Just Deploy It!

Etiqueta: salut

  • Més sols que mai

    Més sols que mai

    Mai com ara, el món havia estat tan connectat i d’una manera tan ràpida. Vídeos, àudios i textos fan omnipresents les vivències humanes. La manca de contacte físic, d’abraçades, de carícies, la mirada als ulls sense cap pantalla al mig, la relació-no relació, virtual i a distància, que amb la irrupció del virus de la Covid ens vam haver d’imposar durant molts mesos, ha quedat activada com a principal forma de relacionar-nos entre molts de nosaltres.

    La comoditat i velocitat de connectar-se telemàticament està esborrant de les nostres vides la dimensió més física, i segons revelen dades d’una enquesta a 46.000 persones a 23 països d’Europa, això es tradueix també en un augment de la sensació de solitud. El 52% dels europeus enquestats afirmen sentir-se sols sempre, sovint o de manera ocasional. Però si la lectura dels resultats de l’estudi la centrem en la franja d’edat dels 18 als 35 anys, el percentatge de solitud augmenta fins al 63% i, a Catalunya arriba fins al 66%, mentre que la mitjana de l’Estat d’aquesta mateixa dada queda tan sols en un 48%.

    Són resultats extrets de l’STADA Report 2024, l’estudi europeu que la farmacèutica alemanya STADA realitza des de fa deu anys per donar veu a la població europea sobre la seva salut i el seu vincle amb el sistema sanitari del seu país. Enguany, la desena edició d’aquest informe va ser presentada recentment a Roma amb l’assistència de noranta periodistes de tota Europa.

    Un dels moments de la presentació de l’informe STADA Report, el passat 24 de juny a Roma.

    De les respostes de l’estudi, sorprèn que no sigui la població més gran la que acusi una major soledat. Diuen sentir-se soles el 41% de les persones majors de 55 anys. Els joves entre els quals destaca la solitud, aquesta s’identifica com a més severa en el cas dels qui admeten passar més hores interactuant amb dispositius electrònics, com ara el telèfon mòbil, i posant atenció a les xarxes socials o jocs. Però, quan a aquests joves se’ls interroga sobre les raons de la seva sensació de solitud, és tot el temps que dediquen a treballar allò que donen com a resposta majoritària, seguida del teletreball com a principals causants de sentir-se sols.

    Tal com recorden els artífexs de l’estudi, el 2023, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la solitud un problema de salut pública, equiparant les seves possibles implicacions en la salut de qui la pateix a l’impacte de l’addicció al tabac, i destacant que l’aïllament social no entén d’edat ni de fronteres. De fet, el novembre passat, l’OMS va anunciar la creació d’una Comissió destinada a fomentar la Connexió Social, amb la intenció de fer front a la solitud com una amenaça urgent per a la salut, promoure les relacions socials de manera prioritària i accelerar l’ampliació de solucions en la matèria a cada país.

    Segons l’STADA Report la soledat de la població és més gran a Polònia (61%), seguida de Finlàndia i Suècia (59%), Eslovàquia (58%) i Itàlia i Kazakhstan (57%). I en l’àmbit global d’Europa, també la feina i totes les hores que s’hi dediquen i, per tant, la manca de temps per a establir relacions personals fora de l’àmbit laboral,  la principal causa atribuïda a la soledat que, però, en la majoria dels casos no s’identifica com a severa.

    En termes generals, la soledat més forta i mantinguda en el temps es vincula a la depressió i l’angoixa, i també es relaciona amb un major risc d’ictus, malalties cardiovasculars, la diabetis tipus 2, les addiccions i la demència.

    En el mateix estudi d’STADA es demana l’opinió sobre com remeiar aquesta epidèmia de solitud i gairebé un de cada dos europeus (46%) responen que el que faria falta, en primer lloc serien feines que permetin equilibrar més l’ocupació laboral i la vida personal. Una millor situació econòmica i més accessibilitat a activitats de lleure són altres suggeriments dels enquestats per a combatre la soledat. Només un 30% dels consultats pensa que per reduir la seva soledat aniria bé passar menys temps connectats a les pantalles en línia.

    Satisfacció amb el sistema sanitari

    Una altra de les opinions de la població europea recollides en l’informe d’STADA mostra que la satisfacció dels europeus amb el sistema sanitari dels respectius països ha caigut respecte als anys anteriors. Concretament, se situa en un 56% de mitjana, divuit punts percentuals menys respecte a les respostes obtingudes l’any 2020.

    En canvi, entre els espanyols, la satisfacció amb l’atenció sanitària es manté amb un 71% de ciutadans que diuen sentir-se satisfets amb el sistema. Això situa l’Estat espanyol en el sisè lloc on és més ben valorada l’atenció sanitària. A Catalunya, són el 60% dels enquestats els qui consideren que el sistema funciona prou bé.

    Una altra qüestió investigada per STADA és la que fa referència a la preocupació dels ciutadans per la seva pròpia salut. Cada cop més europeus prenen mesures per a cuidar-se. El 89% dels enquestats diuen que fan almenys una acció per a millorar el seu benestar general. A Finlàndia, ho diuen el 66% dels consultats, a  Espanya, el 62%, i a Itàlia, el 60%. La mitjana europea de persones que es mostren més actives físicament és del 50%. A més, un terç dels europeus explica que realitza revisions mèdiques preventives de salut, xifra set punts superior a Espanya (41%) respecte a la mitjana europea. A més, el 31% dels europeus i un 39% dels espanyols consideren el temps passat amb els seus amics i éssers estimats com una inversió en el seu benestar general.

    Confiança en la medicina

    Encara que la insatisfacció amb l’atenció sanitària és tangible, la confiança en la medicina ha augmentat significativament a nivell europeu. Gairebé 7 de cada 10 europeus (69%) afirmen confiar en la medicina convencional “en gran manera” o “totalment”, un augment de 7 punts percentuals en comparació amb els resultats obtinguts a la mateixa enquesta l’any 2022. Finlàndia (84%) i Espanya (82%) són els seus defensors més ferris. Els homes europeus (73%) són més propensos a confiar en la medicina convencional que les dones (65%). Els principals motius de confiança són els consells dels professionals de la salut, com metges i farmacèutics, molt valorats pel 48% dels europeus i pel 52% dels espanyols, així com l’evidència científica que avala la medicina, valorada pel 50% dels espanyols, i el control i la regulació de les administracions que assegura la qualitat (49%).

  • José Ramón Ubieto: «La prohibició radical no es pot aplicar a un món digital»

    José Ramón Ubieto Pardo (Sabiñago, Osca) és psicòleg clínic i psicoanalista, així com membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. També és professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i Consultor dels Programes AEU (Alts Estudis Universitaris) de l’Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona, en col·laboració amb la Universitat de León. És col·laborador habitual en mitjans com La Vanguardia, El Periódico i CatalunyaPlural. Ha publicat diferents llibres, entre els quals hi ha Niños hiper: infancias hiperactivas, hipersexualizadas, hiperconectadas (NED Editores), Del padre al iPad: Familias y redes en la era digital (NED Editores) i el seu darrer, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias (Editorial Octaedro). Parlem de tecnologia, salut mental i educació en el context de l’ampli debat a la societat catalana sobre l’ús dels telèfons mòbils a les escoles.

    A l’era digital moltes de les preguntes semblen tenir respostes immediates, ja sigui a través de la veu d’Alexa, d’una cerca a Google o del ChatGPT, però un dels seus missatges principals és que ens hem de conscienciar que alguns dels principals problemes que afronten les nostres societats no tenen solucions clares ni immediates.

    Estem enfrontant reptes complexos, com ara la immigració, el canvi climàtic i l’evolució de la sexualitat, entre d’altres. Aquests problemes no tenen solucions universals, cosa que genera una sensació d’impotència. La dificultat per acceptar que allò impossible contribueix a la violència i al sorgiment de postures extremes. Tot i que la ciència prometia respostes lògiques, també es troba límits i paradoxes. Això ha comportat un ressorgiment de discursos religiosos i fonamentalistes, com una reacció davant de la incertesa. Vivim en un món on la ciència i la religió coexisteixen de manera complexa, generant tensions addicionals. Crec que és crucial reconèixer la complexitat dels desafiaments actuals i evitar solucions simplistes. La polarització només afavoreix la confrontació, i cal cercar enfocaments més equilibrats i sostenibles per abordar aquests problemes.

