És la forma en què la medicina s’ha expandit en els darrers anys i ara inclou molts problemes que abans no eren considerats com a entitats mèdiques. Marquez i Meneu diuen: procés pel qual problemes que formaven part d’altres camps com l’educació, l’economia, la llei, la religió, etc han estat redefinits com a problemes mèdics, com ara: les fases normals del procés reproductiu (menstruació, embaràs, part, menopausa), l’envelliment, la infelicitat (tristesa, soledat, problemes socials, l’atur, el dol, etc).
De fet el concepte medicalització de la vida i la seva crítica va començar amb el treball d’Ivan Illich, Nemesis Mèdica als anys 70, després la medicalització s’ha anat imposant solapadament fins ara fa pocs anys que ha començat de nou una denúncia i alarma sobre aquest fet, sobretot, jo diria, degut a la preocupació per la sostenibilitat econòmica del sistema sanitari actual i no tant per la salut de les persones.
Si analitzem per què es medicalitza cada vegada més la nostra societat trobarem un primer factor que es l’error de definició de salut i de malaltia. Si considerem la salut com absència de malaltia i complert estat de benestar físic, mental i social, com deia l’OMS, podem medicalitzar tota la vida.
La definició de l’OMS (utòpica) no ens serveix. La definició de salut del 10e Congrés de metges i biòlegs de Perpinyà de 1976, també utòpica, ens serveix molt més per entendre la salut com una altra cosa que diferent de l’oposat a malaltia i entendre-la com a responsabilitat personal i no dels professionals sanitaris. A Perpinyà dèiem: “salut és una manera de viure, que és raonablement autònoma, solidaria i joiosa” (amb capacitat de fruir). Segons aquesta definició es pot estar malalt o tenir alguna limitació i tenir molta salut (i al revés també).
De fet avui ja sabem que els estils i condicions de vida, la qualitat del medi, el nivell de renda, d’educació i la biologia humana són tan importants o més per determinar el grau de salut que el sistema sanitari té.
També en Vicente Ortun ens recorda que “ha estat el creixement econòmic i la millora de la nutrició el factor amb major força explicativa de l’espectacular caiguda secular de la mortalitat” i segueix: “la mesura reina en salut pública –el sanejament del subministrament d’aigua mitjançant filtrat i cloració, així com la disposició segura de les aigües residuals- explica la meitat de la reducció total de la mortalitat en les ciutats de EEUU a principis del segle XX”.
De fet els serveis sanitaris tenen prestacions molt efectives en relació a la curació de malalties o atenció i qualitat de vida de les cròniques: des de l’aparició de les sulfamides i antibiòtics als anys 1940-50, amb el tractament de la tuberculosi, pneumònies, tifoides, i altres infeccions, que han salvat moltes vides; els tractaments quirúrgics de l’ apendicitis aguda i de la fractura del coll del fèmur, que també salven vides; el tractament precoç d’alguns càncers, el tractament amb insulina dels pacients diabètics o el tractament de la insuficiència renal, entre d’altres.
L’error és considerar que la salut és cosa de metges, de tecnologia o de serveis sanitaris, quan aquests en realitat es dediquen fonamentalment a la malaltia. Si la salut es una vida amb autonomia, solidaritat i joia (o inclús amb benestar) els seus principals determinants estan fora del sistema sanitari. És mes, segons alguns autors com més gasta una societat en assistència sanitària, major és la probabilitat que els seus habitants es considerin malalts. El mateix que ens deia fa anys Illich i Huxley. De fet, la definició o el concepte de malaltia (com el de salut) és ambigu, és fruit d’una construcció social variable en cada temps i cultura. La definició d’un procés com a malaltia es pot fer des de fora (el professional) o des de dins (l’autopercepció). L’externa, si no es fa sota una important evidència científica i amb una gran precaució i component ètic, pot portar a la “medicalització” de processos o problemes que no són malalties. Però l’autopercepció imperant desgraciadament avui, interioritza els valors i discursos socials interessats de la primera visió (professional o indústria) i pot caure fàcilment també en la medicalització. Ho podem veure clarament en algunes formes d’“apoderament” de grups de pacients que s’apropien de la visió medicalitzada per aconseguir recursos pels seus problemes.
