El Departament de Salut ha iniciat la campanya “Fumar? Jo no m’hi embolico”, destinada a alumnes de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) amb l’objectiu de frenar el consum de tabac entre els adolescents. Amb la campanya, busquen desmuntar les falses creences que existeixen al voltant de les cigarretes fetes amb tabac de cargolar, més conegut com a tabac de liar, i també avisar dels seus riscos.
Segons el programa ‘Classes sense Fum’, els adolescents pensen que el tabac de cargolar dóna més llibertat per escollir la quantitat a fumar, és més fàcil saber què es fuma, més modern, més natural i, per tant, menys perjudicial que les de tipus manufacturades. També creuen que és més fàcil deixar de fumar amb aquest tipus de tabac. Davant d’això, des de Salut avisen que aquest tipus de cigarretes no són menys perjudicials que els manufacturats. El programa va destinat especialment al primer cicle de l’ESO, on hi ha alumnes de 12 a 14 anys, una edat on molts joves s’inicien en el consum de tabac. Amb això, es vol conscienciar sobre els riscos associats que comporta el tabac i evitar, també, que n’incrementin el seu consum.
L’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) publica dades on, tot i que fa anys que s’observa una disminució en la prevalença de tabaquisme a la població catalana, el 25,5% de la població fuma diàriament. D’aquests, s’ha multiplicat per 8 el nombre de persones que prefereixen el tabac de liar, passant d’un 3,3% el 2006, al 26,7% el 2015. Aquest augment es deu, sobretot, al baix preu que té en comparació al manufacturat. També calculen que qui més tabac de liar fuma són les persones joves i amb estudis universitaris o de classe social mitjana i alta. Actualment el 6,7% de la població fuma tabac de cargolar, unes 420.000 persones.
El programa “Fumar? Jo no m’hi embolico”, està coordinat conjuntament per l’Agència de Salut Pública de Catalunya, del Departament de Salut, i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
Durant les últimes setmanes diversos estudis han posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. Aquesta mateixa setmana, un altre estudi treia a la llum les pràctiques dels dos gegants del món dels refrescos, Pepsi i Coca-Cola, que van pagar per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA. Finalment, la setmana va concloure amb una petició de l’Organització Mundial de la Salut perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.
Els científics saben des de fa dècades que un consum massa gran de sucres resulta perjudicial per a la salut. No obstant això, els consumidors no sempre disposen de tota la informació sobre els productes i sovint els resulta complicat tractar de portar una alimentació saludable.
Què és el sucre?
En realitat no hi ha un sol sucre, sinó molts tipus de sucres, com la glucosa, la fructosa o la lactosa, per citar només tres exemples. Encara que tots són hidrats de carboni, cadascun posseeix la seva pròpia estructura i actuen de forma diferent al nostre cos.
El sucre de taula, per exemple, és en realitat un disacàrid anomenat sacarosa i que està format per una molècula de glucosa i una de fructosa.
Són tots igual de perjudicials?
Encara que cada un dels sucres reacciona de forma diferent amb el cos, un consum excessiu de qualsevol d’ells pot tenir efectes negatius en la salut. No obstant això, no hi ha una recomanació diària per als sucres que es presenten de forma natural en els productes lactis o la fruita.
Els que sí hem de limitar són els sucres que s’utilitzen en la indústria alimentària i que es denominen sucres afegits o lliures. L’Organització Mundial de la Salut els defineix com tots aquells sucres que «els fabricants, els cuiners o els mateixos consumidors s’afegeixen als aliments o les begudes que es consumiran, així com sucres presents de forma natural a la mel, els xarops, i els sucs i concentrats de fruites».
Els sucres afegits són artificials?
No. Malgrat que es fa una diferenciació entre aquells que apareixen de forma natural a la fruita i la llet i els afegits, en realitat són la mateixa molècula. De fet, el sucre de taula és un sucre afegit i és d’origen natural, ja que generalment s’extreu de la canya de sucre, de la remolatxa o del blat de moro i després és purificat i cristal·litzat.
Per què es limiten només els sucres afegits?
Si bé és cert que les fruites o la llet contenen sucres, cal tenir en compte que aquests aliments també inclouen altres tipus de nutrients, com vitamines, minerals i fibra. No obstant això, molts dels aliments amb sucres afegits sovint aporten calories sense nutrients, el que es coneix com calories buides. En consumir aquest tipus de calories hem de compensar la manca de nutrients amb altres aliments, amb el que podem acabar augmentant les calories totals i provocant sobrepès.
Quins riscos comporta un consum excessiu?
Tot i que les proves científiques no són completament concloents, molts estudis indiquen que una dieta amb excés de sucre pot causar obesitat en nens i adults i augmentar el risc de patir diabetis tipus 2, síndrome metabòlica i hipertensió arterial. A més, també pot contribuir a la formació de càries, augmentar els nivells de triglicèrids o afavorir el desenvolupament de malalties del cor.
Quines són les quantitats recomanades?
L’ideal són 25 grams de sucre al dia. Des de l’OMS es recomana limitar el consum de sucre afegit a menys del 10% de la ingesta calòrica total, tant per a adults com per a nens. Tenint en compte que el consum de calories d’una persona sana s’ha de situar al voltant de les 2.000 calories i que 1 gram de sucre equival a 4 calories, la recomanació de l’OMS és d’uns 50 grams diaris.
No obstant això, l’organització destaca que per obtenir majors beneficis que l’ideal seria reduir el seu consum a menys del 5% de la ingesta calòrica total, el que equivaldria a aproximadament 25 grams de sucre al dia.
Quant són 25 grams de sucre?
Correspon a unes 6 culleradetes de cafè. Cal tenir en compte que una sola llauna de refresc pot arribar a tenir fins a 40 grams de sucre, el que ja suposa el 80% del consum diari acceptable per a un adult.
Com es pot reduir la ingesta de sucres afegits?
Un dels primers passos és limitar especialment el consum de begudes ensucrades, com refrescos o sucs a base de concentrats. També és recomanable reduir els caramels, els dolços i els aliments processats.
On es mira la quantitat de sucre d’un producte?
