Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental

  • La UGT reivindica unes condicions laborals dignes per als psicòlegs de la sanitat pública i concertada

    Durant les darreres setmanes, una representació del Sindicat Mèdic de la UGT de Catalunya ha mantingut els primers contactes amb el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) per conèixer la realitat del col·lectiu de la psicologia de la sanitat pública i concertada catalana i crear un grup professional que defensi aquest col·lectiu dins del sindicat.

    La representació del COPC destaca la baixa ràtio de professionals de la psicologia a la sanitat pública catalana -que se situa en 9 per cada 100.000 habitants, la meitat que la mitjana europea- i també d’altres perfils professionals de la salut mental, com ara psiquiatria i infermeria de salut mental. També expressa la seva preocupació perquè actualment les noves places PIR no arribarien ni a la taxa de reposició per mantenir-ne la proporció tenint en compte les jubilacions dins del col·lectiu.

    La UGT considera que la manca de professionals de la salut mental és especialment greu en un moment com l’actual, en què, arran de la pandèmia de la Covid-19, els problemes de salut mental han augmentat de forma molt important. Ambdues organitzacions coincideixen en la importància d’augmentar el finançament en la sanitat pública per tal de millorar les condicions laborals dels i les professionals, així com per augmentar de forma substancial les places.

    El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya valora de forma positiva l’obertura de les 150 places de referents de benestar emocionals en atenció primària, perfil professional de psicòleg/a sanitari generalista en atenció primària que ja existeix en altres sistemes de salut del món anglosaxó, amb aparentment bons resultats. Des de la UGT, però, manifesten la seva preocupació per la manca de transparència respecte a aquestes places, ja que no tenen constància de les condicions laborals ni que s’hagi produït una convocatòria oficial, així com del fet que no siguin especialistes. A més, apunten que suposa el risc que professionals de formació semblant tinguin condicionals laborals i retributives molt més precàries que d’altres que també treballen al sistema públic de salut.

    Així mateix, el COPC reivindica un augment important de les places d’especialista en psicologia, així com un augment de les especialitats clíniques en psicologia. També aposten per un procés de regularització del nombrós col·lectiu de professionals de la psicologia que executen tasques d’especialista a la sanitat pública i concertada catalana sense tenir-ne l’especialitat reconeguda. Des de la UGT manifesten que continuaran apostant per un sistema de formació sanitària basat en la residència, que ha mostrat ser de gran qualitat.

    La UGT, doncs, veu urgent augmentar tant la quantitat de places de formació d’especialistes sanitaris com el nombre d’especialitats sanitàries de psicologia, medicina, infermeria, TCAI… per adequar-ho a la demanda real. Així mateix, destaca la necessitat d’estabilitzar la situació laboral del col·lectiu sanitari i d’igualar a l’alça els convenis col·lectius de la sanitat pública i concertada catalanes.

  • Com la pandèmia ha afectat el malestar psicològic

    Gairebé dos anys després, som més conscients del peatge psíquic que ens ha suposat la pandèmia en termes de salut mental. Els signes de malestar psicològic han augmentat, tot i que ho han fet de manera variable i en funció de causes diverses. Destacarem les tres que ens semblen més importants.

    Distància social

    D’una banda, la persistència en el temps de la distància social i la consegüent reducció dels vincles. Aquesta ha provocat efectes de desorientació a moltes persones.

    Els éssers parlants necessitem a l’altre com a referència. El seu contacte mitjançant la paraula, però també cara a cara. Quan ens allunyem durant un temps, ens quedem sols amb nosaltres mateixos.

    És allà on, per a alguns, l’angoixa es fa insuportable i el recurs al consum es converteix en una ‘falsa solució’. Això ha implicat incompliments durant les restriccions més dures. Al cap i a la fi, perdre els vincles és perdre un suport bàsic per a la nostra salut mental.

    Pèrdues personals

    La segona causa és l’acumulació de pèrdues: vides, salut, treball, economia, abraçades, projectes professionals i personals…

    Aquí, les vivències subjectives són molt variades. Des dels que han experimentat una pèrdua irreversible, com és la d’un ésser estimat, fins els que han viscut com una pèrdua important les restriccions de mobilitat. Per a cada qui, aquesta situació requerirà un dol més o menys prolongat, amb els seus afectes depressius.

    Continua incertesa

    Finalment, una altra raó del malestar psíquic la trobem en la incertesa sobre les causes, les conseqüències, les solucions i al final, per al qual encara no hi ha data.

    Les vides pandèmiques són vides en estat d’alarma permanent. Això repercuteix en el nostre nivell d’ansietat i angoixa. De vegades, ens paralitza. D’altres, ens aboca a un activisme per trobar -en aquest fer- alguna certesa que ens alleugi.

    Salut mental vs. malestar psíquic

    Si analitzem els efectes de la pandèmia en diferents col·lectius, convé diferenciar clarament entre dues conseqüències. D’una banda, trastorns de salut mental, que no han augmentat significativament. De l’altra, signes de malestar psíquic, que sí que s’han incrementat i generalitzat.

    Mentre que un trastorn té una entitat pròpia i requereix d’un procés de gènesi llarg, un malestar reactiu a una crisi és un fenomen amb una durada més curta i menys incapacitant. Pot, no obstant això, ser molt greu i dolorós.

    Impacte de la pandèmia en la salut mental dels joves

    Per als nens i nenes, la pandèmia ha suposat un augment de les pors, tant diürns com nocturns. Moltes vegades és el reflex dels temors que capten en els adults.

    Simultàniament, els límits en la socialització han afectat al seu estat d’ànim. Si és el cas es manifesta no tant en afectes depressius clars, sinó en falta de gana, insomni, irritabilitat o hiperactivitat.

    Els adolescents, pel seu moment vital, no coneixen la fórmula sense contacte. Necessiten del grup com a suport per superar els ritus de pas i iniciar-se al món adult (consums, sexualitat, amistat…).

    Quan aquest suport no s’acompanya del contacte físic -i se substitueix només per la virtualitat o pel contacte més estret amb els progenitors- apareixen els fenòmens d’ansietat, depressió, els trastorns de la conducta alimentària, les autolesions -en casos extrems, el passatge a l’acte suïcida – o l’aïllament a la seva habitació.

    La desescalada va suposar, per a molts, un retorn de les exigències escolars i socials difícil d’assumir. Va ser llavors quan aquest malestar psíquic es va fer més patent.

    El fenomen actual dels ‘botellons’ i les festes massives s’explica, en part, per la necessitat de recuperar aquestes satisfaccions pèrdues, per a ells molt desitjades. A la fi, l’estiu adolescent és un moment en què poden sorgir moltes novetats. Perdre aquesta oportunitat es viu, de vegades, de manera dramàtica.

    Altres grups vulnerables: dones víctimes de violència masclista, gent gran i personal sanitari

    Un altre grup la salut mental s’ha vist especialment afectada ha estat el de les dones víctimes de violència masclista, que han quedat silenciades darrere els murs de la casa. El confinament els ha suposat una barrera per poder denunciar i parlar sobre l’impacte d’aquesta violència en els seus cossos i en la seva salut mental.

    Per certes persones grans, la pandèmia ha suposat la trobada amb una soledat forçada, no desitjada. Desconnectar de la seva xarxa familiar ha provocat desemparament psíquic en un moment de la vida en què la fragilitat els fa més vulnerables. No només física, també psíquicament. En alguns casos, a més, han patit pèrdues importants, com la de la seva parella.

    No podem oblidar a aquells sanitaris que han mirat a la mort de front i han experimentat sensacions intenses d’impotència davant un perill real -el virus- que els sobrepassava. El seu malestar psíquic és signe dels efectes d’aquesta angoixa.

    El que ens queda ara és recuperar els vincles mitjançant la presencialitat, afrontar els dols individual i col·lectivament i conviure amb una incertesa que ens acompanyarà durant un temps. Per a això, haurem de trobar una bona fórmula híbrida entre la presència i el virtual.

    Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.