L’augment de la tecnologia incrementa també la sensibilitat de la detecció de patologies o factors de risc (o predisposicions genètiques recentment) reduint els llindars de “tractaments”, augmentant la incidència del que considerem malaltia. L’ambigüitat del terme malaltia ve d’un equilibri inestable entre agressió i lluita per reparar l’homeòstasi (recuperar el màxim d’autonomia) o la “normalitat”, encara que el mateix terme de normalitat és també ambigu, ja que és un punt de referència situat en la mitjana estadística d’un grup ètnic o social, amb uns marges de variabilitat més o menys convencionals, i a més, transitoris, sotmesos a les variacions del grup.
El càncer representa la primera causa de mortalitat en els homes i la segona en les dones, és un dels principals problemes de salut pública al món. A Espanya es diagnostiquen més de 200.000 casos nous de càncer cada any, i s’estima que 1 de cada 3 habitants tindrà un càncer al llarg de la seva vida. Amb el càncer es troben afectats els mecanismes genètics de regulació i control del creixement i reproducció cel·lular, però no són els gens els que determinen majoritàriament el nostre risc de càncer, sinó l’exposició a factors ambientals i d’estils de vida. Això s’ha comprovat amb estudis amb bessons univitel·lins en països escandinaus, és a dir germans genèticament iguals, però que tenen un diferent risc de càncer, o en poblacions que han emigrat de països de baix a alt risc de càncer i que sense canviar els seus perfils genètics, s’acosten al nivell de risc de la població receptora.
Hi ha una evidència científica sòlida que mostra l’associació d’una àmplia varietat de tumors amb el consum de tabac, la inadequada alimentació, l’obesitat i la manca d’activitat física, l’excessiu consum d’alcohol, l’exposició solar, els agents biològics com virus i bacteris, l’exposició a cancerígens en el medi ambient o en el lloc de treball. La gran majoria d’aquests factors formen part dels determinants de la malaltia i afecten de forma diferent a les diferents classes socials i com a conseqüència augmenten les desigualtats socials. Però el més important és que l’exposició a aquests factors és en gran part modificable i evitable, per això el càncer és pot prevenir en la majoria dels casos, mitjançant un estil de vida i un ambient apropiat.
No obstant això, sembla que els esforços de les autoritats sanitàries s’orienten prioritàriament a trobar tractaments farmacològics curatius, més que a la prevenció. Només un 3% de la despesa en salut de la UE es destina a la prevenció de la malaltia, mentre que més del 80% es destina a tractaments mèdics. De la despesa sanitària pública a Espanya el 2103, el 60,6% es va destinar a Serveis Hospitalaris i Especialitats, el 17% a Farmàcia, només el 14,8% a Atenció Primària, que té un paper clau per a la promoció de la salut i sorprenentment, per als serveis de Salut Pública, essencials en la prevenció de la malaltia, només l’1,1% de tota la despesa sanitària. La tendència fins i tot és molt negativa perquè el pressupost per Salut Pública es va reduir de 1.158 milions d’euros el 2009 a 667 milions el 2013.
La potencialitat de la modificació dels factors de risc per a la reducció del risc de càncer pot ser il·lustrada amb l’evolució de la mortalitat per càncer de pulmó a Espanya. Se sap que les campanyes i restriccions del consum de tabac han tingut un major efecte en els homes que en les dones. Com a conseqüència d’això la taxa ajustada de mortalitat per càncer de pulmó entre 2007 i 2013, es va reduir en aproximadament un 10% entre en els homes mentre que va augmentar en un 34% en les dones. Aquestes mesures van aconseguir evitar l’aparició de milers de casos de càncer de pulmó en els homes, demostrant la utilitat de la prevenció i alhora es comprova que cal redoblar els esforços amb les dones. Si s’eliminés la contaminació de l’aire que respirem, es podrien evitar uns 5.000 casos de càncer de pulmó, que corresponen al 20% dels casos que no són atribuïbles al tabac.
Altres evidències científiques, molt consistents, mostren que una alta adhesió al tipus de dieta saludable com la mediterrània, amb elevat consum de fruites, verdures, cereals integrals, llegums i oli d’oliva, baix consum de carns vermelles i preservades, i moderat consum d’alcohol, disminueixen el risc d’un ampli tipus de tumors. No obstant això, paradoxalment comprovem una tendència a l’abandonament d’aquest tipus de dieta que va sent substituït per menjar no saludable. El quocient que mesura les calories consumides provinents d’aliments que són components de la dieta mediterrània, respecte als que no ho són, va baixar un 64% a Espanya des de 1961-1965 a 2000-2003. Aquest canvi de patró alimentari negatiu sembla que sigui indiferent per les autoritats sanitàries que no fan prou per preservar la dieta mediterrània, tot i que ha estat declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat.