Només cal observar l’etiqueta amb la informació nutricional. No obstant això, un dels principals problemes de l’actual etiquetatge és que no s’especifica la proporció de sucres afegits. Per exemple, qualsevol iogurt tindrà una quantitat determinada de lactosa, un tipus de sucre que es troba de forma natural a la llet, però a més també pot tenir un altre tipus de sucres que se li han afegit durant el processament del producte i la proporció no ve especificada en l’etiqueta.
Per solucionar aquest problema podem recórrer a l’etiqueta on vénen els ingredients, recordant que estan ordenats per quantitat, de manera que el primer és el més abundant.
Els productors utilitzen molts noms per al sucre, com sacarosa, glucosa, fructosa, xarop de blat de moro, xarop d’auró i un llarg etcètera, el que fa encara més complicat obtenir una informació nutricional adequada.
Hi ha alternatives més saludables?
Cal tenir en compte que moltes de les alternatives que se solen vendre com més saludables, com sucre bru o mel, no ho són, ja que contenen les mateixes quantitats de sucres, particularment de glucosa i fructosa.
També hi ha tota una gamma d’edulcorants artificials que es poden utilitzar com a substituts dels sucres. Tot i que no hi ha proves concloents, diversos estudis han suggerit que tant els refrescos ensucrats com els edulcorats artificialment estan associats a un guany de pes. Per això, la millor estratègia és limitar aquest tipus de begudes.
Quines mesures s’estan portant a terme les autoritats?
Poques o cap. Malgrat els reiterats avisos per part de l’OMS, incloent-hi la recent recomanació d’apujar els impostos sobre les begudes ensucrades, la veritat és que ni els EUA, ni la Unió Europea han pres cartes en l’assumpte. Tampoc s’han assolit acords per millorar i simplificar l’etiquetatge dels productes.
Tenen els immigrants pitjors condicions laborals? Afecten aquestes condicions a la seva salut? Parlem amb dues expertes sobre les condicions de la salut ocupacional dels immigrants. Elena Ronda, experta en Salut Pública, és investigadora del Centre d’Investigació en Salut Laboral (CiSAL) i ha estudiat el cas dels migrants llatinoamericans arribats a Espanya. Alison Reid, de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Curtin (Austràlia), ha estudiat la salut ocupacional dels treballadors migrants que viuen a Austràlia. Totes dues han participat aquest setembre en el 25è Congrés d’Epidemiologia de Salut Ocupacional (EPICOH), que va reunir a Barcelona més de 650 investigadors de 63 països diferents.
Quines són les principals diferències que observeu en les condicions de treball si comparem les persones natives i les migrants?
Elena Ronda: Les condicions de treball estan relacionades amb les feines que els immigrants normalment fan. Si treballen, per exemple, en la construcció, realitzen un treball més manual, i els riscos estan relacionats amb això.
Alison Reid: A Austràlia passa el mateix. Durant els últims 20 anys aquest país ha intentat atraure immigrants qualificats, però és difícil per aquesta gent trobar feina, perquè no tenen experiència professional a Austràlia o no tenen qualificacions australianes. Per això acaben acceptant treballs que estan per sota de la seva preparació i això causa molt estrès i afecta la seva salut mental. També, una altra cosa que passa, és que aquestes persones no tenen experiència fent aquest tipus de treballs, per tant acaben patint més lesions. Alhora estan desesperats per mantenir la feina, per tant no diuen res sobre les seves condicions o sobre les lesions que pateixen.
En un estudi que va fer l’Elena, juntament amb altres companys, afirmàveu: «Els nouvinguts tenen, de mitjana, millor salut que els seus semblants en el país d’origen i fins i tot millor que els seus semblants en el país receptor, encara que a mesura que augmenta el temps de residència aquest avantatge va desapareixent o s’inverteix. Això s’explica pel fet que sovint els immigrants presenten més vulnerabilitat que la població autòctona i pateixen condicions de vida i treball deficients». Això passa en tots els països?
A.R.: Vaig fer un parell d’estudis i un es fixava en la gent que acabava d’arribar a Austràlia. Eren analitzats en 3 períodes: quan feia 6 mesos de la seva arribada, al cap de 18 mesos i 3 anys i mig després. Vam trobar que si no treballaven en allò pel qual estaven formats i preparats després de tres anys i mig tenien mala salut mental. En un altre estudi que vam fer ens fixàvem en l’exposició als condicionants de càncer, com el dièsel o el fum del tabac. Vam trobar una diferència entre els australians i els treballadors immigrants. Aquests últims estaven més exposats al dièsel i al silicat que els australians i és així perquè estan empleats en llocs on hi estan més exposats. O encara que facin el mateix tipus de treball que els australians, ells fan les tasques més brutes. Per tant, hi ha moltes maneres per les quals el treball pot impactar en la salut.
E.R.: Nosaltres vam trobar resultats semblants. Una altra cosa que vam estudiar va ser el presentisme, el fet de treballar quan estàs malalt, i vam veure que és més alt entre els immigrants. Van més a treballar encara que per les seves circumstàncies no podrien.
A.R.: La raó sovint és que els immigrants han d’enviar diners a casa per ajudar a la seva família, que està al seu país, i per tant això fa incrementar el seu desig d’agafar qualsevol treball i agafar-s’hi. Siguin quines siguin les condicions.
Aquestes condicions sovint impacten sobretot en la salut mental. Com? Quin tipus de problemes mentals heu observat?
A.R.: Hem analitzat només problemes de salut mental comuns. Però hem vist problemes com depressió, insomni, atacs de pànic. Aquestes afectacions són més importants entre aquestes persones que no poden fer servir les seves aptituds en el seu treball i pateixen més ansietat, depressió, etc.
E.R.: Nosaltres vam veure també que molts pateixen l’anomenada Síndrome d’Ulisses: quan no et trobes bé perquè has deixat a la teva família, els teus fills. Et sents sol i trist en un país al qual no estàs acostumat. I alhora tens la necessitat de triomfar perquè necessites pagar el que et va costar el viatge per venir a Espanya o per enviar-ho a la teva família. Saps que has de triomfar, t’ha d’anar bé, això produeix pressió. El que nosaltres hem vist durant molt de temps a Espanya, estudiant el cas dels migrants llatinoamericans, és el mateix que veiem ara en altres països europeus amb l’arribada de persones de l’Orient Mitjà. El fenomen és global.
