Just Deploy It!

Etiqueta: salut

  • «És l’hospital qui ha de fer un esforç per comunicar-se amb el pacient i no generar-li tensió i angoixa»

    Dolors Rodríguez Martín és infermera, antropòloga i professora del Departament d’Infermeria Fonamental i Medicoquirúrgica de la Universitat de Barcelona. Ha fet recerca en Violència de Gènere i recerca sobre la Comunitat Sorda. D’aquesta àrea ha desenvolupat una Tesi Doctoral dins el programa de Doctorat d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat Autònoma de Barcelona anomenada Discapacitat? No, sord! La creació de la identitat sorda. La seva formulació com a comunitat diferenciada i les seves condicions d’accessibilitat al sistema de salut.

    Rodríguez desenvolupa com la comunitat sorda ha construït aquesta pròpia identitat. També detecta les principals barreres a les quals s’enfronten de manera continuada les persones sordes quan necessiten atenció sanitària. Rodríguez explica des d’una vessant sanitària com infermera però també antropològica com la inadequació i la poca implantació de sistemes d’accessibilitat per a les persones sordes en l’àmbit de la salut acaba tenint un efecte directe sobre la seva salut. Les barreres comunicatives i la dificultat d’accedir a la informació generen ansietat, estrès, confusió i impotència sobre la persona que requereix atenció de salut i, en els casos més greus, diagnòstics i tractaments erronis o tardans, assegura.

    És una tesi molt extensa, des de quan hi treballes?

    Em vaig interessar pel tema el 2002 amb l’antic programa de Doctorat però no vaig acabar inscrivint la tesi. Vaig continuar fent la recerca i anys més tard a través d’un màster oficial vaig iniciar-la. Compaginar família, feina i tesis no ha estat fàcil i l’he acabada fent en cinc anys.

    Per què aquest tema?

    Per la lectura d’un article que es deia Els sords defineixen el seu silenci on sortia una família sorda que manifestava el desig de tenir fills sords. Em va sobtar que persones que visquessin la sordesa volguessin tenir fills sords i això em va generar un trencament. No entenia el perquè. L’article a més en feia ressò d’un altre dels Estats Units que parlava d’una parella de dones lesbianes sordes que volien tenir un fill sord. Als donants sords no se’ls permet donar esperma i van haver de buscar una persona del seu entorn per tenir fills sords. Això va generar un gran ressò mediàtic: pel fet de buscar fills sords però també per ser dones i per una sèrie de debats ètics. Aquest cas encara es posa com a exemple quan es parla de la comunitat sorda. Jo em vaig preguntar com una persona amb una discapacitat pot sentir-se orgullosa d’aquella discapacitat. Aleshores vaig centrar-me en aquest àmbit des de l’antropologia, ja que al final darrere les persones sordes hi ha una identitat que és pertànyer a una comunitat, la comunitat sorda.

    La tesi s’anomena Discapacitat? No, sord! El títol vol transmetre aquesta idea de comunitat pròpia?

    Sí. La perspectiva majoritària des d’on s’aborda la sordesa és la biomèdica. Així s’entén la sordesa com una discapacitat, com un dèficit, patologia. A aquesta persona se l’ha de diagnosticar, se l’ha de tractar i se l’ha de rehabilitar. A més, aquesta perspectiva ha tingut una forta influència en l’àmbit educatiu. Sobretot per la rehabilitació logopèdica perquè el nen o la nena parli i així esdevingui ‘normal’. Aquest concepte faria referència a l’alteritat “anormal”, molt tractat des de l’antropologia i que fa referència a les persones o grups que és troben fora de la “norma” que una determinada societat/cultura fixa. Però la sordesa també es pot entendre des de un altre perspectiva, la sociocultural i lingüística, que surgeix des del propi col·lectiu. En aquesta, la sordesa és una característica de la persona que li fa percebre el món de manera diferent, sensorial i més visual. A partir d’això s’organitza la persona, el llenguatge i el seu apropament al món. Això, resumidament ja que es molt més complexe, els fa identificar com a grup. La llengua de signes és el tret distintiu primordial, bàsic i fonamental i des del qual erigeixen aquest concepte de comunitat lingüística i cultural.

    Centrant ara l’entrevista en una de les preguntes de la teva tesi: com està de preparat el sistema sanitari per a les persones sordes, en què has vist que es troben més sovint quan acudeixen a urgències?

    He identificat diverses barreres però s’han de diferenciar les persones sordes en general i les persones sordes signants que o bé han nascut sordes o bé l’han adquirit a l’infantesa o primerenca adolescencia i que poden haber casos tant de persones amb sordesa prelocutiva o postlocutiva, o sigui abans o després d’haver adquirit la parla oral.

    Hi ha diferències també entre persones sordes perquè hi ha persones sordes signants que es consideren comunitat sorda i no dirigiran les seves reivindicacions, a part de la supresió de les barreres en l’accés a la salut, també a que siguin reconeguts els seus drets lingüístics.

    Fem un parèntesi: legalment, com és considerada la llengua de signes?

    No és oficial però sí que està reconeguda tant a Catalunya dins l’Estatut d’Autonomia com a l’estat espanyol. Està reconeguda i regulada per unes lleis específiques però no és oficial perquè no consta dins la Constitució.

    Dolors Rodríguez i la seva tesi ‘Discapacitat? No, sord!’ / SANDRA LÁZARO

    Tornant a la sanitat, una persona sorda pot comptar amb un intèrpret si s’ha de visitar?

