El Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut) són els que, per llei, planificació, pressupost i gestió, tenen l’obligació de mantenir i gestionar bé els serveis públics de salut. Però, per fer això, cal tenir primer la voluntat política de fer-ho, i fer-ho bé i, en segon lloc, un pressupost suficient, gestionar-lo bé en benefici de la salut i no d’interessos privats, i de bona qualitat.
Així i tot, altres institucions públiques com els ajuntaments o les diputacions tenen també competències compartides en aquests objectius de salut (encara que minoritàries), amb la seva participació en Consorcis públics amb el CatSalut (15 Consorcis i una Fundació), que poden exercir juntament amb les seves responsabilitats i funcions en defensa de la salut, com les competències pròpies de salut pública, alimentària, ambiental, de serveis socials i altres determinats de la salut. Com dèiem, els ajuntaments poden incidir en els serveis sanitaris assistencials i de cures dels seus ciutadans: en la vigilància, la informació, la participació ciutadana, la transparència i els serveis complementaris dels públics, mostrant així el camí per estendre la cartera de serveis existent, sobretot enfocats en les persones més vulnerables o excloses del sistema.
Alguns exemples que conec són impulsats per l’Ajuntament de Barcelona, que si bé és veritat que té molta més capacitat econòmica que la majoria d’ajuntaments, té competències compartides en el Consorci (públic) Sanitari de Barcelona (en el comitè de direcció: 40% Ajuntament i 60% CatSalut), però la planificació i els pressupostos d’assistència sanitari són del CatSalut. De tota manera, els exemples que explico a continuació són fruit, sobretot, de la voluntat política de l’equip de govern municipal:
Recuperació al sector públic del servei d’atenció a urgències de nits i festius a la ciutat, que estava externalitzat a una empresa privada, a demanda de l’Ajuntament i amb la conformitat de la comissió tècnica de tota la Primària de la ciutat. Passa a l’ICS (2017).
Després de reiterades demandes i protestes ciutadanes al Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) sobre els serveis públics, concertats en diverses empreses privades de la Rehabilitació ambulatòria i domiciliària a la ciutat, el març de 2018, la comissió tècnica del CSB proposa un Model Integral de Rehabilitació Comunitària, basat en l’Atenció Primària. Comença accions sectorials en un pla pilot, resistint-se encara el CatSalut a internalitzar totalment aquest servei que està en mans privades i que és de mala qualitat.
Enfront també de les reiterades denúncies de mala qualitat en molts centres sociosanitaris i a proposta de l’Ajuntament, el CSB aprova realitzar una «auditoria de qualitat externa dels centres d’atenció intermèdia». El protocol i indicadors de l’auditoria es realitza l’any 2018 amb una comissió tècnica externa als centres, una auditoria pilot a quatre centres (un públic i tres privats concertats) amb un millor resultat en el centre públic. Es presenten els resultats al centre i es porten a terme plans de millora de qualitat tutelats.
Es pren l’acord d’estendre les auditories als altres 11 centres sociosanitaris de Barcelona i, finalment, el CatSalut accepta dur-les a terme a tot Catalunya (en curs actualment).
Dissolució del PAMEM, una mútua de funcionaris municipals i família, passant els mutualistes a la cobertura universal del CatSalut, i quatre EAPS i un CUAP que gestionava al sector públic (Parc Sanitari Pere Virgili).
Creació del Dentista municipal per població vulnerable, aprofitant l’estructura de Viladomat i part del pressupost de l’ex-PAMEM, tant per reduir desigualtats de persones amb pocs recursos (valoració social) com per insistir en la inclusió d’aquest servei a la cartera de serveis del CatSalut. Es crea el 2018, amb una ampliació 2021. En quatre anys: en total 24.032 visites, 18.698 visites d’odontòlegs. Cost total: 1.924.000 euros. Aquest procés genera la Llei Catalana (aprovada el 2020) amb un pressupost el 2022 de 50 milions d’euros del Departament de Salut i inicia un projecte de dentista municipal obert a tota la ciutadania a preu de cost (en procés judicial).
En salut mental, per part de l’Ajuntament de Barcelona s’ha fet molta feina complementària a l’assistència del CatSalut, a més de la creació del primer Pla de Salut mental municipal de tot l’Estat Espanyol, el telèfon de prevenció del suïcidi i el servei Konsulta’m sense cita prèvia. El telèfon de prevenció del suïcidi de Barcelona ha estat premiat per EU Health, i ha estat replicat ara per l’Estat Espanyol amb el nou telèfon: 024.
Elaboració per una comissió tècnica del CSB dels «Criteris de participació ciutadana en els centres sanitaris» el juliol 2016, que promou la creació de comissions de participació en les ABS i es distribueix als CAP de la ciutat.
«Projecte de millora de l’Atenció Primària i Comunitària a l’Àrea Integral de Salut (AIS) Barcelona litoral». El 14 juliol 2016, la comissió permanent del CSB aprova a proposta de l’Ajuntament fer un pla de millora de l’Atenció Primària i Comunitària, començant amb un projecte pilot a l’AIS litoral Mar (Hospital del Mar, sociosanitari Fòrum i 4 EAP: Gòtic, Vila Olímpica, Ramon Turró i Besos, amb una població de 120.000 habitants). Es constitueix un grup de treball amb 30 professionals (metgesses, infermeres, administratius i gestors de CSB, ICS, Ajuntament i PAMEM). Es van fer dues sessions de participació de professionals de l’AIS i ciutadania, una de presentació del projecte, els seus objectius i metodologia, prioritzant els assistents les línies de treball, i una darrera sessió (2018) de presentació de les accions de millora proposades i dutes a terme. Es va començar la tasca amb un primer document de l’estat de l’atenció primària (indicadors). Accions de millora suggerides: capacitat resolutiva, continuïtat assistencial, millora de la longitudinalitat, millora de l’accessibilitat (llistes espera), millora de la comunicació, indicadors de qualitat, participació ciutadana, millora de clima laboral. Els objectius i propostes de millora en les relacions amb l’Hospital del Mar es van incloure en el pacte territorial (AIS) del 2017 i 2018 i se signaran entre la direcció, caps de servei implicats i la direcció d’Atenció Primària i CSB. Entre els resultats, hi ha que el 85% de les consultes a especialistes de l’Hospital es realitzen en menys de 45 dies.
Signatura de «Conveni entre Generalitat de Catalunya, Consorci Sanitari de Barcelona i Ajuntament de Barcelona per la millora de qualitat de la xarxa sanitària de la ciutat 2016-2023». A partir d’una anàlisi de les necessitats, es programen nous equipaments i obres de millora dels existents (atenció primària, hospitals, sociosanitaris, drogodependència, etc.), amb un informe de revisió periòdica de l’estat d’execució. En atenció primària, el 2022, de dinou actuacions inicials, deu estan realitzades, tres en projecte, en quatre s’han identificat els terrenys o edificis (per part de l’Ajuntament) i dos estan pendents. Post conveni, s’han identificat cinc necessitats més: en quatre s’ha identificat el lloc i una es troba pendent.
Cofinançament de les obres de millora del Parc de Salut Mar, amb entre altres, la construcció i posada en funcionament d’un gimnàs per rehabilitació al Centre Fòrum, que ha permès atendre en el seu territori els processos dels usuaris dels districtes de Sant Martí i Ciutat Vella que havien d’anar al servei de rehabilitació de l’Hospital de l’Esperança (Districte de Gràcia).
Projecte Magòria: pacte d’acord de construcció als terrenys de Magòria a Hostafrancs d’un Centre Sociosanitari públic, Centre d’Urgències d’Atenció Primària i equipaments d’habitatges assistits per part de l’Ajuntament.
Aquests exemples ens poden servir per veure que, si es vol, es pot. Els ajuntaments, les diputacions i els consells comarcals poden i han de tenir competències i responsabilitats en salut i sanitat, i s’han implicar en les necessitats i demandes dels seus ciutadans. Perquè la salut és un dret.
El Dia Mundial de la Salut se celebra el 7 d’abril per commemorar l’aniversari de la fundació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1948. Cada any se centra en un tema diferent, d’abast mundial, que afecta la salut. Enguany, amb el lema «El nostre planeta, la nostra salut», la campanya de l’OMS destaca la necessitat d’implementar mesures urgents per aturar la crisi climàtica, que suposa una greu amenaça per a la salut de les persones.