  • Barcelona pregunta als seus infants com se senten

    “Estàs satisfet/a amb la teva vida?”, “Ets sents segur/a a casa?”, “Et sents exclòs/a?”, “Fas amics amb facilitat?”. Aquestes són algunes de les preguntes que més de 5.000 infants de 58 escoles diferents de Barcelona estan responent en el marc de la segona Enquesta de Benestar Subjectiu, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona a través de l’Institut Infància i Adolescència. L’objectiu del programa, anomenat Parlen els nens i nenes, és conèixer el punt de vista i l’estat emocional dels infants de la ciutat, per tal de poder plantejar propostes de millora.

    I és que, tal com es va fer a la darrera entrega, el 2017, un cop s’hagin analitzat les dades, es farà un retorn dels resultats de l’Enquesta a les aules, per tal que l’alumnat pugui dir la seva. Durant els següents dos cursos es promourà un procés participatiu en què els infants n’interpretaran els resultats i faran propostes d’actuació per millorar el seu benestar. Aquestes propostes acabaran constituint la nova Agenda dels Infants de Barcelona i prendrà el relleu de les 115 propostes que els nens i nenes de la ciutat van alçar arran de l’Enquesta de fa quatre anys.

    “Aquesta enquesta, si realment entenem la infància com un engranatge important de la societat, hauria de ser periòdica”, apunta Laia Pineda, directora de l’Institut Infància i Adolescència, qui destaca la importància, no només el resultat d’aquest procés participatiu, sinó de poder comparar les dades entre enquestes de diferents anys per saber com evoluciona l’estat dels infants. I és que l’enquesta d’enguany tindrà un pes encara més rellevant, en tant que avaluarà per primera vegada la salut emocional de la infància després de la pandèmia.

    “El benestar de molts nens i nenes s’ha vist trasbalsat. Com a societat vam reaccionar el millor que vam poder, però hem de ser conscients que no és gratis reduir els espais de joc, de trobada o empitjorar les situacions materials de moltes llars”, adverteix Pineda. Així, davant el trasbals que va suposar el confinament i la pandèmia, l’Enquesta de Benestar Subjectiu d’enguany ha incorporat algunes preguntes noves per tal d’avaluar-ne les conseqüències. Però la pandèmia no ha estat l’únic tema que s’ha afegit a la bateria de preguntes. Fruit del procés de participació que va precedir l’enquesta anterior, es van detectar altres qüestions de rellevància tals com les violències entre iguals a l’escola, l’ús del temps i expectatives de futur.

    L’escolta adulta és un dels elements més significatius per la satisfacció vital | SVB

    La importància de sentir-se escoltats

    “Aquesta enquesta es basa en el principi de l’escolta activa, en què l’infant no només respon, sinó que planteja dubtes i aporta. També treballem en base als principis de la recerca ètica: som conscients que algunes de les preguntes poden remoure sentiments. Per això a les sessions hi ha una part important d’acompanyament emocional”, diu Pineda. És ben cert que molts dels temes poden posar tristos o neguitosos els nens i nenes a l’hora de respondre-les, i això és precisament el què els enquestadors van preguntar al final de la sessió als nens i nenes de cinquè de primària de l’escola Turó Blau.

    “A mi m’ha posat trist la pregunta sobre el balcó, perquè m’ha recordat el confinament”, va respondre un dels nens. Ara bé, la tristesa no és l’única emoció que es va despertar; altres preguntes també van posar contents els infants. “M’ha agradat que em preguntin sobre els meus amics, perquè m’agrada pensar en ells. Els amics són importants a la vida”, va dir una nena. Així, altres companys i companyes de la classe van corroborar aquest sentiment i, de fet, van suggerir als enquestadors més preguntes sobre les seves relacions interpersonals.

    Moltes d’aquestes suggerències tenien a veure amb l’entorn adult i amb els vincles. Per exemple, alguns van proposar preguntar “què prefereixes, quedar-te a casa amb la família o anar a jugar amb els amics”. Aquestes propostes poden ajudar a enriquir l’enquesta del futur, però també revelen alguns neguits o mancances. Per exemple, un altre va proposar: “Estàs segur que la gent del voltant t’ajudaria si tens un problema?”. Segons Laia Pineda, “molts nens i nenes no s’acaben de sentir segurs i valorats pels adults del seu voltant. Si no els escoltem, ni els preguntem, els estem dient que els seus problemes no són importants i, per tant, no estarem al seu costat quan sigui necessari”.

    I és que, segons es va posar de relleu amb els resultats de l’enquesta anterior, l’escolta adulta és un dels elements més rellevants per una satisfacció amb la vida en general. I un 38% dels infants va assegurar que no se sentia prou escoltat. “Això ens diu que els infants són molt conscients de com els tractem. Si no els escoltem, ells entenen que no ens importen”, explica la directora de l’Institut Infància i Adolescència. Aquesta sensació genera una insatisfacció i un malestar amb els nens i nenes que pot tenir greus conseqüències en el futur, i és que, segons dades d’un informe d’Unicef, el 50% de trastorns entre persones adultes es van originar a la infància.

    El 8% d’infants diuen no estar satisfets amb la seva vida | SVB

    Biaix d’optimisme vital

    “Ens passem la vida dient són coses de nens, però no ho podem deixar aquí. Allò que preocupa un infant no es pot posar mai a l’alçada d’allò que preocupa un adult”, assegura Pineda. Així, restar importància a un problema o queixa no ajuda a solucionar-lo. I la mateixa distorsió respecte la perspectiva adulta la trobem en les emocions positives. “Els infants parteixen del biaix d’optimisme vital, que fan que valorin les coses molt millor del que realment són”, apunta Pineda. Així, segons dades de l’Enquesta de Benestar Subjectiu del 2017, el 69% dels infants van assegurar que estaven molt satisfets amb la seva vida; un 23% ho estava bastant i un 8% poc o gens.

    “La lògica diria que aquest 8% és l’únic que ens hauria de preocupar, però quan un infant valora “bastant bé” una cosa, ja ens haurien de saltar les alarmes”, explica Laia Pineda. “Tendim a minimitzar les inquietuds dels infants i això duu a problemes”, afegeix. Per això, l’objectiu d’aquesta enquesta va més enllà d’una anàlisi de dades i de tants per cents: va de llegir entre línies, de saber escoltar i entendre què hi ha darrera d’un nen que es posa trist en recordar el confinament o d’una nena que prefereix que li preguntin per la germana que pels amics. Les senyals hi són, només cal escoltar-les.

  • Trencar l’estigma de les malalties mentals des de l’escenari

    La Raquel té prop de cinquanta anys, és veïna del tercer segona i treballa en un supermercat fent de carnissera. Avui ha sortit abans de la feina per arribar a temps a la reunió de l’escala, on no hi acostuma a assistir. Aquest cop, però, ha d’explicar una cosa important als seus veïns i veïnes. El seu fill, que té una malaltia mental, ha destrossat les bústies de l’escala. Durant l’espai de precs i preguntes de la reunió ella, que és una persona solitària i no està acostumada a parlar davant de tanta gent, els explica què ha passat i els demana un favor molt important. Com qualsevol altra mare, només vol que el seu fill estigui bé. Però la resposta al problema és difícil de trobar.

    La dona del tercer segona és una obra de Víctor Borràs, dirigida per Ivan Benet i interpretada per Àurea Márquez, qui, amb un intens monòleg que dura 70 minuts, aconsegueix captar completament l’atenció del públic i submergir-lo en una història que podria ser també la de qualsevol altra persona. Una història que reflexiona sobre l’estigma que arrosseguen les persones que pateixen algun tipus de trastorn o malaltia mental.

    Es tracta d’una nova proposta de Teatre Nu, una companyia amb seu a Sant Martí de Tous (l’Anoia), que considera el teatre com un art comunitari i que, en vint anys de vida, ha produït fins a dinou espectacles. Després de preestrenar-se al Festival Grec, es va estrenar el 8 de setembre a la Sala Atrium de Barcelona, on es pot veure fins al 3 d’octubre.

    En l’obra, la Raquel trenca el silenci. Parla del tabú, del rebuig, de la desconfiança i de la incomoditat que senten les persones davant el seu fill. També denuncia la falta de mitjans i recursos en la sanitat pública adreçats a atendre les persones amb problemes mentals, la falta de llits d’ingrés hospitalari i la sobremedicalització dels qui pateixen aquest tipus de malalties. Subratlla també una veritat punyent: només s’actua i s’atén correctament a la persona malalta quan la situació ja és molt crítica.