Elena Ronda durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO
La situació que pateixen aquestes persones es va veure agreujada durant la crisi econòmica?
E.R.: Vam estudiar les condicions dels migrants quan van començar a arribar a Espanya i després durant la crisi. I el que vam observar és que en aquells que tenien bones condicions i una bona feina la crisi no va tenir efecte, fins i tot la seva salut mental va millorar. La migració va ser una cosa positiva per ells. El problema era pels que no tenien bones condicions de treball, estabilitat o un treball precari. El problema no és la immigració en si, sinó les condicions que et fan migrar i després les condicions que trobes quan arribes al país.
Europa està vivint una crisi humanitària sense precedents. Si tenim en compte els vostres estudis, de quina manera els governs haurien de fer un esforç per millorar el procés d’integració de tota aquesta gent que ara està arribant? Com el treball pot servir per ajudar-los en això?
A.R.: Austràlia no ha patit aquesta crisi humanitària. A la gent que ha arribat amb un programa humanitari se’ls ofereix suport durant cinc anys, fins i tot allotjament, diners, informació, etc. Però mai he vist que se’ls doni informació sobre els seus drets laborals o sobre quantes hores haurien de treballar o quantes vacances haurien de tenir o quin és el salari mínim. Per tant, són realment desconeixedors de tot això. En un dels nostres estudis vam parlar amb aquesta gent en grups i ens van explicar històries horribles. Per exemple, una dona embarassada de set mesos estava treballant en un lloc on maten pollastres, va caure a terra, perquè el terra estava mullat. I no va anar a casa, no va ser enviada al metge. Però el pitjor de tot és que no sabia que tenia dret a anar al metge. Per tant, crec que hauria d’haver-hi més educació per aquesta gent quan arriben, perquè coneguin millor els seus drets laborals.
E.R.: Quan arriben no coneixen res i estan disposats a acceptar qualsevol cosa sense conèixer res.
A.R.: A Austràlia el salari mínim està per sobre dels 19 euros l’hora però hi ha gent a qui se li paga 10 euros l’hora, i pensen que 10 euros està bé perquè en els seus països els pagarien 5 euros l’hora.
Alison Reid durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO
Podem dir llavors que els immigrants pateixen desigualtats en salut a causa de les seves condicions de treball?
A.R.: Sí. Si treballes en alguna cosa perillosa tens més possibilitats de lesionar-te. Aquestes coses fan créixer les possibilitats de patir problemes de salut.
E.R.: El problema és que l’ocupació de baixa qualificació que ells desenvolupen causa aquests problemes. Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants. Si veus les condicions laborals de treballadores de la llar és igual si són immigrants o no, les condicions laborals són les que són. El factor de ser immigrant potser el que fa és que les acceptis més perquè necessites els diners. El treball en si és igual si ho fa un o un altre. És la qualitat del treball i la pressió d’enviar diners a casa el que causa aquests perjudicis per la salut.
A.R.: Exacte. Per exemple Austràlia té immigrants qualificats, quan tenen treballs que responen a la seva qualificació se senten bé. Si treballen en una empresa gran que mira per la seva seguretat i reben formació i bon salari, etc, llavors estan molt bé.
E.R.: Aquest és el missatge que volem donar: les condicions de treball són les mateixes per a uns i altres, el problema és quan es tracta de treballs on les condicions no són bones i a més s’hi suma el fet de ser immigrant, que fa que, per la teva situació, acceptis coses que d’una altra manera no acceptaries.
2.079 és el nombre de llits que ha perdut el servei sanitari públic català durant el període 2010-2014. Així ho denuncia el sindicat Comissions Obreres (CCOO) que ha fet un informe on constata que Catalunya és la comunitat autònoma de tot Espanya que més llits ha perdut durant aquests anys.
En total, als centres públics sanitaris de tot l’estat han deixat de funcionar 5.983 llits durant aquesta època. Catalunya encapçala la llista, i per darrere segueix Castella la Manxa, amb 677 llits menys, País Valencià amb 638 menys i Madrid amb 600 menys. De les 15 comunitats autònomes de l’estat (l’estudi no inclou les dades de Ceuta i Melilla), només tres han augmentat el nombre total de llits en centres públics entre el 2010 i el 2014. Es tracta de la Rioja (139 més), Navarra (112) i Múrcia (16).
Davant d’aquests resultats el sindicat reclama al Govern català i al Departament de Salut que realitzin «les inversions necessàries en aquest sector per tal de revertir les retallades dels darrers anys i incrementar el nombre de llits en funcionament dels centres sanitaris públics».
Disminució i increment de llits als centrs públics de 2010 a 2014 / CCOO
La reducció de llits es va veure impulsada per la disminució del pressupost en Salut. Segons dades oficials, el 2010 el pressupost per aquest departament era de més de 9.000 milions d’euros, una xifra que va anar disminuït progressivament fins al 2015. Any en què va augmentar lleugerament per primera vegada, però seguia sent inferior als 9.000 milions de 2010. Aquest 2016 els pressupostos estan prorrogats, i per tant se segueix comptant amb els mateixos diners que el 2015.
El 2014 va ser l’any en el qual aquests pressupostos van tocar fons, fins als 8.200 milions. És a dir, mentre que el 2012 es comptava amb 1.297 euros destinats a sanitat per persona, el 2013 i 2014 aquesta xifra rondava els 1.090 euros per càpita.
Segons l’informe de CCOO, i basant-se en dades del 2016, Catalunya està entre les tres comunitats autònomes que menys diners públics destinen a Sanitat. En total, segons l’informe la comunitat catalana destina un 28,75% del total del pressupost públic al Departament de Salut. Al capdavant se situa Astúries, que destina més del 38% del total de diners públics a aquest sector.