    Alhora aquesta entrada a la contemporaneïtat està mediada per la interfície de la pantalla –sigui el mòbil, l’ordinador o la tauleta–, tecnologia que ens acompanya a tot arreu i que genera tot un cercle d’hàbits, noves formes de relacionar-se amb el món, i, també, noves addiccions. Però apunta que no hem de dir-ne addictes, sinó amants.

    És clar. Si no són addictes, la pregunta és quina relació tenen amb els casos, ja que no es tracta exclusivament d’una qüestió d’hàbit. Com ens ensenya la psicoanàlisi, tu no fas res sino hi ha una pulsió darrera. I un exemple d’aquesta pulsió, en relació amb els dispositius digitals, és mirar i ser mirats. Aquest desig de ser mirat, aquesta pulsió escòpica, s’enllaça, diguem-ne, amb un desig també de vincular-se a l’altre. I és aquí on apareix l’amor. Els registres i les dimensions d’aquesta articulació són molt variables.

    «Fa quinze anys, la cosa digital era un complement a les nostres vides. Ara és un món en si mateix». | Pol Rius

    Com es manifesten aquests registres i dimensions en l’ús de dispositius digitals?

    Et pots trobar des de l’amant narcisista, que és aquell que té el desig exhibicionista i que està tot el dia penjant fotos i els post. També és una dimensió de l’amor, perquè és una dimensió que apunta a l’altre, encara que des d’una perspectiva molt narcisista. Però l’amor té un costat narcisista. Després hi ha un altre tipus de versió de l’amor, més anaclítica, que és la segona opció que oferia Freud, que és l’amor com a suport. Aquest seria un altre ús, més de compartir, més d’ajudar l’altre, més d’escoltar allò que l’altre ha de dir. En un règim on podríem dir que la teva imatge compta menys i explica més la conversa, el xateig, etc. És un altre registre. I, després, hi ha un altre registre de l’amor, que també forma part de la casuística que trobem als usos digitals, que és l’amor possessiu. És l’amor més exclusiu. L’amor que requereix a l’altre moltes exigències. Aleshores, et trobes amb nois o noies que t’expliquen que han agafat un cabreig, que han fet alguna cosa monumental amb el seu xicot o amb la seva xicota perquè no li va contestar de seguida o el va deixar en vist durant cert temps. Aleshores t’adones que cadascú té un ús diferent.

    Què implica reconsiderar aquests actes a través del concepte de l’amor en comptes del de l’addicció? Quins efectes té en les conseqüències dels actes esmentats?

    De llegir les conseqüències des de la perspectiva d’addictes a llegir-les des d’amants hi ha molta diferència. Si les llegeixes des de la perspectiva d’addictes ja estàs pensant com les conseqüències d’un malalt mental. I, per tant, arribaràs probablement a conclusions radicals del tipus «traiem-li la droga. Cal treure el mòbil de les classes. Cal treure-li el mòbil, cal prohibir-lo de la seva vida, o, com diuen alguns, cal erradicar el mòbil, perquè així aconseguirem que no es produeixin les conseqüències». Si les llegeixes com a amants, del què te n’adones és que probablement el que has de fer és ajudar-lo a fer que aquest enllaç d’amor amb la màquina sigui un enllaç menys alienant. Però no ho el·liminaràs, perquè entens que hi ha una necessitat d’amor en aquest enllaç. Aleshores les conseqüències les llegiràs de manera diferent.

    Aquesta relació —amorosa— amb l’aparell mòbil ha estat l’epicentre d’un moviment educatiu per part de pares i mares, reivindicant un debat que orbita al voltant dels seus efectes perjudicials. Segons la seva opinió, cap on ens hauríem d’encaminar?

    Crec que cal parlar de regulació en comptes de parlar de prohibició. La tecnologia, especialment la indústria tecnològica, ha tingut un impacte hostil a la família, i necessitem recuperar aspectes educatius importants.

    La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha decontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família

    Com definiria la regulació en aquest context?

    La regulació implica ajustar i posar en ordre una cosa que s’ha descontrolat. És una manera de revertir la invasió tecnològica a la família. Podem incloure restriccions d’ús, com ara el son, àpats familiars, l’hora del pati a l’escola i aules. La prohibició radical pot ser problemàtica. Fa quinze anys, la cosa digital era un complement a les nostres vides. Ara és un món en si mateix, i la prohibició no es pot aplicar a un món digital. Necessitem estratègies més àmplies.

    En el seu darrer llibre, ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias  (Editorial Octaedro) desenvolupa aquestes estratègies.

    Sí, proposo tres estratègies claus. Primer, la desconnexió, reduint les hores de pantalla per recuperar l’atenció. Segon, un ús millorat mitjançant l’alfabetització digital. I tercer, promoure la presència mitjançant alternatives presencials per compensar l’ús excessiu de pantalles. És crucial, però, realitzar aquestes tres estratègies tenint en compte la ja existent bretxa digital que es genera i creix en els contextos desafavorits. Cal implementar polítiques socials públiques correctores, com ara centres de lleure, activitats gratuïtes i alternatives presencials, per a les famílies desafavorides. Sense aquestes polítiques, la bretxa digital s’ampliarà entre classes socials.

  • Prohibir o educar?

    Des de fa unes setmanes, un moviment social, format fonamentalment per grups de Whatsapp de pares i mares, ha obert un debat intens i complex sobre la manera com els adults interpretem l’ús que fan els nostres fills menors dels telèfons mòbils, de les pantalles; i del perjudici que l’ús excessiu els pot provocar. Aquestes famílies volen restringir l’accés dels menors de 16 anys als telèfons mòbils intel·ligents, els smartphones. I volen fer-ho prenent la decisió de manera col·lectiva, implicant el nombre més gran de famílies possibles. Amb el pas dels dies, el moviment sorgit en l’entorn metropolità de Barcelona ha ampliat la seva capacitat de convocatòria i ha transcendit més enllà, arribant a la resta de Catalunya i fins a tot a altres indrets de l’Estat.

    En aquest context, el Departament de salut pública de la Diputació de Barcelona acaba de publicar un informe sobre els usos d’Internet i les pantalles entre els adolescents a partir de l’enquesta d’hàbits de salut feta a alumnes de 4t d’ESO de la província de Barcelona. Els resultats són contundents: un de cada tres alumnes utilitza el mòbil més de tres hores al dia. El 45% admet que, de vegades, passa més temps navegant que amb els amics i la família. I, en l’últim any, el centre de prevenció i intervenció en drogodependències de la Diputació ha atès ja setanta adolescents amb addicció a les pantalles, majoritàriament nois amb una edat mitjana de 14 anys. A partir d’aquestes dades, els experts assenyalen que l’ús abusiu de les pantalles pot tenir un impacte negatiu en la maduresa i el creixement de la gent jove.

    Com a pare de dos fills adolescents i com a usuari diari de la tecnologia, i reconeixent l’ús abusiu que en faig per motius laborals, expresso els meus dubtes personals sobre com hem d’actuar els qui prenem decisions que afecten les vides dels nostres fills menors, pel que fa a la regulació de l’ús dels telèfons mòbils. Soc partidari de la regulació pel que fa a les hores d’ús dins dels centres educatius? Sí. Comparteixo que fins i tot es pugui prohibir la utilització dels dispositius personals en horari escolar? Sí. Crec que la millor manera d’educar els nostres fills en l’ús responsable dels mòbils i de l’accés a Internet és la de prohibir-los que tinguin un mòbil fins que compleixin els 16 anys? No.

    No comparteixo la prohibició extrema, però sí l’ús regulat, i crec que la tasca que tenim al davant els pares i les mares, no sols els educadors en escoles i instituts, és titànica i complexa. Ens hem estrenat tots, pares i fills, en un món digital que avança a una velocitat de vertigen, oferint-nos possibilitats infinites per accedir a continguts i ampliar el nostre coneixement de la realitat amb un abast fins ara desconegut. I aquestes mateixes eines, els telèfons intel·ligents i les tauletes, també poden provocar efectes adversos en els qui les utilitzen. El risc de distorsió i d’addicció a la llum blava de la pantalla i al que en ella es projecta és real. Ara bé, no crec que fent desaparèixer el mòbil de les mans dels nostres fills eradiquem el problema. L’ajornarem, el postergarem, però no estarem trobant una solució.

    Potser la fórmula ens exigeix a tots aturar-nos, pares i mares els primers. Podríem deixar d’estar permanentment connectats, nosaltres els adults també, i potser llavors, si acompanyem els nostres fills adolescents i dediquem temps a analitzar els riscos de la sobreexposició a les pantalles, el consum que fan d’Internet, el tipus de continguts al qual accedeixen, la manera com gestionen les seves relacions a través del mòbil, l’ús que fan de les xarxes socials; potser llavors podrem començar a saber a què ens enfrontem com a societat. Per a això necessitem temps i ganes. El més fàcil és prohibir. El més laboriós, educar.