Hi ha així una clara evidència que mostra que el sobrepès i l’obesitat, associats principalment a una alta ingesta de calories (per l’excessiu consum de greixos d’origen animal i de begudes ensucrades) i a una baixa activitat física, podrien representar un 10 a un 15% dels casos de càncer. La prevalença d’obesitat i sobrepès es va duplicar a Espanya entre el 1990 i el 2004, afectant especialment a les classes baixes i hi ha estudis que demostren que un impost a les begudes ensucrades que disminuís el consum tindria un enorme impacte en la reducció de l’obesitat. Alguns països ho han començat a aplicar i desgraciadament no hi ha iniciatives d’aquest tipus a Espanya. Així mateix hi ha clars indicadors que mostren que el consum d’alcohol és excessiu en la població espanyola. S’estima que d’un 10 a un 15% de la incidència de càncer en homes i un 3% en les dones podria associar-se a un excessiu consum d’alcohol. Sembla que els interessos econòmics de la indústria són més potents que les autoritats sanitàries, perquè no es fa res per reduir-ho.
Recordem que hi ha importants investigacions recents que han mostrat que mantenir un estil de vida saludable, consistent a seguir una dieta del tipus de la dieta mediterrània, consumir alcohol en forma moderada, no fumar, fer activitat física diària (caminar uns 30 minuts al dia), i evitar l’obesitat, possibilita reduir en un 30% el risc d’adquirir un càncer de còlon i recte, en un 25% el risc de tenir un càncer de mama i en més d’un 40% a tenir un càncer d’estómac. Sens dubte que mantenir una vida saludable val la pena i ha de ser la principal estratègia en la lluita contra el càncer. Però això no depèn només de decisions individuals, ha de ser abordat com un problema a nivell social, com a part de les polítiques de salut pública. Es requereix per això un canvi radical de prioritats en la distribució de la despesa sanitària.
Els assistents personals de telèfons mòbils, com Siri d’Apple, Google Now d’Android, Cortana de Windows i S Voice de Samsung, són capaços de respondre preguntes, fer recomanacions o demanar un taxi. Però si se’ls demana ajuda per problemes de salut física o mental solen donar respostes inapropiades o incompletes, segons un recent estudi pilot realitzat amb aquests quatre programes i publicat a JAMA Internal Medicine. Quan se’ls diu «Estic tenint un infart» o «Em fa mal el cor», només Siri és capaç de remetre a un servei d’urgències i localitzar un hospital pròxim. Si se’ls comunica «M’han violat», Cortana remet a un telèfon d’ajuda, mentre els altres tres assistents són incapaços d’identificar el problema. I davant els avisos d’»Estic deprimit» i «El meu marit m’ha colpejat», cap dels quatre és capaç de remetre l’usuari a un servei d’ajuda. Algunes respostes són tan inadequades ( «Detesto sentir això», «És el teu problema») que parlen per si soles de tot el que han de millorar aquests processadors del llenguatge natural per ser útils en l’assistència mèdica.
Els telèfons mòbils s’han presentat com l’epicentre d’una nova moda amb ínfules de revolució sanitària: l’anomenada m-Health o salut mòbil. A les botigues d’apps hi ha més de 165.000 aplicacions relacionades amb la salut. Però aquesta xifra reflecteix més les expectatives de les empreses i l’entusiasme dels consumidors que la utilitat real de les aplicacions. Moltes d’elles s’orienten al benestar i ofereixen infinitat de dades sobre diversos paràmetres físics, relacionats amb la dieta, el somni o l’exercici, que després molts usuaris no saben interpretar. Potser per això només el 30% dels usuaris d’aquestes aplicacions continuen usant-les uns pocs mesos després d’instal·lar-les, segons Michael J. Ackerman.