Disminució de treballadors
Les retallades en el sector públic han afectat no només al tancament de llits, sinó també al personal, que ha vist com les plantilles de treballadors es reduien. Segons l’estudi del sindicat Catalunya ha perdut més de 200 treballadors en el sector sanitari públic des de gener del 2012 a gener del 2016.
A principis d’aquest any Catalunya comptava amb 38.823 empleats. En aquest cas no és la comunitat que més treballadors ha perdut. Andalusia amb 5.500 empleats menys encapçala la llista, i li segueix Madrid (-4.600) i Castella la Manxa (-2.982).
Pel que fa al conjunt d’Espanya s’han perdut més de 15.000 treballadors des del 2012.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que un de cada tres habitants del planeta no té accés en condicions apropiades als medicaments que necessiten. Fins ara aquesta realitat era gairebé exclusiva dels països empobrits o d’aquells amb sistemes de salut precaris. No obstant això, els elevats preus d’alguns tractaments imposats per algunes companyies farmacèutiques comencen a afectar també a pacients dels estats més rics: el toc d’alerta el va donar l’hepatitis C. Però el procés s’està reproduint ara en la lluita contra el càncer.
El cas de la cèlebre cura contra el virus de l’hepatitis C Sofosbuvir i la seva marca comercial Sovaldi (del laboratori Gilead), va obligar a països desenvolupats, com els europeus o els EUA, a «enfrontar la decisió de veure a qui es tracta i a qui no«, explica a eldiario.es Elena Villanueva, Coordinadora d’Anàlisi i Desenvolupament de l’Institut de Salut Global.
No obstant això, aquest només ha estat el germen d’un problema major d’accessibilitat als medicaments pel seu elevat cost. Segons Villanueva, «el següent cas serà sens dubte el preu dels tractaments de càncer. Ja s’ha vist un creixement exponencial del preu i és una cosa que està girant la cantonada». Una afirmació que ha estat ratificada pel president de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica, Miguel Martín Jiménez, que va assegurar a El País que «en poc temps no podrem pagar els tractaments contra el càncer».
Així ho assenyalen també dos estudis recents publicats en sengles revistes científiques, segons els quals s’ha produït un «augment sense precedents» en aquestes teràpies. En el primer, publicat el passat mes d’abril a la revista d’oncologia de l’Associació Mèdica Nord-americana, es va analitzar l’evolució del preu de 32 medicaments contra el càncer i es va trobar que el valor mitjà pagat per les asseguradores i els pacients per un nou medicament va passar de 1.800 euros a l’any 2000 a més de 10.000 el 2014.
El problema afecta sobretot als tractaments personalitzats, que són aquells més costosos i complexos, tal com va assenyalar un altre estudi publicat el passat mes de maig a la revista Health Affairs. Fins ara molts d’aquests productes tenien un preu de sortida alt, precisament a causa de les petites poblacions de pacients a les que anava dirigit. El raonament és que com més petit sigui el nombre de pacients, major ha de ser el preu de sortida per recuperar els costos de desenvolupament.
Però la lògica indica que un cop al mercat, els nous avenços i l’augment en el nombre de pacients haurien de fer que el preu disminuís. No obstant això, «s’està veient que no està passant això i que els preus continuen pujant fins a arribar a valors inassumibles», explica Villanueva.
Els autors d’aquest estudi conclouen que per reduir els costos d’aquests medicaments caldria afrontar un canvi de model i «considerar la implementació de polítiques que afecten als preus, no només en el moment del llançament, sinó també en els anys posteriors».
Per als científics de l’Institut de Salut Global (ISG), que han realitzat una sèrie d’informes en els quals s’analitza el model farmacèutic i els problemes accessibilitat que ha generat, aquesta declaració va ser «un pas endavant en la batalla per l’accés a medicaments essencials», ja que es qüestionava la preeminència absoluta de l’interès comercial sobre l’interès dels pacients i permetia la creació de genèrics en zones especialment vulnerables.
No obstant això, aquest acord ha resultat «insuficient» segons el parer dels investigadors, ja que deixava la porta oberta a nous casos del que ells anomenen abusos per part de la indústria farmacèutica. I assenyalen a l’hepatitis C i el Sovaldi com a «símbol de tot el que no funciona correctament en el model global d’innovació farmacèutica i accés a medicaments essencials», segons apareix en un dels informes.
Sobre aquest sistema, indiquen que ha derivat en «un model trencat en el qual els interessos comercials prevalen per sobre de qualsevol altre» i asseguren que «hi ha alguna cosa profundament equivocada en un sistema […] que permet morir a milions de persones quan el tractament que els salvaria la vida pot ser desenvolupat, produït i comercialitzat a un preu que permeti cobrir els costos de producció, incloent la R + d i un benefici no abusiu».
Recobrar el control sobre els medicaments
Igual que les conclusions dels estudis anteriors, per als científics de l’ISG la solució no pot passar per deixar la investigació en nous medicaments exclusivament en mans de la iniciativa privada. «Necessitem recuperar el control sobre una cosa tan important com són els medicaments, perquè cap govern es vegi en la situació d’haver de decidir a qui es tracta i a qui no, deixant morir a uns per sobre d’altres», explica Villanueva.
Per això proposen un sistema d’incentius que permeti mantenir la contribució del sector privat, alhora que es garanteixi l’interès públic a través de lleis que impedeixin l’abús de poder i recursos públics que estenguin la innovació a les malalties menys rendibles.
«Seria un model a força de premis de manera que qui desenvolupi un tractament o un avanç contra una malaltia en concret se li pagarà una quantitat», explica Villanueva. Segons aquesta investigadora, s’ha de crear un sistema mitjançant el qual «el govern tingui el control de a quant es vendrà el medicament i des de quan», ja que «a llarg termini serà l’única manera d’assegurar l’accessibilitat».
El cas Innova, de presumpta corrupció al municipi de Reus i que porta el nom del grup empresarial municipal, s’eternitza als jutjats de Reus (Tarragona), el que ha valgut una trucada d’alerta per part del jutge instructor, Diego Álvarez de Juan. El magistrat s’ha queixat un cop més a través de dues interlocutòries emeses aquest dimarts, del lent avanç de la investigació, oberta el 2012 després que la CUP de Reus ho portés a la Fiscalia.