  • La teva carmanyola de plàstic contamina el planeta i el teu sistema endocrí

    Pot estar present en envasos d’aliments, llaunes de begudes, materials de construcció, canonades d’aigua potable, joguines o utensilis de cuina fabricats amb PVC reciclat. Fins i tot, als tiquets de caixa dels supermercats, fets d’aquest paper tèrmic de tacte suau que deixem arrugat al fons de les nostres butxaques. 

    El policlorur de vinil (PVC) s’ha emprat durant dècades en la fabricació de molts productes presents en la nostra quotidianitat, però aquest versàtil plàstic amaga un secret a veus, conegut des de fa anys per la comunitat científica i els reguladors: conté un gran nombre de substàncies químiques perilloses per a la salut, relacionades amb alteracions del sistema hormonal, càncer i malalties cardíaques.

    Fa dècades que es coneix l’efecte nociu per a la salut d’aquests additius, especialment en el cas del bisfenol A (BPA), un dels químics utilitzats en el PVC més estudiats, identificat com a fitoestrogen. Tanmateix, a la Unió Europea es produeixen o s’importen més d’un milió de tones de BPA a l’any, segons els registres del Reglament de Registre, Avaluació, Autorització i Restricció de Químics (REACH). 

    La Comissió Europea ha assumit l’obligació de limitar el PVC i els seus additius, com es descriu en el seu full de ruta sobre restriccions, adoptat l’octubre de 2020. Ja ha sol·licitat a l’Agència Europea de Substàncies i Preparats Químics (TIRA) que elabori un informe sobre els perills associats al PVC, que ha de ser publicat en un futur pròxim, i posteriorment, la Comissió prendrà la decisió sobre si continuar amb la proposta de restricció i quin serà el seu àmbit d’aplicació. És en aquest context que desenes d’organitzacions de la societat civil europea s’estan mobilitzant per exigir a la Comissió que agilitzi el procés de prohibició.

    Dècades d’evidència científica apunten a un «risc potencial per a la salut de milions de persones»

    Nombrosos articles científics demostren els efectes nocius de determinats tipus de plàstics i microplàstics tant per a la salut com per al planeta. Tal com recollia la nota editorial de la publicació científica The Lancet el passat juny de 2023, de tots aquests riscos per a la salut, la disrupció endocrina és el més estudiat. Aquesta alteració del sistema endocrí és provocada pels productes químics com els ftalats, les substàncies perfluoroalquilades, el bisfenol A i retardants de flama, que es troben en quantitats especialment elevades en els plàstics de tipus 3 com el  policlorur de vinil (PVC).

    Segons recull The Lancet, aquests “estan vinculats a una miríada d’efectes per a la salut des de l’endometriosi i el càncer de mama fins a malalties cardíaques i l’obesitat”. Així i tot, els i les autores de la nota editorial adverteixen que «els mecanismes subjacents per a aquests efectes potencials a través de microplàstics són, encara, poc clars», i “queda per dilucidar quant de temps romanen els microplàstics en el cos abans de ser excretats o exhalats.” 

    D’entre els químics emprats en la fabricació del PVC, el bisfenol A està particularment sota la mira d’alguns organismes reguladors europeus. L’abril passat, l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va publicar una reavaluació dels riscos per a la salut pública relacionats amb la presència de bisfenol A (BPA) en aliments. En aquesta, l’EFSA va reafirmar “una preocupació sanitària actual per l’exposició al BPA dietètic, especialment dels aliments enllaunats, que es va trobar que era “la font d’exposició més important per a tots els grups d’edat”. 

    En la mateixa línia, el setembre de 2023 l’Agència Europea del Medi Ambient (EEA) alertava que “l’exposició de la població a la substància química sintètica Bisfenol A (BPA) està molt per sobre dels nivells acceptables de seguretat sanitària, segons dades d’un nou estudi científic que va trobar que “fins al 100% de les persones que van participar d’11 països de la UE probablement estaven exposades a productes químics per sobre dels llindars de salut segura”. “Això suposa un risc potencial per a la salut de milions de persones”, conclou l’EEA.

    “El PVC és el tipus de plàstic que conté més substàncies cancerígenes i additius tòxics”

    En vista de l’evidència científica, organitzacions no governamentals d’arreu d’Europa com Ecologistes en Acció estan recollint signatures per enviar-les a la Comissió i agilitzar el procés de prohibició del policlorur de vinil (PVC). Pablo Millet és neuròleg, i a banda de treballar a l’Hospital Dos de Maig, fa més de deu anys que és membre d’Ecologistes en Acció Catalunya, on forma part del grup de treball en residus. També participa de la campanya “Lliures de contaminants hormonals”, des de la qual els d’Ecologistes alerten que “el PVC és el tipus de plàstic que conté més substàncies cancerígenes i additius tòxics”, a més de químics que interfereixen els sistemes hormonals.

    Segons explica Millet, “és un problema silent, un mal que actua de forma larvada, de forma prolongada en el temps, causant efectes nocius com problemes de fertilitat”. Per aquest motiu, explica el metge, “és molt difícil atribuir-hi una causalitat puntual i passa bastant desapercebut en qualsevol esfera mèdica, i per això es continua fent servir a plàstics, cosmètics, productes de neteja, ambientadors… o a vegades substituint-se per altres substàncies sovint també nocives”.

    Normatives europees en curs

    Millet aclareix que, a escala europea, «hi ha una regulació aprovada que diu que no hi pot haver una migració del continent al contingut superior als 0,05 mg de BPA per quilogram d’aliment». Es refereix al Reglament 2018/213 de la Comissió, aprovat el 12 de febrer de 2018, sobre l’ús de bisfenol A en els vernissos i revestiments destinats a entrar en contacte amb els aliments, que enduria el límit de migració específica, anteriorment fixat en 0,6 mg per quilogram d’aliment. 

    Ara bé, segons el membre d’Ecologistes en acció, el problema està en què és difícil de fer complir: “fa una mica de riure perquè ningú fa realment una supervisió sobre el tema”, denuncia Millet. Per això, “proposem que s’estableixi algun tipus d’inspecció que vigili aquesta llei aprovada, per tal de garantir el seu compliment: és una qüestió de conscienciació i voluntats polítiques”. Els d’Ecologistes en Acció pertanyen a la coalició EDC-Free Europe (Europa Lliure de Disruptors Endocrins), formada per més de setanta organitzacions de la societat civil de tota Europa que busquen reduir l’exposició de la població a químics contaminants hormonals. 

    Que el públic pugui accedir a informació transparent sobre els químics presents als productes és crucial. A principis d’octubre de 2023, la majoria dels diputats al Parlament Europeu van donar suport a l’informe elaborat per la Comissió de Medi Ambient sobre la revisió de la legislació relativa a la classificació, etiquetatge i envasament de substàncies químiques (CLP), que inclouria l’exigència d’una identificació adequada de les noves classes de perill afegit per a productes químics disruptors endocrins, bioacumuladors, persistents i mòbils al llarg del text.

    Segons l’Aliança per la Salut i el Medi Ambient (HEAL), “la reforma de la CLP és crucial per a millorar la protecció dels treballadors i ciutadans mitjançant una identificació, etiquetatge i envasament de productes químics més eficaços en l’ús industrial i comercial”. Però, d’altra banda, els membres de la plataforma argumenten que no n’hi ha prou amb aquesta mesura, i exigeixen “una restricció àmplia del PVC sota la normativa REACH, canviant cap a alternatives més segures que ja estan àmpliament disponibles”.

    Avenços sobre el paper en l’àmbit espanyol

    Els avenços europeus s’estan traduïnt a nivell estatal. A finals de 2022, el Consell de Ministres va aprovar el Reial Decret d’Envasos i Residus d’Envasos, que a més de fomentar l’ús de recipients reutilitzables, prohibeix l’ús de substàncies tòxiques en envasos alimentaris, com ara els ftalats i el bisfenol A, seguint la línia d’altres països europeus com França, que els van restringir totalment el 2012. Aquest Reial Decret va ser en el seu moment celebrat per les organitzacions ecologistes membres de l’Aliança Residu Zero, com Greenpeace, Amics de la Terra, Ecologistes en Acció o Retorna, per “haver prioritzat la salut de les persones i la protecció de l’entorn per sobre de les pressions del lobby del plàstic”. 