Malgrat que, en les darreres dècades, les millores en els serveis sanitaris, la protecció del medi ambient, el desenvolupament econòmic i altres factors han permès millorar la salut de les persones a tot el món, l’OMS alerta que cada any més de 13 milions de persones moren encara per causes ambientals evitables.
Concretament, la contaminació de l’aire provoca la mort de 13 persones cada minut, per malalties com ara les cardiovasculars, l’ictus o el càncer de pulmó. A més, segons alerta l’OMS, l’augment de les temperatures i les inundacions produïdes pel canvi climàtic posaran 2 mil milions de persones en risc de contraure malalties com el dengue. L’Organització mundial adverteix també que l’aigua contaminada i el sanejament deficient són els responsables de la mort anual de 829.000 persones per malalties diarreiques. Combatre totes aquestes amenaces ambientals constitueix, doncs, una qüestió urgent per a la salut pública del planeta.
Per l’OMS, el lema «El nostre planeta, la nostra salut» hauria de ser un poderós recordatori que la resolució de molts d’aquests problemes va més enllà de l’àmbit exclusiu del sector sanitari i necessita altres sectors econòmics i socials. En conseqüència, una resposta eficaç en la lluita contra el canvi climàtic i les amenaces mediambientals exigirà enfocaments des de tots els governs i de tota la societat.
«La salut no era això»
A Catalunya, col·lectius, sindicats, associacions i altres entitats de tot el país s’han organitzat sota el lema «La Salut No Era Això». La campanya reclama un canvi de model de salut, així com mesures urgents per tal d’abordar els problemes més importants per a la ciutadania i els i les professionals sanitàries, i inclou mobilitzacions al carrer, accions de denúncia i sensibilització en espais públics i a les xarxes socials. Una cinquantena de col·lectius, no només de l’àmbit sanitari, sinó també d’altres àmbits com el feminisme, la sostenibilitat o l’acció veïnal, s’han unit al manifest.
El manifest de la campanya posa èmfasi en la situació del sistema sanitaris, amb llargues llistes d’espera i un personal esgotat per les males condicions laborals. Les mesures urgents que reclamen els col·lectius giren entorn de quatre eixos: el reforçament de l’atenció primària, la reversió de les privatitzacions a la sanitat pública, acabar amb la precarietat laboral dels i de les professionals de la salut i la transparència en les polítiques de salut.
Organitzacions i moviments socials de tot el territori català han convocat concentracions i actes per commemorar el Dia Mundial de la Salut i reivindicar millores en el sistema sanitari. A més, estan previstes encartellades als ambulatoris i centres sanitaris i els missatges de la campanya seran transmesos per mitjà de les megafonies des dels CAP. Com a resultat d’aquestes accions s’espera assolir una creixent mobilització per a defensar el dret a la salut, i convocar espais de treball urgents i eficaços per a que es comencin a implementar les mesures urgents que es reclamen a la campanya.
Aquestes són algunes de les accions programades:
A les 11 hores, Comissions Obreres, amb el suport de Marea Blanca de Catalunya, ha convocat una concentració unitària a la Plaça Sant Jaume de Barcelona que aplegarà plataformes, usuaris i professionals de la salut.
També a les 11 hores, la plataforma AcampadaMar, formada per professionals sanitaris i usuaris, convoca una concentració a l’Hospital del Mar per la defensa d’una sanitat 100% pública i contra les privatitzacions.
A les 12 hores, està convocada una concentració a Salt, al vestíbul de l’Hospital de Santa Caterina.
A les 14 hores, hi ha una convocada una concentració al CAP Casc Antic.
A les 18 hores, al Casal Pere Quart de Sabadell s’ha convocat una xerrada per parlar sobre la situació actual al sistema sanitari on hi intervindran Rosa Salido, del Sindicato SAD, Xus Merino, treballadora del Parc Taulí i Antonio López, de Marea Blanca de Catalunya.
Sota el lema «Defensar la sanitat pública és defensar la vida» , el Grup de Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona ha convocat una manifestació a les 19 hores a la Plaça Imperial Tàrraco per exigir un increment de les plantilles als centres sanitaris i una major inversió en l’atenció primària. A més, es farà una entrega de signatures recopilades entre la ciutadania per una sanitat 100% pública.
A les 19 hores, la Marea Blanca de Catalunya i la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública Mataró-Maresme han convocat una concentració davant de l’Ajuntament de Mataró en el marc de la campanya La Salut #NoeraAixò.
David Cid (44) porta fent política gairebé vint anys, tant en l’àmbit institucional com en els moviments socials. Va començar a militar a Joves d’Esquerra Verda l’any 2004, d’on va ser-ne el coordinador de joves. La militància el va portar a afiliar-se al sindicat CCOO, a participar dels moviments ecologistes amb Greenpeace i de la lluita antiracista a SOS Racisme. Des del 2017 és diputat del Parlament de Catalunya per En Comú Podem.
Parlem amb ell de salut, ja que en l’actualitat, Cid és el responsable del partit en matèria sanitària; considera que “cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi” i que cal acabar amb els concerts en la sanitat pública per motius d’accessibilitat, però per motius d’eficiència.
A banda de ser el portaveu del grup d’ECP, participa en la Comissió de Salut del Parlament. Li pregunto respecte de la proposta de la nova llei per l’atenció primària. Què es pretén millorar, quins són els objectius immediats?
El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat. Les mútues privades han passat en quatre anys d’un 25% a un 32%, i el mateix conseller situa que això és la porta d’entrada a la privatització del sistema. Nosaltres li vam traslladar que això té a veure amb el col·lapse de l’atenció primària, tal com ho denuncien els professionals, que estan a una situació límit, com els i les usuàries dels serveis. Nosaltres demanem un pla de xoc d’urgència que garanteixi l’accessibilitat, imposant un màxim de 48 hores per tenir accés físic al centre d’atenció primària i que no triguis més de tres setmanes en veure l’especialista. Això implica disposar dels recursos necessaris. Cal arribar al 25% del pressupost en sanitat respecte del total dels pressupostos per abocar als recursos que necessita l’atenció primària. Si no ho fem ja, tenim el perill d’anar cap a un sistema dual en el qual tindrem una part dels usuaris que utilitzen la sanitat privada per l’atenció primària, i per aquelles més greus la càrrega recaurà sobre el sistema públic de salut.
El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat.
Amb dades més concretes, què implicaria això per exemple, en el nombre de places d’assistents sanitaris o en el percentatge que s’hauria d’incrementar del pressupost?
Ara mateix ens trobem segons indica la conselleria al voltant del 17% dels recursos del departament de salut que es destinen a l’atenció primària, i volem arribar al 25%. Els metges i metgesses de capçalera han de fer al voltant de vint-i-cinc visites diàries, però en la situació excepcional de la Covid-19 n’han fet seixanta, setanta, o fins i tot cent al dia. Necessitem més professionals, sí. Metges, personal administratiu i infermeres.
Però com proposen finançar-ho? El pressupost de sanitat és, conjuntament amb el d’educació, la despesa més elevada dels pressupostos. Elevar d’un 17% a un 25% implica apujar impostos?
Per una banda, aquí hem de saber que el pressupost anual de salut, que sempre necessita més recursos, és un pressupost rècord. És el més elevat que ha tingut mai, pràcticament 13.000 milions d’euros. La clau és de prioritats, i penso que el Departament té les prioritats equivocades. Destinar el 25% depèn de l’organització del departament. Tenim un sistema públic de salut que està molt orientat cap a la visió hospitalària, i això té a veure amb el model. Per exemple tots els consorcis, a diferència de l’Institut Català de la Salut (ICS), no tenen un contracte – programa, sinó que el cobren és en funció de les proves diagnòstiques. Per tant, sovint el que passa és que aquests consorcis, que gestionen primària o hospitalària, aposten molt per hospitalària.
«Tenim un sistema públic de salut que està molt orientat cap a la visió hospitalària, i això té a veure amb el model» | Pol Rius
Té algun exemple?
L’altre dia vaig estar en el consorci sanitari del Maresme, històricament infrafinançat, però que també gestiona tres centres d’atenció primària de Mataró. Per intentar quadrar els números el que reforcen són totes aquelles proves diagnòstiques; no la prevenció, sinó el tractament. Jo crec que cal passar d’un model hospital-cèntric a un model on, en el cor, hi hagi l’atenció primària. Són molts els centres d’atenció primària que estan perdent especialitzats, i, després, no s’ha revertit el tancament de les urgències en els centres d’atenció primària, cosa que el acaba provocant és un col·lapse de les urgències hospitalàries. Cal un canvi l’organització del sistema. I això no és tant un tema de recursos com de fixar prioritats.