    L’obra parla del tabú, del rebuig, de la desconfiança i de la incomoditat que senten les persones davant les malalties mentals / Sílvia Poch

    La veïna del tercer segona ens explica la seva història i la del seu fill mentre ell apareix en un videomuntatge que es projecta al fons de l’escenari. La Raquel es mostra avergonyida i angoixada, però també enfadada. Enfadada amb tots aquells qui fan la vida del seu fill més difícil. Alhora, pateix perquè el seu fill no faci mal a ningú i, sobretot, perquè no es faci mal a ell mateix.

    L’espectacle, doncs, tracta un tema complex i que ens toca de prop. L’autor, Víctor Borràs, i el director, Ivan Benet, ja havien treballat plegats en un dels últims espectacles de la companyia, La lleugeresa i altres cançons. L’actriu, Àurea Márquez, té una extensa carrera al teatre i també ha treballat en nombroses produccions televisives catalanes -com La Riera, Ventdelplà o Com si fos ahir– i al cinema. Un cop acabades les funcions a la ciutat de Barcelona, La dona del tercer segona es podrà veure durant la tardor a La Casa del Teatre Nu (Sant Martí de Tous), al Teatre Municipal de Banyoles i al Teatre Kursaal de Manresa, entre d’altres.

  • No són suïcidis, són assassinats

    «No són suïcidis, són assassinats». Amb aquesta consigna es va realitzar una manifestació a Barcelona per denunciar el suïcidi de Segundo Fuentes, un veí del barri de Sants de Barcelona que havia de ser desnonat el passat dilluns 14 de juny.

    Segundo, de 58 anys, es va llançar al buit pel pati de llums quan la comitiva judicial va picar al timbre per complir una ordre de desnonament. El jutjat de primera instància número 3 de Barcelona va desestimar un informe municipal de vulnerabilitat dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona per a la suspensió del llançament perquè segons deia no complia amb les exigències que requereix la llei (sic).

    El veí de Sants duia tres anys a l’atur i cobrava una prestació insuficient per pagar el lloguer de 800 euros. Portava un any sense poder pagar el lloguer i va ser denunciat per la propietat. L’Ajuntament va emetre un informe i va intentar intervenir amb la propietat sense èxit.

    Posteriorment, ha transcendit que s’havia presentat a vuit ofertes de feina i no va aconseguir cap ocupació. Va ser també un usuari de Càritas, l’entitat caritativa lligada a l’Església catòlica del regne d’Espanya.

    No ha estat l’únic cas o un «cas aïllat» com alguns poden interessadament dir. En els últims  anys  hem tingut  desenes  de suïcidis per desnonaments i això encara no s’ha acabat.

    Barcelona és la ciutat de l’Estat amb més execucions  hipotecàries  i Catalunya lidera el rànquing de desnonaments de tot el regne d’Espanya. L’any passat van ser desnonades 5.737 famílies, la majoria d’elles per no poder pagar el lloguer.

    Un reconegut psicòleg català  deia  fa pocs dies en relació a aquest succés que: «No es tracta d’establir una relació automàtica entre desnonament i suïcidi, però és evident que l’exposició a situacions de desemparament és un factor d’alt risc, com ho prova el fet que en molts subjectes la pèrdua de la casa pel motiu que sigui, sol ser un dels primers passos d’un procés de desinserció social».

    A la configuració de sistema d’habitatge que patim al nostre país, al costat de les conseqüències que va tenir per a milions de persones la gran crisi de l’any 2008, caldrà sumar-li ara la crisi derivada de la Covid19. Tot això s’ha traduït en els últims anys en un augment a Catalunya dels desnonaments i de l’exclusió residencial per motius econòmics.

    L’impacte d’un desnonament en la salut pot ser molt considerable. Els problemes per pagar l’habitatge es relacionen amb un deteriorament de la salut mental que s’expressa en símptomes com l’estrès crònic, l’ansietat, la depressió que afecten la qualitat de vida dels membres de la llar. Hi ha estudis que mostren que els nens i nenes de famílies en risc d’exclusió residencial pateixen una major proporció de malalties de salut mental. La situació que pateix una part important de la societat a l’atur i les dificultats que això suposa per afrontar el pagament de les hipoteques és un dels factors que generen problemes més considerables de salut, afirmava Martin Mackee l’any 2013, en plena crisi.

    En aquestes dates crítiques, en què ja van haver diversos suïcidis derivats de desnonaments, el catedràtic de Psiquiatria i coordinador científic de l’Estratègia Nacional de Salut mental Manuel Gómez-Beneyto, en una  entrevista recomanable, manifestava que: «Hi ha gent que estant en els seus cabals pren decisions racionals per suïcidar-se en circumstàncies insostenibles i de gran patiment, i això és aplicable als desnonaments».

    L’increment d’execucions hipotecàries va associat a una disminució de la salut mental i a un augment de les freqüències dels suïcidis, com han posat de manifest en els últims anys unes quantes investigacions.

    La mateixa OMS, en un comunicat recent aquest dijous 17 de juny diu textualment: «Cada any perden la vida més persones per suïcidi que per VIH, paludisme o càncer de mama, o fins i tot per guerres i homicidis. El 2019, es van suïcidar més de 700 000 persones, és a dir 1 de cada 100 morts. No podem-ni hem de- deixar relegat el suïcidi», ha assenyalat el Dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’Organització Mundial de la Salut. «Cada un és una tragèdia. Fer atenció al suïcidi és fins i tot més important ara, després de molts mesos immersos en la pandèmia de la COVID-19 i quan molts dels factors de risc de suïcidi -pèrdua d’ocupació, dificultats econòmiques i aïllament social-segueixen estant molt presents».

    En altres ocasions en aquestes pàgines he escrit alguns articles sobre els suïcidis  aquí  i  aquí  doncs és un problema de salut pública i especialment punyent entre la població jove i que considero des de fa anys que hauria de merèixer una especial atenció ja que és la principal causa de mort externa en el regne d’Espanya, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2020.

    En un d’aquests articles deia:

    «Segons dades de la Unió Europea, l’augment de l’atur no fa créixer les xifres de suïcidi quan es gasten en programes socials més de 190 euros per persona i any. La mateixa hipòtesi en sentit invers s’ha trobat en descobrir-se una associació entre l’increment del suïcidi i la reducció de la despesa en polítiques socials. Estem davant d’un problema de salut pública de primer ordre i que requereix d’una intervenció pública massiva per mitigar i revertir la gravetat de la situació. Una seguretat econòmica per a la població seria un gran factor preventiu i contribuiria a un augment de la llibertat per triar projectes de vida que no hagin de girar entorn d’una identitat relacionada amb l’ocupació.

    Unes paraules que segueixen sent de plena actualitat. Afegiria, per descomptat, les demandes que realitzen la Plataforma d’afectats per la hipoteca i el Sindicat de Llogaters i Llogateres per la defensa del dret a l’habitatge i un lloguer assequible, estable, segur i digne.

    No prendre mesures al respecte davant aquests greus problemes socials, d’habitatge i de salut pública o seguir fent les mateixes polítiques fracassades de protecció social de sempre és d’una greu irresponsabilitat política, ja que «no són suïcidis, són assassinats».

  • Barcelona habilita un canal de WhatsApp per prevenir el suïcidi juvenil

    La pandèmia de la Covid-19 ha tingut un fort impacte en la salut emocional de les persones, especialment en els joves. A Catalunya, entre el 2019 i el 2020, s’ha incrementat la temptativa de suïcidi entre els menors de 18 anys, passant de 473 intents de suïcidi el 2019 a 601 el 2020. Per tal de prevenir-ho, es posarà en marxa un nou servei de missatgeria instantània amb equips especialitzats per atendre adolescents i joves, i també es crearà una aplicació mòbil amb continguts i informació pràctica per a la prevenció del suïcidi.