    A més, aplaudien que el decret respecti els acords establerts a la Llei de Residus, aprovada amb àmplia majoria al Congrés dels Diputats l’abril de 2022. Tot i això, les entitats alertaven que el Govern d’Espanya “ha d’extremar la seva vigilància per a assegurar el compliment d’aquesta prohibició” i garantien que la societat civil vigilarà perquè així sigui, segons va declarar Julio Barrea, responsable de residus de Greenpeace.

    Plàstics i químics perjudicials per al cos i per al planeta

    Més enllà dels riscos a la salut que comporten, és conegut l’efecte nociu dels plàstics per al medi ambient. La majoria dels materials plàstics actuals es produeixen a partir de matèries primeres derivades dels combustibles fòssils, generades per la indústria del petroli i el gas. Segons les dades del Centre Internacional de Llei Ambiental, si la producció i l’ús de plàstic creixen al ritme actual, per a l’any 2030 les emissions de diòxid de carboni associades a la producció de plàstics podrien aconseguir 1,34 gigatones per any, equivalent a les emissions alliberades per més de 295 noves centrals elèctriques de carbó de 500 megawatts.

    A més, segons denuncia Ecologistes en Acció, durant la producció del PVC “s’alliberen substàncies químiques altament perilloses sobre la població i els i les treballadores”, com a agents cancerígens, com el diclorur d’etilè, el clorur de vinil monòmer, les dioxines, els metalls pesants o l’amiant. Alhora, durant el procés productiu en alguns casos s’utilitza carbó i s’emet mercuri, contribuint al canvi climàtic i a la degradació del medi ambient, mentre que “es danya la capa d’ozó per l’alliberament de tetraclorur de carboni i s’empra PFAS o «substàncies químiques eternes» en la producció de clor”. Sense mencionar les grans quantitats d’energia que requereix.

    A Nairobi, una oportunitat excepcional

    Del 13 al 19 de novembre està tenint lloc a Nairobi (Kenya) una nova reunió del comitè que està immers en les negociacions pel Tractat mundial sobre els plàstics, una iniciativa vinculant destinada a disminuir la producció de plàstic nou i a combatre la contaminació. El 2 de març de 2022, l’Assemblea de les Nacions Unides per al Medi Ambient va adoptar una resolució històrica per desenvolupar un Tractat mundial sobre plàstics. Fins al moment, una comissió de negociació intergovernamental s’ha reunit dues vegades.

    Segons informa Climàtica, aquesta és la primera reunió després de la publicació del “zero draft» un document encara en fase poc definida que contempla diverses opcions per reduir tant l’ús com la producció de plàstic. Entre aquestes opcions, es considera la prohibició de cert tipus de plàstics i additius tòxics, amb la proposta de controlar prop de 13.000 substàncies químiques perilloses utilitzades per fabricar plàstics. 

    Membres de la comunitat científica han volgut expressar el seu punt de vista abans de les negociacions, i en una carta publicada el mes passat a The Lancet, els científics signants esperonaven el comitè de negociació a no desaprofitar “l’oportunitat de reduir la toxicitat dels plàstics, millorar el reciclatge i protegir la salut humana fomentant el desenvolupament de plàstics dissenyats per a ser sostenibles i no basats en petroli”, tal com recull Climática. La intenció és redactar el tractat a la fi de 2024.

  • Pantalles sí o no: “El que hauria de preocupar és l’ús fora de l’escola”

    Segons els qui intenten estudiar els efectes, siguin positius o negatius, de les tecnologies, encara queda molt per fer. Mentre que sembla que algunes coses poden ser perjudicials, unes altres poden ser positives. Aquesta setmana es publicava a la revista Nature una metanàlisi de 2.400 estudis previs amb una població total de gairebé dos milions de joves. Entre els molts resultats caldria destacar l’escàs impacte, en un sentit o un altre, de bona part dels estudis.

    La revisió, signada per una vintena d’acadèmics i acadèmiques, ha repassat desenes d’efectes de les pantalles en l’educació per a arribar a determinar coses com que l’ús generalitzat de pantalles pot tenir un efecte negatiu en l’aprenentatge, també veure la televisió o els videojocs. Això sí, “si l’ús de pantalla involucrava la visualització conjunta (per exemple, veure amb un pare), o si el contingut dels programes de televisió era educatiu, l’associació amb l’alfabetització era positiva i significativa al nivell de confiança del 95%”.

    En qualsevol cas, expliquen les i els autors d’aquesta revisió, “tots els efectes creïbles relacionats amb els resultats educatius van ser de petits a moderats. Les intervencions basades en pantalla dissenyades per a influir en un resultat (per exemple, un programa informàtic dissenyat per a millorar l’aprenentatge) tendien a tenir grandàries d’efecte més grans que les exposicions que no estaven específicament destinades a influir en cap dels resultats mesurats (per exemple, l’associació entre veure televisió i aprendre)”.

    Per al biòleg i investigador en psicologia cognitiva de la memòria i l’aprenentatge Héctor Ruiz l’evidència que tenim fins ara en relació a aquest efecte de les pantalles en l’aprenentatge o en la salut mental de nenes, nens i adolescents té a veure amb l’ús que es fa dels dispositius, i no amb aquests en si mateixos. Per a aquest expert, en els últims temps s’estan confonent, en no pocs moments, causes amb efectes.

    Correlació no és causalitat

    Aquest és, per a Ruiz, un dels problemes fonamentals quan se senten veus crítiques en relació a l’ús de dispositius i pantalles en els centres educatius i, en general, quan el seu ús el protagonitzen nenes, nens i adolescents (NNA).

    Per exemple, quan es diu que provoquen desordres en el somni o sedentarisme i obesitat entre les persones joves. “La recerca diu que pot haver-hi causalitat entre el somni i les pantalles quan les utilitzes abans d’anar a dormir, sobretot, quan es tracta de xarxes socials i videojocs, que poden provocar activació emocional”.

    Dins d’aquestes situacions, Ruiz assegura que no ha de confondre’s què passa dins de l’escola i fora d’ella i fa una crida a les famílies per tal que pensin en els centres educatius com a aliats a l’hora d’educar els NNA en usos apropiats de les tecnologies, no simplement basats en l’oci i la distracció. L’escola “és el millor aliat de les famílies per a ensenyar als nens a gestionar aquest tema, a desenvolupar la competència digital. Dir-li a l’escola que deixi d’usar la tecnologia i d’educar amb ella és tirar pedres sobre la pròpia teulada. És a l’escola on es fa aquesta tasca”.

    Una altra de les confusions entre correlació i causalitat estaria en la idea de la pèrdua de l’atenció. “La nostra arquitectura cognitiva no canvia per dedicar molt de temps a una activitat», assegura Ruiz. «Perquè passés això necessitem un procés evolutiu”. El que sí ha canviat és, diu aquest investigador, és la quantitat d’estímuls als quals ens veiem exposats, principalment, per les xarxes socials.

    En aquest sentit, la psicòloga especialista en infància Silvia Álava assegura que “si un adult agafa el mòbil i no pot parar d’utilitzar les xarxes socials per culpa de l’scroll infinit, imagina’t un nen amb cervell no madur, més àvid a estímuls nous” que, a més no tenen descans i sí molta velocitat.

    En aquest sentit, Ruiz comenta que un dels problemes més grans en aquest sentit és que el nostre cervell dona molta importància a la informació social, entre altres coses per sentir-nos part d’un grup, sentir-nos aprovats. I les xarxes socials, sobretot, no deixen temps entre un estímul i un altre.

    Família

    En les últimes setmanes s’han publicat diferents informacions sobre la petició de famílies, moltes d’elles a Catalunya, perquè d’alguna manera es reguli l’ús dels mòbils abans d’una certa edat. La pressió social que s’exerceix sobre elles i sobre les seves filles i fills perquè ja en els primers anys de la secundària tinguin accés a la telefonia mòbil, posa contra les cordes a moltes persones que no volen haver de bregar amb aquestes qüestions tan aviat i que entenen que fins a unes certes edats no és positiu que els NNA tinguin un mòbil a les mans.

    Silvia Álava té clar que no pot recaure tota la responsabilitat d’aquestes qüestions en les famílies, que ja van sobrepassades de moltes qüestions. Per això mira cap a les empreses multinacionals que desenvolupen les xarxes socials i fins i tot els videojocs. “Necessitem transparència”, assegura. Una transparència que passa per alguna cosa semblant a l’ocorregut amb els paquets de tabac. Hauria d’avisar-se que els algoritmes que utilitzen les companyies en molts casos estan basats en el “reforç intermitent”, molt similar, assegura aquesta psicòloga infantil, al qual s’utilitza en les màquines escurabutxaques.