Parlem del model de prestació de serveis, doncs, que compagina entre el funcionament públic i el concertat dins del mateix sistema de salut. L’aposta per un sistema plenament públic és una aposta realista com a model de futur?
L’aposta ha de ser per allò públic. Quan parlem de canvi de model parlem de dos elements: situar la primària com a prioritat per evitar la pèrdua de qualitat del sistema tot revertint el creixement de les mútues, i acabar amb els concerts per motius d’eficiència. Des d’un punt de vista econòmic n’estem veient les conseqüències, tal com ha passat a l’Hospital Broggi, que ha hagut de ser intervingut per la mateixa conselleria. Però és que també és perjudicial per als usuaris. Per exemple, el que ens traslladen els treballadors del transport sanitari – i els usuaris – és que al final les empreses privades prioritzen els seus serveis privats. L’Hospital del Mar i Parc Taulí, per exemple, tenen voluntat d’externalitzar les esterilitzacions quirúrgiques; de fet ja es va aprovar en el Taulí, i ho van haver de revertir no només per un tema de condicions laborals, sinó pels resultats: hi havia més infeccions hospitalàries i les peces arribaven en mal estat. En definitiva: cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys. Ho haurem de fer manera gradual perquè no és senzill, però aquest és el camí que, malauradament, la conselleria no segueix.
Cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys.
Té sentit que els professionals concertats no tinguin les mateixes condicions i requisits que els treballadors públics quan ambdós, al final, són finançats pel mateix pressupost públic?
No té cap sentit. Ara mateix s’està negociant el conveni del SISCAT, i està absolutament empantanegat i, malauradament, el departament no es vol implicar. Però jo vull insistir en el fet que no és només que els treballadors no tinguin les mateixes condicions sinó que els usuaris no les tenen. Hi ha una desigualtat claríssima en l’àmbit territorial. Fa poc vaig estar al consorci sanitari de Vic reunit amb representants dels treballadors i una de les coses que em traslladaven era que les ràtios d’infermeria no tenen res a veure amb les de l’ICS. Això provoca que moltes infermeres abandonin els seus llocs de treball i es passin a la primària; tot i que perden diners, la tensió i l’estrès laboral disminueix. És a dir, s’està produint un moviment paradoxal que és el següent: metges de la primària l’abandonen perquè no poden més, però en l’àmbit d’infermeria deixen l’hospitalària per passar a la primària. Això significa que el sistema està a una situació límit i que les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic, que és l’ICS.
El sistema està a una situació límit i les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic
Sobre les residències: durant la Covid-19 es van viure un dels episodis més difícils per la mala gestió que va haver-hi. Han passat dos anys, però crec que la sensació general és que, ben bé, no s’ha aclarit quin va ser el problema real.
Jo crec que el que ha passat és que s’ha volgut tapar. Es va constituir una comissió d’investigació la darrera legislatura que es va tancar en fals, tot aprofitant que s’acabava la legislatura. La sorpresa que ens hem trobat aquesta legislatura és que ERC, Junts per Catalunya i PSC no l’han volgut tornar a posar en marxa. Al final ha passat el mateix a Catalunya que a Madrid, però allà van ser PP i VOX qui la va bloquejar i aquí PSC- ERC – Junts amb un suposat grup de treball que tampoc s’ha posat en marxa. És molt greu el que va passar, però no hem arribat a una conclusió sobre què és el que va passar i què s’ha de canviar. Avui dia, el sistema de residències continua funcionant exactament igual que llavors.
Per acabar: una de les conseqüències greus de la pandèmia ha estat el peatge en la salut mental dels més joves. Hi ha un problema amb la salut mental que és la falta de cobertura general del sistema públic. Què s’ha de fer amb la salut mental dels joves?
En els pressupostos vam introduir una partida de 80 milions d’euros, que havia de servir per reforçar la salut mental dels i les joves. Crec que el model de salut mental en infants i joves no funciona. Sovint trigues dos o tres mesos en tenir la primera visita, i en casos greus, per exemple, de trastorns alimentaris on es requeriria visites setmanals, se n’ofereix només una al mes. Durant la pandèmia, s’han disparat els casos de trastorns de conducta alimentària en infants i joves i també els pensaments suïcides. Penso que en aquest camp cal innovar, i que el que s’està fent a Barcelona està marcant el camí. L’experiència dels Consulta’m –psicòlegs públics gratuïts– estan funcionant molt bé. Estan en espai on els joves poden accedir sense cita prèvia. De moment, les dades que ens trasllada la regidora de Salut Gemma Tarafa és que en el 97% dels casos es fa una feina de prevenció que implica que no s’han de derivar al centre de salut mental d’infants i joves. Crec que això ho hauríem d’estendre a tot Catalunya, i, a més, econòmicament, és fàcil de posar en marxa.
També li hem reclamat al Departament de Salut que apliqui l’experiència de Barcelona respecte al telèfon de prevenció del suïcidi: el 50% de les trucades que es reben són de fora de Barcelona. La feina que estan fent és espectacular, perquè es visibilitza un tema que havia estat tabú, es dona suport, i perquè serveix també de servei d’acompanyament per a familiars. En coses així, tots els grups polítics hauríem d’anar a l’una.
Quan les primeres vacunes contra la Covid-19 van arribar per a la seva administració, les indicacions dels laboratoris deien que de cada vial es podien extreure 5 dosis; tot i això, a molts centres de salut hi ha infermeres que en treuen entre 6 i 7. D’un producte car i escàs les infermeres hem tret un terç de dosis que no estaven quantificades, i moltes persones se n’han beneficiat.
Si algú duu a terme una feina complexa, diem que és capaç, però quan a més la realitza d’una forma que fa que sembli fàcil, diem que és un mestre o fins i tot un geni. Això, això no obstant, no passa amb totes les professions. Quan les infermeres fem bé la nostra feina i l’executem, amb la gràcia i la màxima competència de qui sap com fer-ho, de la forma més ràpida, senzilla i econòmica, no ens diuen genis, sinó que normalment deixen de veure’ns. Desapareixem.
Un bon exemple d’això és la immunització comunitària davant la Covid-19, que les infermeres estem fent possible. Si bé en els seus primers dies, l’arribada de la pandèmia va fer evident la importància crucial i el compromís social ferm de tots els professionals de la salut, quan ha arribat el moment d’immunitzar, una competència que és pròpia de les infermeres i especialment de les d’atenció familiar i comunitària, aquesta rellevància s’ha esvaït.
Després de viure en la pitjor pandèmia dels últims cent anys, l’opinió pública està més sensibilitzada que mai sobre les mesures de prevenció, les possibilitats assistencials del sistema, l’existència de coronavirus i fins i tot el funcionament dels tests d’antígens, però vacunar s’ha reduït a una acció gairebé mecànica: la punxada. En realitat, la vacunació és una responsabilitat col·lectiva liderada per les infermeres. Som els professionals de la salut amb la formació, les competències i les habilitats necessàries per desenvolupar tot un procés que requereix coneixements i habilitats en cada una de les seves fases i que serveix per garantir la màxima seguretat fins a l’administració.
És imprescindible seguir una metodologia precisa que inclou des de l’anàlisi i la valoració dels grups que han de rebre la vacuna, fins a determinar l’oportunitat segons edats i factors de risc. També implica la planificació logística , el manteniment de les dosis, el control de la seguretat dels espais d’administració, la recollida exhaustiva de dades i l’observació de normes de consulta i d’efectes adversos.
En el cas de la vacuna de Covid-19, la vacunació massiva està servint per reduir el nombre de casos, les hospitalitzacions i per accelerar la protecció a les persones més vulnerables. A més, facilita el restabliment de les activitats assistencials i permet la recuperació de les activitats socials i econòmiques.
Les infermeres ja fa més d’un any que estem vacunant la població contra la Covid-19 i impulsant al màxim la primovacunació de les persones de 12 anys i més. El temps que hem invertit ha estat alt però molt efectiu. En aquest moment, a Catalunya tenim unes cobertures del 94% en residències i del 83% en persones de 70 anys o més i per sobre de 57% en persones de 60 a 69.