    Es tracta d’una de les actuacions de l’ampliació del pla de xoc extraordinari en salut mental que es va posar en marxa durant la primera onada de la crisi sanitària amb una vintena d’actuacions adreçades a col·lectius de totes les edats, que es desplegaran entre aquest any i el 2022. Amb una inversió de tres milions d’euros, l’ampliació del pla de xoc inclou mesures per a la prevenció del suïcidi juvenil, l’acompanyament psicològic per a adults i la formació en salut mental d’agents comunitaris als districtes per reconèixer i detectar casos de malestar emocional. A més, per pal·liar l’impacte emocional de la Covid-19 en la ciutadania, el pla de xoc inclou accions com la creació de grups de suport emocional per a l’acompanyament en el dol i la posada en marxa el telèfon gratuït per a la prevenció del suïcidi (900 925 555), que funciona les 24 hores del dia.

    Al mateix temps, i per tal de donar suport psicològic a la població adulta es crearan sis punts d’atenció vinculats als centres de salut mental per a adults, que es desplegaran als barris amb els indicadors socioeconòmics més desfavorits. Es preveu que siguin espais oberts, sense cita prèvia, on també s’impartiran cursos i tallers per a la millora del benestar emocional. En aquest mateix sentit, per reconèixer i detectar -des del teixit comunitari- casos de malestar emocional els districtes oferiran una formació bàsica en salut mental dirigida a monitors i monitores de lleure, casals, menjadors i espais esportius i a les persones voluntàries en entitats i associacions de barri.

    A més, en el marc del Pla de barris i en col·laboració amb les taules de salut mental dels diferents districtes, s’elaboraran quatre plans integrals per a la prevenció i millora del benestar emocional en quatre barris prioritaris, el primer dels quals s’implementarà als barris de la Zona Nord – Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró, a Nou Barris.

    Pel que fa al suport psicològic als joves, el 2021 ha finalitzat el desplegament del programa Konsulta’m per detectar i atendre de manera preventiva el patiment psicològic de joves i adolescents d’entre 12 i 22 anys. Actualment hi ha onze punts de suport en funcionament, un a cada districte. Per a la gent gran, un altre dels col·lectius més afectats, es va reforçar així mateix el servei municipal de teleassistència, i amb la iniciativa “Vostè, com està?” es va contactar amb persones d’entre 70 i 84 anys que no són usuàries de cap servei per avaluar-ne el benestar emocional.

  • La promoció de la salut mental, una altra ‘vacuna’ per fer front a la pandèmia

    El passat mes de gener, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va incloure la salut mental en la seva guia pel maneig clínic de la Covid-19. La institució recomanava llavors el suport psicològic a totes les persones amb sospita o confirmació de coronavirus, així com la identificació primerenca de símptomes d’ansietat i depressió per iniciar possibles intervencions i prevenir complicacions posteriors.

    Però no només passa amb els pacients afectats pel SARS-CoV-2. La pandèmia -i els seus mesos de confinament– ha impactat en el benestar emocional dels familiars o cuidadors i també de la població general. La crisi sanitària i les seves conseqüències socials i econòmiques han suposat un seriós cop per a la salut mental de tots.

    La pandèmia ha repercutit indubtablement en la salut mental dels espanyols. Però el seu impacte ha evolucionat al llarg del temps. En els primers mesos, el preponderant van ser els símptomes d’ansietat. Després, són els trastorns depressius els que van guanyant pes. – Fernando Chacón, psicòleg COP Madrid

    De fet, la Setmana Europea de la Salut Mental, que enguany es va celebrar del 10 al 16 de maig, pretenia emfatitzar com més d’un any de malaltia, tancaments i restriccions han posat a prova l’estat mental de moltes persones.

    «La pandèmia i el confinament han repercutit indubtablement en la salut mental dels espanyols», afirma a SINC Fernando Chacón, degà del Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid (COP Madrid). «Però el seu impacte ha anat evolucionant al llarg de el temps. En els primers mesos, el preponderant van ser els símptomes d’ansietat. Després, són els trastorns depressius els que van guanyant pes».

    Un informe elaborat per la Confederació Salut Mental Espanya adverteix de la necessitat d’adoptar mesures urgents per combatre aquesta situació. En el document es recullen les dades aportades per l’OMS, que mostren que en el 93% dels països del món dels serveis de salut mental s’han paralitzat o reduït dràsticament a conseqüència de la pandèmia.

    En el 93% dels països del món dels serveis de salut mental s’han paralitzat o reduït dràsticament a conseqüència de la pandèmia.

    A més, en revisar la situació de l’atenció a Europa i a Espanya s’estableix, d’una banda, l’augment de trastorns i de l’altra, la disminució dels recursos per a la seva cura. Al nostre país prop de la meitat de la població va manifestar major malestar psicològic durant el confinament. Els problemes d’ansietat i depressió van ser els més prevalents, com també va revelar l’última enquesta sobre salut mental del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), publicada el març passat.

    Tal com es recull en el text: «Els problemes de salut física, l’aïllament, la manca de contacte social, la dificultat en la conciliació amb la vida personal, els canvis d’hàbits i els problemes laborals comencen a ‘passar factura’ a la salut mental de la població».

    La salut mental és més important que mai. / Cartell publicitari de la Setmana Europea de la Salut Mental

    De la fatiga pandèmica a la crisi de salut mental

    El mateix revela un estudi realitzat per diverses universitats espanyoles. Els seus resultats apunten que la pandèmia ha alterat negativament l’estat mental de la població espanyola, que ha abandonat els hàbits de conducta saludables. En concret, les dades evidencien que el percentatge de persones amb sentiments d’incertesa, preocupació per contraure una malaltia greu o per perdre als éssers estimats s’ha vist en augment.

    Espanya té els índexs més baixos de tota l’OCDE de professionals de salut mental, segons les seves dades de 2020: mentre que la mitjana de psicòlegs clínics per 100.000 habitants és de 18, a Espanya estem en 5-6.

    La pandèmia i el confinament han provocat una major visió negativa del futur i han augmentat els sentiments de desesperança i la sensació de solitud entre els ciutadans. Les persones enquestades van manifestar també sentir-se més irritables i presentar més ira i més canvis d’humor que abans del SARS-CoV-2.

    «A més que ja portem molt temps en aquesta situació, les restriccions, la inseguretat sobre què és el que passarà, el poc control de mateix virus i una sèrie de variables fan que augmenti el malestar general», indica a SINC Montserrat Lacalle , professora de Psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    «I tot i que ja comença a haver-hi alguns estudis, moltes persones amb un ànim deprimit o certs símptomes d’ansietat ni tan sols van a consulta psicològica. Per això, qualsevol estimació que fem probablement és poc representativa», afegeix.

    De fet, molts experts ja consideren que hi haurà una crisi sanitària de salut mental. «La crisi no és que hagi de venir, és que ja hi era prèviament. Sobretot perquè els recursos públics per atendre els problemes de salut mental són bastant limitats», argumenta Chacón. «Els factors psicològics ja són el segon motiu de baixa laboral, per darrere només dels trastorns musculoesquelètics».

    Ja partíem d’una situació dolenta, amb poca inversió i dèficit de professionals, de manera que la pandèmia no ha fet més que agreujar-la. La gran barrera per als trastorns de salut mental de la població general és l’atenció primària, que està ara molt saturada. – Manuel Martín Carrasco, vicepresident de la SEP

    «Ja partíem d’una situació dolenta, amb poca inversió i dèficit de professionals, amb el que això no ha fet més que agreujar-la. Cal tenir en compte també que la gran barrera per als trastorns de salut mental de la població general és l’atenció primària, que està ara molt saturada. Això tampoc ajuda molt», apunta SINC Manuel Martín Carrasco, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP).

    Espanya té els índexs més baixos de tota l’OCDE de professionals de salut mental, segons les seves dades de 2020: mentre que la mitjana de psicòlegs clínics per 100.000 habitants és 18, a Espanya estem en 5-6. «Els recursos públics són clarament insuficients, les llistes d’espera ara mateix són de 4-5 mesos només per a la primera consulta. Això porta al fet que molta gent hagi de recórrer a la sanitat privada, si és que s’ho pot pagar», opina Chacón.

    Sobre aquest problema també va alertar un informe publicat al març per la Fundació Civio, que analitza l’accés a la cobertura psicològica en el sistema sanitari de 26 països europeus.