«[Els jutjats d’instrucció de Reus] pateixen errors estructurals tan, tan greus que estan condemnats a sobreviure dins d’un enfonsament insuportable mentre no es creïn més jutjats», ha lamentat el magistrat, que ha definit l’avanç de la instrucció de la causa com «senzillament penós».
El cas acumula 14 peces separades sota investigació, a més de la principal, i comptabilitza més de 110 imputats. Només una d’aquestes peces pot acumular més de 8.000 folis, com és el cas de la peça 1, relativa a l’empresa d’investigació nutricional Shirota.
«El sistema pateix de deficiències tan profundes que impedeix l’agilitat necessària en la investigació d’aquests procediments i es corre el risc que les ara presumptes responsabilitats penals acabin diluint-se», ha advertit també en aquesta ocasió.
El jutge arxiva una peça del cas
L’estreta relació entre les peces, segons relata el jutge, ha requerit una minuciosa anàlisi per evitar que l’aixecament del secret d’una peça pogués perjudicar-ne una altra. Amb tot, una de les dues interlocutòries emeses aquest dimarts ordena que s’aixequi el secret de la peça separada número 6 i que s’arxivi provisionalment «per no haver quedat degudament justificada la perpetració del delicte que va donar motiu a la formació de la causa». En concret, aquesta investigava les suposades coaccions a l’alcalde de Reus Carles Pellicer (CiU) i la tinent d’alcalde Teresa Gomis (CiU) per part de Carles Manté, exdirector del Servei Català de la Salut, per a aconseguir dels dos polítics actuacions en defensa dels interessos d’alguns imputats.
L’altre acte té relació amb la peça separada número 13. Segons el text, s’aixeca el secret i es dóna trasllat al ministeri fiscal perquè manifesti si hi ha indicis de delicte. La peça investiga el presumpte tracte de favor de l’Ajuntament de Reus, a través dels regidors Teresa Gomis i Miquel Domingo (també de CiU), cap a un empresari i productes de l’empresa Bon Preu. En concret, l’Hospital Sant Joan de Reus serviria de plataforma irregular per implantar un sistema de compra del grup Bon Preu.
És previsible que en els pròxims mesos la investigació agafi més velocitat ja que des del passat mes d’abril l’instructor va ser rellevat del despatx de la resta d’assumptes i pot dedicar-se en exclusiva al cas.
El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com «la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut». Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: «estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans», assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. «Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80», repeteix en diverses ocasions.
Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina?
Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.
Per quan està previst l’informe?
Això ens ocuparà durant el pròxim any, els resultats els hem de tenir cap a finals del 2016 o principis del 2017 i les conseqüències de l’auditoria les anirem veient. Després també tenim com a principis la participació i la sostenibilitat. Per tant, el balanç és molt bo perquè de les mesures estrella de cada principi, moltes s’han fet i moltes estan ja en procés.
L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una «nova etapa» i que per fer-ho s’haurien de fer «ajustos» al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit?
Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…
Això què vol dir?
Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.
Un altre tema que va caure-li a les mans era el VISC+, el projecte de cessió de dades sanitàries amb finalitats de recerca que ha estat polèmic pels qüestionaments des d’alguns sectors en termes ètics -si anaven a parar a mans de centres de recerca o empreses privades- i de protecció de dades. Vostè ha fulminat el VISC+ i ha iniciat un procés de consens de cara a un futur Big Data sanitari. Sembla que hi ha més consens?
El VISC+ s’ha acabat sí. Estem molt contents perquè aquest tema s’havia polititzat molt i s’havia bloquejat quan la recerca necessita un Big Data. Tenim un consens absolut que va des de la CUP fins al PP passant per Junts pel Sí. Aquí agraeixo molt la feina que ha fet també Catalunya Sí que Es Pot. Hem fet unes regles del joc amb les quals tothom pogués estar d’acord, que és garantir el caràcter públic del gestor i dels centres de recerca que faran ús d’aquell programa: públics o sense afany de lucre. El que estem fent és fomentar la solidaritat de pacient a pacient: jo cedeixo les meves dades perquè la recerca trobi millors cures, cedeixo la meva història clínica per ajudar als altres.
També ha hagut d’agafar el repte de resoldre la prescripció infermera a Catalunya. Hi haurà aviat un decret que reguli la prescripció infermera?
Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges. Estem treballant aquest tema al ritme previst però en qualsevol cas les bases són clares: el treball de prescripció el té el metge però en la mesura que treballa en equips assistencials on hi ha infermeres s’ha d’articular la prescripció des de la lògica que es fa des d’un equip. S’ha de garantir que les infermeres tenen coneixement dels protocols i per això parlem de prescripció col·laborativa en el marc d’uns protocols. Les infermeres han de poder per tant aprofitar aquest marge d’acord amb els protocols.
El conseller durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
El pressupost important en salut és la despesa executada perquè el de salut, per definició, és un pressupost que té una desviació estructural per naturalesa, és a dir, una previsibilitat inferior. Pots planificar millor, per exemple, la despesa educativa que la despesa en salut. Això fa que el pressupost que figura quan s’aproven els comptes i el pressupost executat [el que s’ha gastat] sigui diferent. Si ens fixem en el pressupost executat, l’any 2010 va ser de 10.380 milions d’euros, la xifra més gran de la història del departament de Salut. El segon més gran de la història és el de l’any 2008 i el 2016. El 2008 és de 9.794 milions i el pressupost d’enguany rondarà els 9.780 milions.
Però quin sistema ha quedat després de les retallades?