    Hi ha mútues privades que comencen a oferir el servei d’interpretació però aquest sempre és amb reserva prèvia. Si tens una urgència és difícil aconseguir-ho…

    Estem dient que no hi ha intèrprets públics als centres hospitalaris?

    No. Hi ha gent que té coneixement en llengua de signes però els hospitals públics no tenen intèrprets oficials. Els serveis d’intèrprets normalment els proveeixen les entitats sordes o es contracten per la mateixa persona sorda a una empresa privada. Per exemple, la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) ha hagut de reduïr el seu nombre d’intèrprets degut a la davallada, en els darrers anys, de les subvencions rebudes. Intèrprets que acompanyaven a les persones sordes a fer tràmits quotidians com anar al banc, al notari o al metge. Va baixar la subvenció i es va reduir el nombre d’intèrprets. No arriben a la desena els intèrprets que tenen per tota la població de Catalunya. Totalment insuficient.

    Acaben renunciant a l’accés a aquests serveis majoritàriament?

    Sí. Davant d’això, moltes persones sordes prefereixen anar soles per tot el que comporta intentar trobar un intèrpret. Ens trobem aleshores que no s’entenen amb el personal sanitari i hi ha casos de diagnòstics erronis. Casos banals se’ls prenen com molt més greus i això provoca situacions d’angoixa. Hi ha qui per evitar això porta a familiars o a amics i aleshores xoquem amb una vulneració de drets molt important. Sovint els professionals sanitaris, si la persona ve acompanyada dels seus fills, els utilitzen com a intèrprets. Depèn de que es parli, davant de casos de càncer o temes de parella per exemple, s’estan vulnerant els drets del menor però també els de intimitat o autonomia dels adults.

    Parlem de contacte directe amb el personal sanitari però, com organitzen la comunicació prèvia?

    Que ara es funcioni de manera telemàtica per demanar cites és un avenç brutal però encara hi ha molts llocs que es cursa tot per telèfon. Fent la tesi m’he trobat amb persones que s’havien sentit pressionades per donar el contacte d’un familiar o d’un veí. Hem d’entendre que aquella persona té dret a tractar-se sense acompanyament si no vol comunicar-ho a la seva família. És l’hospital el que ha de fer un esforç per comunicar-se amb el pacient. En aquest mateix sentit, tenim el cas del senyor d’Andalusia que després de set hores a la sala d’espera va marxar perquè no l’havien avisat que ja podia passar tot i ell haver dit que era sord i no sentiria l’altaveu quan el cridés. Situacions així generen angoixa i tensió entre les persones sordes usuàries de serveis sanitaris. Sovint se’ls renya i ells s’han d’estar excusant sempre: «perdoni, és que sóc sord»… i això, si poden explicar-se. Moltes sales d’espera ja disposen de pantalles i això millora la seva accessibilitat.

    Com hauria de ser el tracte directe entre una persona sorda i el seu personal sanitari?

    Els professionals mai pregunten com vol comunicar-se aquesta persona ja sigui amb un intèrpret en llengua de signes, a través d’un familiar o amistat que interpreti, amb l’escriptura de notes o de la lectura labial. Moltes situacions tallen la comunicació i això s’ha de saber per no reproduir-ho i que la comunicació sigui menys deficitària. Per exemple, en lectura labial, no abaixar el cap, no girar-se cap a la pantalla de l’ordinador… Si s’eviten aquests detalls es rebaixa l’ansietat. Només intentar entendre tot el que se t’està dient a partir d’una lectura labial per molt bo que siguis ja provoca una situació de tensió. Si s’usa intèrpret, aquest s’haurà de situar al costat del metge, la persona sorda necessita entendre al mateix temps que veu la gesticulació del professional sanitari. El lloc on es col·loquen genera incomoditat sovint entre els sanitaris que es senten analitzats però la persona sorda només necessita controlar la situació com si hi sentís.

    Hi ha casos difícils  on l’ús de l’intèrpret és necessari però no eficient. Parlo de casos de salut mental. És fonamental entendre’s perquè els diagnòstics es fan a partir del que s’està dient, a partir del llenguatge. L’intèrpret intenta fer entendre el que està dient la persona sorda i això provoca errar en el diagnòstic doncs hauria de dir exactament el que diu el pacient, sigui coherent o no. Les malalties mentals més comunes entre les persones sordes vénen de com han viscut l’adaptació des de petits ja que poden patir transtorns adaptatius o bé transtorns d’ansietat.

  • Un informe de l’EMA situa Barcelona entre les «dues o tres millors» candidates segons Comín

    En declaracions, Antoni Comín, conseller de Salut, ha revelat que l’Agència Europea del Medicament (EMA per les sigles en anglès), està situada entre una de les dues o tres millors candidatures. La «rival més difícil», segons Comín, és Amsterdam, tot i que creu que Barcelona la supera per ja tenir una seu assignada que seria la Torre Glòries, l’antiga seu d’Agbar. En aquestes mateixes declaracions, Comín ha explicat que la decisió de posposar la presentació pública de la candidatura a Brussel·les va ser consensuada entre les tres administracions (la Generalitat, el govern espanyol i l’Ajuntament de Barcelona) perquè totes tres van entendre que era «més adequat» fer-la després de l’1-O. Això xoca amb les declaracions de Dolors Montserrat, ministra de Sanidad, que va posposar la presentació de candidatura de Barcelona per acollir l’EMA per, segons ella, problemes d’agenda. Va afegir també que la presentació, tot i l’ajornament, es realitzarà durant el mes d’octubre tot i encara no tenir data fixada. Comín també ha recalcat que aquestes presentacions «no són un tràmit oficial», sinó més aviat una «promoció», que la candidatura ja es va presentar en el seu moment.