    Els joves, un dels col·lectius més afectats

    En l’actualitat, els especialistes estan veient molts grups afectats per la pandèmia. «A l’inici ens fixàvem molt en la salut emocional de la gent gran, pel fet de ser més vulnerables i el que implicava en ells, però ara observem com diferents públics pateixen aquesta situació de manera diferent», subratlla Lacalle. «L’important seria fer una anàlisi i veure què necessita cada rang d’edat per oferir mesures».

    «Sembla que la repercussió en salut mental està sent més intensa en població relativament jove. Els seus símptomes tenen a veure amb síndromes de tipus ansiós i depressiu relacionat amb estrès i les seves conseqüències psicosomàtiques: problemes de son, cefalees, dolors musculars…», continua Martín Carrasco.

    Des de l’inici de la pandèmia, nens i adolescents han experimentat canvis importants en les seves vides. Aquests han afectat la seva situació familiar, així com al seu accés a l’educació, l’oci i altres serveis.

    Un estudi publicat a l’abril a la revista JAMA Pediatrics analitza aquesta situació en nens i adolescents. «L’atenció a la salut mental és molt important per a aquest col·lectiu. La majoria dels trastorns comencen a la infància, per la qual cosa és essencial que les necessitats s’identifiquin de manera primerenca i es tractin durant aquesta delicada etapa de desenvolupament infantil. Si no, poden donar lloc a moltes conseqüències sanitàries i socials negatives», apunten els autors.

    El percentatge de nens i nenes que experimenten un problema de salut mental ha augmentat en els últims tres anys, passant d’un de cada nou en 2017 a un de cada sis en 2020. Així ho adverteix el nou informe sobre Salut Mental de Nens i Joves a Anglaterra 2020, elaborat per l’Institut Nacional d’Estadística del Regne Unit.

    Tal com assenyala la investigació, des de l’inici de la pandèmia, nens i adolescents han experimentat canvis importants en les seves vides. Aquests han afectat la seva situació familiar, el seu accés a l’educació, a l’oci i altres serveis.

    Dones, el pes de la conciliació

    Les dones són un altre dels col·lectius amb alts nivells d’afectació. «La repercussió ha estat molt més gran per a elles perquè conciliar en època de coronavirus ha resultat encara més difícil. Ha fet que potser els pocs moments que tenien d’interacció social també hagin desaparegut, i situacions com el confinament i els aïllaments intermitents els han influït més», puntualitza Lacalle.

    Els resultats de l’enquesta realitzada als Estats Units sobre la salut de les dones a l’inici de la pandèmia revelen una major vulnerabilitat socioeconòmica i majors taxes de depressió i ansietat: elles van tenir ‘taxes alarmantment altes’ de problemes de salut mental durant aquesta època.

    La repercussió ha estat molt més gran per a les dones perquè conciliar en època de coronavirus ha resultat encara més difícil. Ha fet que potser els pocs moments d’interacció social també hagin desaparegut, i situacions com el confinament i els aïllaments intermitents les han influït més.
    – Montserrat Lacalle, professora a la UOC

    Cal destacar, a més, que durant el confinament domiciliari la violència a la llar va augmentar significativament, tal com recull el nou número de la sèrie Covid-19 i estratègia de resposta de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa».

    Efecte en els professionals sanitaris

    El personal sociosanitari de primera línia s’ha enfrontat a importants reptes, com una gran càrrega de treball i un suport psicològic limitat, en un moment en què molts d’ells temien per la seva pròpia seguretat. Un article publicat a The Lancet Psychiatry aborda la necessitat de tenir cura de la salut mental dels professionals de la salut després de la crisi ocasionada per la pandèmia.

    Com recullen els seus autors, els equips s’han enfrontat a diferents desafiaments des de l’arribada del coronavirus, als quals s’han sumat el risc d’infecció per l’exposició a virus i el conseqüent por a contagiar els seus familiars: «En aquestes circumstàncies, si bé alguns han desenvolupat la seva capacitat de resiliència, l’impacte emocional de la feina realitzada al llarg d’aquests mesos és innegable».

    Segons un estudi dut a terme per la Universitat Complutense de Madrid, un 53% dels treballadors sanitaris presenten valors compatibles amb estrès posttraumàtic després de la primera onada d’atenció hospitalària per coronavirus.

    Segons recull un estudi dut a terme recentment pel Laboratori de Psicologia del Treball i Estudis de Seguretat de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), un 53% dels treballadors sanitaris presenten valors compatibles amb estrès posttraumàtic després de la primera onada d’atenció hospitalària.

    A més, l’adopció de mesures per a prevenir i minimitzar les repercussions de la crisi per CAovid-19 sobre la salut mental de personal de l’àmbit sanitari és urgent, tal com conclou una nova guia de l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST).

    Per què invertir en salut mental és essencial

    Els trastorns de salut mental suposen una càrrega elevada i creixent per a la salut pública i el benestar socioeconòmic, i la cobertura dels serveis essencials d’atenció segueix sent inadequada en molts països. Ho ha posat de manifest l’OMS i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) en un informe publicat al març.

    En aquest text s’exposa que la inversió actual en prevenció i atenció en salut mental és molt baixa i, com a conseqüència d’això, hi ha una enorme bretxa entre la necessitat de tractament i la seva disponibilitat.

    La inversió actual en prevenció i atenció en salut mental és molt baixa i, com a conseqüència d’això, hi ha una enorme bretxa entre la necessitat de tractament i la seva disponibilitat.

    «Aquesta bretxa no només afecta la salut i el benestar de les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies, sinó que té conseqüències inevitables per als empresaris i els governs causa de la menor productivitat en el treball, la reducció de les taxes de participació en el mercat laboral, la pèrdua d’ingressos fiscals i l’augment de les prestacions socials», recull el document.

    Martín Carrasco considera que per solucionar o almenys millorar aquest problema, la primera mesura seria prendre consciència de la dificultat. «En segon lloc, caldria reforçar l’atenció primària en salut mental, dotant-la de mitjans per tractar-la aquí. I en tercer lloc, abordar el tema de fons i realitzar una segona reforma a Espanya», remarca.

    Igual opina Fernando Chacón. «Tot passa per reforçar els recursos humans en el Sistema Nacional de Salut. Cal apropar la intervenció psicològica al ciutadà, el que suposaria haver programes d’intervenció en atenció primària, no només en serveis especialitzats».

    Veníem ja amb certes dificultats, no estem molt habituats a saber què pensem, què sentim, a cuidar-nos en aquest sentit. L’ideal és treballar per tenir una societat més sana des del punt de vista emocional. Així podrem fer front a les adversitats. – Montserrat Lacalle, professora a la UOC

    Per descomptat, la clau està en la prevenció. «Són necessaris programes preventius perquè la societat sàpiga identificar quan és necessari buscar ajuda professional. La manca de cultura psicològica fa que quan les persones acudeixin a un especialista, el trastorn estigui ja molt cronificat i sigui més difícil intervenir», segueix el psicòleg de COP Madrid.

    «Veníem ja amb certes dificultats, no estem molt habituats a saber què pensem, què sentim, a cuidar-nos en aquest sentit. L’ideal és treballar per tenir una societat més sana des del punt de vista emocional. D’aquesta manera es va a poder fer front a les adversitats», conclou Lacalle. Perquè la salut mental de la població és tan important com la física.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí

  • Dones, joves i sanitaris: alguns dels col·lectius més afectats per la pandèmia

    L’aparició de brots de malalties infeccioses tenen un impacte important en els individus i les comunitats. El Projecte Com-Covid de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) ha estudiat els efectes que ha tingut la Covid-19 sobre la salut i benestar emocional a títol individual i en l’ecosistema social i l’economia familiar.

    El projecte de l’IGTP, amb la col·laboració de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu i la Fundació Lluita contra la Sida, ha identificat els grups de població més susceptibles de poder-se beneficiar d’una intervenció a escala comunitària i que caldria tenir en compte a l’hora de dissenyar noves mesures de contenció de la pandèmia. Entre les poblacions que més han patit els efectes de la pandèmia es troben les dones; els menors de 42 anys; les persones que tenen cura de tercers, incloent-hi fills a càrrec; les que es troben en situació de precarietat socioeconòmica; els treballadors essencials o amb feines no qualificades; els malalts de Covid-19; i el personal sanitari, sobretot els que treballen amb malalts per coronavirus.