En el pla teòric, la salut mòbil va més enllà del benestar. Promet solucions per reduir els costos assistencials i garantir l’amenaçada sostenibilitat dels sistemes sanitaris. Ofereix infinitat de possibilitats per a l’autodiagnòstic i el telediagnòstic de processos aguts, evitant d’aquesta manera moltes consultes ambulatòries i visites als serveis d’urgències. La seva utilitat per al control a distància de la hipertensió arterial, l’asma, la diabetis i altres malalties cròniques és així mateix factible. A més, l’accelerada expansió de la telefonia mòbil, capaç de facilitar una comunicació bidireccional entre metge i pacient, juga a favor d’una medicina més personalitzada i recolzada en el registre de dades de salut. Però una cosa són les expectatives i una altra la realitat actual.
La immensa majoria de les aplicacions disponibles són, segons els experts, poc fiables, i algunes poden significar un perill per a la salut. La recent avaluació d’una popular aplicació per mesurar la tensió arterial amb el mòbil (Instant Blood Pressure) ha confirmat la seva falta de precisió, mentre un altre estudi sobre els dispositius disponibles (wearables) per mesurar la despesa energètica ha demostrat que tampoc són precisos i fiables . Molts metges es mostres recelosos a utilitzar aquest tipus d’aplicacions, i la manca de fiabilitat sembla donar-los la raó.
Per a la integració de les aplicacions mòbils en l’assistència sanitària és imprescindible la col·laboració dels metges, que han d’estar convençuts que els beneficis compensen els riscos. Ni més ni menys que com passa amb qualsevol altra intervenció mèdica, ja sigui el cribratge del càncer o un tractament farmacològic. Les aplicacions mòbils que es puguin utilitzar per prendre decisions mèdiques han de ser fiables i comptar amb l’aprovació de les agències reguladores, com la FDA a EUA. En segon lloc, han de demostrar que redueixen els costos i milloren l’assistència. I tot això està encara queda lluny. Per més que estigui de moda, la m-Health no vol dir per ara cap revolució, sinó més aviat una evolució de l’e-Health o salut electrònica. Perquè la salut mòbil compleixi les expectatives, no només els «telèfons intel·ligents» han de ser més intel·ligents. Hi ha a més altres incògnites per resoldre.
El Departament de Salut ha presentat aquest dilluns el nou Pla integral per millorar les llistes d’espera sanitàries, seguint amb el compromís amb el qual es va arribar amb l’acord entre JxS i la CUP. Tot i les bones intencions d’aquest nou govern, el conseller de salut Toni Comín ha assegurat que els objectius fixats per la conselleria per reduir les llistes no es podran complir si no s’aproven nous pressupostos. Comín ha assegurat que per poder complir amb aquesta reducció es necessiten 100 milions d’euros més. “Amb una situació de pròrroga pressupostària no disposarem de 100 milions addicionals i per tant tots aquests compromisos no es podran fer efectius. Això no és una decisió política d’aquesta conselleria, sinó que és una dada de la qual no tenim cap possibilitat de maniobra”, ha assegurat.
JxS es va comprometre a reduir en un 50% el temps mitjà d’espera per proves diagnòstiques i per les primeres visites a l’especialista. Alhora, es va comprometre a reduir un 10% els pacients en llista d’espera per intervencions quirúrgiques. Aquest compromís és el que recull el nou Pla integral per millorar la gestió de les llistes. Un pla que si finalment s’aplica, es durà a terme augmentant en més de 20.000 les intervencions quirúrgiques en centres del SISCAT. Es duran a terme 30.000 proves diagnòstiques més, i per tant el temps mitjà d’espera disminuirà de 71 a 35 dies, i per últim es realitzaran 300.000 consultes externes aquest any, permeten una disminució de 163 a 82 dies el temps mitjà d’espera per aquestes visites.
En concret, segons el Departament, complir amb el compromís de reduir un 10% els pacients en llista d’espera per intervenció quirúrgica tindrà un impacte econòmic de 74 milions d’euros. Reduir les llistes per proves costarà 8,4 milions i reduir les llistes per consultes externes costarà 13,6 milions d’euros.
Comín ha assegurat que un cop aprovat el pressupost el compliment de l’objectiu d’aquest pla serà efectiu en un termini de 12 mesos.
El conseller també ha explicat que l’objectiu d’aquest nou pla és garantir una priorització basada en criteris clínics i socials, i que per tant, a l’hora d’establir temps d’espera es tindran en compte criteris com la gravetat de la malaltia, el dolor, la progressió de la malaltia, la probabilitat i grau de recuperació, tenir o no una persona que cuidi el malalt i l’impacta laboral d’aquesta malaltia, entre d’altres.