    Després d’aquest informe tècnic no preceptiu que ha realitzat l’EMA, la Comissió Europea farà dissabte 30 una primera avaluació preceptiva. Si ara, segons Comín, l’informe de l’EMA «valora molt i molt bé la candidatura de Barcelona». El conseller creu que l’avaluació que faci la Comissió Europea aquest dissabte «no pot dir coses molt diferents».

    Ha repetit el que ja s’havia dit amb anterioritat, que Barcelona té «la millor candidatura des del punt de vista tècnic». Comptar amb l’edifici de la Torre Glòries és el que pot fer que Barcelona superi a Amsterdam, ja que aquesta ciutat només planteja «una idea d’edifici provisional» i que després «n’hauran de fer un de definitiu», segons Comín. «No tenen un edifici emblemàtic de la qualitat i la potència simbòlica com la Torre Glòries, que té un valor emblemàtic que no és menor i és extraordinari des del punt de vista funcional», ha afegit. El conseller també considera que la llei de l’Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris que l’executiu va aprovar a principis d’agost també «enforteix» la candidatura.

  • Iatrogènia i situació política

    Afortunadament, cada dia que passa es parla i escriu més sobre les potencialitats iatrogèniques del sistema sanitari i els seus professionals, promovent la necessària reflexió dels seus responsables polítics i de gestió i, la qual cosa és més rellevant, dels professionals, sobre els possibles efectes negatius de les seves intervencions sobre la ciutadania i els pacients. Evidentment no em refereixo solament als errors mèdics. En el concepte de iatrogènia mèdica i sanitària s’inclouen les potencials conseqüències negatives inherents a totes les actuacions i no només a les errònies. Diria més, també han de contemplar-se sota aquest epígraf aquelles decisions de planificació estratègica i operativa i de gestió de serveis que poden perjudicar la salut individual o col·lectiva, com, per exemple, les famoses retallades ocasionades per la recent crisi econòmica.

    En aquest sentit, és lícit i raonable que els lectors d’aquestes línies es preguntin sobre els possibles vincles existents entre els conceptes de iatrogènia mèdica i sanitària i acció política. En la meva modesta opinió les concordances són importants, ja que les conseqüències de les actuacions tant del sistema i professionals sanitaris com de les estructures i dirigents polítics poden tenir conseqüències negatives sobre la salut física i mental d’una part important de la ciutadania. Per a mostra, un botó. Considerin, encara que sigui superficialment, els estralls que l’actual situació política i les iniciatives hipotalàmiques dels nostres «líders» de Catalunya i Madrid estan ocasionant en l’equilibri mental dels soferts catalans i espanyols. Qui pot negar que es troba molt preocupat o amb dosis importants d’angoixa i tristesa davant els despropòsits comesos pels uns i els altres.

    En la mateixa línia de raonament es pot afirmar que, almenys en part, la iatrogènia mèdica i sanitària i l’acció política desafortunada són conseqüència de decisions incorrectes de dos sistemes, el sanitari i el polític, que tenen com a finalitat essencial i última la cerca del benestar de la ciutadania. Algú pot negar que molts habitants de Catalunya i Espanya veuen inquiets com es pot perjudicar el seu benestar actual, i el que és més greu, futur, per les actuacions dels uns i els altres?

    Aquesta línia de pensament no és fruit de la tan injuriada equidistància, que no comparteixo en absolut. Sorgeix de la necessitat de criticar sense cap tipus de pal·liatius la pèrdua del «nord» d’uns dirigents polítics que semblen molt més preocupats perquè les seves pelegrines idees vencin i arrasin a les de l’adversari que per treballar sense descans per millorar la qualitat de vida i, amb ella, la salut de la ciutadania.

    Vull finalitzar aquestes línies amb un aforisme antic llançat a l’aire i, em temo, destinat a perdre’s en l’embull d’una confrontació hormonalment desviada: la veritat absoluta no existeix i creure el contrari ens fa caure en la mentida.

  • Una mirada feminista i de barri a la salut de les dones

    Són molts els diferents aspectes que influeixen en la salut de les dones i la concepció de com hem de cuidar el nostre cos. Des dels aspectes socials i psicològics als que ens afecten de forma especial pel fet de ser dones, com la pobresa i la violència, les prohibicions per decidir lliurement sobre la sexualitat o la maternitat, fins a la utilització de suposats instruments d’alliberament i prevenció com en el cas de la infecció pel virus del papil·loma, el tractament amb hormones de la menopausa o la medicalització del malestar. També l’expropiació dels coneixements d’autocura substituint-los per productes farmacèutics i especialistes.

    Els cossos que no segueixen el cànon de dona jove i prima són rebutjats, fumar i beure alcohol s’ha presentat com a signe d’alliberament i a més de la creació de models de cos i de modes tenim també règims dietètics o cirurgia estètica amb què suposadament podrem trobar la desitjada estimació cap a nosaltres mateixes.