    El grup d’investigadors ha extret les conclusions de l’estudi d’una enquesta generada i disseminada a través de les xarxes socials entre el 3 i el 19 d’abril del 2020. Les 56.656 respostes obtingudes, majoritàriament de Catalunya (52,8%), seguit de la resta d’Espanya (46%) i altres països (1,2%), han permès mesurar la qualitat de vida de la gent, en especial atenció la dels professionals sanitaris, en àmbits geogràfics on la pandèmia ha afectat de manera diferent.

    El context de malaltia infecciosa i les consegüents mesures de contenció han augmentat han deixat una empremta important en la salut mental de la comunitat. El 73,13% dels enquestats han declarat estar espantats o amoïnats. A més, el 78,56% ha respost que l’epidèmia l’ha canviat d’alguna manera.

    Dones i cuidadores

    Ser dona, jove, mares o cuidadores de criatures petites i tenir inestabilitat laboral o econòmica són característiques que es correlacionen amb un impacte psicològic negatiu. En aquest sentit, s’han identificat biaixos de sexe i de gènere relacionats amb l’epidèmia de Covid-19. En molts contextos, les dones tendeixen a ser diagnosticades més sovint amb malaltia per Covid-19, cosa que en part s’explica perquè la majoria de personal sanitari són dones. D’altra banda, i tenint en compte que les crisis agreugen les desigualtats de gènere, l’estudi constata que la violència de gènere augmenta durant el confinament, les dones tenen des de tres a fins a deu vegades més càrrega de cura de tercers, pateixen més barreres d’accés als sistemes de salut, el seu accés als serveis sanitaris és inadequat i disposen de recursos financers insuficients.

    Els professionals de l’àmbit de la salut

    El projecte Com-Covid ha revelat que ser professional de l’àmbit de la salut està associat a les puntuacions més altes dels índexs de salut mental mesurats. Haver d’enfrontar a l’epidèmia des de primera línia ha posat aquests professionals sota molt d’estrès i n’ha augmentat els seus nivells d’ansietat. La seva feina durant la pandèmia també ha comportat estrès crònic, que en altres ocasions s’ha vist que pot durar fins un any després.

    Aquests aspectes empitjoren més a mesura que els sistemes de salut es tensen. Els sanitaris de primera línia treballen en un ambient que ha esdevingut molt complex en el context de la malaltia infecciosa i ha provocat dilemes i problemes ètics relacionats directament amb la situació i les mesures dictades pels governants.

    Quasi vuit de cada deu professionals de l’àmbit de la salut han declarat haver tingut por d’estar amb malalts Covid i, sobretot, d’infectar tercers. D’altra banda, un de cada cinc empleats de l’àmbit ha declarat haver tingut problemes ètics durant les primeres setmanes del pic de l’epidèmia, i en aquest sentit el percentatge era més alt en els joves que en els més grans.

    Els joves

    L’epidèmia ha empitjorat la gestió dels canvis vitals estressants als quals els joves s’han d’afrontar. Aquest col·lectiu ha estat el que pitjor ha afrontat l’impacte sobre la salut mental de l’epidèmia i les restriccions per contenir-la. També és el que més por ha tingut d’encomanar la malaltia a la gent del mateix entorn.

    Tanmateix, un de cada cinc joves s’ha sentit millor anímicament pel fet que el confinament ha propiciat la retirada de pressions externes i/o els ha suposat tenir més temps per estar amb les persones del seu entorn proper.

    L’estudi també ha observat que l’increment del consum de qualsevol mena de substància, excepte els fàrmacs calmants, ha estat més freqüent en els menors de 42 anys.

    Les persones en situació de precarietat socioeconòmica

    La precarietat socioeconòmica s’ha revelat com un dels factors associats a puntuacions més altes en els índexs de salut mental que mesura l’enquesta. El 25% de les persones que van respondre l’enquesta ha disminuït la dedicació laboral a causa de la crisi de la Covid-19. En aquest sentit, la International Labour Organization (ILO) indica que la reducció de l’ocupació és més gran en les dones i les persones més joves i grans.

    Tanmateix, l’estudi mostra que són els homes qui han perdut més feines o encàrrecs emparaulats o contractats prèviament. D’altra banda, són els menors de 52 anys qui han estat despatxats o sotmesos a un ERTO en un percentatge més elevat.

    Fins a un 8,78% dels enquestats han demanat ajuts socials o ho haurien de fer aviat. La precarietat més alta es troba entre les persones que es consideren no-binaris, així com entre els més joves.

  • La pandèmia aguditza els problemes de salut mental en els joves: «Aquest últim any ha estat un dels pitjors»

    La salut mental de les persones té un cost important cada cop més reconegut, però al mateix temps continua existint un estigma al voltant del tema. Trastorns com l’ansietat, la depressió i els trastorns de conducta alimentària són freqüents i poden arribar a ser letals.

    Abans de la pandèmia, la salut mental ja era un gran repte entre els adolescents i joves, però la Covid-19 encara ha agreujat més els problemes que comporta entre aquest col·lectiu. L’estigma i l’aïllament són les conseqüències més comunes que ha d’afrontar la població jove.

    La Federació Salut Mental Catalunya defineix el trastorn de salut mental com “una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l’emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l’aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu”.

    Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. El 75% d’aquests comencen abans dels 18 anys i entre un 10 i un 20% dels adolescents experimenten trastorns mentals.

    Els problemes de salut mental i la pandèmia

    La vida quotidiana s’ha fet encara més feixuga amb la pandèmia del coronavirus. L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya.

    El trencament de les rutines i projectes iniciats han estat també factors claus en l’augment de casos i l’agreujament dels existents. La Flors, de 21 anys, pateix ansietat social des dels setze anys, però reconeix que “aquest últim any ha estat un dels pitjors”. Havia marxat d’Erasmus just abans de l’esclat de la pandèmia i explica que tot i que “encara tenia ansietat i moments de tristesa, em venia de gust estar en un lloc nou i conèixer gent nova, posar-me a prova per tot el tema de l’ansietat social”. Malgrat el progrés que havia aconseguit fer, haver de tornar a casa per la pandèmia i afrontar totes les mesures de seguretat consegüents va ser molt regressiu.

    Per la seva banda, la Maria, de 22 anys, pateix problemes de salut mental des dels 14 anys. Primer li van diagnosticar trastorn d’ansietat generalitzada i després depressió. Els diversos confinaments i el trencament de les rutines també han afectat la Maria, que explica com “abans tenia unes rutines que m’ajudaven a estar millor, però estar tant temps tancada a casa m’ha fet tancar-me més en mi mateixa”. A més, per fer front a la pandèmia s’ha prioritzat l’educació en línia i s’han imposat unes limitacions estrictes a les trobades socials. Això també li provoca un augment de l’ansietat perquè la seva habitació ha esdevingut l’espai on passa més temps: “dormo, estudio, faig classe, m’entretinc… i això m’afecta perquè estic perdent les facultats d’estudiar i d’entretenir-me bé”. Malgrat reconèixer que amb els anys ha anat millorant l’ansietat, la pandèmia ha estat “com una pedra al camí”.

    La població jove ha estat especialment afectada per la crisi social i econòmica derivada de la crisi sanitària. Segons un estudi de l’Observatori Català de la Joventut (OCJ) , la pandèmia ha agreujat els problemes de salut mental entre aquest col·lectiu. Els resultats també mostren que aquest és el col·lectiu que ha viscut el confinament amb més dificultats, obtenint una puntuació mitjana de 7,4 en una escala del 0 al 10 que avalua el grau de dificultat del confinament.

    Amb els Centres d’Atenció Primària (CAP) centrats en la Covid-19, les urgències dels serveis de salut mental dels hospitals que tenen adolescents han hagut de fer més atencions. En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu ha atès un 47% més d’urgències de salut mental en el primer trimestre de 2021.

    L’estigma al voltant de la salut mental

    Malgrat que 1 de cada 4 persones experimentarà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, segueix essent un tema tabú a la nostra societat i, conseqüentment, està envoltat de prejudicis, ignorància i por.

    L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma en salut mental a Catalunya, defineix l’estigma com “l’atribució de qualitats negatives i despectives a un col·lectiu de persones, que passen a ser vistes, pensades i tractades amb prejudicis i manca d’informació”. Les persones amb problemes de salut mental són “imprevisibles”, “incapaces de prendre decisions”, “febles”, són alguns dels falsos estereotips que les envolten.