    A més d’aquesta transparència, advoca perquè les famílies acompanyin els seus fills i filles en la seva alfabetització digital. Que vagin mostrant com s’utilitzen, que aclareixin que el telèfon és de la persona adulta i que, per tant, s’acompanyi al menor durant el seu ús. “La tecnologia no és dolenta, però cal aprendre a utilitzar-la” i, per a això, Álava no només mira cap a les famílies, sinó que, com Héctor Ruiz, veu en els centres educatius un aliat important.

    Álava també reclama que es faci cas dels codis PEGI (Pan European Game Information) a l’hora de decidir sobre el consum de pantalles que fan NNA. Recorda que aquests codis no tenen relació, per exemple, amb la dificultat d’utilitzar, per exemple, un joc, sinó amb el contingut al qual s’exposen. “Amb el consum d’oci digital som permissius i ens saltem el codi”.

    En aquest sentit, també recorda les recomanacions de l’Associació Americana de Pediatria, que estableix que abans dels dos anys d’edat no hauria d’haver-hi contacte amb les pantalles i entre els 3 i els 5 no hauria d’arribar a la mitja hora diària.

    Educació

    Per a Ruiz una de les qüestions clau és que la tecnologia s’usi dins del sistema educatiu però no com una substitució del llibre de text, convertit en un PDF i projectat en una pissarra digital o emès per una televisió intel·ligent.

    “Digitalitzar una aula no és posar llibres en pantalles”, assegura, sinó tenir la possibilitat d’utilitzar, quan sigui pertinent, aquestes tecnologies. Tecnologia que, a més, no ha de ser passiva. “Entenc les famílies que es queixen si arriba el cas que s’usa l’ordinador a classe com si fos un llibre. “Si és així, benvinguda sigui la queixa, hem d’exigir un ús més productiu” dels dispositius.

    Ruiz assenyala que les tecnologies al servei de l’educació poden suposar tenir a l’abast de la mà la possibilitat de donar un feedback personalitzat a l’estudiant o que el professorat tingui informació clau per a poder prendre les millors decisions possibles.

    Aquest expert entén que la tecnologia en educació ha de tenir un sentit, haver pensat quin ús se li vol donar i fer-ho de la manera més adequada. “Forçar el seu ús no té sentit”, diu, “quan no fa falta o quan no tens les eines adequades”.

    Com recorda, a més, l’escola és el millor aliat perquè les famílies puguin desenvolupar una alfabetització per a les seves filles i fills. “Els professionals de l’educació es dediquen a això, a donar suport en ús responsable i productiu. A apreciar les TIC com a eina d’aprenentatge, no sols d’oci”.

    Com assenyala Ruiz (i els qui signen l’estudi en la revista Nature), ja fa 5.000 anys Plató posava en boca de Sòcrates la queixa pel fet que l’escriptura, com a tecnologia, podria suposar un minvament en la capacitat de memòria de l’aprenentatge. “En el segle XVI, publiquen a Nature, regnava la histèria entorn d’una nova tecnologia que amenaçava amb ser ‘confusa i perjudicial’ per a la ment. La causa de tanta preocupació? L’àmplia disponibilitat de llibres derivada de la invenció de la impremta”.

    “Amb el menjar, recorda Ruiz, hem après a autoregular-nos, a triar l’amanida en comptes del sucre o el greix (en uns altres temps, tan importants per a la supervivència). Haurem d’autoregular-nos” pel que fa a l’ús de les pantalles també.

  • Polítiques contra les desigualtats són polítiques de salut

    Sovint l’estat de salut de les persones s’identifica amb qüestions individuals; amb elements que tenen a veure amb decisions pròpies, com els hàbits, i amb elements que, a l’extrem oposat, no tenim res a fer-hi, com la genètica. Sembla amb aquests plantejaments, curts de mires, que la salut de les persones quedi al marge de quin lloc ocupem al món.

    La salut està atravessada per les condicions que ens envolten; en quina mesura escollim què fem amb nostre temps i com vivim el dia a dia; quines possibilitats efectives tenim per cuidar-nos, per descansar i per accedir al que és bàsic, i que és massa habitual que les persones no tinguin assegurat, començant per un sostre.

    Les desigualtats entren al cos. I l’extrem de les desigualtats, les violències, el masclisme, el racisme, l’LGTBIfòbia i les manifestacions en què se’ns presenten en les trajectòries vitals, en tots els àmbits de la vida social i personal, evidentment, també ens impacten la salut, física i mental.

    D’aquí la necessitat de tenir en compte la salut en totes les polítiques. Salut no té a veure només -tot i ser essencial que sigui de qualitat i universal- amb un bon sistema sanitari. Té a veure amb les politiques econòmiques, amb les laborals, amb les d’habitatge, amb les d’urbanisme, amb les que han de respondre a l’emergència climàtica, i, com no, amb les polítiques d’equitat de gènere. Una mirada social, redistributiva i antidiscriminatòria, és una mirada de justícia, i de la mà, de salut, en les mesures públiques.

    Tot sovint, en la feina de suport a les dones que acompanyem en els seus processos d’empoderament econòmic, hi ha també una necessitat de suport per reparar el malestar emocional profund en què arriben. Sense salut, és molt difícil fer canvis cap a millors condicions de vida. I sense canvis en les condicions de vida sol ser immensament complicat millorar la salut. És un cercle viciós amb què ens trobem de cara.

    És responsabilitat col·lectiva atendre el dret a la salut, inclosa la salut mental, a dia d’avui, molt afectada per les dinàmiques i cops de la pobresa, la precarietat, equilibris impossibles, sobrecàrregues, violències masclistes, transfòbiques, LGTBIfòbiques i racistes.

    En el cas de les dones, s’ha estudiat reiteradamente que el pes de les cures i les conseqüències que té ser-ne les principals responsables en els nuclis familiars -en termes d’aïllament, escassa participació social, i econòmics- perjudica la seva salut.

    No és l’únic factor, però detectem que és fonamental abordar el repartiment de les cures i l’espai social que els hi donem. Cal promoure mecanismes per posar-les al centre, per no condemnar les persones que les assumeixen primàriament. Cal aconseguir transformacions d’arrel, de les que som lluny, per viure en societats corresponsables.

    Societats més justes en termes socials i de gènere, són societats més sanes. L’exigència als governs responsables de poder-ho aterrar a la nostra quotidianitat no pot ser altra que fer-ho possible. Ens hi va la salut i la vida digna.

  • Hi sentim prou bé?

    Hi sentim prou bé?

    L’Organització Mundial de la Salut preveu que cap a l’any 2050 hi hagi al món gairebé 2500 milions de persones amb algun grau de pèrdua d’audició, i que almenys 700 milions requereixin rehabilitació. També segons els seus càlculs, a causa de pràctiques d’audició poc segures, més de 1000 milions de joves adults corren el risc de patir una pèrdua d’audició evitable i permanent.

    Nens, joves, adults i persones grans tenim en la nostra oïda un dels pilars d’una bona integració social. El desenvolupament del llenguatge, des de ben petits, i la comunicació a totes les edats està en gran part en mans d’aquest complex engranatge que s’amaga més enllà de les nostres orelles i que, si tot funciona bé, tant ignorem.

    Però, i aquella companya de la colla que tot sovint sembla desconnectada de la conversa? O el veí que, tot i que és ben jove, sempre ens fa tornar a repetir què li hem dit? I la nostra amiga que ens truca per telèfon i ens hem de separar l’aparell de l’orella perquè crida massa… No serà que no hi senten bé?

    Revisar-nos l’oïda, de la mateixa manera que ho fem amb la vista, ens pot descobrir la necessitat d’una ajuda que ens faria la vida més fàcil.

    L’envelliment de les cèl·lules de l’oïda, a partir dels cinquanta anys, ja pot fer que, progressivament, cada vegada hi sentim una mica pitjor. Però l’exposició a sorolls molt intensos, sobretot de forma continuada en certes ocupacions laborals, o pel costum de freqüentar espais sovint molt concorreguts de gent on tothom va alçant la veu per fer-se sentir, pot afectar la qualitat de la nostra oïda a qualsevol edat.