    Tots aquests aspectes, que poden semblar culturals, ens porten a situacions de patiment i malaltia física i mental. La denúncia i la lluita per la transformació d’aquesta situació xoca amb diversos interessos, comercials, empreses farmacèutiques i de tecnologia sanitària, i amb els diversos entrebancs i limitacions patriarcals com els que ha tingut i té la Llei de salut sexual i reproductiva, revisada no fa massa mesos.

    Volem cercar altres camins, aprofitar i millorar els recursos que ens poden ajudar -recursos socials i de salut comunitària- per la presa de consciència sobre el nostre el cos. Precisament per això vam organitzar al maig un fòrum veïnal de dones en el qual vam consensuar el camí que cal per fer-ho.

    Quin camí hem de recórrer per canviar la situació?

    Cal redistribuir la riquesa amb un augment de recursos per educació i participació comunitària, promoure xarxes de presa de consciència i d’actuació des de la perspectiva de gènere, incidir sobre determinants socials i mediambientals, reforçar l’autoestima per reconèixer i expressar els propis desitjos, valors, necessitats, fer més visibles els micro-masclismes i reflexionar sobre el model de voluntariat i ajuda mútua.

    On volem arribar?

    A una medicina feminista amb una perspectiva bio-psico-social de la salut, a una atenció sanitària pública universal, a tenir recursos sanitaris i socials adequats als diversos desitjos i necessitats de les dones i programes de salut no culpabilitzadors, sempre mantenint la perspectiva de gènere.

    Pensem que tots aquests debats han de ser aprofundits i concretats en els diferents barris; aconseguir perspectives, vies i eines per treballar a  partir de la realitat actual i amb les dificultats que veiem per arribar a ser i a viure com ens agradaria. Com fer salut i com guarir la malaltia no poden estar allunyades de la visió de les ciutadanes, que han de tenir la paraula als llocs on es prenen les decisions.

     

    Aquest és un article conjunt escrit per M. Carme Catalán Piñol, Marta Carrera Pla, Sílvia Ferrer Casanovas i Claudia Godoy, membres del Grup promotor de l’Eix de Salut del Forum Veïnal de dones.  El text recopila les conclusions principals del taller ‘Cuidem el nostre cos’, celebrat a principis de maig a Barcelona amb l’impuls de la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona.

  • Cinc mesures engrescadores que Toni Comín no ha concretat

    El passat 7 de juny, durant la visita del nou edifici de l’Hospital del Mar per part de diferents autoritats, un grup de veïnes i treballadores van rebre al conseller de Salut, Toni Comín, entre crits de “Menys propaganda i més solucions”.

    I és que durant l’any i mig transcorregut des del nomenament de Toni Comín com a conseller de Salut aquest ens ha anat deixant uns quants titulars, a priori, engrescadors. Malauradament cap de les mesures anunciades ha estat concretada amb detall i les que s’han apropat a la concreció, s’han plantejat a quatre anys vista i/o han anat acompanyades sempre d’un matís: “sempre que el pressupost ho permeti”. Repassem algunes d’aquestes mesures.

    Desprivatització

    El quinze de gener de l’any passat llegíem a bona part de la premsa les declaracions del conseller, que deia que «el model SISCAT [la xarxa pública d’hospitals] ha de tornar a la seva essència”. “Només hi ha d’haver operadors hospitalaris sense ànim de lucre», va dir.

    Tot aquest gran procés desprivatitzador, fins ara, ha estat traslladar l’activitat contractada pel Servei Català de la Salut (CatSalut) a la Clínica del Vallès (centre privat) al Parc Taulí (centre públic). Prou. Res més. Això es tot. Bé, sí, s’està negociant la compra de l’Hospital General de Catalunya. Hospital propietat de Quirón Salud i que ja ha estat rescatat-pagat amb diners públics en diverses ocasions.

    Conveni INSS-ICAM

    Després de tot un any de treball i denúncia de la Plataforma d’Afectats per l’ICAM i l’INSS (LA PAICAM), a finals del mes de desembre passat, el conseller es va veure obligat a reconèixer l’existència de criteris economicistes entre l’INSS i l’ICAM. El conveni que els uneix deixa clar que la Generalitat percebrà més diners de l’INSS com menys baixes doni, com més curtes siguin com menys incapacitats reconegui. Comín ho va titllar d’inadmissible ja que «contravenen les funcions assistencials amb criteris economicistes» i va assegurar que no permetria aquest apartat en el nou conveni (ara mateix en fase de negociació).

    Malauradament, en una posterior conversa amb el conseller, en el marc d’una trobada amb la Marea Blanca, va manifestar que “l’INSS no va rebre amb gaire satisfacció aquesta notícia i que potser era millor acceptar aquestes condicions que no dependre directament de l’INSS” com succeeix en altres comunitats autònomes. Si fem cas a la mitjana de dies de durada de baixa entre les diferents comunitats no sembla que hagi de ser pitjor. Catalunya està força per sota de tota la resta, exceptuant Navarra.

    Menys de 24 hores a Urgències

    A finals de febrer d’enguany s’aprovava al parlament una Resolució que garantia ser atès a qualsevol servei d’Urgències del país en no més de 24 hores. És a dir, o ingresses a una unitat de l’Hospital o marxes cap a casa. No és però fins a mitjans d’abril que es presenta el Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PLANUC). Aquest ens parla de reduir en un 10% el nombre pacients que superen les 24 hores a un box d’Urgències i deixar aquest percentatge a zero en quatre anys. En un article anterior ja parlàvem de com creiem que s’ha d’abordar el tema per eradicar les saturacions permanents a urgències. El PLANUC se’ns queda curt i dubtem que solucioni de forma efectiva un problema d’aquesta dimensió.

