Just Deploy It!

Etiqueta: salut

  • El conseller vol trencar amb la longitudinalitat a l’atenció primària i comunitària

    En una recent intervenció en el Parlament de Catalunya el conseller de Salut, Manel Balcells, va explicar als diputats que l’atenció primària necessita innovació i que una de les estratègies per aconseguir aquest objectiu és eliminar un concepte “obsolet”, el de la longitudinalitat de l’atenció prestada pels professionals. Concretament, va explicar a títol d’exemple que l’assistència domiciliària no l’han de fer els metges de família ni les infermeres que atenen habitualment els malalts sinó un equip domiciliari diferent  integrat essencialment per infermeres.

    A veure conseller, una cosa és innovar i una altra ben diferent fer afirmacions que van en contra de l’evidència científica. El mes de juny d’enguany es va publicar un article científic en el qual es diu literalment: “La longitudinalidad facilita la atención preventiva y el reconocimiento precoz de los problemas de salud; evita el sobrediagnóstico, la medicalización y los eventos adversos derivados de la sobreexposición a pruebas y tratamientos innecesarios; disminuye las derivaciones a los especialistas del segundo nivel, reduce las visitas a los servicios de urgencias, los ingresos hospitalarios y la mortalidad, y mejora la esperanza y la calidad de vida, particularmente en las personas mayores. Unos resultados que muy pocos tratamientos e intervenciones sanitarias han podido demostrar” (Longitudinalidad en Atención Primaria: un factor protector de la salud. Revista Clínica de Medicina de Familia vol.15 no.2. 2022). En aquest article, se citen múltiples treballs que han demostrat que mantenir la longitudinalitat de l’assistència pot contribuir a reduir fins a un 30% la mortalitat de les persones assistides. Alguns d’aquests treballs estan signats per professionals de gran prestigi mundial.

    Demanem als responsables de la política sanitària que assumeixin la necessitat de canvis profunds que té el nostre sistema sanitari

    Benvolgut conseller, és magnífic que aposti per la innovació a l’atenció primària i comunitària, i a la resta del sistema sanitari. Som molts els que, des de fa temps i sense gaire èxit, demanem als responsables de la política sanitària que assumeixin la necessitat de canvis profunds que té el nostre sistema sanitari, un sistema dissenyat a partir de la Llei General de Sanitat de 1986 i que, 40 anys després, continua exactament com el primer dia, sense que ningú hagi pensat que cal introduir-hi modificacions estratègiques, organitzatives i de gestió per tal d’adaptar-lo a les noves necessitats d’una població que és ben distinta de la dels anys 80 del segle passat. Però, com dèiem abans, les innovacions han d’estar ben fonamentades i respondre a evidències sòlides en quant als seus efectes positius sobre l’atenció de salut de la ciutadania. Quan es fan afirmacions com les seves de l’altre dia al Parlament, no es contribueix precisament a la innovació, més bé tot el contrari, es genera confusió i s’endarrereix el progrés ja que, en tractar-se d’errades greus, obliguen a esmerçar temps per rectificar-les.

  • Menys naixements que mai

    L’any 2008, a Catalunya van néixer 89.024 criatures. A partir d’aquell any, la natalitat ha anat disminuint cada any. El 2014, ja eren 71.000 els naixements. Del 2016 al 2017 varen baixar un 3%; al 2018, un 4,8%, i al 2019, un 3,1%. El 2020, l’any que arriba la Covid, es va arribar a acumular un descens dels naixements del 5% respecte a l’any anterior i, entre el 2020 i el 2021 la natalitat es va estabilitzar una mica, davallant només un 1,3%.

    Segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), l’any passat varen néixer 57.704 criatures. Això representa un 1,3% menys que l’any 2020, i un 6,2% menys que la quantitat de nascuts l’any 2019. La taxa de fecunditat dels catalans ha passat d’una mitjana de 3,3 fills l’any 1980 a l’1,2 que indiquen les dades del 2021, passant pel 2,4 de mitjana de fills per dona registrat l’any 2010.

    L’Hospital de Sant Joan de Déu i la Maternitat de l’Hospital Clínic, els dos centres de maternitat públics més grans van registrar entre el 2013 i el 2021 un descens del 8,6% de naixements. Al Sant Joan de Déu varen passar dels 3950 del 2020 als 3441 al 2021 (un 12,9% menys). Mentre que a la Maternitat de l’Hospital Clínic varen néixer 3245 criatures el 2020 i 3134, al 2021 (un 3,4% menys). “Aquest any ja ho estem notant també, com ha continuat el descens. Al nostre hospital -Sant Joan de Déu- sempre creixíem una mica, perquè és un centre de referència on es deriven casos de parts que es poden complicar o embarassos de més risc, com poden ser, per exemple, els de les dones més grans, que cada cop són més i són més susceptibles a complicar-se més-. En canvi, durant el primer semestre d’aquest 2022 hem tingut un 10% menys de parts”, declara Lola Gómez Roig, cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, un important indicador de naixements, com a hospital de referència a Catalunya en nombre de parts assistits.

    Des del Departament de Salut assenyalen que als hospitals públics de Catalunya s’atenen al voltant de 45.000 naixements a l’any (2015: 49.505 naixements; 2021: 42.562 naixements). I detallen que els hospitals del Sistema Integral de Salut, on hi ha 43 hospitals amb servei de maternitat, s’organitzen per nivells d’atenció a la complexitat. Així, les dones són ateses al lloc adequat segons el tipus d’embaràs que tenen, que pot ser des d’un embaràs normal fins a un embaràs d’alt risc.

    Del total de naixements registrats a l’Idescat a Catalunya l’any 2021, segons dades de Salut, “el 62.90% corresponen a dones de 30 a 39 anys i el 10.26%, a dones de 40 o més anys d’edat”. La mateixa font també destaca que “l’edat en el part és un factor important que determina el tipus de risc, i que es pot associar a d’altres factors que poden incrementar la complexitat de l’atenció al naixement”.

    Reproducció assistida

    Segons les estimacions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), 2021 va ser l’any en què es van registrar el menor nombre de naixements a Espanya des que es comptabilitzen. Dels 338.532 nascuts, un 0,6% menys que el 2020, un 9% de les criatures van arribar gràcies a un tractament de fertilitat, i l’edat mitjana de les mares va ser de 39 anys.

    Segons l’informe fet públic aquest any per l’ONU sobre Perspectives de població mundial, l’any passat, l’índex mitjà de la fertilitat al món ha estat 2,3 naixements per dona, quan l’any 1950 aquest índex era el 5. I el 2050 preveuen que se situarà en el 2,1.

    Proves de fertilitat en un laboratori / iStock

    Tal com explica el president de la Societat Espanyola de Fertilitat, Juan José Espinós, tenint en compte que l’edat de màxima fertilitat de la dona se situa entre els 20 i els 30 anys. A partir dels 30 comença a baixar la fertilitat, i a partir dels 35 acostumen a iniciar-se els problemes de reproducció. Tot i que la franja ideal per a quedar embarassada, regint-nos pel criteri de qualitat dels seus ovòcits, dels 20 als 30, la majoria de dones en aquesta edat no planifiquen encara la seva maternitat avui dia, per la qual cosa, preservar els seus òvuls entre els 30 i els 35 seria el més recomanable si en un futur es vol activar el projecte reproductiu.