Només dic que quan parlem de retallades hem de situar les coses en els seus justos termes. El 2016 s’haurà fet una despesa sanitària que serà dels quatre anys que s’ha gastat més diners de la història, això és el que s’ha de dir. El pressupost de Salut és netament insuficient si mirem les necessitats que tenim a Catalunya, una cosa no treu l’altra. Però si ens fixem en la despesa executada no estem en més de 1.300 milions de diferència. Per tant, no parlem més de la retallada de 1.500 milions perquè estem a 600 milions de diferència dels pressupostos més grans. Dit això voldríem que el pressupost creixés molt per fer front a les llistes d’espera, pagar millor als metges i invertir. Aquests diners els generem però el problema és el dèficit fiscal. Catalunya té capacitat per finançar adequadament el seu sistema de salut si el finançament de la Generalitat fos just. Des d’un punt de vista de país, la sanitat pública catalana és perfectament sostenible. El problema és que els recursos no els estem administrant nosaltres.
Nosaltres tenim informació encara més detallada. El que explica l’informe ho coneixem però una part molt important de la precarietat té a veure amb el fet que durant cinc anys el govern central ha prohibit fer ofertes públiques d’ocupació. Això ha generat precarietat laboral a l’Institut Català de la Salut (ICS) de manera molt generalitzada perquè el percentatge d’interinatge a l’ICS ha passat del 10% al 2010 al 30% en aquests moments. Aquest és un dels problemes importants però això ha estat conseqüència del govern central.
Més enllà de les oposicions però, el tipus de contracte que es fa a l’ICS no ve pas marcat des de Madrid, oi?
Sí sí, això ve marcat des del govern central. El problema principal és el creixement exponencial de l’interinatge: la gent es jubila i no pots substituir-los perquè no pots convocar places. L’altre problema són els falsos eventuals. En molts casos el que s’ha estat fent els últims anys és un procés d’aplantillament i això s’està fent.
Aquesta persona es va reincorporar a la seva plaça que és el que toca. Quan una persona deixa de ser gerent de l’ICS es reincorpora a la seva plaça de metge i des de la nova gerència de l’ICS se li va fer un encàrrec especial que ara no recordo quin era. Després a aquesta persona se l’ha nomenat finalment gerent del Consorci Hospitalari de Vic. Per tant, aquí no hi ha cap tipus d’irregularitat.
Encara que no exercís com a facultatiu?
Se li va fer un encàrrec específic aprofitant la seva experiència com a gerent. Ha estat complint amb aquest encàrrec i això va finalitzar en el moment que se li va demanar que s’incorporés com a gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Parlem dels pressupostos. La pròrroga pressupostària significa que no es podrà fer en la seva totalitat el pla de xoc per reduir les llistes d’espera.
Sí, i es va dir sempre que estava subjecte a l’aprovació de nous pressupostos.
Què ha de saber la gent que és en llista d’espera?
Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.
Això ja s’està fent?
Està en procés d’implementació. Ho està fent el CatSalut.
El compromís també és complir amb els terminis de referència i garantia per algunes intervencions quirúrgiques, terminis que no sempre es compleixen.
Els temps garantits es compleixen tots. Hi ha 27 procediments quirúrgics amb temps garantit, la resta tenen temps de referència. El temps de referència no es compleix de manera sistemàtica però és un temps de referència. Els de garantia són temps per procediments greus i dels 27, en 26 estem complint gairebé en tots en un 99%. Només en el cas de pròtesi de genoll el compliment és del 65%.
Comín durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
El Pla de Salut 2016-2020 inclou, entre les diferents accions el desenvolupament del Pla Director d’Urgències. Què implica aquest pla?
El presentarem a la tardor. S’està discutint ara però el que vol el pla és donar coherència a una sèrie de dispositius assistencials. L’atenció s’ha de pensar de manera sistèmica.
Comptaran les urgències amb més professionals?
Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.
Vall d’Hebron està fent millores importants però té limitacions estructurals, el Clínic també. Ara a l’Hospital del Mar per exemple estem construint les noves urgències i seran un canvi espectacular quan s’acabin. També ara s’inicia la construcció de les noves urgències de l’Hospital Josep Trueta però diguem-ho tot: el procés de construcció i substitució dura dos anys i no és fàcil.
Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.
Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això?
S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.
S’havia parlat de traslladar físicament Barnaclínic. S’acabarà fent?
Pot ser una conseqüència de la regulació. Si estem parlant de separar les dues llistes el que s’ha de fer és separar físicament perquè estigui més diferenciat. Hi ha avui centres hospitalaris que ho tenen físicament separat. És el cas, per exemple de Manresa, i això facilita que la llista pública i la privada no es contaminin.
A mitjans d’agost està previst que activitat que fins ara assumia la Clínica del Vallès -privada amb afany de lucre del grup QuirónSalud- derivada de l’Hospital Parc Taulí -públic- retorni al Taulí i també al Consorci Hospitalari de Terrassa. Com es farà el traspàs?
S’ha estat negociant des de fa molts mesos amb els comitès d’empresa, amb qui ens estem reunint de manera permanent així com amb la direcció de la Clínica del Vallès, la del Parc Taulí i també la del consorci. Ens estem reunint amb les tres parts dels hospitals afectats perquè es pugui fer sense cap acomiadament, i així serà, i sense cap afectació pels pacients. L’activitat ha de continuar encara que es traslladi i es farà estalviant recursos pel pressupost públic. Contra el que s’ha estat repetint, l’activitat que s’ha estat fent a la clínica del vallès sortirà més econòmica al Taulí i a Terrassa. Per tant, no només enfortim el caràcter públic del sistema sense perjudicar els treballadors sinó que també estalviem recursos públics.
Jo no hi era, per tant, no jutjo el passat. La tarifa d’un hospital és diferent de l’altre però el cost de l’activitat no es determina a la tarifa. La tarifa del Taulí és més cara que la de la Clínica del Vallès però és la tarifa mitja de l’activitat que fa el Parc Taulí, no tens una tarifa per activitat, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Per tant, quan algú diu que fer l’activitat al Taulí serà més car que a la Clínica del Vallès s’està confonent molt i vol dir que no entén com funciona el sistema. Per tant, una cosa és el cost de l’activitat i l’altra és la tarifa. Aquí el que hem de comparar és que costa una activitat X al Taulí i què costa aquesta mateixa activitat a la Clínica del Vallès. Ara, a més d’enfortir el caràcter públic del sistema també estalviem diners.