    Reforçar l’Atenció Primària

    A mitjans de maig, i a causa, sens dubte, de la pressió social i professional a càrrec de Rebel·lió Primària, Toni Comín va presentar un pla de difícil pronunciació, l’ENAPISC, (Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària).

    Una de les principals crítiques que es podria fer a aquest pla, al meu parer, és que és un model continuista, que segueix centrant-se en la patologia i el diagnòstic i no en la persona. Un altre motiu de crítica és una total manca de concreció i de dotació pressupostària. “Sempre que el pressupost ho permeti” va dir en la seva compareixença el conseller. I per si encara queden dubtes, organitzacions tan antagòniques com la CGT i el Col·legi de Metges de Barcelona coincideixen en la insuficiència del pla.

    Activació de 18 unitats de Síndrome de Sensibilitat Central

    Han estat necessaris nou anys perquè el govern fes cas a una resolució del Parlament presentada el maig del 2008 per l’actual conseller. Cal destacar de nou la tasca de La PAICAM, que durant els darrers mesos no ha parat de fer públic i denunciar l’incompliment d’aquesta resolució. Només amb pressió social s’ha aconseguit que la conselleria s’hagi vist obligada a engegar el pla d’implantació de 18 unitats especialitzades en atenció a persones amb síndromes de sensibilització central (SSC). Més de 250.000 persones estan afectades a tota Catalunya i es troben sense una atenció especialitzada adequada per la seva dolència.

    Aquests són alguns dels titulars “d’artifici” més significatius. Deixem per a un altre article, propostes que ens semblen desgavellades, com l’avantprojecte que pretén perpetuar i consolidar l’activitat privada a la pública o el fet d’animar a les usuàries a trucar al 061 abans d’acudir a urgències. Doncs això Sr. Conseller. Menys propaganda i més Solucions.

  • El beure i les seves circumstàncies

    Hi ha pocs assumptes sobre l’estil de vida i la salut tan difícils de considerar objectivament com el consum d’alcohol. La dificultat no està a reconèixer els riscos de l’abús agut i, sobretot, del consum crònic, ja que està provada la seva relació amb diversos tipus de càncer, danys al fetge, la demència alcohòlica i una llista de 200 trastorns. És sabut que l’alcohol causa cada any 3,3 milions de morts (el 5,9% de la mortalitat global) i que és una de les primeres causes de morbiditat i lesions, segons dades de l’OMS. La dificultat es troba, entre altres coses, en traduir el coneixement en canvis d’hàbits, aclarir els efectes del consum lleuger i moderat (entre altres coses, per la impossibilitat ètica de realitzar assaigs clínics) i definir el llindar del consum de baix risc, encara que probablement això sigui una quimera. Un dels esculls principals, però no l’únic, és que hi ha un indissimulat anhel social que aquest límit estigui el més allunyat possible de l’abstinència. Aquest anhel té a veure amb la mil·lenària relació que té l’alcohol amb moltes societats, la seva associació amb el menjar i les celebracions, els interessos econòmics i els prejudicis dels investigadors.

    Tot i que el problema de l’alcohol té una dimensió global, Europa occidental és la regió del món on més alcohol es beu proporcionalment, mentre que al sud d’Àsia o el nord d’Àfrica amb prou feines es beu (al mapa mundial del consum d’alcohol de Worldmapper il·lustra gràficament aquestes diferències). I és també la zona on més begudes alcohòliques es produeixen i més s’investiga el problema de l’alcohol i la salut. Tot i que la bibliografia té ja dimensions oceàniques, encara queden moltes qüestions per aclarir. Mentre la relació del consum d’alcohol amb el càncer i les malalties hepàtiques està ben documentada, persisteix, per exemple, un cert debat sobre el suposat efecte cardioprotector del consum lleuger o moderat de vi, si bé cada vegada amb evidències en contra més sòlides. Els potencials efectes negatius de l’alcohol sobre el cervell i les funcions cognitives són encara més incerts i difícils d’estudiar. Un recent estudi publicat a BMJ assenyala que fins i tot el consum moderat s’associa amb canvis estructurals en el cervell, però aquesta investigació observacional, malgrat el seu rigor i amplitud, no permet concloure que causi un deteriorament cognitiu.

    La ciència pot considerar-se com un poderós instrument que a poc a poc va aportant una imatge més nítida sobre una qüestió. En el cas de l’alcohol i la salut, està clar que les dones embarassades i les persones amb certes patologies s’han d’abstenir de consumir-lo. També sembla clar que no hi ha raons de salut perquè les persones que no beuen comencin a fer-ho. Així mateix, es va imposant la idea que una persona sana que beu de forma lleugera o moderada assumeix un risc que, encara que probablement és baix, ha de ser estimat amb més precisió. Finalment, sembla definir-se cada vegada amb més claredat que no hi ha cap nivell de consum d’alcohol que sigui beneficiós i estigui exempt de riscos. No obstant això, hi ha una pregunta impertinent que no s’acaba d’afrontar: per què algunes persones beuen més del que és saludable per a elles? Beure massa, sigui el que sigui massa, és un símptoma d’alguna cosa que necessita ser estudiat millor. Per enfocar el problema de l’alcohol cal considerar les circumstàncies socials, culturals i econòmiques que influeixen en el seu consum, però també les psicològiques de cada individu. I fins i tot les mèdiques i científiques, ja que no oblidem que l’actitud dels metges cap a l’alcohol ha oscil·lat entre l’aprovació del consum controlat i la condemna, i que el 1977 The Lancet suggeria que l’alcoholisme era més una etiqueta que una malaltia.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • El medi ambient com a determinant important de la salut