    Però no només que les dones tinguin més edat té a veure amb que hi hagi més dificultat per a la concepció. Les investigacions i estudis clínics apunten també els factors ambientals que contribueixen molt a la progressiva reducció de la reserva ovàrica. La contaminació atmosfèrica, per exemple, afecta tant la fertilitat de les dones com la dels homes. També el consum de tabac i d’alcohol, trastorns de l’alimentació, com l’anorèxia, així com determinats tractaments amb corticoides o quimioteràpia.

    En realitat, la població mundial creix gràcies a la davallada de les mortalitats. L’expectativa de vida l’any 2019 ja era de 72,8 anys, gairebé 9 anys més que el 1990. I s’espera que el 2050, la mitjana global d’aquesta expectativa de via se situï en els 77,2 anys.

    El mateix informe de l’ONU sobre expectatives demogràfiques al món també apunta que més de la meitat de l’augment de població projectat a nivell global, fins al 2050, es concentrarà només en vuit països: la República Dominicana del Congo, Egipte, Etiòpia, Índia, Nigèria, Pakistan, les Filipines, la República Unida de Tanzània. També assenyalen que l’Índia podria superar la Xina com a país amb més població, ja l’any que ve.

    Precarietat econòmica i incertesa

    La manca de perspectives sòlides sobre el futur laboral de les futures mares, i parelles, explica, en part, que la maternitat –paternitat- es descarti com a prioritat de vida en una extensa franja d’edat, justament la que coincideix amb més i millors possibilitats de fecunditat natural en el cos de la dona.

    I, tal com exposa la cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lola Gómez Roig, un dels altres factors que frenen els naixements és que “als països mediterranis, en general, les polítiques de suport a la maternitat són molt menors respecte a les d’altres països”. També –introdueix la ginecòloga- el canvi social té molt de pes en aquesta qüestió. “La dona s’empodera, tria les seves prioritats, i entre aquestes destaca la seva carrera i autonomia econòmica, abans de plantejar-se tenir el primer fill”. I –afegeix- “tot i que som una societat més sana, que fa més esport i porta una millor alimentació, l’envelliment de la dona quan té el primer fill porta a embarassos de més risc, perquè la dona pot ser que ja tingui o sigui més vulnerable a patir patologies com hipertensió o diabetis”.

    “La crisi mundial, el canvi climàtic, preguntar-se quin món es deixarà als fills, també desmotiva molt les possibles mares”, puntualitza Lola Gómez Roig. Sense oblidar igualment que “la covid no ha ajudat tampoc. Infeccions, guerres i canvi climàtic creen molta incertesa i inseguretat a l’hora de plantejar-se ser mares. I s’ha de comptar també amb el canvi de model de família en la nostra societat. No sempre es vol una parella estable, o bé costa molt de tenir –a la vista de tantes separacions- i la dona amb tot això va endarrerint la seva maternitat”.

    Precarietat laboral i incertesa

    Des del Grup de Treball de Psicologia Perinatal del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, la seva coordinadora, Mireia Lanaspa, psicòloga general sanitària, subratlla també que la desmotivació de moltes possibles maternitats té molt a veure amb la manca de prestacions socials. “Les 16 setmanes de permís actual de maternitat està congelat des del 1989. I les setmanes dels pares –als qui costa encara molt agafar-les- no són transferibles a la mare. A més, moltes mares no poden comptar amb aquesta prestació, perquè no treballen. El 35% de les dones no poden accedir al permís perquè no compleixen amb els requisits de cotització. La precarietat laboral de les dones és molt més gran que la dels homes. La taxa de desocupació és més alta. Davant de la manca de seguretat i d’estabilitat, fins que no es poden permetre ser mares, arriben ja als 35 anys”, exposa. “Entre fer la carrera, especialitzar-se, trobar feina i plantejar-se tenir un infant poden passar molts anys, i, segons quines feines tenen, no tenen ni temps de plantejar-s’ho”.

    / Istock

    La psicòloga també recorda que la discriminació a les dones en l’àmbit laboral, per la qüestió maternal encara és present. “En moltes entrevistes de feina encara es pregunta si es vol ser mare o si es tenen fills i molts contractes no es renoven per aquest motiu, però queda camuflat”. Aquesta inseguretat i precarietat, a més, no desapareixen quan les dones ja estan embarassades, la qual cosa fa créixer el risc dels problemes de salut mental durant la gestació i en el postpart.

    Precisament per això Lanaspa posa el focus en la necessitat “d’atendre la dona embarassada des de la gestació fins al postpart, perquè en un de cada cinc d’aquests casos es pot desenvolupar un trastorn mental. Depressió i ansietat, sobretot. I si prèviament hi ha ja un trastorn mental, és la gestació i postpart són moments de gran vulnerabilitat que n’incrementa el risc, fa possible que es desencadenin episodis de trastorn, i no allò que des de fora s’acostuma a veure de la maternitat com un moment dolç”, puntualitza l’especialista. Tot el seu grup –uns 60 professionals de la psicologia- estan especialitzades en acompanyar tot el procés, des que una dona vol ser mare, naturalment o amb tractament de fertilitat, quan desisteixen perquè no ho aconsegueixen, el dol perinatal… Treballen tot allò del que no es parla de l’embaràs, com la violència obstètrica en un embaràs que potser fa que una dona no vulgui tenir més fills”. I la Mireia Lanaspa també precisa que en la primera infància tenir cura tant de la mare com de l’infant són una part molt necessària per a la prevenció de possibles trastorns mentals. “Actualment estem veient molt més aviat trastorns que abans no vèiem fins a l’adolescència”, declara. Per això, ella també remarca que és un tema de corresponsabilitat social i deixar d’infravalorar les cures a les persones i la criança, que a la nostra societat són invisibles i no remunerades”.

    De fet, els trastorns mentals perinatals (TMP) han estat destacats, en els darrers anys, com un important problema de salut pública, per l’impacte que tenen sobre la salut i qualitat de vida de les dones i dels seus fills i filles a curt i llarg termini i s’ha assenyalat la necessitat urgent de millorar-ne la detecció, prevenció i tractament especialitzat.

    En aquest sentit, des del Departament de Salut, expliquen que s’ha impulsat la incorporació de les darreres recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut per a una experiència positiva durant l’atenció al naixement amb diferents protocols. El Protocol de seguiment de l’embaràs a Catalunya i el Protocol per a l’atenció i acompanyament al naixement, a més de la darrera evidència científica que inclouen les darreres recomanacions de l’OMS per a les cures intrapart  per a una experiència positiva del naixement, així com d’altres adaptades al nostre context que són fruit d’un treball de consens junt amb societats científiques i associacions de dones.

    A Barcelona, l’Hospital Clínic ha consolidat ja el seu dispositiu de salut mental perinatal amb la posada en marxa fa quatre anys de l’Hospital de Dia Mare-Bebè (HDMB), liderat per la psiquiatra de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Clínic, Alba Roca. Nascut sota la coordinació de la Dra. Lluïsa Garcia-Esteve, psiquiatra del Clínic-IDIBAPS, va ser el primer hospital d’aquestes característiques de tot l’Estat. El 50% de les mares ateses tenia un episodi depressiu major. El centre ofereix atenció integral que aconsegueix la contenció de conductes de risc i permet detectar i intervenir sobre les dificultats en les cures i vincle amb els nadons.