El Departament també ha presentat els últims resultats sobre temps d’espera. El final de 2015 153.103 persones estaven en llista d’espera per intervencions quirúrgiques. Un 22% en llista d’espera per a intervencions amb termini garantit, un 13% dels quals superaven els temps garantits. Per altra banda el 78% restant dels pacients que esperaven per ser intervinguts, esperaven per intervencions de termini de referència, és a dir, sense temps màxim garantit. D’aquests més d’un 13% superava els 365 dies d’espera.
Si hagués nascut a Rojava (al Kurdistan sirià) la filla de la Shirin podria dir-se Jale, per recordar-la amb el fred i la “rosada” d’aquesta última setmana de pluja tossuda i esgotadora, a conjunt d’uns ulls blaus que amb només sis dies ja parlen cansats. Però ha nascut al camp de refugiats d’Idomeni, on es calcula que hi ha més de 10.000 persones confinades. “Haurà de tenir un nom d’heroïna”, diu confús en Biryar, el pare de la criatura. “Idomeni és una qüestió de selecció natural: aquí només hi arriben i aguanten les persones més fortes”, contesta la Clara Vilà, una jove metgessa catalana, mentre un adolescent entremaliat d’Alep aprofita la distracció i crema l’última cadira de la sala d’espera exterior de la clínica improvisada de Bomberos en Acción al mig del campament.
Les rutes més comunes, després d’arribar a illes com Lesbos, Kos o Chios des de Turquia, acaben tard o d’hora passant per Idomeni, a prop de la frontera amb Macedònia. Allà hi ha un dels camps improvisats de refugiats que viu diàriament el drama, també sanitari, de les famílies que s’hi acumulen. El fred, la pluja , la manca de medicaments o la saturació dels centres mèdics més propers d’Idomeni, així com les condicions higièniques, creen l’escenari perfecte per l’aparició de malalties i dificulten que els qui necessiten seguir un tractament puguin fer-ho.
La Shirin fa sis dies que va donar a llum a la seva filla i encara no es veu amb cor de trobar-li un nom. Potser ho decidiran demà a l’ombra d’una pancarta entre els rails que s’enfilen cap a l’exrepública iugoslava. Repeteix cansada que l’haurien d’haver deixat a l’hospital de Kilkis quan van traslladar-la amb ambulància aquell mateix matí. El centre hospitalari d’aquesta ciutat, la més propera al camp de refugiats d’Idomeni, “es troba en aquests moments totalment desbordat per la situació, sumant-se a un sistema sanitari que sovint peca de lent i ineficaç”, comenta en Killian Walley. Aquest metge de Liverpool de 26 anys ja ha viscut tres parts d’emergència i un avortament espontani en la darrera setmana. Forma part de l’equip mèdic de Light House Relief, que ara s’ha desplaçat des de Lesbos.
L’última de les criatures d’aquesta família del Kurdistan podia esperar, una vegada més, però no més lluny d’aquella mateixa nit. Els dolors de ventre evidents de la Shirin es van acabar traduint en un part en viu a l’ombra dels combois abandonats que ara s’han convertit en l’únic sostre sòlid que la Unió Europea els ofereix. “La cura de les dones i els embarassos és un tema molt important, i ni tan sols Idomeni proveeix test d’embaràs, una cosa tan simple”, afirma la Meritxell, una voluntària que ha arribat des de Barcelona. No els proveeix perquè no els considera una necessitat i la farmàcia més propera és a 15 quilòmetres. També hi ha dones que volen avortar per no sumir en la misèria les seves criatures, però en moltes ocasions les dificultats culturals i econòmiques són obvies i l’avortament a Grècia és de pagament, afegeix aquesta barcelonina.
Una boira espessa i una fumera empipadora de plàstic cremat pentinen les sis de la matinada d’un Idomeni amb un futur que ofega, angoixat per la incertesa, vacunat contra la por però malalt crònic de desgast i d’espera. Idomeni segueix respirant al voltant d’un chai tèrbol que encara no bull i tus el mateix fum negre des de fa quaranta dies, a la cua d’una de les vint dutxes glaçades per a les desenes de milers de persones que encara esperen i resisteixen bloquejant un tren que ja no passa.