    Atenció a la desatenció en els menors

    Pares, cuidadors i professors són responsables d’alertar quan algun detall pugui fer sospitar una hipoacúsia en els infants. “Per exemple, si no segueixen les explicacions a classe o acostumen a tenir sempre una tendència a pujar el volum de la tele o dels aparells amb els què juguen o treballen, tot això pot indicar que no hi senten bé”. Ho explica la Rosa Mª Casademont, que és pediatra del Centre d’Atenció Primària Vallcarca-Sant Gervasi. Afortunadament, tal com explica, cada vegada més els CAP’s com el seu compten amb consultes ambulatòries on es realitzen audiometries, i no cal esperar la derivació al servei d’otorrinolaringologia.

    Moltes vegades, explica Casademont, grans refredats o al·lèrgies fan que es perdi oïda, però de manera temporal. Aquesta hipoacúsia la soluciona el propi metge de família, normalment prescrivint antihistamínics. L’atenció pediàtrica als CAP’s ja determina si es tracta d’una sordesa per mucositat acumulada deguda al constipat, o si pot tenir una causa neurològica i, per tant, requerir una derivació a l’especialista.

    Des del centre especialitzat en rehabilitació audiològica a Barcelona, Audiopacks, pensant en la població infantil aconsellen fixar-se en signes com aquests que podrien indicar pèrdua auditiva:

    • Dificultat per a seguir lliçons o participar en debats a l’aula
    • Disminució del rendiment acadèmic
    • Dificultat amb la lectura, ortografia o la comprensió
    • Demanar amb freqüència instruccions o ajuda
    • Canvis socials i de comportament: la pèrdua auditiva pot afectar les interaccions socials i el comportament d’un nen.

    Estigui atent als següents indicadors: Retir de les activitats socials o dificultat per a fer amics, així com també la irritabilitat, frustració o signes d’angoixa emocional, i l’augment de la fatiga, particularment en situacions  que requereixen escoltar i concentrar-se.

    Adverteixen, a més, que cal tenir present sempre si hi ha antecedents familiars que puguin estar associats a una pèrdua auditiva. I recorden que la intervenció primerenca, com l’adaptació d’audiòfons, pot millorar en gran manera les habilitats de comunicació, el rendiment acadèmic i les interaccions socials del seu fill.

    Ulleres sí, però no audiòfons?

    L’estigma als aparells que es col·loquen als orificis de l’orella, els audiòfons, té a veure en part amb la mida més voluminosa que els dispositius més antics tenien i perquè, així com els problemes de visió els assumim a qualsevol edat, la sordesa l’associem encara a la vellesa. Els perills de no veure-hi bé es veuen i es corregeixen més ràpid, triant ulleres o utilitzant lentilles, però els de la pèrdua d’oïda molts cops porten els afectats a conviure amb les dificultats durant una pila d’anys abans no busquen remei. Igualment és considerat una barrera el cost dels audiòfons, que ronden els 1.500 euros per a cada oïda, que és només assumit per la seguretat social fins a l’edat de vint-i-sis anys. Per a les persones majors, cada comunitat autònoma té establerts uns criteris de subvenció vinculats a certs criteris com ara la pensió de cadascú.

    Consultar al metge de família els problemes que ens trobem, i fer-ho el més aviat possible, perquè ens derivi a l’especialista en otorrinolaringologia per a confirmar la pèrdua d’audició i el nivell d’aquesta en totes dues oïdes és la principal recomanació dels experts.

    Tal com explica l’especialista en otorrinolaringologia de Clínica Corachan, Zenaida Piñeiro, sobre la base de les proves que es realitzen coneixem la causa i el grau de pèrdua auditiva, i es fa la valoració del tractament més adequat. En cas de requerir la utilització d’audiòfons, per valorar el tipus d’audiòfon o les diferents gammes d’aquests, i ajustar-los, els audiòlegs o audioprotètics ens podran ajudar des dels establiments en els quals s’adquireixen els audiòfons. Els audiòfons són les pròtesis que amplifiquen, en l’oïda, la freqüència dels sons que ens arriben. Portar-los, quan la nostra audició s’ha reduït, evita l’aïllament social, perquè permet que ens arribin nítidament tots els sons.

    “Adequar la pròtesi i ajustar les freqüències per a una audició tan òptima com sigui possible és una tasca que com més es triga a posar l’audiòfon, més complicada és”, explica el Ruben Luna, audiòleg protèsic del centre Audiopacks, especialitzat en processos de rehabilitació auditiva de Barcelona. Així també s’expressa la Dra. Zenaida Piñeiro: “l’oïda que no és estimulat, sempre serà més difícil d’amplificar en el cas que la pèrdua sigui progressiva, per exemple, per l’edat. Per això, no hem d’esperar a tenir pèrdues severes per a adaptar-nos, és a dir, l’estimulació de l’oïda amb l’audiòfon ha de ser precoç, ja que així rehabilitem o entrenem l’audició que ens queda”. Suggereix que, igual que s’acostuma a fer amb la vista, «a partir dels cinquanta anys convindria també fer audiometries cada any o cada dos anys».

    Segons les dades de l’enquesta de salut de la Generalitat de Catalunya de l’any 2021, el total de sords és de 205.307, és a dir, un 2,6% de tota la població. D’aquests, 81.789 són homes i 123.518 són dones. La franja d’edat més afectada és a partir de seixanta-cinc anys, gairebé un 73,5% del total.

  • Núria Basora: «Caminar amb dues garrafes de cinc litres als turmells i una a cada mà, això és l’esclerosi»

    Com comença la relació entre la Núria i l’esclerosi múltiple?

    Tot comença amb un primer brot, ara fa nou anys. Recordo que un diumenge a la tarda se’m van començar a dormir els dits de la mà. Tot just aquell dia havia estat treballant amb les plantes i la terra i em vaig pensar que havia estat de l’esforç. L’endemà, però, em vaig llevar ja amb mig braç adormit. Vaig trucar al metge i em va donar hora per l’endemà. En arribar al metge, ja tenia tot el braç adormit.

    Què va durar el procés del diagnòstic?

    Un parell de mesos. El primer que van pensar és que era un nervi pinçat. Em van fer una radiografia, però tot es veia bé. Em van fer una ressonància i allà és on van veure que hi havia alguna cosa que no anava bé. Urgentment em van fer una ressonància cerebral. Aquí ja es van veure les taques. Vaig passar a neurologia. El neuròleg en cap moment em va dir que podia ser esclerosi. Em va donar una medicació de cortisona, però al cap de tres dies, ja em va fallar la cama. Aleshores, em vaig quedar ingressada i ja em van donar el diagnòstic; tenia esclerosi múltiple.

    Què suposa l’arribada de l’esclerosi a la vida de la Núria?

    Quan el metge em va dir que em quedava ingressada, va ser com un gerro d’aigua freda. Jo no anava allà pensant que era tan greu. De fet, li vaig dir que no em quedava ingressada, que tenia coses a fer i no m’anava bé. Jo pensava tota l’estona en el fet que havia anat conduint a l’hospital. El metge, però, em va agafar i em va preguntar si volia quedar-me sense caminar als 40 anys. Aquí, em vaig preguntar realment què em passava. No sabia ni què era l’esclerosi. Estar ingressada va ser un xoc, però, va ser sortir de l’hospital i pensar que era el que hi havia i que no podia canviar-ho; no podia tornar enrere.

    No és contagiosa, ni hereditària, ni prové de cap trauma físic o psíquic. Com sorgeix?

    El cos crea més defenses del compte pensant-se que hi ha un virus, però no n’hi ha. Les defenses van pel cos buscant el virus, però com que no el troben, el més semblant és la mielina; la capa que recobreix les neurones. Per entendre-ho, el cable elèctric que es rodeja d’un plàstic blanc? Doncs les defenses es mengen aquest plàstic. Aleshores, les neurones no interactuen bé. En el cas dels brots, és una mala connexió de les neurones. Depèn a quin lloc tinguis aquesta lesió, t’afecta un lloc o a un altre; pèrdua de visió, de la sensibilitat, s’adormen parts del cos… Tot cosa del mateix cos.

    L’esclerosi múltiple es coneix també com la “malaltia de les mil cares”.

    A tothom l’afecta d’una manera diferent. Depèn on tinguis les taques. Hi ha qui té conseqüències a la vista, a les cames, a una part del cos, a una altra. Hi ha molta simptomatologia.

    I a tu, com t’afecta?

    A mi a tota la part esquerra del cos. El braç em va quedar adormit des de fa nou anys. La cama esquerra amb la calor no reacciona igual. El mateix quan m’agafen les migranyes; sempre al cantó esquerre.