  • Marea Blanca Catalunya fa una crida a les grans mobilitzacions

    Marea Blanca Catalunya ha celebrat la seva III Assemblea General l’1 d’octubre a Barcelona i, en el seu comunicat final, fa una aposta per les “mobilitzacions àmplies i transversals” a favor de la salut pública.

    Tal com explica el document, les reivindicacions climàtiques, ecològiques i de model de desenvolupament són també reivindicacions de salut, per la qual cosa “cal establir les complicitats necessàries amb els diferents moviments en defensa del planeta”.

    La plataforma es reafirma en què cal dotar el model sanitari públic del finançament necessari, per tal que doni resposta a les necessitats de salut de les persones amb la màxima equitat i visió de gènere, fugint del lucre i de l’especulació.

    Atenció primària

    També reclama que els pressupostos destinats a salut incloguin un 25% cap a l’atenció primària, per enfortir l’atenció als ambulatoris: “Una atenció primària forta redueix les taxes de mortalitat, millora l’ús de tots els serveis i garanteix la sostenibilitat del sistema públic de salut”, remarca.

    Pel que fa a la salut mental, Marea Blanca advoca per un nou enfocament que tingui menys en compte els medicaments i posi més atenció en la visió integral de la persona i el seu entorn, amb una correcta coordinació dels equips involucrats.

    Treball digne

    Per tenir uns serveis públics de qualitat, indica el manifest, els treballadors i les treballadores també han de tenir unes condicions laborals dignes, per la qual cosa es reclama prioritzar l’estabilitat en el lloc de treball i fugir de la precarietat.

    Per tot això, el document assenyala que “la mobilització ciutadana és l’instrument més preuat per la defensa del sistema públic de salut, apostant pel diàleg i la col·laboració entre ciutadania i professionals sanitàries per treballar de manera conjunta en la millora dels serveis a nivell de barri, poble o ciutat”.

  • La sanitat pública no atén la meitat dels trastorns mentals

    L’Observatori dels Drets de la Infància ha elaborat un informe, amb participació del Col·legi  Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), en què alerta que la sanitat pública no arriba a atendre ni la meitat dels trastorns mentals perquè està desbordat i només proporciona una visita cada mes i mig.

    Es tracta de l’informe La salut mental de la infància i l’adolescència a Catalunya: situació actual, mancances i propostes, les conclusions del qual apunten que els centres estan saturats, que part de la població infantil i juvenil no hi té accés, i que manquen professionals.

    L’estudi del Grup de Treball de Salut Mental ha estat coordinat per Roger Ballescà, que és vicesecretari de la Junta de Govern del COPC. Segons Ballescà, “aquest document suposa una radiografia a la salut mental infantojuvenil a Catalunya que ens està alertant que l’assistència en salut mental és insuficient, no arriba a tota la població, quan arriba ho fa de forma precària i, tot i que tenim professionals molt competents, no són suficients».

    Pel que fa a la saturació dels centres, el document remarca que els diferents dispositius que atenen les problemàtiques de la població infantil i adolescent “es troben desbordats per la demanda” des de fa anys. Als centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) la mitjana de visites anuals per pacient és de 7,9, el que representa una visita cada mes i mig.

    La saturació dels centres implica que l’atenció acabi centrant-se més en l’emergència que en la prevenció, sovint esdevingui tardana i amb menys intensitat de la necessària, cosa que disminueix la capacitat terapèutica i contribueix a un abordatge psicofarmacològic excessiu del malestar.

    Quan a la manca d’accés als serveis de salut mental, els CSMIJ atenen un 5% d’infants i adolescents, mentre que els estudis epidemiològics indiquen que les problemàtiques de salut mental d’aquestes persones és d’entre el 10 i el 20%. Així mateix, els Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) no arriben a atendre ni al 50% de la seva població diana.

    Això és especialment greu perquè, en paraules de Ballescà, “el 50% dels trastorns mentals apareixen per primera vegada abans dels 14 anys i un 75% comencen abans dels 18 anys, segons l’OMS. És a dir, no només ens estem jugant la salut actual, sinó la salut de la població del futur”.

    La tercera gran conclusió del document fa referència a la manca de professionals a la sanitat pública. La mitjana de la Unió Europea és de 18 professionals per cada 10.000 habitants, mentre que a Catalunya és de 9 especialistes. A més, es calcula que des del 1998 hi ha un 35% menys de professionals de la psicologia clínica, i que hi ha dificultats per contractar especialistes d’aquest tipus.

    Propostes

    L’informe presenta una sèrie de propostes per revertir la situació i reclama augmentar el nombre de recursos, serveis i ràtios de professionals en salut mental infantojuvenil i atenció precoç, així com incrementar les places de Formació Sanitària Especialitzada en Salut Mental, com ara psicologia clínica, psiquiatria i infermeria.

    També demana consolidar la psicologia sanitària en atenció primària i crear noves especialitats sanitàries en l’àmbit de la salut mental, com psicologia clínica infantil i de l’adolescència, i neuropsicologia clínica.

    Ballescà conclou que es necessiten més places de Psicòleg Intern Resident (PIR), més especialistes a la pública i més especialitats de l’àmbit de la infància i l’adolescència. “Davant la manca d’especialistes, que malauradament persistirà en els anys vinents, cal recórrer a la Psicologia General Sanitària (PGS), especialment en l’àmbit de l’atenció primària”.

     

  • El repte d’educar en hàbits saludables

    L’informe ‘Pacte del temps, per uns hàbits saludables’ del Consell Educatiu Municipal de Barcelona avalua, en el marc de la reforma horària, què cal prioritzar perquè l’alumnat millori a nivell vital i estudiantil. Hi ha consens entre la comunitat educativa que els tres pilars bàsics són l’alimentació, el descans i l’activitat física.

    “Els infants i els joves cada cop dinen més tard, pitjor i sols”, indica l’estudi, que relaciona aquest canvi amb l’adaptació a l’horari intensiu: “En el món escolar, fruit de diferents circumstàncies i negociacions, es van compactar els horaris escolars; l’horari lectiu va passar de ser de matí i tarda a ser exclusivament de matí; com que el nombre d’hores lectives no podia modificar-se, a partir d’aquell moment l’alumnat es va incorporar més aviat a l’escola o l’institut i va plegar més tard”. Així, la majoria de menjadors de secundària van desaparèixer per la manca d’oferta lectiva a la tarda i el baix volum de menús.

    La secretària del Consell Educatiu Municipal de Barcelona, Marta Carranza, recorda que els experts que van assessorar-los en l’elaboració de l’informe indiquen que s’hauria de menjar cada tres hores, aproximadament. “El que no és saludable és estar moltes hores sense cap ingesta. A secundària, hi ha qui entra a les 8 i surt a les 2 i, entremig, no menja entrepà, sinó llaminadures. Un bon hàbit és fer una parada a mig matí i fer ganyips, menjar nous, avellanes, ametlles, o fruita, per arribar a l’hora de dinar amb suficient energia”.

    En aquest sentit, Carranza subratlla que “amb la supressió dels menjadors dels instituts es va agreujar el problema i va ser un pas enrere pel que fa a l’alimentació”, més enllà de la distribució i organització legítimes de cada centre i del professorat.