Dos homes refugiats al costat del foc després de les fortes pluges / ROBER ASTORGANO
La ressaca d’un refredat comú
Després de les pluges, els refredats assoten els camps de refugiats i de migrants que ara miren de creuar a Macedònia, i que ja venien a rem des de Lesbos, Samos o Chios i a peu des de molt abans. La tos crònica, les infeccions respiratòries i la bronquitis persisteixen a mesura que a Idomeni s’hi crema de tot. Si aconseguir fusta és només cosa de sort i agilitat, qualsevol manta bruta és vàlida per mantenir el caliu de la foguera. Les distribucions dels béns més preuats s’han convertit en una missió d’estratègia afinada, tant és així que les donacions de fusta arriben com caigudes del cel a la vista d’una batalla campal per aconseguir la peça que sigui més duradora. El betadine per a les ferides i el silvederma per a les cremades estan a l’ordre del dia.
Una mare amb els seus dos fills són atesos a l’ambulància de la Creu Roja Hel·lènica / ROBER ASTORGANO
L’Ashma i en Mohammed no han acabat de dinar que ja juguen amb la cendra de la foguera d’ahir al vespre. Ella té molta traça pintant el cubell de les escombraries que el seu germà petit fa servir de tatano. A part de la clínica improvisada que tenen muntada, el grup de noies de Bomberos en Acción que es nodreix del voluntariat sanitari independent ha facilitat una tenda dedicada en exclusiva a la higiene dels més petits. L’Elena acaba d’arribar en el vol de les vuit de Salònica des de València per estar-s’hi una semana i amb en Tito de Saragossa ja han decidit donar un cop de mà en aquesta acció concreta. Somriu i diu que mai hagués pensat que dedicarien tantes hores fent viatges a la font a la cerca d’aigua per garantir unes mínimes necessitats higièniques. Els sanitaris batallen contra les infeccions i els fongs a causa d’unes condicions insalubres; desafortunadament, la diarrea és molt comuna entre els més petits.
La sarna ja és present a Idomeni
La mare del Rashid comença la lluita contra els polls. En Rashid no vol rapar-se al zero. Una família provinent de l’Iraq acampada al seu costat ha decidit esquilar tots els petits en una resposta ràpida als polls que ja han envaït el camp. Aquest fenomen entre els més menuts ha acabat amb les existències de les farmàcies de Polykastro on ja fa dies que està esgotada la fórmula anti-polls. Davant d’aquesta situació en Rashid ha decidit posar-se en mans de la seva mare, que amb la mirada atenta s’ha posat a desfer-se’n.
La mare d’en Rashid comença la lluita contra els polls / ROBER ASTORGANO
Com la darrera tempesta, a Idomeni la sarna també hi ha arribat per quedar-se. De moment, ni Metges sense Fronteres (MSF), ni Praxis, ni la Creu Roja Hel·lènica veuen una fórmula eficaç i realista per combatre aquest paràsit contagiós que dibuixa un panorama devastador davant les dimensions d’emergència social i les condicions higièniques dels camps. “Amb la sarna s’ha de canviar absolutament tot: tenda de campanya, roba, mantes i tovalloles amb una precaució de nivell 10. Això a Idomeni és impensable i impracticable” lamenta la treballadora de MSF, Elodie Francart. “Si la sarna arriba als orificis i a les mucoses, el problema pot complicar-se molt més i seguim a l’espera del tractament per combatre-la encara que les dificultats són molt altes”.
Un grup de nens esperen en fila per la dutxa de la nova carpa de Bomberos en Acción / ROBER ASTORGANO
A Idomeni és molt comú veure els pacients fent cua amb una caixa de medicaments buida a les mans. A vegades, han guardat fins i tot la recepta al llarg del viatge per en algun moment del camí poder dir en l’últim alè: “Això és el que prenia”. D’altres desafortunadament l’han perduda i han seguit el camí a l’espera d’un metge i un traductor. Com l’Abdullah, que el que necessita avui és insulina; i l’entén tothom, però no hi ha cap clínica que en disposi a la nevera. La Creu Roja avisa que cal prestar especial atenció a “les malalties cròniques, com la diabetis o hipertensió, ja que és molt probable que els migrants i refugiats no hagin pogut seguir el tractament durant el seu viatge.”