    I en el teu dia a dia?

    Sobretot en el cansament. Quan jo dic que estic cansada, no és que estigui una mica cansada; estic esgotada. De fet, a vegades costa explicar què sents amb la malaltia. Hi ha una imatge que per mi representa molt la sensació; caminar amb dues garrafes de cinc litres d’aigua enganxades als turmells i una a cada mà, això és esclerosi. El cos pesa, les cames pesen.

    Has renunciat a coses per la malaltia?

    La malaltia no ho canvia tot d’una dia per un altre. Al llarg dels nou anys he anat fet renúncies i m’he anat adaptant sense adonar-me’n. Per exemple, he de controlar que si un dia tinc un sopar, el següent no en puc tenir un altre. Amb aquell sobreesforç jo tardo tres dies a recuperar-me. Un altre aspecte és el sistema cognitiu. Jo ja era organitzada, però ara encara ho haig de ser més. Et falla la memòria. El teu dia a dia és més lent, però t’adaptes i agafes una sèrie d’hàbits propis per conviure amb tot això. En època de pandèmica, vaig perdre mobilitat d’una cama, però arran de sortir amb el gos, que estava permès, vaig aprendre a tornar a caminar bé sense haver de pensar que havia d’aixecar la cama. Vaig aconseguir que tornés a ser un moviment mecànic.

    I amb la família, com es viu? Quan va arribar l’esclerosi ja tenies als teus dos fills.

    Sempre he volgut ser molt sincera amb ells. El dia que em van ingressar ja van venir a l’hospital i allà els hi vaig explicar tot. Tenien 7 i 8 anys. Ho hem intentat viure sempre amb normalitat. Mai he fet drama ni victimisme. Des del primer dia, però, els vaig avisar que potser a vegades hi hauria plans que s’haurien de cancel·lar. Aquesta era l’única incertesa per a ells.

    Des que convius amb l’esclerosi, has canviat la teva mirada cap a la vida?

    Del tot. D’un dia per l’altre passes d’estar bé a viure en un món de metges, medicacions, ingressos, analítiques, ressonàncies. Et canvia la perspectiva cap el futur; m’és igual. El futur és demà.

    No li tens por.

    No. Sé que és una malaltia degenerativa, que de moment no té cura, però no hi penso. Tampoc m’espanta; el que hagi de ser, serà. També és veritat que fa temps que la malaltia es troba estable, sense brots. Aleshores, a vegades penso que potser encara em queden anys així. No penso que demà tindré un brot.

    Núria Basora, conviu des de fa 9 amb l’esclerosi múltiple. | Guillem Mendoza

    La medicació sí que hi és cada dia, no?

    Sí. Em vaig resistir durant un temps a prendre’n, però. No en volia.

    Per negació?

    Sí, fins que els neuròlegs em van dir que fins aquí havíem arribat. No tenia brots, però cada vegada tenia més taques al cervell. El risc que tingués un brot molt fort era molt elevat. Aleshores em van presentar la medicació i vaig haver d’escollir, una que, dins de tot el que hi havia, em semblava la menys dolenta. Però, cal saber que amb la medicació tampoc t’asseguren res. Comencen amb una i van provant com el teu cos reacciona. Una mica prova i error.

    Per què és important el dia de “Mulla’t per l’esclerosi múltiple” arreu de Catalunya?

    És rellevant conscienciar a la gent sobre què és la malaltia. Igual que em va passar a mi, que quan em van dir esclerosi, era com si m’haguessin dit que tenia una grip; no en tenia ni idea. És crucial que la gent la conegui. És molt difícil explicar els símptomes, no és una cosa evident. A mi la gent em diu que no sembla que tingui esclerosi, que semblo normal [riu]. A més, hi ha moltes persones a qui els hi costa parlar de la malaltia, fins i tot, algunes s’amaguen. Si hi ha més conscienciació social sobre l’esclerosi, potser als qui conviuen amb ella no els costa tant explicar-ho. D’altra banda, és vital aconseguir recursos per a la seva investigació.

     

    Aquesta entrevista ha sortit publicada al diari Fet a Sant Feliu

     

  • Sentit homenatge a Josep Cabayol i al seu llegat periodístic i humà

    Un centenar de persones han participat en l’homenatge al periodista i activista Josep Cabayol i Virallonga, en què s’ha destacat la seva trajectòria professional, la defensa dels drets humans a nivell global i alguns dels temes en què es va especialitzar, com l’habitatge, la salut, les migracions i el canvi climàtic. En Pep, com se l’ha recordat, va morir el 8 d’agost als 70 anys.

    L’acte, realitzat dimarts a l’espai veïnal Calàbria 66 de Barcelona, va ser conduït per Frederic Pahisa, membre de l’associació Solidaritat i Comunicació (SICOM), que va destacar la seva capacitat de feina i anàlisi: “Era escrupolós en la praxi professional, i entenia el periodisme com una eina de transformació, no només per informar”.

    Antoni Vidal, exdirector de RNE i company de feina, també es va fer ressò del sentit crític d’en Pep amb els mitjans de comunicació, de la profunditat amb què abordava els temes i d’un projecte que li va proposar el 2001, el programa ‘Gent de Món’: “Mai s’havia fet a la ràdio un programa d’aquestes característiques, amb el nivell crític i entrevistes amb persones tan qualificades”.

    Antoni Vidal a l’homenatge | Pol Rius

    Fer una ràdio de qualitat amb un pressupost petit va ser quelcom que en aquesta i altres ocasions va aconseguir Cabayol per la seva força i constància, tal com van anar descrivint les diferents persones que van recordar el periodista.

    Habitatge

    Des del món de l’habitatge, Salva Torres, de l’associació Lloguer Públic i Assequible 500×20, va explicar que Cabayol va ser des del col·laborador, amic i membre, per aquest ordre, de l’entitat. “Era un dels nostres”, va dir, pel seu compromís en la divulgació de “l’estafa de les titulacions hipotecàries” per part dels bancs, en la reivindicació d’un parc públic de lloguer de qualitat i en el “combat” envers el capitalisme.

    L’acte ha recordat alguns dels documentals que va dirigir o produir. Així, ‘La Plataforma’, en què explica la història i les reivindicacions de la Plataforma d’Afectades i Afectats per la Hipoteca (PAH), en què parla amb algunes de les primeres afectades pels desnonaments a Espanya.

    Intervencions a l’homenatge | Pol Rius

    El dret a la salut

    Josep Cabayol va ser un dels impulsors i fundadors de la plataforma en defensa de la sanitat pública Marea Blanca Catalunya, de la qual tres dels seus membres, Pep Martí, Trini Cuesta i Josep Vallhonesta, van recordar-lo com un referent. Bon periodista, bona persona, home d’idees i d’acció en la lluita per la salut i la vida, van ser alguns dels qualificatius que li van dedicar.

    Una de les aportacions de Cabayol va ser fer entendre que la salut no és només l’absència de malaltia, sinó que hi ha determinants socials, econòmics, d’alimentació i d’habitatge que hi influeixen, tal com va plasmar al documental ‘La Salut el negoci de la vida’ o el reportatge ‘Malalts climàtics, una nova alerta per al futur de la nostra salut’, escrit amb Siscu Baiges i Ester González.

    Pep Martí, Josep Vallhonesta i Trini Cuesta de Marea Blanca | Pol Rius

    Migracions

    D’altra banda, el documental ‘Descendents’ tracta sobre les discriminacions que afronten moltes persones nascudes a Catalunya i que són de famílies migrants africanes asiàtiques i llatinoamericanes, com ara no tenir dret a votar o a accedir a feines públiques.

    La Fatima Hamed, que apareix a l’audiovisual, va denunciar diferents racismes a la salut pública, la feina, la vida quotidiana i les institucions. Els microracismes, va dir Hamed, no es diuen micro per ser petits sinó perquè s’han normalitzat, com sorprendre´s pel fet que una persona amb cognoms diferents als habituals a Catalunya parli bé el català, o no voler llogar el pis a una persona migrada per si no el paga.

    Intervenció de Fatima Hamed | Pol Rius

    L’antropòleg i autor de llibres d’assaig com ‘Refugiados climàticos, un gran reto del siglo XXI’, Miguel Pajares, va fer referència al gran coneixement dels temes que tractava Cabayol en les seves entrevistes i, al contrari que molts periodistes, deixava parlar i desenvolupar les idees. No només es documentava, en aquest cas, sobre les migracions, sinó que coneixia com es vulneraven els drets de les persones i com es produïen els fenòmens migratoris. “Ell és l’activista total”, va resumir.