    Substitueixen àpats per bosses de patates

    L’estudi assenyala que, quan els infants i joves menjaven a l’escola, es garantia una qualitat i un acompanyament, mentre que en l’actualitat hi ha casos en què acaben substituint àpats per bosses de patates o aliments poc saludables, sobretot en zones més desafavorides i vulnerables. Així, la prevalença d’obesitat infantil en el barri de la Mina és d’un 24%, mentre que a Sant Gervasi és d’un 2,4%.

    Els tres pilars del Pacte del temps per uns hàbits saludables

    Entre les mesures proposades per a una millor nutrició dels infants i el jovent, figura fer un seguiment a les famílies que, un cop l’alumnat passa a secundària, continua requerint una ajuda per garantir una alimentació sostenible.

    Dormen menys i pitjor

    El Consell incideix que és necessari dormir nou hores per rendir bé a l’aula, però “any rere any, els infants i joves dormen menys i pitjor”. El descans, tan important en les etapes de creixement, no esdevé una prioritat, i no tenir uns bons hàbits de son pot provocar “alteracions en el caràcter, irritabilitat i baix rendiment escolar”.

    Així, el document alerta que “els horaris i l’organització de la jornada existent a l’Estat espanyol no són els més adequats per respectar els ritmes del cos, i això és especialment dramàtic en infants i joves”. Per això, es recomana avançar els horaris d’activitat extraescolar i l’hora del sopar. Tenint en compte que les classes comencen a les 8 i que els adolescents es lleven a les 7, la nit abans haurien d’haver anat a dormir a les 22 hores, per anar bé, i sopar a les 20 hores.

    “Els adolescents no se’n van a dormir a les 10”, reconeix Carranza. “Estaria molt bé flexibilitzar horaris i coordinar horaris amb les activitats de lleure i les famílies. Ja s’intenta, però les xarxes, la televisió i les sèries van avançant terreny, i quan les miren els adolescents? A la nit, amb el mòbil o el dispositiu que tinguin”.

    “A les 8 del matí”, continua la secretaria del Consell Educatiu, “els joves estan a classe però no hi són. Tot i que hi ha excepcions, s’adormen i no estan concentrats. En canvi, a les primeres hores del matí a primària sí que hi ha més concentració, els infants són més petits i potser sí que sopen a les 8 i se’n van a dormir, però quan creixen la cosa canvia”.

    L’estudi sosté que més de la meitat de l’alumnat d’entre 8 i 18 anys té somnolència a classe i no compleixen les recomanacions de descans dels professionals: “L’alumnat va a dormir molt tard i es lleva molt d’hora per anar a classe. No descansar prou implica més trastorns d’ansietat, menys empatia, augmenten les agressions…”.

    Cal que l’activitat física sigui quotidiana

    El tercer gran pilar per gestionar bé el temps i adquirir hàbits saludables és fer activitat, i la recomanació és incorporar una hora d’activitat física en horari lectiu cada dia. Això ajudaria a lluitar contra el sedentarisme i a adquirir valors com l’esforç, la superació, la constància, la persistència i el treball en equip.

    La pràctica pot ser molt variada i no necessàriament ha d’incloure l’esport i la competició, sinó que les persones expertes parlen d’interioritzar rutines des de ben joves per fer moviments corporals i gastar energia. Aquesta educació física, que va acompanyada de l’equilibri psíquic i social, tindria a veure amb tenir en compte el domini corporal i postural i amb l’ocupació activa del temps.

    “Dintre de l’activitat física, hi ha el desplaçament saludable, com anar al centre caminant o en bicicleta”, exemplifica Carranza, que destaca que a la ciutat de Barcelona el 90% de l’alumnat va i bé del centre escolar a peu, ja que s’aposta per l’escola de proximitat. D’altra banda, adverteix que no es pot tenir els alumnes tot el dia asseguts: “Els tenim hiperestimulats amb les pantalles i alguns s’estan tornant sedentaris perquè no prioritzen l’activitat física”.

    Les recomanacions del ‘Pacte del temps, per uns hàbits saludables’ per a l’alumnat passen per qüestions com ara flexibilitzar els horaris d’entrada, avançar els àpats, fomentar l’activitat física i els desplaçaments actius, garantir el descans, fer classes de 50 minuts millor que de 60, o procurar no tenir tasques més enllà de les 6 de la tarda.

     

    Aquest és un article publicat originalment al bloc Educa.Barcelona del Diari de l’Educació

  • Marta Carmona: “L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça”

    Carmona ha escrit el llibre ‘Malestamos’ (Capitán Swing), juntament amb el metge de família Javier Padilla, en el qual posen de relleu que hi ha un patiment quotidià motivat per factors estructurals al qual no es pot respondre de forma individual. ‘Malestamos’ analitza “una societat que parla de salut mental però que, en realitat, està parlant d’un conjunt de conceptes entremesclats: desesperança, cansament, falta d’expectatives, estrès, preocupació i dificultat per saber quan s’acabarà aquest sentiment”.

    Utilitzem massa el terme ‘salut mental’ quan, en realitat, a vegades tenim un malestar important o un futur incert?

    Sí i no. S’està posant tot en el sac dels problemes de salut mental o dels trastorns mentals, quan el concepte a què atenem els professionals, siguin psiquiatres, psicòlogues, infermeres de salut mental o treballadores socials, es refereix més a un tema patològic. S’està fent servir massivament per al patiment que no és extrem. Ara bé, això és un problema de qui usa el terme en una conversa de cafè, o de qui diu ‘tinc una depressió de cavall’ quan està trist? No crec que la gent esculli malament el terme, sinó que portem dècades permetent que el sentiment s’expressi així.

    És cert que s’usa massa aquest terme, quan està dissenyat per a una altra cosa, però està cobrint un forat que estava sense cobrir. És el que moltes vegades s’anomena patologització de la vida quotidiana. Una de les coses que volíem fer amb el llibre era començar a posar paraules a aquesta cosa intermèdia que no arriba a ser un trastorn però que sí és un patiment quotidià. És important saber com el nomenem i quines formes tenim d’intervenir-hi.

    Confonem ansietat amb un conflicte no resolt?

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant; pot ser un conflicte perfectament identificat, com posar-me nerviosíssima abans de començar un examen. En canvi, tenir un nerviosisme contínuament durant una etapa de la meva vida i no identificar exactament per què, també li puc dir ansietat, però el que és cert és que hi ha alguna cosa que l’està produint, igual és que la meva relació de parella fa temps que es va derruir i estic intentant mantenir-la, potser és que el meu moment vital és horrorós perquè no tinc una sola elecció al meu abast que jo vulgui escollir, igual és que la convivència amb la família és desastrosa… Llavors, aquesta ansietat que jo tinc se’m dispara amb coses banals i amb coses petites, com haver de sortir al carrer o haver de contestar una trucada, però la causa real és que jo em sento amenaçada.

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant.

    L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça, a percebre un perill a l’entorn. A vegades, aquest perill està més ocult i a vegades és més evident. El problema és que, en comptes d’entendre l’ansietat com a senyal d’alarma davant un perill, l’entenc com una cosa que passa perquè sí. Quan es parla d’ansietat com si fos un fenomen descontextualitzat o desvinculat de la vida d’aquesta persona, es converteix en quelcom dificilíssim de manejar.

