicologia) són els grups que presenten un pitjor estat de salut percebut. De fet, en tots el col·lectius, les dones tenen pitjors indicadors que els homes.

    Amb la pandèmia s’han consolidat també les llargues jornades laborals. De fet, el 49% dels metges i el 47% del personal d’infermeria enquestat declaren que treballen més de 40 hores setmanals, malgrat que el moment en què es va fer l’enquesta no coincidia amb cap onada ni pic de casos de la Covid-19. Paral·lelament, els professionals sanitaris expressen de manera generalitzada que no se senten reconeguts per la societat, ni prou valorats per part dels directius ni de les organitzacions on treballen. Segons els resultats de l’enquesta, només se senten reconeguts per la societat el 38,6% dels metges, el 33% de les infermeres, el 27,4% de les treballadores socials i el 23% dels veterinaris.

    El director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, considera que tots aquests elements fan concloure que “és imprescindible que el sistema comenci a donar senyals de canvi i que no trigui a fer-ho”. “El sistema sanitari ha de reconèixer els seus professionals i ha de demostrar-los amb accions i millores concretes que es preocupa per ells”, expressa Calvo. Des de l’inici de la pandèmia, la Fundació Galatea va posar en marxa un servei de suport psicològic telemàtic per als professionals de la salut. Fins al febrer de 2022, s’havien atés a través d’aquest servei més de 1.900 professionals de la salut de tot Catalunya i s’havien ofert més de 7.000 sessions s’acompanyament.

    Fatiga, dolor i estrès

    L’efecte acumulatiu de les diferents onades de la pandèmia en la salut física i, sobretot, emocional, es fa palès: la majoria de trastorns com l’insomni, el patiment psicològic, el cansament o el dolor empitjoren i es cronifiquen. Si abans de la pandèmia el 10% dels professionals percebia la seva salut mental com a regular o dolenta, a la tardor del 2021 aquest percentatge s’havia triplicat. Les infermeres (40,2%), les treballadores socials (35,7%) i els metges (30,7%) són els col·lectius amb més càrrega psicològica i els que han tingut una evolució més negativa des de l’inici de la pandèmia.

    L’enquesta de Fundació Galatea planteja per primer cop les situacions d’estrès posttraumàtic i el resultat és que el 16,3% dels professionals sanitaris manifesten que sovint actuen com si estiguessin revivint experiències estressants relacionades amb la pandèmia. Les més afectades són les infermeres (26,3%) i les treballadores socials (24,6%). Fins a un 42% dels professionals de la salut tenen algun risc de patir un trastorn mental.

    Pel que fa al consum de tranquil·litzants o hipnòtics, aquest ha augmentat des de l’inici de la pandèmia: a la tardor de l’any passat, un 30% dels professionals en consumia, mentre que a l’inici de la pandèmia aquesta xifra se situava en el 18%. El consum d’aquests fàrmacs ha augmentat en tots els col·lectius, sobretot en infermeres (35%) i farmacèutics (33,5%).

    Els pensaments de “no poder més” o la sensació d’“estar sobrepassat” afecten el 30% dels professionals, especialment a les infermeres (40%). A més, tots els col·lectius presenten percentatges superiors al 60% de professionals afectats per cansament, dolor o estrès i, en la majoria de grups, els nivells són similars o, fins i tot, superiors als de la primera onada de la pandèmia i molt per sobre dels nivells prepandèmia. Les infermeres tenen els nivells més alts en tots tres indicadors: cansament (58,8%), dolor (60,1%) i estrès (57,7%). En aquest context, un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat avançar la seva jubilació, especialment les infermeres (30%), els metges (21,5%) i les treballadores socials (20%).