Hem incorporat mesures i espais per tal d’augmentar aquestes cobertures desplegant un seguit d’accions, sobretot l’adaptació contínua dels espais de vacunació a centres d’atenció primària, domicilis, residències o punts especials de vacunació massiva. Hem buscat la col·laboració d’entitats i associacions i fins i tot hem ampliat horaris als caps de setmana. Paral·lelament, hem mantingut les campanyes per immunitzar a la població infantil als centres de salut i a les escoles amb les vacunes que anomenem sistemàtiques i que ajuden a prevenir moltes altres malalties que continuen circulant i poden infectar qualsevol persona no protegida.
Aquesta protecció que ens donen les vacunes protegeix a qui rep la vacuna i tots els qui l’envolten. Junt amb altres programes eficaços de vacunació com la Grip estacional, que ajuden a mantenir cobertures vacunals que fan disminuir la seva incidència, fem la nostra comunitat més resistent i contribuïm al bé comú.
Durant aquest últim any, he pogut viure la integració sistemàtica i planificada de la identificació dels grups de risc, la seva priorització, la sensibilització de la comunitat i l’administració i registre de les dosis. Tot això sense deixar d’escoltar les necessitats físiques i emocionals, les pors i els dubtes d’aquelles persones que he atès.
Penso que aquest és el gran valor afegit que aportem les infermeres catalanes, prioritzant la cura a les persones, el seu benestar i en general el de tota la nostra comunitat. Per a una professió com la nostra, que ha crescut tant en les darreres dècades, però que arrossega el pes d’una tradició que la fa invisible i el problema d’unes condicions de treball inadequades per a moltes de les seves integrants, seria molt trist deixar passar una oportunitat com la que estem vivint per explicar tot allò que fem per a la societat.
Dolors Comas d’Argemir, catedràtica d’Antropologia Social de la Universitat Rovira i Virgili, és la directora de l’informe d’aquesta universitat «La cura importa. Impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19», en el qual han participat deu centres universitaris espanyols i que es presenta aquest desembre. La pandèmia ha afectat especialment la gent gran, els vells, i ha posat de manifest les mancances de l’atenció a les persones dependents. Dolors Comas d’Argemir ha investigat a fons com tracta la nostra societat els vells. Parla de «sobreenvelliment».
A què es refereix quan parla de «sobreenvelliment»? Tractem els vells com si estiguessin pitjor del que correspon a l’evolució normal d’una persona que acumula molts anys de vida?
No, això és l’edadisme. Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella. En la proporció de persones grans i persones que neixen, si mirem l’esperança de vida i quants fills fem, veiem que Espanya és un país molt envellit, com ho és Japó, Corea, Alemanya i, en general, els països europeus. Cada vegada vivim més anys i, al mateix temps, no fem fills o en fem molt pocs, amb la qual cosa la proporció de gent gran és molt elevada. Parlem de ‘sobreenvelliment’ també perquè la proporció de gent major de 80 anys és molt gran. S’ha tendit a incrementar. La Covid ha segat moltes vides i ha afectat, però tenim població centenària. L’esperança de vida ha baixat un punt per la Covid, però abans era de 86 anys per les dones i 81,5 pels homes. Essent un promig vol dir que hi ha gent de 90, 95, 100 anys, molt fàcilment. Que visquem tants anys és positiu. Vol dir que les condicions de vida, la sanitat, ho afavoreixen, però també s’allarga un període de deteriorament que a cada persona li arriba en un moment diferent. Aleshores, és més probable que persones de més de 80 anys arribin a situacions que generen dependència d’altres persones per poder viure. ‘Sobreenvelliment’ és això: que tenim una població molt envellida. Tinc un amic mexicà que té uns 75 anys que quan ve aquí diu que està content perquè molta gent és com ell mentre que a Mèxic hi ha molta més gent jove.
«Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella» | Pol Rius
Parlar de velles i vells ¿és despectiu?
Una mica. A vegades ho reivindico. Anna Freixas ha fet un llibre, que ha titulat «Jo, vella», on recorda que tots arribem a una edat i que ser vell vol dir simplement que vivim més anys. Estem en una societat que no valora les persones grans. No només no les valora sinó que, fins i tot, hi ha formes d’exclusió d’elles. Em fa molta ràbia la infantilització que es fa de les persones molt grans, quan se les tracta en algunes residències com si fossin criatures. Això és com si quan et fas gran no puguis decidir per tu mateix. L’edadisme és qualsevol forma de discriminació per edat. Hi pot haver discriminació de gent jove, però quan s’aplica a la gent gran és, en el tipus de societat en què estem, pensar en persones que no són productives, que generen càrrega sanitària, social, i que no ens agrada veure la decrepitud dels cossos. Trenca amb els estàndards d’una societat organitzada entorn persones sanes que poden fer una vida aparentment autònoma –tot i que mai ningú és autònom del tot, sempre depenem d’altres persones- i que rebutja allò que no se les hi sembla: la gent gran, les persones amb discapacitat… Una de les característiques de l’edadisme és que no el veiem, està molt implícit. A diferència del sexisme, del racisme, que tenen moviments que consideren que no és correcte, l’edadisme no el pensem i, simplement, veiem les persones grans amb paternalisme, les infantilitzem, els diem avis, quan poden ser avis o no.
Estem en una societat que no només no valora les persones grans sinó que té formes d’exclusió
Dir-los avis és fer una mica de trampa
És una fórmula molt tramposa perquè és carinyosa i a la vegada és infantilitzadora. Amb la pandèmia s’ha vist molt. A les persones grans se’ls han posat moltes més restriccions i més por. Els fills s’han atrevit molt més a voler protegir els pares. I a les residències totes aquestes mesures de no deixar-los sortir, de no deixar entrar les famílies, atempten contra els drets de les persones. S’han fet com a mesures proteccionistes, però al mateix temps marginen. Quan has de protegir algú és que és feble, té vulnerabilitat, no és com tu. No dic que no hi hagi certa vulnerabilitat física en les persones més grans. Hi és. Però hi ha aquest rebuig de la societat que no li agrada veure aquesta etapa com una etapa viva, malgrat que cada vegada es parla més de ‘la segona edat adulta’. Als 65 anys ens jubilen i ens diuen que no hem de treballar més, però això no vol dir que deixis de ser una persona activa, que facis coses. Tenim moltes persones grans a la nostra societat que estan amb un activisme fortíssim. També n’hi ha que no fan res, però mentre tinguis salut, no passa res.
La pandèmia s’ha acarnissat especialment amb els vells i sobretot a les residències. Ha demostrat que teníem organitzada molt malament l’atenció que se’ls donava en aquests centres?
El fet que incidís molt el virus a les residències és perquè hi viuen moltes persones juntes, en uns espais relativament reduïts, es comparteixen habitacions, entren i surten famílies i gent… Era inevitable. El virus va entrar, a residències grans i petites, públiques i privades. Han passat dues coses. Això ha posat més en relleu els dèficits i les carències de les residències. El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument. Per altra banda, les residències són llars, no hospitals. No tenien els mitjans per salvar vides i així i tot se’n van salvar.
«El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument» | Pol Rius
N’hem après? Són més segures ara les residències davant una hipotètica nova pandèmia?
Des del punt de vista de la seguretat han millorat, tenint en compte que la major part de la gent de dins i fora de les residències està vacunada. Hi ha consens polític que s’ha de canviar el model. S’han de semblar més a les llars i menys als hospitals. S’està mirant cap als models residencials d’Alemanya o Dinamarca, que tenen més tradició en això, que el que fan és organitzar les residències en petits grups de convivència, amb espais compartits, amb una atenció més personalitzada.
Que s’afanyin, no?
Després de tot el que ha passat, potser haurien de córrer més. Si no es prioritza ara no se’n sortiran. Tenim necessitat de millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència. No pot ser que tot corri a càrrec de l’esfera privada, individual i, sobretot, de les dones que en aquest àmbit són les que assumeixen més responsabilitat i més feina.
Cal millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència
A l’estudi que estan fent sobre l’impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19, quines són les conclusions principals a les quals han arribat?
Si mirem el que passa a les llars el que veiem és que bàsicament són les dones les que cuiden. Cada vegada hi ha més homes. M’estic referint a cuidar persones grans o amb discapacitat; no a la canalla. Això no ho hem tractat i, a més, hi ha actituds diferents. Cuidar les criatures té més glamour. Hi ha més homes que ho fan. Però també hi ha més homes que, com que vivim tants anys, si és l’esposa la que emmalalteix assumeixen cuidar la parella, especialment si estan jubilats. N’hi ha més del que sembla. El que passa és que estan molt amagats. Abans, les filles acudien de seguida i ara, no és que se’n despreocupin del tot, però estan més ocupades. A nivell conjugal se solen cuidar recíprocament. Qui cuida cobrant un salari? El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones. Igual al servei d’atenció domiciliària. I si parlem de les treballadores de la llar que cuiden, el 98% són dones. Una característica que tenen aquestes ocupacions és que estan molt mal pagades, precaritzades, se’ls dona poc valor, s’exigeix poca formació perquè sembla que, amb això que ets dona, ja saps cuidar i si no hi ha qualificació tampoc hi ha bons salaris.