Comín en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Què passa amb els altres centres que també tenen afany de lucre i que tanmateix formen part de la xarxa d’atenció pública, com la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor o la Clínica de Ponent?
Nosaltres apliquem el principi de preferència de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que diu que els proveïdors públics tenen preferència davants els privats. La LOSC diu: he d’escoltar-me els proveïdors privats quan els necessiti. Al Vallès els necessito? No, perquè el Taulí tenia capacitat disponible, llits i quiròfans…
Tancats.
Sí, per obrir. El mateix amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Per tant, no necessito contractar clíniques privades. És el cas de Girona i de Lleida? No, perquè cada regió sanitària té la situació que té. Avui l’Hospital Josep Trueta no podria absorbir l’activitat que fa la Clínica de Girona i l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida no podria assumir l’activitat de la Clínica de Ponent. Si augmentés la capacitat dels hospitals públics ja ho veuríem però la situació en cada regió és la que és. Així com és evident que al Vallès no ens calia contractar activitat privada, no es pot dir el mateix de Girona i Lleida. El Sagrat Cor és un cas a part. És un hospital que seguirà formant part de la xarxa, la pregunta no és si el contracto o no el contracto, és si aquest hospital el gestiona un proveïdor privat o un públic. Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria.
En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.
Arriba l’estiu i com cada any el Departament de Salut de la Generalitat disminueix l’oferta de serveis als centres sanitaris púbics. Aquest any es tancaran de mitjana 1.800 llits d’hospital durant tot l’estiu, d’un total de 13.718 que estan operatius a tot el territori. La mesura es va començar a implementar el passat 1 de juliol i estarà vigent fins a finals de setembre.
L’any passat Salut va tancar 1.883 llits d’un total de 13.297. Això significa que el 2015 van estar en actiu el 85,9% del total dels llits i aquest any hi estaran el 86,9%.Lleida és el territori més afectat per aquesta mesura. En total estaran disponibles el 76,9% del total dels llits. Li segueix Terres de l’Ebre (79%), Catalunya Central (86,3%), Barcelona (87,1%), Girona (88,9%), Tarragona (89,3%) i l’Alt Pirineu que mantindrà el 100% dels llits oberts.
Com sempre el Departament de Salut justifica aquestes mesures per “adequar els canvis que es produeixen durant aquests mesos en la utilització dels recursos assistencials de la xarxa sanitària pública de Catalunya per part de la ciutadania”.
De fet, com a mesura per adequar l’activitat Salut ha decidit reforçar els equips de professionals. En total hi haurà 366 persones addicionals treballant, sobretot en les zones més turístiques, un 20% més que el 2015. Es reforçaran sobretot els equips d’Atenció Primària, en total hi haurà 320 treballadors addicionals, un 9% més que l’estiu passat. També es reforçarà el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) amb 27 ambulàncies addicionals, i un 15% més d’hores de cobertura contractada que l’estiu passat.
“Celebrem en positiu que es tanquin menys llits”, ha valorat el portaveu de Marea Blanca Catalunya, Pep Martí, a Europa Press. Tot i així ha criticat que s’utilitzi l’estiu per tancar plantes i quiròfans, fet que considera paradoxal ja que en algunes zones augmenta el nombre de població a causa d’un increment del nombre de turistes.
Martí recorda que la xarxa publica pateix una situació de cronificació, i ha demanat a Salut que se’n recordi de reobrir els llits al setembre, ja que a Mare Blanca els consta que molts llits no es reobren de forma ràpida passat l’estiu.
Amb tot Salut assegura que aquestes mesures són adaptables a les necessitats assistencials que es produeixin per poder donar una resposta adequada i flexible en tot moment.
El 2015 va ser un any sense precedents en el reconeixement dels drets dels transsexuals en alguns països desenvolupats. No obstant això, segons una sèrie d’estudis publicats a la revista The Lancet, aquesta identificació pública encara ha de traduir-se en un esforç per millorar la salut de les persones trans de tot el món.
La publicació, realitzada amb l’aportació dels membres de la comunitat transgènere, mostra les grans llacunes en la comprensió de la salut d’aquestes persones a causa de la falta d’informació.
Les estimacions indiquen que hi ha uns 25 milions de persones trans al món. La discriminació i marginació que pateixen en la societat porta a aquest grup socialment marginat a tenir índexs molt elevats de depressió (60%), en comparació amb la resta de persones, i majors problemes de salut física i mental.
«Un gran nombre de persones trans segueixen patint l’estigma social i s’enfronten a la discriminació, l’assetjament i l’abús diari. Són empesos als marges de la societat, sovint troben obstacles per aconseguir feina i són exclosos de les seves famílies, la qual cosa els genera un malestar tant emocional com físic», explica a Sinc Sam Winter, un dels autors i investigador a la universitat de Curtin Austràlia. «A més troben minvades les seves oportunitats de trobar habitatge o una assistència sanitària competent», afegeix.
Com a resultat d’aquest context social i legal, «molts són arrossegats a comportaments o situacions de risc, com ara el treball sexual, el consum de drogues i el sexe sense protecció», informa l’expert. Fins i tot s’ha demostrat que la dones transgènere estan gairebé 50 vegades més exposades al contagi pel VIH que la resta de la població, segons exposa Winter.
La violència contra ells és generalitzada. Entre 2008 i 2016 va haver-hi 2.115 assassinats registrats de persones d’aquest col·lectiu en tot el món, sense tenir en compte la resta d’assassinats no declarats o no resolts.
Salut agreujada per la falta de lleis
La majoria de països del món no disposen de mesures normatives o administratives de reconeixement de gènere a les persones trans. A Europa, vuit estats no ofereixen un reconeixement legal i 17 encara imposen l’esterilització d’aquells que busquen canviar-se de sexe.
«Molts dels problemes de salut als quals s’enfronten es veuen agreujats per les lleis i la política que els neguen el reconeixement de gènere. En cap altra comunitat és tan clar el vincle entre drets i salut», declara Winter.