    L’autoestigma, normalitzant les etiquetes que socialment es relacionen amb la salut mental, es tradueix en el silenci per part de la persona que pateix un trastorn mental. En conseqüència, s’està invisibilitzant el problema. “Em costa molt expressar el diagnòstic que tinc perquè hi ha aquest estigma, aquesta por d’explicar el que et passa. I això és perquè la societat no ens permet mostrar-nos vulnerables”, declara la Flors.

    A més, aquests prejudicis retarden la petició d’ajuda i, per tant, l’accés al procés de recuperació. En un reportatge a El Diari de la Sanitat, Miquel Juncosa, director d’Obertament, explica que “la gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn”.

    El suïcidi: primera causa de mort entre adolescents i joves

    El suïcidi és un gran problema de salut pública i està reconegut per l’OMS des del 1996. Segons “Encarem el suïcidi juvenil”, la guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), el suïcidi és la primera causa de mort en la població catalana de 16 a 35 anys.

    Podem definir el suïcidi com l‘acte pel qual una persona es provoca la mort de manera voluntària. Això no obstant, no significa que la persona vulgui deixar de viure, sinó que vol deixar de patir. Les persones que moren per suïcidi estan patint i volen trobar una solució definitiva a un problema que els porta un gran grau d’angoixa.

    Si bé la mort per suïcidi no és sempre conseqüència d’un trastorn mental, ja que és un fenomen multifactorial, el 90% de les persones que se suïciden presenten una afectació de la salut mental prèvia. Els factors de risc són molt diversos, però un d’ells és l’edat, i l’adolescència i la joventut es troben entre les franges més vulnerables.

    En aquest procés acumulatiu, la persona jove, vulnerable per algunes característiques personals i socials, es va tornant més susceptible a tenir una idea suïcida a mesura que viu situacions complicades. La Maria reconeix que quan estava acabant l’Educació Secundària Obligatòria, moment en què tenia depressió, es va plantejar recórrer al suïcidi. “Vaig tenir una crisi existencial i no em veia cap futur, havia d’escollir on anar i què volia fer, prendre decisions importants… jo estava molt malament i no podia més”, comenta.

    Tal com explica Clara Rubio, presidenta i coordinadora l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), les conductes suïcides tenen a veure amb el context individual i vital pel qual estan passant els joves, alhora que el component impulsiu de la seva personalitat és un factor de risc important.

    L’ACPS està formada per un col·lectiu de professionals i voluntaris que han viscut la conducta suïcida en primera persona i ofereixen la seva pròpia experiència com a eina d’acompanyament i conscienciació social. El seu valor afegit, per tant, és que no presten un servei sanitari, sinó que pretenen ser un servei d’ajuda comunitària. Rubio també manifesta la petjada que està deixant la Covid-19, ja que des del juliol de 2020 en el 95% de les converses que des de l’associació han tingut amb els familiars o les persones en risc hi ha hagut un component associat amb la pandèmia.

    Dins els seus serveis tenen un espai per a les famílies i l’entorn de les persones que han tingut una conducta suïcida. El sentiment de culpa i de responsabilitat que tenen els familiars és molt alt. Per tant, és una mort que s’associa de forma automàtica al rol que ha tingut la família, que no s’ha pogut detectar, acompanyar o cuidar millor el seu familiar. Aquest sentiment de culpa, de responsabilitat, d’estigmatització, és el que fa que els familiars no es permeten compartir-ho amb el seu entorn. Per aquest motiu, tal com explica Rubio, “en ser un tema tabú, la gent valora molt que totes les persones que les atenem ho hem viscut en primera persona, per no sentir-se jutjats i perquè entenem perfectament el patiment i la falta d’informació que tenen tots aquests familiars”.

    Falta de recursos públics per combatre els trastorns mentals

    L’atenció primària catalana no disposa de suficients psicòlegs per atendre la demanda d’usuaris que presenten problemes de salut mental. Tot i que els professionals de la sanitat pública fa anys que reivindiquen aquesta situació, la pandèmia encara l’ha posat més en relleu.

    En aquest sentit, l’últim informe de salut mental del Defensor del Poble posa de manifest la urgència del Govern i les Comunitats Autònomes d’incrementar el servei d’atenció psicològica que ofereix el Sistema Nacional de Salut (SNS). A Espanya, la ràtio de psicòlegs al sistema públic de salut és de sis de mitjana per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa la mitjana és de divuit.

    Per aquest motiu, molts pacients es veuen abocats a anar al sector privat. La Flors fa gairebé sis anys que va al psicòleg, però mai ho ha fet per la sanitat pública perquè tardaven molt de temps a donar-li cita. La falta de psicòlegs en el SNS comporta que les llistes d’espera siguin molt llargues i en moments de necessitat molta gent decideix buscar ajuda pel seu compte. Però no tothom pot fer front als costos econòmics que suposa acudir a un psicòleg privat, el que pot comportar que moltes persones que pateixen aquests problemes quedin desateses.

    El moviment social Salut Mental Catalunya (SMC) també ha reiterat en un comunicat d’urgència que l’atenció a infants, adolescents i joves ha de ser prioritària i que “no s’hi estan posant els mitjans, esforços ni recursos adients en relació a la seva magnitud i complexitat”. SMC defensa que la pandèmia ha dinamitat els casos de problemes de salut mental en adolescents i joves i que, per tant, encara es fa més evident la necessitat d’una atenció a la salut mental integral, accessible, àgil, immediata i intensiva.

    Per la seva banda, el Síndic ha denunciat les mancances en l’atenció a la salut mental infantil i juvenil. L’informe alerta de quatre grans problemes en la xarxa d’atenció de salut mental infanto-juvenil: les discriminacions per raons econòmiques en la garantia del dret a la salut mental; la insuficiència de recursos per atendre els problemes de salut mental; la manca de garanties en l’ingrés i de supervisió en la intervenció dels recursos residencials; i l’ús disfuncional dels recursos del sistema de protecció per cobrir mancances de recursos de salut mental.

    Acompanyament i educació emocional

    El març del 2020 es van tancar temporalment les institucions educatives a causa de la propagació de la Covid-19. Un estudi realitzat per investigadores i investigadors del Departament de Pedagogia de la URV i del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB conclou que l’acompanyament emocional és essencial en l’aprenentatge en temps pandèmia.

    El grup d’investigadors ha analitzat els processos d’aprenentatge i organitzacionals que van implementar les escoles de primària i de secundària de Catalunya durant el primer període de confinament. El canvi més generalitzat en aquesta nova forma d’educació és la introducció de les videoconferències. En aquest sentit, els investigadors apunten que perquè l’educació sigui més efectiva ha de ser social i presencial. També mostren que molts docents han mostrat dificultats per autoregular el seu treball des de casa i evitar càrregues de treball excessiu i descontrolades.

    D’altra banda, és necessària una educació emocional com a estratègia preventiva en termes de salut mental. Aquest tipus d’educació és un procés educatiu que es centra a potenciar les competències emocionals com a element essencial del desenvolupament integral de la persona. D’aquesta manera, es dona la capacitat de fer front als reptes que es puguin aparèixer.

    La guia “On tens el cap?” del Consell de la Joventut de Barcelona explica com treballar la mateixa salut mental dels joves i, al mateix temps, exposa com treballar-la amb les persones que ens envolten.

    Els experts asseguren que la detecció i intervenció precoç en salut mental és necessària per reduir prevalences, cost, morbiditats i reduir la progressió de la malaltia. Actuar de manera preventiva i estar atents als senyals d’alarma és clau per evitar el desenvolupament d’un trastorn de salut mental en els més joves. En aquest context, la plataforma de salut FAROS de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha elaborat un informe que recull els principals problemes de salut mental que poden patir els adolescents, i explica com es poden detectar, tractar i prevenir.

    Un problema i una prioritat de salut pública

    La combinació de característiques temperamentals, la vulnerabilitat genètica, les situacions estressants i l’ambient solen ser el denominador comú que faciliten l’aparició d’un trastorn mental. En aquest sentit, el confinament ha suposat un factor addicional d’estrès significatiu per a la població amb una patologia mental prèvia; mentre que la sensació de no normalitat, d’una llarga prolongació en el temps de la situació i el trencament amb les relacions socials ha generat noves sensacions d’angoixa i malestar emocional.