    Canvi climàtic

    En aquesta línia, el documental sobre canvi climàtic ’50 graus’ relaciona la crisi climàtica, de salut, alimentària, energètica i el dret a migrar. L’investigador de l’IRTA (Institut de recerca i tecnologia agroalimentàries) Robert Savé va posar en relleu l’efecte de l’alimentació en la salut i com la realitat climàtica, amb sequeres i canvis dràstics de cultius, esdevé una emergència social.

    La investigadora Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, va accentuar el treball de Cabayol per la feina de documentació, el rigor, l’enfoc cap als drets humans i la confiança en la persona que entrevistava.

    Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic | Pol Rius

    Des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que prepara un altre homenatge per al mes de gener, la Matilde Font va destacar el caràcter afable del Pep, així com la seva coherència i bonhomia, a més de ser un bon periodista: “Era un més del moviment social. Era un activista i donava a conèixer el que reivindicàvem, com conservar les zones humides per la importància de la biodiversitat”.

    Diari de la Sanitat

    En acabar els parlaments previstos, vàries persones del públic, tant a títol individual com representants d’entitats, van expressar el seu record i agraïment a Cabayol, de qui van enfatitzar aspectes com la integritat, el compromís, la solidaritat i la valentia per denunciar i actuar davant les injustícies, així com per donar veu a persones que habitualment no surten als mitjans de comunicació.

    El Diari de la Sanitat a l’esdeveniment | Pol Rius

    Josep Cabayol va escriure nombrosos articles al Catalunya Plural i al Diari de la Sanitat, ambdós de la Fundació Periodisme Plural. Pots llegir aquí el seu darrer article i també l’entrevista en ocasió del seu documental “50°C”.

    Per això, i en commemoració a la tasca divulgativa del periodista, el Diari de la Sanitat publica en la seva revista anual en paper cinc dels seus articles sobre l’impacte de l’emergència climàtica en les persones, que és el tema central de la publicació d’enguany. Amb motiu de l’homenatge, es van repartir un centenar d’exemplars.

  • 537 milions de persones pateixen diabetis a tot el món

    ‘Educar per protegir el futur’ és el lema del Dia Mundial de la Diabetis 2022 que se celebra aquest 14 de novembre i que se centra en la necessitat de millorar els hàbits de prevenció i de tenir accés a professionals sanitaris, i és que arreu del món 1 de cada 10 persones adultes pateixen aquesta malaltia, prop de 537 milions.

    Són dades de la Federació Internacional de Diabetis (FID), que advoca per facilitar les oportunitats d’aprenentatge a totes les persones afectades per la diabetis, i és que gairebé la meitat de les qui la pateixen, desconeixen que tenen la malaltia.

    Tot això suposa una càrrega addicional per als sistemes sanitaris, especialment després de dos anys de pandèmia sanitària de la Covid-19, destaca la Fundació per a la Diabetis Novo Nordisk (FDNN), que remarca que “els professionals de la salut han de saber detectar i diagnosticar la condició a temps i oferir la millor atenció possible”.

    “Les persones que viuen amb diabetis necessiten tenir accés a una educació continua per entendre la seva condició i dur a terme les cures diàries essencials per mantenir-se saludables i evitar complicacions”, afegeix la fundació.

    En la línia del lema del Dia Mundial de la Diabetis, la FID ha posat en marxa una plataforma en línia amb cursos interactius gratuïts destinats a les persones que tenen diabetis i a les seves cuidadores, així com una Escola de Diabetis adreçada a les professionals.

    Més del 90% de les persones amb diabetis se sotmeten a l’autocura les 24 hores del dia i, segons les previsions internacionals, una de cada nou persones patirà aquesta malaltia l’any 2030, la qual cosa implica més pressió sobre els equips sanitaris.

    «La malaltia silenciosa»

    A Espanya, i ha un 15% de persones d’entre 20 i 79 anys que pateixen diabetis, i prop d’un milió i mig de persones no saben que tenen aquesta patologia. “Moltes vegades se li diu la malaltia silenciosa perquè en el cas de la diabetis 2, en la primera fase, no t’adones dels símptomes i és complicat detectar-la”, explica Vicente Javier Clemente, professor d’Entrenament de la Facultat de Ciències de l’Esport i director del Grup d’Investigació en Psicofisiologia Aplicada de la Universitat Europea.

    “Quan ja ets conscient de la simptomatologia, el dany és més elevat, potser tens uns nivells d’insulina alts, pots tenir hipoglucèmia, però vas al metge perquè creus que tens mal de cap i febre i penses que és un refredat, quan potser tens desregulada la glucèmia o la insulina”, afegeix l’expert.

    La diabetis tipus 2, explica, és conductual: “Dependrà del que mengis i del que et moguis, de com sigui de funcional el teu múscul esquelètic. Si necessites menjar cada dues o tres hores perquè no tens energia, o si et canses molt fent exercici, és un símptoma que possiblement hi hagi alguna petita desregulació amb la insulina o que alguna cosa està fallant. Estem fets per mantenir períodes de dejuni bastant llarg, però perdem la capacitat quan ingerim molts carbohidrats o productes ensucrats”.

    Per a Clemente, hi ha tres punts a tenir en compte: “Quan parlem de la causa, hem de parlar de l’obesitat, que és la real pandèmia que tenim ara, ha augmentat l’obesitat i, amb ella, la diabetis. Ens movem poc i som massa sedentaris. En segon lloc, la nutrició, que no és tan saludable com ens demana la biologia. La base seria ingerir vegetals, els tubèrculs i qualsevol tipus de proteïna de qualitat, és a dir, d’aliments que han pasturat lliures. Un filet de vedella o de porc que s’ha passat tota la vida menjant pinsos industrials i no li ha donat el sol i no s’ha mogut no és massa sa”.

    “En tercer lloc, la psicologia. Estem en una societat amb uns nivells de pressió i estrès cada cop més alts i les emocions negatives ens fan buscar emocions positives, i moltes vegades aquesta emoció positiva, per sort o per desgràcia, a la qual podem accedir amb més facilitat és a algun producte ensucrat. És una de les causes conductuals que fa que augmentin els nivells d’obesitat i, amb ella, de diabetis”, assegura.

    Tres tipus de diabetis

    La diabetis és una malaltia crònica que afecta la manera en què el cos converteix els aliments en energia. El cos descompon la majoria del menjar en sucre (també anomenada glucosa) i l’allibera al torrent sanguini. El pàncrees produeix una hormona que es diu insulina i que permet que el sucre en sang entri a les cèl·lules del cos per tal que aquestes l’usin com a energia. La diabetis es crea perquè el pàncrees no sintetitza la quantitat d’insulina que el cos necessita, l’elabora de qualitat inferior o no és capaç d’usar-la eficaçment.

    Frederick Banting i Charles Best, descobridors de la insulina

    Hi ha tres tipus de diabetis: tipus 1, tipus 2 i gestacional. La diabetis tipus 1 és causada per una reacció autoimmunitària, és a dir, que el cos s’ataca a ell mateix per error, i fa que el cos no produeixi insulina. Aquestes persones, que són entre un 5% i un 10% de les que tenen la patologia, han de rebre cada dia insulina per sobreviure.

    La diabetis tipus 2 té a veure amb el fet que el cos no usa la insulina adequadament i no pot mantenir el sucre en la sang a nivells normals. Afecta entre el 90 i el 95% i es pot prevenir amb estils de vida saludables, com no tenir sobrepès, menjar bé i fer exercici.

    La diabetis gestacional apareix en dones embarassades que mai han patit la malaltia. Acostuma a aparèixer després del naixement del nadó i té problemes associats, com patir més endavant diabetis 2 o que el nadó acabi tenint obesitat o diabetis més endavant.

    Per què un dia mundial?

    El Dia Mundial de la Diabetis es va instaurar l’any 1991 per la FID i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com a resposta a l’augment de casos en el món. El 2007, Nacions Unides va celebrar per primer cop aquesta jornada amb l’objectiu de conscienciar la població, això com de donar a conèixer les causes, símptomes, tractaments i complicacions associades a aquesta patologia.

    La data del 14 de novembre es va escollir perquè és l’aniversari de Frederick Banting qui, juntament amb Charles Best, va concebre la idea que més endavant els portaria al descobriment de la insulina l’octubre del 1921. A Espanya, són membres de la FID la Societat Espanyola de Diabetis i la Federació Espanyola de Diabetis, de la qual forma part l’Associació de Diabetis de Catalunya.