    El nostre Sistema de Salut ha començat a tenir un discurs sobre la importància dels determinants de la salut però la seva planificació i les seves intervencions encara ignoren aquests determinants, en especial els referents als riscos mediambientals.

    Això és per diferents causes. La primera i molt important és la cultura i el model de «medicalització» de la salut –la preeminència de l’alta tecnologia, el medicament com a panacea, el consumisme sanitari, el sistema centrat en l’hospital d’aguts- al servei de determinats interessos econòmics de negoci amb la salut. A més això està afavorit per la «cultura» encara hegemònica entre els polítics, gestors, professionals i ciutadania d’allargar l’esperança de vida (indefinidament potser) fent tot el que calgui per salvar persones al final de la seva vida.

    La segona causa, fins fa poc, en el cas dels determinants ambientals d’origen antropogènic, ha estat la insuficiència d’evidències científiques durant molts anys dels danys per a la salut de la contaminació del medi. S’ha investigat molt en el que ha estat rendible econòmicament en el mercat: nous fàrmacs, tecnologia diagnòstica i de tractaments, implants i nous procediments, etc.

    Avui ja sabem però que la contaminació del medi (aigües, sòls, atmosfera i aliments) és una causa molt important de pèrdua de salut i de morts prematures. Ho sabem gràcies a les importants recerques d’institucions com el CREAL o l’IMIM, totes dues de casa nostra, que han demostrat la relació entre la contaminació mediambiental i malalties respiratòries, cardiovasculars, neurològiques, trastorns de fertilitat, immunitàries, càncers de tot tipus, malformacions congènites i altres.

    Salut (també ambiental) a totes les polítiques

    Malgrat els coneixements que avui tenim podem veure exemples de la concepció hegemònica de la salut en el Pla de Salut 2016-2020 del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. En aquest Pla, quan analitza les causes d’emmalaltir i morir se citen els hàbits personals (alimentació, exercici físic, tabac, alcohol) i per primera vegada els determinats econòmics i socials que comporten, a més, desigualtats en salut. Ara bé, no es mencionen les condicions del medi sobre la salut. En l’anàlisi de l’esperança de vida de la població per regions de Catalunya és curiós que les regions que tenen millor esperança de vida són la Vall d’Aran, la Cerdanya, els dos Pallars i l’alta Ribagorça (regions no dotades precisament de tecnologies i hospitals terciaris, però sí potser d’una millor qualitat ambiental).

    El Pla fixa objectius com ara reduir la mortalitat –un 20% per problemes càrdio circulatoris, un 10% per malalties respiratòries- i augmentar en un 15% la supervivència de més de cinc anys després d’un càncer. Tanmateix, al posar com a objectiu el descens de la mortalitat -enfront de les dificultats d’actuar amb salut en totes les polítiques públiques- en comptes d’actuar en les causes i en la prevenció la realitat és que s’actuarà en tractaments, despesa i sofriment per allargar la vida un cop el mal ja està fet.

    Ho veiem en els programes específics per aconseguir aquests objectius, que segons el Pla són:

    – Baixar la mortalitat per ICTUS: Desplegar el nou model d’atenció urgent, arribar a un 85% de tractaments endovasculars

    – Baixar la mortalitat per isquèmia cardíaca: aconseguir en un 75% d’infarts tractament angioplàsties en 120 minuts

    – Baixar la mortalitat per causes respiratòries: Implantar un model de medicina respiratòria de precisió (?) creant un grup de treball

    – En càncer: aconseguir el cribratge poblacional al 100% de la població entre 50 a 69 anys

    L’abordatge dels determinants ambientals dels problemes de salut, com també de la majoria de determinants, requereix un treball intersectorial no només a nivell comunitari o local, sinó especialment a nivell de govern i en ocasions a nivell d’estat. Abans de planificar cal comptar amb una anàlisi de la xarxa de causalitat que arribi fins a les arrels dels problemes, de manera que s’evidenciï quins són els determinants més enllà dels hàbits i les responsabilitats personals. Si a continuació ens preguntem quines són les intervencions efectives per reduir l’impacte d’aquests determinants sobre la salut veiem que moltes són competència de les institucions que han de regular la indústria, el comerç, l’habitatge, el trànsit, la protecció social o el medi ambient.

    Per ser efectiu el treball intersectorial necessita en primer lloc un procés de planificació conjunt, en el que participin totes les institucions amb responsabilitats importants sobre els determinants, en el qual es desenvolupi una xarxa de causalitat basada en evidències. Necessita també una bona definició de les intervencions i que les institucions tinguin partides pressupostàries específiques per a proveir-les, un sistema de seguiment comú i transparent i un lideratge del nivell suficient per comprometre a totes les autoritats implicades. Només així aconseguirem realment millorat la salut de les persones i no només gastar recursos en actuar al final dels processos d’emmalaltir.