Les lleis a Argentina, Dinamarca, Malta, Irlanda i Noruega són les més progressistes i han adoptat una declaració model mitjançant la qual les persones trans puguin determinar el seu gènere mitjançant un simple procés administratiu. Les lleis argentines i malteses defensen, a més, explícitament el seu dret a l’atenció sanitària.
Altres països, entre els quals es troben Nova Zelanda, Austràlia, Nepal, Pakistan i l’Índia, estan en procés de reconèixer la diversitat de gènere més enllà de la simple diferenciació entre dona i home.
Acabar amb l’estigma social
Reduir la marginació i la discriminació és l’objectiu principal d’aquests investigadors. Proposen que la via a seguir és crear lleis i polítiques que garanteixin el reconeixement de gènere i una atenció mèdica adequada.
«Desafortunadament, les persones trans sovint es retraten, en els mitjans de comunicació, d’una manera còmica o altament estereotipada, o com a individus amb desordres mentals. Cal que s’estableixin directrius de com informar sobre aquest col·lectiu», expressa l’investigador de la universitat de Curtin.
«Un pas històric és la proposta de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’eliminar el diagnòstic de les persones transgènere del capítol relacionat amb els ‘trastorns mentals i del comportament’, i passar-ho al de ‘condicions relacionades amb la salut sexual’ , a causa que l’avaluació com a problema de la salut mental reforça l’estigma social», manifesten els autors.
De la mateixa manera sol·liciten que es reconsideri el diagnòstic ‘d’incongruència de gènere en la infància’, que els governs de tot el món posin fi a les teràpies ‘reparatives de gènere’ a les quals titllen de ‘poc ètiques’ i que l’accés a les hormones masculines i femenines sigui finançat de la mateixa manera que la resta de cures de la salut.
En el seu lloc defensen que s’ha de proporcionar als nens una major informació i suport que els ajudi a comprendre i expressar la seva identitat de gènere. «Les escoles han de ser més inclusives amb la diversitat de gènere i tots els mestres han de poder treballar amb les persones trans i educar els seus alumnes sobre aquest col·lectiu», subratllen els autors en l’informe.
L’assoliment de l’equitat en salut per a la comunitat transgènere requereix un lideratge mèdic i polític, una mobilització de la societat i proteccions legals.
«La salut i el benestar de les persones trans depèn del respecte dels seus drets. On sigui que visquin, i independentment de quina sigui l’àrea de les seves vides, tenen el mateix dret que la resta de persones a la igualtat, la dignitat i a rebre una atenció sanitària adequada «, conclou Winter.
Els estudis van ser duts a terme pels investigadors de la Universitat de Sheffield (Regne Unit), la Universitat Johns Hopkins (EUA), la Universitat de Curtin (Austràlia) i el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD).
La crisi econòmica que va esclatar el 2008 ha tingut greus conseqüències en l’àmbit social per la majoria dels ciutadans. La salut ha estat un dels aspectes de la vida humana que més s’ha vist afectat per aquest problema. “La crisi ha tingut efectes sobre la salut, per temes com l’atur, i també efectes sobre el sistema sanitari”, reflexionava Beatriz González López-Valcárcel, presidenta de la Sociedad Española de Sanidad Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) i catedràtica de Mètodes Quantitatius en Economia de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, aquest dilluns a la tarda.
La crisi ha afectat de manera significativa a les desigualtats, a Espanya, recordava Valcárcel, l’índex de Gini, que mesura la desigualtat econòmica d’un país, va passar del 30 al 34,7 en pocs anys. Valcárcel, que ha fet aquestes reflexions en un acte a l’Ateneu Barcelonès organitzat juntament amb l’Associació d’Amics de la UAB, amb col·laboració d’El Diari de la Sanitat i amb Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural –editora d’El Diari de la Sanitat- com a moderador ha recordat que el sector sanitari ha estat un dels sectors públics més afectats per les retallades.
“La despesa sanitària pública s’ha reduït més que la resta de despesa pública, ha caigut un 20%”, reflexionava. Aquest fet ha provocat que s’hagin pres una sèrie de mesures que han modificat el sistema sanitari existent fins al moment de la crisi. El reial decret 16/2012 va implementar la possibilitat d’establir copagaments pel que fa als productes farmacèutics, carregant sobre els pacients encara més aquesta despesa, i va fomentar la desuniversalització de la cobertura sanitària. Les retallades al sector sanitari, recordava Valcárcel han provocat un augment de les llistes d’espera i un augment de les assegurances privades.
Beatriz González López-Valcárcel durant l’acte / SANDRA LÁZARO
En la mateixa línia, Joan Benach, professor de Salut Pública i Laboral de la Universitat Pompeu Fabra i investigador del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, que aprofitava per fer una reflexió conceptual sobre el terme crisi i salut, recordava que els problemes lligats amb la crisi, com l’atur, els desnonaments, la precarietat laboral o les desigualtats socials, estan clarament lligats als indicadors del salut.
“Amb la crisi hi ha una sèrie de factors que clarament sabem que estan relacionats amb la salut. Un dels més clars és l’augment dels suïcidis. O l’augment de la violència, o l’empitjorament de la salut mental”, explicava.
Malgrat l’impacta negatiu sobre la salut que tenen aquests indicadors socials relacionats amb la crisi, Benach ha explicat que, segons mostren alguns estudis, en èpoques de crisi la mortalitat es manté o fins i tot disminueix. Per què? “Quan hi ha una crisi hi ha menys producció, menys accidents de treball, menys contaminació atmosfèrica i per tant menys asma o menys consum de productes nocius”, reflexionava.
Intervenció de Joan Benach / SANDRA LÁZARO
Amb tot Benach està convençut que és necessari que quan es parla de crisi es miri una mica més enllà. “Quan parlem de crisi hem de parlar del que hi ha al darrere, que és el capitalisme i hem d’entendre el neoliberalisme, necessitem millors indicadors i mesures que ens permetin entendre l’equitat en salut, un dels millors indicadors de justícia social que hi ha”, senyalava.
Benach està convençut que aquesta crisi econòmica és només “una nota a peu de pàgina de la crisi de civilització i la crisi ecològica que estem vivint”.