«El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones» | Pol Rius
Estem parlant de treballadores pobres
En tots els àmbits. Les que són treballadores de la llar tenen menys drets. No estan al règim general. No tenen dret a l’atur i, per tant, si es mor la persona que cuiden es queden al carrer. I si són internes, a més, es queden sense allotjament. És dramàtic. Moltes de les treballadores de les residències o en serveis d’atenció domiciliària han de fer altres feines per poder sobreviure, perquè no arriben als mil euros. Estem parlant de sous molt baixos. Hi ha molts contractes a temps parcial, temporals. És un sector molt precaritzat. Per això, amb la pandèmia es va patir molt en aquests tipus de serveis. Moltes treballadores es van contagiar i es va haver de treballar amb unes baixades de plantilla brutals. Aquesta precarietat fa que hi hagi molta rotació. Els treballadors a la que poden, marxen. I si podien marxaven cap a Sanitat, on hi havia molta necessitat també. Moltes residències es van quedar amb més de la meitat de la plantilla de baixa, amb el que això vol dir. Van ser dones les que van estar en primera línia de la pandèmia, no sols en el sector sanitari, on n’hi ha moltes, sinó també en el sector de la cura, on hi ha la part familiar i la part professionalitzada, on es cobra un salari per treballar-hi. Així com al sector sanitari se les aplaudia, al sector de les residències se les culpava de les morts. Hi va haver casos negatius, però es van fer esforços titànics per salvar vides, amb poc personal, menys del normal, i sense instruments sanitaris.
A vegades, els cuidadors són també familiars, persones, si no velles, d’edat avançada. El problema aquí es duplica
Tal qual. La major part de familiars que són cuidadores són dones de més de cinquanta anys. Tenen 50, 60 anys i estan cuidant pares grans. A les entrevistes de camp de l’estudi que estem fent parlem amb dones que ens diuen que la jubilació que pensaven que seria un moment de llibertat, de poder fer moltes coses, se l’estan passant cuidant. I hi ha situacions molt tensionants, de dependències severes que necessiten que s’hi estigui a sobre les 24 hores del dia.
Al sector sanitari s’aplaudia les treballadores; al sector de les residències se les culpava de les morts
Com es soluciona això?
La solució és que hi hagués més implicació política per destinar més recursos a serveis per atendre les llars o perquè les residències tinguin millors condicions i la gent hi vulgui anar. L’esforç que es va fer en el seu moment per la sanitat s’hauria de fer ara per tot el que és la cura de persones grans i dependents perquè la Llei de la Dependència va ser molt insuficient. Ja era insuficient en el seu plantejament, però és que, a més a més, va començar la crisi de seguida. Es va començar a aplicar el 2007 i la crisi va venir el 2007-2008 i, aleshores, es van tirar enrere moltes coses. Per tant, mai no s’ha arribat a aplicar bé. Hi hauria d’haver una reforma forta de la Llei de Dependència per cobrir totes aquestes necessitats que, a més, creixen. Insisteixo: vivim molts anys.
Les pensions de jubilació no són suficients? Són massa baixes?
Quan cobrem una pensió de jubilació ens queixem que disminueix moltíssim el que cobrem. Hi ha països que estan pitjor, però nosaltres no som tampoc dels millors. França té un sistema de pensions millor que el nostre. Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida, les pensions poden ser molt baixes i molt insuficients. A la vellesa s’acumulen les dificultats. La gent que ha tingut molts diners i moltes facilitats a la vida pot tenir una vellesa millor perquè els diners no ho arreglen tot però sí moltes coses. No s’envelleix igual si tens diners que si no els tens. A Barcelona, tenim l’exemple dels 11 anys de diferència d’esperança de vida entre Pedralbes i barris com el del Bon Pastor. La renda per càpita és molt diferent i l’envelliment també. S’envelleix pitjor si s’ha tingut menys salut, si s’han tingut condicions de vida més difícils, treballs molt penosos… Això es nota molt.
«Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida» | Pol Rius
És molt diferent envellir a Barcelona, Madrid, Sevilla o a un poblet de l’Espanya o la Catalunya buidada?
El problema que hi ha a l’Espanya o la Catalunya buidada és sobretot que la gent jove ha marxat i la gent gran pot arribar a situacions de gran solitud, que també es dona a les ciutats. A les zones rurals falten serveis o, si no falten, estan lluny i si ja no pots conduir és un problema greu.
I canvia molt envellir al nostre país o fer-ho en altres països europeus?
Alemanya i Dinamarca, sobretot, són referents perquè ja fa més temps que han creat aquest tipus de residències que són petites o són mini-residències dins de residències grans que són com grups de convivència que s’assemblen més a les llars; pots portar-hi, a més de les teves pertinences, els teus mobles, les coses que, d’alguna manera, fan que s’assemblin més al lloc on has viscut sempre. Hi ha sales d’estar que poden ser comunitàries, cuines,… i la gent que no ha perdut una certa autonomia per fer coses, les pot fer. No és allò que només estàs en una habitació i d’allí vas a la sala de teràpia, de la sala de teràpia al jardí i del jardí al menjador, que són unes rutines que donen poc sentit a la vida. Val la pena viure els anys que ens puguin quedar d’una manera digna i amb sentit. Que allò que fem sigui allò que volem fer, no allò que ens imposin.
Allò que s’ha d’escoltar la veu de l’experiència dels més grans ¿es fa o ha quedat superat en una societat tan tecnologitzada com la nostra?
Això ha quedat escombrat totalment. Tot va tan de pressa que el tema de l’experiència es valora poc. Aniria molt bé que hi hagués més interacció entre generacions, ni que fos per transmetre elements d’experiència i de memòria històrica. I això s’està estimulant molt poc. Hi ha països que ho estan estimulant, però sembla que, fins i tot, s’han invertit els rols i les criatures ensenyen a les persones grans a fer ús de les noves tecnologies o les substitueixen per fer segons quines accions. Amb la pandèmia molta gent s’ha espavilat. No hi entrava, però ho ha fet. Molta gent que no sabia que era un whatsapp o un Zoom hi ha entrat perquè ho ha necessitat. El que passa és que quan tens unes rutines et fa mandra incorporar-ne de noves, però quan la situació et força, n’aprens, clar que sí.
Les noves tecnologies, el progrés de la ciència ¿està fent o farà més agradable aquesta etapa de la vida?
S’hi confia molt. S’hi confia perquè és una manera d’evitar solituds no desitjades i que si passa alguna cosa es pugui saber. Al Japó han anat més enllà i estan fent robots per cuidar. Trobo, però, que els robots no poden substituir les persones. Això sí, no s’enfaden amb tu. Encara que potser els perfeccionen tant que ho acabin fent.
Quan s’ha de jubilar una persona?
És una cosa polèmica. Treballem molts anys i com que vivim més anys tampoc no estaria malament retardar una mica l’edat de jubilació. Però al mateix temps si veig els països on no hi ha edat de jubilació, com Xile, per exemple, que és ultraliberal, et trobes amb gent molt gran que, com els sistemes de pensions són privats, estan fent treballs a vegades molt penosos. Després d’estar molts anys, els millors anys de la vida, treballant, ja s’ha acumulat prou per poder tenir una jubilació, que no vol dir no fer res, vol dir fer altres coses sense les mateixes obligacions. Sempre que es parla de retardar les jubilacions, els sindicats es queixen perquè, com és lògic, defensen drets laborals. Estaria bé jubilar-se quan una persona vol.
«Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres» | Pol Rius
Hi ha gent que la jubilació la fa envellir de cop, ho porten molt malament
Els homes, sobretot. Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres. Com que ens han inculcat que el treball és el que genera la nostra identitat, que estem en aquesta societat aportant per la nostra supervivència i per la de la societat, sembla que quan et jubiles aquesta identitat que s’ha construït deixa de ser-hi. És com dir: «ja no sóc el que era». És veritat. Ja no ets el que eres, però potser val la pena que ho positivitzem. Els homes és veritat que ho porten pitjor perquè aquesta predominança del treball sobre altres esferes de la vida la tenen més present que les dones, que cuiden, que tenen moltes tasques simultànies per fer. Està estudiat. És així.