    Necessitem formar part d’un grup i tenir la sensació de pertinença per tenir més esperança, en el sentit que, si jo caic, tinc una xarxa de suport que em sosté?

    Un dels factors més rellevants per a una bona salut mental, inclús en l’extrem més patològic, és tenir unes bones xarxes personals, gent del teu entorn, sigui familiar, amics, de grups de suport mutu, companyes de feina amb qui hi hagi una bona relació… Tenir gent en qui recolzar-te i a qui recolzar és una de les coses que més benestar genera. Fins i tot en situacions de traumes greus, com deliris i al·lucinacions, tenir aquestes xarxes i la possibilitat de suport ajuda a fer que aquests problemes no vagin a més i es puguin reparar.

    Com més xarxa tinguem i millor sosteniment tinguem, millor estarem. Vivim en un dia a dia en què se’ns dificulta molt tenir aquestes relacions. Que puguem establir aquestes xarxes i que puguem participar en les xarxes d’altres persones no és una prioritat en el dia a dia, i això deteriora la salut mental i genera malestar.

    Quina importància té la solidaritat?

    Tota. Sembla que tenir xarxes et serveix a tu perquè treus un benefici, quan l’important de la xarxa és que també estàs generant un benefici a altres. Davant el malestar de l’altre, també pots respondre. Tenim el marc individualista tan establert que el que m’interessa és que se’m resolgui el meu malestar, no de quina manera puc fer front al malestar col·lectiu, que seria preocupant-nos tots davant el malestar de tots. Potser no puc respondre al meu malestar, però sí al de la persona que tinc al costat.

    Llavors, és important la solidaritat? És bàsica per poder entendre una comunitat, una societat que no sigui generadora contínuament d’aquest malestar. Ens hem de cuidar les unes a les altres.

    Hi ha una tendència a medicar-se i no resoldre el problema de fons, que moltes vegades té a veure amb causes estructurals, com problemes laborals o d’accés a un habitatge digne?

    La resposta a la pregunta així formulada seria ‘sí’, però em costa respondre tal qual perquè pot semblar que la gent que pren medicació o que va a un grup terapèutic per aprendre a manejar l’ansietat busca solucions individuals, però és que aquest és el marc que estem permetent, i les persones fan el que poden i el que tenen disponible. Si algú té unes circumstàncies horroroses que li estan creant molt de malestar i no té capacitat de canviar-les i el seu cos l’avisa, aquesta persona ha de seguir funcionant i fa el que pot, amb medicació o amb psicoteràpia. Fa el que pot per poder seguir potser en aquesta feina que li està traient la salut o per travessar aquesta època de la vida on està sobrecarregadíssima de brindar cura al seu entorn.

    La gent que s’està medicant davant un problema que té a veure amb una altra cosa, tampoc no té a l’abast moltes altres opcions. Les persones recorren al que tenen disponible i un dels problemes a nivell col·lectiu és que estem oferint poques alternatives a aquest marc tremendament individual. A més, hi ha poques coses més ràpides d’actuació que la medicació. Si una persona necessita seguir en la roda de producció del sistema, acaba medicada.

    És la sortida no fàcil, però sí ràpida?

    Clar, i d’alguna manera es tendeix a demonitzar. Tu pots analitzar, a nivell macro, que tenim uns nivells de vida que cada cop són més ‘invivibles’ i que la solució per a molta gent és prendre pastilles o intentar entrenar una resiliència a vegades bastant mal entesa. A nivell macro ho veus claríssimament i és horrorós, però després a la consulta et trobes davant d’una persona que té un horari de feina infame, que està desbordadíssima i no aconsegueix dormir. Tu i el pacient enteneu perfectament que la medicació no és la solució, però que es quedi sense dormir i hagi de mantenir aquestes circumstàncies horroroses i, a més, amb molt de patiment físic, tampoc no és la solució.

    Al llibre hem intentat parlar d’evitar els falsos dilemes: medicació sí o no. Moltes persones que prenen medicació saben que, en realitat, haurien de tenir altres respostes al seu abast, però si socialment no les construïm, a la pràctica acabes prenent el que tens al teu abast.

    El malestar no és una malaltia, però perjudica la salut. Com es cura?

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais. Hem de buscar el suport de l’entorn i maneres de portar les nostres vides que ens permetin estar millor recolzades i, sobretot, recolzar millor a l’altre.

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais.

    Per molta teràpia que hi hagi, si no se solucionen alguns aspectes de la societat, no hi haurà descans mental?

    La psicoteràpia, quan està ben indicada i hi ha possibilitat de fer-la bé, és un recurs valuosíssim, però és una intervenció tècnica individual. És com una cirurgia de genoll, qui la necessiti en sortirà estupendament bé, però no té sentit a una ciutat amb moltes costes i molt incòmoda, posar-se a operar els genolls de tota la població. El que hauràs de fer és un millor traçat urbà, rampes accessibles i millorar la ciutat, no posar pròtesis de genoll a tothom.

    S’ha normalitzat una mica la idea que, davant el patiment, l’única resposta possible és la intervenció tècnica. És veritat que, durant molt de temps i encara ara, hi accedeixen menys persones de les que haurien d’anar-hi, i té sentit reivindicar un millor accés. Els equips de salut mental han de tenir millor accessibilitat i treballar des del marc psicosocial, i no només els equips de salut mental, però aquesta intervenció tècnica ha d’estar ben feta i mai pot ser la resposta per a tota la població.

    Aquest malestar és més propi del món capitalista occidental?

    Hi ha una lectura frívola sobre el malestar segons la qual “en els països rics tenim de tot i no sabem aprofitar les coses bones de la vida i als països pobres, sí”. Bé, hi ha països espoliats i on es deteriora la qualitat de vida de les persones i on hi ha opressió.  El que és desitjable és tenir un món en què tothom estigui bé, on tinguem la capacitat raonable d’escollir quin tipus de vida volem, on puguem participar en el nostre entorn i on puguem implicar-nos els uns amb els altres.

    En el nostre món capitalista hi ha malestar, però això no significa que a altres parts no hi hagi moltíssims malestars i, moltes vegades, molt més explícits i que tenen a veure amb una expressió de la violència molt més directa. Tots els malestars estan relacionats amb el sistema en què vivim.

    ‘Malestamos’ parla també del suïcidi juvenil, que a Espanya és la primera causa de mort entre les persones de 14 i 29 anys. És l’exemple més greu de com les persones no veuen futur, inclús quan tenen “tota la vida per davant”?

    Abans, la primera causa de mort juvenil eren els accidents de trànsit i, la segona, els suïcidis, però ara això s’ha invertit. No sembla que les xifres estiguin augmentant, però el que ha pujat una barbaritat són els intents de suïcidi. Les intervencions a urgències per aquest tema han patit un augment brutal. S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Tenen tota la vida per davant, però, què els estem deixant? La generació dels boomers, que després de la Segona Guerra Mundial i en les dècades següents va construir l’estat del benestar, va construir una societat nova, amb les seves coses bones i dolentes, continua molt aferrada al poder i continua volent organitzar les coses com ells volien. Cada cop hi ha un decalatge més gran entre el poder que té la gent jove i la capacitat de resolució dels entorns que té la gent jove. Al final, els nois i les noies ho estan passant malament, és un fenomen multifactorial, però s’ha de tenir en compte que se’ls està llançant un missatge de què no pinten res, de què no poden prendre decisions.