    Sobre els autors:

    Josep Martí. Per llegir la biografia i altres articles de Martí consultar el seu perfil d’autor. 

    Elisabet Jané. Metgessa. Especialista en  planificació i avaluació de resultats en salut. Ha treballat en planificació, fa anys, pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya  i en el Consorci sanitari i Social de Catalunya. Treballa actualment per diversos organismes internacionals i governs de paisos fonamelalmet de centre america.

  • Fem l’urbanisme de les ciutats més humà, guanyarem en salut

    Shinrin-Yoku és una expressió japonesa que vol dir “caminar per boscos” (per espais amb vida vegetal) per millorar la salut. Al Japó, l’any 1982, el govern va començar a promocionar les caminades terapèutiques en ambients forestals. Avui el Japó ja compta amb 50 centres oficials d’aquesta activitat per on passen milions de japonesos cada any. El departament de salut pública de la facultat de medicina de Tòquio assegura que aquesta pràctica és preventiva i terapèutica per malalties cardiovasculars, la hipertensió, processos cancerígens, redueix l’estrès i estimula el sistema immunitari. Aquests beneficis per la salut d’aquesta pràctica es donen per diversos motius associats: el sols fet de caminar (fer exercici físic) la visualització i tranquil·litat del paisatge natural, amb verd vegetal, sense sorolls ni densitat urbana, l’exposició a aromes naturals d’olis essencials de plantes aromàtiques i altres.

    De fet aquesta pràctica s’ha estès per altres països com Canadà, els Estats Units o els Països Nòrdics a Europa. A Catalunya hi ha la recerca del cap del servei de neurologia de l’hospital de l’ICS de Girona, el doctor Secundí López, feta amb malaltes de fibromiàlgia amb aquesta teràpia.

    Per fer possible i fomentar aquesta pràctica terapèutica en una àrea tan urbanitzada com la conurbació de Barcelona, caldrà una acció política i urbanística específica. Les zones triades a organitzar aquests senders han de ser prou grans per assegurar les seves qualitats (no n’hi ha prou amb petits jardins o parcs urbans que tenen altres funcions) calen arbres en número important, arbusts i plantes aromàtiques (el romaní, farigola, lavanda, etc.) vegetació autòctona, el sol ha de ser preferentment de terra.

    A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim espais que ens poden servir (alguns d’ells ja fortament utilitzats) per aquest fi: Les dues lleres dels rius Besos i Llobregat, fent camins específics, amb més arbres, i continus. També tenim tota la serra de Collserola, tot i que a la carretera de les Aigües faltarien arbres a la banda mar i regular estrictament les bicicletes. També podem aprofitar dins de la ciutat el recorregut continu per tots els parcs de la muntanya de Montjuïc i el recorregut planificat dels tres turons.

    Fem l’urbanisme de les ciutats més humà (la nostra espècie forma part de la natura) i més saludable, planificant amplies zones encara avui existents per fer boscos terapèutics prop de la ciutat, que puguem anar-hi caminant des de casa. Defensem aquests territoris de les ambicions dels especuladors que desitgen més ciutat construïda de ciment.

  • La meitat dels llocs de treball creats a la sanitat pública des del 2015 són eventuals i suplències

    Les retallades pressupostàries al sector públic de salut de la Generalitat s’han traduït entre els anys 2011 i 2015 en la destrucció de 2.407 llocs de treball. Des del 2015 fins ara s’ha recuperat bona part d’aquesta plantilla -un 64% dels llocs perduts- però s’ha fet a un preu: incrementant la temporalitat. Dels 1.542 llocs de treball recuperats en els darrers dos anys la meitat són eventuals i suplències mentre que l’altra meitat són estructurals -interins i fixes-. «La proporció de la temporalitat s’ha incrementat», ha apuntat aquest dimarts el conseller de Salut Toni Comín que també ha reconegut que «és evident que l’empitjorament de les condicions dels darrers sis anys no té un impacte zero en les possibilitats i les capacitats de treball dels professionals».

    El 2016, per exemple, 4 de cada 10 treballadors del sector públic de salut de la Generalitat tenia un contracte temporal. Davant d’aquesta realitat, amb els pressupostos de la Generalitat aprovats i després de «vèncer» les restriccions estatals, ha dit Comín, Salut ha elaborat un pla per millorar l’estabilitat laboral dels treballadors del sector. Ho ha fet en els darrers dos mesos amb una comissió assessora en la qual han participat 21 entitats del sector salut entre corporacions professionals, sindicats i organitzacions sanitàries . Una de les iniciatives principals que recull el pla, presentat aquest dimarts, és convertir nomenaments interins en fixes. Segons dades del departament, la interinitat afecta el 38% de la plantilla estructural de l’Institut Català de la Salut. En aquest sentit Salut va anunciar fa uns dies la convocatòria aquest 2017 de 2.500 places -el pla parla de 2.400- que serien per reconvertir contractes interins en fixes i contenir així la temporalitat.