En el cas de les persones grans hi ha força mobilització per les pensions però pels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha
Què s’ha de fer perquè la preocupació per les necessitats de la gent gran, dels vells, sigui una prioritat de la gestió política?
Que ens mobilitzem els que arribem a aquesta edat i els que no, també. Cada vegada les persones grans som més. Ho hem de fer valer. Els polítics estan molt preocupats per qui els vota. Han de fer cas o tenir en compte que cada vegada la proporció de gent gran és major i que són més que la gent jove. I, per altra banda, fer demandes. Com que he estat uns anys en la política institucional tinc molt present que si hi ha pressió social hi ha coses a l’agenda política que es mouen. I si no, no. Sempre hi ha tant a fer que per establir prioritats pesa que hi hagi demanda, que hi hagi mobilització ciutadana. Aleshores et prenen més seriosament. En el cas de les persones grans hi ha força mobilització en el tema de les pensions, però en canvi, en el dels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha, no mobilitza la gent malgrat les morts que hi ha hagut a les residències. Construir plataformes ciutadanes per fer demandes com a persones grans seria interessant. Jo estic participant en la construcció d’una.
En alguns països s’han creat partits de pensionistes i jubilats
D’això no en sóc partidària, com de fer partits de dones. Crec més en els plantejaments transversals.
Les canonades de fibrociment a base de fibres d’amiant i ciment es van generalitzar en les xarxes d’aigua a Catalunya, Espanya i Europa als anys 40. És l’expressió de l’auge econòmic de la indústria cimentera i del sector de la construcció.
La Directiva Europea 1999/77 de 26 de juliol de 1999 ja limitava l’ús i comercialització de substàncies com l’amiant i per extensió el fibrociment de les canonades de fibrociment.
A l’Ordre de 7 de desembre de 2001, Espanya va transposar la Directiva Comunitària 1999/77/CE, per la qual es prohibeix l’ús i comercialització de tota mena d’amiant i dels productes que ho continguin. Des de 2003 estan totalment prohibits, tant en usos com en comercialització per la Directiva europea 2003/18/CE, i es marca la seva substitució per altres materials donada la seva potencial perillositat en el temps.
Davant aquestes constatacions, els països desenvolupats van anar prohibint gradualment l’ús de l’Amiant i els seus derivats. En l’estat espanyol es prohibeix totalment la utilització de l’amiant l’any 2001 (Ordre Ministerial de 7 de desembre de 2001), avançant-se així al termini màxim de 2005 previst per la UE.
A causa de l’estès del seu ús, s’aprova finalment l’any 2006 el Reial decret 396/2006, el 31 de març, en el qual s’estableixen estrictes mesures de seguretat aplicables als treballs amb el risc d’exposició a l’amiant. El fibrociment o «amiant-ciment» és un material artificial obtingut per la mescla íntima i homogènia d’aigua, ciment i fibres d’amiant, en les quals aquestes representen entre el 10 i el 25% de la mescla.
El 14 de març de l’any 2013, el Parlament Europeu va aprovar una resolució clara on fa referència a la presència d’amiant en les xarxes d’aigua i més detalladament en «l’aigua potable que es distribueix a través de conductes d’amiant-ciment». En el seu apartat 37, es posa l’accent, principalment, en les malalties cancerígenes relacionades amb la inhalació d’amiant, com el càncer de pulmó i el mesotelioma pleural.
La ingestió d’aigua procedent de canonades de fibrociment i contaminades amb aquestes fibres són reconegudes com a risc per a la salut i poden trigar diversos decennis i, en alguns casos, més de quaranta anys, a manifestar-se. Els símptomes de malaltia per exposició a l’amiant van ser durant molts anys difícils de detectar, ja que solen aparèixer entre 10 i 40 anys després de l’exposició al material, com són càncer de gola, de ronyó, d’esòfag i de vesícula biliar.
Malgrat la prohibició total, a les nostres ciutats i pobles de Catalunya i al conjunt de l’estat, queden milions de tones d’amiant que poden suposar un potencial risc per a la salut de les persones. L’exposició es produeix en ingerir aliments o líquids contaminats amb asbest, com amb l’aigua que flueix per canonades de fibrociment.
Per part seva, l’Enquesta Nacional de 2012 de Subministrament d’Aigua Potable i Sanejament a Espanya, realitzada per l’Associació Espanyola de Proveïments d’Aigua i Sanejaments (AEAS) i l’Associació Espanyola d’Empreses Gestores dels Serveis d’Aigua a Poblacions (AGA), estima la longitud de les xarxes de proveïment en 150.000 km i en 95.000 km les xarxes de sanejament o clavegueram. Tots dos informes coincideixen que, quant a la propietat o titularitat de la gestió de les xarxes de proveïment d’aigua, el 60% seria gestionada totalment o parcialment per administracions públiques.
La comissió de medi ambient del congrés dels diputats va aprovar el juliol passat 2017 una resolució que insta el govern comunitats autònomes i ajuntaments a eliminar els més de 40.000 km de fibrociment en un temps inferior a cinc anys.
Nosaltres creiem que el ple municipal de Mollet del Vallès hauria d’adoptar els següents acords:
Establir un pla a curt/mitjà termini per a erradicar aquest material nociu d’equipaments públics i privats (col·legis, hospitals, canonades i tots els elements que estiguin afectats per aquesta substància).
Eliminar aquest risc greu per a la salut pública. Un problema que no sols afecta als usuaris i consumidors d’aigua potable, sinó també als mateixos treballadors/as que han de manipular i reparar aquest tipus d’instal·lacions.
Dur a terme una auditoria sobre la quantitat i situació de les conduccions d’aigua potable i altres materials de fibrociment existents en les xarxes d’aigua potable i edificis públics i privats de la nostra ciutat.
Elaborar un Pla pluriennal econòmic i tècnic per a la total Eliminació de les Conduccions d’Aigua Potable i altres materials de fibrociment públics i privats a Mollet del Vallès, en el qual haurien de col·laborar en el seu finançament la Diputació de Barcelona la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Mollet.
Molts titulars amb frases d’experts en mitjans de comunicació diuen que «la primera meta és convertir el càncer en una malaltia crònica», i això podem extrapolar-ho a moltes altres malalties. Jo dic que no: la primera meta per millorar la salut de la població és investigar més i actuar més i millor abans del càncer, en les seves causes i factors determinants per actuar en la prevenció.
Convertir el càncer en una malaltia crònica és el que interessa a les empreses privades de diagnòstic i tractament, és el seu negoci i el dels interessos corporativistes: els volem crònics, però que no es morin, volem allargar-los la vida ni que sigui en molt males condicions. Segurament és l’enfocament més clàssic de l’ésser humà: actuar quan es presenta el problema, recordar a santa Bàrbara quan trona, matar mosquits o virus quan n’hi ha molts i ens afecten, pensar en mesures «d’adaptació» al canvi climàtic i l’escalfament global enlloc d’actuar sobre les seves causes. Igual passa amb el càncer (i moltes altres malalties).
Els càncers, a més de factors genètics predisposats, tenen uns factors ambientals i d’estils de vida i sobre aquests no s’investiga prou i, sobretot, no s’actua (o molt poc). També és veritat que actuar sobre alguns d’ells és un tema difícil econòmicament i políticament, perquè és enfrontar-se amb interessos de la cultura consumista i de les grans corporacions.
Posem l’exemple del càncer de mama en la nostra societat. Cada dia surten als mitjans de comunicació notícies sensacionals sobre mètodes nous de detecció precoç de càncers, alguns mètodes per detecció genòmica, altres per VOMIT (Víctimes de Tecnologia d’Imatges Mèdiques). També són molt volgudes les notícies sobre nous tractaments, sobretot mèdics, que retarden les metàstasis, etc. Tot amb la bona intenció de convertir els càncers amb una malaltia crònica o evitar alguna mort prematura. Aquest camí de la nostra sanitat, reflectit pels mitjans, forma part de la «cultura» i els «valors» hegemònics avui en la medicina i en la societat: actuar i actuar amb la malaltia ja instaurada, amb noves tecnologies, nous fàrmacs, noves tècniques quirúrgiques, potser allargant l’esperança de vida (potser no la qualitat d’aquesta viuda). Això, a més, fa cada cop més insostenible el sistema públic de salut.