    S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Els que van una generació per sobre d’aquests nois i noies estan totalment desolats, han tret el cap entre dues crisis econòmiques enormes i les promeses de desenvolupament han anat caient. Els que venen darrere veuen que els que van per davant no tenen cap capacitat de control sobre les seves vides, i pensen, ‘ens queda un planeta calcinat i una societat en què no sabem què pintem’. Hi ha més enfocaments, però crec que aquest és un dels que han d’estar sobre la taula. La manera de respondre al patiment més extrem i al malestar comú és que tot el món ha de poder aportar. Tothom ha de decidir en quina societat estem i com la construïm, xavals i xavales incloses.

  • Com valoren els europeus la seva salut?

    Gràcies als telèfons mòbils que la majoria utilitzem, i als enginys digitals del mercat, tenim l’oportunitat d’avaluar els establiments i espais que visitem, tan bon punt sortim d’ells. Si es contribueix així o no que els serveis a tot arreu millorin arran dels nostres comentaris, dependrà del cas que se’n faci de la informació sobre l’experiència personal que aportem. Però, d’entrada, demanar-nos que hi pensem ja és un estímul per a la reflexió individual, a preguntar-nos a nosaltres mateixos sobre allò que va bé i el que no tant, i, tal vegada, il·luminar marges de canvi satisfactoris en tot el que vivim o necessitem.

    Això, quan l’avaluació té a veure amb la nostra salut i benestar físic i emocional, adquireix un valor encara més notable. Prendre consciència de com estem és el primer pas per poder estar millor. Igualment, sobre el sistema sanitari que ens tracta.

    Amb aquesta premissa, la firma alemanya de productes farmacèutics STADA –un dels principals proveïdors de medicaments genèrics d’Espanya- elabora cada any un estudi poblacional de la mateixa salut i sistema sanitari en diferents països d’Europa. Aquest juliol s’han presentat a Berlín els resultats de les entrevistes fetes entre març i abril d’enguany a més de 30.000 europeus de 15 nacionalitats.

    L’STADA HealthReport 2022 ha preguntat sobre temes com la satisfacció en l’atenció sanitària pública, les fonts d’informació de salut que més confiança ofereixen, la salut mental, la qualitat del son, l’alimentació i les dietes, o el consum de vitamines i probiòtics. També aquest any s’ha buscat confirmar si la pandèmia de la Covid ha significat realment un punt d’inflexió en certs hàbits, com ara la predisposició a continuar posant-se la mascareta en certs llocs i circumstàncies, rebre atenció sanitària de manera virtual o la percepció dels riscos del canvi climàtic sobre la nostra salut. Un dels principals objectius de l’informe és, segons Peter Goldschmidt, CEO de Stada, «prendre consciència de la mateixa cura de la nostra salut». Les dades obtingudes, a més, i segons Goldschmidt, pretenen ajudar els professionals de la salut, les administracions públiques i grups d’interès en el món sanitari, a millorar-ne la gestió i, amb ella, la salut de la població».

    Resultats

    La majoria d’enquestats -el 71% de mitjana a Europa-, es mostra satisfet amb el seu sistema de salut pública (75% a Catalunya i 64% a Espanya). La confiança en la medicina convencional continua sent molt gran, amb una mitjana del 86% de respostes positives a Europa, del 93% a Espanya i del 100% a la regió Est de l’Estat, que inclou Catalunya.

    Una de les dades que crida més l’atenció és l’hàbit d’anar a la farmàcia que, si a escala global europeu, el resultat és del 56% dels entrevistats que diuen anar-hi un cop al mes, a Espanya són el 72% i a l’àrea que inclou Catalunya, arriben al 75%. Un cop com a mínim a la setmana, ho fan el 5% de la mitjana a Europa, el 6% a Espanya i el 25% a la zona Est d’Espanya, on es compta Catalunya.

    El 75% dels catalans diuen anar a la farmàcia com a mínim un cop al mes. La mitjana a Espanya és del 72% i l’europea, del 56%.

    Un resultat que, en certa manera, podria inquietar és la tendència de la població a tenir com a referència la informació sobre salut que generen certes persones a les xarxes socials (popular health influencers), tot i que l’estudi, però, no detalla el perfil dels influencers ni, per tant, la qualitat de la formació i bagatge professional que els avala. No obstant això, diuen seguir-los una de cada dues persones a Catalunya (50% dels enquestats), enfront del 37% de la mitjana global a Espanya i el tan sols 12% de mitja que ho fa a escala europea.

    Qualitat del son, salut mental i alimentació

    Segons l’estudi d’STADA, a Catalunya, el 63% dels enquestats reconeixen tenir una qualitat del son pobre o molt pobre. En canvi, la mitjana a tot l’Estat d’entrevistats que ho senten així és del 42%, i la mitja global europea encara és més baixa, de només el 35%. I, en general, ho atribueixen a l’ansietat i els problemes del dia a dia. També els catalans són els que més clarament es posicionen a favor de prendre alguna cosa per ajudar-los a dormir millor. En concret, el 75% hi està a favor, al costat de la mitjana estatal que respon això en el 59% dels casos i del 47% de mitja del global als 15 països europeus que ho diu.

    Respecte a la valoració de la mateixa salut mental, a Catalunya el 57% dels entrevistats considera que la seva és bona o bastant bona, mentre que la mitjana de la mateixa afirmació a Espanya és del 48% i a Europa, del 63%.

    Sobre la cura de l’alimentació, l’estudi ha desvelat que un de cada dos entrevistats a l’Estat espanyol (50%) diu haver iniciat una dieta més saludable els dotze mesos anteriors al moment de respondre l’enquesta. La mitjana en l’àmbit europeu és del 40% i a Catalunya és el 38% dels entrevistats que diuen haver-ho fet. En aquest sentit, consideren important per a la salut alimentar-se de manera saludable el 74% dels europeus, el 82% dels entrevistats a l’Estat espanyol i el 63% dels catalans.

    Quant al consum de complements vitamínics i minerals, per dormir millor en prenen el 63% de catalans, el 41% d’espanyols i el 30% d’europeus. I per a tenir millors digestions, en gasten el 63% dels catalans, el 30% d’espanyols i el 24% d’europeus.

    Efecte Covid

    Si la pandèmia de la Covid ha servit o no per promoure certs canvis d’hàbits, ho desvetllen resultats com ara que, en general, ha augmentat respecte al mateix estudi del 2021 la predisposició dels europeus a rebre tractaments de manera remota-virtual. El 64% de la població entrevistada està disposada a fer-ho així, al costat del 57% que s’hi van mostrar receptiva fa un any.

    En una altra qüestió de l’entrevista, es demana als europeus si davant de l’actual consideració que estan fent les autoritats a Europa de no adjuntar el prospecte en format paper dels medicaments, sinó de proveir-los d’un codi per escanejar i veure-ho amb una aplicació mòbil. Pel que fa a aquesta qüestió, el 79% dels europeus els sembla bé la idea, a Espanya hi estan d’acord el 83% i, en concret a Catalunya ho veuen bé el 75% dels entrevistats. En general, la tendència de tots els europeus és a tenir més en consideració i valorar positivament serveis i productes més sostenibles.