    S’ha d’equiparar la rellevància que es dona als problemes de salut física amb la qual es dona als de salut mental, ja que el dia a dia de les persones que experimenten trastorns mentals pot quedar condicionat per la seva malaltia. “Ha afectat en tots els aspectes: en el tema de l’estudi, les relacions socials, els hobbies, em falta concentració i motivació… ja no hi trobo tanta passió com abans”, explica la Flors.

    Per lluitar contra la invisibilitat, la incomprensió i els prejudicis s’han de prioritzar les iniciatives de prevenció, acompanyament i promoció de la salut mental. L’estigma i la discriminació són les principals barreres per la recuperació emocional i per aconseguir una vida plena; per trencar amb ells, s’han de visibilitzar i normalitzar els problemes de salut mental.

  • Un ‘estic bé’ no és suficient: detectar problemes de salut mental en joves, el repte de la postpandèmia

    «Estic bé”, diu la Laia. Té 15 anys i es mira les mans mentre reflexiona un moment. “A veure, bé del tot no estic. Ningú no ho està, no?”, pregunta. Ella va passar el confinament a un pis de no més de 70 metres quadrats, juntament amb els seus pares i un germà. “Hi havia baralles sovint. Res de l’altre món, però la tensió anava creixent després de tants dies”, recorda. Diu que poder sortir de casa va ser un respir, però encara troba a faltar moltes coses. “Hi ha amics que fa molt de temps que no veig. Tinc ganes de tornar al poble i poder trobar-me amb ells, veure els meus avis, com abans. Com si res d’això no hagués passat”, explica.

    La Laia reconeix que se sent més trista del normal i que, de tant en tant, “sense que hagi passat res especial”, s’enfada o plora sense motiu. Aquestes són conseqüències de l’any llarg que fa que estem en pandèmia i que afecta tant joves com adults, amb la diferència que aquests darrers acostumen a estar més desatesos. Segons una enquesta a joves d’U-Report Unicef, el 25% dels consultats havia patit casos d’angoixa arran de la pandèmia. Un 15% havia passat per una depressió. L’adolescència és una etapa de canvis emocionals, dubtes i incerteses, però segons alerten els experts, això pot amagar altres malestars més seriosos que, si no són detectats ràpidament, poden derivar en problemes a futur.

    “Hem d’estar més atents: són els grans oblidats. La pandèmia els ha robat la vida. La vitamina de la salut mental són les relacions socials i, aquestes, són essencials durant l’adolescència. Hem parlat molt dels infants, però sobre els adolescents només parlem per culpabilitzar-los”, opina Pilar Solanes, directora del servei d’Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona. L’augment de malestar i consultes per problemes de salut mental ha crescut considerablement d’ençà que va començar la Covid. Segons dades del SEM, a Catalunya les atencions per trastorn d’ansietat es van quadruplicar durant el 2020.

    Les atencions a joves també ha crescut de manera preocupant. El servei Konsulta’m, de l’Ajuntament de Barcelona, va fer un 138% més d’atencions durant l’any passat. Van ser 734 consultes de 448 joves diferents: el 18% tenia entre 12 i 14 anys, el 40% entre 15 i 17 i el 42% tenia més de 18 anys. Konsulta’m és un servei que forma part del Pla de Salut Mental 2016-2022 de la ciutat i està pensat per oferir una resposta especialitzada i immediata, sense necessitat de derivació o cita prèvia, als malestars del jovent. Per a fer això possible, Konsulta’m situa professionals als centres cívics, que s’integren en la dinàmica del centre per tal que els joves els sentin més propers. “Un adolescent difícilment trucarà per demanar ajuda a un professional”, explica Solanes.

    D’aquesta manera, els joves se senten més segurs d’apropar-se a professionals que no duen bata blanca ni els obren un expedient. “No demanem el DNI ni cap acreditació, per tant poden dir-nos o no el seu nom”, afegeix la directora, qui assegura que “els centres veuen infants i joves en risc, que no es comporten com abans. Amb Konsulta’m podem fer una ràpida atenció i, en cas que sigui necessari, es pot fer una derivació a un centre de salut mental”. De totes maneres, l’experiència de Konsulta’m posa sobre la taula que, amb una atenció adequada, la derivació no sol ser necessària. Durant els quatre anys de la seva existència, Konsulta’m només ha derivat el 8,4% dels joves atesos.

    Cartell promocional del Konsulta’m

    Reforçar la salut mental

    Durant el darrer any el servei Konsulta’m s’ha multiplicat degut a l’emergència: s’ha passat de tenir 5 centres de referència a 11. Igualment, l’Ajuntament de Barcelona va decidir, arran de la greu crisi de salut mental, obrir un nou servei que estigués pensat específicament per la situació actual. Així va néixer l’agost passat Cabàs Emocional, un portal web que ofereix tota una sèrie de recursos online. “El vam crear analitzant les necessitats de la població en aquell moment: es requeria suport en temes emocionals per poder gestionar la por, la ràbia, el dol i les conseqüències del confinament”, apunta Solanes.

    El web de Cabàs Emocional compta amb diversos recursos com tallers online, documents amb consells o vídeos amb testimonis que ajuden a superar la pèrdua, l’angoixa o la convivència en família. Aquests recursos són oferts pels més de 400 socis de la Taula de Salut Mental. “Ha tingut una bona rebuda, perquè era necessari, però sabem perfectament que la modalitat online té els seus inconvenients i som conscients que no arribem a tothom”, reconeix Solanes. Aquest tothom fa referència, en part, als joves.

    Apropar l’assistència als infants i joves

    “Anar al psicòleg? Ni de conya! Si a mi no em passa res greu, ja se’m passarà quan arribi l’estiu o quan pugui veure els meus amics”. La Laia es posa nerviosa davant la possibilitat de parlar dels seus sentiments i malestars amb un professional. “Quina vergonya…”. I és que l’assistència psicològica és un tabú, igual que els problemes emocionals i, per això, els joves tendeixen a no parlar-ne i, molt menys, a demanar ajuda. “Si a això hi afegim que les persones adultes que haurien de detectar que alguna cosa no va bé tampoc no estan passant pel seu millor moment, veiem que els joves corren un gran risc”, reflexiona Solanes, qui assumeix que “hem d’aprendre a parlar el seu llenguatge perquè s’ens apropin ells i no a la inversa”.

    “Fins ara hem dut a terme una resposta d’emergència i avui ja treballem pensant amb mirada llarga”, reconeix la directora. I és que des del servei saben que atendre els infants i joves és prioritari. Una anàlisi de la Universitat Miguel Hernández amb enquestes a famílies a nivell estatal assenyala que un 86% han detectat canvis d’actitud i d’estats emocionals en els seus joves. En la mateixa línia, l’enquesta de la Joventut de Barcelona 2020 recull que el 60% de joves creuen que la Covid els afectarà personalment de manera negativa.

    És per això que aquestes eines de l’Ajuntament arribaran als centres escolars a partir de l’any vinent. Per la seva banda, tots els recursos de Cabàs Emocional seran posats a disposició de les escoles i es mantindrà un diàleg obert amb el professorat per tal de veure quines temàtiques s’han de tractar més. Igualment, s’ha creat un mapa de recursos de salut mental per la comunitat educativa amb propostes com programes per treballar a l’aula com 1,2,3, emoció!, els Konsulta’m de referència i diferents serveis d’atenció a joves.

    Conscients també que actualment molts espais d’oci romanen tancats per les restriccions i que molts joves no faran consultes sobre salut mental des de casa seva, l’Ajuntament posarà a disposició de 81 escoles educadors emocionals a partir del proper curs. Aquesta mesura arribarà als 66 centres ubicats dins del Pla de Barris i, amb l’aportació del Consorci d’Educació, s’ampliarà a 15 escoles més que, sense estar al Pla, presenten nivells alts de vulnerabilitat socioeconòmica. Aquesta mesura segueix la lògica del Konsulta’m: els professionals participaran de les activitats del grup classe amb l’objectiu de detectar comportaments preocupants i faran atenció directa a l’alumnat.