Per altra banda, tenim les taxes d’incidència del càncer (nous casos per 100.000 habitants a l’any). En el cas del càncer de mama, que és el més freqüent en les dones, les taxes d’incidència estan creixent en països com el nostre cada any un 2,2% i no trobem notícies ni estudis de les causes d’aquest creixement a mig món. Seria important poder fer front a les causes (amb evidència científica i mitjans) per prevenir la malaltia i evitar sofriments a les persones.
Creiem que unes causes són l’envelliment creixent de la població, encara que això no explica l’augment també en dones de mitjana edat. Sabem també que moltes causes no són genètiques, són externes a la persona, com el tipus d’alimentació, el consum de tabac i alcohol, l’obesitat o la manca d’exercici físic. Aquí si podem actuar amb fermesa. Altres causes de la incidència més gran són el major nombre de diagnòstics a causa dels avenços en els sistemes de detecció precoç del càncer, com són les mamografies. Així, el 1976 les taxes eren de 112 per 100.000, apareixen les mamografies i 30 anys després (2006), les taxes han augmentat a 234 per 100.000 (més del doble). Per tant, augmenten els diagnòstics (i sobrediagnòstics, falsos positius), però també han passat 30 anys, amb aparició d’altres causes (ambientals, estils de vida, alimentació, etc.). També està molt menys estudiat en profunditat altres causes, que són més ambientals i socials. Entre aquestes, hauríem de parlar de les dioxines i altres contaminants químics pel càncer de mama i del tipus del treball de les dones, l’estrès i altres factors.
Mentrestant, seguim mitificant el miratge de l’anomenada «detecció precoç» i les altes i noves tecnologies, amb programes de mamografies i biòpsies poblacionals sofisticats, que comporten més «medicalització», programes amb costos elevats i per alguns poc eficients, a més de possibles efectes no desitjats, falsos positius i sobrecàrrega innecessària dels ja saturats serveis assistencials. Programes de cribratge que salven algunes vides, però no pararan el creixement dels nous casos cada any.
El mateix podríem dir ara sobre els virus i tantes altres «patologies». Hem de pensar en la Salut i no en Santa Bàrbara.
El sindicat Metges de Catalunya (MC) es mostra “sorprès” i “indignat” davant el pla d’estiu anunciat pel Departament de Salut, amb la previsió de mantenir oberts més del 90% dels recursos estructurals. En total, es destinaran a la campanya estival prop de 8 milions d’euros, la mateixa partida que l’any passat i tres vegades més que el 2019.
Segons va anunciar Salut, l’atenció urgent i continuada seguirà operativa, i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) garantirà l’atenció urgent les 24 hores del dia, així com la coordinació entre tots aquests dispositius. Alhora, es mantindran les eines telemàtiques implantades arran de la Covid-19, tot i que es procurarà que els centres recuperin la presencialitat en la mesura del possible.
Per al sindicat, la fórmula proposada pels responsables sanitaris recau, una vegada més, en el sobreesforç dels professionals i l’increment de la sobrecàrrega de treball. MC considera “vergonyós” que Salut “se’n renti les mans” i es “resigni” davant la manca crònica de personal, “carregant sobre les espatlles dels professionals les deficiències del sistema i desistint de promoure millores laborals i professionals que evitin la fuga de facultatius i atreguin el talent de fora”.
L’organització adverteix que les plantilles estan “completament exhaustes”, tant des del punt de vista físic com psíquic, després de l’increment descomunal de l’activitat assistencial derivada de la pandèmia de la Covid-19 i de l’escassetat de recursos humans que arrossega la sanitat catalana des de fa més d’una dècada.
Per això, el sindicat augura un augment “preocupant” de les desercions i baixes laborals entre el personal mèdic per ansietat, depressió o estrès posttraumàtic, si l’Administració no hi posa remei “immediatament”.
Carmen Cabezas és la professional proposada per liderar la secretaria de Salut Pública, càrrec que fins ara ocupava l’actual conseller de Salut, Josep Maria Argimon. Cabezas, especialista en Medicina Familiar i Comunitària i en Medicina Preventiva i Salut Pública, ocupava fins ara el càrrec de subdirectora general de Promoció de la Salut del Departament, sent un dels rostres més visibles liderant l’estratègia de vacunació contra la Covid-19 a Catalunya. Cabezas s’ocuparà de dissenyar les línies mestres de la reformulació d’una Agència de Salut Pública de Catalunya amb plena autonomia de gestió, i amb focus en l’acció intersectorial en la salut i els seus determinants.
Llicenciada i doctorada en Medicina i Recerca Translacional per la Universitat de Barcelona, compta amb un màster en Metodologia de les Ciències de la Salut per la Universitat Autònoma de Barcelona i és diplomada en Sanidad per la Escuela Nacional de Salud. És autora de capítols de llibres i articles sobre prevenció i promoció de la salut i salut pública en general.
Cabezas compta amb una llarga trajectòria dins l’Agència de Salut Pública de Catalunya, on des de l’any 2006 n’és la subdirectora general de Promoció de la Salut. Prèviament ha desenvolupat diferents tasques al Sistema de Salut de Catalunya com a tècnica de salut pública i directora Assistencial a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) a l’Institut Català de la Salut (1990-2001) i, també, com a responsable de la Unitat de Recerca en Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut -Fundació Jordi Gol i Gurina (2001-2006).
Gemma Craywinckel, primera dona al capdavant del CatSalut
Gemma Craywinckel és la persona escollida com a directora del Servei Català de la Salut (CatSalut). Serà la primera dona al capdavant del Servei Català de la Salut (CatSalut) en els seus 30 anys d’existència.
Craywinckel és doctorada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona (UB) i metgessa especialista en Cirurgia General i Digestiva. Ha desenvolupat gran part de la seva carrera professional a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, primer com a metgessa assistencial i posteriorment com a directora assistencial durant més de deu anys. Des de l’any 2019, és directora gerent de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Yolanda Lejardi, directora gerent de l’ICS
Yolanda Lejardi serà la persona proposada per ocupar la direcció gerència de l’Institut Català de la Salut (ICS). Es tracta de la primera infermera que opta a la direcció gerència de la institució. Des de l’any 2018 és directora d’Atenció Primària i a la Comunitat de l’ICS, càrrec que ostenta a l’actualitat. En plena pandèmia, Lejardi també va assumir l’encàrrec puntual de la direcció i coordinació assistencial dels centres socials de caràcter residencial del Departament de Salut, que es trobaven greument afectats pels efectes de la Covid.
Lejardi té un màster en Gestió i Serveis d’Infermeria, un màster en Gestió i Serveis d’Atenció Primària i un postgrau en infermeria a l’Atenció Primària. Va iniciar la carrera assistencial l’any 1996 com a infermera hospitalària a la Fundació Hospital de Mollet i, posteriorment, ha desenvolupat la seva trajectòria professional a l’Institut Català de la Salut com a infermera familiar i comunitària assistencial i, posteriorment, en càrrecs de gestió en diferents centres de l’ICS de Barcelona ciutat i la Metropolitana Nord.
Un mineral és una substància de composició química definida, formada a la natura per un procés inorgànic i que posseeix, normalment, una estructura ordenada d’àtoms o de les molècules que el constitueixen. Tal com explica la Dra. Carmen Vidal Carou, catedràtica de Nutrició i Bromatologia a la Universitat de Barcelona i directora del seu Campus de l’Alimentació, «per mantenir una bona salut, necessitem ingerir alguns minerals, ja que són elements necessaris per a molts processos bioquímics i fisiològics que permeten el funcionament de l’organisme humà, i el cos no pot fabricar-los. Els hem d’aportar amb l’alimentació».
Els minerals conformen un dels cinc grups de nutrients necessaris en la nostra alimentació diària. Els altres són les proteïnes, els carbohidrats, els greixos i les vitamines. Però de minerals n’hi ha centenars a la naturalesa. Quins són els que de veritat ens calen? Segons indica Vidal, «de l’ordre d’una vintena són els que necessitem per al funcionament del nostre organisme. Però no tots en la mateixa quantitat».
L’element mineral que necessitem en major quantitat és el calci, perquè representa entre un 1,5 i un 2% del nostre pes corporal, i la majoria d’aquest calci (un 99%) es troba en l’esquelet i les dents. «Donat que l’organisme no el pot sintetitzar, és imprescindible que sigui incorporat de l’exterior mitjançant els aliments», puntualitza Carmen Vidal.