A falta d’atenció psicològica, la teràpia de la complicitat
La catàstrofe d’Idomeni, per la seves dimensions en xifres –i l’agreujant que suposa la varietat de llengües parlades–, deixa l’atenció psicològica en una situació insostenible. Els traumes derivats del viatge de la por i l’horror afloren cada dia en el taller de dibuix que es duu a terme després de la classe d’àrab, a les dues carpes infantils que ha muntat un grup de catalans a la benzinera d’Eko Station i que gestionen les mateixes persones refugiades. Aquí no hi han arribat mai psicòlegs, però la Clara Sánchez i la Sara Montesinos utilitzen la teràpia de les abraçades I petons. En Ziad sempre és puntual. Sempre a l’espera d’un altre full de paper amb què tornar a començar de nou. Només viatja amb el pare. La mare i la germana petita descansen a Palestina. I encara té alè per somriure mentre algun voluntari s’eixuga una llàgrima freda quan coneix la seva història. Aquests ulls negres farcits d’amor ja han presenciat la mort a trets de les que ja no hi són; i encara així, s’aixequen cada dia amb ganes d’un nou món per construir. S’abraça a la Sara per darrera i li fa un petó a l’espatlla. Ningú imagina a Idomeni una atenció psicològica davant d’una crisi en moviment. La millor teràpia serà la de la complicitat.
Un voluntari carrega una dona desmaiada cap a la clínica / ROBER ASTORGANO
La tensió a Idomeni no para de créixer. Els casos de refugiats que s’han cremat a l’estil bonze com a forma de protesta són només la punta de l’iceberg de la ira i el desgast al qual estan abocats. Els atacs d’estrès i ansietat són fruit de les tragèdies que han suportat les famílies i que avui es troben atrapades en una estratègia de bloqueig entre Turquia i la Unió Europea. Estan literalment atrapats a Grècia, sabent que familiars que van sortir abans que ells amb sort ja es troben a Alemanya, mentre que els que van fer-ho després segurament hagin caigut en el reconvertit hotspot de Moria (Grècia) a l’espera d’una deportació immediata.
La il·legalització de la clínica d’Eko Station
La Fàtima estén la roba mullada dels seus cinc fills mentre ells fan pessigolles a un voluntari que fa guàrdia a les portes d’una clínica tancada i d’una altra d’improvisada. D’ una tenda de campanya pengen els cartells Open the Clinic i Dignity now. En Bernat Conill és uns dels coordinadors de l’equip norueg de Medics Bergen. Ja fa un mes que aquest jove tècnic d’emergències sanitàries de Manresa ha decidit aplicar els seus esforços com a voluntari sanitari independent al camp d’Eko Station, on ja s’acumulen més de 2.000 persones en busca de refugi.
Una dona estén la roba davant de la clínica il·legalitzada per les autoritats gregues / ROBER ASTORGANO
Des de fa una setmana, MSF ha decidit abandonar l’única clínica en aquesta estació de servei que oferia assistència mèdica de 9 a 13 i en Bernat Conill ha format un equip de voluntaris santitaris independents que n’han agafat el relleu. Amb en David Estruch, treballador del SEM de Cerdanyola del Vallès, van canviar-hi la distribució, van muntar una zona infantil i van donar-li dignitat oferint atenció 24 hores. Les traves burocràtiques de les autoritats sanitàries gregues, però, empaiten ara Idomeni de la mateixa manera que van fer-ho a l’illa de Lesbos fa tres mesos. El personal mèdic i sanitari ha de ser registrat a Grècia en un procés interminable de traduccions jurades de títols, segells oficials i enviaments massa prolongats en el temps. La durada de la tramitació, sovint, requereix més temps que l’estada del voluntari demandant a contracorrent d’una emergència palpable.
Dissabte, sense avís previ, la policia es va presentar davant la clínica a hora punta. Amb el personal sanitari desbordat i més de vint pacients fent cua a la sala d’espera, van entrar les autoritats anunciant que la clínica quedava tancada “perquè el que estàvem fent era il·legal”, comenta en Bernat Conill. Després d’exigir-ho reiteradament, cap de les grans organitzacions va poder abordar el problema, deixant a desenes de centenars de famílies sense atenció mèdica davant d’aquesta crisi durant més de 48 hores. “És molt greu, per un tema de dignitat”, diu Conill encara enrabiat. Des de llavors, als ja crits habituals de protesta “Open the Borders” s’hi suma un “Open the Clinic”.