    Continuar posant-se la mascareta en espais públics encara que no sigui requerit oficialment, en cas de patir un refredat, tos o esternuts, són partidaris de fer-ho el 50% dels entrevistats en l’estudi a Espanya, i el 38% en concret a Catalunya, enfront del 30% que ha afirmat que ho faria, del total d’entrevistats a Europa.

    Sobre si el canvi climàtic té un efecte directe i negatiu sobre la nostra salut, i amb ell s’incrementa el risc de patir pandèmies, n’estan convençuts el 88% dels catalans, el 72% de mitjana dels enquestats totals a tot l’Estat i, de mitjana als 15 països europeus on s’ha fet l’estudi, el 79%.

    Que la irrupció de la Covid té molt a veure amb els increments d’estrès mental també ha quedat evidenciat per la resposta del 38% d’enquestats a Catalunya que així ho viuen personalment, més a prop de la mitjana europea, del 36%, que de la mitjana de respostes en aquest sentit en la totalitat de l’Estat espanyol, que és només del 29%.

    Sobre aquest increment de l’estrès vinculat a la vivència de la Covid, Itàlia, amb un 53% de respostes afirmatives, encapçala el rànquing, seguida de Portugal (47%) i Romania (46%). El quart lloc l’ocupa Espanya (43%). Les dues darreres posicions de la llista, la mitjana d’enquestats dels quals admeten haver patit menys augment de l’estrès postcovid són Alemanya (27%) i Països Baixos (24%).

    Les conclusions de l’estudi, segons va explicar a Berlín el CEO de Stada, Peter Goldschmidt, es fan arribar al Parlament Europeu i es comparteixen, de manera individual, amb els responsables governamentals dels 15 països on s’han dut a terme les entrevistes.

  • La ‘desaparició’ dels accidents i primers auxilis dels centres educatius

    L’enquesta de salut de Catalunya, que elabora el Departament de Salut, va deixar de preguntar sobre els accidents patits pels infants amb la categoria «a l’escola o centre de formació» l’any 2016, si bé els resultats d’aquesta pregunta, malgrat que es recollien, ja no es publicaven des de l’any 2006. Ara una resolució aprovada per la Comissió d’Educació del Parlament, a proposta del PSC, demana al Departament de Salut que recuperi aquesta informació.

    A la resolució, aprovada per unanimitat, el Parlament insta també el Govern a «recollir a les memòries dels centres educatius i per part del Departament d’Educació les dades dels accidents produïts en els centres escolars i en horari lectiu o en activitats extraescolars, amb indicació de característiques de la persona que ha patit l’accident i tipologia del mateix». I, d’acord amb aquestes dades, a realitzar un estudi per tal de «minimitzar les dades d’accidents obtingudes».

    La iniciativa sorgeix de la demanda d’un ciutadà, que va entrar a la Comissió de Peticions de la Cambra una pregunta sobre per què la major part d’instituts han deixat d’organitzar jornades de prevenció d’accidents i primers auxilis. El diputat socialista Òscar Aparicio es va interessar per la qüestió i quan va voler trobar més informació al respecte va descobrir que no hi havia dades sobre el nombre i tipologia d’accidents que tenen lloc a les escoles i instituts perquè l’Idescat les havia deixat de recollir feia anys.

    «En aquests moments no sabem quants accidents hi ha ni on es produeixen ni en quines circumstàncies, i sense aquesta informació és molt difícil fer polítiques de prevenció», explica Aparicio a aquest diari. «Em va sorprendre que això no li interessés a ningú», afegeix. A Catalunya hi ha més d’1,3 milions d’alumnes en les etapes d’ensenyament no universitaris, i prop de 150.000 educadors.

    A banda de la primera resolució, aprovada fa uns dies, la Comissió d’Educació del Parlament en va aprovar ahir una segona, també per unanimitat, per la qual s’insta el Govern, per una banda, «a realitzar en el termini màxim de tres mesos un estudi comprensiu de tots els centres educatius en secundària que realitzen cursos de formació en primers auxilis, amb indicació de les característiques del curs», i per l’altra a «programar per curs escolar 2022/2023 cursos en primers auxilis adreçat a tota la comunitat educativa de secundària».

    A la resolució s’argumenta que amb el volum de gent que mou l’escola «és evident que hi ha la possibilitat de l’existència d’accidents, al mateix temps cal tenir en compte que en la majoria de centres escolars només hi ha farmaciola, però no existeixen serveis mèdics, pel que es fa necessari dotar de coneixements en primers auxilis al conjunt de la comunitat educativa».

    Consell Català de Ressuscitació

    A la resolució també es recorda que a Catalunya «existeix el Consell Català de Ressuscitació (CCR), que té com a finalitat promoure, coordinar i estandarditzar les activitats formatives, de recerca, de difusió i de bones pràctiques en suport vital i ressuscitació cardiopulmonar arreu de Catalunya (…) seguint les directrius de l’European Ressuscitation Council». En aquest sentit, el Parlament també insta el Govern a «signar conveni amb el Consell Català de Ressuscitació i qualsevol altre entitat del tercer sector que realitzin formació en primers auxilis» per realitzar aquesta formació.

    De fet, aquest conveni entre el CCR (entitat creada el 2003 per diverses societats científiques mèdiques, com les d’anestesiologia, cardiologia, medicina intensiva, pediatria, medicina d’urgències) i l’aleshores anomenat Departament d’Ensenyament ja va existir. Es va signar i començar a aplicar el 2015, després d’un llarg periode de proves pilot. Segons es pot veure al web del CCR, el curs 2018-19 el programa de Suport Vital en centres educatius (SVe) ja havia arribat a 500 centres i aproximadament 120.000 alumnes.

    El programa, òbviament voluntari, incloïa 15 hores de formació a docents (habitualment, d’educació física), a fi de convertir-los en instructors d’alumnes de qualsevol etapa començant per Infantil 3. Pels més petits, només implicava identificar les situacions de perill, i a partir del cicle superior de primària ja s’explicaven les tècniques de reanimació cardiopulmonar (RCP), si bé no es començaven a practicar fins a 1r d’ESO.

  • Que és, doncs, la Salut?

    Avui, amb els nous coneixements, els nous problemes que s’han fet evidents, els nous valors i les noves demandes culturals, caldrà revisar o completar la definició de Salut.

    El 1948 (fa 74 anys), acabada la Segona Guerra Mundial, amb la constitució de l’ONU i la declaració dels drets humans, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir la Salut com «el complet estat de benestar físic, mental i social i no sols l’absència de malaltia». Un primer pas. En aquells temps, en els quals apareixia el concepte d’»Estat de Benestar», la definició també diu que la Salut no és només l’absència de malaltia. Però és una definició com a salut individual i feta per l’espècie humana, una definició utòpica, perquè el complet estat de benestar és molt difícil d’obtenir si no és sota els efectes de les drogues.