També són elements minerals importants el fòsfor, que majoritàriament es troba igualment formant part de l’esquelet; el magnesi, que és necessari majoritàriament per l’esquelet i el teixit muscular (entre moltes altres funcions) i el ferro, fonamentalment necessari per a la síntesi endògena de l’hemoglobina i mioglobina, que són dos pigments que donen el color vermell a la sang i al múscul i que, a més del color, són peces clau per al transport de l’oxigen a la sang i al teixit muscular. Calci, fòsfor i ferro són considerats macrominerals, perquè són minerals dels quals se’n necessita en més dosi, com el potassi, el magnesi i el sofre.
Dels anomenats oligoelements, en canvi, se’n precisen quantitats més petites, fins i tot es parla de traces tan sols, d’algun d’ells. Però no per petita que sigui la dosi vol dir que no li sigui essencial al cos. I encara en més petita mesura ens calen els minerals traça, «d’aquests en necessitem en quantitats inferiors a 1 mg/dia, com per exemple el iode, el seleni o el manganès», apunta la catedràtica de Nutrició.
El doctor Félix Millán, especialista en Urologia de la Fundació Puigvert i especialista en Medicina Integrativa, que engloba la medicina convencional i la medicina natural, afegeix que les molècules del nostre cos participen en múltiples reaccions metabòliques que, perquè es duguin a terme, necessiten l’acció d’enzims. I, al mateix temps, molts d’aquests enzims perquè funcionin correctament necessiten l’acció de certs cofactors. Els principals cofactors són les vitamines i també certs elements químics en forma de minerals o d’oligoelements. És a dir, «tant els minerals com els oligoelements representen un petit percentatge del total dels àtoms de l’organisme. No obstant això, la seva funció és molt important perquè són uns cofactors enzimàtics imprescindibles», diu Millán, que és membre i consultor a la Societat Espanyola de Nutrició i Medicina Ortomolecular i Medicina de Precisió (SENMO), divulgador i docent de la medicina integrativa.
Salut òssia i musculoesquelètica
La reumatòloga de l’Hospital Clínic Núria Guanyabens, professora de Medicina de la Universitat de Barcelona, indica que «per a una correcta salut òssia, l’aportació de calci seria del voltant d’un gram al dia per un adult». Si bé el calci és el mineral més important, per tenir uns bons ossos també intervenen factors genètics, absència de malalties o cirurgies i l’exercici físic. Per tant -afirma- «tenir osteoporosi perquè es pren poc calci no és cert. La manca de calci ho agreuja, perquè el calci ajuda a mantenir el teixit ossi, però no per prendre poc calci es té osteoporosi».
L’esquelet es construeix durant la infància i la joventut, és quan el nostre nivell d’ós arriba al seu màxim. L’aportació de calci col·labora en aquesta formació, però a totes les edats ens cal calci. En les primeres etapes ajuda a obtenir el pic de massa òssia, de joves, a mantenir-la, i en la menopausa i en la bellesa també és important la seva aportació per mantenir el teixit esquelètic de forma idònia. «El calci és un gran ajut per aquells ossos que els hi manca densitat mineral», diu l’especialista en reumatologia.
Guanyabens també explica que «en cas de fractures, o quan el metge diagnostica densitat mineral baixa, cal assegurar encara més l’aportació adequada de calci i, si no s’hi arriba amb l’alimentació, cal prendre suplements farmacològics del mineral». El calci encapçala la llista d’elements per prevenir l’aparició d’osteoporosi, que es pot consultar al web de la International Osteoporosi Foundation, així com els principals aliments on trobar les majors aportacions de calci.
Altres minerals importants per la salut òssia, segons ens diu la reumatòloga de l’Hospital Clínic, són el magnesi, el zenc, el seleni i quantitats adequades de fluor.
Dieta variada, aportació mineral assegurada
Tots els minerals s’haurien d’ingerir amb els aliments i, com afirma la Dra. Carmen Vidal, «afortunadament, amb una dieta variada que inclogui la diversitat més gran d’aliments, és possible cobrir les necessitats dels mateixos».
Com a font de calci, cal destacar els làctics en primer lloc, encara que siguin desnatats. Però el calci també és abundant en algunes verdures, com espinacs i bledes, en llegums com els cigrons, en fruits secs, com les ametlles, i en el marisc. «I els peixos petits que es mengen sencers amb l’espina són una molt bona font de calci. En el cas dels productes vegetals, s’ha de prestar atenció a què l’aprofitament del calci d’aquests productes és més baix que dels d’origen animal pel fet que en els vegetals hi ha altres components que dificulten l’absorció del calci. Això no vol dir que no es puguin cobrir les necessitats de calci en dietes vegetarianes, però sí que vol dir que s’ha de prestar atenció a la ingesta de productes vegetals rics en calci», precisa Vidal, que és també presidenta del Consell científic assessor de l’agència de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya.
Com a fonts alimentàries de fòsfor tenim la llet, el formatge, el peix, les llenties, els fruits secs i la xocolata. Vidal declara que «donada l’ampla distribució del fòsfor en els aliments, és molt poc freqüent que es produeixin dèficits a la població».
Cereals integrals, fruits secs, verdures de fulla, llegums i xocolata asseguren les aportacions de magnesi i, «respecte al ferro –assegura l’especialista en nutrició-, la seva presència en aliments és molt menys àmplia que en el cas del fòsfor i el magnesi». Es pot trobar ferro sobretot a les carns vermelles i a les vísceres. «En productes vegetals també n’hi ha –precisa Carmen Vidal-, però en quantitats menys baixes i més difícil d’absorbir per l’organisme, per la qual cosa en cas de les dietes que exclouen els productes d’origen animal s’ha de prestar també molta atenció a la ingesta d’aliments vegetals que contenen ferro en una proporció suficient per cobrir les necessitats i també s’ha de conèixer l’efecte potenciador de l’absorció que aporta la vitamina C. És a dir, el ferro d’origen vegetal s’absorbeix molt més bé quan s’ingereix juntament amb productes rics en vitamina C», puntualitza.
El magnesi, còmplice en l’activitat dels músculs i del transport d’oxigen, però també com a component ossi i de molts enzims, el trobarem al cacau, als fruits secs i llavors, al llevat de cervesa, als cereals integrals, llegums, verdures de fulla verda i en fruites com l’albercoc i el plàtan. Carns i làctics, però, també en contenen.
Suplements minerals
Haver deixat tant de banda la cuina tradicional és, en opinió del Dr. Félix Millán, una de les causes de la mala alimentació en moltes llars. Però també l’estrès de les nostres vides accelerades, la contaminació, la llunyania dels llocs de producció de certs aliments respecte al lloc del seu consum, i una agricultura intensiva sense suficients nutrients perquè les plantes els puguin absorbir i que, per tant, no tindrem tan fàcilment a la dieta. «Estrès i ritme de vida debiliten el nostre sistema immunitari, la microbiota intestinal i per això es recomanen dosis altes de vitamina D a persones que tenen dèficit immunitari», exposa Millán, que també considera que, en general, les dietes de la gent són deficitàries de minerals. La suplementació de quantitats minerals, però, cal consultar-la sempre amb un professional sanitari, per definir les dosis adequades i prevenir possibles interferències amb altres fàrmacs que la persona pugui estar prenent.
Segons explica Carmen Vidal, «les mancances reconegudes més importants de minerals a la població són de calci i de ferro, quant als macroelements, i de iode i zenc en el cas dels microelements». En el cas del iode, les fonts naturals més riques en iode són els productes del mar, i recordem que també hi ha al mercat les sals iodades. I, pel que fa al zinc, molt concentrat al cabell, les ungles, els ulls i la pell, així com als teixits, el trobem en el rovell de l’ou, les carns vermelles, els ronyons, els cereals integrals, les mongetes, al peix, a les ostres i a la carabassa.
El dèficit d’elements minerals es pot deduir per part dels professionals per les alteracions i els símptomes que provoquen i les analítiques han de sevir per confirmar que realment hi ha dèficit.
Si algun mineral entra al nostre cos en major quantitat de la necessària, el mateix organisme n’elimina els sobrants? Segons la catedràtica Carmen Vidal, dependrà del mineral. «En molts casos sí, però recordant la frase de Paracelso, ‘la dosi és el que fa el verí’, si ingerim molta quantitat d’un mineral, podem sobrepassar els mecanismes d’eliminació i patir els símptomes d’intoxicació. Això és impossible que passi amb una dieta variada normal, però si s’ha de vigilar potser en el cas de prendre complement sense control professional», conclou.