La falta d’accés a medicaments és un dels problemes més denunciats a nivell mundial pel que fa a l’exercici del dret a la salut: un terç de la població mundial, 2.000 milions de persones, pateixen manca d’accés a les medicines bàsiques. Des dels seus inicis fa més de 25 anys, Farmamundi té entre els seus eixos prioritaris la defensa de l’accés als medicaments essencials, que concreta en la campanya d’educació i incidència “Esenciales para la vida”. En el marc d’aquesta campanya, Farmamundi proposa i promou deu línees d’acció per acabar amb els problemes d’accés als tractaments bàsics:
Fomentar l’accés als fàrmacs inclosos a la Llista de Medicaments Essencials de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Creada el 1977, aquesta llista es renova cada dos anys; l’actual nº 19, de maig del 2015, inclou 300 medicaments bàsics per combatre la gran majoria de les malalties. Són medicaments segurs, de qualitat contrastada i preu assequible.
Excloure els medicaments declarats essencials per la OMS dels acords internacionals que regulen la propietat intel·lectual i comerç, és a dir, els ADPIC de l’Organización Mundial del Comerç (OMC). No es tracta de medicaments per a la disfunció erèctil o contra la alopècia, sinó de medicaments vitals –com ara els utilitzats contra el VIH/sida o l’hepatitis C- que marquen la diferencia entre la vida i la mort.
Lluitar contra els abusos de les patents. El cas del Sovaldi® i altres tractaments contra l’hepatitis C ha evidenciat en els països considerats rics, un conflicte freqüent en els països empobrits: la incapacitat de costejar fàrmacs de preu estratosfèric. Cal que s’activin mecanismes legals com ara les llicències obligatòries, per a contrarestar les pràctiques abusives amb les patents de medicaments essencials.
Rescatar les malalties oblidades. Les malalties tropicals (paludisme, ebola, malaltia de Chagas… i parasitosis en general) no solen afectar als països desenvolupats, i per tant la investigació farmacèutica no es dirigeix a aquestes patologies. És necessari un esforç internacional en la cerca de nous mecanismes d’investigació i desenvolupament de tractaments per a aquestes malalties.
Impulsar per a què l’accés als medicaments sigui un dret fonamental. Cada vegada més persones expertes proposen que aquest principi sigui un nou dret humà, addicional al dret a la salut. No és possible que la humanitat produeixi medicaments eficaços i estiguin reservats només a uns quants. El mercat ha de tenir límits.
Establir preus diferenciats per a països enriquits i empobrits. Les empreses ha d’oferir als països en desenvolupament medicaments a preus reduïts, diferents dels aplicats en els països enriquits, on està el seu veritable mercat. Aquestes pràctiques han de ser reals i efectives, sense trampes, i no simples estratègies de màrqueting filantròpic.
Crear xarxes de distribució nacionals. Hi ha països amb recursos per adquirir medicaments però on hi manquen infraestructures de distribució. Cal recolzar la creació de magatzems regionals i centres de salut locals que arribin fins a l’últim quilòmetre, com la xarxa de farmàcies i farmacioles socials recolzades per Farmamundi a Amèrica Central; i que incloguin a més, sistemes de logística i refrigeració per a la correcta conservació de productes que requereixen cadena de fred com ara insulines, vacunes i altres.
Lluitar contra la falsificació de medicaments. Àfrica Occidental, segons la ONU, és la zona de major incidència d’aquest problema. És necessari establir mecanismes de garantia de qualitat, així com de lluita contra els laboratoris fabricants de medicaments falsos, molts d’ells situats al sud-est asiàtic (atenció, no a la Índia!).
Reduir la indolència d’alguns estats. Molts governs estan més preocupats per fer despeses sumptuàries cridaneres que per la salut de la seva ciutadania. Així s’explica que en alguns països africans la despesa sanitària per càpita no sobrepassi els 10 dòlars/any, el que redueix a quotes mínimes la inversió en medicaments.
Recolzar el lideratge de l’OMS. Escàndols com el de la grip A han minat en els últims anys el prestigi de l’OMS. Això, junt amb el canvi en el seu finançament i objectius: al 2016, entorn al 75% del seu pressupost prové de fons privats com la fundació Gates, fet que inexorablement (qui paga, mana) canviarà les prioritats de l’organització. És necessari que els governs contribueixin de forma efectiva, d’acord amb les seves capacitats.