    Passen els anys i, el 1978 (fa 44 anys), encara viu el dictador. Aleshores a Perpinyà es realitza un famós Congrés de metges i biòlegs que, entre altres moltes coses, mira pel futur de la Salut a casa nostra i aprova una nova definició de la Salut proposada per un equip liderat pel doctor Jordi Gol. La definició diu: «la Salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa».

    No és un estat, és una manera de viure, que pot ser més o menys autònoma, ja que podem estar malalts i tenir encara molta salut, per exemple. Entenen els tres valors de la definició com:

    • Autonomia (personal i suficient per poder dur a terme el nostre projecte de vida)
    • Solidaritat (igualtat de drets) amb les altres persones
    • Joia (‘bon rotllo’ mental)

    Avui, com hem dit, amb els nous problemes, els nous coneixements i els nous valors, hi ha noves necessitats a cobrir, nous reptes als quals fer front, alguns amb urgència, per tal de defensar la Salut. Apareixen necessitats de posar la salut a totes les polítiques públiques per fer front als determinants de la salut que, com es demostra més cada dia són, a més de genètics, econòmics, socials, culturals, ambientals, de gènere, etc.

    I, enfront de l’emergència climàtica, sorgeix la necessitat d’un «Green New Deal» (Nou acord verd), conceptes holístics com «una sola salut» o «Salut Global», perquè la nostra salut (dels humans), com hem vist cada cop més, depèn molt de la salut de tots els éssers vius, i aquesta depèn molt de la qualitat del medi en què vivim.

    Potser haurem de completar la definició de Perpinyà, el segon valor, com la solidaritat també amb tots els éssers vius i la vida en el planeta, que de fet és una sola i única vida. Diuen que a Déu se li va preguntar el perquè de la mort i que ell va respondre que, en crear la vida, mai havia pensat en la mort, que la mort era un invent dels humans: «El que vosaltres anomeneu mort, són desplaçaments en l’interior de la vida».

    Avu, doncs, podríem dir que el que cal és defensar la vida en el nostre planeta per defensar la «nostre» salut. Perquè la salut és Global.

  • 25 anys de la xarxa de dones per la salut

    El 1997, diverses organitzacions de dones i alguna mixta ens vam agrupar davant de la necessitat de millorar la salut de les dones, defensant la introducció de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Vàrem començar a celebrar el 28 de maig, dia internacional d’acció per a la salut de les dones. La xarxa de dones per la salut hem treballat des de fa més de 25 anys per eliminar el biaix de gènere en la salut i en la sanitat, fent aquesta opció, tant des de les diverses organitzacions que formaven part de la xarxa com des de la mateixa entitat de coordinació. Creiem que era un pas imprescindible per la millora de la salut en un context molt difícil, donat que les dones del nostre país estan sotmeses a una situació de desigualtat històrica, entre elles les que actuen per millorar les nostres condicions de treball i de vida, i també les sanitàries que són les que ens han de guarir-nos quan emmalaltim. Aquesta desigualtat afecta tant en el món privat, en les organitzacions i en les institucions.

    La nostra tasca continuada de sensibilització sobre el paper del patriarcat en la vida quotidiana i en la salut té a veure amb l’estima sobre el nostre cos, amb el paper protector o destructor de les nostres relacions, amb la necessitat de millora de les nostres condicions de treball i vida, amb la nostra salut emocional, sexualitat, salut reproductiva, salut mental, entre altres. Era imprescindible connectar amb l’educació i els valors que havíem emprat, en la reflexió individual i col·lectiva de què i com es podia canviar de com els rols i estereotips de dones i homes impacten en la salut, i ho fan de manera diferent.

    Però sobretot era important saber que la majoria de coses no depenien de la resposta individual, sinó que calia una resposta col·lectiva a les dificultats que ens trobàvem. Els dos blocs de dificultats tenien a veure amb l’androcentrisme de la ciència, ignorant el cos de les dones o sobremedicant els processos naturals; amb les decisions polítiques a les institucions com Educació, Sanitat i Serveis Socials. Tampoc podem oblidar que les decisions econòmiques i/o organitzatives tenen un important impacte de gènere. També vàrem reflexionar com els mètodes de producció capitalista i l’explotació de la naturalesa ens fan emmalaltir, i ho fan de manera diferent en dones i homes.

    La dificultat en impulsar i respectar els drets sexuals i reproductius la societat, en impulsar la salut sexual i reproductiva i en posar recursos suficients, tan pressupostaris com eines de desenvolupament professional, ens mostra que encara estem en el camí per assolir-los. També les dificultats en què la violència envers les dones sigui un veritable problema de salut pública i també de dotar de suficients eines per enfrontar-la.

    On estem de tota la feina realitzada? Hi ha petits avenços, però en el camí ens estem deixant moltes energies i molts grups de dones a prou feines poden sobreviure, i també algun que ha defallit. Sense una decisió política per enfortir les associacions de dones i associacions feministes, totes les normes i les lleis difícilment tindran un impacte, en el control de les institucions públiques som imprescindibles.

    S’està veient l’increment d’interès social sobre la salut de les dones. La feina feta pel moviment feminista durant molts anys pot ser una de les causes, però n’hi ha més, ja que la pandemà de la Covid-19 i altres temes globals com el canvi climàtic poden haver-hi influït. També cal veure que segons quins eixos temàtics prenen més preponderància sobre altres com la salut sexual i reproductiva. Podem veure com hi ha més demandes i també més organització, comença a haver-hi alguna comissió en diferents àmbits sobre salut i gènere o altres més específics, com els que tenen a veure amb la violència masclista.

    A escala acadèmica, es poden observar alguns canvis: hi ha eines en salut pública i informes, estudis i enquestes, però no a tot arreu. En alguns casos, ni tan sols es recullen les dades segregades per sexe, i hi ha pocs informes on es faci anàlisis de les dades amb una visió de gènere.

    Un bon treball en una institució, com un hospital o una àrea d’atenció primària, hauria de tenir una visió global dels problemes de dones i homes, des d’una mirada interseccional, on es pugui desagregar altres aspectes que tenen a veure amb els condicionants socials, perquè les problemàtiques no són les mateixes segons tots els altres vectors que també condicionen la nostra salut. Cal abordar totes les necessitats per poder donar la resposta necessària. Cal que sigui dinàmica, que estigui dotada de recursos suficients, tant per fer la feina d’anàlisi i de propostes com per les demandes de canvi.

    El model que defensem, biopsicosocial i mediambiental, i en el que creiem és en el paper reparador dels serveis públics, entre ells la sanitat. El model de gestió privada dels serveis públics predominant a Catalunya no creiem que ajudi a complir els objectius de millora de la salut de les dones, i tampoc el de les altres persones.

    Algunes de les nostres demandes coincideixen amb les d’altres grups del moviment feminista i les d’altres moviments socials. Estan sent considerades per les institucions, però molt poques estan sent concretades i, en alguns aspectes, hi ha un clar retrocés. Són tants els factors que intervenen sobre els nostres cossos que molts cops els petits avenços poden ser anul·lats per les mesures que s’implementen davant una crisi econòmica o una pandèmia, una reestructuració amb una visió economicista, una crisi mediambiental o una guerra. La gran mortalitat que va haver-hi en les persones grans a les residències durant la pandèmia -la majoria dones- i també les afectacions en els altres centres residencials és un clar exemple que no es pot avançar si no hi ha canvis globals de models, econòmics i de gestió.