    La xifra, segons ha explicat aquest dimarts el conseller, es correspon amb la taxa de reposició de personal sanitari jubilat els anys 2015 i 2016. Les mesures persegueixen evitar el creixement de la interinitat en convertir interins en fixos amb el relleu de jubilacions, i poder fins i tot reduir-la un 8% si finalment s’aproven els Pressupostos Generals de l’Estat: «Estarem molt atents sobre la necessitat d’activar aquest acord i concretar-lo», ha assegurat el conseller. Quant als contractes eventuals Salut es proposa acabar amb 500 «falsos eventuals» també aquest any i convertir-los en interins. «L’objectiu és que no quedi un sol professional a l’ICS que tingui contracte eventual si està fent una feina estructural», ha dit Comín.

    «El principal problema del sistema sanitari és la precarietat dels nostres professionals. El malestar és molt gran i els metges joves es troben en situacions molt difícils», ha expressat Josep Vilaplana, representant del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. «El pla toca de peus a terra perquè reconeix que la temporalitat no sempre respon a necessitats assistencials», ha dit la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart.

    La interinitat a l’ICS duplica la de la resta d’entitats públiques

    L’any 2015 només la meitat de la plantilla hospitalària de l’Institut Català de la Salut (que és titular de vuit hospitals) era personal fix mentre que el 33% era interí, el 10% eventual i el 7,2% suplents. La situació contractual és pitjor en termes d’estabilitat que en altres entitats públiques de la Generalitat, com ara consorcis o empreses públiques, on el 70% del personal és fix mentre que el 15% és interí i el 5,5% és eventual. Atès que la temporalitat en les entitats públiques que no són titularitat de l’ICS és inferior l’oferta pública per contenir la temporalitat també ho és. Segons el Pla de Garantia de l’estabilitat laboral, es farà una convocatòria de 575 places que també seran per cobrir jubilacions, igual que les 2.400 a l’ICS.

    Observatori per la contractació al sistema sanitari públic

    Una de les novetats del pla és la creació abans que acabi l’any d’un Observatori de la qualitat de la contractació laboral al sistema sanitari públic. L’observatori, que comptarà amb una comissió tècnica que acollirà la participació de col·legis professionals, sindicats i representants d’organitzacions sanitàries, tindrà com a objectiu fer un seguiment de l’evolució de la temporalitat i podrà fer recomanacions a Salut. A més també es proposa que totes les entitats de la xarxa pública elaborin en els pròxims dos anys un pla de conciliació que tingui «especial sensibilitat» cap als professionals més joves. Un informe del Col·legi de Metges de Barcelona presentat fa unes setmanes alertava que conciliar la vida personal i laboral és un trencaclosques per a prop de la meitat dels metges, una realitat que també es tradueix a les infermeres.

  • Quirónsalud s’obre per primer cop a vendre l’Hospital General al Govern

    El Departament de Salut de la Generalitat i la direcció de l’Hospital General de Catalunya avançaran en una roda de converses sobre l’oferta de la conselleria de comprar el centre, ubicat a Sant Cugat. Segons un breu comunicat difós pel departament de Salut i l’hospital aquest dijous, les dues parts “han decidit avançar en la ronda de converses amb l’objectiu d’estudiar amb la màxima sensibilitat [la proposta] i assolir un possible acord durant aquest any 2017”. És la primera vegada que Quirónsalud reconeix que participa en una ronda de converses per arribar a un acord. Fa uns mesos, però, tancaven qualsevol via de compravenda. “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”, asseguraven en aquell moment a aquest mitjà.

    Segons ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín, aquest dijous després de comparèixer a la Comissió de Salut del Parlament, «sempre hi ha hagut converses entre Salut i l’empresa en relació a la proposta en l’esfera de la discreció» però la diferència és que ara la negociació està oberta. «La proposta és interessant i bona i mereix ser valorada per l’altra part», ha apuntat Comín.

    L’oferta de la conselleria va transcendir a l’octubre, quan el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar durant una entrevista a El Matí de Catalunya de Ràdio, que la Generalitat volia comprar l’Hospital General de Catalunya, propietat del grup privat Quirónsalud, per  uns 55 milions d’euros. En aquell moment però l’Hospital va fer públic un comunicat on desmentia «qualsevol tipus de proposta formal ni oferta en ferm”.  

    Segons va explicar el conseller, l’oferta a l’empresa Quirónsalud per comprar el centre privat perseguia l’objectiu de “convertir-lo en aquell hospital que el mapa sanitari fa anys i anys que falta en aquella zona del Vallès Occidental”. La proposta de Salut -que Quirónsalud negava fins ara rotundament haver rebut- implicava invertir 55 milions en la compra del centre per evitar així construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola), dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005.

    Fonts de Salut consultades per aquest mitjà sobre els escenaris possibles explicaven fa uns mesos que en cas que la proposta de compra tirés endavant caldria revisar la xifra d’inversió de 55 milions d’euros, un preu que diuen és “aproximat”.  “S’haurien de fer auditories, veure l’estat dels quiròfans…”, matisaven aquestes fonts, que remarcaven que “la gràcia de comprar l’hospital és la immediatesa” i citaven a tall d’exemple que el malalt podria entrar per la porta en un any. En aquest sentit, la voluntat manifestada en el comunicat difós aquest dijous és la d’arribar a un acord aquest any. Segons Salut l’escenari de compra és el millor per a pacients, treballadors (se subrogarien) i per a les arques públiques.

    El conseller de Salut, Toni Comín, ha insistit a destacar la importància de l’anàlisi tècnica de l’equipament en el cas d’una hipotètica compra. Amb tot, ha assegurat, la negociació segueix el seu camí i de moment no es coneixen els detalls de quina serà la decisió final.